Promeses que mai vam voler complir

by LilaNox

– Recordeu – Va saltar l'Ulong. – La Baba ens va dir que algú l'esperava en un lloc llunyà!–. La història de tres ànimes valentes que van lluitar per salvar el món. "Pots enamorar-te de dos homes tan diferents?" OC

45. Cap44 La benvinguda i el canvi de plans

Capítol 44. La benvinguda i el canvi de plans

– Nasu...

La noia va girar-se i va somriure al Déu que hi conversava.

– Tot bé, Dende? – El namekià, però no va fer cara d'estar-ne gaire segur. Va continuar mirant-la de totes maneres. I ella va seguir parlant: – No et fa el pes, que et faci companyia mentre aquella colla s'esbatussa en un torneig? – La Nasu va intentar, amb això, suavitzar l'ambient mig en broma.

– En realitat... No em trobo bé. – va baixar el cap ell, mirant cap a on ella havia tingut la vista aleshores, cap als núvols que envoltaven la part de baix d'aquella plataforma aèria i celestial. – Alguna cosa no va bé, però no sé el què.

La princesa saiyan va girar-se en compte al límit d'aquell terreny de rajoles blanques. En realitat s'esperava qualsevol retret sobre la seva absència premeditada al campionat... però no una confessió que impliqués aquella serietat al rostre d'en Dende.

– Estàs parlant d'un mal pressentiment? – va aprofitar per col·locar-se bé l'alta cua de cavall que duia de pentinat i que deixava les seves espatlles al descobert; mentre s'intentava aplanar inútilment el serrell, despentinat i bufat com el duia aquell matí. – Sobre què? Sobre la Terra?

– No ho sé. Però començo a témer-me que hauria d'haver advertit en Cor Petit d'aquesta sensació...

Ella va somriure. 'Potser només eren manies de Déu'. – Tranquil, si passa res, en Cor Petit serà el primer en notar-ho...

En Dende va mirar-la un segon, encara visiblement incòmode amb les pròpies sensacions, però finalment va assentir.

– No aniràs a acomiadar la Reiya a Corporació Capsula? Deu ser cosa d'hores, que marxi, no?

– És clar. Només feia temps... No volia topar-me amb la Bulma... ni amb cap dels altres – va bufar – No els hi ho he posat fàcil, ho sé. Però tampoc és fàcil per mi. – va explicar de nou amb la vista fixa als núvols; donaria el que fos per tenir les capacitats de visió i percepció d'en Cor Petit i en Dende. 'Així podria veure què passava allà baix'. Assistir, d'alguna manera, al Torneig... sense ser-hi. '¿Què estava dient?'. Va negar amb el cap, i va agafar-se les mans ella mateixa, en 10 minuts hauria de fer un pensament i sortir, per fi, cap a Corporació Capsula. El més important era que aquell dia la Reiya emprenia un viatge per planetes estranys, que la faria millorar. 'Tot aniria bé'.

En Mefus s'havia assessorat i no havia grans amenaces conegudes en aquell instant a l'univers. 'No que sabessin'. Li insistiria en què, malgrat l'ímpetu de la cria, no correguessin tampoc riscos massa innecessaris.

D'alguna manera (ara) la relació amb el tsufur era prou cordial, per confiar-hi.

– Vols dir que... Estàs bé? Tu... – va insistir una vegada més en Dende. 'Potser només buscava distraure's dels propis auguris; encara que la preocupació per ella, amb la presència de la qual també havia crescut, era genuïna'.

Era només un noi. 'Per molt que, fes 7 anys ja, li hagués caigut la responsabilitat d'un Déu al damunt'. – No, Dende... – va negar sincera, potser el més sincera que havia estat en setmanes – No estic bé. Jo tampoc estic gaire fina...

Va callar defugint explicacions, probablement tampoc calia donar-les.

Van mirar-se.

– Dende... Creus que en Popo trobaria molt malament que m'acompanyessis a dir fins aviat a la petita?

– No sé si hauria de deixar el meu lloc... – va fer, malgrat tot, el jove namekià. 'Era evident que continuava capficat per quelcom estrany que no havia notat abans'.

.

– Ostres... No m'ho pensava pas que us trobaria tan canviats... – Aquelles simples paraules li servien per aparèixer de nou entre els seus. Allà estava en Son Goku, amic i pare, igual de jove, amb la mirada clara i el somriure de sempre. La vella Baba, sobre la seva centenària bola, no feia més que acompanyar-lo. 'Hauria semblat tan ple de vida, sinó fos per aquella aureola daurada'. – En fi... Com va tot per aquí?

No va fer més que quedar-se allà plantat, mirant-los, esperant-los. 'En realitat no sabia per on començar, la mirada d'en Son Goku va moure's de dreta a esquerra a través de tots els seus amics, que el cridaven visiblement emocionats, que eren allà com sempre però que, en canvi, alguns més que d'altres, havien canviat molt.

– Pare! – Podia reconèixer-lo, després de tot, malgrat els anys. 'En Gohan'. El nano que l'última vegada s'havia fet més fort que ell, el seu fill gran.

– Son Gohan, com has crescut! – El nano era allà, amb un mocador estrany al cap i les ulleres de sol, allà entre els altres; i com a en Krilín, com a la mateixa Xixi, ara mateix li regalimava una llàgrima galta avall.

Si alguna cosa portava malament en Son Goku, si d'alguna cosa havia fugit sempre, almenys de gran, era d'aquells moments, de quan malgrat la serenor i l'alegria notava un nus a la gola, i temia caure en un terreny que (a diferència dels altres) no dominava en absolut. 'No li era impossible plorar, però entre llàgrimes no hi estava còmode'.

No, potser, amb la naturalitat esperada.

– Benvingut a la Terra, Goku... – va sentir al vell mestre Follet Tortuga i a mesura que va girar el rostre per les cares i els gestos dels seus amics aquella sensació agredolça de retrobar-los, després d'haver mort i d'haver estat fora per set llargs anys, va anar a més.

Fins i tot en Iamxa havia alçat els braços, emocionat de veure aquell amic que coneixia des de que tots plegats eren massa joves... massa diferents. 'Bé, excepte en Son Goku. Ell sempre estava igual'. O ho semblava.

– Ei, nois... No us quedareu aquí plantats, oi? – va preguntar amb un somriure encara més gran, quan alguns d'ells ja havien fet el primer pas per abraçar-lo. De seguida va notar la subjecció del seu fill Gohan, i l'abraçada d'en Krilín, i diria que en Iamxa, i l'Ulong també acabaven d'arribar a ell.

L'emoció era continguda, però evident, en els demés. La Bulma ni tan sols sabia ben bé com actuar. Allà estava gairebé el seu germà petit, tan tarambana com sempre, amb el seu fill abraçant-lo tímidament, però amb els braços caiguts sense acabar d'agafar-se ben bé a ningú. 'No era bo en aquelles situacions i ella, tant temps d'estar amb en Vegeta després, cada vegada ho era menys'.

La Xixi va donar un parell més de passos endavant, sense acabar però de llançar-se i irrompre en la – per ella – multitud que s'aferrava al seu espòs. En Son Goku va mirar un moment el seu fill gran, ara al seu costat; i al seu millor amic, en Krilín que, de cop i volta, ja no era calb... i va alçar llavors la vista sense saber exactament per què aquella sensació de nus a la gola li anava a més, i no a menys, a mesura que recomptava cara per cara la gent que l'envoltava.

Alçava la vista i no sabia què buscava. 'O potser sí'. Aquella emoció però va diluir-se en una altra quan davant seu, amb els ulls brillants i la mirada suplicant, s'hi va trobar la Xixi. 'Eren la seva família, en Gohan i la Xixi'. ¿Quina altra cosa li havia passat pel cap?.

Ella va semblar agafar força, per fi, per parlar. I mentre les paraules sortien de la seva boca, suaus però directes; en Goku va recordar l'última vegada que l'havia vist... 'Després d'assumir que els compromisos, el voler el millor per la gent amb qui havies adquirit una responsabilitat, sempre comportaven renúncies... per grans que aquestes fossin'.

La Xixi li havia dit aleshores que, passés el que passés, era ben bé igual. 'Perquè allà estaria ella esperant-lo, recordant-li que era l'home d'aquella casa'.

Va haver de fer un petit i nou esforç per escoltar-la bé en el present. 'Els pensaments li anaven i li venien al cap, i no tenia gaire clar que allò fos bo'. Havia acceptat la proposta de la Baba, l'havia assumit com a idea pròpia, perquè havia pensat que ell allà baix no hi aniria a canviar res... només a veure'ls... de visita.

A tots.

– Goku, t'he... t'he trobat a faltar molt. – va posar-se la Xixi una mà al pit per dirigir-s'hi, amb el mateix estil oriental de sempre i aquell mocador lila sobre les espatlles. La Xixi també havia canviat, d'alguna manera els set anys havien passat per tots. 'Sabia que no li havia posat fàcil'.

I no s'ho mereixia. – Jo també – va assentir i no obstant va notar com una altra cosa bategava dins seu, la mirada quasi se li havia escapat d'ella, donant una ullada més sobre la gent que l'envoltava. 'Hi havia el seu fill gran, en Krilín, en Follet Tortuga... Hi havia fins i tot en Vegeta, impassible com sempre, i la Bulma i en Gyumao. En Iamxa i en Puar. I una dona rossa amb una nena als braços que ara no reconeixia. Hi havia en Cor Petit...'. I, és clar, la Xixi.

Hi eren tots, o això li semblava aleshores. Excepte ella.

Era estrany perquè abans d'aparèixer li havia semblat notar una energia molt semblant a la seva. 'No podia ser que s'hagués equivocat'.

'¿I què se suposa que havia de fer?'. Va forçar-se a somriure davant l'alegria general. Estava entre els seus. 'Ella apareixeria en algun moment'. Vivia a la Terra, n'estava segur. En tornar la mirada a la Xixi, però; convençut que s'estava perdent alguna cosa i no queia en què, va adonar-se'n. 'No havia vist tampoc cap dels nens'. I de sobte, alguna cosa es va moure en els baixos de la vestimenta groga de la Xixi, i com si fos art de màgia, va aparèixer un caparró de cabell despentinat i en punxa de darrere la dona. 'Havia estat allà amagat, mort de vergonya, tota l'estona'.

En Goten.

– Son Goten... – va continuar la Xixi amb el to suau que havia utilitzat fins aleshores, encara emocionada. – ... aquest és el teu pare.

Eren com dues gotes d'aigua. Se l'havia imaginat amb una gran semblança a en Son Gohan, fins i tot amb ell... però no hi havia ni una sola diferència entre aquell nen i ell feia ja un bon grapat d'anys.

– Ostres – va assenyalar-lo, mentre el nen encara s'aferrava més fort al darrere de la seva mare. Va notar de seguida en Son Gohan somrient al seu costat. Els seus amics li havien deixat lloc d'entre les abraçades, perquè pogués veure bé el petit – Em pensava que ens assemblaríem, però és que som pastats! Ja ho crec...

Tot just llavors, encara agafat al vestit groc, el nen va aparentar agafar una mica de confiança en la situació. Mirant-lo de reüll com si encara no s'ho cregués: – Pare?... – va demanar. I ho va fer de manera tan sincera que en Gohan i amb ell els demés, que tot just es recuperaven dels sentiments trobats de feia un moment; van tornar a batallar amb aquella cremor que els feien els ulls en presenciar l'escena.

Llavors sí, va ser en Son Goku qui va avançar endavant. Posant un moment la mà a les espatlles d'en Krilín i de l'Ulong perquè li deixessin definitivament pas. Darrere seu quedaven en Gohan, en Iamxa, i la Baba la vident.

Va observar-lo un instant més allà parat, davant de la dona i en Gyumao, mentre en Goten encara només s'atrevia a treure el caparró de nen de sis anys d'entre les robes de la seva mare... I va somriure-li. 'Definitivament aquell nen era igual a ell'.

I duia un gi com el seu. 'Estava segur que la Xixi li hauria preparat per l'ocasió'. Havia estat tan injust... fins i tot feia només un moment.

– Pare... – va decidir-se a avançar endavant el nen, gairebé en un parell de gambades, fent que definitivament l'agafés i se'l posés a l'espatlla, picant-li l'ullet.

– Et veig en forma – no va poder evitar valorar mig bromejant – Estàs fort com el teu pare... – va riure llavors, acceptant de bon grat que el nen posés la galta contra la seva en un gest afectuós. La Xixi i el seu pare se'ls miraven amb llàgrimes als ulls i el cor en un puny, mentre la Bulma que havia avançat enrere per mirar-se l'escena de més a prop, intentava amagar-se les mans darrere el seu vistós vestit vermell, i el gest de la mirada entre els cabells curts del seu serrell, per no acabar plorant.

En Gohan i en Krilín ara tornaven a somriure de costat.

– Ei – En Goku va agafar en Goten un moment més de la cintura per alçar-lo en amunt. El petit, encara tímid, reia.

– Tens un fill que val molt, Goku – va dir de sobte, entre empès per l'emoció i per l'afecte que tenia al nen, en Iamxa. L'home que se'ls mirava fer i sentia sense proposar-s'ho una alegria enorme pel somriure que, després de tant temps, veia al rostre de la Xixi. 'Aquelles vint-i-quatre hores haurien valgut la pena si la visita d'en Goku els feia aquell bé'. No creia que estigués equivocat. – L'hauries de veure pujat al Núvol Kinton, com el seu germà.

– És clar... els fills d'en Son Goku són dos fenòmens rars com ell – va atrevir-se a comentar la Baba. En centenars d'anys de vida, poques vegades havia estat tan emocionada com ara, malgrat mantenir el rostre impassible. 'Potser tot era perquè, al cap i a la fi, coneixia bé els protagonistes de l'escena que contemplava'. – Només un fill del Goku podria pujar sense problemes a aquell núvol llegendari. Fins i tot en Son Goku que era un bon maldecap de nano de petit... era tan innocent... i en Son Gohan era tan... diguem-ne dolç... – va completar entre el dubte i la gentilesa el seu comentari. 'Si una cosa en recordava encara eren els seus insistents plors... quan encara podia passar per un nadó indefens'.

Les paraules de la bruixa havien fet somriure el seu germà, el vell mestre Mutenroshi; i mantenien la Xixi incapaç de parlar sense posar-se a plorar, ella sí sense aturador i encara amb alguna llàgrima traïdora baixant-li dels ulls.

Alguna cosa, però, passava més enllà.

La gentada que anava amunt i avall per aquell passeig de palmeres i arbres, i que quasi s'havia d'empènyer per fer-se lloc, de cop i volta havia aixecat un remor nou. Algú s'hi obria pas entre rialles i crits d'evident diversió.

– Has fet trampa!

– No, tu has fet trampa primer!

– Ah, sí? – La Bulma va reconèixer clarament la veu del seu fill des de metres enllà, i enmig de la multitud – M'hauràs d'atrapar si vols que ho reconegui!

– No, m'hauràs d'atrapar tu. Dóna'm la cinta, la duia jo posada al cinturó, és meva!

– Em queda millor a mi, si me la lligo al cap! Com els autèntics guerrers!

– Si la vols, hauràs d'agafar-me tu a mi, Trunks! – El noi de cabell lila va veure com aquell esquitx amb qui discutia li prenia de les mans aquella cinta vermella que ell pretenia dur lligada al cap, al més pur estil d'un hachimaki, la típica cinta japonesa que simbolitzava esforç i valor per molts lluitadors. – Des d'ahir que és part del meu cinturó, ruc!

Una menuda mocosa, i descarada, no el guanyaria. Va començar a córrer darrere la nena a tota velocitat, acompanyat de les riallades clarament de joc que d'ella el desesperaven, però que ell tampoc podia evitar.

– Eh! – van queixar-se un parell de noies que avançaven tranquil·lament pel passeig i que no els havien escoltat venir. D'altres s'havien apartat ja amb evident alerta. Corrien més del que qualsevol podia trobar normal i sa en dues criatures.

– Ets un tros de quòniam!

– I tu una mocosa infecte!

