Promeses que mai vam voler complir

by LilaNox

– Recordeu – Va saltar l'Ulong. – La Baba ens va dir que algú l'esperava en un lloc llunyà!–. La història de tres ànimes valentes que van lluitar per salvar el món. "Pots enamorar-te de dos homes tan diferents?" OC

48. Capítol 47 La nostra última escomesa

Capítol 47. La nostra última escomesa

– Vegeta. Hem vingut a buscar-te. És horrible... el planeta ha quedat destruït... en Frez... – Però ell va interrompre-la amb la més freda de les expressions. No va donar cap tipus d'oportunitat a què ella mencionés el tirà, ni a què en Nappa o en Raditz poguessin entendre res més que l'horror d'haver vist el seu planeta fet pols per un 'meteorit'.

Tenia aquell record del principi de les seves vides ben clavat a la pell i als records.

– Ja. En sóc perfectament conscient. Has fet tot aquest camí per dir-me alguna cosa que no sàpiga?

Una vegada en Freezer els havia traït i el seu germà havia pres la seva decisió: 'L'havia apartat de primera línea... l'havia deixat a l'espai a la seva sort... bé, no exactament ja que hi havia en Pineau'. Però de totes maneres, per deixar-la de banda, l'havia humiliat abans... 'Molt al seu estil'.

– Vegeta, t'estic dient que aquell llangardaix... – No havia volgut escoltar-la. L'instint (sense saber del cert què havia passat en realitat) li deia que si ella parlava, ell ja no podria mantenir aquell paper, ja no podria esperar a què arribés el moment.

– Es pot saber què vols que faci? – Ella va mirar-lo desconcertada llavors, gairebé ferida, per la indiferència. Però va mantenir-se ferma, sense mostrar més desesperació, de la que li havia volgut transmetre en inici. – Si pretens dir-me que estàs ara a les meves ordres, i que t'ofereixes a acompanyar-nos a en Nappa i a mi, deixa'm dir-te que perds el temps.

Després de retrobar-se a Nàmek, allò ja no li havia dolgut més. 'Havia deixat de doldre-li amb molta anterioritat, de fet'. Quan havia comprès que el seu gest l'havia mantingut apartada d'en Freezer durant anys i que, per tant, ell li havia estalviat humiliacions i menyspreus.

Havia estat una nena, una petita de cabells escabellats que només havia pogut clavar les pupiles en els ulls del seu germà abans de deixar-lo enrere aquell dia.

– ... Creus que he vingut fins aquí per posar-me a les ordres d'en Freezer?

– És clar que no. Seria intel·ligent per part teva que coneguessis les teves limitacions. A mi, almenys, només em faries nosa – Havia negat amb el cap en sentir-lo. En Raditz i en Nappa, que eren un al costat de l'altre, s'ho havien mirat amb creixent incredulitat, mentre que en Pineau subjectava amb absoluta indignació l'arma de foc que ella li havia entregat hores abans. 'Ell no tenia res a fer contra algú així, però pensava en la fe absoluta d'ella i no podia evitar sentir-se partícip del sentiment que ara s'apoderava de la filla del rei saiyan'.

En aquell episodi de la seva infància, en Vegeta li havia canviat la vida. Però sempre havia volgut justificar-lo d'alguna manera... fins i tot abans de comprendre que hi havia una intenció real sota capes i capes d'aquella decisió que només aparentava ser una fugida endavant i un abandonament en tota regla.

'El seu germà gran'. El seu germà gran que tants anys després acabava d'intentar matar-la. Va prémer els punys amb ràbia, convertida en superguerrer. – Vegeta – va mirar-lo sense entendre'l. Havia matat almenys 400 persones en pocs minuts. I tot, per què?. 'Aquesta vegada la saiyajin no li ho podia perdonar'.

– Nasu... – Va escoltar la veu d'en Son Goku al seu darrere. Probablement intentés només tornar-la en si, però ella era perfectament conscient del que feia.

'No necessitava tornar en si'. De totes maneres, ara mateix només era capaç de mirar en Vegeta i sentir molta fúria i incomprensió al seu interior.

– Espera... – va insistir-li en Goku, fent un lleu moviment endavant, i encara observant-la amb atenció. – Nasu... – va murmurar de nou en intentar avançar cap a ella. Era extraordinari adonar-se que s'apropava perillosament a l'ell de feia set anys.

Potser per això, quan va aconseguir moure's els centímetres necessaris per agafar-la del braç i aturar-la, encara un pèl astorat per la potent transformació de la saiyan, ja no va poder subjectar-la. 'S'havia mogut i no era allà davant'.

No hauria d'haver dubtat a l'hora d'aturar-la. 'La Nasu no era de les que es pensava gaire una cosa com aquella...'. Havia baixat com un llamp fins a la tarima.

En Son Goku va maleir l'haver vacil·lat.

De fet, ni tan sols l'havia vist moure's del tot i ella ja era, pràcticament entre en Son Gohan i en Xin, de cara al seu germà.

Decidida i enfadada.

Un cop allà baix, en efecte, la Nasu no havia pogut fer res més que mirar-lo als ulls: buscar-li la mirada al seu germà i assegurar-se que tot allò era cert. Que en Vegeta tornava a ser aquell ésser de moral inconcreta que s'assemblava a l'home que havia estat en el passat. 'No volia ni tan sols posar-hi nom'.

Ell acabava de matar molta gent.

Encara estava convertida en superguerrer i, tot i així, no veia el moment de reaccionar emocionalment a aquell fet. 'Però no podia; ara quan ell era més saiyajin que mai, ella també se'n sentia. I no cridaria ni posaria el crit al cel... no a la manera humana... no com hauria fet la seva dona, de no estar massa espantada en aquell instant'... Sinó que s'hi enfrontaria... i el pegaria... o ho intentaria... a la manera dels guerrers de l'espai.

En pocs segons, i sense més paraules que el silenci, la Nasu va situar-s'hi definitivament davant, a tan sols uns metres d'ell, més o menys on havia estat en Son Goku abans de salvar-la. En Xin i en Gohan se la miraven ara a l'expectativa, des d'uns passos per darrere seu. I en Vegeta la desafiava amb el somriure.

– No em facis perdre el temps... – va dir-li ell sense canviar el gest – El que més m'interessa ara no és la rebequeria d'una nena petita. Continues sent una mocosa estúpida...

– Idiota... – va mastegar ella quasi xiuxiuejant la paraula, amenaçadora, però encara allà parada amb els peus a terra; dempeus, amb les cames tenses i en decidida forma de ve baixa invertida. La cabellera llarga totalment de punta, encara amb aquella precària subjecció inicial, se li movia lleument per la pròpia força que desprenia. Era el mateix daurat que tenia el propi Vegeta al cabell en flama... encara que tots dos sabessin que la seva força i el poder actual del seu estat saiyajin no es pogués ni comparar.

'Sí, ell estava molt per sobre seu... i a la Nasu, ara mateix, li era ben bé igual'.

En Son Goku va veure-ho molt abans, des d'allà on l'havia salvat, i on s'havia quedat un parell de segons observant-la: 'Estava disposada a enfrontar-s'hi i no pensava – ni li importava – el preu que hagués de pagar per fer-ho'.

La Reiya, que era al cel, possiblement també detectés aquella determinació en la seva mare... o simplement fos l'instant... El cas era que en Goku l'havia vist moure's un segon després. 'La va atrapar al cel... quan s'acostava ja al ring'.

– No, Reiya – L'home va agafar-la per l'espatlla i ella va girar-se decidida, més que probablement amb la intenció de no fer-li cas i seguir el seu camí... en direcció a la seva mare. De totes maneres (ell) no pensava deixar-li marge de dubte. 'Era arriscat'. En Vegeta, en aquell instant, era perillós per tots aquells que poguessin importar a en Son Goku... els terrícoles inclosos: només perquè el príncep s'havia proposat lluitar-hi sense més retards. Va prémer els punys amb ràbia i, en part, el que pensava va acabar explicitant-ho en veu alta. – Ell no és l'oncle que coneixes. No ara. Queda't aquí. M'escoltes?

Ella va dubtar. I no obstant ja no estava tan decidida a actuar després d'escoltar-lo parlar. L'autoritat... el domini de la situació que li notava, després que el pare d'en Gohan l'hagués mirat amb la mirada més fosca que li havia vist mai, era molt diferent a la sensació que havia tingut d'ell fins aleshores.

Va observar-lo un instant més, i en aquell segon tots dos van adonar-se que la Nasu s'havia mogut allà baix i que es llançava amb tot l'impuls que podia sobre en Vegeta.

La Reiya va alterar-se i va semblar avançar, però es va contenir en ullar-lo de nou. Ell li va tornar el gest de confiança amb un toc suau al cap, entre els cabells esbullats que duia en forma de cues. – Jo me n'ocupo.

.

Tenia tanta ràbia, tanta ira al cos que, una vegada, clavades les seves pupil·les en els ulls clars de superguerrer (però plens de malicia) d'en Vegeta, la Nasu no va poder fer res més que llançar-s'hi. Podria haver-li intentat endossar un atac en forma de cop d'energia, o fins i tot haver reaccionat amb algunes de les seves seves tècniques... de les que havia aprés d'ell; però també de les demés, de les que havia perfeccionat sola o amb en Cor Petit en aquells anys d'entrenament... Malgrat tot, no ho va fer. 'Preferia atacar-lo amb els punys, res de cops d'energia, volia sentir la força dels seus punys contra ell'.

Volia descarregar tota aquella maleïda ira que ell havia acumulat. 'Perquè ella l'havia avisat, li havia dit que podia passar... i ell no només havia complert aquelles previsions sinó que les havia superat amb escreix'.

El que ja s'imaginava, i no li importava el més mínim; era que un cop darrere l'altre, en Vegeta aconseguís esquivar cadascun dels seus punys. En tenia prou amb moure's lleugerament sense ni tan sols haver de fer un recorregut de més de dos passos al ring. Es movia, es movia i tornava al mateix lloc on era... i ella continuava sense haver-lo tocat.

En aquell moment, d'haver pogut, la Nasu s'hagués arrencat amb força la pròpia faldilla llarga que li impedia una major agilitat en els moviments. 'Com odiava ara anar vestida així'.

Va colpejar-lo encertadament un parell de cops, aquesta vegada sí; però en Vegeta ni tan sols va aparentar tocat. Dominat per Babidí tenia una força superior a la ja de per si molt gran que havia acumulat en aquells anys, tot i que la princesa saiyan desconeixia l'origen d'aquella nova actitud. Igualment, amb el molt que el seu germà havia entrenat, no hi hagués pogut fer gaire res tampoc en les circumstàncies anteriors.

Va sentir aleshores que la seva força no era més que una mentida repetida molts cops per si mateixa. Trivial, previsible, humiliant... 'No podia fer res més per colpejar-lo... Ara mateix, probablement, pogués enfrontar-se a molts guerrers de l'univers; a molts dels que mai havia pogut guanyar en el passat... però no a ell... no a un dels altres supersaiyajins adults. No a en Goku, en Vegeta o en Gohan, en definitiva'.

Amb més impotència que abans, va continuar intentant colpejar-lo fins que el mateix Vegeta va bufar. 'Malgrat haver-la intentat matar feia un moment, no havia fet encara res per tornar-s'hi'. En part, no era una gran sorpresa el comprovar-ho.

'A ella mai l'havia considerat un rival digne'.

En aquell moment, a sobre, ja feia més d'un minut que la Nasu tenia en Son Goku darrere, observant amb els punys tancats aquell intent inútil d'ella de treure's la fúria del damunt.

El saiyan de sentiment terrícola entenia que no podia intervenir en aquell gest que la Nasu feia amb tota la ira que li sortia del cor. 'Els coneixia prou bé, o ho creia – donat que no havia encertat allò d'en Vegeta –, per no intentar entrar a la disputa d'entrada'.

Es coneixia prou bé a si mateix i a la seva relació innata amb la lluita, de fet; per saber que l'esperit guerrer d'ella no el perdonaria si s'hi ficava.

'Ell no voldria que l'interrompessin... i menys d'entrada'.

– Nasu... –.

La saiyan no semblava defallir del tot. I de totes maneres en Son Goku no pensava deixar que el príncep li fes un mal definitiu, com el que havia estat a punt de fer-li amb aquell atac d'abans. Es mantenia atent... i, ara sí, preparat per actuar al més mínim signe real de perill.

Si en Vegeta, que de moment només l'esquivava i no mostrava ànims de fer res més, augmentava altri cop una sola unitat de més la seva energia... o si veia canviar la intenció d'aquella força que ara el príncep tenia només concentrada en evitar-n'hi els cops... no li ho deixaria fer. 'Intervindria sens dubtar-ho'.

Encara que començava a entendre que les coses no anaven per aquell camí, simplement perquè aquella no era en absolut la voluntat que havia tingut ell des del principi. 'Al cap i a la fi... amb el darrer atac a les grades, què pretenia en Vegeta?'.

El guerrer que tenien davant, que s'havia deixat dominar per en Babidí, havia errat de totes maneres.

