Promeses que mai vam voler complir

by LilaNox

– Recordeu – Va saltar l'Ulong. – La Baba ens va dir que algú l'esperava en un lloc llunyà!–. La història de tres ànimes valentes que van lluitar per salvar el món. "Pots enamorar-te de dos homes tan diferents?" OC

41. Cap40 De reproducció i com entendre'ns

Capítol 40. De reproducció i com entendre'ns

– Has entrenat força, eh? Els últims mesos... – va observar-la en Krilín tot exercitant de rival d'entrenament, en un combat més fictici que real, que havien començat a peu de platja. 'S'havien animat a fer-hi quatre moviments marcials, mentre la petita dormia plàcidament en un sofà, protegit per coixins, de l'interior'. – Home, a veure, em dónes peixet... però se't nota... Deus dominar l'estat de superguerrer ja, i potser una mica més i tot.

– En vols una prova? – va somriure ella, relaxant els moviments un instant. – No és gran cosa, però m'alegra no haver-me rovellat tants mesos parada.

– Si això teu no és gran cosa, prefereixo no saber què en penses de mi – va riure en Krilín amb simpatia. 'Hi havia una connexió amistosa allà. Potser més que abans: perquè en realitat havien compartit ja molt, com a companys, des de Nàmek; o bé perquè ella era, senzillament, la dona que havia estimat el seu millor amic, i era una condició que ell respectava'. – I no, si us plau, no vull acabar masegat! Deixa-ho aquí, eh?

– Com vulguis, com vulguis! – va cedir la Nasu – Bé, potser seria hora de marxar. Fa moltes hores que som fora.

– I te l'enduràs volant fins a Palau? – va interrompre'ls l'Ulong que sortia de casa tot encuriosit pel fet de tenir-hi una criatura dormint. 'Era almenys desconcertant, que tan inofensiva com semblava, dugués aquella cua que tots sabien què significava'. – Està realment dormida, jo crec que amb uns anyets més roncaria i tot.

– No siguis burro, home! – va exclamar en Krilín – Si és preciosa!

– No ho he dit pas que no sigui... – va intentar interrompre'l el porquet, però abans de fer-ho, va escoltar-la parlar a ella.

– Ja l'he entès, ja l'he entès. Bé, potser sí que em puc quedar una estona més.

– O si tens res a fer, podries deixar-nos-la – va suggerir en Krilín – Segur que t'anirà bé una estona per tu després de set mesos de maternitat. Què et sembla?

La Nasu va dubtar un instant, tot i que la mirada d'en Krilín va fer-la dubtar.

– No ho sé...

– Va, sí – va agafar-la del braç, conduint-la al límit de la sorra – Va, vés. I tornes més tard. Deixa-la acabar la dormideta, dona. No la despertis!

Va arronsar el gest amb dubte. – Potser té gana. Encara menja força coses triturades i...

– I no sabrem triturar-les?

– No... Si és que... – 'Si ella que era la pitjor preparadora de res que fos menjar, se'n sortia amb l'ajuda d'en Popo, per què no ho hauria de fer en Krilín amb un cop de mà de l'Ulong i en Follet Tortuga?'. No era bona idea, alguna cosa li deia, però va resistir-se a desconfiar-ne.

– Dona, va... – 'Total, la nena dormia. Quin problema podia haver-hi?!'. La Nasu va dubtar, però no va creure que fos correcte vacil·lar. 'Sí, en realitat aquells set mesos havia entrenat i molt, però ho havia fet anant i venint del costat del bressol, vigilant-la descobrir el limitat món d'aquell indret en ple cel terrestre, i amb el dubte continu de si ho estava fent prou bé'. De si, de veritat, havia de passar més temps amb ella o, en canvi, havia de preparar-se amb més intensitat per a una millora física.

Per a una saiyajin, criada entre tsufurs i estimada entre humans, no era fàcil de dir.

El perenne somriure de la petita, no obstant, li indicava que sí, no podia estar-ho fent malament. 'Era massa perfecte, s'hi sentia massa unida, per estar-se equivocant'.

Va mossegar-se el llavi, encara un pèl dubtosa, abans d'accedir: – Hi confio, eh? No trigaré.

– Gaudeix de la tarda, dona!

.

– És clar! –. Li havia dit. 'Gaudiria d'aquelles hores de tarda'. En un primer moment va pensar que podia fer-ho entrenant, tirant endavant alguna mena de pla per millorar.

Però de seguida que va arribar al Palau de Déu i va adonar-se que en Cor Petit havia sortit al món exterior a continuar els seus exercicis de meditació, força i resistència; va tenir ganes de quelcom no previst. 'Prendre's una dutxa, una de ben llarga i relaxant'.

I va fer-ho així. Va quasi llançar-se a les aigües d'aquella sala de bany del Palau amb l'ànsia de saber-se sola durant una estona. En Dende i en Popo devien córrer per alguna de les sales inferiors del gran oval, probablement enfeinats en el mateix que ho estaven cada vegada que es perdien durant hores per aquell edifici, més gegantí del què semblava a simple vista: 'Continuar l'aprenentatge d'en Dende com a Déu de la Terra'. La seva arribada al planeta havia estat precipitada, i donada per les circumstàncies més terribles: les de l'imminent amenaça d'en Cèl·lula. Amb calma, tot aquell any posterior, doncs, havia tocat acabar de fer possible que s'hi adaptés i adoptés plenes capacitats per ser el nou Kamisama.

Sense la intenció de pensar en res més que no fos l'absoluta blancor que l'envoltava, va enfonsar mig rostre en l'aigua amb escuma, que havia anat fent créixer els darrers minuts, i va tancar els ulls.

Mica en mica, la suavitat del bany, el vapor de l'aigua calenta i el somieig d'aquell moment, la van anar fent sumir en el seu propi univers, un univers que havia tancat expressament amb clau i forrellat... a instàncies del passat i amb sentiments relegats.

No va ser, doncs, molt conscient de com; però va obrir els ulls quan va adonar-se que no li agradava aquella sensació d'estar-se ocultant les pròpies emocions, d'haver de retenir amb ella aquell crit melancòlic que la feia, no obstant, mantenir-se atenta: 'No es podia permetre badar amb si mateixa, perquè ella era el seu pitjor enemic, qui podia recordar-se, mentalment i en qualsevol moment, tot el què trobava a faltar i per què'.

'Ha de ser físic, l'angoixa aquesta ha de ser física', va dir-se freda i obtusa quan va acariciar-se per sobre aquell cos, la pell suau i femenina que feia molt més d'un any que no tocava un home. No era la primera vegada que se sentia així, s'havia sentit d'aquesta manera en aquells tres anys eterns d'abans dels androides.

I ho havia intentat solucionar sempre a la seva manera.

Negant-se, inútilment, que allò no era exactament el què volia ni necessitava. Que el problema era molt més profund que aquella arrelada soledat física.

Es va començar a acariciar superficialment, només com una mesura extrema. Com una manera de fer callar tot el crit que la recorria, i no va mirar res més. Ni va voler ja mantenir l'atenció sobre el què podia o no passar al seu voltant.

Fins que va sentir-se observada. 'Com per casualitat, com si qui estigués allà llavors, no s'hagués esperat trobar-se-la: no en aquell moment'.

– Cor Petit!

El namekià havia entrat al bany, com una vegada temps enrere, sense ni tan sols plantejar-se que hi hagués res a amagar o que pogués topar-se amb una escena així.

– M'ha estranyat que fossis aquí... Et feia a... ¿i la nena?

Era potser massa tard per dissimular, per fer veure que no passava res, o inclús per amagar-se en la vergonya o l'esverament del pudor.

La Nasu se'l va mirar, sense capa i amb la roba feta pedaços del què segurament havia estat un intens entrenament; i va recordar la seva sortida per petaneres la vegada que, a la sala de l'esperit del temps, havia passat d'estar preocupada perquè l'observés, a sortir del bany sense més. 'Aquesta vegada, però, l'havia enxampat en una classe diferent de bany'.

Saltava a la vista, per la manera d'evitar fixar-hi la mirada massa temps, i per el to pàl·lid del rostre del namekià, que ell n'era perfectament conscient.

– Perdona – va intentar retirar-se en Cor Petit.

– No. Queda't... – va insistir ella, entre l'espuma, encara sense saber per què. 'Era una estupidesa, demanar-li-ho a ell. Al namekià. Al guerrer sense sexe ni gènere. A en Cor Petit'.

Però, de fet, alguna cosa l'havia ancorat allà, davant d'ella i no aparentava, més enllà d'un lleu moviment final, que pensés en moure's. Hi havia curiositat. '¿Així que allò era alguna mena d'activitat que li produïa plaer?'. No podia amagar que l'havia trobat amb el cabell espargit al límit de la banyera, i aquell rostre contret entre els moviments inquiets d'una mà, que es mantenia sota l'aigua; encara que el seu cos, el d'ella semblés lluitar per anar i venir, per immergir.

– Banya't. Sembles fet pols. – No li estava dient que ho fes sol, i allò encara el confonia més. '¿Què li passava pel cap, fins on volia arribar?'.

¿Què volia comprovar?

El misteri de per què va seguir l'ordre que rebia, sota l'influx dels ulls intensos d'ella, no el resoldria mai.

Gairebé va deixar-se portar per la seva sola mirada. 'No entenia encara com, i ella ja el portava de la mà'. S'havia tret la roba destrossada en el curt camí a la banyera. – Et rentem el cap? – va bromejar ella, encara que el namekià ja llavors tenia encara més curiositat per tot el què havia presenciat abans. 'Per com de familiar podia arribar a trobar-ho aquella part minúsculament humana del seu esperit, mentre l'essència de la raça a la qual pertanyia, es negava a reaccionar'.

Estava a un pas de l'abisme. Els dos hi eren. I ambdós ho sabien.

– Així... el cos humà funciona així. – El vapor de la sala els envoltava, i era potser més evident que mai la poca iniciativa social d'ambdós.

– No sóc humana – va dir resumidament, encara agafant-li la mà.

– En això no ets diferent a ells... – ¿Era un joc? ¿Una mostra de confiança? O simplement una prova més de la complicitat que s'havia establert entre els dos al llarg dels anys; d'aquells mesos en què havien compartit moments d'entrenament, i també instants on el més important era una petita mocosa de pocs mesos?. En Cor Petit havia estat, tot aquell temps, una presència més silenciosa que activa, més en estat contemplatiu que en ple dret de tutor, però havia apreciat veure-les interrelacionar-se entre elles, adonar-se de com creixia una criatura que algun dia, amb només uns anys de més, també seria responsabilitat seva: 'La Nasu estava determinada a deixar-li prendre decisions sobre el seu entrenament'.

I ell tenia el compromís de fer-ho. 'De no deixar-les tampoc soles'.

– Els nàmeks sou gent de pau, solitaris éssers dels quals sempre han corregut fantàstiques històries, gent amb poder mental i una llarga trajectòria guerrera només en un dels vostres clans. – va parlar encara aferrada a la mà amb la qual l'havia convidat a prendre's aquell bany – Més savis que guerrers, tots aparentment trets d'un mateix patró, sense dones... ens va dir en Dende una vegada. I, mira, no obstant tot això ets el més semblant a un guerrer i a un home que tinc ara al meu voltant.

El tornava a desafiar amb la mirada.

Però en Cor Petit encara tenia coses a dir: – Nosaltres no tenim fills, no de la manera en què els humans i els saiyajins els tenen. No ens fa falta, per tant, un contacte tan explícit entre els de la nostra raça... – va intentar explicar, com si estiguessin parlant al capdamunt de la plataforma, com si no fos nuu, envoltat d'espuma en una banyera de prou grans dimensions, però de tall antic, en què ella l'escoltava valorant quin era el següent pas.

– A la majoria de móns, fins on sé, també tenen fills com nosaltres... els saiyans, els humans i... – va saber que sempre duria aquella altra raça a la ment, malgrat la guerra quasi civil que els havia fet odiar tant, amb raó o sense, aquell poble veí – ... i els tsufurs. En aquest aspecte, de fet, els nàmeks també sou excepcionals.

En Cor Petit va continuar mirant-la. Quelcom que, no comprenia ni compartia, ara aconseguia confondre'l.

– No sé què hi faig aquí – va sincerar-se finalment – No hauria de...

– Curiositat... – va tallar-lo – Sents curiositat. No crec que sigui dolent... Al cap i a la fi la teva essència Nàmek potser t'hagués dictat tornar amb ells a un nou planeta i vas quedar-te. Era massa avorrit, massa pacífic, per tu. Ho continua sent després de fusionar-te amb l'antic Déu...

– Hi ha una part d'ell... certa mentalitat humana que no sé conduir cap enlloc – La Nasu no en sabia els detalls, però en aquell moment li era igual.

– Només tanca els ulls. Deixa'm fer una prova.

.

S'havia conduït en l'espai limitat d'aigua cap a ell. I havia deixat que la mà, que subjectava, l'acariciés tímida i mecànicament la pell d'entre els pits.

Era estrany, per en Cor Petit, comprovar les variacions del ki d'ella, només amb aquell gest, que d'altra banda ella duia cap a on volia.

.

Veia frenesí, desig en els seus ulls, però ell en canvi només sentia molta pau. 'Se sentia en pau, veient com amb només el tacte dels seus dits, podia provocar totes aquelles reaccions en la noia'. Va seguir-la acaronant després, i per petició callada d'ella, al límit de la cuixa, jugant amb els dits i amb la part d'ella que més desconeguda li era.

La Nasu feia estona que era subjecta amb força al seu braç, musculat i verd, i ell no podia deixar de mirar-li les expressions de la cara cada vegada que s'hi atrevia una mica més. 'Cada vegada que ell arriscava amb el tacte, acaronant uns centímetres més del cos d'ella cada segon que passava'.

– Cor Petit… – Ella va tremolar tota i, finalment, va mirar-lo als ulls. 'No recordava haver sentit aquella sensació tan intensa, en molt de temps'. Feia massa temps que no fantasiejava en gaire res. Havia necessitat alguna mena de contacte físic abans? Potser sí. Potser, malgrat tot, s'havia sentit sola tot aquell temps.

Potser el necessitava de totes les altres maneres al seu costat, però també d'aquella. Tenia 35 anys, era encara jove, però sabia que una part del què podia arribar a sentir havia mort amb en Son Goku. 'Com havia de ser la resta de la seva vida?'.

