Promeses que mai vam voler complir

by LilaNox

– Recordeu – Va saltar l'Ulong. – La Baba ens va dir que algú l'esperava en un lloc llunyà!–. La història de tres ànimes valentes que van lluitar per salvar el món. "Pots enamorar-te de dos homes tan diferents?" OC

49. Capítol 48 El menor dels nostres mals

Capítol 48. La física era el menor dels nostres mals

Any 737. Any de l'explosió de Vegetasei.-

Els Kaitoxin eren éssers encara més suprems que els Kaitosama que, com abans del quasi extermini dels primers, es dividien l'espai en quatre galàxies segons els punts cardinals d'aquest. Amb la mort de tots els Kaitoxin, excepte del de l'Est, aquest havia passat a ser anomenat el Déu de Déus per gran part de les criatures supremes de l'univers i també per aquells que a l'Altre Món en coneixien l'existència. Malgrat tot, però, poca gent l'havia vist... i els mateixos Kaitosama només n'havien sentit a parlar.

Ell vivia en el seu propi món, gairebé aïllat del que passava a l'espai. I tot i així havia mantingut sempre un ull amatent als convulsos canvis de l'univers. Feia ja milions d'anys de la mort dels seus companys a mans del monstre Bu, i des de llavors cap altra amenaça havia planat amb tanta força contra l'univers.

Encara que sí hi havia certs conflictes que no feien de l'espai un lloc precisament pacífic. En Kaitoxin de l'Est va mirar, doncs, una esfera de cristall que utilitzava per donar una ullada a les coses de tant en tant, amb la convicció que aquells que gosaven enfrontar-se a en Freezer eren tan sols uns pocs que sempre sempre morien en l'intent.

Li constava que els diferents Kaitos, de rang inferior a ell, havien demanat al Jutge Emma, que tingués en compte aquella mena de gestos a l'hora de decidir el destí d'aquelles víctimes del tirà a l'Altre Món... I de totes maneres... només a vegades... es plantejava fins a quin punt ell, que era l'únic que el podia vèncer d'un sol cop de puny, no hi hauria d'intervenir algun dia... 'No era la funció d'un Déu, de totes maneres'.

– Et preocupa alguna cosa? – va interrompre'l en Kibito, aquell fidel aliat que només apareixia per allà de tant en tant. – Darrerament et veig més pendent d'aquesta bola que mai...

– Res, amic... res en realitat – va treure importància al moment, sent conscient una vegada més que l'objectiu del tirà no era de cap manera destruir l'univers – Rumiava el grau de perillositat de les noves aliances que s'han establert a l'espai els darrers anys. No tenen la nostra força... són a anys llum d'arribar-hi... segles diria – va ser potser massa vanitós – Però moltes criatures, arreu, els consideren una raça prou temible... Els guerrers de l'espai ara obeeixen aquell llangardaix, Kibito. No trobes que és si més no una aliança peculiar?

– No estaràs pensant intervenir-hi, oi? – va interrompre'l, no obstant, el seu home de confiança – És absurd. Cap d'ells trenca l'equilibri milenari de les galàxies... Jo no m'hi trencaria més el cap...

I no, no s'hi havia trencat més el cap... fins que un pressentiment l'havia dut a tornar a consultar la seva esfera mesos després.

En aquesta ocasió, però, ni tan sols li ho havia comentat a en Kibito. No realment. Estava suficientment impressionat per assegurar-se que aquella ordre que els altres Kaitos tenien donada al Gran Jutge, respecte els subjectes de més valor, es complís també en aquell cas... malgrat els precedents... que no l'avalaven gens.

– Pots donar aquesta nota al Gran Jutge? I digues-li que informi al Kaito de la galàxia que li pertoqui... – L'home l'havia obeït sense fer massa preguntes, només amb la lleugera broma en el to i la mirada irònica.

– Ja t'ho vaig dir, oi, que et preocupes massa per un afer que no passa d'una anècdota que s'haurà oblidat en un parell de segles?

– Fes-ho, Kibito – Li havia somrigut – Aquesta persona es mereix de veritat que l'hi tinguin el gest en compte... Si no m'equivoco deu estar a punt d'arribar davant del Gran Jutge i... coneixent els antecedents de la seva raça... –. Coneixent-los, el seu destí era normal que fos l'infern i, finalment, la reutilització de la seva ànima... una vegada esborrats els records...

Mesos després s'havia avorrit prou per col·locar-se una capa i una caputxa i sortir a fer una particular excursió. '¿Què portava algú d'una raça radicalment salvatge, i que no tenia ni la més mínima opció, a sacrificar-se per res?'.

Sentia prou curiositat i s'avorria prou al seu buit planeta dels Kaitoxin per fer aquella breu sortida a móns més baixos... Allà on hi havia l'Altre Món i que ell – conegut com el Déu de Déus – rarament xafava...

.

Any 774. Present.-

No l'havia convertit en xocolata.

I en Kaitoxin de l'Est, l'únic que existia del seu tipus de feia milers d'anys, feia el que podia per caminar malferit planícia enllà per intentar trobar el cos d'en Son Gohan. Esperava que fos viu. Ara... aquell noi, que curiosament i sense haver-ho planejat era descendent dels guerrers de l'espai, era la seva única esperança... 'Una llum per una amenaça que aquesta vegada sí que era tal'.

Tornava el monstre que havia acabat amb els Kaitoxin del nord, del sud, de l'oest i amb el suprem Kaitoxin, que en realitat sí que havia estat el veritable Déu de Déus. 'Abans que l'únic que quedés fos ell... el Déu de l'Est'.

S'havia aconseguit aixecar, ferit com estava, enmig de la confusió que – on hi havia en Babidí i en Bu – havia causat l'arribada d'en Vegeta i la posterior lluita. 'Abans d'allò... gairebé havia pensat que moria'.

– Gohan... Tan de bo sigui viu...

.

– Però... què passa? – va preguntar-se la Reiya protegint-se de la forta i sobtada ventada, just entre en Trunks i en Cor Petit que – entre les roques – estaven tan sorpresos com ella.

Era en Vegeta.

– Hola, nano! – L'energia que desprenia el superguerrer, amb només algun rastre ja curat d'esgarrinxada a la cara, era enorme. Fins i tot més gran que quan havia desafiat en Son Goku sobre la tarima del Gran Torneig d'Arts Marcials. El rostre del guerrer era pura ràbia i ironia, el desafiament a la mirada del que estava disposat a acabar amb un problema del qual se sentia responsable.

– És el meu pare! – va cridar el seu cosí amb totes les seves forces, encara entre les roques. La Reiya, no obstant, va sentir-se freda i distant al respecte dels ànims que allò semblava suposar pel nen. 'Tenia gravat a les pupil·les el moment en què en Vegeta havia disparat contra la seva mare'. Les raons, les que havia entès, eren disperses i no el suficient poderoses... no pel que la nena entenia per convincent... va callar, però, a l'espera del que podia o no passar. En Cor Petit es mantenia en silenci al seu costat... intentant percebre amb l'oïda allò que deien en la lluita d'allà davant.

– Vegeta! Què has fet? – Cridava amb veu de xiulet en Babidí – No t'havia pas manat que em destrossessis la nau, oi?

La tonalitat altiva i desagradablement aguda del mag no va moure ni una mil·lèsima la intenció freda que mostrava en Vegeta en cadascun dels moviments. 'Era evident que en Babidí no havia tingut, ni tenia, cap mena de poder sobre ell'.

– Aquest desastre amb cara de ximple és el monstre Bu? – va preguntar impassible, plantat allà davant del monstre i amb el rostre decidit i el to pausat – Has mort en Son Gohan, desgraciat?

En Bu aparentava molt molest per l'insult. Tot i que algú altre acabava de quedar en trànsit en poder escoltar les paraules del príncep. La Reiya va notar l'inquietud d'en Cor Petit pel moviment sobtat endarrere, però també per l'evident cara de terror.

– Passa alguna cosa? – va murmurar fent-l'hi la pregunta amb preocupació, fins que va veure'l intentar recuperar la normalitat sense obtenir-ne una resposta. 'No podia imaginar-se el que acabava d'escoltar el namekià'.

'Havien mort en Gohan... Estava mort i era probablement un dels homes més forts de tot l'univers... Per en Cor Petit que l'havia entrenat de petit i per qui havia estat quasi un fill... era tot un cop que, encara en fred, no podia acabar d'assumir'. Potser, per aquell motiu, no va cridar ni va llançar-se sobre el monstre... 'O potser no ho va fer perquè a aquelles alçades tots eren ja molt conscients que sempre els quedaven les Boles de Drac'.

– Eh... Què? Què ha dit el pare? – va preguntar en Trunks també. I com la Reiya va quedar-se sense saber-ho... 'No els ho anava a dir llavors'.

En Krilín i en Son Goten també ullaven el que passava més enllà sense tenir ni idea del que s'hi deia.

– Mireu – va alertar-los en Krilín en percebre un augment en la força del que era més aviat una bola rosada – El monstre cada vegada té més energia. Sembla mentida...

– Estic molt enfadat – Assegurava en Bu que, tot i així, somreia – Et mataré...

Entre les roques, l'únic que podia sentir-los continuava sent en Cor Petit.

– No hi aniré sol a l'infern – va tornar-li el desafiament en Vegeta – Vindreu amb mi –. Aparentava d'allò més segur. I estava disposat a morir.

Va emetre tota la seva energia per colpejar el seu rival. Va canviar la ironia per ràbia a la mirada. En Bu havia començat rebent de valent però...

Des de la distància en Cor Petit continuava sense veure-ho gens clar. 'Intentant apartar els sentiments que l'havien colpit, va raonar sobre el que passava davant seu'. I era impossible que fos tan fàcil que el Vegeta el guanyés... Si havia mort en Son Gohan volia dir que aquell monstre tenia molta força.

Tots al seu voltant estaven entusiasmats per la que semblava una probable victòria del guerrer. Tots menys la Reiya que, sense que en Cor Petit ho notés, ni tan sols s'havia immutat. Era massa difícil, pel namekià, notar que li passava res... amb la pròpia preocupació palpitant-li a les temples.

– Sembla mentida! Quina força té el Vegeta... – Expressava en Krilín entre els riures d'en Son Goten i les exclamacions de joia, orgull i ànim d'en Trunks.

'Per en Cor Petit estava clar que el príncep també havia superat el límit de força dels superguerrers. Hores d'ara, doncs, tenia una força extraordinària... com en Gohan quan lluitava contra en Cèl·lula o potser més'.

En Bu continuava rebent, però, en canvi no aparentava estar ni tan sols esgarrinxat. 'Es recuperava sol dels cops amb una facilitat veritablement espantosa...'.

– Bé! – Havia cridat en Trunks quan un canó d'energia havia travessat el rival del seu pare, però aquest ràpidament s'havia refet i s'havia tornat a posar dempeus.

Fins i tot, arribats a aquest punt, en Vegeta semblava sorprès. I en Bu estava més enfadat que mai. Disposat a destruir-ho tot del dret... 'Amb una gran bola d'energia que quasi en forma d'explosió nuclear ho cobria tot de sobte, com si tot ell, el monstre, desprengués una força brutal, que els havia fet protegir-se també en la distància'.

Moltes de les roques i muntanyes mitjanes de la zona havien saltat pels aires i un gran clot s'havia format allà on lluitaven el monstre i en Vegeta. En canvi, la Reiya, en Cor Petit i els demés havien hagut d'acabar per enlairar-se... amb l'objectiu de no seguir el mateix destí que les pedres que els havien protegit i envoltat fins aleshores.

Tots plegats van tornar a descendir sobre el terra, encara sutilment pedregós, amb feines. 'Una mica més d'energia i els hagués pogut matar a ells i tot'. En Vegeta estava malferit, amb un braç inutilitzat a no gaires metres del mateix monstre.

En Babidí i tot s'havia vist obligat a protegir-se amb una mena d'escut màgic per no rebre l'impacte de tanta i tanta energia junta.

Si no era immortal, el monstre Bu – com a mínim – ho aparentava.

La Reiya va rascar-se el cap, al qual havia rebut l'impacte de vàries roques, i va mirar una mica confosa al seu voltant. 'Estaven tots bé, encara que l'atac els havia agafat força per sorpresa'. Fins llavors s'havia mostrat freda, havia intentat mantenir una distància respecte un comportament, el d'en Vegeta, amb el qual ja no emfatitzava; i en sentir-se així s'havia sentit també estranya i distant amb si mateixa. Era l'oncle... la persona que admirava i del que havia intentat aprendre tot allò que havia volgut saber sobre els guerrers de l'espai fins aquell moment... 'Ja coneixia que eren una raça conqueridora i guerrera, però que ell pogués intentar matar la seva mare...'. Allò no li havia entrat al cap des de l'instant en què s'havia adonat que passava... 'I ara li costava tornar enrere... al paradigma anterior pel qual se suposa que havia d'entendre i animar un Vegeta que s'encaminava a una lluita ferotge contra el monstre...'.

Així després de tot... ¿ara lluitava pel que era just?. No sabia què pensar...

¿Que se n'havia fet de l'altre guerrer? ¿I per què la seva mare no havia arribat allà encara?. Les preguntes l'atabalaven.

I tot i així va sentir-se molt malament en distingir a distància el braç d'en Vegeta totalment malferit. Sagnava.

Va passar-se una mà pel cap, encara amb el dolor dels impactes contra les roques que havien volat per tot arreu, i va prémer-se el cabell esbullat en un inútil intent de posar-se'l bé... malgrat que estava prou acostumada a aquelles dues cues d'aspecte irreparable. 'Els cabells els tenia també així abans de rebre un atac com aquell'. Però ara encara li havien quedat més i més exagerats.

– Pare! – va escoltar cridar en Trunks al seu costat. 'En Vegeta s'aixecava, visiblement tocat, però no semblava voler retrocedir en la seva intenció'.

La Reiya també va tenir ganes de fer-hi alguna cosa encara que, immersa en tota la confusió anterior, no va moure's.

En Cor Petit acabava de fer-se a la idea, del tot, de la veritable desgràcia que els esperava si, com semblava, ni tan sols el Vegeta el podia tombar.

'En Gohan era mort... i després d'aquella explosió probablement en Kaitoxin, que havia estat quasi inconscient per allà fins gairebé abans de l'explosió, també hagués perdut la vida'.

