Promeses que mai vam voler complir

by LilaNox

– Recordeu – Va saltar l'Ulong. – La Baba ens va dir que algú l'esperava en un lloc llunyà!–. La història de tres ànimes valentes que van lluitar per salvar el món. "Pots enamorar-te de dos homes tan diferents?" OC

42. Capítol 41 Sobreviure a Ciutat Satan

Capítol 41. Maneres de sobreviure a Ciutat Satan... set anys després

– Trunks, rei, on vas? – va perseguir-lo la Bulma pel jardí ja quasi corrent, donat que amb tres anys i un llarg escaig, el seu fill ja no se sabia parar quiet.

Aquella primavera de l'any 770, havia començat en mica en mica amb un clima tebi i poc amistós, ple de pluges i dies grisos, però tot i així la Bulma ja la considerava una de les millors primaveres de la seva vida. El seu fill creixia imparable i la seva relació amb en Vegeta era fins i tot més acceptable del què hagués pogut imaginar-se mai abans.

Aviat faria un parell d'anys que ella i en Vegeta compartien habitació i la veritat és que, amb el temps, cada vegada estava més segura que la seva aposta personal pel príncep saiyajin havia estat, sobretot, un encert. No era un home fàcil, és clar. Però ella tampoc era la dona més submisa del planeta. Les males cares i les discussions contínues dels primers temps havien acabat per donar pas a una comprensió no del tot muda, però més irònica, plena també de moments compartits, inesborrables, entre aquelles quatre parets: dinars en silenci trencats per sortides de to inesperades, amb regust de diversió; discussions estúpides que acabaven en llençols desfets i retrets a mitja veu; i fins i tot instants d'estranya pau al vespre, quan ell encara ara solia mirar de reüll al cel i ella l'observava al mateix balcó. No eren una parella que sortís de compres, o anés al cine els dissabtes, però sens dubte ella se sentia ja parella de ple dret d'en Vegeta. 'Aquell home rude i callat que ara rondinava quan no li agradava un plat, o quan la nau se li espatllava, però amb qui també compartia llitada i bones dosis d'instants impagables a base de comprovar com el príncep, sense voler-ho ni buscar-ho, acabava per integrar-se amb costums més humanes... com la de ser perseguit a tota hora pel gat negre del seu pare, a qui fins i tot havia acabat per donar menjar per sota la taula en més d'una ocasió, d'amagat i amb estudiat desinterès, és clar'.

Fins i tot l'havia atrapat un dia barallant-se amb el televisor, tot i que tenia lleugeres sospites que després d'haver comprovat què hi donaven, el príncep no pensava tornar a engegar l'aparell mai més.

El millor de tot era, és clar, que en Vegeta ja no s'amagava, no massa almenys, quan observava el seu fill caminar o anar d'una banda o altra al costat d'ella o dels seus avis. I que havia arribat a trobar-lo dormit en una de les butaques del menjador amb la criatura pujant-li pel damunt per tal de, suposava la mare, examinar aquell gest arrufat que tan familiar li era. 'Aquell dia havia deixat que el nen s'adormís durant aquella petita excursió a la falda del seu pare, només perquè el saiyajin hagués de portar-lo al llit ell'. Prou que se n'havia ocupat la Bulma de fer desaparèixer els seus pares d'aquella sala i de treure's ella mateixa del mig.

Si tenia una oportunitat per deixar-lo sol amb el nen, reticències amb aire protector a banda, havia decidit fer-ho. 'Sí que potser era un alien rondinaire i de passat fosc, però era el seu pare... el d'en Trunks... i el nen era almenys mig saiyajin, no creia que objectivament pogués passar-li res per quedar-se sol en una habitació, o fins i tot en una planta d'aquella casa enorme, amb en Vegeta de tant en tant.

Si després del tercer o quart grunyit, ella no apareixia. El príncep sol s'espavilava per agafar-lo matusserament i dur-lo a l'habitació entre les joguines o bé (a vegades) per comprovar el poder que creixia en el nen amb mètodes tan poc fiables com el de lligar-li, les primeres vegades fins i tot amb un mocador de coll que ella s'havia deixat tirat al sofà, un pes qualsevol d'aquella casa a la pota i fer-li intentar arrossegar a gates, primer; o dempeus després. 'Sempre reptant-lo, és clar, a què agafés algun objecte volgut, que ell prèviament, i sense cap mena de dolça explicació, li havia apartat'.

Mai, però, fent-ho (creia!) de manera exagerada. I li constava, de fet, perquè havia temut que es passés en més d'una ocasió, i havia acabat per deixar perduda per allà, i més d'un cop, la càmera amb què el vigilava al bressol de més petit. 'Espiar-los per l'intercomunicador era del més inconfessable que havia arribat a fer per deixar que en Vegeta s'interrelacionés, a la seva manera, amb el nen'.

El príncep cruel aparentava fins i tot certa responsabilitat a l'hora de tractar amb la criatura. 'Mai ho hagués dit abans'.

El nen, per molt que de més petit no hagués semblat gran cosa com a futur guerrer, la veritat és que tampoc solia queixar-se o quedar-se quiet sense reaccionar. Al contrari, no havien estat poques les vegades que l'havia sentit riure com si el repte que li posava el seu pare fos més aviat un joc.

¿I ho era? ¿Era un joc? En realitat la Bulma dubtava que en Vegeta pensés encara seriosament en entrenar-lo. Només intentava comprovar com li evolucionava l'energia; si hagués volgut entrenar-lo, ella n'estava segura, ho hauria prou notat. 'Perquè li hauria exigit preparar-lo de totes totes'.

Potser, per això, era curiós que ara aquell Trunks, que aquell any faria quatre anys, es mirés amb interès infantil el seu pare sortir de la seva particular càmera de gravetat. Després d'haver observat, les llums i els sorolls aguts que sortien d'allà dins durant les últimes dues hores.

– No és pas una joguina, eh? – va agafar-lo en braços amb un somriure – Al contrari, la maleïda màquina és una autèntica condemna per aquesta casa... i per la feina que té la teva mare a arreglar-la tot sovint... L'únic que hi veu algun valor és el carallot del teu pare... Però tu encara ets molt petit per comprendre-ho. Vine, va... ¿Anem amb l'avi? Em sembla que t'ha preparat una dotzena de joguines noves robotitzades perquè puguis estrenar-les aquí al jardí quan el temps millori...

.

.

Dos anys i mig: era l'edat que tenia la Reiya, amb un vestit blanc i poc més d'un metre d'alt. 'Com passava el temps des de què en Gohan havia eliminat en Cèl·lula...'. Havien passat ja quasi tres anys, des de l'instant en què s'havien tret de sobre la pitjor amenaça que havia posat en perill la Terra els últims temps'.

En Cor Petit va mirar la Nasu fer exercicis d'entrenament i, de sobte, va recordar altres temps. 'Els mesos passaven molt de pressa quan el planeta era en pau'.

Mirant enrere encara la podia veure a ella quan s'acostava el torneig contra en Cèl·lula, i ells s'entrenaven o simplement s'estaven a l'exterior del temple. 'A l'espera que en Gohan i en Goku sortissin de la cambra del temps'. En realitat, podia assegurar ara en Cor Petit, cap dels guerrers z oblidaria mai la primera vegada que la Nasu, la princesa saiyan, s'havia creuat a la seva vida. Ni alguns dels moments en què havia estat una més.

Nàmek i la seva manera de plantar-se davant d'en Freezer i mirar endavant; l'intent de protegir en Son Goku de l'A-19, quan l'A-20 encara no s'havia descobert com el mateix doctor Gero, i en Vegeta encara no s'hi havia afrontat; o fins i tot tots aquells dies d'espera abans d'en Cèl·lula, l'experiència amb en Broly o la mort d'en Pineau. Malgrat la manera de tractar-se en algun d'aquells llavors, en Cor Petit havia de reconèixer, en l'actualitat, que encara se sentia molt més a prop de la seva manera de ser, en tots aquells episodis, que de la que una vegada havia considerat la cursileria sentimentaloide dels humans. 'Tot i que no pogués negar tampoc que amb en Gohan, i fins i tot amb en Goku i la resta de guerrers havia aprés a veure la vida des d'un altre punt de vista. No en va ja havia donat la seva vida, molts anys abans, per salvar el fill del que una vegada havia estat el seu pitjor enemic'.

Les coses, no obstant, canviaven. Suposava que ho feien sempre. Però potser l'haver viscut ja almenys un parell d'anys de quasi absoluta pau; feia que les diferències, entre l'un abans llunyà i el present d'aquell pacífic 770, fossin encara més notables.

Enmig de l'entrenament, tot i que (ella) habituava a anar en compte mentre era en aquella plataforma celestial, va haver-hi una explosió inesperada. 'Se li havia escapat un atac que no havia pretès dirigir a les rajoles d'aquell terra'. Va ser llavors quan en Cor Petit va alterar-se un moment, sortint de les seves reflexions, i comprovant que darrere seu encara hi continuessin el Dende i la petita Reiya.

Va mirar endavant aleshores. Darrere el fum, el silenci i darrere el silenci... enmig dels esparnecs preocupats que segur que en Popo proferia mentalment, va sorgir una dona de cabellera bastant llarga i encrespada. Morena i amb els ulls tan negres com el mateix Goku o en Vegeta. Una dona plena de suja del propi atac rebotat a mitges contra si, però decidida a continuar amb aquell entrenament. Una saiyan.

Aparentment fràgil com una humana, però amb la força suficientment desenvolupada com per estar ara mateix, amb cueta alta inclosa i evident cos d'esportista marcial, convertida en superguerrer.

– No t'hi animes? – va desafiar-lo, duent la seva pròpia roba, amb cinturó de roba vermell a la cintura, i tornant a la càrrega amb els seus propis exercicis. 'Quedava també lluny, en aquell moment, la vegada que l'havien vist vestida amb robes acolorides tsufurs o l'ocasió en què havia portat l'armadura saiyajin amb la que una vegada havia arribat en Vegeta a la terra, disposat a destruir el planeta. Era la mateixa vestimenta que el tipus alt i calb que l'havia matat en intentar defensar aquell nen que ja llavors estimava amb orgull quasi paternal'. Però l'havia dut poc temps.

Quasi res. De fet, també des de llavors, les robes de la Nasu cada vegada havien estat més terrestres. 'Fins i tot aquell últim costum en el pentinat, la cua alta, única, subjecta amb una goma elàstica i gairebé permetent que la seva espatlla i també la nuca fossin més visibles, en detall, des de qualsevol dels seus angles, eren un hàbit que la feia encara més terrestre'.

Un somriure de costat, una salutació freda i la ironia impregnada en cadascuna de les seves paraules en identificar-se com la germana menor del príncep dels saiyans. Així la recordava en un inici. La 'princesa mocosa i insolent' que una vegada havia anomenat en Freezer. La mateixa dona que era ara mare, guerrera amiga i un dels seus principals maldecaps: 'Des de que havien tingut certa trobada a la banyera; des de que havia comprovat com ella, amb la sola intenció de tocar-la, experimentava tots aquells canvis en l'humor i el ki; en Cor Petit l'havia contemplat dormir moltes nits i ella l'havia dut, entre somriures, a aquell terreny ja en més d'una ocasió. Però res havia esborrat la curiositat que l'havia conduït a aquell lloc la primera vegada'.

Res s'hi havia comparat tampoc.

La resta de vegades havia estat més una manera de veure-la viure aquell estrany estat de trànsit, una particular manera de sentir-s'hi al costat. ¿On acabava la seva asexualitat i on començava aquella relació?

Potser massa preguntes per un sol propòsit: continuar en aquella convivència en pau que feia que poguessin entrenar, compartir anècdotes i veure caminar ja la petita Reiya, entre mirades d'assentiment i records del què havien estat i del què ara semblava que eren.

– Això és un no? – va insistir davant del seu silenci – No vols entrenar amb mi, Cor Petit?

– Ho podem deixar per més tard, oi? – va revocar. – I tu també ho hauries de fer. Dóna-li temps a en Popo a refer tota aquesta destrossa, no?

