Promeses que mai vam voler complir

by LilaNox

– Recordeu – Va saltar l'Ulong. – La Baba ens va dir que algú l'esperava en un lloc llunyà!–. La història de tres ànimes valentes que van lluitar per salvar el món. "Pots enamorar-te de dos homes tan diferents?" OC

47. Capítol 46 L'orgull d'en Vegeta

Capítol 46. L'orgull d'en Vegeta

– Et porto una cosa que t'anirà bé, Vídel – En Gohan va entrar corrent a la petita habitació de cures mèdiques davant l'estupefacció i el disgust d'un Satan que no veia gens amb bons ulls que cap nano maleducat rondés la seva única filla.

– Fora! – va insistir – La Vídel ha de fer repòs absolut!

Però en Gohan simplement va apropar-se a ella, no escoltant tampoc el metge que es posava les mans al cap perquè no li donés res estrany: – Menja't aquesta mongeta sense cap por.

La Vídel ho tenia clar: – Me la menjaré... Ve... venint de tu, segur que passarà alguna cosa màgica.

El noi va somriure suaument, encara que en Satan continués cridant al darrere.

– Sí.

– Vídel... No facis cas d'aquest ximple! Ho sents?!

Se la va empassar igualment, però quan va reaccionar i va veure que, en efecte, aquell estrany llegum feia que es trobés bé de nou, en Gohan ja havia marxat corrent cap al seu combat.

– Estic... – va mirar-se les mans i acte seguit va fer un bot sobre el llit que va espantar el metge del Torneig i doblement el seu pare – Estic curada!

Duia les robes estripades i esparadraps a la cara.

.

Van mirar-se un moment abans de parlar, en aquella sala a almenys tres portes de distància d'on s'esperaven la majoria dels altres participants.

– I ara què?! – va fer en Vegeta amb desgana, repenjant-se a una paret amb evident sorna – Em demanaràs que no li faci gaire mal?

– Què? – va aixecar ella el cap sense entendre'l, com a mínim per un moment – Què t'empatolles?

Va somriure entre divertida i escèptica en lligar caps.

– Què et fa gràcia? – va demanar-li ell.

– Que no canviaràs mai, Vegeta. No volia parlar-te d'ell. – va dir més que fastiguejada.

– Ah! No?!

– No. Volia parlar de tu, noi.

La convicció no va aparentar convèncer ni agradar gens al seu interlocutor. 'No hi havia res a parlar sobre ell... de fet ella no tenia per què ficar-se en res que l'involucrés. Encara que ara mateix no entenia fins on volia arribar'.

– Sorprèn-me.

Ella no tenia ganes ni temps, donat que estava disposada a sortir d'allà quan més aviat millor, de donar-hi gaires voltes.

– Ho saps, oi, que aquesta batalla teva contra en Son Goku tampoc té tanta importància a aquestes atures? – va respirar – Ell ja és mort... i tu no tens res a demostrar, Vegeta.

– Deixa'm en pau! – va girar a punt d'anar-se'n. 'Només li faltava que ara ella li deixés anar discursets moralistes, com si fos la Bulma o vés a saber quin estúpid humà'.

Ja s'havia tombat cap a la sortida, quan la Nasu – sense tallar-se ni un pèl – va decidir continuar parlant. 'L'havia d'escoltar'. – Mira, et mentiria si et digués que més igual el que passi en aquest ditxós combat – va mig somriure – M'agradaria que guanyessis, saps?

– Ho dubto – va aixecar lleument una cella – Si no és que ara vols estomacar-lo. No tinc cap necessitat de servir a revenges infantils de fèmines estúpides.

La sospita, completament fora de lloc i molt allunyada de la seva veritable intenció, va encendre-la. 'Com podia pensar tal cosa el molt idiota?'.

Va bufar, tenint molt present la facilitat amb la que s'encenia últimament. 'Volia tenir una conversa pacífica... i cívica de ser possible'.

– M'és igual el que feu. Si us estomaqueu els dos, o no. No és cosa meva – va mirar-lo fixament – Però m'agradaria que tinguessis present qui ets ara.

– I qui sóc?

– Algú que no hauria de tornar a caure en la trampa de pensar que tot depèn d'aquesta revenja... de la teva revenja, vull dir – va dir amb prou intenció i una mica de mala baba continguda. – Lluita, Vegeta. Espero que sigui un gran combat, germanet. Però no ho condicionis tot a guanyar-lo o no.

– Creus que no puc? – va qüestionar-la quasi superb. – Encara sóc el príncep hereu dels saiyajins, de la raça més digna de totes. Ho recordes, oi?

– Vegeta...

El príncep guerrer va riure de manera desagradable un moment. – T'has tornat molt tova.

– I tu segueixes sent molt dur. Pensava que...

– Que m'havia adaptat a les mil meravelles a la Terra i que havia perdut l'orgull? Ets molt ingènua si no t'has adonat que tot aquest temps he estat entrenant per aquest dia...

– No és veritat. Ni tan sols sabies que ell tornaria. No del tot almenys. – va defensar ella. 'Sí, probablement superar-lo, havia estat una idea mental que havia continuat amb persistència al cap del seu germà... Per això, hores d'ara, era possible que ja dominés del tot el segon nivell de força dels superguerrers o estigués a punt de fer-ho'. ¿Però fins on hauria arribat en Son Goku a l'Altre Món? ¿Els esforços d'en Vegeta serien suficients?.

– M'hi hagués enfrontat encara que hagués hagut d'esperar a la fi dels meus dies... ho saps.

– Però aleshores ja seria la fi dels teus dies – va imitar-lo – Ara falta bastant per això...

'No calia dir-li gaire res per mostrar-li el que pretenia: Que passés el que passés, tingués molt presents aquells set anys'. Però era inútil. No s'hi podia raonar amb en Vegeta. I el pitjor és que ho havia sabut des del principi.

'Per Kami, si després de la mort d'en Son Goku, s'havia desmotivat tremendament i només les circumstàncies – amb en Bojack al capdavant – i, sobretot, l'instint l'havien dut de nou a la lluita i l'entrenament!'. Abans d'escoltar-lo, la Nasu ja sabia que havia encetat una conversa que no havia anat mai enlloc.

Si una raó havia portat a superar-se a en Vegeta, una vegada darrere l'altre, aquesta era en Son Goku... amb el seu maleït orgull com a detonant.

¿Podia sentir-se encara ara humiliat pel que havia passat tants anys abans?. Pel fet que en Goku li hagués perdonat la vida una vegada...

La resposta d'ell li ho va deixar clar.

– Deixa'm en pau. Ja voldria que fos ara el combat contra el pallasso d'en Kakarot. Per destrossar-lo...

– Guanya'l, doncs, Vegeta – va deixar-li anar quan ja se n'allunyava, suposant al cap i a la fi que allò de destrossar-lo era més aviat un eufemisme. Esperava. 'El seu desig era clar i directe i no deixava gaire espai a rodejos': – Però acaba d'una vegada amb aquesta ràbia que portes dins.

– No em donis consells... i no necessito que em diguis que el guanyi. Ho penso fer igualment... – va quasi mastegar les paraules amb fàstic abans d'avançar endavant passant amb desgana el marc de la porta. – No em vinguis plorant després...

– Burro... – ¿Tanta necessitat tenia en Vegeta de fingir que continuava sent el mateix d'abans d'aquells set anys? ¿El del principi?. Va bufar. – No tens remei, eh?! – va murmurar llavors, quan el príncep era massa lluny per escoltar-la. – És tot façana... – va repetir-se un segon més tard quan avançava també ella en direcció on eren la resta.

'Agafaria la Reiya i sortiria d'aquell recinte'. Ja els trobaria després, de fet. Si no competien, no havien de per què mantenir-se en aquell lloc. I no tenia gens de ganes de continuar compartint espai amb en Son Goku. 'Després de tot...'.

Va caminar enfora d'aquella darrera sala i a la recerca de la menuda. La Suno i en Mefus es deurien preguntar què feien que trigaven tant.

En aquell instant ni tan sols s'imaginava que, abans d'arribar al capdavall del passadís, es trobaria amb una altra persona que (ara) aparentava esperar-la amb aquell somriure segur als llavis i alguna mena d'extraordinarietat en el gest del rostre.

'En Cor Petit li havia dit que era un Déu'. Però no en sabia res més. De fet, la resta ni tan sols en sabia aquell detall...

És clar que el namekià no li havia especificat, quin tipus de Déu era aquell tal Xin.

'Li havia dit que no podia explicar-ho, que li havien demanat que callés...'. Malgrat que, això sí, el seu company de vida en tots aquells anys li havia especificat (a més) que aquell home, alienígena o Déu deia conèixer-la. ¿De què? No era possible...

Ella no l'havia vist mai abans enlloc.

Va saludar-lo amb el cap, amagant la curiositat i pretenent (potser ingènuament) anar endavant. Malgrat que qui fos estava ben disposat a dirigir-s'hi.

Va mirar-la somrient. 'No era una rialla oberta, ni tan sols interessada, franca o divertida... era més aviat... una barreja de tot'.

– Salutacions – va esperar un moment abans de continuar. Quan va fer-ho, ella ja se l'havia creuat i el tenia uns passos per darrere – ... princesa Nasu.

Ella va donar-se la volta de seguida. Sí una cosa tenia clara era l'evidència absoluta d'aquella frase que diria a continuació. Va mirar-lo, un pèl altiva. 'Posant-se en guàrdia': – Des de què vaig arribar a la Terra, que em coneguessin pel nom, no ha estat mai bon senyal.

Ell, aquest cop sí, va riure de manera extravertida.

– En Cor Petit ja t'ha dit que sóc un Déu...

– No m'ha dit quina mena de Déu ets... – va dubtar – He d'estar preocupada? – va baixar els braços finalment, tot i que els havia creuat de per si un moment abans. 'No se sentia violentada ni predisposada a posar-se en guàrdia davant d'aquell home'. No dubtava que tingués algun poder misteriós i, potser fins i tot, molta força... màgica o real... però no tenia la sensació que allò importés el més mínim davant de la conversa que estaven mig obrint ara.

– En absolut. – va fer ell – Només és que... és inevitable haver escoltat a parlar de l'ànima pura i del gran poder d'algun dels teus companys de batalles... i bé... quan vaig saber-ne alguns detalls... reconec que pocs... – va continuar en to suau – Va ser inevitable, per a mi, saber que almenys dos dels tres fills de l'últim rei saiyajin eren a la Terra... Prínceps d'una raça que va donar molt a parlar i a témer en el passat.

'Cada vegada estava més sorpresa'. – Prínceps d'un planeta desaparegut.

– Sí. Això també ho sé... és clar. Desaparegut per obra d'algú encara més poderós. – 'Algú... un monstre, pensava en Xin, a qui havien permès fer i desfer a l'univers per pur desinterès'. Va mostrar-s'hi cordial en guardar silenci, tot i que s'imaginava que ella se sentiria irada si se n'assabentés i ho sabés absolutament tot. 'Hi havia éssers que estaven més o menys informats del què passava a la part de l'espai que els tocava vigilar i que, en canvi, amb prou feines es deixaven veure per d'altres Déus i ni molt menys intervenien en temes que consideressin purament estructurals'.

Podrien haver-s'hi enfrontat. Amb un sol cop, un Déu com ell – i era l'únic del seu tipus que quedava – podria haver-lo tret del mig amb facilitat. 'Però no era aquella la feina de les deïtats superiors'. Perquè, d'haver fet res, també haurien d'haver intervingut temps abans contra els saiyajins o, en l'antiguitat, en cadascuna de les races conqueridores i violentes que hi havia hagut a l'univers.

Allà començava, de fet, el seu interès per ella. En les mesures que havia pres després de decidir no intervenir directament en aquell assumpte, que era més un conflicte de propietats a l'univers que un veritable perill per la subsistència real del mateix.

'Al cap i a la fi, per decisions com aquelles – preses molt abans que en Freezer existís – en moltes cultures d'aquell vast espai, els Déus eren considerats éssers vel·leïtosos i aïllats del món mortal'. Almenys en diverses i qui sap si ja desaparegudes religions politeistes, que una vegada havia sentit nombrar a en Kibito. 'Desconeixia com anava el tema de les creences en les múltiples i heterogènies zones de les també molt diferents galàxies actuals'.

La Nasu va bufar.

'¿Fins on volia arribar? ¿Per què estava tan callat durant tanta estona si pretenia dir-li alguna cosa?'.

– Què vols? Si em disculpes jo...

– Res. De tu, res, Nasu. – va continuar amb aquell rostre enigmàtic, tot i sentir certa empatia per la impetuositat d'ella. 'Així li havien dit que era'. – He vingut per un altre assumpte. Relativament diferent. Només sento curiositat al respecte de...

Va moure el cap mostrant-li incredulitat.

– Curiositat?

– Sí. Ara que, pel demés, respecte el meu veritable propòsit aquí... – va mirar cap al fons del corredor – ... el sabreu molt aviat. Això altre no té importància. No hi pateixis pas. Només que... – va pensar-s'ho un moment i aleshores va somriure encara més, tot deixant-ho allà – Ets, en essència, exactament com m'havien dit que eres fa 36 anys.

– Perdona'm... – va pensar que potser era més adequat parlar-li de vostè, encara que ella també era la princesa saiyajin, ell mateix la reconeixia com a tal; no estava acostumada a retre honors a ningú. – Però no sé en absolut de què em parles.

– De res que tingui importància. No hi donis voltes... – Va acomiadar-se'n – Els Déus, a vegades, concedim... diguem-ne certes concessions a aquells que han lluitat amb noblesa pel que creuen i que s'hi han deixat la pell – Ella va restar igualment a l'expectativa. – Encara que certs valors, en molts éssers, sorgeixin en les situacions de més dificultat... Quan la seva naturalesa ens diria, incorrectament, que els tocaria fer just el contrari del que fan. Potser és que els Déus tampoc hi entenem molt de veritables naturaleses en els mortals que se surten del clàssic esquema.

Estava veritablement perduda. 'Va negar amb el cap sense saber què dir'.

– En efecte... ni tan sols em tocaria a mi decidir certes concessions... – va aclarir, tot i que la Nasu continuava igual de perduda – Ara que... Si l'amenaça ha estat prou important i els Déus hem restat prou passius als fets, diguem-ne que és una mena de forma de resoldre els remordiments... O de dir-nos a nosaltres mateixos, que és l'únic que ens toca fer. Que hem de mantenir-nos al marge del demés. De les tensions territorials i de poder a l'univers. I ara si em disculpes: la lluita entre en Kibito i en Son Gohan començarà d'aquí res. El demés té poca importància a aquestes alçades.

'No sabia pas què intentava dir – o què intentava no dir – aquell individu estrany, però va inquietar-se per la manera com ell mateix parlava dels Déus i de la seva tasca'. Bé, ella tenia prou clar que no és que els Déus anessin donant cops de mà amb els terribles tirans de l'espai. ¿Es podia estar referint a això? ¿A en Freezer?.

Va somriure en veure'l anar cap enfora. 'No l'havia acabat d'entendre, però després de tants anys, tampoc sabia si tenia la més mínima importància'.

Tampoc havien esperat mai que cap ésser superior es desempallegués d'aquell tirà. 'Preferia mil vegades que ho hagués fet en Son Goku... bé, en Trunks del futur concreta i definitivament'. Així s'havien venjat ells, els saiyajins i, a més, amb la figura que més havia odiat el condemnat i autoanomenat governador: L'estat, a aquelles alçades ja no tan llegendari, dels superguerrers.

És clar que d'haver actuat abans... Va somriure per si mateixa. 'Ells eren els primers a qui se'ls hi hauria d'haver parat els peus des del principi'.

Sí – va pensar la Nasu –. Sí parlava de feia 36 anys, s'estava referint a aquella època. Però el que no entenia era qui li havia parlat d'ella i a què es referia quan parlava de certes concessions atorgades com a única carta a jugar pels Déus.

¿Qui podia haver-li parlat d'ella en aquell llavors? 'Per l'amor de Kami, però si en aquella època tenia quatre anys...', va resoldre deixar a banda aquell pensament sense sentit.

¿Havia suposat més enllà i tot del que el propi Xin havia cregut que (ella) suposaria si n'hi parlava?

.

En Vegeta ja feia estona que havia tornat a aquella sala d'espera en què tots plegats, o almenys aquells que hi estaven interessats, podien contemplar els combats des del que era una increïble primera fila. 'Darrere dels elements decoratius de la porta més exclusiva d'aquell edifici, la que donava accés al ring i a tot aquell exterior que podia observar el públic des dels seus seients'.

Va sospirar sonorament. 'Només tenia ganes d'una cosa: de lluitar contra en Son Goku en aquell torneig'. Ara mateix poc li importava que en Kakarot continués mostrant prudència pel poder que podia tenir aquell Kibito o pel respecte encara més gran que li despertava el que es deia Xin.

– Força, Son Gohan! No pots ser campió, però almenys guanya aquest combat! – van cridar tres nois des de les grades quan el fill d'en Son Goku pujava a la tarima disposat a enfrontar-se a en Kibito. 'Genial, com que l'hi havia caigut el mocador, l'havien reconegut'.

