Promeses que mai vam voler complir

by LilaNox

– Recordeu – Va saltar l'Ulong. – La Baba ens va dir que algú l'esperava en un lloc llunyà!–. La història de tres ànimes valentes que van lluitar per salvar el món. "Pots enamorar-te de dos homes tan diferents?" OC

46. Capítol 45 Empedrat de bones intencions

Capítol 45. El camí a l'infern està empedrat de bones intencions

– Entesos. Tots heu passat l'eliminatòria – Els havia dit el monjo, de vestimenta tradicional i barret quadrat i negre que els acabava de rebre – A dos quarts de dues es decidirà per sorteig, l'ordre de participació en els combats.

Ells, és clar, ja ho sabien. – Sabeu què? – Havia proposat en Son Goku – Tinc gana!

– Mort i tot?! – Havia preguntat en Krilín amb certa sorpresa tot i entrant definitivament al recinte.

– Sí, noi...

Hi havia una altra cosa que rondava pel cap de l'antic deixeble del mestre Mutenroshi i ara parella de l'A-18.

– Com que, tret de nosaltres i en Son Gohan, no hi ha ningú que sigui fort de debò, ens endurem tots els premis nosaltres.

– Ha, ha... Doncs jo no sabré com gastar-me'ls els diners a l'Altre Món...

– Goku – S'havia queixat automàticament l'amic més baixet de l'heroi saiyan – Ara que... quina sort que tens, per què, a l'Altre Món, no et faràs mai vell, oi?

– No, això no – havia rigut en Son Goku – Ho vols provar, Krilín? Només has de morir...

– Sí, home! – va desesperar-se amb la tranquil·litat de l'home – De cap manera. Ara sóc feliç de debò. Visc amb l'A-18... – va baixar el cap una mica avergonyit en veure com ella, que anava darrere de tot, fins i tot un pas més enretirada que en Vegeta i en Cor Petit; desviava la vista amb evident molèstia. 'No era una dona de grans demostracions, però s'estimaven i tenien una família'. En Krilín no necessitava més per ser feliç.

– Entrem a menjar alguna cosa, va! – va insistir en Son Goku – Suposo que en Son Gohan no pot trigar.

El seu fill gran s'havia quedat a acompanyar la Vídel, com a espectador, en aquella mena d'exhibició que havia pretès ser l'enfrontament d'en Satan amb el petit Trunks.

'Devien estar ara en camí, perquè feia força minuts que havia acabat'.

.

– Això no ho podem fer, Trunks! – va repetir en Goten per enèsima vegada – Ens diran alguna cosa...

– I qui vols que ho sàpiga? – Estava completament decidit el pèl-lila – Au va, digues: No t'agradaria lluitar amb els adults? Oi que sí? Doncs sí ens posem tota aquesta vestimenta, ningú ens reconeixerà!

– Però és que l'has deixat inconscient... No s'hi val...

En Trunks va riure amb un dit en alt i expressió de setciències. – Però si tampoc semblava gaire fort... No hauria passat del primer combat amb els nostres pares aquí. Ho saps, oi?! Va, vinga, que ens atraparan.

El so d'una veu femenina parlant amb algun dels monjos, els havia distret després.

– Vinga, amaguem-nos! – Havia tibat de l'home inconscient, de la roba i d'en Goten el fill d'en Vegeta.

Era una dona pèl-roja, somrient que entrava al recinte del certamen acompanyada d'un dels monjos que l'organitzaven.

– Aquesta no fa pinta de participar-hi – va murmurar en Trunks finalment, començant a posar-se la roba de l'Emmascarat. – Et sona, Goten?

– Que va, no – va negar el menut, encara dubtant sobre el què estaven fent – Es despertarà, oi?! L'Emmascarat, vull dir.

– És clar que es despertarà! Només l'he deixat inconscient – va rondinar el pèl-lila llavors – Ostres, Goten, quantes manies! Si ho arribo a saber li ho proposo a la Reiya! És clar que tu ets més fort... Et pots transformar!

– Però... que no se n'havia anat la teva cosina?

– Doncs no ho sé... M'ha semblat notar-li l'energia fa un moment... Crec que deu haver vingut amb la meva tia, a veure el torneig.

– Ahm... – va preferir ja no dir res en Son Goten, que continuava insegur respecte allò que feien – Espero que ningú ens descobreixi...

– Ximple, com ens han de descobrir...

.

.

– A l'Altre Món pots menjar, o no menjar... però el menjar d'aquí és molt més bo! – Es va excusar en Son Goku engolint qualsevol dels plats que li posessin davant, davant la sorpresa d'en Krilín. 'Que mort pogués dinar o sopar, mira... Però tant...'.

En Vegeta en silenci era al seu costat també engolint tones i tones d'arròs, fideus i tot tipus de plats de carn i peix.

Només l'A-18 i en Cor Petit encara no s'havien apropat a la taula. 'El namekià, de fet, en tenia ben bé prou amb un got d'aigua'. Com sempre...

– Ah! Éreu aquí... – va arribar no obstant en Gohan, que aviat va afegir-se a la taula.

– Ei, Gohan. També he demanat menjar per tu. Menjaràs, oi?!

La Vídel, que acabava d'escoltar en Son Goku i ja veia menjar el seu amic Gohan, estava completament al·lucinada.

– Els guerrers com ells sembla que tinguin un budell foradat... – Havia estat l'únic que havia pogut dir en Krilín, a qui sempre el sorprenia aquella manera d'engolir, malgrat conèixer-los de tota la vida.

I no obstant l'astorament que havia expressat la Vídel després, no havia agradat gens a en Son Gohan: – Els guerrers com ells?! – La noia no havia entès l'expressió en absolut.

– Krilín! – Havia cridat a l'instant a en Gohan – Fes el favor de callar, eh? – Havia murmurat aleshores. 'Ja n'hi havia prou amb què la Vídel comprovés que la força que tenien el seu pare i els seus amics, no era gens normal'.

– Perdona!

Havien escoltat, en aquell moment, la rialla divertida d'algú des de la porta.

– En Son Goku sempre igual! Com tens l'estómac, nano? – Havia expressat el conductor del torneig amb un ampli somriure – Hi ha coses que no canvien, eh?!

– No! – Havia correspost el gest ell, amb una mà a la nuca i un somriure descarat.

Un fer despreocupat que, pràcticament, deixava el menjar a la vista en la boca entreoberta del saiyajin.

– Pare! – S'havia posat les mans al cap en Son Gohan.

– Ha, ha, ha. Deixa'l, noi. Encara que, de fet... – Havia dit el conductor ros del campionat – ... potser sí que cal tenir en compte que hi ha senyoretes davant.

– No, no. Per mi no us preocupeu, eh? – Havia intentat ser educada la filla d'en Satan.

L'A-18 s'havia limitat a bufar.

– Bé, jo em referia més aviat a... – va apartar-se a un costat l'home ros d'ulleres de sol, deixant passar endavant la persona que l'acompanyava. 'Esperava no haver sonat desconsiderat amb la filla d'en Mark Satan i l'altra lluitadora'. Però simplement havia intentat donar una bona entrada a la dona de mitjana edat, tot i que d'aspecte jove, que venia acompanyant de feia un parell de passadissos.

'No podia saber si coneixia els modals oberts d'en Son Goku'. Encara que era prou evident, pels seus gestos inquiets, que havia vingut allà per fer alguna cosa més que entregar una nota a en Satanàs Cor Petit... 'O bé que no tenia tampoc tanta confiança en l'ésser verd'.

– Hola... – Amb certa timidesa, i a continuació, la noia pèl-roja va avançar uns metres cap a la sala; quedant pocs centímetres per davant del presentador. Tot i que el fet que el seu acompanyant (i guia a través del recinte) continués parlant amb normalitat; va provocar aleshores que la Suno s'esperés abans de seguir fins al bell mig de l'habitació, retrocedint un moment amb prudència. 'Situant-se en evident segon pla, encara en el marc d'entreportes'.

– Aquesta vegada... com l'altra... – Va somriure el conductor del campionat, desviant l'atenció dels lluitadors; i recordant, amb certa simpatia, quelcom de l'últim torneig en què els havia vist. Va agafar, tot seguit, la Suno del braç amb suavitat – Ja veieu... Per sorpresa, torneu a tenir una senyoreta buscant-vos. Com fa tant temps! Però bé... – va fer una pausa convidant-la a acabar de passar definitivament a la sala, després de tenir la incòmode sensació de repetir-se: – L'afortunat a qui busca, en aquesta ocasió, és en Cor Petit. Això sí que és nou! Espero que no sigui a causa d'un matrimoni, eh?! – va estossegar dèbilment sense saber si havia fet gràcia... com pretenia: – Que l'últim cop es casessin dos participants al Torneig és del més curiós que m'ha passat en tots aquests anys... – Els hi havia picat finalment l'ullet. Ja no estava tan segur, com al principi, d'haver entrat en aquella conversa amb bon peu.

'En realitat tenia tota la sensació d'haver-se ficat en un jardí del qual no sabria com sortir'. La referència poc concisa i pretesament divertida al que havia suposat la confessió de la Xixi en aquell llunyà 23è Torneig d'Arts Marcials, va fer que almenys tres dels homes que eren allà se'l quedessin mirant fora de joc, com a mínim un instant.

En Krilín, que hores d'ara subjectava uns palets xinesos i s'anava a menjar uns fideus, havia parat el moviment de péixer-se amb la boca entreoberta i el dubte a la mirada. En Cor Petit s'havia girat, fent que la seva capa fregués el terra amb un petit soroll de passada, i a en Son Goku se li havia congelat per moments l'etern somriure al rostre.

El namekià havia estat el primer en reconèixer la fèmina. Tot i que en Vegeta també hi havia acabat per prestar interès i que en Gohan semblava ara intentar fer memòria al respecte.

– No vull entretenir-vos massa – va avançar finalment sense problemes la Suno amb un lleuger somriure i la mirada entre en Cor Petit i en Son Goku – Tinc una amiga... baixeta... – va somriure mostrant-los amb la mà una alçada que només podia ser la d'una nena – ... i bastant decidida... que m'ha demanat que us porti una nota. – va girar-se llavors cap al presentador amb rostre agraït, però expectant a l'hora – No he vingut a fer de metge avui aquí... Espero que em perdoni la mentida de no res.

L'home només va fer-li un lleuger assentiment divertit, convidant-la a continuar parlant. 'S'ho havia ben ensumat'.

– No negaré que tenia ganes de saludar-te, Son Goku – va seguir explicant-se tot caminant cap a ells – Però la meva petita amiga s'hagués endut un disgust si aquesta nota no hagués arribat a en Cor Petit – va cedir-li el petit paper doblegat en endavant, fent que el namekià fins i tot dubtés en agafar-lo. 'Era evident que la Suno es referia a la Reiya, però no tenia massa sentit que continués allà... i menys que l'una vegada llevadora del nord, també hi fos, acompanyant-la'. En va tenir prou en centrar-se un moment per detectar altres energies, gairebé amagades entre la gentada de l'exterior. 'Era impossible caure-hi, sinó la buscaves expressament. Fins i tot aparentava fer algun esforç per ocultar el propi ki'. En estat normal era impossible que passés tan desapercebuda, malgrat que tots sabien mantenir amagada la força real. 'Més que res perquè deixar-la pràcticament a nivell d'altres humans, era pràcticament un esforç afegit'.

– Un moment! – va saltar aleshores en Krilín de sobte. Quan fins i tot en Son Goku, que havia parat de menjar en sec, era dempeus i feia esforços per reconèixer la nouvinguda. El seu millor amic humà ho tenia clar: – Ja sé qui ets! Ets la Suno! –.

El nom va fer reaccionar al saiyan sorprès de cabells de punta i mirada clarament desconcertada, però també va acabar per recordar moments de feia anys a un ja fornit Son Gohan.

– La Suno... la infermera... – va mencionar gairebé a la vegada el fill d'en Son Goku, rebent un assentiment d'ella, que duia els cabells llargs i llisos i que aleshores observava com en Cor Petit llegia la nota amb serenitat, mentre la resta de mirades es centraven en si mateixa.

– Infermera? – va preguntar en Son Goku finalment; coneixia aquell nom i començava a fer memòria de qui es tractava. 'Però si l'encertava, com podia ser que (en aquell moment) fos una persona coneguda pel seu fill i els seus amics?'. 'Per què tenia una nota per en Cor Petit?'. Començava a entendre que, amb allò, de petita amiga només podia referir-se a la Reiya, però encara hi trobava menys sentit.

Va negar amb confusió amb el cap, mentre feia comptes sobre si realment aquella dona que tenia davant podia ser o no la nena que havia conegut una vegada i que tenia, pràcticament, oblidada en la memòria.

'No obstant, el nom...'.

– Tu... tu em vas salvar la vida una vegada, oi? – va dubtar amb un to de qüestió i innocència que pràcticament els recordava en Goku més peculiarment genuí.

La Suno va respondre'l a l'instant després d'una mirada sobtada, no esperava que la reconegués tan aviat; però va fer-ho amb un somriure obert i clar.

– Més aviat ens la vas salvar tu la vida... A mi i a tot el poble... I a en Hatchan... Encara pensa molt en tu, en el nen que eres llavors – va arronsar el rostre aleshores. 'Enmig de tot aquell assumpte, ella també li havia volgut dir una cosa de feia molt temps'. – Ja et val, però, eh?! Podies haver-nos vingut a visitar alguna vegada quan eres viu!

– És un tarambana – va fer broma en Krilín a l'instant – Encara em faig creus que sigui en aquest torneig amb tots nosaltres!

– Eh! – va mig queixar-se el seu millor amic, tot i que va intentar tornar a centrar-se en la pèl-roja que aleshores tornava a observar en Cor Petit, però que l'havia mirat amb diversió en escoltar la conclusió del seu abans cap pelat amic Krilín. – No n'hi ha per tant, crec... – va defensar-se sense gaire convicció, observant ell també ara el somriure que, de cop, naixia al rostre d'en Cor Petit. 'Fos el que fos allò que hi havia a la nota, eren bones notícies pel namekià'. – Va tot bé, Cor Petit? – No va dubtar en demanar-li-ho, sobretot en adonar-se que semblava haver-se tret un pes de sobre. 'Tot i que després va pensar que potser tampoc era cosa seva. No almenys prou com per ficar-s'hi'.

El namekià només va assentir. I de fet la intervenció de la Suno tampoc va deixar que digués res més: – En Hatchan em matarà quan li digui que t'he vist i no li he dit – va fer que la mirés – Us deixo, sinó ens afanyem no trobarem lloc per veure el campionat! Ni que sigui dretes en un racó de les grades! –. Estava obviant en Mefus expressament per utilitzar aquella referència femenina respecte ella i les seves acompanyants.

– Per mi no cal que marxis encara, pots quedar-te amb ells uns minuts més – va apuntar el conductor del campionat, encara que la Suno ja s'havia girat, allunyant-se lleugerament del punt central de la sala.

– Ho sé – va fer-li un gest alegre d'agraïment – Però no vull distreure'ls. Son Goku – va cridar la seva atenció a continuació – Ens veiem quan acabi el Torneig.

– És clar... – 'Hi havia alguna cosa de tot allò que encara no acabava d'entendre'. Potser, per això, va acabar formulant-ne la pregunta en veu alta: – No recordo haver-vos presentat...

La Suno va somriure, mig girada cap a la porta, però encara mirant-lo: – No ho vas fer. Vaig conèixer els teus amics fa pocs anys... quan treballava d'infermera. – va veure-li el dubte en la mirada i va decidir resoldre-li del dret. 'Al cap i a la fi, en entrar allà, ja havia buscat una cosa com aquella per parlar-li més o menys clar'. – Ja m'imaginava que no te n'hauries adonat...

– Adonat?

– Vull dir... – va formar la frase a mesura que parlava – Jo era en... al naixement de la Reiya. Ja m'imaginava que malgrat hi parlessis, no ens podies veure... o almenys no amb els ulls... No és que la meva presència cridi gaire l'atenció, vaja no entre Déus i gent tan forta... – va intentar acabar en una broma, tot i que ara en Son Goku estava gairebé segur del què parlaven; mentre que en Son Gohan, en Krilín i fins i tot en Vegeta no aparentaven acabar de reaccionar. 'Potser no hauria d'haver... el fill d'en Son Goku qui sap ni si ho sabia que ell havia estat, d'alguna manera, present en aquell part'. No volia causar malentesos. – Ens veiem. No us distrec més.

