Promeses que mai vam voler complir

by LilaNox

– Recordeu – Va saltar l'Ulong. – La Baba ens va dir que algú l'esperava en un lloc llunyà!–. La història de tres ànimes valentes que van lluitar per salvar el món. "Pots enamorar-te de dos homes tan diferents?" OC

44. Cap43 I vas tornar quan ja no t'esperava

Capítol 43. I vas tornar quan ja no t'esperava

– En realitat, no ho són de males notícies...

La Nasu va quedar-se mirant la Bulma, esperant doncs alguna explicació a l'estrany comportament d'en Vegeta. Què havia passat allà mentre hi havia en Son Gohan?

– Nasu... – va defugir-ne la Bulma, sabent que el que anava a dir era prou fort perquè la saiyajin se sentís afectada, almenys d'alguna manera. – No sé com dir-t'ho, però...

– Però... – va aplanar-se la faldilla ara més encuriosida que preocupada, mentre veia el rostre de la Bulma canviar amb diferent gestos. – Bulma, parla d'una vegada, va... – va desesperar-se en veure que allò no avançava.

– És que... – La científica va passar-se les mans pel cabell curt, desendreçant-lo. – Nasu... – va decidir-se finalment – Seu, si us plau.

Aquesta vegada sí l'estava espantant de debò. – Vols dir que n'hi ha per tant? – va preguntar lleugerament confosa. 'No li agradava en absolut el to de la filla dels Brief'.

La Bulma, però, convençuda que ara sí que havia de dir-li sí o sí, va agafar-la de les mans i va conduir-la a una cadira. – Nasu... En Son Gohan participarà en el proper torneig d'arts marcials... i en Vegeta... – va veure que estava marejant massa la perdiu per arribar finalment al quid de la qüestió – I hi ha algú més, Nasu. Ens ho ha dit mentre en parlàvem... No esperàvem que...

La Nasu no va dir res, però va mirar-la de dalt a baix. – A qui no esperàveu? – Començava a posar-la nerviosa i de molt mal humor tota aquella incertesa absurda. – Estàs bé, Bulma?

– Sí... – va somriure-li lleugerament. – Ja t'he dit que és una bona notícia, només que no sabia com t'ho prendries. Sé que no serà fàcil. Però només són 24 hores.

'Vint-i-quatre hores'.

Aquesta vegada la Nasu va alçar simplement les celles sense explicar-s'ho. 'Vint-i-quatre hores', què volia dir allò?! No li sonava res que pogués ser...

– En Son Goku torna per participar al Torneig – va deixar anar de cop i volta, fixant la mirada en la visible confusió de la saiyajin.

– Què? – 'No. Ho havia d'haver entès malament'. – Bulma, en Son Goku és mort.

– Però la Baba li pot concedir un dia... pot tornar a la Terra durant un sol dia. El seu avi ja ho va fer una vegada – va dir-li – Jo hi era, Nasu. És possible.

Els ulls de la germana d'en Vegeta van transmetre confusió, incredulitat i després alguna cosa molt semblant a la por. – No pot ser...

– És una bona notícia, Nasu – va intentar repetir allò com un mantra la científica. – No posis aquesta cara... digues alguna cosa...

No sabia què dir. Ni tan sols havia reaccionat encara.

– I què vols que et digui? – va reaccionar (llavors) per fi a la defensiva – És... – va anar a parlar, però va decidir callar - ... suposo que sí, és una gran notícia per en Gohan i fins i tot per en Vegeta que s'hi podrà enfrontar al torneig, suposo. Us donarà una bona alegria a tots.

– I a tu, no? – va preguntar la pèl-blava suaument, intentant reconèixer aquella foscor en la mirada d'ella com una cosa bona... o dolenta – No és una bona notícia per tu, Nasu?

– És... una notícia – va aixecar-se amb aire decidit de la cadira on era. – No pateixis. Te'n cuides de la Reiya? Li ho he de dir a en Cor Petit... Qui sap, potser ell també voldrà participar al torneig...

– És clar... – va somriure preguntant-se què li deuria passar pel cap a la Nasu en aquell moment – No pateixis per la nena. Aquí està bé...

– Gràcies...

Va marxar en silenci. 'En Goku tornaria... per un sol dia'.

– Oh! – va pensar mentalment mentre alçava el vol per la mateixa finestra per on havia marxat en Son Gohan – Podia tornar i torna... pel Torneig.

.

– Sabia que et faria il·lusió – va somriure-li la Baba, tot acomiadant-se'n abans de marxar – Quan vaig sentir a parlar del Torneig d'Arts Marcials, vaig pensar de seguida en tu.

– Gràcies... – va assentir l'home que una vegada havia renunciat a tornar entre els seus. 'Però aquesta vegada era diferent, era diferent perquè no tornava per sempre: només podria participar en un torneig amb el seu fill, en què els seus amics hi serien... Després tot tornaria a la normalitat'.

Ell no interferiria en les seves vides allà baix. O almenys això s'havia dit a si mateix.

En Kaito li havia demanat, de fet, sinó creia que algú pogués retraure-li (allà baix) no haver pensat abans en aquelles vint-i-quatre hores disponibles. 'Però tan sols disposava d'un dia durant tota l'eternitat... no podria tornar a la Terra després d'allò...'. A partir d'aquell instant, del moment en què tornés per un sol dia, ja sabria segur que mai més podria veure'ls... perquè mai més, en tota la seva mort, se li tornaria a presentar aquella oportunitat.

Pensant-ho fredament, tant era si era ara o d'aquí una dècada. 'Escollir un moment, el faria renunciar a d'altres'. Era inevitable.

Un torneig... a ell un torneig li semblava una gran idea.

I després de set anys hi havia ganes de gaudir d'aquell moment que, de cop i volta, havia arribat oferint-li l'endevina. 'Mentiria si digués que no hi havia pensat abans, però tampoc havia sabut pensar en un moment pitjor o millor'. Des del seu punt de vista, tots eren mals moments... o bons... només depenia del prisma amb què ho enfoqués. 'Era bo perquè podria veure'ls de tu a tu per fi, després de tants anys; era dolent, però, perquè un cop vistos, abraçats i saludats, no en tindria de nou una altra oportunitat... fins que tots ells morissin'.

Com havia passat amb el seu avi Son Gohan, una vegada... 'Encara recordava l'emoció que l'havia embargat en reconèixer-lo'.

En tenir-lo davant.

No buscava una rebuda semblant per a ell, només gaudir d'un dia de torneig amb els seus. 'Havia entrenat molt allà dalt, i ara podria demostrar-ho a tots'.

Es preguntava si ells també haurien avançat al respecte en tot aquell temps.

I bé... és clar. S'enganyaria sinó digués que havia pensat en els seus fills petits, en com serien, en què farien. 'Esperava que fossin criatures fortes i sanes'.

De la Reiya en tenia un breu record, la imatge de la Nasu aferrada a aquella nena, mentre en Cor Petit les protegia a ambdues, just en el moment en què aquella tal Zangya havia intentat endur-se-la espai enllà. 'Just en el moment en què havia comprès que el seu lloc ja no era amb elles'.

De la criatura de la Xixi, en canvi, no en sabia gaire res. 'Només que estava segur que en Son Gohan hauria estat un magnífic germà gran'. I la Xixi una mare atenta. Què més podia necessitar un nen de 6 anys i escaig?, va intentar convèncer-se.

Va pensar (aleshores) en què aquell nen segur que s'assemblava al seu germà Gohan i en què, en el fons, ara que veia que el moment podia arribar... sí sentia curiositat... molta curiositat... per conèixer-lo, per tenir-lo davant i trobar-s'hi les semblances que hi haguessin, ja fossin poques o moltes. 'Després de l'últim cop que havia pensat en tornar, havia decidit centrar-se allà dalt exclusivament en la seva preparació... i en l'entrenament'. Perquè havia comprès que la Terra ja no era el seu món. I com a tal no podia estar-ne sempre pendent, lamentant perdre's els moments en què hi voldria ser i no podia. 'I ho havia complert: un gran espai d'anys, més de quatre, l'havien separat física i mentalment del que fos que hagués passat a la Terra en tot aquell temps'. La darrera vegada que havia dubtat, havia estat davant el lleu perill que – en algun moment– havia suposat la Zangya. 'Quan havia comprès, no obstant, que allò que passava a la Terra era només això: fets que passaven en un món en el qual ell ja no podia ni havia d'actuar'.

S'havia sacrificat perquè cap més amenaça emboirés el futur del planeta... ni el dels seus éssers estimats.

I havia acceptat les normes de l'Altre Món. De res servia estar-hi sempre connectat, sinó podia fer-hi res al respecte quan hi haguessin problemes. 'Confiava en què sense ell s'hagués establert, per fi, la pau; i en què en Gohan fos un bon protector pel planeta, en què ho hagués estat tot aquell temps i ho fos en el futur'.

– Ei, Kaito... Me'n torno a preparar-me. Ara sí que tinc un objectiu clar: he d'estar preparat pel torneig!

– Com si no ho estiguessis ja, Goku – va sospirar el Déu – Com si no ho estiguessis ja...

.

Plovia. Havia volat sense direcció pel planeta fins arribar a aquell racó de la Terra, on ara plovia a bots i barrals. Eren gotes de pluja gruixudes que li queien pel rostre mentre observava el terreny en què havia anat a parar.

Recordava aquell lloc. Havia estat el primer indret que havia xafat en arribar a la Terra, quan encara els havia de fer creure que era una tsufur, quan trobar-se amb aquell que llavors encara anomenava Kakarot era un objectiu difós que, d'alguna manera, l'havia de dur a acabar amb en Freezer. 'En el fons l'havia encertada, encara que aleshores ni tan sols sabés com podria aconseguir-ho'.

La primera mirada que havien compartit d'adults, havia estat amb aquell home més humà que saiyajin; que allà a terra acabava de perdonar la vida a en Vegeta. 'L'home de robes estripades a qui envoltaven amb preocupació els amics'.

En Son Goku...

¿On havien quedat aquells temps en el què més la impressionava d'ell era la seva semblança amb en Bardock?

Va passar-se les mans pel rostre xop d'aigua de pluja i va mirar-se amb la roba enganxada de dalt a baix, i tota molla; Què se suposava que estava fent?

Havia de raonar, de pensar amb el cap. 'Sí, en certa manera havia estat l'únic home amb què...', però ara hi havia el guerrer namekià. Adorava aquella relació que tenien, la pau que hi sentia... la felicitat tranquil·la que li aportava. '¿I si la visita d'en Son Goku ho enfonsava tot?'. ¿I si aquella aparició, per breu que fos, acabava amb l'únic que li havia donat estabilitat com a mare?... No volia perdre tot allò que li havia aportat en Cor Petit com a persona que començava a considerar-se, a si mateixa, cada vegada més lligada a aquell planeta, més humana...

Hauria donat el que fos per sentir-se així respecte els tsufurs abans que en Pineau es morís. 'Hagués estat un bon homenatge a aquell home que l'havia ajudat a créixer... però ella s'havia tancat massa en els orígens... havia preferit pensar d'on venia i no on anava'. Es continuava sentint saiyajin ara, sense renunciar a tot el que havia acabat conformant la dona que era en el present.

Va mirar al cel. I a les roques que l'envoltaven. 'Allà havien lluitat en Son Goku i en Vegeta per primera vegada'. Allà havia aterrat en Mefus i, d'alguna manera, tot havia començat. No obstant ella ja no aspirava a tornar a ser la noia de llavors, sinó a continuar sent la dona de l'actualitat.

La Nasu, la que havia madurat per ser mare de la Reiya; i sí, en moltes maneres companya d'en Cor Petit, havia de sobreviure a aquelles vint-i-quatre hores. 'No seria la mateixa si ell no hagués estat al seu costat'.

Tot i que ara ja no plovia amb tanta força, l'aigua continuava caient incessant, formant rierols improvisats d'entre les roques. Ella ja només notava la roba molla agafada a la seva pell, quasi enganxada, i el suau aire que s'entestava en fer-li sentir fred al pit.

Va mirar enrere en reconèixer una energia familiar. No li calia mirar-lo als ulls per saber que ell ja ho deuria ben saber tot. 'Si en Son Goku havia parlat amb el seu fill, la Bulma i en Vegeta a través d'en Kaito, la part de deeitat d'en Cor Petit l'havia d'haver captat amb total claredat des del palau de Déu'.

– Nasu...

– No calia que vinguessis. Estic bé...

– Estàs xopa – va mig somriure ell amb aire familiar – I tremoles de fred.

– No... – va estar a punt de negar que fos fred, simplement el seu cos havia deixat de respondre a la serenor que intentava autoimposar-se – No vull que res canviï Cor Petit. Promet-me que res canviarà.

– No depèn de mi – va apropar-s'hi, no obstant, subjectant-la dels braços – I ho saps, oi?

– Jo no deixaré que res canviï, Cor Petit. T'ho juro – La insistència d'ella en assegurar-li-ho precisament era el que més el feia dubtar a ell.

La Nasu feia tot l'aspecte d'haver rebut una pallissa... i no havia estat física.

Van mirar-se un moment recordant tot el que havia estat la seva història fins llavors.

– Recordes Nàmek? – va mig somriure ella encara mullant-se, observant com ara eren les robes d'en Cor Petit les que cada vegada estaven més xopes.

– Que si recordo la mocosa insolent que contra tot pronòstic sentia compassió per en Nail? – va rememorar ell.

Ella se'l va mirar.

– Ara els guerrers sentiu compassió per un namekià, com jo? – li havia preguntat en Nail llavors de manera seca. En aquell paisatge verd que en Freezer amenaçava en convertir en pols. 'El tirà havia sembrat mort per tot el planeta... amb l'objectiu d'obtenir les Boles de Drac'. Bé, i de vèncer als terrícoles i a en Son Goku.

– No, els guerrers de l'espai no senten compassió per ningú. – Li havia respost ella, segura, malgrat les circumstàncies – Jo sí. Bé, estic en camí de fer-ho... crec –.

En Nail li havia rigut l'ocurrència aleshores, encara que tot li feia mal i se sentia defallir. En Cor Petit conservava els records d'aquell amb qui s'havia fusionat aquella vegada.

– Deixa-ho va...

Però ella no ho havia deixat córrer. S'havia acostat a ell de nou... i li havia palpat amb respecte una ferida que tenia al pit. 'Feia molt mala pinta'

– Jo em referia... – va corregir-se la Nasu d'aquell moment de pluja a la Terra –... més aviat a si recordaves com de malament et queia.

Van somriure.

El Cor Petit l'havia mirat amb menyspreu la primera vegada que s'havien topat cara a cara a Nàmek: – A mi tampoc m'agradeu... – Havia dit respecte els saiyajins i com de malament havia assegurat ella que li queia a en Nail – Ni em fa cap gràcia trobar-me'n un que pretén ser graciós.

– Perdoni, doncs, per intentar salvar el seu planeta – Li havia respost la princesa a la defensiva. 'Havia estat la primera de moltes altres topades'.

En quin moment s'havien començat a caure mínimament bé?.

Havia estat per l'ajuda que ella li havia mostrat a en Nail, o per alguna cosa que havia passat després?

– Tu... Així també et penses quedar aquí? – Va preguntar la Nasu, baixant de l'aeronau en arribar després de tota aquella aventura a Corporació Capsula. Un munt de namekians els envoltaven. 'I sí, ell es pensava quedar allà perquè no se'n fiava gens ni mica d'en Vegeta'. S'havia enlairat sense respondre-li, amb aire solemne fins a col·locar-se en un dels sostres de l'edifici.

Després havia vingut aquella temporada a l'univers exterior. Aquell temps en què la casualitat o el destí havien fet que ella es trobés en Son Goku a l'espai... i s'hi entregués. En Cor Petit havia endevinat (de seguida) perquè defugia el guerrer després. 'Havia sabut que, d'alguna manera, aquells dos guerrers que tant s'observaven abans, s'havien acabat trobant entre planetes i estrelles'.

I d'alguna manera ella havia deixat de veure el namekià com a algú molest. 'Ambdós endevinaven coses de l'altre, perquè s'entenien'. Eren, en certa manera, iguals.

– És clar que no morirem – Havia dit amb altivesa en Cor Petit quan havien estat a punt d'enfrontar-se a l'A-19 i l'A-20, que esperaven equivocadament com a androides terribles. – Tots plegats hem entrenat molt i el futur ja ha canviat.

– Sí, tenim el meu pare aquí... – N'havia estat convençut en Son Gohan, somrient.

– I ella – va fer en Cor Petit aleshores, com si escampés mosques amb la veu.

– I ella– va imitar-lo la Nasu – És que no podrem enterrar mai la destral de guerra, tu i jo?

– Constato fets... – va aclarir en Cor Petit – Clarament això és diferent a llavors.

Clarament tota aquella mania premeditada era fingida... teatralitzada. Encara que potser llavors ni ells mateixos ho acabaven de saber. 'Sí era cert, alguna cosa molestava al namekià en mirar-la. Però era perquè no podia entendre que tenia ella d'especial... perquè es creuava una vegada i altra en la seva vida, en la manera com ell entenia les relacions amistoses amb els demés'.