– D'acord, d'acord – va passar pel seu costat amb aire resignat – Vaig a prendre un bany amb la nena, ajuda'l una mica i et prometo que després m'hi afegeixo jo, d'acord?

En Cor Petit, sabent que per ell i els seus poders era un instant i que, a més en Popo, ho podia resoldre sol, no només va assentir aquesta vegada sinó que va somriure. – La propera vegada intenta no acabar amb les rajoles, vols?

– Ho intentaré... Serà que tu et contens gaire quan, per fi, passes d'aquests exercicis de meditació teus!

.

En Gohan, vestit de carrer, va sortir de casa disparat després d'haver enviat via correu les proves i treballs del segon trimestre. 'No sabia com era estudiar entre nens de la seva edat, així que almenys s'esforçava tot el que podia a acotar les notes d'aquell curs per correspondència, que si més no faria feliç a la Xixi al mes de juny'.

Ja havia aconseguit matrícules d'honor durant els anteriors trimestres. 'Seria el segon curs, de fet, que seguia del tot aquell mètode d'estudi'. Si ho feia prou bé, ella no només estaria contenta, sinó que no li sabria greu que visités en Cor Petit, a qui concentrat amb els llibres i el seu nou germà, feia un any que no veia.

L'últim cop havia estat el namekià qui l'havia visitat. Feia, per tant, molt temps, potser massa, que no anava fins el Palau de Déu i que, com a conseqüència, no veia en Dende. 'I les dues saiyajins que hi vivien'.

Si aquella nena creixia a la velocitat de vertigen del seu germà, estava segur d'endur-se una bona sorpresa en retrobar-se-la.

Va aterrar amb un somriure al Palau de Déu saludant en Popo que en aquell moment era fora, i fent que en Cor Petit, des de l'altra banda, el notés i s'hi acostés. 'Aparentaven haver estat enfeinats en alguna cosa, però en Gohan no podia dir exactament en què'.

– Quant de temps, Gohan – va somriure-li el seu mestre – Quina sorpresa!

– Sí, és que ja he acabat els treballs i els exàmens d'aquest mes... – va assentir el noi – I no em podia estar-me més de fer-vos una visita.

En Cor Petit lluïa ara content i orgullós d'aquell nano a qui feia mesos sencers que no veia. – Ja has entrenat prou aquest temps? – va preguntar-li amable. 'Més per treure un tema que perquè realment li preocupés: De fet creia conèixer-lo, i si li recordava, era precisament perquè veia poc probable que allò fos així'.

A en Gohan, aferrat a la pau i només guerrer circumstancial, li agradava aquella vida entre llibres que la seva mare insistia en què dugués. 'Hi havia pau, i tot i que la seva filosofia de vida fos més aviat la contrària, en Cor Petit entenia els sentiments d'en Son Gohan i no volia dir-hi gaire més'.

Com bé li havia advertit una vegada a en Goku, ell no era com el seu pare. 'No necessitava l'entrenament i la lluita per viure, per ser feliç; i el namekià que, en certa manera, l'havia vist créixer, ho trobava fins i tot comprensible'. En Gohan havia estat un nen que s'havia trobat amb molts conflictes al llarg de la vida, però mai els havia buscat o havia volgut ser ell l'heroi: l'únic a què havia aspirat, potser, era a protegir els seus amics, a tornar-los l'ajuda i protecció que ell havia rebut de petit.

Ho havia fet sempre pels altres. Per ell mateix, per en Cor Petit, quan havia anat a Nàmek; pel seu pare i el poder fer-lo sentir orgullós... els motius d'en Son Gohan sempre havien estat aquells. Ja no era aquell nen ploramiques i insegur del principi, però tampoc aparentava haver-se de tornar un guerrer convençut, més aviat acceptava l'herència del seu pare, dels saiyajins, com a part noble de la seva vida... 'Però com una part més, al cap i a la fi: no pretenia, ni interiorment volia, fer-hi girar tota la seva existència'.

El Cor Petit, no obstant, estava segur també que d'haver-hi un nou problema a la Terra, en Gohan tornaria a ser el primer d'intentar intervenir-hi. 'Sabia que així ho havia volgut en Goku; la pau de la Terra – en part – estava també en mans d'aquell nano, el més fort de tots ells almenys fins llavors'.

Després d'un moment de silenci, el noi va rascar-se el cap amb simpatia, era evident que no, no havia entrenat quasi gens. 'Sabia que al seu primer mestre, no podia enganyar-lo'.

– La veritat és que... he fet alguns exercicis, però... – va intentar esquivar la qüestió, gest que en Cor Petit va rebre amb un somriure encara més sincer, mentre li posava la mà a l'espatlla amb complicitat.

– Però per una lluita curta encara ens podem desrovellar, no? – va oferir-li – Això sí, ho haurem de fer a un altre lloc... Acabem de muntar les rajoles de mitja plataforma...

En Gohan va observar-lo, estranyat, tot i que va creure'l entendre: – Ja... els entrenaments aquí deuen deixar això fet pols... – va riure – No pares d'entrenar, oi?

– Ni jo, ni ella... – Era ara evident a qui es referia – Ja la coneixes...

– La Nasu... – va somriure tímid, entenent-lo ara del tot. – Per cert, on para?

– Doncs...

Però el namekià ja no va tenir ni tan sols temps de començar a explicar-se.

– Cor Petit, Cor Petit – va escoltar-se una veu d'entre les columnes i, aviat, els petits passos corrents de l'emissora d'aquella crida van deixar la criatura, de cabells negres fins a mitja esquena; cinta vermella al cap en forma de diadema informal; i cua, al descobert – Que te'n vas? Jo vull venir!

– Reiya... – La nena va córrer fent un petit salt al parell d'escales de baixada que hi havia per sortir a l'exterior, i tot i que va estar a punt d'entrebancar-se va continuar fins a deixar-se subjectar pel namekià que, en l'enèsim cop que va estar a punt de trontollar-li l'equilibri, ja quasi als seus peus, va agafar-la enlaire gairebé sense pensar-s'ho.

– Has de controlar la velocitat, sinó vas més de pressa del què pots aguantar l'equilibri, caus – va aconsellar-la amb un to tan amable, mentre asseia la petita Reiya als seus braços, que en Gohan va quedar parat del tot. 'Aquell era el mateix namekià estricte amb què ell havia estat un any, quan era pràcticament així de petit?'. Li constava que havia demostrat ser un home seré i amable, amb ell el primer, però veure'l en aquella tessitura, i recordar-ne una altra, era (com a mínim) curiós.

– Vol anar tan de pressa que es farà mal – va somriure la Nasu, sortint també d'entre les columnes amb una mirada de complicitat al namekià – Mira que no parem de dir-t'ho, eh, reina? – va dirigir-se llavors a la petita, tot i que va mantenir-se a metres de distància dels tres, amb evident sorpresa: – Gohan...

– Vull venir... – va continuar interrompent-los la nena en to infantil i sense pronunciar bé l'ella ni la ve baixa – Si vas enlloc, Cor Petit...

– Un altre dia, d'acord – va deixar-la a terra amb un gest amable – Ets molt petita encara per entrenar amb nosaltres...

Era evident que aquella no era la resposta que ella havia volgut sentir: – Ai...

– Parla molt bé – va valorar en Gohan encara mirant-la sorprès – Vull dir, pronuncia bastant bé per l'edat. I també vols lluitar, eh? – va fer-li broma, blegant les cames en un gest per quedar a la seva alçada i observar-la un instant més.

La menuda va arronsar el nas un moment abans de parlar. – I tu qui ets?

I la veritat és que ho va fer amb tanta gràcia que en Son Gohan no va poder evitar riure. 'Tan caràcter en una nena tan petita, era si més no divertit'. – Jo, em dic Son Gohan.

– Son Gohan? Ets amic d'en Cor Petit! – va respondre la nena per sorpresa del noi – Ell parla de tu...

– Espero que bé...

– Això ni es dubta – va somriure la Nasu apropant-se, ara sí, al namekià – Fa molt temps que t'esperàvem.

– Béee... – va saltar la Reiya apartant-se – Dendeeee... – va córrer cap al jove Déu sense més. 'Aparentava ser d'aquell tipus d'infants que no podien estar gaire estona quiets, i la Nasu va mirar-la amb un bri de resignació i orgull, a parts iguals, com si ja hi estigués acostumada'.

– No para mai – va aclarir, decidida a dirigir-se amb naturalitat a en Gohan. 'Per en Cor Petit era important que fos allà, i no volia pensar en res que pogués evitar que el nano s'hi sentís còmode'. – Aquí en Cor Petit, on el veus, el porta cap on vol... El seriós namekià deixant-se mangonejar per una nena d'encara no tres anys.

– Ep, no n'hi ha per tant – va defensar-se ell – De moment, no entrenem. Però li ensenyo alguns exercicis i ella m'escolta... bé, fins que com ara es distreu, i en un moment ja és a l'altra banda del Palau.

– És un problema... – va, ara sí, reconèixer la Nasu – Has d'estar pendent que no s'acosti als límits de la plataforma tota l'estona. L'hi tenim prohibit, però em tranquil·litzaria si aprengués a volar...

– A volar tan petita? – va preguntar-se sincerament en Gohan si realment era possible que ho fes.

– Encara no, per descomptat. Però aviat... Jo amb quatre anys ja volava perfectament, i tu no vas trigar gaire més, eh? – va raonar la Nasu picant-li l'ullet – És clar que jo amb quatre anys vaig haver de veure com destruïen el meu planeta... No vaig tenir mai consciència de ser massa petita per res... no per la lluita. Massa dèbil, sí. Però massa petita...

'Va aixecar el cap, esborrant de la ment aquells records convulsos d'aquella època en què en Freezer havia arrasat amb el seu planeta'.

– En realitat... – va interrompre'ls en Dende – ... la Reiya es passa una meitat del temps amb la seva mare, i l'altra meitat donant voltes per aquí – va somriure agafant la nena per la mà: – Però no és tan terrible, només que les vegades que escull destarotar en Cor Petit, aquest sempre és meditant o bé començant algun entrenament. Li diu un parell de coses, el convenç perquè li ensenyi alguna cosa, i acte seguit es distreu i surt corrent distreta en un altre tema. I tot i així a en Cor Petit, se li cau la baba.

– Per favor... – va defensar-se el namekià més adult, amb un lleuger to vermell a la pell verda. Tímid. – Només és que... – va argumentar – Té dos anys i mig, no voleu que la pressioni tan petita. És important que entengui el que aprèn. Series la primera en llançar-me la cavalleria per sobre, si em posés seriós de debò... – va dirigir-se a la Nasu per superar, donant un gir a la conversa, aquell moment (per ell) lleugerament incòmode: – En Gohan sap que sóc el mestre més dur que hi hagi si m'ho proposo – va modular la veu que li havia quedat ronca amb un estossec – Només que encara no és el moment...

– Espero que no estiguis pensant en segrestar-la i deixar-la tirada en un desert durant mig any... – va fer broma la Nasu, sabent exactament a què es referia, i buscant una mica de complicitat amb un Gohan que els observava en silenci i que semblava voler valorar què era exactament el què els unia – Estic segura que podem fer una gran feina amb ella aquí mateix. – 'Qui li anava a dir una saiyan com la Nasu que, un bon dia, ni tan sols li passaria pel cap separar-se de la seva filla pel bé d'un entrenament. Quan més creixia la Reiya, més impensable se li feia aquella costum del seu poble d'enviar nadons a l'espai'. ¿S'estava humanitzant, i tot el què despertava en ella aquella criatura moguda i inquieta, l'havia acabat de canviar? ¿L'estima a la Reiya la feia ser massa tova? ¿Era perquè, en el fons, li recordava d'alguna manera el seu pare, en Son Goku?. La Reiya era, fos com fos, el millor que de llarg havia passat per la seva vida.

'Continuava volent que la seva filla entrenés de valent quan fos el moment'. Però no així...