– El pare no perdrà contra aquell monstre! – Cridava en Trunks, intentant convencent-se des d'unes roques més baixes que les anteriors on ara s'havien tornat a situar. El rostre del namekià, però, no li suposava cap mena de bon pressentiment...

.

.

Havia volat a tota velocitat fins a notar, per fi, l'energia d'en Cor Petit i d'en Krilín... eren a cent quilòmetres a l'oest. I no obstant poc després de percebre'ls, decidida a assegurar-se que estaven bé, el flux d'una altra energia va fer-la dubtar.

La força del namekià i l'humà fluctuava en paràmetres correctes abans de tornar a ocultar-se. 'Estava segura que s'amagaven expressament d'alguna cosa... i li havia semblat que en Trunks no hi parava gaire lluny'. Ell i en Goten, aquells nens que havien marxat sobtadament del torneig, eren per allà.

I una energia s'apagava amb brusquedat just en sentit contrari... 'En aquell punt on fins aleshores havia notat la força aclaparadora d'en Son Goku i en Vegeta enfrontant-se mútuament'. ¿Què hi hauria succeït?.

Notava encara la força, ja amortida d'en Vegeta. I allò només devia voler dir que alguna cosa havia passat i que, d'una manera o altra, el seu germà havia vençut aquell que anomenava encara Kakarot. Si havia estat la lluita a vida o mort, a tota potència, que havia semblat en la distància, no podia sentir-se gens tranquil·la ara pel destí del guerrer.

De fet, ni tan sols ho havia pensat amb prou calma.

'Sense rumiar-ho gaire i quan, en canvi, havia pogut percebre ja com (de sobte) la força del seu germà i la d'un ens maligne quedava en aquella altra direcció, la Nasu havia emprès quasi inconscientment un altre camí'.

¿Podia ser que després de batre en Goku, en Vegeta realment es disposés a actuar contra el monstre? Les energies d'en Cor Petit i els demés, amagades, tampoc es distingien aleshores, a aquella distància. I tot i que li havia semblat percebre a la Reiya, aquesta força havia quedat finalment oculta en arribar prop de les altres.

La Nasu va volar, doncs, en la mateixa direcció que ja havia pres minuts enrere, quasi sense ser-ne del tot conscient. I va fer-ho llavors encara a més velocitat. 'Si havien decidit ocultar l'energia, en Cor Petit i els demés, era clarament perquè no estaven participant en una lluita que en Vegeta comandava: una baralla en la que – per moments – el que (per força) havia de ser el monstre, que tant atemoria en Kaitoxin, aparentava perdre'.

Va notar la faldilla blanca ara curta i desigual rebotar-li als malucs amb força mentre volava a tota velocitat. 'De no haver-la tallat, la condemnada vestimenta li hagués frenat la velocitat del vol i tot'. Les coses empitjoraven i ja no sabia fins quan no hauria d'intentar fer-hi alguna cosa dins de les seves possibilitats. 'Com, d'altra banda, tot aparentava que feia en Vegeta just en direcció contrària a la seva'.

En el fons, li preocupava, és clar.

Però ni ella ni cap dels altres – estava segura que per això els havia notat molt en segon pla abans de deixar de percebre-los– hi podia fer res.

– Goku... – Dubtava, en canvi, de què era el que hauria passat amb l'energia d'en Son Goku... que no feia gaire s'havia apagat com si es tractés d'una flama. ¿En Vegeta havia aconseguit batre'l i l'havia deixat inconscient? ¿Podia estar malferit?.

Després d'intentar analitzar amb calma la situació, el que no era ni un detallat coneixement de la situació, ni res que no fos el mateix impuls de l'instant en què ho pensava, va guiar-la igualment endavant... 'Esperant, d'altra banda, que el seu germà – hagués tornat pel que hagués tornat al bàndol dels bons – se'n sortís'.

Confiava en el criteri d'en Cor Petit per allunyar els nens d'allà, ara que sabia que el namekià estava bé... 'Però també havia tingut temps per pensar ja en com d'estrany era que l'energia del que el seu germà considerava el seu rival més directe s'hagués apagat, tant de cop i volta, feia pocs minuts'.

Potser en el fons, dins d'una actitud no totalment pensada, estava més segura del que volia convèncer-se respecte allò que podia fer ara.

Va volar endavant sense plantejar-s'ho gaire més. 'No li agradava en absolut, però, l'energia maligna que sorgia d'allà on el seu germà batallava aleshores'.

.

La Bulma i companyia, als quals ja només els faltava trobar la darrera de les Boles de Drac, havien aterrat en una illa al mig d'un dels llacs del sud amb l'objectiu de trobar l'esfera.

– I ha de ser ella qui acompanyi la Bulma allà dalt? – va preguntar en Mefus escèptic, mentre observava com en Iamxa i el Follet Tortuga s'ho miraven. Ell i la Suno havien intentat guardar silenci davant la preocupació general que es percebia a la nau fins aleshores. 'Comprenien que qui més qui menys, dels que eren allà, patien prou i no ho estaven passant precisament bé...'. No sense saber on eren els nens... i després que en Vegeta matés tota aquella gent. 'Esperava que la Nasu i la Reiya també tornessin senceres d'aquella fugida endavant, encara que no anés a expressar-ho del tot en veu alta'. No és que fos una persona de gaires paraules, malgrat haver millorat molt al respecte darrerament. Fos com fos li semblava bastant rocambolesc que qui s'enfilés a les roques per treure la Bola de Drac d'aquell niu fos precisament la Bulma... acompanyada de la Suno que havia insistit en anar-hi. – Però que no éreu guerrers vosaltres també?

– Va, deixa-les. La Bulma és una tossuda... No els hi pot passar res per pujar-hi i agafar-la – va raonar en Iamxa observant com la seva ex-xicota i la Suno s'enfilaven muntanya amunt per recollir l'esfera que era al capdamunt de tot.

– Crec que jo també hi vaig – va murmurar en Mefus no gens convençut de la tranquil·litat dels demés. '¿Volaven quasi tots i havien d'anar-hi precisament els que no podien aixecar-se del terra més que enfilant-se a les roques?'.

Va observar com també la Xixi se'ls mirava pensativa.

En Follet Tortuga va aturar-lo a l'instant. 'Negant amb el cap'. – La Bulma necessita desfogar-se... No li farà cap mal anar-hi...

– Si vosaltres ho dieu...

De seguida s'havien trobat amb un petit gran problema. Un enorme dinosaure que no estava gens content pel fet d'haver-se trobat la Bulma i la Suno pel camí.

– Fantàstic...

– Ja hi vaig jo... – Havia volat la Vídel fins al capdamunt de tot. I tot i així la bestiota s'havia acabat menjant els ous, el niu i l'esfera.

– Animal – Havia cridat la Bulma endavant malgrat l'ensurt – Per què t'has menjat la Bola de Drac, per què te l'has menjat?! Lladre!

La resolució d'en Iamxa de llançar-li una bola d'energia més aviat havia complicat les coses llavors. Ja que havia enfonsat el dinosaure a les aigües del llac...

I l'antic bandit no estava del tot convençut de tirar-s'hi... – És que... la roba que duc és molt cara!

– Doncs treu-te-la – va queixar-se la Bulma amb cansament en sentir-lo fer-se el ronso – Encara perdrem la bola per sempre a aquest pas! –. A l'A-18, com androide que havia estat, no li agradava gens l'aigua i no era una opció.

La Vídel no s'ho havia pensat pas tant. I la Xixi li havia acabat anant al darrere...

– Ei, que has de ser la dona del meu fill, no prenguis mal, si us plau! – Li havia cridat abans de llançar-se ella també a l'aigua. – Espera, que t'ajudo!

– Xixi! – Havia protestat de seguida en Iamxa que (ara sí) s'hi havia tirat en calçotets, malgrat la rialleta de la Bulma... '¿Quina mena de colors eren aquells?'.

.

– Estàs seca? – Li havia preguntat minuts després, quan ja havien aconseguit la bola sense gaires més problemes que els de fer vomitar l'animal, i havien sortit del tot a l'exterior – Té, posa't la meva jaqueta per sobre...

La confiança que es tenien aquells dos cada vegada estranyava més a la Bulma, que ara havia intercanviat una mirada de sorpresa fins i tot amb l'Ulong i en Puar.

– Bé, doncs – Havia resolt el propi Iamxa una mica parat que la Xixi realment acabés d'acceptar la seva jaqueta per secar-se i protegir-se del fred. La dona no havia protestat al seu oferiment i no havia fet res més que agafar-la amb un assentiment callat – Ja podem convocar el drac Shenron, no?!

– En Follet Tortuga també hi ha tingut molt a veure – va fer broma amb prou candidesa la Suno, respecte la participació final del mestre en l'assoliment de fer vomitar la bola al dinosaure un cop que els altres l'havien tret de l'aigua – Malgrat que sigui un vell cremat... – S'havia apartat atordida en adonar-se que li acabava d'intentar grapejar el cul. – Què fa?!

– Es pot saber quants anys té vostè, per anar-se comportant així? – va tibar la noia cap enrere en Mefus en veure'l insistir en el seu intent de tocar-la. – D'això n'hi diuen un savi en aquest planeta?!

La Xixi l'havia colpejat al cap abans que el propi Mefus o la Suno decidissin fer-ho.

– Au... No n'hi ha per tant... – va fer-los riure, al cap i a la fi el mestre Muten, en queixar-se sonorament.

.

.

Estava allà tirat, de boca terrosa i ferides evidents al rostre i a l'esquena, amb la roba de la part superior bastant estripada i signes d'haver lluitat durament a tot el cos. 'No sabia en quin moment un pressentiment l'havia fet tornar enrere'. S'havia passat diferents metres de lloc, fins que alguna cosa li havia dit que era metres enllà on li havia notat desaparèixer la força.

Va retrocedir, aterrant prop d'aquell tros de terra on tot semblava haver patit per una força destructora brutal que havia canviat, en certa manera, el paisatge inicial. 'La lluita d'en Vegeta i en Son Goku havia causat evidents estralls a la zona'.

Va descendir suaument sobre una colla de roques destrossades de més avall, buscant-ne el cos amb la mirada. 'La primera vegada que l'havia vist a la Terra, havia estat justament després de la primera batalla contra en Vegeta'.

Aquella vegada en què era també tirat al terra, destrossat i expectant, envoltat dels seus amics: Un Goku de menys músculs, i aquell cabell igualment en punta. 'Hi havia buscat en Kakarot i curiosament no l'havia trobat de debò fins molt després... quasi fins el present...'. No hi havia hagut un Son Goku que s'assemblés més al que se suposava que havia de ser fins aquell retorn de l'Altre Món: més fred, més decidit, menys càlid amb els seus... 'Si és que el fet que fos espontani i obert tenia res a veure amb aquella (nova?!) actitud seva davant els desastres... davant les pèrdues i els perills en els moments més crítics'. Al cap i a la fi potser mai havia estat tot el sentimental que els altres sempre havien suposat.

Potser l'havien idealitzat en els bons moments, i ja no en recordaven les arestes. 'El Goku adult que, en el fons, es callava les preocupacions i no expressava de seguida tot el que sentia en els instants més difícils'. Era aquella part del seu caràcter el que més l'acostava, sens dubte, als saiyajins. 'Però la Nasu no ho havia notat mai tant com ara... qui sap si era ella que havia canviat, en sentit contrari, més que ell'.

Va distingir-ne el cos i el seu penós estat tot just llavors en la distància. 'Aquella havia d'haver estat, sens dubte, una lluita de titans... I en Vegeta se n'havia ben sortit'.

Va caminar fins on era, concentrada de nou en sentir l'energia del seu germà... a quilòmetres d'allà... La lluita que protagonitzava amb el monstre anava ja a més.

– Goku... – Va bufar agenollant-se i mirant-lo una vegada més. 'Respirava', va dir-se, tot i que el que volia dir amb allò no era pas cert... 'És mort, Nasu... ja ho era abans, duu corona i tot', va repetir-se aleshores. 'No pot pas morir dues vegades...'.

Estava, això sí, inconscient.

L'havia vist dormir en el passat, sempre després d'instants que ara mateix no volia ni recordar, i no sabia pas veure-hi cap diferència. 'No amb el rostre – malgrat tot, tranquil – que, en la inconsciència, ell mostrava hores d'ara'. O potser és que sense voler hi buscava ja les semblances. 'Les ferides i la sang, especialment als pòmuls i a la boca, feien però evident la cruesa de la batalla'. Va tancar els ulls per posar-li bé un dels braços que tenia regirat enrere.

Se li regirava massa l'estómac en mirar-lo. 'No era el que volia sentir llavors... i preferia centrar-se'.

L'havia de despertar a continuació. Va subjectar-lo de les espatlles per girar-lo del tot i intentar revifar-lo amb una millor entrada d'aire als pulmons. Era estrany, sí, quedar-se'l mirant ara... i quasi estava ja temptada de tocar-li els cabells (en ple impuls d'absurditat) quan una nova onada d'energia, en la distància que els separava d'en Vegeta i els altres, va alertar-la que les coses no anaven precisament bé pel seu germà. '¿Què estava passant?'. Asseguda finalment de genolls el va deixar caure de panxa enlaire al terra, amb els braços als costats: li havia girat el sentit del cos – bastant matusserament per no tocar-lo gaire, tot s'havia de dir – però encara estava inconscient.

– Ets... condemnadament igual a fa set anys... – va evitar ullar-lo novament, tot i posar-li una mà al front, apartant-li els cabells del rostre, en un nul intent de tornar-lo en si. 'Suposava que hauria de fer alguna cosa més que quedar-se'l mirant per aconseguir-ho'. Va tombar-se lleugerament endavant llavors per colpejar-li la galta, amb tanta suavitat com sabia, i fer-lo reaccionar – Goku... Ep, torna en si, va. Crec que en Vegeta necessita ajuda allà on és...

'Se sentia encara més estúpida parlant del seu germà com si res hagués passat'. Però era el que sentia. Potser podien fer alguna cosa amb el monstre si aconseguia retornar la consciència a en Son Goku i acompanyar-lo on ara el príncep lluitava.

– Què dic... – va bufar totalment endavant i encara amb una mà al seu rostre, quan va caure en què prop d'allà hi havia una bossa buida... no quedaven mongetes màgiques – Estàs massa ferit. Goku...