Aleshores en Son Goku ho sabia. 'Si aquell era el vincle amb la Suno... la Nasu havia de ser allà fora. Ni tan sols li feia falta intentar captar el seu ki per estar-ne segur'.

En Gohan s'havia quedat una mica planxat i ni tan sols entenia per què. 'Què hi havia de dolent que el seu pare s'hagués comunicat amb la Nasu llavors?'.

Que no ho havia fet amb la seva mare... 'Amb ell sí, però no amb la Xixi'. I menys després que nasqués en Goten. La sensació agredolça d'aquella informació va fer que ni tan sols encertés a acomiadar-se de l'afable pèl-roja, tot observant encara els canvis en el rostre d'etern bon jan del seu pare.

La bonhomia del gest d'en Son Goku va aconseguir, no obstant, apartar aquell pensament al fill gran del saiyajin. 'Amb ell també havia parlat per aquella època... Havia intentat així dir-los adéu a tots?'.

– Ets un noi especial, fill – S'havia llançat a dir una vegada en Goku, sota l'atenta mirada d'en Kaito – Vull que continuïs sent així, que no canviïs, Gohan. No per culpa meva – En Son Gohan hagués volgut afegir quelcom aleshores, però era evident que encara no sabia ben bé què... – He pres camins que no sempre han estat els millors, i menys per tu i la Xixi. I... – va intentar afegir – Estic orgullós de tenir un fill com tu, Gohan. No ho oblidis mai.

'Havia mencionat la seva mare. Li havia demanat que dugués a pescar el seu germà'. Potser parlar amb la Xixi tampoc hagués canviat res en aquell moment...

Un altre que, amb prou feines, s'havia acomiadat de la Suno, no més que amb un lleuger cop de cap, era en Cor Petit. En Krilín s'hi va fixar curiós, en Son Goku també el mirava amb cert interès després de veure marxar la noia per on havia vingut.

– Què hi posa a la nota? – va avançar-se el guerrer terrícola, que ara s'havia alçat i a qui s'havia acostat l'A-18, amb certa curiositat. – És de la Reiya?! – va prendre-li el paper gairebé sense pensar.

En Cor Petit, però, ni tan sols va reaccionar del tot. 'Ningú podia llegir la nota igualment'.

– Ep, és namekià – va mirar-se l'home el paper, del dret i del revés. – Ha vingut en Dende a veure'ns? Que bé, no?! Així potser em podem encomanar a Déu ara ja... perquè m'ajudi al sorteig i no em toqui lluitar amb cap de vosaltres de primeres. – va fer broma, rient.

– És de la Reiya.

La confessió havia atret, també, l'atenció d'en Vegeta i en Gohan. La Vídel, veient-los entre pensatius i tan canviats de sobte, no acabava de saber què pensar.

– Però... és namekià – va insistir en Krilín sense saber què dir. – Escriu namekià?

– En Dende n'hi ha ensenyat una mica...

En Son Goku, callat i mirant-se'ls ara mentre s'acabava l'únic que li quedava al plat, va somriure'ls. 'S'havia assegut de nou un moment abans'. Com si el moment hagués deixat de ser extraordinari.

'En veritat, la processó anava per dins'.

Recordava el moment al qual la Suno s'havia referit. Els crits i malediccions de la Nasu mentre ell mantenia una mà a l'esquena d'en Kaito per comunicar-s'hi.

– Ets... ets... Si fossis aquí, jo mateixa et mataria, Son Goku! – Havia cridat ella davant la sorpresa encara més generalitzada de tots plegats – Qui em manava deixar que em prenyessis! Mira'm... Merda... He d'empènyer, he d'empènyer...

Els moments d'aquell part van aparèixer com petits i ininterromputs instants retrospectius dins de la ment aparentment tranquil·la d'en Son Goku. Breus flaixbacs.

– Tens valor, Nasu. No saps com t'admiro... – Havia deixat anar amb claredat aquelles paraules enmig de tot allò. 'Sabia que l'havia sorprès amb la seva veu, que ella ja no tenia forces per respondre'l, ni per res més que no fos esforçar-se en facilitar el naixement de la seva nena... Però a ell mai li havia semblat un instant tan dolent com aparentava'. D'alguna manera podia dir-li ara tot el que sentia: – Empeny, porta el nostre fill al món, ets molt valenta, Nasu. Jo no podria...

Encara que ella no hagués deixat, ni per un segon, aquell caràcter seu enrere.

– Idiota.

Havia estat, no obstant, després a punt de dir-li que l'estimava. Ell mateix ho havia fet i la resposta de la Nasu només havia quedat a l'aire pel fet extraordinari del naixement d'aquella nena.

Eren úniques les dues. 'Evidentment que la Reiya podia escriure en namekià... i podria amb el món sencer, el dia que s'ho proposés'.

Va continuar amb el gest clar d'alegria que, en aquell moment, els seus acompanyants al Torneig no estaven segurs d'entendre.

– Pare?

– Sí, Gohan... Digues...

– No, no ho sé... – va adonar-se que res del que voldria dir-li podia ser mencionat en aquell instant, per prudència... perquè hi havia en Cor Petit allà, però sobretot perquè ni tan sols sabia com començar a dir-ho. 'Finalment, si podia deduir bé el que significava l'aparició de la Suno, el lleuger canvi en la mirada del seu pare, i l'alleujament d'en Cor Petit... potser sí que el seu pare i la Nasu s'acabarien trobant'.

Va intentar no sentir-se malament al respecte. 'Per tots la presència del seu pare s'acabava després d'aquella jornada... i res feia presagiar, en el tracte que en Goku havia tingut abans amb la Xixi, que el dia no s'acabés amb tots quatre, els seus pares i el seu germà petit i ell... al petit menjador de casa'.

De fet ni tan sols la mirada d'en Son Goku feia que pogués pensar en res més ara mateix. 'Estava, de sobte, seré... despreocupat... Com si en l'últim minut no s'hagués estat parlant de la Reiya... o no hagués surat en el silenci de l'ambient el nom de la Nasu'.

En Krilín, potser despreocupat, o qui sap si només prou encuriosit com per obviar l'evident problema que allò podia suposar, va trencar el moment d'inexplicable i muda treva per tornar a llançar de nou un comentari paper en mà.

– Què hi diu la Reiya al paper? – No buscava complicar la situació, o incomodar ningú, però el cert és que, un instant després d'haver observat el panorama general, havia deixat anar allò sense pensar massa més que en la necessitat de trencar aquell estrany i expectant silenci.

En Cor Petit va espirar aire un moment abans de respondre'l. – Que és allà fora... m'envia ànims. – va ser prou escuet el namekià. 'Ni tan sols sabia per què. Si ell mateix havia insistit perquè la Nasu hi fos, el més normal seria parlar-ne amb naturalitat'. Va llançar-se a actuar com li deia el fons, encara que no totes les parts del seu ser hi estiguessin exactament d'acord. – És amb la seva mare.

– Ah – va quedar-se de cop sense saber què dir en Krilín. – Què bé, no?! – va afegir aleshores tontament, fent bufar en Vegeta amb evident sorna. 'En el moment que havia sentit la breu i última frase del namekià, havia acabat de lligar caps... És clar, amb tot, els altres ja s'ho deurien haver suposat que la Nasu també era allà fora'. Ell hi havia pensat... encara que la saiyajin li havia semblat tan segura aquella vegada a Corporació Capsula. 'Què havia fet que canviés d'opinió?'.

Va plegar-se d'espatlles amb un gest evident de no saber què dir, mentre veia perfectament la Vídel inquietar-se per una situació que ni entenia ni sabia com havia acabat sorgint allà. 'Eren estranys ja de per si, però aleshores tenia la sensació d'estar-se perdent moltes coses d'aquella història. Hauria de dir-li a en Son Gohan que li'n fes un resum més tard'. – Gohan... – va intentar parlar-hi, buscant-hi alguna mena de complicitat per tornar a sentir-se còmode entre aquells homes rars que estava clar que no coneixia gens. No obstant algú més va interrompre-la.

– Per cert, A-18... Al poble de la Suno hi viu en Hatchan... n'hi deien A-8. Ara que ho penso també devia ser un projecte d'en Doctor Gero – va riure en Son Goku despreocupat.

– Goku...

– Què passa, Krilín?!

El seu amic no creia que parlar d'allò a la seva companya fos el millor que en Son Goku pogués fer. De fet va esverar-se tant per un instant que va oblidar tots els pensaments d'abans en saltar endavant per callar-lo. 'Per si no ho saps, nano, ella et buscava per matar-te... I tu li parles del Doctor Gero com si res?', va pensar mudament arribant a la conclusió que no l'entendria mai del tot. 'Sempre tan tranquil'. Fins i tot ara.

La mirada perillosa de l'A-18 va ser l'únic que va indicar que ella també s'enrecordava. Tot i que instants després va bufar i va avançar endavant fins a repenjar-se en una porta: – M'interessa més aviat poc el que fes el Doctor Gero... – va concloure sibil·linament. Era veritat que hores d'ara ella havia quedat per sota dels superguerrers. 'Però en Son Goku era el primer que li mencionava aquell condemnat Doctor en anys'. Potser perquè en Krilín sempre havia sentit temor a fer-ho. 'Creia que ella podia girar-se en contra seva per fer-ho? No havia canviat el suficient?'. Ella ja no mataria ningú.

Era estúpid pensar-ho. Malgrat que suposava que n'entenia els sentiments retrobats... i que trobava completament estúpida aquella sortida del saiyajin. Va limitar-se a callar.

De cop i volta l'ambient en aquella sala havia deixat de ser estrany i ja no girava en absolut al voltant de la nota que havia sostingut en Cor Petit en recuperar-la, un segon abans, de les mans d'en Krilín.

– Has fet?

– Sí, no l'entenc pas.

El namekià va assentir observant el que una vegada havia estat el seu contrincant en aquell campionat... '¿Havia estat la intenció expressa del saiyan fer que, com si allà no hagués passat res, l'atenció deixés de girar al voltant de la nota de la Reiya?'.

Suposava – i creia no equivocar-se – que aquella conversa que ara tots sabien que, tard o d'hora, tindria amb la dona... era prou important per a ell com per esperar al final d'aquell certamen. 'I suposava també que ho era prou com per separar aquell instant del retrobament que aquella jornada significava per en Son Gohan'.

En Cor Petit sabia que era el que havien de fer, tenir una conversa serena que girés a l'entorn de la Reiya i el que suposava que també fos filla d'en Son Goku...

Però no estava segur que pogués no haver-hi res més en un moment així.

Va somriure de costat entre pensatiu i decidit. 'Conèixer tot el que havia arribat a conèixer amb la Nasu... i amb la Reiya... era un regal que en certa manera també li havia fet en Goku'. Quin dret tenia ara a remoure's interiorment per aquella realitat?.

Fos el que fos el que hagués de passar... no seria ell qui ho impedís. 'Havia promès protegir-la, cuidar-la, no quedar-se-la en propietat'. Per primera vegada va tenir la sensació que el més ocult d'en Satanàs Cor Petit i l'humà es posaven d'acord dins seu. Tot indicava que aquell esperit més enfocat a com haurien pensat en Nail o en Kamisama, no els satisfeia en absolut.

No és que tingués més que energia de tots ells dins seu, però d'alguna forma cadascun d'ells li havia aportat una forma de veure el món que aleshores es contradeia. 'El que tenia al cap era una sola veu, la seva, la de l'únic Cor Petit, la de si mateix; però (això sí) amb emocions trobades i sensacions divergents que li recorrien, sempre amb clara serenitat, totes i cadascuna de les seves terminacions nervioses'.

– Ei – va interrompre'ls el conductor del campionat que, indecís, s'havia dedicat a prendre notes en una llibreta mentre els veia conversar de coses que no acabava d'entendre. Estava esperant i fent temps, ell també, per sortir a l'exterior – Em sembla que deuen estar a punt de fer el sorteig! Vaig tirant, nois! No trigueu!

– Som-hi!

.

– Veus, ja us ho deia – va fer la Suno en veure aquell espai a dalt de tot – Aquí no ens diran res. Què us sembla?!

– Perfecte! – va saltar la Reiya animada.

– És un bon lloc per veure-ho – va murmurar la Nasu capficada en alguna mena de pensament fins aquell instant. – Preparada, Reiya? – va decidir, no obstant, adoptar el to positiu que havia volgut mantenir abans. 'Quan la Suno, ja tornada del recinte dels combats, els havia dit que havia entregat la nota... i els havia saludat'. Ho havia fet, sorprenentment, sense necessitat de més detalls ni explicacions.

La petita Reiya estava, de fet, suficientment contenta després de saber que en Cor Petit ja n'era conscient: Elles l'observarien i li farien costat.

– Ha d'estar preparada? – va intervenir en Mefus escèptic amb tot aquell tema de la lluita – Però que faran res més que pegar-se?

– Ha d'estar preparada perquè veurà els millors del món sobre aquest ring... En pot aprendre moltes coses que potser demà us salven d'algun ximplet espacial. No siguis així, home! – va intentar relaxar-lo la princesa saiyajin amb el to ja definitivament canviat.

Repenjada ja a la barana la Suno no va fer més que ullar-los enriolada. 'Quina troupe!'.

.

– Haaa... Com hem menjat, eh? – va fer broma en Goku al seu fill, posant-se les mans a l'estómac mentre avançaven per un camí a l'aire lliure cap a la tarima principal on se celebraria el sorteig i després els combats.

– La que no has menjat res has estat tu, Vídel – va aprofitar de seguida el noi per preocupar-se per la seva amiga – Que fas dieta?

No obstant això, llavors en Cor Petit ja s'havia quedat parat a mig fer. En Son Goku va veure'ls dos segons després.

Davant seu hi havia dos paios estranys de robes extraordinàries que desprenien qualsevol cosa menys un poder normal.

El baixet tenia la pell lilosa i el cabell blanc en forma de cresta, tot i el seu aspecte eminentment jove; i el més gran tenia una tonalitat rosada que cap d'ells havia vist mai en un humà. 'Ni les mirades, ni l'aspecte: orelles en punta i arracades idèntiques incloses; eren massa habituals en aquell planeta'.

La Vídel, tot i no poder adonar-se de l'extraordinarietat completa d'aquells paios, va ser la primera en expressar-ho en veu alta: – Escolta... Aquell noi també sap volar...

En Kaioh Xin flotava sobre els seus propis peus, al costat d'en Kibito, més alt i aparentment més musculós.

En aquell moment, ningú en sabia el nom ni la procedència.

– Hola a tothom – van acostar-se a tots amb sorprenent tranquil·litat – Ets en Son Goku, oi?

'¿Com podien conèixer-lo?'.

– I com ho saps, tu?

La sorpresa dels saiyajins i els seus companys era ara majúscula.

– He sentit parlar de tu – va mig aclarir el desconegut baixet amb un somriure massa murri per ser del tot normal – I volia tenir l'ocasió de lluitar amb tu algun dia.

– Bé – va dubtar en Goku, donant-li la mà amb amabilitat – Si és així... molt de gust!

Una sensació estranya va travessar-li el palmell de la mà en prémer-la contra la de l'home. Què havia fet exactament? Li havia tret energia? O simplement li havia mostrat la seva amb subtilesa en accedir a la cordial encaixada?.

Estava segur que no era ni una cosa ni l'altra. Però l'emoció havia estat massa estranya per passar-li desapercebuda. No ho entenia. Va apartar la mà encara amb el dubte.

– ... És veritat el que diuen de tu. Tens una gran ànima.

– Què? – El desconegut encara havia somrigut més en veure-li la reacció desconcertada.

– Bé – Havia dit llavors – Fins després. – I ambdós paios s'havien girat per seguir el seu camí cap al sorteig, per davant d'en Goku i els seus companys.

Cap dels amics del saiyan entenien què acabava de passar.

Un noi ros i ben plantat, de cabells llargs i llisos, els va avançar aleshores; acompanyat d'un noi negre i alt en direcció a la tarima. Ambdós també participaven al campionat.