¿Què en diria en Vegeta si l'escoltés?. ¿S'escandalitzaria o estaria ell fent el mateix amb en Trunks?

L'ambient d'aquell moment, amb en Gohan allà i en Dende subjectant la petita de la mà, era alegre i familiar. 'Agraïa al fill gran d'en Goku aquella familiaritat. I li ho agraïa sobretot per un Cor Petit per qui aquell nano continuava sent molt important'.

S'hagués sentit molt culpable, i fins i tot hagués hagut de marxar del palau de Déu si, la seva presència allà, hagués afectat aquella relació paternal entre ambdós.

En Gohan amb 12 anys necessitava en Cor Petit, tant com algun dia, en el futur, el necessitaria aquella Reiya que se'l mirava com un exemple, com aquell adult al qual imitar i portar boig d'una banda a l'altra.

Va mirar un instant el primogènit dels Son amb agraïment. 'Havia arribat a pensar que les coses no serien mai més tan normals entre ells'.

I això que feia temps que no es veien. I que, per tant, el nano tenia tot el dret d'estar sec o distant amb ambdues. 'Sobretot tenint en compte tot el què havia passat entre el seu pare i ella'.

– Tu no te'n vas amb ells, oi, mama? – va preguntar la nena, tibant-la dels pantalons blaus que ara duia. Portava també una samarreta blanca damunt. – Et quedes amb mi?

El somriure de la Nasu va ampliar-se: – És clar... Però haurem de deixar d'interrompre'ls. Si volen entrenar, val més que marxin ja, bitxo – va agafar-la ella en braços, abans de parlar-li amb suavitat: – Abans encara es podia comptar amb què t'estaries quieta si et portàvem d'espectadora a algun entrenament, però darrerament ets un cul inquiet... Quan més gran és, pitjor – va dirigir-se finalment als altres amb aquella ràpida, però acurada, conclusió.

I la Reiya va tornar a fer aquell gest familiar que ja havia dedicat abans a en Son Gohan. Va arronsar el nas i va somriure infantilment, tot i quedar-se ben còmode aquesta vegada en braços de la seva mare.

La Reiya, als seus dos anys i mig, era inquieta sí. I massa petita encara. Però la Nasu sabia que no trigaria gaire més en anar configurant en mica un caràcter propi i l'estima per aquell món de la lluita que, ara, es mirava entre l'infantil creença de ser un joc i la pauta a seguir d'algú a qui, sens dubte, observava fer calladament com en Cor Petit. 'Encara que fos perquè, a banda de la Nasu, era l'altra figura d'autoritat que portava coneixent des de petita'.

La Nasu, a vegades, creia que la nena li feia més cas a ell que a ella mateixa. "– Deu ser que l'espanta el color de pell", li havia dit una vegada en broma al namekià quan aquest havia ironitzat sobre que, mentre a ella no li feia cas quan tocava anar a dormir, a ell com a mínim, per molt que en Dende digués el contrari, l'escoltava.

Ambdós, de fet, feien el que podien per veure-la créixer forta, sana i cada vegada més llesta. 'Amb en Dende era diferent, era més jovenet, i era amb qui més trapella actuava'.

I bé, en Popo... A la Reiya encara no li feia gaire el pes apropar-s'hi i la veritat és que, mesos enrere, havien viscut un parell d'episodis divertits en què ella aparentava no acabar-se'n de fiar. 'Sort que quan més gran era, més familiars els trobava a tots'.

Feia molt temps que la Nasu, però, no trobava el moment de visitar Corporació Capsula amb la petita. 'No sabia exactament quin paper li faria el seu germà en veure-les...'.

Ho havia fet, això sí, sola. Havia arribat a quedar amb la Bulma, per insistència de la científica, per fer un mos i veure en Trunks. 'Però la nena realment no li havia dut'. No des de feia molt temps.

Va veure'ls marxar mentre la nena els acomiadava ara amb la mà. – Puc anar amb en Dende, mama?

– És clar.

I va mirar-se-la també a ella després, enfonsada en els propis pensaments.

'En Vegeta...'. Tard o d'hora l'hauria de tornar a enfrontar. Li agradés o no, la seva neboda era també filla de qui (ell) considerava el seu màxim rival. I ella no volia ni podia evitar-lo més, no si només ho feia per respecte al príncep i les seves més profundes obsessions.

Amb cert aire de distància, però amb el somriure de qui ha retrobat un lligam perdut amb el passat, la Nasu havia afrontat sempre la seva relació amb en Vegeta de manera plana i bastant directa. Era el seu germà, i malgrat tot el què els havia separat, li agradava el rumb que, per ell, havien acabat per prendre els esdeveniments en aquell planeta. Darrerament, a més, semblava trobar d'allò més divertida la vida terrícola del príncep, tot i que tenia la suficient prudència per no dir-li-ho.

'Si ell se sentia incòmode, era capaç d'engegar-ho tot a dida per una tonteria'.

En l'última visita a Corporació Capsula, de fet, i sense gaire esforç, havia comprovat com el seu germà es mirava en Trunks de diferent manera al passat. 'Havia estat llavors quan, amb una frase sincera, i la vista perduda havia qualificat a en Vegeta de "pare preocupat", i s'havia guanyat a l'instant la simpatia de la senyora Brief i el somriure de la Bulma, així com l'escepticisme d'ell mateix'. El príncep dels saiyajins s'havia limitat a mirar-la i marxar.

En quin moment havien canviat els sentiments d'en Vegeta? Segurament hi havia ajudat el caràcter de la Bulma. O sobretot el contacte amb l'altre Trunks, el del futur.

Fos com fos, era evident que el seu germà estava prou diferent.

¿Podria aconseguir que també fos així amb la seva menuda? ¿Podia confiar que la miraria com l'oncle que era, com la saiyajin que era ella, i no només com la filla d'en Son Goku?.

L'única manera que se li acudia era enfrontar-lo sense manies a l'existència de la Reiya, fer que la nena passés, a partir de llavors, prou estones amb el seu cosí Trunks a Corporació Capsula.

Només hi havia aquell altre petit problema, és clar... ¿I si la nena feia preguntes?. La Nasu no li havia mencionat mai cap pare... i ella era molt petita per plantejar-se que tal figura existís. Però si creixia veient que en Trunks tenia pare i mare... que el nen anomenava 'papa' a en Vegeta... ¿Què hauria d'explicar-li a ella? ¿Que el seu progenitor era mort?

I fer-ho... Deixar-lo ser present al cap de la seva petita, ¿era just per algú a banda de per la memòria d'un home que, de fet, havia escollit ser mort?

.

.

Havia entrenat amb en Son Gohan durant hores. El nen s'havia mostrat actiu i cooperador. 'Disposat a esforçar-se, a demostrar-li al seu mestre que no havia perdut facultats'. Però li havia parlat poc de la seva vida després de la mort d'en Son Goku.

'Els diumenges anava al camp i feia picnics amb la seva mare i el petit Son Goten. Havia estat ell amb qui el seu germà havia fet les primeres passes, i qui li donava algunes lliçons bàsiques sobre formes i colors en l'actualitat, però en Son Gohan no parlava de gaire més que allò, i en Cor Petit sabia que en el fons encara hi havia l'enyorança a en Goku com a tabú'.

Tots hi pensaven de tant en tant. Però pocs el mencionaven. 'Era com si dolgués menys si no en parlaven'. I no era només cosa d'en Son Gohan, que amb 12 anys era qui més motius tenia per fer-ho; també era així per en Krilín a qui la Nasu visitava a vegades, i fins i tot per la pròpia saiyajin amb la què vivia.

No li constava que ella pensés en dir res al respecte. 'Però era evident que la Reiya no seria tota la vida tan petita'. Algun dia començaria a fer preguntes.

I li haurien de dir alguna cosa del seu pare. 'No podien fer veure que simplement no en tenia'. Quan va tornar de l'entrenament amb en Gohan, per tant, en Cor Petit va observar la petita dormint al llit que ocupava des de ja feia molt temps, i va dirigir-se de seguida a l'habitació on dormia la Nasu per tal de trobar-se-la a ella també. Desperta o dormida.

Tant era. Perquè, al cap i a la fi, només volia aclarir les seves pròpies idees. Parlar amb ell mateix. A vegades, veure-la dormir, tan aparentment aliena al món, l'ajudava (a ell) a relaxar-se.

La Nasu, però, era desperta. I l'esperava. Estava embolicada entre els llençols, sense més roba que l'interior i mandrejava mentre somreia explicant-li que havia trigat més del que ella es pensava que trigaria.

En Cor Petit va asseure's llavors al límit de llit i va acariciar-li una galta amb detall. 'L'estimava'. Suposava que era això el què passava.

D'alguna manera, ser asexual no li impedia estar enamorat d'ella. D'alguna manera, almenys. 'Aquella convivència que compartien li comportava serenor interior, i en Cor Petit intuïa que els dos hi guanyaven, no només en entrenar i revisar tècniques conjuntament, sinó també en no haver de comprovar com d'avorrit podia ser un món en pau: es complementaven i s'entretenien'. I també es feien responsables d'aquella petita junts.

Ambdós sabien quan l'altre, poc donat (cap dels dos) a grans gestos socials; necessitava estar sol, o volia entrenar pel seu compte. Es coneixien. I només es molestaven el necessari per no caure en la rutina del soporífer avorriment.

'Com si allò, de fet, fos problema per un home que havia nascut i era perfectament capaç de relaxar-se i meditar en solitud durant llargs mesos'.

De totes maneres, s'estava acostumant a no fer-ho pas per massa més temps del què podia estar sense burxar a la Nasu, o deixar-se burxar per ella i el seu caràcter orgullós i saiyajin.

Ella, en aquell moment, va agafar-li la mà per tal d'aixecar-se i quedar-li davant. Va observar-li els dits després. 'Havien tingut alguna mena de conversa al respecte'. Tot i que en Cor Petit no acabava de saber si li ho podia dir exactament de veritat... o li prenia el pèl.

Ara, de genolls sobre el llit i davant seu, aparentava més aviat bromejar. 'No semblava, almenys, que li estigués retraient de debò cap acord incomplert': – I segueixes amb les ungles llargues – va riure de sobte i va arrufar el gest, encara aparentment divertida. – Molt malament, eh?

Aquell era un to animat, com si més que suggerir-li res; estigués parlant, en realitat, a un amic amb el què tan sols ironitzava sobre una anècdota.

La Nasu, però, continuava mirant-lo enigmàtica i alegre a la vegada. Va decidir-se a no acabar allà: – I això que sempre vas en compte... – va fer una pausa, per tant; quedant asseguda al matalàs i observant-se les pròpies cames – Puc demanar-te que et quedis aquí avui? – va afegir ja esperadament. I va besar-lo llavors, i aquesta vegada sí, pregant-li amb el gest tot aquell contacte. El somriure era obert i brillant.

– Per no ser un home, ets el millor que conec...

Ell, però, se sentia torbat. Per tanta sinceritat al respecte d'un tema que encara se li feia tan rar. 'Feia setmanes que no estaven així'. I cada vegada que hi acabaven, el namekià ni tan sols sabia com havia de reaccionar.

No havien mencionat mai la paraula parella, ni el número dos com a tal... ni res què s'hi assemblés, però en Cor Petit entenia que aquell tracte callat seu era només entre ells. I es preguntava si no era només una mena de fantasia, que d'haver-hi en Son Goku ni tan sols s'hagués produït.

¿Recordava la Nasu, en tot moment, que a qui tenia davant era a ell? ¿Pensava (ella) mai en el saiyajin?

¿D'on treia, ell mateix, la capacitat per fer-se preguntes que mai abans li haurien passat pel cap? Veure-la tancar els ulls al seu costat, encara que ell no dormís habitualment en un llit, o compartir-hi bromes i instants desconcertants, era part d'una relació de tu a tu que no havia pensat que tindria mai.

'I tot havia d'agrair-ho a una absència de la qual no podia alegrar-se de cap manera'. En Son Goku hauria d'haver estat, tots aquells anys, al costat d'ambdues saiyajins.

Al seu lloc, sí.