No va moure's d'aquella posició per fer-lo tornar en si, malgrat tot. Tenia ara els braços a banda i banda del cap del guerrer i, en aquell instant, se'l tornava a mirar. El que per ella era aleshores tan sols un record estúpid, va venir-li de nou a la ment en ullar-li el tors: malgrat estar mort movia el pit pausadament... com si respirés. 'Respirava'.

– No vull ser un motiu perquè tu trenquis les teves promeses, Kakarot – Li havia dit en aquell llavors, quan esperaven poder vèncer els androides, feia ja tant temps. I el fet era que, en aquella època, ella ja no solia anomenar-lo directament pel seu nom saiyan gairebé mai. 'La duresa, de molts dels fets posteriors a aquells tres anys, havia esborrat en part, això sí, aquelles memòries difoses dels trenta-sis mesos de pau anteriors'. – Lamento molt haver-ho estat... – Amb la seguretat a la mirada, se n'havia apartat cansada i suada... esgotada. Ho estava prou després d'una llarga jornada d'entrenament. No semblava disposada a cedir. 'Fos el que fos el que ell buscava allà'.

Eren conscients, malgrat tot, d'haver de passar molt temps sense veure's... després d'aquell moment. 'Ell l'havia visitat sense avisar... se li havia presentat allà... i això que ella – com no feia gaire – l'havia evitat tant com havia pogut després de la seva tornada de l'espai... d'haver estat 'seva' no feia tant. I de saber que un perill els esperava en només tres anys'.

– Llavors em concediràs el combat que em vas prometre? – Dit així fins i tot aparentava ser una petició sense més. L'havia fet sospirar inconscientment amb aquella sortida.

– Només et vaig prometre que protegiria en Son Gohan – va rebatre ella àgilment. 'No creia que estiguessin fent el millor'.

– I em negaràs una baralla? – va esforçar-se a somriure obertament com era propi d'ell, i tot i que ella encara estava distreta, va atacar-la a continuació. 'Ho va fer de la manera com lluitava (en aquella època) amb en Cor Petit i en Gohan'. Limitant la seva energia al poder del seu contrincant. 'Donant-li peixet per respondre-li l'atac amb perseverança i ànim'.

S'hi havia tornat convençuda tal com ell esperava aleshores.

Era un lloc rocós com aquell... encara que la seva força no era precisament la d'en Vegeta... i el seu conat de lluita havia acabat d'una manera molt diferent.

¿Quin sentit tenia recordar-ho ara? – Em sents, Goku? – va insistir a colpejar-li la galta i també a sacsejar-lo – Recupera la consciencia, va. El món sembla tornar-te a necessitar... una vegada més...

¿Què era el que feia que la seva sola proximitat la destarotés tan escandalosament?. En el fons havia estat orgullosa de com havia sabut reaccionar al Gran Torneig... potser conscient que només la ràbia ofegada cap a l'actitud del seu germà i alguna que altra novetat de coneixement, com la història d'en Xin; havia impedit que aquell d'allò, que ara li perforava figuradament fins i tot la pell, la delatés... més davant de si mateixa que dels demés.

.

.

La primera persona que havia estat important per en Cor Petit era en Son Gohan. Ara, doncs, tot observant com en Vegeta i en Bu dirimien la seva batalla, no podia evitar tornar a pensar en allò que havia escoltat no feia gaire: en Gohan era mort... aquell monstre l'havia matat i, per fer-ho, la seva força havia de ser completament extraordinària. Espantosament enorme.

– Go... Gohan... – Havia murmurat en saber-ho, perdut en l'horror de rebre aquella informació precisament en el moment que en Vegeta lliurava aquell combat. 'Si en Gohan no havia pogut fer-hi res... ¿Hauria millorat prou el príncep per resoldre-ho ell?'.

Una vegada en Cor Petit havia donat la vida per aquell nano. 'I aquesta vegada ni tan sols se n'havia pogut assabentar més que pel comentari posterior d'un altre lluitador com en Vegeta'. Havia estat convertit en pedra mentre el fill d'en Son Goku perdia la vida.

'Com odiava no ser ja prou fort per fer-hi res, saber que d'haver-ne estat testimoni tampoc podria haver fet res ja per ajudar-lo plenament'. Recordava cada instant viscut en el passat, en l'any que l'havia entrenat per l'arribada dels saiyajins i després... cada moment en què el noi no havia dubtat en somriure-li o en buscar directament la seva complicitat... fins i tot en aquella llarga convivència d'entrenaments prop de casa seva de quan, malgrat la Xixi, esperaven els androides mentre intentaven fer-se cada dia més i més forts.

Va pensar en el Gohan més esforçat en els entrenaments, però també en el nen ploramiques que havia conegut i el nano rialler que era. 'Només els anys, l'haver hagut de créixer fent el paper quasi de pare a un seu germà, havien fet que el noi deixés de visitar-lo una vegada amb assiduïtat... i no obstant sentia encara – com havia sentit cada vegada que l'havia vist – que el vincle havia continuat allà entre ells... tan indestructible com temps enrere'.

Va aspirar aire silenciosament.

Si el monstre havia estat capaç de matar en Gohan i en Kaitoxin, com creia llavors que havia passat, potser poc podrien fer ja per salvar res d'aquell món que coneixien. 'No, no podia desanimar-se així'. D'alguna manera havien de trobar esperança... Encara podien ressuscitar el nano amb les Boles de Drac.

¿Qui li hauria dit, en els seus primers anys de vida, que la seva relació amb un noi com aquell, mig terrícola i mig guerrer de l'espai, seria algun dia prou profunda com per canviar-lo de dalt a baix?

No podia permetre's flaquejar en aquell moment... 'Sota la seva responsabilitat hi eren aquelles tres criatures que ara es miraven lluitar en Vegeta amb l'ai al cor i la seguretat, per desconeixença, que res era tan terrible'. I un d'aquells tres nens no només estava sota responsabilitat seva en aquell moment sinó que era l'altra criatura per qui donaria més que la vida: la Reiya.

La seva obligació era mantenir-se seré i amatent, esperar els fets per poder actuar de manera que no els estigués posant en perill... encara que començava a dubtar que un tipus amb la seva força, ara insuficient, hi pogués fer realment res més que no fos girar cua i marxar d'aquell indret. 'Se sentia pràcticament un covard en pensar-ho'.

Va fixar-se aleshores que la nena feia estona que ni tan sols es movia més enllà d'un metre del seu costat. A diferència dels altres dos xicots, no cridava ni animava en Vegeta amb la veu. 'Només el mirava expectant... quasi – li semblava a en Cor Petit – intentant amagar els ànims que li donava per dins'. ¿Estava enfadada amb el seu oncle? ¿Per què?.

'De ser així, si n'encertava l'estat d'ànim, alguna cosa molt estranya havia hagut de passar'. Ella l'havia adorat sempre.

– Pare... – Va escoltar aleshores que en Trunks donava un pas endavant, entre estàtic i preocupat. La situació, per en Vegeta, es complicava per moments.

.

– Au, ja n'estic fart – va dir amb aquella veu infantil en Bu – Adéu, adéu – va amenaçar-lo visiblement amb un gest de comiat quasi propi d'un nen petit, d'un pàrvol d'energia enorme i esfereïdora.

Començava a ser evident per un Vegeta ferit que seria molt difícil poder-lo abatre. I de totes maneres, no s'esperava gens el que vindria a continuació.

Davant la sorpresa de tots, fins i tot dels espectadors que en Vegeta i en Bu no veien, aquest últim va treure's un tros de carn de la panxa i va fer-lo espetegar endavant com si fos un simple xiclet. '¿Què estava passant?'.

En Vegeta va sorprendre's, però només va trontollar com a producte de la ferida que continuava tenint al braç. – Ets un paio fastigós... – va assegurar-li malgrat els esforços que feia per mantenir-se totalment dret – Què faràs, amb això?

El monstre va riure i tot i que el príncep va fer el gest d'evitar-lo, aquella carn es va convertir en una trampa enganxosa que se li va embolicar en forma de corda tova i indestructible a la vegada al voltant del tronc. 'Amb aquella mena de subjecció diabòlica, el cos d'en Vegeta estava totalment atrapat'. I ara el monstre premia més i més la seva pròpia carn rosa, arrancada anterior i completament del seu cos, al voltant del guerrer que no només s'hi ofegava ara... sinó que ja treia sang del mal que cada vegada més allò li provocava als intestins. Una cossa del monstre va fer-lo rodolar pels terres.

– Merda! – Fins i tot en Cor Petit havia sortit completament (aleshores) del seu trànsit anterior i es mirava l'escena amb el terror de veure com la vida del guerrer perillava.

En Trunks, pocs centímetres enllà, s'ho mirava horroritzat... mentre la Reiya notava el cor bategar-li més i més fort a l'interior, tot i no ser capaç de moure un sol múscul per anar endavant. Tot al contrari del que semblava disposat a fer el seu cosí.

– El matarà! – va cridar en Goten per impuls, mentre en Krilín en treia les seves pròpies conclusions. Ambdós van mirar al seu voltant buscant l'assentiment d'en Cor Petit.

– Llavors... llavors... – va titubejar el company de l'A-18 – Què els ha passat a en Goku i a en Gohan? Els ha matat? Són morts...?! Aquest monstre és horrible!

– No – va reaccionar a la contra en Goten, incrèdul i enfadat en sentir-lo, tot i la confusió de veure com en Vegeta sucumbia cada vegada més i més a la força del monstre rosat – El... El meu germà no pot morir així com així...

El rostre d'en Trunks ja era hores d'ara un poema que li indicava a en Cor Petit, sense ni tan sols haver de dir res, què era el que pensava fer.

– No... no hi vagis, Trunks! – va cridar i amb el crit fins i tot la Reiya que no tenia exactament la sensació de ser allà va mig reaccionar. 'No sabia què li havia passat pel cap al seu oncle feia estona... però ara mateix si s'enfrontava al monstre era només per una bona causa'. Va sentir-se malament amb si mateixa per saber-se tan contrariada al respecte. I va escoltar l'exclamació sencera i realment preocupada del namekià: – No en trauràs res, Trunks... Moriràs inútilment! Només aconseguiràs que el teu pare pateixi!

De la manera com aleshores en Bu colpejava un Vegeta totalment atrapat, era impossible ja contenir els sentiments i les emocions d'un nano que per primera vegada veia perdre el seu pare.

– Noooo! – va llançar-se a ajudar-lo immediatament després d'escoltar en Cor Petit l'intent d'impedir-li-ho.

– Tornaaa! – va insistir el namekià de nou, tot i que era perfectament conscient que en fer-ho el nen ja era volant a metres d'ells... cap a ple camp de batalla.

Ni tan sols en Krilín que era al costat de l'altre noiet va poder predir que seguiria el seu amic: – Trunks... Espera'm – va cridar en Goten – Vinc amb tu! – 'No estava disposat a deixar-lo sol'.

Tot i que el namekià va moure's per subjectar-lo. No va poder-li impedir anar-hi: – No hi vagis! Et destrossarà si t'hi acostes... Què t'has begut l'enteniment?

– Però en Vegeta i en Trunks, què?! Potser el meu germà també corre perill... – S'havia deixat anar amb força el fill petit d'en Goku.

– Espera! – va cridar quan ja sabia que no els podia parar... a cap dels dos.

I malgrat sentir-se un covard, en Cor Petit no es va permetre afluixar encara... va girar-se immediatament cap a la Reiya, per impedir-li (a ella sí) volar endavant.

En canvi, però, es va trobar una menuda, amb aspecte adult, d'ulls plorosos i punys tancats amb ràbia. 'Va estranyar-li que no s'hagués mogut... que, precisament aquella vegada, la nena no hagués estat impulsiva. Va tornar-li a distingir, no obstant, aquella cosa diferent a la mirada que ja li havia vist abans'.

– Hi... ha... – va tombar-se cap a ell clavant-li amb força la mirada. 'No hi havia criteri en què confiés més que amb el d'en Cor Petit'. – Creus que hi ha alguna possibilitat que guanyem el monstre?

– No.

La Reiya va acceptar aquella negació rotunda encara amb els punys tancats. – No vull que l'oncle mori...

'Aquella seguretat va sonar-los, a en Cor Petit i en Krilín que l'escoltaven, a l'afirmació d'algú que en el fons es culpava de no haver estat tan ràpida com els dos nanos'.

Però...

– Desgraciat? Desgraciat em dius?! Tu, que ho saps... Per mi aquest fet és molt important, se me'n fot en Bu i tota l'altra gentussa... – En un instant, de la pols que havia aixecat, tant la Nasu com en Xin i en Gohan van haver-se de protegir lleument amb les mans per veure-hi a través del que quasi semblava fum. En Son Goku va restar quiet, amb la mateixa mirada gèlida d'abans, escoltant-lo sense dir res. 'Ja ho havia entès'. – És un simple guerrer i m'ha superat... a mi que sóc el príncep dels superguerrers! Em va voler superar en poder... –.

Li havia escoltat dir que tant li era tot; l'havia vist atacar a la Nasu, la seva mare i la germana del seu oncle; i havia reaccionat confosa a tot allò... 'Fins aleshores havia cregut saber per què l'admirava'. Per què se sentia orgullosa de la seva raça... i havia tingut por d'estar equivocada...

– Mama – Li havia demanat – Què ha passat?

I ella s'havia agenollat per abraçar-la tot seguit en silenci. – Res... res que en Goku i en Gohan no puguin solucionar... Espero...

Però, pel que semblava i pel que deia en Krilín ara, res indicava que en Son Gohan... o en Son Goku... haguessin pogut resoldre el problema del monstre. ¿Era veritat que en Bu els havia vençut?. I llavors... ¿volia dir, com deia el guerrer humà, que eren morts?

Encara que... el seu oncle, malgrat mantenir l'aspecte estrany del Torneig, si aparentava haver tornat en si...

Va preocupar-se també per la seva mare, que malgrat haver tingut temps d'arribar-hi... no estava ja allà.

– No fèiem les coses bé, Reiya. És cert. Però... t'asseguro que, en alguna banda, d'alguna manera... malgrat ser egoistes, conqueridors i freds... podíem trobar la motivació suficient per lluitar pels nostres... – Li havia dit la Nasu prop del tatami del campionat d'arts marcials. '¿Era allò el que estava fent el seu oncle lluitar per tots ells, malgrat tots els defectes... malgrat l'odi que havia professat cap al pare d'en Gohan i en Goten?'.

