Promeses que mai vam voler complir

by LilaNox

– Recordeu – Va saltar l'Ulong. – La Baba ens va dir que algú l'esperava en un lloc llunyà!–. La història de tres ànimes valentes que van lluitar per salvar el món. "Pots enamorar-te de dos homes tan diferents?" OC

43. Cap42 El Gran Torneig d'Arts Marcials

Capítol 42. El Gran Torneig de les Arts Marcials

Era feliç. ¿Quant havia trigat en fer-se'n a la idea? No ho sabia, però si mirava enrere se n'adonava que havia passat almenys els darrers tres anys sent absolutament feliç. 'Sí, al principi, acostumar-se a la pau havia estat difícil, més després d'haver donat a llum i d'haver-se acostumat a una nova vida allà, al palau de Déu'. Però ara no en tenia dubte: El camí fet havia valgut la pena.

Tenia la seva filla, la Reiya, al costat. Creixia forta i intel·ligent, un autèntic remolí de frescor que no podia parar de mirar, ni en moments de pausa ni durant un dels seus exercicis amb en Cor Petit. I, és clar, en aquella postal, en forma de modus vivendi, tenia també el namekià. Va girar-se per mirar-lo descansar un moment, deixant la nena asseure's al terra un instant, mentre ell parlava amb en Dende.

Va somriure per impuls. 'Allà estava l'ésser que havia tingut al costat tot aquell temps, que havia estat amb elles, i amb qui sentia que ella també havia crescut... en serenor i reflexió, segur. Era impossible no aprendre'n al costat d'en Cor Petit'. Possiblement podria haver aprés altres coses al costat d'algú tan savi com ell, perquè sí ella el considerava savi a banda d'un gran company; però el cert és que es complementaven de manera tan natural, s'assemblaven tant a vegades, que en ocasions, tractar amb l'altre, només era qüestió de deixar-se anar.

'En la majoria d'ocasions ni tan sols li calia pensar què anava a fer, les circumstàncies, el conèixer-lo, la portaven sola per aquell camí'.

Va tornar-se a fer la cua alta que s'havia acostumat a portar, amb tot aquell cabell esbullat que deixava escapar alguns dels seus blens a banda i banda del front, tapant-li fins i tot els ulls en algun moment, i va apropar-se al namekià rient. 'Ell no ho havia donat tot a l'entrenament, però la Reiya cada vegada donava més de sí en aquell aspecte'.

Seria forta, no en tenia cap dubte. 'Encara que per ser-ho de debò, hagués de donar encara el millor de si mateixa'. L'esforç seria important per aconseguir-ho.

I, de moment, ningú no podia dir que no es prengués seriosament aquells moments d'exercici amb en Cor Petit. I és clar, també amb ella.

Encara que la Nasu preferia, sens dubte, que fos el namekià el que fes posar-la en guàrdia quan calgués. A ella la tenia massa apamada. 'Bé, i sincerament no és que en Cor Petit tingués gaire més autoritat quan es tractava de la ja no tan menuda Reiya'.

– Aquest any farà 7 anys i ja et porta pel camí de l'amargura – va agafar el guerrer per la cintura; anava amb les robes estripades i suat. – M'han dit que en Trunks que en farà 8 ja és una màquina... Bé, ho ha insinuat en Vegeta... no sé si és gaire de fiar. Vol que el seu fill superi en Son Gohan algun dia.

– Saps que no és el mateix – va utilitzar el to didàctic mentre li corresponia el gest i li passava el braç per l'espatlla amb confiada amabilitat – Vols entrenar tu una estona amb ella? Ja veuràs com en uns anys sí que ens portarà pel camí de l'amargura... aquesta vegada seriosament...

– Ja te'n canses? – va seguir-li la broma. – Ui, jo que em pensava que t'havies tornat tan i tan fort, tot aquest temps. No has parat d'entrenar.

– Més o menys com tu.

Van mirar-se als ulls i van somriure's un instant, abans d'escoltar allò que deia la Reiya des d'encara el terra de rajoles blanques d'aquella plataforma.

– Seguim, Cor Petit?

– Millor deixa'ns un moment, princesa – va fer la Nasu des del lloc on era, agafada a en Cor Petit fent broma, i al costat d'en Dende – Vés amb en Popo, m'ha dit que ens estava preparant un dinar per llepar-se'n els dits!

– No hi vas, tu? – va qüestionar-la en Cor Petit en veure que se separava uns metres d'ell, però que continuava allà. En Dende també se l'havia quedat mirant.

– Estava pensant en... – va dubtar – La proposta que ens va fer en Mefus l'últim cop que va venir. Encara no em crec que es dignés a visitar-nos, saps?

– Ja, suposo que això vol dir que aquesta vegada sí, heu enterrat qualsevol destral de guerra...

– Sí – va continuar, no obstant, pensativa la princesa saiyajin – Però m'ha fet pensar en... Recordes que va dir que tenia pendent un viatge per la galàxia est? Que vol intentar trobar el suficient material i tenir contacte amb les suficients cultures civilitzades per reprendre l'antic patrimoni tecnològic tsufur. Es veu que en Pineau havia deixat apuntades idees i havia fet esborranys de vells invents en llibretes que tenia guardades en un calaix polsós, i ara en Mefus vol dur a terme diversos dels projectes que hi va trobar plasmats...

– Pensava que els Brief estaven disposats a ajudar-lo en tot – va interrompre'ls en Dende que també estava escoltant, malgrat que la Nasu es dirigia eminentment a en Cor Petit. 'No era pas d'invents del què volia parlar-li en última instància'.

– Sí, però hi ha materials que el Doctor Brief no va identificar. No deuen existir aquí a la Terra...

– On vols anar a parar? – va ajudar-la a desencallar-se en Cor Petit.

– Vull dir – va agrair l'ajuda la Nasu – En Mefus em va demanar que l'acompanyés. Bé, ja saps, no pensa córrer grans perills... però mai se sap.

– I hi vols anar? – va estranyar-se'n. 'Es coneixien prou com per endevinar-se intencions, però ara l'acabava de deixar ben descol·locat'.

– No – va sospirar ella – Però pensava que potser sí... potser seria una gran oportunitat... – va callar conscient que en Cor Petit continuava sense entendre-la – vull dir, per la Reiya... – va decidir continuar parlant sense deixar-los reaccionar, tampoc a en Dende que seguia allà – Jo, des de què la vaig tenir, he pensat que no me'n volia separar per res del món, i continuo pensant-ho... m'horroritza recordar què feia la meva raça amb els bebès, sobretot amb els de poc potencial. Però tu mateix ho has dit: en el seu cas, créixer, fer-se més forta serà una qüestió d'esforç... no serà una missió perillosa. En Mefus ha estudiat els planetes on anirà, en teoria no hi ha d'haver grans forces ni enemics terribles... Ell ha estudiat la ruta pam a pam perquè, en inici, pensava anar-hi sol. Em va demanar que l'acompanyés només per precaució... Algú poc fort per mi, pot suposar-li un problema a ell... Un governador amb mala baba, un lladre de naus, alguna cosa d'aquestes.

– I vols que hi vagi la Reiya... – va acabar ara sí la frase el namekià, encara sorprès.

– Pensa-ho! – va girar-se, tot i que en el fons deixar-la marxar un temps, també li feia mal a ella – Pot aprendre-hi moltes coses. I si hi ha cap problema... en Mefus serà el primer de fer-la girar cua. Però mentre sigui un repte que ella pugui assumir... això la farà més forta... la farà créixer en tots els sentits. No ho tindrà pas tan fàcil com en Trunks, no és mestissa. Seria una petita saiyajin d'elit, n'estic segura. Però això només la deixa a unitats per sobre de molts dels de la meva raça a la seva edat, no pas del nivell que hem assolit aquí a la Terra. Que en Trunks pot aconseguir només jugant... recorda que, per algun motiu estrany, la sang humana potència tota aquesta nostra força saiyajin en els nostres descendents amb gens d'aquesta raça. Pensa en el Gohan, Cor Petit.

– Tenir-ho tan difícil com en Son Goku, en Vegeta... o, fins i tot, tu; no és pas que sigui una mala notícia. Ja ho havíem parlat.

– Sí. Per això mateix... – va parlar, tot i que la menció sobtada d'en Goku va fer-la ser una mica més freda del què havia estat fins aleshores – En... en Kakarot – va intentar dir amb suficient desinterès, gairebé enrabiada per haver-ne de parlar. 'No podia retraure-li res, es deia, però la seva pròpia ment havia generat anticossos al sol fet de mencionar-lo'. – No tenia pas aquest potencial quan va deixar el nostre planeta, i no va tenir tanta energia fins molt després. Però va ser enfrontant-se a tot el què es va trobar aquí... allò què va fer-lo ser més i més fort. Jo era quasi tan forta com la Reiya a la seva edat, però mai ho vaig tenir prou difícil. La diferència és abismal.

– Suposo que tens raó – va acceptar el namekià, tot i haver de reconèixer-se a si mateix que no li feia cap gràcia deixar-la marxar encara que fos per pocs mesos. 'Ell podia entendre la Nasu perquè, a la pràctica, hauria d'haver pensat igual... Sí, els seus entrenaments l'ajudaven, però els coneixia massa... no els sentia com un perill real. Com un repte'. No obstant havia acabat estant lligat a aquella nena de manera irremeiable. 'Estimava de la mateixa manera en Son Gohan i, en canvi, en el seu cas no recordava haver estat inquiet per una fotesa com aquella'.

La Reiya podia fer coses més perilloses que un simple viatge en una zona potencialment pacífica de l'univers.

'Però és que sentia que, a diferència d'en Gohan; ella era només responsabilitat seva. I de la Nasu, vaja'. No hi havia més pares que en tinguessin cura o que haguessin d'assegurar-se que estava bé; que creixia forta però que, a la vegada, es mantenia sana i salva... almenys tant com ho podia estar una petita i obcecada saiyajin'.

– Quan li ho proposaràs? – va demanar finalment a la dona que tenia al costat. I que s'espolsava un instant aquella faldilla llarguíssima i blanca de cotó que ara solia conjuntar amb un top negre de tires. 'Havia començat a vestir així, quan havia començat a fer aquelles sortides de dissabte o diumenge allà baix, al món... a la ciutat... i, per estrany, que fos... no era pas amb la Bulma que hi anava'.

Qui els anava a dir que aquelles dues acabarien comprant roba juntes. 'Com si fossin només terrestres i prou'. Més extraordinari li semblava a en Cor Petit, que fugia d'aquells moments com del dimoni, que qui les acompanyés fos aquell humà.

'Encara recordava la primera vegada que s'havia enfrontat contra en Krilín en un torneig d'arts marcials'. Com mutava la vida...

– De fet – va baixar el cap sabent que li hauria d'haver dit primer a ell – Ja li he proposat. I insisteix perquè li deixem anar...

– Fantàstic... – va fer una mica escèptic, no perquè hi anés, sinó perquè no aparentava que la seva opinió hagués anat a ser tinguda en compte.

– No posis aquesta cara – va tornar-s'hi a agafar simpàticament, mentre en Dende per precaució ara es retirava – Li vaig dir que faríem el què diguessis tu. I ho hagués complert!

– Ja...

– Cor Petit!

Van somriure's finalment, ell amb resignació, ella entre divertida i culpable.

Ella va deixar caure llavors el seu cap contra el pit del namekià, i va continuar amb el somrís als llavis, mentre feia trontollar amb una mà suau les antenes d'en Cor Petit. – Gràcies – va mirar-lo sincera – Gràcies per suportar-me. Algun dia m'hauràs de recordar que te'n dec moltes. I dir-me com t'ho puc compensar. Tu no em demanes mai res, i jo contínuament t'estic embolicant en coses com aquestes i com...

– Com quines? Com suggerir-me que vingués amb en Krilín i l'A-18 en l'ultima sortida que vau organitzar? I on a més es va sumar aquell vell... – va posar cara de circumstància – No sé com t'ho fas per arribar de tan bon humor quan hi vas.

– Au, no siguis així – va continuar agafant-lo – D'acord que són sempre idees d'en Krilín, la majoria de vegades perquè és un pèssim comprador; així busca ajuda perquè algú acompanyi l'A-18 a la secció de roba de dona i intenta socialitzar-la una mica, de pas. I d'acord que ella no parla mai, més que per assentir o negar qualsevol conat de conversa, i que és una terrible idea que jo intenti socialitzar ningú. Però les nenes es porten genial! La Maron és molt petita, però n'està molt de la Reiya. I això és així des de sempre... només vaig pensar que li anava bé desconnectar algun dia, en Krilín m'ho va fer veure... No vull que s'obsessioni com ja saps qui – va posar-li aquella mirada d'estar-se explicant amb claredat i no ser escoltada. – Quan no és aquí... és a Corporació Capsula... I allà, bé ja vas escoltar aquella història dels saiyajins que explica la Reiya. En Vegeta no perd oportunitat per sectar-la... – A la fi va fer cara d'estar bromejant, tot i que amb un pèl d'ironia – Qui ho havia de dir que seria ell qui li parlaria de la nostra raça. Si m'ho haguessin dit fa uns mesos...

'I ella que havia arribat a pensar, quatre anys enrere, que estaria satisfeta si això passava...'. Ara no pensava exactament el mateix.

'Ella també havia pensat en parlar-li de Vegetasei... però en Vegeta potser en feia un gra massa i tot... La Nasu volia que la seva filla també fos una orgullosa terrestre, i no anaven en gaire bon camí per aconseguir-ho'.

Les històries de l'oncle quedaven gravades a foc al caparró de la petita. Tant que després li era molt fàcil repetir-ho davant d'ells, d'ella i en Cor Petit, amb tot luxe de detalls. Al namekià ja l'havia vist arronsar el nas més d'una vegada.

– Bé – va acceptar en Cor Petit – Suposo que serà una gran experiència per ella. No hi tinc res a dir, en realitat.

– Fantàstic! – va celebrar-ho la Nasu fent-li un petó espontani a la galta – En Mefus vindrà a buscar-la en uns 30 dies més o menys.

– També ho vas parlar amb ell?

– No! – va negar – Però li vaig dir que tornés. Que alguna cosa faríem... I a més la Bulma vol continuar-hi parlant, sobretot en referència a alguns dels invents d'en Pineau. Diu que en vol fer patents, per poder fer-los eficients per a usos terrestres. L'ajudaran també a desenvolupar-ho. Diu en Mefus que si se'n surt i tira endavant aquests projectes, el seu ús també donarà vida al planeta on viu la seva comunitat... ja saps...

– Els tsufurs.

– Sí – va reconèixer. 'Hi havia temes encara tabús per molt que passessin els anys i es fessin les paus'. Pensar en el què havia passat entre els seus dos pobles, els tsufurs i els saiyajins, no era còmode. I menys per la filla del rei Vegeta, per una filla de Vegetasei, criada entre tsufurs, però amb els prejudicis dels guerrers.

'Havia cregut feia molt anys que havien netejat, d'alguna manera, tot aquell mal que havien fet'. Però el cert és que possiblement mai ho podrien fer del tot. Durant anys havia imperat el criteri militar i imperialista interplanetari entre els saiyajins.

– Per què no em dónes un moment que mengi amb el bitxo i anem a entrenar tu i jo, eh? Fa temps que no ens posem les piles mútuament – va proposar.

– Doncs, va – va acceptar en Cor Petit – Ja fas tard. I deixaràs la Reiya aquí?

– Segur que en Dende se li acut alguna manera d'entretenir-la – va picar-li l'ullet abans de desaparèixer columnes enllà, almenys per moments.

.

– Què? Que no en tens prou? – va dir ella esgotada del tot deixant enrere el seu estat de superguerrer. Va mig tancar els ulls llavors perquè el sol de la tarda li venia just de cara i la il·luminava – Podem tornar-hi quan... – Encara que insistís, havia gastat part de les seves energies en aquella batalla que havien compartit al màxim de les seves possibilitats. Un núvol fosc va posar-se-li al cap i la Nasu va creure que perdria la consciència, però tot i així es va mantenir dreta – ... quan vulguis – va acabar la frase amb feines.