Va subjectar-la més fort dels braços en veure-la tremolar de nou per la pluja.

– D'alguna manera... sempre havia admirat a la princesa saiyajin... – va dir-li de manera suau, agafant-la amb més força de la necessària. – Tot i que si t'ho hagués dit, no t'ho haguessis pas cregut...

– Per què no? – va riure ella, intentant espantar els fantasmes del seu cap – Si hem fet sempre una parella inigualable. Ens imagines... a tu i a mi... conquerint el planeta? – va fer broma, pensant en un moment concret.

En Cor Petit va baixar, en efecte, el cap lleugerament avergonyit. 'Ella ja ho sabia que ell havia canviat'. Per això li havia respost d'aquella manera...

No hi havia pensat gaire abans.

– Amics? – va preguntar en aquell moment en Cor Petit a en Krilín, tenia una cosa al cap i un aire diferent que va fer dubtar el companys llavors cap pelat d'en Son Goku – No exageris. Des de quan sóc amic vostre? No digueu animalades! Sóc d'una família de dimonis. Recordeu que només m'aprofito de vosaltres per conquerir el món!

En Ten Shin Han va mirar-lo, quasi com si despertés d'un llarg son en què tots havien oblidat que en Cor Petit encara volia vèncer en Son Goku. La Nasu, però, va somriure segura d'allò. 'Oh, sí! Havia estat molt creïble, sinó fos perquè ella havia escoltat ja aquella història en una altra banda, i començava a sonar-li a cançó utilitzada fins a la sacietat'.

– Hauràs de posar-te a la cua, Cor Petit – Li havia dit sense mirar-lo. Ell continuava allà amb aquella cara d'autèntic diable – Recorda que en Vegeta té una idea una mica més destructiva d'això que tu anomenes conquerir el món.

No es podia negar que la Nasu s'ho passés malament en recordar-li-ho. 'Li encantava burxar-lo'. Fins i tot quan se suposava que no se suportaven.

– No te'n riguis més de mi – va escridassar-la el namekià aleshores fent un pas endavant – Sóc el príncep dels dimonis. Ja ho heu oblidat?

El so d'una riallada va passar per la ment de la princesa, i va estar a punt d'escapar-se-li de la gola, però va contenir-se. Va somriure, apropant-s'hi, com qui de sobte accepta fer tractes amb el mateix diable.

– T'oblides, que no ets l'únic amb títol monàrquic aquí... i alguns no ens l'hem inventat... – Va mossegar-se els llavis i va negar amb el cap com si ho trobés bastant surrealista. 'Era exactament el que pensava de tot allò'. Una petita reverència va confondre en Ten Shin i, per moments, fins i tot en Krilín i en Trunks del futur, que també era allà en silenci. 'No s'ho estaven prenent seriosament, oi?'.– Però bé, no discutiré el criteri de qui un bon dia va decidir declarar-se rei dels dimonis, sent això sí un namekià... Sempre podríem fer un pacte...

– Pactar amb saiyans? – va riure a la manera que una vegada feia molt temps ho havia fet el seu pare. I va desaparèixer d'allà volant.

Deixant-los tots amb la confusió a la mirada i la paraula a la boca.

Just després, en Ten Shin Han hauria intentat matar-la d'haver pogut. Realment en Krilín havia estat l'únic que havia entès que tot allò era una comèdia. L'última comèdia abans de fer allò que en Cor Petit havia pensat que no faria mai: reunificar-se amb Kamisama. 'L'última i definitiva fusió del guerrer de Nàmek'.

I amb la serenor de Kamisama dins, amb noves sensacions que mai havia acabat d'entendre abans, en Cor Petit s'havia trobat, de cop i volta, amb una noia descarada i punyent que sortia despullada d'una banyera, sense més; i tot i així no se n'avergonyia.

'Havien estat un any junts a la Sala de l'Esperit del Temps'.

Des de llavors que no havia deixat de patir per ella. 'Primer perquè en aquell planeta d'en Broly no era ell qui podia assegurar-ne el benestar, per no poder ni saber consolar-la ell quan havia mort en Pineau; tot i la tranquil·litat de veure-hi en Son Goku al costat. Era a aquell guerrer a qui ella volia (per molt calladament que fos) i necessitava'.

Després, no obstant, havia vingut l'embaràs... i el Torneig d'en Cèl·lula. La malaltia, la Reiya, i la convivència. 'La companyia'.

I l'intentar entendre què els estava passant pel cap.

Gairebé s'havia deixat portar per la seva sola mirada, aquella primera vegada, que l'havia acompanyat en un bany de carícies i dubtes. S'havia tret la roba destrossada en el curt camí a la banyera: – Et rentem el cap? – va bromejar ella, encara que el namekià ja llavors tenia encara més curiositat per tot el què havia presenciat abans.

'Per com de familiar podia arribar a trobar l'instant, aquella part minúsculament humana del seu esperit; mentre l'essència de la raça a la qual pertanyia es negava a reaccionar'.

Des d'aquell moment, la Nasu havia estat el més semblant a una companya que ell podia haver tingut. 'Malgrat les pors... els temors... les barreres que fisiològicament cap dels dos podia saltar'.

Recordava algunes de les frases que li havia dit feia temps.

– És com veure'm en tu i estimar-te per això. No sé com explicar-ho. – Li havia dit en intentar justificar per què malgrat no sentir un veritable desig sexual, podia acaronar-li la pell amb quasi devoció, com si la millor cosa que pogués aconseguir fos veure-la adormir-se als seus braços. Malgrat sabés, des del principi, que aquell era un lloc prestat... un lloc que hauria d'haver estat d'un altre: – He arribat a sentir "atracció", però suposo que no és la mateixa que tu pots sentir per un humà, per un saiyajin...per una persona sexual, vaja. No sé com dir-ne, Nasu... –. S'hi havia mig rendit mentre només era capaç de mirar-se les mans. Ella li premia els dits amb seguretat per animar-lo a continuar – ... és com si m'hagués encaterinat de tu, com si m'haguessis enganxat, d'una manera que és, al meu parer, condemnadament addictiva. Però amb poc, o nul, desig de relacions sexuals.

– Cor Petit...

La va mirar aleshores en present, recordant aquella reflexió confosa del passat. Sempre l'havia sabut més d'en Son Goku, que seva. Ell només complia la promesa de protegir-la, de tenir-ne cura, malgrat ella fos probablement la fèmina menys indefensa de l'univers. 'No volia perdre-la, no per vint-i-quatre hores'.

El sexe era valent i estava bé quan dues persones s'estimaven, era sa, però ell no podia tenir aquella emoció. Per tant potser tampoc havia d'atrevir-se a dir que podia sentir-hi amor. 'Hauria estat massa pretensiós per part seva pensar-ho'. Però el cert és que ella aconseguia remoure-li els sentiments. 'Els mateixos que havia aprés que tenia en contacte amb en Son Gohan'.

– Això últim, això que et dic de l'atracció... no en dic tampoc amor, de fet... L'anomeno enamorament, suposo. Encaterinament, crec. – Havia raonat, per tant – El que vull dir-te és que no creia que pogués arribar mai a comprendre ambdues formes d'estimar, de voler algú a prop meu: estimar romànticament i aquesta curiositat... diguem-ne temporal, que em vas fer comprendre que podia sentir. – va sospirar, esperant haver-se explicat.

Se sentia un peix fora de l'aigua amb ella en braços, però se sabia també, i en part, incapaç de renunciar-hi. 'Ni que fos deixant que el tou d'un dels seus dits es passegés en calma per la pell d'ella, sense estridències, i sense més pretensions que la seva antany inesperada però també volguda companyia'.

Aquell simple gest, la carícia, ja fos d'anada o tornada... transmetia al namekià una pau extraordinària. 'Almenys abans de cada instant de son o reflexió nocturna'.

Entre ells hi havia una complicitat serena. De somriures i bromes. De veure-hi passar la vida, i els entrenaments, des del més pur respecte... des de la capacitat – per ells sempre positiva – de deixar sol l'altre quan aquest més semblava necessitar-ho.

'No eren éssers preeminentment socials. I es respectaven com a tal... feia molt temps que endevinaven quan l'altre volia o preferia un moment de solitud'. I quan, en canvi, la pau els venia d'estar junts. 'De veure's en l'altre'.

I ara, precisament ara, i enmig de la pluja... la Nasu no volia ni molt menys tenir-lo lluny.

– Gràcies – va baixar el cap la princesa saiyan, comprenent l'ajuda que suposava tenir-lo al costat. – Ets un ésser fantàstic, Cor Petit.

Va mirar-lo entre la pluja.

'Vint-i-quatre hores, un Torneig d'Arts Marcials, els poders de la vella bruixa Baba... res d'allò podia ni havia d'esborrar tota aquella història'.

En voldria estar tan segura com n'estava, de fet, la part més racional de la seva ment. I qui sap si pot ser per això s'atrevia aleshores a donar un pas que, malgrat els acostaments del passat... malgrat els moments d'intimitat viscuts, no era gens habitual en ells.

Va besar-lo. Sense més, encara xops i entre la pluja, va agafar-lo per darrere les orelles amb suavitat i simplement va besar-lo, amagant les llàgrimes d'impotència, d'incertesa, que pugnaven de sortir de les seves pupil·les entre l'aigua del temporal.

En aquelles circumstàncies els llavis del namekià, només explorats en comptades ocasions, eren dolços. 'No sabia si era el sabor de la pluja o del petó que inexplicablement li tornava ara l'una vegada fill de l'autoanomenat Rei dels Dimonis'.

I potser de manera més clara que mai, va deixar de pensar en les emocions d'ell, en les que podia tenir i en les que no, i va besar-lo amb el mateix calfred, amb les mateixes ganes que ho hagués fet amb algú de pell blanca i òrgans sexuals.

Potser fins i tot amb massa d'aquell mateix ímpetu. Ell simplement va deixar-se portar pel petó sobtat d'ella. Subjectant-li una mà de sobte sense avisar, entrellaçant-hi els dits amb força.

En el fons ambdós sabien que, en la pràctica, aquell propòsit que res canviés seria més difícil que en la teoria.

Van parar, després que un llamp esclatés amb el tro corresponent, prop d'allà. 'Els dos havien vist de reüll una brillantor al cel, que ara els apartava un moment, mirant-se als ulls de nou'. – Estàs segura d'estar bé? – va gosar preguntar llavors en Cor Petit.

La mirada era preocupada, reflexiva.

– Perfectament – va vacil·lar una mica en dir-ho, per mirar-se de dalt a baix un moment i esclatar en un riure nerviós just després – No ho veus? – El seu riure va ressonar també en la vall de pedres, ara amb aigua descontrolada arreu, com si es tractés del so d'una campaneta nerviosa. – Estic amb el no - home més sexy del planeta, completament molla. Podria estar algú, millor? – va intentar cobrir les seves preocupacions de broma genuïna. – Se t'acut una millor manera de passar la tarda?

Ell va mirar-la amb un estudiat somrís de costat, que no obstant també amagava certa inquietud pel sentir ansiós d'ella. El top completament moll feia que la forma arrodonida del pit se li marqués del tot. El namekià va observar-la divertit, aparcant tots els fantasmes que els rondaven per un moment.

– Sinó fos un no - home – va dir amb ironia – Em sembla que ara mateix tindries un problema...

– Qu... què?! – va observar-se ella amb dubte un moment, abans de comprendre exactament per què ho deia. – Burro!

Va tornar a riure. Deixant caure el seu front al pit d'en Cor Petit, més alt que ella. – Crec que és hora d'anar cap a casa... – va murmurar encara amb el fred humit de la pluja colant-se-li entre els ossos. 'Sinó fos una saiyajin tenia la lleugera impressió que hagués acabat d'agafar una bona galipàndria'. O una pulmonia.

De sobte, però, va notar el tacte de la mà d'en Cor Petit sobre una de les seves sines. Era només una carícia, però va fer-la sentir bé, resguardada i potser també en una mena de casa. 'Acabava de descobrir que, entre tantes complicitats; allò era el que ell era per ella: una llar'. Fins i tot si aquella paraula no havia tingut gaire significat al llarg de la seva vida.

– Sempre m'han semblat curioses aquestes protuberàncies femenines – va somriure-li envermellint en veure-li a ella la mirada. A ella de la seva pròpia escalfor, de la lleugera energia que desprenia ara el namekià, fins i tot va semblar-li anar aleshores una mica més seca. 'Amb més calidesa envoltant-la'.

Ella mateixa es podia haver convertit en superguerrer per solucionar-ho del tot, però ben en el fons necessitava sentir-se així, freda i desemparada, per tal de conjuntar l'exterior amb com havia estat la seva ànima en els darrers minuts.

'Allà, de cop i volta, però, amb en Cor Petit davant; amb la seva carícia breu, que ara li recordava tot el que aquella complicitat significava, ja res aparentava ser tan terrible'. Ni tan sols la confusió del que vindria.

Va posar-li una mà a l'avantbraç amb confiança. – Anem, Cor Petit. Sobrevolem aquestes valls. Després m'has d'acompanyar a Corporació Capsula a buscar la Reiya...

– És clar.

'Potser aquell vespre no farien res més que dormir abraçats, repetir aquella carícia com a súmmum, o reinterpretar el petó de feia un moment entre la calidesa de l'abans d'anar a dormir; però la Nasu va dir-se a si mateixa que no necessitaven més'.

– No deixarem que res canviï... – va dir-se a si mateixa, quasi xiuxiuejant-ho entre la pluja un cop ambdós ja havien alçat el vol. – Faré el que sigui perquè tot continuï igual...

.

En Son Gohan va volar cap a casa, després d'haver-se acomiadat de la Bulma i en Trunks, amb el que possiblement era el seu somriure més brillant. Havien passat set anys, set anys d'una mort de la qual s'havia sentit culpable al principi. 'Però de la que s'havia acabat refent i mirant endavant'. Era inútil, però, pensar en com havia trobat a faltar en Son Goku.

No havia valgut mai la pena donar-hi tantes voltes com, de fet, potser n'hi havia donat quan era més petit. 'I ara per fi tornaria'. Només serien vint-i-quatre hores, es repetia. Però malgrat tot ja era una gran notícia.

Havia estimat, i estimava, el seu pare amb bogeria. I en trenta dies tornaria a tenir-lo allà amb ell, en Son Goten podria conèixer-lo, va pensar.

Era fantàstic.

'El pare vindrà, tornarà amb nosaltres, visca!', va volar per mars i muntanyes amb aquella joiosa idea al cap. Amb un somriure als llavis, encara vestit de gran Saiyaman. 'Aviat ens tornarem a veure', va repetir-se sense poder-s'ho creure. S'havia sentit culpable en molts aspectes, però ara ja res d'allò importava.

Tot i haver vist ennuvolar-se les muntanyes a l'horitzó, allà on era ell no plovia i encara hi brillava suaument el sol. Va enfonsar-se en un llac un instant, a la mateixa màxima velocitat amb què havia creuat el cel; només dins de l'aigua havia deixat que se li humitegessin lleugerament els ulls. 'En tenia moltes ganes d'abraçar el pare'. Però ja no era un nen. No es tractava d'atabalar la seva mare o el pobre Goten amb tots aquells sentiments.

Ara el primer que volia fer, i faria, seria avisar a tots els seus amics d'aquella notícia... i assegurar-se que participessin al Torneig. Podria ser una gran dia.

– Krilín! – va saludar-lo en aterrar davant de la casa d'en Follet Tortuga. 'Si hi havia algú a qui el seu pare costaria de reconèixer després de tant temps, seria sens dubte en Krilín i el seu nou cabell'. Amb la pau, i el no necessitar lluitar ni entrenar-se tan seriosament, també havia deixat d'afeitar-se el cap.

Encara que en Gohan sospitava que l'estar amb l'A-18 i el desig de ser-li atractiu, també hi havia tingut alguna cosa a veure. 'A vegades... amb 16 anys... agraïa no haver d'entendre encara com funcionava allò de l'amor'. Se li feia complicat i no gens comprensible. O potser al cap i a la fi no n'hi havia per tant... només eren sentiments.

Sentiments que, finalment, aparentaven ser universals. 'Sobretot si els podia tenir, com semblava, fins i tot gent de pell tan dura com en Vegeta'.

– En Goku també?! – L'home, que subjectava la mà de la Maron mentre es mirava en Gohan, va obrir els ulls com a taronges – Ho dius de debò?!

– És clar... – Havia raonat en Follet Tortuga al seu darrere – La vella Baba... si que ho és de possible, Krilín... Per Kami, quant de temps sense veure en Goku...

– No... no sé si participar-hi també... – va fer pensatiu de cop i volta l'antic company d'aventures i amic d'en Son Goku – De fet si hi participen en Goku, en Gohan i en Vegeta, jo no puc quedar pas campió.

– Hi hauries de participar! – va insistir el noi – Es veu que hi ha un premi en metàl·lic per als cinc primers!