– Cor Petit – va dir finalment decidida, mentre veia com en Goten i en Trunks arribaven precipitadament al costat d'un Vegeta encara pres d'aquella llefiscosa subjecció – Nosaltres també hem de fer-hi alguna cosa... el que sigui...

Era aquella reacció la que, en el fons, li havia sorgit de dins des del principi... 'Tot i que, encara un pèl remoguda per tot el que havia viscut aquell dia, havia acabat apel·lant en inici a la seva racionalitat'. O, dient-ho d'una altra manera, a la confusió que la brandava.

Mentre que en Trunks i en Goten es deixaven portar per un altre tipus d'emoció... Per la por de perdre el pare i l'ànsia d'ajudar un amic.

'Ella també havia estat prou disposada a deixar-se portar, només que havien estat sentiments contradictoris els que s'havien acumulat dins seu fins feia un moment'.

Va veure (ara) en la distància, com del primer impuls i de la sorpresa, en Trunks havia aconseguit – convertit en superguerrer– enviar lluny el monstre durant un moment.

Juntament amb en Goten estaven ja alliberant en Vegeta.

– Hem de fer alguna cosa... – va repetir a en Cor Petit, ullant com el monstre Bu tornava a acostar-se al seu oncle i als nens tot caminant, encara que havia anat a parar lluny i tenien ara uns minuts de reacció.

El namekià s'acabava d'adonar que la nena tenia raó. 'No podia ser que aquells nens arrisquessin la vida, mentre ell – un guerrer namekià que s'havia considerat algú poderós una vegada – s'ho quedava mirant amb por'.

Però, malgrat aquells pensaments, també sabia que davant d'aquella bola greixosa i rosa no hi tenia gaire res a fer.

– Segueix-me – va manar a la menuda secament – I no et separis de mi...

Era aquell to que li indicava que no se n'anaven precisament a jugar i que, malgrat totes les precaucions possibles, confiava en ella. 'Potser no movent-se d'allà li havia demostrat que podia actuar fredament com la situació meritava'.

Si ell sàpigues tot el que l'havia fet quedar parada...

Va seguir-lo, sense protestar, cap al cel. Encara sense saber, no obstant, on anaven... ja que era evident que no es dirigien ni cap al monstre ni cap a en Vegeta.

Va distingir el mag malèfic, baixet i quasi de mal veure a centímetres d'ells quan ja s'havien enlairat diversos metres en direcció als núvols.

– En Bu no té perdó – va parlar-li en Cor Petit des de l'esquena – Però tu, tu Babidí, ets el culpable de tot...

La Reiya va mantenir-se en guàrdia, tot i haver detectat ja abans que l'homenet en qüestió no en tenia pas gaire de força. 'Potser era la seva màgia el que el feia temible'.

– Hu... hi hi hi hi – va riure – Estúpids! Si em mateu no podreu tancar mai més el monstre... i ell anirà destruint el món...

Aquelles raons no aparentaven desdir gens al namekià, més seriós que mai.

– Això passarà igualment... oi que sí?

El mag va intentar avançar endavant espantat, després d'un parell d'atacs infructuosos dirigits especialment al namekià, però la Reiya no va trigar en moure's i interposar-se en el seu camí de volada al terra. 'No necessitava una ordre d'en Cor Petit per saber en què podia ajudar en aquell instant'. – Bu! Monstre Bu! – va cridar en trobar-se el pas barrat per la peculiar nena – Deixa de perdre el temps! I mata aquests inútils...

El monstre no va ser ni tan sols a temps d'escoltar-lo.

– Mor! – va exclamar el namekià, amb la capa voleiant-li a l'aire.

Amb un sol cop de mà l'havia partit per la meitat.

La Reiya va desviar la mirada, intentant evitar la incomoditat d'aquella imatge, i – refent-se'n – va fixar-se aleshores de nou en el seu oncle que s'acabava de posar dempeus ajudat per en Trunks i en Goten.

El rostre de determinació del príncep era el mateix que havia tingut en Cor Petit feia un segon. 'I encara que no ho volia del tot, va acabar per descendir i aproximar-s'hi'.

Alguna cosa en la mirada de l'home, li havia fet donar el pas finalment. 'Potser era perquè en Vegeta els havia ullat directament com si el que acabava de fer en Cor Petit li atragués especialment l'atenció'.

No era difícil, almenys per la Reiya, distingir (però) que el que li passava pel cap era realment important. De totes maneres, en aterrar, va dubtar un moment més i va fer-ho a uns metres de distància d'ell i els nens... Preferia caminar aquells metres... Mentre veia ja com en Vegeta començava a parlar amb en Trunks. ¿Què succeïa? ¿Per què tenia ara aquell mal pressentiment?.

Va mirar el seu oncle i el seu cosí mentre avançava endavant... i va notar en Cor Petit que es mantenia atent encara a diversos pams d'alçada.

– Trunks – Havia parlat en Vegeta amb el rostre totalment ensangonat de la batalla anterior – Encarrega't de la mare...

– Eh? – El noiet pèl-lila no entenia res, mentre en Goten s'ho mirava des de darrere. Els nervis van trair-lo en parlar – Que m'encarregui de la mare? Per què ho dius això, pare?

El lleuger espant en ell començava a ser ja més que evident.

– Fora. – va dir secament llavors el guerrer amb la vista fixa endavant, notant com el monstre rosat era lluny però s'hi acostava – Ben lluny d'aquí... Lluitaré tot sol amb el monstre...

– No! – En Trunks va augmentar la potència de la seva transformació de superguerrer tot esverat – Lluitarem amb tu! Si hi lluites tu sol, et matarà! Si l'ataquem tots tres, guanyarem!

– No... per molts que siguem... – va respondre ell completament seré i encara amb la vista endavant – No el podrem guanyar amb mètodes normals...

– No és veritat – va dubtar el seu fill – Som molt forts...

– Sí! – va intentar donar-li la banda en Goten que estava encara més perdut que el seu amic.

En Vegeta ni tan sols els escoltava. La Reiya va acabar-s'hi d'apropar en silenci fins a situar-s'hi només un parell de passos per darrere d'en Son Goten. 'El príncep l'havia ullat un instant abans i la nena quasi li havia endevinat un somriure de costat – en el fons gairebé afable en la mirada – abans de tornar a fixar l'atenció en el seu fill'.

Continuava sentint-se estranya al respecte.

– Trunks... – va dir-li – No t'he tornat a abraçar des de que eres un nadó... – Malgrat el gest contradit del nen, l'home va avançar un pèl endavant: – Deixa-m'ho fer ara...

Va posar-li una mà a l'esquena i va fer-lo anar matusserament cap a ell per finalment abraçar-lo a la seva manera.

– Però... – El noi, a qui en molt poques vegades s'havia acostat d'aquella forma, dubtava – Què fas pare?! No facis això, quina vergonya!

– Vés amb compte, fill! – va continuar parlant de la mateixa forma serena encara abraçant-lo. 'Estava decidit al pas que havia de donar'. Era l'única manera de desfer-se d'aquell monstre que ara els amenaçava a tots. – Trunks.

'El món podia donar-li igual... però tenia clar que la seva família no'. Li ho acabava d'ensenyar en Kakarot... malgrat que en el fons ho havia sabut des del principi. 'Arribats a aquell moment tant li era ja pensar-ho amb claredat, d'una manera o altra'.

Lamentava adonar-se'n ara que anava a morir.

El germà d'en Gohan, per la seva banda, es mantenia prudent, a uns passos de pare i fill... Aleshores, això sí, amb el dit polze a la boca de pura vergonya. 'Encara es mig abraçaven d'aquella manera en què en Vegeta havia decidit procedir'.

La Reiya havia intentat – analitzant cadascun dels gestos del seu oncle i dels nois – saber què hi passava allà, però estava també llavors una mica desconcertada.

La nena, de fet, havia vist prou clar que el seu oncle la mirava de passada una vegada més. 'No va acabar d'entendre-ho fins que va comprendre que (ell) havia deixat inconscient en Trunks feia un sol segon'. Tot i que la temptació de relacionar imatges podia ser perillosa... a la nena ni tan sols va passar-li pel cap que aquell Vegeta tingués res a veure amb el de feia un parell d'hores... aquell no era com l'atac que havia fet perillar a la seva mare.

Va escoltar queixar-se en Goten al seu costat, encara que va mantenir-se parada on era. 'Almenys un moment més'. – Què has fet, per què ho has fet això? – va protestar el fill petit d'en Son Goku instants abans de ser lleugerament colpejat ell també.

'No podia deixar que els nens s'interposessin en la seva intenció'.

La Reiya va ullar-los, inconscients com estaven, rumiant en com el seu oncle els havia agafat desprevinguts i en el per què.

Va fer un pas impensat enrere en veure'l observar-la. 'No pretenia ser la següent'.

En Vegeta va tornar a somriure de costat, irònicament, en veure-la retrocedir pausadament d'aquella manera. 'Malgrat que no era exactament igual que ella, sempre s'havia dit a si mateix que tenia el mateix condemnat caràcter que la Nasu'.

– Reiya... – va dir, encara que sabia que no acabaria exactament de sortir-se'n si li confessava ara que lamentava profundament tot el que podia haver pensat d'ell en veure'l a la tarima del Torneig. 'La mirada va intentar dir-li-ho tot'. Encara que, malgrat que allò pogués funcionar amb la seva germana, podia no fer-ho amb la petita. – Jo...

La nena va xafar-li les paraules tot i que ni tan sols les havia ja acabat de pensar. 'No havia estat un bon exemple...'.

– No vull que et moris... – va mirar-lo fixament al fons dels ulls.

I així l'afirmació va sonar fins i tot més greu del que, prèviament, havia semblat ser al cap d'en Vegeta. '¿Tan evident era el que anava a fer a continuació?'. El guerrer va tornar-li a somriure de costat.

'Era una digna filla de guerrers'. Digna filla d'en Kakarot i aquella seva germana tossuda.

– Fes-li cas a la Nasu, eh? – va acabar per dir – Ella sempre té raó... Però no cal que li diguis que ho sé... – va quasi sentir-se amb ànims de llançar aquella petita pulla, posant-li una mà al cap i col·locant-li bé una part del serrell despentinat.

La Reiya va deixar-lo fer encara mig en guàrdia, preparada per tirar-se enrere si ell intentava deixar-la inconscient com als altres dos nens. 'No li va caldre moure's'.

Era una saiyajin. Una de cap a peus com ell s'havia considerat sempre... 'A diferència dels nens, no hi havia manera humana d'edulcorar-li allò'. Principalment perquè no era just no confiar en aquell instint guerrer que ella desprenia en cada porus de la pell des de petita. 'En Trunks, amb sang humana, necessitava madurar una mica encara per poder-ho entendre'. Estava segur que ho faria... era el seu fill.

Seria un home fort i, en certa manera, savi... com havia estat aquell noi del futur que les coses de la vida li havien donat l'oportunitat de conèixer.

La tensió era, ara per ara, evident per a una Reiya que esperava que intentés noquejar-la. Però en canvi el seu oncle va aixecar la vista buscant amb la mirada un Cor Petit que descendia i s'hi dirigia.

– Vegeta – va sentir murmurar pensatiu el namekià – Per què? – Devia buscar una manera de saber per què havia deixat els nanos fora de joc. 'O potser ja ho sabia'.

Van escoltar els cants alegres d'en Bu ja a poquíssima distància: – La - la - la - ri. Lari - Lari. Lara!

'No hi havia gaire més que pogués dir ja'. – Agafa aquells dos i aneu-vos-en tan lluny com pugueu. Espavileu! Si us plau – va suavitzar el to a mesura que parlava mirant el monstre de nou – T'ho suplico, Cor Petit... –. 'Ell mai demanava les coses com un favor'. Que ho fes devia ben indicar que alguna cosa greu i diferent realment estava a punt de passar.

La Reiya va continuar-lo ullant, desterrant ja curiosament la imatge d'ell atacant la seva mare, i en canvi tenint molt present la mirada determinada que guardava en l'actualitat. 'Havia parlat bé de la seva mare... de la Nasu... per tant no l'odiava... i ¿llavors?... En el fons ho havia sabut des del principi: Havia estat tot per enfrontar-se al pare d'en Gohan...'. El que no entenia ella era per què, de tota la gent que hi havia allà, el guerrer havia hagut d'escollir com a cap de turc a la seva pròpia germana.

'Estava segur que aquell home la salvaria', va dir-se a si mateixa... Pensant de fet en què, per molt que la Nasu l'hagués atacat després, en Vegeta no havia intentat res al respecte en desfer-se'n i passar al que, evidentment, li importava de debò: enfrontar-se a en Son Goku. Tots tres, cadascun amb la seva reacció, li havien donat a entendre que el problema havia estat molt semblant al que ara passava pel seu cap. 'Era un triangle estrany que, malgrat tot, per a la Reiya, continuava sense encaixar'.

En Vegeta que, dins seu i en part, havia quedat en paus amb en Son Goku l'observava encara de reüll, abans d'acabar d'enviar en Cor Petit – i per tant també ella – lluny d'aquell terreny perillós que aviat es convertiria en la seva tomba.

– Entesos – Havia acceptat marxar el namekià. Ullant també a la Reiya abans de parlar, i ja amb un noi a cada braç. 'Devia pensar el mateix d'ella que en Vegeta, perquè malgrat tot, no va dubtar en parlar': – Saps que moriràs?

.

– Goku... – va insistir preocupada, mirant-lo murmurar quelcom inintel·ligible... probablement pel mal que li feia tot, malgrat estar inconscient.

Va notar-li l'avenir del despertar en la respiració, encara que de moment va mantenir-se a l'expectativa. No va apartar-se'n un parell de metres cap enrere fins que va ser evident que el respirar de l'home s'havia accelerat i que estava a punt d'obrir els ulls. El guerrer, llavors, encara sense notar la presència de ningú, va cercar oxigen a bocinades d'alè i va moure les mans cap als costats disposat a intentar-se aixecar.

La Nasu va contenir l'aire observant-lo, ara de genolls un tros més enllà; i no va ser fins que l'equilibri en horitzontal de l'home, al qual semblaven fer-li prou mal els ulls per no obrir-los, va trontollar, que no va decidir apropar-se.

– Nasu... – La va notar, de fet, un cop ella quasi ja l'havia subjectat pels colzes, donant-li un cop de mà per acabar d'incorporar-se de mig cos. El tacte de la saiyan havia estat subtil i ferm a la vegada, però en Goku no va aconseguir centrar-s'hi fins un instant després. 'El darrer cop d'en Vegeta l'havia deixat baldat'.