– Ets una tossuda sense remei! – va somriure en Cor Petit també esgotat – Vine, va – va oferir-se – Puja a la meva espatlla que et porto al temple... és hora de descansar.

– Ni en broma!

– No comencem, eh? – va estirar-la de la mà perquè s'hi acostés. – Va, puja!

A contracor la Nasu va apropar-s'hi i va grimpar sobre la seva espatlla, passant-li les mans pel coll, amb resignació. – Ets la repera, Cor Petit.

– Anem, va. – va alçar-se en direcció al temple celestial, adonant-se que ella havia acabat per quedar dormida sobre seu. Va subjectar-la perquè no caigués, i va esperar arribar a la seva habitació per deixar-la dormir entre els llençols còmodes del llit que ella sempre ocupava.

En comptes de marxar, però, va quedar-se-la observant.

– No, Dende. No pateixis. Són només rascades... l'únic que necessita és dormir. – Li havia dit al jove Déu, quan aquest s'hi havia apropat. L'aspecte del namekià, que una vegada havia estat un Déu - infant, era ara més aviat el d'un adolescent. Un de nàmek.

Un cop a soles, doncs, havia tornat a prestar tota la seva atenció en la dona, amb la cua del cabell mig desfeta, que dormia ara ben esterrecada sobre el matalàs.

Va agafar-li la mà aleshores per impuls, pensant en el què havien estat aquells darrers anys junts. En feia quatre que havien establert unes regles de convivència que, sortosament, havien acabat sent per a bé.

Ell ja no se sentia obligat a donar-li res més que la seva complicitat, però en canvi, moltes nits, li encantava arraulir-se contra ella i simplement observar-la dormir. 'La pell de la Nasu era, malgrat el seu cos atlètic, de tacte fi i suau'. Al final havia resultat que podria acaronar-la en un braç, o sí fins i tot a ella sencera, sense cansar-se de tocar aquell abrigall natural que la cobria.

Potser era el fet que, quan tot era molt més forçat, molt més pensat, havien decidit posar-hi punt i final en aquell sentit. Allò havia fet que el contacte entre ells, de cop i volta, es fes molt més espontani, molt més deslliurat de vergonyes i aversions preconcebudes. 'D'etiquetes'. No, havia estat potser mai més res semblant al sexe, però en Cor Petit sabia que, en part, els havia unit molt més que allò d'abans.

El fet de poder adormir-se abraçada a ell, de tornar-li el gest, de sentir com l'acaronava per iniciativa pròpia, sense buscar només l'acontentar-la; havia fet que la Nasu se sentís més segura d'ella mateixa, malgrat haver-se'n sentit sempre molt, de segura. 'I aquell comportament d'entrellit, sorgit de forma espontània, havia acabat derivant (fins i tot) en més bromes diürnes, i complicitat. En somriures més oberts en el seu dia a dia'. La resta havia vingut tot donat per un altre punt que els unia ara irremeiablement. 'El veure créixer la Reiya, entrenar-la i ensenyar-la a conèixer el món'. Era aquell el pacte que junts havien establert una vegada, i es complementava amb aquell tenir-se al costat que un dia havien cregut que, en realitat, no esperaven.

A en Cor Petit, el sol fet d'arrancar-li un somriure o un son profund, en la tranquil·litat del seu costat, ja li resultava, de fet, tot més que satisfactori. 'L'adorava'.

Potser sí, va dir-se a si mateix; potser hi havia estat vinculat sempre amb allò que els humans anomenaven, tan a la lleugera, enamorament. 'A ell no li agradava donar voltes a aquell qualificatiu. Més aviat preferia pensar en com de plàcid s'havia tornat tot últimament'.

Ella somreia, la Reiya jugava, ella el desafiava després, i ell se sabia acompanyant-les en aquell trajecte vital dels primers anys de la nena. N'era mentor i amic. 'Per la Nasu també, només que diferent'.

.

– Ei, Dende. Ja han arribat? – va preguntar la Reiya, sortint en pijama per un dels corredors – Vaig a veure'ls!

– No, serà millor que els deixis descansar. – va fer en Dende, suposant que una vegada més, aquella com moltes d'altres nits, el namekià acabaria acompanyant-la en el son. – Véns? Vull repassar uns papirs en namekià. Així potser agafaràs la nyonya.

La Reiya va assentir no excessivament avorrida amb la idea. 'Li agradava la companyia d'en Dende i també tot el que ell sabia de màgia i d'història d'una espècie que la petita coneixia ja bé. Havia crescut amb dos nàmeks al seu voltant'. Potser per això no la molestava pensar en el Dende remenant papers il·legibles i de contingut soporífer.

– Anem!

El Dende, amb un somriure còmplice pràcticament de germà gran, va veure-la avançar pel passadís blanc – davant seu – amb un riure entremaliat i els mateixos ànims apressats de quasi sempre. 'Com si, de fet, estigués feta només d'energia punyent'.

'Reiya...'.

La Reiya era la nena imparable, de cabells negres i mirada franca, que havia portat des de sempre els cabells a mitja espatlla. La criatura havia canviat, però, ja feia un parell de mesos, el turbant vermell i els cabells deixats anar; per dues cuetes altes, fetes per la Bulma amb certa gràcia, que li recollien desordenades només part dels cabells esbullats. 'No es podia dir que la Nasu hagués secundat la idea, però la seva filla assegurava que amb el cabell recollit, lluitava molt més de gust... i era una sortida si més no divertida a l'alternativa de tallar-li... Sobretot perquè sabien que no tornarien pas a créixer-li'.

Al final, de fet, els cabells recollits d'aquella manera, prou desordenada per no acabar tampoc semblant-li ridícula a la petita interessada; havien acabat per configurar una part d'ella que ara semblava inseparable al seu caràcter directe i esverat. Tranquil en moments que ho mereixien, com després d'un entrenament o en haver passat una tarda sencera amb en Trunks, un altre nen poc donat a les mitges tintes i les vergonyes.

Els seus ulls – la part que sens dubte a en Dende més li recordava a aquell home que ja mai mencionaven – eren foscos, d'un marró ennegrit pràcticament igual al del seu cabell, i tenia el nas arromangat i els llavis fins. Amb una samarreta ample de colors vius, i que variava (segons el dia) entre grocs, vermells i ataronjats; i nombroses polseres platejades que – fora dels entrenaments – li solien tapar gran part del braç esquerre. El que més li agradava d'aquell look, que tampoc es preocupava en canviar gaire, era aquella pedra estranya i pesada que havia trobat als calaixos de la seva mare una vegada. La Nasu havia acabat per donar-li i ara la menuda Reiya la duia penjada del cinturó, rebotant-li just en aquella faldilla curta d'un blanc cru que combinava amb uns shorts més llargs de color negre, fins just sobre el genoll.

Unes botes blau marí, les seves botes blaves de la sort, completaven el conjunt. 'La Bulma l'havia acompanyat un dia a comprar roba – de passeig improvisat amb en Trunks – i, la Reiya no sabia encara com, li havia tret del cap, la roba de colors foscos que pensava dur en un principi o el gi d'en Cor Petit que havia dut fins aleshores'. Malgrat no la veiés diàriament, s'entenia amb la Bulma. 'La científica era amable i oberta amb la nena, i a la Reiya li queia tan bé com tot el que venia d'aquella casa on vivia el seu cosí'.

Era estrany que, en canvi, acabés anant de compres amb la pròpia Nasu. Per això, quan visitava la ciutat amb la seva mare, i ho feien acompanyades (a més) d'en Krilín i l'A-18; la Reiya preferia passar el temps amb aquella petita rossa de tres anys... la nena que no aixecava tres pams de terra, però, que se l'havia guanyat... des del primer moment que la menuda saiyajin havia vist que no només li feia cas, sinó que l'imitava en els gestos i se la mirava com si ella fos gran.

'Tan acostumada a ser tractada de nena, i amb el convenciment que – com bé deia el seu esquerp oncle – ella no n'era de nena... ella era una saiyajin: allò la feia sentir-se important. Li agradava tenir raó i que l'escoltessin com una veu més. I la Maron, sens dubte, ho feia'.

En Dende, a vegades es preguntava sinó li deurien molestar aquells guants negres estripats que no li cobrien els dits, però que la Reiya pràcticament no es treia ni per menjar. 'Era una nena d'idees fixes'.

Si un conjunt, com aquell, li donava bones vibracions – i no reconeixeria mai que fos perquè la Bulma li havia dit que li quedava d'una manera, tan endimoniadament ensucrada, que es pogués definir amb l'adjectiu 'moníssim'– la Reiya no dubtava en repetir vestimenta, o fins i tot en demanar comprar-se'n dos parells. La nena mateixa creia que li imprimia caràcter.

No era gaire aficionada als canvis. Va fer un gir estrany amb la cua de saiyajin, fent que s'emboliqués sola a la cintura, abans de girar-se cap al namekià. – Creus que en Popo ens tornarà a preparar demà aquells rotllets de carn tan bons que fa? Són genials!

– És clar – va somriure en Dende, convidant-la a passar a la sala on guardava part de tots aquells documents d'orígen namekià. – És clar.

.

.

– Ei, Trunks! – La seva cosina va fer cara de múrria mentre el desafiava – A vera si m'atrapes! – Ambdós jugaven a les afores de Corporació Capsula, mentre la Bulma saludava amable una Nasu amb qui ja estava acostumada a parlar llargament en aquelles tardes infinites d'entre setmana.

– Mira'ls, ja hi tornen – va somriure la saiyajin – Sempre que venim, acaben així... per això procuro dur-la a l'illa d'en Follet Tortuga o que es relacioni amb en Krilín i família almenys un cop per setmana – va raonar. La científica va somriure-li, també recordant que havien parlat ja de tot allò. 'En Trunks i la Reiya junts eren dos nens, però també dos nens amb predisposició a jugar de la única manera que a la nena se li acudia fer-ho: lluitar'. El seu fill sí s'entretenia a vegades amb els videojocs o les joguines que li construïa el seu avi; però li era bastant més fàcil convèncer, els diumenges, a en Son Goten perquè participés en aquells jocs, que a la menuda saiyajin la resta de la setmana.

– Ja – va fer la Bulma sabent exactament què volia dir-li – No vols que es converteixi en una còpia de... – va estossegar en notar que el Vegeta trastejava alguna cosa a la cuina, la finestra principal de la qual donava a aquell tros de jardí. – Ja saps que quan puc, els dies que la deixes aquí, també intento dur-los a ciutat... de compres o així. A en Trunks li encanta passar pel parc infantil... tot i que la teva filla és més dura de pelar, eh?

– Suposo que té a veure amb què no se sent del tot una nena de 7 anys... Ho és... Bé, aviat – va raonar la Nasu, pensant que de moment en tenia 6 – Però té tots els números per comportar-se com una saiyajin... No sé com es fa perquè els nens siguin només nens, al meu planeta se'ns parlava i se'ns entrenava com adults. He fet el que he sabut – va confessar una mica mosca, per tenir la sensació quasi 7 anys després, que hauria d'haver-se deixat portar més pels seus coneixements humans i tsufurs que pel que havia cregut sempre que era un nen saiyajin. 'L'havien horroritzat sempre segons quines pràctiques del seu planeta, però no havia sabut no sentir-se orgullosa d'una filla seva que fos exactament com se suposava que havia de ser un futur guerrer de l'espai, malgrat una bona fe adquirida que a Vegetasei no havien tingut oportunitat d'adoptar mai'. De totes maneres, això sí, la Reiya no era cruel ni rude, però sí bastant astuta.

A vegades pensava, malgrat les característiques més saiyajins de la menuda, que aquell canvi natural vers la seva raça era més aviat mèrit d'en Cor Petit que d'un entorn humà. Fos com fos també era esverada i riallera, a la seva manera. I potser això últim sí tenia a veure amb l'entorn on s'havia criat.

No obstant es continuava semblant a ella mateixa i a en Vegeta; potser més que un Trunks que ja en si també era astut i, per què no dir-ho, confiat i divertidament capritxós. 'Era més nen que ella perquè havia sabut més àmpliament que era ser terrestre i potser, al cap i a la fi, perquè ho era a mitges d'humà'.

Entre setmana ambdós cosins es veien almenys dos o tres cops. La Nasu li acompanyava la majoria de cops, tot i que després només s'hi quedés de tant en tant. 'Li agradava parlar amb la Bulma, trobar-se en Vegeta i deixar-li anar alguna frase punyent, però preferia aprofitar tot aquell temps que els donava l'absència de la Reiya per entrenar al màxim amb en Cor Petit'. No havia deixat d'esforçar-se a millorar ni un sol dia des de què havia estat mare, i estava bastant segura que – malgrat les encara diferències amb un Vegeta incansable i insistent en l'entrenament – en Cor Petit i ella havien aconseguit almenys un important avanç.

.

– Va, home, Trunks. Ja estàs cansat? – va provocar-lo la Reiya amb un somriure mentre en Trunks se la mirava des de davant – Et poses en guàrdia, o no?

– Jo de tu aniria en compte, menuda – va somriure de costat ell mentre l'atacava amb decidida terminació amistosa – O vols perdre amb els grans?

– Amb els grans? – va riure ella – Ni tan sols ets un any sencer més gran que jo, Trunks. No em facis riure – va fer quatre moviments marcials, esquivant-lo i tornant-li els cops, tot rient però amb força. – No es pot dir, però, que no hagis millorat, eh?

Va reconèixer esbufegant adonant-se que alguna cosa havia canviat en el seu cosí des de la última vegada.

– Això és perquè no saps que tinc una sorpresa per tu – va fer sorneguer tornant a atacar-la i fent que ella s'hi tornés amb força. Va evitar un cop d'energia del nano i va tornar-li quan, de cop i volta, tres cops després, va passar una cosa que no s'esperava. No, encara. – Trunks?

El nen de cabells liles era davant seu, i ja no tenia els cabells liles. Ni la mateixa força d'abans. 'S'acabava de convertir en superguerrer'. – No t'ho esperaves, eh? – va riure.

– Com pots fer-ho això, eh? Has entrenat amb l'oncle? – va demanar una mica confosa, i per què negar-ho, potser també picada en l'orgull. 'Veient-ho, se sentia a anys llum de poder-ho aconseguir'.

– No, no així, però sí amb en Goten – va assegurar – A vegades també juguem a les baralles.

– Jugueu?

La nena va quedar-se'l mirant seriosa amb el dubte al rostre. – Vols dir amb aquell nen, el que va aparèixer amb un núvol la setmana passada? El que no volia que li diguéssim a la teva mare que era aquí? – va recordar haver conegut aquell nen de cabells absolutament de punta, fins i tot més que ella, just quan feia una setmana, havien estat fent el mateix que ara... En Trunks li havia dit que no era la primera vegada que aquest s'escapava de casa per anar-lo a veure, tot i que sí la primera que ella s'hi topava.

– Normalment ve amb el seu germà – Li havia dit llavors en Trunks. – En Gohan, aquell que va entrenar en Cor Petit una vegada.

– Ja – va respondre ella aleshores. 'Sabia més o menys de qui li parlava'.

– En fi... – va dir en aquell present la Reiya, resignada (però) als avanços d'en Trunks. Pensant, de fet, en aquella jornada de no feia gaire.

'Rumiant en com en Trunks li havia presentat el tal Son Goten'.

Havia estat breu, ja que els nens semblaven dur-se, entre ells, prou coses entre mans.

'No s'havia quedat gaire més estona aquell dia que havia vist en Goten, i havia de reconèixer que havia deixat fer els nens, avorrida'.

Potser també una mica enfadada.

Però no perquè aquell nen que no coneixia li caigués bé o no, sinó perquè havia atret tota l'atenció del seu cosí i s'havien posat a parlar de coses que a ella l'avorrien profundament... com els videojocs o els parcs d'atraccions.

Havia estat en aquell moment, quan s'havia apartat d'ells emmurriada i sentint-se fora de lloc; que s'havia topat el seu oncle Vegeta en un dels passadissos de Corporació Capsula.

'A ells els hi havia dit que anava a buscar alguna cosa per beure'.

– Oncle! – Havia expressat quan aquest l'havia vist sortir de la cuina amb un got d'aigua. 'Era de braços creuats en un dels corredors i semblava esperar-la'. – No t'havia vist...