Hagués estat més just. Menys surrealista per tots plegats. Fins i tot més comprensible per moltes de les parts d'ell mateix que encara intentaven entendre alguns dels seus pensaments.

La Nasu va continuar besant-lo als llavis i al coll; i ell, com sabia que a ella li agradava, va passar-li la mà per la pell càlida del pit i l'estómac. La Nasu se sabia llavors no ben bé desitjada. No com era habitual en un gest així. Però aquell contacte la feia sentir-se més ella, més femenina, com a mínim mentre notava que algú l'acariciava.

'Després s'ho parava a pensar i era inquietant adonar-se que, per molt que l'apreciés o l'estimés; en Cor Petit no sentia en absolut aquella barreja de sensacions que a ella se li acumulaven a l'estómac instants abans de saber-se – per moments – més dona que mai'.

'Era pau i curiositat', ella li ho havia dit una vegada, i ell li havia confirmat una altra. L'emoció de veure-la vulnerable i entregada al seu toc. 'Però era massa diferent com per no resultar intrigant'.

Aquesta vegada va fer-lo parar, de sobte. Malgrat que el seu cos havia estat molt a prop del punt de no retorn, del moment en què ja res importava, ni tan sols les condemnades ungles, va posar-li la mà al pit per frenar-ho tot un instant.

Havia estat a punt d'immiscir-se (una vegada més) en aquell instant d'angoixa en què sempre surava perduda en un mar d'onades desconegudes però excitants, per poder respirar després de nou.

– No està bé – va mirar-lo amb els ulls brillants – Jo... Faig malament en demanar-t'ho – va inspirar aire un moment per parlar amb aquella idea que, de fet, ja li havia rondat moltes vegades al cap. I que egoistament s'havia callat – Jo vull que estiguis amb mi, amb nosaltres dues, tal i com ets tu, Cor Petit. Això... – va assenyalar la situació – ... és tal i com sóc jo, però...

– Shhtt – va callar-la ell, alçant-se i observant-la. – No m'has d'explicar res. Bé, si... – va atrevir-se a preguntar sense saber molt bé amb quina finalitat – Digues... penses en ell?

– Cor Petit...

La no negació d'ella, va aparentment descobrir-la. 'En Cor Petit, però, va preferir assentir i callar'. Va somriure un moment: – Et noto el ki en moments així, ha de ser impossible controlar els pensaments amb un caos tan pronunciat en tota l'energia que t'envolta quan això passa. Vols saber una cosa? – va decidir, per fi, sincerar-se del tot amb ella. 'Ser el més obert que havia estat mai amb ningú'. – Fins fa un any, o potser dos, no sabia si podia estimar, en el sentit que utilitzarien els humans... – va dubtar. 'Començava malament, si ja no sabia explicar-se des d'un principi'. – ... no sabia si podia estimar romànticament... ni tampoc què significava un contacte sexual. – va continuar parlant en notar que, per fi, veia clar (almenys aparentment) el què volia dir: – I no és que ara en sigui un expert, ni tingui cap instint al respecte. Però suposo que se'n podria anomenar "estimar". Aquests últims anys he arribat a "estimar" una persona molt especial per a mi, sobre la qual ja sentia abans afecte infinit... Era més aviat... – va baixar el cap sabent que la Nasu sabia que parlava d'ella – Com veure'm en tu i estimar-te per això. No sé com explicar-ho. He arribat a sentir "atracció", però suposo que no és la mateixa que tu pots sentir per un humà, per un saiyajin...per una persona sexual, vaja. No sé com dir-ne, Nasu... – va mig rendir-se mentre només era capaç de mirar-se les mans. Ella li va subjectar els dits per animar-lo a continuar – ... és com si m'hagués enderiat amb tu, però crec que no tinc desig de relacions sexuals.

– Cor Petit...

– El que vull dir-te és que abans no creia que pogués arribar a comprendre aquesta curiositat que em vas fer comprendre que podia sentir – va sospirar, disposat a deixar-ho anar tot de seguit: – Tot just quan vaig entendre com t'arribava a conèixer, vaig poder arribar a enllaçar aquestes emocions dins el meu cap. Volia entendre't millor i ara sé que una persona sexual no pot deslligar la part romàntica de certa demostració afectiva sexual, que és sa i valent així. Ho entenc. No obstant això, més enllà de la primera curiositat, no sóc capaç de... M'agrada fer-te sentir bé. – va somriure astorat amb si mateix – Però em sento incapaç de dur aquest tipus de moments endavant, perquè a l'hora de demostrar aquest tipus d'afecte, sé que tu no deixes de ser un ésser sexual... No és amb mi amb qui hauries d'estar. Però bé, són coses que he anat aclarint dins meu, i que sé que podem reconduir... Jo, de veritat, t'imagino aquí ara i en el futur... No et vull apartar, no per una cosa així... Tot i que potser tampoc sigui just demanar-t'ho.

Ella va abraçar-lo en silenci, després d'escoltar-lo i adonar-se que entenia què volia dir, per embolicat que fos.

– En fi... – va parlar amb veu clara la saiyajin – Des del meu punt de vista, tot i que no ho hagués dit mai en la meva infància... l'amor existeix – va intentar dir tot allò de seguit, per no haver de pensar en el Son Goku ni el què sentia per ell – Ja sigui enllaçat amb un sentiment lligat al sexe o no ho sigui. I no té res a veure amb què tu siguis o no asexual, depèn de la pròpia definició que donem junts a aquesta relació. Suposo que, per mi, per diferents circumstàncies, perquè mai abans d'un punt de la meva vida m'hagués deixat tocar per ningú. L'amor no ha estat mai només tenir ganes de sexe. No he tingut mai una nit amb ningú que, d'alguna manera, no estimés. No sé si és per això o no, però vull establir realment aquests vincles emocionals i romàntics, si vols dir-ho així, amb tu; i vull fer-ho independentment de les vegades que et pugui o no et pugui demanar això. De fet – va pensar que era el millor, el més sincer pels dos – Ni tan sols necessito demanar-t'ho més. T'estimo així, Cor Petit. No podria demanar-t'ho només per mi. I menys si... – No va saber però com acabar allò. 'Suposava que volia dir que no podia demanar-li quan ni tan sols ella podia controlar sempre els seus pensaments'. No almenys quan ni tan sols podia controlar-se les pròpies pulsions.

Podia estimar dos homes tan diferents a la vegada? I de maneres tan diverses que ni tan sols podia acabar de definir? On hi havia l'error?

Si una cosa tenia clara, malgrat tot, era que volia seguir allà. 'Res la faria renunciar a l'estima, a la complicitat, que tenia amb en Cor Petit'. Ni tan sols les condicions en què podia tenir lloc aquella relació.

– Queda't amb mi així, Cor Petit. De la manera que sí que pot ser – va gesticular amb el cap convençuda del què deia, repetint-se aquells últims pensaments almenys més d'un parell de cops. I llavors va intentar fer broma per treure ferro a l'assumpte i que ell simplement l'abracés: – De totes maneres, sexuals i asexuals no som gaire diferents. I no hauríem de catalogar-nos com si fóssim bestiar, blanc o negre. Ser asexual no implica que tu t'hagis de passar la vida aïllat completament, els nàmeks no ho estan gens d'aïllats, són éssers socials al seu planeta... i ser sexual tampoc implica sexe, sexe i sexe. Es pot sobreviure sense. I t'ho dic jo que em vaig passar molts anys sense ni pensar-hi!

I era veritat. En Son Goku havia aparegut a la seva vida, molt més tard que la seva adolescència i primera joventut.

.

– Hi deu haver llegendes sobre nàmeks? – va preguntar-se en Krilín avorridament assegut al sofà de casa, a l'illa d'en Follet Tortuga. 'Havia estat pensant soporíferament en els darrers anys de tots plegats, mentre el seu mestre, el porquet i aquella tortuga mil·lenària, continuaven asseguts i inactius davant la televisió'.

– A què ve l'interès pels nàmeks, ara? – va interessar-se amb to mig despectiu la dona rossa que se li acabava d'asseure al costat – Ets ben estrany, Krilín.

– No, dona. – va excusar-se amb les mans alçades – Ja saps que només em preocupo pels meus amics. És una mica estranya la relació que semblen tenir la Nasu i en Cor Petit, això és tot. Em preguntava si era... bé, físicament possible.

L'A-18 va bufar.

– Ells també es deuen preguntar si és físicament possible això. No creus? – va assenyalar-se a si mateixa clarament. – Em molesta que ho pensin – va mirar-lo acusadorament – Potser a ells també els molesta que ho pensis.

– Dona... – va intentar trobar una manera de sortir de l'embolic un Krilín que feia almenys un any que havia deixat de rapar-se el cap. 'Duia cabells i eren negres, i no excessivament curts'. Als seus amics encara se'ls hi feia un món, veure'l.

Va intentar ser comprensiu. Donat que un dels principals problemes del caràcter de l'A-18 havia acabat per descobrir que era amb ella mateixa. 'No s'acceptava com a androide'. No podia perdonar al Doctor Gero el que els havia fet a ella i al seu germà.

'Ja no eren ben bé humans. Eren màquines'. I li rebotava saber que, davant d'això, se suposava que ella només estava feta per lluitar, per matar un Son Goku que ja estava mort, concretament; i no per anar de compres, emprovar-se roba o deixar-se dur a restaurants cars.

Sí, potser era materialista. Al cap i a la fi quan els diners se li havien acabat, i les ganes de robar als quatre desgraciats de la ciutat també, havia decidit tornar a aquella casa on sempre hi havia trobat l'amabilitat d'aquell petit homenet.

Qui li anava a dir que sis mesos després d'aquella reaparició, d'interrompre'l mentre preparava el seu estimat sushi de salmó, acabaria per deixar-lo besar-la de debò.

Havia estat després que ella es quedés dormida al sofà, amb aquell bikini gris que ell li havia comprat a ciutat, i que s'havia posat només amb la intenció de prendre l'aire i el sol, ja que odiava realment l'aigua. 'Oh, era una màquina, una maleïda semimàquina, com no havia d'odiar l'aigua', s'havia dit tan molesta que finalment ni tan sols havia sortit a la sorra i s'havia quedat embolicada amb una tovallola davant la tele.

Si en Follet Tortuga no hagués estat, vés a saber què fent, a quilòmetres d'aquella illa, ni tan sols hagués intentat dormir-se. 'Ja havia estat a punt de matar-lo no feia gaires setmanes per intentar tocar-li els pits quan estava distreta'.

En Krilín havia estat llavors, en aquell moment que ella dormia, quan l'havia despertat suaument, perquè pogués anar a descansar millor al pis de dalt. I ella havia obert els ulls molesta per la intromissió al seu descans, però alguna cosa havia fet que no s'oposés a aquell contacte.

L'home l'havia mirat als ulls, havia recordat cert petó a la galta de feia ja bastant temps i, sense ni pensar-s'ho, l'havia besat. 'Li havia acariciat, més aviat, els llavis amb els seus'.

Podria haver-lo empès menjador enllà, però l'A-18, aquell dia, només l'havia deixat fer uns segons, fins que havia decidit que aquella tonteria no era per ella i s'havia aixecat disposada a pujar a dalt i, aquesta vegada sí, descansar.

I ho havia fet. L'havia deixat allà baix palplantat i sense saber què dir. Però el cuquet d'aquella sensació ja li havia arribat a l'estómac, i la propera vegada, que ell s'hi havia atrevit, tres mesos de silencis després, en comptes de segons li ho havia deixat fer durant un minut. 'Fins i tot l'havia agafada per la cintura en aquella ocasió'.

Recordava haver pensat que devia estar de puntetes, però haver-se callat. I alguna cosa d'aquell pensament, per absurd que semblés, l'havia traït prou com per correspondre-li aquell contacte. 'Era adorablement estúpid el que en Krilín feia per ella des de què la coneixia'.