Va donar l'institut per perdut. 'Si mostrava la força que tenia, no hi podria tornar mai més'. I per desgràcia en Kibito no semblava el tipus d'individu que li permetria lluitar de forma estrictament humana. Va llançar les ulleres resignat.

'Amb aquell adversari no podia fingir de cap manera'.

I aleshores va endur-se una sorpresa encara major.

– Converteix-te en superguerrer – Li va demanar d'improvís en Kibito – Vull comprovar si després ens podries ser útil.

– Eh? – va fer sorprès de veritat de cop i volta, deixant la preocupació per l'escola a banda un moment – Com... com sap això del superguerrer...? Per què dius que podria resultar útil...? – va dubtar.

– Aviat ho sabràs. Primer vull veure la força que té un superguerrer.

– No em facis riure – va titubejar – No em convertiré en superguerrer aquí davant de tots. No puc pas fer-ho.

Dins de la sala en Son Goku i els demés començaven a veure que alguna cosa passava.

– Què passa? – va preguntar-se en Krilín en veu alta – No lluiten. Només parlen...

– Ara li diu que es converteixi en superguerrer... – va afegir en Goku sense entendre per què.

En Kaitoxin, el Kaioh més poderós, que havia anat allà amb el simple nom de Xin, s'aproximava ara a ells per explicar-los-ho. 'No podien córrer riscos'. Havia de demanar-los que no intervinguessin.

Sabia que, a pocs metres, hi tenia la Nasu que el seguia pensativa i estranya de la conversa que havien tingut un instant abans.

– Gohan! – va cridar en Cor Petit al seu antic deixeble quan en Kibito insistia perquè es convertís en superguerrer. El noi va mirar-lo i el namekià simplement va assentir. En Xin va somriure còmplice. 'Aquell que s'havia fusionat amb l'antic Déu de la Terra li estava dient a en Gohan que ho fes, que obeís l'estranya petició d'en Kibito'.

Ningú més entenia res. Tot i que de fet en Cor Petit no sabia què era exactament el que necessitaven d'ells encara. 'Només que era el Déu Superior'.

– Què fan, Cor Petit? – va demanar de seguida en Goku, que havia vist que el namekià es disposava a contemplar aquella lluita; des del mateix moment que en Gohan havia pujat al ring – Què passa?

– Encara no ho sé... – va fer amb la vista fixa enfora en Cor Petit – Però...

La presència d'en Kaitoxin els va fer girar un moment després. 'La Nasu que estava arribant allà a mesura que els veia parlar, no va escoltar-lo fins un moment després'.

– Utilitzarem una mica en Gohan... Perdoneu, eh?! – va fer en Xin amb completa tranquil·litat i aquell aire místic que desprenia – I us vull demanar a tots que, passi el que passi, no feu res per a ell... Si us plau...

La Nasu, que havia sentit l'última part de la frase, va parar-se a pocs metres d'ell, oblidant immediatament tot el que havia pensat dir per endur-se la Reiya d'allà. 'Aquella declaració d'intencions aparentava ser molt més seriosa que qualsevol cosa que ella hagués de dir en aquell present'.

Va intercanviar aleshores una enèsima mirada amb en Cor Petit, encara que els seus ulls van mostrar-lo tan concentrat... tan distant també, que va sentir-se malament per no haver parlat amb ell abans que amb en Vegeta... i per tornar a estar donant importància a coses que no la tenien. 'Alguna cosa molt més grossa el preocupava'. I devia ser el què els diria en Xin ara. 'El que devia intuir com a antic kamisama, encara que fos poc més que un breu i profund mal pressentiment'.

– ... No feu res per ell? – va repetir en Son Goku a la petició d'en Xin, òbviament esverat però més astorat que espantat de veritat – Què vol dir això?

– Què?! – va posar-se també en guàrdia en Krilín.

Fora en Son Gohan, després de la indicació d'en Cor Petit, es disposava a fer cas a en Kibito.

'Després d'allò, ja es podria oblidar de l'escola'.

En Vegeta, per la seva banda, que estava de braços plegats contra una paret, també escoltant en Xin i les reaccions dels demés, no va fer res per evitar mostrar-se malhumorat per tantes peticions i històries. Va anar al gra. – No acostumo a fer cas de desconeguts. Qui ets tu?

A la Reiya, que no s'havia mogut del seu costat, se la veia gairebé orgullosa de l'afirmació de l'oncle. 'A vegades tanta admiració pel seu germà, no li feia gaire gràcia', va pensar la Nasu. Tot rumiant que ara per fi el kaioh els diria qui era... Ella ja creia saber-ho, més o menys. 'Si era un Déu prou poderós com per poder obviar amb lleugeresa – tal i com li havia dit ja – certes amenaces espacials que en canvi hagués pogut resoldre sense immutar-se; en Xin només podia ser...'.

– És el Déu Kaitoxin... – va dir de sobte en veu alta en Cor Petit, tornant-se a situar en posició de veure el què passaria a continuació – Governa els Déus dels diversos móns, inclòs el senyor Kaito...

Fins i tot en Vegeta aparentava lleument impressionat ara. La Nasu va quedar encara més sorpresa en processar que hi havia parlat amb relativa normalitat feia un moment.

– Ah! – va exclamar en Son Goku amb cara de circumstància gairebé de cop – El senyor Kaito ja me n'havia parlat. El Déu Kaitoxin... Tu ets el Déu de tots els Déus!

'¿Per què un Déu tan important s'estava a dissertar (amb ella!) assumptes que, a simple vista, no aparentaven ser gens importants i ni tan sols tenir un sentit complet?'. Era increïble de pensar per la Nasu, sobretot perquè creia endevinar que aquells dos éssers havien anat a aquell món a fer-hi quelcom de molta més gravetat. Sinó no estarien inscrits al Torneig ni els dirien el que seguia...

Va treure-s'ho del cap, reflexionant sobre el que els deia en aquell moment. – Segurament que l'Spopovitx i en Iamu es tiraran a sobre en Gohan – va continuar parlant – Però ja us ho he dit: Que no se us acudeixi ajudar-lo...

En Goku, girant-se llavors cap al seu fill i la tarima, va tornar a mirar de reüll en Kaitoxin amb aquell aire transcendental dels grans moments. 'Així era més fàcil distingir-li la daurada aureola al cap, que li seguia els moviments'. A la Nasu li anava bé mirar-la per recordar-se tots els motius pels quals havia d'establir quilòmetres sencers entre aquella sala i ella. 'Quan resolguessin aquell enigma'.

– No us preocupeu que no el mataran – va aclarir el Déu – Només volen apoderar-se de la seva gran energia...

– Energia? – va preguntar immediatament en Son Goku, encara que en fer-ho el dubte ja era al rostre de tots.

Estaven a punt de viure un moment brutal.

– Faré el que em demanes, però no entenc per què – va explicar – Vols que em converteixi en superguerrer? O que superi fins i tot els límits d'un superguerrer?

De sobte en Gohan va prémer lleugerament els punys, va endurir la mirada i va cridar amb tot l'aire que tenia als pulmons en concentrar energia; decidint-se a viure, per fi, la transformació. Va mirar-se les mans, un moment després, de començar a sentir com la força li fluïa de dins. Una energia extraordinària aparentava, de fet, emergir de cadascun dels porus de la seva pell, i va acabar per arribar al segon nivell de força dels superguerrers en l'instant que ja totes les rajoles de la tarima s'havien mogut de lloc i flotaven a uns centímetres del terra. En estabilitzar-se, encara completament convertit, van tornar-se a col·locar al ring.

Petits llampecs corrien dispersos i espetegaven a través d'aquella aura que l'envoltava.

– Ja m'he convertit en superguerrer – va dir amb tranquil·litat en Gohan a la fi – I ara què faig? Vols que lluiti així mateix?

Era una força extraordinària. Molt més del què s'havien pensat en Kaitoxin i en Kibito, però també més de la que s'esperaven en Iamu i l'Spopovitx.

El públic que s'havia estat queixant de per què no començava ja el combat, ara restava bocabadat a l'expectativa de saber què passava. Molts ja murmuraven, reconeixent-lo com un d'aquells homes que havien vist per televisió durant el Joc d'en Cèl·lula... com un d'aquells guerrers que es tornaven daurats.

I la Vídel que, un cop canviada de roba, havia sortit a contemplar la lluita – ja completament recuperada gràcies a la mongeta màgica – no podia evitar quedar-se sense paraules. 'Així sí que l'era... era el guerrer daurat'.

Qui no aparentava estar gens impressionat era en Vegeta. I no pensava dissimular el seu disgust per com de deixat podia ser aquell sagal. – Hm... Quan lluitava amb en Cèl·lula, tenia més força que ara... Durant aquest període de pau, ha deixat de banda l'entrenament...

– No – va aclarir en Xin. 'Era més que suficient'. – Té molta més força que no em pensava... No sé si podré aturar aquesta força...

– Aturar? – va alçar el cap en Goku per assegurar-se que l'havia entès. En el mateix moment la Nasu havia fet el mateix gest, tot i que havia optat per tornar a mirar endavant en adonar-se'n.

'Per en Kibito que no tenia massa referències d'aquella gent, llevat de les que li deien que eren habitants poderosos de la Terra, en Son Gohan era tot un descobriment: aquell nano no ho aparentava pas gens de terrícola'.

Per en Xin, que tenia coneixement de la presència dels dos prínceps i del fet que en Son Goku havia acabat per vèncer en Freezer una vegada... allò era igual d'extraordinari. Res d'aquella força que s'havia imaginat que tenien, el just per haver vençut aquell tirà, s'assemblava a la realitat.

Fos una cosa o l'altra; tampoc tenia coneixement de saiyajins tan poderosos en el passat. Ni molt menys. Estava a molta distància de tot el que s'havien imaginat. 'Esperava poder-lo aturar, paralitzar, perquè els dos sequaços d'en Babidi li prenguessin prou energia per acudir al seu amo'.

Immediatament se li van tirar a sobre, i el Déu de tots els Déus va actuar d'acord al seu pla.

– Gohan... – va gairebé sortir-li de dins a la Nasu, tot ofegant un crit.

– Estúpids! – van cridar al segon en Krilín i en Cor Petit, avançant un pas amb preocupació. El namekià va ser el primer en retrocedir i agafar a l'altre guerrer per la samarreta.

– Deixa'm anar, Cor Petit, Deixa'm!

De seguida en Kaitoxin els va recordar el seu paper. – Ja us he dit que no l'ajudéssiu.

L'Spopovitx amenaçava a l'aire, pensant que efectivament algú acabaria per intentar donar-li un cop de mà: – Si algú l'ajuda, el liquidaré, entesos?

L'assaltador no sabia que, hores d'ara, aquella advertència era ben bé igual. 'No hagués pogut amb un bon grapat d'ells... Però és que a més... a més tots plegats, cadascun amb els seus propis dubtes, es mantenien ferms en la petició del Déu'. És clar que els sequaços d'en Babidi ignoraven fins tot l'existència d'aquest.

Li havien clavat alguna cosa punxeguda i afilada en un dels costats del tors, i en Gohan paralitzat per en Kaitoxin, només havia pogut cridar.

En Son Goku ni tan sols pestanyejava. Havia vist com en Kaitoxin aixecava les mans i llençava alguna mena de poder sobre el seu fill per mantenir-lo totalment quiet. Desprotegit. I va poder aturar la Vídel just en el segon que va passar-li pel costat.

La noia no entenia res, estava espantada i volia ajudar en Son Gohan.

Cosa que la Xixi també li demanava a crits que fes, des de les grades. 'Des d'allà on era en Son Goku, el guerrer no podia escoltar-la ni distingir-la d'entre la gentada'. Però la dona no entenia en absolut què feia el seu marit; que no intervenia.

'Aquells animals matarien el seu fill'.

En Son Goku, en canvi, només agafava la Vídel pels braços; aturant-li l'impuls del primer moment. – Tranquil·la, en Son Gohan no morirà així com així.

– Però...

– Observa i calla – va escoltar la noia que li deia en Xin. En Son Goku només va negar amb el cap perquè li fes cas. Després, va posar-li una mà a l'espatlla.

Ell també esperava que el Déu tingués raó. Va continuar-lo mirant, a en Xin, mentre era evident que aquells dos subjectes estaven absorbint-li l'energia a en Gohan d'alguna manera.

– Mama! – va queixar-se la Reiya des del darrere en veure'ls tan parats. 'Ella no coneixia quasi res a aquell noi, però no trobava gens normal que ni tan sols en Cor Petit es mogués'. – Mamaa!

'Potser no era tan dura com li agradava aparentar'.

La Nasu ni tan sols acabava de comprendre què estava passant. 'En Son Goku i en Cor Petit aparentaven tan segurs... tan convençuts de seguir-li la veta a aquell Déu...'.

Va mirar-lo subjectar la Vídel de reüll. ¿Era ara ell més saiyajin que ella mateixa?

Si a la Reiya li passés el mateix... Definitivament no, no es veia quedant-se parada. 'Només perquè un suposat Déu, tot i entenent que no era un impostor, li ho demanés'.

De fet... ni tan sols li era indiferent el què passes amb aquell nano. 'L'experiència a Nàmek, el temps de després... Al final l'únic que feia que ella no tingués una relació oberta i de confiança amb en Son Gohan, era aquella condemnada història seva amb en Son Goku'.

Va donar un pas més quan va semblar que la llum de superguerrer d'en Gohan s'apagava i ja havien acabat de prendre-li energia. Els dos paios van sortir volant, i ella i en Krilín van voler avançar per socórrer-lo. La Vídel també ho va intentar, tot i que en Goku la subjectava amb determinació.

– No, encara no – va indicar-los en Kaitoxin – No feu res encara. En Kibito refarà en Son Gohan en un tres i no res...

– Què vol dir tot això, Xin?

– El que has sentit Goku... i ara els seguiré sense que se n'adonin – va fer segur en kaioh, observant-los.

– Que els seguiràs?

– Sí. I t'hi estaria molt agraït si m'hi acompanyessis, si us plau – va sortir volant de seguida que ho va dir.

– Goku, què pretens fer ara? – va exclamar en Krilín sense paraules.

– Me'n vaig amb ell, Krilín. Aquell Déu m'ho ha demanat i m'ha assegurat que en Son Gohan es refarà – va prémer un puny a l'aire mirant el lloc al cel per on havia marxat el Déu – Vull saber què passa.

En aquells instants la Vídel ja corria com una esperitada per llançar-se de genolls al costat d'en Son Gohan. En Kibito era al costat i es disposava a posar-li una mà a l'esquena per al que (a ella) va semblar-li la intenció de reanimar-lo. L'home va esperar un moment més per fer-ho. 'La noia era completament sobre el cap i el tors del noi, repenjada al terra amb preocupació'.

En Krilín havia baixat el cap pensatiu. – Uf. Si tu hi vas, Son Goku. No ho veig gaire clar, però jo també vindré a seguir en Xin.

La Nasu va mirar directament a en Cor Petit sense saber com reaccionar. 'No s'esperava res d'allò, no aleshores després de tant temps de pau'.

– Hi anem, mare? – va preguntar la Reiya fent que la mirés de sobte. Va intercanviar una mirada amb la seva filla i aleshores va ullar la reacció d'en Cor Petit, encara totalment seré i callat; tot i que sabia que havia patit profundament per en Son Gohan. No concebia al namekià fent una altra cosa...

'Només que ell confiava en aquell Déu... n'entenia bastant de jerarquies i deïtats', va pensar la Nasu sense saber si li agradava que tots plegats donessin tan crèdit a aquell ésser.

Va notar llavors el somriure d'en Son Goku, quasi sense haver-se de girar per observar-lo.

'Probablement s'acabés de veure retratat en la reacció de la nena... o els acabés de veure a ambdós en definitiva'. No per menys la menuda era tota una saiyajin... el valor li sorgia de molt endins. Va sospirar pausadament. 'Era massa perillós encara per la nena'. Estava segura que en Cor Petit també ho sabia.

I era curiós pensar en què aquella opinió havia de tenir-la en Cor Petit; quan acabava d'adonar-se que en Son Goku se sentia també orgullós de la seva filla.

Va veure'l mirar cap al lloc on en Kibito havia posat ja les mans sobre en Gohan per poder curar-lo. 'Potser sí que, a més, com a pare d'en Son Gohan, estava preocupat'.

La nova actitud d'en Goku, la que anava del terrícola de sempre al guerrer més fred, la tenia completament confosa. 'En quant a com havia canviat ell en aquells anys'.

La Nasu, malgrat tot, tenia clar de costat de qui havia d'anar. – No és bona idea, Reiya. Eh, que no, Cor Petit? Queda't aquí, d'acord? Tornarem de seguida...

En Cor Petit que havia observat també en Gohan un instant més, va mirar-la de nou sense dir res. '¿Per què estava encara tan callat?'.

En Vegeta, mut fins aleshores, no pensava permetre que li canviessin els plans amb tanta facilitat. 'Al príncep li era igual aquell Déu... i se'n ben reia dels seus immunds problemes'. Va agafar a en Son Goku per la samarreta amb ràbia.