Podia demanar-li a en Cor Petit que ocupés també, com fos, aquell buit? 'Sabia que aquell tipus de contacte, que ni tan sols necessitava, ni podia donar-li plenament, no havia estat mai (a més) en la seva manera d'entendre una relació personal'. Com si ell n'hagués imaginat mai alguna… 'Fins i tot era tímid i reservat en els seus sentiments paternals amb el Son Gohan'.

Ella va abraçar-lo just després. Provocant que caigués al seu costat en aquell jaç d'aigua.

Va jugar també amb les seves antenes fent que el guerrer somrigués, avergonyit (ella intuïa que el més a prop que podia tenir-lo d'una reacció en aquell aspecte, era fent allò) i va enterrar el seu cap en el pit del namekià.

– Gràcies…

– No – va dubtar ell – T'asseguro que també ho he fet per mi. – va titubejar mirant-la – D'alguna manera, jo també volia fer-ho.

Ella va mirar-lo uns instant captivada per aquella confessió. Va subjectar-lo pel clatell per besar-lo, ara sí, amb desinhibida passió i va continuar pel seu cos humanoide però diferent al de la raça humana i saiyan, per tal de besar-li cada centímetre de la pell.

No era sexe. Almenys no l'era, tal i com l'entenien els humans. No en la seva màxima expressió. Era més aviat un joc, un experiment amb què, potser sí, la Nasu havia fantasiejat instants abans que la casualitat el posés davant. Però, en canvi, la princesa saiyan s'havia sentit quasi complerta, i sabia que ell – que tan espantat havia estat amb tot allò – se sentia així com ella: atrapat per aquella nova manera de compartir els afectes, que de sobte semblava establir-se entre els dos.

Havia estat curiositat, sí. Però al cap i a la fi aquell també era un instint natural entre molts dels éssers de l'univers. 'Potser no podia sentir-se com ella, potser el màxim plaer que podia reunir era aquella absoluta pau, però havia sentit mai tanta pau com en aquell instant?'.

Ella va mirar-lo esgotada, ara també relaxada i ja força molesta d'aquella estada a l'aigua.

– Hauríem de sortir d'aquí, abans que ens comencin a sortir brànquies...

En Cor Petit va somriure-li amb plana sinceritat. 'Com si d'altres preocupacions s'haguessin esfumat d'ell per moments'.

– Vine.

Sense necessitat de tornar-se a posar roba per sobre, donat que era fàcil notar que els ki's d'en Popo i en Dende seguien aliens a aquella part de l'edifici, van conduir-se de la mà fins on ella solia dormir.

– T'ho vaig dir una vegada – va fer la saiyajin llavors – Em conformo amb què m'abracis. Creus que et podries estar estirat una estona? Ja sé que portes malament això de tancar els ulls per dormir, però...

– Puc provar-ho... – va accedir ja amb to solemne, com si intentés muntar un trencaclosques amb la mirada.

– Gràcies.

.

Havia notat una font d'energia considerable en aquella direcció. La Zangya, la dona guerrera de la raça d'Hera que encara rumiava com aconseguir avantatge en un terreny que, contra en Son Gohan – aquell maleït mocós – tenia totalment perdut; s'havia apropat a aquella petita illa, en inici, amb discreció. Havia detectat un poder inferior al del noi, però prou destacable, per ser del seu interès. També n'havia notat un de molt superior a aquell en plena ciutat, però havia dubtat ja abans en acostar-s'hi: si bé l'energia d'en Vegeta – si és que així s'anomenava – la superava, no ho feia del tot la de la dona que havia vist exercitar-se a la costa, en companyia del baixet, pelat i poca cosa al qual ja havia vençut amb anterioritat.

– Va, sí – va agafar-la en Krilín del braç, conduint-la al límit de la sorra – Va, vés. I tornes més tard. Deixa-la acabar la dormideta, dona. No la despertis!

'Una criatura'. ¿Fins quan podia esperar, de veritat, per sortir-se amb la seva? '¿Quant temps estava disposada a sacrificar?'.

– És increïble, no? – va preguntar el de l'aspecte de porquet a l'home que havia batut una vegada – Primer va ser en Son Goku... i ara... no només hi han vingut en Vegeta i la Nasu, i ha nascut en Son Gohan, hi ha aquestes tres criatures... Creus que seran tan poderoses com els primers?

– Que... si ho seran? – va respondre en Krilín animat, quan ja es disposava a entrar cap a dins, donat que se sentien els primers plors d'una criatura que devia acabar-se de despertar: – Són els fills d'en Goku i en Vegeta, seran increïbles. Potser com ho és en Gohan. N'estic convençut, ho porten a la sang.

La Zangya va escoltar-los llavors, amagada a la teulada de la casa d'en Follet Tortuga, amb el somriure de qui acabava d'obtenir, d'inesperat regal, totes les respostes a un plantejament incert.

'Increïbles, poderosos, i n'hi havia tres'. Havia d'actuar de manera sigil·losa. Podia enfrontar-se amb aquells dos pallassos que hi havia a la sorra ara, però no trigarien a aparèixer els altres, el poderós mocós mig humà i mig saiyajin, o el guerrer que havia notat a quilòmetres d'allà. En algun lloc, hi havia també dos individus més, menys poderosos, però que igualment podien presentar-li problemes: Un d'ells era la dona que havia pogut observar llarga estona abans.

'Què havia de fer?'. És clar, ho sabia ara. No guanyaria res intentant enganyar-ne cap, no creia pas que aquell pla li funcionés amb els què tenien més poder, i no li servia de res intentar-ho amb els altres.

Aquella era la sortida. 'Si aconseguia endur-se aquells petits mocosos i perdre's una temporada per l'univers... les ments infantils eren dúctils i completament manejables... i tres, a favor seu, eren gairebé un exèrcit'.

Podria enverinar-los la ment amb mentides. Fer-los anar per on volgués. ¿Podia?

Va decidir amagar-se, amb l'energia totalment oculta, fins que es fes fosc. 'Serien fàcils de trobar, només havia de procurar no ser vista i, per allò, fer-ho per la nit sempre era la millor opció'.

Començaria per allà, però continuaria on fes falta que hagués de buscar aquells marrecs, i tenia una lleugera idea d'on podia ser. 'Era una sort poder notar les energies d'éssers poderosos com aquells tals Vegeta i Son Gohan, els petits – donat que hi havia lligam familiar – no en podien pas ser lluny en cada cas'.

.

Va sentir-se acompanyada. Abraçada al seu tors, amb el cap al seu pit dret i les mans d'ell als braços, el suau llençol que la cobria només feia que augmentar aquella calidesa plàcida d'una dormida inesperada com aquella.

El seu cabell negre era espargit entre l'esquena femenina i l'espatlla del namekià, i ella mantenia els ulls tancats, concentrada en no pensar en res. 'Necessitava més moments així, per netejar d'inquietud, fins i tot de records punyents, la seva ment'.

¿I si no s'haguessin de moure mai més d'allà?

La tranquil·litat els va ser, però, sostreta d'una revolada quan aquell raig de ki els va travessar figuradament la ment. – No pot ser...

– No és res de bo – va aixecar-se en Cor Petit, repenjat sobre els seus colzes, i amb la Nasu totalment sobresaltada damunt.

Van observar-se un altre moment, compartint aquell mal pressentiment a l'instant.

– Ve de l'illa d'en Follet Tortuga... La Reiya, Cor Petit. Hi ha la Reiya allà!

Amb un sentiment que no havia tingut mai abans, el de no només estar preocupada pels problemes, sinó per com podien afectar aquells al què més estimava al món, la Nasu va posar-se dempeus de seguida. No li feia falta córrer a buscar la roba, ja que sabia que en Cor Petit podia vestir-la, tal i com feia quan en els entrenaments la seva pròpia roba quedava feta pols.

– Anem-hi! – No hi havia temps a perdre. I el namekià ara també ho sabia. 'Allà baix, al món, hi passava alguna cosa i no era pas res que pogués mantenir-los en calma'.

– Cor Petit – va dubtar un moment – La petita...

– Estarà bé, Nasu. Ho estarà per sobre del meu cadàver.

.

La Zangya va entrar amb delicadesa i força idea per una de les finestres obertes del pis superior d'aquella casa, havia esperat a deixar de veure-hi moviment per fer-ho i tenia clar què havia de fer.

– Així que una mocosa, eh? – va preguntar-se mentalment quan va topar-se amb la criatura a qui en Krilín no havia deixat dormint gaire lluny d'on ell mateix descansava, per sort roncava de manera escandalosa i aparentava poc pendent del què pogués passar al seu voltant. Va remoure les robetes d'aquella mena de protecció que li havien posat sobre el llit, i va disposar-se a agafar-la en silenci. L'esperava, no obstant, una darrera sorpresa: tenia cua, cua de mico... 'On s'havia vist una cosa com aquella? No l'havia vist pas com a característica de cap dels altres guerrers... però la conversa d'aquells dos il·lusos havia estat clara: hi havia tres nens petits que descendien d'aquells guerrers, i una era aquella mocosa'.

Que dormís com un tronc va ajudar-la a sortir-se amb la seva. 'Almenys fins que ja al marc de la finestra, una llum va obrir-se al pis de sota, l'ombra d'un home amb bastó, va fer-se present a la platja i del rebombori la nena va posar-se a plorar'.

– No pot ser! – va obrir els ulls en Krilín en adonar-se. – Què hi fas tu aquí? Què vols?

La Zangya va somriure sabent que res del què fessin podia impedir-li almenys endur-se aquell nadó... i possiblement encara tindria temps d'anar fins a un dels altres fins que reaccionessin. Dos era menys que tres, però millor que cap.

– La vull a ella... bé, al seu futur poder – va enlairar-se esquivant un cop d'en Krilín a qui li va ser fàcil de deixar fora de joc, lligant-lo amb la seva estranya tècnica paralitzadora, fent que caigués (immòbil) més d'un pis fins a la sorra de la platja en llançar-se contra ella a l'aire: – Tranquils – va somriure sentint-se per primera vegada potser en molt temps més poderosa fins i tot que abans. S'havien acabat els temps de rebre ordres; a partir d'ara les ordres, i les notícies terribles als inútils com aquell, les donaria ella – Digueu-li a la seva mare que la tornarà a veure. Quan vinguem a acabar amb aquest planeta, gràcies a ella – va preferir no avançar els seus plans – Arribarà un dia que conquerir la galàxia no serà tan difícil.

– Maleïda – va tancar els punys el noi i va adonar-se llavors que havia estat alliberat – Torna aquí!

– Espera, Krilín – va calmar-lo el seu mestre, adonant-se que era estrany que la dona no hagués intentat rematar-los. 'No havia volgut alertar amb una explosió d'energia a qui pogués notar-la'. – No pots fer-hi res contra ella, espera i rumia noi!

– Però s'ha endut la Reiya! – va protestar ja dret – La Nasu em matarà... i amb raó! Com vol que se'n refiï mai més de mi, si a la primera deixo que se li enduguin la filla!

– No és una bebè humana, i no vol fer-li mal. Ja l'has sentit. Espera i pensa... – va raonar en Follet Tortuga – Cap a on penses que ha anat?

En Krilín no va entendre-ho.

– Què hi ha en aquella direcció? – Era evident que abans de deixar-lo actuar, el mestre volia fer-lo arribar a una conclusió. – Pensa...

– Corporació Capsula! Però que... – va mirar el seu mestre amb inquietud – En Trunks! És clar no només pensava amb ella, per això està tan segura que el pla li funcionarà!

– Hi ha en Vegeta – va gosar dir de seguida l'Ulong que s'havia llevat i mig havia entès el què passava – Així ja està, no? Podem continuar dormint...

– Ho sabem segur que hi és? Podria ser que hagués anat vés a saber on a entrenar... – va dir en Krilín – He de trucar a la Bulma!

– No, no pots, Krilín.

– Per què? – va queixar-se. De totes, aquella era la prohibició més absurda que en Mutenroshi li havia fet en tota l'estona.

La cara del mestre va indicar-li que hi havia alguna cosa malament.

– Que has trucat enlloc últimament? Això és una illa, Krilín. I m'han tallat la connexió via satèl·lit fa un parell de setmanes...

– Però per què? – va enfadar-se el més jove.

'No hi havia forma d'amagar-li més'.

– Perquè ja saps que fa temps que no torno tots els diners que dec a la meva germana... – va rondinar amb veu baixa l'ancià – I havia arraconat un grapat de bitllets en un calaix al costat del moble del telèfon, precisament per pagar les factures...

Fins i tot la seva tortuga, l'Umigame, que havia aparegut en ple vespre de vés a saber on, l'escoltava escèptica ara.

– ... van desaparèixer després que se n'anés l'A-18. Crec que es devia endur els diners.

– No pot ser.

– Sigui com sigui no hi són – va afanyar-se a concloure l'home, el vell Kame Sennin. –Hauràs de volar-hi a Corporació Capsula, però intenta agafar una altra ruta, no crec que aquest dimoni de dona dubtés en acabar amb tu, si veiés que la persegueixes.

– El que jo em pregunto és com és que ha dit que apareixeria... i encara no ha tornat la seva mare... On és la Nasu? – va criticar malintencionadament l'Ulong amb un munt de ganes de tornar-se'n al llit. 'Si total amb gent tan poderosa, aviat haurien recuperat la nena d'una revolada'.

En Krilín ni tan sols se l'havia escoltat, amb el cor encongit pel nou panorama que se'ls presentava, tot i que sabia que davant d'un Gohan o d'un Vegeta, aquella dona seria fàcilment superable, l'antic deixeble del mestre Tortuga va emprendre el vol cap a la ciutat de l'Oest, allà on vivia la Bulma i on era possible que la pirata busqués en Trunks. 'Potser l'encertava pensant que amb un parell de criatures com aquelles podria plantar-los cara algun dia, però s'equivocava si pensava que gent tan poderosa i orgullosa com ho serien de més grans el fill i la neboda d'en Vegeta, acceptarien ordres durant gaire temps'.

El pensament va tranquil·litzar-lo un instant, abans de preocupar-se del tot. 'En realitat si eren saiyajins, i no eren educats a la manera humana com en Son Goku, no volia ni pensar el què podien arribar a fer sota la influència equivocada'.