'S'havien topat el nombrós grup d'en Son Goku, enmig d'aquell camí exterior, quan es dirigien al mateix que ells: El sorteig'. Però al noi li havia sobtat (ara) una altra cosa. 'I aparentava ser prou divertida com per deixar-la anar sense més'.

– Has vist, Killer? – va dir a l'altre amb evident xafarderia en el moment que els passava pel costat. 'Esperant ser inequívocament escoltat'. – Aquests dos tios estranys de fa un moment... No eren els que murmuraven nosequè sobre la morenassa de fora fa una estona? – No havia acabat d'escoltar-los allà fora, tot i que la referència a la dona morena de la cua de cavall havia estat més que evident; entre d'altres, per les mirades que li havien dedicat. 'El lluitador ros entrava tot just al recinte, després de saber que havia passat l'eliminatòria, quan se'ls havia topat en aquella actitud gairebé al costat de la porta d'accés'. Murmuraven prou baix, això sí, com per no haver-los-hi endevinat res més que alguna referència a l'atzar: – Potser resultarà que tant els és lligar amb peix com amb carn – va riure satisfet en haver deixat anar aquella gracieta espontània, saludant amb el cap la resta de persones que continuaven parades allà; encara una mica sorpresos per la presentació de l'ésser poderós i desconegut que ja no hi era i al qual ara els altres es referien amb prou vel·leïtat.

– Jewel, afanyem-nos va – va donar-li pressa l'humà més alt i morè. 'Adonant-se'n de seguida que la broma del seu company no havia tingut l'acolliment pretès entre aquell grup de contrincants'.

– Aneu amb compte – va dir-los de nou, no obstant, el tal Jewel abans de seguir: – Sembla ser que creu conèixer a tothom... o potser és la seva manera de lligar – va esclafir a riure sorollosament.

– Burro... – va xiuxiuejar en Krilín d'immediat, endut més que res per l'antipatia que aquella actitud li causava – Suposo que només intentava ser simpàtic, no? Dic el paio rar de fa un instant...

Però no. No es tractava de cap paio sense importància. 'I si a fora aquells dos homes havien parlat d'algú més... només podia ser...', el namekià va pensar de seguida en la Nasu. Però... per què?. Que coneguessin la llegenda – qui sap si estesa per culpa de la mort d'en Freezer – d'en Son Goku... podia fins i tot ser normal...

Però que la coneguessin a ella...

'En Cor Petit va observar ja de lluny, i quasi amb menyspreu, els darrers participants completament humans amb qui s'havien topat; per centrar després tota la seva atenció en el què importava: els dos homes que no eren d'aquell món'.

En Son Goku que només havia ullat els dos últims amb certa diversió, aparentava tenir llavors el mateix pensament. – Ara ja no estic segur de guanyar tots els combats sense dificultats...

– El coneixes? – Era evident que el namekià es referia a l'home que els havia saludat, tot levitant, amb aquell somriure inquietant i amè a l'hora. – Qui eren?

– No ho sé...

– Ep, però jo no li veig tanta fortalesa – va intentar treure-hi ferro en Krilín davant l'atenta i fastiguejada mirada d'en Vegeta – Només trobo que té un aspecte estrafolari i prou.

'El que era realment estrafolari per en Vegeta era que, així com havien mostrat interès per en Son Goku; també l'haguessin mostrat per la seva germana'. I per ell no.

Ni per ningú més, en realitat. Com a mínim de moment.

En Kakarot s'alegrava amb evident despreocupació del fet que el torneig se li compliqués a partir d'ara. I per en Vegeta pràcticament era una mofa: 'El molt idiota es devia pensar que aquest cop també el podria guanyar... a ell... al príncep... I aquesta seria una cosa que no passaria mai més. No en aquell present i després d'haver-se preparat tant durant tant temps'.

– No són terrícoles – va assegurar en Cor Petit en veu alta més tard.

– No – va donar-li la banda en Goku recuperant aquella complicitat que sorgia de tant en tant d'entre ells... sobretot com, quan ara, aparentaven parlar el mateix idioma.

– No em puc imaginar de quin planeta són... – va assentir el namekià, que anava completament vestit amb la capa i el turbant i encara ara mirava endavant – Per què deu haver vingut gent d'un altre planeta?

La Vídel era l'única que estava pràcticament espantada: – Son Gohan... què ha volgut dir amb d'altres planetes? I amb terrícoles?!

– Res, res... Està una mica boig... – va intentar desviar l'atenció de la noia en Gohan... tot i que, per desgràcia seva, era plenament conscient que fins i tot xiuxiuejant el seu antic mestre el podia sentir.

– Té la cara molt pàl·lida...

– Sí, oi?! – va riure nerviós en donar forçosament la raó a la jove filla d'en Satan. 'Esperava que en Cor Petit no el matés per allò'.

El sorteig estava a punt de començar. I entre tots, eren setze participants. En Son Goku estava convençut, una ullada més tard i després de veure en Krilín encomanant-se a tots els Déus per passar de ronda; que a banda d'ells i dels dos homes rars, la resta no serien cap problema. Encara que... La mirada nerviosa i agressiva dels dos homes calbs amb un més que curiós tatuatge al front tampoc en deia res de bo dels que serien els seus rivals.

'Però no, aquests altres dos no són tan forts... només que...', en Son Goku no acabava de trobar l'adjectiu a la inquietud que ara li creaven. Va somriure cap enfora en veure com en Krilín discutia amb en Cor Petit alguna cosa sobre si el Dende, com a Totpoderós d'aquell planeta, els podia ajudar...

No li havia passat desapercebut, és clar, el comentari del noi ros sobre el que havien dit o fet abans els paios que se li havien presentat. Com en Cor Petit estava segur de a qui es referien... 'Així que a tu també et coneixen, eh?', va dir-se fixant la vista a les grades. En algun lloc hi era ella... només havia de centrar-se un moment per trobar-la... Tot i que preferia deixar-ho per després.

El fet que l'home Emmascarat se li entrebanqués just davant, va distreure'l del tot per moments. 'Quin cos més estrany que tenia aquell altre lluitador. Si ni tan sols semblava proporcionat!'.

Un dels monjos apuntava amb parsimònia els resultats del torneig en una pissarra, mentre ell havia decidit prestar total atenció al seu fill gran. 'Era un gran nano, i era el mínim que podia oferir-li'. Quan més l'observava, de modals calmats i somriure clar, més lamentava haver-se perdut l'instant en què s'havia fet tan gran. – És la filla del senyor Satan, llavors? – va preguntar-li davant d'un comentari banal del presentador.

– Sí, sí... però és més forta que ell – va murmurar-li el noi quan la noia s'havia distret en agafar la bola que li havia de dir qui seria el seu contrincant.

– Caram... això és bo – va somriure-li un instant, per l'expressió desconeguda que feia en Gohan en parlar-ne. Moments després hauria de fer-li un comentari ben diferent. A en Son Gohan li havia tocat batallar amb el més alt dels suposats alienígenes forts. – Vés molt amb compte, eh?! No és normal... – Li va posar una mà a l'espatlla amb confiança.

En Gohan pràcticament va sentir inflar-se de confiança.

– Sí, jo també ho penso... – va mirar-lo un instant – Pare...

Pocs minuts després, era en Son Goku el que havia d'agafar la seva pròpia bola per conèixer el seu rival.

– El número 11...

– Encara no se t'ha assignat ningú...

L'atzar no trigaria en fer-ho...

.

Fins al moment en què el presentador no l'havia cridat per avançar endavant, fins l'instant en què aquest no havia tret la bola; la Nasu – en l'últim i més alt dels espais d'aquelles grades – s'havia negat a si mateixa el fet de mirar directament la condemnada tarima.

Havia somrigut a la Reiya, havia fet un nou comentari estúpid a en Mefus sobre la importància de la lluita, i havia buscat amb la mirada – i entre el públic – a la Bulma i els demés, tot i saber que també hi hauria la Xixi. 'Tot era vàlid, si això li impedia veure'l... si retardava uns minuts més aquell sotrac al seu interior'.

Però després de sentir-ne el nom... només li havia quedat bufar i mirar el xou. Sense parpellejar.

No li havia resultat agradable. Havia alçat la mirada, sense més, i ell simplement ja era allà. Alt, cabells negres i rebels, somriure clar que fins i tot podia distingir-se en la distància... 'No sabia què sentia'. Ni pretenia discernir-ho. Una punxada va oprimir-li l'estómac en prendre consciencia que era real.

Li era impossible mantenir la vista fixa en cap punt de l'escenari, ni tan sols en ell. Sobretot no en ell. Va bufar.

'No, aquella situació no era agradable', va dir-se a si mateixa. No gens; entreveure'l en la llunyania d'aquella distància: entre els crits de tot el públic que envoltava la tarima en diferents pisos i que se situava literalment als seus peus. Als peus de tots quatre, de fet: 'D'ella i de la Suno... d'en Mefus i la Reiya... D'ells, tots plegats, que eren en el pis més alt d'aquell estadi'.

La germana d'en Vegeta ni tan sols tenia la sensació d'estar vivint aquell moment de debò. No des de que el nom d'en Son Goku havia ressonat, per segon cop en pocs segons, a través dels altaveus.

'Aquesta vegada, amb més força'.

L'acabaven de cridar per agafar la bola del sorteig, i el conductor havia acabat per repetir el seu nom amb més èmfasi quan aquest havia trigat una mica més d'un moment a reaccionar.

A ell se l'havia vist distret amb el seu fill gran al costat.

'I ella ja no sabia què hi feia d'espectadora en aquell Torneig'. Era com si el seu cos fos allà però la Nasu real no. 'Com si escoltés el xivarri de la gent de sota i les converses de la Suno i la Reiya a distància, com si ni tan sols rebés els rajos de sol directament sobre la seva pell'. Probablement, durant segons, havia viscut l'instant menys conscient de tota la seva vida. Des de que aquell nom, calant per fi dins seu, havia rebotat entre els crits del públic i les seves pròpies emocions, i havia acabat per llançar-la a una mena d'altre estat. 'Se sentia com si l'haguessin empès enrere i simplement hagués caigut en un buit sorollós i molest'. L'eco de les paraules del seu voltant arribava ara al seu cap, però només com si provinguessin del fons d'un empedrat i profund pou.

¿Què li estava passant? ¿Era allò el sentir-se humà? ¿El no poder controlar les emocions? ¿S'estava tornant boja?.

'Va preguntar-s'ho fins que alguna mena d'impuls conegut va activar-se dins seu de nou i l'únic que va saber fer fou desesperar-se'. Però ja no de la mateixa manera.

Ja no com si fos una cosa personal. 'Quelcom massa personal', com havia estat fins aleshores.

Tots quatre es mantenien encara ara repenjats en aquella barana qualsevol. 'Tot i que no amb un sentiment qualsevol a l'interior... Almenys no ella, tan sorpresa amb si mateixa com estava ara... de cop i volta'. En el fons, només el fet de poder tornar a raonar ja la meravellava.

– Merda!

– Nasu... – va intentar intercedir la Suno que s'imaginava que allò hauria suposat un autèntic daltabaix per la saiyan.

La princesa saiyajin, enmig del seu propi trànsit, sí l'havia mirat amb certa recança incomprensible i n'havia identificat de seguida els cabells en punxa i l'alçada, però no es referia ara a això. No exactament.

'Com a mínim no en aquella expressió concreta i sense matisos que li havia sortit de l'ànima'.

Petit com es veia des d'allà dalt, exactament igual que la resta, la Nasu hagués pogut (fins i tot) deixar de forçar la vista i ignorar-lo. Fingir que ho feia com a mínim; sobretot després d'haver tornat en si del seu propi estat de confusió. 'Si la veu del presentador, és clar, no l'hagués tornat a trasbalsar... si la megafonia no l'hagués fet caure (finalment) en aquella coincidència de números... En Vegeta tenia el dotze en l'ordre en què havia quedat després del sorteig... i en Son Goku l'onze. S'enfrontarien'.

Fins llavors havia estat una possibilitat. Ara era definitiu. Sonava definitiu.

– Què et passa, mama?

– Nasu...

– És un ximple – va agafar-se tan fort de la barra, a la barana on era, que aviat va adonar-se que l'havia ben torçat. 'Un segon més i el material metal·lúrgic d'aquell casual element de subjecció hagués quedat fet pols...' – Ho sabia... sabia que era millor que deixés les coses com estaven... que no tornés...

– Entenc com et sents, però... – va intentar posar-li una mà a l'espatlla la Suno, sorpresa que parlés amb tanta claredat davant la menuda, la petita que aleshores no aparentava entendre res.

– Com em sento? – va girar-se llavors una mica alterada. Amb la mirada roent d'algun sentiment sobrevingut, i seguretat en la paraula – No es tracta de com em sento jo... Ni tan sols em sento... Crec que ja no sóc capaç de sentir res respecte a ell – I s'ho deia de cop i volta fins i tot ullant-lo. 'Amb tanta fredor que, en aquell moment, ella mateixa se'n convencia'. Sobtadament, s'ho creia. – El problema no sóc jo... Però pot ser-ho en... en Vegeta.

Ni la pròpia Nasu era del tot conscient de la serenitat amb què, en aquell instant, se li cobrien les paraules i les emocions. 'No havia imaginat que una cosa així, pogués agradar-li tan poc'.

– En Vegeta?! – Ara mateix en Mefus no entenia tampoc res.

– Es pensa que pot arribar aquí... – va continuar parlant, aquest cop si desfent un tros d'aquella barra sense voler; fent que part de la darrera fila de l'estadi es girés entre espantada i esmaperduda. Va baixar el to i es va allunyar de la barana en veure-ho. – Es pensa que pot arribar aquí i trastocar-nos a tots... i marxar. I que tot continuarà sent igual. I tots esperen que sigui així, però...

– Però, què? – va preguntar suau la Suno, comprenent que s'havia perdut alguna cosa.

– Però hi ha sentiments que no es poden contenir tan fàcilment com qui veu passar una fulla seca empesa pel vent... Hi ha emocions que estaven bé on estaven... enterrades – va parlar, sabent que absurd com era: ni tan sols es referia a si mateixa – Tot anava bé, maleït sigui, Suno...

– Un moment... – va preguntar en Mefus ara, que acabava d'assumir quin seria el primer contrincant d'en Son Goku després d'aquell sorteig – Estàs dient que... Tens por que en Vegeta li faci mal?

La Nasu va deixar escapar inesperadament una riallada seca, ofegada pel somriure escèptic que l'acompanyava. 'Ni tan sols creia que fos veritablement possible'. Estava segura que, passés el que passés, l'home hauria trobat la manera a l'Altre Món de continuar superant-los a tots... o a quasi tots si és que, en veritat, en Gohan seguia sent més fort.

– Tinc por que l'idiota del meu germà s'insufli d'aquest absurd orgull que té... i que d'alguna manera... si perd... decideixi enviar-ho tot a orris. – va exasperar-se lleugerament, tornant a mirar endavant com si res – Que, derrotat, marxi a entrenar a vés a saber on. O que es quedi però que estigui completament ressetejat... com si la Bulma no hi hagués batallat gens els darrers 7 anys...

– No em puc creure que pensis que l'oncle no guanyarà – va quasi retreure-li la Reiya amb les celles arrufades i la mirada dolguda – Mama, tan fort és aquest altre home? El pare d'en Son Gohan...

Va quedar-se-la mirant un instant, visiblement torbada; més i tot del que volia reconèixer llavors. En pretès silenci. 'Almenys per breus segons'.

– Creu-me que ho espero, Reiya. El millor per tots és que en Vegeta guanyi aquest condemnat torneig... o almenys aquest combat en particular... I treure'ns-ho tots de sobre quan més aviat possible.

– Caram – va fer la Suno entenent, com a mínim per sobre, què volia dir la dona morena... 'D'aspecte ara tan humà que era increïble pensar que, de naixement, hagués estat princesa d'un altre món'. – Coneixes bé el teu germà...

– Anem, Reiya – va intercedir aleshores en Mefus sabent que era millor que el que hagués de dir la Nasu, ho expliqués sense la nena al davant – Podem fer un gelat, què et sembla? O una pila de gelats... – va afegir de seguida coneixent la fam enorme que sempre tenia la petita. – Serem aquí abans que comencin els combats seriosos...