– A sobre que vinc expressament a desitjar-te sort! – va girar-se ella de sobte amb el gest facial completament ofès, però sense deixar de córrer ni un segon. Ja havien mig xocat amb més d'un parell de grups i un altre vianant acabava d'apartar-se d'ella, que anava davant, quasi pels pèls... Estaven tan enjogassats que no veien cap a on anaven – He deixat en Mefus tirat, per venir abans que comencés el torneig, burro!

– Has vingut perquè t'avorreix fins a l'extenuació ajudar l'avi i en Mefus amb aquelles màquines i ahir ja ho vas intentar... – va afluixar el pas en Trunks per agafar més velocitat just després – ... però no te'n vas poder escaquejar!

– Mentida! – va cridar ella, traient-li la llengua un altre cop i arrufant el nas en un gest molt propi, quan per pura xaveta va decidir girar-se per continuar corrent de cara – Ulong! – Tenia el porquet a pocs centímetres, i si no feia res... i ho havia de fer ja, hi xocaria de ple i a aquesta vegada a massa velocitat. 'Li faria mal'. – Ulooong! – va cridar tot i que va adonar-se que havia agafat tant embalament que ara mateix no era capaç de frenar.

Va saltar a la desesperada, posant un peu sense voler al cap del porquet, i a continuació va adonar-se que anava endavant, a l'aire, sense rumb i encara sense poder frenar; fins que va veure un objecte amb què, si tot anava bé, podia parar el cop. 'O almenys desviar-se de trajectòria'.

En Trunks havia esquivat l'Ulong però ara mateix era tan poc capaç de frenar com ella.

Esperant el cop, la nena va tancar els ulls i va intentar frenar-se amb totes les seves forces, mentre intentava que a l'aire, on era, el seu peu li permetés pujar breument a aquell objecte rodó i tirar-se enrere. 'No se li acudia una altra manera de parar-se'.

– Noo – va cridar la Baba, mentre s'apartava amb espant – La meva bola, noooooo!

Per la Reiya només hi havia un problema: l'esfera era clarament de vidre i havia de patinar per força.

'Per fer-ho bé, només l'havia de tocar amb la punta del taló'. Ho va rumiar en el parell de segons que van transcórrer, entre que va tocar el cap de l'Ulong i que va notar com fregava aquell estrany objecte esfèric amb una bota i feia a l'aire la tombarella enrere. 'Quedant frenada (com levitant en suspensió) a poques mil·lèsimes de tornar a tocar el cap al porc humanoide que encara es queixava de mal'.

En Trunks, que només havia aconseguit frenar una mica, s'acabava d'estavellar contra algú.

El primer instint de la nena va ser tapar-se la cara amb les mans, esperant que algú, probablement la Bulma, els cridés fins a la sacietat a continuació.

Però hi havia massa sorpresa a l'ambient com per què ningú reaccionés de seguida.

Va apartar-se, només a mitges, les mans de la cara un moment després, ¿I si havien fet mal a algú?.

Tot havia anat massa de pressa, perquè la Bulma pogués pensar en res més que en el fet que la Reiya havia sortit de vés a saber on i ara era allà, clavada al cel, amb les mans al rostre.

En Son Goku que encara subjectava en Goten, s'havia quedat parat amb el nen en braços. Mirant-la. 'Es podia jugar qualsevol cosa – va pensar la filla dels Brief en observar-lo – que el seu amic l'havia vist venir de molt abans que ella'. En Vegeta bé que ho havia fet: el maleït havia somrigut de costat, un instant abans que ella notés que aquell parell de petits inconscients es precipitaven cap a ells.

En Cor Petit, d'altra banda, ni tan sols s'havia mogut.

S'havia mantingut apartat i havia somrigut (és clar) entretant la resta rebia en Son Goku. Però, en canvi, ara estava completament immòbil, més que qualsevol dels altres... I es mirava l'home i la nena que era a l'aire amb aire pensatiu.

'¿Què deuria tenir al cap?'.

La Bulma no podia ni tan sols imaginar-s'ho. 'No en tota la seva intensitat'.

La Reiya levitava, amb les mans al rostre, però un apèndix cridava l'atenció en ella, com una llum inconfusible que deixava clar qui era. La cua saiyajin de la nena es movia inquieta darrere seu; mentre aquesta mantenia el cap enfonsat en les mans i aquell parell de cuetes despentinades intactes al cabell. 'Duia gairebé més blens negres a dins que a fora de la precària subjecció, i tot i així aquell pentinat desprenia una estranya sensació d'ordre per si mateix'. Com si el cabell de la Reiya deixés clar que era així: seguia aquell desordre natural, i es mantenia en aquelles cues esbullades amb la mateixa dignitat infantil que ho feia el cabell llis al cap d'en Trunks.

L'Ulong havia parat de queixar-se amb un bon nyanyo al cap i la mirava sorprès. De no haver dut sang saiyajin, aquella tombarella hagués estat d'allò més impressionant.

La menuda acabava, de fet, de presentar-se al seu pare... per la porta gran. I de manera accidentada. En Son Goku havia deixat un moment en Goten a terra, i amb una mà al cap del nen, ara somreia. 'Era aquell somriure que la Bulma i els altres havien conegut d'ell quan només era un marrec'.

Havia intentat pensar en alguns cosa, per Kami que ho havia intentat; però en Goku s'adonava aleshores que no podia pensar en res més que en què sabia perfectament qui era ella.

'Com si no pogués ser ningú més'. Al cap i a la fi no era l'energia de la Nasu la què havia notat una estona abans... 'Hi havia ciclons amb menys empenta que aquella criatura'.

– Hauria d'haver-hi una llei – va intentar aixecar-se en Krilín, encara confós. En Trunks havia xocat amb ell un moment abans: – Una llei que us prohibís corre pel món junts – va deixar la serietat per riure entre queixes, finalment dempeus. – Pel benestar de la Terra, vull dir... Podríeu acabar amb el planeta, algun dia d'aquests! – El to de broma seguia, i ara es disposava a donar una mà a en Trunks... El nano que com la Reiya, era allà quiet, al terra, esperant que una gran tempesta de queixes, caigués de sobte, sobre ells.

'Estava moderadament sencer'. L'home, el guerrer terrestre... en Krilín va mirar-los amb aire exasperat, sent però conscient del moment que vivien tots plegats. 'Quina esterrecada més bèstia'. Va somriure ja obertament en donar un cop d'ull a l'Ulong, que encara es fregava el cop, i al panorama en general.

Aleshores, alertada pel to simpàtic d'aquest, però encara sense tenir-les totes; la nena va traure's del tot les mans de la cara i va obrir els ulls amb certa recança.

'Tot anava bé', va dir-se a si mateixa. Havia esperat almenys, fins aquell instant, que en Cor Petit es plantés davant seu amb aquell seu rostre seré i el gest mínimament enfadat. 'Odiava veure'l molest, i saber que no podia defensar-se perquè l'havia ben vessat'.

Tot i que una saiyajin no reconeixia tan fàcilment que s'havia passat.

Va descendir i va mirar en Trunks als ulls. Esperant saber qui dels dos havia de dir alguna cosa. La Bulma, ara sí, havia avançat dos passos cap al nen i el seu cosí acabava de prendre la iniciativa: – És ella que corria massa... no podia atrapar-la sense accelerar així!

– Sí, home! – va notar que l'escalfor li pujava per les galtes i sentia ganes de dir-li de tot – Jo corria perquè... perquè em pensava que et convertiries en superguerrer. M'haguessis atrapat de seguida. Pensava que ho faries! – Sense voler ja tenia els braços en gerra a la cintura, i feia aquell gest de mirada entre enfadada i desconfiada que només podia recordar a una persona al món.

– No podia fer-ho, hem quedat que no ho faríem! És una norma que hem establert abans d'arribar amb el pare i en Gohan!

– Doncs quina norma més absurda!

Van mirar-se una enèsima vegada en un segon de silenci que va servir-los per adonar-se que n'havien fet una de bona. 'O l'haurien fet si, en realitat, la Bulma i en Cor Petit haguessin reaccionat com ells esperaven'.

El namekià ni tan sols s'havia mogut d'on era.

'No, un moment, no podien haver-se estat esbatussant així... quina pinya que havien estat a punt de compartir', va pensar la Reiya de cop i volta. – Déu ni do – va valorar llavors la nena, encara amb pulcra moderació; mentre observava el seu cosí – Déu ni do, l'estil que has tingut en estampar-te contra en Krilín, Trunks! – El somriure punyent ja sortia dels seus llavis, enriolada i amb la mala fe justa per fer-lo enfadar i en Trunks que pensava en com tornar-s'hi, de sobte només podia donar-li la raó.

'Feia gràcia'. En feia molta. Van esclatar a riure els dos a la vegada, amb riallades pulcres i clares, entre les queixes en broma d'en Krilín i els renecs de la Baba que, després d'un moment de mutisme absolut, s'havia llançat sobre la seva bola amb acurada sobreprotecció. – La meva pobre bola, la meva eina de treball, parell de menuts delinqüents! Si me l'arribeu a trencar...

Només una altra persona en tot el grup pensava que estava davant d'un parell de delinqüents juvenils... i, a diferència de la Baba, no era ni en broma ni producte de l'ofuscació del moment. 'Era més aviat una ràbia irracional que no sabia d'on sortia'.

Va tancar els punys confosa.

'Aquella nena era un dimoni. Un autèntic dimoni. Un monstre amb cues i carona angelical... Una rèplica de la seva mare', va horroritzar-se gairebé en pronunciar per dins aquelles paraules que la seva ment pugnava per configurar al seu cap. Estava veritablement escandalitzada perquè aquella perdulària de cuetes i el fill d'en Vegeta acabaven d'aclaparar l'atenció de tothom. 'Fins i tot la del seu marit'. ¿O potser només era el xoc de posar-li rostre, tant temps després i just llavors, al producte d'aquell engany?.

Tenia els maleïts ulls d'en Son Goku. I, per tant, d'alguna manera també s'assemblava als seus dos fills.

'¿Què pensaria en Goku? ¿Se sentiria commogut? ¿Estaria recordant el moment en què l'havia engendrat o a la saiyajin amb qui ho havia fet?'. La mà del seu pare, callat, que de sobte li premia l'espatlla, va tranquil·litzar-la. Estava sent irracional. 'Aquella dona ni tan sols hi era'. ¿I què?, va dir-se. 'Tenia tot el dret a ser irracional. Si fos irracional de veritat estaria ara mateix apartant el seu marit d'aquella nena'.

Ell ja tenia dos fills a qui compensar el temps perdut. 'Almenys durant aquell dia que estaria amb ells'.

En Son Goten continuava als peus del seu pare, amb la mà d'aquest fixa al cap. Mirant-se l'escena entre la sorpresa i l'encara tímida prudència. 'Era amic d'en Trunks, i molt, però encara mai l'havia vist actuar al costat d'aquella nena'. Si en Trunks ja tenia iniciativa de per si... 'A vegades, encara, se sentia una mica atabalat per les idees del seu amic... que, per cert, assegurava sempre que la seva cosina era només un esquitx rondinaire'. Malgrat les queixes, aparentaven ara portar-se bé. 'Estava una mica confós'.

La seva mare, ara mateix però, estava força més sobresaltada que ell.

– De totes maneres, m'hauries de donar a mi l'hachimaki – Havia parat de riure en Trunks, amb feines – Pensa que sóc més gran que tu. Com que la meva responsabilitat és cuidar-te, també mano més jo –. L'havia agafat desprevinguda amb aquell comentari i li donava ara un copet al cap amb suau picaresca. – Esquitx!

– Sí, home! I què més?! – La Reiya (malgrat tot) no havia defugit la mitja abraçada del seu cosí – No sóc tan petita! Ets un cregut... I aquesta tela és una cinta, no és perquè te la posis al cap, i és meva!

La Bulma se'ls mirava cada vegada més convençuda que la convivència els havia fet més germans que cosins. 'Eren una mica el que la Nasu i en Vegeta no havien pogut ser'. Però el seu company no estava preparat per veure-ho. No encara.

I no era aquell el moment per filosofar al respecte. Allà continuava en Goku, a qui ella sí sentia com el seu germà petit; mirant-los, entre el somriure i l'ara lleugera sorpresa.

Només es preguntava, ¿què hi feia la Reiya allà si hauria de ser emprenent un viatge amb en Mefus?.

La Nasu els mataria a tots...

La científica va veure clarament com la nena es col·locava bé la cinta, una mica per sota del cinturó... el cinturó d'on penjava també, com a ornament, aquell penjoll. 'La pedra de Vegetasei'.

Per la mirada breument seriosa d'en Goku, estava segura que podia reconèixer aquella joia, tan bé com ella.

'En certa manera era tan adequat que la dugués aquella nena...'. Era la prova que una vegada, abans de les promeses intrencables; hi havia hagut també un desig infantil de la Nasu perquè ell recordés una altra promesa en particular.

Potser... fins i tot... Havia estat llavors on havien començat els motius per què la princesa saiyajin no fos allà (entre ells) en aquell moment. 'Els motius de la Nasu per decidir no tocar més aquell llibre que en Son Goku mai s'havia atrevit a obrir del tot en vida'.

– Bulma, escolta'm – La científica evocava aquell moment, precisament de l'època en què en Cèl·lula els amenaçava. D'abans que ell morís. – Recordes aquell penjoll que vaig donar-te una vegada? –. La dona de cabells blaus, que llavors duia mitja melena, havia empassat saliva aleshores. – El recordes? – havia continuat, però, el saiyan pràcticament sense deixar-la reaccionar – Una pedra marrona...

'És clar que la recordava'.

– Una pedra marrona? Brillant i pesada? – Els havia interromput en Pineau de sobte.

'¿Quin sentit tenia haver tingut una joia de la Nasu des de – ho suposava – molt abans de conèixer-la?'. Les preguntes havien estat inevitables pel noi.

I en Pineau les hi havia acabat responent:

– La pedra t'hagués servit de passaport. – Havia dit el tsufur, revelant d'altres detalls – Duent-la amb tu, aviat hauries arribat davant del rei. – El vell ancià ho tenia clar.

En un passat bastant més remot, en Goku hagués odiat saber-ho; però en aquell llavors se n'havia ben adonat. La Bulma n'havia estat conscient: Ho sabia. 'Sabia que en aquella altra vida la Nasu l'hagués esperat'. El destí els unia des de què ell era un saiyajin de classe baixa... un soldat de bolquers que aviat seria enviat a l'espai exterior per destruir la Terra.

I tot i així estava segura que la germana d'en Vegeta havia acabat enamorada d'en Son Goku, i no d'en Kakarot.

Però no era aquella la qüestió. Després de tot, tant temps després, aquella pedra rebotava en la faldilla blanca de la filla d'ambdós. 'La petita saiyan duia sempre a sobre, sense saber-ho, un objecte que havia acompanyat al seu pare a aquell planeta'.

El silenci prudent que hi havia hagut per un moment, només acompanyat de les rialles còmplices d'en Trunks i la Reiya, a qui ara tibava de la faldilla la petita Maron; va ser trencat de cop i volta, per la veu de la Baba.

En Gohan continuava al costat del seu pare, tot aquell enrenou no l'havia mogut ni un centímetre d'aquella ubicació. El mirava fer, en cada gest i cada somriure.

– Escolta, Goku. Només tens vint-i-quatre hores... quan se t'acabi el temps, hauràs de tornar. Te'n recordes? – Havia dit l'endevina.

– Sí, ja ho sé – Li havia respost ell amb un aire nou, seré i seriós. 'Essent menys el Goku que havia estat fins aleshores'. I més l'home que s'acabava de retrobar amb els seus.

Va posar una mà a l'espatlla d'en Son Gohan en un gest afectuós.

Hores d'ara, la pregunta ja era inevitable: – Reiya, escolta – va fer la Bulma amb aire de preocupació, recuperant la sorpresa inicial – No se suposa que eres amb en Mefus?

– Sí... – va acompanyar-la en Krilín en aquella qüestió, observant amb placidesa la seva pròpia filla fer carantoines a aquella nena més gran a la qui sempre seguia – Heu aplaçat el viatge, doncs?