Però per aconseguir-ho, la Zangya abans hauria d'aconseguir sortir del planeta i perdre's entre les estrelles... i amb en Vegeta no li resultaria tan fàcil com a ell. Per no parlar de què, si hi havia merder, el mateix Gohan se n'adonaria i acabaria apareixent.

¿Hi havia hagut prou rebombori de ki's com perquè la Nasu i en Cor Petit estiguessin en marxa? En Krilín esperava que sí.

Així com ho esperava d'en Vegeta.

'Realment era una molt mala notícia que aquella criatura pirata els sabés detectar l'energia, i sabés amagar-ne la seva; perquè podria estudiar la seva aparició a Corporació Capsula en funció d'on fos o no el príncep dels guerrers'.

Cel enllà, en una altra ruta cap a la ciutat, que no era la que seguia en Krilín, la petita Reiya es feia uns farts de plorar davant el gest incòmode de la seva segrestadora. – O pares o t'arrossego directament de la cua, i et poso cap per avall? – No semblava que això l'hagués de fer callar. – Au, bé, doncs – va queixar-se quan una de les cosses, no prou fortes, però sí com intenses picades d'un insecte, va tocar-li l'estómac. – A veure si així t'estàs més quieta – va decidir agafar-la només per aquella extremitat.

¿On podia deixar-la mentre s'encarregava d'almenys un dels altres mocosos? La nau amb què havia marxat malferida i havia tornat aleshores, era just a l'altra banda del planeta. 'Hauria de deixar-la inconscient'.

O millor immòbil en alguna banda, així començaria a aprendre algun tipus de disciplina.

Va perdre alçada en un bosc proper, ja a les portes de la ciutat, disposada a fer-ho d'aquella manera. 'Per molt que plorés, allà no l'escoltaria ningú, i no semblava ser del tipus de criatura que hagués de témer un animal salvatge, és clar que si la deixava lligada...'. – Bah... si no sobreviu, tampoc em serveix... i n'hi ha dos més. Encara puc arribar a trobar la manera d'endur-me'n el tercer.

La nena ja no plorava i en comptes d'això aparentava desafiar-la amb els seus grans ulls negres. – Molt bona minyona – va fer-ne burla. – I ara no et mouràs d'aquí – va llançar-li aquella mena de fils d'energia paralitzadora amb què fins i tot havien aconseguit durant moments atrapar i debilitar en Gohan, quan era en Bojack qui la manava. És clar que no eren del tot iguals que llavors. 'Havia entrenat els seus poders sobrenaturals des d'aleshores'. – Així que tornes a plorar ara, eh?

Per contenir un guerrer adult, o algú tan poderós com el mocós de cabells daurats, a la Zangya li feia falta utilitzar tot el seu poder mental; mantenir de manera contínua aquell contacte amb la víctima, per allargar-ne la immobilització... 'Però havia treballat al respecte en aquell temps d'absència; en aquells mesos de ràbia continguda cap a en Bojack i cap a tots els que havien fet que la traís...'. I ara n'estava convençuda: en algú amb una energia encara incipient, podia provar sense problemes la semiperfecció que havia assolit en aquell aspecte.

Els fils es debilitarien en allunyar-se'n, però serien encara suficients per mantenir-la quieta si, malgrat tot, hi mantenia la concentració necessària; encara que estigués a centenars de quilòmetres de distància del seu ostatge.

La menuda s'havia engegat a plorar desconsolada, quasi des del moment que s'havia notat incapaç de moure's amb la llibertat amb què ho feia habitualment.

– Bah... – va menysprear-la un moment, girant-se quan ja s'enlairava cap al pròxim objectiu – Potser que tampoc m'arrisqui, t'acabo de deixar quasi indefensa. I m'interessa poder-vos utilitzar en el futur, no que moris ridículament atacada per vés a saber què aquí... – 'Era evident que la Zangya encara no acabava de saber fins a quin punt un nadó podia tenir força, segons l'origen'. No obstant això, el què sí que sabia era que, en la cria, el seu atac immobilitzant era prou resistent com per aguantar encara unes hores i a través de la distància.

Aquella tècnica l'havia estat perfeccionant, i evolucionant, tot aquell temps que havia trigat en tornar; fins l'instant de xafar la Terra no havia parat de preparar-se. 'Havia polit aquell poder, així com alguna que altra cosa més'.

– Té – va dir girant-se amb desgana, doncs, mentre la bola protectora que l'havia salvat a ella una vegada, envoltava ara amb color ataronjat el bebè – I calla... o t'ofegaràs amb els propis gemecs!

La Reiya era una criatura petita i de pocs plors, però es veia ara amb fred, gana i sola enmig de molta foscor. Al lloc on havia crescut aquells pocs mesos, al Palau de Déu, malgrat que ella no pogués identificar-ho com a res més que casa, no hi havia mai tanta foscor. Sempre hi trobava aquell punt de blancor... i sobretot els braços coneguts d'ella.

Inconscientment batallava contra uns fils quasi invisibles dels quals no es podia desfer. Els fils psicos de la Zangya la mantenien lligada.

I la pirata espacial se n'allunyava satisfeta. 'Abans, hagués estat incapaç de mantenir aquella tècnica contra algú, per dèbil que fos, sense tenir-lo al seu abast – va pensar amb evident satisfacció i per enèsima vegada –. Ara podia deixar una criatura com aquella en aquell estat, almenys mentre ella mateixa (on fos) estigués prou conscient'.

No s'acostava ni molt menys al poder físic d'un Bojack, molt per sobre d'ella ja en estat base, però no es deixaria xafar per aquells humans. 'Trobaria la manera de guanyar'.

La força, al cap i a la fi, podia no ser-ho tot. I ella d'astuta se'n considerava... i molt.

Havia intentat paralitzar-la, sense debilitar-la en excés. 'No volia que perdés la consciència'. Era una manera de començar a mostrar-li com canviarien les coses a partir d'ara. 'Si volia que li servissin, hauria de preparar-los des del principi'.

.

– Què està passant Kaito? – va repreguntar en Son Goku en tornar-lo a veure preocupat, concentrat en aquell món del qual ell per si sol ja no podia saber res – Parli. És a la Terra, oi?

– Sí – va afirmar l'home amb el rostre seriós – És a la Terra...

'Com es podia ser tan cruel com per deixar una criatura tan petita, per potencial que tingués, en aquell estat de desesperació i enmig de la foscor d'un bosc?'.

– Parli. Parli, Kaito. – va començar a desesperar-se en Son Goku – Els passa alguna cosa als terrestres?

'No eren exactament els terrestres els qui, per ara, corrien perill'.

Va bufar, expulsant aire amb força en fora, abans de parlar. 'Com dir-li-ho, sabent que igualment no hi podia fer res?'. Esperava que aquella tropa reaccionés prou ràpid per parar tanta maldat reflexionada.

Aquella dona anava a ficar-se a la mateixa gola del llop si entrava a Corporació Capsula, però ara mateix en Vegeta ni tan sols hi era... Estava desesperadament dedicat a l'entrenament, en un lloc rocós del planeta, malgrat la foscor del vespre. I no feia gaire, després d'una discussió amb aquella terrícola de cabells blaus, que hi havia fet cap.

'Era quasi impossible que s'hagués adonat de les variacions d'aquell ki maligne, donat que la Zangya havia fet el possible per passar desapercebuda. I ell estava ja massa imbuït en la seva pròpia preparació... i en la destrucció de tota roca o muntanya que acabés creuant-se-li per davant'.

Si la pirata espacial no hagués estat un problema, a en Kaito li hagués molestat enormement la poca responsabilitat amb què el príncep dels saiyajins tractava un dels planetes que ell, com a Déu, tenia a càrrec.

Era un escàndol.

'I a sobre si hagués estat menys capficat en les pròpies obsessions... potser hores d'ara ja l'hagués notat'. Com sí ho havien fet la Nasu i en Cor Petit.

Va tranquil·lizar-se, en veure-ho; almenys ells dos eren en camí. 'No es necessitava un gran poder per vèncer aquella pirata maldestre'.

– Parli – va insistir però en Goku al seu costat.

– Serà millor que ho vegis – van escoltar una veu al seu darrere – L'altra vegada tenia assumptes amb el Gran Jutge, però vist que ha reaparegut un d'aquells guerrers de les galàxies, he pensat que voldries veure el què passa d'alguna manera. Duc la bola.

Era l'endevina Baba.

En Kaito va mirar-se-la amb cara de circumstància, mentre en Goku es creuava de peus i mans de cara a la bola per veure-hi el què hi passava a la Terra. 'No es podien permetre que aquell noi cometés una altra imprudència'.

¿Fins a quin punt era bo que veiés uns fets els quals estava segur que el desesperarien, per més dèbil que fos aquella rival... sobretot comparant-la amb éssers com en Cèl·lula o en Bojack...? No era més que l'equivalent a un d'aquells Cel·luletes, potser menys o potser una mica més... la força sobrenatural i mental era un factor a tenir en compte.

– No sé si haguessis estat més encertada fent que en Gohan, que ara mateix dorm amb uns maleïts cascos d'estudi al cap, despertés i sortís a atonyinar aquesta malcarada... en dos cops de puny hauríem fet... – va suggerir molest el kaioh del nord.

– Però en Cor Petit mateix podria vèncer-la, Kaito – va fer la Baba. – No veig per què tanta preocupació. Ah! Sí... ja... – va rumiar – La petita, sobreviurà... no deixa de ser una saiyajin, recordes?

– La petita? – va preguntar-se en Goku mirant a través del cristall i veient-hi aparèixer-se la imatge nítida d'una petita plorosa, que no parava d'intentar moure's i que tenia els cabells negres enganxats al front de la suor que ara li provocava l'enfadada. – És... és la meva filla... per què plora? – va preguntar a l'aire, posant la palma d'una mà sobre la bola, sabent perfectament que no podia tocar-la i que era massa menuda per raonar-hi... per parlar-hi... – Qui li ha fet això?

– Ella – va indicar la Baba fent que canviés la imatge – I mira pel que veig està a punt de fer-ho també a en Trunks. Ja ha arribat volant a Corporació Capsula.

Els punys d'en Goku s'havien crispat en veure-ho. – Què vol? – va serrar les dents. – Què busca de nens tan petits?

– El poder que tindran l'endemà, Son Goku. Espera ser prou ràpida per marxar i perdre's a l'espai abans que l'atrapin. Com els humans, ha adquirit la facultat d'amagar tota la seva energia, o part, quan li convé.

– No podem... – va arrugar el front – No li ho podem deixar fer.

– Tranquil – va posar-li una mà a l'espatlla en Kaito – Acabo de notar-ho, mira. La Nasu i en Cor Petit ja hi han arribat. Potser ni tan sols arribarà a tocar en Trunks.

'Però a la seva filla sí, era més petita... i plorava desesperada en un bosc'. Va envair-lo aquella angoixa coneguda, la que l'havia portat a patir per en Son Gohan a Nàmek o quan... sí... aquella situació li era familiar... en Raditz havia fet una cosa semblant... però amb objectius i tècniques totalment diferents.

– A més – va completar en Kaito en veure'l en silenci – En el moment en el què exploti el combat, tots plegats veuran què hi passa alguna cosa a la ciutat de l'Oest: en Son Gohan amb un sol cop en nivell 2, del superguerrer que ha superat la força del superguerrer; o en Vegeta, si s'hi posa seriosament, poden aturar-la de seguida. És qüestió de minuts si ja ha estat descoberta.

'El Déu de la Galàxia del Nord estava gairebé segur de tenir raó'.

.

– Krilín! – va quasi cridar la Nasu en topar-hi – On és la Reiya? Respon!

L'energia de la Zangya els havia conduït per aquell camí cap a Corporació Capsula. En Cor Petit s'ho va mirar des de lluny amb preocupació. 'No tenien temps per perdre'.

– Hem de continuar – va assegurar – És a Corporació Capsula.

El ki d'aquella pirata era el que més destacava de tots els què es trobaven a prop d'aquella ruta llavors. I la Nasu estava tan alterada que, acte seguit, va ser incapaç de centrar-se en el ki de la seva filla, aquella dona la tenia, pensava, i estava prou encegada per aquella realitat.

– La mataré! – va convertir-se en superguerrer davant d'ambdós, abans d'emprendre ella la cursa cap a la ciutat de l'Oest – Si l'ha tocada, la destrossaré.

Hores d'ara, i a diferència d'amb els Cell Juniors – potser sí lleugerament superiors a la pirata– estava convençuda de poder almenys intentar alguna cosa contra aquella energia que notava. Seguint-la, a la mateixa velocitat, en Krilín i en Cor Petit van mirar-se amb comprensió. 'Potser mai havien vist tanta ràbia en la mirada de la Nasu; fos com fos, el què era cert és que mai havia brillat tant en estat de supersaiyajin'.

No estava a l'alçada d'altres com en Vegeta, però havia millorat notablement. 'Ja no li faltava tant per aproximar-s'hi, creia'. Almenys en aquell moment en què en Vegeta continuava entrenant, però no havia arribat encara al seu pròxim gran objectiu: superar la força dels superguerrers, fins al nivell 2 que ja havia assolit en Gohan.

– Merda! – la Zangya va exclamar-se quan va notar, encara fora de l'edifici de Corporació Capsula, just quan anava a entrar per un dels balcons, que s'hi aproximaven tres forces, dues d'elles, notables. 'Havia d'anar ràpid, i un cop comprovat que el guerrer que esperava no era a l'edifici, ja no havia de perquè evitar fer soroll'. Va llançar-se endins corrents.

– Qui hi ha? – la Bulma que havia notat el rebombori va fer la pregunta, de veritat convençuda que podia ser en Vegeta, però va dur-se a l'instant una desagradable sorpresa: – Qui... qui ets tu? – va fer notar quan en entrar a l'habitació del seu fill va veure una ombra que s'aproximava al bressol.

Immediatament va obrir els llums.

– No sóc ningú – va assegurar-li la dona – Adéu.

– No – va cridar la científica, perdent per un moment el sentit del què realment podia ser perillós – No toquis el meu fill!

La Zangya només va riure. – Ets tan patètica, humana, que de moment et deixaré viure. – va apartar-la amb un cop, estampant-la amb mal agut contra la paret més pròxima.

– Nooo!

Va veure-la saltar per la finestra a l'instant, però de seguida, encara sense poder-se alçar del mal, va escoltar al jardí veus conegudes. – No deixeu que se n'endugui el Trunks – va pregar encara sense recuperar la veu.