La Nasu va girar-se de seguida en tenir-los a poc menys de tres pams de distància. – No facis animalades, Kakarot – Li havia dit el príncep saiyajin – No havíem de lluitar un contra l'altre?

– Eh? – va reaccionar amb prou feines en Goku – Però ara no és el millor moment per fer-ho...

– Demà m'afaitaràs. A mi tant me fa el que hagi dit aquest Déu o el que sigui – Estava enrabiat de debó – Jo només vull lluitar amb tu i veure qui guanya! Per això he vingut a un Torneig de mitges merdes com aquest!

– Entesos, entesos! No t'enfilis! – va intentar posar pau en Goku amb aquell aire, ara sí, tan seu – Si et sembla bé, després lluitarem tots dos.

– Ximple de merda... Però si només ets al món dels vius per un dia...

– Doncs vine amb mi a l'altre món i lluitem allà... – Havia resolt sense més.

– Xxxt! – Havia bufat en Vegeta finalment fastiguejat. 'No pensava deixar que li prengués el pèl així'. De moment, va callar.

La Nasu, per la seva banda, no podia parar de pensar en què el seu germà estava massa alterat. 'Per molt que aquella conversa, coneixent-lo, fos mínimament normal en ell'.

Per primera vegada en tota aquella estona era en Cor Petit qui observava la saiyajin sense dir res.

– Nasu... – va començar a dir en veu calmada, i ho va dir després de tanta estona de no badar boca que la saiyan va dubtar fins i tot que es dirigís a ella – Recordes quan em vas dir que mai t'havia demanat un favor de debò? Que quan ho fes, no podries dir que no?

– Què dius? – va aixecar el cap encara astorada. ¿On volia anar a parar?.

En Son Goku i en Vegeta eren prou a prop com per veure el gest de sorpresa d'ella, i la mortal serietat en el rostre del namekià.

– Et demano que no vinguis. És un favor que has de fer-me... – va trigar una mica més del compte a acabar la frase – ...el primer.

Ni tan sols podia ajuntar més de dues paraules al seu cap. 'S'havia quedat sense parla'. No s'havia esperat una cosa així... no ara i no sense motiu. Va negar amb sorpresa. 'Sense saber què dir'.

– No ha de per què passar res. Però ambdós sabem que... – va observar de reüll la menuda, que els havia estat mirant a l'expectativa. 'Tot semblava, de cop i volta, massa adult, massa seriós'. Molt més del que ho havia estat mai abans per cap d'ells, que la nena recordés. –... si tu véns, als dos segons, la tindrem allà. A més... – va dubtar – Ja som molts... Si la cosa es complica, algú haurà de controlar la situació aquí, no?!

'Era tot una fal·làcia, tot una mena d'excusa gegant, per convèncer-la. Per què no s'enfadés. Oh, per Kami, li havia costat suor i, sí també alguna llàgrima amagada entre crits de ràbia, l'arribar completament al nivell d'en Cor Petit; i a partir d'aquí, anar avançant conforme ho feia ell'. No era menys forta que ell. '¿A què venia allò?'.

Ja no era com abans, quan malgrat poder-li plantar certa cara als entrenaments, ella seguia sense poder convertir-se en superguerrer... i ell ja s'havia fusionat amb Kamisama.

Malgrat haver patit pujades d'energia pel mig, zenkai powers derivats d'algun ensurt en plena lluita o d'atacs quasi col·laterals; hi havia hagut una època en què la Nasu havia estat molt per sota i després només per sota del namekià. 'Havien estat temps en què per molt que ella augmentés i augmentés el seu poder en estat base, només el fet de convertir-se en superguerrer, havia pogut dur-la finalment a una certa igualtat'. I tot i així havien entrenat molt més després. Cap dels dos havia parat, malgrat la nena i les pauses necessàries que havien fet al llarg dels anys perquè la Reiya no fos una criatura obsessiva ni solitària. 'Aquells dies que la Nasu havia dedicat a visitar la família d'en Krilín... o a anar a parar a Corporació Capsula'.

Havien passat també lapses de mesos, en aquells set anys, en què un havia maldat per superar l'altre als entrenaments. Períodes en què un dels dos havia estat per sobre l'altre. 'I no es podia dir que hagués estat precisament fàcil tornar-se a posar en forma, i tot i així, seguir creixent com a lluitadora, després de l'embaràs'.

¿I ara li demanava que es quedés? Sí, d'acord... la història de sempre. Per molt que ella millorés, aquell parell – en Vegeta i en Goku – sempre milloraven molt més. 'I en Son Gohan ja era extraordinari de per si'.

Però, per l'amor de Kami: si hi pensava anar ell, no veia per què no ella. I el pitjor... hi anava en Krilín!

Va somriure lleugerament malgrat això: en el passat, per aquell mateix tipus de petició, li hauria dit de tot. 'Recordar-ho va fer que gairebé estigués a punt de fer-ho també llavors'. Però aleshores va notar cap a on mirava en Cor Petit.

'Sí, d'acord, la nena no trigaria ni dos segons en seguir-los si algú no es quedava i li ho impedia'. I no podia demanar-li-ho a en Cor Petit... 'Ell no...', va parar en sec en pensar-ho. És clar que ell era el seu pare. 'Però de totes maneres era el primer favor que li demanava'.

Mai abans li havia demanat res. 'Tampoc havia de per què passar quelcom d'extraordinari...'.

– D'acord – va acceptar quasi amb massa facilitat tot i el moment de silenci – Però a la propera no penso quedar-me enrere... Ni de conya...

Allò era un fatalment encobert: "A la propera et quedes tu!". En Cor Petit va somriure-li lleugerament abans d'alçar el vol: – Gràcies – va fer una pausa, després, abans d'iniciar la marxa de veritat; ja sense mirar enrere i seguint el rastre d'en Xin – Som-hi!

Ningú més va volar en aquella direcció durant un llarg moment.

– Cor Petit! – va aprofitar ella per cridar en veu alta i forta, en el fons pensant en tots aquells mal pressentiments que gent com en Dende o en Karin, o fins i tot en Son Goku, havien dit tenir. – Ja pots tornar sencer... Si no ho fas, em sentiràs! –. Va veure'l desaparèixer entre els núvols sense saber si l'hauria escoltat bé. 'El namekià era important per ella, molt important, però havia estat completament instintiu deixar-li anar allò en aquell moment'. No se sentia còmode tal i com anava tot fins aquell instant. ¿S'havia acabat la pau?.

En Son Goku va dubtar un instant. No acabava de reconèixer-la. '¿La Nasu acceptant una petició com aquella?'. El mirar la petita va ser l'únic que va donar-li la resposta.

Sí, aleshores era mare. Però estava segur que aquella guerrera que duia dins rugia incòmode al seu interior. 'De totes maneres, per si es complicava tot, ell també ho preferia així'. La Reiya, la menuda, encara no estava preparada... fos el que fos el que els esperés.

No dubtava que ho estaria algun dia. I que abans i tot la Nasu se les arreglaria perquè en Cor Petit li tornés aquell favor.

Van intercanviar una breu mirada just abans que ell emprengués també el camí d'en Xin i en Cor Petit. 'Si en Goku sabia de segur una cosa, després de tot, era que ella – de la manera que fos – estimava en Cor Petit'. Podia jurar haver-li vist als ulls quan cridava perquè procurés no sortir malparat d'aquella nova aventura.

Va dirigir-se un segon després a en Kibito. 'El color tornava en mica en mica al rostre del seu fill gran'. Va observar-lo seriosament abans de fer aquella pregunta. – Me'n puc anar tranquil si deixo en les teves mans en Son Gohan?!

– No pateixis, Goku. Que així que l'hagi refet us seguiré – va dir-li, aixecant-se un moment i tornant a tractar-lo després – Estic convençut que en Son Gohan també vindrà.

En Goku va alçar el vol només tenir aquella seguretat. I en Vegeta remugant el va seguir.

La Nasu ni tan sols acabava de tenir molt clar què havia passat.

Un moment després en Gohan tornava en si i juntament amb en Kibito i la Vídel també s'enlairava cel enllà.

La Reiya inquieta i molesta per haver-se de quedar, i per no poder-s'hi escapar ja que tenia la seva mare allà, va mirar cap enlaire disconforme amb aquell tracte d'en Cor Petit i la Nasu. ¿Què hi feia a la teulada de l'edifici, l'home Emmascarat esbarallant-se amb si mateix?'. Semblava doblegar-se com si s'anés a trencar, o com si la seva part inferior estigués atonyinant la superior per escapar-se'n.

En veure-la, l'estrany lluitador va quedar quiet de cop. 'En Trunks ja en tenia prou amb la preocupació d'en Goten pel seu germà, només li falta que la seva cosina els descobrís'.

.

– Un bruixot malèfic... – va començar a explicar en Xin quan en Krilín també havia atrapat ja la primera comitiva de guerrers. En Kibito i en Gohan volaven encara molt més enrere. 'Havien de córrer per arribar a la seva alçada, però mentrestant el Déu es disposava a explicar aquella història als altres'. Esperava que en Kibito fes el mateix amb els nois que havia començat a acompanyar més tard en aquell mateix camí, cap a on s'amagava en Babidi. Ho sabrien gràcies a la direcció que prenien les energies d'en Iamu i l'Spopovitx. –... Fa molt temps, quan els humans tot just començaven a caminar amb dos peus per la Terra, en un punt molt llunyà de l'univers hi havia un bruixot malèfic: en Bibidí... – Tots es mantenien callats, volant al seu costat, a l'expectativa d'aquella història – Un dia casualment, en Bibidí va crear un monstre espantós... el monstre Bu, un ésser terriblement dolent... Va fer regnar la mort a centenars de planetes... El monstre Bu no té seny ni sentiments i no fa res més que destruir i assassinar permanentment... És un monstre nascut per infondre terror als éssers vius i prou...

En Vegeta no podia ni imaginar que en Kaitoxin, a més, llegia els pensaments. 'Perquè, si només era allò, ells, els guerrers també ho havien fet... havien conquerit planetes i sembrat el terror'.

Va veure's sorprès quan va escoltar parlar en Xin. Malgrat pensar-ho, no havia obert la boca: – No, Vegeta. En aquell temps hi havia cinc Déus. Tots tenien tanta força que haurien tombat d'un sol cop un paio com en Freezer... El monstre Bu va matar quatre dels cinc Déus de Déus.

La història era terrible. En Bibidí un dia havia tancat el Bu, incapaç de controlar-lo, i l'havia dut a la Terra... que havia de ser llavors el seu següent objectiu... Però en Kaitoxin havia eliminat el bruixot en aquell moment. 'Amb la mala sort que ara existia un fill d'aquell mag, en Babidí, i havia tornat a la Terra per despertar en Bu'.

En Kaitoxin havia pensat, feia tot aquell temps, quan els éssers humans amb prou feines caminaven, que era millor deixar en Bu tancat i no córrer riscos. Perquè en Bibidí era l'únic que el podia despertar. Malgrat que ara això ja no era així.

El fill d'aquell mag, potser més terrible que ell, estava buscant prou energia per insuflar-la a la bola que contenia el monstre i despertar-lo.

'L'objectiu d'en Kibito i en Kaitoxin al Torneig havia estat el d'esperar als sequaços del mag per saber on s'amagava'. Quan havien arribat a la Terra, algú ja havia traslladat la bola de Bu de lloc. Així que aquella havia estat l'única forma d'arribar-hi.

En Babidí no tenia gaire força física però sí el poder d'entrar al cor de la gent malvada i manipular-los. 'Era això el que havia fet amb en Iamu i l'Spopovitx'.

.

A prop d'allà la Vídel desertava del seu intent d'acompanyar en Son Gohan.

– Vaig tan de pressa que gairebé no puc obrir els ulls –.

– Val més que tornis, doncs – va fer en Gohan després d'escoltar també la història de boca d'en Kibito – Serà més perillós que no ens pensàvem.

– Sí, valdrà més que sí. Em sembla que us destorbaria. Llàstima.

– Bona minyona... – va somriure en Gohan amb to agradable – Torna al Gran Torneig i si trobes la meva mare o en Goten, explica-los-hi, perquè no es preocupin.

Després només havia hagut de confirmar-li que el guerrer daurat era ell. 'La Vídel començava a tenir molt clar qui i com havia guanyat en Cèl·lula feia set anys'.

I ells havien accelerat per atrapar els altres el més aviat possible.

– No vull que moris Gohan... – va dir-se a si mateixa mentre girava cua – Perquè si tornes sencer... vull sortir amb tu!

Sense la Vídel havia estat fàcil arribar de seguida a la distància a la què ja volaven en Kaitoxin i els altres guerrers.

– Tu ho sabies, Cor Petit? – va demanar de sobte en Goku, observant el namekià d'a prop. – No ha estat només per la Reiya, oi que no? Li has demanat que es quedés, perquè intuïes alguna cosa així...

En Cor Petit va romandre un segon callat, tot i que va mirar-lo estranyament còmplice després, per confirmar-li-ho. – Només sabia que hi havia un horrible pressentiment en mi... Però no... – va esforçar-se a somriure. 'Al cap i a la fi, havien esperat al pitjor moment per tenir la conversa més sincera, que ambdós podien tenir a aquelles alçades sobre la Nasu i la Reiya'. – No m'imaginava que fos res tan greu. Perillós, sí... Alguna cosa em deia que perillós ho seria...

En Goku va assentir. Els altres havien quedat en silenci feia un moment.

– Gràcies, Cor Petit.

– No, no t'equivoquis Son Goku – va negar el namekià malgrat que continuava sent amable en el gest – No he estat altruista en demanar-li-ho. – 'I era veritat, ho era: si a elles els passava res...', va aspirar aire mantenint la velocitat amb la què avançaven pels aires. – En absolut.

En Son Goku sabia perfectament què volia dir. 'No ho havia fet per ell, és clar: ell hi havia renunciat feia molt temps'.

Però tampoc exactament per elles. No només per elles, com a mínim. Va escoltar-lo parlar de nou amb veu reflexiva i impressionantment sincera. 'En Cor Petit, a banda de pensar en aquell condemnat pressentiment i en el respecte que li feia en Xin, també havia reflexionat sobre aquell assumpte'. Només havia de repetir en veu alta aquelles paraules, que tant li havien voltat pel cap abans, per sentir-se'n mínimament deslliurat: – Per protegir-les faria el que fes falta – va començar. – Sé que m'ho vas demanar una vegada, Son Goku... Però ara mateix no sabria fer-ho d'una altra manera. – 'Eren cosa seva'. No sabria viure sense elles. No feia falta dir-li-ho, aquella frase que havia deixat anar, no ho portés ja prou implícit.

Ell també havia estat al costat de la Nasu en aquell difícil part, i abans i tot, quan aquella malaltia contagiosa podia haver-li costat la vida; ell les havia vist somriure juntes, i havia passat els següents set anys convivint-hi i entrenant-hi. 'No era just'. No podia arribar ara en Son Goku, amb tot el respecte que sentia per ell, i endur-se-les... ni que fos només durant vint-i-quatre hores. Una part d'ell havia pensat amb ràbia, en notar-lo desaparèixer amb ella a la recerca de mongetes màgiques, que no li ho deixaria fer.

Ara, en canvi, s'adonava que s'havia equivocat en allò: ni tan sols es pronunciaria al respecte si ella ho volia així. 'Però... si realment hi havia una amenaça a la Terra... si realment corrien perill... Lluitaria fins el final per elles'. Per protegir-les i, probablement, per mantenir-les al seu costat... sempre que la Nasu s'hi volgués quedar allà.

Donaria la vida per elles.

– Gràcies de totes maneres, Cor Petit – va dir-li el guerrer que l'havia mirat amb el rostre rígid en aquell instant. 'No calia saber llegir el pensament, per poder-ho endevinar'. – Una cosa així no la confiaria a ningú més. – va finalitzar aleshores, sabent que el seu fill era ara en un dels costats d'aquell grup, que volava alt i a tota velocitat cap a un nou perill. 'No volia ser més explícit... però era evident que tampoc calia...'.

No calia ser un geni per saber que, a aquelles alçades, en Krilín i en Vegeta eren perfectament conscients del què parlaven. 'I malauradament en Gohan també'. Sentia no haver sabut mantenir-ne al seu fill més al marge... no haver evitat afectar-lo tan directament...

El noi va observar-los, malgrat que va guardar silenci. 'Se sentia estrany quan aquell tema voleiava en l'ambient... però sabia que era absurd no afrontar-ho: el seu pare tenia una altra filla... i li importava. És clar'.

– Em sembla que aterraran ja! – Els havia advertit en Kaitoxin dos minuts després. 'Es disposaven, tots plegats, a perdre altura immediatament... i a esperar l'instant per actuar'.

– Què és estrany – va exclamar en Kibito tot seguit – Ja ho havíem escorcollat...

Havien acabat descendint en una zona rocosa, després. – Esborreu-vos el rastre d'energia, si us plau.

Només hi havia un tros de terra amb un aspecte estrany, era com si haguessin cavat la zona. 'La nau era sota el subsòl'. I només s'hi distingia una rara càpsula d'entrada a l'exterior.

Un soldat estrany, amb el mateix senyal al front que aquells a qui havien seguit volant, havia estat l'encarregat de rebre els dos humans subordinats d'en Babidí.