– No – La menuda va baixar el cap amb visible atabalament. 'Esperava que ningú s'hi enfadés'. – És que... – va buscar aleshores la mirada d'en Cor Petit, però va adonar-se que probablement ni tan sols l'escoltés. ¿Què el tenia tan distant? ¿S'havia enfadat de veritat amb ella?. – Estaven fent els últims retocs a la nau i... bé... he pensat que no havia desitjat sort a en Trunks i he recordat que... – va mirar el seu cosí com valorant si ho podia dir – ... Se'm van acudir un parell de trucs... anit. I he pensat que, bé, n'havíem discutit abans. Ell també tenia bones idees... – va quasi murmurar en dir-ho, davant el somrís satisfet de l'altre nen – Però no sé perquè vaig estar pensant en canvis que milloressin algunes estratègiques bàsiques que havíem comentat en l'últim entrenament... així que... Com que ja havíeu marxat, quan m'he llevat. No me'n podia anar sense explicar-les-hi. Volia saber què en pensava també.

– Tampoc són tan genials els teus afegitons, eh?

– Trunks!

– Bé – va rascar-se el cap ara – En realitat hi ha alguna idea que està prou bé – va picar-li l'ullet a la seva cosina, tot avançant endavant cap al seu pare.

– El que compte és que siguin legals – va bromejar de nou en Krilín, agafant en braços la Maron – Que venint de vosaltres...

– No exageris, Krilín! – va respondre-li ella amb desimboltura, observant el seu cosí posicionar-se al costat del seu pare. En Vegeta no deia res, però per algun motiu no semblava molest en absolut amb l'actitud desenfadada dels nens. 'Eren una mica massa escandalosos pel seu gust, però preferia això a què no fossin el suficientment desperts'.

La Reiya, amb un somriure i un parell de passos enrere apressats, després d'un moment de dubte, va fer el camí invers al seu cosí.

Ella no ho sabia, però l'atenta mirada d'un home l'observava amb atenció.

Aliena a en Goku, no obstant; acabava d'apropar-se a en Cor Petit, agafant-lo de la mà amb tota la naturalitat del món.

'L'havia subjectat, com la nena de quasi set anys que continuava sent, en el moment que ell descreuava els braços amb reflexió i sobtat astorament'. Rebre l'afecte de la menuda en aquell moment era, com a mínim, confós.

Portava minuts ja sense saber com reaccionar. 'Li resultava tan fàcil tractar-la com una filla'. I ho volia evitar tant ara. Va notar, encara amb aquell rau rau dins, com la nena s'aferrava més a la seva mà, entrellançant-hi els dits i mirant-lo amb un somriure:

– Són només sortides a situacions d'emergència... En vam rumiar possibilitats l'altre dia... – va explicar ella amb naturalitat – Per si, per exemple, el combat s'encallava i en Trunks no sabia com agafar desprevingut l'adversari. Com les que em vas ensenyar aquella vegada, recordes? Per això és evident que ni tu ni l'oncle hi cauríeu – va acabar optimista, davant l'incomprensible ullada reflexiva del namekià. En Vegeta (en canvi) somreia de costat ara, mentre veia que els altres escoltaven la petita fins i tot amb massa cura.

Tots esperaven que en Goku donés el pas i s'hi dirigís en un moment o altre, però aquest continuava observant-la al costat dels seus altres dos fills: – No tot és qüestió de qui pega més fort. L'estratègia és important! – La Reiya havia continuat parlant, imitant aquella frase que el namekià li havia dit una vegada. 'Aliena a tanta expectació': – Encara que pegar fort també importi i molt... – Havia completat la darrere frase amb aquella mirada seva enriolada i trapella. 'Hores d'ara, en Trunks era creuat de braços al costat d'en Vegeta; quasi com si fos una calcomania del seu pare'.

'Quin parell', va encertar a pensar en Son Goku encara prou reflexiu com per no acudir-se-li què dir. 'Esperava potser que la nena hi fes algun tipus de referència, que algun dels seus amics els presentés'. Però ningú feia res.

I la Reiya semblava ignorar qui era ell. '¿La Nasu no li ho havia dit?'. O és que simplement la Reiya no actuava com la resta dels seus amics. Ell que sempre havia fugit del patetisme d'un retrobament o d'un adéu, ara es trobava fora de lloc: 'Era la primera vegada que simplement tenia ganes d'acostar-se a algú; mentre que aquesta persona ni tan sols aparentava donar la menor importància a la situació'.

Normalment ell tornava despreocupat al seu entorn, mentre eren els altres els que el renyaven, somreien i li donaven la benvinguda. Habitualment fins i tot podia bromejar en una situació així. 'Perquè, després d'un clatellot o un crit, els altres sempre acabaven cedint, recordant-li que aquell era el seu lloc'.

¿Però com bromejar a algú que, de sobte, li semblava tan llunyà... tan aliè a la història que els unia?'. Va sentir que un abisme ja s'havia interposat, hores d'ara, entre ell i aquella menuda.

I va mirar endavant. Intentant mantenir el somriure al rostre, observant com en canvi els seus altres fills eren allà, al seu costat, pendents d'ell i del següent que anés a dir.

En Son Gohan el mirava, com gairebé tots els altres, com l'heroi retornat. 'Com l'home que sempre estava a l'alçada de les circumstàncies, el pare que havia estat esperant malgrat tot'. En Goten simplement intentava discernir sobre fins a quin punt aquell home no era un reflex idèntic a ell. 'Batallant entre la seva pròpia vergonya i les ganes d'aferrar-s'hi'.

Però la Reiya... ella tenia altres coses al cap en aquell instant, i era clar qui eren els dos homes als quals admirava i observava atenta com a tal. 'No calia ser un geni per captar l'assentiment callat que havia rebut, uns minuts enrere d'en Vegeta'. Ni la manera en què ara – tot i que gairebé no sentia que deia – xiuxiuejava alguna cosa a en Cor Petit.

'Nasu'. Va pensar en el nom de la dona que li havia donat una filla, i va saber que res tenia tant sentit com allò. La princesa saiyajin, la dona que havia estimat, tenia una fe ferma en aquells dos homes. Tanta com la que ell mateix els hi havia mostrat, en confiar-hi, anys enrere. 'Si la Reiya havia crescut entre les ensenyances d'ambdós, no podia ser res més que una nena fantàstica... amb molta pasta de lluitadora'.

Va somriure de manera enigmàtica, descartant l'apropar-s'hi. De moment.

.

– Creus que la mare s'enfadarà gaire? – va arronsar el nas i va mirar en Cor Petit a qui ara es dirigia en veu baixa – Vull dir per haver vingut aquí... em va dir que ajudés en Mefus, per anar més de pressa, però ells s'espavilaven sols... jo no podia fer gaire res... i he pensat que, entre anar i venir, si m'afanyava... volant era només un moment.

El namekià va mirar-la explicar-se, encara amb la prudència de saber que en Son Goku els observava. – Jo em preocuparia més d'en Mefus – va tranquil·litzar-la – Al cap i a la fi, l'has deixat tirat... Ja sap on ets?

– No... però hi he de tornar de seguida. A les onze volia marxar... tinc mitja hora de vol si m'afanyo – 'En realitat sabia que fins i tot podia anar una mica més ràpid si s'ho proposava'. Malgrat tot, no era allò el que el preocupava.

– Així te'n tornes ja?

– Sí!

Va mirar-la, comprenent que no podia fer-hi res. 'No contra la Nasu'. Per molt que, endarrerir el ditxós viatge unes hores, no fos la fi del món.

Va parlar amb veu alta perquè l'escoltessin tots ara. 'S'havia de mantenir al marge del demés'. – Ei, anem a inscriure'ns al campionat... que sinó s'acabarà el termini. – va captar l'atenció de tots i va veure assentir en Son Goku amb un somriure – Reiya – va afegir aleshores – Suposo que no passa res perquè ens acompanyis fins que entrem al recinte, oi?

– No, suposo que no – va arronsar-se d'espatlles.

'En aquell moment en Son Goku ja havia captat que hi havia un motiu pel qual ella no el reconeixia, el mateix pel qual parlaven tota l'estona d'un viatge amb en Mefus, i aparentava estar allà més de passada que per quedar-s'hi: La Nasu. Ella no tenia cap intenció de ser-hi'.

Suposava que, al cap i a la fi, com li havia dit abans de morir davant d'en Cèl·lula: Ell no havia estat mai prou a l'alçada. 'No amb ella'.

I no, no calia enganyar-se, tampoc amb la Xixi i els seus fills. 'De fet ni tan sols estava a l'alçada ara: Li havia dit que ell també l'havia trobat a faltar, però estaven a punt d'entrar al Torneig... i feia, com a mínim, cinc minuts que ni tan sols l'havia mirat'.

Va creuar una mirada amb ella, possiblement no el suficient afectada per què la seva muller endevinés que implorava perdó; però de totes maneres, se la va trobar allà, dempeus, forçant un somriure en veure que ell la mirava... 'Com de dur havia de ser tot allò per la Xixi?', va sentir-se terriblement culpable. I de totes maneres tampoc sabia com escenificar aquell sentiment aleshores.

En Gohan va alegrar-se en comprovar que els seus pares es dedicaven almenys una mirada, mentre assentia a la proposta d'en Cor Petit i desitjava interpretar aquell gest del matrimoni com a signe de complicitat.

.

La Reiya va respirar alleujada un instant després. 'Havia tingut la sensació que, de fet, ben podia fer-ho tot: participar al Torneig i marxar'. Però era al costat d'en Trunks quan li havien dit que els menors de quinze anys només podien participar en la categoria infantil.

'Per lluitar contra el seu cosí no li calia participar a cap campionat'. Ja ho faria quan estigués prou preparada, com li havia dit la seva mare. Va somriure, però, davant la completa estupefacció del nen: – No hi ha dret!

– Bé – va fer broma – Al cap i a la fi potser sí que els nostres trucs... – va dubtar amb aquella paraula ja que quasi sonava a trampa – ... les estratègies et serviran. Només són una colla de criatures. Quina sort que m'ho estalvio!

– Calla tu! – va fer picat – Quina murga...

En Goten continuava agafat a la capa del seu germà, mirant-se'ls ara; pendent del que deien, i observant també en Son Gohan i el seu pare.

– Apunti'm com a gran Saiyaman!

– Com ha dit? – Li havia demanat un dels responsables de les inscripcions – Saiyaman, diu?

– Caram – Havia dit en Goku que havia caminat fins allà al costat del seu fill gran – Què vol dir això?

– Quin nom més maco, eh? – Li havia somrigut el noi.

– Home – Havia dubtat l'adult – Doncs mira... – va posar-se el braç a la nuca amb una rialla despistada. 'No sabia ben bé què dir-li'.

Allà es partien els camins entre els que es disposaven a passar les eliminatòries i els que no.

La Reiya va ullar en Cor Petit tot mossegant-se el llavi. 'Hauria de començar a pensar en tornar a Corporació Capsula'. – Sort! – va desitjar al namekià, mentre en Krilín s'acomiadava de la Maron...

La Xixi, incòmode, s'havia apropat ja a en Son Goku i els seus fills.

– Penseu que la fortuna del meu pare no és eterna... – Havia dit la filla d'en Gyumao, mirant als ulls al seu difunt espòs – Aniria molt bé que en Goten guanyés en la seva categoria i vosaltres quedéssiu entre els dos primers del Campionat dels adults, eh? – Intentava treure importància a la presència de l'altra nena allà, encara que el seu propi subconscient acabava de trair-la i l'havia mirat de reüll... coincidint amb el seu home en aquell gest.

La nena (en aquell moment) feia un lleuger moviment amb els punys per animar en Cor Petit a guanyar: – Canya, eh? – va picar-li l'ullet, entretant se n'acomiadava. El namekià va posar-li una mà al cap, amb un lleu somriure que intentava ocultar altres tipus de preocupacions.

En Goku va observar-la aleshores un instant de més que la seva muller. 'No deixava de veure-hi la Nasu'. Sobretot en els gestos. ¿Deixaria que marxés i ja està? ¿Podia respectar en allò el què semblava que volia la saiyan?.

'Malgrat tot, per la nena, ja no tindria cap sentit anar a retrobar-se amb en Mefus a Corporació Capsula'. El pèl-roig acabava d'aparèixer darrere seu. En Goku l'havia vist venir de retruc, en observar la nena el que creia que seria un darrer cop; disposat a girar-se de nou cap a en Gohan amb un somriure involuntàriament agredolç.

El Doctor Brief havia deixat una aeronau al tsufur per arribar a l'illa.

– Així que ets aquí, eh? Ens ho hem imaginat... – va posar-li les mans a l'espatlla en Mefus, amb calma i aparent resignació, fent que la Reiya es girés sorpresa. – No em diguis que m'has fet el salt, i participaràs al campionat? – Havia aixecat llavors una cella, amb cert aire d'estar acostumat (ja) a la manera de fer de la nena. 'I de la seva mare'.

Acostumar-se a la Nasu havia estat la història de la seva vida.

En veure'l, de fet, la petita s'havia encongit d'espatlles a l'expectativa de no haver-lo fet enfadar gaire. El tsufur havia aparegut davant de tots amb la discreció habitual. 'Ni tan sols l'havien notat abans que fos allà'. No semblava, això sí, excessivament molest.

Després de tot, el pas del temps l'havia dut a portar-se bé amb aquelles saiyajins...

'Com de curiós era el present que els havia tocat viure'. Anys enrere, li hagués resultat inconcebible el sol fet de suportar-les. 'Però havia enterrat una destral de guerra i tota una llarga tradició de prejudicis i odis'.

– En realitat no hi participarà – Havia aclarit en Cor Petit, responent per la menuda – Ella venia a buscar-te ara.

– Sí, ja sortia... – Havia assentit, tot seguit, la saiyan. 'Entre el gest de bona nena i el rostre de disculpa'. Probablement s'havia excedit marxant de Corporació Capsula sense dir res.

La nova incorporació al grup havia fet, en pocs segons, que tots els altres hi paressin atenció... i, és clar, també en Son Goku se'ls mirava de nou aleshores:

– Hola, Mefus! – va saludar-lo amb un somriure i un gest amb la mà, canviant d'opinió sobre la situació de cop i volta. 'Fent que l'home pèl-roig, ja no tan jove com feia anys, el mirés atentament'.

Era evident que es coneixien. 'Però no era saludar-lo l'únic que buscava ara'.

El tsufur va assentir amb un lleu cop de cap a l'aire en sentir-lo. Suposava que, a la Nasu, aquella escena amb la Reiya en ple campionat; no li faria pas cap gràcia.

'Almenys pel que havia escoltat del pare de la Bulma aquelles darreres hores'.

A ella – la dona amb què s'havia criat – esperava veure-la abans de marxar. 'Tot i que ara, havent-se hagut de traslladar a buscar la Reiya allà, no n'estava del tot segur'.

– Marxem, doncs, Reiya? – va suggerir lleument.

En Son Goku sabia que, en aquell moment, sí: 'Sinó deia res llavors, podia ser que ja no pogués parlar amb la seva filla al món dels vius'.

Remotament, i fins feia un instant, havia pensat que (al cap i a la fi) potser ella es quedava com a espectadora del torneig. 'Però era evident: se n'havia d'anar... era la voluntat de la Nasu'. I creia entendre-la.

'Tampoc s'imaginava que realment la nena pogués mirar i prou'. Duia la lluita a la mirada. Podia veure-li. Un pic d'orgull va travessar-li l'esguard.

S'hi havia acostat sense dir res, en aquella ocasió també obrint-se pas entre en Krilín i en Iamxa, i posant-se al costat d'en Mefus. 'No podia no parlar-hi i creia haver trobat el camí': – Estàs segura que no vols inscriure't al Torneig?

La Reiya va aixecar el cap, tot parada, un instant. 'Ni tan sols li havia prestat atenció abans'.

– La mare em mataria. Vol que estigui més preparada per fer-ho...

Ell havia baixat el cap sabent el per què. 'La diferència aproximada entre les explicacions maternes de la Nasu i la veritat'.

– Ella tampoc vindrà, oi? – Sabia la resposta. I s'imaginava el gest de la Xixi en sentir-lo. 'Però no tenia una altra manera de parlar-li'.