'Si l'orgullós príncep saiyajin havia estat segur que en Son Goku la salvaria i que així hi lluitaria de millor grat... Si havia estat segur d'allò, s'havia equivocat enormement... Havia estat a mil·lèsimes de segon de no poder-hi arribar'.

Ella hauria pogut morir. Ella, la princesa que ara brillava amb llum pròpia, malgrat ser incapaç de danyar-lo realment. 'Malgrat no tenir-ne la força'.

Va haver-hi un moment de pausa en què ambdós germans van mirar-se als ulls. I llavors, potser per primera vegada des de l'atac a les grades, en Goku va espantar-se de veritat.

L'alarma encesa al seu cervell – i als músculs – va envair-lo sense remei, amb la sang corrent-li amb més força que mai per les venes; quan la mà dreta d'en Vegeta, encara amb un d'aquells guants blancs que ell sempre portava, va alçar-se i va dirigir-se a l'estómac de la seva germana.

Amb els punys tancats i la sang bullint-li en cada racó del seu cos, doncs, en Son Goku va donar el següent pas aleshores. 'El pas pel qual havia estat a punt des del principi: La transformació en superguerrer que havia esperat fer durant tot aquell moment en què l'havia vist plantar cara a en Vegeta'.

Ara per ara aquest aparentava estar avorrit i bastant fastiguejat. 'I ella no tenia prou força per tornar-s'hi amb encert'.

En Son Goku va notar com en Gohan i en Xin també contenien l'alè darrere seu. Però, finalment, no es va pas moure.

En Xin havia protestat un segon abans: – Goku... no... – Continuava preocupat pel destí de la bola que contenia el monstre Bu. 'Si ells dos es barallaven i en Babidí aconseguia l'energia suficient'.

Que en Goku parés, no obstant, no havia tingut res a veure amb aquella petició.

S'havia mantingut alerta fins al final sí, però de seguida havia vist la veritable intenció d'aquell sobtat gest d'en Vegeta. 'Així definitivament ell no havia estat dominat per en Babidí... només l'havia atacat – i havia matat 200 persones més de propina – perquè... perquè era la manera més directa de provocar-lo'. De fet, a en Vegeta, podia haver-li semblat una estratègia fins i tot més efectiva que el primer atac, que havia estat totalment indiscriminat i que havia anat ja en inici contra el públic.

Sent-ne conscient, en Son Goku va ullar-lo, per tant, amb la ràbia recorrent-li les venes; sabent-ne perfectament la intenció i esperant-ne encertadament el desenllaç.

Els seus ulls de supersaiyajin – per terrícola que se sentís – eren pur gel turquesa.

– Fuig d'aquí... Tu no t'hi fiquis, Nasu... aquest assumpte l'hem de resoldre en Kakarot i jo... – L'havia acabat llançant enrere en Vegeta, de la manera més seca possible i amb un fort cop d'aire.

'Ella no havia pogut resistir la força de l'empenta'. Va tancar els ulls amb fúria, resseguint les rajoles, que de cop i volta tenia sota, amb les mans.

L'havia tirat contra el terra.

– Vegeta, què busques?! – va finalment preguntar en Son Goku. Després de veure-la caure d'un cop d'aire contra si mateix, quasi impulsada per en Vegeta fins als seus peus... rebotant-li a les cames amb l'efecte, per a la Nasu, d'una flagel·lada a l'esquena. 'Era clar que ho havia fet, de nou, per provocar-lo'.

.

S'havia sentit malament. Amb tota l'ira del món, i havia posat tota la seva ànima en aquells cops, malgrat la incomoditat de la roba i l'evident desavantatge de forces.

Havia bufat, sense ni tan sols pensar en gaire res més que en intentar colpejar-lo una vegada i una altra... notant l'aire sota als seus punys. 'Era massa ràpid, fonedís, tot i no moure's més del necessari perquè ella no l'arribés a tocar'.

I també era massa fort... de manera que tocar-lo, el parell de cops que ho havia assolit, només havia estat com pegar el marbre. Li havia notat un augment d'energia feia un sol moment, però en canvi ell no l'havia colpejat. Ni ho havia intentat. Se'n reia?

Va percebre exactament la força amb què l'empenyia enrere, sense ni tan sols fregar-li l'estómac amb el puny; i després del primer conat de ràbia i ira, en comptes de sentir-se encara més enfadada per l'evident humiliació, va notar-se alleujada en caure a terra. No era com esperava sentir-se una mil·lèsima de segon abans. 'Però havia descarregat ja, de fet, part de la ràbia sentida contra ell en tot aquell llarg gest d'impotència'.

Potser no havia pretès més.

.

La Nasu ni tan sols s'havia acabat d'aixecar, amb la mateixa intensitat brillant-li en la mirada, quan en Son Goku ja premia els punys i deixava anar part del seu poder com a superguerrer. 'Aquesta vegada estava disposat a encarar en Vegeta'.

No havia fet més que ullar-la de passada, mentre la princesa saiyajin era allà: quasi repenjada – encara un pèl adolorida – contra les seves cames.

'Ella estava bé'. Havia de centrar-se en el Vegeta i la seva actitud.

En Kaitoxin, no obstant, insistia encara en allò que semblava considerar el més important: – Son Goku, no ho facis – va reiterar de nou. 'Amb la mateixa mirada de por que havia posat en veure'l convertir-se en supersaiyajin segons abans'. – Si lluiteu aquí, en Babidí haurà aconseguit el seu objectiu. Us xuclarà tota l'energia i podrà fer ressuscitar en Bu.

Ningú sabia com d'agraït a la casualitat estava en Xin fins aleshores: No havia esperat pas que aquella noia fos tan forta ni tan decidida. En veure-la encarar-lo ni tan sols havia reaccionat i erròniament considerava un miracle que en Vegeta no l'hagués ferit. 'No era el que pensava en Son Goku, és clar'. Però pel Déu, atabalat i desconcertat, les ferides d'ella podien haver-se convertit ja en part d'aquella energia que el món no es podia permetre... la que acabés ajudant a en Babidí a reviure el terrible monstre.

En Kaitoxin no estava vivint llavors un dels seus millors moments.

I no aparentava que algú l'hagués d'escoltar. La saiyan s'havia posat dempeus, feia tan sols un instant, sense deixar de mirar en Son Goku: 'Apartant-se del mig amb la vista posada en ell...'.

No s'havien dit res... però tampoc havia calgut. 'En Xin, això sí almenys, havia entès feia ja estona què passava exactament entre ambdós'.

Podia llegir els pensaments de qualsevol, per molt que li costés fer-ho quan tot anava de mal en pitjor. I era evident, doncs, que la Nasu ara mateix estava entre les gràcies a en Son Goku – per haver-la salvat primer i haver esperat després – i un enrevessat sentiment que al Déu li feia fins i tot vergonya d'intuir.

No era cosa seva de totes maneres...

Fos com fos... en Goku li havia tornat (aleshores) el mateix tipus de mirada. 'I hi havia cert orgull allà, malgrat que en definitiva la Nasu no havia pogut fer ni una sola rascada a en Vegeta'. No havia estat només sort... va pensar en Kaitoxin finalment. 'Així que, al cap i a la fi, en Vegeta encara raonava... d'alguna manera, com a mínim'.

Entre els dos homes, entre en Son Goku i en Vegeta, ja només s'interposava la determinació d'en Son Goku per arribar fins al final respecte el que acabava de veure. 'Estava clar que el príncep sabia què feia'. Ni tan sols l'havia tocat... Després d'intentar matar-la només per provocar-lo.

– Vegeta... – va preguntar a la fi amb veu profunda, acumulant ira per tota la gent que havia mort davant seu i també per l'estupidesa d'atacar-la a ella quan el poder salvar-la o no havia estat cosa de segons. – Tu volies lluitar seriosament, i t'has deixat dominar expressament per en Babidí, no et controla exactament com vol, oi que no?

El príncep només va somriure desagradablement, de la mateixa manera que havia somrigut en desafiar-los feia res: – Sigui com sigui, si no hagués fet això que dius, Kakarot, ara no lluitaríem... Només et pots estar un dia en aquest món i no permetré que em prenguin aquesta oportunitat... Li desagradi a qui li desagradi – va escopir mirant a la seva germana un sol instant i de reüll.

La Nasu, que acabava de captar molts dels matisos que no havia entès fins aleshores, no podia ni creure-s'ho.

Sense creuar-se al mig d'ambdós, va fer no obstant un pas endavant per dirigir-s'hi, aquesta vegada amb la paraula: – Així... així és veritat, Vegeta? Jo tenia raó... Què dic... – va exclamar, ja no dolguda, però sí sincerament sorpresa per alguna de les noves informacions que acabava de rebre. Per algun dels detalls de tot allò que acabava d'entendre completament – No em podia ni imaginar que arribaries a aquests extrems. I t'has deixat dominar? Tu? El príncep dels guerrers? Per qui? – va negar amb el cap mig rient fredament, ni tan sols li importava saber-ho. No llavors. Va tornar a dirigir-s'hi de seguida amb decisió: – Per lluitar amb en Son Goku... per una vella obsessió. Només per això has comès tota aquesta bestiesa? És menys propi de tu del que hem pensava... Deixar-te dominar...

En Gohan feia cara de ni creure-s'ho: – Què? Què heu dit?! Així... – Era difícil pensar que en Vegeta havia caigut expressament en mans del mag del qual ara portava el símbol al front.

I la Nasu, que s'havia perdut tot aquell episodi, no es pensava quedar callada no encara... – Per això ho fas, eh? – va delimitar un somriure irònic en repetir-ne el motiu – Per enfrontar-te a en Son Goku... només per això et comportes d'aquesta manera... – va apagar el seu propi aire lacònic en dir-li allò – Ets... ets un desgraciat...

A ell aparentava haver-lo molestat aquell insult. 'Era el primer cop, des de què ella s'havia plantat a la tarima, que reaccionava amb alguna cosa més que avorriment, menyspreu i sorna a un gest d'ella... i aquesta vegada no es tractava d'un cop de puny'.

Va cridar i va augmentar encara més el seu poder: – Desgraciat? Desgraciat em dius?! Tu, que ho saps... Per mi aquest fet és molt important, se me'n fot en Bu i tota l'altra gentussa... – En un instant, de la pols que havia aixecat, tant la Nasu com en Xin i en Gohan van haver-se de protegir lleument amb les mans per veure-hi a través del que quasi semblava fum. En Son Goku va restar quiet, amb la mateixa mirada gèlida d'abans, escoltant-lo sense dir res. 'Ja ho havia entès'. – És un simple guerrer i m'ha superat... a mi que sóc el príncep dels superguerrers! Em va voler superar en poder – va assenyalar-lo sens dubtar – Tots dos érem guerrers de l'espai però ell va haver d'anar més enllà. Em va passar davant a mi el príncep... jo tan orgullós de la meva força. En una ocasió desgraciada em va haver de salvar la vida i no li perdono! Ho entens?!

La Nasu va baixar el cap en notar la seva ullada enfurismada sobre ella. Sí, no només ho entenia... sinó que malauradament havia tingut una conversa amb ell sobre allò no feia gaire, perquè es temia el que podria passar si perdia... 'De totes maneres ara veia que amb torneig pel mig o no... en Vegeta estava determinat a mesurar-hi forces. Tant era el que ella hagués dit... o que el sorteig els hagués emparellat o no'.

No s'hauria imaginat mai que gosés arribar tan lluny...

La saiyajin, deixant ja enrere el seu estat de superguerrer, va sospirar. I va ullar la Reiya en un dels costats del ring. Finalment havia descendit amb prudència fins a la gespa que envoltava la tarima i se'ls mirava intentant discernir alguna cosa d'una situació que quedava molt lluny encara del seu possible enteniment.

Estava espantada i mai havia mirat el seu oncle amb aquell gest. 'La Nasu va odiar haver deixat que un dia l'idolatrés... al cap i a la fi en Vegeta era l'home que odiava el seu pare... En què havia estat pensant?'.

Si no deia allò rebentava.

– Ho entenc – va girar-se d'esquena, disposada a abandonar la tarima i dirigir-se a la seva filla. En Goku també acabava de veure-la allà en aquell moment, li ho havia vist a la mirada. – Simplement... – va pensar-se les paraules – ... estava equivocada amb tu. En Tarble era molt més conscient de qui continuaries sent malgrat tot, Vegeta –.

'Sabia perfectament quina mena de notícia era aquella'. En Vegeta l'observava amb atenció aleshores... no tant de cop i volta.

En tots aquells anys havia complert la paraula del seu germà petit, mai l'havia mencionat davant del príncep hereu... S'ho havia guardat per ella, tot i creure que a aquelles alçades començava a ser hora de dir-li-ho.

'Il·lusa... mil vegades estúpida... havia cregut ja que en Vegeta, l'home que ara vivia a la Terra, potser podia acceptar que en Tarble era viu... i deixar així de banda tot el que la seva condició dèbil havia suposat una vegada...'. Tot el que havien estat en aquell planeta que ja no existia... entre aquelles normes que ja no tenien raó de ser... 'El que havien viscut entre les absurdes directrius saiyans que a la Terra eren totalment obsoletes per a tothom; excepte, els fets encara ho indicaven, pel propi Vegeta'.