.

.

– I ara què, mare? – va preguntar la Reiya a la Nasu, mentre tots i cadascun dels organitzadors del Torneig es feien la mateixa pregunta. '¿Què farien ara que almenys la meitat dels participants del certamen havien marxat cel enllà?'.

– Ara comença a ser hora que tornem a la recerca d'en Mefus i la Suno, no?! Deuen pensar que tenim molta cara... els hem deixat tirats – va intentar tibar-la enfora del recinte; encara que va sentir que, no haver-hi anat, era un error. 'Duia una saiyajin dins que l'empenyia cap allà, malgrat que es resistís a fer-ho... a emprendre el vol... per la seva filla que ara mateix era el més important'.

.

– No m'ho puc creure!

La Bulma i els demés s'havien mogut de lloc perquè, de seguida, havien endevinat que alguna cosa devia passar a algun altre lloc i que els seus amics trigarien a tornar... El que desconeixien, en absolut, era que aquella marxa sobtada fos a causa d'un perill tan i tan greu.. 'De totes maneres havien decidit abandonar els seus seients i moure's una mica, mentre aquella estranya situació s'aclaria... o no'.

– Jo... el que no em puc creure és que en Gohan i en Son Goku hagin deixat el torneig així... – va lamentar la Xixi de braços creuats i gest preocupat – I ara què farem? Ens quedarem sense diners pel seu mal cap... ¿Què pot ser tan greu?.

Cap dels altres en tenia ni idea.

Però la Bulma, amb la seva sorpresa anterior, no es referia pas al motiu pel qual en Goku, en Vegeta i els demés havien marxat volant d'aquell campionat.

– Mefus!

El crit va alertar-los, per fi, a tots. La Xixi va ser la primera en alçar el rostre i mirar els dos nois pèl-rojos que tenia davant amb desconfiança. Tot i que no sabia res de la Suno, si podia reconèixer perfectament aquell alienígena que una vegada havia arribat a la Terra al costat de...

– Quina sorpresa – va insistir la Bulma, mentre la Xixi notava que el seu pare li posava una mà a l'espatlla – Com és que ets aquí? Els dos! Junts! – La científica va somriure – No entenc res, nois!

En Iamxa, que subjectava de la mà a la Maron, en Follet Tortuga, l'Ulong i en Puar estaven igual de perduts que la pròpia Xixi. 'Tots plegats coneixien en Mefus, però no situaven la Suno'.

Haurien d'haver suposat que no estaven precisament sols. – Ep, tieta! – va escoltar la Bulma que algú la cridava de cop i volta, d'uns metres enrere... – La Suno ens ha volgut acompanyar aquest matí. Amb en Mefus no marxem fins demà!

La Nasu seguia la seva filla en silenci, amb els blens del serrell lleugerament deixats anar sobre el rostre. Els havia vist a metres de distància però la velocitat de la nena no li havia permès repensar-s'ho. 'Sabia perfectament qui l'estava mirant ara i s'imaginava què en pensava... s'ho mereixia'.

Per a la Xixi, ella era una amenaça... Algú a qui la dona no desitjava trobar-se. 'Menys en un dia com aquell'. La princesa saiyan podia entendre que la mare d'en Gohan hagués estat esperant en va el seu marit tot aquell temps... segurament era increïble per ella tenir-lo allà per fi – bé més o menys –. 'L'últim que volia era veure-la a ella'.

Van evitar creuar la mirada.

'En Son Goku no era exactament un pare de família a l'ús i ara mateix, acompanyat dels altres i amb una aventura per davant, a saber on parava'. De totes maneres, la Nasu, per a la Xixi, era de tot menys benvinguda i la saiyan ho entenia.

Amb el temps havia entès millor els costums humans... I ella havia tingut una filla amb un home casat. 'Una filla i una història amb l'home que estava casat amb la Xixi: aquella dona que l'observava en silenci, quasi recolzada en el seu pare, en Gyumao'.

– Nasu! – va cridar amb sorpresa la Bulma, que amb tot aquell xivarri que hi havia hagut, no l'havia distingit d'entre els nois allà baix. 'Quan havia observat marxar els guerrers, des de les grades; la distància i l'alçada li havien impedit fixar-s'hi'.

En el moment en què els nois decidien abandonar el Torneig, vora el ring, cap dels altres l'havia vist... sobretot per la confusió de l'instant. 'Només en aquell parell de minuts en què havien sortit més enllà de la porta dels vestidors, hagués estat possible identificar-la entre els demés, ja gens coberta pel recinte'. Però ni tan sols se l'havien imaginat allà.

I havien estat massa angoixats, de fet, per l'estat d'en Son Gohan... I per la pobre Xixi... que se n'havia preocupat i que havia pregat a crits que algú fes quelcom pel seu fill... sens falta.

– Saps què ha passat, Nasu? – va córrer a preguntar en Follet Tortuga. En Iamxa acabava també de prestar-li plena atenció.

– Ha de ser greu, oi? – va demanar l'antic bandit, agafant la petita d'en Krilín en braços.

'No sabia què dir'. No volia preocupar-los... i tampoc coneixia la veritat més enllà de què s'havien disposat a seguir un Déu i dos tipus que podien suposar algun tipus de problema a partir d'ara...

Va dubtar.

– En un lloc llunyà s'han reunit unes energies fortíssimes... – va avançar en Follet Tortuga.

– Sí – va acceptar la Nasu – Jo també ho noto. Deu ser per això que... Mireu – va dir – No ho sé segur – però hi ha un Déu... És el Déu dels Déus, en Kaitoxin es diu... i els ha demanat que l'acompanyessin. Sabia on i per què se'n duien l'energia d'en Son Gohan aquells homes... No en sé res més...

– Aleshores... – va titubejar la Xixi. – Ells...

'Fins llavors només havia pensat en el què suposava que aquella dona fos allà...'. En el fet que la saiyan hagués estat al costat del seu home tot aquell temps; tota aquella estona que ella havia estat esperant com una ximple que acabés ja el Gran Torneig per a tornar a casa tots junts... 'Com a mínim fins que fos l'hora de marxar... L'hora de dir adéu a en Goku'.

Va empassar-se l'orgull amb evident angoixa: – Són perillosos. Corren perill allà on són? – va canviar tan ràpid de registre que la Nasu va trontollar i tot una mica, sense saber què respondre-li. 'No havia esperat que s'hi dirigís'.

– Jo...

'Quasi va imaginar-se-la tirant-se-li a sobre. Va veure clar de seguida, però, que la Xixi pensava contenir-se; amb un puny tancat de preocupació i encara amb l'enorme mà del seu pare a l'esquena'.

Va baixar el cap. Sí, potser se sentia culpable per haver volgut pensar en la Xixi com només una histèrica. Malgrat tot, era la dona d'en Son Goku... no calia ser gaire llest per saber que havien estat junts fins al final, feia set anys... hi havia en Goten...

La Nasu s'havia negat fins i tot el dret a pensar-hi.

– Se'n sortiran – va dir per mostrar algun tipus de seguretat. 'En Mutenroshi tenia raó. Ara mateix altres forces poderoses es podien percebre en la distància'. Tots plegats havien semblat tenir un pressentiment o altre al respecte aquell matí. – Són els més forts del món... – va treure-hi importància.

– És clar! – va escoltar que exclamava l'Ulong no gaire lluny. – I si hi ha un Déu tan poderós com dius, estaran ben protegits!

'La Nasu ho esperava de debò'.

.

A quilòmetres de distància en Goku i els demés, amagats i enfilats entre les roques d'aquella muntanya, acabaven de veure sortir de la nau aquell bruixot del qual els havia parlat en Xin. 'I ara anava amb algú a qui el Déu no s'havia esperat veure allà'.

– Em pensava que en Drabra no hi seria – va dir nerviós – Ho he calculat malament. – En Babidí i en Dabra junts poden resultar terribles.

En Babidí tenia un aspecte poc terrible, petit i d'ulls sortits, amb aquells bigotis a banda i banda de la barbeta tan característics d'una mena de raça que no havien vist abans.

– Vols dir que ara ja no tenim possibilitats de guanyar? – va posar-ho en dubte amb el to superb de sempre en Vegeta. – Hm... Així, quan el monstre Bu ressusciti s'haurà acabat el món sencer, eh?! No em doblegaran... a mi aquests no em guanyen...

En Krilín, que havia escoltat atentament la conversa entre en Cor Petit i en Son Goku de feia una estona, ho tenia més que clar: Si el namekià tenia aquell mal pressentiment... i ara a sobre aquell Déu deia que el tal Dabra, el Rei dels Dimonis, era tan poderós... valia més que ell marxés d'allà. De seguida que pogués.

En Goku li ho va confirmar: – Krilín, val més que te'n tornis... Això fins i tot és més perillós que no ens pensàvem...

– Em sembla que... és el que faré, sí... Ha, ha. No sóc prou fort per resultar útil...

– I fa molt poc que ets un home casat ple de responsabilitats – va animar-lo a marxar en Son Goku. 'Gairebé era estrafolari escoltar-lo parlar així'.

– Sí, és clar... Tinc una dona i una filla precioses... Em sap greu però me'n vaig! – va assentir l'humà.

Segons en Kibito, en Babidí podia dominar les ànimes menys pures... podia manipular-les. 'Per això havia aconseguit tenir aquell poderós dimoni a les seves ordres'.

– Ostres – Havia fet broma en Krilín quan ja se'n retirava – El cor lliure de pensaments malignes? En Cor Petit ho té malament doncs... N'ha fet cada una que déu ni do!

– Fa molt de temps de tot allò! – Li havia respost una mica massa acaloradament el namekià. 'A ell no li feien ni la més mínima gràcia, aquell tipus de bromes'.

– Perdona, perdona...

Fos com fos, el cert era que aquell, segons en Kibito, era probablement el poder més perillós d'en Babidí.

Per aquell motiu, l'havien obeït en Iamu i l'Spopovitx, que just després, el mag acabava de destrossar als seus nassos. 'Un cop ja tenia el que volia; l'energia que ells havien recollit al Torneig on els havia fet participar'.

Havia estat horrible veure explotar el primer i comprovar com després en Iamu moria al cel, en ser atacat per un sol cop d'energia d'un altre dels homes d'en Babidí, en Puipui, aquella mena de soldat que havien vist en primera instància. 'Terrible havia estat també adonar-se que, més enllà, a uns quants metres de la nau, encara hi havia els cossos – en gens bon estat – d'una parella i el seu fill'. Devien viure en aquella zona, en una casa del fons, abans que en Babidí decidís instal·lar-hi la seva nau. 'Ni tan sols s'havia pres la molèstia de buscar un lloc del tot deshabitat'.

– Ha fet 'bum'... Aquest so m'encanta – va dir el mag poderós referint-se a l'explosió que havia causat en el cos de l'Spopovitx. – Bé, Dabra – va continuar parlant llavors inesperadament el mag d'aspecte malèfic – Com havia planejat, en Iamu i l'Spopovitx ens han dut unes quantes preses... Amb en Kaitoxin que fa molt temps va matar el meu pare...

– Es pensen que estan molt ben amagats, però... són set. Ja sabem que no podem utilitzar l'energia d'en Kaitoxin i d'en Kibito, però entre ells, almenys n'hi ha tres que tenen una energia fenomenal...

'Només amb aquells tres, potser en tenien suficient'.

L'únic que li importava a en Babidí era que en Dabra no matés en Kaitoxin, tenia assumptes pendents amb el Déu i volia passar-los personalment. 'Sofriria una mort lenta i dolorosa', va riure entre el sadisme i la diversió més pura en pensar-ho.

En Babidí va entrar a la nau. Amb en Puipui. I llavors...

En Cor Petit havia estat massa pendent del què explicava en Xin i dels seus propis pensaments al respecte d'aquella amenaça com per escoltar-los feia un moment.

Va ser en Vegeta qui va cridar, de fet, en l'instant en què en Dabra ja s'havia girat.

– Ens han descobert! – Quan ho van veure el tenien literalment al damunt. En Dabra, qui segons en Kaitoxin era l'ésser més fort de l'infern, es dirigia cap a ells a tota velocitat.

No van tenir temps de reaccionar.

En Kibito havia estat la primera víctima. 'N'havia tingut prou amb posar-li la mà davant per deixar anar una força que el fes miques'.

– Kibito!

– Quina ràbia! – va cridar en Goku en adonar-se que havien estat lents a l'hora de moure's. 'Ni tan sols s'havien amagat bé'. S'ho havien pensat, però...

Tot va anar massa ràpid en aquell instant.

En Dabra va escopir dos cops... i cap d'ells va entendre res fins que, aquest cop, va ser en Xin qui va cridar: – Alerta! Que no us tiri saliva!

Però era massa tard.

En Krilín va convertir-se en pedra davant de tots un segon després. 'Amb l'espant encara marcat al rostre'. I en Cor Petit va ser el següent en trobar-s'hi.

No havien tingut temps ni per a defensar-se.

La ràbia dins d'en Son Goku, aquesta vegada, va ser infinita. 'No va pensar-ho gaire'.

– Què passa? Krilín, Cor Petit! Maleït!

– No – va precipitar-se endavant en Kaitoxin abans que es mogués gaire, només havia fet un parell de passos per apropar-se a la figura petrificada que era en Krilín – No els toquis! Els ha convertit en pedra...! Si els toques i es trenquen no podran ser mai més com abans!

– Merda... – Estava igual d'enfadat en Son Gohan.

– Dius que si es trenquen no podran ser mai més com abans...? – va preguntar en Son Goku de seguida – Doncs així, hi ha alguna manera de fer-los tornar a ser com eren?!

Aquell dimoni havia esquivat en Vegeta, que hi havia volgut lluitar per pur instint de reacció. Pel que semblava en Dabra no pensava ja atacar-los més... No als que quedaven.

'¿No pretenia també enfrontar-se a ells?'.

– Sí... hi ha una manera de què tornin a ser com abans... però... Hauria de morir en Dabra.

El somriure d'en Goku va fer que en Xin es preocupés de veritat. – Doncs, així hi és. – va afirmar – És ben fàcil.

Va buscar-lo amb la mirada, malgrat que aleshores...

– Val més que toqueu el dos. No es pot enfrontar ningú amb el poderós Babidí! – va dir el rei del món dels dimonis. I va córrer, per sorpresa de tots, a tornar-se'n a la nau. 'Era estrany'. Però ara mateix en Son Goku no pensava estar-se per romanços. I el seu fill tampoc.

– Vinga, pare! És el que farem, oi?! Hi anirem i ens en desfarem. No podem perdre temps, hem de salvar en Krilín i en Cor Petit!

En Kaitoxin va intentar aturar-los.

– Un moment, potser tenen algun pla. Si entrem a la nau caurem a la trampa. És molt estrany que contra vosaltres no hagi intentat res... – cridava.

– Em sap greu. Però als saiyajins no ens agrada gens esperar – Li havia deixat anar en Vegeta com a única explicació abans de seguir el Kakarot i el seu fill gran.

Molt abans que el Déu reaccionés, ells ja havien entrat a la nau.

– Cor Petit! – Li havia cridat la Nasu en veu alta i forta, abans de quedar-se enrere... en aquell Gran Torneig d'Arts Marcials – Ja pots tornar sencer... Si no ho fas, em sentiràs!

En Goku va sentir encara més ràbia cap en Dabra en pensar-ho. 'No pateixis, Nasu. En Cor Petit tornarà'.

Mai li estaria prou agraït per tot, pel seu paper amb en Son Gohan... però també per la seva actitud amb la Nasu... per fer-li de pare a la Reiya... 'Potser sí que ell no havia hagut d'esperar una altra rebuda de la saiyajin que no fos aquella'. Probablement ella era la persona davant la qual havia trencat més vegades aquell jurament que havia fet una vegada al seu avi... el de tenir paraula.

'Sí, és clar que ho sabia: Amb la Xixi tampoc s'havia quedat gens enrere'.

En Cor Petit era una persona noble i les estimava. Va empassar saliva pensant-ho. 'Vencerien en Dabra i el namekià tornaria a la normalitat'. Tornaria amb elles.

I en Krilín també tornaria amb la seva família. Va prémer els punys en pensar en el seu millor amic. 'No sortirien d'aquella nau fins que ho resolguessin'.

A cap dels tres els feia por.

L'únic que no les tenia totes continuava sent en Kaitoxin, que preocupat com estava, havia deixat enrere l'aura de Déu que tots li havien vist fins aleshores.

La comporta de la nau s'acabava de tancar sobre els seus caps.

– Quan algú entra en aquesta nau, ja no en pot sortir... sinó és que aconsegueixi vèncer en Babidí!

Tampoc els passava pel cap no fer-ho. Encara que en Vegeta es divertís provocant la ja de per si enorme angoixa d'en Kaitoxin. – Jo sortiré encara que sigui destrossant la nau... vés...

– Ni se t'acudeixi! – Havia insistit el Déu – Si el monstre Bu rep un impacte fort, es podria despertar!

En Puipui, sota ordres d'en Babidi va ser el primer en plantar-los cara.

I malgrat que en kaioh hi havia insistit, cap dels tres superguerrers, havia volgut lluitar a la vegada. S'ho havien començat jugant al Pedra, paper, tisora.