– Deixa'l – va ser el primer que, a més, va escoltar-se a tot el jardí. Era la veu de la Nasu i aparentava segura d'ella mateixa. Duia els cabells llargs daurats i de punxa amunt, davant una Zangya que no aparentava pas espantar-se'n.

Tenia els seus trucs per molt poderosa que la saiyajin es cregués. La pirata va fins i tot atrevir-se a somriure, després de comprovar que ni el ki d'en Gohan ni el d'en Vegeta eren encara allà.

– M'ho impediràs? – va preguntar fent-se l'interessada – Tu i qui més? El nàmek?

– Ho faré jo sola – va posar en guàrdia la saiyajin sense dubtar-ho. – On és la meva filla?

'Així que seguint el seu ki, el d'ella, no havien detectat a la petita a quilòmetres d'allà; la Zangya va somriure encara més pèrfidament: allò era perfecte'.

En Cor Petit s'ho mirava atentament, disposat a intervenir en qualsevol moment.

– Oh – va continuar burleta la pirata pèl-roja en notar el desafiament de la Nasu – Calma... és una nena adorable...

– Si li has fet res...

– Fer-li res? Al contrari... – va posar-se ella també en guàrdia, llançant el petit Trunks contra les bardisses del jardí i fent-lo plorar – M'interessen molt aquestes criatures.

– Calla! – va acabar de perdre els nervis la saiyajin, llançant-se contra seu i notant com la pirata s'enlairava, potser perquè en un combat aeri se sentia còmoda.

No va impedir-li perquè, arran de terra, sabia que podien causar més desperfectes a l'edifici. De seguida, la què havia estat sequaç d'en Bojack, unia les mans per tirar una onada energètica contra la Nasu.

La saiyajin va batallar-hi tornant-li aquest i d'altres atacs. No obstant, la Nasu sentia tanta ràbia a l'interior que va saltar endavant per emprendre un combat cos a cos, amb els punys. – Digues que n'has fet de la meva filla! – va cridar abans de llançar-li ella també un cop d'energia que pensava continuar acompanyant de cops amb totes les seves extremitats.

– Làser furiós! – va cridar la Nasu sorprenent els mateixos Cor Petit i Krilín que s'ho miraven des del terra. Els pares de la Bulma havien sortit a l'exterior preocupats pel què passava, i en Krilín hores d'ara ja havia demanat a la senyora Brief que se n'endugués en Trunks endins.

– Aquest atac és... – va intentar endevinar l'antic deixeble de l'escola Tortuga.

– És nou... – va mig somriure en Cor Petit, encara preocupat per la petita Reiya, intentant percebre-li el ki. 'Estava bé, no gaire lluny d'allà. Però ara ell no podia deixar aquell combat només en mans de la Nasu'. – Ha tret temps d'on no n'ha tingut tot aquest temps, no sabia que hagués millorat tant.

Els cops de puny i les onades d'energia anaven i venien al cel entre les dues, i ja havien afectat algun dels edificis de la zona.

La Nasu va rebre un atac que va estampar-la contra una torre propera, adonant-se que aquesta vegada, malgrat la predisposició dels ciutadans en parlar sempre d'experiments del Doctor Brief per explicar certs esdeveniments, acabaven de despertar d'un ensurt tota la ciutat.

Per algun motiu, va pensar en el què faria ell. En Son Goku que tant apreciava els humans.

– Hem de sortir d'aquí! – va dirigir-se a la seva rival – No podem continuar aquí...

– Ah, no? – va burlar-se'n la Zangya – I per què? – va atacar-la de nou, prenent-la quasi per sorpresa i estampant-la una vegada i una altra contra el terra.

La Nasu no semblava disposada a rendir-se tan fàcilment, malgrat comencés a tenir la roba destrossada i la pell marcada.

– Ja t'estaràs quieta, ja – va contraatacar una última vegada la Zangya llançant-li aquells fils amb què, a més, la Nasu va sentir com part de la seva energia marxava d'ella. 'Perdent per moments l'estat de supersaiyajin'. – Pobreta...

– Deixa-la – va tirar-se endavant llavors en Cor Petit, agafant alçada. En distreure's, la Zangya va deixar caure la Nasu fins al terra, fent-li rebotar l'esquena contra el paviment.

– Nasu...

– Krilín...

El noi va intentar socórrer-la. – Estic bé, no sé com ho fa, però sap bloquejar l'energia – va afegir amb la mirada posada al cel on la lluita amb en Cor Petit ja havia començat – Notes el ki de la Reiya? És suau... molt... però crec que no està lluny... Creus que podries intentar trobar-la?

– Però...

– Estaré bé... però ella està sola. Si us plau...

– D'acord – va acabar acceptant – Tranquil·la, tranquil·la, Nasu. Jo me n'ocupo.

.

– No pot ser – va tancar els punys en Goku que se sentia impotent davant d'aquella bola que actuava de televisió – Per què triguen tant a reaccionar en Son Gohan i en Vegeta?! Hores d'ara ja ho han d'haver notat!

– Goku...

– És... és... – va prémer encara més els punys – Cor Petit, si us plau, acaba-ho! – No tenia prou paraules per expressar-se en aquell instant.

– T'hi agradaria ser-hi, Son Goku? – va atrevir-se a preguntar la Baba l'endevina. – Podria haver-hi una manera. Podria deixar-t'hi anar... durant 24 hores.

.

En Krilín de camí allà on creia notar l'encara petit ki de la Reiya va creuar-se amb una llum que travessava el cel a tota velocitat, quasi trencant totes les barreres del so possibles.

– Vegeta...

El saiyajin que, sens dubte, s'havia adonat del què passava, de seguida que havia començat la lluita contra la Nasu; es dirigia a Corporació Capsula sense parar-se a perdre el temps amb res o ningú. 'Estava segur que l'havia d'haver detectat, volant en contra direcció, però ni tan sols s'havia parat o havia afluixat per fer-li-ho notar'.

– Va Krilín – va dir-se a ell mateix – Has de trobar la petita. Centra't!

.

– No et serà tan fàcil – va desafiar-la en Cor Petit – De debò pensaves que podries marxar del planeta sense que t'ho impedíssim?

La seva rival només va somriure amb sorna. – Ella i tu sou molt forts, però no el suficient per impedir-me marxar.

– Makankosappo! – va cridar en Cor Petit, atacant-la amb el dit índex, tot i que aquella vegada la Zangya va poder-lo evitar.

– Ja recordava que eres fort – va alçar-se encara d'humor – Però de moment estem força igualats. Jo també m'he preparat per aquest moment durant tot aquest temps! La venjança és un bon motiu per esforçar-s'hi...

– Venjar-te de nosaltres? – va mantenir-se en guàrdia el namekià tot i mantenir-li també la conversa – En tot cas hauries de venjar-te del teu col·lega Bojack. Va ser ell qui va intentar-te matar només com a mètode de distracció...

– De moment, acabaré amb tu – va intentar tornar a llançar una nova ració de fils psico, que en Cor Petit va evitar amb una ràpida defensa. Estaven ja en mitja batalla, repartint cops, i atacs, de manera que en Cor Petit, que també havia entrenat tot aquell temps, anava prenent avantatge, fins que una ràfega de vent va creuar-se entre ambdós.

– Caram – va somriure el Vegeta amb interès – Et feia criant malves, però veig que em faràs matar-te jo mateix.

Pensava solucionar-ho d'un sol cop.

L'onada d'energia que va desprendre, en un no obstant contingut final flaix, va tornar cendres part de la roba acolorida de la Zangya, i va llançar-la a ella contra el terra. Acabant així de destrossar bona part del jardí de Corporació Capsula, fent-hi un forat considerable allà on abans hi havia gespa.

La Nasu va haver-se d'apartar per no acabar rebent part de la força energètica d'aquell atac, va alçar-se amb dificultats i de seguida va veure en Cor Petit que l'observava de lluny.

– L'ha matat... – va pensar la saiyan de bones a primeres, però aleshores, tant ella com en Cor Petit, van veure la pèl-roja alçar-se, trontollant; s'havia protegit segons abans amb la capacitat de fer un escut que malgrat tot no havia sabut allargar fins a la fi del cop brutal d'energia. 'N'havia quedat malferida'.

Junts – en aquell instant i donades les circumstàncies– podien solucionar-ho de seguida.

Tanmateix, en Vegeta va insistir en fer-ho sol: – Deixeu-me-la a mi. No necessito ajuda. – va assegurar quan en Cor Petit anava a donar-li el cop de gràcia d'improvís.

– Espereu – va raonar llavors la Nasu – Ens ha de portar fins a la Reiya – va cridar – No sé si en Krilín l'haurà trobat o no, però ella sap on és.

'No es podien arriscar a matar-la abans de saber on era la petita, sí que els semblava detectar-ne el suau ki, amb suficient esforç de concentració; però a més si la seva filla havia pres mal, la Nasu es jurava a ella mateixa que la mort de la Zangya no seria pas tan plàcida com la que ara se li albirava damunt'.

'Ha d'estar bé', va repetir-se per mantenir la sang freda. 'El seu ki, no sembla que...', el pensament li va ser interromput per una gran explosió que acabava de fer-la saltar pels aires, així com a part del carrer.

– Nasu! – va escoltar cridar a en Cor Petit...

'Esperava que no hi haguessin hagut víctimes, donat que feia estona que notava la remor d'una ciutat atemorida i encuriosida a parts iguals'. Coneixent els humans, com a aquelles alçades els coneixia, alguns encara no se n'haurien allunyat prou. 'Tenien la perillosa mania d'enviar individus amb càmera al lloc dels fets cada vegada que passava alguna cosa, mentre és clar la resta convertia en un gran embut de persones sense gaires modals la fugida de torn'.

Com si d'aquell tipus de monstres, en poguessin trobar refugi només allunyant-se'n uns quilòmetres...

Va aixecar-se aquest cop convertida en superguerrer. Estava convençuda que havia estat només per distreure'ls. 'Davant el fet que no tenia res a fer amb un Vegeta més fort que la darrera vegada, la pirata planejava crear el caos per escapar-se'.

Entre la pols, va poder distingir sortosament l'edifici de Corporació Capsula, que encara s'hi alçava davant. Només hi havia quedat afectada alguna estructura exterior i hi havia un broc considerablement petit a la façana. Esperava que la Bulma i els seus pares estiguessin bé. 'Almenys l'atac havia estat cap a l'altra banda'.

Va veure en Vegeta buscant entre la foscor la nit, una Zangya que semblava haver-se esfumat i en Cor Petit descendint per assegurar-se que ella estava bé.

– Va en direcció a l'est – va concloure el seu germà un segon després.

– Seguim-la! En Krilín ha anat cap allà...

.

– Son Goku... – va pronunciar el Kaito amb compte en veure'l concentrat en la proposta que havia rebut de la Baba. – En què penses?

– En Vegeta pot vèncer-la.

– Llavors no acceptaràs la meva oferta? – va qüestionar-lo la Baba – Recorda que tots teniu dret a passar un dia a la Terra. T'ho puc concedir...

En Son Goku va baixar el cap amb un pensament amb ment: – Podem veure la menuda? Vull assegurar-me que estigui bé...

– És clar – va assentir la bruixa – Però si el que vols és donar-los un cop de mà, també podríem intentar accelerar els permisos perquè tu...

– No – Estava completament segur i no va deixar lloc al dubte – És que no és això el què pensava –. La sensació incòmode que s'havia instal·lat al seu pit després de veure la petita desconsolada i la Nasu donar-ho tot en aquella lluita, l'havia fet dubtar al respecte de moltes coses. Però sabia que aquell perill passaria, no era allò el què més preocupava.

Malgrat que necessitava assegurar-se que la petita estigués bé. Potser per això va sentir-se alleujat quan a la bola va aparèixer la imatge de la nena. 'No plorava perquè possiblement s'havia calmat ella sola, després de plorar llarga estona'.

I de fet ara ja no estava ni lligada, en algun moment la concentració de la Zangya no havia estat prou intensa per mantenir aquella mena de màgia maligna.

No obstant, en un tres i no res, només un minut després, va aparèixer en Krilín... i va veure'l desfer amb compte, amb només un petit raig de ki, la protecció que l'envoltava i agafar-la. 'Per sort la protecció s'havia també debilitat amb el pas dels minuts'.

– Menuda... Eh, ja està, dona – va insistir el seu amic, aparentment incòmode en subjectar un bebè que en qualsevol moment semblava disposat a tornar a esclatar en plors: – Sóc en Krilín, ja no em coneixes? Si t'he donat el sopar... vaaaa. – va quasi pregar en veu baixa. '¿Com es tractava a un nadó espantat?'.

La petita que tenia els ulls negres plorosos i els cabells encara més despentinats que normalment, va passar la cua pel rostre d'en Krilín en adonar-se que era, de fet, una cara coneguda. – Em fas pessigolles, Reiya, para! – va expressar més tranquil mentre la balancejava suaument amunt i avall, tot agafant-la per sota els bracets, per no espantar-la més. – Ja està, veus? Ja està...

'No que no tenia molta traça amb els nens, no'.

.

– Bé, Goku. Doncs què vols fer? – va preguntar en Kaito quan va notar també que la tal Zangya fugia, però amb poc espai de moviment ja que tenia en Vegeta, en Cor Petit i la Nasu just al darrere. – Jo crec que se'n sortiran...

– Ho sé.

– I llavors? – No va entendre perquè la veu del seu una vegada deixeble sonava ara com un dèbil xiuxiueig. 'Havia sabut des del principi que hi havia dolor amagat dins d'algun lloc d'aquella ànima, però de veritat acabaria per sortir en aquell instant?'.

– No m'ho havia preguntat abans... potser no podrà ser.

– El què? – va fer ara la Baba que havia estat molta estona en silenci, només observant-lo, com si fins i tot sabés més del què s'atrevia a dir.

– El drac de la Terra, en Shenron, només pot tornar a la vida a una persona dins del primer any de la seva mort... – va callar un moment –... en Shenron no em podia tornar a la vida a mi perquè jo, a més, ja havia mort. Però...

– Però?! – va començar a endevinar en Kaito per on anaven les coses en aquell moment. 'De totes maneres era clar que l'havien de deixar parlar a ell'.