– No cal que t'immutis – va dir acceptant la fredor amb què malgrat tot la mirava – Només m'alegro d'haver cedit a les seves peticions... No vull saber què hauries estat capaç de fer-li... només perquè segons els teus estàndards incurables de saiyajin, encara el deus considerar una brossa... com ho feia el pare... com ho feia qualsevol guerrer de llavors. Dels que no acceptarien mai que un home d'una condició inicialment inferior els superés.

Exteriorment, en Vegeta no havia mogut ni una sola cella. 'Interiorment la petita pregunta de com ella havia tingut contacte amb en Tarble li havia saltat a l'estómac'. Però no estava allà, i menys llavors, per ocupar-se d'aquelles ximpleries sentimentaloides de la seva germana... 'El seu pare havia fet el que havia de fer, amb un ésser dèbil com en Tarble'. I ell havia d'ocupar-se del seu propi orgull de guerrer.

– Deixa'm dir-te almenys – va acostar-se a un dels límits de la tarima, disposada a baixar-ne – Que, com a mínim, ell sí se n'ha sortit. A la seva manera... té la seva família. Pel que es veu és l'únic dels tres que no està maleït.

Va callar i va mirar la nena que l'observava des de baix. 'Era desolador veure-li tanta decepció callada en el fons dels ulls'. Que el seu oncle ataqués a la seva mare, i que fos incapaç de comprendre per què, era massa per la menuda. Però es mantenia ferma, callada i dempeus.

'Malgrat tot intentant fer honor a la raça de la qual aquell home, i ella també, li havien parlat contínuament'.

La princesa s'adonava ara que havia estat un error. 'Potser l'única manera de fugir d'aquella maledicció, de la incapacitat de tirar endavant del tot sense el record del que havia suposat per ells la quasi extinció dels guerrers, l'alta autoestima perpetua d'aquests, era obviar el passat definitivament'. Esperava que no fos ja massa tard per a la Reiya...

Ja era totalment girada, flotant lleument a l'aire disposada a anar cap a la seva filla, quan va tornar a escoltar parlar en Vegeta. 'Li parlava encara a ella... però no s'hi dirigia en absolut'.

– M'és igual tot. M'escoltes? Perquè la humiliació... la humiliació en què he viscut per culpa d'en Kakarot... – va cridar, acumulant encara més força – ... no li ho penso perdonar! Mai!

No feia falta mirar-lo de ple per saber que estava encorbat de ràbia amb els punys tancats i una aura daurada cada vegada més i més gran al seu voltant.

En Son Goku havia restat mut fins aleshores. 'Callat i atent'. Amb la mirada freda i el gest seriós... I malgrat tot, fins i tot la Nasu va tombar-se a l'aire en escoltar-lo. 'Potser perquè no esperava aquella tan ferma determinació en ell'. No exactament llavors.

– Babidí – va cridar a algun lloc del cel – Anem a un lloc desert! Vull lluitar amb en Vegeta...!

Era una ràbia immensa, probablement acumulada, que en Goku acabava de deixar d'anar de sobte.

Amb la sorpresa marcada a la cara, la Nasu no va moure's d'allà on era durant un llarg moment. Una altra sensació, que no havia tingut fins llavors, va envair-li els sentits.

Si s'enfrontaven de manera real... un dels dos en sortiria malferit... o mort. 'Bé, de fet a en Son Goku ja era mort, però...'. La preocupació va pujar-li per la gola i no va poder evitar posar-se de banda d'en Kaitoxin quan aquest va intentar imperdir-los-hi. Va mantenir-se en silenci, tot i així.

– Espera't – va exclamar en Xin de braços oberts, plantat entre els dos homes i de cara a en Goku – De totes maneres, si us voleu enfrontar, primer m'haureu de liquidar a mi!

'Mai l'havia vist així...'. La Nasu mai s'hauria imaginat què seria el que faria l'home a continuació... I per la cara que posava, en Son Gohan tampoc.

– Pa... pa - re... – En Son Goku havia alçat un dels braços, amb la mà oberta cap a en Xin. 'L'estava amenaçant'. Estava disposat a passar per sobre seu (o li ho volia fer veure) per enfrontar-se a en Vegeta.

La Nasu, esmaperduda i bastant fora de lloc, va posar els peus altri cop damunt de la tarima, gairebé sense adonar-se'n. 'No podia parar de mirar-lo...'. Va notar que més d'una cosa se li removia a l'interior, que l'estómac li feia quasi un dolor físic real... i que tota ella tremolava sense saber molt bé què pensar.

Mai havia estat tan segura de tenir en Kakarot davant. Una petita energia amenaçadora es va formar entre els dits d'en Son Goku i aleshores... aleshores en Kaitoxin es va apartar.

Fins i tot en Vegeta estava sorprès.

La Nasu va limitar-se a intentar entendre què acabava de passar quan, aquest cop sí, completament ell... completament la seva part terrícola... va demanar disculpes al Déu. – Disculpa, Kaitoxin. – 'Havia estat en Goku tota l'estona... i a la vegada no l'havia sigut del tot'.

– Entesos. – Havia acceptat el Déu – Com vulgueu...

En Son Goku ho havia fet només per lluitar amb en Vegeta, per complir aquella petició malcarada i endimoniada del seu germà. '¿Però de què serviria si el guanyava, o si un dels dos acabava sent destrossat per l'altre?'. No tenia cap dubte al respecte de la força que podia tenir en Son Goku... i acabaven de veure la que, després de la possessió, desprenia en Vegeta per cada porus de la seva pell.

En algun moment d'aquell instant confús, la seva mirada va creuar-se amb la d'en Xin.

– Teniu molta més força que l'últim saiyajin que vaig conèixer – va deixar anar de cop i volta, malgrat que la Nasu va estar segura que per algun motiu li ho deia ara a ella – I sens dubte – va girar-se cap als demés – molta més que qualsevol humà que esperava trobar-me en aquest planeta...

– Coneixies bé el poble dels guerrers de l'espai... – va gosar endevinar ella en digerir-ho. 'No era la primera vegada, des de que el coneixia, que tenia aquell dubte als llavis... només que ara havia estat prou ràpida en expressar-li-ho'. Ho havia suposat prou quan li havia mencionat el seu pare, el rei.

En Vegeta i en Son Goku continuaven mirant-se, però va veure ben bé com en Goku li dirigia aleshores una mena de mirada de dubte de resquitllada. 'No va voler ullar en Vegeta... malgrat tot'.

– En realitat només en vaig conèixer un de guerrer... fa més de trenta anys. De passada... Bé, i també sabia que un de vosaltres havia vençut en Freezer a Nàmek, tot i que no n'havia confirmat l'origen fins ara – va ser l'única resposta en veu alta que va oferir-li en Kaitoxin. 'Estaven a punt de desaparèixer d'allà, de nou, amb la màgia d'en Babidí'. En Son Goku li havia demanat que els dugués a un lloc desert... i era el que mag pensava fer.

Era qüestió de segons i la Nasu ho sabia.

No obstant, la incertesa va resseguir el rostre de la princesa un moment més, mentre que en Xin va limitar-se a assentir. 'La saiyan acabava de recordar una cosa que ell li havia explicat aquell matí'.

– Perdona'm... – Li havia dit ella – Però no sé en absolut de què em parles.

– De res que tingui importància. No hi donis voltes... – Se n'havia acomiadat en Xin – Els Déus, a vegades, concedim... diguem-ne certes concessions a aquells que han lluitat amb noblesa pel que creuen i que s'hi han deixat la pell – 'No és que allò li hagués revelat res de bo, és clar'. No en aquell moment. Només que ara començava a entendre per on anava ell.

Concessions... Quina mena de concessions?', va preguntar-se mentalment. I amb sorpresa va percebre, tot just un instant després, la veu suau d'en Kaitoxin dins del seu cap.

– Les mateixes concessions que altres Déus de menys rang han concedit a qui pot estar mort i conservar el cos... Quan la intenció és prou noble i els pecats no han estat grans... O bé... – va veure'l mig somriure, encara que per la cara dels altres sabia que només ella el sentia – A vegades també val la pena oblidar-nos dels pecats, no ho creus, Nasu? Si el sacrifici ha estat pensant en els altres i no en el propi orgull... Si ha estat prou gran...

'Alguna cosa feia que s'imaginés que...'. – No t'equivoques gens, princesa – va sentir-li dir finalment al Déu de Déus: – Va passar només un grapat de cops en tot el temps que en Freezer va sembrar el terror a l'univers. Però mai m'hauria imaginat que acabaria sol·licitant una concessió d'aquest tipus per a un saiyan... aliats naturals d'aquell monstre... segons explicaven alguns.

En Son Goku va observar-la somriure lleugerament, tot seguit; en aquella mena de curt però intens entrecreuament de mirades que havia compartit amb en Kaitoxin. 'Tot i que d'entrada va sentir-se incapaç d'entendre-ho'. De saber per què, malgrat tot, ara la Nasu somreia de costat i molt lleugerament: com si acabés de rebre una bona notícia... quelcom que no havia esperat sentir. 'No a aquelles alçades'.

– Babidí... – va exclamar de totes maneres en tornar en si, traient la seva atenció d'ella i sent molt conscient del que anaven a fer... 'I de que ja no ho podia canviar'. – Canvia'ns de lloc ja. Vull lluitar amb en Vegeta en un lloc en què no corri perill ningú més!

En sentir-lo, la Nasu va alçar la vista de nou amb decisió i va ser ella qui hi va parar atenció... 'Aquesta vegada, de fet, les seves pupil·les van mirar-lo només a ell'.

La pesada llosa, que se li havia col·locat al rostre després de veure actuar al seu germà, acabava de desaparèixer d'ella...inexplicablement. 'Alguna cosa li deia a en Son Goku que la noia ja l'havia mirat així abans – com ho feia ara –. Però havien passat massa anys des d'aquell instant...'.

– Goku...

– Sobreviurem... – La veu d'ell mai havia sonat tan vellutada i seriosa a la vegada. 'Lamentava no poder saber què passava pel cap de la Nasu abans de marxar'. Però estava disposat a dur ja a terme aquella lluita que demanava en Vegeta.

Va tornar-se a tombar del tot cap al príncep, doncs, decidit a encarar aquella batalla.

Havia vist també la seva filla, la Reiya, més enllà... 'La imaginava confosa... i desenganyada'. La petita admirava en Vegeta de veritat.

– No n'estiguis tan segur que sobreviuràs – va assegurar-li el príncep saiyan de gest més fred.

Ambdós van guardar silenci... aquell silenci pesat que presagiava un gran enfrontament. – Per fi... – va deixar anar llavors en Vegeta; en notar finalment que, mitjançant l'encanteri d'en Babidí, desapareixien de nou d'aquell torneig absurd.

La Nasu els hi hauria volgut dir que havien de tornar els dos... que no podien destrossar-se mútuament. Però ni tan sols havia estat capaç de verbalitzar aquell desig mentalment... 'En Xin l'havia deixat totalment parada amb allò altre. I quan se n'havia volgut adonar...'.

– Goku... – va observar després com s'acostava a ella la seva filla, ara que els quatre homes havien desaparegut d'allà. 'No es volia ni imaginar la gravetat de les ferides del que podia ser una lluita entre ells dos'. – Vegeta...

Va sospirar, resignant-s'hi a la força. Res al món podia aturar-los ja... I tenia, a més, aquella altra cosa rondant-li la ment: 'Si havia entès bé a en Kaitoxin...'.

Era estrany pensar-hi tants anys després.

– I tu... – va somriure ell amb suficiència–... qui ets tu, petita?–En aquell llavors l'encara jove saiyan va fer la pregunta amb sorpresa i aire burleta.

– Algú que et proposa una lluita. Una de justa, guerrer – La nena va mantenir l'espatlla rígida, gairebé desafiant-lo a atacar-la malgrat tot – O tens por del que tu mateix anomenes 'una estúpida canalla'?

'Sí, d'allò feia més de trenta anys... Trenta-sis per ser-ne exactes'.

– Què hi podem fer? – Li havia preguntat ja cap al final 'de tot' amb els punys tancats. La situació agafava tints tràgics per moments, i ella començava a ser conscient de la mena de motivació que podria haver dut el seu pare a fer aquella visita al tirà, una visita de la que encara no havia tornat.

En Bardock només mirava a l'infinit.

– No us distragueu. Agafa-la i sortiu d'aquí. Ara. – Li havia dit ell finalment a en Pineau.

Li havia salvat la vida. I s'havia enfrontat a en Freezer, per aquella raça seva, sense tenir-hi res a fer. 'Si hi havia un guerrer de l'espai d'aleshores a qui un Déu pogués concedir res...'.

¿Conservava ell, doncs, el cos en algun lloc de l'Altre Món?.

– Mama – va fer-la tornar en si la Reiya – Què ha passat?