Per desesperació d'en Xin i absolut escepticisme d'en Babidí que controlava el seu subordinat des d'una mena d'esfera als baixos de la nau.

'Primerament havia anat a fer el més important... injectar l'energia que l'Spopovitx havia aconseguit a la bola d'en Bu'. D'un sol cop li havia introduït la meitat de l'energia necessària. – L'han d'haver tret d'uns quants centenars d'homes...

Ara lamentava haver-los matat tan de pressa. 'Encara que estava segur que podria obtenir més energia, la que li mancava, d'aquells tres paios que eren dins de la seva nau en aquells moments'.

Potser en Bu podria ressuscitar aquell mateix dia.

En Vegeta havia estat el primer en poder lluitar, i no es podia dir que li hagués resultat gaire difícil vèncer aquell tipus blanc de cap allargat enrere i vestimenta, en part, metàl·lica, que no havia aconseguit plantar-li pas gaire cara. 'Com a curiositat, el príncep podia dir que no havia tingut gaire clar on començava l'armadura del tipus i on acabava el seu propi cos amb dues banyes punxants a l'esquena'. Però com a adversari, tampoc havia estat gran cosa.

En Babidí els havia traslladat, gràcies als seus poders, al planeta Zun d'on provenia aquest, però amb una gravetat només deu vegades superior havia estat bufar i fer ampolles pel saiyajin.

El mag terrible tenia la capacitat de fer que, aquelles sales de la seva nau, canviessin les seves condicions... traslladant-les amb facilitat a qualsevol altre indret.

En aquella ocasió, en Vegeta ni tan sols s'havia hagut de convertir en superguerrer.

Ara els tocaria passar al següent nivell... la nau estava dividida en diverses plantes, en les quals, baixant cada vegada més pisos, s'anirien trobant nous contrincants.

En arribar a baix, podrien enfrontar-se a en Babidí.

De totes maneres en Xin encara no es creia res. '¿Com podia ser que aquell home hagués vençut en Puipui amb tanta facilitat?'. N'havia tingut prou amb un grapat de cops i una rafegada d'energia.

I els seus companys, en Son Goku i en Gohan, ni s'havien immutat.

'Aquells guerrers eren més poderosos del que fins i tot s'havia imaginat'. No només en Gohan tenia un poder extraordinari, doncs...

Els seus càlculs eren els de trobar-se gent prou forta com per poder haver vençut en Freezer feia anys... però allò s'escapava completament al seu enteniment.

En Babidí aquesta vegada no pensava córrer riscos. Com els havia dit en Puipui, mentre no estiguessin ferits, no podrien treure-los-hi l'energia. 'Així que aquesta vegada la seva aposta havia de ser la guanyadora'. Tampoc es podia permetre perdre el temps.

Potser eren més forts del que s'havien pensat...

La següent habitació semblava la d'abans. I, d'entre els guerrers saiyans, ara qui s'enfrontaria amb qui sortís a desafiar-los seria en Son Goku.

El mag havia tornat l'ambient de l'anterior sala a la normalitat, lluny de la gravetat de Zun, de seguida que en Vegeta s'havia desfet d'aquell seu ajudant.

Al segon soterrani en Son Goku s'enfrontaria, en breus moments i sense encara saber-ho, amb un guerrer de nom Iakon.

– Si en Iakon els liquida a tots tan aviat – va queixar-se en Dabra en la més profunda de les sales – Jo no em podré divertir una estona amb ells...

No obstant això en Babidí no pensava en divertir a ningú amb aquell pla, sinó en aconseguir que en Bu pogués sortir el més ràpid possible de la bola on havia estat tancat des de temps immemorials.

Molest va manar en Dabra que fes actuar el següent lluitador d'una vegada.

Per aquest motiu, aquell tal Iakon que aleshores desconeixien... va trigar una mica més a sortir davant dels lluitadors que l'esperaven.

– Ehhh! – va queixar-se en Son Goku, desitjós de lluitar i aquesta vegada sí en un to una mica infantil – Encara no? Siguis qui siguis, surt d'una vegada!

– Quina bestiesa – va remugar de seguida en Vegeta de braços creuats i fastiguejat per la situació. 'Si tots eren tan forts com en Puipui allò aviat no tindria cap emoció'. – Per què no enfonsem el terra i anem al pis de sota?

El que més temia en Kaitoxin era un sotrac brusc que despertés en Bu. 'Però ningú aparentava escoltar-lo massa allà dins'.

– Vaja – va comentar inesperadament en Vegeta – Ja veig que el monstre Bu no deu ser gran cosa tampoc... Com en Dabra...

'Aquell últim comentari quasi havia fet saltar de l'ensurt a en Xin'.

– Què?! En Dabra?! Però què dius? – Havia preguntat totalment astorat.

I en Vegeta havia insistit en destacar que a en Kibito només l'havia agafat per sorpresa. 'No n'hi havia per tant'.

En Son Goku havia estat qui s'hi havia dirigit en aquella ocasió. Amb un somriure amable però amb infinita seguretat.

– Set anys enrere va existir un monstre que es deia Cèl·lula... Em sembla que té més o menys la mateixa força... – 'És clar que podia tenir més força amagada, però aquella era una cosa que li hagués fet por abans... feia anys. No ara...'. Va somriure a en Xin en dir-li-ho.

El Déu de Déus no creia poder ni raonar tanta informació extraordinària a la vegada. 'Sí que li havia costat paralitzar en Son Gohan convertit en superguerrer... però no s'imaginava que els altres... ni tan sols que ell... ¿Que potser encara eren més forts del que li havien semblat fins ara?'.

En Iakon, que havia aparegut un segon després davant d'ells, era un monstre bastant desagradable de veure. – Es veu molt desmanyotat... – va queixar-se en Son Goku.

La pressió i la por de despertar en Bu feien que en Xin hagués perdut tot l'aire místic de feia unes hores. I, mig espantat, creia conèixer, aquella bestiola. 'En Iakon, la bèstia diabòlica'.

El monstre duia la insígnia d'en màgic Babidí al pit en comptes del front, i era de cames i braços allargats, amb una gran urpa retràctil a cada braç.

.

.

– Que comenci d'una vegada! – van cridar uns espectadors per sota d'on hi havia la Bulma, la Nasu i els demés – Hem vingut aquí a veure combats!

La Nasu va mirar-los i va bufar. S'havia apartat de la resta de la colla feia diversos minuts... quan després de l'exclamació de l'Ulong, respecte a que ja res podia fer-los mal, tots s'havien quedat callats, com si realment esperessin que alguna cosa passés a continuació. 'Continuaven així ara'.

La saiyan només havia pogut observar com, a banda d'en Gyumao, en Iamxa també s'unia a envoltar la Xixi i posar-li una mà a l'espatlla. 'Era ben bé com si ella fos el mateix dimoni... i haguessin de fer-li costat perquè era allà'. O almenys així se sentia.

Ara que... hi havia una cosa que la molestava molt més que aquella sensació... i era haver hagut de complir la petició d'en Cor Petit. 'Començava a pensar que no havia estat només per la nena... I ella no era dèbil, no més que ell. Oh! Com odiava haver-li dit una vegada que li devia un favor, que podia demanar-li el que volgués!'.

– Nasu... – va preguntar finalment la Bulma apropant-s'hi, amb un lleuger somriure i aire d'estranyar-se'n. – Com és que no hi has anat?

'La científica la coneixia prou com per saber que era difícil convèncer-la pel contrari'. Convèncer-la de no ser allà on fos que haguessin anat...

– En Cor Petit – va sospirar – Li havia dit que n'hi devia unes quantes i... ha decidit cobrar-m'ho... demanant-me que em quedés... – No calia saber gaire res més per notar en la seva veu que estava profundament molesta al respecte.

La Bulma va somriure. – Caram... Ja t'ho he dit sempre que es preocupa per tu...

'Era exactament el que l'incomodava d'aquella situació, que estigués allà creuada de mans i braços, per simple preocupació'. No necessitava cap mena de tracte paternal ella. Però no podia anar enlloc sense assegurar-se que la Reiya no decidís seguir-la, i era impossible que la Bulma o cap dels altres pogués contenir-la si ella marxava.

'Maleït caràcter saiyajin', va resignar-se amb un petit somrís.

La Reiya li estava dient alguna cosa a l'Ulong que ella des d'allà no sentia. I llavors va tornar a apartar la mirada quan va escoltar la Xixi queixant-se de no poder saber on eren els seus fills. 'Feia estona que tampoc veia en Goten'.

Va notar que la Bulma li posava una mà al braç i li somreia de nou.

La filla dels Brief entenia com de difícil era tot entre les dues dones d'en Son Goku. 'Malgrat que el temor cap allò que pogués passar a en Goku i a en Son Gohan; havia fet que la Xixi gosés preguntar a la Nasu per la perillositat d'aquella empresa desconeguda feia ja una estona'.

– Com pots dir això? – va cridar l'Ulong de cop i volta – Tu... vols dir que ets una nena normal?

La Nasu va prestar més atenció a la seva filla en aquell moment. Reia divertida com si acabés de fer-li molta gràcia la reacció del porquet.

De cop la petita no ho semblava gens de saiyajin. Aquella manera de fer broma, amb la riallada clara i la mirada entremaliada, li recordava una altra cosa. I estava segura que amb més raó els hi ho recordava a la resta.

– No sé perquè ho demano – va queixar-se ell de nou – No ho ets de normal...

– No siguis així, Ulong! – va insistir ella, rient de manera que va haver d'aguantar-se a un tros de barana per no caure a terra en ple atac de riure – És que és molt divertit de pensar!

– No ho és de divertit!

– És clar que ho és... – continuava intentant deixar les riallades a banda.

En Iamxa s'hi va dirigir encuriosit en veure-ho. La Xixi sols la mirava, de lluny, com si alguna cosa l'espantés de debò. 'En adonar-se'n la Nasu va preferir no prestar-hi gaire més atenció'. Era normal... ella potser també... ella potser també havia buscat d'alguna manera les semblances entre en Gohan i el seu pare... O les hi buscaria a en Goten si el tingués davant. Clar que, una vegada més, no era el mateix... 'Perquè se suposava que la seva filla no era considerada una filla real d'en Goku, no per a la Xixi, o així li havia fet saber en l'ocasió en què n'havia descobert l'embaràs'.

És clar que ella, la Nasu, tampoc havia fet res perquè allò fos així: Perquè la Reiya fos, per a tots, filla del guerrer.

Va tornar a sospirar silenciosament. 'Sentint-se estranya... per enèsim cop en aquell dia rar'. Per molt que ambdues, la Xixi i ella, cadascuna amb els seus motius, neguessin per sistema la paternitat de la Reiya: allà la tenien ara...

'Assemblant-se a ell per algun motiu, amb el somrís obert i els ulls plens de llàgrimes vives... corbant-se a riallades amb despreocupació'. La menuda es mostrava tan humanament divertida que, en el fons, no podien deslligar-la (aleshores) de més d'un record d'en Son Goku menys saiyajin.

Per la Xixi, que fins feia unes hores ni tan sols li posava cara, suposava tot un malson.

Per la Nasu, que coneixia la seva filla, allò semblava gairebé impossible. 'Era difícil veure-la així en el seu dia a dia'. Potser perquè per la mateixa Reiya era important repetir-se que era una saiyan i tot el que això comportava.

¿On s'amagava normalment aquella part de la Reiya? ¿O és que sempre havia estat allà, però ara en aquell lloc, amb en Goku tan present en el cap de tots, era ja insolentment evident? Suposava que amb els mateixos ulls i un somriure semblant era difícil no trobar-hi coincidències en un moment en què la nena havia decidit ser tan humana... com havia vist ser a en Trunks i als altres. 'Com d'alguna manera havia acceptat, per si mateixa, que no era'.

Si realment l'encertava, la Nasu lamentava (ara) que la nena hagués pensat tal cosa en alguna ocasió.

– Va, què us passa? – va insistir en Iamxa.

– És que... – va començar a intentar parlar l'Ulong.

– No, deixa-ho... no ho diguis – va voler callar-lo la Reiya, tapant-li la boca amb aire divertit. Finalment va deixar-lo anar en veure que sense voler podia prémer-li el rostre més del que voldria. – És una tonteria... – va reconèixer.

– Creu que... – va dubtar l'Ulong acusador – La Reiya pregunta si... si hi ha un poble ple de... gent com jo – va indignar-se – Com si fos molt normal tenir cua!

– Només he... – va excusar-se encara escapant-se-li el riure – És que m'ha fet gràcia pensar en tot un poble ple d'Ulongs... – va deixar anar una rialleta al final.

Aquella conversa innocent que tant indignava a l'Ulong va fer que la Xixi quedés petrificada més d'un llarg segon. 'Recordava la vegada que havia fet aquell viatge amb en Son Goku... quan anaven a casar-se al palau del seu pare... quan havien buscat alguna cosa per apagar-ne el foc... Hi havia hagut un poble ple de porquets humanoides i pervertits'. I un vestit de núvia, ocells extraordinaris, ventalls màgics i visites impossibles d'anada i tornada a l'Altre Món...

Havia estat quan ella encara creia que tot seria un conte de fades... i no aquella història en què s'havia convertit finalment el seu matrimoni.

Aquella havia estat l'única aventura que havien viscut junts... ja com a parella... l'única vegada que ella havia protagonitzat res així. Després havien vingut cinc anys de pau, el seu paper de mare, la seva determinació de viure la vida normal que havia somiat des de petita, i l'inici de les absències. Els guerrers de l'espai, Nàmek...

'Allà la protagonista ja havia estat una altra'. Va evitar mirar directament la Nasu. ¿S'hagués enamorat d'ella en Goku si ella hagués estat diferent?

'Si ella hagués estat sempre la Xixi d'aquell moment...', va prémer els punys amb ràbia... En Iamxa en tombar-se cap a ella li havia vist el dolor reflectit al rostre. 'Veure aquell neguit en la Xixi cada vegada l'incomodava més'.

Intuïa que, secretament, ella es preguntava en què havia fallat. 'I la Xixi no havia fallat en res'. Va pensar l'una vegada guerrer. 'Per ell, que d'una manera o altra, s'havia acabat apartant també d'aquell món que havia estat el d'en Goku, el de les arts marcials i els entrenaments... Per en Iamxa l'actitud de la Xixi era totalment normal'.

Li havien explicat, perquè havia de recordar encara amb certa ràbia que havia estat mort; que ella havia actuat freda i enrabiada quan s'havia trobat en Son Gohan després d'un any d'absència. Després que en Goku vencés els guerrers de l'espai... ¿O bé no havia estat així? Al cap i a la fi d'aquella contesa... en Vegeta n'havia sortit viu...

Més que ser vençut... segons en Iamxa... en Vegeta havia començat ja llavors a marcar i instal·lar-se en el que seria la història d'aquella colla, dels seus amics i de tot el que els passaria després.

Fos com fos, en Goku havia estat mort abans i el seu enemic més gran fins feia un any havia segrestat el seu fill... La Xixi no podria pas haver reaccionat d'una altra manera. Després de dotze llargs mesos sense veure'l, s'havia trobat en Gohan – només un nen – inconscient i ferit... I el viatge a Nàmek havia estat només qüestió de temps...

'N'havia culpat en Son Goku, sí'. Però també l'havia estat cuidant sense massa més queixa al dia següent.

En unes hores, però, probablement tot havia canviat ja prou. 'Prou com per ser irreversible'.

La Nasu era allà. Bonica, desperta, misteriosa i servicial... parlant-los del que podrien fer a Nàmek, donant-los més i més esperances, escoltant les pròpies ganes de viatjar de la Bulma i els demés... i empenyent-los també a aquell viatge...

I a Nàmek... En Iamxa tampoc havia estat a Nàmek... però no calia escoltar-se gaire a en Krilín per saber que allà la princesa saiyajin els havia colpit definitivament a tots. 'Si fins i tot havia aconseguit aproximar-se a en Cor Petit'. És clar, la Nasu era valenta i tenia els ovaris necessaris per plantar-se davant d'en Freezer... ¿Però qui deia que la Xixi no era així també?

A la Xixi, en Freezer no li havia mort la família i els amics... Però en Iamxa estava segur que no li faria falta ser massa més forta per atrevir-se amb qualsevol que ho fes...

La Nasu havia apel·lat a en Son Goku més saiyajin per arrencar-li un instint que, tot i tenint un fill, difícilment havia tingut abans sí... però en Iamxa creia, hores d'ara, que la Xixi es mereixia molt més reconeixement dels seus amics del que tenia... ¿Quan ho havia començat a pensar? No, no ho sabia... però estava segur que ho veia així perquè ell, amb els anys, també havia canviat. ¿De què servia tot aquell món fabulós d'aventures i enemics superats, si cap d'ells no podia tenir una família i una vellesa en pau?

Va escoltar el remordiment dins. 'Mentia'. Al cap i a la fi aquí, a banda del tros de pa d'en Krilín, l'únic que també havia aconseguit una vida i una família havia estat el carallot d'en Vegeta.