– Això és perquè encara no et preocupes prou a detectar les energies dels altres... – Havia dit secament el pare d'en Trunks, molt en el seu estil. La Reiya recordava haver-se començat a fixar en ell quan amb tres o quatre anys havia començat a comprendre de què anava tot allò d'entrenar, perquè ella mateixa havia començat a fer-ho amb en Cor Petit.

'Li semblava apassionant que la Bulma sempre es queixés de quantes hores aquest arribava a dedicar a tal cosa'. I, per això, havia estat espiant-lo des d'una de les finestretes de la nau de gravetat... fins que ell, al final, l'havia enxampat.

'Aquell havia estat, en efecte, el primer cop que en Vegeta l'havia deixat de veure definitivament com un mosquit i li havia començat a parlar de tu a tu'.

Ho va rememorar en trobar-se'l allà palplantat aquella vegada. Com si l'hagués estat esperant per dir-li alguna cosa.

"– Ja entrenes prou amb aquell namekià? – Li havia demanat davant la seva sorpresa en aquella altra ocasió – Sí, suposo que sí perquè veig que també ets capaç d'agafar alçada, volant. I fa temps que te'n surts prou bé. Véns volant, oi, amb la Nasu?

– És que... en realitat me n'ha ensenyat la mare – Havia dit una mica cohibida a l'instant – Entreno amb ells, depèn del dia. En Cor Petit m'ensenya coses... però diu que encara sóc massa petita.

Havia vist en Vegeta fer un gest sorneguer, cada vegada més evident, en convinència amb les seves paraules: – Un saiyajin mai és massa petit. No per entrenar. Aquestes són manies d'humans que veig que també han arribat a la meva germana i a aquell namekià...

– Els saiyajins? Vols dir nosaltres, oncle? – Havia estat potser la pregunta més innocent de la seva vida.

– Sí, la nostra raça, Reiya – I a en Vegeta probablement se li havien encès els ulls d'una forma diferent a abans – Una raça de guerrers... la majoria dignes – Li havia fet una ullada significativa en dir allò que ella no podia saber què volia dir – El teu avi, el meu pare, n'era el rei de tots els saiyajins... Suposo que la teva mare ja t'ho haurà dit –.

De no ser així estava clar que ja ho faria ell".

En un to gens dolç ni pensat per a nens, en Vegeta a partir de llavors havia respost, doncs, a les preguntes que ella li feia de tant en tant, quan se'l trobava sol o distret en observar en Trunks.

Quan la Bulma no hi era. 'Com aleshores'.

La Reiya sabia que, com aquella vegada que el seu tiet li havia parlat de tu a tu per primera vegada, a en Vegeta no li agradava mantenir cap tipus de conversa en públic. 'I menys encara davant la Nasu o els Brief'. Allà davant la nau, en el record que li venia sovint a la ment a la nena, ell havia marxat en sentir la senyora Brief apropar-se pel jardí.

La nova confiança amb la què la neboda es mirava l'oncle, menys reservada que abans, era però prou evident. 'També les coses sobre saiyajins que, de cop, la nena sabia'.

Estava segura que la seva mare ja n'era conscient, tot i així.

– Procuraré fixar-m'hi més – va dir aleshores, en aquell passadís proper a la cuina, respecte aquella facilitat per detectar energies de la qual l'hi parlava el guerrer. – Ho sento.

En aquell record, en Trunks i en Goten devien continuar a fora, jugant despreocupadament. Fent avanços inexplicables de manera totalment frívola, com sabia la Reiya ara. 'A ella, però, li havia interessat més – llavors i sempre – el què pogués dir-li el seu oncle'.

En consonància, i una vegada més, en Vegeta l'havia mirat amb aquell aire d'estar pensant en més coses; a banda d'escoltant les seves respostes de criatura, saiyajin o no, d'encara no 7 anys.

– Digues-li a la teva mare que hauries de millorar la coordinació de moviments quan ataques amb la dreta – va deixar anar – No ets prou ràpida i et canses.

La nena, tot i que en aquell moment encara no se sabia inferior a en Trunks, que no li havia mostrat la seva transformació fins al present – l'ara en què estava recordant tot allò – no havia pogut evitar preguntar-li el següent al príncep amb to insegur:

– Ens has vist lluitar, doncs? Hi eres? – Li importava el què ell pensés de la seva evolució. I li feia certa gràcia, per tant, que ell els hagués observat. 'Sentia certa admiració per aquell guerrer misteriós que resultava ser el seu oncle'.

Estava segura que hi havia moltes històries d'ell i els saiyans que encara no sabia.

– No, tota l'estona. Amb un minut n'he tingut prou – va respondre anant-se'n. – No progresses del tot malament...

'En Vegeta mai es quedava més d'un moment a observar-los; però la Reiya, ara sí, sabia que ho feia, almenys de passada'. Així ho va pensar la nena, que en aquell moment – en el present – tenia en Trunks convertit en superguerrer davant.

El més probable, donat que no es quedava mai el suficient, era que en Vegeta (no obstant) encara no sabés que el seu fill es transformava.

Com ella, que no ho havia sabut fins feia un moment.

'Qui li anava a dir que defugir aquell joc entre els dos nanos dies enrere, li havia acabat servint per saber que en Vegeta, com a mínim, sentia cert interès – això sí dissimulat i fugisser – pels avanços d'en Trunks'. Avanços dels quals, probablement, desconeixia el més impressionant de tots.

Fins llavors sabia que en Trunks procurava entrenar-hi a prop de vegades, com per casualitat, com si (en el fons) no estigués també esperant que aquest se'l mirés; però no li constava que el seu pare n'hagués fet mai ni més ni menys. 'No, a banda d'algun crit per corregir-li males postures o atacs fallits'.

'Tot molt al seu estil'.

Dubtava que en Trunks s'hagués transformat, ara per ara, davant seu ja que d'allò que feien no se'n podia dir entrenar exactament junts. 'En Vegeta se'l podia mirar també en aquelles circumstàncies, però sempre acabava tancat dins la màquina de gravetat'.

'L'oncle no és tan dur tampoc, però', va pensar recopilant finalment aquells dos records barrejats, el de feia uns dies, prop de la cuina; i la primera vegada que el germà gran de la seva mare l'havia enxampat espiant-lo fora la nau.

No sabia com havia acabat tenint aquella associació d'idees, al cap i a la fi l'únic que havia recordat en primer lloc havia estat com d'enfadada havia estat també amb en Trunks per l'atenció enjogassada que havia prestat, sense tenir-la gens en compte, a un gairebé desconegut Son Goten.

'I ara a sobre resultava que esbatussant-se amb ell, aquest havia aprés a convertir-se en superguerrer'. Ella ja sabia que no seria fàcil, però no pensava quedar-se enrere. 'Devia ser allò que en deien orgull saiyajin', va suposar resignada.

– El teu pare al·lucinarà – va dir en veu baixa, en assumir-ho, ja una mica més de bon humor. 'En el fons s'alegrava dels passos que estava fent el seu cosí. Estava segura que el pare d'aquest n'estaria orgullós'. – Ets increïble, Trunks – va reconèixer un moment després, en el fons encara picada i pensant en qualitats amb què ella encara pogués guanyar-lo, d'alguna manera. Amb aquesta intenció va donar un pas endavant, tornant a atacar-lo.– Però no em rendiré. No em fas por!

– N'estàs segura? – va provocar-la ell. – No em pots pas guanyar així – va somriure segur i en broma donant dos passos endavant. Enjogassat.

– Si no m'has vençut en 2 minuts, què em dónes? – va desafiar-lo de cop i volta la Reiya amb una estranya brillantor als ulls. 'Acabava de tenir una idea'.

– No ho sé – va dubtar ell – El que vulguis suposo.

– D'acord, doncs – va tirar ella endavant, centrant-se, atacant-lo de nou – Doncs ho decidim després, si és el que jo vulgui...

– Això està fet – van brillar-li els ulls al nano – No pots guanyar un superguerrer. És el que sempre diu el pare. Que és el més poderós que hi ha un superguerrer.

– Fins i tot, tu? – va esquivar-lo un parell de vegades ara en veure que era impossible atacar-lo, en Trunks s'havia adonat ja hores d'ara que si es decidia a lluitar seriosament, tenia aquella batalla guanyada.

– Sobretot jo, cosineta... Estàs perduda... – va fer broma deixant-li anar un enèsim cop de puny que, segons els seus càlculs, havia de deixar-la fora de joc.

– Aahh – va cridar la Reiya tirant-se enrere en veure que no podia contraatacar-lo, tot i que havia pensat una forma de fer-ho des del principi. 'Era possible que aquells dos nanos s'haguessin estat convertint en superguerrers, però... fins on ella sabia, al seu cosí, no l'havia vist mai volar'.

I l'oncle no n'hi havia pas ensenyat. 'Era bastant més complicat que allò els hagués sortit perquè sí... tots sols... de fet no acabava d'entendre com ho havien fet per transformar-se'.

Va enlairar-se amb un somriure guanyador. – Ho sabia! – va cridar en adonar-se que efectivament en Trunks continuava a baix, a metres dels seus peus, confós, buscant-la i encara convertit en superguerrer.

– Pots ser molt més fort que jo... però les cases no es comencen per la teulada, Trunks! – va cridar alertant-lo, pensant en què la seva mare li havia dit una cosa semblant en ensenyar-la a volar. 'Era important per dominar després la seva pròpia força i d'altres tècniques que hi anaven relacionades'.

– Baixa! – va exclamar llavors el seu cosí, mig indignat amb ella i mig enfadat amb si mateix. 'Ja sabia que volava, però no hi havia caigut'. – Això és trampa, jo no volo!

– I jo no em converteixo en superguerrer... encara! – va treure-li la llengua ella, calculant quan deurien haver passat aquells dos minuts acordats – No baixaré fins que hagi passat el temps que hem dit, encara vull que m'ajudis en una cosa... – va somriure-li radiant, tot i que en Trunks cada vegada aparentava més frustrat allà sota.

– Què vols? Digues-ho ja... No val la pena perdre el temps així...

– Molt bé, molt bé – va descendir ella amable, posant-se bé les polseres que duia al braç i somrient encara més – Vull que convencis al teu pare perquè puguem entrenar amb ell... – El record de les paraules d'en Vegeta, dels seus consells deixats anar sense interès, de la seva relació encara un pèl distant amb el seu oncle, li ho havien fet pensar. 'És clar, n'era la solució... Esperava'. Coneixent la seva mare i en Cor Petit només li dirien que encara havia d'esforçar-s'hi molt... però a la Reiya la frustrava pensar que en Trunks no s'hi havia esforçat pas tant. 'No era just'. – ... almenys podríem entrenar-hi de tant en tant. Tu ja ho has fet alguna vegada, encara que ell et fes més o menys cas. Jo també vull convertir-me en superguerrer algun dia. Ell ha de saber com ho puc fer.

En Trunks va bufar: – Ja el coneixes... no voldrà.

– Sí voldrà... Només que has de fer-t'ho venir bé – va mirar-lo dubtar – Va, Trunks. Mentre el convences o no, ja t'ajudaré jo a volar, d'acord?

– Però tu ets més petita que jo – va rondinar ell.

– Sí però ets tu qui aconsegueix transformar-se sense saber volar! – va somriure múrria – Va, que no és tan difícil! Tracte fet?

.

– Ei, no es pot conduir així! Heu estat a punt de matar algú – va dir-los un estrany home de roba acolorida i casc que se'ls acabava de posar davant.

– Què fas, ximple? T'anàvem a atropellar – van respondre ells amb to desafiant. Havien anat molt de pressa, sí, però així era com solien circular. Ara no pensaven pas fer cas d'un pallasso.

– Prometeu-me que a partir d'ara conduireu amb prudència, sobretot a la ciutat! – va insistir l'home estrany, amb capa inclosa, i antenes estranyes al casc, en veure que no l'escoltaven.

– Què has dit, nano? Que vas a un ball de disfresses o què?... – Ells que portaven la vida saltant-se les normes de trànsit, i unes quantes més sobre la venda de substàncies prohibides i els robatoris amb armes, no havien vist mai un paio tan estrany a Ciutat Satan. Duia una vestimenta entre verda i negre, i la capa vermella.

– Què ets, tu? Un fenomen? – va dir aleshores l'altre home fastiguejat, traient-se una pistola de la cintura. L'altre ja subjectava un ganivet, però el noi que els havia parat no va fer ni més ni menys.

– Què? Qui sóc, dius? – va creuar-se de mans en Son Gohan disfressat, fent-se seriosament aquella pregunta. – Doncs ara que ho dius...

'No havia pensat en cap nom que posar-se'. Ara hauria d'improvisar.

– Sóc el gran Saiyaman... – va intentar recordar unes postures, per ell prou adequades, que havia vist una vegada a la seva infància. Li semblava una gran presentació – I m'agrada la pau...

Va veure frustrat, però, com els dos homes que havien sortit del cotxe en to desafiant ara se'n reien d'ell.

– No us rieu de mi! M'ha costat molt inventar-m'ho! – I era veritat, l'havia ben fotut que li demanessin qui era quan encara no havia pensat un nom, ni una presentació prou decent; encara que, en les postures, hi havia fantasiejat prou la nit anterior amb en Goten com espectador. – Sóc el defensor de la pau i la justícia... i no puc deixar que continueu corrent així.

Els dos homes van mirar-se ara astorats, amb un sol cop de peu, aquell estrany home disfressat acabava de trencar l'asfalt de la carretera on era.

'Potser sí que era millor tocar el dos'. – No ho farem més – va assegurar un d'ells, tornant a pujar al cotxe, i reculant, amb to esporuguit – No es preocupi!

En Gohan va quedar-se'ls mirant sorprès. ¿Tampoc n'hi havia per tant, no?

L'endemà, va pensar, podria tornar a Ciutat Satan sense fer servir el Núvol Kinton. 'La disfressa li permetia arribar a la ciutat sense que el reconeguessin, i així aniria molt més ràpid, de fet'.

Era genial que només hagués de pitjar un botó del rellotge per tal de transformar-se. 'La Bulma li havia fet un vestit genial'. Ben pensat no entenia per què en Trunks havia semblat tan desanimat en veure'l.

A ell cada vegada li agradava més aquell estil.

I de seguida per tot Ciutat Satan s'havia escampat el rumor que hi circulava un altre heroi, el gran Saiyaman. 'N'estava prou content, encara que aquella companya seva de classe, la Vídel, estigués cada vegada més pesada al respecte'.

Ja n'havia hagut de defugir unes quantes vegades. 'I això que la disfressa estava prou bé'. ¿Com podia sospitar-ne?

– No sé qui pot ser – Havia comentat amb l'Erasa i en Músculs a classe – Però tothom en parla. Es veu que és molt fort i ràpid. Si sabés qui és...

– Au va, Vídel... – va calmar-la en Músculs – Què més et dóna? Ha fet un parell de favors a la polícia, sí. I ha aparegut sense que ningú li demanés el parer, però segur que no és més que un xixarel·lo.

– Tu sempre tan simpàtic – va rebatre l'Erasa, rossa i de cabells curts, mentre en Gohan, de fet, feia veure que no se'ls escoltava. – Després de la classe de demà d'Educació Física, què us sembla si anem tots plegats a prendre alguna cosa... T'hi apuntes, Son Gohan?

– Jo... – va fer nerviós. No li entrava al cap repetir una classe tan desastrosa com havia estat la de gimnàstica. 'Tot jugant a beisbol amb els companys, cada esforç per passar desapercebut, l'havia deixat més i més en evidència: Havia tingut punteria quan no en volia tenir, havia saltat a més de 300 metres d'alçada, quan ni tan sols volia fer res més que agafar la pilota a poca altura... tot un desastre'. Potser era per això que ara tenia la Vídel més pendent que mai. – Estic constipat – va fingir estossegar – De fet pensava dur un justificant demà... per no empitjorar el constipat. Seria una mala passada que em posés malalt, ara que a les altres assignatures comencem a donar matèria densa.