Va ser quan va poder focalitzar la mirada en la dona que ja l'havia deixat de subjectar i ara es disposava a aixecar-se avaluadora que va tenir esma per impedir-li posar-se dempeus. 'Almenys de moment'. – Com és que ets aquí? – va demanar a la fi sincer. Ella va mirar-lo mig somrient i mig atenta encara a les energies que es captaven més enllà. 'Tenia un molt mal pressentiment'.

– Me n'alegro que estiguis viu... bé mort però sa i estalvi – va girar la mirada cap a les roques de metres enllà quan va veure que ell li somreia l'acudit amb la mirada. 'De cop se li havien passat totes les ganes de ser mínimament amable... ni tan sols amb un home que era evident que havia deixat suor i sang en aquella batalla aparentment perduda'.

– No és exactament cert que no em pogués morir estant mort – va intentar no cedir espai a la serietat entre ells i, ell sí, va continuar amb aquella mitja rialla al rostre – De totes maneres, no ha estat el cas...

– Bé... – va aixecar-se ella, aquest cop d'una revolada; espolsant-se la faldilla retallada amb ganes i observant-lo fer espernecs per posar-se dret ell també. Va sospirar en adonar-se que havia d'ajudar-lo, malgrat fos el paio fort d'habitualment – He de felicitar en Vegeta? – va dir-li quan deixava que ell li passés les mans per l'espatlla i s'aixequés.

En Goku va conservar l'aire rialler sense seguir-li, però, l'evident provocació – És llarg d'explicar...

Per la mirada que li havia clavat, la Nasu estava ara segura que el seu germà tampoc havia acabat exactament de guanyar. '¿Què havia passat?'. Va voler preguntar-li-ho, malgrat que de seguida va avaluar la capacitat que tenia ell d'estar-se dret per intentar separar-se'n. Encara que hagués lluitat per mantenir-se freda al respecte, començava a fer-la respirar massa pesadament haver de tenir-lo tan a prop, de sentir-li la respiració pausada sense distàncies.

Va aspirar aire un pèl incòmode.

No era la primera vegada que estaven així en un lloc polsós com aquell, però no trobava exactament recomanable el recordar-ho aleshores: en plena explosió d'energies allà on lluitava en Vegeta i on ara podia tornar a notar el ki d'en Cor Petit.

Va deixar-lo anar de sobte. 'Encara que, de seguida, en Goku va tambalejar-se per les ferides i ella va dubtar força sobre si l'havia de tornar a ajudar a subjectar-se'.

– Crec que podré aguantar l'equilibri... – va avançar ell observant-la un moment, quasi fent-se a la idea del que ella pensava, i ja dret més o menys amb estabilitat. Una mena de gran explosió, que va fer moure amb virulència el terra i les poques roques que quedaven dempeus i els envoltaven, va acabar (però) amb la Nasu tornant a tirar endavant, més per amabilitat entre col·legues que pel que li recomanava l'interior. 'El seu somriure, encara que el moment aparentés ser el menys propici en dècades, la superava força... a la vegada que ho feia el fet que els seus sentiments – bastant malcreients – semblaven anar cap a una altra banda'.

Va intentar mantenir el cap fred, una vegada més tot i l'evident proximitat. 'Pensant en què podria haver fet moure la terra així'.

– És en Vegeta?

– No, aquest cop no. És el monstre... – va aventurar en Son Goku – Tot i que hi ha capes de la terra que de les últimes explosions han quedat malmeses per aquí... Per això, per poc o molt que facin en la distància, es mou tot així...

Les paraules d'en Goku, amb el cap quasi només un parell de centímetres sobre el seu, van fer ara que la Nasu no se sentís del tot bé amb si mateixa. Aquell no era un bon moment. 'Per què no podia parar de recordar aquell tipus de passat?'. Ell també va mirar-la com si estigués pensant alguna cosa semblant. Ambdós podien ubicar en el passat, més o menys, aquell tipus de sentiments que ara s'havien proposat ofegar. '¿Què dimonis els succeïa?'.

– En Vegeta és molt més fort ara – va reconèixer, tot i canviar de sobte el to de veu solemne per un de lleugerament divertit – Però tu també has millorat. Ho he vist abans...

– Ja... I vols dir que et podria guanyar – va negar evidentment molesta – Deus voler dir fet pols com estàs...

Xiuxiuejaven, quasi sense voler... com si així la proximitat fos menys molesta... Havien canviat totalment de tema... sense adonar-se'n.

– Només m'has deixat desafiar-te una vegada en combat – va somriure lleugerament ell: – Ja no ho recordes? –. I no obstant el que pretenia ser un acostament psíquic amistós, va resultar ser de cop i volta (amb la pregunta) una inquietant ventada de records, ara vius i poc o gens esmorteïts per l'anterior distància psicològica que almenys ella s'havia autoimposat.

– Allò... – va fer-se la forta – ... va ser només un entrenament...

L'única vegada que havien gosat entrenar junts... ¿Per què se li repetia tant aquell record just allà i llavors?. Ella sola hi havia pensat abans. 'No tenia cap sentit... per molt que el lloc s'hi assemblés...'.

Van mirar-se (doncs) una vegada més – intentant evitar la referència – en evident i quasi sonor silenci. 'Ara eren les pupil·les negres i intenses d'ambdós, la respiració dels dos, i no tant l'indret, el que els acostava a aquell instant del passat'.

'Potser la relació de temps en si havia estat més aviat casual'.

Era impossible, d'altri forma, que en Son Goku hagués fet la mateixa absurda relació entre espais que ella. 'De pols i rocs n'hi havia hagut sempre en les seves vides'. No només aleshores...

La mateixa lluita contra en Cèl·lula havia estat així... La primera vegada que s'havien vist havia estat així...

– Goku – S'hi havia acostat una vegada, en aquell instant de deu anys enrere que ara se'ls repetia a la ment, amb allò mateix a la mirada. Havia estat disposada a "no deixar-ho córrer". No almenys llavors... després, precisament, d'un efímer entrenament.

Era exactament el contrari del que en l'actualitat pretenien.

En aquell temps que havien recordat, a ell li havia costat reaccionar. Quasi una dècada enrere, en Son Goku havia actuat – en efecte – pensatiu, convencent-se del pla que havia de seguir a continuació perquè la relació entre ells dos fluís tal i com havia d'haver estat en inici.

'I tot i així, aleshores, ho havien acabat atorgant, cedint, tot (indubtablement) al país del tacte... pell amb pell'.

Estava pensant, és clar, en un combat un pèl diferent al de l'entrenament que havia mencionat ell de primeres, que ella ja havia evocat abans... 'Tot i que, en el fons, i en certa manera... aquella lluita entre cossos no era una batalla tan aliena al llenguatge d'un enfrontament guerrer'.

Possiblement, això sí, tant temps després, una mort i més de dues amenaces més tard, ells eren persones completament diferents. 'O s'ho deien'. La Nasu del present notava bategar el seu cor més fort d'allò que era possiblement normal... ¿Estava nerviosa?. El cert era que la molestava enormement estar-hi tan a prop, malgrat no saber reaccionar d'una altra manera davant les ferides físiques d'ell.

Deu anys enrere... abans de l'espai de trenta-sis mesos que havien pogut permetre's a l'espera dels androides – el primer cop que havien estat propers (íntims) en un terreny així a la Terra, i després d'un absurd entrenament que ella havia defugit per l'evident diferència de nivell – no havia estat pas la primera vegada que feien l'amor. 'Si és que d'aquell sexe confós, directe i intuïtiu se n'hi podia dir així'.

Però, en canvi, fos com fos, sí que havia estat un segon adéu que els havia costat tres anys rescabalar.

'L'enèsim comiat que no havia estat l'últim... fins poc abans que en Son Goku es morís en plena batalla contra en Cèl·lula'.

Havien estat temps en què, malgrat tot, una mà d'en Son Goku no havia pogut evitar baixar amb parsimònia càlida per la mandíbula i l'escot de la Nasu, recorrent la roba femenina fins a la cintura.

Temps diferents als d'ara. I ni tan sols era exactament pel lloc, ni pel comentari anterior, que ambdós coincidissin aleshores en un pensament així... 'Potser no era ni per casualitat'. Sens dubte havien estat molt joves. 'Perquè ara, és clar, estaven segurs d'haver-se pogut contenir... Tot i sentir que els costava respirar, ell repenjat a l'espatlla d'ella; la sang barbotejava per les seves venes amb una mena de força que preferien no reconèixer'. ¿N'estaven prou segurs?.

El fet que, per la samarreta de tires d'ella, ell apamés sense voler més pell de la que pretenia, potser havia estat també l'excusa perfecte perquè certs records fluïssin entre ells en la propera mirada. Per paradoxal que fos que, de totes les vegades, i totes les anècdotes i històries, la proximitat els portés ara a la memòria la que havia estat més física entre ambdós.

La Nasu ni tan sols volia reconèixer el que, només per la mirada fosca i la respiració d'ell, li rebotava al cap. ¿Només en quedava l'atracció d'allò seu?.

– Fes-ho. – Dempeus ell, feia tants anys, amb ella quasi abraçada al seu cos: El deixar-se portar havia estat una altra història que ara no repetirien. Aquell 'fes-ho' era el que li havia deixat anar la Nasu, de fet, en aquella ocasió recordada, tot tancant els ulls.

'Deixant-se arrossegar per les sensacions tremoloses que en Goku li oferia llavors'.

Que ell la toqués, que ja no parés ni un segon en el procés que l'havia de dur a fer-se-la seva, havia estat del poc que li havia passat pels nervis i el cervell en aquell instant de feia tant temps.

Pell contra pell. Carns i ments que només desitjaven sentir.

Eren només records.

– Goku...

– Shhtt...

Havia estat purament físic... com un combat. 'Qui sap si era per allò que els hi venia al cap...'.

No tenia sentit rememorar-ho en el present... 'Potser era que l'acostament aquell, l'actual, també era força físic...'. Ella el subjectava i ell descansava les ferides sobre les seves espatlles...

La Nasu va negar amb un petit gir de coll i va esforçar-se a obrir els ulls ben oberts després d'aquell requisi d'imatge volàtil. 'Va odiar-se a si mateixa sense ni tan sols raonar què li havia passat'.

I va haver-hi un curt però intens moment d'incomoditat, més marcat que els anteriors, just després.

¿Hauria passat el mateix – o semblant – pel cap dels dos en aquelles incòmodes dècimes de segon?. ¿Fins a quin exacte extrem?. Ella no hi volia pensar més. I, just amb aquest propòsit, s'havia intentat tirar físicament enrere llavors... apartant-se'n... Tot i que en l'últim segon havia estat conscient que l'havia de continuar subjectant, perquè havien de trobar la manera de moure's d'allà i curar-lo... Estava malferit. 'Encara que, només potser, sí que hagués pogut fer quelcom més per aguantar-se dret'.

Alguna cosa s'havia remogut a l'interior d'ell en aquell llarg moment de records i silenci. Ella semblava resistir-se a allargar el callat instant... I no obstant això, va ser en Goku qui va acabar llançant-se a una piscina que sabia buida. 'Era tan poc propi del guerrer que la Nasu va haver d'afinar l'oïda, i parar atenció, per estar mig segura que l'havia entès'.

Li acabava de parlar. Alt i clar, després de tants pensats silencis.

La Nasu duia la roba arrugada i mal posada des del moment en què s'havia oblidat de si mateixa per ajudar-lo a subjectar-se, i d'alguna manera en Son Goku va entendre clarament – en fixar-s'hi – que mort i tot la desitjava.

Era curiós... perquè durant una gran part de la seva vida, ell ni tan sols havia sabut què dimonis era desitjar algú. 'I ara que ho pensava amb una ja gens subtil claredat, resultava estar mort i completament deslligat dels plaers carnals com menjar i...'.

Continuava tenint molta gana, de totes maneres...

'I qui sap, respecte la Nasu, els records podien haver-lo traït més que el present...'.

– Ara mateix... – va dubtar ullant-la i mossegant-se (ell) el llavi un segon en prémer més la mà contra l'espatlla femenina – Ara mateix, tens sort que el teu germà m'hagi deixat el cos destrossat... – La veu, estranyament rendida (tot i que serena) d'un quasi desconegut Son Goku, va aterrar com una bomba a les seves temples. 'No havia pensat gens, en dir-ho'. L'únic normal del seu caràcter allà era l'espontaneïtat, malgrat el conformisme cansat del seu to. 'Potser era l'efecte de tota l'adrenalina que havia descarregat en la lluita i que, ara, de nou tornava a sentir a les venes... de manera subtilment diferent'. Van mirar-se, per contra, encara amb ella contrariada i amb pocs centímetres de distància, més còmplices del que a la Nasu li hauria agradat, buscant-se involuntàriament (i inconscientment) els llavis amb els ulls. – Si pogués... no crec que tingués la voluntat de deixar-te marxar enlloc... no així.

'Ell aparentava més aviat rendit, i tot i així, a ella li sonava totalment fora de lloc, molt més que el recriminar-li aquella no-salutació de feia unes hores'. Ho va pensar escèpticament, disposada a deixar-lo anar allà mateix. 'Si queia al terra malferit, què era el pitjor que li podia passar a un dels homes més forts de l'univers?'. No gran cosa probablement... 'La Nasu es negava les seves pròpies emocions'. I s'entossudia a dir-se que només sentia fredor al respecte... malgrat tot. I això que ni en un dels seus pitjors malsons se li havia acudit que ell llançaria una mena de broma com aquella.

– Sé que no em forçaries mai a res... – va intentar finalment mantenir-se ferma ella, fent veure que era tot un acudit, enrocada en la seva voluntat de persistir en la distància mental creada. ¿S'havia trastocat en Son Goku? 'Ell tenia la respiració encara rebotant-li al seu pit, i ella respirava l'olor a sang i batalla del cos masculí que era a tocar'. –... a res.

– No, però buscaria la manera de persuadir-te... – va mirar-la tan seriós i transcendental llavors que la Nasu no va notar que la subjectava (també) més fort de l'espatlla i, a aquelles alçades, del braç on se li agafava.

'En Cor Petit no s'ho mereixia'. La seva relació amb el namekià, que havia anat contra les pròpies lògiques de la raça d'ell, tampoc. Va remoure's inquieta.

