Promeses que mai vam voler complir

by LilaNox

– Recordeu – Va saltar l'Ulong. – La Baba ens va dir que algú l'esperava en un lloc llunyà!–. La història de tres ànimes valentes que van lluitar per salvar el món. "Pots enamorar-te de dos homes tan diferents?" OC

40. Capítol 39 El preu de no ser viu

Capítol 39. El preu de no ser viu

No s'havia sentit mai d'aquella manera. 'Ella era especial, ho havia estat des del mateix moment que s'havia portat a matar amb en Nail; però qui li hauria dit que acabaria agraint tenir-la així a la seva vida?'. No era estúpid, sabia perfectament que ell no era en Son Goku i tampoc podia imaginar-se què sentiria el saiyajin si la veiés ara mateix dormir tranquil·lament, respirar pausada, amb aquella mà protectora al ventre ple de vida. Però no necessitava res més per sentir-se en pau amb si mateix.

¿Es mereixia la sort de saber que ara ella pretenia quedar-se allà... amb ell... amb ell i la nena que naixeria aviat? 'Bé, si és que la intuïció femenina de la Nasu tenia raó: ¿Era realment una nena aquell ésser indefens que ja desprenia un petit ki?'.

Tenia la lleugera impressió que el gènere femení, almenys el poc que ell coneixia, no era mai fàcil de tractar. Podria ser-ne un bon mestre?. De poder, n'estava segur, en tindria bastant.

– Falta poc... – va escoltar que murmurava la infermera pèl-roja que se'n cuidava, dos passos per darrere seu. La noia va somriure-li inconscientment, encara que en Cor Petit havia pogut veure, i des de ja feia setmanes, que la quasi desconeguda li guardava un inusitat respecte atemorit.

– Llavors, hauries de començar a recollir – va dir amb veu profunda, sense mirar-la, i amb la vista encara posada en el rostre de la Nasu dormida – No vull córrer riscos...

– És clar...

La Suno va girar cua, ullant un darrer cop la peculiar escena de l'ésser verd pendent de la bella embarassada. 'Per més coses que hagués vist al llarg de la seva vida, aquella n'era una de ben particular'.

I creia conèixer què tenia d'especial tota aquella història.

No feia falta observar-los gaire per saber que eren dos personatges, estranys sí, i terriblement seriosos en les seves facetes més públiques. Ells dos eren així; semblava que els costava molt somriure quan no et tenien prou confiança però, en canvi, s'arrencaven les rialles mútuament. En el temps que portava en aquell lloc, blanc i gegantí, la Suno hauria pogut comptar amb els dits d'una mà, les vegades que s'havien mostrat somrients, amb terceres persones en escena. Però creia saber que aquella era la gràcia de tot: quan se somreien, el gest era de veritat.

Va riure per si mateixa, ella també; pensant amb gràcia que podrien ben calcular els somriures que setmanalment s'arrencaven: 'Cadascun d'ells podia fer la seva particular llista de somriures arrencats'.

No els havia tornat a veure tan junts, però, com quan els havia atrapat parlant a l'exterior de Palau, amb l'aire de decidir què passaria entre ells a partir d'aquell moment.

.

¿Era un nen atrapat en un cos d'home?

No, en Kaito no ho creia. Podia ser bo per naturalesa i optimista. Però no era un nen.

L'home... El guerrer que ara mateix s'asseia, amb la mirada perduda en aquella mar de núvols grocs; sabia exactament què significava tot el què ell li acabava de d'explicar. I, per tant, coneixia – o almenys intuïa – què significava que aquelles dues dones, tan diferents entre sí, tinguessin un fill seu al ventre.

Seria pare. Pare a la vegada i de dos nens que probablement ben poques coses tindrien comú. 'Excepte un potencial de força extraordinari'.

– Oh – va alçar la veu per si mateix, en adonar-se d'un dels detalls – No ho havia pensat així...

En Son Goku, en escoltar-lo havia alçat el cap per tal de prestar-li suficient atenció. El to de veu, que anava a fer servir a continuació, era el d'algú tocat per la veritat, el d'una persona madura colpida per una sorpresa que no esperava. 'Molt allunyat del tipus bromista que solia ser'. Però no tant del guerrer que s'havia sacrificat per la Terra... i que havia decidit continuar mort pel bé de tots.

Un bé que es posava una vegada més en entredit.

– Què vol dir?

– Que no tindrà característiques terrestres, perquè no ho serà en absolut – va veure com en Son Goku se'l mirava un moment més entre la curiositat i el dubte, per assentir després amb gest seriós i somrís de lleugeresa: – És una gran idea que en Cor Petit col·labori en el seu creixement com a guerrer... no vull ni pensar que en sortiria si ho fes només el seu oncle... – va completar igualment el Déu.

– Un fill seu, d'ella... – va quedar-se parat un moment sentint amb ell aquelles paraules – ... no pot ser dolent en absolut, Kaito.

– No, és clar... – va somriure-li amb aire de saber per què semblava contenir l'aire en parlar de la noia, si ni tan sols la mencionava pel nom, si només era ella... – No volia dir això, només que és tota una notícia que neixi. Saps? És probable que comprovem que la raça dels guerrers de l'espai estava plena de falsos mites... ¿Pot ser algú cruel per naturalesa, o n'hi fa el conjunt de les circumstàncies? A diferència de tu, ni aquest Vegeta, per malcarat que sigui, ni ella... s'han donat mai un cop al cap... – va picar-li l'ullet en veure que el guerrer seguia paraula per paraula la seva reflexió.

Va negar, de sobte, amb el cap. – Però no parli del meu fill... – Com d'estrany li era deslligar aquelles paraules del nom exclusiu d'en Son Gohan – ...com si fos un experiment. Estic segur que si el cria ella, serà una gran persona... i també un gran terrestre... – va quedar-se pensatiu un moment – I vostè acaba de dir que en Cor Petit els ajudarà. M'alegra saber que ho farà.

– Sí, és clar. Ja sé que li ho vas demanar... Ho he sentit dir al nàmek – va fer un moment de pausa – Però no crec que ho faci només per això. No està gens sola aquesta noia –. 'Va deixar anar sense més'. En Son Goku, però, lluny dels pensaments que podria haver tingut en vida, només agraïa ara saber que la Nasu i el seu fill tindrien a algú com en Cor Petit al seu costat.

'I suposava que, per defecte, també a la resta de la colla'.

Les dues de fet, també la Xixi, eren dones fortes. Però potser allò era un gra massa... L'odiarien? Com no podia haver pensat en una cosa així abans?

– La Xixi també ho farà bé – va dir de cop i volta, com per ofegar la pròpia veu que advertia de l'embolic a la seva consciència – N'estic convençut. El món ja pot comptar amb dos grans savis... – va dir amb sincera alegria, pensant també amb en Son Gohan.

'Quanta responsabilitat que li queia a sobre'. Sabia que el seu fill gran estaria al costat de la seva mare. En certa manera, mare i fill sempre havien estat molt units.

– I no lamentes no poder-los conèixer? – va preguntar en Kaito, fent-lo tornar al pensament que en Goku tant havia intentat evitar.

– És clar – va exhalar aire – Tan segur que estava de ser un home de paraula, i miri... potser al final ni tan sols en sé de complir promeses...

– Què faries si poguessis tornar enrere?

– Vol dir si ressuscitaria?

– És obvi que estimes al teu fill gran... i no em diguis que no has pensat, contínuament, en aquella saiyajin, al llarg de tots i cadascun dels minuts en què no t'has dedicat a fer-te més fort aquí dalt.

– No li nego – va ofegar un somriure – Però jo ja havia descartat fer cap pas al respecte abans.

– Fins i tot quan la dona que estimes està a punt de tenir un fill teu? Fins i tot en aquestes circumstàncies, estàs segur que no l'escolliries?

– La Xixi també està embarassada – va insistir, ja no sabia si ho feia per en Kaito o si s'ho explicava a ell mateix.

– No et crec, Son Goku. Perdona'm, però no et crec.

.

.

– En què penses Gohan? – va interrompre'l la seva mare enmig del silenci. En Gohan havia estat estudiant fins llavors, tancat a la seva habitació, però de sobte semblava distret. La Xixi l'havia atrapat somiejant amb el cap a la finestra – Res, és només que... Pensava que ja fa molts anys que no hi ha lluna... En Cor Petit va destruir-la per mi... Bé, ja saps que...

– Au, calla – va dir-li la Xixi, malgrat tot, amb un somriure. 'No tenia ganes de recordar que, efectivament, el seu petit, quan duia cua, devia poder convertir-se en aquella classe de monstre'. Bastant n'havia tingut en sentir-ho dir al seu pare després de la lluita contra en Vegeta – No m'ho recordis, rei – va continuar parlant amb el mateix to suau – No saps el què donaria perquè el teu germanet – I va tocar-se la panxa sobresortint en dir-ho – No tingui cua... Sort que fa temps que no t'ha tornat a créixer... És clar que suposo que si no hi ha lluna...

– Estava pensant que, quan torni a fer l'any que les vam reunir, podria buscar-les i demanar-ho... – va continuar amb la vista posada al cel en Gohan.

– Demanar el què? – va asseure's la Xixi sobre el llit, donat que a quasi cinc mesos d'embaràs, el ventre ja li començava a pesar. Va mirar-se el seu fill amb el dubte. Duia una brusa oriental ampla que li permetia acomodar-hi el ventre, i una faldilla llarga en la mateixa combinació de colors groguencs i morats. Va tocar-se els cabells que li baixaven deixats anar del serrell esperant la resposta del seu fill. Què volia dir?

– Demanar que torni a haver-hi lluna – va somriure-li dolç, tancant el llibre que havia tingut llavors entre les mans – És una pena que els nens que neixen ara no puguin gaudir de nits il·luminades per la lluna. Clar que jo tampoc recordo cap nit de lluna plena – va riure, imitant sense voler aquell mateix gest del seu pare. 'El de posar-se una de les mans darrere la nuca'.

El gest, en el seu fill de cabells curts i esbullats, que vestia ara amb aquella camisa terrestre blanca i oriental, i uns pantalons ben normals, va entendrir-la. De totes maneres, ho havia passat ja suficientment malament com per deixar-se endur pels records ara. 'Si en Goku sabés com el trobaven a faltar'.

Incapaç de reaccionar amb naturalitat va, en canvi, posar-se de mal humor.

– Deixa estar la lluna – va somriure-li alçant-se i posant-se a ordenar distretament els demés llibres que en Gohan tenia en una de les postades – Gohan, tu em vas prometre que estudiaries molt avui al vespre. Des de què va acabar l'últim Torneig d'Arts Marcials, que no has estat tan atent als llibres com em vas dir que ho estaries abans. Només faltaria que ara perdessis el temps en demanar desitjos sense solta ni volta. Mira si en fa anys que no hi ha lluna...

– Però abans era un nen... Mai ho havia pensat així, mare. Com que en Cor Petit va haver-la de destruir per mi, és una mica com si fos culpa meva...

'L'últim que li faltava a la Xixi era haver de sentir parlar d'aquell individu namekià, sobretot si era el seu fill el què recordava com si res tot aquell any que havia estat segrestat per ell'.

Com havia arribat a patir aleshores... 'I ni en Goku, abans, ni en Son Gohan ara s'adonaven que no tenia cap ganes de recordar aquella època convulsa'.

Com si no tingués suficients maldecaps en aquell moment.

– Per una vegada, rei – va insistir – A mi m'agradaria que fessis això que et demano, Son Gohan. Estudia, petit. Converteix-te en un gran home de bé, fes-ho per la mare... – va mirar-lo fixament amb la idea fermament aferrada al seu cap, i apropant-se al seu fill per tancar d'una vegada la finestra, donat que començava a fer fred. – Deixa estar les Boles de Drac i en Cor Petit. Honestament, Gohan. Jo et vaig criar i...

– En Cor Petit, no... – va observar-la el seu fill, parlant-li – Ell... Això sí que no ho puc fer, mare. Realment desitjo tornar a veure en Cor Petit aviat... – 'Si en realitat no ho havia fet encara era perquè des de què havia sabut que la seva mare estava embarassada, havia preferit acontentar-la tant com havia pogut'. Però de veritat que volia anar-hi algun dia, tot i que no sabés ben bé què li diria a la Nasu si és que l'hi trobava – És un bon home...

– No és ni un humà – va rondinar ella, posant-se les mans a la cintura i tornant-li a obrir el llibre que tenia davant. – Au, maco, estudia. He escoltat al poble, aquest matí que hi he anat a comprar amb l'avi, que hi ha una empresa que et permet seguir cursos a distància. – va posar-li llavors les mans a les espatlles per parlar-li, mentre el mirava de ben a prop. 'S'estava fent tot un home'. – No voldria quedar-me sola, Gohan. No, aquí, amb el nen... Creus que és bona idea que ho provem? De què facis aquest curs a distància, vull dir...

– És clar mare – va somriure-li, malgrat tot – Però no parlis així d'en Cor Petit. És bona persona... i a més voldria saber si...

– Si, què? – va temptar-lo la Xixi, tot i així amb suavitat. 'Que el seu fill continués tenint tractes amb aquella fresca sí que no pensava consentir-ho'. – Si ja ha nascut aquell nen? No vas fer prou per ella, quedant-te a esperar que es posés bona?

– Mare – se li va escapar a en Son Gohan, encara que d'haver-ho pensat un segon hagués sabut de seguida que no era gens bona idea – També és germà meu aquell nen... i...

– Mig germà... – va sentir-se enfadada aquella vegada. I dolguda perquè, encara que en Gohan només tenia 10 anys, li hagués agradat que comprengués com arribava ella a considerar tot allò la pitjor de les traïcions. 'Malgrat que continués convençuda que en Goku continuava sent el seu marit. Estava mort, sí. Però ella sempre seria la seva legítima vídua'. – Aquella extraterrestre va seduir el teu pare... fent trampes, segur. I no en vull parlar, Gohan. A en Goku li he perdonat, perquè em consta que en vida mai ens hagués abandonat, però a ella...

'De fet, intentava evitar pensar en aquell episodi de la vida del seu marit, tant com podia'. Fins i tot a ella li sonava vana aquella excusa: 'En vida, no els havia abandonat'. Però com podia dir allò, si resultava que ben bé que podria ser viu si volgués?

En Gohan, no obstant, sabia que no podia ser dur amb la seva mare al respecte de tota aquella història. 'Ella no en tenia la culpa'. I encara que no hi havia el seu pare per explicar-li-ho, confiava que sí... que en el fons a ells, en Goku també els hagués estimat.

'Potser només havia estat confós'. ¿Els grans podien estimar dues persones, com la Nasu i la Xixi, a la vegada? 'En aquells instants, no sentia cap mena de ganes de ser adult'.

Tot semblava tan complicat... 'Ell havia assumit grans responsabilitats en temps convulsos en què havien hagut de lluitar, però res li semblava tan difícil com imaginar-se havent de discernir sobre els sentiments dels grans'.

Si ho pensava prou fort, a vegades creia que d'alguna manera, el seu pare el notaria i hi podria tornar a parlar... a través d'en Kaito com aquella última vegada.

Però per més que s'hi esforçava, mai passava res.

Va escoltar vagament la seva mare sortir de la seva habitació i murmurar alguna cosa mentre es posava a fregar plats i plegava les olles del sopar.

– No m'ho puc creure... Jo aquí amb aquesta panxa... Si almenys tornés a trobar-me amb aquella vella bruixa... la Baba la vident – S'autoconvencia a ella mateixa – Sí, podria dir-li que parlés amb ell, perquè almenys sabés com de sols ens ha deixat... potser tindria la decència de lamentar-ho i tot. Jo aquí en aquestes condicions... procurant perquè en Gohan estudiï i aquest nen que porto dins creixi com Déu Mana. I ell segur que s'ho passa bé i tot allà on és.

– Mare...

'Sabia que tots aquells pensaments que ella expressava per esbafar-se, malgrat haver verbalitzat ja el perdó cap al seu pare, eren només producte de la pressió que hores d'ara sentia'. Estava sola i només els tenia a ells, al seu avi, a aquell nen que naixeria i a ell mateix.