– Però et pots quedar estudiant a la biblioteca – va rebatre de seguida l'Erasa, agafant-se-li del braç d'una manera que el posava prou nerviós – No crec que et deixin tornar a casa abans, només perquè estàs constipat. Podries venir a prendre alguna cosa amb nosaltres... Així ens coneixem millor, tots, vull dir és clar – va apartar-se'n, a la fi, en veure la manera en què la mirava ara la Vídel. 'Sabia que la seva amiga se solia enfadar per la manera com ella entrava als nois, però aquesta vegada aparentava més fastiguejada que mai'. Seria millor no empitjorar el seu mal humor. – Va, què me'n dius?

– És que ja ho sabeu que visc a centenars de quilòmetres d'aquí... No em puc quedar a fer extraescolars... i... – va continuar posant excuses en Son Gohan, desitjant no haver de posar-ne més. 'Encara que bé, si volia ser un alumne normal, potser tampoc els hauria d'estar defugint d'aquella manera'.

– Sí, deixa'l Erasa. En Gohan és un nerd, deu haver d'estudiar molt per agafar-nos el ritme, pobre – va riure en Músculs – Ets dels que no pot treure menys de 10 als exàmens, eh? O la teva marona s'enfada si arribes un parell d'hores tard?

– Gohan... – va intentar posar calma l'Erasa – No l'escoltis... A vegades ell és així. Si vius molt lluny és normal que no et puguis quedar, imagina't: deus arribar a l'hora de sopar a casa... i... – va intentar suavitzar la situació, tot i que en Gohan semblava més aviat seré que enfadat amb el seu company. Pensatiu, potser.

– Vinc. Teniu raó, si només es prendre alguna cosa, puc estar-me una estona i marxar...

– Fantàstic – va quasi emocionar-se massa l'Erasa – Tu també vindràs, eh, Vídel? Podem ensenyar-li a en Gohan la nostra cafeteria preferida. Serà genial! – va exagerar el to amb un somriure.

.

– Així, vindràs? – va moure la sorra amb el peu, aguaitant la dona que tenia davant i que observava l'horitzó, mentre es tocava el cabell pensativa. – És l'aniversari de la Maron, fa tres anys, i segur que li farà il·lusió que la Reiya hi sigui... A més l'A-18 vol... ja saps com és... va veure uns texans l'últim cop i li he promès que li compraria.

– Sí, ja me'n recordo – va fer més pensativa encara – Però vols dir que encara els tindran? Fa setmanes d'aquella sortida... Com és que encara no hi heu anat?

– Bé... – va dubtar en dir-ho – És que això dels diners... Ja saps que cap dels dos treballem, vivim aquí i, bé, jo continuo fent algunes tasques puntuals com repartir llet. No som precisament la Bulma, nosaltres. Però ara que els tinc, els diners, no em vull esperar a diumenge... aquest divendres acaben les rebaixes a aquell centre comercial...

La Nasu va somriure-li. – Diners... En Cor Petit diu que no serveixen per a res... De fet, no té cap intenció de tornar-nos a acompanyar. T'ho pots ben imaginar, no?

– Sí – va somriure també l'home – Però tu sí vindràs, oi? – va insistir, i va alçar la vista buscant-hi complicitat – Amb l'A-18 us enteneu bé... No vull que acabi avorrida de mi i de només veure en Follet Tortuga i l'Ulong al seu voltant... tota l'estona. Que hi siguis tu, que ets una noia, hi dóna un aire diferent. A ella li agrada que vinguis – va baixar la veu perquè l'A-18 no el sentís – M'ho ha dit. No és tan rara...

– Bé... Si entendre'ns bé és passar el 75% del temps en silenci – va dir, tot i que de seguida va fer-li entendre amb la mirada despreocupada que només feia broma. 'No és que li importés pas en absolut'. Ella a vegades també era una mica així: – A mi també m'agrada... en el bon sentit, Krilín. M'agrada la companyia d'algú amb qui no has de parlar d'absurditats sí o sí, perquè no pot suportar un bon silenci. Compta amb mi... i amb la Reiya. Demà serem aquí!

Va sentir-se'n agraït. 'Se sentia content de veure com la Maron creixia per ser amiga d'aquella noieta que cada vegada més era la Reiya'. No deixava de ser la filla del seu millor amic. 'Encara que ja mai toquessin el tema'.

– Per cert – va suggerir l'home de cop i volta – Saps quin pentinat ha insistit per fer-se la Maron avui?

La Nasu va mirar-se'l sense saber on volia anar a parar – No... – va dubtar.

– Dues cuetes... altes... Suposo que saps d'on ho ha tret, no? – va fer broma – Més ben pentinades, això sí...

– No m'ho puc creure. La Reiya estarà encantada d'haver creat tendència. Ho saps, oi, que li encanta fer-li de model? Se sent adulta així... encara que dissimula...

– Bé, però, la Maron ni tan sols sap què és un combat... Me n'alegro, tot i així... – El fet que se n'alegrés perquè estiguessin parlat d'una filla d'en Son Goku flotava a l'ambient, però cap dels dos estava disposat a dir-ho, ni tan sols en una conversa trivial com aquella.

El tema del pare de la Reiya no es mencionava ni tan sols davant la menuda. 'Que, sortosament per la Nasu, fins llavors, no es plantejava pas que les coses haguessin de ser diferents de com eren'.

.

La Maron era una nena petita i rossa, riallera i d'aire molt infantil, que la Reiya agafava de la mà orgullosa cada vegada que, acompanyada per la seva mare, deixaven els entrenaments i el palau de Déu a banda, i feien alguna sortida amb la família d'en Krilín.

La Reiya no s'havia preguntat mai d'on havia tret la seva mare tota aquella colla d'amics tan diferents entre si. 'Sabia, per sobre, que el seu oncle havia arribat a la Terra per desfer-se del planeta i aconseguir les famoses Boles de Drac'. I que la seva mare, seguint un impuls d'en Mefus, hi havia acabat també aterrant.

Però coneixia potser millor la història de la vella guerra entre saiyajins i tsufurs, que el per què elles dues vivien amb en Cor Petit. 'No s'ho havia preguntat tampoc mai'.

En Trunks vivia amb l'oncle i la Bulma, els seus pares, i ella amb en Cor Petit i la Nasu, la seva mare; no hi havia trobat mai res d'estrany.

La Maron també vivia amb els seus pares. 'Així que suposava que, d'alguna manera, en Cor Petit havia estat allà sempre'. Com en Krilín, com en Vegeta...

No havia sorgit mai d'ella fer-se'n preguntes al respecte. Va envoltar la seva cua saiyajin a la cintura, abans d'avançar amb la Maron al costat.

La seva mare s'acabava d'allunyar amb l'A-18 i en Krilín, botigues enllà. 'Anaven a buscar alguna cosa al pis de dalt del centre comercial'. I les havien deixat amb l'Ulong i en Follet Tortuga, que ja era enganxat a un aparador observant vés a saber què.

– Véns, Maron? Aquests dos sempre estan igual... – va allunyar-se la Reiya de l'ancià i el porquet, vorera enllà – El teu pare ha dit que després ens convidarà a un restaurant que coneix... Crec que ja hi hem anat alguna altra vegada, recordes aquell restaurant dels plats de colors? – va tocar-li el cap, com explicant-li una història que la nena ja havia de conèixer – No menges gaire, però a què t'agrada veure passar plats per les cintes que hi donen voltes entre les taules? La meva tieta, la Bulma, també diu que és el més modern de la ciutat, saps? A mi també m'agrada... pots cruspir-te tot el que vulguis! Tot! – va dir ella mateixa entusiasmada, pensant-ho. 'Ella que solia agafar aquells platets de vuit en vuit amb total calma'.

L'última vegada els havien fet pagar un suplement per tot el que ella i la Nasu s'havien arribat a menjar. 'Sobretot ella'.

– Ei – va escoltar en Son Gohan com l'Erasa, que no s'havia separat d'ell ni un moment en aquella sortida que havien fet per ciutat, el cridava – T'ha agradat la cafeteria? Hi venim sempre... – va somriure-li. – No li tinguis en compte, eh, a la Vídel? No està gaire simpàtica... però tot això del guerrer daurat, primer; i després aquest tal Saiyaman... la té bastant trasbalsada. I saps? No ho entenc... – va baixar la veu perquè la seva amiga no la sentís, la noia ara parlava amb en Músculs, el jove fort de cabells rossos i llargs, que sempre li prestava atenció – Si jo tingués un heroi que em tragués feina de sobre... n'estaria contenta! Imagina't, jugant-se la vida ajudant a la policia... És molt valenta, jo no sé si podria...

En Son Gohan va assentir callat. 'Sort que la disfressa de la Bulma protegia el seu anonimat'.

– Ah! Sort que tu i jo som normals, eh? – va continuar l'Erasa sense callar – Vull dir no practiquem esport ni tot això... I no hem de perdre el temps, entrenant-nos! Encara que tu ho vas fer molt bé jugant a beisbol, eh? En saps...

– No pot ser – va interrompre'ls la Vídel, des de darrere, encara amb el gelat de bola que havia demanat a la cafeteria però que no s'havia menjat, desfent-se-li a les mans. – Me n'he d'anar... m'he oblidat de carregar les piles d'aquest trasto – va queixar-se, mirant-se el rellotge amb el qual es comunicava amb la policia – Si em necessiten, d'aquí una estona, ja no em podran ni avisar.

'Era real aquella excusa o la deia per treure's de sobre aquell noi ros?', va preguntar-se lleugerament en Gohan aleshores, mirant-se l'expressió de la noia sense poder desxifrar-la. El cert és que aquell noi que ara se la mirava desanimat, no havia parat de parlar-li en tota l'estona. I ella feia estona que era evident que no l'escoltava.

– No, dona... – va intentar retenir-la l'Erasa – Però si ens ho estem passant molt bé! No ens ho facis això...

– Jo... – va aprofitar llavors l'avinentesa en Gohan per excusar-se a la fi – Jo també me n'he d'anar, eh? Ara sí que se'm farà tard... no puc arribar a casa gaire després de sopar... seria un problema...

– Oh! – va queixar-se la noia rossa – No hi ha dret, avui que ens estàvem coneixent tots! Bé, menys la Vídel que ha estat callada tota l'estona – va afegir, agafant pel braç la seva amiga i sacsejant-la – Aviam si demà ho repetim de millor humor, eh, noia?

Els dos, la Vídel i en Gohan van estar a punt de saltar endavant, per posar la seva particular excusa i no tornar a quedar, ni en grup ni de cap manera, quan van escoltar en Músculs, allà palplantat, cridar.

– És boig! Si no frena, les matarà!

En Gohan aviat va girar el cap per veure com efectivament dues nenes, una morena i l'altra rossa, i una més alta (i més gran) que l'altra, passaven parlant el pas de zebra, mentre un camió de mercaderies no aparentava parar i estava a punt d'embestir-les.

– Nooo! Aparteu-vos! – Abans que ell, la Vídel va ser la primera en reaccionar de veritat, dirigint-se a les criatures, mentre que en Gohan s'adonava que si no tirava del seu poder llavors, haurien de lamentar l'atropellament d'aquelles nenes.

– Merda – va fer un salt extraordinari cap endavant, deixant l'Erasa i en Músculs totalment parats. – Vídel, espera! – va avançar definitivament endavant fins a gairebé tocar les petites, que aparentaven haver-se adonat ja, pel rebombori del seu voltant, que alguna cosa molt grossa passava.

La més gran s'havia girat de fet cap al camió quasi sense pestanyejar. 'Què feia que no corria?', va pensar en Gohan suposant que la por l'havia deixat sense capacitat de reacció. 'Tot allò estava passant en menys d'una vintena de segons'. Podia ser una tragèdia.

Una cosa molt estranya, i inesperada, va passar però en aquell precís instant.

El camió va sortir disparat enlaire, caient de sobte metres enllà amb la càrrega espargint-se per tot el seu voltant. 'Estava segur que aquell trasto havia tocat la nena'. Havia estat gairebé segur que (de fet) la petita havia estirat la mà en el darrer moment, com si intentés aturar-lo absurdament, abans que aquest li caigués a sobre.

Hagués lamentat per sempre no haver estat més ràpid, no haver reaccionat – deixant de banda abans la por a descobrir a tothom tot el seu poder – si els hi hagués passat res a aquelles dues nenes. 'Però ara no entenia què havia passat'.

Les sirenes de la policia, i centenars de curiosos començaven a aproximar-se sorollosament al lloc dels fets.

La Vídel estava fins i tot més sorpresa que ell: – Què ha passat? – va demanar-li.

– No ho sé – va assegurar per primera vegada dient-li allò de veritat. 'No acabava d'entendre-ho'. Fins que va mirar cap a sota, la nena que ara consolava la petita que sí que plorava espantada, i que se li dirigia a la gatzoneta, mentre li acaronava el cabell.

– No passa res, Maron. Has vist? No ha estat res...

– Com... pot... com pot haver volat el camió? – va preguntar la Vídel des del darrere encara evidentment astorada – Gohan... m'escoltes?

Però en Son Gohan ja només era capaç de mirar endavant. 'La cua...'. Aquella nena allà parada amb total tranquil·litat, la cua de mico movent-se-li inquieta, i els cabells lleugerament encrespats era... Oh! Per Kami... Però si havia crescut molt...

No va arribar a dir-ne el nom. La Vídel també semblava haver-se fixat en el detall de la cua en aquell mateix instant: – Té... té... – va quasi cridar, mentre l'Erasa i en Músculs s'hi reunien – Té cua! Ella té cua... No, no pot ser... Mai havia vist que...

– Una nena amb cua? – va valorar l'Erasa – Deu ser alguna mena de malformació, no? Potser producte de... no ho sé... Creieu que hi ha més gent amb cua? – va valorar, tapant-se la boca a l'instant, quan la mirada negra de la petita, que s'havia alçat de cop i s'havia espolsat la faldilla visiblement ofesa, s'havia clavat en ella... – Bé, tampoc volia que... Oh, perdona'm, maca...

– No és una malformació – va dir imitant-li un to de veu que a en Gohan va evidenciar-li encara més l'accent de ciutat de l'Erasa. Va estar a punt de riure, abans de tornar-la a mirar. 'Continuava tenint els mateixos ulls que en Goku'. Era la mateixa nena que feia tants anys que no veia, des de què ella era un inquiet esquitx.

La petita rossa, a qui pràcticament no se li distingia el nas, s'havia calmat ara i es mirava amb un puny tancat – amb què s'eixugava les llàgrimes – les reaccions d'una Reiya que havia alçat una cella a l'expectativa del què deien aquells nois.

– Vols dir que hi ha més gent amb... amb cua? – va fer la Vídel, mirant-se-la bé un instant. I després tornant a valorar com podia haver volat aquell camió: 'Potser havia estat un error mecànic'. – Us heu espantat, eh? – va intentar tornar a centrar-se en el que realment importava. – Va, prou, Erasa. Deuen estar espantades... i nosaltres debatent sobre la cua... A mi em resulta simpàtica... – va concloure.

En Gohan estava, enmig de l'astorament, i de cop i volta, a punt de perdre els nervis. 'Sort que la Reiya no aparentava conèixer-lo en absolut'. No es volia ni imaginar la cara que posarien tots si sabessin que ell, un dia, també havia tingut cua. 'No n'era gens de normal, ell. I el que volia era adaptar-se a l'institut sense problemes. Encara que aspirava a fer de Ciutat Satan un lloc millor, però en nom del gran Saiyaman, és clar'. Va bufar preocupat.

– Bé, si ja estan bé... pot ser que marxem, no? Mira... Aquí tenim els agents de policia – va assenyalar els dos homes que s'apropaven – Anem?

'Si no s'equivocava, elles no devien córrer del tot soles per allà'. Allò sí que era un problema.

– Home, però, no vols pas deixar-les aquí soles, no? – va mig enfadar-se la Vídel – Pobres, deuen estar espantades!

La veu d'ella va quedar trencada pel so d'algú corrent i per la pregunta inesperada de qui acabava de demanar al camioner, que tot just aconseguia sortir del vehicle, si es trobava bé.

'Nasu...'.