– Però els anys a Nàmek són diferents... més curts... i tot i així... en Iamxa i en Ten van poder tornar a la vida. També en Xaos. No feia encara l'any terrestre, però sí un de namekià... No sé si significa que...

– Que el drac de Nàmek pot ressuscitar a algú més enllà d'aquesta data... – va acabar la frase en Kaito que havia estat pendent del què deia – Jo tampoc ho sé – va dir, més pel seu propi pensament que pels demés – Però podríem demanar-los-hi, no? Perquè... és això el què vols, oi, Son Goku? Vols tornar...

La Baba aleshores també el mirava com si el comprengués. Però potser era el propi Son Goku qui encara tenia reticències al respecte. 'O potser no se'n volia fer pagues, al cap i a la fi, feia més d'un any terrestre que era mort, per poc, però feia més... no sabien si a Nàmek seria possible...'.

L'home va alçar la barbeta convencent-se del què anava a dir. Apartant els dimonis de la ment, i deixant que, en tot cas, fos la tèbia pluja de la incertesa el què el cobrís.

– Primer va ser aquell incident... quan en Bojack va estar a punt de matar el meu fill... després el saber... conèixer que en Son Gohan tindria un germà... dos... que la Nasu estava també... I la Xixi... – va intentar animar el to, no deixar que les urgències cobrissin de melancolia aquella seva veu amb què ho explicava – Potser han estat massa coses... potser hauria d'haver pres una decisió abans...

– I els monstres que deies? – va temptar-lo en Kaito per saber com de segur n'estava.

– No ho sé... en realitat no ho sé... – va dubtar, la Terra continuava estant més segura sense ell... perquè en realitat fins i tot la presència de la Zangya podia ara atribuir-se a ell, no?. Però aquella maleïda dona s'havia volgut endur la seva filla, possiblement els seus fills, els dos petits; i en Trunks. 'Ja era la tercera vegada que, des d'allà, no podia fer res per protegir els seus'.

¿I si la propera no era culpa seva, però apareixia algú igualment? ¿Podia confiar sempre en què en Son Gohan ocupés aquell lloc? ¿És que era just demanar-li-ho?.

– Bé, no et preocupis – va mostrar comprensió el kaioh – Puc posar-me en contacte amb els nàmeks. Podem demanar-los-hi. No val la pena fer suposicions ara sobre un desig que no sabem si en Porunga ens pot concedir. Jo me n'ocupo.

En Goku va agrair-li amb la mirada, i acte seguit, tot i que pendent de la conversa enllà a l'univers, que intentava mantenir el Déu; només va poder fixar-se de nou en la bola de cristall. – Així que ets la petita Reiya... – va murmurar.

.

– Deixa-la – va escoltar en Krilín darrere – Aquesta criatura ara és cosa meva.

– No! – va afirmar el cap pelat – Per sobre del meu cadàver –. 'Sabia perfectament que no era gaire bona idea pronunciar aquelles paraules: Tampoc és com si volgués morir... de nou'.

La Zangya, però, en tenia prou amb un sol cop per deixar-lo fora de combat.

.

– Així que Goku, hi parles tu amb els nàmeks o ho faig directament jo? – va animar-lo en Kaito a intervenir, donat que de poder, era ell qui estava a punt de decidir tornar a la Terra, amb els seus.

En Goku va alçar-se d'aquell lloc on observava els esdeveniments a través del cristall, assegut a terra de cames creuades. Traspuava serenitat i seguretat per tots els seus porus quan va acostar-se a en Kaito disposat a parlar a través de la seva esquena.

De seguida va notar la veu del nou cap dels namekians, que l'esperava.

– Així, exactament què volies saber, Son Goku? Tens algun desig a fer-li al drac? – En Kaito havia estat el primer en parlar-hi, tot i que només s'havia identificat com algú que els posava en contacte amb l'heroi, abans de cedir-li el lloc perquè ell mateix pogués esbrinar si una resurrecció tardana era encara possible.

– Jo...

– Sí, digues, Son Goku. Ja saps que estem a la teva disposició. Et devem haver pogut tornar com a poble, i ocupar un planeta, després que aquell monstre, en Freezer, gairebé ens exterminés.

– No m'ho ha d'agrair més – va recordar-li amable el guerrer – El que jo volia demanar-li ara era si, en realitat, podria... – Una explosió forta que venia d'on hi havia la bola va fer-li perdre del tot la concentració – Esperi un moment, d'acord? Necessito veure una cosa.

– És clar – va expressar el nàmek amb paciència i servitud, encara que amb un pél d'incertesa – Tot va bé?

En Goku de moment no podria respondre aquella pregunta.

– Krilín... – va adonar-se del què passava.

Acte seguit, però, a través del cristall apareixien en Vegeta, en Cor Petit i sí... també la Nasu. Va mirar-la fixament a ella un moment: encara que fos des d'una bola com a aquella no podia deixar d'observar-la, desprenia encara més determinació, més valor d'aquell que ell tant estimava, convertida en supersaiyajin.

'Era preciosa i, d'alguna manera, li era impossible oblidar que havia estat amb ell'.

.

.

En Gohan havia notat els ki's alterats d'almenys tres persones en direcció a l'oest, on hi havia la ciutat de la Bulma. Havia estat estudiant amb els auriculars nocturns posats, un dubtós mètode d'estudi que li havia recomanat una veïna a la Xixi, però de totes maneres havia sortit corrent de casa de seguida que se n'havia donat compte, i estava bastant segur que tot just acabaven de fer-se prou notables a l'ambient.

Sense més, – i després de dubtar uns segons – sabent que a més la Xixi dormia i que com a tal no havia de despertar-la sinó volia espantar-la o fer que ella intentés impedir-li el volt, va sortir per la finestra de casa.

A partir d'aquí havia volat el més de pressa que havia pogut fins a aterrar a una Corporació Capsula on era evident que acabava de passar un veritable terratrèmol, o això o algú havia decidit destruir (minuts abans) part del carrer i de la propietat dels Brief. 'I encara aparentaven haver-se contingut'. Si en Vegeta hi havia estat involucrat li era estrany pensar que havia anat realment en compte en què el seu adversari no acabés de pas amb tot el paisatge urbà.

– Gohan! – va escoltar cridar esverada la Bulma amb en Trunks de nou en braços – Ha estat horrible... crec que han marxat a combatre a un altre lloc. Hi ha en Vegeta i...

– Què ha passat? – va tornar a mirar el nano al seu voltant sense acabar de creure-s'ho. – Qui és?

Es referia, és clar, al causant de tot aquell desastre.

– Una dona. Té la Reiya... crec.

En Gohan va dubtar un instant en escoltar aquell nom. I la científica va llegir-li la qüestió a la mirada. – La filla de la Nasu, Gohan. També se'n volia endur en Trunks.

Probablement no hi havia gaire res més a saber. 'Havia d'anar i ajudar-los... si podia'.

– Queda't aquí, Bulma. Me n'hi vaig!

.

.

– No toquis la meva filla – va desafiar-la la Nasu quan en aterrar va poder veure exactament com aquella dona agafava la nena dels braços d'un Krilín inconscient – Deixa-la!

La Zangya estava en un carreró sense sortida i ho sabia. 'Finalment tot li havia sortit malament'. Però encara podia atacar-los on més mal feia, abans de deixar-se vèncer.

En Vegeta continuava dempeus darrere la seva germana i en Cor Petit; com si tot allò no anés amb ell, però estava prou pendent dels passos d'aquella pirata endimoniada.

– Què em faràs? – va desafiar-la la dona de cabells vermells, subjectant bruscament ara la menuda per la cua, fent-la quedar de cap per avall. La Reiya no va plorar en un primer moment, però sí ho va fer quan va ser sacsejada per una Zangya que els amenaçava d'atacar-la.

La Nasu no volia ni imaginar-se què passaria si feien un pas en fals, però tot i així, malgrat la sang que li bullia, va esforçar-se a mantenir la sang freda.

No podia deixar que aquella dona fes mal a la seva filla. Va mirar-se-la fixament amb la tensió als punys entre els clarobscurs del bosc de nit; havia de ser ràpida per evitar que la danyés. – Reiya...

Va sentir remor darrere seu i aviat va veure que es tractava d'en Cor Petit. '¿Què pretenia?'. Una resplendor va fer-li veure que acabava de destruir una part del bosc sense més. La Zangya estava tan sorpresa com ella.

'Cor Petit'.

Ho sabia, sabia què volia fer. Va adonar-se'n abans i tot d'escoltar-lo, en l'instant següent en què (ell) va parlar-hi... directament a la ment. – Vés, agafa-la, corre...

'Hi havia tanta ràbia en la ment d'en Cor Petit com en el seu cor'. De veritat havia estat desitjant deixar anar un cop de força com aquell, encara que havia estat conscient que era un error fer-ho directament sobre la guerrera pèl-roja. Només havia canalitzat tota aquella impotència cap a un millor pla, per tal d'arrencar la nena de les grapes d'aquella pirata estúpida.

Sent-ne conscient amb rapidesa, la Nasu va aprofitar la confusió de tots per fer-ho; per llançar-se sobre la Zangya amb tot l'impuls del què era capaç, subjectant la seva filla a l'instant.

Darrera seu en Cor Petit havia avançat també força passos per atacar l'adversari.

En Vegeta, en canvi, continuava palplantat darrere seu. Analitzant i veient venir els esdeveniments.

La Nasu va girar sobre si mateixa subjectant la petita que definitivament, enmig de tots aquells atacs d'energia que ara brillaven darrere d'elles, s'havia espantat i plorava completament desconsolada. 'No l'havia vista mai fins aleshores plorar amb tanta desesperació'. Va sentir encara més ràbia en notar-ho.

– Ho sento, menuda. La mama no t'hauria d'haver deixat... – va subjectar-la encara amb més força abraçant-la, intentant contenir la ferocitat per parlar-hi a cau d'orella – Em perdones? – va preguntar aleshores només com a consol, sense esperar-ne resposta.

'No podia ni pensar en què hauria passat si la Zangya l'hagués ferit o atacat abans'.

Va fer-li un petó al front en veure que, malgrat tot, de seguida es calmava: – Veus aquesta és la meva nena valenta! Així m'agrada – va somriure-li, apartant-se encara més d'aquell lloc. Hi havia encara en Cor Petit lluitant contra aquella pirata i allò s'assemblava cada vegada menys a un bosc. – He estat molt preocupada... Si t'arriba a fer mal... Però tu ets una saiyan valenta... ho sé, ho sé – va gronxar-la contra si un moment.

La Nasu va veure, llavors, el cos d'en Krilín, inconscient, esterrecat prop d'ella. 'Havia de llançar-lo lluny d'allà perquè no rebés cap tipus de mal'.

Va enlairar-se amb la criatura per tal d'evitar més d'un parell de rajos just després. La nena ja no somicava i ara, en canvi, es mirava el combat que tenia lloc als seus peus amb els ulls brillants.

La Nasu va observar-la callada. Al cap i a la fi formava part de la seva genètica l'atracció per la lluita. 'Des de que havia nascut, no obstant, al contrari del què passava a Vegetasei, la petita Reiya no s'havia separat de la seva mare, més que per passar aquella tarda a can Follet Tortuga'. – Realment deus haver-te sentit molt confosa, oi? – va parlar-hi a l'orella. 'Si t'arriba a fer res...'.

Al cap i a la fi la Zangya podia no ser prou poderosa per gent fortíssima com en Gohan, o fins i tot per d'altres com en Vegeta i ells... però per un bebè, per saiyajin que fos, continuava sent un estrany perillós.

'Havia d'haver passat una estona horrible'.

Duia el bolquer pesat, probablement moll de tanta estona, i els cabells convertits en un garbuix negre difícil de desenredar. – Cor Petit – va cridar la Nasu a l'instant, després d'observar-la un moment més.

El namekià lluitava cos a cos contra l'una vegada ajudant d'en Bojack, i no ho portava gens malament. 'Ni tan sols en Vegeta hi havia intervingut encara'. Però la Nasu estava disposada a lluitar-hi ella. 'No pensava perdonar-li cap dels plors de la seva filla, per breus que haguessin estat'.

– Què? – va escoltar-lo protestar de fons, tot i esquivant un altre intent de paralitzar-lo de la pèl-roja – Ara no és el moment de...

– Deixa-me-la a mi! – va cridar – És cosa meva...

Va recuperar l'estat de superguerrer que havia perdut un instant abans, consolant la menuda. Aquesta vegada, però, la Reiya no va fer ni més ni menys.

En Cor Petit va observar-la amb dubte, almenys un segon. Però va saber perfectament que no li trauria del cap per més que digués.

– Vés en compte – va esquivar el darrer dels atacs de la Zangya, colpejant-la després, per tenir temps d'intercanviar posicions amb la Nasu.

– Me la cuides? – va donar-li la nena de seguida – Ara torno... – va afegir després, amb un petit somriure.

– No te'n fiïs...

.

– Goku... – va escoltar en Kaito que el feia tornar en si. 'Ell continuava pendent del què passava en aquella batalla, encara a mitja conversa amb els namekians'. – Què fem?

– Esperi... – va demanar – Em vull assegurar de...

– El paio verd és fort, i ho vols intentar tu? – va dir amb quasi fàstic la dona de la raça d'Hera a la Nasu que se li havia col·locat davant. A l'altre món podien veure-ho a través de la bola de la Baba. – N'estàs segura?

– No saps què has fet...

– Ah, no? – va burlar-se'n.

– Pensaves que et burlaries de nosaltres i te'n duries els nens? – va raonar després de tot el què havia acabat escoltant de totes bandes – No te n'aniràs de rosetes, noia. Ni t'ho pensis.

– Sorprèn-me – va tornar a insistir en treure-la de polleguera – T'espero!

La Nasu va ser qui, després d'allò, va donar el primer pas per començar un combat ple d'atacs d'energia, però també de lluita cos contra cos.

En Goku s'ho mirava ja amb una mà posada de nou sobre la superfície del vidre amb la concentració de qui té masses coses al cap. – Estàs en forma... – va pensar dirigint-se mudament a una Nasu que, ara mateix, no el podia escoltar – Només has de posar tota la llenya al foc... Pots guanyar-la...

L'observava com aquell punt brillant que no para d'anar amunt i avall al cel amb l'afegit d'aquella energia amb què començava a guanyar terreny a la seva rival. 'Li hagués agradat ser-hi, contemplar el que segur era un bon espectacle, en persona'. Dir-li com d'extraordinària era la seva millora; suposava que més i tot després d'un període inactiu d'embaràs.