– No. I és una pena perquè és de les bones! – Se li havia il·luminat el rostre a la petita.

– Ja... – De res n'estava més segur. Va assentir, somrient a la nena i girant-se d'esquena, convençut que feia el millor. – Anem, nois? – 'Havien d'entrar ja a la sala d'espera per passar les eliminatòries'.

Va girar-se de nou, no obstant, un instant més en l'últim moment. El cor li demanava, malgrat la raó, fer aquell darrer comentari.

– Dóna-li records de part meva, d'acord? I fes-li sempre molt de cas.

– Sí... – Havia acordat una mica massa sorpresa. '¿I ara per què aquell home s'hi dirigia d'aquella manera?' Si només era el pare d'en Son Gohan, i ella ni tan sols el coneixia gaire a aquell xicot.

– Molta sort, nois! I no us passeu gaire amb els contrincants, eh? – Havia trencat el moment de tensió la Bulma. 'La cara de la Xixi cada vegada que en Son Goku mirava aquella nena era tot un poema'. Però el seu amic tampoc podia evitar-ho. 'Demanar-li-ho, no hagués estat just ni per ell... ni per la xica'. La Nasu havia d'adonar-se del seu propi error, que havia estat aquell mateix, en algun moment.

La Reiya i en Goten eren qui menys culpa tenien de tota aquella situació.

– Ahh! Quines ganes que tinc de tornar a lluitar – va sentir-li-ho dir de fons, movent els braços. 'En Goku genuí no canviaria mai'. I no obstant estava segura que era prou conscient del que acabava de viure.

Va observar també en Gohan mirant-lo. ¿Què devia pensar?.

'Demostraré al pare que he millorat molt', havia somrigut (de fet) en Gohan en escoltar-lo: perseguia que el seu progenitor n'estigués orgullós. El noi va tornar a col·locar-se bé les ulleres amb aquella idea... portava tota l'estona completament vestit de gran Saiyaman.

.

– Ho sento, Nasu... És que... – El Doctor Brief va mirar-la arribar amb aquell aspecte endreçat, top negre i faldilla blanca de cotó fins els peus, expectant a com podria explicar-li el què havia passat allà. 'Ell ni tan sols s'ho explicava'. – Veuràs la Reiya ha marxat sense dir res i llavors... en Mefus... Suposo que deuen estar a punt d'arribar.

'La seva filla havia anat al Torneig. ¿Per curiositat? ¿Per desitjar-li de veritat sort a en Trunks?, la saiyajin va repenjar-se a la paret de prop la porta d'entrada d'aquella casa amb un llarg sospir de resignació.

– No crec que triguin – va insistir el científic, observant-la quedar-se allà parada. 'Tenia una lleugera idea del què passava pel cap de la dona'.

– De debò creu que encara vindran? – va rendir-se amb el cap enrere ja contra aquella superfície. – Ha fet exactament el que li vaig demanar que no...

– Però que hi hagi anat no vol dir que hagi de saber qui és en Son Goku – S'havia deixat anar finalment l'home – Pensa-hi, Nasu. Potser ni l'han vist. Qui sap si arriben i resulta que no ha arribat ni a l'illa, que en Mefus l'ha trobat pel camí...

'Sonava bé', però la Nasu tenia el fort pressentiment i ara convenciment que no era pas així.

Va posar-se les mans a la cara, mentre de cop i volta, escoltava parlar la mare de la Bulma des del fons – Ah, hola, bonica. I per què no hi vas? Si no vols que es trobi amb en Son Goku, o que ell no li digui res inconvenient... no seria millor que l'anessis a buscar? – La dona va riure innocentment. Sempre feia que el parlar tan clar, aparentés ser només casualitat.

Però encara no havia acabat de dir-ho que la Nasu ja havia reaccionat: – No!

Va mirar la dona fixament caient, aleshores, en quin era el problema. 'No era que no volgués que la Reiya conegués en Goku, era que es negava a si mateixa a tornar-lo a veure... a tornar-lo a sentir mencionar...'.

Hi havia una preocupació real per la seva filla, però no era l'única cosa que l'encegava. La Reiya només era l'excusa menys dolenta. El càstig. O qui sap si el seu propi cònsol...

Va agafar aire cada vegada més conscient de què, quan passessin aquelles vint-i-quatre hores, la Reiya no tindria mai més la oportunitat de conèixer l'home de qui portava la sang... i els gens.

Ni tan sols volia analitzar com se sentia en veure-ho més clar.

– Doctor Brief – va dir quasi amb l'automàtic posat – Creu que podrien deixar el viatge per demà? Se'n ressentiria la preparació de la nau?

Va assentir tot seguit davant la resposta, evident, del pare de la Bulma. – Bé, doncs... si apareixen... diga-li a en Mefus que poden tornar a ... al Campionat d'Arts Marcials, que no em sabrà greu. Que li digui a la Reiya que li demano perdó pel mareig... que es quedi mirant com va el seu cosí, que segur que hi veurà grans combats i n'aprendrà força... ja que... – va recordar-se amb agror que no era allò el que voldria la nena – ... suposo que és massa tard per inscriure-s'hi –. Va posar-se una mà al cap a l'instant; adonant-se que la nena hauria d'assassinar-la només pel fet de no haver-li donat la oportunitat de participar al torneig amb els altres – L'esperaré al Palau de Déu.

– Pots trucar a la nau que s'ha endut en Mefus... i si ja venen cap a quí, dir-li-ho tu mateixa.

– No – va negar amb el cap també, aquesta vegada amb menys convenciment – Si li va bé, si us plau, podria fer-ho vostè?! O amb què no els deixi agafar aquesta nau quan vinguin, jo ja li estaria agraïda. Segur que quan acabin les lluites, tard o d'hora, la seva filla té preparat un gran sopar o una festa amb tots. No tinc cap inconvenient en què s'hi quedi i en gaudeixi.

– Però...

– Necessito estar sola... O... en realitat no ho sé... Perdoni les molèsties... – va tancar els ulls, girant cua i enlairant-se. – Gràcies per tot, de debò. Disculpi's de part meva a la Bulma i en Krilín. La seva filla ja sabrà per què.

– Noia...

Tot anant-se'n va sentir unes ganes enormes de desfer-se la cua que portava al cabell i cridar. Però va limitar-se a fer el que havia demanat a la Reiya que no fes: volar amb els ulls tancats i la ment buida de qualsevol tipus de pensament de nou cap a casa.

.

– És simpàtic, no? – va comentar en general una vegada que els guerrers havien marxat recinte enllà. Encara tenia en Mefus al costat, però no era aquest qui més atenció li prestava aleshores.

– Per què no ho hauria de ser? – va escoltar una veu femenina amb qui encara no havia parlat mai abans. 'Era la mare d'en Son Gohan'.

Va veure la Bulma lleugerament inquieta, però va suposar que era pel que pogués dir dels comentaris de l'oncle Vegeta a continuació: – No ho sé – va fer un gest d'evident desconcert amb les espatlles – No obstant... He entrenat molt amb el tiet l'últim mes. I... bé... els pocs comentaris que n'havia escoltat... – va somriure negant amb el cap. 'De fet aquella dona era la seva dona, i ell estava mort, no es podia parlar malament dels morts... ho havia sentit dir a l'Ulong, tot mirant un programa de xafarderies a la tele, una vegada'. – No pot ser tan terrible – va deixar tancada la conversa amb aquella sobtada conclusió – En Gohan em cau bé... si és com en Gohan, no n'hi deu haver per tant.

'La Bulma es preguntava quina mena de burrades se li haurien escapat al Vegeta en presència dels nens. Quan el veiés, l'hauria d'escoltar'.

I el pitjor era que estava convençuda que ni tan sols hauria pensat en el lligam que se suposava que aquella nena havia de tenir amb el seu pare. 'Probablement quan digués alguna cosa d'aquelles, només estigués referint-se a la grandesa saiyajin, als soldats de classe baixa o a qualsevol creença com aquella'.

La Xixi somreia ara d'una manera que preocupava fins i tot al seu pare. 'Havia d'intentar que la ràbia i la impotència no la fessin errar contra aquella pobre criatura'.

De totes maneres no va ser a temps de callar-la. 'Ni de demanar-li precaució'.

– Suposo que no és fàcil això de no tenir pare ni germans que et puguin entrenar. – va tornar a riure d'aquella mena impostada que els mantenia alerta – Però jo em pensava que ho hauria fet la teva mateixa mare d'entrenar-te. Ja no lluita?

– Xixi! – va reaccionar la Bulma llavors, i a l'instant en Iamxa també va avançar endavant, agafant la dona de vestit oriental suaument del braç. 'Havien d'impedir que es digués cap bestiesa'. La filla d'en Gyumao no ho sabia, però hi havia moltes coses que la petita desconeixia... i tampoc eren culpa seva.

– Ja n'hi ha prou, Xixi... – va atrevir-se a suggerir amb evident suavitat l'antic bandit, en adonar-se que amb aquell toc havia aconseguit despertar la dona d'alguna mena de trànsit. Va baixar el cap penedida. 'Però part del mal ja estava fet'.

O almenys part del que la Reiya ja tenia els llavis, allò que cap d'ells havia esperat escoltar d'aquella manera.

– Però és que crec que s'equivoca – va negar amb el cap entre confosa i estranyada – Jo sí que tinc pare. En Cor Petit ho és. L'oncle només m'entrenava perquè li ho vam demanar amb en Trunks.

La pèl-blava i el seu ex-nuvi van intercanviar una mirada sorpresa. Mentre en Follet Tortuga i l'Ulong també s'ho miraven en silenci.

En Mefus va ser l'únic que va entendre-ho a la primera. 'Qui millor per entendre-ho que algú com ell que havia tingut un oncle, en Pineau, que ben podria haver estat un pare'. ¿Hagués notat la diferència si mai ningú li hagués dit la veritat?.

¿Exactament què podia saber una criatura de quasi 7 anys de què era un pare, i de què significava i comportava poder-ho ser? Res, si no li havia explicat mai algú abans. 'Res, si la societat no li havia repetit abans fins a la sacietat que ella era orfe i no tenia pare'.

I aquest no havia estat el cas de la Reiya, que no obstant no havia tingut mai el costum d'anomenar per aquell mot el namekià.

Potser per això cap dels amics d'en Son Goku, qui sap si ni tan sols la Nasu, havia acabat de tenir clar mai que la menuda saiyan realment el considerés així.

Simplement havia associat models. I l'únic model conegut de família era el de la Maron i els seus pares, o en Trunks i els seus.

– Crec que aviat seran les onze, Mefus – va girar-se aliena a la sorpresa i remordiment que havia causat al seu voltant – Anem?

– Podríem aconseguir seients per tots si us quedeu una estona més – va tenir esma de demanar la Bulma, encara tocada – Què et sembla si almenys us quedeu a veure el Torneig Infantil? A en Trunks li farà gràcia que t'hagis quedat a animar-lo...

– No ho sé – va dubtar la nena, que ara s'havia acostat a la Maron i l'agafava de la mà. – És que ja estava tot previst... – Haver d'assistir-hi com a espectadora li feia el mateix poc pes que haver-se d'enrolar en un campionat infantil ple de marrecs terrícoles.

– Però ja no ve d'una mica – va acceptar en Mefus, sense deixar-la posar cap més pega. 'Si els havia de matar, la Nasu ho faria ja igualment'.

La Xixi va baixar el cap disposada a no tocar més aquell tema. 'La nena ni tan sols considerava que no tingués pare... ningú l'havia enviat allà a apartar-la a ella i els seus fills del seu Goku', va sospirar. – Anem tirant – va prendre la iniciativa quasi en silenci.

En Iamxa va assentir. 'Estava segur que si ho pensava, la Xixi aconseguiria relaxar-se aviat'. Havia vist que atacant a la pobre nena, que ni tan sols sabia res, no canviaria les coses. Ni faria que el temps tornés enrere.

Del que es tractava ara era d'animar el seu marit i els seus fills al Torneig... i d'esperar poder-ne gaudir després fins que la Baba vingués a acabar amb aquell quasi encanteri d'un sol dia que els havia concedit.

Li dolia, però, pensar en les circumstàncies en les què aquella criatura havia estat concebuda. Va decidir evitar-la en silenci a partir d'ara.

.

– Quantes voltes faràs amunt i avall avui? – va escoltar la veu d'en Iajirobai, que va fer-la parar quan ja gairebé estava a punt d'arribar a Palau. – Així no hi ha qui dormi fins a les dotze!

– Fins a les dotze? – va respondre-li. 'Tant per tant ja s'havia parat i havia compartit un viatge a l'espai amb aquell home, així que tampoc estava de més saludar-lo'. – Sí que vius bé, no? No et fa vergonya?

– I què proposes que faci? Viure al cel és avorrit... Tu bé que ho hauries de saber...

'Ni tan sols ho deia seriosament'.

– Per ser avorrit, el Mixet Murri no se't treu de sobre ni amb aigua calenta, eh? – va ser prou ràpida a respondre – va riure – No et queixis tant i entrena!

– Doncs no t'ho creuràs però l'altre dia bé que ho vaig fer... Almenys vaig intentar-ho – va explicar – Vaig viatjar al nord. No diries mai qui em vaig trobar?

La Nasu va somriure. Sabia la resposta abans que, a continuació, aquell home dels boscos li ho digués:

– La pèl-roja que vau tenir al Palau quan estaves prenyada... la partera... Com es deia? – va quedar-se pensatiu – És molt maca, sabies?

– Suno, es diu Suno – va respondre-li amb aire resignat. 'Aquell sagal no canviava per anys que passessin i per grans que es fessin tots plegats'. – I sí... és maca.

'I bona noia'. Va recordar que amb la Reiya l'havien visitat un parell de cops feia uns anys. Després, amb el temps i els entrenaments, no hi havia tornat.

– Eh, tu... on vas? – va estranyar-se l'home en veure que, en comptes de continuar ascendint ara descendia – Tu!

– A fer una visita... m'has donat una idea! – va cridar ja des de metres en avall. 'El que realment necessitava era deixar de pensar, de donar voltes al no-res, potser fer aquella visita que tenia pendent de feia tant temps, l'ajudaria a passar el dia en pau'.

.

.

Al Torneig les eliminatòries estaven a punt de començar i en Son Goku, després de negar suaument amb el cap, apartant d'ell pensaments i cabòries; es disposava a dirigir-se al seu amic Krilín, a qui havia notat molt pendent de les seves reaccions fins aleshores.

– Estàs bé? – va murmurar però en Krilín primer, mentre en Gohan i en Goten comentaven alguna cosa sobre la disfressa del més gran.

En Goku llavors simplement va assentir.

Ell havia anat allà a lluitar; però res havia canviat que ja era mort, i que havia de respectar el fet que la Nasu l'hagués esborrat de les seves vides. 'Ell mateix havia escollit no ser-hi, de fet'.

Va somriure breument a en Krilín, mirant-lo ben bé. '¿Havia aprés mai afrontar els propis sentiments?'. Preferia canviar de tema: – Però que no eres calb?

– Ja t'havia dit que m'afaitava el cap! – va respondre'l l'home amb un mig somriure, tot i que una mica cansat de repetir sempre (a tothom) la mateixa història.

Mentrestant, en Trunks i en Goten xiuxiuejaven ara sobre les seves pròpies coses darrere d'ells. En Gohan havia quedat a part en l'últim minut i s'escoltava de nou el seu pare.

Semblava ser que amb en Trunks sol, en Goten era menys tímid i reservat que quan la Reiya acompanyava el seu cosí. 'Potser perquè mai havien arribat a intercanviar més de dues frases de debò'. Li feia molt respecte aquella nena tirada endavant; amb qui en Trunks aparentava estar com peix a l'aigua, sobretot en burxar-la.

– Lluitaré al 100%, eh? – va avisar-lo en Trunks sense pestanyejar.

– Jo també!

– Per cert – Havia comentat llavors el fill de la Bulma i en Vegeta mirant-se els adults una vegada més – El teu difunt pare té la mateixa cara que tu...

– Sí?!