– Esteu bé? – Davant seu, va aparèixer de cop i volta en Krilín, que d'entrada no va ni tan sols veure'l – La teva mare matarà en Follet Tortuga, baldufa – va agafar-la en braços, enlaire, mentre mirava enrere: 'L'A-18 era uns metres més enllà, arrossegant l'Ulong i en Follet Tortuga d'una orella, mantenint-los amb força suspesos a l'aire. En Gohan va voler-se fondre en veure l'escena'.

'Ara venia quan en Krilín el veia, i els seus amics de l'institut s'adonaven que ell no era ni molt menys normal'.

El fill gran d'en Goku va baixar el cap esperant la patacada, mentre la Vídel i els seus companys, així com els dos agents de polícia, observaven l'escena totalment esmaperduts.

La Nasu havia avançat endavant i... renyava la petita: – Podries haver fet mal al conductor, Reiya! Què et costava, agafar la Maron i sortir volant, eh?

– És que... – va posar-se les mans al darrere la menuda excusant-se – Era ell qui venia sense intenció de frenar!

– Reiya... – va intentar raonar la Nasu, intentant evitar el somriure de complicitat... i fer-li veure que podria haver fet mal de debò al terrestre: – No ho pots fer això!

– Però, senyora – va intervenir la Vídel sense creure-s'ho, amb les mans a la cintura i el gest incrèdul al rostre – No pot culpar a la petita de... Que no ho veu que la seva filla podria haver-se matat? L'han estat a punt d'atropellar!

La filla d'en Satan, malgrat la seva irritació, ja no va obtenir resposta. 'Ni va esperar-la, sorpresa ara pels nous esdeveniments'.

En Krilín acabava d'alçar el cap, obrint els ulls totalment en adonar-se qui estava al costat de la noia de cabells llargs, i cues subjectes en dues anelles daurades, que els parlava. I, entre l'espasa i la paret, la nena saiyajin només va saber llavors – aprofitant la distracció – fer-li veure a la seva mare que, en realitat, tampoc havia tingut temps de reaccionar davant de tot el què passava allà a l'hora.

– Ells han començat a cridar i m'han distret! – va queixar-se. – De sobte venien i bé... no ho sé. Ja no se m'ha acudit saltar enlaire! – va dir mig molesta, en to d'explicació, mentre veia que la seva mare ja no l'escoltava. – Mama, m'escoltes?

La Nasu, com en Krilín, es mirava el noi de 16 anys que tenia davant. 'Era tot un home ja'. Com havia canviat... I no obstant seguia sent inconfusible. 'Un fill d'en Son Goku'.

– Son Gohan!

– Ho... Hola... – va fer ell mig nerviós per la situació, però també sentint-se estrany de tornar-les a veure en aquell precís moment. La Nasu no havia canviat gens, excepte per les robes molt més humanes i el recollit en cua de cavall alta que no havia dut mai abans. La Reiya en canvi ja no tenia gaire res a veure amb un nadó. 'Era una nena alta, visiblement més alta que en Goten, que transmetia caràcter fins i tot amb la manera de vestir'.

Va recuperar un pensament de feia dies, en processar que sí que realment ho era... la seva mitja germana. 'Potser ella no posaria el crit al cel si veia la seva disfressa... Com, en canvi, sí que havia fet en Trunks', va pensar confós, buscant la ironia de la situació. El vermell de la samarreta de la Reiya, amb el blanc de la faldilla i el negre dels shorts eren també una combinació força vistosa. 'Se l'havia imaginat diferent, almenys en allò'.

'¿O era ell qui havia acabat per no veure com de cridanera resultava la seva vestimenta, fins i tot en comparació amb vestits de carrers acolorits i vius com els de qualsevol infant i jove que defugís els simples grisos?'. Suposava que, respecte a la Reiya, s'havia imaginat una nena de celles arrufades embotida en vestimenta saiyan.

Va negar amb el cap, tornant-se a mirar la menuda. 'Darrerament havia pensat amb ella, exactament per allò: per la reacció que havia tingut en Trunks a la seva vestimenta'. Havia pensat en si, a banda del vestit, el caràcter d'ella s'hi assemblaria gaire... al fill d'en Vegeta.

I havia suposat que sí.

De moment de caràcter, això sí, sí que en tenia. 'Una mica com en Trunks'. Però no era la nena fosca ni malhumorada que potser, deixant córrer la imaginació i comparant-la amb en Vegeta i la Nasu de l'inici, s'havia acabat construint al cap.

I si s'assemblava més al seu pare del què s'hagués imaginat?

– Gohan... – va interrompre'ls en Follet Tortuga masegat que s'havia escapat de l'A-18 – Quina sorpresa, noi!

– Els coneixes? – van fer la Vídel i l'Erasa a l'hora, davant l'escepticisme del mateix Músculs, que començava a pensar que a banda d'un nerd, aquell tal Son Gohan estava fet tot un freak.

– Sí, bé, jo...

– Jo vaig entrenar el seu...

– El meu lloro! – va saltar sense sentit de cop. 'No podia espatllar-ho ara'. La Nasu i en Krilín van quedar-se'l mirant sorpresos. ¿S'havia tornat boig? – És domador d'aus... això... un preparador d'aus salvatges... A casa teníem un lloro i el va entrenar ell...

Va concloure allò avergonyint-se una mica de l'excusa i baixant el cap, esperant que cap dels amics del seu pare el deixés en evidència.

– El teu lloro... – va repetir la Nasu amb compte. Mirant-se'l i intentant comprendre què li passava. – Bé, suposo que hauríem de deixar-lo fer amb calma, no, Krilín? En Gohan estava amb els seus amics...

– Sí – va reaccionar en Krilín – Però vine a visitar-nos després... o demà... i ens expliques com et va... ja veig que estàs ben acompanyat, eh, noi? – va fer-li un cop divertit de colze, mirant de reüll la Vídel i l'Erasa. 'Devia estar lligant va pensar'. – I pensar que de petit semblaves tonto...

– Eh... – va queixar-se de sobte.

– Home, tonto, tonto... vull dir... ja m'entens... Quines noies més maques que t'acompanyen – va notar que es ficava en un jardí fins i tot abans d'obrir la boca. L'A-18 ara també se'l mirava a ell, encara subjectant amenaçadorament l'Ulong. – Ens veiem, eh? Vine! Que darrerament sempre coincidim a Corporació Capsula, fa segles que no passes per l'illa!

La Vídel cada vegada al·lucinava més: Corporació Capsula? Però si la gent de Corporació Capsula de la ciutat de l'Oest era rica! I tenien fama d'estranys!

– Jo sí que me'n vaig, mare! – va saltar de cop i volta la Reiya, mirant-se tota l'escena i la conversa dels grans amb desconfiança. 'No acabava de recordar aquell noi, però sí es deia Gohan més o menys podia situar-lo'. El germà de l'amic d'en Trunks... l'una vegada deixeble d'en Cor Petit. Velles històries que mig coneixia, d'altres que desconeixia del tot.

– Ja és l'hora? I el sopar? No véns a sopar? És el restaurant preferit de la Maron... – La intenció sobtada de la petita va distreure-la.

– No, mama... Porto estona pensant en allò que vam quedar que faríem amb en Dende. I estic cansada de tan soroll i tan cotxe. Prefereixo una mica de tranquil·litat... Però demà vinc al matí i em banyo a la platja amb tu, eh, Maron?! Podem fer castells de sorra! – va plegar-se d'espatlles, tot alçant el vol – Segur que no vols venir, mare? Va, que m'ha dit que m'ensenyarà namekià! Pots afegir-t'hi després també.

– Com vols que aprengui namekià a aquestes alçades? – va negar ella amb el cap – Però sí que vinc... – va assentir amb un somrís maternal que en Gohan no li havia vist mai abans. 'No tan ampli'. – Espera un moment.

– No... Atrapa'm, mare, vaaa. Una cursa fins al palau de Déu, què et sembla? – va reiterar la menuda des de l'aire.

– D'acord... va que t'atrapo, comença tu... – va riure ara sí la Nasu, deixant-la enlairar-se més i marxar. Després, però, en comptes de seguir-la immediatament, va girar-se cap a en Gohan que les havia estat mirant tota l'estona – Ja saps que pots venir quan vulguis tu també... En Cor Petit té moltes ganes de veure't...

– Sí...

– Volia venir-te a visitar ell – va insistir la Nasu, aquesta vegada agafant el vol ella, davant uns amics d'en Son Gohan que cada vegada estaven més espantats. 'Aquella gent, volava i parlava de palaus... Palaus de què?'. No s'acabaven de creure el què veien... i tota la gent que els envoltava, encuriosida per l'accident, tampoc. Ni la policia. – Volia venir ell... però li feia por distreure't. Pel que em va dir, t'havies proposat estudiar fort...

– Així és – va afirmar, encara parat per tot el que acabava de passar. 'Aquella nena alegre i determinada que se n'acabava d'anar, era també la seva germana'. I havia passat dos anys sense ni tan sols veure-la. No s'assemblava en gaire res, a banda d'una mica en el caràcter i en els ulls, en la nena petita de llavors – Però jo també em volia escapar per veure'l, dóna-li molts records, si us plau, Nasu.

– Fet, fa molt temps que no véns – va somriure, girant-se ara cap a en Krilín – Suposo que haurem de deixar l'àpat per un altre dia... a la Reiya no li agraden gaire les aglomeracions... ni tant soroll urbà... ja ho has vist... no almenys tanta estona seguida. Us fa res, anar-hi vosaltres?

– No, que va – va parlar per primera vegada l'A-18 que se'ls havia estat mirant sense cap mena d'interès palpable, a banda de l'intent d'enviar a la lluna aquells dos 'adults' que a punt havien estat de deixar en situació de perill la seva filla Maron. 'Sort que amb algú com la Reiya, no es podia dir que hagués estat exactament desemparada'. – Jo tampoc tinc ganes de perdre el temps en restaurants. Millor acabarem de celebrar l'aniversari de la Maron a casa... mentre en Follet Tortuga ens fa amablement el sopar... i tu l'ajudaràs, eh? – va preguntar agradablement, però tan suau que aparentava ser una amenaça, a l'Ulong.

– És clar, és clar... – Quan les nenes s'havien allunyat, havien estat distrets en l'aparador d'una botiga de roba interior. Especialitzada en sostens de talles grans. – Un plaer veure't Son Gohan – va dirigir-se al noi, un cop lliure, rascant-se l'orella que ella li havia maltractat. – Ja veus que és dur viure amb un ex-robot, eh? – va dir baixet, i acusadorament, encara que la Vídel sí que va poder-lo escoltar.

– Un robot, dius? – va exclamar, ja massa astorada per tantes preguntes – Tota aquesta gent estranya són amics teus, Son Gohan? – va fer amb els ulls ben oberts, mentre en Krilín comprenia que potser havien ficat la pota i s'acomiadava d'en Gohan, tot recordant-li que l'esperava l'endemà o un dia d'aquells a l'illa del mestre Mutenroshi. 'Entrenarem més lloros', va quasi riure en deixar-li anar aquella petita ironia de complicitat.

– Així... tota aquesta gent són amics teus... – va fer la Vídel molesta una vegada més, i ja sense ells davant – No són una mica estranys, eh?

– Bé, en realitat, són amics del meu pare – va intentar excusar-se, mentre que al carrer, un cop que la policia havia atès al camioner, tot tornava a la normalitat – Ell és... va morir fa temps.

– Oh... – no va atrevir-se a dir res més la Vídel. – Perdona, Son Gohan... Suposo que no ho són tan d'estranys, no? – va somriure-li, mirant-se la galeta del gelat que li havia quedat desfet sobre els pantalons. 'Ella, que havia perdut la seva difunta mare de petita, sabia que se sentia'. – Pf. Ara sí que me n'he d'anar... a canviar-me de roba – va tornar-se a mirar com havia quedat tot – Ens veiem demà a l'institut, nois!

– Adéu! – va acomiadar-se'n també en Gohan, anant a agafar el vol una mica més enllà perquè a ell no el veiessin. 'Potser al cap i a la fi no era tan desagradable aquella noia'.

.

.

En Iamxa va aterrar en aquell terreny humit de bon matí, tot mirant-se la calma del voltant. 'Ell que una vegada havia estat un bandit solitari, ara era el més semblant a un animal de ciutat; algú acostumat als sopars i a les sortides de copes amb companys d'equip i noies vàries'. L'experiència amb el beisbol, encara que ara ja començava a ser prou gran per retirar-se, li havia servit per viure anys d'una vida a la què de ben jove no hi havia estat mai acostumat.

La Bulma l'havia dut a la ciutat. I al cap dels anys l'havia perdut a ella i havia guanyat aquell mode de vida que, tot i encantar-li durant temps, començava a avorrir. 'Sí, tenia un parell de noies amb les què anar-se'n al llit, almenys dos o tres cops per setmana'. I havia tingut unes quantes xicotes de setmanes soltes, abans de conformar-se i consolidar-se com a solter convençut.

Estant amb la Bulma ja havia comès, en efecte, l'error de tenir una d'aquelles cites, alguna vegada. Va sospirar. '¿Havia estat també culpa seva tot aquell dolor que havia sentit un dia?'. Ara ja ni tan sols se sentia amb ànims de lamentar-ho.

'¿On havien quedat els temps de combat i entrenament?'. ¿I el noi rebel i esquerp que havia començat a sortir amb la Bulma?. El Iamxa que era guerrer, de fet, potser havia començat a morir aquella vegada... en mans d'un trist saibaman. La seva presència als Jocs d'en Cèl·lula, no per res, havia estat més aviat testimonial.

Ja abans amb tot l'assumpte dels androides s'havia adonat que, per molt que volgués, davant de segons quins nivells de força i del poder immens dels superguerrers, ell ja no podia fer-hi res.

¿I de l'home enamorat de la Bulma, què se n'havia fet?... a aquest l'havien matat... i no havia estat pas algú tan diferent a la persona que havia començat a matar en Iamxa guerrer. 'L'arribada d'en Vegeta i en Nappa a la Terra havia estat, un dia feia anys, el principi de la fi de tot allò que havia sigut la seva vida en aquella època'.

¿Qui li anava a dir que ara, tants anys després, ell es començaria a replantejar de nou tota aquella vida, que havia començat a fer a ciutat tant temps abans? Estava avorrit de les fans, dels partits del diumenge, dels comentaris de la premsa sobre la seva edat i sobre els trucs que podia estar fent servir per mantenir-se en tanta forma... i sobretot de les noies fàcils de discoteca... dels llençols desfets i dels matins de ressaca intentant endevinar com es deia la nova bellesa que dormia despullada sobre el seu llit.

No és que ja no necessités el sexe arbitrari que tan viu l'havia fet sentir temps enrere, és que simplement l'avorria contemplar la sola possibilitat de llançar-s'hi una vegada més.

En el fons si havia volgut superar la seva por a les dones, de jove, no havia estat pas per acabar així. 'En el fons ell sí que havia pensat que algun dia es casaria i formaria una família'.

La Bulma tenia ara una família. Fins i tot en Krilín l'havia format en els últims anys. 'I ell... ell no era el guerrer ordenat i solitari que havia estat sempre en Ten Shin Han'. Ell sí que hagués volgut algú al costat.

Però començava a pensar que, a aquelles alçades, era massa tard.

– Goten! – va veure com el nen sortia de casa i s'hi aproximava rient – Caram, com va? M'ha dit la teva mare que en Son Gohan t'ha tornat el Núvol Kinton perquè ja no el fa servir per anar a l'escola. Ara és tot teu en propietat, eh? Ja el saps fer servir?

– Sí! – va somriure el nen, i va disposar-se a parlar, però va callar en comprendre que no era bona idea dir-li que ja l'havia fet servir amb anterioritat... i per viatjar tan lluny com estava la ciutat de l'Oest... la seva mare, que ara sortia darrera seu, s'enfadaria si el sentia – El domino força bé... – va fingir, rascant-se el cap, amb un gest inconscient que a la Xixi que venia just uns passos per darrere va recordar-li inevitablement al seu difunt marit. Va mirar-se en Iamxa que també observava el nen ara. 'Devia pensar el mateix que ella'. La mirada el delatava.