– D'acord – va acceptar, no obstant força desconfiada, una nena que no entenia gens el comportament de la seva mare. 'No de feia dies'. I menys després de totes aquelles paraules sense sentit que, per ella, no havien tingut solta ni volta.

En Mefus, en canvi, creia poder comprendre què volia dir la Nasu. I era la Suno qui realment ho descobriria després d'aquella propera explicació. 'Un cop amb la Reiya ja en una altra banda'.

Era millor deixar-la explicar-se. 'Se li notava en la mirada que, fins i tot, ho necessitava'. Tenia una guspira encesa a les pupil·les, un tipus estrany de foc fred que no era ansietat però tampoc completa serenor.

– L'odia... o creu odiar-lo, almenys... – va explicar-se la princesa saiyajin, a la fi. 'Buscant aleshores, amb la mirada endavant, el cabell despentinat i purament saiyan d'en Son Goku'. S'adonava ara que podia arribar a dominar-se a si mateixa, fins i tot més del que abans hagués cregut. 'Encara que... més enllà de com de freda se sentís en ullar-lo... La Nasu sabia que, com a mínim, alguna mena de mur de contenció segrestava ja (dins seu) d'altres emocions'. Però li era impossible rescatar-les, per saber si estava gaire equivocada enmig d'aquell gel dur amb què era coberta feia ja més que un llarg instant. – Sé del que parlo, Suno. Jo també creia estimar-lo... Diuen que no són sentiments tan diferents... Que poden arribar a assemblar-se...

A la pèl-roja ni tan sols li havia sobtat tanta sinceritat, tot i que maquillada de passat.

– Els altres no semblen preocupats... Ni en Goku...

– No és clar que no – va fer irònica la mare de la Reiya, amant d'en Son Goku en el què aparentava ser ja una altra vida – Cap d'ells pot entendre tot el que deu barrinar en Vegeta ara mateix... Espero exagerar...

La pèl-roja va posar-li la mà a l'espatlla amb gest còmplice. 'Era difícil pensar que exagerava, sobretot amb aquell to de veu de feia segons... de preocupació tan absolutament continguda'.

– Potser només són els fantasmes d'un Vegeta que, en el fons, no t'agrada tant com l'actual... Qui sap si ell mateix s'adona que és una ruqueria continuar ancorat al passat... – va somriure-li intentant esvair-li els dubtes – Mira'ls ja entren endins... en breu començaran els combats... Per què no anem nosaltres també a menjar alguna cosa?!... Sé que és difícil, però...

'En realitat, al revés que feia unes hores; la Nasu tenia la sensació de poder-se cruspir tot el que li posessin davant en qüestió de segons'. Ni que fos per ocultar aquella petita preocupació, no tant de germana, que creixia dins seu; mentre un gel sense escrúpols ho tapava tot amb realista indiferència.

Va observar un darrer cop la pista... adés de seguir la Suno fora de l'estadi. Els organitzadors del campionat almenys s'estarien deu minuts més a netejar la tarima; abans de començar el Torneig de debò amb el combat entre en Krilín i aquell home enorme que la Nasu no havia escoltat com es deia. 'No seria pas cap problema per la força humana però fora de sèrie del millor amic d'en Son Goku'.

.

– Goku – Havia cridat el presentador, primer amb no massa intenció – Son Goku! – Havia insistit micròfon en mà quan aquest havia trigat una mica.

Se li havia atorgat el número onze que llavors no tenia rival. I no havia estat fins minuts després que aquell que s'havia hagut d'apropar a agafar una bola havia estat en Vegeta.

– És el número dotze – Havia assenyalat el presentador ros i la notícia havia caigut com una autèntica bomba entre els companys de batalles d'aquells dos saiyajins.

En Vegeta només havia ensenyat el número endavant amb un somrís perillós al rostre. 'Era el que portava esperant feia molts anys, el moment de vèncer en Son Goku'.

– En Vegeta és el dotze... – Havia murmurat en Cor Petit observant la pissarra encara sense creure-s'ho. 'Aquella primera fase del campionat, sens dubte, tindria un llistó molt alt'. Estava segur que el germà de la Nasu se'n moria de ganes.

'Exactament com abans, com quan veure-li aquell somriure astut a la cara li provocava ben poques simpaties'. Amb el temps tots s'hi havien acostumat.

– Ostres, en Goku lluitarà amb en Vegeta! – Havia saltat gairebé endavant en Krilín incrèdul. Allò els portava inevitablement a tots a un altre moment del passat, però ara seria el combat de dos col·legues. 'Bé, espero...', va pensar en Krilín insegur. – Caram – va somriure nerviós llavors – En la primera sèrie de combats!

En Gohan només feia cara d'estar tan astorat com el millor amic del seu pare.

I en Son Goku somreia clarament amb el repte a la mirada: – En Vegeta... – No es podria dir, passés el que passés, que aquell no seria un bon campionat d'arts marcials.

'Magnífic, en Kakarot per rival', va passar per la ment d'en Vegeta. Se sentia satisfet i tocat per alguna mena de sort. 'Ja l'esperava... sempre he esperat aquest dia! El dia en què guanyaré en Kakarot...! Me'n moro de ganes... i de derrotar-lo encara més... Pallasso'.

La notícia fins i tot havia causat estupor entre en Goten i en Trunks, disfressats del senyor Emmascarat, que intentaven endevinar ara qui dels seus pares guanyaria aquell combat que s'anunciava per a la primera fase.

Un dels últims enfrontaments a decidir-se per sorteig havia estat el que emparellava i anunciava el pols entre en Cor Petit i el misteriós Xin. 'Així – va pensar el namekià – Així sabré qui és'.

A en Krilín continuava semblant-li que els seus amics exageraven al respecte d'aquell paio.

D'entre les normes de sempre, només n'hi havia una de nova. Els combats no podrien durar més de 30 minuts, passat aquell temps els jutges en decidirien el guanyador.

Els resultats del sorteig, que aquella vegada s'havia fet davant del públic per maximitzar-ne l'espectacularitat, no havien passat tampoc desapercebuts entre la Bulma i la resta que els havien vist treure les boles de la capsa i quedar emparellats per a una interessantíssima primera ronda.

– Ei... en Goku contra en Vegeta en la primera eliminatòria – Havia comentat, una mica sense saber què dir, la Bulma que s'havia quedat pensativa en veure com aquell combat s'anunciava i com en Vegeta ensenyava al presentador aquella precisa bola. – Ostres.

Els altres havien fet el mateix gest que ella, i només la Xixi aparentava aleshores haver-se animat de cop i volta. – En Goku guanyarà.

Això, és clar, havia deixat l'estranya sensació de la Bulma enrere.

– Sí, home! En Vegeta s'ha entrenat molt, mentre no sabem què feia en Son Goku a l'Altre Món. Guanyarà en Vegeta! – Havia dit sense parar-s'ho a pensar gaire. Només per defensar la seva parella davant la seguretat de la Xixi. – Jo mateixa vaig perfeccionar-li la seva sala d'entrenament i gravetat. Aquesta vegada ho aconseguirà... i us quedareu amb un pam de nas!

– En Goku lluita per la supervivència econòmica de la seva família – No s'havia tallat ni un pèl la filla d'en Gyumao, més que convençuda del que estava dient. 'Era així, és clar'. Ella mateixa li ho havia demanat – És un bon motiu per combatre i no només passar-s'ho bé com en Vegeta...

'A casa de la Bulma ja tenien diners... molts diners', pensava. Però la científica no tenia intenció de cedir en aquella batussa dialèctica.

– Guanyarà en Vegeta!

– En Goku!

– En Vegeta!

– Prou noies, prou! No sigueu criatures!

– Tu, calla! – Havia estat en l'únic que ambdues s'havien posat d'acord... 'En callar en Iamxa'.

– D'acord, d'acord – Havia cedit ell, després d'haver rebut un cop al cap de les dues dones. – Tampoc cal que us poseu així... Quina creu...

.

Després del sorteig, els organitzadors del certamen els havien convidat a esperar-se entre vestidors, entre aquella sala d'espera a partir de la qual accedirien a la tarima i un pati interior d'aspecte tradicional.

Fins i tot en Son Gohan s'havia adonat que sí en Vegeta havia somrigut i havia callat, en Cor Petit tampoc havia tornat a parlar de feia estona.

– Des que s'ha acabat el sorteig, en Cor Petit està una mica absent, no trobes Son Gohan? – Li havia preguntat la Vídel en veure'l observar l'estrany ésser pàl·lid i alt.

– No, de cap manera. És la seva manera de concentrar-se abans d'un combat... – Li havia respost, tot i haver de reconèixer que la situació no semblava prou difícil com perquè es concentrés amb tanta atenció. 'Que ho fa que està tan estrany?!. Tan poderós creu que és el seu rival?'.

En Krilín, en canvi, preferia burxar en Son Goku que feia ja sense parar exercicis d'escalfament.

– Tens ganes de començar, eh, Goku? – Li havia interpel·lat entre somriures.

– No t'ho pots pas imaginar... Ja hi hauríem de ser! – Li havia respost el seu amic sense deixar de fer escalfaments i flexions amb els braços. 'No podia pas dir que no en tingués moltes ganes d'aquell combat contra en Vegeta'. Seria interessant de fer.

– Enfrontar-se a en Vegeta el primer combat és gairebé com arribar a la final... – Havia llavors continuat parlant en Krilín del tema, encara que aviat el guerrer saiyan de gi terrestre s'havia fixat també en el rostre i l'aïllament d'en Cor Petit.

'Era massa excessiu, fins i tot pel namekià'. – També en té moltes ganes, ell... Em fa l'efecte que ens haurem de veure les cares en la segona volta – Havia continuat parlant el guerrer baixet sense adonar-se'n – Cor Petit, no m'estovis gaire!

I tot i així l'atenció del namekià, i aleshores la d'en Goku, aparentava estar forçosament enfocada a aquell tal Xin.

L'humà, finalment, havia vist què els preocupava encara.

– Sou la pera, eh?!

.

.

– Va – va insistir la Reiya que s'havia atipat de gelats – Escolteu la megafonia de l'estadi? Ja ha començat el combat d'en Krilín i d'aquell homenot...

La Nasu ni tan sols s'havia immutat, però havia somrigut (això sí) per l'entusiasme que la seva filla havia decidit mostrar pel campionat. 'Era prou conscient que, en el fons, la nena sabia que aquella primera batalla no tindria gaire més història que la d'en Krilín guanyant sense esforç'.

– Per mi no corris! – va fer broma en Mefus, exagerant la seva poca simpatia per les batalles. La Suno i la Nasu s'havien afegit a ells i a aquell mossec; minuts després d'haver-les deixat parlant soles sobre el que, n'estava segur, era un molt comentat enfrontament entre en Vegeta i en Son Goku. 'En tenia prou amb conèixer parts de la història per valorar-ne la importància... tot i que la reacció de la germana del príncep saiyajin li n'havia donat una idea força aproximada del que en podien esperar'.

La Nasu no podia negar no haver-se atipat en aquell moment de distensió. 'Encara que tingués molt present el que havia sentit i pensat feia tan sols un moment'. De fet, l'ansietat – o com se'n digués de tot allò que en el fons sentia – encara li havia obert més la gana, finalment...

– Qui deu ser aquest tal Xin, que s'ha sentit per megafonia que li tocava a en Cor Petit, mama? – Havia preguntat aleshores la menuda, tot avançant entre un bon nombre de gent per arribar al lloc on havien estat abans.

– No ho sé. Ni idea... – va fer, en aquest sentit tranquil·la, la Nasu – Però no crec que sigui un problema...

– Ja, és clar... – va riure la Reiya – El seu contrincant no és un saiyajin. Fins que no s'enfronti amb en Gohan o l'oncle ho té bé. Bé... o amb l'altre home – va fer afable, agafant-la de la mà a continuació, tot i que encara amb la reticència de sentir que la seva mare realment creia que el pare d'en Son Gohan i en Goten podia guanyar el seu oncle. 'Era absurd'. – Va mama...

– Som-hi! – La Suno va intentar mantenir el to animat de la xica en parlar. – Mireu, tota aquesta gent, al final no serem els únics sense seient que ens posarem allà dalt. És ben bé que mai ha passat res...

– Però tu ets doctora o directora general de seguretat, noia? – va fer broma aleshores en Mefus, fent gala d'una confiança i d'un aire extravertit que va sorprendre la mateixa Nasu. 'I ara a aquest què li pica?', va qüestionar-se veient-lo parlar a la Suno amb naturalitat.

– No conec el món de les arts marcials però hi ha recintes esportius en què fa temps que van prohibir que hi hagués gent que es quedés dreta per mantenir l'ordre públic i... – Malgrat l'extensió del relat, la Suno aparentava encantada de deixar-li anar (ara) tota aquella explicació.

Realment la Nasu no estava segura de no haver-se perdut alguna cosa.

.

– Ha guanyat el pare! – Saltava en el mateix moment la Maron al seu seient – Ho veieu?

– Ja t'ho he dit abans, noieta – va fer-li la gràcia en Iamxa, que se'n cuidava. Ja era gros que li hagués de prestar atenció ell mentre la Bulma i la Xixi passaven de discutir-se a parlar-se amb cordialitat amb la mateixa tranquil·litat amb què en Krilín havia vençut aquell homenot gros que havia tingut davant – El teu pare és l'home més fort d'aquest món – va riure – D'entre els humans... – va afegir per si mateix en veure com en Krilín marxava satisfet de la tarima.

Mentia?. La veritat era que en Iamxa no n'estava pas gaire segur. Al cap i a la fi també hi havia en Ten Shin Han... però feia molts anys ja que no el veien... Què se n'hauria fet?

.

– Mira, mama! – va fer la Reiya arribant al capdamunt de l'estadi – Ara li toca a en Cor Petit. Ànims Cor Petit – va cridar amb totes les seves forces, mentre la Nasu, en canvi, somreia en veure-la decidida a deixar-se les cordes vocals pel namekià.

– No cridis tant que igualment no et sent amb tant xivarri – va dir-li la Suno, agafant la petita per les espatlles, tot i que la Reiya estava convençuda que veurien un gran combat.

– Estàs millor? – va aprofitar el moment per preguntar en Mefus a la saiyan – Ets ben difícil de llegir...

– Jo sempre estic bé... – va respondre-li amb un somriure que, no obstant, al tsufur va semblar-li més teatralitzat que res més. – I estaré millor quan guanyi en Cor Petit... – va observar un moment però la tarima on s'havia de disputar l'enfrontament i on ja esperaven ambdós rivals – Carai, és un tipus ben estrafolari aquest tal Xin... No fa pinta de ser humà...

.

– Què et passa, Goku? Tant et preocupa aquest Xin...? – va preguntar-li de nou en Krilín quan va veure que en Son Goku es mirava amb rostre excessivament seriós en Cor Petit i el seu contrincant, que ja eren fora, davant de tot el públic.

– Una mica sí...

En Vegeta tampoc les tenia totes amb l'aparició d'un ésser tan enigmàtic. – Bé, ha arribat l'hora del segon combat – va dir-se a si mateix – Ara ho veurem! Per fi comprovarem la capacitat d'atac que té, sigui qui sigui, perquè fins ara no hem pogut veure-ho...

.

– Escolti... – va sentir, un Cor Petit completament concentrat, que algú intentava parlar-li des del darrere. Era el presentador al límit del ring on ara començarien a lluitar – Suposo que no destrossarà la tarima com l'últim cop,... oi?

Ja li havia insistit almenys un cop abans en allò. Va somriure de costat sense assegurar-li ben bé res i va centrar-se a mirar el seu contrincant.

El tal Xin, amb la cresta al cabell i aquella mirada estranya, continuava somrient com si sabés coses que ell no sabia... com si anés un pas per davant de tothom. 'En Cor Petit tenia la sensació que, de fet, per en Xin aquell combat no era més que una oportunitat de divertir-se'. Però hi havia alguna cosa... quelcom en ell... que l'incomodava.

Encara no sabia què. I no tenia res a veure amb què digués saber qui era en Son Goku... o amb què conegués la Nasu de vés a saber quin episodi del passat...

'Sabria ella de qui es tractava?'.

Va fixar la vista endavant, però els pensaments van tornar-lo a assaltar amb força abans i tot de treure's el turbant i la capa. – Qui deu ser i d'on ha sortit? – va pensar en mirar-lo més i més – Què em deu passar? – va caure-hi aleshores – Per algun motiu em costa lluitar amb ell... És el primer cop que el veig, però...