– Era molt fort, oi? Però ara no ho sembla tant... – va començar a treure conclusions el nét de l'amo Corporació Capsula, deixant de banda les floritures i anant al gra: – Em sembla que el meu pare és més fort.

– El meu germà diu que el pare era l'home més fooort de tot l'univers – va explicar-li en Goten a la contra a l'instant, tot i que en el mateix to afable de fins aleshores.

En Son Goku aparentava estar preocupat per d'altres coses en aquell moment. 'Encara parlant amb en Krilín, però ja anant més enllà del que li explicava'.

– A-18! Si ets l'A-18!

– I ara te n'adones, ximplet? – Havia estat l'únic que havia respost ella.

La confessió d'en Krilín de just després l'havia deixat fora de joc a continuació.

– Vivim junts a cal mestre Mutenroshi i tenim una filla. És aquella nena rosseta que has vist abans... Eh què és maca? – Havia preguntat com a pare orgullós, tot i pensar d'immediat que, probablement, parlar de filles no era ara mateix el millor tema del món.

En Goku va observar-lo content. 'Pel que podia veure, la vida no només havia passat físicament pels seus amics... també havien canviat moltes coses'.

– I pot tenir fills un robot?

– No és un robot! ... – va tornar a dir amb veu cansada, però acabant-ho amb un somrís resignat en Krilín – És un ésser humà... L'han remodelat una mica.

En Goku va assentir aleshores satisfet pel seu amic. 'Ja només els faltava arribar als vestidors del campionat'. Encara que abans haguessin de sortejar alguns periodistes.

– Vinc de l'Altre Món – Se li havia acudit dir a una periodista que li ho preguntava distretament davant l'estupefacció d'en Gohan.

– Pare!

Per sort en Cor Petit, que havia estat molt callat fins aleshores, s'havia ocupat d'aquells aparells amb el seu poder sensorial.

En Goku se l'havia mirat amb atenció per primera vegada aquell dia. 'Almenys amb la mateixa atenció que li hagués prestat abans de veure'l ja no com l'antic amic sinó com el protector de la Nasu i la Reiya'. – En Cor Petit no canviarà mai – Havia somrigut lleugerament davant seu, i amb l'acord amable d'en Krilín. 'Els vincles d'amistat i rivalitat, que havien establert feia tant temps, no anaven a canviar ara...per molt que semblava que els dos estimaven les mateixes coses'.

De fet aquell havia de ser un motiu més per respectar-lo.

'Vas demanar-li que en tingués cura, i és el que segur que ha estat fent', va dir-se amb convenciment el saiyan, mentre espantava d'ell qualsevol requisi de dubte.

En Cor Petit, a la vegada i no tan aliè a aquells pensaments, li feia un gest amable en assentiment al comentari anterior. 'Sobre el seu petit truc per evitar els periodistes'.

Havia destruït aquell trasto que gravava imatges. I ho tornaria a fer si feia falta.

'Sense càmeres, en Gohan ja no s'hauria de preocupar per si perdia el mocador a mig combat'.

El namekià havia acabat enllestint-ho, en efecte, després de l'aparició estel·lar d'en Satan a les eliminatòries. 'Havien de superar un nivell de tall en una trista màquina mesuradora i els periodistes li havien resultat molestos, sorollosos i problemàtics'.

– Gràcies, Cor Petit – Li ho havia agraït en Gohan ja sense ni una càmera al campionat.

Just llavors tindrien encara unes poques sorpreses mentre feien cua per passar la prova.

El presentador del campionat, per exemple, els havia saludat amb privilegi de vells amics. 'N'estava molt content que, per fi, hi tornés a haver nivell als tornejos'.

– No va ser el senyor Satan qui va derrotar l'androide Cèl·lula, oi? – va preguntar a cau d'orella a en Son Goku – Jo ja me'n vaig adonar...

Estava fins i tot nerviós de veure tots els companys i amics dels que s'acompanyava en Son Goku. 'Allò seria molt interessant'.

– Procureu no destruir la pista com va passar l'última vegada, eh? – va demanar-los. I potser llavors va ser la primera vegada en tota aquella estona que en Cor Petit i en Son Goku, malgrat tot, es van mirar (ara sí) amb sincera complicitat i sense matisos.

Sabien que els hi deia per l'últim torneig en què havien participat: 'Per aquella final que els havia enfrontat feia tant temps ja'.

El moderador, pel demés, amb prou feines s'havia cregut que en Son Goku fos mort. Però tot i així li havia donat el benefici del dubte.

– Hi ha molta gent que sap que el pare és el millor – va pensar per si mateix en Gohan orgullós del seu progenitor. 'No tothom creia que el veritable heroi fos el senyor Satan'.

Més tard, a banda d'aquella trobada, no es podia negar que no l'haguessin fet bona a les eliminatòries; amb puntuacions prou sorprenents i molt per sobre de la mitjana.

.

Aquella era una prova que, malgrat els esforços per dissimular dels nois i l'A-18, havia acabat amb en Vegeta tirant pel dret i destruint la màquina mesuradora d'un sol cop.

Xifres com els 774 punts de l'A-18 en un primer intent anul·lat, per l'evident incredulitat dels jutges, o els 210 d'un contingudíssim Cor Petit, havien estat molt per sobre del normal... i també dels 137 punts d'en Satan.

En Son Gohan s'havia disculpat un moment aleshores. Per tal de trobar-se amb la Vídel enmig d'aquelles sorprenents, pels humans, proves de preselecció. 'Era la primera vegada des de que el seu pare havia arribat a la Terra, aquell matí, que se'n separava'.

– Caram, noi – Els havia interromput en Krilín, que no obstant ja tenia vista la noia d'abans – Veig que segueixes espavilant-te molt bé, eh?!

– Ostres! – Havia fet en Goku per la seva banda després, molt allunyat dels pensaments directes d'en Krilín – Has dit que anaves a buscar algú. Era una noia?! Perquè és una noia, oi? – Havia bromejat en honor als vells temps tot i que, malgrat els cabells curts de la Vídel, era evident que ho era.

La noia no sortia del seu espant, sobretot al reconèixer aquells que havien polvoritzat tots els records de preselecció com alguns dels amics d'en Gohan... 'I ara en Son Gohan anava i li deia que el del gi vermell era directament el seu pare'. Ja no sabia què creure.

.

.

A les grades, entre els espectadors, qui tenia problemes, asseguda entre en Mefus i la Maron era una Reiya que se sentia incòmode i estúpida. Aquells combats no tenien cap mena de sentit, i se li feia etern pensar que encara en faltaven un munt per arribar a la final on, per fi, en Trunks i aquell altre nen podrien lluitar de manera prou decent.

'Potser la seva mare tenia raó i aprofitaria molt més el temps a l'espai'. Fos com fos, no li servia de res només veure baralles de parvulari.

Va aixecar-se deixant seure la Maron al seu lloc amb un somriure. – M'agraden les teves cues, eh? – li va fer un gest d'afecte, sabent per què la nena l'imitava ni que fos una mica en el pentinat. 'El de la rosseta estava molt més ordenat que el seu, això sí... a anys llum'.

– Reiya... – Havia intercedit la Bulma – Què? Va tot bé?

– Crec que en Mefus i jo hauríem d'anar tirant, oi? – va dirigir-se al tsufur – Estava pensant i ... – va assenyalar la pista. – El campionat infantil deixa molt a desitjar. Estic segura que en Trunks arribarà a la final amb comoditat... i que estarà encantat d'explicar-m'ho si guanya.

La Xixi que s'ho mirava, tot i fent veure que observava el combat d'aquell instant, sense prestar-hi atenció, va estar temptada de defensar en Son Goten. 'Però no tenia sentit; l'únic motiu pel qual la nena parlava d'en Trunks era perquè era l'únic amb qui havia tingut tractes tota la seva vida'.

En el fons per ella també era un descans que la criatura no estigués allà. 'Era com tenir el fantasma de l'engany tota l'estona a sobre'. I ella s'havia proposat ser forta i estar contenta pel fet de tenir en Son Goku a prop... encara que no hagués trigat més de mitja hora a tancar-se en un vestidor per participar en un campionat.

Davant la insistència de la filla de la Nasu, en Mefus no podia fer més que assentir.

– Potser sí – va disculpar-se – Seguirem el pla de sortida previst, doncs. Bé... – va corregir-se – Amb unes hores de retard.

– Perfecte! – va mostrar-se llavors entusiasmada la nena. – Desitja'm sort, tieta. Follet Tortuga, Maron, Ulong, Iamxa... L'espai ens espera! – Va fer una sortida amb tanta decisió que, de fet, no només la Xixi va notar com se li removia alguna cosa a l'estómac en veure-la. Els testos s'assemblaven a les olles, fins i tot quan ni tan sols havien crescut per assemblar-s'hi. 'Malgrat les diferències evidents i la desconeixença per inducció dels seus propis gens paterns'.

En Mefus va haver de caminar un tros sortint per les escales de la grada; fins que la Reiya, que havia emprès el vol pel seu compte, va recordar que (de fet) el tsufur s'havia quedat enrere... i que probablement preferia que ambdós anessin amb aeronau fins a Corporació Capsula.

Les discussions amb mares histèriques pels seus fills havien estat, a partir d'aquell moment, part del divertimento amb què s'havien trobat la Xixi i la Bulma en fer efectiu el seu propòsit d'animar els seus respectius cadells.

I excepte en Son Gohan i la Vídel, que encara esperaven per superar la seva pròpia prova de preselecció, en Goku i companyia eren ara en un lloc de baranes, sobre les grades; adonant-se del mateix que havia vist la Reiya un instant abans que ells arribessin. 'Aquell torneig junior estava ple de batusses infantils'.

El camí cap a la final d'en Goten i en Trunks era només un passeig.

'Quina llàstima que la Reiya no s'hi hagués afegit', va pensar en Goku, de per si mig desencantat amb aquells combats, davant l'absoluta cara d'avorriment d'en Krilín, i l'escepticisme dels demés, inclosos en Vegeta i en Cor Petit. Ambdós s'ho miraven des de lluny, més a prop de la paret que de la barana. I ambdós coincidien en pensar en aquella broma en termes poc amables.

'Segur que unes semifinals entre ella i un dels nanos hagués tingut molta més emoció que qualsevol d'aquelles batalletes', va repetir-se en canvi en Goku pensatiu. 'N'estava convençut, tot i haver-li sentit dir que no podia convertir-se en superguerrer com en Trunks'.

Un moment. Va plantejar-se llavors en Son Goku. ¿I en Goten?. ¿Podria en Son Goten convertir-se en superguerrer tan petit?. 'No, va rumiar, no ho creia possible'.

La lluita entre els nens estava a punt de resoldre-li els dubtes.

– Has millorat molt en poc temps, Goten – va valorar el fill d'en Vegeta ja en posició d'atac.

– El meu germà m'ha ensenyat moltes coses l'últim mes.

– Doncs així, saps fer això? – No havia dubtat en llançar-li un atac energètic en la primera envestida. 'Gairebé havia espantat els guerrers adults de la seva colla que se'ls miraven'. Però no era la primera vegada que ho feia. 'Amb la Reiya també havia de procurar desviar atacs com aquells després d'haver-los llançat; perquè si ella els esquivava, podien acabar anant sobre casa'.

En Goten, amb el seu kamehameha, però no havia estat tan alerta.

– Ah!

– Uf, això és perillós, encara no ho controla prou! – Havia valorat en Goku en veure com l'ona d'energia del seu fill xocava contra la mítica teulada de l'edifici principal del Gran Torneig d'Arts Marcials.

S'havien decidit a lluitar finalment cos a cos. 'En Trunks havia vist també el perill que suposava que el seu company llancés més atacs com aquell'. I ell tampoc volia haver d'utilitzar aquelles tècniques sinó tenia prou llibertat de moviment, amb tot el públic allà. 'Aquella era una de les coses de les quals havien parlat amb la Reiya abans del Torneig'.

L'agafar per l'esquena el rival i immobilitzar-lo era l'altra.

– Què me'n dius d'això Goten? – Es va confiar, veient com agafat per darrere, sense poder gairebé moure's, el seu contrincant no podia fer gaire res més que queixar-se – Digues que et rendeixes!

Abans de ser subjectat, en Son Goten no l'havia vist venir en absolut. 'L'últim que l'havia vist fer era saltar de la pista i enlairar-se, però de la velocitat quasi havia desaparegut'.

No pensava rendir-se.

– Em sembla que guanyarà en Trunks – Havia deixat anar de cop en Vegeta amb aire satisfet i els braços creuats – Ho veus, Kakarot?

Però en Son Goten encara tenia un as a la màniga. Convertir-se en superguerrer.

El príncep dels saiyajins gairebé va cridar fora de si en veure-ho: – Jugues brut, Kakarot!

– Eh! – S'havia defensat l'home – Que jo no hi tinc res a veure!

Fins llavors en Vegeta no l'hi havia parlat directament, tot i que sí que en Goku l'havia saludat amb un lleuger gest adust al principi.

– Tampoc és que agafar-lo per l'esquena fos d'allò més net, eh? – va intentar posar pau en Krilín, tot i que en veure el rostre enfurismat d'en Vegeta va preferir callar. 'Ell de jovenet també hauria fet servir aquell tipus de tretes, d'haver tingut la mateixa rapidesa, força i energia d'aquells nanos'. I en realitat la normativa del Torneig no deia res ni d'una cosa ni de l'altra.

'No és tan pàmfil com aparentava aquest nen', va pensar en Vegeta d'en Son Goten en arribar interiorment a la mateixa conclusió que en Krilín. I pel que semblava d'en Trunks i en Goten. 'La intel·ligència també era important en un combat'.

Va saber, en dir-s'ho, que ja havia sentit a dir una frase similar aquell dia. 'Sí, la petita mocosa, filla de la Nasu, també ho tenia força clar'.

A saber de què havien arribat a parlar amb en Trunks abans del campionat.

No obstant el príncep havia hagut de tornar a prestar atenció a la pista on continuava la lluita.

Aquesta vegada en Trunks tenia una idea i era completament seva. 'La Reiya de fet l'havia tractat de boig quan li ho havia explicat'. Va somriure de mig costat en imaginar-se fent-ho, de totes maneres. 'Ella tenia bones idees, i sí força picaresca, però encara era més petita que ell... A intel·ligent no el guanyava ningú'.

– Si jo vull... – va començar a parlar – Et puc guanyar lluitant amb la mà dreta i prou.

Estava bastant confiat en les seves possibilitats.

– Eh?! Mentida podrida – va burxar-lo en Goten – No em podràs guanyar!

El combat havia estat dur i intens. I en Trunks s'havia adonat que el seu amic no perdia l'oportunitat de vigilar-li els moviments per atacar-lo. Aprofitaria per fer-ho en ple descens. 'L'esquivaré a l'últim moment!', va dir-se convençut.

Però en Goten l'havia atacat amb tanta força que s'havia hagut de convertir en superguerrer per esquivar-lo. En Trunks havia fet servir una ona d'energia aleshores, que ni tan sols s'havia plantejat llançar abans. 'Per empènyer-lo fora del ring'. – Flaix!

Sense adonar-se'n (llavors) en Son Goten havia tocat un dels seients de les grades amb els peus.

– No hi ha dret! – No li agradava perdre. Però en realitat, per guanyar-lo, a en Trunks no li havia servit cap de les estratègies premeditades. Ni tan sols les pensades per ell sobre la marxa.

S'havia convertit en superguerrer i havia fet servir la mà esquerra un segon per protegir-se per pur instint. 'Ni tan sols expressament'.

– Va, et donaré joguines meves que t'agradin – Havia intentat posar pau amb èxit el noi de cabells liles.

Més enllà de les grades, en Vegeta no amagava l'orgull de pare. 'I l'explicitava a la seva manera'. – Què, Kakarot? Te n'adones? Es veu que el meu fill és d'una raça superior...

En Goku però encara no es creia que els dos mocosos es convertissin en supersaiyajins amb tanta tranquil·litat.

El problema ara seria d'en Satan que hauria de fingir deixar-se guanyar per no quedar en ridícul davant d'un nen de gairebé 8 anys, el guanyador del campionat infantil: en Trunks, que tenia una força extraordinària.