– Iamxa, noi – va començar a parlar intentant evitar la punxada al cor que sentia en comparar el seu fill petit amb en Son Goku – Gràcies per venir. No saps com t'agraeixo que t'hagis ofert per ajudar-me a reparar les teules que van caure després de les darreres nevades de l'hivern... És molest tenir goteres a casa. I el meu pare... no podia demanar-li, cada vegada és més gran – va excusar-se amb un to molest, que indicava que, d'haver pogut i sapigut com, no hagués fet fer res a ningú més que no fos ella mateixa.

'Sempre havia intentat ser autosuficient a casa seva'. Ja que, ni tan sols quan era viu, havia tingut l'ajuda d'en Son Goku... sinó era és clar perquè li ho demanava amb insistència o l'obligava a parar d'entrenar i fer-ho.

– No et preocupis, Xixi – va assentir l'home – Ja et vaig dir, l'última vegada que vaig venir a enredar, que era un moment... qualsevol cosa que necessitéssiu. Així aprofito per visitar en Son Goten... no saps com em recorda al seu pare...

– Sí... – va evitar la llàgrima que estava a punt d'escapar-se-li ara a ella – Tothom ho diu. La Bulma i en Krilín també. Bé, Iamxa, de totes maneres agraeixo la teva ajuda. Reconec que no vaig ser gaire amable per telèfon l'últim cop. Hores d'ara hauries de fer com ambdós, com la Bulma i en Krilín... – va repetir aquells noms entre dolguda i reconeixent aquell error – Em temo que ells ja s'han cansat d'insistir perquè surti d'aquí... El poc que en sé és perquè els nens visiten Corporació Capsula quasi cada setmana.

– Hauries de tornar-hi a anar tu també, dona – va posar-li una mà a l'espatlla comprensiu, una mà que va apartar de seguida, conscient que aquell toc, per amistós que fos, no era gens bona idea... 'Ella encara es considerava casada, una vídua tradicional'. I ell era amic d'en Goku... tot i que, al cap i a la fi, aquest tampoc havia estat tan immaculat si t'ho paraves a pensar. 'Feia temps, després d'unes quantes visites de cortesia per veure en Gohan i en Goten, o bé per saber com anaven les coses al Mont Paos i esbrinar si (ella) necessitava un cop de mà, que havia deixat de témer a la Xixi i el seu mal caràcter'.

La filla d'en Gyumao era valenta. I malcarada. I si deies o feies alguna cosa inconvenient probablement et caigués tot el pes d'una paella o d'un cop seu al cap... però era una dona honesta que tirava endavant amb els seus fills. No acabava de saber ben bé en quin moment l'havia deixat de veure com una histèrica. 'Possiblement fos quan l'havia vist plorar i tenir cura, a la vegada, d'un Goku malalt del cor'.

Estava segur que la resta dels seus amics se n'hauriaadonat de l'amor que ella sentia per en Goku, i de com de valenta era... Si tots ells, l'haguessin vist llavors. 'Si tots l'haguessin vist plorar, pensava, no ho haurien oblidat fàcilment'.

Però havia estat ell, i no un altre, qui hi era en aquell precís moment. ¿I si no era tan sols casualitat?

Va apartar aquell record del cap, per ajudar-la aquí i ara. – Bé, Goten... què tal si m'ajudes, eh? – va alçar una mica el vol, mentre el nen se'l mirava parat.

– És que no sé volar.

– Bé – No va dubtar en Iamxa, ni tan sols pensant que allò fos estrany: Tenia només 6 anys. Algú els hauria de tractar de tant en tant només com els nens que eren. 'Fins i tot a un Son Gohan ja en plena adolescència, que aparentava tímid i estudiós, però que en algun moment s'hauria de començar a fixar en les noies'. Podia apostar qualsevol cosa que, a banda d'alguna broma puntual, a en Krilín ni tan sols se li acudiria posar-se a parlar del tema amb el noi... I menys a en Cor Petit o a en Vegeta. 'Però si, de fet, dubtava que ells parlessin amb si mateixos del tema, com podia esperar que fossin d'ajuda en una cosa així a en Gohan?'. – Doncs agafa't al meu braç, Goten. Espera que duc una caixa d'eines en una d'aquestes càpsules hoi poi, quan la trobi, ens hi posem!

– Jo us prepararé unes pastes – va girar-se la Xixi contenta per com d'animat estava en Son Goten quan podia sentir-se útil en una cosa com aquella. 'En Iamxa s'havia portat molt bé amb ells des de la mort d'en Son Goku'. I era l'amic del seu marit que més l'havia visitat a casa.

'Lamentava que darrerament fos per ajudar-la en coses com aquelles; ja gairebé estava acostumada a preparar-li el te, mentre li solucionava alguna cosa així. I després sempre podia parlar-li dels nens i de com tot en aquella casa, que ja començava a tenir força anys, era un petit desastre domèstic'.

D'en Goku parlaven poc, i la major part de vegades el que s'havien de dir al respecte, s'ho deien amb les mirades. 'El silenci de qui troba a faltar molt una cosa'. Perquè la Xixi, per més anys que passessin, cada vegada trobava a faltar més el seu home.

Ja gairebé creia haver oblidat les coses que els separaven en vida. 'I en Iamxa no li ho solia mencionar tampoc'.

Estava segura que no li explicava moltes coses, ja que l'home tenia fama de trencacors i ell mai parlava de xicotes ni aventures amb ella. Potser perquè en realitat la confiança que es tenien era la d'algú, un amic, que s'havia acostumat a escoltar-la mentre recordava sense dir-ho temps millors.

Hi estava agraïda, però si ho pensava, tampoc havia descobert tantes coses d'ell en aquell temps. 'Potser era hora que fos ella la que fes preguntes'.

Sempre era ell qui l'escoltava parlar de rentadores espatllades, un pare cada vegada més gran i amb ja algunes malalties de l'edat, i fills que creixien imparables.

– Ja esteu? – va cridar un cop amb els dolços preparats, des de sota – Baixeu, va. Que he fet te també. Heu de descansar una mica...

I dient allò... cridant perquè l'escoltessin ambdós, home i nen que veia d'esquena a la teulada, la Xixi va pensar que, si tancava els ulls, gairebé podia imaginar-se que es tractava d'en Goku fent alguna cosa amb el seu fill petit.

'Allò ja no podia passar'. Feia 7 anys que era impossible.

– Estàs bé? – va posar-se-li en Iamxa davant en veure-la allà, així, palplantada, després d'haver respost a la seva crida inicial – Et veig pàl·lida... – va valorar sense atrevir-se a agafar-la de la mà, com el cor ara mateix i incomprensiblement li demanava.

– Sí... Només és que... deu ser una grip... Perquè no prens alguna cosa?... Feu un mos amb en Goten... mentre jo m'estiro. Ho teniu tot a la taula. – va mirar-se el seu fill que l'observava ara encuriosit – Li serviràs tot el que vulgui a en Iamxa, fillet? Quan acabis, si us plau Iamxa, fes ús de la nevera, o del bany si vols... pots dutxar-te... la dutxa està quasi nova ja que aquí sóc la única que utilitza el mètode tradicional per donar-se un bany i no ho fa salvatjament a fora a risc d'agafar alguna cosa. – va aclarir, cada vegada sentint-se més malalta. 'Per algun motiu, havia de sortir del mig quan més aviat millor' – Quan hagi fet, Goten, si us plau, no l'entretinguis amb els teus jocs al bosc, eh? En Iamxa deu tenir coses a fer...

– No, en absolut – va córrer a dir una mica preocupat – Puc tornar un altre dia si prefereixes descansar. Farem soroll si he de tapar les goteres...

– No – va negar. Sent ella la que l'hi posava una mà sobre el braç ara, sense pensar-ho – L'aigua cau a l'habitació dels nens... És millor arreglar-ho, ja. Gràcies per oferir-te, Iamxa. Eres un bon amic d'en Goku. Ell t'agrairia que ens donessis un cop de mà.

Va apartar-se'n amb un somriure cansat.

.

– Així, què? – va distreure-la l'A-18 – Què en penses dels texans, nous? – La Nasu que havia acompanyat la Reiya allà... que aquell dia volia complir amb la seva paraula i jugar amb la Maron a la sorra de la platja, va mirar-se-la un instant abans de deixar escapar un somriure. 'Ella no entenia gaire de dones, però era evident... i saltava a la vista per la manera com en Krilín s'havia mirat la seva cònjugue feia una estona: estava espectacular'.

– Són molt vistosos – va corregir-se, però, perquè no la malentengués – Vull dir... de bonics. Amb vidres petits al darrere... en forma de brillants. La moda terrestre té detalls que no estan gens malament – va valorar pensant, no obstant, en què ella no havia valorat aquella moda, fins a la primera callada sortida en què havia acompanyat l'androide i en Krilín.

'En Krilín li havia demanat com un favor, i com una manera de veure-la després de temps no coincidir gaire, i la Nasu hi havia accedit sense imaginar que allò, els passejos, els sopars i les xerrades, acabarien convertint-se en rutina'.

La major part del temps, això sí, a banda d'alguna pregunta com aquella, elles dues no solien tenir grans converses.

Aquell dia, però, l'androide tenia una pregunta per fer-li. I no pensava donar-hi gaires voltes.

– Saps? És estrany que siguis tan amable amb mi... – La Nasu va mirar-la, en primer lloc, sense entendre-la – Jo volia matar en Son Goku una vegada. I d'haver-lo trobat llavors, quan podia, ho hagués fet.

La Nasu va asseure's al marc de la finestra, mirant-la. 'Suposava que aquella conversa tenia un aire seriós, que no podia resoldre evitant mencionar en Son Goku, com havia estat fent darrerament'.

Fins i tot si guardava com un preuat record el moment en què ell l'havia acompanyat, d'alguna manera, durant el part de la seva filla: 'El record bo, no esborrava el fet que per més que repetissin el seu nom o s'hi fessin mal, ell no tornaria'.

En el fons ell ho havia escollit així. Ningú hi havia pogut fer res, i la Nasu no hi havia volgut intervenir: 'En el mateix moment de tenir el drac davant, disposat a complir els desitjos d'aquella ocasió, set anys enrere, li havien proposat una manera factible de tornar'. I en Son Goku havia escollit quedar-se a l'Altre Món.

No li retreia, ni pretenia que fos ja diferent, però s'havia esforçat molt a fer simplement la seva vida. 'A tirar endavant sense mirar constantment enrere'. La companyia d'en Cor Petit i la Reiya l'havien ajudat en aquell marcat propòsit.

Va negar, doncs, lleugerament amb el cap abans de mirar-se els ulls blaus de l'androide. 'Era una dona directa... i silenciosa'. No mentia a en Krilín quan li deia que era algú amb qui s'agraïa compartir moments, sense haver d'estar pendent de mantenir sempre una conversa viva.

– Actuaves sota l'influx del doctor Gero – va concloure – I saps? Jo també vaig fer-ne una de molt grossa quan vaig arribar, fent-los anar a Nàmek, a en Goku inclòs al final. Tots n'hem fet una o altra abans d'unir-nos al grup. El que importa aquí, per gent que realment no ha fet res o que ja hi era abans com en Krilín, per exemple, és saber mirar endavant. – va somriure amb la darrera frase a la boca.

'I era veritat: ella ho feia constantment allò de mirar endavant'.

L'androide li va tornar el somriure amable. – A mi també m'agrada el teu nou estil – va observar-li la faldilla de cotó blanc que es movia per la brisa que entrava per la finestra, i el top de tires que la saiyajin portava fins i tot quan en Krilín assegurava que feia prou fred per abrigar-se. 'Ella tampoc tenia la mateixa sensació termal que el seu marit, potser perquè malgrat l'ajuda del doctor Brief, les operacions i arranjaments als què s'havia sotmès, continuava mantenint certes característiques d'aquell androide que havia creat el maleït Gero'. – Saps? En Krilín em va comprar unes sandàlies de tires que t'hi conjuntarien... vine i te les emproves – va oferir-li. – Estaries fantàstica...

– És clar... gràcies A-18 – va assentir la Nasu amb confiança. – En Krilín i tu sou uns bons amics. No solia utilitzar aquesta paraula abans...

– Jo tampoc... – va respondre-li l'androide tot avançant cap a on anava.

La Nasu va observar llavors, abans d'anar endavant, les nenes que eren a la sorra, observades per en Krilín, i que ara insistien en banyar-se. 'La Reiya tampoc tenia fred gairebé mai, però la Nasu esperava que no empenyés la Maron a constipar-se ara: la brisa de març, per sol que fes, no era precisament càlida'.

.

.

– Bé, vaig a l'escola – va sortir disparat amb la cartera i els llibres després d'esmorzar – Adéu, mare! Goten!

La Xixi, a qui no havia explicat res de la trobada sorpresa d'aquella setmana a Ciutat Satan, va treure's el davantal un moment per sortir-lo a acomiadar a la porta – Eh, rei, compte amb els avions!

– Sí, mare! – va somriure-li en Gohan, mentre veia com en Son Goten s'afegia al comiat que li donava la seva mare.

– Ens veiem després, Gohan! – va dir el nen, agafat ara de la mà de la mare, amb els cabells tan de punta com sempre i aquella camisa oriental de màniga llarga que solia dur quan la mare no el mudava per anar a ciutat.

Va tornar-li el somriure al seu germà, abans de pitjar el botó del rellotge que el convertia en un heroi disfressat.

– T'està molt bé, aquest vestit – va saltar en Goten entusiasmat en tornar-lo a veure vestit així – Què bé!

– Oi que sí? – va preguntar-li, segur, el primogènit de la Xixi – Goten, un dia d'aquests demanaré a la Bulma que te'n faci un. Ah! I a partir d'ara, pensa-hi: tens via lliure per utilitzar el Núvol Kinton quan vulguis, noi! – va allunyar-se'n recordant-li-ho. 'De fet en Goten els darrers dies ho tenia més present que mai que podia fer servir el núvol. No feia res més que pujar-hi i donar-hi voltes, als matins i després de dinar, mentre en Gohan tornava a casa d'estudiar'.

Esperava poder escapar-se a saludar en Trunks un moment d'aquells.

– Que està content, el teu germà – va veure'l marxar la Xixi, que els darrers temps s'havia fixat definitivament tots els cabells en un còmode recollit – Des de fa dies que no fa res més que canviar-se de vestit...

– És que és genial aquest vestit, mare! – va riure el nen, buscant-hi la complicitat – Anem a collir fruits silvestres? Vols que t'hi acompanyi? Si us plauuu.

– Bé – va acceptar ella... que tot sopant, la nit anterior, li havia explicat també la seva intenció de fer-ho al Son Gohan. 'Els havia promès un pastís ben gros quan l'avi Gyumao els visités el divendres al vespre'. – Anem-hi, doncs, va...

Va acariciar-li els cabells veient-lo riure. 'Quin regal li havia fet el seu marit abans de marxar... el seu millor regal'. Bé, juntament amb en Gohan, és clar.

.

– Això és genial – va alegrar-se'n en Son Gohan, aliè a la vida matinal i tranquil·la de la seva mare i el seu germà, en aterrar al terrat de l'edifici que ara era el seu institut. Ja feia dies que amb només 20 minuts, en tenia prou per arribar de casa a l'escola. 'Des de què havia deixat d'utilitzar el Núvol Kinton, i podia arribar volant amb la disfressa de gran Saiyaman fins a la part de dalt de l'edifici'. – Així sí que podré dormir més al matí – va somriure tot baixant les escales, fins a trobar-se un company de classe.

'El gran Saiyaman era en boca de tots aquells dies, però ell només pretenia ajudar a què la ciutat visqués amb més pau'. Aquell noi, com no, també li'n va parlar.

Va asseure's més tard, tranquil perquè no el podien reconèixer, a la classe de filosofia, després de saludar l'Erasa... i la Vídel que, malgrat tot, encara en desconfiava visiblement.

En Músculs parlava d'esport amb un altre grup de nois que seien a la seva dreta.

La filla d'en Satan els havia estat escoltant fins llavors, però ara no podia parar de pensar en els amics del pare d'en Gohan, el company per ella encara misteriós que acabava d'arribar a l'aula aquell matí.