El que no s'esperava, de cap de les maneres, era que en Xin parlés sense ni tan sols moure's. 'Sense que ell expressés cap d'aquells dubtes en veu alta, encara palplantat allà dalt on se suposava que havia anat a batallar'.

– Aviat ho sabràs.. qui sóc – va somriure d'una manera que encara va entravessar-se més al cap d'en Cor Petit – Però ara... Passem-ho bé amb el joc.

'No podia, no podia fer-ho'. Alguna cosa al cap li deia, ara sí amb tota seguretat, que no podia lluitar contra aquell home.

Un raig, quasi amb la força d'un llamp, va irrompre al seu cervell anunciant-li-ho...

Una vegada més sentia tenir una ben evident barreja de sentiments al seu interior. Però era una guspira del que semblava saviesa, la que li indicava que era millor deixar-ho estar. 'Ni tan sols tenia a veure, no estrictament, amb la força del contrincant'.

– Em... sap greu... – va dir de cop i volta – Jo abandono...

La notícia va causar estupor a tot el públic, però en especial als seus companys. 'Si no hagués anat en compte per evitar espatllar res, la mateixa Nasu hagués tornat a caure endavant arrencant la barana de lloc enmig de l'astorament en què es trobava'.

La Reiya havia quedat amb la boca completament oberta. 'Sense creure-s'ho'.

I el conductor de l'espectacle no n'era menys, no en rebre aquella sorpresa de proporcions descomunals. 'Ningú que el conegués, podia concebre'l abandonant una batalla... no abans de començar-la'.

El namekià senzillament va esquivar les preguntes del presentador i va entrar endins, travessant per un costat, i de nou, aquell tradicional panell darrere i entre el qual la resta de participants podien veure els combats.

Des de dalt de tot, la Reiya i la Nasu van perdre'l de vista de seguida que va posar un peu a l'edifici. Amb prou feines, des d'allà, distingien les persones que l'havien rebut a peu d'entrada. 'En Son Goku seria un d'ells... Què havia passat?'.

– No m'ho puc creure... – va repetir la Reiya, aliena a tot, en l'instant que alçava la vista amb una determinació a la mirada – M'ha de donar una explicació!

– Espera!

En Cor Petit, mentrestant, evitava les qüestions dels seus companys.

– Tant li has valorat la força, Cor Petit? – va preguntar en Son Goku seriós i, de fet, va ser a la única pregunta que, de moment, el namekià va considerar respondre.

– Sí – va fer encara taciturn i sense girar-se cap a ells – Hi ha massa diferència... Pertany a una altra dimensió...

En Krilín ni tan sols s'ho volia creure: – No pot ser. Deus fer broma. Ei, que després em toca a mi, lluitar amb ell!

A fora ja començaven a animar la Vídel que era la pròxima del grup en participar.

No obstant en Cor Petit ara mateix només estava per anar endavant i esperar que el Xin també entrés al recinte per resoldre'n els seus dubtes. En Son Goku se'l mirava intentant endevinar què passava exactament.

– ... Potser m'equivoco – va començar a parlar en Cor Petit quan va tenir-lo davant, a unes passes dels seus companys – Pe...però.. oi que és...?!

Indubtablement en Xin es divertia amb la situació: – Què? Qui diu que sóc?!

– Em sembla que... – va comentar entre murmuris en Cor Petit; a qui ara no escoltava cap de la resta de lluitadors – Em sembla que és... és un Déu Superior...

– No – Continuava amb aquell somriure gravat al rostre en Xin – S'equivoca.

En Kibito, entrant des d'un dels patis interiors del recinte, li estava a punt de resoldre: – És el Déu de tots els Déus...

La reacció d'en Cor Petit era evidentment d'incredulitat... i de molt respecte. Gairebé un respecte espantadís. 'En Kamisama havia aprés, en quedar al càrrec d'aquell món, que no hi havia res superior a una figura com aquella... molts pocs eren afortunats de veure'l'.

– De moment – continuava divertit en Xin – Guardi el secret... Per ara no vull que ho sàpiga ningú...

En Son Goku i la resta se'ls havien quedat mirant sense poder distingir què deien entre tant xiuxiueig.

'Per sobre dels quatre Déus inferiors, hi ha un Déu superior... i per sobre de tots, hi ha el Déu dels Déus. Té raó. Ho he sentit dir en algun lloc', va rumiar encara amb la suor al front i els ulls oberts com taronges, amb la pell verda característica de la seva raça més pàl·lida que mai.

Era evident per tots, ara, que a en Cor Petit li'n passava alguna.

– Què passa, Cor Petit...? – En Goku va ser el primer en anar endavant per esbrinar-ho – T'ha dit alguna impertinència? Vols que hi vagi i li digui quatre coses? – Amb el dubte de què passava, el saiyan encara es veia amb ànims de fer-hi broma.

Però el namekià no estava per bromes ara mateix.

– No! – va cridar alçant la veu gairebé sense adonar-se'n – No ho facis! No li diguis res! Si us plau! No li diguis res!

– Què?!

.

No tot el públic estava, aleshores, a punt d'assistir al combat entre la Vídel i l'Spopovitx; un paio desagradable de veure que, segons deien, havia canviat força des de l'última vegada.

– Reiya! – va cridar la Nasu girant-se amb tanta força que va fer fins i tot voleiar la faldilla que li arribava als turmells – On se suposa que vas?

– A saber què ha passat! És absurd que hagi abandonat – va cridar la nena ja escales avall, cap al carrer, però amb la intenció d'alçar el vol just després i immiscir-se com fos dins del recinte del Gran Torneig d'Arts Marcials.

– Espera!

Era inútil i la Nasu ho sabia. 'La seva filla, ara mateix, estava entre dolguda i preocupada'. Fins feia un moment havia posat moltes ganes en aquella participació del namekià.

La Nasu va bufar. 'Ara hauria d'anar a treure-la d'allà dins... encara que... sí, a ella també li assaltava la curiositat... i l'estupefacció'. Una cosa molt grossa havia d'haver passar pel cap d'en Cor Petit com per abandonar un combat. – Fantàstic.

– Vols que intenti tornar a entrar allà dins? – va oferir-se la Suno que també estava una mica sorpresa pels esdeveniments – Puc...

– No – va negar amb el cap la Nasu amb quasi ferocitat a la mirada. Però no contra la doctora del nord, sinó contra si mateixa que no aparentava capaç d'anar ella mateixa i prestar atenció a en Cor Petit... En el fons la Reiya tenia raó, en passava alguna i el namekià s'havia d'explicar...

'Després de la confiança que s'havien tingut sempre, era gairebé absurd que no anés ella mateixa a demanar-li per què dimonis abandonava el Torneig a les primeres de canvi'. El seu rival no podia pas ser tan poderós... i encara que ho fos... ell no ho hagués deixat mai, com a mínim fins a comprovar que era impossible.

– Nasu... – va fer-li notar en Mefus que els havia deixat sense una resposta, quedant-se callada després de rebutjar l'oferiment de la pèl-roja.

– Hi vaig jo... També vull saber què ha passat – va mirar-los, perfilant un somrís abans de girar-se ella també cap a les escales, no gaire enllà d'on eren – Us quedeu aquí? No crec que sigui per gaire estona...

– És clar... – va acceptar la Suno de seguida, quasi com si hagués estat esperant que la Nasu fes aquell pas – No ens mourem pas... Encara hi ha molts combats per veure – va picar-li l'ullet.

En Mefus només va aspirar aire teatralment, assentint. – Que no ho saps, Nasu? Un Torneig d'Arts Marcials és la il·lusió de tota la meva vida...

La Nasu, en escoltar-lo, gairebé va deixar escapar un riure ofegat. – No desesperis. Fins ara!

'Qui li hauria dit una vegada que en Mefus acabaria per tenir sentit de l'humor i tot'. Qui li hauria dit que en tindria ella, de fet...

.

Una tromba s'apropava a la sala d'espera d'aquell campionat, sense que ni tan sols en Cor Petit s'ho esperés. 'Hauria d'haver imaginat que causaria una reacció així... però veure-la aparèixer allà – i de quina manera – l'havia pres completament per sorpresa'.

– Ets molt popular – va somriure en Son Gohan a la seva amiga – Endavant, Vídel! – Havia arribat el moment que ella i l'Spopovitx, que ja havia sortit a l'exterior, s'enfrontessin.

– Sí! – va fer segura la filla del senyor Satan – Merci! – 'No sabia per què, però el fet que ell li donés ànims li insuflava fins i tot més energia'.

Un terrabastall de passos de passadissos interiors va fer-la, però, girar-se un moment. Tots eren ara a l'expectativa del què passava exactament amb aquelles corredisses.

– Vine aquí! – van escoltar un dels monjos cridar.

– No hi pots estar tu en aquest edifici! És restringit per a l'organització i els participants al Torneig!

Ningú aparentava respondre'ls llavors.

En Cor Petit, sense acabar de situar-se, va aguditzar l'oïda per intentar saber què passava. En Son Goku, com en Krilín i en Gohan, només feia cara d'estar completament perdut. Què podia passar allà fora perquè aquells homes grans cridessin d'aquella manera?.

Un segon després, i amb el Vegeta completament impassible al què fos que estigués passant, dos d'aquells homes van entrebancar-se amb la pròpia túnica en travessar una de les portes i van caure estiregassats a terra.

No hi havia ningú més enlloc.

– Estaven perseguint un fantasma? – va fer broma en Jewel, un dels participants que amb d'altres s'havia esperat més enllà; poc interessat de fet a contemplar la lluita dels demés. Fins que havia escoltat tot aquell soroll, i havia decidit apropar-s'hi.

L'A-18 era una de les que, en canvi, no havia fet ni més ni menys. 'Com aquell altre paio estrany que acompanyava l'Spopovitx o com en Kibito'.

Dels que no eren del grup d'en Son Goku, de fet, i a banda del noi ros i milhomes que havia increpat els monjos, només en Xin aparentava lleugerament encuriosit.

– No heu vist una nena? – va aixecar-se un dels organitzadors, espolsant-se la roba i mirant a tots costats – Una nena petita...

– Una nena petita invisible? – va continuar en Jewel amb la broma – Els únics que han entrat a la sala, heu estat vosaltres.

El segon home, que recollia el seu peculiar (i tradicional) barret de terra, no n'estava del tot convençut. 'El barret era rectangular i de color negre'. Va situar-se'l al cap amb molèstia.

– Anem, deu haver anat cap a una altra banda.

Un segon després que els homes se n'anessin i que la resta de participants s'espargissin per la sala, la Vídel va seguir sense reaccionar.

– Va, Vídel... Ja t'esperen al ring...

– Son Gohan – va assenyalar llavors amb dubte cap algun lloc del sostre entre una biga marcada en una part d'aquest i una mena de finestra petita i alta. – La cua... – va balbucejar un moment – És la criatura de la cua! – va completar la frase després.

Un segon més tard, la Reiya es deixava anar del sostre, quedant dempeus a terra.

– Uf – va somriure – Hauria d'haver procurat que no em veiessin entrar – va raonar. Tot i que abans que la resta reaccionés ja s'havia girat cap a un dels seus costats – Cor Petit!

– D'on... d'on surts tu? – va ser l'única resposta del namekià. 'Havia quedat prou exaltat amb la confessió d'en Xin com per, acte seguit, contemplar la invasiva, per inesperada, i surrealista, de nou, arribada de la nena'.

'Com podia tenir aquella habilitat per sortir de sota les pedres quan menys l'esperaves?'. Va pensar que no, que en realitat ja s'ho hauria d'haver pensat que apareixeria després d'allò. Sabia que era al Torneig de feia estona.

En Xin era l'únic, a banda dels membres del propi grup, que encara els observava. 'La presència d'una nena petita allà no cridava tant l'atenció com l'aterrada que havia fet protagonitzar a aquells dos homes feia un instant'.

En Son Goku que, després de preocupar-se per ell, havia quedat prop d'en Cor Petit; somreia àmpliament des del segon en què la sorpresa per l'afirmació de la Vídel s'havia convertit en certesa.

– Hola! – va saludar-la amb la palma de la mà oberta i en amunt. Va ampliar-se-li el somriure clar en veure que la nena li tornava la salutació una mica astorada. 'Tant com de fet havia fet estar fins llavors a un bon grup de gent'. – És difícil saber d'on apareixeràs tu, eh?! – va picar-li l'ullet familiar.

'Tan familiar que la Reiya ni tan sols va saber què dir'. Havia anat allà amb un propòsit. I com abans, no entenia el tracte proper que aparentava dispensar-li aquell home.

Va pensar en el sorteig. Aquell tipus era el contrincant del seu oncle i, pel que havia entès, podia portar-li problemes... Així que suposava que tampoc calia resultar-li tan simpàtica. – Ah... sí – va ser breu – Hola...

Hores d'ara ja s'havia embolicat la cua a la cintura, juntament amb el cinturó i el mocador lligat que hi duia. Va intentar col·locar-se bé la màniga ample que li patinava per l'espatlla abans de centrar-se en la seva intenció allà.

Va arrufar el nas i el somrís va deixar-los veure una mica les dents blanques i immaculades, abans de dirigir-se de braços creuats a en Cor Petit.

– No ho entenc – va canviar el gest completament, mentre escoltava que al seu darrere la Vídel deia alguna cosa a en Son Gohan i sortia corrent enfora cap al seu combat – Explica-m'ho, Cor Petit... perquè no ho entenc...

– Reiya...

'Per un moment ella semblava la mare, i el namekià tenia la sensació que sí... que s'havia d'explicar'. Però no. 'Coneixia perfectament aquella menuda'. A la Reiya no li agradava rebre ordres però sí donar-les... i no havia suportat mai en absolut que algú li parés els peus quan duia una cosa de cap... malgrat que ara no podia pas resoldre-li el dubte ni donar-li més explicacions que les poques que havia donat als demés. 'Era una criatura només', va bufar.

I ell tenia autoritat sobre ella. 'Com podia ser tan endimoniadament obcecada i manaire?'. Va recordar la seva mare amb un somrís de costat.

No se li assemblaria del tot físicament, però a manaires no les guanyava ningú.

– No ho entenc... – va afluixar el gest del rostre de manera que al namekià va semblar-li ara francament decebuda. 'Fantàstic'.

– Era més fort que jo...

– No ho entenc...

En Son Goku observava la conversa sense perdre-se'n detall. Havia canviat el somriure per una ullada seriosa feia tan sols mig minut, quan havia notat aquella evident complicitat entre en Cor Petit i ella. 'Era normal. Absolutament corrent'.

Tant com que la petita no hagués fet ni més ni menys a la seva salutació. Va notar una escalfor dins en comprendre, ell també, d'on havia tret part del caràcter la nena que tenia davant. 'Gairebé hi veia la Nasu en una altra època... a Nàmek o abans de la lluita contra en Cèl·lula, en qualsevol discussió absurda i decidida amb en Cor Petit d'interlocutor'.

– No ho has d'entendre – va ser tallant però comprensiu el namekià, dirigint-li un somrís tot seguit – Ets una nena petita.

El comentari no va agradar-li gens. 'Sabent que havia estat una mica massa impetuosa, va suavitzar el to ella'. – Però havies entrenat molt... havíem entrenat molt! – va defensar – Estic segura que no és tan fort. Podies guanyar-lo de tros... Per què has abandonat? Tu sempre dius que és de covards, deixar-ho estar! – va deixar anar, amb els braços (ara) completament estirats a costat i costat del seu cos. 'A en Son Goku va omplir-se-li d'aire el pit en escoltar-la. Tot allò estava bé com estava, sobretot perquè era aquella mena d'ensenyances les que la farien una gran dona en el futur...'. En mans del namekià, part de l'educació de la seva filla estava en bones mans. 'Com ho havia estat una vegada l'educació d'un molt petit Son Gohan'.

Va tornar a somriure àmpliament, mirant-la.