– Nasu...

A la Terra la saiyajin no deixava espai d'atac a una Zangya que, ara mateix, només es defensava.

Però, no obstant això, la maleïda guerrera encara tenia asos amagats. La pirata va aconseguir, de fet, ferir-la quan va llançar-li una cossa en ple cel, just després que la Nasu esquivés una vegada més el seu atac paralitzador. 'Ja hi havia caigut un cop, pensava estar atenta per no fer-ho de nou'.

Tot i així la Zangya no estava gens disposada a deixar-se colpejar, no més del què la Nasu havia pogut ja fins llavors.

Era un combat intens. I ple de paranys.

– Estúpida – va cridar-li la punyent adversària d'orelles punxegudes quan va aconseguir que almenys el seus fils d'immobilització es lliguessin als seus peus. 'Sense fer-ho a tot el tronc, no podia bloquejar-li l'energia del tot... com bé li havia bloquejat quan quasi l'havia tractat de marioneta davant de Corporació Capsula'. Tanmateix, la saiyajin tornava, aquest cop, a intentar desfer-se'n per lluitar.

No es rendiria així com així.

Va aconseguir amb les seves pròpies mans, de fet, desfer-se del lligam dels peus, després d'estona de lluitar-hi, a la vegada que intentava esquivar els rajos de l'enemiga. Acte seguit, però, la Zangya va aprofitar el gest de treure's l'últim dels cables dels peus, per lligar-li ara les mans.

'Aquell atac la debilitava'. I la Nasu sabia exactament com, perquè en tenia el record recent. 'No podia deixar-li-ho repetir més'.

– No te'n sortiràs i et ben juro que... – va batallar un moment més, ara amb les mans, fins que va notar una veu al darrere que la interrompia amb supèrbia. '¿És que havia estat esperant el moment exacte per deixar-la en ridícul?'. No li ho permetria... per molt que fos el seu germà. 'Per molt orgull que ell tingués'.

Aquell cop els seus desitjos i ordres no passarien per sobre seu.

– Ja heu jugat prou? Puc acabar amb aquesta tonteria?

– No t'hi fiquis! – va cridar plena de ràbia – Si vols ajudar, treu-me els maleïts cables!

– Saps?... – va somriure el Vegeta cansat d'aquella cantarella – ... Seria millor que me la carregués jo... amb una sola bufada ens hauríem tret el pes de sobre.

– No! Vegeta... – va intentar amenaçar-lo – Vull fer-ho jo... per una maleïda vegada, m'escoltes?

– Estàs esgotada – va contemplar – I no aparenta cansar-se gaire ella...

– Calla!

No esperava res més que un moc en dirigir-s'hi tan airada. De totes maneres, i potser sí inexplicablement, en Vegeta (just llavors) la va ajudar calladament a tallar els fils que la subjectaven, amb un petit raig de ki; mentre la Nasu es disposava a tornar a atacar la seva contrincant.

La princesa va tornar-s'hi amb impuls, clavant-li un nou i esforçat cop de puny, fins a deixar l'enemiga trontollant.

Tot i així ho va saber de seguida: El seu germà, qui segur que la mirava des de ben a prop amb autosuficiència, tenia raó... '¿Li ho reconeixeria o preferia callar?', va pensar per si mateixa en adonar-se'n.

¿Per què es cansava més ella que la seva rival?. Se li ocorrien diverses possibilitats. Però, descartant-ne vàries, tampoc creia tenir raó en les que eren més factibles.

Va reflexionar-ho un segon.

'L'absurda pirata ressentida no gastava tanta energia en enfrontar-s'hi, potser perquè l'atac dels cables aconseguia (en part) bloquejar-ne el poder latent; i era d'aquesta manera com, de fet, li havia ja reduït forces lleugerament en les dues darreres ocasions...'. Però no podia ser allò tot el que n'expliqués el motiu: perquè no l'havia aconseguit apressar amb aquella tàctica diabòlica fins al final, i ni així l'havia subjectat tan bé com hores enrere.

A més, la pirata encara semblava indemne. Del tot.

'Qui sap si no tenia res a veure amb aquell atac paralitzant en concret. Potser només era que les seves forces diferien tant com haurien diferit d'haver-se trobat en el passat, tot i que no ho hagués semblat en inici'.

Ella havia entrenat, però aquella dona tampoc era la mateixa. 'No feia falta haver-la valorat aleshores, mesos enrere, per veure-ho ara'.

N'hi havia prou amb haver-ne sentit a parlar.

Si la Zangya era ja abans només un terç menys forta que qualsevol dels terribles Cel·luletes, i a sobre havia millorat des de llavors; era evident que (per molt que s'hi hagués esforçat la Nasu) no estaven ara del tot igualades.

Distreta com estava, envoltada de pensaments, tot i que intentant plantar-li cara; va sentir-se impulsada cap al terra d'un sol i contundent cop, mentre en prenia prou consciència. 'Li faltava llavors estat físic per poder-la guanyar abans que allò es convertís en un combat eternitzat per les ganes de combatre-la'.

I a l'instant va recordar que s'havia proposat, ja després de la lluita contra en Cèl·lula, allunyar l'orgull saiyajin d'ella. 'No en treia res d'obcecar-se amb les pròpies possibilitats'.

– Vegeta – va cridar – Tota teva!

– Així... – va preguntar-li en Kaito a la vegada que en Son Goku observava la situació, en què la Nasu queia cap al terra, amb evident crispació – Intentaràs tornar?

Va alçar-se de nou llavors.

I ho hagués fet, hagués tornat. Ho tenia decidit a la ment i al cor: Cada vegada que la mirava o que pensava en elles en plural, en la Nasu i la menuda que aleshores subjectava en Cor Petit.

'En Cor Petit...'.

Tornant també podria trobar la manera de mantenir-se proper a en Gohan i aquell altre nen que encara no coneixia. Però aleshores una sola imatge va fer-lo canviar radicalment d'opinió.

La Nasu, allà al món que reflectia la bola, tornava a alçar el vol amb precaució; observant com un Vegeta creixent en energia atonyinava aquella seva rival.

La princesa saiyan va moure's, doncs, amb delicadesa fins a ser just a l'alçada d'en Cor Petit... 'Flotant a l'aire i mirant-los tot seguit, al namekià i la nena, amb alguna cosa que en Son Goku no havia reconegut abans'. Era un sentiment que la Nasu no havia tingut a la mirada en el passat.

– Has estat genial. – Li va dir llavors en Cor Petit – Amb uns mesos més de preparació física, hauries pogut amb ella... pensa que fa només mesos que vas ser mare... Pots estar en molta més forma en poquíssim temps.

– Gràcies – va fer sincera ella, després de dubtar un moment. I quan va aparentar que anava a agafar la nena, desperta i encara amb cara, d'entre els cabells negres que li anaven a parar al rostre, d'estar contemplant un veritable espectacle de focs artificials; alguna cosa els va fer somriure's. Eren allà a l'aire, amb un combat als peus, i la Nasu i en Cor Petit s'estaven dient alguna cosa desconeguda amb la mirada: – No sé que faria sense tu – va articular aleshores la saiyan, abans d'agafar-se al seu braç dret amb gest familiar.

La Reiya va seguir, doncs, amb el caparró alçat i les manetes a la clavícula, en braços del namekià.

I en Cor Petit, donat que les explosions encara seguien, va acabar també per envoltar la Nasu, visiblement ferida, amb l'altre braç; abans d'apartar-se encara més de l'indret de combat.

– Hem de treure en Krilín d'allà – va reflexionar ell mateix, disposat a anar-lo a treure ja... en veure com fins i tot aquell combat estava arribant més enllà del poc bosc que quedava dempeus.

– Anem-hi els dos... els tres... – va proposar la Nasu.

No era perillós, només apartar-ne més en Krilín inconscient; però en Cor Petit, preocupat i a la vegada orgullós d'ella, encara va dubtar un instant més.

Finalment va assentir.

'Encara, però, sense deixar d'envoltar l'espatlla de la saiyajin amb el seu braç dret'. Amb aire protector... i còmplice. Subjectava la Reiya amb l'esquerre.

Ja no eren un, ni dos, semblaven tres.

A ulls d'en Goku, i també de la Baba i en Kaito que s'ho miraven des del mateix indret, doncs, aquella era una escena particularment familiar. 'El comportament de dues persones que tenien un fill'. No calia ni tan sols saber què era una família per comprendre que, fos el que fos, havia d'assemblar-se molt a allò.

Però la Reiya no era filla d'en Cor Petit...

'Indirectament jo mateix vaig demanar-li que les protegís... a ambdues', va dir-se el guerrer espantant el fantasma de la gelosia de dins seu. 'Ni tan sols tenia dret a pensar-hi'. No en termes en els quals el seu subconscient el fes reclamar el seu lloc entre elles.

Hi havia renunciat.

– Goku...

I aleshores l'heroi, a diferència de l'home de rictus seriós que havia aparentat ser un moment abans, només va somriure.

– És exactament el que esperava... – va exagerar tant la despreocupació que aquell cop fins i tot la Baba va captar-ne el matís diferent – Deixi'm parlar amb Nou Nàmek, Kaito. Ja no em caldrà tornar...

– Però...

– Que no ho veu? – va fer encara més animat exteriorment, tot i que era impossible que fos de veritat; que no estigués desitjant tornar. – Formen un tàndem increïble.

Va posar aleshores les mans a l'esquena del seu mestre, per informar als pacients i desconcertats namekians que havia estat tot un estrany error. 'Feia estona que no n'escoltaven la veu, quan en Goku va tornar-los a parlar'.

– Perdoneu el malentès... Ja no té sentit fer-vos cap pregunta... No us vull molestar més...

– Oh – va insistir el gran cap – Però, per això estem, digues-nos-ho, demana'ns el dubte que tinguis... – 'Tanmateix en Son Goku ni tan sols volia saber-ne ja la resposta. Preferia ignorar si realment hagués pogut tornar a la Terra'. No volia donar-hi voltes després, més enllà d'aquell instant present.

'Havia estat a punt de ser molt injust amb la Xixi i en Gohan... per enèsima vegada'.

– Mor d'una vegada, maleïda – va aconseguir concentrar en Vegeta suficient de l'energia que havia assolit, de més, en els entrenaments forçosos dels últims mesos – Iaaaaaa – va llançar-li un potent atac.

Va haver-hi un moment de silenci abans de veure-la patir feta pols després. 'La Zangya estava al terra i gairebé no es podia ni moure'.

– Vols fer els honors? – va preguntar el príncep amb la vista enlaire, ullant la seva germana, i observant també, així, l'estranya combinació d'aquella mena d'abraçada superficial entre la Nasu i en Cor Petit.

– No – va negar amb el cap la saiyajin, quasi girant-se cap a la seva criatura i prenent-ne l'atenció; perquè ni ella mateixa ni la menuda fossin testimonis d'aquell darrer pas. 'No tenia cap ganes de veure morir aquella pirata desgraciada'. – Vegeta – va demanar encara parcialment girada – No la facis patir més.

– Com vulguis – va fer amb aire sobrat.

'Poques vegades el seu germà havia actuat tan en sintonia amb ella. Es preguntava, ara doncs, què li passaria pel cap... o si de veritat el canvi esperat en ell s'estava realitzant ja de debò'.

.

– Ja està – va avançar en Kaito – Ja no se'n nota l'energia.

En Son Goku va tornar a somriure-li; amb aquell gest més fictici, exagerat, que real.

– Fantàstic. Han estat genials... – Estava realment content que, en certa manera, haguessin estat aquell curiós trio: en Vegeta, en Cor Petit i la Nasu qui se n'hagués encarregat. A diferència dels altres se n'havia adonat que feia estona que algú es mirava l'escena en directe, des d'algun lloc encara mig arbrat. 'Gohan...'.

Gairebé, sense ni tan sols saber si era de veritat possible, s'havia vist a ell mateix tornant a la Terra, abraçant-los, ullant directament la mirada profunda de la Nasu. 'Indòmita, orgullosa, humana malgrat no ser-ho... sentia estimar-la més cada dia en la distància. El record, suposava, n'esborrava els defectes... els mals moments o els problemes, i deixava en ell només el regust d'una història trencada per compromisos presos abans d'abans d'hora i l'obligació de mantenir-los'.

El pitjor era, potser, que cap dels seus fills en tenia cap culpa. 'En Gohan no havia d'arrossegar els errors del seu pare, la Reiya... en...'. Un moment, va adonar-se, no sabia com hauria anomenat la Xixi el seu altre fill. '¿Com seria?'.

– Baba...

– Sí? – va demanar-li la dona que ja plegava els trastos, distreta en fregar la seva bola, per tornar-se'n cap al món dels vius. 'Hi tenia un negoci fructífer ella allà baix'. Quants humans arribaven a pagar quantitats desproporcionades de diners per saber només una mica del futur que els esperava... Continuava sortint-li a compte, tot i que hagués tingut molts més clients en el passat.

– Com es diu el meu fill? – No li calia dir res, perquè la Baba, donades les circumstàncies, sabés de quin fill parlava. 'Era evident, perquè era l'únic dels nens que encara ni tan sols havia vist en imatge'. Amb tot el que havia passat; acabava, de fet, de contemplar la Reiya per primera vegada. 'Més enllà de poder-ne captar la suau energia a través d'en Kaito o visualitzar-la borrosament a partir del moment, de les sensacions, de la descripció de la Nasu després del part'.

– Goten... – no va necessitar consultar res amb la bola, donat que havia vist el seu germà no feia pas tant i n'havien prou parlat. 'El maleït Follet Tortuga encara li devia un bon grapat de diners, que mai li tornava'. – Son Goten. Té uns 3 mesos, crec – va recordar.

En Son Goku va assentir sense dir res. 'Era un Son, és clar', aquell era el cognom que ell havia heretat del seu avi. Estava segur que en Gyumao els parlaria, a aquell nen i a en Son Gohan, del vell avi que l'havia acollit... de l'ancià Son Gohan, educat en arts marcials, de qui el seu primogènit havia pres el nom.