– No entenc res... Aquest és el campió del món? – va preguntar-se amb el sincer dubte el marrec; moments abans d'abandonar la pista com a guanyador de la contesa amb un sol cop de puny. Fer-lo fora del ring havia estat qüestió de segons. 'Malgrat que la gent pensés que l'home li havia donat peixet i s'havia deixat vèncer'.

Havia de trobar la manera de participar al Torneig dels grans, sinó allò que venia ara no seria gens divertit.

Un cop passada la seva eliminatòria; en Gohan havia estat l'únic, en no saber explicar a la Vídel per què la resta dels seus amics no semblaven interessats en veure l'enfrontament entre el nen i el senyor Satan, que s'havia quedat a contemplar (amb la noia) aquella enèsima pantomima de l'oficial campió del món.

.

– Què t'hi deia? – va preguntar la Reiya inquieta des de l'exterior de l'aeronau que havia utilitzat en Mefus per anar fins allà. El tsufur havia detectat una trucada només desplegar l'aparell, en treure'l de la càpsula hoi poi i escoltar aquell soroll molest del contestador. La Reiya, en canvi, només havia pogut notar que una llum vermella feia pampallugues entre els controls.

Ni tan sols havien acabat de pujar a l'aeronau quan en Mefus s'havia disposat ja a escoltar el missatge telefònic. 'Per això la nena l'esperava avorrida a l'exterior'. Havia suposat que era alguna cosa tècnica del Doctor Brief i gairebé preferia veure passar gent i respirar aire que estar tancada allà dins.

De fet, de poder-ho triar hi aniria directament volant. 'Però ja bastant que li havia embolicat el dia al tsufur'.

En Mefus ara havia tret mig cos per la porta oberta de l'aeronau amb el rostre escèptic.

– Què passa? – S'havia acostat la menuda que era repenjada en una paret del carrer – Què t'ha dit?

– Marxem demà.

– Per què?! – va quasi queixar-se ella. Després de veure que tampoc podia participar en condicions al Torneig, i haver parlat amb en Trunks, ja no tenia cap motiu per seguir allà. Sentia curiositat i ganes d'emprendre aquella aventura, de viatjar a l'univers exterior per primera vegada a la seva vida, de conèixer gent i fer el que hagués de fer perquè les investigacions i tractes d'en Mefus anessin bé. – Però si ja ho teníeu tot a punt!

– La teva mare, Reiya. – va explicar el pèl-roig – La teva mare creu que és bona idea que t'estiguis per aquí... que els vegis lluitar... Diu que pots aprendre coses. El Doctor Brief assegura que...

La Reiya ja ni tan sols l'escoltava després d'arribar a la conclusió que la seva mare, que sempre era clara i directa, i que mai feia coses que ella no entenia, ara la marejava sense sentit. 'Fins i tot més del què ella havia marejat en Mefus aquell matí'. – No ho entenc.

– Noia, escolta. Podem tornar on érem i... – va proposar llavors en Mefus sense més tornant a plegar la nau en una càpsula – ... No és que m'agradi massa tot això de la violència i de pegar-se per què sí, però estic segur que ho gaudiries.

La nena va somriure-li de costat. 'Estava segur que ho gaudiria, perquè estava segur que pertanyia a una raça bàrbara i salvatge', se li veia a la mirada cada vegada que la Nasu evitava donar-li detalls sobre entrenaments o antigues lluites. I coneixia els detalls d'aquella història que havia enfrontat les seves races.

Però ara estaven a la Terra. Ella havia nascut a la Terra. 'I no estava gens segura d'estar exactament feliç en pensar-hi. De saber qui se suposava que eren els saiyajins de generacions passades'. És clar que eren poderosos, i que creia totes i cada una de les excuses expiatòries o explicacions del seu oncle, però no identificava gens aquella gent de les històries amb els motius de superació pels quals veia aleshores entrenar el seu oncle... o la seva mare.

Continuava creient en l'orgull de la seva raça i en el valor de pertànyer-hi, però aquella era una altra història.

– No vull tornar al Torneig... – va insistir.

– Però Reiya...

– Vull saber què redimonis li passa a la mare, Mefus, si us plau. Acompanya'm a buscar-la, d'acord? – va veure el dubte en la cara de l'home. 'Segurament temia que la seva mare s'enfadés amb ells... o és que ¿tots sabien alguna cosa que ella encara no?'. Darrerament fins i tot en Cor Petit semblava una mica diferent que sempre – Va... – va insistir – Hi anirem volant que és més ràpid.

Va tancar els ulls per concentrar-se.

– Vola cap al nord... crec... – En Mefus sense dir res la mirava de manera que quedava clar que no les tenia totes – De debò trobes normal que ella sigui a qualsevol altre lloc abans que aquí? Està molt estranya...

Gairebé havia deixat de parlar com una nena en pensar en la seva mare. 'D'acord potser no era tan divertida com en Trunks pensava, però tampoc havia estat mai tan rara'.

.

Va aterrar entre muntanyes nevades. 'Havia visitat ja aquell lloc amb la Reiya, sent aquesta bastant més petita, un parell de cops'. I ho hagués tornat a fer. Aquella noia li queia bé... era dolça i callada però fins i tot així estava interessada en com ella veia el món. 'Era una manera diferent, potser la més normal de totes, de conèixer aquell planeta'.

I la seva filla sempre havia estat tractada estupendament en aquell lloc.

– No m'ho puc creure! – va sortir un cap pèl-roig d'aquell petit consultori mèdic de poble, anava protegida amb una gran gorra marró i duia el coll envoltat d'una gruixuda bufanda. 'Havia estudiat medicina i després havia insistit en tornar a casa, al seu poble... i ajudar-ne els vilatans'.

En temps en què tothom preferia les grans ciutats, ella s'havia convertit en la doctora de tota aquella extensa i despoblada zona.

La Nasu va somriure-li a l'avançada, vestida encara amb aquella samarreta de tires i la seva faldilla de cotó. 'Per ella, acostumada a controlar el propi cos i la seva energia, no feia tant fred'. Tot i que sí que va sentir un calfred quan el vent va bufar amb força d'est a oest. – Quant de temps! – va dir simplement com a salutació.

La Suno, hores d'ara, ja l'abraçava àmpliament, entre capes i capes de roba d'abric, i l'empenyia cap a casa, la llar dels seus pares en què encara vivia.

– Ja veus... soltera i encara aquí – va fer broma mentre l'asseia a una butaca i encenia la llar de foc – Els meus pares han sortit amb en Hatchan. Necessitava roba i bé – va riure amb aquell so característic suau i gairebé melòdic – Ja el vas conèixer l'última vegada que vas venir. No hi ha roba de la seva talla al poble, i com que ajuda a tothom qui ho necessiti, ja sigui en unes obres a casa o a talar un arbre per fer llenya, se la destrossa molt sovint.

La Nasu l'escoltava sense dir res. I de fet a la noia pèl-roja del nord aviat va semblar-li que no estava gaire disposada a parlar. 'D'acord que fos una dona de poques paraules, però ja que havia vingut, s'esperava que fos amb notícies... o amb ganes almenys de posar-la al dia de les novetats'.

– Va tot bé? – va demanar finalment – La Reiya i en Cor Petit estan bé?

– Perfectament – va tornar a somriure la Nasu, asseguda ara en aquella butaca, però tirada en endavant. Va sospirar davant el silenci expectant que mostrava aleshores la seva interlocutora: – Crec que sóc jo la que no està bé, Suno.

– Per què? Estàs malalta? Necessiteu ajuda d'algun tipus? – va esverar-se una mica en comprovar que entre el serrell de blens esbullats de la Nasu hi havia una mirada certament preocupada... fosca. La dona saiyajin va passar-se un moment les mans per la cueta alta que duia al cabell sense saber què dir. 'Ara mateix s'arrencaria el cap de la impotència, estava farta de pensar'.

Va negar en silenci.

– Nasu, si us plau. Parla!

– En Goku ha tornat... – va veure de reüll de seguida que la pèl-roja l'escoltava parada – Però només es quedarà 24 hores. És una mena de tracte amb una endevina.

– I... – La Suno no acabava d'entendre res. Va mirar-se-la amb cert astorament – Si ha tornat... què hi fas aquí entre piles i piles de neu? Us heu barallat amb en Cor Petit? Li ha dut ell la Reiya a veure'l? – Probablement eren massa preguntes, però la Suno estava tan sorpresa per aquella confessió que l'únic que sabia fer ara era precisament allò, preguntar.

La Nasu va negar un cop més.

I després va saber que si volia ser entesa només havia de parlar: – No... no ho sé on és la Reiya... Vaig gairebé enviar-la a una altra galàxia per què no hi fos – va notar que la Suno feia un bot involuntari en mirar-la. 'Estava lleugerament contrariada'. – Però no... No han acabat marxant... És a la Terra. Suposo que hi acabarà anant al Torneig – va mossegar-se el llavi en un gest de debilitat que no es permetia mai – Perquè són en un Torneig. Per això era el permís dels nassos, saps? El fet és que... jo ho entenc. Em torna boja lluitar... millorar... I en canvi em vaig enrabiar, Suno. Estic molt enrabiada encara, per ser completament sincera. I és per tantes coses i per tant poques a la vegada, que ja no sé ni per on començar a explicar-me...

– Pel principi – va somriure a la fi comprensiva ella. – Va, vés explicant, mentre preparo l'aigua per uns tes, vine – va tibar-la cap a la cuina, convidant-la a asseure's després.

La Nasu, però, aquest cop va preferir quedar-se dreta.

– Jo no vull que res canviï. Em rebenta que es pensi que pot arribar aquí i rebre l'atenció de tothom... És un saiyan, Suno. Com jo... Entenc aquestes ganes enormes de preparar-se, la bogeria per l'entrenament... Ho vaig viure de petita en la gent que m'envoltava. Però saps? – La Suno va mirar-la tot i que era evident que es tractava d'una pregunta retòrica – Saps quina diferència hi ha entre en Goku i tots els altres saiyajins?

A la Suno se li acudia ara una resposta que no diria. 'El que menys necessitava la princesa saiyan ara era aquella mena d'observacions'.

– La principal diferència és que nosaltres conqueríem planetes. Ni tan sols esperàvem haver de donar explicacions quan entràvem o sortíem del planeta. Ningú muntava grans celebracions perquè un soldat tornés temps després d'un viatge...

– Però... – va ajudar-la la metgessa amistosament.

– No teníem... no tenien un munt d'amics disposats a perdonar qualsevol absència. Sincerament aquells soldats hi eren o no hi eren. – va tancar els punys – M'agradaria ser més digna d'ells, Suno. Més freda, més aliena a ... – No podia dir el nom d'aquell sentiment, no n'era capaç en aquell instant – A Vegetasei no passava res perquè ningú esperava de ningú res. – va intentar centrar-se, tancant un moment els ulls – No vull que ningú li ompli el cap a la Reiya sobre pares perfectes i herois que es sacrifiquen per tots nosaltres. No vull que visqui esperant haver viscut una altra vida diferent a la que té.

– I tu tampoc vols viure-hi així, oi? – va omplir dues tasses d'infusió d'aigua bullint, esperant que les fulles de te que hi havia tirat abans s'hi escampessin. La Nasu l'observava completament fora de lloc, veient com també posava uns dolços calòrics en dos platets petits. – Vull dir... – va intentar ser suau, sabent que potser s'havia extralimitat. Però la Nasu necessitava una explicació com un histèric necessita que l'agafin i l'empenyin cap a la realitat... o li tirin una galleda d'aigua gelada a sobre – Ho has dit tu, amiga. Em deixes dir-te així, oi? Has dit que el problema era que en Son Goku tornava per 24 hores. Llavors què passaria si tornés per més temps? Sí, ja sé que és impossible. Però vull dir... parles com si realment el problema és que tems passar de nou pel... – va callar en veure-la girar-se cap a la finestra; tenia la mirada de fet fixa en la neu, en com queia cada vegada amb més força: – Tems passar de nou pel moment de renunciar-hi... No és només sobre la Reiya. Tota aquesta angoixa oculta...

La Nasu va quedar-se amb aquelles paraules clavades a la ment sense ni tan sols saber què dir. '¿Se suposava que l'havia d'engegar i marxar? ¿No havia anat allà a parlar? ¿A escoltar (potser) la veu de la terrícola més genuïnament terrestre que coneixia?'. La Suno era una noia sense poders especials ni grans coneixements de móns i fets paranormals. No més enllà de conèixer-los a ells. 'Però, en algun moment de la seva estada a palau, en l'ajuda prestada, se l'havia guanyat'.

La Nasu se n'havia adonat del tot, probablement després d'aquell episodi. I ara no sabia per què; però li havia semblat que podia ser algú a qui escoltar. L'única dels amics d'en Goku que la coneixia només a ella... i en canvi no a... 'No', va negar-se amb claredat. Només era que l'havia ajudat. Era per l'únic que hi confiava, va repetir-se. 'No obstant, no esperava trobar-se amb aquella explicació tan senzilla com punyent'. No podia acceptar-la.

– Aprecio... estimo en Cor Petit... – va dir amb la dificultat que li ocasionava el seu caràcter: – No t'imagines com de sincera hem aconseguit que sigui la nostra refotuda relació... Ell... hi ha coses que ha fet que sé que només les ha fet i ha dit per nosaltres... – va parlar amb més agressivitat del compte, mirant els plats amb els dolços i el te... i arribant a la conclusió que ni tan sols tenia esma d'empassar-s'ho. '¿Ella, una saiyajin, rebutjant qualsevol tipus d'aliment?'. Va negar amb el cap i va mirar la Suno: – I ara... ara... Què vols dir amb això? Que estic desitjant tirar-me als braços d'en Son Goku, malgrat tot?

La Suno va callar observant-la. 'Només ella es podia respondre amb sinceritat aquella pregunta'. – No dubto de com d'especial és la teva relació amb en Cor Petit, recorda que us vaig veure quan estaves embarassada... Tan de bo jo trobés algú tan rematadament pendent de mi – va tornar a somriure després d'haver estat uns minuts seriosa – Però també sé com d'especial és en Son Goku. El conec de petita, recordes? Jo mateixa en vaig estar una mica... bé platònicament... – va riure lleument – Vaig veure aquell moment en què tenies la nena... fa menys de 7 anys... i que m'enterrin si veure't comunicar-te amb ell no va ser la cosa que em va posar els pèls més de punta en molt de temps... Bé, no tant és clar com veure néixer aquell trosset de vida vostre.

– Suno...

– Potser no sabràs si tinc raó o m'equivoco terriblement si no hi vas... I sí, encara que l'encerti, ell marxarà. No et dic que facis res que canviï el que tens ara. Només que puguis viure la resta dels teus dies amb la seguretat que vas actuar honestament amb tu mateixa. – va posar-li una mà a l'esquena mentre la Nasu encara veia caure neu a través de la finestra – És el pare de la Reiya. Això ja no ho canviarà ningú... Una salutació cordial i el desig de què tot li vagi bé a l'Altre Món no et poden fer mal, no?

La Nasu anava a respondre quan, de sobte, passes en la neu i tocs esverats a la porta... van distreure-les a les dues.

La Suno va córrer a obrir.

– Reiya! – va abraçar la nena a qui feia temps que no veia, tant com a la seva mare.

– Mefus – va dir amb sorpresa des de darrere la pròpia Nasu – Què feu aquí?

– Jo volia saber què et passa, mama! – va mirar-la directament – Tants canvis. Ara vés-hi, ara no... No estic tan interessada en el campionat... Per què vols que hi sigui d'espectadora ara?

'No sabia què dir'.

– Perquè una bona lluita, si és noble i amb joc net, sempre és un gran espectacle – va respondre la Suno per ella – De fet, aquí estàvem la teva mare i jo discutint la possibilitat d'anar-hi i gaudir del torneig. Sempre podem decidir si saludem els valents guerrers, després, no?

La Nasu no tenia paraules per reaccionar. Massa coses li passaven pel cap en aquell moment.