– Ell és molt poderós, Reiya – va dir llavors en Cor Petit, tot i ser conscient que des d'un punt o altre de la sala el Xin l'observava. Va decidir deixar el rostre impàvid ara, i somriure-li de nou en veure la frustració real de la menuda. 'Decididament, com li havia dit a la nota, ella apostava per ell'. Va sentir-se completament orgullós... i tocat per alguna mena de sentiment que prou ben coneixia... el paternal. I gairebé li era incòmode pensar tot allò amb en Son Goku al costat. Va deixar escapar una mica d'aire abans de posar-li una mà al cap: – Tinc les meves raons.

'Passés el que passés, no tenia cap intenció de convertir aquella jornada en una batalla per la paternitat d'aquella nena'. Era prou conscient de qui n'era el pare... malgrat que ningú podia impedir-li protegir-la amb la pròpia vida si feia falta. 'No era, és clar, com si de veritat necessités fer-ho'.

Va sospirar de manera imperceptible. – A la propera...

Increïblement, ella va aparentar conformar-s'hi. – A la propera jo també hi participaré.

En Krilín era ara el que havia decidit fer-li una pregunta, tot i que tenia ja – com en Son Gohan – l'atenció partida entre aquella conversa i el combat que acabava de començar allà fora. De moment, la Vídel guanyava de carrer.

– Avui ens tens ben desconcertats, eh? – va dir-li a la Reiya en mirar cap allà on era. De seguida havia atret l'atenció de la nena, molt més calmada ara, després d'haver seguit fins al final el primer impuls que li havia passat pel cap. 'El de córrer a trobar en Cor Petit i saber per què, per què deixava una lluita abans de començar'. – Així que al final et tenim d'espectadora...

La saiyan va girar-se cap a ell. 'Tampoc sabia ben bé què dir'. – Hem improvisat... La mare – va dir amb cert to de resignació – La mare porta tot un dia improvisant... Ja la coneixes... Doncs com és ella, però pitjor...

– Diràs com ets tu també, mocosa – va riure en Krilín fent-la enfadar una mica, tot i que era evident que aquella aparició no havia acabat ben bé allà.

– Bé, Vídel bé – va exclamar en Son Gohan, malgrat tot més pendent del combat que es disputava fora. 'Havia entès que, d'alguna manera, era sa que el seu pare tingués contacte amb aquella nena...'. Només que potser era injust que ella no ho sabés tot. Va decidir concentrar-se en la seva companya d'institut. La Vídel. 'Havia d'estar molt trasbalsat per tot; com per tenir ganes de riure només per pronunciar-ne el nom amb la ment'. Va sentir-se incòmode en caure-hi. – Va, que pots vèncer-lo!

.

Les paraules de la seva filla s'havien clavat ben al fons del cap d'en Son Goku.

– Hem improvisat... La mare... – va dir amb cert to de resignació – La mare porta tot un dia improvisant... Ja la coneixes... Doncs com és ella, però pitjor...

Sabia que era allà des de què la Suno pràcticament els ho havia descobert... però va baixar el cap quasi amb un mig somriure, que finalment va ofegar, en entendre que la Nasu havia estat diferent aquell dia. No abans o després. O no tant com precisament llavors.

'Era la seva presència allà el que l'havia hagut de fer actuar com deia la Reiya'. L'odiava?. 'No, si l'odiés, no hauria deixat que la seva filla hi fos'. O sí... Al cap i a la fi... per què havia de no retraure-li la seva actitud?!

'Se n'havia anat... i malgrat dir-li que era conscient de no haver estat prou a l'alçada... ell sabia que s'havien dit i promès coses que havia decidit deixar en un no res'. Ni tan sols li ho havia retret.

Sense voler va recordar amb claredat aquell dia de comiat al Palau de Déu, just abans de la lluita contra en Cèl·lula.

– La Xixi i en Son Gohan són responsabilitat meva – va aclarir-li en aquell llavors – Perdona'm... jo... – Tenia la necessitat de recordar-li-ho, encara que potser ella ja no el cregués, encara que la reacció pogués ser pitjor. La Nasu però no aparentava (no en aquell moment) tenir la força suficient, l'empenta habitual, per lluitar per aquella seva relació novament frustrada – Sempre t'estimaré. Però ara no puc fallar al meu fill...

– És un adéu, doncs? – Els nervis van fer que deixés escapar una rialla molt poc sincera. En aquell instant en Son Goku havia estat capaç de gravar dins seu cadascun dels gestos corporals d'ella... cadascuna de les paraules.

I no obstant no havia caigut mai en el detall. Només ara ho veia clar. Ella s'havia posat la mà al ventre en fer-li aquella pregunta... 'Ella havia callat, perquè era evident que ja aleshores ho havia de saber'. Acabava de sortir de la Sala de l'Esperit del Temps, el seu embaràs havia d'haver-se accelerat en aquell lloc... Ella ja estava embarassada en la lluita contra en Cèl·lula... és clar...

Mai abans ho havia pensat amb aquella cruesa d'ara. 'L'havia mentit, ella mai havia arribat a estar un any sencer en aquella sala'. No sola.

Ben pocs retrets hi havia hagut en aquella trobada que recordava.

– T'estimaria molt poc si deixés que canviessis per mi. M'estimaria molt poc a mi mateixa... És aquest, en Goku noble i aferrat als principis, del que jo estic absurdament enamorada. L'altre es deia Kakarot... i no és l'home amb qui, l'últim cop, jo vaig fer l'amor.

'Quasi podia sentir l'autenticitat d'aquelles paraules dins del seu cap'. Només que ara sabia que, en aquell moment, no només estava renunciant a ella.

Va intentar mantenir-se somrient en observar la Reiya que bromejava amb en Krilín.

En Cor Petit, pensatiu encara pel tema d'en Xin – i es temia que ara per tot el que suposava veure la Reiya a la mateixa habitació que ell –, havia sortit silenciosament a un pati interior del recinte. A un pati paral·lel a aquella mateixa habitació...

'No pretenia separar-los'.

No en tenia cap dret. 'Ni tan sols de dir-li la veritat'. Ho acabava de veure amb insultant claredat.

Va fixar-se, una vegada més, en la cua de la nena. 'La cua que ell havia dut'. I que almenys en Gohan també havia portat molt temps.

Allà estava la petita Reiya, amb les polseres al braç i les canelleres vermelles d'en Cor Petit. Amb la pedra que, per en Son Goku, suposava una antiga promesa incomplerta a la cintura.

Era filla d'en Son Goku aquella criatura? O ho era més aviat d'en Kakarot?. 'No, va negar-se a si mateix, ell mai havia estat en Kakarot... ni tan sols amb la Nasu... ni molt menys amb la Nasu...'. Com deia ella, l'home que l'havia estimat, fins i tot essent la princesa saiyajin, havia estat el terrícola... simplement en Goku.

No havia estat ningú més en tota la seva vida. 'Només potser quan havia lluitat ferotgement contra algú... en cap cas a l'hora d'estimar ni a l'hora de moure's amb fins honestos a una batalla'.

No calia dir-s'ho tampoc, però era força conscient d'actuar, a vegades a més, per pur egoisme saiyajin. 'Per instint de superació o ganes d'un major repte...'. No havia volgut reconèixer-se mai que aquell fos també una mica en Kakarot.

'Kakarot només era la manera desafiant o exasperada com l'anomenava en Vegeta'. Aquell nom no significava res més per ell.

Sempre havia actuat segons aquesta mateixa creença.

Va avançar aleshores, amb un parell de passos, a la nena que se situava una mica més endavant, i que parlava encara amb en Krilín. 'Per prestar atenció al combat de la Vídel: El seu fill Gohan no feia una altra cosa'.

– Com ho fa la noia?

En Krilín també es va girar per fixar-s'hi.

– Es defensa molt bé.

– Sí, té moltíssima més força que el seu rival – va assentir en Gohan – Té molt bona tècnica.

I era veritat, la Vídel dominava l'enfrontament. Però... Però ja en feia estona... i l'Spopovitx ni tan sols aparentava estar cansat.

Un estrany pensament va cobrir en Goku. 'Quasi com si un flaix li hagués arribat amb força al cap en veure lluitar aquell home...'. No era normal... no ho era gens.

'Era com si no tingués vida al seu interior'. Però era allà, rebia cops, perdia cada vegada més terreny... i tot i així...

– Aquesta noia és genial! – Anunciava l'àrbitre i conductor del que pel públic era un autèntic espectacle – L'Spopovitx, tot i que és un home de molta planta, no encerta ni un sol cop!

Alguna cosa va fer (però) que, com a mínim durant uns minuts, en Son Goku deixés de nou de prestar atenció a aquell combat. 'Ni tan sols ho va pensar'.

Simplement va girar-se en escoltar aquella veu.

– Per aquí senyoreta... és per aquí... – va fer un d'aquells homes que no feia gaire que s'havia estavellat contra el terra davant de tots – No es preocupi. Ja entenc que vulgui parlar-hi... és clar...

El monjo semblava atent i completament embruixat. 'No obstant, ella no n'era de bruixa'. Bé, no exactament.

– A vegades són més efectius els trucs de la teva dona que un cop de puny, germanet. – va somriure a en Vegeta que havia estat un dels primers en girar-se, en aquest cas en haver notat clarament la seva presència. 'A ell, a diferència dels altres, tampoc li interessava tant el que fes la filla del ruc d'en Satan sobre el ring'. Només s'hi havia interessat lleugerament per com de rar era el seu rival.

L'home que l'acompanyava va aparentar no entendre el comentari de la dona i va tombar-se enrere en escoltar que algú el cridava. – No cridi gaire l'atenció, senyoreta... D'acord?

– No es preocupi... – va picar-li ullet deixant ben clar què volia dir seguir els trucs de la Bulma.

– La Bulma... – va riure en Krilín que, com tots els seus companys, també s'havia girat ja cap a ella.

– No ho havia provat mai encara... No es pot negar que no sigui efectiu...

– I això que no et deus haver ofert a ensenyar-li... – va callar de cop i volta, sabent exactament que tenia en Vegeta al costat i que aquest no havia de per què saber tots els trucs de la Bulma adolescent que ell no havia conegut. Va estossegar en notar que en Vegeta el mirava amb sospita, però que feliçment no aparentava haver entès res.

La Nasu, que havia tingut prou converses íntimes amb la Bulma com per saber-ho, va negar l'observació simplement amb un somriure.

– Mama...

'Era tot tan normal... tan pacífic... tan com si no hi fos... que en Son Goku va observar-la amb el cor en un puny i la sensació que, mort com estava, havia tornat a ser un fantasma... un espectre transparent... d'alguna manera'.

Però no ho era pas... continuava sent de carn i ossos. Com a mínim per tots els altres.

No podia apartar la mirada d'ella. 'Inesperada com havia estat la seva arribada, era en aquell moment quan començava a ser conscient que ella era allà'. Somreia. Es movia amb naturalitat i duia aquella vestimenta humana, i aquell calçat trenat, que mai abans li havia vist. Tampoc havia estat habitual en ella dur una cua alta al cabell. 'Era com si s'hagués humanitzat i, a la vegada, s'hagués fet més adulta... més madura... més... Va somriure amb la vista en pensar-ho: més mare'. Era una mare.

Però en algun lloc havia d'haver-hi encara la guerrera saiyajin, se li veia en la mirada i en el gest; encara que hores d'ara ni tan sols l'hagués mirat directament. 'La princesa saiyajin que ell coneixia, mai li havia esquivat la mirada'.

Els records tornaven a bombardejar-lo. I tenia totes aquelles sensacions molt presents.

– I què se suposa que m'he de dir a mi mateixa? Que ho faig també, que em mantinc allunyada de tu, pel bé de la teva dona i el teu fill? – Li havia dit també un cop tot i que no exactament en to de retret. Havia estat aquella vegada que no feia tant que ell tenia a la ment. 'L'ocasió en què s'havien acomiadat com a amants... al Palau de Déu... al lloc on ella s'havia tornat la dona que, de totes totes, era ara'.

Va veure-la girar sobre els seus passos i dirigir-se a la Reiya amb el nom d'en Cor Petit als llavis. En aquell moment en Krilín, i inexorablement també en Gohan, ja havien notat que ella no li havia dirigit ni un sol mot... ni la més mínima atenció.

Gairebé podien pensar que no l'havia vist. 'Tot i que en Vegeta, que havia estat prou atent a tot, malgrat fingir indiferència, podia jurar que sí que l'havia vist'.

– Bé – va dir-se a si mateix, sense pronunciar aquelles paraules en veu alta – Bé, germaneta. Dignitat reial i orgull saiyajin sobre totes les coses. No esperava menys de tu...

– Què redimonis ha passat? – va preguntar la saiyan quan en Cor Petit va tornar a la sala després d'haver-la prou notat... i d'haver sentit la seva veu a passadissos de distància. – Va tot bé?! – va agafar-lo del braç, aquesta vegada sí molt més improvisadament del que podia semblar. – Et trobes bé? Tan fort era aquell home?

– És complicat d'explicar, Nasu... – va respondre-li. 'Tenia l'efectiva sensació que ella havia estat exagerant aquella fredor cap a en Son Goku'. Però ara en canvi aparentava franca en dirigir-s'hi. Va buscar-li alguna cosa a la mirada. Alguna cosa que li digués que no l'estava utilitzant per... 'Per Kami... per Kami mateix, que no deixava de ser ell, i que (a la vegada) era en Dende en l'actualitat... Com podia ni tan sols pensar una cosa així?'.

Ella sempre havia estat obertament sincera amb ell. 'Com a mínim fins que tot s'havia embolicat al seu cap amb l'anunci de la tornada d'en Son Goku'.

Va parlar-hi mentalment. – És un Déu. No puc... No vol que en digui res més de moment.

Ella va respondre'l de la mateixa manera. 'Ho podia fer quan ell li hi deixava el camí lliure: per la senzilla raó que ell era capaç de llegir-li la ment en aquells instants en què es comunicaven'. Parlar amb la ment, amb tan extrema facilitat, era un dels avantatges de tenir de company en Cor Petit. 'Si ell decidia fer-ho; ella només havia de pensar alguna cosa per tal de fer-s'hi entendre'.

En moments així, el do d'en Cor Petit es convertia, doncs, en una mena de conducte d'anada i tornada. 'Un conducte de comunicació que en Cor Petit podia escollir utilitzar quan s'ho proposava'.

La Nasu ni tan sols era conscient de fer cap mena de sobreesforç mental per dirigir-s'hi. 'Hagués estat diferent si s'hagués hagut d'espavilar ella sola per expressar-se d'aquella manera'. – Així que... un Déu?

– Sí... l'havies vist abans? És el del fons...

Ella va girar-se estranyada. I va tornar a mirar als ulls a en Cor Petit. Encara ara el subjectava del braç. Va deixar-lo anar en adonar-se. 'No és que el contacte mínimament físic s'estilés entre ells quan hi havia gent davant'. Però no havia estat expressament.

'Allò no'. Podia jurar-ho.

– Per què l'hauria d'haver vist abans? No...

– Et coneix...

En Cor Petit va trencar, sobtadament, la comunicació. 'Merda'. Havia estat tan concentrat en la seva aparició, en la confiança que es tenien i que, aparentment, li permetia mig confessar-s'hi... que no havia caigut en què, de fet, el tal Xin podia llegir-li el pensament.

– Ja en parlarem... – va dir finalment en veu alta.

– No entenc res... – va assegurar ella, mirant de nou estranyada al Déu, que l'observava ara quasi amb una familiaritat descarada. I que somreia divertit aguaitant en Cor Petit, que gairebé volia fer un forat i amagar-s'hi. 'Li imposava molt respecte aquell ésser... ja que en efecte era més que un Déu... El Déu de tots els Déus'.

– És desesperant – va bufar la Reiya prop d'en Son Goku i en Krilín – Quan comencen a parlar entre ells així. Condemnada telepatia...

'Així era habitual'. Ells dos, la Nasu i en Cor Petit, sempre s'havien compenetrat perfectament. No era res nou per ell. En Son Goku va ullar la seva filla en silenci i després va veure com la Nasu es quedava mirant en Cor Petit, que s'havia repenjat al marc de l'entrada d'entre aquell altre pati i la sala on eren.

Va girar-se finalment, espolsant-se la faldilla blanca i col·locant-se bé una de les tires del top que se li devia haver mogut en fer algun gest brusc. 'No en sabia gens de portar aquella roba amb naturalitat', va pensar la Nasu per si mateixa. 'Tot i que cada vegada s'hi havia anat sentint més còmode... fins a adoptar aquell estil com a propi'.