'Eren massa estranys per ser del tot normals', ja ho havia pensat aquella altra tarda, per molt que acabés per callar a l'hora de marxar... 'Era trist allò de tenir un progenitor mort, ella l'entenia'. Li havia comentat (això sí) en arribar a casa al seu pare, a en Satan, si creia possible que algú pogués volar, com la nena i la mare de l'incident, i aquest li havia assegurat que no era més que un truc allò d'alçar-se a l'aire.

'Però ella no s'havia quedat tranquil·la'. Les havia vist amb els seus propis ulls: no podia ser només un truc. Hi havia meditat molt.

Ja, a mitja classe, una veu però va distreure totalment la Vídel i tots els companys que l'envoltaven.

– A la ciutat del costat hi ha hagut un atracament! Els dos atracadors fugen cap a la muntanya, per la carretera 81 – Era la policia que l'avisava des del dispositiu que ella duia al canell. Va aixecar-se esverada.

– Me n'he d'anar, professora! – va engegar a córrer, mentre la dona assentia.

Tot i saber que la noia era forta, en Gohan entenia que potser no ho era pas gaire més que el senyor Satan. 'Probablement, si allò anava seriosament, podia tenir problemes'.

– Perdoni, professora, he d'anar al lavabo – va aixecar-se esperitat disposat a seguir-la.

– Però Gohan, espera... – va intentar aturar-lo la professora – No pots sortir corrent de la classe! Això és un institut!

Ja era massa tard, perquè el noi pràcticament ja acabava de sortir volant darrere l'aeronau que acabava de tripular la Vídel.

Quan havia arribat al lloc dels fets, la noia estomacava els lladres de valent.

– Renoi... – va mirar-se-la sorprès. Una cosa és que ajudés a la policia i als bombers en incendis o petits atracaments, però ara mateix estava apallissant a dos homes que eren molt més grans que ella.

Va decidir intervenir-hi quan un dels lladres va apuntar-la amb una pistola des del darrere.

– I tu qui ets? – va mirar-lo l'home incrèdul en veure com un desconegut li feia saltar l'arma de les mans sense ni tan sols haver-lo vist arribar abans.

– Què, qui sóc? – va quedar-se'ls mirant en Son Gohan. Anava a mostrar-los qui era, ben de debò. 'Li encantava aquell moment en què feia els moviments de presentació'.

Creia que era espectacular, la manera com es presentava.

El rostre de la Vídel i dels atracadors, va indicar-li que no era ben bé com ho imaginaven. 'Però si era genial, li havia quedat perfecte després d'assajar-ho a casa el dia anterior', va pensar-ho quasi molest... abans de continuar parlant: – No cal que lluitis, que no et servirà de res. Au, Vídel. Emmanilla'l! – va suggerir.

'El que no permet el mal, el defensor del bé...', mentre el noi es movia d'aquella manera tan artificial i feia aquells gestos, la noia havia gravat ben bé la seva veu dins seu, i ara a més (ell) sabia el seu nom.

'Sabia qui era'.

Enmig de la distracció de la noia, un dels homes va entrar al cotxe i va intentar fugir.

– No aniràs enlloc, t'atraparé – va assegurar el superheroi de casc i capa, totalment ficat en el seu personatge.

La filla d'en Satan acabava de veure'l enlairar -se. 'I estava clar que no era pas cap truc'.

– Què en fem d'aquests dos? – va tornar al cap d'un moment amb un dels delinqüents, totalment espantat i agafat per la jaqueta – Els pots dur a la polícia, Vídel?

– Deixa'ls aquí – va acceptar ella – Ja els avisaré per telèfon. Ets molt fort, eh?

– Ah, sí – va riure apartant-se una mica, ella no el mirava d'una manera que l'hi inspirés gens de confiança.

– I... no pots dir qui ets?

– No, no puc.

– Escolta, Son Gohan. Com has pogut sortir de la classe, doncs? – va deixar anar ella de cop i volta amb total naturalitat.

– He dit que necessitava anar al lavabo. Per això hi he de tornar de seguida... i... – En parlar, el noi va callar de sobte. 'Oh'.

La Vídel va plantar-se-li davant totalment fora de sí: – Ja m'ho pensava! – va cridar victoriosa – Sabia que de fet, tu ets en Son Gohan!

– Qu... què?! – va intentar negar-ho fent fins i tot un gest nerviós de negació amb les mans, sabent-se però totalment descobert. 'Havia estat un bocamoll'.

'Com l'havia pogut descobrir, si anava totalment disfressat. Quina ràbia...', va pensar i va expressar-ho després en veu alta totalment aclaparat. 'Allò era el pitjor que li podia passar'. Ja no seria mai més un noi normal a l'escola.

– Ho he sabut per la veu... – va posar-se ella els braços en gerra a la cintura – I per la manera de parlar... i perquè saps com em dic! Feia dies que m'ho pensava!

L'havia ben atrapat.

– No ho diguis a ningú, és un secret, eh? – va intentar demanar-li, després de negar-li amb totes les seves forces que ell també era el guerrer daurat. 'Era l'únic que li quedava per amagar'. – Vaig pensar que si volia fer una vida normal, ningú havia de saber que era tan fort... per això jo...

– Bé, d'acord – va acceptar de cop ella, convidant-lo a pujar a la nau que els tornaria a l'institut, un cop la policia ja ho tenia tot controlat, fins i tot massa fàcilment – Participaràs en el Gran Torneig d'Arts Marcials que es celebrarà dintre d'un mes? – va demanar, això sí, de sobte.

En Gohan va quedar-se-la mirant totalment sorprès.

– No ho saps? S'hi decideix qui és el millor lluitador del món i se celebra després de molt al temps... és el 25è que es disputarà... bé sense tenir en compte invents estranys – va dir ella i en Gohan va saber que també pensava en aquell vell torneig en què havia aparegut en Bojack. – El pare va ser el campió de l'última edició i en l'anterior va guanyar en Son Goku, un home misteriós de qui no s'ha tornat a saber res... – va deixar anar també com qui res.

En Gohan cada vegada estava més sorprès. I se sentia més entre l'espasa i la paret.

– Ah, ah, sí? – va demanar intentant dissimular sense èxit.

– Saps, ho vaig comprovar ahir, es deia com tu... i és un cognom poc corrent... no trobes? – Ella ho tenia ja molt clar. – Suposo que en Son Goku deu ser el teu pare. Oi que sí?

'Era massa llesta per intentar enganyar-la més'.

I de fet ni tan sols va esperar que ell digués res: – Ja ho sabia... I què faràs? Participaràs en el gran torneig, és clar! – va somriure de costat, mirant la cara d'espant del noi en saber-se atrapat – Trobo que seria molt interessant que la filla del campió de lluita de l'última edició i el fill del campió de l'edició anterior lluitessin junts.

'I ara – va pensar en Son Gohan – com se suposava que havia de dir-li que no?'.

– No, jo no hi participaré – va excusar-se – És que no m'agraden gaire aquestes coses...

'I era veritat'. Tot i les bones intencions del principi, dels consells d'en Cor Petit i de l'ensurt d'en Bojack, no havia entrenat pas gaire en tots aquells anys.

– Si no hi participes, ho diré a tots – va dir tranquil·la ella – Els diré que el gran Saiyaman, de fet, és en Son Gohan! – va mirar-lo de reüll esperant la seva reacció, encara amb un mig somriure. 'No podia dir-li que no'.

En Gohan ja ni tan sols sabia què dir. 'Quina situació més estranya...'. Se sentia aclaparat i hauria de fer com ella suggeria, participar en nom del gran Saiyaman.

– Ah! I la pròxima vegada ensenya'm a volar també – va dir ella abans de deixar-lo baixar de l'aeronau per entrar a classe per separat – No hi ha dret que només en sàpigues tu!

'Quin remei'.

.

Aquell vespre, a l'illa d'en Follet Tortuga, mentre la marea del mar pujava uns quants centímetres i el cel s'enfosquia completament, la Nasu va deixar que l'aigua del mar li acaronés els peus descalços. 'Dins es veien llums i se sentien els crits i l'alegria de les nenes, i d'en Krilín i l'Ulong que feien broma, mentre en Follet Tortuga remugava preparant el sopar'. L'A-18 se'ls mirava asseguda al sofà, però la Nasu havia hagut de sortir un moment a fora.

Necessitava aire. I pensar.

Havia cregut que no, que tant li era. 'Només havia pensat, de fet, en el Cor Petit i com de feliç estaria si en Son Gohan, per fi, el tornava a visitar'.

Però el cert era que, en el fons, l'havia colpit veure un Son Gohan tan crescut de cop i volta. 'Era tot un home'. Un home jove, és clar. Però no deixava de tenir aquella retirada que la Reiya també tenia al seu pare.

'En algun moment hauria d'afrontar aquell tema amb la nena'. Sobretot perquè ja l'havia sentit a parlar de com en Trunks es convertia en superguerrer i de com ella no podia.

I ella li havia dit que li caldria paciència i esforç. 'Però havia hagut de callar el veritable motiu que a en Trunks li costés tan poc, i a ella tant'. La sang humana... la sang humana semblava donar un major potencial, o almenys un potencial més prematur, als saiyajins.

La Reiya, en canvi, era com ells: com en Vegeta, com ella, com en Goku... Necessitaria una mica més de temps i sobretot molta suor per aconseguir-ho. 'Però podia fer-ho, probablement abans del què ho havien aconseguit tots tres', d'això no hi havia dubte, duia els gens d'en Goku. D'un Son Goku que ja havia superat molts límits quan l'havien engendrat.

No li resultava agradable pensar en el saiyajin. 'I tampoc afrontar que s'havia passat gairebé 7 anys, tal i com s'havia promès una vegada davant d'una foto d'homenatge pòstum al guerrer, sense mencionar-li l'home a la Reiya... i era el seu pare'.

En realitat, a efectes pràctics, el progenitor de la menuda simplement no existia. No per la Reiya. 'No era ningú en concret... o, potser sí, era en Cor Petit: a qui la nena tampoc havia arribat mai a anomenar pare, però a qui tractava com a tal'.

La nena (de fet) no podia saber què era normal i què no, no fins llavors: havia estat massa petita per distingir el per què ella no anomenava pare al namekià... i, en canvi, en Trunks o la Maron sí ho feien amb els seus respectius progenitors.

'S'ho hauria plantejat ja? D'alguna manera, almenys?' Al cap i a la fi no era una menuda humana normal...

Si ho havia fet... o no... la veritat era que mai li havia dit res. La Nasu va sospirar, notant el ki d'algú conegut a uns metres d'alçada, mirant-la des de la teulada vermellosa.

– Cor Petit...

Aquest va descendir en silenci, i va posar-se al seu darrere. La princesa saiyan continuava mirant cel enllà, així que ell va parlar sense més: – Les estrelles... algunes són astres que han deixat d'existir fa molt temps... i mira-les... ens arriben brillants a nosaltres, oi?

La dona va girar-se a punt de dir-li una cosa que ja no va tenir esma per pronunciar en veu alta. 'En Cor Petit la coneixia massa bé, tampoc calia detallar-li en què s'havia estat menjant el cap'. Segurament ell ho sabia prou bé, des de què li havia comentat, com aquell que no vol la cosa, que s'havien trobat en Gohan a la ciutat. 'Com ha crescut', era l'únic comentari que ella havia deixat anar.

– Com Vegetasei... – va acceptar finalment defugint aquell altre tema... com quasi sempre des de què la Reiya era al món – Com és que has vingut?

– Darrerament no pareu gaire per palau – va dir ell, deixant que la Nasu, encara d'esquena, li repengés el cap al pit i continués mirant cel enllà – Comença a molestar-me tant silenci... – va somriure, sabent què li diria ella.

– Tu? Molest per una mica de tranquil·litat? – va riure ofegadament per no espatllar el so sord de les onades en ple vespre – No m'ho crec...

– Deu ser síndrome d'Estocolm – va tornar-li la broma ell, deixant que ella encara s'hi repengés amb més determinació: sempre se sentia en pau amb ella al costat, encara que viure-hi suposés també acostumar-se al so constant de la vitalitat d'elles dues – Solia necessitar silenci per meditar i entrenar... Abans...

Ella va tancar els ulls, assentint. – Com n'érem de diferents tots... abans... – va recalcar l'última paraula – Ahir en parlava amb l'A-18... – Només el concepte de parlar amb l'androide ja era una prova en si mateixa del que estaven dient.

En Cor Petit va deixar-se endur també pel moment, observant-li el rostre amb els ulls tancats i el gest relaxat. – Nasu...

– Ets tot el que vulguis, Cor Petit. Amable, gentil... – va utilitzar un to entre divertit i satisfet mentre li parlava al namekià ara – ... valent, tossut... almenys amb mi; i savi, sobretot savi... però no t'enganyis – va riure davant la sorpresa d'ell, que s'havia apartat uns centímetres en escoltar-la, a la defensiva – La Reiya i jo continuem sent una circumstància estranya a la teva vida... T'hi hem acostumat per la força, al soroll – va girar-se, fent-li saber amb aquell gest i el to que en el terme soroll incloïa moltes altres coses que abans no haurien estat pròpies d'ell: la costum paterna de sobreprotegir la cria, el suport quasi, o completament, de parella... La paciència amb tot el rebombori que creaven en general – I t'he de donar les gràcies. Les dues seríem molt diferents sense tu a la nostra vida. Fins i tot jo he crescut en certs aspectes en aquest temps...

– Ets ben burra...

– Home, gràcies! – va mirar-lo ara sí en completa broma – I tu ets un namekià, desagraït. M'acabo de declarar, sabies? – va agafar-se al braç dret d'ell amb aquell to de joc que era ja normal que compartissin.

I llavors van mirar-se un moment més, abans que ella el fes entrar per la força i sense que ell en tingués cap ganes. 'Socialitzar-se en aquella casa, entre bromes humanes que no entenia, continuava sent en part el seu punt dèbil'.

'¿Li havia dit ja que... Li podia dir que l'estimava?', la Nasu no recordava de fet haver pronunciat aquelles paraules de manera explícita, però tampoc sabia si era ben just dir-li-ho així. Al cap i a la fi evitava, per tots els camins possibles, comparar el que havia sentit tots aquells anys, amb el que sentia en el passat.

– Ni tan sols necessito demanar-t'ho més. T'estimo així, Cor Petit. No podria demanar-t'ho només per mi. I menys si... –. Li havia dit una vegada, en relació a tota aquella confusió que físicament els havia envoltat. 'Però, ¿com era estimar-lo així?!'.

'¿Què significava?'.

No podia ser que haver-se trobat amb en Gohan, dos o tres anys després, li causés tan malestar com per estar pensant en absurditats en aquell moment.

'No deixaria que res la fes dubtar ja'.

Un cop dins, però, la Nasu va veure la Reiya agafar en Cor Petit de la mà i oferir-li un got d'aigua entre bromes i un somriure... i no va poder evitar continuar pensant-hi un moment més. 'Li era difícil, ara mateix, no recordar moments del passat enterrats entre rialles del present'.

Aquell dia en què no podia fer més que empènyer... empènyer i maleir la veu de l'home que no era allà... però que havia escollit llavors per parlar-hi.

– Ets... ets... Si fossis aquí, jo mateixa et mataria, Son Goku! – va cridar davant la sorpresa encara més generalitzada de tots plegats – Qui em manava deixar que em prenyessis! Mira'm... Merda... He d'empènyer, he d'empènyer – I durant un moment ja no sabia si ho deia a la veu que sentia amb ella o a si mateixa.

– És preciosa, segur – va escoltar-lo dir més tard, quan la nena ja havia nascut – Com la seva mare...

– Goku...

– Lamento no poder-la conèixer...

– Té els ulls enormes i negres i les galtones inflades... i els cabells força llargs... És tota una saiyajin – Havia aconseguit si més no, reunir forces per dir-li-ho; mig gronxant-la en braços i mig observant-la, sabent que ell encara l'escoltava.

– Quan sigui gran, digues-li, si us plau, que el seu pare estimava la seva mare... però que no sabia fer les coses millor...

Va esbandir el cap, apartant de nou aquell record.

– Què? – va preguntar apartant-se per fi de la porta i entrant del tot – Mengem?