I ara, quasi una relació d'un any després, estaven allà; asseguts un al costat a l'altre. 'L'A-18 no podia parar de pensar aleshores en aquella proposta acceptada encara a mitges; una idea d'en Krilín que a ella feia setmanes que li rondava per la ment'. Podia desdir-se'n, sí. Negar haver-li somrigut a la quarta vegada que ell li havia repetit la mateixa petició. ¿Però tenia motius per fer-ho?.

En Krilín li havia demanat que s'hi casés, que ho fes ja. L'A-18 s'ho imaginava ben clar, de fet; i no... no li acabava de fer cap gràcia.

'Ella vestida amb una cursi vestimenta blanca i anant a un temple de qualsevol culte o a un jutjat... agafant-lo, tard o d'hora, de bracet'. No feia per ella.

I ho trobava clarament ridícul.

– No sóc humana – Li havia dit molesta la primera vegada que ell li ho havia proposat, quasi després de quedar-se mirant l'anell de brillants que li oferia. 'S'hi havia gastat segur tots els diners que tenia'.

– M'és igual – Havia afirmat molt segur i amb els ulls brillants esperant enviar-ho tot a orris en qualsevol moment. 'Estava tenint massa sort per tractar-se d'un tipus tan poc atractiu com ell'.

– A mi no m'és igual.

– Llavors parlarem amb el Doctor Brief – Havia assegurat el noi, com si portés de fet pensant-ho molts mesos... potser ja algun que altre any – Ell podria fer-te alguna remodelació. Ja sé que el drac no va poder, però ets pràcticament humana, si ho penses bé. I el Doctor Brief és un geni. Ha de trobar la manera de desfer tot el que va fer el Doctor Gero perquè no fossis completament de carn i ossos.

'Era increïble com en Krilín havia arribat a pensar en tot el què a ella podia arribar-li a preocupar'. Havia sospirat en escoltar-lo de fet, conscient del què passaria si no s'esforçava en ser més dura, menys condescendent amb ell.

Després d'aquell gest, però, i malgrat els dubtes i els prejudicis; era difícil dir-li que no de manera rotunda.

Massa difícil.

Si no se'n desdeia, sobretot si no ho feia ja, acabarien casats. L'A-18 ho sabia.

'Ella mateixa havia mig cedit en un moment de debilitat, just després d'escoltar una darrera vegada com en Krilín ho tenia tot previst: fins i tot el seu sentiment d'impotència per haver viscut convertida en una mena de robot'.

Si no ho parava aviat, per tant, el noi no trigaria en enllestir-ho tot. La primera de les condicions d'ella, això sí, era la de no convidar ningú. No volia molestos i sorollosos convidats. I ja posats – tot i que encara no li havia dit a en Krilín – no li feia gens de gràcia que algú estrany oficiés la cerimònia. Havien de ser ella i ell. I aquell vell verd amb qui vivien. Bé, és clar... i el porquet... si és que es podia comptar com a ésser humà.

En Krilín havia acceptat, de fet, totes i cadascuna de les condicions que ella havia posat, i fins i tot s'havia compromès a dir que sí sense més a les què se li acudissin a partir d'ara.

Aquell havia estat el seu tracte.

'I a l'A-18, d'altra banda, ni tan sols se li havia acudit que algun dia hauria de buscar l'A-17, el seu bessó... i parlar-hi'. Ja ho faria més endavant...

Ara encara es preocupava sobre com els hi anirien les coses. I sobre si era veritat que aquell doctor podria remodelar-la el suficient per tornar a ser, a la pràctica, una humana.

.

.

.

Un any més.

Des de que la Nasu havia començat a portar la Reiya a Corporació Capsula, a deixar-la jugant al jardí d'aquella casa amb en Trunks, o bé entre totes aquelles joguines que el nen tenia, la seva filla estava menys inquieta que abans.

Potser era perquè, moltes vegades es cansava el suficient, donant voltes amb el petit Brief, o bé perquè la canalla s'entenia bé entre ella, però el cert era que la menuda era ara més calmada; més donada a estar-se quieta mentre en Cor Petit li explicava algun petit truc. Fins i tot podia arribar a estar-se hores dibuixant, callada i en silenci, amb un llapis i paper gentilesa d'en Popo o en Dende.

En Vegeta, però, continuava amb la seva actitud de sempre: distant, freda i poc emfàtica en els gestos i les paraules. L'havia saludat més d'una vegada, mentre ell entrava i sortia de la seva cambra de gravetat, però, en Vegeta només les havia mirat amb avorriment o ni això. Un parell de cops amb un somriure sí, irònic, que la Nasu hores d'ara no sabia pas què volia dir.

'La mocosa d'en Kakarot', havia remugat un parell de vegades més de passada mentre aquesta jugava amb en Trunks, o bé era subjectada per la Bulma. '¿Què dimonis volia dir amb allò de la mocosa d'en Kakarot?'. No podia ser que traslladés tota aquella angoixa seva per no haver vençut a en Son Goku a una nena que amb prou feines tenia res més que tres anys.

La Nasu estava bastant indignada amb aquella actitud, encara que amb ella en si en Vegeta encara s'hi comunicava: en comptades ocasions, i amb gests de passotisme o mirades, que no obstant eren més del què mai abans li havia dedicat.

Potser per aquell motiu aquell febrer de l'any 771, la Nasu va arribar a recollir la seva filla, que s'hi havia quedat a dormir la nit anterior, sense imaginar que s'hi trobaria tanta gent a Corporació Capsula. I que a més seria aquell un bon motiu per parlar, per fi, amb el seu germà.

.

– Vaja, estàs preparada A-18? – va burxar-la en Krilín, que feia ja bastants mesos que hi era tècnicament casat – El Doctor Brief acabarà avui la teva remodelació. Deu estar a punt d'enllestir-ho, i més quan la Bulma m'ha dit que vingués preparat per celebrar-ho – va somriure tontament a l'encara no del tot humana número 18.

– Ja ho veurem – va mostrar-se escèptica, ella que ho havia estat durant tot el procés – Nosaltres, de totes maneres, hauríem d'anar entrant ja. No vull que generem tanta expectació – va mirar de reüll la mare de la Bulma que ja s'apropava a rebre'ls amb tot una safata de pastissets.

– D'acord. Entrem... Va, vinga Follet Tortuga – va dirigir-se a l'home que era a la seva dreta. – Ja ha insistit a venir. Ara vagi amb la mare de la Bulma i no molesti, eh?

– Sí, sí – va queixar-se l'home tot seguit a la mare de la científica.

– És simpàtica l'A-18 – va comentar llavors com si res l'alegre senyora que no aparentava ni tan sols obrir els ulls quan caminava, però que duia sempre aquell enorme somriure amb ella. – Oi?

– Pst. Què vol que li digui... – va seguir-la l'home ancià – És molt maca – va imaginar-se a si mateix tocant els pits de la jove androide, bavejant, tot i que sabia prou bé quines en serien les conseqüències – Però té un caràcter de mil dimonis i fa que en Krilín li vagi al darrere com un ninot... – va aclarir en to taciturn. 'Així no hi havia manera de passar una vellesa feliç. Què se'n deuria haver fet de la dolça Lanx... res a veure del seu altre jo ros, és clar'. Ella, almenys, no podia matar-lo amb un sol cop... va rondinar amb el pensament abans d'acomodar-se plàcidament en aquella saleta d'estar, mentre la dona li oferia te i dolços.

Va notar de seguida el ki d'una altra dona no precisament fàcil... – Veig que hi ha la Nasu...

– Sí, deu ser a dalt amb els nens ja... Amb la Bulma – va somriure la senyora Brief encara més servicial – Vol que les avisi que és aquí?

– Oh, no, no. No es molesti – va negar amb un gest a les mans – Segur que apareixen per aquí en breu... – 'Com a mínim, gaudiria d'aquell petit plaer del menjar en pau. A la Bulma potser no li faria tanta gràcia que acceptés la invitació de la seva mare per tastar tots aquells pastissets. I si ho havia de compartir amb una saiyan...'.

Una de les coses que recordava sempre d'en Son Goku era la manera absurdament extrema en la què menjava. 'Com tots els demés saiyajins', tal i com s'havia acabat comprovant. – Millor, porti, porti tots aquests pastissos – va demanar.

En Krilín, per la seva banda, avançava per un dels passadissos de la casa, bordejant el jardí per anar a parar al laboratori del Doctor Brief. La seva dona, l'A-18, estava callada i pensativa.

– Krilín – va cridar-lo algú que aparentava haver-los seguit darrere – T'he vist des del jardí... – El noi més baixet va girar-se estranyat i aleshores va reconèixer-ne la veu. – Què t'has fet al cap?

– Iamxa!

– Vaig trucar a la Bulma l'altre dia i em va dir que serieu per aquí avui... tenia moltes ganes de veure-us a tots – va deixar anar de refiló abans de mirar, amb complet astorament, la dona rossa que hi havia al costat del seu amic.

'Encara que no els convidés, hauria d'haver-los-hi explicat', va rumiar el noi baixet de seguida, encara que aleshores havia trobat molt incòmode avisar-los d'una cerimònia a la qual no els podia invitar. 'Li havia promès no fer-ho a l'A-18; però era perquè ella volia que fos una cosa íntima... no era res contra els seus amics', va repetir-se sabent-se carregat de raons per haver-li fet cas, tot i que ara mateix en Iamxa s'ho pogués prendre malament.

Tan malament com la mateixa Bulma s'ho havia pres quan li havia explicat la boda setmanes abans de la primera de les sessions de remodelació de l'A-18. Just (de fet) quan li havien anat a preguntar si era possible que el seu pare fes una cosa així. "– Quina mena d'amic ets? – Era el més suau que li havia dit abans d'acceptar ajudar-los".

'Vas fer bé, l'A-18 no estava preparada per trobar-se amb una vida tan social de cop', va dir-se, mentre en Iamxa cada vegada el mirava més confós.

'¿Què feia en Krilín amb pèl i al costat d'aquella androide? ¿I si es tornava boja i decidia matar-los a tots?'. En Iamxa va retrocedir un parell dels passos que havia avançat, analitzant-ne la situació.

No acabava d'entendre com podien haver acabat de costat en un passadís com aquell aquells dos.

L'A-18 ja farta de tan misteri va mirar-se el seu company amb molèstia. – Suposo que tota aquesta rucada és perquè no sap res sobre jo i tu... em deu considerar una amenaça.

– Oh, ja – va reaccionar el noi – Bé, doncs, endavant Krilín... – va xiuxiuejar-se a si mateix abans de donar un pas endavant i mirar en Iamxa per parlar-hi obertament: – Però no t'espantis, home. Vine! Ella és bona ara... d'això ja n'havíem parlat aquella vegada al palau de Déu...

– No m'havies dit que en sabies més coses d'ella quan us havia visitat a l'illa d'en Follet Tortuga per explicar-vos allò d'en Goten... – va posar-lo en dubte, encara no del tot ben fiat.

– No volia que te'n riguessis. Però sí... ens hem estat veient aquells anys – va intentar reconduir l'explicació – I ara... – va dubtar – Ara estem casats. Bé, tècnicament.

– Casats?! – Els ulls gairebé van sortir-li d'òrbita – Casats dius que esteu? És broma, oi?

En Krilín va riure nerviosament, posant-se davant d'ella amb cara de culpable: – Ei, Iamxa! Amic... Puc explicar-t'ho...

I ho havia fet, li havia explicat a continuació i gairebé sense parar per respirar, però l'únic que havia aconseguit era el rostre d'un Iamxa totalment fora de joc. Incrèdul.

– Què... ara no em creus? – va rascar-se el cap amb dubte.

– Potser ell és en xoc... – va aventurar l'A-18 amb un fil de veu des del seu darrere.

Davant l'estupefacció del seu amic, en Krilín va decidir parlar sense deixar-lo reaccionar. 'Potser si ho deixava anar tot de cop, aconseguia que mogués aquell gest parat que feia'.