La Nasu, en canvi, parlaria a la seva filla Reiya d'un altre home. 'D'un guerrer que ell no havia conegut, però que en canvi la saiyan aparentava recordar sempre a la perfecció. Ella l'admirava, i potser només per això en Goku no se sentia predisposat a tenir-ne una mala impressió... no l'havia considerat mai el seu pare... però sabia que havia lluitat pel seu planeta... Aquell gest l'honorava'.

Ella havia assegurat, de fet, que aquell home li havia salvat la vida. 'Ho havia explicat fins i tot davant d'en Freezer, valenta, decidida... com era la Nasu'. I en Goku ara no podia sentir indiferència per algú que li havia permès conèixer-la... que en certa manera l'havia posat al seu camí.

En Bardock i el vell Son Gohan.

El seus diferents records, en certa manera, sempre diferenciarien els seus fills... Una diferència que s'establia per si mateixa, en l'escletxa dels dos móns tan distants que hi havia entre els seus records.

– Sap, Kaito? – va dir aleshores – Crec que és hora que me'n torni a entrenar...

.

.

No havia sortit a ajudar-lo, perquè de seguida que hi havia arribat, havia comprès que en Vegeta podia guanyar-la perfectament. 'Es notava que havia entrenat, potser no des de què havia mort en Cèl·lula, però sí almenys des del primer dels incidents contra en Bojack'.

El nen, en Gohan, va alçar el vol en veure com ara en Cor Petit i la Nasu, que havia agafat per fi la seva filla en braços, reanimaven en Krilín. En Vegeta no s'hi havia apropat, però la seva germana feia ja estona que se'l mirava.

– Molt bé – va dir-li sense més – Així es fa, Vegeta – va moure els dits amb el símbol de la victòria, aparentment amb un pes molt més lleuger a sobre – Quan penso que ha intentat endur-se la Reiya i en Trunks...

– Com podia pensar que no acabaríem per detectar-la? – va raonar en Cor Petit – Sobretot perquè, d'haver-li sortit bé, no crec que s'hagués conformat amb ells dos només...

– Vols dir que...

– Que hagués fet el possible per afegir en Son Goten al botí... – va obrir els ulls en Krilín, després que la mateixa Nasu li tirés una mica d'aigua, d'un corriol que era per allà, a sobre. – En Gohan l'hagués esclafat d'acostar-se al Mont Paos... A vegades aquesta gent malvada no sé que té al cap... conquerir l'univers... fer plans de grandesa... però si no saben que aquí hi ha l'homenet més fort de tots... – va riure – Bé, i vosaltres que déu ni do la canya que foteu – va corregir-se en distingir la mirada fosca d'en Vegeta. 'No volia pas ara despertar la superbia del príncep, que al cap i a la fi havia estat qui se n'havia pogut desfer'.

– En Vegeta ho ha fet molt bé – una veu al darrere va sorprendre'ls.

– Gohan!

– Volia ajudar-vos, però quan he arribat de seguida he vist que ho teníeu controlat – va somriure'ls. Feia exactament tres mesos que en Cor Petit no veia el seu deixeble.

L'havia visitat just després del naixement d'en Goten, però només havien compartit una tarda en silenci, entre la comprensió de l'adult per la confusió del petit, i l'agraïment d'un Gohan per no haver de parlar de res mentre estava en companyia del seu mestre. 'S'havien limitat a entrenar lleugerament i a compartir comentaris banals sobre l'entorn o els propis exercicis'.

El namekià, moltes vegades massa discret a l'hora de parlar d'assumptes com aquell; continuava sent, potser, la persona que més comprenia en Son Gohan. I ara s'alegrava de veure'l allà palplantat, somrient, més adult potser que l'últim cop.

La Nasu va mirar també el noi amb el somriure de qui s'alegra de veure algú, després de mesos sense coincidir. 'L'última vegada que se l'havia trobat, ella era en un hospital i esperava encara la seva filla'.

– Gohan...

– Hola – va saludar sense deixar el somrís enrere – Sento no haver-me adonat en aquell llavors que en Bojack no havia acabat amb ella...

– No et preocupis – va parlar-hi, amb la Reiya tibant-li en un gest infantil els blens dels cabells – Al cap i a la fi ningú s'ho podia pensar – va afegir quan el fill d'en Goku ja ajudava, amb una mà, a alçar un Krilín amb aspecte d'atonyinat, però conscient i mig recuperat.

En Son Gohan llavors va fer una ullada a la petita, que la saiyajin portava en braços.

Recordava la primera vegada que havia vist en Trunks, un patufet que reia de qualsevol gràcia que li fos dirigida i que solia ser sempre en braços de la Bulma, la seva mare; i tenia a la ment (és clar) el petit Goten que, a casa, no feia gaire més que dormir i menjar amb tants pocs mesos com tenia. Lamentava, per tant, no haver visitat aquella menuda abans, li agradaven els nens. 'Eren innocents, encara havien de conèixer el món, i buscaven l'atenció continua dels adults'. Els agradava tenir gent al seu voltant, rebre atencions, carotes i bromes... i ella era, al cap i a la fi, la seva germana. 'Germanastre', no... aquella paraula no li agradava en absolut.

– Com es diu? – va adonar-se que ni tan sols havia preguntat això la vegada que en Cor Petit l'havia visitat, tot i que la Bulma sí li havia dit de passada un nom – És molt maca.

– Reiya...

– Ei, Reiya – va saludar-la i no va poder evitar dir allò altre en veu alta: – Té els ulls del pare... –. 'Suposava que la Nasu preferia no parlar-ne'. Així era com se sentia ell, almenys la gran major part del temps.

Potser per això, la Nasu sabia que, almenys en aquell cas, no podia fer com si no ho hagués sentit. Una vegada ja havien aplaçat el moment d'afrontar aquell tema, almenys entre ambdós: – Tu també... I espero que sigui almenys la meitat de forta del que ho ets tu... – va posar-li una mà a l'espatlla, fent que perdés la vergonya i s'acostés encara uns passos més al nadó.

– Ho serà.

Van somriure's en silenci. '¿Hi havia cap més manera d'afrontar aquell tema? ¿De veritat calia entrar en detalls passats que, en el present, ja només aportaven distància? Era normal que en Gohan se sentís incòmode... la Nasu ho sabia... al cap i a la fi en Goku havia estat amb ella, estant casat amb la seva mare'.

Era fins i tot massa per un nen tan madur.

– Vindràs a visitar-nos? En Cor Petit ho està desitjant... – va intentar dissimular la comprensió d'aquella barrera psicològica que encara els separava.

– És clar...

A la Nasu abans de demanar retirar-se d'allà, donat que havien de donar una mongeta màgica a en Krilín i la petita gairebé se l'hi estava dormint en braços, només li quedava encara una cosa per fer.

– Vegeta! – va avançar endavant, deixant per sorpresa que en Gohan agafés la nena un instant. 'Es notava per la manera de subjectar-la que darrerament havia tractat molt amb nens petits, amb el bebè que tenia a casa i que, aquest sí, genèticament era completament el seu germà'. No volia fer diferències, no en aquell moment. 'Havia estat ja prou llunyà a la nena i la seva mare'. La Nasu, sent-ne prou conscient, va despreocupar-se un instant de la nena per mirar el seu germà: – Tingues paciència amb la Bulma quan tornis, ha d'haver-se espantat per força... i li hem destruït el barri... pràcticament, vaja.

– Pots comptar... – va ser lleugerament brusc ell. 'Sabia que ho faria, al cap i a la fi (darrerament) no s'havia comportat del tot com el cretí barbar que solia ser'.

Va notar, però, una cosa nova en la manera d'observar-la del seu germà. 'Hi havia fins i tot certa complicitat amagada en desafecte en aquell gest'.

Potser, i definitivament, les coses podien començar a anar bastant millor per tots.

– Jo l'ajudaré a buscar les boles de drac per reconstruir-ho tot. Suposo que no hi haurà hagut víctimes... – va fer en Krilín darrere seu – Espero, vaja.

– Perfecte. Jo us acompanyaré, doncs! – va exclamar en Son Gohan a l'instant, tot i que va semblar pensar en alguna cosa després – Bé, miraré que la mare no s'enfadi gaire... ja buscaré alguna manera de demanar-li permís, però... li diré que em quedo uns dies a Corporació Capsula... o així...

La Nasu va observar-lo, veient també com la seva filla – desconeixent el que passava – li feia esgarips espontanis de gràcia. A la nena li queia bé en Son Gohan. No obstant això, però, la saiyan no va animar-se a aconsellar-lo en aquell moment. 'No era correcte que li ho digués ella, però suposava que la Bulma o en Krilín li ho farien veure: No podia enganyar la Xixi... Estava segura que si li deia bé, i es comprometia a estudiar fort després, el deixaria buscar les boles amb la científica i en Krilín'.

'Era hora de marxar'.

– Tots plegats necessitem descansar – va raonar fins i tot en Cor Petit.

.

Tres mesos després, la Bulma va llevar-se del llit sobresaltada i amb maldecap. ¿Per què no paraven d'escoltar-se trons a fora, si ni tan sols semblava que hagués començat a ploure?.

'Vegeta...'.

Ho va comprendre de seguida que va obrir la finestra i va adonar-se que tot aquell rebombori venia de la seva nau espacial. En aquells mesos que havien passat des de l'últim ensurt, havia dedicat almenys cinc dies a trobar les set boles de drac que li havien permès, després, refer tots els desperfectes de la ciutat i fer oblidar l'incident en general. 'No hagués volgut, per res del món, que el govern local de la ciutat de l'oest acabés per cursar una demanda a nom del seu pare, per fer perillar la població amb el què suposaven que eren els seus invents'.

El fet que en Krilín i en Gohan l'haguessin acompanyat, sens dubte, havia facilitat molt la recerca d'aquelles boles que, en plena joventut, havien estat fins i tot setmanes a reunir. 'Per no dir, a més, que ningú semblava anar-hi al darrere en l'actualitat'.

Quan més anys passaven, els habitants de la Terra tendien a tornar-se més i més racionals. Fins i tot començava a haver-hi gent a ciutat que, no n'havia sortit en temps, i que ja dubtava d'evidències prou comprovables, com el fet que les muntanyes de mig planeta estiguessin repletes d'impressionants dinosaures. 'Animals antiquíssims que només eren estudiats per un pocs i reputats científics'.

El món avançava cap a la incredulitat evident en molts aspectes, tant a nivell espiritual com de coneixement del propi planeta. 'I en canvi es creien que Satan era un heroi', va sospirar amb molèstia en pensar-ho. La humanitat sencera acabaria algun dia per tenir un problema si no canviava aviat per a millor.

Conscient, però, que no podia pas canviar els seus conciutadans, la Bulma va apartar d'ella el record dels desitjos demanats al drac Shenron i va dirigir-se cap a la única persona que aparentava, aquesta sí, tenia la propietat de modular.

En els dies que tres mesos enrere ella havia estat a fora, la seva mare li havia confessat ja que havia atrapat en Vegeta observant en Trunks al seu bressol en més d'una ocasió. 'És clar que aquella no era cap novetat'. Ella mateixa l'havia vist fent-ho, o dissimulant no fent-ho, almenys un parell de cops.

Va picar amb vigor la porta de la nau fins a veure'l sortir amb les robes estripades i el gest contret. – Es pot saber què et penses que fas a les tres de la matinada?

– Entrenar.

– I et semblen hores? – va burxar-lo.

– Per què, no? – va somriure ell amb aquell desafiament que acabava sempre per treure-la de polleguera.

Va armar-se de paciència, subjectant-se més fort la bata que li cobria el pijama, i posant-se bé les espardenyes peludes amb forma d'animal que començava ja a utilitzar en aquella època de l'any. – Els veïns, els mitjans, els polítics... els competidors del meu pare, els envejosos, els que comencen a pensar que tenim un alien a casa... No et semblen prou raons?

Va mirar-lo desesperada però ell avorrit, quiet allà davant d'ella, no aparentava estar disposat a contestar: – No penses dir res? – va insistir – M'ignores? Passes de mi?! – Començava a caure-li, a la Bulma, una gota de suor i desesperació pel front.

– No t'entendré mai! – va fer aquest cop un gest amb les mans – És com parlar amb un mur! No saps com em treus de polleguera! – va bufar la pèl-blava abans de girar cua – T'odio, Vegeta! – va acabar deixant anar sense voler, presa de la ràbia de no obtenir mai una resposta clara d'aquell home. 'De passar de pensar que, de veritat, allò funcionava... encara que fos al llit; a veure com l'ignorava durant dies i ni tan sols la reclamava en setmanes com a dona'. ¿Què volia d'ella? ¿És que qualsevol humana li hagués fet el mateix servei?.

Indignada amb aquell pensament va xafar fort els petits graons que l'havien conduït a la porta de la nau, i just quan ja era a la gespa va fer-se un embolic amb aquelles incòmodes espardenyes i, simplement, es va entrebancar.

Fantàstic. 'Ara cauria de morros a terra', va pensar abans de notar que algú la subjectava per la cintura.

De seguida va notar, però, que era, com no, en Vegeta i va intentar alliberar-se'n. 'No, si es creia que ara, de regal, tindria una bona sessió de sexe, anava més que equivocat'.

– Què? – va desafiar-lo girant-se.

– Espera... – va fer ell fent que la Bulma el mirés com si no fos possible. 'Espera?'. Quina mena de petició era aquella. Va mirar-lo amb estranyesa.

No obstant va haver-hi un moment més de silenci abans que en Vegeta tornés a parlar. – No m'odies.

'Així que era això?', va preguntar-se ella més callada del normal.

– Ah, no? I com n'estàs tan segur?

Ell va somriure amb aquella maleïda supèrbia que podia haver fet que ella el matés. 'De poder, és clar'.

– Ho sé – va dir senzillament.

'No podia estar tan rematadament segur del poder que exercia sobre ella, va insistir en pensar la Bulma: Si ho era, si ell n'era conscient, ella estava totalment perduda'.

Es va imaginar que allò faria que es convertís en alguna cosa així com la seva maleïda esclava. No obstant en Vegeta no en semblava del tot satisfet. 'Encara no havia acabat de parlar'. I se li notava.

– No saps res – va defensar ella encara amb l'espurna d'esperança de salvar la situació. 'No era gens adequat que ell sabés com arribava a ser important per ella'. No volia que hi jugués. O que se n'aprofités.