Va agenollar-se per abraçar-la. 'Arribat aquell moment era absurd negar que les dues ho necessitaven'. – Res... res que en Goku i en Gohan no puguin solucionar... Espero...

'Ni tan sols calia parlar d'en Vegeta llavors... De totes maneres no estava segura de poder-se perdonar l'haver deixat que la Reiya el mantingués en un pedestal tots aquells anys'.

Va escoltar en Satan davant seu, fent-se el gallet de nou, al costat encara del conductor del torneig. 'Ara que ja no hi veia cap perill'.

.

– Vosaltres lluiteu – va acceptar en Kaitoxin – I no us preocupeu de res més. En Son Gohan i jo destrossarem aquesta entrada – va assenyalar la comporta de terra que els podia portar al pis inferior de la nau – ... i lluitarem amb en Babidí i en Dabra. Espero que les sotragades no revifin en Bu.

'Si no hi havia més remei'. Amb una mica de sort impedirien que ressuscités el monstre.

En Babidí no hi estava disposat: – Apa, Vegeta – va riure des d'allà on els observava – Pela'l que no ens destorbi.

– No... no t'obeiré – va respondre-li en veu alta aquest finalment, malgrat que li havia parlat directament a la ment – M'és igual el que pugui fer el Déu Kaitoxin. No té res a veure amb el combat que m'interessa...

– T'ho torno a manar, liquida'l! – va exigir el mag, intentant exercir més control cap a ell. Però tot i així, tot i el dolor que va aconseguir produir-li al cap, en Vegeta no va cedir.

– No! – va riure el saiyajin, després d'un esforç per recuperar-se d'aquell mal a les temples – Ja t'ho he dit abans. Només vull en Kakarot. L'orgull em priva d'obeir-te! Sóc... el príncep dels guerrers... – va cridar finalment, davant la mirada d'en Son Goku i els demés: – Com vols que t'obeeixi estúpid? Encara que em poguessis dominar el cos, amb el cor i la ment no et creuria mai!

'Era la primera vegada que en Babidí es trobava amb algú així, capaç de rebel·lar-s'hi després de tot'.

L'afirmació no havia passat tampoc desapercebuda entre aquells que encara observaven en Vegeta a l'expectativa.

– Tantes ganes tens, de lluitar amb mi, Vegeta? – va qüestionar-lo aleshores en Son Goku, encara ni remotament relaxat.

Era l'hora de què en Xin i en Son Gohan marxessin d'allà. El mag Babidí, resignat i amb la idea ara de veure morir en Kaitoxin ell mateix, els acabava d'obrir la comporta.

– Bé, pare – va moure's en Gohan, a la fi, no sense certa recança – Me n'hi vaig...

– Sí – va assentir en Son Goku sense deixar de mirar en Vegeta – Que tinguis sort. Vés en compte!

Sabia que li quedava per donar un últim consell al seu fill. I una de les dues mongetes màgiques que li quedaven: – Menja-te'n una – va aconsellar-li – Has utilitzat molta energia abans contra en Dabra.

– Sí, gràcies, pare...

– Ah! I enrabia't Gohan. Recorda aquella vegada que vas lluitar contra en Cèl·lula i treu tota la força – va mostrar-s'hi totalment confiat – Si ho fas, no hi haurà ningú d'aquest món capaç de guanyar-te... ningú d'aquest món – va somriure amb intenció.

– Sí... – va tornar a acceptar el noi. 'No podia no dir-li com se sentia en aquell moment'. – ... És una llàstima que hagi passat tot això. Em pensava que seria un gran dia... Em sap greu que tant de temps després de no veure'ns, tot s'hagi anat complicat tant.

La lleugera desil·lusió era present en la veu del seu fill. I en Goku n'era conscient. No obstant això, sabia que digués el que digués no ho podrien canviar.

Va callar, veient com en Xin i en Gohan passaven al següent nivell d'aquella nau. Ell i en Vegeta, en canvi, lluitarien en aquell paisatge rocós on els havia traslladat en Babidí després de dur-los al Gran Torneig, i a través encara del que abans havia estat una habitació d'aquella seva nau.

S'havien quedat sols. I era l'hora.

– T'he fet esperar...

– No hi fa res Kakarot – Es va posar en guàrdia en Vegeta – Fa molt temps que espero aquest moment, massa temps... – va cridar.

– No permetré que em facis mal i que això pugui servir d'energia per en Bu. Miraré d'enllestir-ho tan aviat com pugui – Va pujar el seu nivell fins a desprendre aquells petits llamps que desprenia en superar l'energia d'un superguerrer.

– Sembles molt més poderós que en Son Gohan. Demostra'm els resultats de l'entrenament a l'Altre Món... – va suggerir en Vegeta, pujant ell també la força latent del seu cos, sorprenent-lo lleument. El príncep havia somrigut amb seguretat. – Som-hi!

– Això no acabarà aviat, em sembla... – va reconèixer a mitja veu en Goku llavors.

.

.

Ignorant les paraules d'en Satan, a qui ni tan sols havia escoltat mentre es feia el valent i intentava micro en mà tranquil·litzar el poc públic que quedava a l'estadi, la Nasu va agafar la Reiya de la mà i va portar-la fins un tros enllà.

L'A-18 havia vist tota la situació des dels peus del mateix ring.

– No l'havia vist mai així a en Vegeta... – va raonar quan va tenir la Nasu davant. La saiyan només va assentir. 'Creia entendre què era tot allò de la possessió i del perquè s'havia deixat dominar i l'havia atacat... però no tenia ganes de parlar-ne...'.

– Véns, A-18? – va intentar recuperar el somriure amb almenys la part bona del que havia descobert al cap. 'No volia ni pensar en què s'arribarien a fer mútuament aquells dos en un combat'. – La Bulma deu estar desfeta.

– Sí... Aprofitaré per recollir la Maron... Ara que ja ha acabat el Torneig...

– Perfecte. Anem, doncs.

– Mama? – va interrompre-les la petita Nasu. – És així com era la nostra raça abans?

Agraïa ara haver escoltat en Xin i, equivocada o no, haver pensat en el Badock en aquell instant. D'altra manera, hagués hagut de respondre afirmativament que sí a la seva filla; amb tot el dolor de fons que suposava acceptar-ho sense més i amb les connotacions negatives que aparentava donar-hi la nena en demanar-li-ho.

Va aspirar aire abans de parlar-li. Ho va fer mirant-la als ulls i somrient-li, amagant el sabor agredolç amb què sentia que ho deia.

– No fèiem les coses bé, Reiya. És cert. Però... t'asseguro que, en alguna banda, d'alguna manera... malgrat ser egoistes, conqueridors i freds... podíem trobar la motivació suficient per lluitar pels nostres... – va sentir certa melangia – Només que la majoria no ho van arribar a descobrir. Però un home ho va fer, filla. Un home, abans que el planeta explotés, va lluitar per l'honor de tot el seu poble... I potser... qui sap... potser va ser el primer dels nostres en actuar per alguna cosa més que el seu orgull... i les ordres d'un rei – va aixecar la mirada al cel, fent-li un gest perquè es posés en marxa cap a les grades. L'A-18 les seguia – No ho havia pensat abans, però crec que m'agradaria que se li hagués compensat d'alguna manera... Per errors que cometéssim tots plegats, ell va sacrificar-se per una causa que el sobrepassava... Va ser el primer home amb valor que la mare va conèixer, Reiya...

'Se sentia injusta parlant així, i pensant en què tot i que ella sempre havia considerat el seu pare un bon rei... aquest se n'havia adonat massa tard d'en mans de qui havia deixat el seu poble'. Mentre en Bardock ho havia fet per tots, sabent que molt probablement hi deixaria la pell; el seu pare s'hi havia enfrontat amb la supèrbia ferida... 'Amb la desesperació de veure que aquell home li havia pres el fill i pretenia ara destruir el seu poble... però també amb enormes dosis d'orgull ferit'.

Potser per això no se li havia passat ni pel cap que el saiyan a qui podien haver concedit el dret de conservar el cos a l'Altre Món fos algú més que en Bardock. 'Malgrat que el rei Vegeta havia mort també per aquelles dates i davant del monstre d'en Freezer'.

Els pecats eren massa grans per tots, però les virtuts havien brillat més purament en el cas del guerrer de classe baixa que, en el fons, a ella també li havia salvat la vida... i li havia canviat.

– Quina barra en Vegeta – van escoltar a la Xixi queixar-se, just en arribar a dalt – Mira que destrossar l'estadi i desaparèixer sense cap mena d'explicació. Suposo que en Son Goten, pobret, no deu haver quedat colgat per les runes... Ha semblat que marxaven volant abans, no? – va preguntar mig preocupada i mig malhumorada a en Iamxa que al seu costat observava les grans destrosses que hi havia a l'estadi. La Bulma només es mantenia repenjada en una de les baranes de braços creuats i mirada perduda.

'Era evident que els nens, per sort, no eren allà'.

– Mama! Reiya! – Havia corregut aleshores la Maron als braços de l'A-18. La Nasu s'havia mantingut darrere d'elles un moment més.

S'havia hagut de contenir per no respondre la Xixi, amb els nervis ara sí de nou una mica perduts en pensar que no podia pas defensar un germà que acabava d'intentar matar-la per l'estúpida raó d'enfrontar-se a en Son Goku. Va respirar forçadament, pensant què dir o com apropar-se a la Bulma, ella que sempre havia estat oberta i afable, per intentar servir-li de suport... 'Tindria preguntes i la Nasu no sabia com respondre-les'.

Els cadàvers es comptaven per centenars...

– Bulma...

– Nasu... – Les dues dones van mirar-se. La saiyan (que havia avançat endavant entre els altres) no sabia pas què dir, però estava clar que la mare d'en Trunks es preguntava angoixada per què en Vegeta havia comès, feia res, aquells atacs tan brutals i sense sentit.

No va saber fer més que ser clara. 'Potser massa directa'. I breu, extremadament parca en paraules – Volia lluitar amb en Son Goku...

No va adonar-se aleshores que no els estava justificant només les morts absurdes que havia provocat el seu germà... sinó que... els acabava d'aclarir el motiu pel qual ella havia estat un dels objectius d'aquell darrer i enorme cop d'energia.

'Atacant-la a ella, estava provocant el seu rival'. La relació es veia tant a simple vista que la Xixi va agafar-se sense voler al braç d'en Iamxa quan va haver de fer el cor fort per mantenir-se en silenci. 'En el fons sabia que ara mateix de res servia retraure-ho tot a la Nasu...'. Als seus nassos... als seus nassos havia estat el seu marit qui l'havia quasi acariciat després de salvar-la... Tenia aquella imatge, d'en Goku recorrent-li el braç amb una mà, gravada a la retina.

L'antic bandit va notar de seguida el semi tacte d'ella a la màniga de l'americana i va posar-li de seguida una mà a l'espatlla. 'Sabia que no era fàcil'.

De tots els amics d'en Son Goku, la Xixi tenia la sensació que realment en Iamxa era l'únic que estava de part seva.

'No es tractava de posar-se en un bàndol... ni d'escollir entre una i l'altra. La Xixi ho sabia, ho tenia present en alguna part de la seva ment. I tot i així no podia evitar pensar en aquells termes'.

Va imaginar-se escridassant-la i intentant pegar-la. Però va veure que no tenia sentit. No almenys mentre no s'apropés de nou a en Son Goku. 'Era difícil pensar que en aquell abans l'home només l'havia salvat... que no podia retraure-li res'. Veient-los, hi havia un encaix allà. Quelcom que la Xixi havia odiat reconèixer en el passat.

Fingia ignorar-ne el com.

– Puar! – va girar-se la Nasu de cop i volta cap a ells, d'improvís i sense que ningú dels presents s'hagués imaginat una exclamació tan viva com aquella – Et podries convertir en unes estisores? Em faries un favor, maco...

La Xixi quasi s'havia sobresaltat en veure-la de tan a prop, i de sobte tan aparentment encoratjada a l'acció. 'El seu germà havia estat a punt de matar-la... i en comptes d'exclamar-se o lamentar-ho... semblava tenir ja un altre munt de coses al cap'.

Era així, però de totes maneres, la Nasu va posar de nou l'anterior expressió de gravetat en parlar observant-los. – Fa estona que no noto gens l'energia d'en Cor Petit... – va ullar l'A-18 llavors, la Maron feia un festeig a la Reiya mentre aquesta encara aparentava tan preocupada com abans – Reiya, sé que no hi estaràs d'acord. Però et podries quedar aquí amb l'A-18 mentre la mare el busca?

– En Cor Petit? – va preguntar en Follet Tortuga, sense que la nena tingués temps a reaccionar. – Vols dir que és bona idea marxar ara? De fet... d'entrada... on han anat ells? – va fer preocupat.

La Nasu va negar suaument amb el cap. No podia donar-li gaires detalls del que anava a fer, perquè ho acabava de decidir. 'Si alguna cosa la posava en marxa era la perspectiva de no quedar-se de braços plegats... no mentre en Vegeta i en Son Goku es destrossaven mútuament'. D'alguna manera creia que en Cor Petit l'ajudaria a dilucidar el què fer.