– Quants diners...? – va interessar-se llavors per primera vegada l'A-18, que se'ls havia mirat en silenci. 'A ella que en Son Goku tornés a la Terra per un dia no li feia pas ni fred ni calor; tot i intentar matar-lo en el passat... ni tan sols l'havia arribat a tenir cara a cara'. I ara tot allò ja era aigua mullada... la seva vida era diferent. I si necessitava una cosa per ser millor... per fer el que volguessin, sempre, sense restriccions... el que havien d'aconseguir era una bona suma de diners.

'A vegades ja li ho deia a en Krilín'.

– Bé... – va rumiar en Son Gohan – Em sembla que per al primer, deu milions, per al segon, cinc milions, per al tercer, tres milions; per al quart, dos milions i per al cinquè, un milió de zenis.

Aquelles quantitats eren més que suficients per viure bé, amb comoditats, per força temps. – Participa-hi, Krilín! Jo també hi participaré!

– Sí, és clar... és clar... – va assentir de sobte la seva parella una mica cohibida. 'No l'havia vist mai tan convençuda de res'. Però si amb prou feines havien entrenat en tot aquell temps... És clar, que ella no necessitava entrenar, per tenir ja per si una força extraordinària. A vegades oblidava que la seva dona, la dona que estimava i que era la mare de la Maron, havia estat i era una androide fortíssima.

De totes maneres continuava havent-hi prou competència com perquè, guanyar-hi res, seguís sent almenys difícil. – Ei, no ho diguis a en Cor Petit – va intentar mig en broma i mig seriosament – Ni a la Nasu. Si hi participen... no podré quedar ni dels cinc primers.

– Disculpa, Krilín. Però... no ho puc fer... – va disculpar-se el noi. 'Havia de dir-los-hi, de fet, tan aviat com pogués'. Tot i que en certa manera era estrany imaginar-se a si mateix, plantant-se davant d'ambdós, i dient-los que el seu pare els visitaria.

'També coneixeria la Reiya'. Moltes emocions podien aflorar aquell dia, i en Gohan – després de l'entusiasme inicial – tot just ara començava a pensar en si allò podia suposar algun problema, alguna llàgrima immerescuda i amb reminiscències del passat. 'No volia, per res del món, que la seva mare patís'.

Va somriure una mica més forçadament en acomiadar-se d'en Krilín i família amb aquell pensament.

– I escolta... – va dir de cop i volta en Krilín; impedint-li la marxa, per breus segons, amb un somriure – Per què vas vestit d'aquesta manera tan ridícula?

'Que en Trunks i en Vegeta ho pensessin... però en Krilín'. En Gohan no ho entenia.

– Però què dius? Si estic molt bé! Has perdut el bon gust, Krilín – va dir-li amb una gota d'astorament al front, encara sense entendre tan rebuig a la seva fantàstica vestimenta. – Va, home. No siguis així... Adéu!

Abans d'anar a casa, en Son Gohan encara havia anat llavors al Temple de Déu, tot i que només s'hi havia trobat el Dende.

– Jo no hi participaré, perquè no sóc pas un guerrer – Li havia dit el seu amic, mentre li comentava que no hi havia ningú més – Han sortit tots, però més tard o una altra estona, segur que els trobes... – Havia estat amable. Sense dir-li a en Gohan que, en realitat, en Cor Petit i ell ja sabien feia estona que en Son Goku havia decidit tornar ... per un dia. 'Havien detectat abans que ningú la comunicació amb la Terra, gràcies al poder sensorial que tenien per observar el món inferior'.

En Dende va decidir callar, doncs, perquè – com en Cor Petit – el primer que s'havia qüestionat era què significaria allò; per aquella convivència tan poc convencional que havia cristal·litzat ja feia temps a palau.

Era injust per tots, de fet, que hagués de suposar un problema; una cosa a priori tan desitjada per tothom com tornar-se a trobar amb en Son Goku. 'En Dende no en tenia cap dubte; tot problema que pogués suposar, no era culpa de ningú més que dels propis sentiments complicats i estranys que aparentaven tenir els humans i moltes d'altres espècies de l'univers en general'. Els mateixos sentiments que, contra tot pronòstic, havien acabat niant també d'alguna manera en l'interior d'en Cor Petit. 'N'hi digués com n'hi digués... i s'hi establís la relació que s'hi establís en conseqüència'.

– Quan arribin, els hi diré que has estat aquí, Gohan – va somriure no obstant de nou, deixant el noi completament tranquil en dir-li-ho... 'Amb una seguretat que semblava ignorar qualsevol problema que allò pogués comportar'.

– D'acord, doncs. Vull convèncer jo mateix a en Cor Petit perquè participi al Torneig – va acceptar el nano – Digues-los-hi que vindré aviat, eh?!

'No sabia on era en Ten Shin Han, ni en notava ara mateix cap energia, per tant no podria avisar-lo... i suposava que la Bulma ja li ho diria a en Iamxa'.

Va intentar tranquil·litzar-se: – La mare serà feliç, si torna a veure el pare, encara que només sigui un dia... I en Goten veurà el pare per primera vegada! – va intentar somriure de nou brillantment, mentre a la fi volava cap a casa... en solitud.

De fet coneixia bastant la seva mare i darrerament sabia que tornava a parlar i recordar instants del passat amb mesurada normalitat... i sobretot com si no hagués passat res més que la tristor de quedar-se vídua. 'Com si no recordés res més que alegria de la convivència amb el seu pare'. A vegades es preguntava si ho feia per ells... fins i tot si era per assegurar-se que en Goten en tingués un bon record.

– ... Però no sé si la mare... – va pensar distret en un altre punt de totes aquelles qüestions que ara li apareixien al cap – ... em deixarà participar en el Torneig...

.

– Ei, mare – va entrar a casa deixant d'anar a vestit com el gran Saiyaman i saludant-la a ella i a en Goten – Tinc una gran notícia! – va saber en veure com ella el mirava, que no se'n sortiria si no ho deia de cop i volta: – Havies sentit a dir mai que la Baba podia tornar als morts a aquest món per un sol dia? – Havia deixat anar de sobte, fent que ella, que estava parant taula, s'aturés de cop. 'No sabia si podia entendre el seu fill'. Va observar-lo en silenci, amb uns palets xinesos de menjar a les mans, quasi a punt de trencar-los – Doncs... el pare... com que hi ha el Torneig... ha parlat amb mi i m'ha dit que tornaria per participar-hi!

La Xixi va observar-lo en silenci un llarg moment, davant l'estranyesa d'un Goten que tampoc acabava d'entendre de què anava de tot allò, però que notava un cert aire de transcendentalitat en aquella conversa sobtada d'aleshores.

'En Goku...'. El cervell de la dona no podia deixar ara de tenir aquella idea al cap, tot i que començava a haver d'exterioritzar-la d'alguna manera.

'No podia ser...'. O sí...

– Què? – va cridar de sobte, al mateix moment que trencava aquells palets que havia tingut a les mans – Que en Son Goku tornarà de l'Altre Món per participar en el Gran Torneig d'Arts Marcials?! – va alçar la veu gairebé sense adonar-se'n, de manera que en Gohan va dubtar un moment més sobre si allò era un bon o un mal senyal, però de cop va veure-la somriure – Però per què no m'has vingut a dir la gran notícia de seguida?! Bones notícies Son Goten – va abraçar de sobte quasi plorant el nen – Aviat coneixeràs el teu pare!

'Ets la seva dona, Xixi... La única dona d'en Goku ets tu i ningú pot venir ara a posar-ho en dubte', va repetir-se mentalment mentre la seva actitud cada cop més desaforadament alegre sorprenia més i més al seu fill gran. 'Sí tenia grans llagrimots als ulls, però aparentaven ser d'alegria'.

En el fons en Gohan pensava que era fantàstic que reaccionés així, però temia que fos alguna mena de façana. 'No podia ser tan fàcil... no per ella que havia hagut de criar els seus dos fills sola...'. ¿O sí?

Potser només era allò que ell havia pensat amb anterioritat dels sentiments dels més adults... que l'estimava... i com que la seva mare estimava al seu pare, allò li valia... era suficient per sentir com ell la necessitat de veure'l encara que només fossin durant vint-i-quatre hores...

– Quin problema que tinc jo ara, en Goku no s'haurà fet gens vell al cel... en canvi a mi ja m'han sortit arrugues, he d'anar a l'esteticista perquè em tregui uns quants anys de sobre – va deixar anar el seu fill menut... i va donar una volta sobre si mateixa, estirant els braços, i mirant-s'ho tot com si realment estigués immersa en els seus pensaments. – Ah! Quants anys deuen haver passat? Set anys ja... Oh! Déu meu! En Goku torna... m'empolainaré ben empolainada i... ¡Quin horror! Espero que no es notin gaire els anys... hahaha.

En Gohan va entendre que potser era aquell el millor moment per demanar-li si podia participar al torneig.

– És clar que no... – va dir no obstant amb un somriure – Estàs preciosa mare! Això, mare... – va començar a menjar l'arròs mirant-se-la – Hi puc participar també, en el Torneig d'Arts Marcials? El primer premi és de deu milions de zenis – va baixar la veu, no trobant-ho tan important – Però el segon és de cinc milions...

De cop a la Xixi li havia fugit del cap tot allò del saló de bellesa.

– Deu milions de zenis?! – va cridar donant un cop sobtat amb les mans a la taula i fent-ho moure tot.

– Hi has de participar! Entre el teu pare i tu podeu guanyar quinze milions de zenis, oi? Els necessitem molt...

Ni tan sols li havia semblat malament que deixés d'anar a l'institut uns dies per entrenar, i recuperar així el temps perdut.

– Aquest torneig és una benedicció del cel! – Havia dit amb les mans juntes i mirant al sostre amb un no gens contingut optimisme – Ara que s'acaba la fortuna del meu pare... Estava molt preocupada! Tirar endavant una família de guerrers no és fàcil...

'Així tot anava bé... a la Xixi tota aquella notícia acabava de rejuvenir-la deu anys de cop i volta'. Però... ¿no es feia les mateixes preguntes que ell?

¿Tant li era que el seu pare també es retrobés amb aquella seva altra família? ¿Hi pensava la seva mare mai en l'existència de la menuda Reiya? ¿Li feia mal rumiar-hi gaire?

No volia que patís. Malgrat que aleshores tot semblava ser de color de rosa. El seu pare tornava... i la Xixi n'estava encantada... i visiblement emocionada pel fet de tornar-lo a veure... i fins i tot pel Torneig. 'Havia pensat en què fins i tot es podia sentir dolguda, perquè tornava llavors... pel campionat... i no en una altra ocasió... Però no era així'.

Pagaria per saber tot el que passava per dins el cap de la Xixi.

.

– Va, passa d'aquí! – va intentar forçar el seu somriure la Nasu en recollir la seva filla de Corporació Capsula. Li havia demanat a en Cor Petit que l'acompanyés, tot i que en Dende ja els hi havia dit abans que en Gohan els buscava.

'S'imaginaven per què'.

– Me'n vaig a canviar! – va saltar la menuda des de l'aire i fins a la plataforma en arribar a palau. 'Estava de visible bon humor, i la Nasu suposava que era perquè l'entrenament amb en Vegeta i en Trunks l'havia fet posar així'. Se n'alegrava.

Sabia (i comprenia) que li costés assumir que en Trunks ja podia convertir-se en superguerrer... i que ella encara no. Va mirar en Cor Petit que estava a punt de parlar, pensatiu.

– A saber què entén per un entrenament en Vegeta...

– Au, que no veus que està contenta? – va somriure ella, mirant-lo amb decisió i entenent que parlar del Vegeta només era una cortina de fum, per no tocar el tema que realment els ocupava qualsevol pensament en aquell moment. 'Com podia, o no, canviar tot després de la visita d'en Son Goku'. – Vaig a dir-li que es dutxi abans de canviar-se, d'acord?! I a ajudar en Popo... segur que el petit remolí té gana...

'No era gens habitual que la Nasu s'oferís per ajudar en Popo a preparar el sopar'. No per mandra, sinó perquè no sabia ni per on començar a fer-ho i, a més, en Popo insistia en fer aquelles tasques tot sol. Però en Cor Petit tampoc va dir res en aquella ocasió. Era millor deixar-la fer, que pensés en calma, que es relaxés.

– Gohan...

– Cor Petit, esperava trobar-vos a aquesta hora!

– I jo et feia a casa... En Dende ens ha dit que ens buscaves i... – No calia dir-li que en sabia el motiu – ... no s'enfadarà la teva mare?

– No... en realitat està de molt bon humor – va baixar el cap no sabent exactament com dir-ho – De fet faltaré uns dies a l'institut per entrenar... tinc el seu permís! Què me'n dius, Cor Petit, participaràs al Torneig? Hi serà en Vegeta, en Krilín, jo... i bé... – va mirar-lo amb una sensació agredolça – el pare. És fantàstic, oi?! – Va somriure encara més àmpliament en repetir-se a ell mateix la pregunta, tot i que realment volia sentir què en pensava el namekià, aquell que era quasi un oncle, molt més que això: un segon pare per ell.

En Cor Petit va somriure per si mateix un instant. 'En realitat no podia sentir cap tipus d'agror per en Goku... per tots els Déus, que governaven, móns, galàxies i universos, havia estat per aquell home i pel seu fill que ell havia començat a canviar'. No podia negar ara aquella realitat.

'No tenia sentir fer-ho'.

Encara que les circumstàncies, els anys i la vida, l'haguessin dut allà on era. 'A compartir uns altres afectes amb en Son Goku... els que el lligaven a aquella saiyajin (a priori) superba i molesta, que havia resultat no ser ni una cosa ni l'altra, i que ara formava part de la seva rutina... del que ell coneixia d'aquella seva vida terrestre'.

Era paradoxal que el namekià, que no havia tingut fills; en tingués aleshores pràcticament dos... almenys en tracte, en estima, i en esforç per mantenir-los sans... I que els dos fossin fills biològics del mateix home. 'D'en Son Goku'.

Era potser la major broma que la vida li havia fet a aquell que havia estat, una vegada, el fill d'en Satanàs Cor Petit... el diable d'antany que volia venjar el seu pare, el seu vell jo. 'Res en quedava ara allà d'aquell dimoni'. Excepte que la seva vida, d'una manera o altra, havia acabat girant en consonància amb la d'aquell seu antic adversari. 'Estava lligat precisament a les circumstàncies d'aquell home. Al fer de l'amic – i pare d'en Gohan – que tornaria a la Terra set anys després'.

No és que fos just o injust... simplement era així.

'Res canviarà', va escoltar dins seu les paraules de la Nasu en aquella tarda plujosa que (ell) ja tampoc oblidaria. Potser, en el fons, ella n'estava massa de segura de què, a aquelles alçades, ja res podia canviar.

Però allò només ho podrien saber deixant que aquelles vint-i-quatre hores passessin... com fos que haguessin de passar.

– Així, què...?! – va insistir en Gohan – Participaràs al campionat? Tinc moltes ganes de poder lluitar contra tu, Cor Petit – va afegir de seguida que va veure que el namekià trigava a respondre – Lamento que no ens haguem vist més en tot aquest temps... no saps com...

– Molt bé... – va assentir – Hi participaré... – I va afegir aquelles paraules, tot col·locant-se el seu habitual turbant al cap; semblava haver quedat moll en algun moment, com la capa, que encara duia posada.

En Son Gohan, però, no va voler fer preguntes. 'En Cor Petit era aquell ésser amable i segur que, en cas de problemes o maldecaps, agraïes tenir al costat... encara que fos en silenci i sense que (habitualment) digués tot allò que li passava pel cap'.

Que el dia que tornés el seu pare, també hi hagués en Cor Petit... que pogués mirar en qualsevol instant enrere; i buscar seguretat en el seu gest: era (per tant) més del que es veia capacitat per desitjar en veu alta. 'Potser abusava del namekià en demanar-li-ho... No sabia què sentiria ell...'.

Al cap i a la fi... va pensar... En Cor Petit era també algú a qui, tan extraordinàriament com a en Vegeta, li havia arribat l'oportunitat d'estimar.

'I en rumiar-ho, en Gohan no pensava en ell, ni en l'estimació paternal que es tenien, ni un sol segon...'. Sí, el namekià l'apreciava: era com un pare per si mateix i li ho havia demostrat; però li constava que havia conviscut llargament amb la Nasu i la Reiya... El coneixia prou per saber, sense que ningú li hagués de dir, que el guerrer de Nàmek era una criatura capaç d'estimar d'aquella altra manera'. D'estimar-la a ella.

I a la Reiya.

Sense deixar de voler-lo com un pare a ell, és clar...

Ho havia demostrat molt abans que s'hi sentia lligat quasi paternalment; quan a ningú se li hagués ocorregut buscar aquell tipus de sentiment al seu interior. S'havia sacrificat per ell una vegada... quan tan sols era un mocós ploraner i estava entre l'espasa i la paret. 'Sinó aquell calb d'en Nappa l'hagués matat sense més'.

En recordava el moment. 'Havia utilitzat el seu propi cos per protegir-lo'. I havia plorat en acomiadar-se'n. 'Almenys li havien caigut unes més que inesperades llàgrimes dels ulls'.

En part, no n'havien tornat a parlar mai. 'Tampoc els havia calgut; la seva relació paternofilial s'havia mantingut entre els anys i les absències'. N'estava segur, de fet: el sentiment continuava intacte, malgrat que darrerament la vida els hagués tingut més allunyats.