'Sigues honesta amb tu mateixa. Pots saludar-lo sense que s'enfonsi el món, ets la condemnada princesa dels saiyajins... Vas escoltar com moria una vegada amb en Raditz de contrincant, vas empènyer-lo a viatjar a Nàmek on la major amenaça de l'univers us podia aniquilar a tots... Era el fill d'en Bardock i després va passar a ser l'home que desitjaves... I ara ¿serà un obstacle perquè actuïs com algú mentalment sa?'.

La Reiya no en tenia la culpa.

'I tu el veuràs i no passarà res, un benvingut, una salutació i un adéu. Oh, Nasu, quantes vegades va allunyar-se, després d'haver-se apropat, per ser un home de paraula? Ni tan sols éreu res quan va morir... Ell havia triat... Sigues adulta'.

No es creia a la seva pròpia ment, en parlar-se d'aquella manera tan oberta a si mateixa. Probablement en una altra ocasió, hagués preferit pensar que no; que no l'havia afectat en absolut que poc abans de la lluita contra en Cèl·lula ell tornés a escollir la seva família, que ho havia trobat adequat i que ho havia quasi acceptat abans de saber-ne els detalls. 'I sobretot hagués volgut repetir-se que tampoc; que una saiyajin no es parlava així ni a si mateixa'.

Era un símbol de debilitat. ¿I no has estat dèbil ja de totes les maneres que algú pot ser dèbil per acció o omissió seva?. Va prémer els punys, també intentant centrar-se en què ja ni tan sols calia repassar cap dels records bons per saber-ho: 'Estigués enfadada o no; tota aquella història li havia regalat la personeta que més l'havia fet sentir important i afortunada, i per la qual més estava disposada a fer qualsevol cosa del món, la Reiya'.

– Per cert... sóc una maleducada – va dir de cop i volta – Encara no us he presentat. És en Mefus, Suno. Un amic i quasi un parent.

La pèl-roja va somriure al noi que ara li besava la mà amb pulcra educació. 'La Nasu va preguntar-se on havia après el tsufur aquells modals tan carrinclons'. ¿Havia estat sempre així?.

– Així, què fem? – va mirar-los la Reiya ara bastant més animada que feia un moment – Anem al Torneig, doncs?

La Nasu encara va dubtar, però de seguida va notar que la Suno l'agafava del bracet. – Ens hi dureu volant?

– Jo porto una aeronau – va treure's d'una de les butxaques de la seva vestimenta acolorida una càpsula hoi poi.

– Vas amb ell, Suno? Sincerament si hi anem... – va prémer els llavis no gaire convençuda – Jo prefereixo anar-hi volant. Potser un cop d'aire em va bé i tot...

No aparentava estar excessivament contenta amb aquella decisió quasi involuntària.

– Et segueixo, mama – va exclamar la Reiya aliena a tots els sentiments que corrien pel cap de la Nasu.

– Sí... reina... – va respondre ella quasi en automàtic, acaronant-li una galtona i somrient-li, però sense ni tan sols tenir valor de mirar-la als ulls. 'A aquells ulls que tant li recordaven aquell home... en Son Goku'.

En aquella extensa plana nevada seguien caient aquelles volves blanques, suaus i lleugeres, que cobrien més i més d'un gruixut llençol blanc tot el paisatge. 'En aquell punt del planeta sempre semblava hivern'.

.

La Suno, tímida i callada, va mirar el terra quan en Mefus va fer enlairar aquella aeronau.

– No et preocupis, no cau – va dir ell, pèl-roig i, en aquell moment, de somriure clar. La ventada i la nevada d'aquell paratge li havien destarotat d'allò més els cabells rojos que sempre havia dut curts. Va posar-se una mà sobre els pantalons d'un marró groguenc, mentre portava el volant només amb l'altra.

La Suno que, malgrat haver viscut temps a ciutat, no era una gran apassionada de la conducció i la velocitat va quedar-se'l mirant amb el dubte. – Vols dir que pots conduir amb una mà?

– És clar. Mai he tingut cap accident...

– Oh... – va intentar buscar les paraules per rebatre-li aquell argument, però va decidir callar. 'Ni tan sols coneixia gens aquell home'.

– Així que véns per veure el tal Son Goku? – va deixar anar sense manies ell.

– Ja no ho sé per què vinc. – va mirar el paisatge per la finestreta. Tant la Nasu com la Reiya havien desaparegut terreny enllà a tota velocitat – És clar que vull veure'l. Ell va salvar el meu poble... fa molt temps. Però crec que ara mateix em mou més ajudar-la a ella. Està molt confosa... malgrat ho dissimula molt bé – va somriure sense més.

– No m'imaginava que l'orgullosa saiyajin acabés mai explicant les seves pors a una humana – va continuar parlant en Mefus. La Suno que mai havia fet gaire preguntes al respecte simplement va escoltar-lo – I menys a una humana que no fos d'aquell grup...

– Crec que...

– Què?

– Em sembla que sóc la única que la coneix a ella però no coneix a... a l'altra dona. A l'esposa, vaja – va aclarir. Estava segura que la Nasu hauria pensat en milers d'altres motius per anar-la a veure, però ni tan sols s'havia acabat de reconèixer el principal. – Jo no he de ser neutral... Ni tan sols he vist en Son Goku en els últims... no ho sé... vint anys? N'he perdut el compte... – va afegir encara sense girar-se.

– I com l'has convençut? – va preguntar ara sincerament l'home – És l'ésser viu més condemnadament tossut que conec.

A la Suno se li va escapar una riallada.

– És una dona. Tant és si és tossuda i alienígena – va rebufar en broma, tornant a quedar-se callada amb la vista a l'horitzó – Creus que arribarem aviat?

– En res...

– Mira! – va assenyalar de sobte. Allà baix encara es notaven les inconfusibles roderes de la furgoneta vella del seu pare. Inconfusibles, perquè deixaven la neu bruta d'alguna cosa fosca que sens dubte era un bon problema al motor. – Aquell trasto ha deixat ben marcat per on han passat... I no deu fer gaire. A aquest ritme ni demà li hauran comprat roba a en Hatchan. Per aquí han passat els meus pares... – Va quedar-se pensativa. Recordant.

Rememorant com s'havia trobat ella, una vegada i entre aquella neu, en Son Goku gairebé congelat. 'Com l'havia acollit a casa i com ell havia salvat tots els obstacles per rescatar l'alcalde del seu llogaret'. Aquell era un món millor gràcies a ell. I resultava que s'havia passat set anys mort perquè deia que atreia les males persones. No era veritat... Ell salvava la bona gent de les males persones... fins i tot les canviava, com a en Cor Petit... 'Amb tota la dificultat que havia suposat, per a la Suno, assumir que aquell ésser verd que convivia amb la Nasu no era ni molt menys un mal home'.

– Estàs preocupada?

– No – va somriure àmpliament – Només pensava que em queden un parell de mesos d'estalvi per poder comprar un nou cotxe... perquè el facin servir a casa.

.

.

– Ja hi som! – va aterrar la Reiya amb un somriure – Així ara a buscar un lloc per veure el Torneig, no, mare? – va preguntar aleshores, mentre de reüll veia arribar l'aeronau que conduïa en Mefus. – Mare?

– Sí. Anem... – va respondre-li la Nasu gairebé com si en aquell moment parlés per inèrcia. Estava pensativa i la Reiya ni tan sols podia estar segura de què la seva mare l'hagués escoltat bé. De debò.

– Mare... – va començar. – Podem... No ho sé... No hi hem d'anar, sí o sí, eh?! Què et passa amb aquest campionat? – va mirar-la amb atenció mentre es col·locava les mans a la cintura i n'examinava el gest – Mama, escolta'm! – va cridar desesperada en veure que, com durant el vol, la seva mare ni tan sols semblava ser allà.

– Com? Què deies? Perdona – va apressar-se a acabar la frase en veure el gest de la seva filla. 'Era massa evident que havia estat en un altre món: en un on no passava absolutament res per anar allà a animar en Cor Petit i els demés... En un on tot semblava tan normal... que es veia massa que era forçadament una mentida'. – Perdona...

– Mare! – va tornar a queixar-se, tot i que ja no va poder dir res més. En Mefus i la Suno havien saltat ja de l'avió, que el tsufur havia plegat, i anaven cap a elles.

– Preparades? – va somriure l'humana pèl-roja d'ulls castanys – Vaig veure l'últim d'aquests tornejos per la televisió. No crec que trobem lloc a les grades, però sempre podem buscar un racó per mirar-nos-el.

En Mefus va assentir sense dir res. Intentant analitzar què devia passar exactament pel cap de la saiyajin adulta que a aquestes alçades creia conèixer prou bé. El fet que la Reiya hi parlés de cop i volta, però, va impedir que seguís fent-ho.

La nena semblava haver arribat a la conclusió que era impossible treure alguna cosa a la seva mare.

'Així que més valia deixar-la estar fins que es decidís a parlar'. Si és que tenia alguna cosa a dir, és clar.

– Bé Mefus – va tornar a posar aquella veu múrria tan pròpia d'algunes sortides seves – Ja que no t'agrada gaire la lluita, suposo que t'hauré d'explicar de què va aquest torneig. En Trunks me'n va dir algunes de les normes... Li ho va explicar la seva mare. Ella mai hi ha participat, però es veu que n'ha assistit a molts, saps? A veure si ho recordo bé, perds quan surts del ring o quan...

La veu de la menuda va diluir-se al cap de la Nasu, mentre veia més o menys com ara la Suno també li prestava atenció. 'Ella ni tan sols podia centrar-se en res del que l'envoltava'. Com no havia pogut centrar-se en aquell vol, no tan ràpid com ella hauria volgut, pel fet d'anar esperant la nau d'en Mefus...

'Havia de recuperar el control de si mateixa i actuar amb normalitat... però no amb tanta normalitat', va sospirar per la contradicció sense sentit. 'En efecte, si no passava res, no tenia sentit que qualsevol comentari, de la Suno, del pare de la Bulma o de qui fos, aconseguís acumular (més i més) aquell malestar inquiet dins seu'.

Van caminar entre la gentada, bordejant unes fonts d'aigua que saltaven al ritme d'una suau música oriental, entretant es dirigien al recinte del torneig.

La Nasu podia imaginar, malgrat la multitud que corria per les afores d'aquell esdeveniment, que els combats ja havien començat. 'Ho podia imaginar perquè de lluny els arribava el so de la megafonia de l'estadi i el rugit del públic; i perquè tota aquella gent que passejava per allà semblava ser (més aviat) una multitud de curiosos que, en família o en grup, s'entretenien en parades de quincalla... o que es miraven i apostaven en lluites clandestines. 'Buscant de tant en tant algú que es dediqués a la revenda per aconseguir un seient per a l'espectacle principal de dins l'estadi'.

Ningú aparentava, de fet, tenir tanta pressa com ells per avançar endavant. 'Encara que ella tampoc és que sentís massa ànims per ser-hi'. Començava a estar, això sí, apàtica amb aquell assumpte. 'No li agradava haver-hi de pensar tant'.

En aquell instant, la seva ment semblava, sens dubte, treballar contra ella.

Aquell lloc en si, tot i no haver-lo vist personalment en aquella situació, en la de participar en un campionat d'arts marcials; aparentava tenir moltes de les coses que la Nasu recordava d'ell. 'L'aire místic, la lluita que s'hi respirava, la gent terrícola corrent amunt i avall sense saber que allà dins hi tenien els éssers més poderosos de l'univers, en Goku, en Vegeta, en Cor Petit i els altres...'.

La ingenuïtat dels humans havia estat sempre exasperant per la princesa saiyajin. 'Sobretot des de què havia comprovat que eren capaços de creure's que aquell poca cosa d'en Satan podia salvar-los d'un monstre com en Cèl·lula'.

Preferia espantar qualsevol record d'en Son Goku més enllà de la pròpia sensació de veure'l en gestos o mirades de la Reiya. 'De res li serviria ara pensar en un adéu o en la manera com s'havien trobat l'última vegada al Palau de Déu... quan ella havia comprès que ell havia escollit la seva família, just abans del combat contra aquell androide que li havia provocat la mort'.

Va tancar els ulls breument abans de forçar-se a anar endavant. Cada vegada que una d'aquelles sensacions aparentava intentar emergir a l'exterior, ella l'apagava amb un crit interior que se li acumulava a l'estómac. Va exhalar aire, intentant tornar al present. 'Fins i tot abans de què la seva ment s'hagués ni tan sols acostat a recordar sense problemes el passat'.

Se'n sortia prou bé, evitant-ho a tota cosa.

A mesura que s'apropaven més i més a l'estadi, la megafonia s'escoltava ara més nítida i clara.

– Ho sents, mama?

– Què? – va dir confosa, encara amb d'altres coses al cap. – Passa alguna cosa?

– Ho acaben de dir! En Trunks ha guanyat el Campionat Infantil!

'En Vegeta no devia cabre en si de tot l'ego de pare que tindria en aquests moments', va pensar la seva germana desviant la seva atenció per un instant.

Ja no estaven tan lluny del moment d'entrar a l'estadi.

– Saps què? – va afegir de cop i volta la Reiya; feliç per la notícia que havia obtingut del resultat d'en Trunks. I després que finalment haguessin avançat almenys una quarantena de metres més: – Hauríem de fer-li saber a en Cor Petit que som aquí i que l'animarem, no?! Creus que pot aconseguir un tercer lloc almenys? – va dir la nena fent-se el seu propi croquis de les circumstàncies, ignorant que en Son Gohan i en Vegeta no havien de per què ser els únics més forts que el seu mentor.

– Reiya... – Suposava que li hauria d'explicar que fins i tot hi havia algú que podia guanyar en Vegeta, algú que ni tan sols era en Son Gohan. 'Bé, tot i que tècnicament el príncep havia entrenat moltíssim en aquell temps', va corregir-se sobre la marxa en el pensament. Encara que va decidir, això sí, no dir res. 'Pitjor era no tenir cap ganes ara mateix d'intentar trobar en Cor Petit'. No per res. Però sí perquè suposava amb qui estaria. L'únic que la calmava era que probablement fos impossible anar-hi. Va forçar el somriure: – Si són dins el recinte reservat pels participants, no podrem entrar. Són les normes –. Aquells anys havia sentit parlar a en Krilín d'aquells Grans Campionats d'Arts Marcials amb força malenconia. 'Qui els ho anava a dir que acabarien involucrats de nou en un'.

– I si ens colem? – va saltar la nena de sobte, girant-se del tot cap a la seva mare i deixant en Mefus i la Suno una mica parats per la idea d'una cria aparentment tan petita.

– No ens colarem – va negar la Nasu quasi traient importància a aquell comentari. 'La Reiya, sempre tan impetuosa i donant tant poca importància a les normes'. No la culpava. Ella mateixa, com a saiyajin, no entenia molts dels costums i les normes humanes. Així que tampoc podia dir-se que hagués estat gaire bona a l'hora d'inculcar-les-hi.

– Doncs vaja... – va bufar la petita de cabells esbullats en cuetes, arronsant el nas – Quin pal! – va creuar-se també de braços, pensant la manera de sortir-se'n amb la seva. En Cor Petit havia de saber sí o sí que finalment elles eren allà i l'animarien a ell. 'Era gairebé la seva obligació com a filla', va rumiar.

– Sabeu? – va interrompre-les la Suno de cop i volta – Recordo la retransmissió televisiva de l'últim esdeveniment que va celebrar-se aquí, ja fa uns anys. – va posar cara d'intentar recordar amb més força aquell moment – Va coincidir amb un constipat molt fort que vaig tenir. Així que era a casa i en Hatchan em cuidava. Sí! És clar, em va semblar una greu falta de l'organització. Ho vam comentar a casa! – va començar a parlar amb més ànims en pensar que podia tenir raó: – Aquí... en aquesta mena d'amfiteatre al descobert que utilitzen... hi havia com un espai amb baranes per estar-se dret a dalt de tot. Em sembla que són passadissos de pas, però potser no ens diuen res per estar-nos-hi aquesta vegada tampoc. Recordo haver-hi vist gent repenjada aquella vegada.

– Doncs... – La Nasu anava a parlar, malgrat que la Reiya va avançar-se-li sense ni tan sols haver escoltat l'explicació de la Suno de feia un moment.