Va ser aquell l'únic moment en què el va mirar. Malgrat que va ser un breu segon i que després va passar-li pel costat per molestar expressament en Vegeta.

– Benvingut – va dir senzillament, i quan en Son Goku encara alçava el rostre per buscar-li aquelles pupil·les negres; per intentar llegir en elles, també ell, alguna cosa que li digués si tota aquella indiferència era real... la Nasu simplement va desviar el rostre i va passar-li pel costat amb determinació. 'Posant una mà al cap de la seva filla, en un gest maternal, quasi desapercebut, abans d'empènyer suaument a en Vegeta per fer-se lloc entre ell i el forat que hi havia per veure el combat de fora'.

– Què, germanet? Apassionant, oi? – va fer broma, observant-lo un moment. Ell va limitar-se a ignorar-la.

Una remor nerviosa s'estenia entre el públic en aquell moment, i en Son Gohan que s'havia perdut la meitat de coses que havien passat allà dins per tornar a estar pendent del combat de la Vídel, es premia aleshores els punys amb exagerada tensió.

'Alguna cosa no anava gens bé'.

En Son Goku va esforçar-se a dedicar tota la seva atenció a l'enfrontament en notar la reacció del públic i també, en mirar-lo, la mandíbula tensa del seu fill.

Havia tingut un mal pressentiment al respecte just abans que l'aparició de la Nasu el distragués completament.

'De seguida va veure, però, que era inclús més greu del que creia inicialment'.

– Semblava que ja estava quan m'he girat per comprovar com anaven... però... – va dubtar en Son Gohan – S'ha aixecat una vegada i una altra... No pot ser humà.

No feia falta haver vist tot el combat per adonar-se que la Vídel, hores d'ara, estava més que esgotada i que la mirada perillosa de l'Spopovitx no presagiava res de bo. Estava ensangonat dels cops que ella li havia clavat, però no aparentava gens tocat. 'No en el fons'. La seva energia era exactament tan buida com en començar.

Va clavar-li una bufetada forta al rostre, minuts després d'observar-la de la forma més ferotge que tots plegats haguessin pogut imaginar. 'No tenia ànima'. No feia l'aspecte de tenir-ne. I no era cap joc de paraules.

Fins i tot en Cor Petit va apropar-se a la resta en notar que alguna cosa, molt diferent al que podia considerar-se normal, passava.

– És... és increïble – va balbucejar en Son Gohan... – Si abans ella... si no hauria d'estar dret...

Hores d'ara els músculs del coll d'en Son Goku també estaven completament tensats. Se li havia endurit la mirada al rostre i només tenia una seguretat: – Valdria més que abandonés el combat, Gohan... Aquest home té alguna cosa definitivament estranya...!

La Vídel va caure, després d'allò, un parell de vegades més al terra del tatami... i a més va a estar a punt de sortir de la pista... però, fins i tot en aquell sentit, va entossudir-se en utilitzar els seus coneixements de vol per resistir.

El peu de l'home li havia anat a espetegar a la mandíbula just abans.

Tenia el públic completament esfereït... i ara sí... sagnava. – Molt bé, Vídel – va concentrar-se per animar-la en Son Gohan, malgrat tot; convençut encara que havia de poder guanyar-lo. 'Ella havia demostrat sobradament que era més forta'. No tenia cap sentit que, de cop i volta, ja no ho fos. – Jo li vaig ensenyar a volar.

En Goku, no obstant, va mantenir el gest dur: – ... Però ara potser valdria més que hagués caigut fora del ring – va explicar de sobte.

'Amb aquelles paraules confirmava els pitjors temors al seu fill... En Son Gohan havia patit com un boig per ella en veure l'extraordinarietat d'aquell tipus estrany... Malgrat que havia pensat ara que, d'alguna manera, pel sol fet de resistir, la Vídel podria trobar la manera de vèncer'.

'Començava a adonar-se que no'.

D'altra banda... la Nasu, que havia vist el mateix que tots i que, de cop i volta, escoltava (tot i mirar endavant) les paraules d'en Son Goku; va poder notar ella també com aquell paio no desprenia una energia real... no d'una persona humana, com a mínim.

Va sobresaltar-se en acabar d'escoltar-lo parlar.

– Aquest Spopovitx és un home estrany de debò... – Se'l sentia preocupat fins i tot en el to de veu, però la princesa saiyan no tenia prou valor per mirar-lo ara – Sembla que els cops que ha rebut no li hagin fet cap mal i té l'aspecte d'un autòmat.

– Què vols dir? – va qüestionar-lo en Son Gohan.

– Jo mateix no ho entenc gaire...

Sense aparentar afectada la Nasu va saber que aquell to de veu, la seva condemnada veu, podia arribar-li molt endins fins i tot quan intentava tenir tots els seus sentits en aquella pobre noia que combatia allà fora.

'Escoltar-lo, encara que fos en els pitjors moments, sempre acabava per generar-li una maleïda emoció càlida al pit'. Era un mal moment per recordar-ho. Amb l'únic amb qui es va veure amb forces d'intercanviar una mirada va ser amb en Vegeta que estava tan impertèrrit com ella al seu costat.

– Millor que no ho miris això... – va sentir també que en Krilín recomanava a la Reiya, encara que era absurd pensar que li faria cas.

Enmig de la pallissa, la Vídel havia aconseguit reunir totes les seves forces per clavar-li una cossa que l'aturés. 'El gest, totalment marcial, va acabar per girar el coll al seu adversari'.

Per un moment tots van donar-lo per mort. 'Per un instant, la Vídel va agenollar-se al tatami penedida, mentre el presentador i àrbitre anunciava que l'havia desnucat'.

Estava desqualificada.

Fins que l'Spopovitx s'havia mogut. I ell mateix s'havia tornat el cap a lloc amb les mans. 'Havia estat horrible'.

La filla d'en Satan, l'heroi que era en un dels seus camerinos i que no estava veient aquell combat, va rebre un cop de puny al nas a continuació... i en tornar a sagnar va fins i tot insistir en enlairar-se... no per abandonar però sí per prendre's uns moments de calma abans de contraatacar. Va resultar que ell també volava.

Hores d'ara no hi havia ningú que estigués a la vora d'en Son Goku i que no pogués dir que tenia raó. 'Valia més que la noia es rendís'.

'Per desesperació d'en Son Gohan, l'havia estrellat contra el terra'.

Molt poca gent del públic va poder continuar observant aquell combat sense sentir un intens fàstic a partir d'aleshores. La Vídel estava completament desprotegida davant d'aquell bèstia i l'Spopovitx no aparentava tenir pensament de parar de colpejar-la.

L'havia tornat a llançar contra les rajoles com si només fos una nina de drap, quan en Gohan ja no feia res més que cridar perquè el sentís: – Ja no pots fer res més...! Rendeix-te! Rendeix-te, Vídel!

Fins i tot el presentador hi insistia ja: – Jo també penso el mateix... Més val que et rendeixis...

– No... – va reiterar la jove ensangonada i ara intentant posar-se dempeus – No em penso rendir.

En Gohan estava desesperat. 'Sinó es rendia, la mataria... encara que fos una noia', no es parava de repetir i notava com li suaven les mans i la impotència li pujava per la gola.

Els cops a la cara i a l'estómac cada vegada havien estat més considerablement forts i el fill d'en Son Goku s'havia plantejat fins i tot intervenir en plena lluita. Estava ple de ràbia.

– És horrible... – va murmurar aleshores la Nasu, sense imaginar-se que el següent que escoltaria seria aquell altre comentari.

'Pràcticament va haver-se de pessigar a si mateixa per no girar-se i encarar-s'hi'. Després de tanta preocupació... ara, què pretenia?.

– Ei, Gohan... tranquil·litza't... no morirà! – 'Quina mena de tacte tenia en Son Goku que havia passat set anys mort?'. Va arribar a plantejar-se com podia haver arribat a canviar en tot aquell temps... Fins llavors, de fet, s'havia mostrat preocupat per la pallissa i extremadament seriós... però ara es girava cap al noi amb aquell altre to, per dir-li amb simplesa que no la matarien?

'No, potser no la mataria aquell tal Spopovitx... però era evident que l'estava deixant físicament destrossada'.

Va girar el cap per impuls, buscant-hi alguna explicació i va ser llavors la primera vegada que, en anys, ambdós van mirar-se als ulls. 'Una vegada... quan eren encara dos estranys... aquella havia estat la seva forma més habitual de comunicació no verbal'.

Els ulls d'ell van transmetre-li assentiment. 'Com si estigués segur del que feia'. Intentava calmar en Son Gohan? Per això havia tret fusta a la situació en el darrer moment?

En Son Goku, però, hauria desitjat dir-li una altra cosa d'a més a més. 'Hagués volgut recordar-li que ell havia passat una vegada per un moment així... que sabia exactament què sentia el seu fill'.

Podia evocar perfectament aquell moment, aquella batalla contra en Broly. 'La vegada que possiblement més havia temut per la integritat física de la princesa saiyajin'.

La Nasu, malferida i vestida únicament amb la part de dalt del seu gi taronja, havia fet un pas enrere espantada en aquella cova... però en Mòrac, ràpid de reflexos, l'havia tibat de seguida de males maneres endavant, empenyent-la cap a pare i fill, cap a en Paragus i en Broly. Buscant amb allò l'aprovació del seu amo.

'En Son Goku sabia ja aleshores que ella s'havia imaginat el pitjor'. I que el pitjor en aquell llavors no era precisament la mort.

Abans que en Broly pogués ni tan sols tornar-la a colpejar però, ell havia aconseguit subjectar-la entre els seus braços, apartant el guerrer de mirada embogida del seu cos malferit. Tot havia anat més ràpid del què fins i tot era imaginable per un saiyan corrent. I tot i així la mirada de la Nasu, en demanar-li com estava, aquella mirada l'havia ensorrat fins al punt de creure's la més menyspreable de les opcions.

'Havia estat una falsa alarma... malgrat que no recordava haver actuat abans amb aquell foc protector dins... subjectant-la amb la força quasi al límit del que podia controlar, sense acabar danyant-la per forta que ella fos'.

Va tornar al present en ser prou conscient que, d'haver estat ella en perill, encara que fos en un torneig, ell tampoc s'hagués escoltat a ningú.

No l'havia perdut de vista en tot aquell instant. Era quasi addictiva de mirar.

La Nasu no tenia els ulls clars ni espectacularment ametllats però era la mirada més bella que en Son Goku recordava haver vist mai. I s'adonava aleshores que havia estat a punt d'oblidar com la trobava a faltar.

'Com trobava a faltar no haver de dir-se res per entendre's...'. I no, és clar, ells no feien servir telepatia.

Tota la vida que havia defensat i protegit els seus amics, però sabia que aquella emoció en particular era prou diferent. Entenia en Son Gohan.

Va tornar a girar-se cap al seu fill una vegada més.

El mocador de Gran Saiyaman li havia saltat pels aires en convertir-se en superguerrer. 'Estava disposat a intervenir-hi'.

– Des... desgraciat... Això no t'ho perdono... Estúpid de merda...! – va cridar el noi.

Aquest cop en Krilín també va intentar aturar-lo: – No facis, això. Tranquil·litza't, Gohan!

Però va ser inútil.

– No vull!

Just llavors l'Spopovitx l'havia llançat fora del ring. 'Alguna cosa li havia dit el seu company, l'altre lluitador del campionat que duia aquell rar tatuatge al front i que feia aquell mateix aspecte tan terrible'.

En Gohan va baixar el cop d'energia en veure-ho i va sortir disparat, tot corrents, a recollir la Vídel del terra per dur-la a la infermeria. La Nasu llavors va moure's per reconfortar la Reiya que no havia ni parpellejat en contemplar el violent combat.

'Per molt que s'insuflés aires de saiyajin i que hagués entrenat tota la vida... no havia vist mai tanta crueltat... I veure-la en directe no era el mateix que imaginar-se-la'. Al cap i a la fi, va pensar, la seva nena no deixava de ser una criatura criada en pau a la Terra.

'Però tampoc calia dir-li-ho', va posar-li les mans sobre les espatlles i va fer que es repengés en ella per forta que fingís ser i per curada d'espants que semblés estar.

Va ullar com, després d'un assentiment, en Cor Petit es movia amb lleugeresa cap a l'exterior per copsar millor els moviments d'en Son Gohan. 'Com sempre... se'n preocupava'.

Havia estat un bon pal pel noi veure com apallissaven sense miraments la seva companya de curs. 'O el que pretenia el namekià era percebre de prop l'Spopovitx i el seu altre company?'. Ambdós monstres s'havien quedat a l'exterior, observant l'escena sense cap expressió a la mirada, un instant abans de girar-se i caminar sense més cap a un dels murs dels costats, saltant-lo i desapareixent enfora.

– Spopovitx – van sentir cridar de nou en Gohan – A tu no t'ho perdonaré... Entesos?

En Cor Petit va preparar-se per intervenir, impedint-li fer una bestiesa i quedar desqualificat, però de seguida va veure que no calia: ara com ara, el noi només es fixava en la jove malferida que era tirada a terra. 'No volia fer més que dur-la a algun lloc on la curessin'.

– Algú té mongetes màgiques? – Havia demanat immediatament en Son Goku allà dins. 'En aquell instant, la Nasu el tenia molt més a prop que abans'.

– No, em sap greu – Havia estat ràpid en respondre'l en Krilín. – Només he vingut a passar l'estona jo aquí. No he previst que pogués passar una cosa així...

.

– Vídel! – va agenollar-se, a la fi, en Gohan en notar-la definitivament inconscient – Vídel, reacciona...

– Avisaré els de la llitera – va suggerir el conductor del torneig. Però el noi ja s'havia alçat, subjectant-la en braços.

– No! Ja la duré jo!

.

– Què se suposa que ha passat? – va preguntar la Xixi gairebé deixant-se caure al seu seient – Què li ha fet aquest bèstia a la pobre xicota del meu fill?

– Xicota? – va atrevir-se a suggerir en Iamxa amb una mica de dubte. – Tant s'ha espavilat? Surt amb aquesta noia?!

– Sí... – va sospirar la Xixi – Pobre... Què li han fet... i si queda tocada per sempre ara?! Saps? És filla d'una família molt rica.

– Sí, d'en Satan – va rondinar la Bulma – Que ja m'explicaràs on era el gran Satan mentre atonyinaven a la seva filla! – va bufar.

– Esperem que estigui bé... – va preocupar-se la Xixi sincerament amb les mans al rostre.

– Que sí, dona – va insistir en Iamxa, posant-li una mà a l'espatlla – Ja veuràs com sí... Si en Gohan s'hi ha fixat és que ha de ser una noia molt forta, no?! – va intentar argüir amb un somriure atent – No pateixis...

Des de quan en Iamxa se'n preocupava tant?, va arronsar el gest la Bulma tot intercanviant una mirada amb el Follet Tortuga que semblava pensar el mateix.

.

.

– Algú té mongetes màgiques? –. Havia preguntat en Son Goku feia un moment. Buscava una manera de curar la companya malferida del seu fill. La Nasu l'havia escoltat demanar-ho des de molt a prop d'on era, però també havia sentit dir a en Krilín que no, que no s'hagués imaginat mai una cosa així i que, per tant, no havia pensat a demanar-ne.

El rostre d'en Son Goku es mantenia increïblement seriós. 'Potser per això, per la trascendentalitat de l'instant, a la Nasu no se li va acudir pensar que ell podia fer allò'.

Després d'haver arropat la Reiya, la nena s'havia deixat anar ja fingint més serenitat de la que realment aconseguia tenir ara... 'I s'havia apropat al seu oncle amb el mateix gest impassible que, en el fons, no ho era tant d'indiferent'.

Tots tres, el seu germà, la seva filla i ella no ho eren tampoc tant de diferents. 'No els agradava que se'ls veiés afectats en públic... i en Vegeta i ella ja n'havien vist moltes de barbaritats... però era la primera crueltat que la menuda presenciava'. Era evident que l'havia trasbalsat. Però, coneixent-la... coneixent-se... era millor deixar-la fer.

Va tornar a escoltar la veu d'en Goku amb lleugera atenció, encara que després no va saber què havia passat. 'No durant almenys un lapse de temps curt i confós'.