¿Havia aconseguit, només amb la maleïda paraula, provocar-la així el bo d'en Son Goku?. Sentia ja aquell pessigolleig llargament oblidat, que s'assemblava només en part a d'altres sensacions viscudes cos a cos amb en Cor Petit...

'Eren emocions que en aquell moment la recorrien sencera: Sobretot allà on certs sentirs corporals costaven d'ignorar'.

.

.

– En fi... – va celebrar en Follet Tortuga, ja de nou enlairats i en direcció a Corporació Capsula on pretenien convocar el drac Shenron – No es pot negar que som un bon equip... Les hem aconseguit en un temps record! Tenim les 7 Boles de Drac!

– Síiii! – va saltar la petita Maron celebrant-ho, tot i que la seva mare va mirar desconfiadament l'antic mestre d'arts marcials. 'Per la cara que posava, no trigaria en dir o fer alguna rucada de les seves'.

Efectivament l'A-18 va bufar quan va escoltar-lo parlar a continuació: – De l'última esfera, no es pot negar que no hagi estat un rescat perfecte – va riure l'ancià, a qui només aparentava escoltar voluntàriament en Gyumao – Encara que personalment jo m'hagués estalviat la imatge del teu cul, Iamxa.

L'avió, que l'home més jove conduïa, va fins i tot trontollar molt lleugerament davant l'atordiment d'escoltar allò: – Jo... – va balbucejar avergonyit, tot i que al cap i a la fi va decidir callar. 'Ja prou reticències havia tingut en quedar-se en calçotets davant de tots, sobretot amb aquells precisos calçotets, com per haver de reconèixer que dins l'aigua havia hagut de fer algun que altre esforç per no perdre'ls pel camí i quedar-se totalment nu'. Era probable, doncs, que sí... que se li hagués vist el cul... va remugar interiorment per la incontinència verbal del mestre. 'A ell no li feia gràcia'.

En Gyumao i l'Ulong reien, aquest cop, divertits, mentre en Puar intentava apagar les burles per tota la situació en general.

Va ser, de fet, l'etern amic de l'una vegada bandit, el que va adonar-se que la Xixi, que havia estat sota l'aigua amb la Vídel, l'home i més tard el mestre, ni tan sols els mirava. '¿S'havia posat vermella... encara que fos durant uns pocs segons?'.

Un nou sotrac, aquesta vegada provocat per una força exterior molt més evident, va fer-ho moure tot, va remoure la nau i va tornar a distreure'ls a tots.

A diferència d'altres ensurts del viatge, aquesta vegada sí havia estat una explosió enorme el que els havia mogut sense eix per moments.

La Bulma que no havia parlat de feia estona, va ser qui més va creure notar-ho.

– I ara què ha passat? – va exclamar en Iamxa molest de nou – Semblava una tempesta d'aire!

– Hi deu haver hagut una explosió – S'havia posat seriós de cop i volta el mestre Mutenroshi – No gaire lluny...

La Bulma havia tingut una mena de flaix estrany, com si l'aire que de fet només havia arribat a tocar la carcassa de la nau, l'hagués acabat per travessar a ella també. ¿Què volia dir allò?

¿Per què tenia aquell mal pressentiment just llavors?. Portava ja molts minuts, i també hores, buscant una callada explicació als crims comesos per en Vegeta. Fins i tot havia fet que en Follet Tortuga li reconegués que no veia el príncep dels guerrers així des de molt el principi de saber-ne l'existència...

I ara... Ara ni tan sols podia acabar d'explicar-se per què sentia que una tempesta gelada l'acabava d'omplir per dins i cobrir del tot.

– Ve... Vegeta... – va posar-se la mà al costat d'allà on tenia el cor. 'Alguna cosa li acabava de passar'. Per algun motiu n'estava bastant segura llavors... malgrat intentar desmentir-s'ho i treure-s'ho del cap just mig minut després. 'Se sentia paranoica'.

¿Podia haver-li passat realment res?. ¿Res més terrible que el tornar-se un veritable dimoni?.

El seu rostre de preocupació va ser evident per tots els que eren a la nau. 'Tant que la Suno va moure's endavant per posar-li una mà a l'espatlla'. – Si les Boles fan la màgia que dieu... d'aquí uns minuts ja haurem ressuscitat la gent que ha mort... Tot el demés anirà bé...

La pròpia pèl-roja sabia que era un intent més aviat benintencionat de calmar els ànims, quan feia estona que no sabien què se n'havia fet dels guerrers adults ni dels nens... Ni tampoc de la Nasu i la Reiya...

El que havia explotat ara aparentava ser quasi més que el que s'esperava d'una bomba nuclear.

.

La Reiya havia vacil·lat... 'Conscient, no només per la seriositat en els rostres d'en Cor Petit i en Vegeta, que estaven a punt de viure un moment vital'.

'Havia sabut, des de feia ja uns minuts, que la intenció del seu oncle era posar-hi la vida'. Apostar-hi la vida, per guanyar el poderós monstre. 'Ella, malgrat tot el que hagués pensat abans, també volia queixar-se i intentar impedir-li-ho ara'. Encara que sabés que no en tenia cap mena d'oportunitat... i que el seu oncle li havia atorgat la responsabilitat dels adults en tota aquella història.

'Havia d'anar-se'n amb en Cor Petit'.

En Bu ja era pràcticament allà.

Amb tot el pes del que passava, la filla de la Nasu va col·locar-se al costat del namekià, fent que ell la mirés amb assentiment i notant l'ullada de reüll d'en Vegeta que ja tornava a mirar seré, però ferit, cap endavant.

– Et vull preguntar una cosa... – va dirigir-se al namekià, per estrany que fos en ell. 'Potser ja no hi havia res de què sorprendre's allà'. – Si moro, em podré trobar amb en Kakarot a l'Altre Món?

La resposta era dura. En Cor Petit ho sabia i, a sobre, hi havia la Reiya a pocs metres enllà. 'Potser demanaven massa d'ella'.

– No crec que en aquest moment serveixin de res les mentides pietoses – va ullar-la per després tornar a mirar en Vegeta que era girat cap endavant – Per tant, diré la veritat... No pot ser. Has mort molts innocents no fa pas gaire... Quan moris, desapareixerà el teu cos i l'ànima se te l'enduran a un món que no és el d'en Goku – No calia ser gaire intel·ligent per saber que aquelles notícies tampoc eren ben rebudes per la nena, que a diferència de la serenitat d'ell, premia els punys amb força quasi al límit de fer-se sang a les mans – L'ànima se t'hi purificarà, perdràs la memòria de tot això i et reencarnaràs.

'Realment no havia pensat en haver d'oblidar-ho tot'. Hi havia coses que no havia valorat de la seva vida a la Terra, que ni tan sols havia pretès oblidar...

Només podia fer-se el fort. Actuar amb serenor i fredor... com sempre. – Renoi – va somriure de costat – Quina ràbia... – va pensar un moment en el seu fill i la Bulma, però no va saber si era el més adequat per poder acabar fent allò. – Vinga – va sobreposar-se'n sense que se li notés – Molt bé. Aneu-vos-en. Espavileu-vos!

La Reiya va estar temptada de negar-se a avançar. 'Però finalment va saber que era el que esperaven d'ella... i no podia decebre'ls'. El seu oncle estava disposat a morir per algun motiu que no era només exactament la Terra... No es podia permetre comportar-se com una nena petita. 'Ella era més que una nena petita', va intentar insuflar-se els orgulls de raça... malgrat el viscut abans.

– Sí – va escoltar acceptar en Cor Petit.

I simplement va seguir-lo amb els ulls tancats. No volia mirar enrere i trobar-se la silueta del príncep.

– Oncle...

Va volar a contracor al costat d'en Cor Petit quan aquest va fer-li una darrera ullada, i de seguida va veure que en Krilín, que s'havia mantingut allunyat a les roques del principi tota aquella estona, els seguia.

En Vegeta estava ben disposat a arribar al final. I el primer que va haver de fer va ser aturar en Bu quan aquest ja intentava dirigir el seu atac als lluitadors que marxaven de l'indret.

– Un moment, monstre! – va ser més ràpid en cridar – Encarrega-te'n quan m'hagis guanyat – va desafiar-lo a continuació. I va saber exactament què havia de dir per aturar-lo: – Entesos, globus pudent?

– Moriràs en un segon – va riure el Bu.

I el príncep només va somriure de costat, amb la serenitat que portava mantenint tota l'estona en el seu rostre. – T'he estudiat prou – va dir – Vinga!

'Només lamentava no haver pogut disculpar-se amb la Nasu'. Esperava que ho entengués... 'Sabia que ho entendria...'. Com sempre...

'Com l'havia entès en Kakarot'. Va començar a acumular energia per dur el seu pla endavant. 'Venceria en Bu encara que hi deixés la vida'.

– Et faré esclatar d'una manera que ningú trobarà ni les teves engrunes – va assegurar a la bola de xiclet rosa que ja es disposava a atacar-lo. En Bu va quedar-se quiet i sorprès en sentir-lo. 'La mirada del guerrer només podia indicar que li ho deia molt seriosament'.

Va desviar la vista de costat per concentrar-se en l'últim moment que, sabia, li quedava de vida. – Adéu Bulma, Trunks... – Lamentava no només no tornar-los a veure, sinó oblidar-los. 'Aquella dona que una vegada havia considerat vulgar, aquella dona era el més semblant a un guerrer de l'espai que havia conegut en aquell planeta'. Exceptuant-ne la Nasu... i sobretot la Reiya. I a no ser per la dèbil força física de la científica... és clar. El fet era que aquella dona l'havia sabut entendre i s'havia acabat quedant dins seu... 'Havia passat més de vuit anys negant-s'ho a si mateix'. Encara que havia acabat cedint a les comoditats de la Terra en els últims temps. No ho hagués pogut reconèixer mai, sinó fos per... – Adéu, Kakarot!

Estava tranquil respecte aquella rivalitat. 'Sempre tan estúpidament noble i a vegades tanoca i, en canvi, havia acabat sabent llegir-lo a ell i a les seves complicades emocions a la perfecció'.

En certa manera, malgrat haver-lo deixat inconscient, es moriria... deixaria aquell món per sempre... i encara no l'hauria vençut. 'No com havia imaginat fer tot aquell temps'.

Va pujar d'intensitat la força i l'energia que l'envoltava, amb el propòsit d'acabar explotant i endur-se el monstre per davant...

– Nasu... – Era tan maleïdament tossuda que si la Reiya era com ella, no trigaria en ser una fantàstica lluitadora... 'Bé, tot i que una vegada més, potser era més mèrit dels gens de la nena, mèrit d'aquell poder innat que havia tingut sempre un guerrer, que ell havia cregut de segona, com en Kakarot'.

Si s'havia proposat demostrar-li que les creences i les categories saiyajins no havien tingut mai molta raó de ser... la seva germana ho havia acabat aconseguint.

Va visualitzar els rostres de la Bulma i en Trunks abans d'arribar al seu màxim potencial de força concentrat tot en aquella explosió que anava a succeir.

– Wuuoooooooooooooo! – va cridar amb totes les forces i fins més enllà de les entranyes, mil·lèsimes de segon abans de convertir-se en pols.

Tot el planeta va tremolar.

.

Ho havia explicat prou bé en Cor Petit, cel enllà, feia tan sols mig segon. 'Quan en Krilín demanava què passava i, a diferència d'ell, la Reiya s'estava callada i pensativa, quasi amb els ulls tancats de la velocitat i els punys contrets'.

El namekià temia no saber-la consolar després d'allò. 'Si es tancava en si mateixa, com seria propi de la seva mare... i del seu oncle...'.

– Què ha passat al Torneig, Reiya? – Havia acabat demanant abans.

– Ha matat molta gent, Cor Petit – Havia murmurat ella en resposta – La mare i tot ha corregut perill...

'No va deixar-la continuar llavors'. Sabia que ella mateixa n'era molt conscient ara.

– Per primer cop lluitarà pel bé dels altres – va forçar el gest de respecte i ràbia... ràbia cap a la situació... cap al malson, d'un monstre que com en Cèl·lula els tocava vèncer com fos, cap al malson que es repetia – Lluitarà pel bé dels altres...

'Per primera vegada sentia un sincer i profund respecte cap a en Vegeta'. Ja més enllà de saber que el necessitaven per la situació... o de tolerar-lo pel fet que fos el germà de la Nasu.

– I hi deixarà la vida... – va acabar la frase continuant endavant, encara amb la Reiya al costat, malgrat que aquesta se seguia sentint estranya en haver de volar lluny d'allà... deixant el germà de la seva mare enrere. 'Endevinava que en Trunks, d'estar en la seva posició, s'hagués negat a fer-ho'.

¿Hagués hagut ella de fer allò? ¿De quedar-se?. No, és clar... 'Sabia que en Vegeta li havia donat l'oportunitat d'actuar conforme la maduresa que creia que tenia...'. Fer una altra cosa, hagués estat trair-lo.

Era curiós perquè, fins i tot en aquell fet, el seu oncle i el mateix Cor Petit semblaven entendre que ella era de dret ben diferent als altres dos nanos... Com amb el tema de la força però al revés. ¿Si tots tres eren fills de guerrers... perquè d'entrada no se'ls suposava iguals en tot?.

Aquella era una pregunta que ja començava a ser recorrent dins seu. 'Per tots aparentava ser normal que, de moment, ella no pogués atrapar-los el ritme de força...'. I ara també ho era que entengués el sacrifici del príncep...

I de fet tenien raó... ho volgués o no... d'alguna manera: ho entenia.

De sobte tot va moure's al seu voltant en una gran explosió just on havia estat en Vegeta fins llavors, ja a diversos quilòmetres darrere seu.

El cel s'havia il·luminat estranyament i un fort vent els havia empès enrere amb intensitat.

'En aquell punt s'acabava la vida d'en Vegeta'.

.

.

– Què ha estat això? – va revoltar-se contra si en notar com l'energia d'en Vegeta es fonia després d'una gran explosió. 'Juraria que havien deixat de lluitar feia ja minuts quan, de sobte, l'energia del seu germà s'havia fet més i més evident... fins a desfer-se com la pólvora d'un enorme foc artificial'.

El rostre d'en Son Goku va mantenir la rigorositat d'haver captat una mala notícia fins al punt que quasi va prémer-li el braç esquerre per evitar que anés enlloc. 'Hagués passat, el que hagués passat... era evident que hi arribarien tard'.