– Ella, ja t'ho vaig dir al Palau de Déu, no serà més dolenta. S'ha tornat bona... com... com... com en Cor Petit – va posar el primer exemple que va poder – I al principi ella necessitava un lloc on estar-se... així que vam començar a viure junts a casa d'en Follet Tortuga. Ella és una persona genial, eh? T'ho juro! Abans estava sota l'influència del Doctor Gero, tot ha anat molt bé aquests mesos... així que... ens vam casar – va deixar anar una riallada que no sabia si era dels nervis o només impulsiva.

Va respirar enfora més tranquil després. 'Digués el que digués en Iamxa, amb ell ara ja ho sabrien quasi tots'.

– Eh, però no facis aquesta cara... – va intentar tornar-lo en si també per altres mètodes – Si haguessis aparegut l'última vegada que vam tenir un problema... amb una tal... una tal Zangya... potser t'hagués pogut explicar quelcom.

– Ja... – A més va defensar-se posant-se vermell – Sinó vaig venir va ser perquè es notava perfectament els vostres ki's en acció. Com sempre, no hi pintava res jo. A més tenia una cita i... – va intentar excusar-se.

– Iamxa! – va escoltar la veu de la Bulma per darrere – Com pots tenir tanta cara? No et fa vergonya?

– Eh – va tornar a intentar portar les coses a un altre terreny, encara sorprès per les notícies d'en Krilín – Però que qui s'ha casat sense dir-nos res és ell, eh?

– En realitat va acabar sent un ritus hawaià, ni tan sols és tècnicament legal. Ja li ho vaig dir a la Bulma... Vam acabar quedant entesos que l'A-18 i jo preferíem una cosa sols, només per nosaltres. Era més còmode sense estranys. No necessitem papers i...

– I tampoc amics – va furgar la Bulma a la ferida, tot i haver-li fet bon paper els últims temps.

– Bulma! No diguis això!

– Ostres – va girar-se en Iamxa que no sortia d'una sorpresa per acabar-ne en una altra – I tu des de quan t'has tallat el cabell tan curt? Però si la mitja melena et quedava bé!

– Per comoditat – va argüir ella, començant a parlar també a l'A-18 sobre que l'acompanyés fins al laboratori on ja l'esperava el seu pare – I a més – va afegir – és l'última moda per dones elegants de ciutat. Ho diuen totes les revistes!

Va allunyar-se d'allà amb l'androide al costat, deixant els dos homes sols. – Teniu la Nasu al pati interior amb els dos nens... Segur que li agradarà veure-us – va suggerir la científica.

– La Nasu també és aquí? – va mig queixar-se en Iamxa – Caram, sí que hem acabat venint tots, no? És perquè la Bulma vol fer aquell dinar?

– Un dinar? – En Krilín no acabava de saber res.

– Sí... per celebrar nosequè ha dit per telèfon – El marit de l'androide i millor amic d'en Son Goku va mirar-se l'una vegada bandit del desert amb sorpresa. 'Així que la Bulma pretenia que es trobessin tots junts... per celebrar la remodelació de l'A-18?'. No creia que per això hagués convidat també a en Iamxa o la Nasu...

'Deu ser alguna manera de veure'ns a tots junts', va raonar. Ja feia molt temps que no trobaven cap excusa per fer una trobada d'aquelles.

– Caram, quin ensurt – va ironitzar en Iamxa – Així que t'has casat? O mig casat... Ets un petit ganàpia, eh, Krilín...

– Au, calla...

– I jo sempre havia pensat que tu eres calb – va fer encara més broma, ja recuperat de la descol·locació general que li havien suposat totes les novetats.

– Callaaaaa – va rondinar en Krilín. De seguida van notar que, a banda dels nens, hi havia algú més amb la Nasu al pati interior.

En Vegeta.

En Krilín va dubtar un moment en detectar-lo. 'No s'havia pres gaire bé que l'A-18 passés temps en aquella casa, encara que fos dins d'un laboratori'.

No aparentava assumir la pallissa que ella li havia clavat quan encara eren enemics. 'Quan els androides suposaven un perill'.

La primera vegada s'hi havia hagut d'interposar perquè ell senzillament no fes res contra ella; encara que si el príncep hagués volgut atacar-la, tampoc hauria pogut evitar-ho... i ho sabia.

Les altres en Vegeta només els havia mirat amb tot el menyspreu del món. I l'androide s'havia limitat a bufar al seu pas. 'No sabia pas si allò seria gaire bo per tots en general'.

En Vegeta solia mantenir clavades aquella mena de faltes a l'orgull... i a jutjar per la controvèrsia amb en Son Goku, no ho oblidava pas fàcilment. 'Esperava que almenys aprenguessin a ignorar-se... ¿o de veritat en Vegeta arribaria a passar d'allò algun dia?'.

Va encaminar-se allà on hi havia el príncep dels saiyajins, preparat per una nova mala mirada d'aquest.

El cert és que no tenien gaire clar si els havien vist venir, perquè, per estrany que fos aparentaven parlar. 'O ell almenys semblava rondinar...'.

.

La Nasu encara no entenia què feia allà parat el maleït príncep dels saiyajins. Normalment no se la quedava mirant d'aquella manera ni els hi prestava atenció, a ella i a la seva filla, més dels trenta segons justos per creuar-se-les.

– Què vols? – va preguntar molesta en veure que ell s'havia parat a l'entrada, encara no entre tota aquella vegetació que els envoltava, i no aparentava anar a fer res més que examinar l'escena que en Trunks i la Reiya protagonitzaven. 'Després se l'havia mirat a ella com si anés a examinar-la'.

¿Què estava passant?

– Què vols, Vegeta? – va repetir inquieta quan va veure que aquest no deia res. – A veure. Il·lumina'ns amb la teva saviesa, que hem fet jo o la teva neboda per ser observades com a rates de laboratori?

– Encara no li has tallat la cua – va versar breu.

– I? No li havia tallat l'última vegada que vaig venir... – va sospirar cansada de la situació estranya amb ell – No n'havies dit mai res...

– Si no li entrenes la cua... ja saps que pot ser un punt dèbil, oi? – va anar a cridar-li que, per suposat, que no era ruca, però va parar-se un moment abans. 'En Vegeta preocupat per la Reiya? O pel que fos què hi tingués relació?'. Era gairebé per celebrar-ho.

– En Cor Petit és el primer que està fent, Vegeta – va respondre molt més tranquil·la en pensar amb si mateixa tota aquella situació – I a jutjar per la tibada que li acabava de fer el teu fill fa cinc minuts, tot jugant, i per la cara que ha posat ella... portem prou bé l'entrenament al respecte.

– Ja... – va seguir-li la conversa llavors en Vegeta com si fos el més normal. 'Com si sempre hagués estat així'. – Els he vist empènyer-se com a joc... i tibar-se de la cua, ell a ella, i dels cabells, ambdós. I...

'No es podia creure el que estava sentint'. Estava tan parada que, de fet, va respondre-li ara sí, amb sorna.

– I et preocupa que dues criatures amb sang saiyajin siguin agressives? El teu fill no n'és gens diria... i la Reiya cada vegada ho és menys, ja saps com va... ho duem els gens els que som saiyans del tot... Ella només era inquieta... ara juga... els dos juguen – va intentar raonar allò sense picar-lo amb l'orgull o fer que la malentengués – Em pensava que seria al contrari... que esperaries que fossin més agressius? És la seva raça...

– Ets idiota – va escopir – Evidentment un saiyajin ha de tenir l'agressivitat, el potencial agressiu de la nostra raça, encara que els mestissos no l'acabin de tenir ben bé així aquest potencial... Em sembla perfecte i és això el que et deia.

– El què? – Ara la Nasu no entenia absolutament res.

– Has deixat que l'entreni aquell namekià... – va modular la veu – I has oblidat que en Trunks aviat necessitarà algú amb qui començar-se a exercitar. Algú amb qui provar-se a ell mateix. No crec que, en un futur, ella pugui amb el meu fill, però...

– Pretens que deixi que dues criatures es matin? Sense supervisió adulta...? – va enfadar-se sense deixar-lo acabar – Perquè o molt m'equivoco o tu només fas per entrenar tu... Et recordo que són criatures... no controlen la seva força ni la intensitat. Per què et penses que era jo aquí? Es podrien fer mal sense voler per petita que sigui la seva força ara... Encara que, com ara, només juguessin...

'En Vegeta va estar a punt de dir alguna cosa en veu alta com: És la filla d'en Kakarot, tampoc cal que t'esveris tant...'.

Però va callar.

Sabia com d'important era aquella criatura per la seva germana. Ho havia de ser si li havia posat el nom de la seva mare... i potser era el nom el que el feia pensar que tot aquell potencial no havia de quedar només en mans del namekià...

– T'equivoques en una cosa, saps? – va dir ja tot anant-se'n, notant que els ki's d'en Krilin i en Iamxa s'apropaven – Quan sigui el moment, sí estaré interessat en entrenar de debò el meu fill...

Va estalviar-se, dir-li això sí, que havia fet ja les seves pròpies proves amb el mocós.

– Tu?

Va posar-ho en dubte, però el fet que en Krilín aparegués i que en Vegeta desaparegués just després que el noi baixés el cap, va acabar-la distraient.

– Krilín – va saludar-lo de cop i volta – Iamxa... – va reconèixer l'altre home tot i les robes terrestres que ara portava. 'L'havia vist poques vegades més mudat que d'esport'. I com sempre no podia dissimular observar-la com si estigués davant d'un gripau. Va intentar centrar, doncs, tota la seva atenció amb el més baixet: – Ja m'ha explicat la Bulma que avui fan la última intervenció a l'A-18. Me n'alegro!

– Així que ella també sabia que estaves casat, eh? – va recriminar-li en Iamxa en adonar-se'n i sense dissimular el seu desacord.

– Home... – va tornar-se a girar en Krilín nerviós – No diguis tonteries. Però ella és que ve molt més per casa d'en Follet Tortuga... A tu feia molt temps que no et vèiem!

En Iamxa no va respondre, però va murmurar alguna cosa inintel·ligible, abans de fingir somriure. 'L'enfadada per no haver sabut res del casament d'en Krilín, no era res comparat amb l'enfadada per haver-ho sabut l'últim'.

– Au, va – va treure'n importància la Nasu – No n'hi ha per tant, no?

– Que no? Un dels meus amics es casa... amb una androide i ho diu a tothom abans que a mi...

A la Nasu encara li feien gràcia aquelles sortides humanes. 'Tan important era un ritual com aquell? Si total, vivien junts igualment...'.

Per ella l'amor era una altra cosa... Va notar-se incòmode en pensar-ho.

– Els saiyajins no ho entendreu mai, però el matrimoni és... – Era paradoxal que una persona com en Iamxa a qui no se li coneixia parella estable des de feia anys, estigués parlant d'això. La Nasu no va fer-ne ni més ni menys, donat que per ella, malgrat els sentiments que tingués; aquell tipus de converses continuaven sent pèrdues de temps sense cap mena de substància. 'Era insubstancial parlar-ne si no havia de ser-ne una realitat'. Una cosa entre dos i prou. A diferència d'ella, en Krilín, però, sí que se'l va mirar parat mentre el seu amic encara s'explicava: – ... jo sempre he volgut casar-me i tenir fills.

La Nasu va aixecar una cella estranyada. 'Si una cosa havia escoltat parlar sobre en Iamxa, era la seva afició a anar amb unes i altres'. O això solia dir la Bulma cada vegada que acabava de tenir una conversa telefònica amb ell.

La princesa saiyajin no havia estat mai interessada en res de tot allò, però el cert és que a través de la Bulma i en Krilín, coneixia diversos detalls dels altres membres de la colla. 'En Ten i l'amiga misteriosa que no sabien on parava, en Iamxa i les seves fans, el mateix Krilín i la idea de casar-se algun dia'. Per ella, que només s'havia mogut al respecte per tot allò que se li acumulava a l'estómac en pensar en... Per ella... – va intentar negar el pensament – ... tot tenia un aire diferent... Sinó fos per en Cor Petit, per tot el que els havia acabat unint, estava completament segura que no hagués acabat buscant ningú més.

Li era difícil d'imaginar-se d'una altra manera, per molt que ara comprengués més els sentiments humans... i ella se sentís així també en part.