'Els seus sentiments per en Son Goku havien quedat enterrats, ofegats, més de 6 anys enrere'. Ja només quedava mirar endavant... i veure com la Reiya creixia en aquell món en pau.

– Per cert – va fer en Krilín – Quan ve en Mefus? Se t'endurà una temporada a conèixer móns, no, Reiya?

– Sí! – va exclamar entusiasmada, tot i que en Cor Petit no ho semblava tant – Però abans en Trunks m'ha promès que puc anar un dia a casa seva i entrenar amb ell i l'oncle! Resulta que li ho va demanar... i bé, l'oncle Vegeta ja ho havia previst. Diu que, a més, ve sent hora que en Trunks es prepari de debò.

I no, allò altre, tampoc li feia cap mena de gràcia. 'El poc que en Vegeta parlava a la seva neboda, era només per insinuar-li històries de planetes extints, per traspassar-li orgull ja antic... La menuda Reiya no havia de perquè ser així', va pensar el namekià tot deixant-los fer.

Al cap i a la fi la Nasu ja era prou conscient del que ell podia pensar al respecte de tot allò. I la última paraula havia de ser, necessàriament, sempre seva. 'N'era la mare... i en Cor Petit hi compartia en general la manera de veure les coses a aquelles alçades'.

Com a mínim, per tant, sabia que ella solia explicar-li les coses amb molta més mesura i neutralitat que el – en allò de la raça– sempre superb Vegeta.

El lligam d'en Cor Petit amb la filla d'en Son Goku ja era, almenys, tan fort com el que havia compartit – des de la infància del mocós – amb el primogènit del mateix guerrer. 'Esperava veure'l aviat malgrat els estudis pels quals s'hi havia mantingut distant els darrers temps'. En Gohan tenia tot el dret a ser un noi humà normal. 'Era el que volia, al cap i a la fi'.

.

– No estàs fort! – va assegurar en Vegeta en veure l'adolescent – Encara que hi hagi pau, t'has d'entrenar i estar sempre en forma – 'El príncep acabava de sortir del què, en enllestir mesos de treball, la Bulma havia anomenat l'habitació de pressió atmosfèrica augmentada'.

Una sala que ella mateixa havia acomodat recentment dins de casa, per tal de no continuar tenint la molesta nau d'en Vegeta al jardí, ocupant espai i despertant suspicàcies entre els veïns.

En Son Gohan, escoltant-lo, va assentir una mica cohibit. 'Sí, el saiyajin probablement havia entrenat infinitament més que ell. I havia començat a entrenar en Trunks, segons li havia dit la Bulma'. Probablement ell era un dels pocs del grup que havia fet poc o res durant aquells darrers anys.

– En Vegeta diu que en Trunks ja té edat de començar-se a preparar i últimament l'ensenya a lluitar. Vol entrenar-lo perquè sigui més fort que tu –. Li ho havia explicat abans la científica somrient; mentre es disposava a pensar una manera d'evitar-li l'ús del casc, tot i voler convertir-se en el gran Saiyaman al torneig. No podia fer servir cap mena de protecció que pogués amortir-li un cop. Eren les normes.

'Al final, això sí, la Bulma havia trobat una manera ben senzilla de resoldre-li la qüestió: unes ulleres de sol i un mocador blanc que podia dur lligat al cap en comptes del casc taronja'.

Era genial.

– Així vols participar en el Torneig d'Arts Marcials? – va fer la primera amiga del seu pare tot fumant, mentre se'l mirava i l'escoltava aleshores parlar de la filla d'en Satan... i de com (ella) l'havia convençut perquè participés al torneig després de descobrir-lo de la forma més ximple possible – No tens picardia... Sembles molt espavilat, però en això, t'assembles al teu pare – va concloure la dona de cabells curts i mirada blava amb un lleu somriure.

El noi llavors va callar, resignat, mirant-se al mirall. Almenys ningú més el podria reconèixer... si s'esforçava en fingir una mica amb la veu: – Fantàstic! – va acceptar entusiasmat, apartant el fet que l'atabalés com s'hi dirigia la Vídel, i que la Bulma li digués ara que no tenia picardia. – Així no em reconeixeran! Què et sembla, Trunks? – va demanar-li finalment al nen que corria amb una llauna per allà – Oi que estic bé?

'Tampoc esperava que canviés d'opinió al respecte, ni tan sols sense casc'.

– Sense comentaris – va seguir efectivament en la seva determinació de trobar-ho ridícul, el petit que anava vestit amb una samarreta amplíssima i unes sabates esportives amb els cordons deslligats.

'Era difícil d'impressionar', va pensar en Gohan, fixant-se aleshores en què en Vegeta, sorprenentment encara era en un racó de la sala, i semblava pensatiu.

– El fet de saber que no t'hauràs d'esforçar a guanyar el torneig, et fa perdre interès, oi, Gohan? – va valorar la Bulma de sobte, traient-se els guants de feina. 'Ella també aparentava haver vist la seva parella al fons de l'habitació'.

Anava vestida amb roba de feina de Corporació Capsula.

– No estiguis tan segur de guanyar... – va dir, no obstant, en Vegeta des de darrere. '¿Havia endevinat la Bulma el que venia a continuació?'.

Fos com fos, en Vegeta acabava de prendre una determinació. I pensava explicar-la a continuació: – No n'estiguis tan segur... perquè encara que trobo que és un torneig ridícul... si tu hi participes... Jo també ho faré!

– Eh? – va treure's les ulleres de sol de gran Saiyaman en Gohan incrèdul.

– L'últim cop hi havia molta diferència de força entre nosaltres – va avançar un pèl endavant el saiyajin amb aquell aire tan seu. 'En Son Gohan encara no se l'acabava de creure'. – Però... ara potser serà diferent... Mentre tu assabories la pau, jo m'he entrenat sense parar...

– I tant – va creuar-se de braços la dona amb qui compartia aquella vida a la Terra, ara aparentment malhumorada. El fill d'en Goku i la Xixi va escoltar-se'ls als dos sense dir res: – No fa res més, en Vegeta. Res de res. Com feia el teu pare...! A vegades em pregunto si els guerrers treballen mai.

En Vegeta va evitar respondre-li, no més que amb una mirada escèptica, però en aquell moment en Trunks ja havia decidit afegir-se a la conversa. 'N'estava encantat'.

– Lluitareu tots dos! – va saltar escoltant els adults – Genial!

Encara els quedava una sorpresa per assumir.

– Jo també hi participaré, Son Gohan – una veu va interrompre'ls a mig fer, deixant la sang d'en Gohan mig glaçada. La Bulma va mirar d'immediat cap amunt buscant l'emissor d'unes paraules que no venien ben bé d'enlloc però que ressonaven entre aquelles quatre parets.

'No podia ser'.

– És la veu del pare! – va reconèixer l'adolescent encara demanant-se si tal cosa era possible. 'Era la veu del seu pare', podria reconèixer-la allà on fos i per anys que passessin.

Els parlava (en part) com una vegada, feia molts anys, havia parlat amb ell... per assegurar-se que l'entenia i que tiraria endavant. 'Ara, però, el to de l'home era diferent'. Va sentir que es posava nerviós en preguntar-se què volia poder-los dir després de tant de temps. – Estàs bé, pare, estàs bé? – va intentar demanar-li enmig de la seva pròpia confusió.

– Qui és? – Va ser en Trunks qui va interrompre'ls ara, totalment fora de lloc. 'No coneixia aquella veu... ni sabia d'on venia'.

En Goku, no obstant, semblava estar d'un gran humor i es dirigia al seu fill d'una manera oberta que recordava molt a l'home que havia estat en vida.

– No sé si bé és la paraula adequada, estic mort... eh? – va riure des del més enllà. En Kaito també havia trobat aquella resposta enginyosa, tot i que en un principi no les havia tingut pas totes.

– De debò que participaràs al Torneig d'Arts Marcials, pare? – va insistir en Son Gohan, assumint també el to alegre del seu pare, cada vegada més conscient del què allò podia significar.

– I tant. Els morts de l'Altre Món podem demanar a la Baba, que és aquí, que ens deixi tornar a la vida durant un sol dia i jo he decidit destinar aquest dia al Torneig d'Arts Marcials –. La Bulma, tot i que alegre, gairebé va empal·lidir en escoltar-lo – Tu i en Vegeta, lluitareu. I jo, per què no?

La científica no sabia si algú podria vèncer-lo hores d'ara, però sí que si ella fos la Xixi o... ni tan sols volia pensar en aquell altre nom... ja l'hauria matat...

'Sempre havia pecat d'egoista'. Va somriure en fer-se a la idea que el seu millor amic, gairebé un germà tornaria a la vida encara que fos per 24 hores. 'El que fessin amb ell les dones que l'havien fet pare, era ben problema seu... per inconscient'.

En Gohan va saltar d'alegria, mentre en Trunks encara no entenia res. I en Vegeta somreia de manera perillosa, dirigint-s'hi: – Tinc ganes que arribi el dia que ens tornem a veure les cares, pallasso, t'aviso que he millorat molt.

– Jo també, Vegeta – va acceptar el saiyajin difunt – Ens veurem al Campionat d'Arts Marcials.

– Em fa l'efecte que ens ho passarem molt bé, Kakarot – va respondre-li aquell seu etern rival. 'Per en Vegeta per fi el Torneig, i la vida a la Terra en general, tornava a agafar una mica d'aquell color del qual tant havia gaudit una vegada... ell era un saiyajin... estava fet per moments així i no per acomodar-se en una casa com aquella'.

Era una gran notícia. – Visca, què bé! – va entusiasmar-se encara més en Gohan en comprendre que, definitivament, tot el que deia el seu pare, anava molt seriosament.

'Ara ell també començava a tenir ganes de participar en el torneig'.

– Hauràs d'avisar els altres – va dir-li llavors la Bulma, espantant preocupacions del cap. Al cap i a la fi, en Goku, el seu amic Goku, els tornaria a visitar... encara que fos només per un dia i, com no, per inversemblant que li hagués semblat després de tot, en un Torneig d'Arts Marcials. – Ho has d'explicar a la mare i a en Son Goten... a en Krilín i a la resta!

Quan la veu se'n va anar, en Gohan estava tan content que va atrevir-se, fins i tot, a recomanar a en Vegeta que es vestís com ell per participar al torneig. – Què dius?! – va esverar-se el príncep, visiblement trasbalsat – De cap manera, no em fa res que tothom sàpiga qui sóc, burro...

Després de la marxa del noi, en Trunks continuava preguntant-se qui era la persona que, tot i no sent-hi, havia parlat. 'Cap adult aparentava voler contestar-lo llavors'. I estava intrigat.

Una altra mena d'emoció, i de veu, va travessar de cop i volta el passadís en direcció a l'habitació on eren, que era una sala annexa al laboratori de la Bulma.

– Trunks, ja som aquí – va dir l'ara mateix nouvinguda amb aquella tonalitat infantil, apressada i femenina, mentre obria la porta i es llançava a sobre del seu cosí. – Podem començar quan vulguis!

– Començar? – La Bulma s'havia girat quasi espantada en comprendre de qui es tractava, i ara estava tan trasbalsada, i volia dissimular tan bé, que era incapaç de caure a què es referia la Reiya.

'Oh, per Kami... Havia esperat tenir un moment per assumir-ho... abans d'haver-li de dir a... De fet havia tingut la vana esperança que en Gohan mateix fos qui ho acabés dient a en Cor Petit i llavors...'.

– Venim perquè la Reiya assegura que en Vegeta ha accedit a entrenar-los als dos junts... almenys un cop... – va mirar el seu germà que continuava allà... impassible amb els braços creuats, però la mirada fosca – Val més que no sigui un farol perquè la tens ben animada, germanet... – va alçar les mans en incomprensió, col·locant-se'n una a la cintura. – Cosa que, deixa'm dir-te, tampoc entenc... – va buscar burxar-lo en veure que només la mirava sense dir res – Ella ja té qui l'entreni...

– I sap el que fa, si vol fer-ho amb mi i en Trunks ara... Al meu fill ja fa uns dies que l'entreno...

– Doncs això sí que és una novetat – va valorar movent el cap, hi havia alguna cosa en la manera com ell la mirava que no li agradava en absolut. '¿Qué devia rumiar?'. – Ah! I deixa'm dir-te que tant en Cor Petit com jo estem d'acord en què l'entrenis... però ja t'ho dic ara... estalvia't les històries de saiyajins, d'acord? No vull que la meva filla sigui una còpia del seu simpàtic oncle. El que hagi de saber de Vegetasei, ja li sé explicar jo...

– D'acord.

La Nasu va quedar-se palplantada sense entendre-ho durant un moment. No es podia creure que allò fos tot: '¿No replicaria, li negaria l'entrenament a la seva filla, les dues coses a l'hora, o almenys la maleiria a ella?'. Era estrany... Tanta calma... ¿Un simple d'acord?

– Què li pica, ara a aquest? – va demanar a la fi a la Bulma quan en Vegeta va girar-li l'esquena, encarat a la sortida, tot i que encara a un parell de passos de la porta.

– Jo...

– I vosaltres, mocosos – va fer-se el sord ell, i va dirigir-se exclusivament als dos marrecs: – Teniu una hora per esbafar-vos i fer el que vulgueu amb les vostres vides... No vull a ningú que no estigui concentrat d'aquí una hora a la sala de gravetat. Entesos?

– Entesos!

Realment en tenien moltes ganes ambdós, com ho demostrava aquell entusiasme en respondre-li a l'hora. 'No deixava de ser aquell aire militar tan saiyajin que a en Vegeta li encantava transmetre, però (a ell) li havia notat alguna cosa diferent... encara no l'havia engegat gaire lluny, per exemple'.

– Bulma, què li has fet, eh? – va riure finalment la Nasu arribant a una conclusió equivocada – Normalment quan està així... de suau...

– No he estat jo...

– No em crec que ningú més pugui fer-lo actuar com si fos una altra persona... com si fos un humà capaç de pronunciar un d'acord davant d'un altre humà! – va fer broma ella de nou, asseient-se sobre una taula a la lleugera, i sabent que ara mateix en Vegeta l'escoltava i se sentia ofès amb ella. 'Així potser reaccionava... la seva actitud havia de tenir un motiu'. – Ets l'única que té aquest poder de convicció... sobre ell.

'... sobre ell'. En pronunciar-ho, malgrat tot, la Nasu va saber que havia parlat potser de massa.

Era allò el que havia evitat sempre expressar-li en veu alta. 'Era tan orgullós que ara era capaç d'estar de morros amb la Bulma durant setmanes, només per no donar-li la raó a ella'. Va témer-ho, observant-lo un instant: No semblava pas que aquella anés a ser una ocasió així.

A canvi... només va sentir un grunyit d'ell i el soroll dels nens – en Trunks ja volava quasi perfectament – sortint per la finestra enjogassats. 'En Trunks i la Reiya s'havien aïllat completament de la conversa adulta'.

Tot i que els grans aleshores semblaven haver emmudit.

Finalment, això sí, el seu germà va girar-se amb un somriure perillós abans d'abandonar la sala: – Molta sort, Bulma.

– Tu... – va protestar de cop i volta la científica amb gairebé el pànic creixent a la mirada. 'Li estava insinuant que li hauria de donar les notícies, ella sola'. ¿Com reaccionaria la Nasu?

'Fantàstic'.

La Bulma va bufar, desesperada... llançant un tornavís que tenia sobre la taula contra la porta.

'Ell havia sortit d'allà abans'. I a més hagués pogut esquivar-lo sense problemes. Però ara mateix l'hagués matat: – Covard!

– Passa alguna cosa? – va preguntar, ara sí, estranyada la Nasu – Esteu molt estranys... M'ha semblat notar el ki d'en Gohan abans d'entrar... – va somriure – Darrerament sembla que ens perseguim. Hem coincidit més aquesta setmana que el què havíem coincidit en dos anys. – va baixar de la taula mirant amb atenció la que, a tots els efectes, era la seva cunyada – Tenia entès que no venia gaire per aquí en dies de classe... ¿Ha passat alguna cosa? ¿Eren males notícies?

– No – va mirar-la la Bulma – En realitat, no ho són de males notícies...

.