– Fuig – Li havia dit des del terra malferit aquell dia – T'he dit que fugis...

– Però no pots morir...

Ni tan sols l'havia escoltat.

– Els 6 mesos que vaig passar amb tu... – Havia dit amb dificultat – No van estar gens malament, saps? No... no et moris, eh, Son Gohan?

– Cor Petit...

'Havia estat només un mocós'.

– Quina vergonya... Jo, en Cor Petit, el gran rei dels dimonis... Ajudant a un noi... És el pitjor que em podia passar... – Li havia parlat amb tanta franquesa que en Gohan recordava que llavors, a tan curta edat, ja se li havien remogut molts sentiments a l'interior – La culpa és vostra, del pare i del fill... M'heu encomanat la vostra bondat... Però, escolta, Son Gohan... Només tu em parlaves amb naturalitat...

'Fins que, pel que semblava, havia arribat la Nasu...'. Temps després. I no només l'havia desafiat... també s'hi havia expressat amb naturalitat... i s'havia colat en la seva vida potser amb tanta determinació que encara ara hi era. I el noi imaginava que, així doncs, a ella l'estimava d'altres maneres... però amb el mateix callat fervor.

En Gohan desconeixia, no obstant, fins on arribava aquella relació entre la saiyajin i el namekià... 'I mai hi havia volgut pensar gaire'. Al cap i a la fi, fins no feia gaire, havia vist tot allò com una cosa d'adults... pactes entre grans que ell potser no podia entendre encara del tot.

I malgrat que hores enrere, efectivament, havia pensat que no: que encara no podia entendre les relacions dels adults; ara davant del namekià, s'adonava que en podia començar a tenir ja una lleugera idea. 'La idea que un sentiment que aconseguia fins i tot travessar a algú com en Cor Petit; solitari, seré i guerrer convençut, que ni tan sols s'assemblava als humans, havia de ser a la força inexplicable'.

¿Seria exactament allò el que unia en Cor Petit amb la Nasu? ¿I ell mateix... trobaria algú per qui sentir-ho en el futur?

Com si la dona hagués endevinat que, d'alguna manera, estava sent al·ludida allà fora, va sortir amb la Reiya – en pijama – al costat. 'En Gohan ni tan sols havia expressat cap d'aquells pensaments anteriors al seu interlocutor'. Havien guardat, en canvi, un silenci on les mirades (de fet) ja ho deien prou tot.

Un silenci que la Nasu acabava de trencar: – Gohan...

S'havien saludat, amb un lleuger somrís, com si el dia no els tingués ja prou trasbalsats a tots. 'Amablement, com el que eren: part d'una colla d'amics de tota la vida'.

– Tu també hi participaràs, al Torneig, no, Nasu?

Va haver-hi llavors un nou moment de mudesa incòmode que en Gohan, malgrat creure saber-ho tot d'aquella història, no va entendre. 'Fins al cap d'un segon'.

– Un Torneig? – S'havia girat la Reiya amb els ulls oberts en sorpresa cap a la Nasu – Participareu en un Torneig? Quan? És el mateix en el què en Trunks diu que participarà el seu pare, oi? Sona genial!

– Reiya... – va intentar intercedir en Cor Petit. 'Prou dur era ja per la mare de la saiyajin xica... per més que dissimulés'.

– Crec que comença a ser hora que dormis – va reaccionar, però, de sobte la Nasu – Demà intentarem comunicar-nos amb en Mefus... i he quedat amb la Bulma i el seu pare que aniríem d'hora a Corporació Capsula.

En el to de veu no semblava haver-hi cap problema. 'Com si no hi hagués res d'estrany en aquell canvi de tema'.

– Amb en Mefus? Però si no venia fins d'aquí un mes, no? – va girar-se la menuda.

– Exacte, però n'hem de saber el dia... No volem que ens atrapi sense tenir-ho tot a punt, no? Has d'estar preparada per marxar... I el pare de la Bulma també necessita saber quant temps té per preparar tot aquell munt de trastos amb què van quedar.

En Cor Petit – que potser la coneixia ja millor que ningú – va ullar-la de seguida, alertat per aquella conversa, i amb un pèl de sorpresa al rostre. 'No havia pensat més en el Mefus... i el viatge...'. Però no podia ser que...

– Caram, un viatge... Hi anirà ella sola? – va somriure, per la seva banda, en Gohan realment impressionat pel fet que tan petita es decidís a deixar-los a ells allà i a emprendre cap tipus de viatge amb en Mefus.

La Nasu, no obstant, va córrer a treure-hi importància; posant la mà al cap a la seva filla... en una actitud, però, una mica fugissera que fins i tot va fer que en Cor Petit la mirés encara més alerta. – Acompanya en Mefus a fer uns encàrrecs per la galàxia est... Estic segura que li anirà bé per créixer i aprendre – va tornar el somriure aparentment sincer a en Gohan. – Segur que li anirà bé. Si aprèn quan toca descansar... eh, petita? Va, que el llit t'espera.

'Se la veia confiada, malgrat que continuava mostrant-se reflexiva i més distant que normalment'. L'únic visiblement discordant era, de fet, la insistència perquè la Reiya finalment marxés d'allà. 'Preferia que la seva filla no escoltés tota la conversa... per si de cas'. Era una nena prou intel·ligent per captar que alguna cosa no anava com sempre.

– Així, has pensat si participaràs al Torneig? – va respondre-li llavors en Son Gohan, refent-se'n amb una altra pregunta, de manera amable. 'Li semblava increïblement extraordinari que la Reiya fos prou valenta per fer aquell viatge'. El Torneig podria ser també una bona motivació per la menuda. 'Se la veia amb moltes ganes'. – Potser els nanos, també podrien...

La nena amb un gest educat, perquè hi havia en Son Gohan, i un petit comiat contrariat, acabava de marxar palau endins.

– No... Gohan, no crec que hi participi. I la Reiya... – va sospirar tot i no perdre el somriure. Semblava de cop molt més llunyana – ... Ja ho veurem... A mi almenys no crec que ara mateix em motivi prou...

– Però...

– En Vegeta vol vèncer el teu pare... i en Cor Petit segur que es mor de ganes de batallar contra tu, però jo... – va expirar aire – Realment un campionat d'humans no em... no em ve de gust realment...

'Era fins i tot més increïble pensar en la desmotivació de la mare, que en les ganes que se li veien a la Reiya'. Aquella actitud no era gens normal en la princesa saiyan.

– Eh, però no posis aquesta cara – va saltar de cop i volta, observant el rostre preocupat d'en Son Gohan – La meva aposta serà per en Cor Petit. Vingui o no, penso estar-ne pendent del que passi al torneig – va intentar suavitzar la seva fredor inicial – No pateixis...

'I sabia que amb aquella darrera frase ja no estaven parlant del torneig, ni de si ella tenia ganes o no de participar-hi; més aviat li aclaria que no havia de fer-s'hi mala sang. Era la seva decisió'.

Tot i que el noi va assentir, també va dubtar una mica abans d'anar-se'n. 'Havia de descansar si volia començar els seus entrenaments l'endemà'.

– Son Gohan – va escoltar però que ella li deia de sobte – Sé que és important per tu... aprofita-ho, d'acord? En Son Goku estarà content de retrobar-se amb tu i de conèixer el teu germà. D'estar en família...

– Nasu... – Ella va picar l'ullet al noi, malgrat saber que tant el xicot com en Cor Petit estaven pensant el mateix. 'Si havia tret alguna conclusió en el poc temps que portava sabent que en Goku tornava, era que aquell no seria el seu moment... ni tampoc ja cap d'altre'. Era l'instant del nano, d'en Gohan i els seus; en Son Goku sempre havia tingut una família... havia de retrobar-se amb ells.

'Ella feia molt temps que no hi pintava res en aquella història'. Ella ara tenia la seva vida. Se n'havia autoconvençut des del mateix moment que havia sentit aquella notícia de boca de la Bulma.

I, per tant, no pensava ser un obstacle per ningú... ni tenia tampoc cap ganes d'anar a aquell torneig. Va fer un gest incòmode amb el cap, abans de tornar-lo a escoltar dirigir-s'hi.

– Bé, tan de bo t'hi repensis... – va dir ell, a la fi, respecte al campionat – Espero veure-t'hi, eh? – El noi aparentava no rendir-se en aquell gest de preocupació.

– Tranquil, Gohan... no pateixis. I gaudeix molt del moment, d'acord?! – va somriure-li llavors, sincera, inclòs més maternal que el que ella solia ser amb algú que no fos la Reiya, traient importància al moment – Cuida't molt, noi. Ens veiem aviat!

'Realment era un xicot extraordinari si li insistia perquè hi fos, quan segurament no seria gens fàcil per ningú que fos així'. I molt menys per una Xixi, que sabia bé que en Gohan protegia i estimava amb tot el cor.

'El pobre era tan considerat que probablement estigués anteposant la seva natural amabilitat, els sentiments amables que li eren innats i amb què sempre l'havia tractat; a la pròpia preocupació de fill... Malgrat que, respecte la relació del seu pare i la Nasu, se li acumulessin tots els peròs del món al cap'.

– Nasu – va escoltar que la cridava en Cor Petit per darrere, just un segon després de veure desaparèixer en Gohan al cel. – Que podem parlar?

– I si ho deixem per demà? Estic realment molt cansada... – va avançar cap a ell, per finalment deixar-se abraçar suaument en posar-li el cap sobre el pit – Només vull tancar els ulls... i oblidar-me d'aquest món per unes hores. Demà pots renyar-me tan com vulguis – En el fons sabia què li voldria dir ell: – Però t'aviso que no canviaré d'opinió... Aquest torneig no va amb mi...

.

– Tu, saps, què li passa a la mare, Dende? – va preguntar la Reiya que en algun moment de la conversa havia optat per fer cas a la seva mare i marxar cap a l'interior del palau. – Està molt estranya...

En Dende va callar un moment. – En realitat no... – va mentir. – Però no estiguis preocupada, dona. No deu ser res...

– Oh! – va fer pensativa de cop i volta – És que quan han vingut a buscar-me, a Corporació Capsula, amb prou feines ha parlat amb ningú. No l'havia vist mai tan distant... Està enfadada amb mi?

– Com vols que estigui enfadada amb tu? – va girar-se de sobte en Dende, apesarat perquè la Reiya hagués acabat pensant allò. – És clar que no...

– No ho sé – va baixar el cap – M'acabo d'assabentar que hi haurà un torneig. Però se la veia incòmode, parlant-ne. Ha començat a dir-me que m'havia de preparar pel viatge amb en Mefus, però falta un mes! I fins ara no n'havia dit gaire res...

Sense saber què dir, en Dende només va somriure tènuement. – Va, que és tard.

– Almenys m'ha dit que puc tornar a entrenar amb l'oncle – va canviar de tema entusiasmada – Ens hauries d'haver vist, Dende, l'oncle ens ha donat molta canya... però n'estic contenta, saps?! – va parlar pensativa – He estat a punt de guanyar en Trunks. Clar que aquest no s'ha convertit en superguerrer, no sé ni si el seu pare sap si ho pot fer. Però igualment hem entrenat molt. No ens deixa descansar després de cap dels exercicis, i li molesta enormement que no siguem prou ràpids en atacar-nos.

– Així tampoc ha estat tan bé, no? – va estranyar-se'n el Dende.

– Que noo – va riure ella – És fantàstic. Necessito posar-me les piles. Creus que el viatge coincidirà amb el Torneig? Potser jo també hi podria participar...

– Doncs... Reiya, no ho sé... – va baixar la veu, intuint què en diria la Nasu i perquè havia estat, de fet, tan estranya des de que sabia que es celebrava el campionat i qui hi participaria – Va, que has de descansar... Al llit!

.

.

– No deixaràs que la Reiya participi al Torneig, oi? – va preguntar amb veu lleugerament acusadora en Cor Petit, mirant-la l'endemà al matí. 'La Nasu s'acabava de llevar i tot just obria els ulls a través de la llum blanca que omplia l'habitació'.

– Què dius? – va balbucejar, encara massa adormida per reaccionar. La nit anterior s'havia deixat abraçar pel namekià, abans de quedar profundament dormida sobre el matalàs. 'No havia volgut donar-se l'oportunitat ni tan sols de pensar en tot el que l'havia sobrepassat durant el dia'. – Cor Petit...

– Ahir vaig tenir la impressió que no la deixaries participar al Torneig, Nasu – va parlar acostant-s'hi i tornant-se a asseure's sobre el llit. – No vull pensar que tot això d'en Mefus... es converteixi en una excusa per fer marxar la Reiya just llavors. No sé si ella...

– Si ella, què? – va reaccionar malament de primeres, tot i que va deixar el caure el cap contra el coixí en adonar-se que s'equivocava en el to i... en estar ara enfadada amb ell – Cor Petit, jo només vull que... La Reiya no en traurà res de saber que el seu pare... que té una altra família, que només va ser...

– No ho diguis...

– És veritat... – va mirar-lo fixament en una actitud desconeguda – Tu ets el seu pare, Cor Petit. Ho has estat sempre. L'únic error és no haver fet que te n'anomenes... En Son Goku només... – va empassar saliva per parlar clar almenys una vegada – Mira, no vull que la presència de la Reiya enfosqueixi el moment per la gent que l'espera de debò. Pels seus fills i per la Xixi. No seria just per ells... però menys ho seria per la meva filla. Dir-li que té un pare, explicar-li tot i... fer que hi renunciï 24 hores després. No seré jo qui li trenqui el cor... No a ella.

Fins i tot la manera de parlar ella, madura, més mare que mai, traspuava dolor per tots costats. 'Era allò el que es temia en Cor Petit... l'actitud de la Nasu era la de voler forçar que res canviés, però en realitat tot semblava haver canviat ja'.

– No sóc qui per fer-te canviar d'opinió, Nasu – va alçar-li la barbeta aleshores, donant-li l'altra mà perquè la subjectés – Però si en res m'escoltes... Deixa que la Reiya hi sigui, encara que no li diguis qui és el seu pare... Deixa que les coses passin per si soles. Quan ell hagi tornat a marxar, no podràs tornar enrere.

– Ell no en té cap dret de venir ara i canviar-li la vida a la meva filla. – va prémer-li la mà amb força – I no vull que ens canviï a nosaltres tampoc...

En Cor Petit va exhalar aire. – I no estàs actuant ja d'una manera que no haguessis actuat abans? No vull que ens canviï a nosaltres, és clar – va somriure-li a mitges – Però tampoc vull que canviïs tu, Nasu. No vull que vagis contra el que desitges.

– L'únic que desitjo és continuar vivint en pau. I per fer-ho no necessito veure'l – va aixecar-se de cop entre enfadada i confosa perquè es veia incapaç d'entendre ara la preocupació d'en Cor Petit. 'Ella només volia que la seva vida continués igual, no tenia cap necessitat d'anar a aquell torneig i celebrar una tornada que aviat s'esfumaria'.

Ell havia escollit marxar i no se n'havia pas repensat. Va repetir-se recordant que, si bé al principi ella no li havia dit que esperava un fill seu; ell tard o d'hora ho havia sabut... i res havia canviat. 'Tampoc pel que feia a la Xixi i en Goten'.

'És un saiyajin, com tu', va dir-se a si mateixa aleshores, adonant-se que estava actuant en tota aquella situació com si fos qualsevol cosa menys la princesa dels guerrers de l'espai. La seva raça era així, eren gent lliure, guerrera... '¿Exactament què podia retraure-li a en Son Goku? No li podia retraure res'. Va mirar-se en Cor Petit abans de sortir per la porta.

– Tan sols necessito centrar-me, Cor Petit... No pateixis – va sospirar – Però deixa que faci les coses a la meva manera, d'acord? Només vull fer el millor per la Reiya...

El guerrer va assentir. 'Potser tot havia canviat ja'.

.

.

– Us ho diré una vegada: pegueu-vos amb més força, deixeu els preàmbuls pels jocs estúpids de jardí... – La veu d'en Vegeta ferma i tenaç dirigint els cops, cosses i envestides que s'estaven clavant aleshores aquell parell, encara com en la primera ocasió, amb la gravetat només 10 vegades superior; va fer que la Nasu somrigués amb aire d'estar contemplant una mena d'art extraordinari i surrealista.

'No s'havia imaginat mai que el seu germà es prestés a donar ordres a dos mocosos, això sí mentre ell duia a terme el seu propi entrenament'.

– Caram... si resultarà que eres un bon mestre i tot... – La saiyan estava repenjada al marc de la porta de la sala; que ara acabava d'obrir, fent que la gravetat es reduís de sobte... I observava ja el seu germà amb tènue picaresca. 'A ella li hagués encantat que fos així en el passat, i en el present aquella era de les coses que ja no es callava'. – Sempre em vaig preguntar com seria entrenar amb tu.

– Rucades...