– Una nota! Ja està! Li escriurem una nota a en Cor Petit! Espereu-me aquí, que vaig a demanar un bolígraf – va ullar un d'aquells monjos que eren part de l'organització – Ara torno!

– Reiya, espera! – va cridar sense aturar-la la Nasu. Va bufar just després en veure que tornava, des de lluny, amb bolígraf i paper – Si que l'hem feta bona...

– Home – va posar-li una mà a l'espatlla la Suno intentant que no s'atabalés per a res. Que recordés el que ella li havia dit a casa. 'Sinó passava res, no hi havia perquè no actuar com sempre'. És clar que la Suno sabia que evidentment passava quelcom... en concret i ara mateix molts pensaments contradictoris per la ment de la Nasu: – Una nota privada per en Cor Petit no és la mort de ningú. Hem vingut aquí a animar-lo, no? A més... – va raonar – Igualment creia que després del Torneig sí pensaves personar-t'hi – Va continuar somrient, tot i que va dubtar en veure que la Nasu seguia contrariada. 'Potser havia anat massa enllà en les seves suposicions'.

La saiyajin va reaccionar, no obstant, de seguida. – És clar – va fer de sobte com si, en efecte, ja no passés res i tot fos el més normal possible – Podem escriure-li una nota. Tot i que – va mirar-la – Dubto que cap d'aquests homes de l'organització tinguin temps per donar-li. No li arribarà.

La Suno va pensar que era aquella creença el que la tranquil·litzava, i malgrat tot, no va dubtar en aprofitar l'oportunitat. 'En realitat, i potser amb el propòsit de superar aquell pas que (en les properes hores) hauria de fer, sí o sí; a la princesa saiyan li calia comprovar que efectivament tot continuava com sempre'.

La saiyajin i el seu orgull necessitarien, doncs, una mica d'ajuda. 'Si en Goku sabia que la dona era per allà, no faria res per parlar-hi tard o d'hora?'.

No coneixia a la que era la dona de veritat, però no podia deixar de sentir que ells dos, la Nasu i ell, es mereixien si més no poder intercanviar unes paraules en aquell món, ja que ell havia pogut tornar-hi a ser... ni que fos per un dia. 'Tot havia canviat molt, és clar, des de què ell havia mort'. Pel que coneixia llavors (ell) ni tan sols sabia que la Nasu estava embarassada i ara tenien una filla de quasi 7 anys. 'És clar que aquelles circumstàncies també existien amb l'altra dona'. Era complicat.

– Bé, jo... – va començar a parlar – He vingut a acompanyar-vos, però. També tinc ganes de... – va somriure amb suavitat esperant no resultar massa forçada – Voldria saludar tota aquella colla, encara que en persona els conec poc... i... – va quedar callada un moment amb tota la intenció del món, mossegant-se lleument el llavi i ullant la reacció de la Nasu, esperava que mínimament positiva: – En Son Goku va salvar el meu poble. M'agradaria dir-li hola encara que fos l'únic que pogués dir-li. Suposo que no m'hi deixaran estar gaire... i bé...

– Fes – va fer que sí amb aquell lleu gest d'assentiment, fins i tot més ràpid del que la pròpia Suno havia esperat – Tot i que no crec que et puguis colar. La idea de la Reiya, en realitat, és...

– No – va negar de cop, mentre ara la nena ja havia arribat allà perfectament i les escoltava – En realitat... el meu carnet de metge m'hi pot ajudar. Els demanaré que m'acompanyin a entregar la nota. Que és una recomanació mèdica d'última hora, no ho sé, alguna cosa m'empescaré... Amb el carnet hauria de poder entrar-hi, és un recinte esportiu. Hi ha gent que es fa mal i aquestes coses... – va picar-li l'ullet.

– No hi ha problema, doncs! – va assegurar la Reiya convençuda, sense saber per què la seva mare continuava estant tan llunyana, tot i haver assentit – Què li vols dir? Que l'estarem animant i que sabem que farà un gran paper? O que no hem pogut evitar venir perquè segur que triomfa? Què me'n dius, mama? – va deixar anar totes aquelles preguntes tot de seguit, mentre en realitat ja guixava el paper sense que la Nasu hagués reaccionat encara. – Mira ja ho tinc!

– Des de quan... – va dubtar la Nasu, sortint de la seva confusió un moment i agafant el paper amb els ulls oberts com taronges – Reiya, això... és namekià... Des de quan escrius en namekià? Com?

– En Dende me n'ha ensenyat una mica, t'ho vaig dir! No és tan complicat com sembla!

'Com no havia de ser complicat, si aquell idioma aparentava estar fet només de símbols inintel·ligibles'. La Nasu va apartar així, d'aquella manera, tota altra preocupació del seu cap i va abraçar suaument la seva filla mentre es posava de genolls per mirar-la als ulls. – Ets un pou de sorpreses, ho sabies?

Tenia una filla fantàstica i vivia en un planeta en pau. Fins i tot una saiyajin podia apreciar aquella sort. Va sospirar adonant-se que probablement havia fet un gra massa de tot. 'Quan arribés el moment, saludar en Son Goku no seria més que saludar un bon amic que – després d'avui – no tornaria a veure en aquell món'. No podia simplement fer veure que allò no estava passant, ni tampoc havia de donar més voltes del compte a un fet que es resumiria fàcilment en aquell darrer pensament de normalitat i d'amistat deixada enrere pels anys.

– Va, doncs – va fer la Suno més alegre, aquesta vegada sincerament, en veure com la Nasu es treia aleshores aquell pes de sobre sense cap aparent explicació. 'Se li veia a les faccions'. – Dóna'm el paper que vaig a intentar donar-li!

– Necessites que t'acompanyi? – va trencar, d'altra banda, el seu llarg silenci en Mefus; que les havia estat mirant, intentant situar-se en tots els canvis d'humor de la Nasu en aquell breu lapse de temps. – Et puc ajudar intentant convèncer algú que et deixi entrar...

– No – va declinar l'oferta amablement la noia del nord, tot i que va agrair-li amb un gest suau de cap i un somriure – Serà més creïble si hi vaig sola... Posaré la meva inconfusible veu de doctora responsable – va fer broma, acomiadant-se de la Reiya amb una picada d'ullet – Ara torno!

– Què li has posat a en Cor Petit al final? – va preguntar llavors la Nasu amb curiositat, agafant la seva filla per les espatlles en un evident gest maternal – Aviam si aconseguiràs distreure'l – va intentar treure ferro a tota l'actitud freda que havia tingut abans...

– Que eres aquí fora i que esperàvem veure un magnífic espectacle. Que jo apostava per ell... i tu també – va repenjar-se a la seva mare tornant-li el gest – Et sembla bé?

– Genial... – va respondre i va sentir que, de fet, ho deia de veritat. '¿Per qui podia sentir-se més contenta que per en Cor Petit si aquest feia finalment un grandíssim paper?'. Ambdues van somriure's i la Nasu fins i tot va acostar en Mefus a elles, agafant-lo del braç; mentre li feia broma sobre que si el perdien els costaria una mica més de trobar que normalment... amb més pèl-rojos per allà.

'Aquell era un color de cabell que, en efecte, mentre que entre tsufurs i humans era habitual, no existia entre els saiyajins'. Durant molt temps, l'únic pèl-roig que ella havia conegut era ell. 'Però ara ja no podia dir allò de què amb aquell cabell era difícil perdre'l de vista, donat que n'hi havia bastants allà... la Suno només n'era un exemple més en aquell indret'.

Va deixar escapar una riallada davant la cara de circumstància d'ell. 'Aquell darrer canvi d'humor l'acabava de deixar ben fora de joc. Ja no sabia si (ella) estava enfadada, trista, confosa o d'allò més canviant', no l'havia vist mai exterioritzar tants sentiments d'una manera tan extrema i menys en pocs minuts de diferència.

Esperava, això sí, que aquell fos un signe per a saber que (per fi) ella s'havia aclarit amb si mateixa... i que, per tant, continués per aquell camí el que restava de dia.

.

– Els coneixes? – va demanar un home alt i d'aspecte alienígena a un altre de més baixet i els cabells en cresta que tenia al costat. Ambdós duien robes estrafolàries i lluïen colors de pell gens habituals en els humans.

– A ella sí – va assenyalar la dona adulta d'aquell ara grup de tres, mentre se la mirava un cop més – Personalment no, és clar. Però algú me'n va parlar una vegada...

– És tan forta com els altres? – Semblava tenir molts dubtes el seu interlocutor.

– Oh – va somriure enigmàtic, el que aparentava tenir més autoritat dels dos – Bé, no està al nivell de qui més ens interessa aquí, sens dubte. Però està molt per sobre dels humans... Tot i que no és per això que una vegada me'n van parlar.

– I llavors?

– No té res a veure amb el nostre propòsit aquí, Kibito. – va treure-hi importància d'immediat – Ni tampoc directament amb l'energia extraordinària d'aquells que estic segur que coneixerem al torneig – va repetir, no obstant això, amb aquell mateix somriure misteriós d'abans. Aparentava tranquil, com si aquella conversa no tingués la més mínima importància, malgrat li fes certa gràcia recordar-ho: – És una altra història... de quan, diguem-ne els Déus, vam decidir no intervenir en un assumpte prou fosc com per haver de... – va sospirar pensant que amb els seus companys morts de feia tant temps, en realitat aquella decisió li havia pertocat només a ell: – Suposo que l'univers ha patit danys pitjors que els d'un boig tirànic amb ànsies de domini, no?

– No ho dubtis – va donar-li la banda en Kibito, que era més alt i aparentment més fornit, sense ni tan sols immutar-se. 'Observant aquell grup petit de tres persones que ja s'havien quedat mirant abans'.

Ni la dona ni la nena transmetien una força d'aquell món. 'Però elles no eren les que els podrien resultar útils en aquell moment'.

– Així doncs tampoc és tan greu que no féssim res al respecte. Ella no va ser l'única que va perdre el planeta i molta de la gent que coneixia. D'altres ni tan sols van sobreviure – va mirar-la ara en Kaioh Xin, encara a distància, amb els ulls entretancats. 'Aparentava haver pensat més d'una vegada en allò': – Nosaltres només vam pensar que, en veritat, aquell monstre no posava en perill l'equilibri entre les galàxies i la seva supervivència. Volia dominar-ho tot, no destruir-ho, suposo.

Un silenci, entre pensatiu i convençut, va interrompre'ls un instant en rememorar aquella mena de decisions. 'Potser no, que els Déus no podien estar a tot arreu'. Van continuar callats fins que en Xin va posar una mà al braç del seu interlocutor i aleshores company, convidant-lo llavors a avançar cap al recinte del certamen. – Anem, Kibito. Hem de participar en aquest campionat.

.

– Oh! Gràcies – va gairebé abraçar-se la Suno al monjo quan aquest, després de mirar-se llargament el seu carnet, va decidir deixar-la passar. – Ja ho sap... aquests esportistes... lluitadors, perdó – va somriure – Mai tenen en compte les recomanacions mèdiques dels seus preparadors. El senyor Takeshi – va inventar-se el nom amb decisió – està molt preocupat per l'actitud del seu deixeble. Volia que li recordés expressament que aquella al·lèrgia que té... Ha de prendre algunes precaucions... – va bufar de sobte en notar tota la calor que feia a l'ambient amb el seu jersei de ratlles i coll alt encara posat – El molesta que em tregui el jersei, primer?

Davant l'assentiment de l'home, va treure-se'l pel cap, tot lligant-se'l després a la cintura. El monjo aparentava haver quedat una mica destarotat en veure-la en màniga curta. I de sobte la Suno va tenir la sensació que tant era la història que expliqués, l'home l'acompanyaria fins on ella volgués per un altre motiu: – És vostè molt bonica. – va deixar-li anar en veu baixa, i gens agradable, entretant la guiava dins. La Suno va prendre un pas de distància en escoltar-lo. 'Semblava que ni ser monjo, salvava a alguns de ser autèntics vells verds'.

– Ho dic seriosament, eh, preciosa?

– Oh – va posar-se vermella prenent totes les distàncies possibles – Gràcies, gràcies. Si em diu on són, puc anar-hi sola. Li prometo sortir de seguida del recinte, no vull molestar-lo... El lluitador que busco és un paio verd... i deu estar envoltat dels companys.

– I privar-me de la seva companyia uns moments més? – va somriure l'home, tot agafant-la del braç teòricament de manera afable.

La Suno va apartar-se una mica ofesa. 'Només li faltava que aquelles alçades, algú acabés grapejant-la'. – Sap? Ja m'espavilaré. Gràcies... No es preocupi... – va intentar allunyar-se. I just llavors quan creia que l'home insistiria més en acompanyar-la per aquells passadissos del recinte, o la convidaria a marxar; algú va interrompre'ls.

'Quasi com si s'hagués adonat de quin era el problema'.

– Hi ha algun problema? – Aquell senyor ros amb ulleres de sol que ara s'hi dirigia era inconfusiblement el conductor del torneig. Ella també l'havia vist alguna vegada a la tele, sobretot en els anuncis del campionat actual i en la retransmissió que recordava haver vist temps enrere. 'En aquell llavors, en l'anterior torneig oficial celebrat aquella darrera dècada, no devia pas fer molt de la mort d'en Cèl·lula'. ¿Ja feia 7 anys?.

– No, jo... – va disculpar-se el monjo.

– M'acompanyava a entregar unes notes a un dels participants. Sóc metge – va decidir tirar pel dret la pèl-roja – Creu que em podrà acompanyar on hi ha la persona que busco?

– És un paio verd – va sentir que afegia fastiguejat el que fins llavors havia estat el seu acompanyant.

– Oh, ja sé qui voleu dir – va aparentar alegrar-se enormement el conductor – Oi tant, oi tant... Mira si fa temps que els conec. Acaben d'entrar a menjar alguna cosa. En Junior, és clar – va fer-li un gest de complicitat, donat que tots sabien quin era en realitat el veritable nom d'en Cor Petit. – Vine, noia. I vostè gràcies per tot – va despatxar ràpidament l'home que ara semblava tremendament molest. – No et preocupis... No és mala persona... però... no veu noies guapes gaire sovint – va disculpar-se, quan ja s'havien allunyat pels passadissos, amb un somriure. – Els altres són gent molt respectuosa, t'has anat a topar amb el menys convencional – va aclarir.

– No es preocupi. Estic bé.

– És clar. A més, pobre, no crec que li hagués agradat ficar-se amb una amiga d'aquella colla... Ja els conec – va aparentar orgullós – En Son Goku i els seus amics són uns fenòmens i són els més forts del món.

La Suno va canviar d'humor en escoltar-lo. 'Aquell home, com ella, aparentava haver conegut en Goku molt temps enrere'.

– De fet només els vull entregar una nota.

– Cap problema, noia, cap problema. Si vols et pots quedar a saludar-los un moment també... Jo no diré res. I encara falten uns minuts fins que els cridem per al sorteig. De moment es prenen un instant de calma i relax. – va explicar-li amb complicitat l'home.

.

---

N/A. Hola! Sé que aquests dies trigo més a actualitzar, però és per la complexitat dels capítols. Tinc la ferma idea d'escriure aquest fic fins el final, que ningú se'n preocupi. Bé, cosetes a comentar: Els que heu vist l'anime en català, sabeu que – errors de la vida – en Son Goten li diu oncle a en Vegeta, això no té gaire sentit, perquè no són família però també perquè no és que en Vegeta s'ho guanyi gaire fins ara; i no passa ni en la versió original ni en el manga. Així que aquí tampoc passarà. En part perquè la Reiya sí que ho fa i és una manera de diferenciar-los encara més. És un sol en Goten, i bé la Reiya és una mica més endimoniada. Ja ho aneu veient ;).

Una altra coseta: He pogut canviar la fotografia de portada de la història. Trobareu els detalls al meu perfil. L'autor de la base a partir de la qual ha sortit el dibuix definitiu és Kirain de Devianart. No sé si em deixo res; alguna pregunta? Us agrada tornar a veure la Suno per aquí?! És un secundari que m'estimo bastant. Ah! I quant a en Xin i el seu comentari, penseu que tot té un sentit o altre... Ja ho veureu :).