– Molt bé! Aniré a casa del Follet Karín i en duré unes quantes – va posar-se la mà dreta al front en Son Goku per fer el canvi de lloc instantani en un gest prou conegut per tots. La Nasu va esperar escoltar el lleuger frec amb l'aire que produïa la desaparició, el breu brunzit que els indiqués que en Goku ja era fora. 'Però aquell so no va arribar mai'.

Va notar, en canvi, un volàtil frec als dits abans de sentir-se en el no-res.

Quan va ser conscient del què passava, una mà més gran i més forta que la seva la subjectava sense més i notava una sensació de vertigen a l'estómac abans de sentir que els seus peus aterraven, en segons, sobre una superfície dura. 'Els seus ulls van trigar uns instants a acostumar-se de nou a tanta blancor... tot i que allò precisament no era el Palau de Déu'.

Va percebre com una escalfor li naixia del més profund del seu estómac i es convertia en ràbia en arribar-li a la gola. 'Què dimonis feia?'.

En reaccionar va deixar-se anar de la mà de l'home com si cremés. Va prémer els punys i furiosa va mirar-lo al rostre. 'Ell somreia expectant'. Per què dimonis li somreia ara? 'Passava d'ell... Li era igual ell i el que portés de cap'. Va intentar parlar, però en Son Goku va avançar-se-li. – Estàs bé?!

– Que... que si estic bé? – va titubejar absolutament fora de lloc. Cada vegada més enfadada. 'Tan enfadada que no creia poder-se controlar'. – Em demanes que si estic bé?!

D'haver pogut, l'hagués matat d'una sola mirada enfurismada.

– Què...? Hola! – En Mixet Murri havia notat moviment a la part superior de la plataforma que constituïa la seva torre i ara s'hi havia apropat. 'Ell, que havia estat pendent del que passava allà sota, també havia esperat que només hi anés en Son Goku a buscar les mongetes'.

La Nasu va girar el cap, desviant-se de la mirada d'en Goku, i va dirigir-se al geni llegendari de la torre sense ocultar la seva present (i creixent!) indignació.

– No es quedi palplantat aquí. Busqui les maleïdes mongetes! Se suposa que no hi ha temps que perdre... – va cridar una mica més del què s'havia proposat i, a l'instant, va suavitzar el to. En Iajirobai també se'ls mirava ara des d'una escala. – La noia està inconscient, vaaaa!

En Son Goku va somriure.

'Se'n reia?'. Va alçar la vista indignadíssima.

– Estàs sonat... Per què no hauria d'estar bé?! No és a mi a qui han apallissat...! – va bufar, movent el cap amb brusquedat i quasi despentinant-se en passar-se la mà nerviosament per la cua – Per què no hauria d'estar bé?

– Bé – va parar de somriure ell, mirant-la tan intensament que la saiyan va haver d'apartar la mirada – Com que amb prou feines m'has saludat...

La ràbia de la Nasu ja era, hores d'ara, infinita. I li era ben igual que en Iajirobai els sentís. 'En Follet Karín s'havia fos d'allà feia uns segons... suposava que per buscar les mongetes'.

– Que no t'he saludat... – va repetir enfadant-se encara més, tot i haver pensat que ja no podia sentir més ira – Que quasi no t'he saludat... – va respirar forçadament.

'Estaria bé colpejar-lo o seria excessiu?'. No podia ser tan... tan ell. No en aquell moment.

Va girar-se d'esquena un moment disposada a cercar el condemnat gat, on fos que estigués buscant les mongetes, i acabar ja amb aquella història d'una vegada.

Però s'ho va repensar.

– Així que... – va clavar-se les ungles al mateix palmell d'una mà– Així que creus que no estic bé perquè no t'he saludat 'gaire'... – va somriure perillosament – Al magnànim Son Goku no li entra el cap que algú no li ofereixi tributs de Déu en veure'l... Bé, doncs sí... – va girar-se mirant-lo de dalt a baix – Per la teva tranquil·litat estic perfectament bé! De cine! – va callar un moment abans de continuar: – Lamento no haver-me-li llançat als braços per demostrar-li-ho, senyor – va ironitzar llavors parlant-li de vostè. – Sap?... Saps? – va bufar – La gent tendeix a fer la seva vida... El món no gira al teu voltant, Son Goku! No s'ha de parar el món només perquè tu decideixis tornar de vés a saber on... Encara que els teus amics t'ho facin pensar contínuament...

– Nasu...

Ella va decidir frenar. 'Ni tan sols tenia sentit, parlar-li d'aquella manera'.

– Mira, m'alegro que estiguis aquí... d'acord? – va intentar somriure-li però no se'n va sortir i va acabar formant una ganyota amb els llavis – I m'alegro que els teus amics i la teva família... – va recalcar amb el to aquella paraula – ... siguin capaços, perquè ho senten, de parar-ho tot només perquè tu tornes... Però ningú va obligar a quedar-t'hi Son Goku. El món no va aturar-se fa set anys... Ha continuat girant sense tu tot aquest temps. Ho vaig aprendre de molt petita. Sempre que algú se'n va, el món continua girant... Entenc que t'hagin trobat a faltar i que s'hagin pres com un regal tornar-te a veure... encara que sigui només per vint-i-quatre hores, Goku. Però no esperis el mateix de mi... Benvingut, noi... Realment no sé què més dir-te...

Va observar-la seriosament abans de moure el coll, com si el tingués encarcarat, sense saber molt què dir. Probablement mai ningú li hagués parlat d'aquella manera... o almenys ell no ho havia percebut així... 'No amb tanta intensitat'.

La majoria de crits dels seus amics acabaven sempre amb una abraçada o una rialla.

– No saps com lamento que...

– Prou, Goku. No t'estic retraient res, entesos? – No va deixar-lo ni acabar la frase. – Simplement les coses no funcionen sempre com la Bulma, en Krilín i els demés creuen. Ningú és perfecte. Simplement... mira, has tornat... Doncs, sí, me n'alegro. Gaudeix del teu dia, Son Goku... – va ser seca en dir-ho – No en sé més, noi. I sincerament vaig deixar d'esperar-te fa molt temps... – va donar-li l'esquena de nou, tirant més endavant, just en el moment en què en Mixet Murri apareixia amb un grapat de mongetes. – Se suposava que tampoc t'havia d'esperar... recordes?

– Ehem – va estossegar el felí humanoide per tal de cridar-los l'atenció, una mica sorprès per la intensitat d'aquella no - discussió: – Ja les tinc aquí, nanos. N'he deixat de cultivar... així que me'n queden només tres.

– Serà suficient – va començar a anar endavant en Goku, tot i que fent de moment uns escassos primers passos, amb la intenció de mirar-la de reüll per enèsim cop: – Gràcies, Karín – va dir, no obstant.

'A ella... l'havia dut allà per parlar-hi'. Sí, no podia negar que havia buscat trobar-hi una explicació. Trencar amb aquella fredor inicial. Ni ell mateix acabava de saber exactament què havia pretès dir-li, però segurament ella tenia raó: 'Sempre que havia tornat d'un viatge, d'una aventura, d'una mort... els seus amics l'havien rebut amb els braços oberts'. Li era molt estrany pensar que ella ara pogués mirar-lo als ulls i parlar-li tan fredament. 'Gairebé preferia els crits de feia un minut... preferia veure-la enfadada abans que indiferent'. No tenia cap dret a protestar, no com a parella, perquè no ho eren; però no sabia veure-la indiferent.

No estava acostumat a una cosa així.

No havia esperat que se li llancés als braços, per suposat, tot i que sí que reaccionés com els demés. 'La mirada intercanviada en plena batalla entre la Vídel i l'Spopovitx, aquella mirada havia fet que pensés en reprendre una salutació que, en inici, havia estat freda'. Creia que podien refer aquella primera salutació, breu i gèlida, que ambdós havien compartit... aquella distància que ell havia trobat d'ella en retrobar-la, en tornar-la a veure després de tant de temps.

Entenia ara que havia de respectar aquella postura distant que ella imposava i que els deixava fins i tot lluny d'una amistat.

Va assentir, observant-la un cop més, posant-li la mà a l'espatlla en passar-li exactament pel costat. – No pateixis. Només volia assegurar-me que tot t'anava bé.

La Nasu va trigar a reaccionar.

– Em va bé.

– Me n'alegro.

– Doncs bé... – va intentar tornar a parlar en Follet Karín, al qual aleshores s'havia afegit un Iajirobai que estava gairebé espantat per la recent reacció de la dona saiyan. 'Quin caràcter'.

– Té les mongetes – Li va donar en Mixet Murri a en Son Goku.

– Gràcies, Follet Karín!

– Per cert – va subjectar amb més força aquell bastó que sempre l'acompanyava, prement els seus ulls axinats amb més voluntat – La situació al Torneig és... no sé com dir-t'ho... – va dubtar – No te'n refiïs gaire, Goku... Torno a tenir mals pressentiments...

Amb incredulitat la Nasu va adonar-se que allò a l'home dels cabells de punxa no li venia de nou: – Ja... Jo també en tinc... – va subjectar les mongetes assegurant-li-ho.

'Era el mateix que havia dit en Dende aquell matí a primera hora'. Va decidir avançar en sentir-los: – En Dende també creu que passa alguna cosa...

En Son Goku va ullar-la amb afable acceptació. Res feia pensar que ella l'havia cridat feia un moment... o que hi hagués una gran distància mental entre ells.

– Puc? – va preguntar – T'he d'agafar per tornar al Gran Torneig de les Arts Marcials – va envoltar-li el canell amb la mà tot dient-li-ho. – Serà només un moment.

– És clar... – va acceptar sense sentiment.

En Iajirobai no va poder evitar fer broma quan ja havien desaparegut: – Quina por... Vol dir que no és ella la que li fa tenir un mal pressentiment?

En Mixet Murri va riure. – No, home no. El que els passa a aquest parell... això... això no és pas dolent...

.

– No et preocupis, Gohan. En Goku ha anat a buscar mongetes màgiques! – Li havia dit en Krilín abans de ni tan sols entrar la Vídel en braços dins del recinte.

Ara, que ja l'havia deixat en mans del metge i al costat del seu pare, el fill d'en Son Goku l'esperava. A ell i a les màgiques llegums.

– Espero que en tingui de mongetes màgiques en Follet Karín... – va dir repicant els dits contra una paret – Escolta, vaig a veure què fa la Vídel. Si torna el pare, digues-li on sóc, si us plau, Krilín.

El guerrer més gran no havia pogut evitar riure: – Caram, Son Gohan... De la manera que pateixes jo diria que hi ha molt més que amistat entre vosaltres, oi que sí?

– Què dius? – va quasi espantar-se en Gohan.

La Reiya continuava callada al costat d'en Vegeta.

Aviat un nou brunzit havia aconseguit atraure'n tota l'atenció. – Mama...

Després que en Son Goku marxés, cap d'ells s'havia pogut explicar on s'havia ficat la Nasu. 'O almenys això li havien dit a la petita'.

Fos com fos en Cor Petit no s'havia mogut pensatiu d'una de les finestres laterals. Feia estona que no deia res.

– Nasu... – va sorprendre's en Krilín que va ser el primer en veure-la desfer-se de l'agafada d'en Son Goku i apartar-se'n metres fins i tot massa exageradament.

En Gohan no havia tingut temps de distingir si realment ella havia tornat allà a la vegada que el seu pare. – Pare! – va saltar – Ja tens les mongetes, pare?!

– Sí. Es veu que ara ja no en cultiva, però n'hi quedaven tres.

– Què bé! – va girar-se amb la intenció de sortir corrents de nou cap a la infermeria. Va creuar-se amb en Kibito a mig fer – Perdoni! S'haurà d'esperar un moment!

Tot just després els tocava a ells enfrontar-se.

La Nasu agraïa que en Gohan estigués (encara) massa preocupat per la Vídel, donant voltes al seu estat de salut, com per pensar de moment en d'altres coses.

En Cor Petit, en canvi, l'havia d'haver notat tornar, però hores d'ara ni tan sols s'havia girat cap a ella. 'Hauria d'aclarir-li que no hi havia pas anat volent amb en Son Goku'. Va aspirar aire. Estava segura que allò a en Cor Petit tampoc podia haver-lo molestat tant... No com per ni tan sols girar-se. 'Continuava amoïnat per la presència allà d'aquell tal Xin'.

De tota la resta en podrien parlar més tard.

– Què bé que ja hagueu tornat – va valorar en Krilín sense parar-s'ho a pensar gaire – En Son Gohan estava desesperat...

Va riure d'una manera que va fer, però, que la Nasu pensés que podia ficar la pota. 'Amable com sempre, tot i que bastant incapaç de dissimular qualsevol sospita que li passés pel cap'.

– Estalvia't les rialletes, Krilín.

– No, si jo no...

La Nasu va observar un instant la seva filla abans d'escoltar parlar en Son Goku... finalment.

– He fet que m'acompanyés – va arrufar les celles, assentint cap a en Krilín i després observant-la des de darrere – Perquè no havíem tingut temps de saludar-nos com cal. Volia saber que aquí tot havia anat bé...

– Ha estat clarament un error... – va assegurar impàvida.

Ell només va mig baixar el cap lleugerament. La Reiya, en canvi, no entenia què passava. 'No sabia que es tinguessin confiança... no com per anar junts enlloc... aquell home i la seva mare'.

– No hi ha res que jo et pugui dir, que no et pugui explicar un altre – va advertir la Nasu.

– Saps que ho he fet amb la millor intenció – va posar-se una mà a la nuca, sense saber exactament com continuar una conversa que era evident que, malgrat que semblés privada, s'escoltava per tota la sala. I podia resultar incòmode a en Cor Petit o a qualsevol dels seus amics que, ben pensat, podien creure que havia tornat a fallar a la Xixi. 'Només havia pretès apropar-s'hi... però no com els podia semblar a simple vista'.

Més enllà dels seus companys més propers, a més, ara mateix hi havia l'home Emmascarat a metres d'ells. La Nasu va sentir-se encara més incòmode en veure'l mirar-los sense manies. 'Només els faltava un pelacanyes xafarder per acabar de muntar un xou i ella no en seria el pallasso principal'. No calia que ningú l'observés com si allò fos una obra oferta en una plaça pública. 'Ara que, ja de per si, havien cridat l'atenció de bastant tothom amb aquella reaparició i la corredissa posterior d'en Son Gohan'.

– Ningú ha dubtat mai de les teves bones intencions, Son Goku – va donar per acabada ella la conversa – Però... el camí a l'infern està empedrat de bones intencions... I ara si em disculpeu... crec que no hauríem d'estar-nos gaire més per aquí la meva filla i jo. Aquest lloc és per als participants del Torneig... – va callar un segon, donant-los a entendre que tot i així, no marxaria de seguida. – Puc parlar amb tu, un moment, Vegeta?

El príncep va mirar-la sense immutar-se.

– Vols una reverència? – va teatralitzar-ne una – Podem parlar un parell de minuts, Vegeta? O necessito enviar-te una instància?

– Tu mateixa – va avançar endavant. Perdent-se per un dels passadissos i fent que ella el seguís. – Si no, no em deixaràs en pau – van sentir-lo murmurar.

– Ho veieu? – va preguntar la Reiya ignorant fins a quin punt n'eren conscients – La mare està molt canviada...

.

---

N/A: Ep! Un detallet de no res: Ja heu vist que he canviat el lloc del sorteig. Em sembla més espectacular que es faci en el ring sobre el qual lluitaran, de cara al públic. Que els espectadors hi estiguin assistint en directe. I a més ja ho havia pensat així molt abans de reflexionar el què passava al manga... on es fa en un pati a banda i n'informen el públic posteriorment... He de confessar que la saga bu va ser una de les primeres coses que vaig pensar d'aquest fic; així que van sortint escenes que fa temps que tenia tancades en un calaix. Per la resta, amb OC's inclosos, m'he proposat ser molt fidel a l'ànima dels personatges. Hi haurà sorpreses, és clar, i moltes... però no em perdonaria trair-ne l'esperit!

Recordeu, aquest fic el faig gràcies a què el gran mestre Akira Toriyama va crear una història fantàstica! Bé, i a què la Toei va fer possible un anime que a molts ens va impactar durant els anys noranta. Qualsevol canvi és cosa meva i d'aquesta història que us explico ;).