– T'ho prometo, mare – va acceptar en veu baixa, tot i que ella no el sentís – Estudiaré de valent. Suposo que encara que faci aquest curs a distància, un moment o altre trobaré per entrenar...

'Per més que ho pensava, que sabia que el seu pare li havia confiat que ho fes, no se sentia ja tan motivat per poder augmentar la seva força física, com per dedicar-se al què tant demanava la seva mare: Estudiar li agradava, per més que la Xixi a vegades exagerés en recomanar-li llibres o formes d'aprenentatge'.

.

– Així, m'acompanyaràs? – va deixar anar l'A-18, tot sortint de casa i veient-lo mirar el mar des del trosset de costa. 'Era fosc i allà enmig de tanta aigua, gaudien d'un cel encara més estrellat'.

Ella duia la samarreta ratllada i els texans de sempre.

– N'estàs segura que vols viure en aquelles golfes de ciutat? – va dubtar, però no va atrevir-se a preguntar-li com ho pagaria. 'S'havien topat amb aquell cartell de "es lloga" en la darrera de les visites a una de les petites ciutats costeres de l'est, on en Krilín solia fer la compra pels àpats de cada dia a casa d'en Follet Tortuga'.

Feia pinta de ser un àtic en un edifici antic. 'No creia que ella estigués de veritat segura de donar aquell pas'. Havia lamentat durant dies el moment en què li havia insistit perquè l'acompanyés a comprar. 'No li feia cap gràcia que ella marxés d'allà'.

Però tampoc havia aconseguit res més, fins llavors, que unes poques i seques converses. 'Com s'havia de fixar algú com ella en ell?'.

L'A-18, malgrat tot, aparentava haver-li llegit del tot el pensament. 'Evidentment no ho havia fet, però començava a conèixer-lo bé'.

– Et vaig dir que era molest robar vestits – va argüir – Prefereixo poder emprovar-me'ls amb calma, i visitar més d'una botiga. No em fa res robar diners...

– Ostres, no! A-18 – va expressar en Krilín per impuls. En escoltar-la parlar així, de seguida va saber, com ja intuïa, com li havia tornat els diners ella – No ho pots fer això!

– Per què, no? – va preguntar-li despreocupadament, repenjant-se a la paret de la petita casa, amb les mans al cap, i mirant-lo amb avorriment – Només vaig amenaçar-los per què em donessin amablement la cartera. No vaig matar a ningú.

– És que no està bé – va intentar defensar en Krilín – I aquí t'hi volem tots. Ja has vist que el mestre i l'Ulong no suposen tanta molèstia, si es passen veient la tele tot el dia. Pensa-t'ho, d'acord?

– Dubto que canviï d'opinió – va insistir, observant-lo però d'aquella manera que volia dir que continuava intentant descobrir per què era tan i tan peculiar. 'L'havia ajudat sempre, tot i que ella no era gens amable'. – Aniré a visitar aquell forat... i ja ho veurem...

– A-18... – va sospirar en Krilín. 'Encara recordava com després d'haver-la convidat a menjar aquell dia, ella havia acabat accedint a quedar-se allà'. Quasi com si ni tan sols hagués estat idea seva. 'Si hi insisteixes', li havia deixat anar quan havia gosat recordar-li la seva proposta, amb evident timidesa, ja després d'observar-la fer un mos. I havia començat a canviar de canals amb el comandament a distància del televisor a la mà, com si aquella invitació ni tan sols anés amb ella. 'Com si fos ella qui hi vivia'.

– Ja em llevaré alguna estona – Havia expressat després, quan ell li havia indicat que tenien almenys una habitació lliure a la part dreta del pis de dalt. Se n'hi havia anat amb aquella sola frase: Ja em llevaré alguna estona.

En cap moment el guerrer baixet l'havia considerat, però, maleducada o desagraïda. Només imaginava que tot allò de començar a fer vida normal, sense la influència del Doctor Gero, no devia ser gens fàcil per algú com ella.

Esperava que no se n'anés ara.

.

– Sempre meditant, eh? – va interrompre'l ella, permetent-se estirar les cames per aquell tros de palau, ara que tan poc faltava perquè arribés el moment. No es podia creure que, en poques setmanes, hagués de néixer la seva criatura.

'Estava gairebé segura que seria una nena'.

En Cor Petit va mirar-la un instant, deixant els seus exercicis a banda. – No et pots estar quieta, eh?

– Sí, puc – va insistir ella – Però em rovello... Sento que em rovello contínuament. Només he aprofitat... – va dubtar en confessar-li – El petit moment que la Suno s'ha quedat dormida... porta els darrers dies molt pesada amb això de què hauria de reposar més. Si estic tot el dia al llit! Som saiyajins, nosaltres!

– Nasu...

– Em sento bé, de debò. – va riure – He vist en Dende i en Popo xiuxiuejar-se coses en una de les sales. Què porten de cap, eh?

– Doncs no ho sé... Però deuen ser coses de Déus – va ficar cullerada ell amb aquell aire místic que li donava tenir Kamisama a l'esperit – Coses avorrides i insubstancials per una moguda saiyajin com tu...

– No em donis la tabarra, va – va continuar en to de broma. 'Se sentia especialment inquieta aquell matí, després de dies de descans i de forces hores de llit'. – Diria que encara dec poder volar... vull dir se suposa que hauria de tenir els meus poders en alguna banda... No me'n recordaré de fer-los servir a aquest pas...

– Au... passa al llit, Nasu... – va posar-se dempeus, després d'haver-la estat observant des de la seva clàssica posició meditativa, amb les cames creuades en posició zen – No m'hi obliguis a dur-t'hi.

– Oh! – va fer broma ella, ara amb cara d'autèntica diversió – Això es posa interessant. Vine i prova d'atrapar-me.

– No, t'ho dic seriosament Nasu... Mira't estàs enorme, no hauries de fer més esforços.

– Sóc una saiyajin redéu, Cor Petit, prou – va enfadar-se aleshores força de debò – Entenc que tot allò de la malaltia... que he de continuar anant en compte... Però no sóc humana... no en fem un gra massa, vols?

Ell va assentir finalment amb un mig somriure de resignació. – D'acord, d'acord. Però no pretens una lluita cos a cos, ara, no?

– Què vols dir, que no podria? – va deixar escapar una riallada ella, tot fent un gest brusc en fingir posar-se en guàrdia – Au... – va queixar-se llavors.

– Veus com no hauries d'haver... – va intentar renyar-la en Cor Petit, tot i que de seguida va preocupar-se de debò. – Hi ha... Has vessat alguna cosa?

– Com? – va qüestionar-lo encara confosa amb una mà al ventre – Aigua? Què dius, Cor Petit? Oh... – va veure's envoltada d'un petit bassal d'aigua als peus, s'havia mullat completament també la part inferior de la blanca camisa de dormir. – Crec que... – No havia fet massa preguntes al respecte del moment del part, ni a la Bulma ni molt menys a la infermera que darrerament els acompanyava, però creia saber que allò havia de ser... – He... he trencat aigües, Cor Petit –. En el moment que ho deia va poder notar com una lleugera por li envaïa la gola. 'Si no havia fet gaires preguntes al respecte, també era perquè havia defugit pensar en aquell instant crucial'. – Naixerà... naixerà ja... – va avançar amb una mica de por, notant com aquella incomoditat que l'havia estat molestant, i que ella havia estat ignorant tot el dia, fent-se la forta, creixia.

– Nasu – va mirar-la el namekià completament en xoc. – Dende, Popo, Suno! – va cridar a l'aire – Veniu, correu!

– Au... Em fa l'efecte que això és més que un avís... – va queixar-se tirada endavant en aquell mateix instant. 'Notava com, mica en mica, se sentia més i més incòmode amb el seu propi cos'. No era com si li fes exactament mal, però aquelles punxades la començaven a molestar.

En Cor Petit va compartir-hi la mateixa mirada perduda d'indecisió.

'Havien de portar-la a algun lloc on sabessin què fer... No havien previst fer-ho fins dintre d'almenys una setmana'.

– Per Déu... – va exclamar la Suno que havia estat la primera en sortir corrent a l'exterior, en escoltar els crits del Cor Petit – Nasu...

De sobte, malgrat els primers dolors, la saiyajin va començar a riure sense més: – No m'ho puc creure...

– Estàs bé? – va preguntar el namekià, quasi dubtant que realment ella, tan serena en altres moments, estigués rient en aquelles circumstàncies. – Nasu... respon...

– Sí, sí. És que... Au...

– Per què rius? – va desesperar-se una mica el guerrer. 'No hi havia res que fes gràcia d'allò'.

– És que... no m'esperava que fos així... que es decidís a venir just per un mal gest meu... – va calmar-se. 'Devia ser cosa de les hormones que el mateix que li havia fet gràcia feia un moment, l'espantés aleshores una mica'. – Estarà bé, oi? Tot anirà... com ha d'anar.

– És clar – No va dubtar la Suno en agafar-la d'un braç i demanar-li que l'acompanyés a l'habitació – Hem d'agafar les coses, i anar cap a l'hospital. Sent el primer suposo que tenim temps de marge encara.

La Nasu va assentir, però llavors va notar-se encara més estranya que fins llavors. – Ei, jo... – El dolor que li va fer llavors va fer que es doblés de nou endavant – Ajuda'm a seure.

– Però hauríem de mirar d'anar a...

– Si us plau... Au, necessito seure – va reiterar amb cara de dolor. 'En Cor Petit, en aquell moment, ja s'ho mirava amb creixent preocupació'. I astorat, però no tant com ho estava en Dende; que no s'havia parat a rumiar gaire abans com seria allò d'un naixement més o menys com el dels humans. 'Els namekians no naixien pas així... i només el cap de tot el seu poble estava autoritzat per portar al món nous habitants del seu món'.

En el moment que va ser a terra, la Nasu, va veure que realment no hi estava bé allà tampoc. Però la infermera pèl-roja ja s'havia adonat d'un darrer detall.

– Quan fa que tens contraccions?

– Contra... – va queixar-se la princesa saiyajin que, en aquell moment, no se sentia capacitada per raonar gaire – Punxades... no, no ho sé. No em feien mal... només eren com molèsties... i bé potser sí que se'n podria dir dolor...

– Quanta estona fa, Nasu? – va adonar-se que anava seriosament quan va veure com s'hi posava davant amb mitja cabellera pèl-roja tapant-li la cara.

– No, no gaire... un parell d'hores. Però al principi no notava gaire res... He pensat que l'esquena em deia prou d'estar tanta estona estirada... Què... què passa? – va estranyar-se'n.

– No és exactament habitual... Vull dir, les aigües que has trencat... – va raonar la Suno sabent que era atentament escoltada per en Cor Petit i els demés – Quan són transparents o sí fins i tot rosades... però quan tenen aquest color d'un rosat tan fort... Nasu, hem d'anar-nos-en ja a l'hospital, no pateixis, és només una mica de sang... res estrany... vol dir que has expulsat el tap mocós...

– És dolent? – va precipitar-se a preguntar en Cor Petit.

– No, no és dolent. Però és possible que no triguis gaire en dilatar força...

– Au... No volaré ara... – va començar a pensar que amb les molèsties i punxades que ara sentia a la part inferior de l'esquena, no volia ni imaginar com seria deixar-se portar per en Cor Petit fins a cap lloc concret del planeta – Em nego a... Porta'm al llit...

– Però Nasu... – van exclamar, a la vegada, la infermera i en Dende que encara s'ho mirava amb por.

– No em vull moure d'aquí... – va començar a pensar en metges envoltant-la i en aquell trajecte en el qual amb tota aquella molèstia al baix ventre no pensava deixar volar ràpid a en Cor Petit, fins i tot sentia vertigen en pensar en aixecar els peus al terra i això que ella havia sabut volar des de petita – No em vull moure d'aquí... – va demanar irracionalment.

– És el pànic del moment, Nasu – va intentar raonar la jove infermera una vegada més – Però ja veuràs com...

– Cap saiyajin donava a llum en cap hospital terrestre... – va començar a pensar per si mateixa sense ser conscient d'estar-ho dient tal qual en veu alta –... I no ens vam pas extingir per això. No em dureu allà, on tots aquells metges em remenin... i a més, no vull anar-hi volant! – va cridar.

En Cor Petit gairebé estava blanc de la reacció d'ella. Va escoltar però la veu comprensiva de la Suno al seu costat: – Serà millor que li fem cas, per ara. És la por del moment. Ajuda'm a portar-la a l'habitació i mirarem de quan és la dilatació.

– Au... – va tornar-se a queixar la Nasu encara a terra per pròpia voluntat.

– Intentarem convèncer-la allà – va picar-li l'ullet amb paciència – Està espantada... és normal...

El guerrer de pell verda va deixar escapar l'aire amb una mica de control en si mateix. 'Per què havia de ser tan tossuda fins i tot llavors?'.

– Agafa't a mi – va fer oferint-se a dur-la en braços fins a dins.

– I respira fons, Nasu – va aconsellar-li la noia del nord – És exactament com en una d'aquestes lluites, sé que ets bona en això, pensa que necessites controlar la respiració com si fos un combat. Però sense nervis, eh? – va permetre's intentar calmar-la, mentre veia també entrar en Popo endins.

No calia endevinar que l'home havia anat a buscar tovalloletes calentes i aigua per atendre-la. La Suno però va inspirar aire amb certa inquietud. Esperava, de debò, convèncer-la. Si havia estat bona per vigilar les constants vitals del nen en el dia a dia d'embaràs, sense masses més eines que un parell d'estris tradicionals, no es sentia ni la meitat de preparada per atendre un part sense ajuda mèdica.

'Aquell no era el tracte', va pensar.

Havien de fer-la baixar del burro com fos.

.

– Un, dos, tres – va esforçar-se en concentrar-se – Un, dos, tres. Kamekame-kame-haa aaa, Kaito! – va sobresaltar-se en veure com el Déu es posava entre ell i el seu propi atac contra una de les muntanyes d'aquell trosset d'Altre Món on entrenava – Ja et vaig dir que estaria uns dies més sense passar per casa... entrenant i...

– I fent veure que no estàs preocupat en absolut per la teva doble ficada de pota monumental, no? – va fer acusador, encara recuperant-se de l'espant – T'ho veig als ulls, Goku. T'ho vaig veure fa dies. Suposo que no és fàcil... – va raonar.

– No digui... – va intentar posar ordre al seu propi cap que havia estat fet un embolic des de què havia rebut aquella notícia. 'Gairebé ni havia tingut esma per res més que posar tota la seva atenció, de nou, en aquell entrenament'. – Jo no pretenia, no és com si sabés què fer... Estic mort, no? Tampoc puc arreglar-ho ara.

– Podries demanar que et tornessin a la vida – va suggerir en Kaito – Encara no fa pas un any de la teva mort... ni molt menys... i... bé, en Dende els podria indicar on para més o menys Nàmek...

En Son Goku s'havia callat un moment.

– Això em serviria per donar-los una explicació, per parlar amb en Gohan – va discernir entre el miler de pensaments que tenia al respecte – Però igualment... no puc estar amb les dues a la vegada. No puc estimar-ne una, però estar amb les dues. I tampoc puc tornar al Mont Paos i ignorar que la Nasu espera un fill meu...

– Ella... és molt important, per tu, oi?

En Goku només va mirar-lo sense respondre. 'No calia dir res, perquè en Kaito ja semblava saber-ho o intuir-ho tot'.

– Què me'n dius?

– El que està fet... ja està fet... – va assegurar amb inusitada transcendència i la mirada endavant – Tampoc em puc oblidar que la Terra continua estant més segura sense mi. – va quedar-se pensatiu – Imagini's que torno i el que va dir la Bulma acaba fent-se realitat... apareix un altre monstre...

– No ho sé, noi – va assumir el Déu – La decisió és teva. – va mirar-lo, però, adonant-se que estava molt més capficat del què fins i tot seria normal en ell en les mateixes circumstàncies. 'Sí que devia ser important, sí. Ella i en Gohan... en el fons ell temia que...'.

La veu d'en Son Goku va interrompre-li el propi pensament.

– És possible que m'odiïn... Tot i deixar-los, i quedar-me aquí, no pretenia fer-ho tan malament...

Mai aquell guerrer li havia arribat tan al cor com en aquell instant.