Com a mínim necessitava saber que estava bé.

– No n'estic segura. Han dit alguna cosa d'un monstre... Estic preocupada per si... – No volia ni pensar que a en Cor Petit pogués haver-li passat alguna cosa – No sé on el buscaré... però almenys encara puc detectar les energies dels altres – va preferir no mencionar que tampoc aconseguia trobar el ki d'en Krilín – No he sabut reaccionar abans... però no em puc quedar aquí...

En Puar va cedir aleshores. – I les estisores? – va convertir-se en unes encara amb el dubte – Per què les necessites?

– Perquè me n'he adonat que no hi faig res vestida així... si hi ha algun tipus de perill... o he d'ajudar a algú... és ridícul que la meva pròpia faldilla em sigui un obstacle real per moure'm. – va agafar-lo amb suavitat i va fer un tall a la roba un pam ben bo per sobre del genoll.

– Mama!

– Ja està – va tibar llavors de la peça de roba blanca fins a estripar-la a aquella alçada. Va bufar amb un somriure en acabar. 'Davant la sorpresa dels demés'. – No sabeu com em molestava – va continuar traient-se les sandàlies que una vegada li havia donat l'A-18 i quedant-se descalça – Molt millor.

En Mefus li observava el tarannà determinat en silenci. I la Suno li somreia endevinant-li aquella part més activa que sempre havia estat allà.

La saiyan va moure la planta del peu, aleshores, picant a terra lleument; i va tombar-se cap a la resta després de veure com en Puar tornava a la seva forma normal.

– Queda't aquí, entesos? – va dirigir-se a la seva filla, esperant que ella assentís – Entesos? – va forçar la veu per fer-li veure que no hi havia res a discutir, i la nena a contracor va acabar acceptant... encara que fos amb la simple mirada, evitant fer un gest o dir cap paraula gaire més explícita. – Me'n vaig a buscar en Cor Petit...

– Si veus en Krilín... – va gosar interrompre-la l'A-18 en aquell moment. 'No era habitual que intervingués en converses entre els altres'.

– Li diré que torni de seguida... i que no corri perills – va acceptar amb to còmplice. Els altres encara ara estaven massa sorpresos per acabar de reaccionar. Va alçar el vol, tot seguit, sense més.

– Ep – va dubtar la Bulma aferrant-se a la barana i mirant-la, encara no recuperada de la desagradable sorpresa que havia estat l'actitud d'en Vegeta – On vas? No dius que és perillós? Vols dir que no hauries de...

– No, no em puc esperar. Necessito saber on para en Cor Petit – va afirmar a l'aire, a uns metres de distància de tots ells. 'Despertant fins i tot més l'espant d'entre la gent del públic que corria per aquí en enllà, una massa encara alertada davant els atacs que havia viscut minuts enrere'.

Un cop passat l'ensurt de veure el seu germà i la seva actitud, de ser atacada per en Vegeta i salvada per en Goku; la Nasu necessitava assegurar-se que el namekià estava bé.

.

.

La Nasu va notar, de seguida que va emprendre el vol, enormes forces batint-se en duel molt més enllà.

La lluita entre els dos saiyajins havia començat. 'No només havien estat, abans de la mort d'en Goku, els dos últims homes de la seva raça'. Sinó que eren també dos dels tres homes més significatius de la seva vida present.

Esperava que, finalment, l'únic que guanyés fos el seu maleït seny. I era estrany que ho digués ella, se n'adonava.

.

– Què et passa, no ho volies enllestir quan més aviat millor? – va observar burleta en Vegeta en una d'aquelles cosses brutals que s'havien ja començat a clavar mútuament.
Eren molt més efectius, i gratificants, els cops donats a l'adversari que qualsevol altra tècnica que se'ls pogués acudir.

– És clar que sí!

Estaven igualats d'inici però la força d'ambdós era enorme i, a mesura que avançaven, pegant-se a l'aire i també contra les roques d'aquell lloc inhabitat, en Vegeta aparentava guanyar terreny.

'En Son Goku no volia que l'energia de les seves ferides arribés, de cap manera, a en Bu'. Però tot i haver dit que podia guanyar-lo en un temps rècord, les circumstàncies no ho indicaven així. Hi havia quelcom que no mostrés al seu rival?

Evitava cops i els rebia. I a mesura que avançaven en aquella lluita, les ferides dels dos començaven a ser veritablement considerables. Cop de puny rere cop de puny, i a mesura que es deixaven portar per la batalla, cap dels dos (amb sinceritat) podia dir que s'ho estigués passant realment malament.

Els somriures de costat i algun que altre enorme clot a les muntanyes que els envoltaven eren el pa que s'hi donava en un combat en què si una cosa quedava clara, a simple vista almenys, era que en Vegeta s'havia tornat molt poderós.

Els dos havien superat l'estat de superguerrer, i en Vegeta tenia molt en ment totes aquelles humiliacions viscudes des de què sent un nen havia tingut clar que només ell, un príncep de la raça dels guerrers, podia ser el més fort dels seus congèneres.

Va colpejar-lo amb voluntat fent-lo retrocedir i estampar-se contra una gran roca, mentre en Goku treia les seves pròpies conclusions, més aviat silencioses, d'aquell enfrontament.

Tenien les robes estripades i el cos ple de ferides. I en Vegeta no mostrava la voluntat de sentir-se'n encara satisfet: – Et mataré, Kakarot! – va gosar predir en un moment en què el tenia empresonat contra una de les roques, després de llançar-lo a l'aire i de fer-lo trontollar a la vora d'un dels precipicis, i malgrat que era una sensació d'avantatge falsa, donat que ambdós sabien volar i que molt en el fons en Son Goku es mantenia més aviat a l'expectativa.

En aquella aparentment dèbil posició, el príncep va aprofitar per immobilitzar-lo a través de la seva pròpia energia; convertint-la per sorpresa i d'improvís en una mena de subjecció a la paret. 'A partir d'argolles daurades carregades d'energia'.

Va riure-se'n.

– No ho entenc, deies que volies enllestir de pressa – La sorna d'en Vegeta era evident.

I la sinceritat d'en Son Goku també ho semblava: – Em pensava que acabaria en un tres i no res.

– Ha – va mostrar senyals d'ironia, bufetejant-lo amb superba calma ara que el creia atrapat – Pobret innocent, això no és res amb la humiliació que vaig haver de passar jo – va colpejar-lo aquest cop a l'estómac amb força, fent que no pogués evitar escopir sang amb dolor. 'Interiorment en Son Goku tenia molt clar que podia sortir d'allà'. Tot i que no faria res, de moment, per empitjorar aquella ràbia interior d'en Vegeta que probablement era el que, acumulada, el feia sentir humiliat.

Les paraules d'ell li donaven la raó: – Jo, un príncep dels guerrers, va despertar la compassió d'un ser inferior com tu... i em vas salvar la vida. Però ara moriràs, no tindré pietat de tu.

En Goku va deixar-se anar amb una gran potencia acumulada poc després d'aquell discurs i va disposar-se, per tant, a contraatacar. Malgrat que feia estona que havia decidit que hi havia un as que, definitivament, es guardaria a la màniga. 'Potser havia sabut que ho faria ja en un principi'.

Els cops van continuar amb força després.

.

Mentrestant en Son Gohan i en Kaitoxin arribaven a la força a l'últim dels nivells d'aquella nau on s'ocultava en Babidí.

– Què et sembla, Dabra? – Els havia provocat el mag infame que havia traslladat també aquella darrera sala a l'exterior – Podràs vèncer aquest terrícola, oi?

Si eren a fora era precisament perquè en Babidí preveia que la bola d'en Bu no trigués a obrir-se. I en Gohan ara acumulava energia recordant les paraules del seu pare, per tal de traure tota aquella ràbia que en Goku tan segur estava que duia dins, i que podia fer eclosionar de nou un poder fantàstic.

– Et costarà guanyar-me Kaitoxin – va advertir també el mag al Déu de Déus – Tinc encanteris més poderosos que el meu pare; a més tinc en Dabra amb mi.

I no obstant... encara no havien començat a lluitar quan la bola d'en Bu darrere del rei del regne dels dimonis i d'en Babidí havia començat a traure un fum blanc i intens.

– Ha passat molt poca estona – va valorar el seu amo sorprès – Sí – va riure fent-se'n a la idea – No ha passat gaire estona però ja té tota l'energia que necessitava! El monstre Bu ja té tota l'energia!

Els plans d'en Kaitoxin havien sortit exactament al revés del que esperava.

Tant en Vegeta com en Son Goku lluitaven a un nivell molt més alt que el dels superguerrers. 'I davant d'una força així, la gravetat de les seves ferides era inimaginable'.

.

Continuaven preferint els cops de puny, directes, forts i sense distàncies i fugaços rajos d'energia pel mig.

Fins i tot en Goten i en Trunks que havien sortit volant del Gran Torneig i que, en trobar-se amb la Vídel pel camí, sabien ja que hi havia un mag al qual veure i enfrontar-se; notaven energies fortíssimes a no tanta distància.

– No pot ser! – va exclamar en Goku – Tant que m'he entrenat a l'Altre Món... I estem iguals... – I era veritat, ho estaven a aquell nivell; transformats en l'estat del superguerrer que ha superat la força del superguerrer – T'has entrenat més que jo...

Pel somriure determinat d'en Goku aquella podia ser ben bé una batalla amistosa, malgrat (és clar) la ferocitat amb què lluitava en Vegeta.

– Segur que jo m'he entrenat més – va assegurar l'altre – Però tu tens una força innata que et fa superior – En el fons ara el príncep gaudia d'un combat que no obstant també mantenia a l'interior amb el seu orgull – Per temps que passi, no canviarà... Quan has lluitat contra el monstre que ha enviat en Babidí, m'he afectat molt i... – va acabar no dubtant en dir allò – Per això he decidit superar-me com fos.

Hi havia molt dels motius que l'havien dut a deixar-se dominar per algú altre, en aquella confessió.

En Son Goku ho va entendre de seguida.

– No m'agrada. M'he hagut d'empassar l'orgull i reconèixer que jo, tot un príncep dels guerrers, no podria igualar mai les qualitats que tenia un soldat de categoria inferior – va rabiar en Vegeta després d'explicar-se – Aleshores sí que ho he vist clar. Hi he donat moltes voltes... Però diuen que el fi justifica els mitjans, no? Suposo que els teus estúpids ideals, és clar, no ho entendran... – Havia acabat el relat quasi escopint aquelles paraules.

En Goku el mirava realment interessat, encara convertit a la màxima potència del segon nivell dels superguerrers, però volent escoltar-lo: – Potser em dius que tu, tan orgullós, et deixes manar per ell, un paio tan repugnant, només per tenir més força...?

'En Vegeta havia vist els avantatges del poder d'en Babidí des de què havia rumiat que, en efecte, al Torneig – el que els coneixien – deien que l'Spopovitx era molt més fort ara que abans'.

– Jo... jo... – va enfurismar-se en Vegeta després de clavar-li un altre bon mastegot a la mandíbula – Jo... Volia ser el mateix d'abans – va cridar envoltat d'aquella energia, ara més potent, que desprenia transformat – Tornar a ser el guerrer cruel i sense pietat, lluitar fredament i, és clar, guanyar-te!

– Així... – va valorar en Son Goku amb prudència i encara en guàrdia – Així és veritat que ho has fet... Sabies tot el que feies...

'Era clar que es referia a la gent que havia matat... i també, tot i que veladament, al fet que la Nasu acabés sent al mig d'un d'aquelles atacs'.

– No em sentia còmode – va tancar els punys, parat allà on era i de sobte amb la motivació de vomitar tota aquella idea que li havia recorregut el cos – Vau intentar que fos un bon paio... Ella també... – va deixar anar donant-li entendre perfectament, amb el gest entre el somrís i l'ira, a qui es referia – Fins i tot ella que hauria de ser com... com era el nostre poble. I de fet... – va pujar la veu a mesura que la confessió anava a més – De fet, cada cop sóc menys agressiu, més pacífic... Un... un home com jo, amb una família... No em desagradava... – Se sentia rabiar per dins i així ho mostrava la seva aura daurada i plena de llampecs de fúria – Em vaig acostumar a viure a la Terra, un lloc tranquil. Però els instints bèl·lics se m'adormien. I... per això... malgrat que la tossuda de la meva germana hagués tirat cap a un altre camí... tot i que em sentia bé allà on era... – la imatge de la Bulma i en Trunks va trontollar-li dins però va esborrar-la d'una plomada. De la mateixa manera que s'havia negat a pensar en el fet que, per primera vegada, trenta-sis anys després... sabia alguna cosa d'en Tarble. 'Algú dèbil com ell no li interessava en absolut'. – Per això, m'havia de posar a les ordres d'en Babidí i tornar a ser el temut príncep guerrer... – va tornar a esgaripar amb ira i els punys tancats.