Despentinada com estava, malgrat la cua, i descalça, la Nasu va quasi tremolar quan ell li va confirmar el que ella acabava ja de captar.

– Espera... crec que... torno a captar l'energia del monstre Bu... però la d'en Vegeta no... – va mirar enlaire cap al lloc de l'explosió – Espero que no sigui mort!

Assegurant-se que s'aguantés dempeus en fer el primer pas enrere, ella va deixar-lo anar per recollir una bossa que ja havia vist al terra abans... Es mostrava evidentment pensativa.

En Son Goku, intentant ara mantenir l'equilibri, amb una mà a la nuca que li feia un mal de mil dimonis, va reconèixer de seguida què era el que subjectava: - És clar... en Vegeta s'ha menjat l'última mongeta màgica... M'ha atacat per deixar-me inconscient i se n'ha anat a lluitar amb un Bu...

– Ell sol, evidentment – va fer la Nasu pensativa com si fos molt evident, analitzant la conveniència o no de tornar-lo a ajudar a subjectar-se. 'Va decidir que no, com havia pensat abans: el pitjor que podia passar era que trontollés enrere...'. Malferit o no continuava sent el lluitador fort de sempre.

Havia intentat mantenir una altra actitud. Però li era impossible fer-ho d'una altra manera. 'Tot i que ara totes les seves preocupacions es tornessin a centrar en el que acabava de passar més enllà'.

– La Reiya i en Cor Petit eren allà... – va evitar mirar-li ara fins i tot el gest del rostre. 'Ell, sabent-ho, va assentir igualment'.

– No noto l'energia d'en Son Gohan – va dir-li – Però fixa-t'hi... sí hi ha les energies d'en Krilín, en Cor Petit i la petita... són vius. Ells ens poden explicar què deu haver passat...

– No sé per què però hi ha hagut una estona que les seves energies, les d'ells, tampoc es notaven – va aventurar – I si hagués passat una cosa semblant ara? Almenys a en Son Gohan...

– No – va negar l'home, que tot i així es mantenia seré – En Krilín i en Cor Petit s'havien convertit en pedra... En Gohan pot ser que sigui...

A la Nasu la mirada li ho va dir tot.

.

.

– Krilín – aventurava en Cor Petit just llavors – porta aquests dos a casa... Jo em quedaré aquí i intentaré descobrir què ha passat...

– Cor Petit... – Havia protestat la Reiya de seguida que havia endevinat quin era el seu paper.

– Acompanya'ls tu també – No li havia donat pas a possibles queixes – Heu d'explicar què ha passat. A en Goku no ho sé... Però en Gohan... – va empassar saliva per dir-ho – Em sembla que... que l'ha mort el monstre Bu. Així m'ho han dit... – va resumir tot i que per ser exactes li ho havia sentit reclamar al mateix Bu – M'ho ha dit en Vegeta...

– Però...

Malgrat la insistència de la nena, el namekià havia marxat per si sol a analitzar els danys que havia causat l'explosió d'en Vegeta... i en Krilín s'havia quedat allà palplantat... amb els dos nens, un a cada braç, i la mirada perduda.

– No... no pot ser... en Gohan i tot... Com els ho podré dir?

La Reiya va mirar-lo reflexiva un instant. 'No es creia que un sol monstre hagués pogut causar tot aquell desastre'. I no acabava de processar què volia dir que efectivament ara en Vegeta... i també en Gohan... fossin morts.

No almenys del tot.

Una idea va ficar-se-li al cap de sobte. – La mare estarà bé, oi?! Venia davant meu... no entenc per què no ha arribat on éreu abans que jo...

'En Krilín ja ni tan sols sabia què dir'. – En realitat... si el monstre era quí... Què pot haver-li passat? Estigues tranquil·la... – va titubejar, animant-la a continuar en direcció a casa dels nois. – En Cor Petit ja ens atraparà... anem-hi anant, va. Potser la Nasu és allà...

.

– Ja ho entenc... – va examinar el terreny en Cor Petit – Si l'hagués ferit superficialment, en Bu hauria ressuscitat... per això el volia destruir del tot. Encara que hagués de sacrificar el propi cos...

No tot aniria com ara s'imaginava.

Per començar, perquè malgrat que l'havia partit per la meitat, en Babidí continuava allà... moribund però respirant...

¿Quina mena de condemnada protecció havia fet servir?

I a sobre, tot i que es bellugava, ni tan sols havia tingut la oportunitat de rematar-lo... Els trossos d'en Bu, enganxant-se uns a d'altres, l'havien espantat bastant més...

'Terrible com era tot allò, només havia pogut fugir'.

– Correu! – Havia exclamat en arribar de nou a l'alçada d'en Krilín i la Reiya – Aquell monstre... no és mort!

– Com?!

– El monstre Bu no és mort? – S'havia resistit a creure's la nena, que com en Krilín havia quedat parada a l'aire en veure'l tornar tan precipitadament – Així... així... l'oncle ha mort inútilment...?!

– Sembla mentida... – Havia sospirat l'humà...

– Ja en parlarem... – S'havia apressat a donar-los més pressa en Cor Petit – Aquesta zona és perillosa... Ens hem d'endur els nanos al Palau de Déu...

Ja la simple expressió havia fet pujar la mosca al nas a la Reiya. ¿Als nanos?. Però el que va seguir va empitjorar la impressió que se n'acabava d'endur la menuda.

– Aquests nois... – va mirar-se'ls prement les dents quan ja en Krilín li havia cedit de nou el gest de subjectar-los – Aquests dos nois són els nostres únics punts d'esperança...! Petita, però esperança després de tot...

Mentre tornaven a engegar el pas, aquesta vegada cap al Palau de Déu, la Reiya va limitar-se a volar en silenci al costat del namekià.

Al seu interior hi bullien vàries idees. '¿Per què si era prou bona per entendre que el seu oncle s'havia matat inútilment, no ho era per poder fer res al respecte?'.

¿Què fallava en ella, que funcionés tan bé en el seu cosí i l'altre nen?. ¿Serien sempre més forts?. 'Tot i que el cor li demanava protestar, va preferir fer-se la forta i fingir que el darrer comentari no li importava gaire gens'.

De totes maneres, creia haver entès algun dels errors del seu tiet... Estava orgullosa de ser una saiyajin... però no a aquell preu... 'No al preu que, al seu parer, en Vegeta havia pagat al Gran Torneig d'Arts Marcials... malgrat que els veritables afectats havien estat d'altres'.

¿En quin moment ho havia entès del tot, o creia fer-ho?.

Havien volat a continuació fins al Palau de Déu, només parant-se una mil·lèsima de segon davant de la torre d'en Mixet Murri. 'En Krilín tenia l'esperança de trobar-hi més mongetes màgiques, però en Iajirobai aviat els havia recordat que ja li havien donat les tres últimes a en Son Goku'. En Karin, en canvi, només havia observat la seriositat d'en Cor Petit amb total parquedat.

La Reiya ni tan sols havia parlat en tota aquella estona.

– Ei, i aquests noiets, que estan malferits? – Havien demanat en Dende i en Popo de seguida que els havien vist arribar. 'Hores d'ara en Dende ja havia captat tot el que realment passava allà baix a la Terra'. I en aquell instant, després d'assegurar-se que estava prou segur del que havia passat i que coincidia bastant amb en Cor Petit, havia manat a en Popo que fes descansar ambdós marrecs a l'interior de Palau.

Ell, en Krilín, en Cor Petit i una Reiya estranyament silenciosa i pensativa s'havien quedat a l'exterior sense saber quin havia de ser exactament el següent pas.

– No teniu gana? – Els havia ofert en Popo després. – Aviat serà hora de sopar...

Respecte en Bu, en Dende ho tenia prou clar: – Un esperit carregat d'odi creix i creix... –. El que no sabia era que podria passar ara que continuava viu – Què passarà a la Terra, Cor Petit?

– Com vols que ho sàpiga, si tu que ets el Déu d'aquest planeta, no ho sap?

La situació era desencoratjadora. I ni tan sols la filla de la Nasu tenia gana, com acostumava, en aquella ocasió...

– Alguna cosa sí que menjarem, no? – En notar-la absent, havia intentat treure-la del seu particular trànsit en Krilín.

– I la mare? – Havia insistit ella com si no l'hagués escoltat – Notes l'energia de la mare, Dende?

La pregunta havia atret l'atenció d'en Cor Petit que, de fet, sí havia escoltat que demanava per ella en arribar allà on eren ells feia una estona... però que fins ara no queia en què – llavors – tot allò devia voler dir que no l'havia obeït en absolut. 'No s'havia quedat on era'.

Una altra pregunta els rondava pel cap: – Dende, que se n'ha fet d'en Goku, que ho saps? – Havia preguntat en Krilín nerviós.

– No cal que patiu – Havia avançat no obstant el Déu – No morirà dos cops... però també és veritat que abans, després de la lluita contra en Vegeta, ha quedat molt mal ferit...

'Pel poc que havia dit la Reiya, imaginaven aleshores com havien arribat a lluitar aquells dos...'.

– Hi hauríem d'anar?

– Vindrà... – Havia estat l'únic que havia pronunciat en Dende, mentre en Popo els empenyia endins perquè mengessin alguna cosa – Tu també Cor Petit, entra i beu alguna cosa... Quedeu-vos a esperar que els nens despertin...

En Cor Petit s'havia concentrat per sentir l'energia d'en Son Goku i on es trobava, però aviat una altra força l'havia distret completament... 'En Kaitoxin també era viu?! Tal i com l'havia notat, ho havia deixat de fer segons després...'.

.

.

– En Cor Petit i en Krilín són vius. I la Reiya. – Havia acabat per dir en Son Goku en aquell moment en què intentava entendre per què l'energia del seu fill, com la d'en Vegeta, no era enlloc – Ja tornen a ser al Palau de Déu.

'Era clar que si volien saber alguna cosa del que havia passat, només podien resoldre-ho anant-hi'.

– D'acord, doncs – Havia acceptat ella, encara una mica dubitativa. – Creus que podràs teletransportar-nos? – Havia de tenir la seva filla davant ja per assegurar-se que estava veritablement bé. 'No li havia fet gens de cas quan li havia demanat que es quedés amb la Bulma i companyia'. No és que li fes gaire il·lusió tornar a apropar-se d'aquella manera a en Son Goku.

– Agafa'm del braç – va ser breu ell. – Serà un instant...

'Probablement ambdós fossin conscients ara, asserenats per les circumstàncies, que la càrrega física entre si havia estat massa forta feia uns moments'.

'En certa manera, i pensant-ho bé, la Nasu s'esforçava en sentir-se alleujada pel fet que finalment tot allò que li havia passat pel cap, i que d'alguna manera havia endevinat i sabut en ell, només fos una qüestió física'. ¿Ho era?

Preferia pensar que sí. Eren prou adults per evitar un simple problema com aquell.

En Goku va posar-se dos dits al front per tal de realitzar el canvi de lloc instantani. I la Nasu va fer el que ell li havia dit, posar una mà al seu braç esquerre, quasi sense pressionar gens la pell que amb prou feines tocava.

En un obrir i tancar d'ulls va sentir com l'estómac se li comprimia i finalment era ja en un altre lloc. 'On havia viscut tot aquell temps'.

.

.

La Bulma, amb aquell mocador groc al coll i el vistós i ajustat vestit vermell, gairebé havia perdut joventut en les seves faccions en aquelles poques hores que portava capficada, primer en les accions d'en Vegeta i després en aquell mal pressentiment.

Va cordar-se bé les botes grogues en saltar de l'avió, una vegada que ja havien arribat a Corporació Capsula. 'Es disposarien a continuació a demanar el desig pel qual podria ressuscitar la gent que havia matat el seu company'.

No es volia ni imaginar que s'hagués pogut tornar com quan va arribar a la Terra...

– Ens hi posem ja? – va somriure-li en Iamxa observant com les set boles brillaven intermitentment en estar de nou juntes.

.

.

– Quan es despertaran aquests vailets? – van sortir, després de menjar alguna cosa, altre cop a l'exterior de la plataforma: amb en Dende i en Popo d'acompanyants. 'No havien aconseguit motivar la gana... de cap de les maneres'.

– M'imagino que encara dormiran una hora o així – Havia avançat en Cor Petit.

En una situació així, en Krilín acabava de decidir demanar a en Dende de poder portar la seva família cap allà.

– No està gaire bé, oi, que només vulgui salvar els nostre amics? – S'havia qüestionat després... pensant en fer-se'n enrere.

De totes maneres, en Dende tenia raó i en Cor Petit li hi donava suport: – En aquests moments encara existeix la Terra gràcies a vosaltres – va dir el jove Déu – Trobo que, al cap i a la fi, us ho prou mereixeu...

En Krilín havia estat a punt de marxar volant per avisar-los... sinó fos perquè... de seguida havien notat aquella energia... just allà.

'No estava sol'.

– Mama! – A la Reiya, en saber-la allà, gairebé va semblar oblidar-se-li qualsevol cabòria. Per moments va deixar anar un somriure i va córrer endavant, mentre en Krilín i en Cor Petit s'unien en aquell camí, just cap a la banda contrària de la plataforma on eren, amb més dubtes que certeses.

– Hola! – va ser en Son Goku el primer en saludar, mentre la dona se n'apartava. 'Només calia conèixer mínimament aquella tècnica d'en Son Goku per saber que, aquella distància que ara ella pretenia, havia estat impossible un segon abans'.

Els crits d'alegria d'en Krilín, van evitar que hagués de fer res més que agafar la Reiya per les espatlles, en una abraçada subtil, i mirar breument a en Cor Petit que s'hi apropava.

– Goku! Però si és en Goku! Ets viu... – va pensar que cometia el mateix error que ella havia ressaltat abans, encara que les circumstàncies no deixaven ja molt espai per a bromes. 'En Son Goku no era viu, però sí: continuava allà amb ells'. De moment... – Ostres, però estàs molt ferit, eh?! – Havia insistit el millor amic del guerrer. Mentre en Dende els avançava i s'oferia a curar-lo.

– Tu estàs bé, Nasu? – va escoltar la veu d'en Cor Petit, i sense saber per què la saiyajin va evitar-li un instant la mirada fins que va saber que, aquella actitud seva, era encara pitjor. El namekià devia saber prou bé part del que li rondava pel cap... 'Sobretot si continuava evitant-lo per moments... En comptes de demanar-li, ella a ell, si estava bé...'. Al cap i a la fi, fins que el desmai d'en Son Goku a mans d'en Vegeta, li havia fet canviar el rumb, havia temut prou per la seva integritat.