'Suposava que si ja ho havien fet abans, no passaria res per deixar-li-ho fer una vegada més'.

– Jo podria... podria deixar-t'hi parlar. Ja ho saps... – va fer com si intentés que no hi hagués un malentès – Hi podries parlar al cor. Posant-me una mà a l'esquena...

'Qui sap si veuria més clara o no, la decisió que havia de prendre, quan ja ho hagués fet'.

Sense deixar-lo reaccionar, va intentar localitzar a un dels dos, a la Nasu o a en Son Gohan, a la Terra. Deixaria que hi parlés un després de l'altre...

'O almenys que...'. Va quedar-se sense esma de sobte.

– Per què fa aquesta cara? – va provar de demanar en Goku que, en veure-li el rostre, no les tenia pas totes en aquell moment. De sobte, però, el Déu va somriure bastant apurat.

– Bé, no és gaire bon moment per establir contacte amb la Nasu...

– Què passa? – va sentir una angoixa que creixia en ell per un moment.

– Està de part.

Va sentir fred fins i tot en algun punt del seu cap, ja que un calfred aparentava disposat a recorre'l sencer. 'Ella estava portant al món, just llavors, just en aquell de tots els instants, un fill seu'.

Una criatura nascuda d'alguna d'aquelles carícies que havien estat abraçades eternes entre ambdós.

– Deixi'm... Deixi que hi parli...

– Ara?

.

Cada minut que passava, en Satanàs Cor Petit, com s'havia anomenat una vegada, estava més i més a prop de voler ofegar-la. 'Escridassar-la o almenys llançar-li alguna cosa perquè els escoltés'.

– Vaig sentir dir a la terrícola, a la Bulma, que en Vegeta va dient que... – va intentar recordar-li a la desesperada quan ella, amb el dolor de les contraccions i tot, acabava de fer un parell de voltes per l'habitació, convençuda que no se sentia amb ganes de fer res més que quedar-se allà.

– Ho sé – va intentar ser amable la Nasu, mentre continuava sentint aquelles molèsties dins seu – Però aquesta habitació no és pas un planeta insalubre ni estem al bell mig d'una guerra de cap tipus. Tampoc estic sola... En seré capaç, Cor Petit. Creu en mi, no insisteixis!

– No us esvereu – va provar en Popo d'instaurar la calma, tot i que la saiyajin cada vegada semblava més convençuda que l'angoixava pensar en què els metges terrestres la remenarien amunt i avall, i en canvi la infermera i en Cor Petit no aparentaven convèncer-se – És així com han parit des de temps immemorials les femelles d'aquest i altres planetes, no? Ella té raó... No està malalta ja. Calmeu-vos.

'Fantàstic, hauria d'ofegar també en Popo', va pensar per si mateix mentre es mirava amb desesperació com la Nasu, amb la seva gran panxa, es queixava una vegada més.

La Suno feia estona que, tot i intentar intercedir per en Cor Petit, repassava mentalment totes les notes mentals sobre parts que s'havia fet al llarg d'aquell temps. També intentava recordar els que havia presenciat com a auxiliar.

– La Bulma em va demanar que t'hi portés – va dir la pèl-roja en última instància – Pensa que vas tenir-los a tots molt espantats amb la malaltia, hi va haver un moment que el teu metabolisme treballava a favor teu però no ho feia en el del nen. I si aquesta vegada passés al revés?

La Nasu va aparentar reaccionar un moment. 'Al contrari, el que li preocupava no era pas que fos al revés'. Sinó que es tornés a repetir aquella situació, que el bebè es trobés en situació de debilitat i el seu propi organisme, o el que fos que regulava aquell oxigen que compartien, la relació entre ella i la placenta, la traís de nou. 'Odiaria que a la seva filla li passés res per culpa seva'.

Va assentir finalment. – Però no corris... i no facis moviments bruscos... – Tornava a sentir vertigen només pensar en el moment d'agafar alçada en braços d'en Cor Petit, i no volia ni pensar la humiliació d'haver de demanar a la Bulma que la vingués a buscar amb una de les seves naus, com havia proposat en Dende feia tot just una estona.

Just després del primer somrís sincer del namekià adult, no obstant, la Nasu va notar una contracció més forta i prolongada, que després de fer-la seure sobre el llit, va repetir-se-li just un minut més tard. 'Cada vegada eren més continues'.

Va intentar també recuperar la respiració tant com va poder. – Su - no... em sembla que ja ve...

– No pot ser, fa una hora estaves dilatada només de quatre centímetres... Era suficient per donar-nos temps a arribar a... – va ajudar-la a posar-se panxa enlaire sobre el llit, amb el camisó blanc, i l'esquena repenjada, als coixins, mentre s'atrevia a fer una nova ullada a la pacient, fent que posés una cama a banda i banda, i que es quedés sense roba interior.

– Uns vuit centímetres – va murmurar sabent que encara que tindrien possiblement temps per moure's; ara sí que podia ser molt més segur no fer que ningú la portés en braços i volant. 'Com podia haver anat tan ràpid?'.

El cos humà, en casos així, era sempre un lleuger misteri. 'Però ho era més quan, com bé sabia després d'haver escoltat converses i haver tret conclusions, ni tan sols era humana'.

Va recordar-se d'un altre tret d'en Son Goku. 'La cua'.

Sí aquella criatura que havia de néixer tenia cua, només esperava que no els compliqués més la vida. 'En vigilar que no s'entortolligués amb el cordó umbilical ja tenia suficient preocupació'.

– El tindré aquí, oi? – va acceptar ràpidament la Nasu ara entre respiracions i amb cara d'estar una mica perduda respecte del què tocava fer a continuació.

– Respira, Nasu. – va aconsellar-li la infermera. – Respira i prem en fora, nosaltres ens ocupem de la resta.

En Cor Petit i en Dende, els dos namekians, continuaven palplantats completament en fora de joc davant la situació.

I la Nasu, conscient que l'hora s'acostava, va intentar (aleshores) no cridar ni insultar a ningú, tampoc tibar-se dels cabells o donar-se cops contra alguna paret; tot i que tenia moltes ganes de fer tot allò i segurament moltes coses més. 'Va gemegar un parell de vegades, això sí, i va rondinar quan va escoltar que la Suno li tornava a demanar que empaités'. Però l'únic que va decidir fer va ser agafar d'improvís el braç d'en Cor Petit que s'havia acostat a ella bastant espantat.

– Em claves les ungles! – va exclamar ell un moment després.

– Ho - ho sento – va disculpar-se no massa convençuda, segura que si el culpable de tot allò estigués allà, si en Son Goku s'aparegués, podria fins i tot matar-lo.

Va notar llavors – amb sorpresa – que si es resistia al dolor, més mal li feia tot: 'En canvi, quan ho acceptava, i ho esperava, deixava que aquella mena de dolor l'embolcallés i l'únic que havia de fer era deixar-se portar per ell'. Era com aquell individu que, finalment, després de molts esforços, intentava surar i no nedar en un mar embravit.

'Tot passava més ràpid així'.

– Aviat la tindré en braços – va pensar amb força, de manera que va seguir respirant i tractant de relaxar-se. 'El truc era empènyer, ajudar el dolor, no oferir-hi resistència'. Va notar aleshores ja una estranya sensació càlida a la part baixa del ventre. Va tancar els ulls per concentrar-se en els treballs de part.

'Ens en sortirem, petita, ajuda la mare', va pensar quasi de manera inconscient quan encara subjectava, o més aviat premia sense aturador, una mà a en Cor Petit

– Té una mare forta, segur que es porta bé – va escoltar una veu al fons com si ella mateixa estigués en trànsit – Així que ja només queda una mica, eh?

– Goku?

Va preguntar, perduda en l'instant, sense adonar-se que l'expressió – sense solta ni volta – havia fet espantar bastant als que eren a l'habitació amb ella. La Nasu però, que continuava prement en fora amb els ulls tancats; i amb tota la força que hores d'ara li permetia el cos, no va haver de mirar a la sala per saber, d'alguna manera, que la veu era al seu cap. 'No podia ser que...'.

– Et parlo al cor, Nasu. Com ja saps que em permet fer-ho el Déu Kaito. – Semblava el mateix home despreocupat de sempre, el que se n'havia acomiadat (de tots) mesos enrere... I ella ara mateix no entenia res – Volia dir-te que estic segur que pots...

– Que puc...? – va quasi girar el canell a en Cor Petit que la mirava parlar en veu alta, sense acabar de raonar com podia estar parlant amb ningú que no fos a la sala en aquell instant. El "Què passa?' que l'hi havia dirigit, ni tan sols semblava haver-lo pogut escoltar. La dona estava completament absorta en allò que passava dins seu, en el part, però també en almenys una veu. Podia haver-se tornat boja?

De seguida va adonar-se que no. 'En Kaito podia fer-ho possible, sí. Però per què just en aquell moment crític?'.

La Nasu ara mateix no pensava en res més que empènyer i maleir la veu de l'home que no era allà... però que havia escollit llavors per parlar-hi.

– Ets... ets... Si fossis aquí, jo mateixa et mataria, Son Goku! – va cridar davant la sorpresa encara més generalitzada de tots plegats – Qui em manava deixar que em prenyessis! Mira'm... Merda... He d'empènyer, he d'empènyer – I durant un moment ja no sabia si ho deia a la veu que sentia amb ella o a si mateixa.

En Goku va callar un instant, conscient de la concentració que deuria necessitar ella per fer una cosa tan meravellosa com aquella. 'Continuava escoltant-li els pensaments a través d'en Kaito, notava el seu ki fora de combat alterat per la situació, i el del Cor Petit al costat... hi havia més gent amb ells a l'habitació'.

La Nasu va obrir els ulls per posar totes les seves forces en aquell moment.

– Ja estàs preparada – va dir amb dubte la Suno a qui només la mirada tranquil·la d'en Cor Petit li havia tret idees d'allò més rares del cap en veure la saiyajin parlar aparentment sola. Fins i tot en Dende, després de preguntar un cop en veu alta si és que parlava amb en Goku, aparentava haver entès alguna cosa amb naturalitat – Ja no hi ha temps de res més que de veure néixer aquest bebè. Nasu, escolta'm. Has d'agafar-te a en Cor Petit, d'acord, alçar-te i posar-te alçada de genolls al llit, posa-li el cap al pit d'ell... enfonsa-hi la cara... respira... i empeny enrere... No tenim instruments ni lliteres mèdiques i hem d'ajudar a què el caparró acabi de baixar. És molt millor, t'ho asseguro.

La Nasu, adolorida, va sentir-se una mica confosa en notar que el namekià l'ajudava a posar-se tal i com la pèl-roja els havia indicat un moment abans. 'Després de tanta estona d'esperar cada contracció passivament, d'empènyer amb dubte i de pensar en el moment de tenir la seva filla en braços; la Nasu va saber, però, que havia arribat l'instant. I era tot un alleujament sentir-se'n partícip d'aquella manera'.

De fet, com abans, es moria de ganes de continuar empenyent; i en fer-ho ja no sentia dolor, ni molèstia, sinó un estrany alleujament. Era tota una experiència alliberadora, i trencadora a la vegada; saber que estava fent néixer amb suors i esforços la seva filla.

'Ja s'havia instal·lat al seu cap amb força que ho seria: seria una petita fèmina'.

– Tens valor, Nasu. No saps com t'admiro... – va poder sentir amb claredat aquelles paraules enmig de tot allò. Era aquella veu que l'havia sorprès un moment abans i que ara semblava fins i tot vacil·lar en parlar-li. ¿S'adonava en Son Goku del moment en què havia anat a reaparèixer activament al seu cap?. Ja no tenia forces per respondre'l, ni per res més que no fos esforçar-se en facilitar el naixement de la seva nena, però la Nasu continuava sent acompanyada (en aquell instant) per la veu de l'home que havia estimat, que estimava: – Empeny, porta el nostre fill al món, ets molt valenta, Nasu. Jo no podria...

'I, en escoltar-lo dir allò, la partera, en ple treball de part i tan a prop com sentia aquell naixement, només va tenir ganes de plorar'. Ella que no ho havia volgut fer gaire mai, ella que es feia sempre la dura... Volia plorar i ja no sabia si era per què estava a punt de sortir-se'n, de tenir el seu bebè, o si eren les paraules d'ell... o qui sap si només el fet de sentir-li la veu, de fer-ho en aquell segon precís de la seva vida; o simplement les ganes de voler-lo matar que l'envaïen quan tornava a saber que (encara) faltava una mica més, un esforç més per donar a llum.

– Idiota

– T'estimo – va escoltar aleshores amb nítida emoció de la veu d'ell. 'La Nasu també l'estimava... estimava al guerrer... i a aquella veu que (ella mateixa) havia recordat cada dia, cada moment que havia passat sabent que, en veritat, per més que no hi volgués pensar, en Son Goku havia escollit no tornar'.

– Jo també... – va escoltar-se dir abans de fer un últim esforç per 'sentir-la' néixer – Jo també t'estim...

De cop i volta va ser conscient d'haver-ho aconseguit. 'La seva criatura havia nascut després de molt d'esforç'. Encara tenia el cap enfonsat al pit d'en Cor Petit, el qual conscient del moment que ella vivia – pendent d'aquí i d'allà – no havia deixat de subjectar-li les mans que la Nasu havia aferrat, ja des d'un primer moment, a les seves robes de guerrer.

– És una nena – va escoltar dir a la Suno, però no va necessitar que li ho diguessin. Va intentar girar al cap i, de seguida, va poder veure com la pèl-roja sostenia el cos petitó del qual encara no havia tallat el cordó umbilical.

– No... – va reaccionar espantada – No plora... –. I quasi en el mateix moment de dir-ho un sol plor va fer-li veure que no hi havia res a témer, la seva petita sí respirava.

– M'ha espantat – va xiuxiuejar meravellada. La Suno va deixar que la subjectés, oferint-se-la ja llavors; sabent-la tot i així encara un pèl confosa, mentre en Cor Petit l'ajudava a girar-se i la sostenia per l'esquena: – M'has espantat, m'has espantat molt – va repetir un parell de cops. De seguida que va poder subjectar el cos calentó de la seva nena, va adonar-se que era petita i tota escalfor, i que efectivament tenia cua, la cua saiyajin.

– És preciosa, segur – va escoltar llavors, ja sense haver-se de demanar d'on venia aquella veu – Com la seva mare...

– Goku...

– Lamento no poder-la conèixer...

– Té els ulls enormes i negres i les galtones inflades... i els cabells força llargs... És tota una saiyajin – va aconseguir reunir forces per dir-li-ho, mig gronxant-la en braços i mig observant-la, sabent que ell encara l'escoltava.

– Quan sigui gran, digues-li, si us plau, que el seu pare estimava la seva mare... però que no sabia fer les coses millor...

No va dir res més, però la veu trencada en quasi la última síl·laba de la darrera paraula, va fer-li entendre a la Nasu que aquell tornava a ser un comiat. 'Havia trigat mesos, però, al final s'havia acomiadat d'ella sola... en una mena de conversa privada i de bojos que havia estat a punt de trasbalsar-la del tot durant el part, però que ara estava segura d'agrair-li-ho més que res al món'. Gairebé tant com la criatura increïble que tenia en braços gràcies a ell, als seus gens i a aquella emoció que els unia. 'Encara ara i d'alguna manera dolorosa i incerta'.

– Petita – va abraçar-la encara amb els ulls plorosos, sent observada per tots i cadascun dels que havien presenciat el miracle d'aquell part. – T'estimo, petita Reiya. No oblidis mai que ets la joia de la mama –. 'Efectivament tenia els ulls més grans, negres i vius que la Nasu recordava haver vist mai'. Aquells ulls que la miraven ara com petita turmalina brillant, i amb gest espantat. 'Aquell era el món exterior, el lloc on li tocava viure a partir de llavors'. La Nasu va pensar que ella també ho estaria d'espantada si, de cop i volta, s'hagués d'enfrontar a un indret tan blanc, lluminós i poc càlid.

Però sabia que la seva filla tenia sort, tanta com ella d'haver acabat en aquell planeta. A Vegetasei, d'haver-hi pogut néixer, el seu destí hagués estat pràcticament començar a entrenar abans d'enganxar-se al pit matern per menjar. 'Bé, potser exagerava... però era evident que aquí es podia permetre el luxe de ser un bebè humà... almenys una temporada'. Ningú podria allunyar-la d'ella.