Per alguna estranya raó mai havia acabat de veure en Cor Petit, la Nasu i la Reiya com a tal. Eren un nucli còmplice ferm sí, però... 'Ell havia somiat amb un matrimoni i fills propis'. Exactament com el que tenia el príncep, tot i no haver signat cap paper...

'Quan en Iamxa va tornar en si, va veure la Nasu observar l'horitzó, estadi enllà... com si acabés de notar alguna cosa que no li agradés en absolut...'.

– Xixi, vols que t'acompanyi? – va oferir-se a continuació – Junts potser aconseguim saber on s'ha ficat en Goten... Estaràs més tranquil·la si el trobem...

Apreciava el seu amic... però no... no havia estat un bon marit. L'antic bandit no dubtava que estimava els seus... malgrat que a aquelles alçades ja no sabia si valia aquella excusa del nen gran i egoista... 'Hi havia coses en què feia molt temps que havia deixat de ser un nen'.

I no es referia exactament a la Nasu. 'Estava convençut que en Goku innocent que coneixien, es callava ara moltes més coses i les reflexionava molt més del que fins i tot aparentava'. D'una altra manera... ¿Com s'explicava que s'hagués quedat mort per un simple comentari de la Bulma, sinó?.

.

.

La veritat era que el monstre, en Iakon, l'havia agafat per sorpresa en el primer atac.

– Per poc em mata! – va queixar-se mentre acabava de saltar enlaire enrere. L'ungla en forma de falç que havia tret d'un dels braços li havia estripat lleugerament la part superior taronja del seu típic gi. 'Acabava d'apartar-se'n pels pèls'.

De totes maneres, i malgrat hi insistís en Kaitoxin, no tenien cap intenció de lluitar tots junts. 'En Son Gohan estava molt segur al respecte del seu pare'.

I en Vegeta només observava la lluita amb els braços creuats i un somriure als llavis. 'Potser sí que allò s'acabaria posant divertit'.

En Babidí, de qui havien sentit la veu després, en animar la seva volguda bestiola, els havia traslladat tot seguit al planeta de la foscor, el món de la nit perpetua.

On tot era completament fosc.

En Iakon havia atacat en Son Goku a continuació, però aquest havia pogut esquivar-li tots i cadascun dels cops, tot i la nul·la visibilitat d'aquell lloc.

El monstre ni tan sols s'ho creia.

– No em valores prou – va explicar-li el guerrer, amb els ulls tancats de concentració i un somriure als llavis – Encara que sigui fosc, et segueixo els moviments. Per la mica de corrent d'aire... – va fer una pausa abans de continuar-li parlant: - I també tinc altres maneres de veure't, saps...? Per exemple...

Va transformar-se en superguerrer de cop i volta... il·luminant-ho tot.

– Què et sembla? Ara et veig jo...!

Per sorpresa del propi Son Goku, en Iakon estava més encantat que sorprès. Va obrir la boca com si anés a aspirar tot l'aire de la sala i, en un tres i no res, va cruspir-se tota la brillantor que envoltava el guerrer. Tota la llum que desprenia.

L'energia d'en Goku convertit en superguerrer li suposava un menjar deliciós. I bé... si era així...¿Per què no donar-n'hi més?

La idea d'en Son Goku va ser poc entesa pels altres quan van veure'l convertit de nou en supersaiyajin. Minuts després, completament sobresaturat d'aquella energia inacabable que es cruspia, el monstre va explotar.

Per en Vegeta, l'assumpte estava clar, en Son Goku havia superat completament els límits del superguerrer...

– Has estat fantàstic pare! – exclamava en Gohan orgullós quan ja passaven de nivell i baixaven un pis més – Tenies moltíssima energia quan has mort el monstre!

'El seu pare era un veritable fenomen'.

– No tanta...

Desesperat i espantat en Babidí havia acabat per enviar al proper soterrani la seva millor carta: En Dabra.

Però en Son Gohan, ara mateix, encara no sabia que s'hi hauria d'enfrontar.

– Ara et toca tu, Gohan. T'has entrenat bé? – va qüestionar-lo el seu pare.

– Eh?! – va dubtar. '¿Com dir-li que, en realitat, abans de saber que participaria al Torneig... feia molt temps que havia deixat els entrenaments pels estudis?'.

– Em sap greu dir-te – s'havia avançat en Vegeta – Que com que vivíem temps de pau, ha deixat de banda els entrenaments. En aquests moments, nosaltres tenim més força que ell...

Ni saiyans ni humans... En Kaitoxin estava gairebé sorprès d'haver-se d'espantar per la força d'aquells tres homes. 'No eren res del que s'havia imaginat abans'. Com en Son Goku havia fet davant d'en Iakon, semblava clar que podien treure una força extraordinària de dins quan s'ho proposaven...

En Dabra els hi havia aparegut davant just després. – Us vull felicitar, heu mort en Iakon i heu arribat al tercer soterrani. És una cosa molt difícil per als humans... – Havia somrigut aquell ésser vermell, fornit i alt – Gairebé és un miracle. Però ja no anireu gaire més lluny. Ara seré jo, el vostre adversari...

.

.

Al Torneig de les Arts Marcials els organitzadors encara no sabien com reaccionar.

– Farem això que se'n diu una batalla campal – Havia proposat en Satan – Els covards que se n'han anat, per por a mi, quedaran automàticament fora de joc i els cinc valents que queden lluitaran tots junts al ring.

'Tot i així, i ben pensat, amb quatre contra ell... el pare de la Vídel no les tenia ben bé totes'.

Per sort... havia vist només començar com l'A-18 i l'Emmascarat eliminaven amb autèntica facilitat a en Killer i en Jewel. Ambdós havien anat contra ells per motius diferents. A l'Emmascarat no li havia semblat bé la proposta d'en Killer d'atacar tots junts a en Satan, i en Jewel no havia pogut acceptar que l'A-18, la participant guapa en què s'havia fixat, li rebutgés secament una proposta per anar a sopar. 'A ell mai ningú abans li havia dit que no'.

– Vinga, ataqueu-me – va provocar-los després en Satan. Tot i que l'A-18 i l'Emmascarat s'observaven amb la prudència de saber qui era allà l'adversari de debò.

Els nois sabien com de forta era la dona d'en Krilín, i ella notava que aquell paio dels braços curts i desproporcionat, tenia molta més energia de la que aparentava.

.

– No trobem en Goten enlloc – Havien tornat en Iamxa i la Xixi després de recórrer sense èxit tots els voltants d'aquell estadi.

– On es deu haver ficat el meu fill? – va queixar-se la dona que amb prou feines havia valorat els intents d'en Iamxa de fer-la sentir millor; encara que fos deixant enrere aquell lloc en què, per moments, la Nasu i la Reiya havien acabat entre els seus amics.

En Gyumao preocupat, no havia pogut deixar de valorar el molt que aquella nena s'assemblava també als seus néts.

– Lluiten pels aires... – va dir la Suno astorada, que en tot aquella estona no s'havia mogut del costat d'un Mefus atent i bromista, gairebé canviat respecte el tsufur que tots coneixien – Aquell home també sap volar... com vosaltres!

L'A-18 i l'Emmascarat estaven embrancats, efectivament, en una lluita a tota potència pels aires. La Nasu s'ho mirava atenta. I pel que semblava ara mateix, la Reiya també.

Just després un canó d'energia havia estat a punt de tocar la dona d'en Krilín: – Mamaaaaaa – va cridar la Maron, fent que la Reiya hi prestés atenció en aquell instant.

– Ei, no et preocupis! La teva mare és fenomenal, xica... – va somriure-li la nena més gran – Vine! – va agafar-la en braços perquè veiés bé el combat. 'Era absurd avisar-la que no fes esforços carregant-la, donat que no en feia pas cap ni un: la Reiya no era en absolut una criatura humana i per tots era molt fàcil recordar-ho'.

– La cua... – va riure la Maron intentant tibar d'ella com si fos una joguina.

– Ep – va queixar-se la saiyan parant-la – Que no s'hi juga amb la meva cua.

A en Puar i a la Bulma se'ls havia escapat el riure, mentre aquell només es convertia en un nou comentari que la Xixi intentava ignorar... fer veure que no havia sentit.

– Mireu! – va cridar-los l'atenció en Follet Tortuga. L'Emmascarat acabava d'envoltar-se d'una aura daurada i l'A-18 ja l'ullava com si acabés de descobrir alguna cosa.

– No pot ser! – va saltar la Nasu, parlant per si sola, a continuació – No m'ho puc creure – va somriure a mitges sense que els altres n'entenguessin res.

Acte seguit l'A-18 partia l'Emmascarat en dues parts, com si acabés de tallar-lo per la meitat. 'Amb un Kienzan, l'atac que simulant un disc serra els havia acabat separant'.

– Ha anat d'un pèl – va queixar-se en Trunks en adonar-se que els podria haver tocat de ple en no posar-se pas d'acord cap a on anar fins un segon abans de l'impacte – Ja et val, Goten!

– Si home, no és culpa meva!

En veure'ls sortir del llençol, aleshores, tots van entendre-ho; com ho havien fet abans la Nasu i l'A-18.

Els nanos acabaven de quedar eliminats d'aquell torneig.

– Així que per això no eren enlloc... – va fer la Bulma amb els ulls com taronges.

– Aquest nen em sentirà! Torna aquí, Goten! M'escoltes?! – va cridar la Xixi. 'Quina sort que havia tingut l'A-18, ella guanyaria els 10 milions de zenis... i a casa (ells) començarem a tenir problemes de diners'. Va sospirar, observant com en Goten passava de llarg d'allà on eren i es perdia núvols enllà. La Bulma, un cop recuperada de la sorpresa, tampoc aparentava estar gaire contenta d'aquella fugida.

'Déu ni do'. La Reiya ara mateix no voldria pas ser el seu cosí o l'altre nen. Ja aprofitaria allò per ficar-se amb ell ja. – Segur que ha estat idea d'en Trunks... – va riure per sota el nas, pensant en què com a mínim ara tenia munició per fer-li una mica la punyeta.

Prop d'allà l'A-18, contra tot pronòstic, estava disposada a deixar-se guanyar per en Satan... a canvi (això sí) de diners... molts diners...

– Ja veurà quan l'atrapi – va insistir la Xixi. – I ara per què se'n van volant?! – va bufar. ¿És que els seus fills no podien evitar també anar-se'n als núvols cada vegada que els hi semblés bé?. Com si no n'hi hagués prou amb en Son Goku...

La Nasu, mentrestant, callava. 'Feia estona que no podia sentir l'energia d'en Cor Petit... i en canvi podia jurar que havia notat alterar-se la d'en Son Goku i en Vegeta almenys un parell de cops...'. Havia estat, però, no més que un parell de segons... fossin on fossin... no podia sentir-los-hi el ki amb claredat.

¿Què estaria passant amb tots ells? Donaria el que fos per ser-hi...

'Estúpida promesa... ja es podia haver quedat callada quan li havia dit a en Cor Petit que ell mai li demanava res'. Només la impotència com a saiyajin, li feia oblidar que allà darrere seu hi havia aquella dona... que era l'única dona d'en Son Goku... la mare dels seus fills legítims. 'Mai – en els sis o set anys anteriors – havia sentit que allò li importés veritablement... ¿O sí?. Al cap i a la fi, si bé negava estimar-lo ara... sí l'havia estimat...'. I ell sempre l'havia acabat deixant enrere... per complir aquella seva potser no tan estúpida promesa.

.

.

I mentre en Mark Satan celebrava la victòria al Gran Torneig de les Arts Marcials, en Gohan lluitava amb en Dabra.

– Ostres aquest fa servir tècniques màgiques – va exclamar en Son Goku amb els braços a banda i banda de la cintura – Té més força que no ens pensàvem.

– Hm. Però no és un enemic impossible de tombar – va remugar en Vegeta – No li fa vergonya a en Son Gohan? Quan era més petit, era molt més fort...

En Goku no podia fer més que reconèixer-ho. Ni que fos amb lleuger desconcert: – No s'ha entrenat prou.

– Xxxt – va tornar a murmurar el príncep – Em fa posar nerviós...

El nano havia pogut convertir-se en pedra, tot i que se n'havia salvat en llençar un dels guants que duia a terra. La situació no millorava, però tampoc era com si en Dabra hi portés molt avantatge.

– Merda! No l'aguanto més aquest nano – va insistir no obstant, en Vegeta – Molt bé, això ho acabo jo!

– No cal, Vegeta! – va intentar calmar-lo el pare d'en Gohan – Deixa'l fer, que encara no perd. Espera't!

– Jo ja en tinc prou d'aquest joc! – Començava a sentir-se molt fart d'aquella pantomima, mentre l'únic que hauria d'estar fent era vèncer en Son Goku en un combat d'una vegada i per totes. – Acabaré això d'una vegada i després lluitaré amb tu! – va assenyalar-lo amb ràbia – Per això volia participar en aquella ximpleria de torneig!

Res més havia estat ja normal a partir d'aquí...

L'ambient de la nau havia deixat enrere aquell paisatge rocós on havien estat lluitant i ara tornaven a veure les parets de l'aparell.

En Dabra se n'anava. A mitja lluita...

– Eeee! – s'havia estranyat en Gohan – Fuges?

– Fujo, dius?! – Havia rigut amb sorna – No, no. No tinc cap motiu per lluitar. He trobat un guerrer que ho farà millor...

'Ara sí que podrien ressuscitar el monstre Bu'.

.

Allà on eren, a la nau d'en Babidí, en Vegeta continuava indignat per la poca sang a les venes que havia demostrat tenir en Son Gohan.

El noi, però, estava més preocupat pel fet que en Dabra se n'hagués anat: – Es pot saber... què pretenen? – va preguntar-se amb el dubte, observant també com es qüestionava l'assumpte en Kaitoxin.

El nano adolescent ja no duia més que el mono de lycra negra, després d'haver-se quedat, durant la lluita, sense la resta de parts de la disfressa del Gran Saiyaman.

– I tu què pretens? Digues! – va acostar-s'hi el príncep cansat i fastiguejat - Mira que no poder derrotar un contrincant així. Un descendent dels guerrers de l'espai ha de poder deixar sense alè el seu rival així que comença l'enfrontament. – va empènyer-lo suaument enrere – Nano, ets un cas perdut. Si no és per un ideal, vosaltres no sabeu lluitar. És molt frustrant! El que dóna el control sobre el combat és el poder, has de saber que els forts sobreviuen i els febles moren. El poder ho és tot!

– Però... – va trobar-se sense paraules en Son Gohan. Malgrat tot en Vegeta no va deixar-lo continuar.

– Mira en Cor Petit i en Krilín, convertits en estàtues perquè són febles – va gargallejar el que semblava que anava a ser un escopit al terra que mai no va arribar – S'ho mereixien!

'Estava molt més nerviós del que en Gohan l'havia vist en temps... molt més del que l'havia imaginat en Son Goku a aquelles alçades de la història'.

El xicot jove va sentir-se culpable en pensar en el Cor Petit i en Krilín. 'Si hagués vençut en Dabra, ja haurien tornat a la normalitat feia estona'.

Però en Goku preferia evitar-li aquell pensament al seu fill. 'Era veritat que no havia entrenat com ell havia esperat que ho fes, però...'. En Gohan no se sentia un guerrer, sinó algú amb un do que, no obstant, no tenia cap inclinació per la violència. 'Ni que fos per un objectiu noble'. En Cor Petit no s'havia cansat de dir-li-ho en la lluita contra en Cèl·lula. I no obstant, en Goku encara havia esperat que el noi agafés el seu relleu de manera natural després de la seva mort...

– Au, va, prou! No el castiguis més, Vegeta – va mostrar-se en to didàctic – El pobre Son Gohan ha fet tot el que ha pogut!

Tot i així, en Vegeta ja n'estava prou fart. 'I ara mateix tenia moltes coses al cap'.

– Ja t'ho he dit, Kakarot! – va dir amenaçant l'aparell amb una bola d'energia d'entre els dits, creada amb una mica del seu ki frustrat. – N'estic fins al capdamunt, vull acabar d'una vegada tota aquesta comèdia. Ja n'estic tip dels jocs idiotes d'en Babidí i de tots vosaltres. Faré esclatar aquesta porqueria de nau... s'ha acabat...

En Xin continuava mostrant-li la seva preocupació per la possibilitat que del sotrac ressuscités en Bu. Però el príncep no estava disposat a escoltar-lo: – La gent que mori i el que li passi a la Terra, no em preocupa a mi. Vull que quedi ben clar! – va alçar la mà encara amb la petita bola de ki als dits, amenaçant en Kaitoxin. Malgrat que aleshores en Son Goku va interposar-s'hi. 'L'havia inquietat la manera de parlar del seu antic rival'.

– Fes el favor de calmar-te, Vegeta – va agafar-lo del braç, fent-lo apagar aquella lluentor que desprenia a la mà. 'No havia de per què atacar a ningú, ni tampoc cap nau'.

– Kakarot... – va dir amb menyspreu, apartant-se'n.

Continuaven preguntant-se per què en Dabra havia marxat d'allà. – No ho entenc... – va raonar en Goku – Trobo que la marxa d'en Dabra és un fet molt estrany...