– Sé que ets rematadament idiota, dona – I malgrat les paraules, el to no va aparentar dur. Al contrari. 'Si almenys aquella hagués estat una resposta als seus temors, i no un insult més a la llista', va prémer els punys la científica amb ell encara subjectant-la. Podia posar-se totalment dempeus sola sense entrebancar-se, anava de fet a dir-li-ho quan va decidir callar.

Molt poques vegades havia vist en Vegeta mirar-la d'aquella manera. La filla dels Brief va girar-se de nou, d'esquena a l'home, incòmode en veure-ho. Deixant-se anar d'ell.

– I què vols que faci, eh? – va rendir-se impulsada per alguna cosa d'aquella fosca ullada, potser animada perquè ara no el tenia ben bé al davant – Que et digui que no? Que no t'odio... – va bufar amb aire desmanegat – Per què? Per a què m'humiliïs encara més? – va veure'l malgrat tot somriure de reüll, en sentir-se sincerada d'improvís, en reunir suficient força per observar-lo almenys de passada. 'No havia planejat en cap moment dir-li així, però li havia sortit d'aquella manera'. ¿I ara ell se'n reia? – T'estimo, Vegeta. Però no em penso convertir en la teva endimoniada esclava. Jo, la Bulma Brief, escolta'm bé, no sóc l'esclava de ningú jo!

Va haver-hi un moment de dubte. 'Ella era clara, directa, plena d'un tipus de força diferent a la dels saiyajins'.

– No busco una esclava... – En aquell llavors, tornant-la a subjectar possessivament, en Vegeta va xiuxiuejar tan baix alguna cosa que la Bulma va gairebé dubtar que aquella frase no s'hagués format només al seu subconscient. 'Com havia dit?'. No podia ser que ell li estigués parlant així, com si anés a dir-li alguna cosa bona, després de tot...

– No t'entenc... – va ser l'únic que va ser capaç de dir la mare d'en Trunks, mirant-lo plenament de cara, de nou. – Què vols, ara? Sexe?

Ell no va respondre, però tampoc va besar-la amb més possessió encara, com hagués estat previsible en aquella relació que tenien. Podia haver-la agafat desprevinguda, de fet, i haver-la dut a algun lloc on entabanar-la, per tal de començar-la a despullar un dia més; però, per sorprenent que fos, després de subjectar-la i tot, aquesta aparentava no ser-ne la intenció.

Al contrari de tot el que esperava ella, en Vegeta només se l'havia quedat mirant un llarg minut. Fins que havia decidit apropar una mà a la seva galta, suau i femenina, sense que la científica acabés d'entendre res. Mantenia una de les seves mans a la cintura femenina.

– No vull res, dona. – va notar com l'acostava més, enganxant-la al seu tors. '¿L'estava abraçant?'. ¿Era aquella forma rude de subjecció una abraçada del príncep saiyajin?

Va dubtar fins a no poder suportar ja l'incertesa. 'Fins que va decidir que, per saber què passava allà, només podia fer una cosa: Llançar tota la carn a la graella'. Arriscar-se a perdre, per poder guanyar.

Havia de demanar-li. Suggerir-li aquella bogeria que portava dies rumiant per si mateixa.

Hagués estat fàcil amb un altre. Sonava senzill de fet... sobretot, tenint en compte que ja tenien un fill i que almenys tres nits a la setmana acabaven un al llit de l'altre, suats i plens de l'olor corporal aliena. – Vegeta... – va temptar encara sense saber com dir-li-ho, no de bones a primeres: – Per què no canvies d'habitació? Podríem compartir-la... Fa dies que ho penso...

'Així també seria més fàcil assegurar-se que ell almenys descansava a les nits, que no s'entretenia a forçar-se físicament fins a la matinada'.

En Vegeta no va respondre. Ella no comptava, de fet, amb què ho fes. I no obstant la Bulma va saber-ho a l'instant, va comprendre que allò era un sí, sense entendre el per què podia endevinar-ho amb tanta facilitat. ¿Tant es coneixien ja?

Podia ser que fos pel fet que ell no digués res, que seguís abraçant-la encara, a la seva manera; o bé senzillament perquè encara no l'havia tractat d'estúpida i, per tant, volia dir que no abominava l'idea.

Va tancar els ulls un instant, quedant-se allà amb el cap al tors del guerrer. En silenci.

I en Vegeta no va impedir-ho. No va fer res per apartar-la fins que, estona després, va intuir que era el moment, l'instant d'ocupar d'una vegada la seva nova habitació. Va volar en silenci fins al balcó amb la Bulma encara estranyament muda, i va apartar-se'n per despullar-se i ficar-se al llit nuu davant d'ella.

'Si la dona volia dormir, farien això... dormirien', va tancar els ulls sense necessitat ni capacitat per dir res més des de ja feia estona.

No era un home de paraules, i menys de sentimentalismes, i la Bulma ho sabia.

'Oh, per tots els Déus... potser has estat massa rotunda amb això del no al sexe avui...', va observar-lo un moment més ja entre els llençols i la penombra de la nit. 'Va pensar en dir-li que s'havia de dutxar, perquè acabava d'entrenar, però una mirada al rostre en calma, amb els ulls tancats d'ell, va treure-li la idea del cap'. Ara mateix en el què menys pensava ella era en l'olor d'aquell home... 'Com podien ser de debò els saiyajins?'. ¿Com podia excitar-la tant el cos d'en Vegeta?.

Va somriure traient-se també allò del cap. – Penses estar-te aquí gaire estona més? – va escoltar-lo rondinar gairebé a la vegada. – No volies dormir? Doncs...

¿I com podia estimar-lo tant?. – Ets un bàrbar sense modals... – va xiuxiuejar gens molesta abans de treure's la bata ella també, quedar-se en pijama, i cobrir-se a si mateixa entre els llençols.

'Hauré de comprar un matalàs de matrimoni', va pensar ja entre somnis, escoltant el ronc lleuger d'ell. El condemnat guerrer s'havia adormit de seguida, a batecs de distància de la inquietud d'ella.

.

– Ja som aquí! – va cridar en Son Gohan, que mesos enrere, havia estat convidat per en Krilín a passar almenys un cap de setmana a casa d'en Follet Tortuga.

'Feines havia tingut a què la Xixi li permetés no només anar-hi, sinó endur-se el petit Goten, però per sort l'avi Gyumao s'havia posat de seguida al seu favor'.

– No siguis així, dona. En Gohan només va deixar d'estudiar cinc dies per buscar les boles de drac i va tornar de seguida... Deixa'l anar un parell de dies amb els seus amics.

– És que no són els seus amics – va insistir ella amb el davantal de preparar el dinar i la mirada fixa en el seu fill que mirava ara al terra, esperant-ne una resposta positiva – Són els amics d'en Son Goku i ja saps com són... no treballen, no es busquen la vida, viuen en un món de fantasia – va insistir.

– No siguis tan inflexible, Xixi – va posar-li una mà a l'espatlla el seu pare – Va, jo mateix tinc moltes ganes de veure el meu mestre, en Follet Tortuga. Fem una cosa... – va negociar – Ja els acompanyaré jo... a en Gohan i a en Goten. Precisament perquè són amics d'en Goku voldran conèixer el teu fill petit, no ho oblidis. Vindria sent hora de les presentacions...

Ella va mirar-se'l enfadada. 'No li agradava gens aquell pla'.

– És molt petit en Goten... només té sis mesos, com vols que es separi de la marona, eh? – va argüir amb els ulls brillants. 'El petit Goten, que era absolutament igual a en Son Goku, amb els mateixos cabells i quasi la mateixa expressió innocent de quan era petit, s'havia convertit en el seu major consol'. En Son Gohan ho era, és clar. Adorava el seu fill Gohan, però continuava pensant que havia d'estudiar, ser un home de profit, un savi. En canvi, quan mirava en Son Goten... quan mirava en Son Goten només hi veia en Goku. 'Déu, per fi, l'havia premiat tornant-li almenys una part d'aquell home que havia perdut'.

De fet, sense voler, començava a saber-li menys greu pensar en ell com un futur gran lluitador. '¿O és que s'adonava ara que no només havia de fer ja el paper de mare? En Goten hauria necessitat el seu pare per tal de tornar-se un home fort; i ella llavors potser li hagués pogut insistir en d'altres aspectes, perquè estudiés i fos un gran científic com en Gohan. Ara, no obstant, era diferent'.

Ara hauria d'intentar cobrir també aquella part més arrauxada que en Goku aportava en aquella família.

'Ell l'hauria deixat anar amb els seus amics', va pensar de sobte. I a més hauria estat encantat de què els nanos passessin un parell de dies en aquella casa de bojos que era la del Follet Tortuga. 'Què havia de fer ella?'.

– Molt bé – va acceptar un moment de reflexió després – Però vull que no te'n separis, pare – va insistir a en Gyumao – I no deixis a en Goten sol ni un moment...

Va sospirar després d'acceptar la visita amb condicions. La preocupació de mare, malgrat tot, continuava pesant més.

– Home, Gohan – va sortir-los a rebre el propi Krilín, seguit d'un Follet Tortuga que de seguida rebia en Gyumao amb alegria i li explicava alguna cosa d'un programa de tele que feien en aquell moment – Així que... – va mirar-se el nen que subjectava el seu germà gran –... aquest és en Son Goten, eh? Déu ni do, si és clavat a en Goku. Heu vist?

El mestre Mutenroshi va deixar aleshores de parlar un moment amb el seu antiquíssim deixeble per mirar-se la criatura a través de les seves sempre inseparables ulleres de sol. – Són com dues gotes d'aigua, com dues gotes d'aigua – va guardar silenci un segon abans de continuar valorant aquella increïble semblança – Ja heu pensat en començar a entrenar-lo? Segur que serà fort com tu, Gohan.

– No – va somriure el noi, davant la mirada orgullosa del seu avi, que s'escoltava les converses que tenia davant – Però la mare diu que quan faci l'any, ella mateixa li ensenyarà quatre coses... – va afegir quasi amb el dubte de no saber si creure-s'ho. 'Sí que era veritat que la Xixi ho havia dit, però...'.

– La teva mare? De debò? – va exclamar el vell Mutenroshi – Això sí que és una bona notícia! Així m'agrada la Xixi sempre demostrant que és una dona de recursos... Encara recordo aquell torneig en què... – va començar a parlar, tot i que de sobte en Krilín va fer un estrany intent de canviar de tema. 'Havien passat molts anys però. A hores d'ara, no estava gens conforme respecte el paper que ells havien jugat en el matrimoni d'en Son Goku i la Xixi en aquell llavors'. Es recordava a si mateix com un jove immadur... més preocupat en trobar una esposa que en pensar què era exactament allò d'estar enamorat.

'Suposava que se sentia així, però, perquè ara massa que ho sabia què volia dir estimar algú'. I no tenia exactament res a veure amb trobar una dona bonica i casar-s'hi. O no del tot.

'Què estaria fent l'A-18 tots aquells mesos en què no n'havia sabut res?'.

– I si entrem i preparem un gran sopar pels nostres convidats? – va proposar, somrient al petit Son Goten que reia per algun gest graciós que acabava de fer-li l'Ulong – Estava preparant sushi fresc... i crec que tinc fideus per alguna banda... Us quedareu almenys fins diumenge, no? Demà podríem fer alguna cosa amb en Son Goten... Aposto el que sigui a què encara mai s'ha banyat a l'aigua del mar... Esperem que faci bon temps, com a mínim al migdia...

– Aneu en compte – va assentir en Gyumao que ja seguia en Follet Tortuga porta enllà – Si m'ofegueu el nét, la Xixi em mata, eh? Ens mata a tots...

– No es preocupi, prou por que em fa – va reconèixer en Krilín una mica cohibit – Però en Son Gohan també s'hi banyarà, no, Gohan? Serà divertit.

– És clar – va somriure el fill gran d'en Son Goku – I mentre l'avi subjecta en Goten després, podríem anar més al fons i pescar... o simplement explorar una mica, què me'n dius Krilín?

El millor amic d'en Goku no podia alegrar-se més de retrobar-se amb el mateix Son Gohan dolç i de bon humor que els havia acompanyat amb la Bulma a buscar les boles de drac feia ja setmanes. 'I era impressionant observar com s'assemblava aquell bebè al seu pare'. Eren clons.

És clar que, va pensar per si, ell continuava també trobant moltes semblances entre una altra personeta i en Goku. 'Potser només tenia els seus ulls, i d'altres característiques que eren comunes de fet en tots els saiyajins: com la cua, que la Nasu encara li feia conservar, o els cabells esbullats; però hi havia un nosequè en la Reiya que no pertanyia exactament a la branca familiar de la Nasu i en Vegeta'.

'Tens tres fills que se t'assemblen bastant, Goku', va pensar amb una espina al pit. Continuava trobant injust que aquelles criatures creixessin sense pare.

I potser, de totes, la més afortunada, en aquell aspecte, era precisament la nena. 'L'havia vist almenys un cop més, després de l'incident de la Zangya'. Perquè des de l'illa del Follet Tortuga havia notat casualment, un dia, les energies d'en Cor Petit i la Nasu entrenant en terrenys rocosos d'una altra banda del planeta, a no gaires centenars de quilòmetres de distància, i s'hi havia apropat.

Era impressionant veure com aquella criatureta d'encara no un any, observava entrenar, més en broma que seriosament, aquell parell des d'un lloc segur al terra. 'Ells vigilaven de només compartir cops al cel, i n'estaven molt pendents'. Però tot i així, davant l'espectacle que tenia davant, la petita Reiya no semblava pas estar disposada a anar enlloc ni a necessitar cap més distracció.

'Ho duia a la sang'. Encara que ells mateixos li havien dit que no sempre la hi duien, moltes vegades sí volien entrenar amb totes les seves forces.

Fos com fos, saltava a la vista. I no feia falta veure en Cor Petit subjectant-la un moment després a petició de la Nasu, per saber que el namekià hores d'ara exercia d'alguna cosa molt semblant a un pare.

.

– Krilín – va escoltar que en Son Gohan l'avisava des de la porta – Crec que acaba d'arribar visita... i és per tu!

– Per mi? – va girar-se sorprès, quan després de molt reflexionar sobre la situació actual dels fills d'en Son Goku, acabava de posar-se a acabar de preparar el sopar. – Què vols dir, per mi?

'Una idea increïble, però improbable, va venir-li al cap'.

– Sushi... – una veu femenina va arribar-li a les oïdes – Sembla que en aquesta casa no sapigueu preparar res més...

.