Ni l'enviarien a cap planeta desconegut.

Va fixar-se inevitablement en les manetes, petites i arrugades, tancades en si mateixes, i va atrevir-se a deixar-se embolcallar un dit per aquella suavitat. La petita havia tancat aleshores els ulls i semblava en calma. 'La reconeixia, d'alguna manera tan petita i inconscient com era, sabia que estava amb la mare'.

– Té molt cabell... – continuava sorpresa la Suno, sense acabar-se de creure que ella hagués ajudat realment a néixer aquella criatura petita, de pell blanca i cabells pràcticament llargs.

– És que el cabell no ens creix després... – va deixar escapar un somriure la saiyajin encara absorta en aquella petita cosa que tenia en braços – Tindrà el cabell sempre així, rebel i a mitja esquena. – En el moment de dir-ho va notar amb certa escalfor al pit que la petita cua s'embolicava al seu canell. – 'Ella que de petita n'havia hagut de precindir, que hi havia renunciat moltes vegades, sabent que havia de treure-se-la cada cop, fins que (de més gran) li havia deixat de crèixer, se sentia especialment emocionada pel fet de comprovar aquella característica en la seva filla'.

– No hi ha lluna, oi? – va raonar, observant ara sí en Cor Petit que continuava aguantant-la glaçat per l'esquena. Sense saber exactament què calia dir o fer en un moment així – Vas destruir-la...

– Sí... És veritat...

– Així – va somriure la Nasu com si parlés amb la menuda – Ens podem permetre el luxe de deixar que conservis la cua, oi?

'Era el seu major tret saiyan, la característica més cridanera'. I de moment no semblava un problema en absolut.

– És un punt dèbil... – va escoltar dubtar la veu del namekià.

– No, si s'entrena... – va prémer més contra si la xica. Per instint, o per alguna cosa que realment no entenia, sabia exactament què havia de fer ara. – I ara... deixem les coses trivials – va dir suaument – La Reiya té gana, eh, que sí, reina?

La Suno va assentir. – És molt probable. – Instintivament la mare l'havia embolcallat amb el llençol que hi havia tirat al llit, però començava a ser hora de vestir-la també – Em deixes posar-li la seva robeta, primer?

'La roba... No hi havia pensat fins que...'. – La Bulma va portar una maleta sencera de robeta nova que havia comprat ella – va aclarir la pèl-roja davant la sorpresa de la Nasu. – No va voler-te dir res, però m'havia demanat que la portés a l'hospital quan fos l'hora.

– Ja no caldrà cap hospital... – va assentir la saiyan. – No sabia que la Bulma havia pensat en tot... – va agrair.

– No, no caldrà – va fer la Suno encara pensant en què no havien anat al centre hospitalari – No sé com... però ho hem fet – va deixar marxar tota tensió amb aquelles paraules. Havia actuat de matrona tot aquell temps.

– I ara aquest preciós bebè hauria de menjar – va recordar-los el Popo que tot i que no havia dit res en tota l'estona, continuava en un cantó de l'habitació, mirant-les amb aquell aire d'estar-hi i no estar-hi que tenia sempre.

– Oh – va fer el Dende com si s'acabés d'adonar d'alguna cosa – Ja... – va sortir amb el seu fidel ajudant, just en el moment en què en Cor Petit hi queia.

– Serà millor que us deixi soles. – va suggerir.

– No veuràs res que no veiessis a la sala de l'esperit del temps – va fer broma, decidint-se amb suau determinació a donar-li al pit a la seva filla. – Queda't.

– Era en Son Goku, oi? – va dir-li mentre l'observava descordar-se la bata i acostar-hi la boqueta de la petita, que feia un instant la Suno acabava de vestir.

– Sí – va trencar-se-li el somriure amb aquella espina encara al pit. 'Havia estat confós, tan brillant com li havia semblat no feia pas gaire, ara se sentia una mica atabalada per aquella mena d'aparició'. – M'ha acompanyat mentre... em donava forces. És un idiota inoportú... – va intentar fer-se la força, fingint indiferència, encara que l'emoció en la veu la delatava.

'A en Cor Petit li semblava de tot menys inoportú... Al cap i a la fi havia estat, d'alguna manera, present en el naixement de la seva filla. Aquell era en Goku extraordinari a qui tots apreciaven... capaç d'exasperar-los i, acte seguit, deixar-los totalment admirats'. Però aquesta vegada no era una broma, ni una batalla, era més i tot: Era l'instant en què la seva filla havia vingut al món.

Ja que aparentava tenir llum verda d'en Kaito per fer una cosa així, en Cor Petit esperava que ho fes també amb en Gohan. 'El nen agrairia alguna paraula després de tot'.

Va reflexionar-hi un moment abans, però, de centrar-se completament en el so continu que ara desprenia el nadó. 'No havia imaginat mai que un ésser petit pogués xuclar res amb tantes ganes'.

¿Així que aquella era la utilitat d'aquella part diferent de l'anatomia femenina?

.

– Empeny, porta el nostre fill al món, ets molt valenta, Nasu. Jo no podria... – Era de les primeres coses que li havia dit quan, a través d'en Kaito, havia pogut parlar-li al cor. No recordava, no obstant, haver-se sentit així (mai abans) amb ell mateix. 'Com de forta podia arribar a ser ella, la Xixi, o qualsevol dona, per enfrontar-se a un moment d'aquell tipus amb tanta enteresa... per dur vida al món...'. Reconeixia ara aquell mèrit en totes elles, però no podia evitar de pensar-ho fins i tot amb més força en recordar els sentiments, les emocions que la Nasu li havia transmès.

L'estimava.

Amb els ulls tancats, des del cor, encara podia visualitzar-la preciosa i parint, insultant-lo i estimant-lo al mateix temps; sent tan ella per acabar deixant una part del seu coratge al nadó, a la nena, que havia dut al món.

'Una nena, no havia pensat mai en tenir una nena'. S'havia vist reflectit en molts gests d'en Gohan, i molt lluny de molts dels millors mèrits del seu fill, del nen que sens dubte ja l'havia superat en força i en valor. 'No ho havia dit en va que el considerava inclòs més responsable que ell...'. Potser, per això, li era rar imaginar-se ara una nena que s'hi assemblés.

No, una nena, una nena de la Nasu havia de ser més com sa mare. 'Forta, astuta, decidida, i sí potser també una mica malcarada'. No podia imaginar-se-la al revés. I tampoc volia.

Havia tingut tot allò al cap en cada instant, a cada paraula que li havia dirigit a la dona en acompanyar-la amb la veu en aquella gesta. Havia sentit un nus al coll i una punxada a la gola en adonar-se que ja no podia dir-li que l'estimava de cap més manera... que només podia aprofitar el fugaç instant que li brindava el Kaito.

¿Perquè, si ho pensava bé, realment tenia una altra opció?

Una veu, possiblement la de la seva consciència, més rebel que mai, va dir-li que ell havia decidit ser mort sense considerar res més que l'instint; sense plantejar-se que una cosa així podia passar després. Quan havia mort, realment havia tingut l'oportunitat de tornar a la vida i no l'havia considerat.

¿Era més fàcil acceptar ser mort, després d'enfrontar-se al seu rival més difícil, que afrontar que havia pres sortides i donat paraules equivocades a la vida i que, potser, valia la pena intentar refer part del camí? ¿Hauria pogut estar al costat de la Nasu, prendre una opció diferent abans? ¿L'avorria una família normal?

'No!', va tancar el propi puny molt enrabiat amb si mateix, encara absent, aliè a la mirada preocupada que, ja des de lluny, li dirigia un discret Kaito. El cap va omplir-se-li de tensió en comprendre que una part d'ell, no sabia si l'equivocada o l'encertada, intentava dir-li el mateix que ja li havia dit la Bulma una vegada: 'Que fos egoista, que escoltés les emocions i no el cap, ni l'honor'.

No podia permetre's pensar més en tot allò.

'Per què no, Goku?' La seva veu interior va començar a trencar-se. Va adonar-se, no obstant, que estava donant voltes a un carreró sense sortida, i va deixar caure el cap lentament, reflexionant al respecte. 'És clar que se sentia a prop de les persones que estimava, però havia arribat a un acord amb ell mateix... Se sentia veritablement culpable de l'aparició de tots aquells enemics, als quals – ell i els seus amics – s'havien anat enfrontant al llarg dels anys; amb l'aparició en incomptables ocasions d'un rival que solia ser encara més terrible que l'anterior'.

Les seves vides, les dels seus amics, havien estat en constant perill durant part del què portaven coneixent-lo. La Bulma li havia dit ja una vegada, de petit, que els problemes el seguien allà on anava... i llavors li havia repetit de gran. En aquell moment possiblement no hi havia donat la suficient importància: però en reflexionar-ho ara, i fins i tot una mica abans de morir, era fàcil pensar en gent com en Raditz o el mateix Freezer i el seu pare. En el Vegeta o en Cor Petit. D'alguna manera, en la mateixa Nasu. L'exemple més clar havien estat els androides i en Cèl·lula, creats amb un únic objectiu: vèncer-lo, venjar el Doctor Gero i l'Exèrcit de la Cinta Vermella.

Qui sap si era per aquest motiu que ell, en Son Goku, no s'havia pres mai seriosament les paraules de la Bulma. Mai fins llavors: 'Quan havia comprès que, el darrer de tots aquells monstres, havia estat creat per matar-lo; el buscava a ell, com moltes de les altres vegades'. El gest del rostre va endurir-se-li mentre hi pensava.

Fins i tot l'aparició d'en Bojack, després, havia estat directament culpa seva. 'Ho sento, Nasu... Gohan', va pensar determinat a continuar allà. 'Li havia sortit l'oportunitat de no tornar a la Terra i l'havia pres, pensant també en la gent que estimava'.

En el fons, fins i tot, ho feia per la gent que, en aquell llavors, ni tan sols havia sabut que estimaria. 'Aquella nena, la nena valenta i coratjosa que estava segur que seria la seva filla també viuria en pau amb la Nasu i els savis consells d'en Cor Petit'.

Potser perquè ell havia crescut sol part de la infantesa, no se li passava pel cap el molt que en el fons continuarien necessitant-lo els seus fills, fins i tot el que encara no havia nascut. En Kaito sí. En Kaito podia endevinar que, pensés el què pensés just en aquell moment, probablement no tenia en compte tots els factors.

Però el Déu de la Galàxia del Nord no es veia amb cor d'intervenir-hi o insistir-hi, no davant de tanta determinació.

L'havia vist evitar l'emoció, el patetisme dels sentiments, en el segon de parlar amb aquella dona. Només quan els esforços d'ella, la valentia i la decisió de la saiyan, havien quedat patents, gravats a foc a la seva ànima, en Goku havia quasi deixat que la seva veu es trenqués. No havia plorat.

Exactament com no ho havia quasi fet la seva filla al néixer: l'heroi, el kaioh ho sabia, era més saiyajin del què ni tan sols podia imaginar-se.

– És preciosa, segur – Li havia dit en comprendre que aquella criatura ja era al món, que la Nasu ho havia aconseguit, que d'alguna manera havia estat present en els primers segons d'aquella vida – Com la seva mare...

– Goku...

– Lamento no poder-la conèixer...

I no dubtava aleshores que la Nasu ho faria, que li parlaria de la nena, abans d'haver-se'n d'acomiadar.

– Té els ulls enormes i negres i les galtones inflades... i els cabells força llargs... És tota una saiyajin – 'Tota una saiyan', aquella darrera part de la definició era exactament el què en Goku havia esperat escoltar de la Nasu; perquè sabia que malgrat ell sempre es considerés humà, la dona que estimava sempre estaria lligada al seu poble, al seu planeta extint. 'Si ella considerava que la recent nascuda era tota una saiyajin volia dir que estava sana i forta, i que era el més perfecte que la Nasu pogués haver-se imaginat abans'.

Secretament en Son Goku esperava que, com ell, aquella nena també acabés sentint-se terrícola. 'Algun dia ella també podia arribar a lluitar per aquell món, malgrat que el seu mig germà gran fos l'homenet més fort del planeta'.

Mai podien saber amb exactitud com anirien les coses. De totes maneres esperava que, amb ell mort, la pau durés moltes dècades més.

– Quan sigui gran, digues-li, si us plau, que el seu pare estimava la seva mare... però que no sabia fer les coses millor... – 'I finalment aquella havia estat la seva manera de disculpar-se, de dir adéu, de pensar que les coses anirien bé, que tindria l'oportunitat de ser almenys un nom al cap d'aquella menuda... la vaga referència d'un pare difunt'.

Va negar amb el cap en reflexionar aquella darrera pensada. 'Ell no havia considerat mai a ningú més pare que el seu avi, que l'home que l'havia acollit, que l'havia trobat: ¿Pretenia ara que al caparró d'aquella nena hi entrés un concepte, el de pare absent, que ell no havia acceptat mai, que ni tan sols s'havia entretingut a assumir?'.

L'emoció del moment l'havia fet irracional.

'La Nasu sí havia parlat d'un home (d'un progenitor seu) a Nàmek. Però ell sempre havia pensat que res d'aquella història acabava d'anar amb ell: perquè ell era un terrícola. La única cosa que havia acabat assumint del seu lloc d'origen era potser l'orgull de la lluita, però ho havia fet perquè els gens li ho demanaven, la seva sang brollava inquieta davant la possibilitat d'una batalla; no perquè mai hagués reflexionat respecte uns vincles que no tenia, que no havien existit mai'.

Ni tan sols se li havia acudit com de terrible havia de ser que dos germans, de qualsevol món, es matessin un a l'altre; per més malvat que fos un, per més allunyat que n'hagués estat l'altre. 'Per ell en Raditz no havia estat un germà, pel simple fet que no l'havia conegut abans, per l'evident contradicció que ell – en Raditz– havia intentat convertir-lo en una cosa que no era: el què en aquell instant en Goku considerava un monstre'. No havia acceptat llavors tenir res a veure amb els saiyajins, no havia pensat mai en aquell home, com el seu pare; i hores d'ara... tenia una filla que ho era; una menuda tan saiyajin com ell, que es criaria a la Terra com ell, i que tampoc coneixeria el seu pare... 'Que n'era d'irònic tot', va deixar escapar un somrís de contradicció.

"– Goku...", recordava exactament la textura suau i sorpresa de la seva veu quan l'havia anomenat.

I estava disposat a deixar que aquell moment es quedés en alguna part d'ell, com una petjada immutable a l'ànima, mentre el temps n'esvaïa l'aclaparadora sensació d'estar-ho vivint encara.

– Ho deixem aquí, doncs? – va suggerir-li en Kaito, adonant-se que havia acabat de reflexionar tota aquella confusió. – Continuaràs amb mi per aquestes contrades?

'No calia mirar-lo al rostre per endevinar aquella determinació'.

– Abans... – va avançar alçant el cap amb alguna mena de resquici de preocupació a la mirada, pendent dels seus propis pensaments – Em deixaria dir-li només una cosa a en Son Gohan?

'No s'anava a oblidar llavors del seu fill gran, ni tampoc de la responsabilitat que ja no tindria respecte un tercer nen que encara no havia nascut'. Aquell bebè també era el seu fill. I era conscient que en Gohan podia sentir-se aclaparat davant de tota aquella realitat.

.

– Nasu, escolta'm. Has d'agafar-te a en Cor Petit, d'acord, alçar-te i posar-te alçada de genolls al llit, posa-li el cap al pit d'ell... enfonsa-hi la cara... respira... i empeny enrere... – Tenia molt present aquell moment de confusió en què havia ajudat la Nasu a repenjar-se a ell i en què, malgrat la sabia només pendent de l'instant i d'aquella veu que tots havien percebut ja present, s'havia sentit partícip del seu afany.

No havia deixat de prestar-li atenció en cap moment. 'Valenta, segura, tossuda'. Agafada a la tela de la seva roba com si li anés la vida fer aquell últim esforç per donar a llum. 'Ell que no havia vist mai una cosa així, encara se sentia colpit per com de natural, de fins i tot animal, podia ser un naixement biològicament humà'.