– Per molt que t'hi neguis, va haver-hi una època on encara et mirava com el meu germà gran – Sí, era el que era: el seu germà gran. Però ambdós sabien que aquella època havia passat molt d'hora a la seva infantesa. 'La destrucció del seu planeta i l'abandonament d'ell, fos pels motius que fos, havien enterrat en part aquella figura'. Malgrat ella hi hagués continuat lligada en el record primer, i ara en el present – M'hagués encantat esbatussar-me amb tu com ells... – va mirar-los colpejar-los, atents només en els moviments de l'altre i no en la conversa que passava a pocs metres d'on eren.

En Vegeta havia aixecat una cella molest. 'No tenia temps ni ganes per sortides d'aquell tipus'. De res servia, creia, remenar aquell passat o caure en sentimentalismes patètics amb la seva germana. 'Els saiyajins, els de debò, fugien d'aquell tipus de pantomimes'. – Corprenedor – va riure-se'n – Però dubto que el no haver tingut un germà gran sigui el que ocupa precisament ara el teu mal cap.

Va defugir l'atac verbal amb un mig somriure ofegat.

– Ets un bon pare... millor que germà... – va continuar – I sí, ja sé que la vegada que se'm va escapar davant la Bulma i la senyora Brief, encara que fos més irònicament que de manera seriosa, vas desitjar poder ofegar-me...

– I llavors per què insisteixes?

– Perquè a vegades penso que necessites saber-ho – va notar com un molest soroll a l'estómac li indicava que feia estona que no menjava res. En Vegeta va mirar-la; però satisfet, no va dir-li res. – Bé, suposo que és un senyal perquè et deixi en pau... Tranquil, la majoria de vegades ja tinc en compte que odies aquest tipus de converses... – va dir apartant-se'n, refent el camí cap a la porta.

– I llavors, què fas ara?

– Res... – va exhalar aire molesta en haver-ho de dir – Preguntar-me fins a quin punt als saiyajins se'ns pot reclamar ser responsables dels nostres actes... – L'home va intuir que allò, ara sí, no anava d'ell. Però la Nasu va continuar parlant, malgrat tot – Ets un bon pare, Vegeta. Et diguis el que et diguis a tu mateix. I ara fes-me un favor i no fingeixis que no ho ets, només per portar-me la contrària –. Va posar-li una mà a l'espatlla, després d'haver avançat de nou endavant; per mirar de reüll la seva filla que encara ara era immersa en plena batalla, i marxar ja finalment per on havia vingut.

En entrar, sense dir res a la cambra de gravetat, havia escoltat la veu d'en Krilín a la sala del final del passadís, conversant amb la Bulma. 'Deuria haver arribat mentre ella deixava la Reiya amb en Trunks, i es perdia pensativa per un dels corredors interiors d'aquella enorme casa'.

Tot i que havia saludat abans a la científica, havia fugit de seguida de la conversa de la Bulma, i de fet ni tan sols entenia perquè havia tornat a entrar en aquella cambra gravitatòria, ja no per observar la seva menuda, que veia perfectament per la finestreta des de fora, sinó per tenir una conversa mig civilitzada amb el seu morrut germà.

Ara, però, abans d'arribar on sentia el vell amic d'en Goku, i ja al passadís; va escoltar el tema de conversa dels nois. I va dubtar. Des d'allà on era, també se sentia encara el príncep dels saiyajins. Va sospirar. 'Hauria estat mil vegades millor tornar a enfrontar-se al tossut del seu germà, que el que l'esperava a la sala'.

– Ara feu flexions... amb aquests pesos que teniu a l'esquerra! – Havia escoltat, en dubtar avançar, a en Vegeta cridant els nens dins la cambra.

En realitat – va pensar – després d'arribar a aquella casa, al matí; el que havia fet abans de perdre's entre els passadissos era parlar amb el Doctor Brief sobre l'aventura que es disposava a emprendre en Mefus.

Havien intentat comunicar-s'hi, però l'aparell per satèl·lit que se suposava que havien de fer servir ni tan sols els havia donat senyal. 'Una tempesta de meteorits o canvis en les emissions d'energia d'alguna estrella en podien ser les causes', havia dit en actitud relaxada el doctor... que estava convençut que al llarg del dia podria parlar-hi.

– Tranquil·la, Nasu. Ja et comunicaré qualsevol novetat. En principi falten una mica menys de trenta dies perquè en Mefus aterri aquí... vam quedar que ho faria al meu jardí... – Li havia dit el científic terrestre –... i vam acordar que marxaria direcció a la galàxia de l'Est tot seguit... Que jo ho tindria tot preparat. T'asseguro que tot anirà sobre rodes. No calculis més de 30 dies, prepara la Reiya per llavors – Li havia picat l'ullet, simpàtic i afable.

La calma del pare de la Bulma, havia contrastat amb la seva pròpia angoixa. 'Havia pres una decisió'. Potser per això havia intentat mantenir una conversa civilitzada amb en Vegeta, per buscar indirectament resposta a les seves pròpies preguntes interiors.

Va exhalar aire.

Escoltava ara, a la sala del final del passadís, el Doctor Brief parlant amb la seva filla i el nouvingut Krilín.

– Doctor Brief! – va sentir la Nasu, des del corredor, com el noi saludava l'home... 'En Krilín que, fins llavors, deuria haver estat prenent un cafè en companyia de la Bulma'.

– Ei, nois! – va saludar-los el científic – Véns sol? Quina pena... és una alegria veure l'A-18 i la petita Maron per aquí! – va somriure, posant les mans en el respatller de la cadira on s'asseia la Bulma.

– Ja m'agradaria a mi saber perquè tens tantes ganes de veure l'A-18 – va fer broma la seva filla – Però sí, Krilín. És una llàstima que no t'hagin acompanyat. Encara que ara mateix no crec que en Trunks i la Reiya estiguessin gaire al cas de jugar amb la petita. Això d'entrenar sota la supervisió d'en Vegeta, els ha agafat ben fort!

– Bé, és normal. Es deuen preparar pel Torneig, no? – va fer un glop més de cafè l'home jove – Jo també m'hi he de posar ja. De fet, aquesta mateixa tarda començo a entrenar amb l'A-18... només venia a saludar-vos. I bé... no sé... – va dirigir-se al pare de la seva amiga – Suposo que la notícia de la tornada d'en Goku m'ha fet pensar en els vells temps, volia saber com portava la notícia la Bulma... i en Vegeta... – va baixar el cap llavors, davant la mirada d'acord de la dona.

'Acabaven de parlar, de fet, d'amb quina transcendència el guerrer de l'espai s'havia agafat l'anunci d'aquella visita: Ara, a banda de preparar la canalla, en Vegeta no feia res més que entrenar-se per a poder superar-lo'.

– Ja ni ve a dormir al llit els vespres – va murmurar la Bulma, mig molesta, tot i deixar escapar un somriure just després: – Però veure'l amb tantes ganes, també fa que me n'alegri. No us penseu, eh?! No m'estic queixant... – va sospirar reflexiva, per després tornar al veritable motiu pel qual en Krilín era allà: – Jo també estic contentíssima per la tornada d'en Goku, com no. Em sembla que he rejovenit i tot. Aquests dies no deixo de pensar en els vells temps, com diu en Krilín... – va mirar el seu amic – Quan érem més joves... i corríem pel món. Te'n recordes, Krilín? Dels vells tornejos... Érem uns nens.

El guerrer humà baixet va assentir. – Ara tampoc parlis així, qualsevol diria que som ancians! – va posar-se la mà al cap dissuadint a la seva amiga d'aquella idea. – Quants anys tens? – va mirar-la negar. No, ara algú tan presumit com la Bulma no es posaria a parlar d'anys: – És igual, acceptem-ho... rondem els quaranta... estem a la flor de la vida! – va riure. – Jo en tinc 37.

– Au, calla. – va tallar-lo la Bulma – Sabeu que em té també molt contenta? Els nanos... Aquest matí he escoltat en Trunks parlar per telèfon amb en Goten. El germà d'en Son Gohan l'ha trucat per dir-li que ell també participarà al torneig i m'ha semblat que en Trunks li deia que així ell també. Avui m'ha semblat veure'l anar a entrenar amb més ganes i tot. – va deixar anar la tassa de cafè a la taula amb ímpetu. 'N'estava orgullosa i es notava'. – És exactament fill del seu pare. No es pot negar – va fer evident el seu somriure. – Ja pots comptar amb tres adversaris més de talla, Krilín!

– Amb tres més?

– Sí, home. Si en Trunks hi participa, com en Goten li ha dit que ho faria ell... segur que la Reiya hores d'ara també ho pensa fer. – va dir radiant.

Però el seu pare acabava de tossir incòmode.

– Què?

– No crec que la Reiya hi pugui participar, filla – va concloure – Hi ha el viatge d'en Mefus programat per dintre d'uns 30 dies, i és exactament quan dieu que fan el Torneig, no?!

La Bulma va riure: – Però en Mefus podrà esperar un dia o dos, no? No hi veig el problema...

– És clar – va donar-li la banda en Krilín. – Mira, així en Mefus també ens podrà venir a animar al campionat. Hi serem tots al final.

– El problema... – va moure nerviós els dits el pare de la científica – El problema és que no crec que la Nasu pensi que ve d'un parell de dies. L'he vist molt inquieta amb aquest viatge. Volia concretar tan aviat com fos possible quin dia podia marxar la Reiya, i insistia en què en Mefus estigués aquí no més tard d'aquesta data que dieu.

– Home, però... – va vacil·lar en Krilín traient-hi importància – Aquest dia la Reiya hi ha de ser... Vull dir... En Goku la podrà conèixer, per fi, no? I ella, a ell... Estic segur que n'estarà encantat... És una nena fantàstica. A mi m'hi recorda molt, malgrat els tocs més Vegeta, diguem-ne – va baixar la veu en notar soroll al passadís.

– Sí... és clar que hi ha de ser. Com en Goten... En Goku pot ser un tarambana, però són els seus fills, no?

– Biològicament, sí... – La veu va fer-los mirar cap a la porta. 'La saiyajin acabava d'entrar a la sala dient allò'. – Hola, Krilín.

– Nasu...

– Però la Reiya participarà al Torneig, oi? – va dubtar llavors la Bulma aixecant-se – Hi serà?

'No t'estan jutjant', va pensar per si mateixa la Nasu, tot i que interiorment acabava d'assumir la mirada de la Bulma i l'expectació d'en Krilín com un veritable consell de guerra. No volia prendre's malament l'actitud dels amics d'en Son Goku, però de cop i volta assumia que ho eren: Eren els amics d'en Son Goku... 'En allò no era qui per demanar-los complicitat'. Però no podia fer-hi més. 'Els agraïa el suport de tot aquell temps, l'amistat i l'estima infinita per a la Reiya; i no obstant no anava a canviar d'opinió'.

I no se sentia d'humor per donar-hi gaires voltes. 'Arribat a aquest moment, tancada en banda, i amb una punxada a l'estómac d'incomoditat, només sabia actuar com el que havia estat sempre: la filla d'un rei saiyajin'.

Era curiós tornar-hi ara, quan feia anys que s'havia proposat deixar enrere el persuasiu orgull de la seva raça. I més amb gent que li era tan propera.

– La Reiya ha de continuar fent la seva vida – va alçar la vista cap a ells – I participar en un torneig terrícola li serà molt menys profitós que fer aquest viatge amb en Mefus. De totes maneres no sé de ningú que vingui a conèixer ningú aquell dia... – va empassar saliva, sabent que no comprendre allò anava fins i tot contra el que ella era. 'En allò sí, no estava sent prou saiyajin. Havia de ser-ho més'. Tot i que probablement ja no sabia ser d'una altra manera. Va intentar mantenir-se digna, malgrat tot: – A més, sento dir-vos que això del sentiment paternal... i maternal... és una fotesa humana. A Vegetasei no ens n'havíem preocupat mai i vivíem fantàsticament – Va callar, no obstant, plantejant-se si mentia. Estava convençuda que no. Per què dubtar-ne?. 'O potser era ella que estava equivocada i actuava tota l'estona contra si mateixa: ¿Les mares saiyajins no preferien que els pares de les seves criatures se'n mostressin orgullosos, de la manera que fos? ¿Tant els era?'. Ella sempre havia estat molt pendent del seu pare; havia volgut que ell n'estigués orgullós, que s'hi fixés, com bé li havia explicat una vegada al Trunks del futur. No sabia què pensar. 'En Vegeta havia resultat ser un bon pare, al cap i a la fi... a l'estil saiyajin i tot'. Se sentia, malgrat la capa de serenitat amb què es cobria, com algú que havia deixat d'actuar ja racionalment. I ni tan sols li importava: – ... He sentit dir que ve a participar en un campionat. La Reiya encara necessita un llarg entrenament per fer-hi un bon paper... Així que no veig que aquest Torneig vagi amb ella.

'Qui sap... potser si s'hagués criat entre els seus... si hi hagués hagut el planeta Vegetasei en la seva infantesa... a ella li costaria menys entendre's'. En realitat, per més que digués ara, ni tan sols li havia importat gaire que en Son Goku li fes de pare o no a la seva filla... El que no volia és que trasbalsés ara la vida d'aquella nena. 'Es recordava a ella pensant en les actituds reials del seu pare... en la mort de la seva mare... i no volia ni per un moment que la Reiya tingués una sensació semblant...'. L'emoció d'estar-se perdent alguna cosa. 'Una mare, un planeta, un pare... tant li era... però si bé ella s'hi havia vist evocada per la destrucció de Vegetasei; no creia que la Reiya hagués de ni tan sols plantejar-se un dol així'.

– Però... – va intentar intercedir en Krilín en veure-la decidida, però reflexiva. – Vols dir que no hauries de deixar que la nena el conegui? És el seu pare – va insistir, aquesta vegada explícitament. – Encara que no hagi pogut veure-la créixer.

'D'alguna manera, havia estat la seva elecció'. Però la Nasu no trobava que valgués la pena donar-hi voltes en va. No era allò el que la movia. 'Simplement pretenia que res canviés, no per la decisió sobtada que hagués pres en Son Goku ara...'. Un dia no trasbalsaria la vida que duia la seva filla. – En parlaré amb ella... del Torneig. – va aclarir – Però no insistiré en què retardi aquest viatge per un campionat que no la beneficia en res.

Va intentar somriure com a comiat per evitar la tensió que, malgrat les bones paraules, s'havia pogut palpar a l'ambient. 'No era culpa d'ells... però ella no sabia dir-ho d'una altra manera'.

– Nasu...

– Li diràs que no vingui tard, Bulma, si us plau? Crec que és millor que vagi tirant...

– Dona... – va intentar parar-la també la científica – No t'enfadis amb nosaltres ara...

– No m'enfado amb vosaltres... – va negar agafant aire – Només és que no entenc per què ara i no abans o després. I tampoc ho vull haver de pensar, la veritat. Ni tan sols m'importa. No som nosaltres la seva família... La Reiya i jo ja tenim algú que és la nostra família –. Era evident a qui es referia, però no volia acabar de parlar allà – Com a saiyajin és més del que esperava i necessitava tenir. Estem bé així... M'agrada la meva vida! I la de la meva filla: Entrenar, menjar, dormir, entrenar, viure amb gent fantàstica... – va intentar frenar en adonar-se que s'estava embalant: – ... conèixer-vos. No li falta de res. I no necessita tenir la sensació que ha perdut alguna cosa pel camí.

.

– Oh, per Kami – va deixar-se caure de nou a la cadira la Bulma, quan la Nasu havia sortit ja per la finestra en direcció el Palau de Déu – M'imaginava que no seria fàcil però... no m'imaginava que s'ho agafaria així...

– Ja... – van donar-li la raó en Krilín... i el seu pare que ho va fer amb un breu gest de preocupació amb el cap.

La científica va bufar: – En realitat en Son Goku sempre ha estat un egoista... però aquesta vegada va ser escoltant-me a mi que va decidir quedar-se allà dalt – va posar-se les mans al rostre – Ja em podia haver quedat callada, eh? I a sobre no sé què dir-li a la Nasu... Però és que té raó. Si m'hagués passat una cosa semblant amb en Vegeta, jo...

– Però tu... – va intentar explicar-se en Krilín – Tu ets humana... Vull dir... Realment creia que, en ser saiyajin, ella era qui més podia entendre'l...

– I l'entén – va sorprendre'ls la mare de la Bulma que venia a endur-se les tasses de cafè i que havia seguit part de la conversa – Però és mare i està pensant en el millor per la seva filla. No crec que tingui gaire a veure amb les races, no? Una mare és una mare... I diria que té l'orgull de dona ferit. Em costa pensar que hi hagi una raça en l'univers, especialment si és una en què els seus membres es valoren tant a si mateixos com ho fa, per exemple, en Vegeta; en què una dona no pugui sentir-se així. – La rossa va somriure tan aparentment distreta com sempre, mentre en canvi es preparava per continuar parlant: – I tu precisament, Bulma, em recordes molt a en Vegeta. Ja saps com et sentiries... fins i tot si l'entenguessis o ho compartissis. Hauríeu d'haver-li dit a aquell noi que ella estava embarassada, encara que la Nasu us matés després – va continuar no obstant mostrant-se afable, com si no digués res d'importància.