En Kaitoxin hi acabava de caure. 'El guerrer perfecte per derrotar-los... el guerrer perfecte per derrotar-los podria ser ell'.

Perquè tenia el cor ple de pensaments malignes i no havia anat a la nau per cap mena de sentiment altruista.

En Babidí, des del seu amagatall al fons de l'aparell, estava gaudint d'aquell moment al màxim.

Només després que comencés a exercir, o a intentar-ho, el seu poder al cor i al cap d'en Vegeta; en Goku, en Gohan i en Kaitoxin van adonar-se que alguna cosa passava. El príncep es doblegava, i cridava amb les mans al cap. En un moment concret fins i tot va com flotar entre petits signes d'electricitat latent, com si es carregués en ell algun tipus de força desconeguda.

Convertit després en superguerrer i sense escoltar les peticions dels altres per què resistís aquell intent que feia el mag per dominar-lo. 'Els va semblar ben bé que no hi podia fer res...'. Almenys en aquell instant.

– En Babidí vol aprofitar la malicia del teu cor – va advertir en Xin a la desesperada – Buida't el cor! No pensis en res!

– Calla! – va esgaripar el príncep amb les mans al cap – Em taladres el cervell!

– Vegeta! – va cridar en Son Gohan, caient a terra de la potència amb la què en Vegeta expulsava ara una energia encegadora – No et deixis manipular per aquells...

En aixecar-se, va retrocedir finalment per l'impuls de la força que sortia del príncep.

– Vegeta... – va observar el procés en Son Goku sentint-se impotent i sorprès. 'Observant encara també al seu fill, que no semblava haver pres mal en acostar-s'hi'.

Cap d'ells sabia que era el que li havia passat pel cap a en Vegeta mentre en Babidí començava a exercir el seu poder sobre ell... però fos com fos... allà tenien aquell símbol de la M al front del saiyajin... 'No havien estat a temps d'impedir-ho... el príncep s'havia convertit en algú fins i tot més poderós... en Majin Vegeta'. Les venes, la ràbia i la malícia se li feien més que evidents ara al rostre i en cada porus de la pell.

– Hi, hi , hi – reia en Babidí – Així, així. Et duré a un bon lloc per lluitar. Paparapapa papà! – va dir tot seguit, en el fons de la nau on eren, en una expressió habitual en ell.

– Vegeta... – va insistir en Goku de nou.

– No – va negar llavors en Kaitoxin – Em temo que ja no hi som a temps...

.

En Vegeta s'havia adonat del que passava (del tot) uns segons després de sentir aquell dolor. 'Bé, si en Babidí volia dominar-lo... no li sortiria exactament com a ell li anés bé... sinó com ell, el príncep dels saiyajins, decidís'. Va posar tots els seus sentits en aquell moment, malgrat el dolor al cap.

L'únic que li importava, des de què havia sabut que en Son Goku participaria en aquell campionat, era vèncer el seu antic enemic. Demostrar-li que ara ell era el més fort. El seu sentit de la rivalitat respecte el guerrer venia de feia molt temps, de quan en Kakarot li havia perdonat la vida i l'havia deixat fugir de la Terra. 'Per ell, per en Vegeta, aquell havia estat un dels principals cops que li havia donat la vida'. Una humiliació en tota regla. El seu era l'orgull d'un príncep, mantenia el seu estatus d'elit en alta estima... i odiava el fet que un saiyan de classe baixa el pogués superar una vegada darrere l'altra... així.

Més i tot quan aquest s'havia convertit en la figura llegendària del superguerrer... el primer. Només ell, el príncep, hauria d'haver ocupat aquest lloc... I no en Kakarot, el fill d'un soldat ras.

Una vegada, anys i panys enrere, s'havia proposat que algun dia seria capaç de derrotar en Freezer, el tirà. No perquè hagués matat els seus, es deia, sinó perquè l'havia subestimat i tractat com un simple esclau amb concessions tota la seva infantesa i joventut. 'Ningú podia menysprear el fill del rei de Vegetasei sense conseqüències'. Però en canvi havia estat en Son Goku qui havia lliurat aquella batalla...

Sempre en Son Goku.

'Sí que en Trunks l'havia tret del mig per sempre... però... però sobretot, s'ho mirés com s'ho mirés, no havia estat ell en absolut qui havia triomfat a Nàmek... ni qui ho havia fet després'. Sempre devent-li la vida al seu pitjor enemic... sempre trobant-se superat per l'instint natural d'aquest als entrenaments... pel talent que incomprensiblement aparentava ser innat en el Kakarot.

'Res era més estúpid que pensar que un guerrer de segona classe tingués un do com aquell... la manera de superar-se una i una altra vegada'. Aquest cop no passaria més, però. Aquest cop guanyaria ell.

I en Babidí l'ajudaria a fer-ho.

No havia estat mai impacient per a esperar la seva oportunitat de desempallegar-se d'algú... Havia brillat en la seva racionalitat a l'hora d'esperar l'instant per veure caure en Freezer i el seu imperi. 'I no obstant, esclafar la superioritat que sempre havia vist d'en Son Goku respecte ell, era ara més que una necessitat; ho havia estat també quan creia poder matar en Cèl·lula amb les seves mans... destrossar els androides per superar-lo. Era qüestió d'orgull'. Va pensar amb ironia que fins i tot en aquella ocasió... quan en Cèl·lula havia mort... el pallasso d'en Kakarot havia escollit sacrificar-se... Havia tornat a donar la vida per tots plegats. 'I ell no necessitava que ningú fes allò per ell'. Ell estava per sobre tot això. El guanyaria i li ho demostraria. Un cop fet, ja no necessitaria viure entre les estúpides humanes manies sentimentaloides... 'Si el maleït Kakarot no hagués tornat, qui sap si s'hagués pogut acostumar a la pau; a tenir, un home com ell, una família com la seva... El que sabia ara era que l'antic Vegeta quasi pregava per sortir d'allà i que, una part del seu cap, de la consciència saiyan, li repetia amb insistència (ja) que ell no havia estat mai aquell Vegeta feble, cada cop menys agressiu, que en Kakarot i els seus havien volgut creure'.

En Son Goku era un saiyajin de segona. I per fi, guanyant-lo, tot tornaria a la normalitat. Tot seguiria el curs natural de les coses: Ell ocuparia el lloc que li corresponia com a guerrer i príncep de la seva raça. 'Encara que fos sense tron, encara que fos sense res més que l'orgull d'haver guanyat la batalla de la seva vida'. Ni tan sols es plantejava, què passaria després. 'Volia tornar a ser cruel i despietat... volia deixar de sentir... No, ell no sentia... Volia deixar de creure que sentia. Sí, això. Volia deixar totes aquelles estupideses que li suposaven una o altra debilitat'. O que creia que ho feien.

– M'és igual el que feu. Si us estomaqueu els dos, o no. No és cosa meva – l'havia mirat fixament la Nasu al Gran Torneig de les Arts Marcials – Però m'agradaria que tinguessis present qui ets ara.

– I qui sóc? – Havia desafiat amb aquella pregunta la seva germana.

– Algú que no hauria de tornar a caure en la trampa de pensar que tot depèn d'aquesta revenja... de la teva revenja, vull dir – va dir amb prou intenció i una mica de mala baba continguda. – Lluita, Vegeta. Espero que sigui un gran combat, germanet. Però no ho condicionis tot a guanyar-lo o no.

'No només lluitaria sinó que el destrossaria, i no acceptaria cap més excusa per retardar-ho'. En Son Goku hauria d'acceptar sí o sí, i estava disposat a qualsevol cosa per aconseguir-ho.

Va prémer-se el cap amb força, encara batallant amb en Babidí, amb tots aquells sentiments a flor de pell, amb la malicia sortint-li dels porus, i va percebre un petit alleujament segons després... Ja estava... se sentia més poderós... i estava quasi segur de continuar sent ell... Només que ja no tenia cap mena de bon sentiment...

O n'estava convençut.

Llavors va notar que en Babidí els traslladava a un bon lloc per lluitar. 'Allà on més profitós li seria estar en aquelles circumstàncies'.

.

.

– Són ells! – va escoltar exclamar a en Iamxa.

– Vegeta! – va cridar la Bulma.

Però alguna cosa inquietava ara mateix a la Nasu. Havien aparegut de cop i volta enmig de la tarima del torneig. El públic se'ls mirava astorats, mentre el presentador i en Satan, que havien estat allà fins llavors, no sabien pas què fer.

– Han sorgit de sobte... – va murmurar la Suno no gaire lluny de la saiyajin. 'Mai s'acabava de sorprendre prou amb aquella gent allà'. Ells eren ara en un dels laterals de l'estadi. I també els altres semblaven astorats. L'humana pèl-roja va comprendre, doncs, que fins i tot pels membre de la mateixa colla, l'aparició d'aquells guerrers no havia estat gens normal.

Poc s'imaginaven que, en aquell moment, algú que no sentien donava ordres a l'orgullós Vegeta:

– Vinga! – La veu molesta d'en Babidí va clavar-se a la templa d'en Vegeta – Com es deia... Mmm... Ahh... Vegeta! Treu l'energia de tots! Lluita a fons! És igual, si els liquides.

Els tres guerrers saiyans, en Son Goku, en Vegeta i en Gohan, eren allà al mig del ring palplantats. En companyia d'en Kaitoxin. I no va ser fins un parell de segons després d'aparèixer que la Nasu va adonar-se que no només alguna cosa no anava bé, sinó que en Cor Petit i en Krilín no hi eren. 'No eren enlloc'. I tampoc en sabia notar l'energia.

Va posar-se nerviosa en el mateix moment que va entendre que hi havia com dos grups allà baix, i que en Vegeta estava sol en un, amb en Satan i el conductor del Torneig darrere, mentre que els demés l'observaven a l'expectativa just al davant. 'Massa tensos'. Tan tensos que fins i tot se'ls notava des d'allà dalt.

¿Què estava passant?.

En Son Goku, sobre el ring, davant per davant d'en Vegeta i encara massa sorprès per reaccionar tampoc acabava d'entendre com havien arribat fins aquell punt. En Babidí semblava haver posseït el príncep i aquest duia la ràbia marcada al rostre.

En Gohan i en Xin eren al seu costat dret.

– Som a l'estadi del Gran Torneig... – va rumiar el guerrer mentre en Son Gohan ho explicitava en veu alta.

El seu fill tampoc sabia ben bé a què atenir-se després d'allò que acabaven de viure a la nau. D'haver vist com el símbol de dominació d'en Babidí apareixia al front d'en Vegeta.

El públic, al llarg de tot l'estadi, continuava cridant perquè sortissin del mig i deixessin a en Satan seguir amb la celebració del seu títol de campió.

I en Babidí continuava insistint a en Vegeta perquè ataqués els que fins feia uns minuts havien estat els seus companys.

– Calla! – El crit d'en Vegeta va sobresaltar en Goku. 'Parlava sol'. O bé ho feia amb aquell mag... però aquell no era exactament un to de submissió – A mi només m'interessa en Kakarot – Havia doblat els colzes fent un gest amb els braços endavant – Els altres em són igual.

El mag, fill del creador del monstre Bu, veia de debò que aquell paio li costaria de dominar. 'Fins llavors havia pensat que ho tenia tot controlat'. – Quin... quin home tan estrany... – va queixar-se des d'allà on era – Encara no el puc controlar completament...! És la primera vegada que em passa això... Bé, no té importància... – va reiterar: – Sóc el gran Babidí! M'escoltes? Ara em deus obediència! Fes el què et dic, Vegeta!

En Vegeta, aquesta vegada, ni es va molestar a respondre'l.

– Mama... – va escoltar la Nasu a la seva filla, que se li havia posat definitivament de costat i li parlava – Què està passant?

– No ho sé – va negar la saiyan lleugerament confosa.

La Xixi era metres allà, mirant-s'ho amb la mateixa pregunta. – Quina barra, venir ara que el Torneig ja s'ha acabat... – va queixar-se la filla de Gyumao un moment després, en reaccionar – És clar – va cridar – Goku, estaborneix a en Satan i queda't amb els deu milions de premi!

– No diguis bestieses! – va distreure's en Iamxa que tornava a situar-se-li ben bé al costat dret. 'Tots plegats sabien que anys abans no s'hagués atrevit a portar-li així la contrària'.

– Bestieses? Que no ho veus que si derrota el campió davant de tothom no protestarà ningú! – va insistir, ja natural després d'haver-se sorprès per l'aparició sobtada de tots ells allà.

– Sí – va acceptar en Iamxa – Tens raó, però...

En Follet Tortuga no aparentava ni tan sols haver-los escoltat del tot. 'Alguna cosa seriosa succeïa en aquell ring, malgrat tots estiguessin parats com si no pensessin fer res més que mirar-se entre ells'. – Espereu un moment... – va demanar ajustant-se les ulleres de sol al rostre i intentant distingir-los millor – Aquí passa alguna cosa estranya...

La Nasu també n'estava convençuda. L'energia que havia desprès el seu germà ara tampoc la tranquil·litzava. Ans al contrari...

El presentador hi havia intentat raonar: – Trobo que arriben una mica tard vostès. Es pot saber on han anat?

– Alerta! – van sentir que cridava en Son Goku i, a l'instant, una gran explosió de ki del seu germà feia saltar l'humà pels aires. En Gohan el recollia immediatament després, però hores d'ara el públic ja havia quedat en absolut silenci. Expectant. 'Possiblement esperant algun d'aquells trucs que solien considerar que feien diversos guerrers durant aquells tornejos'.

– Vegeta... – va preguntar-se la Nasu, per si mateixa, sense acabar de reaccionar del tot – Què et passa?

Se'l veia fora de si.

De sobte, sens solta ni volta, i sense que ningú digués res abans, en Vegeta va alçar un braç endavant, com si anés a atacar a en Son Goku. 'La Nasu va remoure's inquieta en veure-ho'. El seu germà estava convertit en superguerrer i desprenia una energia que estava segura era diferent a feia tan sols una estona. 'No era només que aleshores mostrés més força, sinó que el seu ki també havia canviat'.

No podia distingir exactament els detalls al rostre d'en Son Goku des d'allà dalt... però ella mateixa, la Nasu, se sentia alerta i tensa al respecte. 'Què pretenia el seu germà amb aquell gest?'.

Tot va passar molt de pressa aleshores.

– Xxxx – va emetre en Vegeta un so a partir d'un somriure que va fer que en Goku i en Gohan s'alertessin definitivament.

– Eeei... – va intentar dir en Goku però ja no va arribar a pronunciar cap paraula sencera amb encert. Un cop d'energia brutal, que en Vegeta acabava de deixar anar a partir de la palma de la seva mà, es dirigia a ell ara. I ell encara no havia pogut reaccionar del tot.

Va trigar, no obstant, només un parell de mil·lèsimes de segon a fer-se'n a la idea.

– Estúpid! – va protegir-se amb els braços en Goku, intentant contenir l'atac. 'Encara ni tan sols intentant entendre-ho del tot'. Cridant l'insult, tan poc propi d'ell, amb impotència. 'No havia tingut temps de preparar-se, ni tan sols de convertir-se en superguerrer o pujar el seu nivell de ki més enllà del que tenia en el moment que l'energia se li havia tirat a sobre'. Així que... l'únic que va poder fer va ser acabar enlairant-se en amunt per la pressió d'aquella força que li queia al damunt, esquivant-la finalment a contra cor. 'Sabia què passaria si ell no la podia parar'.

I en Vegeta ni tan sols semblava haver-se acabat immutant.

Va mirar de reüll cap a les grades en el mateix moment que la pròpia energia el tirava en amunt. 'Sabent que no havia parat l'atac d'en Vegeta... i que en Vegeta no havia tingut mai cap mena d'intenció que el parés'.

Havia fet el que havia volgut fer. Atacar el públic... i per l'explosió, els crits i el forat que havia causat a l'estadi, almenys hauria matat ja a unes 200 persones.

Desenes de cossos, i trossos de roba i objectes, acabaven de saltar pels aires.

En Son Goku va tornar a posar els peus a terra amb ràbia, de cara a les grades per l'impuls del gest que s'havia vist obligat a fer a l'aire, caient amb un genoll a terra primer; i girant mig tors i ullant enrere després. 'Observant el mig somriure d'en Vegeta, amb el pes del que acabava de passar al cos'. – Ve - Vegeta...! – va cridar.

En Gohan i en Xin estaven completament petrificats de l'estupefacció.

A les grades, fins i tot més enllà d'on hi havia hagut l'atac, tot era caos i corredisses.

Tot excepte entre aquell grup reduït de gent que no acabava de quadrar el que realment havia passat.

– No ho entenc... – insistia en Iamxa a buscar-hi alguna explicació, mentre hores d'ara, la Xixi i la Suno subjectaven la Bulma; que, en entendre què havia passat, havia trontollat enrere i havia estat a punt de caure de genolls al terra. La pell al rostre de la científica havia emblanquit del tot, quasi com si la sang ja no corregués per les seves venes.

La Nasu, completament esmaperduda, havia vist aixecar el braç al seu germà, amb aquell guant blanc i aquell gest estrany fins i tot des d'aquella alçada on era ella; i ho havia contemplat glaçada amb un profund calfred dins el cos. 'Malgrat que havia temut la possible reacció del príncep després d'una presumpta derrota contra en Son Goku... ni en els seus pitjors pensaments o malsons hagués pogut imaginar-se en Vegeta atacant civils... matant-los... a centenars'. A aquelles alçades...