Era bell. Hi havia grandesa en aquell moment. Un namekià com ell també ho podia veure; encara que fins aleshores no s'hagués plantejat mai estar present en un instant així.

Era tan gran allò, com el fet d'observar ara aquella criatura sent alletada per la seva mare. 'Sabia que ambdues trobarien a faltar en Son Goku, que per molt que la saiyajin dissimulés, en el fons continuaria necessitant-lo'.

Ell no podria substituir-lo, ni ho volia, però estava disposat a acompanyar-les en el present i també en el creixement personal que, sens dubte, viuria aquella criatura, tan menuda ara, en fer-se gran.

– Crec que hauríem de descansar tots – va suggerir-li la infermera que ja es deixava caure contra una de les parets amb cert cansament – Les deixem soles?

En aquell moment la Nasu ja feia forts esforços per no adormir-se i el gest del bebè ja era també el d'estar completament tipa.

– Serà una golafre – va fer una darrera broma la Suno, a l'instant que recordava exactament amb quina gana solia menjar en Son Goku. 'Potser sí que començava a ser hora de dir-los tot el què devia al pare d'aquella criatura'.

Va somriure observant el rostre d'atenció que hi posava en Cor Petit. 'Estava veritablement astorat – i potser també confós – davant tot el que acabava de presenciar'.

.

En Gohan es va mirar la seva mare que feinejava per casa, aquesta vegada amb en Gyumao. Els darrers dies, quan començava ja a estar en un estat d'espera considerable, la dona aparentava sentir-se de molt millor humor i el nen sabia que era perquè l'havia vist finalment dedicat a estudiar i ara almenys tenien un projecte clar de futur: 'Rebria aquelles lliçons via correu postal i li havia promès que no deixaria d'estudiar per res del món'.

De totes maneres, ella fins i tot, alguna tarda, li havia proposat que sortís a donar una volta per les afores o a pescar. En Gohan no tenia clar que fos només perquè desitjava que prengués l'aire tranquil de la muntanya, podia ser que així intentés evitar que ell anés gaire més enllà. Tard o d'hora, havia de visitar en Cor Petit. En el fons, deixant a banda les incerteses i els assumptes complicats dels grans, se'n moria de ganes.

– Fill, no surts? Fa una bonica tarda, l'avi et podria acompanyar. – va somriure-li en veure'l.

– No, mare, no pateixis – va refusar en Gohan, que de fet sí estava interessat en acabar de llegir un llibre que aquell matí havia deixat a mitges – Però si vols puc sortir a pescar alguna cosa per sopar. Et quedaràs avi?

Havia estat proposar-ho i veure com la seva mare encara millorava el seu humor. – això està fet, doncs – va exclamar quan l'avi li va dir que preferia quedar-se a casa amb la Xixi, però que era una gran idea fer un sopar tots junts.

En Gohan va sortir de casa, per tant, disposat a complir amb la seva part d'aquella proposta: la de pescar un peix ben gros. I ja era, de fet, de tornada quan va adonar-se que ja s'havia fet fosc de seguida en aquella entrada de tardor que vivien entre el trobar a faltar el seu pare i la novetat d'un nou germà.

Va mirar al cel, tot subjectant el gran peix, mentre s'entretenia en observar com d'estrellat tornava a estar el vespre. 'Continuava amb aquella idea a la ment, el planeta necessitava una lluna'. I ells podien tornar-la a posar el cel amb les Boles de Drac.

Hi haurien d'haver pensat fins i tot abans. Feia ja molts anys que el petit astre no brillava al cel.

– Ho sento – Una veu que quasi semblava sortir del seu cap va fer-lo parar un moment al mig del bosc. 'No podia pas ser'.

– Pare?!

– Gohan...

– Pare! – va exclamar en entendre que, una vegada més, el seu pare era allà, en alguna banda del cel, notant-lo i parlant-li. 'Feia mesos del moment de la seva mort, de la seva decisió, però no tants de quan l'havia notat amb ell en vèncer en Bojack'.

– Escolta, Gohan, no t'entretindré – va continuar sorprenentment, quan en Son Gohan encara no s'ho acabava de creure – Només em volia disculpar...

– Però pare... – va intentar parlar encara que els nervis de l'instant, el fet de saber que tornava a poder parlar amb ell després de pensar que, de fet, no ho faria més, van tenir-lo parat un moment més llarg del compte.

– Ets un noi especial, fill – va llançar-se a dir en Son Goku sota l'atenta atenció d'en Kaito, que de nou li havia tornat a prestar l'espatlla – Vull que continuïs sent així, que no canviïs, Gohan. No per culpa meva – En Son Gohan volia dir alguna cosa però era evident que encara no sabia ben bé què – He pres camins que no sempre han estat els millors, i menys per tu i la Xixi. I... – va intentar afegir – Estic orgullós de tenir un fill com tu, Gohan. No ho oblidis mai.

– Jo... – va començar a parlar sabent que aquella era la seva oportunitat, la seva oportunitat per dir-li tot el que portava mesos pensant, per no guardar-se res dins – Va ser la meva arrogància el que et va matar, pare – va parlar el més ràpid que va poder perquè estava convençut que sinó el seu progenitor l'interrompria, d'una manera o altre – I tu... tu hauries de ser aquí, no mort! I és en part per culpa meva, ja sé que vas decidir quedar-t'hi, però si en primer lloc no t'haguessis mort, no... No hi hagués hagut cap decisió a prendre... La mare...

– Ho sé – va tallar-lo quan va trobar un espai, amb veu serena; clara, no deixant-se endur per l'anhel de mostrar-se tal i com se sentia, encara que fos el seu fill – Jo hauria de ser aquí i assumir... assumir que les coses no han anat tal i com voldríem, que les he complicat, potser jo sol, potser perquè no he sabut fer-ho diferent... Fer-vos de pare... –. El guerrer sabia exactament que amb aquell plural ja no només es referia als fills de la Xixi, però va decidir deixar-ho a l'aire. 'Ja hauria fet prou mal a en Gohan; i ell, per tal com li estava dient les coses, ja sabia molta part del què hauria de saber': – Per això ho sento, Gohan. Ho sento molt.

– Però continues convençut que... – va adonar-se'n el seu fill entre l'evidència i la tocada resignació. Mirant al cel, entre les muntanyes, ja sense la claror de la posta de sol d'hores enrere – ... que tots aquells monstres...

– Sí – va afirmar sense tabús. 'Era així, era com se sentia al respecte'. No podia mentir-li, perquè tampoc creia que realment pogués no fer-los més mal tornant. Al contrari. Ara més que mai sabia que possiblement el cor el guanyés, i la Xixi i en Gohan ja havien patit prou. Era millor així – Ho sento – va repetir.

– Pare! – va cridar en Gohan, sense voler adonar-se que la veu del seu progenitor havia aparentat, en aquell últim adéu, més llunyana que al principi. 'Se n'estava anant'. D'alguna manera ja li havia dit tot el que volia dir-li. El noi va sobresaltar-se un moment pels sorolls nocturns que començaven a omplir els seus voltants en aquell moment, no tenia por, és clar; però havia estat tan concentrat en el seu pare que no se n'havia adonat fins aleshores. El bosc, com sempre, era ple de vida.

I en Goku sabia que seria més fàcil acomiadar-se'n a mitja distracció que si havia de formular un adéu complet i solemne.

– Aneu força a pescar – va dir de sobte la veu d'en Goku – Ensenya a pescar el teu germà.

I per més que en Gohan el va tornar a cridar, per més que va esperar que digués una altra cosa, o que tornés a la seva ment en uns minuts, res d'allò va passar. 'Ja estava'. El seu pare només li havia volgut dir exactament allò que acabava d'escoltar. 'Que ho sentia, que no havia sabut fer-ho d'una altra manera,...'. Que, en certa manera, també pensava en ells. En els tres, ara que aviat ho serien.

I, és clar, en Son Gohan sabia que també devia pensar en ella. 'Però això el seu pare no li ho diria clarament'. Li ho havia entès prou en el to, es penedia de fer-los mal sí, però aquells camins presos, eren gairebé acariciats amb la veu quan els mencionava. Li ho podia notar. Eren tons, expressions que el seu pare no hagués fet servir mai... sinó fos perquè la Nasu existia i estaven enamorats.

El nen (però) estava, de fet, content perquè, entre línies, el seu progenitor havia estat prou sincer.

Va caminar cap a casa, pensant en una excusa que posar a la seva mare. 'No li ho podia dir que hi havia parlat, no sense que ella se sentís potser pitjor del què devia amagar que se sentia'.

– Junts ho farem, mare – va xiuxiuejar-se a ell mateix – Junts tirarem endavant.

.

– Estàs bé, Goku? – va preguntar-li en Kaito tot de sobte, mentre el veia quedar-se pensatiu per enèsima vegada. 'No era normal en ell i ja havia passat massa vegades'.

De sobte però va somriure. 'Havia fet tot el que se li ocorria que podia fer en aquelles circumstàncies'. Només esperava que ell, amb els seus encerts i els seus errors, acabés sent només un record.

– Molt millor – va assegurar-li, tensant les espatlles i avançant endavant, disposat a fer algun tipus d'escalfament. 'Havia de tornar a entrenar quan abans millor'. Duia un mètode al cap, una manera de provar si hi havia més límits en un superguerrer dels llavors només coneguts per en Son Gohan. I de totes maneres encara havia d'arribar al segon nivell que havia assumit el seu fill. 'Sabia que hi estava molt a prop'.

– Segur?

– Ho estaré mentre ells ho estiguin – va mirar-lo amb claredat. – I confio plenament en què els espera un bon futur. – 'Per dir allò hi havia diversos factors a tenir en compte, però hi pesaven el mateix Gohan, en Cor Petit, la persistència de la Xixi, o la valentia que havia comprovat en la Nasu, la saiyajin forta que estimava i que no es rendia'. Ella, la Nasu, era la dona dura que aparentava ser, fins i tot en un moment de tan delicat esforç com en el què hi havia parlat, en ple part.

En certa manera només una desgràcia podia evitar que passés pàgina. 'Havia pres la seva decisió i l'havia ratificat enmig de totes aquelles conviccions, de la determinació de protegir així la Terra, de no danyar-los de cap més manera, en definitiva'.

Com a lluitador, n'estava content. Forçar els límits a l'Altre Món era gairebé un luxe, perquè allà el cos no se li desgastava tan aviat ni necessitava de tants factors per respondre-li positivament. 'Com a home, com a home no podia escollir'.

.

.

Ja feia uns dies que, en aquell palau, no hi havia so o silenci que no volgués dir que la criatura o bé dormia o bé reclamava l'atenció d'una Nasu, que si bé ja havia començat a aixecar-se de llit, encara prenia molta estona del seu dia a observar els moviments suaus de la petita, mentre aquesta dormia o es mantenia quieta en aquell bressol que havia improvisat en Popo, amb les mans tancades en un puny increïblement petit i els ulls encara no sempre del tot oberts.

'A banda d'una golafre, era una autèntica dormilega'.

– Suno – va qüestionar a la noia, que tot i que sabia que era hora de deixar-les, de tornar a les seves tasques a la clínica, i d'informar també així que el part s'havia acabat produint fora d'allà però en condicions immillorables, havia decidit quedar-se uns dies més. Per si podia ser d'ajuda. – D'on has tret això que li has posat al cap?

La Nasu no s'acabava de creure que en aquell moment la seva filla dugués al caparró un petit turbant acabat en un vistós i acolorit llaç.

– Estava amb la roba que va dur la senyoreta Brief, Nasu – va respondre-li de seguida la pèl-roja, dubtant de si realment a una mare una cucada com aquella podia semblar-li tan i tan horrible com el gest aparentava.

La Nasu, de veritat, estava a punt de dir-hi alguna cosa o de treure-li directament del cap. Però el cert és que la sobtada aparició d'en Cor Petit va confondre-la prou com per deixar-ho per més tard.

– M'ha dit el Dende que pretens anar a algun lloc?

– Oh – va posar-se de seguida a la defensiva pel to escèptic del namekià – Que havia de demanar permís?

– Podem avisar a la Bulma, nosaltres. No cal que hi vagis... Fa només uns pocs dies que has tingut la nena... No has de perquè anar-hi ja. – va intentar suavitzar el to, sabent que de no fer-ho, aquella conversa seria com l'estavellar-se contra una paret.

– Serà una sorpresa si hi vaig, a més no voldràs que aquesta nena es passi tota la vida sense nom, no?

En Cor Petit va respirar fons. 'Ara sí que no havia entès absolutament res'.

– Però que no en té ja de nom... – va dubtar sincerament – Portem quatre dies anomenant-la Reiya, Nasu...

– Ja – va afirmar ella – Però no pot ser el seu nom... no definitivament fins que tingui el consentiment de... – va vacil·lar en explicar-ho, no estava segura que en Cor Petit pogués arribar a fer-se'n a la idea de com n'era d'important allò – D'en Vegeta.

– D'en... – No va acabar ni de pronunciar el nom en una contrapregunta, quan ja va veure que la Nasu estava disposada a continuar parlant. 'Aquesta vegada amb el rostre més seriós que li havia vist des de què la seva filla era allà amb tots ells'. La menuda portava ja dies sent tot un bebè grassonet i sorollòs. Bé, tot i que en Cor Petit era conscient que, a diferència d'ell, d'altres com la Suno o en Dende la consideraven extremadament silenciosa. 'Tenien un concepte del silenci, bastant diferent al seu', va rumiar abans d'adonar-se que se n'estava anant del tema.

No entenia res del què volia dir-li la princesa saiyajin. 'Potser per això desvariava'.

– És el nom de la meva mare, Cor Petit... – va aclarir la Nasu agafant la petita en braços i gronxant-la abans que comencés a mostrar-se inquieta per, de cop, la presència de tantes persones a l'habitació – No puc posar-li el nom de la meva mare a la filla de... – va preferir no dir-ho tan directament – No puc posar-li si no tinc almenys el seu consentiment. No és fàcil recordar-la... vull dir... – va corregir-se notant-se nerviosa, incòmode amb aquella història encara, i prement més contra si la nena per tranquil·litzar-se – La meva mare es va... suïcidar... perquè el meu germà petit... ell no tenia la força que s'esperava d'un fill del rei. Ja et pots imaginar com va anar – va intentar evitar els detalls, sabent que en Cor Petit no era la primera vegada que sentia a parlar d'en Tarble. – No sé com s'ho prendrà en Vegeta.

– Que vulguis posar el nom de la teva mare a la teva filla i la d'en... – va dubtar sobre si fer com la Nasu i evitar el nom, però va saber que no calia. 'Tots el tenien a la ment, per què no dir-lo, doncs?'. – ...d'en Goku. Què en dirà, dius? – va mirar-se-la quasi amb ironia, endevinant un segon sentit a tot el què acabava d'explicar-li ella: – Tens por que se n'adoni massa ràpid que t'estàs venjant dels prejudicis del teu pare, amb aquest gens?

– Com?

La princesa saiyajin va quedar-se completament parada, mirant en Cor Petit als ulls i amb la nena en braços quan va fer-se a la idea que el namekià havia anat fins i tot més lluny del què ella havia volgut analitzar dels motius pels quals havia pres la decisió.

– Aquesta nena serà poderosa. Ni tu ho dubtes, ni jo ho dubto – va atrevir-se a somriure una mica el fidel amic de Nàmek – I segons les lleis del teu planeta seria alguna cosa així com... com...

– Com un fill bastard de la filla del rei – va deixar anar ella, sabent que si dubtava era només perquè no volia dir-ho així ell, però no trobava exactament les paraules per explicar-se.

En Cor Petit va assentir, disposat a acabar la frase sense concessions. 'Ambdós sabien que la Nasu adorava la seva filla, que només era una manera de parlar, i que ell mateix faria el què fos per protegir la menuda': – De la filla del rei i d'un guerrer de segona, del guerrer de classe baixa que més detesta el teu germà – va fer un moment de pausa, però aquest cop la Nasu va deixar-lo acabar a ell: – Per tant, que es digui Reiya i que sigui poderosa, que el seu pare, el guerrer de segona ho sigui infinitament més del què mai hauríeu cregut a Vegetasei... és un homenatge al motiu absurd pel qual va morir la teva mare. És un: No ho podeu veure, però la menuda és el clar exemple que estàvem plens d'absurds perjudicis sobre els nivells de força i les classes.