N'havia arribat a estar molt segur mentre actuava al Gran Torneig. 'Fins i tot mentre disparava aquella energia amb la única finalitat d'acabar d'enfurismar un Son Goku que no dubtaria en treure-la del mig a qualsevol preu... Inclús si aquell gest suposava matar a tants humans pel camí...'. L'havia fet actuar contra el seu propi instint de protecció de la humanitat, contra les seves absurdes creences terrícoles sobre el bé i el mal. 'No per res era conscient que el condemnat Kakarot hauria calibrat dins seu que renunciava a un bé major per una preferència egoista com era aquella, el desig de salvar algú que no estava escrit enlloc que no trobés la manera d'evitar aquell atac en l'últim moment'.

En Son Goku va separar lleument els llavis per parlar però va dubtar un instant abans de fer-ho. 'Potser tant li era'. Però no, el raonament d'en Vegeta era massa meditat com per callar: – L'hauries pogut matar – va resumir en poques paraules – Si hagués dubtat un segon més... no estava segur d'arribar-hi...

– I t'importa? – va fer amb sorna l'altre, deixant d'emetre energia amb un fil d'ironia – He mort molta més gent aquesta tarda...

L'heroi va prémer els punys encara observant-lo. – Sí... i ja tens el que volies... – va dir únicament. – Però pensava que preferies superar-me amb els teus propis mitjans... – va burxar-li la ferida amb intenció.

– Volia esclafar-te, Kakarot – va saltar llavors l'altre, avançant endavant per colpejar-lo amb força – Tornar-te les humiliacions de tots aquests anys! – En Son Goku va retrocedir novament en l'aire en rebre un nou cop, aquesta vegada al baix ventre. I en Vegeta va tornar-lo a mirar perillosament aleshores – Ho he aconseguit... Kakarot... I ara em corre el poder per les venes! No m'importa res més...

Alguna cosa corria pel cap d'un Son Goku que acabava de deixar de lamentar-se del mal d'aquella escomesa punyent: – N'estàs segur?!

.

.

Volava cap endavant. 'Se suposava que a la recerca d'en Cor Petit... i amb la intenció d'ajudar-los... però encara no sabia on anava i tampoc podia seguir el rastre d'aquelles energies enormes que es detectaven al fons'. Perquè eren les d'ells dos i si alguna cosa tenia clara era que el ficar-s'hi la sobrepassava... en poders però sobretot en potestat. 'Era quelcom, que ja que es feia, havien de resoldre ambdós'. Malgrat no parés de pensar que no podia concebre'ls destrossant-se. 'Perquè... sí d'acord... no sabia ni com dir-s'ho a si mateixa... però li importaven... Amb matisos i sense voler entrar en cap verb que comportés l'estimar, és clar'. O això es repetia.

Va centrar-se a pensar en la seva relació fraternal i turmentosa amb en Vegeta. 'Ni tan sols estava ja exactament enfadada per haver pogut morir en una de les seves absurditats'. De fet no li importava tant aquella realitat com el fet que havia matat molta gent pel camí. 'Era perfectament conscient que hauria pogut matar-la... i que ho hauria pogut fer també quan ella l'havia atacat... però mentre que en Son Goku l'havia salvat la primera vegada... en Vegeta ja no havia intentat res la segona'. L'obsessió d'en Vegeta per allò que suposava una humiliació el portava a comportar-se d'aquella manera i, de totes maneres sense gens d'ànim de justificar-lo, havia portat massa enllà aquell seu raonament que semblava ser el d'aconseguir venjar-se'n a qualsevol preu.

I no, no ho deia per ella... 'No volia ni pensar què podia passar pel cap de la Bulma en aquell moment'. Què hagués passat si en Trunks hagués estat allà, com ho havia estat la Reiya...?

Va tancar els ulls, deixant que l'aire li rebotés a la cara a tota velocitat... 'No volia ni pensar que a en Cor Petit li hagués passat alguna cosa de debò... Què faria?'. El namekià i la Reiya eren encara les úniques coses que tenia mitjanament clares en la seva vida.

Pensant-ho de nou aleshores ni tan sols podia comprendre, després de tant temps, – o més aviat evitava fer-ho – el sentiment d'afable consol que l'havia cobert en pensar que ara, almenys, un dels fets més significatius del seu passat prenia un aire més just...

¿Hi havia justicia real en la decisió fortuïta d'un Déu que estava per sobre de tot i que, no obstant, malgrat semblar tenir remordiments al respecte, tan sols havia considerat en Freezer més que una mosca que podia esclafar en el moment que li suposés un problema més gran que el de tiranitzar planetes sencers i arrasar amb la seva població?

Va riure lleument tot volant. 'Com si ella pogués parlar d'esclafar societats senceres sense remordiments...'. Els saiyajins n'havien estat els veritables especialistes de l'univers...

El cert era, però, que la confidència a mitges del Déu l'afectava. 'Perquè li estava parlant d'aquell moment de la seva vida en què un home l'havia salvat... i s'havia arriscat a si mateix per enfrontar-se a un tirà que igualment anava a matar-lo'.

Ho havia fet per la dignitat d'un poble que ni tan sols el reconeixia com a res més que un soldat inferior. 'Per l'honor de gent orgullosa, egoista i amb una moral molt poc avesada a valorar la vida més enllà que per l'oportunitat de destacar en el moment de destruir-ho tot al seu voltant'. Valors, si se'n podia dir així, que de fet en Bardock sempre havia secundat... 'Mai li havia passat pel cap que cap d'ells, excepte és clar en Son Goku, pogués ser absolt a l'hora de passar comptes a l'infern'. Potser per això li eren encara tan estranyes les paraules del Déu.

Va apagar el somriure irònic en intentar accelerar encara més la velocitat. 'Al cap i a la fi potser sí que era lògic que hagués passat com s'entenia de les paraules d'en Kaitoxin'. Per un kaioh tot allò eren decisions supèrflues, intents de tenir alguna mena de responsabilitat en el què passava sota els seus peus... en el que un rei nomenaria els seus dominis... 'Ni tan sols semblava que el tal Kaitoxin hagués d'estar molt pendent del que passava a l'univers, més enllà d'episodis concrets'. En Freezer devia haver estat un destorb considerable per l'univers tenint en compte que n'havia arribat a conèixer l'existència, alguna de les gestes i el moment de la seva extinció... 'No prou considerable, és clar, com per plantejar-se intervenir-hi'.

Qui sap en quin moment de vel·leïtat havia decidit premiar amb un cos per a l'eternitat algú que hi havia deixat la vida... ell mateix havia dit que només n'havien estat un grapat en molt i molt de temps. Sabria en Bardock, allà dalt, qui era el seu fill?

Va negar amb el cap. No era el seu problema. Estava clar que era just que fos així, com havia sobreentès de les paraules d'en Xin. 'Però pensar-hi més, després d'allò, era estúpid'. No aparentava de totes maneres que en Son Goku hagués tingut cap mena d'interès per aquells seus orígens... 'Oh sí, Son Goku – va pensar dirigint-se al cap com si el tingués davant – ¿ara quin sentit té venir-te amb la història de què t'hi pots trobar el teu pare a l'Altre Món?'.

'Un saiyajin com en Bardok ni tan sols podria entendre la manera en què el seu fill havia viscut tots aquells anys', va rumiar llavors. Adonant-se (de seguida) que aquell tema no tenia més recorregut que el que ella li hagués ja volgut donar en aquell curt lapse de temps... els pocs minuts que portava sabent-ho.

De ser cert que pare i fill podien trobar-se a l'Altre Món... perquè ambdós hi conservaven el cos... ¿com havia d'entendre en Bardock les decisions d'en Son Goku i també les seves, els prínceps del seu planeta que havien fet més o menys el mateix camí cap a tenir una família i quedar-se a la Terra, si el propi Vegeta (que havia viscut aquelles circumstàncies) aparentava odiar ara aquella mateixa decisió?.

Va decidir-se a deixar-ho córrer. Fos on fos l'esperit d'en Bardock no aportava res de nou a en Son Goku dient-li-ho. ¿O acabaria fent-ho només per comprovar que tant li era? 'Es conformava, de fet, amb el sentit de justícia que veia en el fons d'una concessió d'en Kaitoxin que hauria estat més aviat producte de la casualitat dels fets, de la coincidència amb una època en què deuria haver estat lleugerament pendent dels estralls que suposava en Freezer per tot l'univers'.

Descartava, quasi de ple, que hagués tingut res a veure – el saber del sacrifici d'en Bardock – amb un interès més o menys plausible pels fets que aleshores acabaven de portar una de les races més temudes de l'espai a la desaparició. Tot i que, pensant-ho en fred, tenia una mena de sentit estrany de ser.

'¿Quanta gent podia haver-se plantat amb aquell valor inequívoc davant d'algú llavors tan temible com en Freezer?'.

I si no havia entès bé en Kaitoxin?. No, n'estava segura. Sobretot si aquell algú que deia en Xin l'havia mencionat. En el fons, encara no entenia per què... ni s'imaginava en Kaitoxin plantant-se davant d'algú de tan poca força... 'Però no hi havia confusió possible'. No si les coses eren com aquell kaioh suggeria.

– On dimonis sou Cor Petit... Krilín? – va acabar demanant a l'aire, afluixant el ritme en adonar-se que cap allà on anava només acabaria per ficar-se al mig d'una lluita èpica i innecessària en la què ja havia decidit no intervenir.

.

.

¿Havia matat en Vegeta a tota aquella gent només per lluitar contra en Son Goku? La Bulma va sospirar en pensar-ho... encara en aquell moment en què tots plegats, després de la marxa de la Nasu, decidien que allà ja no hi podien fer res.

Va bufar una vegada més mirant els grans cràters que havien deixat els atacs d'en Vegeta. Com podia ni tan sols haver-li passat pel cap fer allò? Per Kami, després de tant de temps. La seva ment havia oblidat, segurament per pròpia voluntat, els temps en què a Nàmek o just després havia arribat a témer aquell home...

Era de ximples preguntar-se ara en quin moment havia començat a fixar-se en ell, en el sempre solitari i orgullós Vegeta. 'Havia tingut en Trunks convençuda, en efecte, que donades les circumstàncies i el caràcter d'un tipus que només pensava en entrenar-se i superar algun dia en Son Goku, seria mare soltera... 'Això si aquest no acabava per destruir el planeta en algun moment abans o després'. I en canvi... havien passat set anys i tot havia anat endavant. Des de què en Trunks del futur havia estat en aquella època alguna cosa havia canviat en el Vegeta.

Mai s'havia atrevit a fantasiejar del tot amb el fet que en Vegeta s'hagués fixat amb ella, per res més que per sexe, gaire abans de tot aquell embolic dels androides.

I no obstant, just ara... Just quan ja s'havia acostumat a ell... Quan feia tant temps que allò de dormir junts cada nit era una normalitat, excepte quan entrenava que era quasi sempre, sí: ara ell tornava al passat. I ho feia per la porta gran. 'Matant 400 persones pel cap baix'. Causant ferits i desperfectes. Convertint el Gran Torneig en el perfecte caos en què una vegada havia convertit tots aquells planetes als quals s'havia acostat.

¿Havia deixat de ser mai aquell psicòpata que solia ser?. 'Sí, és clar', va repetir-se mentalment. Si no ho hagués deixat de ser, mai hagués passat tot aquell temps amb ells. 'Sense en Son Goku podia haver eliminat la vida a la Terra i haver marxat'.

Mai l'havia tornat a sentir parlar del control de l'univers. Només una cosa el preocupava encara i era vèncer en Son Goku. Però a quin preu?.

Va pensar en la Nasu. 'A sobre havia intentat matar la seva germana'. De quina mena de monstre s'havia enamorat?.

– Com si no ho sabessis d'entrada, Bulma – va retraure a si mateixa, mirant endavant.

– I ara què? – va preguntar l'Ulong.

– Ei, és la Vídel! – Havia exclamat aleshores la Xixi que havia restat en silenci tota aquella estona. 'Era prou descoratjador haver de veure que, mentre ella s'havia de preocupar a cegues d'on pararien els seus fills, aquella dona podia sortir volant amb aquella facilitat aclaparadora. I sobretot era difícil reconèixer que ara mateix podia estar trobant-se amb el seu marit... estar lluitant al seu costat contra algun d'aquells monstres que ell sempre adorava derrotar'.

Havia evitat fixar-se en tota aquella estona en la nena que es mantenia pensativa i responent amb feines als jocs de la petita Maron, a prop d'on parava l'A-18.

– Ho sento, Bulma! – va sentir-li dir ara amb aquell to que, de tant sentir-lo, la Xixi sabia perfectament què significava. 'En Goku i, en menys mesura, els seus fills solien fer el mateix'.

La científica ni tan sols havia reaccionat que la menuda ja llançava a terra, des de l'aire, l'infantil i sorollosa bijuteria del braç, i sortia volant. L'A-18 s'havia mogut endavant i encara que a la Xixi li havia semblat que es mouria per subjectar-la, finalment no ho havia fet.