Al seu voltant ningú deia res més. Cadascun d'ells s'havia quedat sense paraules.

Només un llarg segon després va poder raonar que tenia la Reiya al costat, la nena tenia els ulls oberts com taronges, com part dels altres, però a més podia notar aquell lleuger tremolor en ella. – Oncle...

No, no podia ser que en Vegeta els fes allò. No podia ser que tornés a ser com... com abans. 'Com se suposava que éreu tots plegats', va dir-se la princesa pensant en la pròpia raça i història de Vegetasei. Però... va prémer-se els punys amb ràbia. 'Estava segura d'haver superat ja aquell passat... d'haver-lo vist superar a en Vegeta'.

No entenia res. O no volia entendre-ho...

La Bulma s'havia repenjat ara a una barana sense esma. Un escalf de ràbia i dolor va créixer dins la Nasu en comprendre, mica en mica, què era el que acabava de passar. 'Acabava de morir molta gent...'.

– Merda – va murmurar – Però sí... Oh, merda. Li havia dit... '¿Com pot haver?' – va preguntar-se mig en veu alta i mig per si mateixa encara, com si el temps allà s'hagués parat de debò des de què en Vegeta havia disparat el seu atac sense manies ni remordiments. 'Es negava a creure-s'ho'.

Allò ni tan sols tenia a veure amb una eventual fugida d'ell o amb una tornada a aquella predisposició que ells tenien per tancar-se en si mateixos... Era molt més greu... No l'havia vist tan descontrolat des de... potser des de Nàmek... ¿O realment llavors la pressió d'haver planejat anar contra en Freezer, ja l'havia mostrat molt més contingut?.

¿I per què s'horroritzava ella si se suposava que allò era el que ells eren?. 'No', va dir-se. Ella no era això. Si una cosa li havia suposat Nàmek era l'alliberadora sensació que la seva raça, tots ells, ja havien pagat per tot el que havien fet en el passat... L'emoció que, a partir de llavors, podia ser diferent... Fins i tot per algú com ella que ja podia mostrar sense remordiments tot el que havia après al costat d'altres éssers no - saiyajins com els tsufurs.

Una emoció va remoure-li les tripes i va fer-la trontollar en tornar a pensar en què potser, ara sí, a en Vegeta l'havien perdut per sempre... '¿S'hauria perdut en si mateix?'.

Es va negar a acceptar-ho. 'Hi havia d'haver alguna explicació més... no podia ser que...'.

– Ni se t'acudeixi moure't d'aquí – va murmurar cap a la Reiya abans que cap dels altres pogués endevinar què pretenia. Va saltar àgilment endavant llavors per sobre de la barana en què s'aguantaven.

– Mare...

Estava disposada a volar fins el ring i demanar-li explicacions. 'O intentar saber almenys el per què, ¿Per què havia fet aquella animalada?'. Ni tan sols podia raonar tot el que sentia a l'interior. 'Ell ja no era així...', va reiterar-se flotant primer amb prudència endavant, encara analitzant cadascun dels gestos sorpresos dels qui envoltaven en Vegeta allà baix.

No podia negar que tant el seu germà com en Son Goku no imposessin respecte al centre del tatami, mirant-se mútuament i amb la imponent figura musculada d'ambdós una davant de l'altre... 'De peus a terra i actitud ferma, malgrat tots els dubtes que, en aquell moment, assaltaven el propi Goku'.

– No pot ser – havia aconseguit pronunciar la Bulma més enrere – No és ell. Aquest no és el meu Vegeta... –. Havia perdut pràcticament el coneixement.

Però la Nasu ara mateix només ullava endavant.

Resultava evident a mesura que ella s'hi acostava – amb molts dubtes i certa prudència – que sobre el ring s'entrecreuaven ja el gest de desafiament d'en Vegeta i un Goku que s'hi mantenia de perfil i mortalment seriós. 'Era el mateix Son Goku que no renunciaria mai a protegir la gent d'aquell planeta, com a mínim mentre fos de cos present a la Terra'.

En Gohan, l'hereu que el guerrer havia deixat en aquell món al morir, se'ls mirava quasi tan sobrepassat per les circumstàncies com la Nasu havia vist que ho estava la seva filla feia un moment. 'En Son Gohan possiblement no tingués aquell tracte amb el seu germà, però tots plegats s'havien acostumat a veure'l d'una manera radicalment diferent a la del psicòpata espacial que havien sentit que era una vegada'.

A l'aire on encara es trobava la dona, un nou gest d'en Vegeta va fer-la dubtar més.

Als seus peus tot de gent corria per abandonar el seu lloc a l'estadi, encara que alguns s'hi quedaven cridant a en Satan perquè els salvés. 'La brisa, i poc més, movia els cabells d'en Goku i en Vegeta... mentre continuaven observant-se'.

Suor, possiblement de l'estupefacció, baixava parcialment pel front d'en Goku, encara que ara els seus ulls negres també eren una flama de gel que la Nasu encara no podia distingir. 'Ells ulls d'en Son Goku intentaven buscar respostes en el Vegeta, malgrat que ara mateix esperés veure'l fer el següent pas'. Tenia els músculs dels braços, fibrats com els duia, completament tensats.

– Què faràs, Kakarot? – va posar èmfasi en Vegeta en el nom saiyan d'en Son Goku. Alertant-lo per la manera com s'hi dirigia, per la petició en si... pel raonament que estava fent algú que se suposava que estava completament posseït per un tercer: – Hauràs de lluitar amb mi... – va dir lentament i sense rastre de cap més emoció que no fos el desafiament – ... si no vols que hi hagi més cadàvers, Kakarot.

– Escolta Vegeta – va adonar-se'n ell – Tu podries haver impedit que la màgia d'en Babidí et dominés oi? – va observar-lo fixament, segur del que deia. 'Segur d'aquella idea que ara mateix l'indignava i l'horroritzava a parts iguals: en Vegeta hauria pogut evitar allò... en Vegeta havia matat tota aquella gent només perquè havia volgut'. – Respon Vegeta! – va cridar finalment, acabant-se de girar frontalment, a metres d'ell però ara més cara a cara que mai – Respon!

Mai en tota la vida s'hauria imaginat que s'atreviria a alguna cosa així. 'I menys a repetir-ho amb aquella absoluta fredor'.

Feia temps que, per ell, en Vegeta era un més.

Potser per això va estar a punt de no reaccionar. Qui sap si fos per aquell motiu... o no del tot... però en Son Goku va estar-se un moment més parat allà on era, pres de l'estupefacció. 'I quan va moure's, quan va poder-ho fer, va avançar sense ni tan sols intentar convertir-se en superguerrer... massa d'improvís per parar aquella segona ràfega'.

De fet, en qüestió de mig segon, havia deixat de distingir clarament (amb la vista i la ment) desenes de persones en aquella part de l'estadi. 'Només hi veia algú en concret: Només veia el motiu pel qual en Vegeta havia somrigut de nou amb premeditació i estudiada crueltat... la presència inesperada al cel que l'havia dut a llançar aquell atac com si el desafiés a arribar-hi'. A arribar-hi a temps.

Un instant abans de percebre-la a ella, de distingir sense més la intenció d'en Vegeta, havia pensat en tota la gent que havia mort i en tota la que podia morir si aquest feia res. 'Malgrat que no havia cregut seriosament que en Vegeta pogués repetir aquella bestiesa amb més persones'.

'Després... després havia cregut que podria arribar-hi amb el canvi de lloc instantani, ser prou ràpid per creuar-se entre aquell atac i la resta... i aturar-lo'. Però, definitivament, tot havia passat en tan poc temps que de l'únic que havia tingut temps en Son Goku: havia estat de fer servir el canvi de lloc instantani sense ni tan sols tocar-se el front i intentar resguardar-la.

'No necessitava fer tot el gest per captar allà mateix aquella energia, i apartar-la de la trajectòria de l'atac'.

Hagués volgut salvar de debò totes aquelles persones que ara es quedaven enrere, malgrat que era conscient que havia estat a una mil·lèsima de segon de ni tan sols ser capaç de moure's d'allà on era per la pròpia sorpresa del gest d'en Vegeta.

D'entre cent possibilitats; només n'hi havia hagut mitja, que ell tingués temps d'arribar-hi – possiblement després de què ella en fos víctima – i blocar l'atac encara a l'aire, abans que toqués les grades. 'En aquest mateix càlcul percentual, en Goku sabia que tan sols tenia un parell de possibilitats més de fer-ho diferent: d'almenys intentar protegir-la quan ella encara s'interposava (involuntàriament) entre el brutal cop de ki d'en Vegeta i l'estadi'.

Per blocar l'atac havia de convertir-se en superguerrer – cosa que ni tan sols tenia temps material de fer, no abans del primer impacte – i avançar endavant o moure's amb el canvi de lloc instantani. 'Per apartar-la, només moure's i empènyer-la al costat'.

I mentre que al llarg dels seus 36 anys restants, en aquella mateixa circumstància, en Son Goku hauria actuat (o ho creia) només empès per la mínima possibilitat de salvar tothom; el seu cos – que havia anat més ràpid que la seva pròpia ment – s'havia entossudit ara en impedir aquell primer impacte de l'energia contra una sola persona.

'I tot per instint...'. En Vegeta ni tan sols li havia donat temps per a pensar-ho. 'No havia tingut més de mig segon per raonar del tot si realment era a temps de fer-hi res més'.

Per la Nasu, per la dona que s'havia quedat clavada al cel en veure el gest del seu germà, tot havia passat massa de pressa per ni tan sols poder moure's. 'L'últim que recordava era haver avançat endavant, amb la intenció d'acabar increpant-lo i fent peu al ring, quan ell s'havia mogut estranyament'. De fet, com si el subconscient li ho anunciés en forma de ràfega incomprensible, ella s'havia quedat simplement congelada a l'aire en veure'n el posat i la intenció, negant-se el dret a entendre-ho... en definitiva.

L'últim que havia notat després era una gran brillantor en forma d'energia que s'hi apropava... i la incapacitat de moure un sol múscul enmig de l'estupefacció.

La brillantor de la bola brillant l'encegava i escoltava crits com si fossin l'eco d'alguna cosa que no comprenia. – Vegeta... –. El seu germà acabava de disparar contra ella i no creia ser capaç de dilucidar el per què abans que tota aquella força impactés sobre seu.

En el que no va ser ni tan sols un instant, va cobrir-se amb els braços endavant, preparada pel que vindria. 'Es volia moure però no trobava oxigen ni impuls per fer-ho; la seva pròpia incredulitat l'acabava de deixar allà clavada'.

Era com si el cap no fos capaç de coordinar amb el cos.

El següent que va notar, no obstant, va ser una forta estrebada des de davant i cap enrere, com si un gran tren de mercaderies acabés de xocar contra ella i l'estigués descarrilant.

Una queixa callada després, entre aquella sensació desestabilitzadora i l'emoció confosa d'haver reaccionat tard, va notar ja com aquell algú que se l'havia dut per davant la subjectava per la cintura. Amb la roba desmanegada de l'impuls que havien agafat, abans ni tan sols de mirar-lo als ulls, va sentir la calidesa de les seves mans entre el límit de la roba i la pell del ventre. La faldilla li voleiava i escoltava el seu propi cor bategar, sense més control que el que pogués arribar a fingir. – Oix! – va queixar-se novament lleument adolorida, mentre una gran explosió al seu darrere acabava per fer que enfonsés el cap (inconscient i instintivament) en el mur de protecció que li suposava el tors de l'home.

– Nasu...

L'ona d'energia, de la qual havia estat apartada per la força, havia acabat inevitablement el seu transcurs mortal caient amb duresa sobre una part de les grades, i per tant també sobre els espectadors que encara eren a les mateixes.

En Son Goku havia aconseguit fer servir el canvi de lloc instantani mil·lèsimes de segon abans, podent-la apartar pels pèls d'aquella energia quan ja li queia a sobre. 'Ni tan sols havia tingut temps de pensar en res més que en treure-la del mig, i així doncs tampoc havia reparat en la manera d'agafar-la ni de continuar-la subjectant moments després'.

Ell també podia notar amb el tacte viu; la pell insinuada i càlida de la princesa saiyan, entre el tou dels seus dits i la roba.

Encara amb el so del crit de la gent i els escruixits de l'explosió a les orelles, el guerrer va tancar els ulls pensant en el que hagués pogut passar si ell no hagués reaccionat a temps. 'Havia estat només qüestió d'instants'.

La seva mà dreta, com volent-se assegurar que ella era de veritat i estava bé, va moure's llavors cap al colze, fins a l'espatlla. Interioritzant-ne el tacte quasi sense proposar-s'ho. 'La saiyan, en canvi, va tensar-se, rígida... com si li haguessin clavat agulles afilades als trossos de pell que s'havia atrevit a resseguir'. Sense saber què fer-ne de les pròpies mans, va aguantar la respiració un segon.

– Nasu – va tornar a murmurar el seu nom ell, conscient que l'estava subjectant i que es mantenien parats a l'aire. 'Tossuda i valenta Nasu... que no s'havia esperat en absolut aquell atac'. En Goku va obrir els ulls per observar allà baix en Vegeta; va ullar-lo quasi per sobre del cap femení que tenia a tocar, de cabell rebel i subjecte encara en una cua ara despentinada.

En calent... Enrabiat per l'actuació d'en Vegeta i amb la respiració accelerada, encara no sabia si de l'ensurt o de l'inesperada proximitat, l'home va saber-se sostenint-la en braços enmig de tota aquesta confusió. 'Notant la respiració compassada del pit femení, pujant i baixant a tocar de la roba mig estripada que (a ell) encara li cobria el tors'. Anava vestida amb aquella samarreta negra de tires que, pràcticament, feia que ell pogués notar la seva càlida temperatura corporal a través de la roba.

– Estàs bé? – va preguntar-li suaument quasi fregant-li l'oïda quan va sentir que portaven potser vint segons més dels necessaris allà plantats. 'Ella encara aparentava trastornada pel que acabava de passar; perquè qui acabava de llançar aquell atac, sense immutar-se per si podia matar-la, era el seu germà'.

La Nasu va assentir a la fi aleshores. Primer encara sense paraules. I després posant-li una mà a l'avantbraç per apartar-lo. – Estic bé – va repetir. 'Alçant el cap per mirar-lo finalment als ulls, com si encara s'hagués d'assegurar del que havia passat': – I crec que encara sé volar... – va tirar-se lleugerament enrere, tot flotant.

I ho va fer, va sostenir-se de seguida per si mateixa, malgrat que ell no va deixar-la anar amb immediatesa. 'Envoltant-li primer el colze dret amb la mà esquerra que havia mantingut a la cintura tota l'estona; fins a assegurar-se que efectivament ella aguantava l'equilibri a l'aire'. – Nasu...

– Gràcies – La princesa saiyan va ullar-li el rostre seriós, per tombar-se (tot seguit) amb ímpetu i mirar més enllà, al ring i al seu germà. '¿Per què això Vegeta?'.

Va notar com la confusió i el moment d'embadaliment l'abandonaven de cop i volta. 'Per omplir-la d'una ràbia sorda i sentida'.

Ell ja l'havia deixat tirada enmig de l'espai una vegada... i s'havia sentit impotent i frustrada... però allò... llavors... – Vegeta! – va cridar d'esma, deixant sortir tota aquella emoció difosa a l'exterior.

En Goku va mirar-la de dalt a baix. 'Malgrat haver-la vist convertida des de la bola de la Baba l'endevina, no era el mateix que tenir-la a tocar tant temps després, transformada en superguerrer'. Desprenent una energia que no, no era suficient per enfrontar-se a en Vegeta; però que sí superava de molt, la que tenia en aquella altra ocasió.

'Els anys d'entrenament li havien servit per dominar completament aquell primer nivell dels superguerrers'. Que els músculs tonificats se li marquessin sens dubte ara; o que hagués canviat temporalment la mirada negra, que ell havia enyorat, per aquella turquesa dels supersaiyans, no restava de cap manera bellesa al moment.

'No a parer d'en Son Goku; a les venes del qual bullia, llavors, la ràbia per tot el que acabava de causar el que durant molt temps havia considerat sí un rival... però no un enemic'.

.

– Xixi... – va escoltar el seu nom de boca d'en Follet Tortuga. La dona, entre la desesperació de la Bulma a qui ara ajudava en Iamxa, i el crit espantat que havia deixat anar, un moment abans, la Reiya; no podia ni tan sols moure's de l'ensurt i el creixent estupor.

'No només perquè havia explotat mitja grada just al costat d'on eren, sinó perquè malgrat que la menuda de la Nasu també havia anat endavant, qui havia aconseguit intercedir per la dona saiyajin havia estat el seu marit'.

La Reiya que no havia arribat a avançar ni un parell de metres des de què havia intentat llançar-se avant per fer el mateix, socórrer la Nasu; es mantenia flotant aleshores just uns metres a la dreta d'on tot acabava de saltar pels aires.

– Mare...

.