– Alguna cosa així – va somriure còmplice, trobant-se completament descoberta pel Cor Petit – Només espero que en Vegeta no faci el mateix raonament que tu i menys en tan poc temps... No sé si tindria prou humor per entendre-ho... No hem parlat mai d'aquell tema... de la meva mare i d'aquell germà perdut fa anys... – 'No va voler dir llavors que ella, de fet, sabia exactament on trobar en Tarble'. Tot i que algun dia potser arribaria el moment de visitar-lo, havia de complir amb la paraula donada. Probablement en Vegeta, a més, tampoc estigués prou preparat per assumir que ella sabia on parava. 'Prou difícil seria enfrontar-lo de cara amb el fantasma de la seva mare'.

Estava a temps de canviar d'opinió, de posar-li un altre nom, però el rostre perfecte d'ella, de la seva filla, tampoc li deixava tria. 'Havia de tenir nom de reina, de reina saiyajin'. No es mereixien menys: ni ella ni la seva difunta mare.

'Per la cara que havia posat en Popo, no és, però, que utilitzar noms de difunts fos massa habitual a la Terra, almenys en les zones de les quals en Popo tenia coneixement'. Però ella no creia que hi hagués res dolent ni esotèric en el fet de voler homenatjar i esborrar al mateix moment l'últim requisi d'intolerància saiyajin. En Son Gohan mateix n'era un exemple. Ell duia el nom d'un 'avi', de l'home que havia acollit el seu pare.

– Us n'hi anireu volant? – va preguntar en Cor Petit, observant-la abrigar la petita i subjectar-la contra si amb intenció – Vols dir que pots volar, Nasu? Fa molt poc que...

– Torno a tenir el poder que tenia abans dels mesos crítics de l'embaràs, Cor Petit. N'estic segura. M'ho noto. Potser no tot, però sí el suficient per volar. – va colpejar-li el braç suaument en to de broma i subjectant un moment la nena amb l'altra mà, per tal de treure ferro a la seva preocupació – No acabo d'estar en forma, però en això hi posarem solució els propers dies. Pots acompanyar-me si vols, a més.

– No sé si és el millor – va dubtar – No veig clar que en Vegeta ens rebi amb els braços oberts... sobretot amb segons quina proposta. En tot cas t'hi acompanyaré fins l'últim tram i t'esperaré on sigui que hi puguis parlar sense interferències.

– Tracte fet, doncs – La Nasu va endevinar que també li deia allò de les interferències degut a què la seva oïda increïble podia incomodar-la, perquè a molts metres encara escoltava bé el què succeïa més enllà.

'Li estava donant espai per resoldre allò, com millor cregués'.

.

Va aterrar mirant-se un cop més la seva filla, tan petita, tan innocent i aparentment delicada. No recordava que els nens saiyajins fossin de veritat tan aparentment iguals que els d'altres races semblants com la humana o la tsufur, no amb tanta aclaparadora claredat. O potser era perquè els únics nadons que havia vist eren els que preparaven per enviar a altres planetes, la seva filla només havia viscut quatre dies en absoluta pau. 'Li era gairebé increïble de pensar que una criatura que havia donat tanta guerra dins la panxa, fos tan aparentment calmada fora'.

Qui sap si tanta blancor i silenci exercia alguna mena de poder zen calmant sobre la nena. 'Com si estigués massa relaxada, massa feliç i còmoda, per sobresaltar-se'. Li agradava aquella idea. La de la seva filla de pocs dies de vida sent realment un bebè feliç, com probablement ho haurien d'haver estat sempre els nadons del seu planeta.

Ja arribaria el moment de provar el seu petit poder. Volia esperar, almenys als seus primers passos. Durant el vol, l'havia mantingut agafada a ella amb el fervor de la por que li caigués o que passés fred, però el cert és que la punyetera ni tan sols s'havia immutat. Portava dues hores ben bones dormint, ja d'abans d'emprendre la sortida cap a Corporació Capsula.

– Nasu! – va escoltar cridar la Bulma al seu darrere – Oh, Déu meu no m'ho puc creure! Deixa-me-la veure, no pot ser... – va quedar-se mirant completament impressionada la nena – M'ho havies de dir, havies d'anar a l'hospital i... oh, però és que és preciosa! Una nena! – No podia amagar la seva eufòria. De fet la científica estava tan impressionada que va haver de callar-se en adonar-se que aquella nena tenia els mateixos beneïts ulls que en Son Goku. 'No volia tocar aquell tema així d'entrada'. No abans de saber com era que la visitaven, donat que coneixent bé als saiyajins no creia que fos només perquè pogués conèixer la nena.

– Vinc a parlar amb en Vegeta, Bulma.

La sortida va prendre-la totalment fora de lloc. – Amb en Vegeta?

– Sí, és una llarga història... – va assegurar sense titubejar encara observant com la petita s'havia despertat ara i feia gests amb les manetes i els peuets. 'Per fi semblava que algun d'aquells gests contenia aquell ímpetu que havia demostrat al ventre matern'. No havia dubtat, en cap moment, que arribaria l'instant en què ho repetiria. 'El seu ki era el d'un infant saiyajin, no excessivament extraordinari; però el suficientment important per adonar-se que es corresponia amb molts dels nadons que ja de petits eren marcats per ocupar més que un rang baix al planeta d'on venien'.

El ki de la Nasu, recent nascuda, devia ser igual o semblant. 'És clar que donat que el d'en Goku havia d'haver estat molt més baix, allò no volia dir absolutament res'.

Només que no seria precisament una noia indefensa de gran.

– D'acor...d... – va intentar dir la Bulma, però un so indeterminat més enllà, en ple jardí, va tallar-la en plena frase.

– Què vols? – va aparèixer, segons després, en Vegeta amb les robes destrossades i el gest rude.

– No em diguis que ja has destrossat la nau... novament... jo no puc passant-me la vida arrenglant-te-la, bàrbar insensible – va allunyar-se a l'instant remugant la Bulma, amb força teatre. La Nasu va saber que, en part, ho feia per deixar-los sols sense massa cerimònies.

– Vegeta.

– Què? – va quedar-se palplantat sense mirar-la, evitant expressament posar la vista sobre la pila de roba de nadó amb què embolcallava el què evidentment era el fill d'en Kakarot.

La Nasu va acostar-se-li sense més. Tement que, amb la seva habitual manera de fer, en Vegeta acabés girant cua en qualsevol moment. – És una nena – va dir en ser un parell o tres de passos per davant. 'El seu germà encara no s'havia mogut... ni l'havia mirat'. – Vull posar-li Reiya...

– Què?

Va ser llavors l'únic moment que en Vegeta no només va clavar-li la seva habitual mirada negra i fosca, sinó que també va ullar descaradament la criatura. – El llaç deu ser cosa de la Bulma... – va fer sorna com si no hagués escoltat les paraules de la Nasu.

– Vull posar-li Reiya – va insistir, però, la saiyajin perquè no pogués seguir ignorant-ho expressament. – I vull que hi donis el teu vist-i-plau.

En Vegeta ara no va mirar-la però sí que va fixar la seva atenció en la petita que, contràriament a com havia estat fins llavors al Palau de Déu, començava a transpirar inquietud i nerviosisme en cada fibra dels seus poc més de 3 quilograms, i movia les cametes endavant amb algun tipus d'impaciència.

'Espero que no torni a tenir gana', va reflexionar ràpidament la Nasu abans de tornar-se a centrar en el seu germà. – No diràs res?

– No ho faràs igualment?

– Creus que ho hauria de fer?

Amb aquell intercanvi de posicions, orgullosa ella i de precisió bèl·lica ell, no arribarien gaire enlloc. La Nasu ho sabia i potser per això va sorprendre-la tant la posició del seu germà.

– No serà una vulgar saiyajin de classe baixa. – va deixar anar com si allò tingués alguna mena d'importància ja en aquell planeta – Potser tampoc ens impressionarà, però al nostre planeta, tindria algun tipus d'esperança per ella.

No li calia demanar perquè aquí a la Terra, en Vegeta no semblava tenir cap tipus d'esperança per la nena. 'No la tenia potser ni per ell mateix... Allà tot era massa humà, còmode i senzill, en temps de pau, com per no acomodar-s'hi ni que fos mínimament'.

– Au... – va girar cua llavors sense més. 'No era gran cosa'. Però la Nasu sabia que era el màxim que el seu germà podia arribar a referir-se a la seva mare o a la seva filla, o a en Son Goku, sense haver de forçar el seu caràcter agre. – Per cert – va sentir-li-ho dir de fons – Si el que pretens és que el pare es remogui en la seva tomba, t'he de recordar que no en té. I hores d'ara no crec ni que n'existeixi un mínim tros d'ànima al podrit infern. Bon intent, de totes maneres – va concloure amb un to que no va saber si era sorna o desaprovació, abans de poder-lo escoltar cridar clarament alguna cosa a la Bulma que semblava, a la llum dels esdeveniments, tota una exigència perquè li arreglés ja la nau.

'Havia anat millor del què s'esperava'.

.

– Aviam, aviam – va escoltar de seguida la veu de la mare de la Bulma acostant-s'hi – Què hi tenim aquí?

La Nasu va girar-se, intentant ser amable, amb aquell somriure de saber què s'hi trobaria. La senyora Brief anava com sempre enfeinada carrejant bosses de la seva pastisseria preferida i un somriure als llavis.

– Hola! – va somriure la saiyan malgrat que no solia sentir-se còmode amb els milers de compliments que la dona rossa solia compartir – Ja ens n'anàvem, de fet.

– Ja?

– És que – va fer una mirada al nadó – És el primer cop que sortim enlloc, ja és suficient moviment, crec.

– Au, dona, no m'ho facis això. És preciosa aquesta nena, en Trunks petitó ha de veure-la sí o sí – va insistir, agafant-la suaument del braç i enduent-se-la amb ella – I has d'ajudar-me a escollir quin sabor han de tenir els postres d'avui, estic entre el mousse de llimona i la xocolata... Ja veuràs que bons.

.

– Mare! – va interrompre-les sortosament la Bulma, quan en Trunks ja corretejava entre elles – No les atabalis, home!

– No passa res – va fer però la Nasu, tot asseient-se en un dels sofàs blancs de la saleta perquè el petit Trunks pogués contemplar de més a prop la seva cosina – Eh, que és menuda, Trunks? – va preguntar-li davant l'atenció del nen.

– Me - nu - da... – va quasi balbucejar ell que ja deia algunes frases amb sentit, mentre posava cara d'estranyesa, i acte seguit intentava agafar-la d'un dels peuets.

– En compte – va anar amb prudència la Nasu – Podries fer-li mal, és molt forta, per ser tan xica. Però tu ho ets més...segur – va somriure còmplice a la Bulma que s'ho mirava encuriosida, era estrany pensar en com podia ser que allà, davant seu, hi estiguessin ara mateix un fill d'en Vegeta i una nena d'en Goku... i que, per coses de la vida, fossin cosins.

– Com et va amb en Cor Petit? – va preguntar, per fi. – Tot bé?

La Nasu va alçar el cap: – És agradable de viure-hi – va acabar dient, conscient que potser la Bulma anava més enllà en la seva pregunta. 'No se li acudia, però, què dir-li: donat que la seva amistat amb en Cor Petit continuava en el seu curs de sempre, que ella veiés; només que els dos sabien que no els era gens difícil conviure amb l'altre'.

– Ja – va comprendre la Bulma el seu mutisme, tot i que va resistir-se a no arribar fins a la pregunta que realment volia fer-li – I no vols dir que... vull dir si et quedes a viure amb ell... Creus que encara que fos namekià, vosaltres podríeu? Vaja, ser una parella. – va somriure – Saps? Crec que seria un gran padrastre per aquesta menuda. Ja que en Goku no...

'La Nasu no tenia ganes de pensar en allò i menys en aquells termes'. No tenia ganes, de fet, de fer res que no fos marxar ja. 'Se sentia cansada des de què havia tingut la criatura, malgrat els esforços per començar a moure's i caminar, i no volia entrar ara a satisfer una curiositat que ni ella mateixa es podia respondre'.

Senzillament no sabia cap a on anaven.

– Disculpa'm – va fer sense manies, tot i no deixar de mostrar-se'n simpàtica – Però és el primer dia que sortim, crec que hauríem d'anar tirant ja... Ha estat un dia molt llarg per la nena i no vull fer-lo encara més pesat. – va mirar-se-la un moment conscient que la manera de dir-li, en última instància, potser tampoc era la millor – Em disculpes? – va finalment fer un gest que la Bulma va entendre perfectament.

És clar que la disculpava. 'Devia ser dur, ja ho havia estat per ella, per la Bulma; i en Vegeta realment no havia arribat a marxar definitivament'.

– Fes, no pateixis.

– Bulma – va cridar-la quan ja s'enlairava per una de les finestres amb la criatura de nou aferrada als braços, havent-li tret finalment el llaç un moment abans – Tot va bé... Vull dir bé de debò... Quan la Reiya va néixer, jo... no em demanis que t'expliqui com... però en Goku em va fer costat... la seva veu era allà amb mi. Ara, però, és ja un tema tancat. No vull donar-hi més voltes... Espero que ho entenguis.

– És clar.

'Havia de ser realment difícil per la Nasu enfrontar-se a l'endemà d'aquell naixement, almenys en l'imaginari de la Bulma, encara que la saiyajin no ho mostrés gens'. Al contrari se la veia decidida i forta. Sense pors ni dubtes.

Eren ella i la seva filla. I potser també en Cor Petit. I estava disposada a fer que fos perfecte... i suficient.

Conscient que la cosa anava així, la Bulma, doncs, va deixar-la marxar i va encaminar-se cap a la màquina de gravetat que en Vegeta havia espatllat per enèsima vegada, encara que ell estigués disposat a muntar tot un drama per aquella causa, el cert és que només calia tocar un parell de cables de la part elèctrica perquè es tornés a reengegar.

Convençuda que li donaria una bona notícia i que estaria, per tant, de millor humor va buscar-lo prop del seu laboratori esperant inquiet que ella fes aquella tasca. Finalment, però, va adonar-se que no hi era pas. On devia parar?

A l'habitació, descansant?, No, no era dels que feia migdiades. I si l'esperava? Tampoc, perquè l'entrenament estava abans que ella i el sexe.

¿Què se n'havia fet?

Va refer el camí fet altre cop fins al menjador, on havia vist marxar la Nasu no feia pas tant. – Trunks, i l'àv...ia? – va estar a punt de demanar en veure'l gatejar pel terra sense ningú a la vora. 'La seva mare era un cas i això que li havia demanat que se'n fes càrrec mentre ella resolia aquell problema de la nau'.

– Pa - pa... – va deixar anar el nen com si res, mentre la científica se'l mirava preocupada. 'Com podia haver deixat la seva mare que el nen es quedés sol allà?'. – Pa - pa – va insistir la veueta infantil, fent-la pensar que realment s'estava confonent.

– No, Trunks. Sóc la Mama, la ma - ma... – va repetir en dir-ho adonant-se que hi havia una presència, quasi ombrívola i callada prop del moble grandiós i de vidre del menjador – Què hi fas tu aquí, Vegeta?

– Res, només feia un parell de comprovacions. – 'Comprovacions', dubtava que tingués res a veure amb el moble bar de la sala, ja que el saiyajin ni tan sols provava l'alcohol.

– No t'entenc...

– Posa-hi imaginació... – va marxar amb aquelles soles paraules, i el somriure desafiador. 'Què estava tramant?', va preguntar-se molesta. 'Odiava les incògnites'.

– Pa - pa – va repetir en Trunks per tercera vegada, fent que ella se'l mirés bé un últim cop. En fixar-se en els ulls blaus del seu fill, tan semblants en forma, que no en color, als del maleït Vegeta, una idea encara més increïble va venir-li (però) al cap.

'No podia ser'. ¿Quines possibilitats hi havia que en Vegeta, de veritat, hagués estat prestant atenció al seu petit?