– Li vaig comprar jo – Havia recollit la Bulma els braçalets després de comprendre que era inútil impedir que anés darrere els seus pares... els tres... – Em va dir que en Cor Petit li havia dit que se'ls tragués quan, a l'espai, veiés que s'hauria d'afrontar a algun perill...

'Aquella mateixa conclusió deixava prou clar què esperava trobar la Reiya en el moment que localitzés la seva mare i en Cor Petit'. I potser també el seu oncle i en Son Goku. 'Li agradaria entendre del tot què era el que havia passat'.

.

– No entenc què deu passar... – va parar-se en Trunks en sec en comprendre que hi havia noves energies al planeta – Ja no només hi ha les energies que hem dit que serien dels nostres pares, Goten... Capto també una força immensa cap allà – va assenyalar el lloc.

El nen més petit el mirava també parat.

– I doncs... – Havia preguntat en Goten amb aire de pensar-s'ho i aquella seva innocència inconfusible – Cap a quina direcció anem?

– Home... – Havia valorat el pèl-lila aturat en ple cel – L'energia d'aquesta banda és una mica funesta... No ho notes? Ha de ser el mag... o el monstre que l'amiga del teu germà ha dit que també podia aparèixer... – va baixar la veu insegur, donat que la Vídel els havia parlat més d'en Babidí, que de la menció que en Kibito havia fet d'un Bu tancat dins una bola que, en teoria, havien d'evitar que s'obrís – Saps? – va repensar-s'ho en Trunks mirant-se el seu amic – Això del monstre també és divertit, no trobes?

– Sí!

Ambdós no trigarien, després d'allò, a arribar on anaven. 'Sobretot perquè acabaven de decidir accelerar el seu pas, tornant-se a convertir en superguerrers, tal i com havien marxat en inici del Gran Torneig'.

Havien perdut força el temps fins aleshores. 'En parlar entre ells i en no anar tan ràpid com en realitat podien, esperant a detectar amb claredat cap on eren tots'.

.

.

Hores d'ara, a més, la Bulma, encara preocupada per aquell comportament d'en Vegeta i perquè no hauria volgut marxar de l'estadi sense saber on parava en Trunks, havia tingut una idea... i pensava complir-la. 'Buscar les Boles de Drac'.

Per sort havia de tenir el radar tirat en algun lloc d'un dels vehicles que portava a l'estoig de càpsules hoi poi. 'O ho esperava'.

– Clar que sí – L'havia animat en Iamxa – És el millor... Després ja descobrirem què passava – va veure-la bufar; però, sense haver-se mogut del costat de la Xixi i en Gyumao de feia estona, no va deixar que la seva antiga xicota cedís de nou a l'angoixa – No serà res greu...

.

– Ja... ja surt! – Cridava en Babidí eufòric davant la fumera que desprenia ara la bola en què el suposava tancat. 'Aquella mena d'ou rodó enorme i amb una fina línia en cercle que suggeria que es partiria per la meitat en obrir-se'. – Bu, desperta't!

En Kaitoxin s'havia resignat des del mateix moment que el seu enemic havia advertit que el monstre ja tenia prou energia per sortir. Només podien fer una cosa: – Anem, Gohan – va demanar – Fugim!

El noi alarmat, i convertit en supersaiyajin des del moment que havia decidit enfrontar-se a en Dabra novament, va tombar-se cap al Déu en plena assimilació de successos: – No ho podem fer això – va exclamar – No el podem deixar així...

'Si era tan perillós per tots... pel planeta... l'haurien de guanyar'.

– Escolta! – va esverar-se més en Kaitoxin – No el podrem guanyar! No ho pot fer cap de vosaltres! No hi ha ningú al món que el pugui guanyar... Si ens quedem aquí, ens matarà, segur!

Malgrat que no li agradés lluitar, si es tractava de defensar el bé, en Gohan no podia marxar.

En Babidí no parava de proferir crits aguts i odes d'esperança entre el fum. 'No, no ho podia deixar així'. De sobte en Son Gohan va sentir-se, per fi, molt i molt enfadat.

– Què fas?

'Si en Bu havia aconseguit la màxima energia per sortir d'allà dins, ell també reuniria el millor de si mateix per sortir-se'n'. Va cridar i va augmentar el poder de la seva transformació, tot centrant-se en el que seria el seu objectiu després d'allò.

Sense esperar va llançar un kamehameha no només contra la bola, sinó també contra en Babidí i en Dabra que eren al mig.

Malgrat que esperava haver-ho aturat tot, el següent que va passar va deixar-lo de pasta de moniato. La bola només havia saltat en amunt i havia tornat a aterrar... obrint-se...

'I era buida'. Tot i que la mena d'ou s'havia obert per la meitat... a dins no hi havia res. Cosa que donava falses esperances ara a en Kaitoxin.

– Potser s'ha assecat – va celebrar davant d'en Babidí – Ha dormit tant de temps que per molta energia que li hagueu donat ja no pot ser el Bu d'abans. Em sap greu però probablement l'atac d'en Son Gohan ha eliminat el monstre...

No s'imaginava com n'estava d'equivocat. I ho comprovarien minuts després, quan tant en Dabra com en Son Gohan localitzessin al cel aquell fum rosa estrany que havia sortit dels porus d'aquella bola orgànica sent simplement blanc.

En Gohan havia detectat ja segons abans una energia tremenda que començava a créixer.

Estaven perduts.

I no havia trigat a aparèixer davant d'ells aquell monstre rosa, fet com de xiclet i amb cara de bonhomia que en Kaitoxin temia tant. 'I que en Gohan ara creia que, traient tota la seva ràbia, potser sí que podria guanyar'.

– Sí que ho és... el monstre Bu. – va quasi tremolar el Déu que regia l'univers però que, abans del monstre, havia estat només un dels cinc Déus superiors... El que tenia competències a l'Est – No oblidaré mai aquesta cara terrible...

.

A la fèrria lluita que protagonitzaven en Son Goku i en Vegeta, ambdós també havien notat l'aparició d'aquella força increïble que només podia ser en Majin Bu. A aquelles alçades la sang li regalimava a en Vegeta de l'entorn d'un ull, d'aquella mena de línia fosca que la possessió li havia causat, i en Goku tenia seriosos dubtes sobre l'estat de la seva mandíbula.

– Espera't – va aturar el combat aquest últim de cop i volta – Espera't. Una energia... Ha aparegut una energia molt potent! Finalment ha sortit aquell monstre... el monstre Bu!

En Vegeta va aturar-se per valorar l'energia que desprenia de veritat aquella bestiola i va tornar a mirar en Son Goku amb un somriure. 'Rient amb ganes'.

No n'hi havia per tant...

– T'ha impressionat en Kaitoxin, en algun moment? – va valorar en Vegeta després de dir-li que ells ja eren massa forts i estaven massa distanciats de la resta com per témer cap monstre absurd – Se suposa que té un poder fora del que és corrent, més aviat ha passat el contrari: Ell s'ha quedat parat de la nostra força. En Bu és un ésser terriblement poderós per a en Kaitoxin, però vols dir que val la pena preocupar-se tant?

– No – En Son Goku estava de veritat impressionat per l'energia que desprenia – No és així... – va advertir-li, captant el monstre amb claredat – Aquesta energia és especial...

Per en Vegeta tot allò eren excuses: – No parlis tant – va cridar – Si el que vols és alliberar-te d'aquest combat, no ho aconseguiràs!

'No era d'això del que es tractava'.

– Vegeta – va intentar raonar en Son Goku un parell de minuts després, parant definitivament els cops – S'ha transformat en una energia terrible... Realment aquest monstre no és normal i corrent... No podem perdre més temps! – va aparentar astorat, en part, i amb una forta determinació a tot el cos – Nosaltres hem despertat el monstre.

'El príncep va dubtar'. Malgrat ocultar-ho amb supèrbia. – A mi m'és igual... No té res a veure amb el nostre combat...

– Moriran tots! – va exclamar finalment en Goku, amb la convicció que el seu rival no estava tampoc disposat a permetre-ho... malgrat tot. – La Bulma i en Trunks, també!

Sense motiu aquella afirmació va pujar per la gola d'en Vegeta en forma de dard enverinat. 'No, no podia permetre que el pallasso d'en Kakarot parlés d'ell en aquells termes'. Si s'havia deixat dominar per en Babidí, deixant-hi part de l'orgull, era precisament per no tornar a sentir cap mena d'emoció que no fos la crueltat i fredor que l'havia caracteritzat com a guerrer en el passat.

– Calla! – va cridar enfurismat – Calla d'una vegada! He venut l'ànima a en Babidí precisament per evitar posar-me tendre! Tant me fa, em sents? – va insistir amb els punys tancats – Tant me fa, el que pugui passar a qui sigui!

El rostre d'en Vegeta era viu de pura ràbia, de l'ira que entenia que li sortia de dins per l'equivocació estúpida d'en Kakarot.

'Ell ja no sentia res per a ningú'. I mai s'hauria sentit còmode en el camí contrari.

Va reiterar-se en el seu propi engany: – No m'importa ningú, ximple! I crec que us ho he demostrat a tots perfectament... – Sabia que només intentant provocar-lo podria tornar al que de debò li interessava – M'era igual qui morís al Torneig... Crec que ja te n'havies adonat!

En Goku, al contrari del que pensava, ni tan sols va moure's. Ja no se'l creia.

– Menteixes, Vegeta – va dir amb absoluta calma i, això sí, rostre completament seriós, ferit com estava continuava donant aquella imatge totpoderosa que en Vegeta tant odiava – Ho has calculat malament, creies que jo hi arribaria sense problemes... Ni tan sols intentis negar-ho...

– No sóc un sentimental estúpid com tu... – va negar-se en rodó a reconèixer res.

En Son Goku ni tan sols va parpellejar en escoltar-lo: – Mentider... – va assegurar-li – Tu no has venut l'ànima del tot... –. Estava convençut que allò que passés a la Bulma i el seu fill havia d'importar al príncep a la força.

L'ira d'en Vegeta no podia ocultar que no, no volia que aquell monstre toqués a cap dels membres de la seva família. Ni tan sols a una germana que ell mateix havia atacat.

Es veia incapaç de reconèixer-ho. 'Continuava pensant que volia acabar humiliant en Son Goku en aquella lluita, però ara – amb el monstre prop d'allà – ja res era tan senzill'. Sobretot perquè l'havien ressuscitat ells... amb l'energia de les seves ferides.

I havien sabut que podia passar.

– Entesos – va acceptar. Menys a contracor del que s'esforçava a aparentar – Farem una pausa... Estàs molt pendent del monstre Bu i no et pots concentrar.

– Vegeta...

'En Vegeta tenia aleshores una idea concreta al cap'. I malgrat tot, en Son Goku, ignorant (en part) aquest últim detall, va somriure-li satisfet.

'Sabia que el príncep no podia ser tan dur... i que no sentia tot el que havia assegurat sentir en les suposades mans d'en Babidí'. Estava convençut – a més – que, de tenir-lo davant hores d'ara, la Nasu també se n'hauria adonat.

– Treu les mongetes – va tallar-li amb seguretat el fil de pensaments el seu adversari – Tots dos les necessitem, hem perdut molta força...

– Sí! – S'havia mig tombat en Goku, buscant la mongeta que li quedava amagada al cinturó que li subjectava el gi. – Si ataquem tots junts, segur que guanyarem en Bu.

El següent que havia notat tot girat en buscar el llegum, però, era un contundent cop a les cervicals que el feia perdre la consciència. 'Havia estat massa esgotat de la brutal lluita contra en Vegeta com per reaccionar'.

Va veure-ho tot fosc després de sentir que li fallaven els sentits.

– Fins i tot a tu, que ets tan fort... – va somriure de costat en Vegeta, irònic i punyent – Fins i tot a tu se't pot enganxar distret... És clar que – va valorar – Ets ben fàcil de convèncer... – va tirar endavant tot seguit, ajupint-se per agafar la mongeta màgica que havia quedat tirada a terra després que en Goku, producte del seu cop, es desmaiés.

Mai havia tingut les coses tan clares com ara.

– El bo d'en Kakarot... – va murmurar quasi com un insult, malgrat que va observar-lo ja no amb ràbia durant un llarg instant després – Com que jo he fet sortir el monstre... Jo el guanyaré. – va assegurar. Minuts després es prenia el llegum curador. – Nosaltres ja ens veurem les cares després... – va advertir a l'aire, en marxar deixant-lo allà terra tirat – Si sobrevisc...

I, per molt que el saiyan fos com fos, aquella última condició havia sonat a lleugera melancolia. 'Potser no que d'allò que l'esperava, no en sortiria viu'.

.

.

Acabava de carregar-se en Dabra. O com a mínim l'havia deixat fora de joc amb suma facilitat després que aquell diable es rigués del seu aspecte afable i molsut.

En Gohan i en Kaitoxin continuaven allà completament congelats entre l'astorament del nano i el temor del Déu. 'En Bu aparentava ser només com un nen, però era clar que en Xin sentia veritable terror al respecte'.

– Si... si m'arribo a pensar que em passaria això – va dir amb impotència – Si hagués sabut que existien homes com vosaltres, amb més força que jo... Hi... hi havia una altra manera de fer-ho...