Va ser l'home baixet, no obstant, qui va interpel·lar abans que res el seu amic amb un somriure irònic: – No serà que t'has enamorat?

– Ell? – va fer la Bulma mig rient, que en aquell moment anava a avisar a en Krilín perquè pogués passar a fer companyia a l'A-18 al laboratori – No em facis riure! El sex -símbol del grup, enamorat! – va ironitzar sobre el seu ex - xicot. Véns? Ja estem gairebé a la meitat de la intervenció. Serà breu avui, pots entrar d'aquí res...

– De debò? – va somriure en Krilín ignorant el primer comentari de la seva amiga – Vinc! – Estava realment content... i se sentia emocionat pel fet de tornar almenys la humanitat al cos de l'A-18.

En Iamxa va seguir palplantat allà sense dir res.

– Va, Krilín – va tibar la Bulma a l'altre noi – Us tinc preparat un bon dinar a tots després. S'ha de celebrar!

– Escolta – va tirar-se enrere però en allò – És que no sé si a l'A-18 li farà gaire gràcia... ella, bé, ja la coneixes. La sociabilitat no és el seu punt fort.

– No et preocupis, si som pocs. Només els que veus aquí... i en Follet Tortuga que, per cert, no sé on para – va insistir. – No he pogut avisar a l'Ulong per no espatllar-vos la sorpresa i sincerament, Iamxa, em pensava que vindries amb el Puar...

– I la Xixi? – va preguntar llavors sí l'antic bandit – No li has dit res a ella i als nens?

D'alguna manera la Nasu va notar com els músculs se li tensaven. 'Sí, havia vist en Gohan no feia gaire... però era ben diferent pensar en trobar-se de cop i volta amb aquella dona i... el seu fill petit'. Seria com posar-li davant la Reiya, i no sabia si tenia ganes de fer una cosa així.

La seva filla, en veritat, no creixeria pas amb germans. 'No valia la pena fer-se més mal, o fer-li-ho als altres'.

– No – va negar la Bulma discretament, mirant sense voler de reüll a la pròpia Nasu. 'De fet era un dels motius pels quals no ho havia fet'. No volia pensar en com s'ho prendria la Xixi, haver-se de topar amb la petita Reiya de cop i volta, i a més era la Nasu qui tenia una major relació amb en Krilín, almenys els últims temps. Li havia semblat que era millor així. Podia convidar la vídua d'en Goku més endavant. Un diumenge qualsevol. 'Sí, faria això'. La convidaria a passar un dia allà amb en Gohan i en Son Goten. Així també podria presentar aquella criatura a en Trunks, que ja venia sent hora. – Anem, Krilín? – va afegir inquieta aleshores, sense gairebé deixar reaccionar cap dels seus amics – Va, passa, va.

Li quedava pendent convidar la Xixi a Corporació Capsula... 'Sí, ho faria el proper cap de setmana', va pensar convençuda. Així també es preocuparia per com li anava tot; en el fons havia de ser molt dur criar els nens sola. 'La Nasu els havia tingut a ells... i sobretot a en Cor Petit', va pensar amb un petit somriure trist.

No sabia si tots plegats havien dut aquella estranya situació de la millor manera possible. Encara que ¿com fer-ho?, quan el propi caràcter de la Xixi no posava les coses gens fàcils. 'No era de les que trucava ni es mantenia al telèfon gaire estona quan rebia un toc de preocupació d'algun dels amics d'en Goku. S'afanyava, de fet, a passar-li ràpidament el telèfon a en Son Gohan... i això posava difícil també animar-la a fer coses conjuntes.

– Bé – va fer llavors en Iamxa quan la científica i en Krilín ja se n'havien anat, i la Nasu sense dir res s'havia tornat a girar observant els dos menuts que ara jugaven a amagar-se entre les plantes, mentre els animals que envoltaven tot aquell espai no aparentaven fer-los ni cas. Algun que altre animaló, dels petits, ja deuria haver tingut prou algun disgust amb en Trunks. 'Cap semblava, ni tan sols cap dels dinosaures, tenir interès per acostar-s'hi'. – Així que ja deu tenir tres anys, no?

– La Reiya?

– Sí – va fer l'home mirant-los, sense saber si era gaire bona idea treure el tema del Goku. Va decidir que no. – Saps? – va en canvi modificar lleugerament el que anava a dir – Al final t'hauré de donar les gràcies.

– A mi? – va qüestionar escèptica – Per què? – va quasi riure sense creure-s'ho. – Vols dir que no tens febre? –. Ambdós sabien que, fos pel Vegeta o no, la relació del bandit amb la Nasu mai no havia estat, ni havia pretès ser, prou eloqüent.

– Jo sé perquè ho dic – va somriure misteriós – Disculpa't de part meva amb la Bulma, he de fer una cosa.

La princesa saiyajin va observar-lo sorpresa. 'No sabia pas què volia dir'.

Ni on volia anar...

– Només és que... – va dir anant-se'n l'home – Hi ha algú que fa temps que hauria d'haver tornat a visitar. Ho he vist ara... Ens veiem, noia!

'A saber què pretenia'.

– Vine, Reiya – va agafar-la en braços quan intentava treure el barret a en Trunks d'una estrebada – Anem a mirar si ja hi ha alguna cosa de menjar? Anem, Trunks?! – va suggerir-li, donant-li la mà al seu nebot. Sou un parell de bitxos, no vull ni pensar d'on us tibareu amb uns anys més... Segur que sereu molt forts.

La petita nena, amb turbant vermell i els cabells esbullats, va riure sense entendre el comentari de la seva mare, mentre en Trunks se la mirava en silenci. – Segur que en Vegeta no perdrà ocasió de dir-vos-ho alguna vegada, però el vostre avi era el rei d'un planeta molt llunyà... – va agafar to de conte – Estic segura que s'espantaria molt... i posaria al crit al cel si ens veiés ara, però en el fons sereu més forts del què ell mai hagués pogut imaginar – va afegir pensativa.

.

Setmanes després, tot continuava igual arreu. Fins i tot al tranquil Mont Paos on la pau es barrejava més que mai amb la melancolia del canvi; d'un ésser que ja no hi seria més, però d'un altre també que ara omplia qualsevol silenci o tristesa.

Aquell vespre en Gohan de 13 anys havia sortit a pescar i la Xixi s'havia posat, amb el sopar ja preparat més nerviosa del normal.

Havia passat la tarda pendent d'en Son Goten i els seus jocs al voltant de la casa, i havia rebut amb alegria la trucada del seu pare que li preguntava com anaven les coses i si necessitava la seva ajuda per arreglar un endoll que se li havia espatllat setmanes enrere.

– Oh, no, pare. No et preocupis. Ja ho he aconseguit solucionar – Li havia respost amb amabilitat i completament despreocupada llavors.

En aquell moment, amb les estrelles ja al firmament, i la foscor al bosc, hagués agraït però que en Gyumao fos allà. '¿On s'hauria ficat en Son Gohan? ¿Hauria de sortir ella sola a buscar-lo?'.

Va pensar en renyar-lo quan arribés, però al final no va poder. – Gohan! On t'havies ficat?

– Ha... – va dubtar ell – Estava entrenant amb en Cor Petit, mama. Ha vingut aquesta tarda quan era al riu.

Ella va prémer els punys, centrant-hi tots els nervis i la mala passada absurda d'aquells minuts, però va relaxar-se de seguida en mirar-lo als ulls. 'A vegades en Gohan també era igual al seu pare'.

– Vine aquí, rei – va abraçar-lo sense més i sense que el noi l'acabés d'entendre. 'Era absurd patir per un noi tan fort com el seu fill, però no ho podia evitar'.

Al cap i a la fi també havia semblat absurd patir per algú com en Son Goku i l'havia acabat perdent. 'De totes les maneres possibles, excepte una: encara tenia els seus fills'.

En Gohan i en Goten duien el seu cognom i s'hi assemblaven inclòs més d'allò que era el físic. El petit Goten era encara un nadó, i més per ella, però en Gohan seria aviat un adult. 'No podria suportar perdre'ls com havia perdut en Goku'.

Va posar-li el menjar a taula amb un somriure. – El teu cabell comença a ser llarg una altra vegada. L'hauríem de tallar. Què et sembla, fill?

Va endreçar la cuina i va distreure's en una de les fotos del menjador, mentre el seu fill acabava de sopar. 'Ella ni tan sols tenia gana'.

Algú li havia dit, dies enrere, que s'havia fins i tot aprimat. 'Però és que la Xixi ara mateix no podria empassar-se ni tan sols un gra d'arròs; no quan en veure aquella foto familiar de quan en Son Gohan era petit, una veu li deia a l'interior que, fos per una lluita o no, el seu fill també acabaria volant algun dia'.

Amb en Goten tot el dia amunt i avall, estava (a més) més dispersa de l'habitual.

– Ei, me'n torno a estudiar – va aixecar-se el noi aliè al pensament de la seva mare – Tinc tot de llibres espargits per la meva habitació...

– D'acord – va estar a punt de plorar en veure també que, malgrat tot, el seu fillet continuava sent un nen adorable. I obedient.

'N'estava tan orgullosa'.

Va sospirar.

– Si els veiessis, Goku... Si poguessis veure els teus fills – va dir quasi en un sospir; mentre pensava en com s'havia imaginat que seria tot quan era una nena als braços de la seva mare, i en com era ara. 'Tothom havia entès els canvis en el Cor Petit o l'animal d'en Vegeta, però a ella els amics d'en Son Goku aparentaven prendre-la per poc més que una histèrica'. Sí, potser a vegades s'ho mereixia. Una mica, vaja. Però només feia el que podia per cultivar un millor futur pels seus fills. 'No havia volgut mai que en Gohan fos un lluitador fort amb res més al cap que els combats'.

No significava allò que odiés la manera de ser d'en Son Goku. Potser la treia de polleguera, però ara mateix... de fet no es plantejava educar en Goten de cap altra manera.

'D'acord: ella, des de que havia comprès que estava realment casada amb un nen que mai seria el príncep blau que havia imaginat, s'havia tancat en banda a fer gaire vida al costat de tota aquella gent'. Però era perquè, potser ho veia ara, n'estava gelosa. 'No perquè els estimés més, sinó perquè els estimava igual'.

Temia veure que, per en Goku, tant era ella com la Bulma o en Krilín. No l'estimava de diferent manera. 'I ser sempre amb ells, visitar més sovint en Follet Tortuga quan en Son Goku era viu, hagués estat acabar-ho acceptant amb el temps. Abans i tot del què ho havia acabat fent'.

Prou que se n'havia adonat, de fet, amb cadascuna de les terribles circumstàncies que havien viscut des de llavors: els guerrers de l'espai, en Freezer, els androides...

¿Si ho hagués sabut, si hagués sabut tot el que se li venia a sobre, hagués anat mai a aquell torneig d'arts marcials? ¿Seria millor la seva vida?

No, no podia pensar així. 'Hi havia en Gohan i en Goten'. I era suficient per haver valgut la pena.

– Xixi, has de mirar endavant. Refer la teva vida. Sortir... Arreglar-te... Podries anar al cine els dissabtes o baixar a ciutat els diumenges... la Bulma es podria quedar els nens. Et diria que sí, si li ho demanessis de tant en tant –. Algú li havia dit aquella frase que ella ja s'havia repetit més d'una vegada, però el cert era que no creia que fos allò el que havia de fer.

Ella era una dona tradicional. I n'estava orgullosa. 'Els cops de la vida no podien fer-la vacil·lar en aquella ferma convicció'. Sense el seu marit, viuria consagrada als seus fills. 'No hi havia res més a pensar'.

– Gohan! – va cridar llavors amb una darrera cosa al cap.

– Sí, mare? – va treure ell el cap per la porta de l'habitació amb aquell to amable que havia tingut tota la vida. 'Ella va mirar-lo un cop més orgullosa'.