– Crec que aviat et demanarà que li deixis començar a entrenar – va escoltar la veu del seu pare, passant d'una habitació a l'altre, tot carretejant trastos del seu laboratori – No conec gaire les formes de medir-li-ho, això que vosaltres anomeneu l'energia, però en Vegeta estava molt concentrat en observar en Trunks. Pel somriure que ha fet, crec que n'ha quedat prou satisfet, filla.

'Fantàstic', va bufar mentre el seu pare se n'anava tot satisfet cap a una altra banda de la casa, amb l'expressió de no haver entès pas res, no era res de bo que en Vegeta volgués entrenar en Trunks. 'No, coneixent-lo'.

Però, al cap i a la fi, no era això el que li tocava en ser el fill del príncep dels saiyajins?.

Se sentia prou orgullosa de pensar que el seu fill pertanyia a l'elit, malgrat la seva sang, d'una de les races més poderoses de l'univers. O això solia insinuar en Vegeta.

– Ah, per cert – va exclamar el seu pare ja de lluny – Ha remugat també alguna cosa sobre que tenint la sang humana seria més fàcil. Saps què volia dir, filla?

– Res, pare, res – va riure – Que es proposa entrenar en Trunks perquè algun dia es faci més fort que en Son Gohan. – 'Coneixia prou bé aquella teoria del poder que donava la sang humana mesclada amb la saiyajin'.

I ho agraïa i tot. No es volia ni imaginar en Vegeta si les coses no fossin així; li era difícil pensar que en el fons acceptaria el seu fill amb tanta naturalitat. 'Però donat que el considerava un bon descendent, potencialment molt poderós, suposava que tot anava (en aquell sentit) més que bé'.

Allò va fer-li pensar en la petita Reiya, ella sí que era una saiyan del tot, però bé... sent filla d'en Goku no seria d'estranyar que els acabés sorprenent a tots.

Al cap i a la fi allò de les escales de poder dels saiyans; pel que recordava, entre d'altres, d'haver escoltat i de saber d'aventures com Nàmek, o d'haver estat pendent d'ells en la lluita contra en Cèl·lula via televisió, no era pas una ciència exacta.

.

Aquell matí, amb un gran mocador sobre les espatlles, i un vestit d'estar per casa, es mirava al mirall tot clavant-s'hi les agulles que l'ajudaven a mantenir el monyo en alt. Feia ja temps que només deixava escapar d'aquell pentinat dos blens que li baixaven orelles enllà, i que a parer seu fins i tot començaven a molestar-li a l'hora de fer feina o d'estar per casa. 'I si em subjecto amb més força el cabell?', va preguntar-se mentalment. Tenia ulls a la cara i sabia que, probablement, un altre pentinat l'afavoriria més, però es tractava de ser una dona pràctica. 'Prou que li costava portar la casa sola amb aquell ventre que no parava de créixer'. Ja tenia ganes, en el fons, de veure-li la carona a la criatura; el seu pare l'havia arrossegat al metge feia una setmana i ja sabien que seria un nen. 'Un altre nen'.

'Com li puc posar?', va rumiar decidint, però, que deixaria aquell tema per quan nasqués més endavant. Entretinguda en fer plans a curt termini i en pensar com de contenta estava que en Gohan estigués tancat a la seva habitació, estudiant, va sortir fora disposada a estendre la roba amb uns fils que anaven d'un arbre a l'altre, i que el seu pare li havia deixat parats perquè no hagués de fer més esforços dels necessaris ella.

Només havia de penjar-hi la roba, i entrar a casa a descansar una estona. 'Ja portava prou moviment en un sol dia'.

Estava tan distreta, capficada en pensaments abstractes sobre com seria la vida a partir d'ara, que no va adonar-se que ja no estava sola. Va penjar sense gaires problemes tots els pantalons i d'altre roba del seu fill, i els seus vestits, però a l'hora de fer-ho amb els llençols, va adonar-se que havia de posar-se de puntetes per col·locar-los correctament a l'estenedor. Va bufar molesta per tenir cada vegada menys mobilitat i va acabar llençant-ne una part enlaire, intentant acomodar-hi l'altre part amb un petit salt. – Au.

– En compte! – va notar com algú l'acabava de subjectar, i acte seguit col·locava bé el llençol, estès en tota la seva total llargada.

– Que fas tu, aquí? – va girar-se una mica contrariada – A què vens?

– Ei, no em condemnis abans d'hora, dona – va intentar fer broma amb els braços aixecats – Només és que estic intentant tornar al món del beisbol i... bé he estat bastant desconnectat de tot els darrers mesos... Volia saber com us anava...

Va observar-la bé. 'Era evident que estava embarassada'. Havia parlat per telèfon amb la Bulma no feia pas gaires dies, i havia visitat en Krilín la setmana anterior, però, d'entre totes les novetats que l'havien sorprès, ningú li havia explicat allò.

– No em miris així. Estic embarassada, per si t'ho preguntes.

– No, no – va intentar suavitzar la situació – Ja ho havia vist, de fet. Ara que... – va pensar – ... bé, no m'ho havien dit.

– No ho sap ningú, llevat d'en Son Gohan i el meu pare.

– Però...

– No és de la incumbència dels altres... – va girar-se d'esquena molesta – Prou emocionats deuen estar ja amb altres criatures. Ja deu haver nascut, oi?

Ambdós sabien a què ella es referia.

– Sí – va abaixar el cap lleugerament, tement incomodar-la encara més en respondre-li aquella pregunta que, d'altra banda, havia realitzat ella – Però es preocuparien per tu, segur que estarien encantats de donar-te un cop de mà, tots adorem en Gohan, Xixi.

– És clar – va riure ella quasi amb sorna, i llavors va vacil·lar la veu de manera que l'home va pensar que en qualsevol es posaria a plorar. No ho va fer, de totes maneres – Només que a tothom li és igual el què li passi a la pobre Xixi, no? Per què us hauria d'importar res del què jo fes. Si sóc algú que només molesta.

– No és veritat, dona – va interpel·lar-la el guerrer de l'escola d'en Follet Tortuga en aquell moment. 'Realment no era així'. Sabia que la Bulma, en Krilín, tots plegats, l'ajudarien; tots eren conscients que en el fons no era més culpable que tots ells. 'Potser ho era fins i tot menys'. ¿No havia estat tan innocent com el mateix Goku en creure en aquell matrimoni? Encara recordava la criatura somiadora a qui ell mateix havia intentat enganyar, per tal de no rebre les represàlies del seu pare, aleshores un temible Gyumao: – Jo n'estic de preocupat. I en Puar. Si no, no seríem aquí!

– En Puar? – va preguntar llavors ella sorpresa – Iamxa, no hi és pas en Puar.

– Bé – va recordar el moment en què el seu fidel amic havia decidit quedar-se a la nau, temorós de la reacció d'ella – És que... No em negaràs que no fas una mica de respecte – va dir apartant-se lleugerament, tement rebre algun cop o els crits d'ella – Però no t'ho prenguis malament, eh? De debò, va, en què necessites ajuda... digues, sóc bon electricista i bastant manetes.

– No – va cedir finalment ella, fent que fins i tot en Iamxa se sorprengués de com de fàcil havia estat convèncer-la. Va expirar aire abans de continuar parlant: – Millor et convido a un te i m'expliques com et va això del beisbol... jo tampoc et puc donar una gran conversa, tot això que veus és tota la meva vida. La casa, en Gohan, el nen que ve...

– Fet – va picar-li l'ullet amb simpatia – Saps? El te aquell que preparaves... com era? Ah! Sí el blanc aromatitzat... He estat buscant-lo insistentment en diversos supermercats de ciutat, però no l'he trobat.

'Havia conviscut suficients hores amb ella, quan havien tingut cura d'un Goku malalt, com per saber llavors quina era la millor manera d'establir-hi una conversa'.

No era una dona tan estranya com els altres moltes vegades pensaven.

El que no esperava és que ella tragués el tema sense ni tan sols pretendre-ho, o burxar-la perquè ho fes, tassa de te en mà i somriure melancòlic al rostre.

– Jo sé que no ha tornat per protegir la Terra – va començar i en Iamxa va saber de seguida que no havia d'interrompre-la, que ella de veritat necessitava parlar amb algú. 'Amb algú que no fos el seu pare'. – Però jo em vaig casar amb ell perquè jo volia estar a prop d'ell sempre... A vegades penso en tot el que va passar abans, en ella, i crec que és un egoista... que ho ha fet només per deixar-nos de banda, però saps? Després crec que realment tenia les seves raons, no? Potser l'egoista sóc jo – va bufar – És com un peix que es mossega la cua, ja no sé què pensar. Aquests dies, de fet, no faig res que anar-me'n d'hora a dormir per no haver de pensar, perquè al matí, quan em noto el nen i veig en Gohan esmorzar... em sento molt millor... i el trobo a faltar i penso que hagi passat el que hagi passat encara és el meu marit. Però i si estic equivocada, Iamxa?

Va posar-li una mà al braç amb comprensió. 'Tampoc sabia ben bé que dir-li'.

– No hi pensis més, Xixi... Ara ja és igual, no? – va ser potser fins i tot més sincer del què es proposava – Vull dir... – va intentar-ho arreglar en veure-li el rostre contrariat – ... a ell sempre li heu preocupat. No et puc donar consells... no sóc el més adequat quan es tracta de relacions estables, però, ara toca mirar endavant i veure créixer aquests dos fills teus, sans i forts. No et queixaràs. Parles d'un nen, no? Plegats seran una gran companyia... i ja ho saps... si mai necessites res, et donaré el meu número, pots fer-me un truc – va dir-li – O trucar a la Bulma, a en Follet Tortuga, a en Krilín... Per Déu, Xixi... tots voldran donar-te un cop demà quan sàpiguen la bona notícia. Va – va acabar de parlar – I ara diga'm què en penses. Creus que tinc futur en això del beisbol?

Va riure.

– No sé ni com s'hi juga al beisbol – va aixecar una cella escèptica, però en el fons entretinguda. 'Feia massa temps que només pensava en el Son Goku i en el nen que venia'. – I no cridis tant. No vull que en Son Gohan ens senti i deixi d'estudiar. Ja ha perdut prou temps... Ara mateix està estudiant física i porta els auriculars posats. Això d'aquests cursos per correu ens ha salvat la vida, en poques setmanes s'està posant al dia. Aviat haurà superat el nivell de tots els nens de la seva edat!.

.

– És una pena que te'n vagis – va acomiadar-se'n la Nasu, quan la infermera els comentava que creia que la seva tasca allà ja havia acabat – Sé que no sóc la persona més simpàtica del món, Suno. Però no sé què hagués fet sense tu... sobretot a l'hora de... bé, tu saps que com a matrona en Cor Petit potser no era la millor opció. – va intentar fer broma, guanyant-se un somriure de la infermera i d'en Dende que se les escoltava. En aquella hora del dia, la petita Reiya dormia en el què ja llavors era el seu petit bressol. 'La saiyan encara es preguntava com s'ho havia fet en Popo per improvisar un moble com aquell'. – Quan la nena sigui més gran, hem de venir-te a visitar. Que sàpiga qui va impedir que ens passéssim mig embaràs entre aquelles quatre parets.

– No exageris – va somriure dolça la jove del nord, amb qui tot i no haver establert massa converses al llarg d'aquell temps, sí que començava a tenir-hi confiança. 'Encara que fos pel paper que sabia que havia tingut en el naixement de la Reiya i, sobretot, en el fet d'haver-la pogut tenir lluny d'on lloc esterilitzat i humà en què no creia haver-se sentit prou còmode' – No hagués estat tan terrible tampoc – va insistir la Suno.

– Ja... però de veritat preferia estar aquí... – va fer-li un gest d'agraïment – Encara que la Bulma t'ho pagarà bé... va ser molt amable de part teva accedir a venir... sense poder sortir d'aquí... És una vida força avorrida, i has estat aïllada tot aquest temps. Excepte en Dende, tampoc brillem per la nostra sociabilitat.

La Suno, però, va quedar-se un moment pensativa. Abans que la mateixa Bulma aparegués per dur-la de tornada a la civilització, i pagar-li aquells mesos de feina, hi havia una cosa que volia dir. 'No, la dona tenia raó. Per ella no havia estat només una feina'.

– Els amics d'en Son Goku no em coneixen, però... jo... ja el coneixia – va dir de cop i volta, despertant fins i tot l'interès d'en Cor Petit que era també més enllà i que fins llavors no els havia prestat atenció – ell em va salvar... a mi i al meu poble fa molts anys. D'alguna manera vaig sentir que li devia... i m'ha encantat conèixer-ne la petita. Sé que, pel que sigui, prefereixes evitar el tema... – va recordar la conversa que havia tingut una vegada amb el namekià - ... però té els seus ulls. Realment m'agradaria molt no perdre'n del tot el contacte. Teniu una amiga, allà on sigui que jo estigui, t'ho dic de debò.

La Nasu s'havia quedat parada sense saber què dir. 'Hi havia molta gent que coneixia en Goku i que li agraïa tot el que havia fet per la Terra fins llavors'. Potser més de la què creien.

– I no els coneixies? Als altres, vull dir? – va acabar de preguntar, sense saber molt bé què dir.

– Bé...a algun... Jo... ell m'havia parlat del què feia la Bulma, recordava perfectament tot el què havia passat amb el pare d'en Cor Petit perquè allò va ser horrible... – va intentar somriure, apartant els mals pensaments del cap -... I tothom va saber que el fill d'aquest havia reaparegut en un Torneig d'Arts Marcials i, més o menys, el que havia passat... Però no, directament no. Tot el que en sé ara, també d'en Goku, és el que us he sentit dir, i bé aquell nen ros, el noi dels entrepans, suposo que... – va dubtar per primer cop en aquella llarga explicació - ... era també fill seu, oi? S'hi assemblen... Excepte els cabells, tot i que d'alguna manera també els portava rossos ell llavors.

Era evident que la Suno, per tant, sabia – podia intuir – que en Son Goku tenia ja (de fet) una família en algun lloc. 'Però no havia intentat mai saber-ne més... sempre tan discreta i atenta'. Mentalment va donar-li gràcies eternes per entendre-ho... hagués odiat algú que sent pràcticament un desconegut es posés a fer-li preguntes sense solta ni volta.

Mai s'hi hagués pogut sentir còmode.

– Compta-hi, Suno. Quan puguem, quan la nena sigui prou gran per entendre on anem, vindrem a veure't. Dius que és un llogaret del nord, oi?

– Bé, sí... tot i que ara visc a ciutat... ja ho saps... – va ser amable la Suno. De totes maneres la princesa saiyajin va assentir sense dir-li tot el que pensava. 'Li feia la sensació que, si s'havia adaptat tan bé allà al palau, aïllada del sorollós món, era precisament perquè la noia preferia mil vegades més la tranquil·litat del poble que tot aquell moviment de ciutat'. Intuïa que tard o d'hora tornaria a casa. 'Qui sap, potser allà també necessitaven algú que ajudés a portar nens al món i tot allò altre que la noia feia en un hospital'.

.

.

– Què diu? – va preguntar-se en Dende tot mirant com la petita, a qui la Nasu havia evitat posar-li més llaços al cap tot i la insistència de la Bulma de regalar-li cada vegada més i més roba exclusivament de nena. Havia evitat els roses i els pastels tant com havia pogut, i en aquell llavors, la Reiya, ja de quatre mesos i estirada ara de panxa enlaire al bressol, duia un peto texà i anava descalça.

– Balbuceja – va fer escèptic en Cor Petit que se'ls havia estat mirant de costat – Diu la Nasu que encara no pot pas parlar... És molt petita. Només té quatre mesos.

– Ja... però de totes maneres ja se sap girar i aixeca el caparró amb molt ímpetu. – va raonar el Déu terrestre – I jo diria que ens entén.

– Potser sí... És un nadó saiyajin... segons la Nasu, triguen menys que els humans a créixer... almenys els primers mesos... – va mirar-se de nou el bebè encuriosit – suposo que és normal... si els enviaven a d'altres planetes... és que se'n podien sortir més o menys, no?

– Bé, convertint-se en... tu saps – va mirar-lo amb temor en Dende – Sort que no tenim lluna ja. No l'has pogut convèncer que li talli la cua, oi?

– És com parlar amb una paret – va escopir molest – No escolta. Diu que és una característica de la seva raça i que, de moment, no li fa cap mal.