'I si no se n'havia preocupat després era perquè li havia notat l'energia del tot estable...', va dir-se a si mateixa mirant-lo i acostant-se-li a la fi. – Sí... Només he... Després que en Vegeta insistís a lluitar-hi al Gran Torneig... Bé, venia cap a vosaltres, quan me n'he adonat que probablement havia quedat inconscient... o pitjor... –. 'No, buscar una excusa tampoc era el que havia de fer': – En Vegeta...

La Reiya no li havia deixat acabar ni tan sols la frase, modificant així la seva sèrie de pensaments. – L'oncle és mort, mare...

La notícia, tot i que temuda, va colpir de dret el pit de la Nasu que no va poder evitar girar el cap ara per buscar l'assentiment d'en Son Goku, a qui en Dende es disposava a acabar de curar. – Asseu-te aquí, va – va convidar-lo el mateix Déu conduïnt-lo cap a les escales, per arribar millor a les nafres i ferides del seu tors. 'Mentre la princesa saiyajin encara atenia palplantada la seguretat que la Reiya tenia en aquella afirmació'.

– Què ha passat?

– Ara us ho expliquem – Havia insistit però en Dende – Estàs millor Goku? Podem arreglar-te la roba en un moment... Eh, Cor Petit? –.

Era només qüestió de màgia.

La Nasu va notar com el namekià es preguntava què n'havia estat d'una part de la seva faldilla, si no havia lluitat. Però va moure's uns metres encara capficada en el seu germà. 'No se'n feia a la idea'. – Així... – va qüestionar-se – Ha estat aquell monstre?

– En Kaitoxin ens havia avisat – va començar a parlar aleshores totalment seriós i preocupat en Cor Petit – No ens podem imaginar la força que té en Bu. Si no fem res per evitar-ho no només moriran els terrícoles, sinó els altres éssers vius de l'univers...

'En Vegeta és mort...', no es podia evitar repetir la Nasu, però. 'Mort'. Va deixar-se caure també a les escales, a un parell de metres d'on en Dende havia fet asseure en Son Goku. 'No volia enfonsar-se... però notava que aviat ja no podria més'.

El seu germà no podia ser mort... No per un estúpid monstre. A en Vegeta aquells reptes el motivaven a progressar... no es permetria deixar-hi la pell. 'No, oi?'.

En Son Goku només escoltava.

– I en Son Gohan? – va gosar preguntar la Nasu aleshores, buscant el que temia que es trobaria en la mirada d'en Cor Petit – Merda...

'No feia falta explicar gaire cosa més per imaginar que eren morts'.

– En Gohan ha mort a mans del monstre – va relatar en Cor Petit allò que havia sentit dir a en Vegeta – I en Kaitoxin... la seva energia era molt dèbil... amb prou feines s'ha notat un instant abans... i ara ja fa estona que no se sent en absolut...

En Goku va prémer els punys, encara assegut, en acabar de fer-se'n a la idea. – Desgraciat... – va sentir prou ràbia dins seu, encara que va procurar pensar amb serenitat què era el que hi podien fer – Quina mala sort... així... en Gohan i en Kaitoxin... en Vegeta i tot ha mort...

– Però... – va intentar intercedir en Krilín amb una mica d'optimisme. 'Aferrant-se a qualsevol cosa per pensar en una sortida'. – Però... dins de la desgràcia, sort que tu, Goku... encara ets viu... Ets l'únic que pots guanyar el monstre Bu!

Davant del silenci del seu amic, i de l'espera callada d'en Cor Petit, la Nasu va tornar a alçar la vista, ara acostant la Reiya a ella tot tibant-la d'una mà, i va mirar-se el panorama. 'En Son Goku no aparentava pensar el mateix que l'humà'.

La seva mateixa veu li ho va confirmar: – Et diré la veritat... – va ser breu i reflexiu en pronunciar-se – Jo tampoc el puc guanyar...

En Krilín s'havia espantat i tot en sentir-li-ho dir: – ... Entre en Vegeta i jo no hi havia tanta diferència de força... En Vegeta ha donat la vida per guanyar-lo i el monstre s'ha quedat tan fresc... Perdoneu però no el podria guanyar.

Alguna cosa en el to de veu del saiyajin inquietava la Nasu aleshores. I no precisament per què digués que no podia vèncer en Bu. 'Tal i com explicava ell, era d'una lògica indiscutible'. O així pintava...

– Quina ràbia – va prémer els punys llavors amb una altra idea a la ment i en Krilín al costat completament desanimat – Si en Vegeta o en Gohan, almenys un dels dos, fos viu... Podríem fer alguna cosa...

'Allò sí que no aparentava ser gens lògic'. Ni tan sols junts podrien...

Però la idea d'en Son Goku semblava fixa en alguna cosa: – No... no em refereixo a lluitar-hi tots junts però per separat... – Havia dit sense que ningú l'entengués exactament. La Nasu que havia sentit alguna cosa clavar-se-li dins i tot en escoltar parlar de nou d'un Vegeta mort... va tornar a prestar-li atenció. 'Fins i tot el to de veu del guerrer s'havia reactivat amb allò'. – Utilitzaríem la fusió...

'En Dende sí sabia exactament a què es referia'. A en Goku l'hi havien explicat uns metamoresos a l'Altre Món i no tenia res a veure amb l'assimilació dels namekians ni amb cap altra tècnica que ell hagués conegut abans.

La princesa saiyajin, altri cop amb el cap baix i la mirada plataforma enllà, va notar-li l'entusiasme en aixecar-se de les escales d'una revolada per explicar-se amb més detall.

'Ella s'hi va quedar, escoltant-lo en silenci'.

Mentalment buscava també una solució, sobretot entre les propostes que feien els altres. 'Després d'en Goku, el que més parlava ara mateix era en Krilín que, de seguida que havien mencionat una mínima possibilitat de sortir-se'n, havia recuperat fins i tot el color'.

¿Hi havia esperança?.

La fusió de Metamor, aquella tècnica en concret, es podia fer sempre que hi hagués dues persones amb la mateixa força i característiques semblants del cos.

I allò els descartava a tots plegats. A ella concretament perquè el seu gènere no li atorgava exactament unes característiques semblants a les de ningú d'allà... 'Encara que... bé... tampoc se li havia acudit proposar-ho... Fos com fos, amb l'únic amb qui estava igualada en força era amb en Cor Petit'. La primera idea havia estat, de fet, fer la fusió amb en Vegeta o en Gohan, sumant-hi en Goku quan aquest últim tornés a l'Altre Món... però com que després que se li acabessin les vint-i-quatre hores allà, ell no podia tornar a la Terra, allò quedava absolutament descartat. També perquè en Vegeta probablement no seria pas al mateix lloc del més enllà que en Son Gohan.

En Popo havia tingut una gran idea després de tot: – I els que dormen allà dins? En Goten i en Trunks tenen més o menys la mateixa força i la mateixa mida. No es podrien fusionar?

Després d'un instant d'astorament, el crit d'alegria d'en Goku havia estat immens. 'Sí, aquella era la solució'. I a més era una solució justa... lluitarien pel món les noves generacions...

'No a tothom li entusiasmava tant aquella mateixa idea'.

– Molt bé, senyor Popo – va cridar en Goku amb un somriure d'orella a orella, i per moments deixant mig de banda el gran pes de tot el que havia passat – És clar! Hi havia aquesta possibilitat!

Tot estava ara clar.

– Cor Petit! Dedicaré el temps que em queda a ensenyar-los la tècnica de la fusió però no n'hi haurà prou – va explicar-se amb gests dempeus – Després continua'ls entrenant tu...

– Està bé, entesos!

En Krilín va fer espetegar els dits amb ànims. 'Tornava a ser clarament optimista'. – Bona pensada, podem tornar a tenir esperança! Aquests dos nanos ho faran!

La Nasu que era l'única que encara els mirava asseguda, s'havia adonat de seguida del gest que la seva filla havia fet just al seu costat. 'De fet li havia defugit de feia ja uns segons aquella mà que li subjectava abans'. – Reiya...

– Me'n vaig dins...

'Sabia què li passava'.

– Què...? – va preguntar perdut en Krilín en veure marxar la petita, de cop i volta, palau enllà, i en contemplar com la Nasu s'aixecava d'on era just després.

La saiyan només va fer-li una mirada d'evidència abans d'ullar en Cor Petit amb serietat i disculpar-se amb un mig somriure: – Ja hi parlo jo...

– Però què li passa? – Havia insistit l'humà.

– A tu què et sembla? – Quasi havia fet broma ella, tot i estar-hi lleument preocupada. 'No volia que la Reiya es capfiqués amb una cosa així... no quan hauria d'estar lamentant les pèrdues que havien tingut... No volia que algun dia acabés seguint els passos d'en Vegeta'.

I menys per unes circumstàncies que ella ni coneixia.

En Krilín se'n va adonar llavors, tot i que igualment va dubtar: – Però si ha estat en Cor Petit qui ha dit abans que aquells dos nanos eren la nostra última esperança... i no s'havia enfadat...

– N'esteu segurs? – va fer comprensiva la Nasu, ara però dirigint-se més que res a en Cor Petit. 'Aquella mirada compartida els descobria que – bé, com coneixien la Reiya – només les presses del moment podien haver fet que el namekià no captés el sentir de la xica en un primer instant'.

La comparació amb en Trunks i en Goten començava a molestar-la profundament.

En Goku se'ls havia mirat des d'allà on era... encara que per moments, i com al principi del Torneig, s'havia sentit molt llunyà del coneixement mutu que hi havia entre en Cor Petit i la Nasu quan es tractava de la petita.

Va mig somriure en comprendre què era el que passava pel cap d'aquella menuda que era filla seva... i neboda d'en Vegeta. 'En un futur no li costaria gens arribar a aquell nivell que desitjava...'. Però, és clar, li costava més... 'Ni en Vegeta ni ell... ni la Nasu... no havien pogut ni tan sols imaginar convertir-se en superguerrers... no quan només eren canalla com ella'.

– Hi vaig... – va disculpar-se la princesa dels guerrers, girant cua i seguint la seva filla. 'Tenien més d'una cosa a parlar... o no'. ¿Què se suposava que havia de dir-li?.

Va marxar, descalça com anava, passadís enllà.

– De totes maneres... Em sembla que en Trunks i en Goten trigaran bastant abans que no perfeccionin la tècnica... – va raonar en Cor Petit que, malgrat que havia pensat també en què els tocaria dir a la Reiya en aquelles circumstàncies, tornava a estar centrat ara en l'amenaça que els ocupava. – Potser aleshores el monstre Bu ja haurà mort molta gent més... Potser hi haurà una matança o desapareixerà la Terra... però ho hem d'intentar.

– Encara que hi hagués una matança – Estava totalment convençut en Son Goku – Si vosaltres sobrevisquéssiu i tinguéssiu les Boles de Drac, ho podríeu resoldre... crec.

Acte seguit, abans que en Krilín es disposés de nou a buscar els seus amics i la seva família, s'havia fet tot fosc.

Aquell canvi del cel, poc després de mitja tarda, només podia significar una cosa.

– Ja ho sé! – va adonar-se'n en Goku – En Vegeta ha mort molta gent! Ha de ser la Bulma que vol tornar-los-hi la vida.

– No ho ha de fer! – va alertar-los en Dende – Si ho fa... fins d'aquí un any no podreu demanar-li cap més desig.

'Trobar l'energia de la Bulma era complicadíssim, però en Son Goku va disposar-se a fer-ho'. S'hi apareixeria amb el canvi de lloc instantani i els hi ho impediria.

.

– Reiya...

La Nasu a l'interior de Palau també acabava d'adonar-se'n que ara a fora tot era fosc.

.

– A veure... – va dubtar la Bulma en el darrer instant – Com ho puc dir...?

– Fem-ho més fàcil! – va resoldre en Iamxa de seguida – Drac Shenron, fes ressuscitar tota la gent que ha mort avui... Eeeii, tret dels dolents! Està bé, no?!

– Gràcies! – va assentir la científica que esperava apagar així tot el que li rondava al cap després de l'acció d'en Vegeta... – gràcies!

La Vídel i la Suno estaven completament astorades davant la majestuositat del drac. I la Maron no es decidia entre l'admiració i el plor més sincer i espantat.

– Bé, primer desig concedit – va resoldre en Shenron – Dieu el segon.

Va ser aleshores quan els va aparèixer en Son Goku davant per sorpresa.

– Goku! – va cridar la Xixi amb desconcert. I darrere d'ella tots els altres van mirar-lo parats.

– Nooo... No hi he estat a temps!

Per sort es podia comunicar encara mentalment amb en Dende per demanar-li alguna mena de solució. 'Si no gastaven tots els desitjos en aquell moment, podien acabar de demanar el que mancava al cap de quatre mesos... quan les Boles de Drac, en aquell cas, ja tornarien a funcionar'.

Havia estat fàcil acomiadar temporalment el drac i no tant donar les pertinents explicacions als seus amics.

– Per què ho has fet, Goku? – va queixar-se en Iamxa, fins i tot abans que la Xixi tragués de dins tot el que tenia per dir-li (de feia estona) al seu marit. O quasi tot, com a mínim. – Què passa?

– Goku, on has estat tu, eh? – va cridar de cop i volta la Xixi en recuperar l'esma – I on són en Son Gohan i en Son Goten?

'No podia explicar-li allà'. Era millor que els portés a tots plegats al Palau de Déu primer.

– Us he de portar primer a tots al Palau de Déu. Confieu en mi. – va intentar calmar-la quan ja s'hi acostava feta una fura – Ja us ho explicaré allà...

.

.

– He escoltat aquesta història abans. Sé que vas insistir, però, per prendre algunes mesures excepcionals sobre la marxa – va acceptar en Kibito sense immutar-se.

– Res de l'altre món.

Al cap de llargs minuts, en Kaitoxin i un Kibito, que de cop i volta havia ressuscitat i encara no s'explicava com, eren al planeta dels Déus de Déus... i no estaven sols.

Hi havien dut en Son Gohan, que ara entrenava més enllà. En Xin l'havia trobat amb feines quan a la Terra havia estat del tot malferit. Després el mateix Kibito, viu per art d'alguna màgia que en principi no s'explicaven, els havia acabat curant als dos...

.