– Oh, gràcies mare! – va queixar-se la Bulma per l'última observació – Ara et seria igual si fos morta hores d'ara, no? A més... Estàs parlant de fa 7 anys!

– No diguis rucades – va mirar-la amb els ulls quasi tancats, com quasi sempre – Però sé com és una dona orgullosa, n'he criat una... I tu sempre dius que els saiyajins, en Vegeta, tenen un excés d'estima per si mateixos... com tu més o menys... Sé de què parlo. Ella no ho podia fer perquè anava contra la seva pròpia forma de ser i de fer, però vosaltres sou els seus amics. I en Son Goku no és tan despreocupat com sembla...

'Qui sap si la que semblava la dona més despistada del planeta, sabia de què parlava'.

La Bulma va quedar-se mirant amb sorpresa la seva mare, mentre el seu pare es mirava encantat la seva dona i en Krilín es desinflava a la cadira. 'Havia estat ell qui més directament havia pogut dir-li'.

– No us feu mala sang – va dir per acabar la dona rossa – Ara ja és igual. Només us dic que si ho penseu, l'actitud de la Nasu no és tan difícil de comprendre... Simplement no havíeu pensat que pogués afectar-la... i a mi aquesta noia mai m'ha semblat de pedra. Té una gran capacitat de sentir i d'estimar sota aquesta façana seva. Com en Vegeta... però diferent – va obrir els ulls en una actitud que tenia molt poques vegades per picar-los l'ullet de manera simpàtica, i oferir-se després a acompanyar el seu marit al laboratori.

– Mare...

.

.

En Vegeta entrenava més i més a la seva cambra gravitacional, amb en Trunks al costat. Ja feia dies que havia arribat amb els nens a nivells de gravetat de 50 i 60, però ara pretenia entrenar seriosament. Així que havia decidit pujar el nivell de l'habitació a un grau real de dificultat. Per anar fent, va pensar, podia començar per 150. 'Però hauria de demanar abans a en Trunks que deixés l'entrenament per aquell dia'.

La Reiya havia marxat feia un parell d'hores. 'Aquella nena era incansable i perseverant, es notava que era una saiyajin... la néta del rei... la seva neboda, malgrat continués pensant que – en un moment o altre – havien d'aparèixer en ella els inconvenients de ser filla del carallot d'en Son Goku'. De moment, almenys, no les hi havia trobat.

Estava convertit en superguerrer i havia deixat feia ja molta estona de donar ordres a en Trunks per centrar-se exclusivament en ell. – No forcis gaire el cos, Trunks. Més val que surtis de la sala. – va colpejar concentrat amb els punys a l'aire – Aguantar aquesta pressió 150 vegades superior a la normal, no ho pots fer.

En Trunks feia evidents esforços per caminar i moure's allà dins.

– Em va trucar en Goten, diu que també participarà en el Gran Torneig de les Arts Marcials... – va respirar forçadament movent-se – I ja li vaig dir a la mare que jo també vull participar-hi...

En Vegeta va quedar-se'l mirant amb un somrís de costat. 'Allò podia ser realment divertit amb aquells nanos competint entre ells'. El seu fill, és clar, havia de guanyar el d'en Son Goku... Fins llavors ja havia comprovat que era lleugerament superior a la Reiya, però es mentiria a si mateix si no es digués que, des del principi, des de que havia començat a entrenar-lo, havia dut de cap que també fos superior a en Son Gohan... i bé, és clar... si ho era del petit mocós millor.

– Tu mateix, doncs.

El nen va parar-se en sec, amb sèries dificultats. 'Potser sí que 150 de gravetat podien ser massa unitats': - Però... però així és molt díficil... Em convertiré en superguerrer – va esbufegar.

– Què?! - El seu pare va quedar-se de sobte mirant-se'l parat. 'No podia ser'.

El nen reia, satisfet, i acabava d'adquirir una aura daurada a tot el seu voltant... era un superguerrer. Ben ros i brillant, com ho eren ell i en Gohan. Com ho havia estat, des de molt abans, en Son Goku. 'Els havia costat molt esforç... no podia ser'.

– Que és fàcil, que és fàcil! – va posar-se a córrer per la cambra – Bé.

No podia ser. 'En tot aquell temps que el portava entrenant, amb la Reiya present, no s'havia convertit ni un sol cop'.

– Pe...rò... Però aquest, des de quan? – va preguntar-se. Estava sincerament sorprès – ... Ho veig i no m'ho crec... Com es pot haver convertit en superguerrer...?

'El nen continuava saltant per allà i fent tombarelles sense més'. Però el seu pare ja no podia esperar per saber com dimonis s'ho havia fet.

– Trunks...

– Sí... – va parar-se finalment el nen, tot expectant a l'atenció estranya del seu pare. 'Mai ni donant ordres en un entrenament, l'havia vist tan atent'.

– Com és que no t'has convertit en superguerrer fins ara?

– Oh! – va reaccionar el nen, posant-se gairebé en formació militar – És que hi havia la Reiya. Ella no pot convertir-s'hi encara i bé... em sabia greu fer-la enfadar. No m'ho ha dit, però em sembla que està molt picada...Li noto... Com que nosaltres ja podem i ella...

'Nosaltres'. Ara en Vegeta sí que no es creia res. – El germà petit d'en Son Gohan també es pot convertir en superguerrer...?

– Sí!

Va callar un instant. – Es veu que hi ha rebaixes de superguerrers...

'Així que els dos nanos podien convertir-se'. I la Reiya, és clar, estava picada... i determinada a aconseguir-ho. De cop i volta totes aquelles ganes, hores d'esforç i suor tossuda prenien un significat nou més enllà del fet que ella, que encara no es podia convertir en superguerrer, era potser la més saiyajin dels tres mocosos.

Definitivament no aparentava haver heretat res del seu pare. I en canvi en Trunks sí podia arribar a assemblar-se a ell, el seu progenitor; només que necessitava modular aquella actitud més humana. Fins on podia arribar a ser fort?: – Vinga, ataca'm!

– Què? – En Trunks semblava haver-ho comprès un moment més tard: – Però ni així no et guanyaria. Ets molt fort, pare! –. El nen admirava el seu progenitor i no ho amagava gens.

– Vinga, ataca'm! – va continuar burxant-lo tot i així en Vegeta – Què me'n dius d'això? Si em dónes un cop de puny a la cara, et duré al parc!

– De debò?! Tu i jo! – El nen estava realment entusiasmat. Alegre a més no poder. – Doncs, va!

'Havia de comprovar la força del seu fill'.

– Pega'm fort, eh?!

I en Trunks ho va fer. Però és clar en Vegeta encara el podia esquivar. I els seus punys encara eren més forts que els del nen.

– Ah!

– Ai... – va queixar-se en caure colpejat a terra. 'El seu pare li acabava de colpejar a la cara'. – Ai, ai, ai! A... això no val! No s'hi val pegar de debò...

Aquella era l'actitud humana en la què en Vegeta havia pensat abans. 'L'actitud humana que la Reiya no tenia'.

– No et facis il·lusions...! – va quedar-se'l mirant. 'Tot i així no havia volgut fer-li mal'. – No t'he dit que no et pegaria...

– Però... snif... – va somicar el nen.

I en Vegeta, que odiaria que la Bulma o la Nasu se n'assabentessin, va decidir cedir: –No ploris! Et duré al parc d'atraccions...! – Compliria la seva promesa, esperava que d'aquí molts dies. 'Dimoni de nen'. – Parlant de tot... Qui lluita més bé, en Goten o tu?

'En Goten era, en paraules d'en Trunks, només una miqueta menys fort que ell'. I això volia dir, pel que havia comprovat en Vegeta, que aquells nens realment apuntaven maneres i poder. 'Què estava passant allà?'. Ni tan sols ho podia considerar normal...

Va pensar que, en realitat sí. Entenia perfectament perquè la Reiya estava 'picada'. Ell mateix, que era el pare d'un dels mocosos, se sentia 'picat' en pensar en com li havia costat a ell i en què fàcil era per aquells nanos amb sang humana.

Picat, però orgullós. 'Al cap i a la fi era el seu fill... i tenia potencial per superar algun dia, i no només d'una mica, els odiosos fills mig terrícoles d'en Kakarot'.

.

– Què me'n dius, Cor Petit? – va somriure la nena en veure'l meditar. Una papallona acabava de morir fulminada en xocar contra l'aura que el namekià aixecava en ple entrenament – Deixes la meditació i t'ensenyo com he millorat aquests dies?

– És clar – va assentir també somrient – Encara que ja tens el que volies, no? Entrenes amb en Vegeta... – L'aspecte era afable, però la Reiya va notar l'elació en les paraules.

– Oh – va notar que malgrat la broma, no podia quedar-se sense dir-li allò a aquell home que era com un pare – A mi m'agrada entrenar més amb tu, Cor Petit!

En Dende va apartar-se, palau endins, en escoltar-la. 'Allò tenia tota la pinta d'una conversa paternofilial'. Les coses darrerament no es presentaven fàcils, així que era millor deixar-los sols. En Popo ja ho havia fet moments abans.

– Però creus que pots millorar molt més amb en Vegeta – va assentir – No pateixis, i demostra'm com de forta ets, va – va fer aquesta vegada en to de broma.

– No és que... – sentia que aquest cop li ho havia de dir, com ja li ho havia dit a la seva mare – És que vull que m'ensenyi a convertir-me en superguerrer...

– Com?

– És que en Trunks i aquell altre nen ja ho poden fer... La mare diu que és normal que em costi... – va bufar visiblement indignada amb si mateixa – Però jo no sóc pas inferior a ells. Per què m'hauria de costar més, eh?

'Ara entenia perquè la Nasu tampoc li havia mencionat el tema del tot, malgrat que n'havien parlat: perquè comportava parlar de nou dels orígens de la nena. De que tard o d'hora hauria de saber quina era la diferència entre ella i el seu cosí'.

Va callar un moment. – Segur que ho aconseguiràs – va decidir tirar del seu instint més guerrer – I què? M'ensenyes tot el que has après?

La nena va moure's endavant, fent que les polseres que duia el braç fessin un lleuger so en xocar entre elles, i va llançar-se de seguida a colpejar-lo amb ímpetu. No va aconseguir fer-ho de primeres, però sí que va fer que en Cor Petit, encara amb capa i torbant, tingués alguna que altra dificultat en esquivar-la a tota la velocitat que anava.

– Reiya – va parar un moment.

– Sí?

– Mira – va agafar-la per les espatlles amb aire protector... orgullós – Seràs una guerrera extraordinària, menuda. La teva mare i jo fa molt temps que ho sabem... No és important ser el primer... sinó el millor – va despentinar-li el cabell amb atenció. – Ets una número u. D'això no hi ha dubte.

– Cor Petit... – va mirar-lo agraïda.

– Va, i ara torna a treure't la quincalla del braç i posem-nos-hi de nou – va apartar-se'n amb un somriure, traient-se ell la capa i el torbant – Jo també et puc ensenyar encara alguns trucs.

.

.

Com tots els altres en Gohan també s'havia començat a preparar ja, per tal de posar-se en forma per al Gran Torneig de les Arts Marcials.

I ell i en Goten, de qui també acabava de descobrir que es convertia en superguerrer i que tenia un potencial extraordinari, no estarien tan sols com pretenien.

'Sinó es posava aviat les piles, aquells marrecs aviat l'atraparien'. Havia fet molt poc per mantenir-se en forma en aquells 7 anys.

Això sí, almenys el seu germà, encara no volava. – La mare sap que ja et pots convertir en superguerrer?

– Bé – va somriure en Goten a qui la Xixi, per insòlit que semblés, a vegades entrenava en plena natura – Una vegada ho vaig fer però es va enfadar molt i em va dir que no ho volia veure més, que feia cara de gamberro.

'A la Xixi no li agradaven els superguerrers'. Trobava que transformats, semblaven tots un perdularis.

En Gohan va riure. I van entrenar més tot seguit, fins que va notar que algú altre s'acostava. 'Havia promès a la Vídel que l'ensenyaria volar'. I ara també ho hauria de fer amb en Son Goten.

Aquella situació seria difícil de governar.

– Va digue'm la veritat, bufona. Segur que no has vingut a demanar a en Son Gohan, el meu fill, que surti amb tu? – La Xixi era clavada davant de casa amb els braços a la cintura i la mirada desconfiada. I observava la Vídel com si realment hagués anat allà a endur-se el seu nen.

– Ja li he dit que no senyora!

Però la Xixi continuava sense fiar-se'n. Ni tan sols quan, amb l'aparició d'en Gohan, aquest va aclarir-li que havia quedat d'ensenyar-la a volar i que també participava al Campionat Mundial d'Arts Marcials.

– Pobre de tu que li ensenyis els pits com a prova d'agraïment, sents? – Havia saltat llavors de cop i volta per completa sorpresa i atabalament del seu fill.

– Com vol que la faci una cosa així? – No s'havia tallat en preguntar la Vídel, entre confosa i totalment enfadada. 'Què s'havia pensat aquella dona?'. Ella tampoc era de les que es callaven les coses.

I la Xixi ni tan sols aparentava rendir-se. Va apropar-s'hi amb un dit alçat, indicant-li que encara tenia moltes sospites sobre ella. 'No se n'endurien el seu fill del costat tan fàcilment'.

– Però no et deu pas ballar pel cap, la idea genial d'enredar a en Son Gohan perquè es casi amb tu durant el torneig d'arts marcials, oi bufona?

La filla d'en Satan estava completament al·lucinada. – I ara? – va cridar a la defensiva, ja fora de si del tot – Com vol que em casi durant un campionat mundial d'arts marcials... si només he d'estar per eliminar el contrincant!

'Aquella dona era increïble'. I ella tenia poca paciència des de petita. 'Potser no, que no li hauria de parlar així a la mare d'un company, però...'.

– Doncs el meu pare i la meva mare es van casar durant un torneig d'arts marcials fa molts anys – va dir de cop i volta en Son Goten que havia sentit de la veu de la seva mare aquella història almenys una vintena de vegades. 'A la Xixi sempre li havia semblat un consol que el nen pogués saber del pare; a través de les seves aventures relatades, sobretot a partir de les que millor recordava ella'.

Va posar-se vermella de sobte. Amb les mans al rostre.

– Son Goten – va queixar-se però entre el somriure sincer del record i la situació compromesa – Mira que has fet... m'has posat en evidència davant d'aquesta noia...

– És veritat això?

Davant de tot el que havia passat, a ella almenys li quedava el mantenir intacte el record d'aquells temps.

En Gohan va mirar-la. 'La seva mare ja no parlava mai dels mals temps... i des de que sabia que el seu pare tornaria, s'havia aferrat més que mai a aquell tipus de records'.

Havia lluitat amb si mateixa durant els primers anys de vida d'en Goten per mantenir amb ella només els records feliços. 'Havia estat molt enamorada del seu marit i en Son Goku havia complert la seva promesa com els homes de debò... com els de les històries antigues que ella havia sentit de petita... era això l'important'.

Això i els seus dos fills.

– Vaig lluitar contra en Goku en un torneig mundial d'arts marcials... i després ens vam casar. Vam passar uns anys molt feliços – va sospirar la Xixi immersa en la seva pròpia història. 'Per ella eren records romàntics'. Els més romàntics que tenia. En el que havia basat tota la seva vida de després: – Però entre el Son Gohan i tu... – va tornar a posar-se en actitud esquerpa, com si ja no fos la dona somiadora que havia semblat un moment abans – ... les coses són molt diferents, ho tens prou clar oi?

– Ja li he dit que no passarà res! Vol deixar-me en pau d'una vegada?

– Fresca! – Li havia deixat anar perquè sí aleshores.

– Bruixa!

Començava allà un entrenament en què en Son Gohan hauria de fer mans i mànigues per ensenyar la Vídel a volar, i a què no s'espantés del poder que desprenia en Son Goten per totes bandes.

Al nen petit, però, aparentaven preocupar-lo també d'altres coses.

Havia estat al cap de bastants vespres quan se l'havia quedat mirant amb atenció, sense que en Gohan endevinés de bones a primeres què li anava a dir. 'Ja havia comprovat durant aquells dies de preparació per al torneig que, quan en Goten feia aquelles seves criaturades: jugar amb els animals, pescar o buscar motius de divertimento al bosc, s'assemblava molt al seu pare'. O a la imatge que en Son Gohan en guardava.

I ara, a més a més, aparentava més innocent que mai.

– Son Gohan – va mostrar-se més tímid del compte de sobte – Com és el pare?!

– El pare? – va girar-se ja al llit per mirar-se el seu germà, assegut sobre el matalàs. – El pare és... – va deixar escapar un somrís, sentint-se una vegada més el germà gran – El pare és com un àngel que segur que vigila i té cura de nosaltres... des del cel. No és fantàstic?

En Goten, però ara, no n'aparentava estar gaire convençut: – I vindrà de debò? Participarà al Torneig, doncs?

– És clar.

– Ho sabies que els pares es van conèixer perquè el pare havia d'apagar les flames del castell de l'avi Gyumao al Mont Frypant? – va dir, tot posant el cap sobre el coixí, disposat ja a dormir – Diu la mare que el primer cop que va sortir amb el pare... van pujar al Núvol Kinton... i van lluitar de valent!