– Suposo que no – va observar de més a prop la nena en Dende. 'Era tot una novetat una cosa tan petita entre ells, en aquell Palau'.

De sobte, no obstant, la petita va deixar-los totalment parats. Reia, movia del tot les mans com si volgués agafar en Dende, i reia sonorament mirant-los.

La Nasu, que portava ja unes quantes setmanes, prenent-se seriosament allò de tornar als entrenaments, va entrar entre les columnes, atreta per aquell so. – No m'ho puc creure – va fer-los broma – Li feu gràcia. Un munt de gràcia...

En Cor Petit, però, va girar-se desconfiat. – No sé si li faria més gràcia la seva mare, Nasu – va deixar anar – T'estàs matant a entrenar en l'estat base... No cal que també intentis tornar a l'estat de superguerrer, no almenys tan aviat.

– Ah, no? Creus que no puc? Que és molt esforç de controlar... per mi? – va posar-se a parlar en aquell to que ell sabia que acabaria en un desafiament o alguna cosa així.

– No, jo no dic res – va rendir-se – A més em nego a tenir aquesta batalla que insisteixes a tenir amb mi, fins que no t'hagis recuperat del tot.

– No vols haver-me de donar peixet?

– Més o menys.

– Doncs vés preparant-te, nano – va concentrar tota la seva força fins que el cabell i tot l'entorn on era va trontollar amb ella. Un sobresalt després, tornava a brillar com aquella vegada en defensar-se dels Cel·luletes. – Mira...

– Nooo, Nasu – va fer en Dende, com si li preocupés una altra cosa... i acte seguit els plors de la petita, que havia fet ganyotes d'avís moments abans, van fer-se més i més evidents.

A l'instant, va deixar estar l'estat de supersaiyajin, va tornar a la normalitat, i va precipitar-se sobre el bressol – Pobreta... criatura... princesa... No t'espantis, és la mama que no hi pensava ara en tu. Vine aquí – va agafar-la en braços tot i que la seva roba no era ara mateix la més suau del món, s'havia destruït el gi que li havia cedit en Cor Petit amb tots aquells entrenaments – No ploris, dona, no ploris. Tu també ho podràs fer algun dia!

Mentre abraçava la petita i la balancejava, però, va veure de seguida que en Cor Petit es posava del tot alerta. 'Alguna cosa li passava pel cap'.

– I ara què?!

– Ha nascut – va dir sense més – La criatura de la Xixi... – va afegir.

'Feia ja un parell de mesos que l'havia vist preocupat en un dels extrems de l'atalaia en el què ella li havia semblat que era un intent de saber què passava al món'. Havia estat llavors quan li havia dit que el ki de la Xixi, suau de per si però al cap i a la fi més fort que la gran majoria d'humans, es notava alterat... alterat d'una manera que en Cor Petit coneixia perquè era aquell desdoblament de ki que havia notat ja en la Nasu en els seus últims mesos d'embaràs'.

Quan li ho havia dit, la Nasu s'havia limitat a callar. 'Sorpresa, potser sí'. Dolguda... segurament també. Així que ell... finalment havia estat un marit per la Xixi fins al final. No podia fer res més que sentir-se molesta, incòmoda amb aquella realitat.

Però ella era 'l'altra'. I recordava com en Goku li havia parlat, en el moment de dur al món la seva petita. Ho deia de debò quan assegurava que l'estimava. 'I ell, abans de morir, abans d'en Cèl·lula, ja li havia deixat clar que al final de tot pesava més el seu compromís matrimonial que res...'. Suposava que era normal que hagués actuat com a tal, com a l'home de la Xixi, fins quasi la fi.

Si fins llavors, malgrat mantenir dins amb calidesa el record d'ell parlant-li des de l'Altre Món, l'havia evitat com a tema de conversa, ara encara havia aguditzat aquell sentiment d'haver de pensar només en ella i la seva filla.

Sobretot en la seva petita.

– Has de visitar en Gohan, Cor Petit – va insistir en un tema del què ja havien parlat anteriorment – Necessita una figura paterna al costat i ets l'únic que pot fer aquest paper. Estic segura que – va dubtar, donat que al namekià no li agradava gens sentir-li-ho dir – ...com et vaig dir, si jo no fos aquí, ell ja hauria vingut... S'hauria escapat d'alguna manera, per més preocupat que estigués per la seva mare. Però l'entenc... són massa coses per afrontar... pobre. És un nen.

– Ho faré – va acceptar el guerrer – El visitaré, no sé si em parlarà del què el preocupa, però almenys intentaré fer-lo sortir de casa un parell d'hores. Jo també tinc ganes de veure'l.

Van mirar-se de forma còmplice, abans que ella es queixés perquè la nena li acabava de tibar un dels blens del cabell esbullat que duia.

– Reiya! No ho facis això, dona – va fer-li un petó el front abans de tornar-la a mantenir contra ella, ja amb el cap mínimament alçat.

'La petita era una experta en fer el petarrell, aquella mena de ganyota expressiva amb què es queixava quan alguna cosa no li agradava'. – Sembla que tindrà tan caràcter com la seva mare... – va fer broma en to mig seriós en Cor Petit. – Com a mínim és menys obcecada que tu!

– Au, calla, o te la faig agafar! – En Dende va mirar-los com a espectador, quasi admirat d'aquella mena de relació que, malgrat les estones d'entrenament i els llargs moments que la Nasu es dedicava a la nena, havien establert aquell parell quan estaven junts en una mateixa habitació.

– Com no sigui per la cua...

– Deixa la cua de la meva filla en pau! – va mirar-lo acusadorament, tot i que de bon humor – És la característica més pròpia dels saiyans, vull que la dugui, almenys mentre sigui petita... jo vaig haver-ne de prescindir molt aviat...

.

.

.

– Per culpa d'aquell mocós humà. Per culpa d'aquell idiota, en Bojack em va trair... Quan penso que si no hagués fet servir els meus poders, el meu escut, podria haver-me matat – va respirar tremendament molesta la pirata de cabell taronja i pell entre blavosa i verda – Potser no tindré el seu poder, però si vaig espavilar-me a fugir, no va ser pas per quedar-me sense venjança. Hi ha d'haver alguna manera de tornar-m'hi... Encara que no tingui la força al meu favor; donat que el mocós a qui li canvien els colors de cabell, en té molt més que fins i tot el traïdor d'en Bojack... – va riure passant-se la llengua pels llavis amb anticipació – Trobaré una manera intel·ligent de tornar-m'hi... Oi tant que sí... per anys que passin. Si tingués algú poderós al meu costat... si pogués fer que un d'ells els traís... o millor si pogués moldejar-ne un al meu gust...

La Zangya no perdonaria mai a en Bojack la seva traïció. Però tampoc deixaria que aquella derrota fes inútils els anys que s'havia passat tancada amb aquella trepa... a les ordres del pirata traïdor... No tenia el mateix poder, però sí la iniciativa. Trobaria la manera de convertir aquell i molts d'altres planetes en ombres... només ombres... 'En seria una bona governadora', va dir-se a si mateixa de manera cruel, pensant en tot el què podria manar fer a tota aquella colla d'humans absurds, inclosos els poderosos guerrers. 'Només havia de trobar la manera'.

Ella, que era una dona de la raça d'Hera, la mateixa que en Bojack i els seus sequaços, amb el cabell llarg arrissat i taronja, i les orelles punxegudes, tenia ara un objectiu ben clar a la ment i un record per no oblidar: En Bojack se l'havia tret de sobre, llençant-la cel enllà i disparant-li una bola d'energia, quan s'havia adonat que ella i la resta de sequaços no eren capaços de fer res ja contra aquell tal Son Gohan. Els seus dos companys, en Bujin i en Bidó, havien mort un moment abans, després que el que feia tres, en Kogu, hagués estat ja eliminat molta estona abans per un altre d'aquells guerrers. I ella, ella, havia retrocedit esperant que el maleït Bojack l'ajudés... però aquest havia intentat matar-la. 'Tants anys de servei després'.

Quan pensava que només el fet que abans en Bujin l'hagués alliçonat en aquella tècnica en concret, la de l'escut protector; havia pogut salvar-la, i de casualitat, la sang se li encenia. 'Ella que era guapa i poderosa, havia llançat la seva vida en fer costat a un bastard com aquell'.

I havia quedat malferida, a les portes de la mort. Havia estat un miracle poder fugir a la fi.

– No sé si ho veuràs des de l'infern... si és que en queda res de tu hores d'ara allà, però jo sí me'n sortiré... No sóc una completa inútil, maleït, i la galàxia sencera ho comprovarà! Hi tindré el lloc que em mereixo... i ja no hauré d'obeir a cap estúpid per poderós que sigui... –. Només li faltava saber com s'ho faria.

Només havia d'amagar l'energia i observar-los. Almenys de moment. '¿Trobaria algun d'ells al qual pogués enganyar, convèncer o dominar d'alguna manera?'. Tenia poders mentals, però no els suficients per canviar voluntats.

Hauria de ser, doncs, una cosa molt més subtil. 'Estava convençuda que aquell mocós no era ben bé humà, com no ho eren part dels altres, n'hi haurien més com ells en aquell planeta?'.

.

– En Cor Petit és una mica ranci, petita – va agafar-la a coll tot parlant-li. Hores d'ara amb 7 mesos i mig, la Reiya ja se seia sola i començava a intentar alçar-se amb l'ajuda de cadires o d'altres elements que trobés enmig del seu gateig – Mira que no voler acompanyar-nos a casa d'en Follet Tortuga. Ja veuràs com t'agradaran quan els coneguis... tot i que bé... a vegades tenen un humor una mica estrany i escandalós – va baixar la veu per dir-li allò com si, de fet, li estigués fent una broma a ella. La nena va deixar escapar una riallada alegre, com si l'entengués, i va agafar-se a la mare més fort en adonar-se que alçaven el vol. – Tranquil·la, anirem a poc a poc, com sempre que la mama et porta volant... Ets molt menuda per fer servir tota la velocitat que puc agafar.

'A vegades tenia la sensació que tractava a la seva filla més com una humana que com una saiyajin, però s'havia proposat que almenys aquells mesos d'infància, li resultessin el més plàcids possibles'. Quan més la veia somriure, o mirar-la amb aquells ulls negres i grossos, menys li agradava pensar que al seu planeta mai havien tingut infància.

Encara que allò devia ser alguna mena d'instint matern. 'No podia creure que fos agradable per cap d'elles, deixar que els seus petits, fossin enviats a conquerir planetes sols'. Segur que era dur... però l'orgull les obligava a acceptar-ho. 'Era impossible que l'instint no es queixés internament... però tots tenien molt clar com havia de ser un saiyajin, tan clar que, de fet, no hi havia ningú que pogués dir que havien viscut mai en pau absoluta; sempre en aquell estat de guerra permanent, envaint planetes, fins i tot abans: anant d'una banda a l'altra de l'univers'.

Sempre havia pensat que, en efecte, era una bona vida. Fins i tot quan s'havia acostumat a la manera de fer tsufur i humana. 'Però ara... amb la seva filla continuava tenint ganes d'entrenar, de posar-se en forma... i en tenia moltes de ganes de fer-ho... El què no concebia era perdre-la d'alguna manera'.

Suposava que a partir d'ara estaria lligada a aquell sentiment de protecció. 'Malgrat que la volgués veure créixer, gran, forta i preparada'.

– Nasu! – va sentir la veu d'en Krilín en aterrar a la sorra de la platja – No m'ho puc creure!

No va poder evitar el somriure en veure com es quedava mirant la nena embadalit: – És... és la filla de... – va però patinar, fins tornar a posar seny en les seves expressions: – És la teva filla! La Bulma ja m'ho havia dit que estava preciosa!

– Com que no veníeu... hem vingut nosaltres – va somriure.

– És que en Krilín ha estat molt ocupat en trobar faltar a algú... – van escoltar just després la veu d'en Follet Tortuga darrere, amb to crític – És com una ànima en pena... i ja fa mesos.

– Què passa?

– Res... – va aixecar els braços una mica esverat de seguida: - Res, res, De debò.

– Li passa que l'A-18 va decidir instal·lar-se en un estudi d'una casa atrotinada, en una ciutat de la costa, i com que només van quedar entesos en què l'ajudaria a instal·lar-s'hi... no s'ha atrevit a tornar-la a visitar.

– Krilín! – va queixar-se la Nasu, entenent el transfons de tot allò de seguida.

– Ella és independent – va excusar-se el noi de cap pelat – Jo no comparteixo com s'espavila, però... No, no podia insistir-hi... És normal que vulgui fer la seva... per què hauria de voler viure aquí per sempre? – I en el to de veu la Nasu va notar certa melancolia i molèstia. 'Potser era millor canviar de tema'.

– Bé – va negar amb el cap, indicant-li que no hi estava d'acord – Sigui com sigui, he pensat que era hora que coneguessis la Reiya. Tota una doneta – va riure – De 7 mesos i mig.

L'home va agafar la nena amb cura, tot i sabent que no era precisament una criatura delicada, i va quedar-se mirant-li la cua i la rialla inconscient i infantil amb alguna cosa a l'estómac.

'Feia exactament un any, i unes poques setmanes, que havien lluitat contra en Cèl·lula'. Un any i escaig que en Goku era mort.

Havia estat tan ocupat en els seus propis maldecaps, que de fet, tampoc havia visitat la Xixi, tot i que en Iamxa els hi havia explicat tot... i els havia insistit perquè hi anessin. 'Goku, la vas fer ben bona', va pensar subjectant encara la petita.

– Oux – va queixar-se quan la nena va començar a moure els peuets inquietament, demanant tornar amb sa mare – És decidida, eh?

– I comença a tenir força als peuets. Per sort encara no gaire. – va fer broma ella, agafant la nena i mirant com en Krilín posava cara de circumstància – Tranquil que encara trigarà un temps en ser el què entendríem per una lluitadora...

– No, no. Si jo ja ho sé això – va exclamar en to de queixa – Que, més tard o més d'hora, tots acabeu superant-me... Ella també ho farà, ja veuràs ja... Però el tiet Krilín s'ofereix de sac de boxe, eh? Que ho sàpigues...

'El tiet Krilín'. L'expressió dita en broma de l'home, va fer riure la Nasu.

– Pensa que en Cor Petit ja té al cap tot el què li ensenyarà quan sigui el moment, eh?

– Uf, doncs no sé... potser que no, que no m'ofereixi per barallar-m'hi – va convidar-la a passar amb un gest amable – Però puc fer-li de cangur, quan vulguis!

.

A l'Altre Món, no obstant, en Kaito no estava tan tranquil. 'Hi havia alguna cosa que l'inquietava, i el focus de la seva preocupació tornava a ser la Terra'.

– Què li passa? – va preguntar en Son Goku en un moment en què entrava en aquella casa, per canviar-se de roba i demanar-li si tenia el menjar preparat.

– Res de bo, fill. Res de bo.

.

---

N/A: Bé, tots recordeu la Zangya. Vaig matar-la expressament d'una manera lleugerament diferent a la de la pel·lícula, allà mai l'arriba a tirar amunt, perquè pogués reaparèixer. És un personatge que crec que podia donar més de si. Ja ho veureu :D. D'altra banda, moltes disculpes, perquè aquests capítols triguen una mica més a arribar, però se m'ha complicat lleugerament la vida laboral i, a més, m'ho passo molt bé escrivint i sóc bastant pesada amb mi mateixa en revisar coses i no escriure res si no n'estic segura. No patiu que, sigui com sigui, aquesta fic arribarà al seu final i encara falta molt per això.

Per cert, dos apunts: Primer de tot, el tema dels noms i dels difunts, ho vaig llegir en un llibre d'onomàstica xinesa; que no era habitual posar als nens noms de difunts. Vaig pensar que s'esqueia, al cap i a la fi el món de Bola de Drac hi està inspirat. I finalment reiterar que, en realitat, crec que la Xixi és una dona molt forta i molt valenta. No vull que penseu que el personatge em cau malament. Potser no m'agrada la relació tal i com es planteja, però de veritat que penso que és una dona d'admirar, jo no podria pas esperar algú, mort o viu, tant temps. Tampoc a la història original.