– Demà esteu convidats a Corporació Capsula. Et sembla bé, anar-hi amb el Núvol Kinton? Ja sé que em diràs que no passa res... però crec que el teu germà és petit encara perquè el portis volant a massa velocitat... S'atribolarà... – va advertir protectora i en to dolç. 'Que ella volgués consagrar-se a ells, als seus fills, no volia dir que ells no haguessin de fer aquella visita sobre la qual la Bulma insistia feia tants dies'. Tots els amics d'en Son Goku tenien ganes de veure en Goten.

Suposava que si li ho havia dit a ella era perquè no hi seria aquella dona. 'Però tant li era'. Preferia quedar-se a casa i gaudir de tranquil·litat. Preparar roba per en Goten o passejar per l'entorn natural que sempre els havia envoltat en aquella casa del Mont Paos.

– No vindràs?

– No, rei. Et prometo que ho faré la propera vegada.

.

.

.

Gràcies a en Son Goku i en Son Gohan, la Terra s'havia alliberat, un bon dia, i anys enrere, de les urpes diabòliques d'en Cèl·lula.

Llavors havien existit en Bojack, i en la vida d'aquella peculiar colla també aquella guerrera anomenada Zangya, però havien estat només obstacles en el camí. Fets que no havien arribat a transcendir, i menys com ho havia fet aquella creació del Doctor Gero de la qual tothom al món encara en recordava el nom... i la terrible forma. La gent de la Terra havia après, doncs, a viure en pau i tranquil·litat... i ho havia fet ja des del mateix moment en què havia mort aquell monstre: el malson d'un parell de setmanes de l'any 767, en un final de maig aparentment qualsevol d'aquell temps.

Havien passat 7 anys. Uns 2.500 dies des de què en Satan s'havia convertit, per primera vegada, en tot un heroi.

La pau, malgrat l'ensurt d'aquell presumptuós torneig d'en Bojack, havia estat, de fet, tan duradora, que la humanitat s'hi havia acostumat. I així, per tant, era fàcil que la mateixa ciutat anomenada en honor a l'heroi del món; fos ara un lloc en què en una bona tarda de primavera podia aparèixer-se qualsevol petit delinqüent en forma d'home ignorant i malvat amb els fums pujats. 'Passava sovint, sens dubte'. La filla del mateix Satan, una joveníssima noia de cabells negres i ulls blaus, que ajudava a la policia, ho prou ben sabia.

El seu pare, en canvi, preferia tancar-se en el gimnàs que ara regentava amb folgat èxit... i descansar. Gaudir de la seva fama d'heroi. 'Aquella era la millor manera que tenia perquè la seva fama sobrevisqués malgrat eventuals incidents a la ciutat... set anys després'.

A prop de l'últim dels incidents – un intent de robatori en un banc – hi havia, però, un nano de 16 anys que només volia aconseguir fer sobreviure una cosa de tot aquell embolic: el seu propi anonimat. 'La resta sabia que no estava pas en perill'.

No almenys sota una d'aquelles terribles amenaces que sí que eren de veritat.

De fet aquells 16 anys de vida li havien permès conèixer realitats molt més terribles. 'Fins i tot una realitat paral·lela, per la qual ara podia considerar que en tenia 17 d'anys'.

En Son Gohan no era un noi qualsevol.

– Ah! Senyoreta Vídel – La noia va escoltar la veu d'un vianant amable. 'La Vídel encara no acabava d'entendre què havia passat amb aquells delinqüents atrapats de forma quasi irreal'. – Jo ho he vist! Ha estat aquell guerrer daurat.

– És molt fort i ràpid...! Un dels cotxes que fugien ha fet una volta de campana, empès per una força estranya emesa per aquest guerrer... – Havia afegit davant la sorpresa de la jove algú altre.

'Duia el mateix escut que vostè... l'escola superior de l'estrella taronja', havia escoltat també al final la filla d'en Satan. La jove portava el cabell agafat en dues cues baixes, a banda i a banda del cap.

Aquell seria un assumpte sobre el què acabaria donant-hi voltes més enllà d'aquell moment. Tossuda com era, era evident que tot allò també la distrauria en hores de classe.

Sobretot en hores de classe.

Ja a l'institut, doncs, enmig de la seva distracció... després de demanar a en Músculs si realment ell podia ser el guerrer daurat – i descartar-ho –, i de veure entrar al noi nou a classe: un paio que ja havia vist entre el públic de l'atracament; la Vídel va escoltar parlar una de les seves companyes... prop d'on era ella mateixa.

– Em dic Erasa i estic encantada de conèixe't. Ella és la Vídel... No t'ho creuràs, el pare de la Vídel és el senyor Satan!

– Què?! El senyor Satan?... – va demanar el xicot nou: en Son Gohan incrèdul, en ser rebut pels seus nous companys de taula. El fill gran de la Xixi i d'en Son Goku portava vivint al camp tota la vida i havia estudiat per correspondència des de la mort del seu pare. Però ara la seva mare havia cregut que era l'hora de donar aquell pas: li havia deixat clar que creia que ja no en tenia prou i que havia d'entrar a estudiar a una escola presencial... a l'escola superior de ciutat Satan.

'Pensava fer mans i mànigues per no ser reconegut com algú especial o molt fort'. Volia ser tan sols un alumne més, i conèixer gent.

– Et quedes parat, eh? – va continuar parlant l'Erasa.

– Tu ets aquell que hi havia quan han detingut els atracadors del banc! – Havia fet, no obstant, sense més la Vídel. Fugint de les floritures. Havia estat l'Erasa llavors qui havia tornat a parlar del guerrer daurat i com de famós s'havia fet els darrers deu dies: "perquè ha aparegut tres cops, i sempre per defensar el bé".

En Son Gohan havia agraït aleshores la interrupció malhumorada del professor perquè prestessin atenció. 'Era ell. Havia estat tres dies a la ciutat: en demanar informació, quan s'havia matriculat a l'institut i, per acabar, aquell matí... en què també havia acabat intervenint en un intent de robatori'.

Però no podia pas deixar que el descobrissin.

La resta del dia, sobretot la classe d'esport, no havia estat gens fàcil. 'La seva força era molt difícil de contenir i dissimular'. I qualsevol salt o corredissa ja semblava extraordinària o fora del normal.

Anant cap a casa, després de passar per Corporació Capsula un instant, i demanar algun tipus de disfressa o camuflatge a la Bulma, havia tingut a més temps per pensar en més coses. 'Ara li calia continuar concentrat en els estudis, com deia la seva mare, però la veritat és que ja portava gairebé dos anys sense fer una visita com Déu mana a en Cor Petit'.

A la Bulma, a la que acabava de recórrer com a científica, i a molts dels demès els havia vist (però) bastant més sovint. 'Encara que fos perquè, a partir d'un moment concret del passat, quan ja feia un temps prudencial de la mort del seu pare... la filla dels Brief havia començat a insistir més i més perquè la seva mare no es tanqués al Mont Paos amb ells, i tots plegats la visitessin algun que altre diumenge a la ciutat de l'Oest'.

La Xixi no hi havia volgut anar més que una o dues vegades. Però el cert és que en Goten mateix era (ara) qui demanava que fessin aquelles visites cada un parell de caps de setmana. 'Li encantava tenir la companyia d'en Trunks per jugar... i esbatussar-se'. Fins i tot agafava ja el Núvol Kinton i hi anava ell d'amagat, o s'hi feia acompanyar, quan alguna tarda li venia de gust estar-s'hi.

La seva mare preferia, això sí, que hi anessin els diumenges. 'Deia que, perquè ell havia d'estudiar i en Goten també tenia coses a fer... com acompanyar en Gyumao al poble o ajudar-la a ella a recollir fruits silvestres al bosc'. Però en Gohan n'intuïa el veritable motiu, de totes maneres.

Els diumenges ningú més aparentava visitar la família Brief. 'Només en Krilín quan sabia que ell hi era, o en Iamxa en alguna ocasió'. No aquella criatura uns mesos més gran que en Son Goten, amb qui la Xixi encara no s'havia arribat a topar mai.

'La nena a qui en Gohan feia tant temps que no veia'.

Suposava que, al principi, no havia estat fàcil per ningú, és clar. Ni tan sols que la Bulma decidís persistir en les trucades i les quedades amb la Xixi. La primera amiga d'en Son Goku s'havia situat sempre molt pròxima a aquella altra dona, a la qual (ell) no veia almenys des de feia tant temps com en Cor Petit.

'La Nasu, li constava, també visitava periòdicament la científica i en Vegeta'. Però no hi havia coincidit, més que de passada, des d'una de les darreres vegades que en Gohan havia estat al Temple de Déu.

No hi conversava, de fet, des de què feia tres anys, la seva mare li havia donat via lliure perquè dugués a en Goten amb en Núvol Kinton a Corporació Capsula. 'Els estudis havien fet que retardés llavors les altres visites a en Cor Petit. I en les poques estones que tenia lliures, acabava per acontentar el seu germà petit i dur-lo allà on aquest més feliç es veia'. En Trunks i ell feien un duo si més no curiós.

Una de les últimes vegades que havia visitat en Cor Petit després d'aquell canvi de rutina, dos anys enrere, ella i la petita no hi havien estat fins just el final. 'Havien sortit a volar i, en tornar, amb prou feines havia tingut temps de saludar-les'.

Havia passat molt temps des d'aleshores.

Va somriure tot arribant a casa, amb la vestimenta nova que la Bulma li havia preparat. En Trunks li havia dit allò de què, després de veure'l, ja no volia un vestit de camuflatge com el seu. 'A ell li encantava, i estava segur que en Goten al·lucinaria de debò quan el veiés'. Però alguna cosa el feia pensar, ara, en què probablement aquella nena que coneixia poc; no es distanciaria tant de la manera de ser del petit Trunks.

En Vegeta mateix era bastant així. I la Nasu, bé, la Nasu a vegades tenia sortides ben semblants. 'Molt hauria d'haver canviat en aquell temps'.

Va sentir curiositat cap a la possibilitat de temptejar una escapada al temple celestial; ara que la Xixi tampoc sabria on anava. Tornant o anant a l'institut, no caldria explicar-li-ho del tot.

'Però li havia promès que es prendria seriosament els estudis'.

Ja trobaria la manera...

De moment continuava conformant-se en salvar el seu anonimat i, a la vegada, ajudar a fer de la ciutat on estudiava un lloc una mica millor.

.

---

N/A: I voilà! Un altre capítol! Només aclarir dos punts aquesta vegada. Com sempre Reiya no és un nom que no vingui d'enlloc, sinó que intenta seguir (amb llicències) lògiques d'en Toriyama. Rye és un cereal, el sègol, i a més transformant-lo, afegint-hi i girant-li lletres, he obtingut Reiya: que té similituds amb reina en idiomes llatins. Em sembla un bon nom per la mare d'en Vegeta (i per la nebodeta), perquè tampoc seria un nom gaire comú entre els saiyajins, donat que no és exactament un vegetal. Un nom especial per una dona que, encara que no l'haguem vist en la història, ho seria més, segur.

Dubtes, preguntes, reviews? M'heu preguntat si en Gohan triga o no a notar la Zangya, la resposta és no. Ella no desplega l'energia d'una manera raonablement detectable (sense intentar amagar-la), almenys fins que s'enfronta als nostres amics a Corporació Capsula: És quan la nota en Vegeta. I segons després ho fa en Gohan que es treu els auriculars d'estudi confós i mig dormit, i dubta un instant més a parlar o no amb la Xixi per sortir de casa. La Nasu i en Cor Petit, abans, tenen més aviat una mena de flaix; com un pressentiment barrejat amb una força que els ha inquietat, però que ha estat un vist i no vist. Com un llampec que deixa un petit rastre al cel.

La Nasu és la mare de la Reiya i hi manté una atenció quasi inconscient (les mares les fem aquestes coses, fins i tot sense poders!); i bé en Cor Petit, per si mateix, havia estat un Déu acostumat a mantenir un ull vigilant a la Terra i als instints, com tota aquella tropa del cel que li ho mostra a en Son Goku. Ja sabem, això sí, que en Kaito només n'està pendent quan vol també... té altres planetes a vigilar.