– Vols dir?

– Sí, diu que el que més recorda del primer cop que van sortir junts són els cops de puny del pare. No és fantàstic?

– Sí – va mirar-se'l tancar els ulls i es va disposar a fer el mateix amb el llum – Sí que ho és de fantàstic, Goten...

Va bufar un cop que va sentir-lo roncar de cop i volta. 'S'havia adormit'. S'havia dormit pensant en els pares... 'Què passaria si algun dia sabia que...?', va sospirar. Potser sí que la Nasu tenia raó... potser el millor era que no coincidís amb els seus pares en aquell campionat.

Però tampoc era just. No ho era gens per la Reiya... La menuda, igual que en Goten, no en tenia cap culpa.

I va tancar els ulls ell també. 'Intentaria pensar en com de fort havia de ser l'entrenament de l'endemà'. Ara que la Vídel ja sabia volar del tot i havia dit que continuaria preparant-se pel seu compte.

No acabava d'entendre aquella noia, però tampoc a la seva mare que havia començat a sentir simpatia per ella des de que havia escoltat allò de què el seu pare, el senyor Satan, era immensament ric. 'Sabia que la Xixi estava preocupada pels diners, però probablement no era adequat que ara, tan sobtadament, canviés d'actitud respecte la Vídel'.

La Vídel...

– Per cert... – Li havia dit una vegada d'aquelles en què entrenaven i (ell) intentava que ella fes més que levitar i volés definitivament.

– Què vols?.

– Em sembla que t'hauries... Em sembla que t'hauries de tallar una mica els cabells...

Ella s'havia estranyat: – Les noies amb el cabell curt... t'agraden més?

En Gohan l'havia mirat confós: 'No havia acabat d'entendre què li estava dient la noia'.

– Què?! No és que m'agradin, és que si has de lluitar, segur que et serà més còmode... Si portes els cabells llargs et poden tapar els ulls o l'adversari et pot agafar la cua...

La jove lluitadora s'havia posat com una fera... i l'endemà havia aparegut amb els cabells tallats. 'Encara ara no entenia què deuria haver passat'.

Va adormir-se pensant-ho. Per sort la Vídel no era una noia normal i corrent... i al cap de 10 dies ja volava amb força traça.

Li havia costat també bastant explicar-li perquè, després de dir-li que el seu pare era mort, en Goten ara acabava de dir que vindria pel torneig.

I la noia, com no, havia mal entès que el seu pare els havia abandonat de petits... Però que havia decidit tornar per veure'ls.

En calent, l'ocurrència de la Vídel li havia semblat absurda, i havia callat; mentre ella es queixava dels fums del senyor Satan i (ell) pensava que almenys no li havia hagut d'explicar la increïble veritat sobre que el seu pare tornava, en realitat, de l'Altre Món.

'Ja havia entès coses suficientment extraordinàries en un període record de temps'.

Ara, no obstant, en recordar-ho... i sobretot en somiar-ho... l'explicació de la Vídel li ressonava al cap. 'No podia negar que li havia incomodat que la paraula pare i el mot abandó estiguessin en una mateixa frase'. No si la Vídel es referia a en Son Goku...

El seu progenitor havia mort, i en principi ell n'havia tingut part de culpa, tot i que feia temps que ja no hi pensava: ¿No seria aleshores tan absurd de torturar-se amb la idea que el seu pare podria haver tornat abans... o fins i tot podria haver ressuscitat quan li ho havien proposat set anys enrere?

.

.

S'acostava el dia del Torneig i, a mesura, que passava abril, tots es preparaven pel campionat. Excepte la Nasu que ja sabia que, segons els propis càlculs del tsufur; el 6 de maig, en Mefus arribaria a buscar la petita.

Hi havia parlat... i malgrat la mala cara que havia posat en Cor Petit, havia convençut a la nena.

– No ho sé, Reiya, pensa-t'ho – Li havia deixat anar – Però si en Trunks es converteix en superguerrer i en Goten... No seria millor que et preparessis de debò per la pròxima vegada? Quan puguis guanyar-los i deixar a tothom bocabadat!

La nena, amb aquell argument, ni tan sols havia estat difícil de convèncer.

– És clar! –.

I ara el Torneig no li semblava més que un campionat estúpid de terrícoles, en què (i n'estava molt convençuda) guanyaria en Vegeta.

– Però en Cor Petit també farà un boníssim paper, ja ho veuràs mama – Li havia dit quan li havia explicat els seus pronòstics. La Nasu, que en parlar d'inscripcions al campionat s'havia mostrat tan esquiva, aleshores en canvi s'animava a explicar-li que no en podia estar tan segura de la victòria de l'oncle... perquè en Son Gohan, l'antic deixeble del namekià que vivia amb elles, era molt fort... i tots els altres també. 'Tots els altres...'.

No dubtava, ni deixava que cap fibra d'ella dubtés, que estava prenent la decisió més sensata per tots. Tot es resumia, de fet, en aquell pensament que ja havia tingut molt abans: "Adorava aquella relació que tenien amb en Cor Petit, la pau que hi sentia... la felicitat tranquil·la que li aportava. 'I si la visita d'en Son Goku ho enfonsava tot?'. Aquella aparició podia acabar amb l'únic que li havia donat estabilitat com a mare... i com a persona que començava a considerar-se, a si mateixa, cada vegada més lligada a aquell planeta".

No era tan estrany de pensar i sentir quan, en les setmanes que portava sabent que ell vindria, ja res havia estat tampoc igual. 'En Cor Petit estava lleugerament molest amb ella per la seva intransigència al respecte del Torneig i la Reiya... Tot i que a la vegada l'entenia i estava igual d'inquiet pel que els venia al damunt'. Ja ni s'abraçaven a les nits, ni feien res més que mirar-se de reüll i parlar amb l'automàtic posat, com si el dia de l'apocalipsi s'apropés a ells sense més avís que la feliç notícia del retorn per vint-i-quatre hores d'en Son Goku.

Ho podien negar, però ambdós sabien que aquell era l'únic motiu per estar tan tensos. 'L'única raó per la qual ella se sentia irritable i, a mesura que intentava controlar-ho tot, encara estava més perduda en si mateixa'.

I si afectava la seva filla?. 'Era realment aquella última la única pregunta que preocupava sincerament, i sense embuts, a la Nasu'. O això creia.

Va bufar en pensar-ho per enèsima vegada. 'En Son Goku podia considerar-se – i podien considerar-lo tots els seus amics – el paio més especial del món. Però ni per algú de la qualitat humana i el poder saiyajin d'ell; la princesa dels guerrers de l'espai no estava disposada a tornar-se de cristall'.

No s'havia portat mai bé amb el dolor psíquic... i aleshores no començaria a flirtejar-hi obertament. 'No amb la sensació d'estar actuant com algú sense rumb'. Quan les coses se n'anaven de control, era quan més a lloc les havia de tenir ella. 'El per què portava tres setmanes amb la mateixa sensació d'estar-se apropant a l'abisme... de viure en contínua guerra amb la seva consciència... amb la de mare i la de saiyajin... no podia fer-la trontollar en aquell convenciment'.

Només amb la corredissa imparable dels dies, la Nasu s'havia preguntat mentalment una tarda com hauria reaccionat aquella altra dona. 'Aquella que tenia dos fills amb el pare de la Reiya'. Un pare que, no obstant, la princesa saiyan intentava negar i ocultar per tots els mitjans. 'I que per sort en Cor Petit no insistia en descobrir'.

Tampoc havia tornat – coses de la vida – a veure en Krilín i la Bulma. 'Havia anat a Corporació Capsula una tarda – per parlar d'en Mefus i el seu viatge amb el Doctor Brief – però, per sort o per desgràcia, només s'hi havia trobat en Vegeta i els pares de la pèl - blava'. La científica era a ciutat comprant roba de lluita per en Trunks. 'Se n'havia destrossat una bona part aquells dies'.

Després de l'última trobada i exceptuant-ne aquell dia, de fet; la Reiya havia continuat anant sola als entrenaments. 'La Nasu no sentia ganes de tornar a topar amb els nois'.

Lamentava com havia acabat tot en la darrera conversa mantinguda, però havia aprés a ser agradable a base de força de voluntat. I en aquell tema no en tenia gens de ganes de ser-ho.

'Esperava que almenys algú estigués realment impacient perquè aquell funest dia arribés'. I sense saber-ho, però sí imaginar-ho: l'encertava.

.

La Xixi, a casa seva i amb els fills tot el dia entrenant fora al bosc, no parava de recordar els moments increïbles del seu matrimoni, tal i com ella els recordava. 'Tot el que li havia suposat, en el passat, el tenir un marit fora de sèrie'. Negant-se, en canvi, els mals moments.

Negant-se'ls, i només dubtant (de debò) en les nits de soledat: quan sí que se li feia present la possibilitat que, en el retorn somiat que planejava, es creués al seu camí aquella donota fàcil i salvatge. 'L'amant injusta del seu home'.

La princesa saiyajin, que no havia ocupat mai el seu lloc com a esposa i que, per tant, no li havia fet el menjar, ni li havia rentat la roba o els plats. 'Ella era millor dona, ella era una muller tradicional... i decent', es repetia.

Aquella altra dona tampoc havia hagut de criar un fill tota sola, es deia. 'Prou li constava que, fins i tot en això, aquella tenia prou sort: Havia entabanat el namekià... en Cor Petit... i ara vivien junts a aquell temple que, per la Xixi, ja res tenia de celestial'.

L'espera pel moment que tornaria a veure en Goku; mentre que la feia feliç de dia, la mantenia insomne de nit.

Fins al punt que una matinada, en aixecar-se del llit, en Son Gohan l'havia enxampat plorosa... malgrat l'alegria general diürna que els mostrava.

– No pateixis.

– Què?! – Havia corregut a eixugar-se les llàgrimes en sentir-lo. – Oh! M'ha entrat una maleïda brutícia als ulls.

El seu fill havia fins i tot callat per no deixar-la en evidència. 'Per no fer-la patir més'. Encara que havia acabat per dir-li-ho:

– No has de patir, mare. La Nasu no hi serà. Ha decidit no anar-hi.

'No havia calgut cap més explicació'. I en Gohan havia trobat adequat tornar-se a tancar a l'habitació, encara que fos sense beure el got d'aigua que necessitava, just després d'aquell aclariment. 'Sabia que la seva mare voldria estar sola'. Pensar.

La Xixi no pretenia mostrar-se dèbil tampoc davant de ningú. 'Però realment esperava el moment de retrobar-se amb el seu marit, per tal d'autoconvèncer-se que les coses, al cap i a la fi, tampoc havien anat tan malament... i que ells encara continuaven sent marit i muller'.

Li ho havia dit una vegada. 'L'estimava'.

– Has de tornar, Goku – havia insistit aquella vegada, sense saber que se n'estava acomiadant per molt temps – Ja saps que, passi el que passi, aquí sempre seràs l'home de casa i jo t'esperaré.

.

.

Aquell 6 de maig de l'any 774, la Nasu va mirar al cel de sobre la plataforma.

En unes hores en Mefus aterraria a Corporació Capsula i el Doctor Brief ja feia dies que assegurava tenir-ho tot a punt. 'Sobretot varis arranjaments en invents dels quals el tsufur li havia cedit la patent (almenys figuradament), o bé en d'altres sobre els quals li n'havia demanat la construcció amb materials terrestres que ell no tenia a l'abast'.

El pèl-roig es disposava a reprendre l'antic patrimoni tecnològic tsufur, mantenint contactes amb civilitzacions d'altres galàxies. 'I volia començar per l'est de l'univers'.

El moment s'acostava. I la Reiya ja ho tenia també tot a punt per marxar. A en Mefus l'ajudaria que ella l'acompanyés. Però la Nasu buscava (més aviat) apartar-la de tot l'enrenou que suposaria la breu tornada d'en Son Goku. 'Això es deia a si mateixa, mentre ara observava la menuda, amb el cabell esvalotat i la seva vestimenta habitual, samarreta vermella ample, faldilla curta blanca i malles negres'.

També volia que aprengués. Molt.

– Ei – va saludar-la la saiyan adulta, acostant-se a una de les columnes de palau; i mirant-la sortir entretingudament amb un parell de bosses. – Llesta?

– Crec que sí! – va somriure – Però busco en Cor Petit per acomiadar-me'n. Si demà és el dia del Torneig, no crec que vingui a Corporació Capsula, no?

La Nasu va baixar el cap, pensativa. El namekià no estava conforme amb la decisió que la nena marxés. 'No llavors'. – Pots dir-li adéu, avui, no? A més, vam quedar que aniries un dia abans a casa els Brief per acabar de preparar la nau i donar un cop de mà a en Mefus i el doctor. Porta't bé. I sobretot no et distreguis amb en Trunks. És important que els ajudis amb això del viatge, al cap i a la fi, tu també hi vas, no?

– Sí. Ja ho sé! – va respondre tot jugant amb els guants – Però preferiria entrenar més. Podria aprofitar aquestes hores que queden per millorar. Potser l'oncle...

– Ni t'ho pensis, noieta – va riure la Nasu, intentant mantenir però el to matern de control – En Mefus necessita ajuda i, a més, entrenaràs suficient a l'espai. Serà tota una experiència... Tornaràs feta tota una doneta, ja ho veuràs.

– I la cua?

– Com?

– Què en faries, mama? En Cor Petit diu que... bé, ja ho saps... pot haver-hi llunes a l'espai – va quedar-se pensativa – Però realment preferiria esperar una mica... Crec que me la trauré ja en ruta. M'agradaria fer-ho quan sabés que tinc la manera de... – Els ulls li brillaven amb aquella idea, però la seva mare sabia que no seria tan fàcil com pintava.

'Convertir-se en superguerrer era un llarg camí que encara havia de recórrer'.

Però la Nasu no es veia en cor d'explicar-li per què. Tot i que, al cap i a la fi, la Reiya no tenia per què no entendre-ho. 'Parlava i actuava com una petita nena gran'. Tenia una menuda increïble i ella potser no estava tenint prou en compte com de madura podia ser: – Va, vés tirant, d'acord?! Abans que marxeu vindré a saludar a en Mefus i a acomiadar-vos. Dóna-li molts records, i vigila molt quan volis... Mai saps quan et pot sortir un trasto d'aquells humans enmig del camí... un d'aquells avions enormes de passatgers... No te'n carreguessis cap tu ara, eh?

– No, mama. Ja saps que des de que em deixes anar sola a Corporació Capsula, tinc molta cura – va dir com qui ha repetit ja la frase més vegades de les volgudes. 'Tot i que, segons en Trunks, la seva mare era tan enrotllada que no li donava gaire la tabarra... la Reiya considerava que això el seu cosí ho deia perquè no hi vivia: la Nasu insistia tant com la Bulma en moltes coses, només que des de fora semblava molt més de témer en Cor Petit'. La seva mare la renyava, però al final sempre acabava guanyant-se-la. Amb en Cor Petit, com que sabia que era més exigent i tenia menys paciència, no tibava tant de la corda. 'No almenys quan estaven acompanyats d'altres persones'. Sols o a Palau, amb un somriure i una petició penedida en tenia prou. – I ja sé que no em puc despistar. M'acomiado d'en Cor Petit i me'n vaig, d'acord?

Tenia la sort, això sí, i ho creia fermament, que la tractaven més com una persona amb criteri que com una nena petita. 'De sempre'.

– Perfecte!

.

– Duràs aquests guants? – va preguntar-li el namekià amb un mig somriure en tenir-la davant. – Els tens destrossats, ho sabies?

Ella va riure. 'Trobaria a faltar la seva mare... però també a en Cor Petit en aquell viatge'. Era la primera vegada que marxava lluny d'ells per més d'una tarda. – Tinc també la meitat de les samarretes estripades, he estat entrenant dur – va presumir amb aire murri.

– Doncs... ja sé que no et puc oferir un gi – va assentir mirant-la; adonant-se de com d'orgullós estava d'aquell tap de bassa amb cues i de com entenia a la Nasu en la necessitat de protegir-la, encara que ell cregués que la petita tenia dret a ser-hi. 'A saber algun dia que la vida l'havia topat amb el seu pare, encara que ningú els hagués presentat com a tal quan tocava'. – Però té...

Va esperar que la Reiya es tregués els guants negres i plens d'estrips, per col·locar-li amb un simple gest amb la vista, unes canelleres vermelles iguals a les seves. – No sé què t'haurà ensenyat en Vegeta, però no oblidis mai que un bon Makankosappo a temps... – va fer broma, posant-li una mà al cap.

No va necessitar fer res més perquè la nena s'hi abracés, abans de dir-li adéu.

– Llançaré els guants, segur que les canelleres em duen sort. – va baixar el cap – I em trauré la quincalla si hi ha perill... no vull quedar-me sense braç – va moure'l de manera que els braçalets van tocar lleugerament entre ells. – Gràcies!

.

– No t'ho repensaràs, oi? – va ser l'únic que va poder preguntar en Cor Petit, en calma i subjectant la Nasu de les espatlles, quan la Reiya ja era només un punt que descendia i descendia cap al món inferior. – No li ho diràs.