En Gohan se'l mirava sense saber què dir. 'Conscient de la gravetat de l'instant que acabaven de viure'. – Eh? Quina altra manera?!

En Babidí es movia entre l'alegria, per haver aconseguit reviure el monstre, i la incredulitat pel seu comportament. 'Ell, fill del seu creador, no l'havia vist mai... i no s'esperava un ésser com aquell... que es passejava per allà amb aquell aire d'infant inconscient i burleta'. Però ni en Kaitoxin ni en Gohan podien atacar el mag, perquè era l'únic capaç de tancar en Bu després d'alliberar-lo.

Només els quedava fugir. O així ho havia vist en Xin fins que ara s'havia desinflat en comprendre que estaven perduts.

Decidit, però, en Gohan havia pres la determinació de marxar d'allà. 'Almenys de moment'. Per l'energia que desprenia el monstre, potser era millor deixar el camp de batalla... fins que no es reunís amb el seu pare i en Vegeta per lluitar-hi junts.

– Vinga, Bu! – va cridar en Babidí quan intentaven marxar, amb en Gohan agafant en Kaitoxin a tota velocitat – És la primera ordre que et dono! Liquida aquells dos...

En Son Gohan confiava en la seva pròpia velocitat... però s'equivocava.

– Morireu... – va somriure'ls el monstre rosa en avançar-los.

Astorats i sorpresos en Bu havia tombat en Gohan contra les roques amb un sol cop de puny i havia atacat després el Déu, que només s'havia pogut defendre a mitges fins a quedar malferit. El cop per sorpresa d'en Son Gohan, després de veure com el monstre deixava fet pols en Kaitoxin, només l'havia tombat durant mig segon. I a continuació l'embranzida que aquest havia rebut, havia estat brutal.

D'una energia brutal, convertida quasi en una bola de foc al cel, el monstre rodanxó havia acabat per enviar el cos inconscient d'en Son Gohan molt més enllà. 'On per en Kaitoxin, malferit i desfet, era impossible saber si continuava viu'.

En el millor dels casos el noi havia d'estar enormement malferit...

.

– Ei, Trunks – va demanar en Goten en aterrar entre unes roques. Més enllà havien vist un parell de paios que, a banda d'en malferit Xin, no coneixien. – On és el monstre? Pregunto...

– Mira! – va adonar-se'n llavors en Trunks buscant-lo amb la vista – Mira aquell d'allà!

En aquell moment un home vermell i amb banyes, d'aspecte alt i fornit, atacava un altre de rosa i més rodanxó.

En Dabra acabava de recuperar-se del cop que l'havia deixat fora de combat i es disposava a acabar amb el monstre Bu a desgrat d'en Babidí.

Els nens encuriosits van decidir acostar-se al lloc on notaven tot aquell moment, però fer-ho amagats, saltant entre les roques d'aquella muntanya.

– Què hi fa aquí una estàtua d'en Cor Petit?

Un moviment inconscient del pèl-lila havia acabat amb la pedra que figurava ser el namekià a terra i la figura feta pedaços, mentre el soroll els obligava a amagar-se per no ser vistos.

En aquell instant en Bu es desempallegava d'en Dabra. Definitivament.

– Has vist quines pintes? – valorava en Goten tot mirant-se com el monstre es cruspia ara el dimoni fet galeta, mentre notaven algú que se'ls acostava per darrere – Krilín!

'Els havia explicat de seguida que un adversari els havia convertit en pedra'.

I en Trunks s'havia imaginat el pitjor del destí d'en Cor Petit. Sortosament, però, després d'anar a comprovar el seu estat i veure'l fet miques, se l'havien trobat d'una peça ja vigilant el que passava més enllà... un segon més tard.

– De què dieu que us ha de guardar el secret, en Krilín? – va preguntar amb ironia dempeus i alt com un sant Pau, per després llançar-se sobre les roques; i comprovar ja ocult, alertat per l'enorme energia que provenia de davant seu, que possiblement el monstre Bu havia despertat.

– Així... – va titubejar en Krilín també ocultant-se prop d'on ja vigilava la situació el namekià – Així aquell és el monstre Bu?!

Recordava amb quin temor n'havia parlat en Kaitoxin.

No havien trigat, això sí, en reconèixer el mateix Déu allà tirat... i malferit. En Bu, després d'acabar amb en Dabra, pretenia convertir-lo en xocolata. – Aquell és... – va cridar en Cor Petit – El Déu Kaitoxin! –. Després d'assegurar-se'n amb la vista, i de comprendre que no hi podia intervenir, en part gràcies a la insistència d'en Krilín perquè es mantingués prudent; va córrer a intentar resoldre els dubtes que l'assaltaven: - Què ha passat, Trunks? Explica-m'ho tot... On són en Goku i els altres?

– No ho sabem... acabem d'arribar...

.

En un altre lloc en Vegeta es disposava a acudir a la recerca del monstre Bu. 'Pensava acabar amb el problema que ell mateix havia creat'.

– Si trenco aquesta tapadora – va valorar, mirant-se la comporta que suposava que fossin allà perquè els hi havia traslladat en Babidí a través de la seva nau – Si la destrueixo – va deduir – Arribaré davant del monstre Bu.

No dubtaria en fer-ho. Va quedar-se parat un moment en concentrar l'energia per fer explotar, de fet, tota la nau de l'absurd Babidí. 'Ja no sentia l'energia d'en Gohan i allò podia voler dir que el monstre l'havia mort'.

Ho sentia sincerament.

– Perdona – va murmurar a l'aire abans d'avançar en el seu pla – És culpa meva.

'I no sabia molt bé si li ho deia al nano que s'hi havia deixat la pell o al cos inconscient d'un Son Goku a qui se li acabava de morir un fill'.

No tenia temps per pensar-hi gaire més.

.

– Jo sí que sé que ha passat... crec. – Havien estat tan centrats en el que passava al seu davant, ara mateix a causa d'una mena de terratrèmol que no sabien d'on venia, que no l'havien notat arribar. 'Havia anat, comparativament, més ràpid que els dos nens... perquè no havia perdut ni un segon de camí en cap distracció'.

Per als nens arribar-hi, abans, havia estat més aviat al camí a un joc.

– Reiya! – va saltar en Cor Petit cap a ella fent-la posar-se a la gatzoneta entre les roques. En Trunks l'havia anomenat quasi al mateix temps. – Com és que has vingut aquí? –. La filla de la Nasu, mirant ara al fons i intentant discernir què hi passava, va esperar a observar-los bé un instant després.

– I la mama? – va demanar la petita saiyan finalment – Ella venia molt per davant meu... – No va poder-se acabar d'explicar, ni en Cor Petit va poder preguntar res més. El sotrac que havia notat en arribar, acabava de repetir-se en una gran explosió.

– Però què passa, ara?! – va cridar en Krilín atordit.

Tant la Reiya, com en Cor Petit i en Trunks que hi havien volgut parlar, cadascú amb els seus dubtes, ara ja només miraven què passava allà davant.

'En Goten havia observat la nena amb aquell aire de recança amb què es miraven, de fet, sempre: Era una estranya i solia ser el motiu pel qual en Trunks repartia les seves atencions en dos'.

En aquesta ocasió també s'hi havia acostat i era evident que, fins l'explosió, li havia volgut fer cas. 'El cosí de la menuda sabia des de mig Torneig que ella no havia marxat finalment amb en Mefus, però no acabava de comprendre per què'. De moment, això sí, no li ho podia demanar.

Van veure aparèixer en Vegeta d'entre el fum que aleshores també cobria en Babidí i en Bu, a metres de distància d'ells i apartats d'aquelles roques on eren.

En Vegeta havia avançat cap al monstre.

'I veure el guerrer va confirmar a la Reiya una cosa que ja sabia: No, no tenia ganes d'explicar allò que havia vist al Gran Torneig'. Ni tan sols sabia com sentir-s'hi al respecte.

No podia mirar ja al seu oncle de la mateixa manera. Així, com havia entès llavors, ho havia fet només per enfrontar-se a un home?. Ella ja sabia que hi havia certa rivalitat... i que en Vegeta semblava detestar-lo... però és que... 'Havia intentat matar la mare', va repetir-se molesta i encara desconcertada.

Tampoc entenia ara per què la Nasu, tot i haver sortit del campionat amb la idea de trobar en Cor Petit, no hi havia arribat abans que ella... de seguida que havia estat possible tornar-ne a notar l'energia.

'La nena, és clar, també es preguntava per què no els havia pogut notar abans; però ara no era un bon moment per demanar-ho a ningú'.

Va seguir els moviments d'aquells que veia al camp de batalla amb la vista fixa en la figura d'en Vegeta.

.

.

S'hagués ficat on s'hagués ficat la Nasu, la veritat era que la Bulma i companyia ara mateix no en tenien notícia, ni d'ella ni de cap dels guerrers. Volaven amb una de les aeronaus de la científica a la recerca de les Boles de Drac. Ja havien trobat les primeres esferes màgiques.

– On deuen haver anat en Son Gohan i en Son Goten? – va qüestionar-se la Xixi, subjectant el seient del copilot on la Bulma continuava asseguda.

– Xixi... – va interrompre-la la Vídel, que era amb ells i que encara no s'acabava d'explicar les propietats que li deien que tenien aquelles esferes – Vols dir que abans de fer servir les Boles de Drac no valdria més continuar buscant a veure si els trobem?

– Veus res, Bulma? – va preguntar aleshores la dona que estava casada amb en Goku, augmentant-ne la preocupació.

– No, Xixi. Per aquí no hi ha ni rastre. No té cap solta que els continuem buscant per aquesta zona – va avançar – Estic molt amoïnada per en Trunks i em preocupa el comportament del meu home... – Certament no sabia com anomenar-lo sinó així – Feia molt de temps que no veia en Vegeta d'aquesta manera...

– Va – va tranquil·litzar-les en Iamxa que s'havia ofert a conduir – Jo no passaria ànsia. Pensa que és amb en Son Gohan i en Goku...

'Ella no sabia si allò podia tranquil·litzar-la'.

– I... – va murmurar la Xixi encara capficada – Suposo que no penses que en Son Gohan i en Son Goten són morts, vols reunir les Boles de Drac per si cal ressuscitar-los?

– No – va exclamar la científica convençuda – Ni m'ha passat pel cap d'això... – va desinflar-se de seguida en pensar de nou amb el que havia passat – Penso que com que no els trobem, ara el que hem de fer és reunir totes les Boles de Drac per ressuscitar tota la pobra gent que en Vegeta ha matat perquè sí en el Torneig d'Arts Marcials... Em sap tan de greu...

No havien trobat encara, excepte aquella de buscar les esferes, maneres d'animar la Bulma.

Els sotracs que havien patit en aterrar, per culpa d'alguna mena de força que feia moure part del planeta, només havien servit perquè en Follet Tortuga intentés tocar l'A-18 després de la sacsejada de l'avió. 'Pel demés... almenys podrien reunir les Boles de Drac sense gaires més problemes'.

.

.

La Nasu va bufar a l'aire, desviada del seu camí inicial. Mentre que havia notat aparèixer amb claredat les energies d'en Cor Petit i en Krilín, i que havia vist les tremolors que sofria part de la zona, també havia percebut amb evidència com se n'apagava una altra de força... cap a un altre cantó. 'Allò l'havia fet dubtar – minuts abans – a l'hora d'escollir una direcció'.

– Son Goku...

.

---

N/A: Ep, res... només respondre un parell de qüestions que m'heu fet arribar :). L'Akira Toriyama ha explicat sempre que no dibuixava noies guerreres perquè li costava imaginar-se'n un disseny. I veig que dubteu sobre com queda la Nasu en aquest estat: Jo és que sempre he cregut que dibuixar noies superguerreres era possible! El millor exemple és com ho fan, fa temps ja, els autors de Dragon Ball Multiverse. Em sembla que el disseny del tors de la Bra transformada és molt orientatiu en aquest sentit. Ho dic per si us preguntàveu si es pot ser supersaiyajin i noia, en un sentit estètic de la qüestió, i voleu comprovar-ho. Posant Bra i Multiverse en qualsevol cercador, segur que en trobeu una bona referència.

D'altra banda, ja haureu vist que aquí en Xin és certament més conscient dels estralls que va deixar causar per en Freezer a l'univers... D'acord que no fos res per ell, i que per això – perquè el tirà no volia acabar amb les galàxies – no hi intervingués; però en aquesta història, com a mínim va saber-ne alguna de les circumstàncies amb més profunditat i va dubtar sobre quin havia de ser el seu paper. Em semblava més natural i és una manera d'entrelligar sagues i els sentits d'algunes decisions futures. Veureu com ho expliquen millor, se n'acaben d'entendre els motius i hi ha sorpreses!

Pel demés, espero que us estigui agradant ;). Ja sabeu que segueixo la meva imaginació i el manga però que també repasso fets de l'anime, i el farciment més rescatable d'aquest, a mesura que intento que tot conflueixi en un únic relat!