La Nasu va negar.

– Ho faig per ella...

– N'estàs segura? – va gosar qüestionar, encara que amb un to molt més baix i comprensiu que el que havia pensat que tindria en tocar finalment el tema. Sense embuts. – A mi em sembla que ho fas per castigar-lo.

– Noo... – va negar girant-se llavors la Nasu completament fora de lloc. 'No havia pensat així en cap moment'. No conscientment. – Com pots dir que...?

– No sóc un home – va continuar llavors en Cor Petit fixe i concentrat en aquella idea – I com a tal no puc dir-te què està bé i què no. Però he aprés a seguir els instints... almenys quan es tracta de tu – va somriure lleugerament.

– No... – va mig balbucejar la saiyajin, tot i que ell no pensava deixar-la parlar ara.

– No cal que et recordi les bestieses empastissades que puc arribar a dir quan... – va dubtar en to de pregunta – ... quan, com em passava fa uns anys, intento trobar una explicació al per què ets part de tot això, oi? – va indicar el palau en general, encara que en realitat parlava més d'ell i de la seva vida. 'Així, de sobte, amb en Dende i en Popo que voltaven no gaire lluny, no sabia dir-ho d'una altra manera'. El màxim que li havia dit una vegada, sense ningú al voltant en metres, havia estat que 'de fet no en deia amor, però era enamorament o almenys alguna cosa que el mantenia molt pendent d'ella'. Ara preferia que la germana d'en Vegeta hi pensés, sense recordar-li-ho explícitament: – Anant al gra, el que volia dir-te és que... – va prémer-li els braços amb suavitat – Et conec. O almenys creia que et coneixia. Ell hi era, d'alguna manera, quan la Reiya va néixer. I vas dir-li que la nena... que li parlaries d'ell. Què ha canviat?

– Jo – va alçar el cap segura, després de pensar-ho un moment – Jo vaig canviar, Cor Petit. He estat canviant tota la meva vida! – Necessitava parlar clar ara, o no es veuria amb cor de fer-ho mai més. 'Notava com a mesura que passaven els dies, tornava a tancar-se en si mateixa': – Ell em va canviar, el seu pare ho va fer... i ho vas fer tu... des de què et conec i també el dia que vas parlar-me com si fóssim... com si no t'estigués violant cada vegada que t'esperava arribar al meu llit. Sí, vam canviar lleugerament el concepte... però des de llavors ha estat fantàstic – va girar-se bufant, cansada d'explicar-se – Va ser meravellós sentir-te confós, davant meu, explicar-te amb aquella claredat malgrat l'embarbussament de la situació. Per un moment vaig pensar que no eres tu... però aleshores vaig... vaig recordar que en Son Gohan et coneixia d'una manera molt diferent als altres i que, amb mi, havia passat el mateix ja abans; tot i que de diverses maneres. Som afortunats de tenir-te i conèixer-te, més enllà del posat seriós i la mirada serena. I la meva filla també ho és.

– Però això no canvia que en Son Goku sigui el pare de la Reiya – va ser directe. 'Havia d'entendre per què aquella negativa rotunda a afrontar-ho'. – Semblaves disposada a dir-li a la nena algun dia, en aquell moment.

– Estava parint, Cor Petit! – va desesperar-se una mica, encara que no en va defugir la subjecció dels braços – Hagués dit qualsevol cosa! – va intentar, no obstant, ser suau: – És clar que l'estimava. Però si no ho havia fet fins ara; si la Reiya encara no en sabia res... Què et feia pensar que canviaria d'opinió de sobte? – va prémer els punys, negant-se a recordar aquell moment del part ara. – Vam dir que res canviaria... no vull que res canviï. Això és tot.

– El que ens uneix – va canviar de cop i volta el namekià el sentit de la conversa – Sempre ha estat sincer però circumstancial. Tu ho sabies i jo ho sabia. Si ho converteixes en un dogma... si t'hi escudes per intentar fugir de tu mateixa... ja ho estàs canviant.

– Cor Petit...

L'home, malgrat tot, va somriure. Besant-la després als llavis, potser per primera vegada plenament per iniciativa seva. – La saiyajin capaç de fer-me voltar el cap... i de tornar-me mig boig – va intentar ser irònic per no carregar de patetisme la situació – La Nasu a qui havies de treure arrossegant de la sala de l'esperit del temps, o que era capaç de carregar-me de raons per matar-la, aquesta... ella mai fugia. Ni tan sols d'ella mateixa.

La Nasu ja no se sentia capaç d'excusar-se, però tota ella es queixava per no poder-li dir que no, que s'equivocava, que ella no fugia de res. 'Ella només intentava fer que les coses anessin com sempre, perquè ella no necessitava veure en Son Goku per res... encara que sabés que no el tornaria a veure en vida mai més'.

Per l'home no tornaria a haver-hi un permís de vint-i-quatre hores a la Terra. Hauria de ser capaç de mirar-lo a la cara i saludar-lo amb tranquil·litat si tot això que es deia a si mateixa era veritat.

'És clar que era veritat'.

– Descansa – va tornar-la a besar als llavis en Cor Petit, deixant anar una de les seves mans amunt i avall pel braç clar, que contrastava ara amb la seva pell verda. – Jo encara he de fer un últim esforç per entrenar avui. Vull estar en completa forma pel Torneig – va veure-la assentir – Però m'agradaria que vinguessis... Ningú t'obliga a lluitar-hi. Sigues-hi, Nasu. No corris el risc de penedir-te'n quan ja no puguis tornar enrere i dir-li un darrer adéu.

'Ella estava cansada... cansadíssima d'acomiadar-se d'en Son Goku'. En Cor Petit potser l'havia sabut colpir les vegades que havien intentat parlar d'ells... o raonar sobre el que els unia i el que no... però ara no l'encertava. 'És clar que no l'encerta', va dir-se a si mateixa quasi enfadada i en silenci mentre el veia allunyar-se'n. 'Per què havia d'acomiadar-se novament d'un home que se n'havia anat ja feia tant temps?'. No tenia cap mena de sentit...

L'efecte del Torneig, que havia fet entrenar a tothom, havia provocat en ella, en canvi; que deixés completament descuidats els seus habituals exercicis diaris que li havien omplert quasi cada tarda o matí – almenys una estona per jornal – des de feia ja set anys.

– Dende – va dir al Déu que els havia observat al final i que aquell matí ja s'havia acomiadat, per la seva banda, de la petita Reiya – Surto a entrenar, d'acord?

– Hi participaràs, doncs? – va començar a fer-se'n vagues il·lusions. En realitat tots allà pensaven com en Cor Petit. 'Tot i que només pogués dir-li ell, esperant que ho comprengués'.

– No – va negar – Però és hora de continuar fent vida normal, no? Trobaré a faltar molt la Reiya aquests dies... sobretot a partir de demà, quan ja se n'hagi anat. Necessitaré distreure'm en posar-me jo també en la màxima forma.

El jove namekià va estar a punt de dir-li alguna cosa, però llavors va veure en Popo al seu darrere que li feia un gest de negació amb el cap. 'Arribat a aquell punt, la Nasu necessitava retrobar-se a ella mateixa... i pensar'.

.

.

L'endemà, però, havia arribat massa ràpidament.

– Ja me'n vaig – Li havia sentit dir a en Cor Petit, que aquell vespre a diferència de molts altres no l'havia acompanyat en el son. 'De fet havia estat ella qui més tard havia arribat a palau la nit anterior'. – Véns?

La mirada en la pregunta era indicativa de com de veritat esperava que s'ho repensés. 'Pel seu bé... i pel de la Reiya, a qui encara podien fer quedar si anaven a buscar-la a Corporació Capsula'.

– No – va negar no obstant amb un dèbil gest de cap – Però confio en tu. Apallissa'ls – Havia acabat per fingir el somriure.

'Aquella no era ella'. I ambdós ho sabien.

– Com vulguis – S'havia girat, a la fi, el namekià per enlairar-se davant del Déu i del servent d'aquest que li donaven ànims i bons desitjos.

– Espera!

'Ni tan sols dir-se adéu per unes hores seria tan fàcil com sempre'.

– Digues... – L'havia tornat a mirar ell, aquesta vegada a l'expectativa del què la princesa anava a dir-li ara de cop i volta. Però la Nasu, de fet, només pretenia tornar-li amb naturalitat el petó del dia anterior. Va acostar-s'hi amb el mateix somriure d'abans i va repenjar-s'hi al pit, esperant el seu assentiment, per besar-lo ella als llavis.

– Molta sort!

Tot semblava com sempre. 'O millor que sempre'.

I, malgrat tot, encara no li havia tocat el rostre que la Nasu ja havia notat que alguna cosa no anava bé. 'No podia besar-lo sense sentir-se terrible amb si mateixa'. Va fer-li un lleu petó a la boca abans d'apartar-se. Què li estava passant?

'¿El castigava inconscientment per la claredat amb què ell li havia parlat el dia anterior?'.

En Cor Petit, comprensiu i preocupat, va assentir amb la mirada. 'Per més que s'ho neguessin, en aquell gest, ja hi havien canviat moltes coses'. ¿Tornarien a ser (a estar) com sempre... quan aquell dia, aparentment tan detestat per la Nasu, hagués quedat finalment enrere al calendari?

– Cor Petit...– Encara havia tingut esma per afegir la Nasu, amb ell ja alçat al cel. La podia escoltar perfectament. La seva oïda li ho permetia i els dos ho sabien. – T'estimo.

'Ella mai era tan explícita. De fet mai li ho havia dit amb totes les paraules sense ni un matís abans o després'. Va somriure irònic abans de marxar.

Si era sincer amb si mateix no el cobria precisament ara un bon pressentiment. 'No semblava que aquell dia hagués de ser com tots els altres'. I no li agradava aquella sensació que, encara amb més pulcritud, podia captar la part de Kamisama que tenia a l'interior.

Ni tampoc que de tots els dies de la història, la Nasu decidís dir-li allò aleshores. 'Ell també l'estimava, per més que les terminologies humanes no fossin prou clares per definir el que ambdós sentien'. Mai li hauria dit segons què, sinó.

– Això últim, això que et dic de l'atracció... no en dic tampoc amor, de fet... L'anomeno enamorament, suposo. Encaterinament, crec. El que vull dir-te és que no creia que pogués arribar mai a comprendre ambdues formes d'estimar, de voler algú a prop meu: estimar romànticament i aquesta curiositat... – Li ho havia deixat anar tot de seguit en una nit llunyana on no només intentava fer-se entendre davant d'ella, sinó que també volia entendre's ell mateix. 'El namekià sever, però amable'. L'ésser apassionat en batalla al qual, sense que se n'adonés, ella també havia pogut despertar alguna mena de flama a l'interior... Si més no la flama per la qual s'hi havia sincerat una vegada... deixant enrere per moments el ser sobri, i cobrint-se d'un somriure tímid però humà i el cor, sí ardent, amb què a vegades havia protegit en Son Gohan o l'univers.

Va pensar, tot volant cap al Gran Torneig d'Arts Marcials, que ell tampoc havia estat tot el sincer que podia ser amb si mateix. 'La perdria?'. Resultava ara que aquell ésser egoista que havia estat en Satanàs Cor Petit també es removia dins seu per aquella possibilitat.

¿És que no havia deixat res intacte aquella guerrera saiyan dins seu?.

No ho sabia, però no volia perdre-les. A cap de les dues. Set anys havia estat molt temps per acostumar-s'hi.

.

– Esteu segurs que veurem en Goku? – va preguntar la Bulma conduint la nau amb què havia recollit la Xixi i els seus fills al Mont Paos. Havia defugit tant com havia pogut de què la dona anés a Corporació Capsula precisament el dia en què la Reiya hi feia nit amb en Mefus. 'No entenia la decisió de la Nasu, però la respectava... com la respectava a ella i al seu condemnat mal geni saiyajin. I si la nena no hi havia de ser després, no tenia cap sentit que la Xixi passés per aquell mal tràngol just llavors'.

El Follet Tortuga, en Iamxa, i en Krilín i la seva família també s'hi havien unit.

– Segur que vindrà! – va assegurar la veu plena d'alegria d'en Son Gohan.

– Tinc unes ganes de veure'l... – va afegir en Follet Tortuga aleshores.

La Xixi havia fet una mirada al seu voltant sense acabar-s'ho de creure, era la colla del seu marit i anaven tots junts a retrobar-lo. 'No la molestava en absolut, ara que sabia que ella no hi seria'. Va fer una ullada al seu costat, adonant-se que havia estat tan distreta en la seva alegria que no havia saludat aquell home que tant l'havia ajudat i que, aquell dia, casualitat o no, havia trobat un buit en el seient del seu costat.

– Tu no hi participaràs, Iamxa?

– Com vols que hi participi?! Faria el ridícul!

El pare de la Xixi els havia observat parlar alegre. – Hahaha! Ostres, tu! Quant temps sense veure't! – I encara que als demés els pogués semblar que estigués parlant d'anys, tot aquell temps a què es referia en Gyumao era poc més del que portaven sabent que hi hauria el Torneig. 'En Iamxa no havia aparegut per casa en aquelles setmanes'. Però pel que semblava no era perquè s'hagués estat entrenant pel campionat... 'Agraïa l'ajuda que aquell noi havia prestat en aquella casa, tant com el suport que havia suposat, quan la seva filla cada vegada havia aparentat tancar-se més i més en aquelles quatre parets'.

– Una cosa... – Havia interromput llavors totes les converses en Gohan, preocupat encara pel seu anonimat – Vegeta, Trunks... Què us sembla si decidim no convertir-nos en superguerrers durant el Torneig?

Els periodistes podien ser un problema si els reconeixien com els guerrers que s'havien enfrontat al Cèl·lula set anys enrere. 'Encara molta gent recordava allò que la Vídel anomenava trucs i que consistia en tornar-se rossos... Encara molta gent, sense ser conscients de l'extraordinarietat d'aquells homes, recordava els superguerrers'.

I la solució d'en Vegeta per espantar xafarders: – Doncs els estovem i llestos... – No semblava ser la millor opció per a la resta.

En Gohan va respirar alleugerit en haver convençut finalment l'etern rival del seu pare. 'Al cap i a la fi, si cap d'ells podia convertir-s'hi, la diferència de forces entre uns i d'altres no variava'. I en Vegeta, és clar, continuava convençut que continuava sent de llarg el més fort.

El fill gran de la Xixi va veure la Bulma somriure de costat, mirant-se de reüll l'home de cabells en flama que s'asseia de copilot en aquella aeronau. 'Realment es notava que, encara que aparentés ser increïble, en aquella parella hi havia alguna cosa especial'. Fins i tot si ara mateix el príncep dels guerrers només remugava, en veu baixa, en advertir la mirada enriolada de la mare del seu fill.

– Què mires? – Havia endevinat que li deia, davant el somriure encara més gran de la científica.

Fins i tot en Krilín es mostrava una mica més animat davant del campionat, en saber que cap d'ells es podria transformar.

.

A l'illa en què se celebrava aquell any el gran torneig hi havia moltíssima més gent que mai. I, ja que eren bastants, els havia costat bastant caminar fins un lloc raonable.

De seguida les mirades, malgrat els comentaris per alleugerar la tensió, havien anat amunt i avall buscant un rastre del seu amic Goku.

La Xixi ja ni tan sols podia amagar les seves més profundes pors: – Què li deu passar, a en Goku?! A veure si ha anat directament als vestidors...!

I en Gohan s'acabava de trobar amb el seu mentor, en Cor Petit que els havia vist des d'allà on acabava d'aterrar. 'Ell hi havia anat simplement volant'.

Les ganes que tenia de veure el seu pare havien fet que en Son Gohan ni tan sols es fixés en el rostre seriós i l'aire fins i tot més pensatiu del compte en el namekià. – Cor Petit! No has vist el pare?!

– No, no l'he vist... Però escolta, Gohan, amb aquesta roba lluitaràs?

Algú més acabava de distraure's en aquell instant.

– Mare, ara torno – Havia saltat de cop en Trunks amb un somriure – Mira que és tonta...

– Qui? Fill? On se suposa que vas ara? – S'havia alterat no obstant una mica la científica – Tots som aquí. No vols conèixer el pare d'en Son Goten?

– No ho sé – Havia dit amb un rostre de veritable i genuí desinterès, que s'assemblava per moments molt al del seu pare. 'Tot i que el del nen no era fingit en absolut'. – Però és que ara he d'anar a dir-li que som aquí...

– Que som aquí? A qui? Trunks, espera! – va cridar inútilment veient el seu fill córrer entre la gentada. – Vegeta, tu saps o notes qui vol dir? – Havia demanat a l'instant, rebent però només el rostre més escèptic del seu company.

– Ha... – Havia mig deixat escapar ell un so d'evident i irònica diversió – Això es presenta divertit...

– Divertit?!

La Bulma, malgrat tot, ja no havia pogut seguir intentant saber què volia dir el príncep.

Una salutació acabava de glaçar-li la sang... per després fer esclatar tot el seu interior, i el de tots els seus amics, d'alegria.

– He, he... Iuhuuuuu! Ostres, com heu canviat tots...

– Goku!

.