Promeses que mai vam voler complir

by LilaNox

– Recordeu – Va saltar l'Ulong. – La Baba ens va dir que algú l'esperava en un lloc llunyà!–. La història de tres ànimes valentes que van lluitar per salvar el món. "Pots enamorar-te de dos homes tan diferents?" OC

50. Capítol 49 Les mentides que ens diríem

Capítol 49. Les mentides que ens diríem

– Reiya...

– Què? – va mal contestar ella, movent-se cap a un dels extrems del passadís on la seva mare l'havia atrapat. – Estic bé...

– N'estàs segura? – va preguntar tranquil·la, sense pressionar... només esperant que la nena s'hi sincerés. – Sé que no és fàcil...

La nena va girar-se entre molesta i continguda. – És clar que és fàcil – va arrufar el nas gens decidida a cedir – Ells són forts, una esperança per tots... i jo no sóc prou forta.

– No ho diguis això...

– I com en diries – va mig revoltar-se contra si mateixa, prement els punys i estrenyent la mirada en preguntar-li-ho: – Com en diries de no poder-me convertir en superguerrer...?! Per ells sí que ho és de fàcil!

– Però és que... – Arribats a aquell moment dir-li el per què per ella no ho era tan de senzill, era la cosa precisament més complicada que la Nasu es podia imaginar. 'No, no ho podia fer'.

– No és just... No fa pas tant que en Trunks va començar a entrenar-se seriosament amb l'oncle... però ho va aconseguir abans i tot... Si ho va fer jugant amb aquell altre nen! En Son Goten... – va queixar-se un moment, penedint-se després d'haver estat tan oberta amb sa mare i girant-li l'esquena amb renovada contenció. – Jo m'he entrenat molt... amb tu i en Cor Petit... Sóc una inútil!

– Reiya!

'Ni tan sols haurien d'estar tenint aquella discussió'. En Vegeta no feia pas res que havia mort i ella, la Nasu, encara ni tan sols se n'havia pogut fer a la idea. Estava segura que, quan la Reiya ho pensés, també veuria que no podia seguir fent veure que n'obviava el dolor.

Enmig d'aquella discussió s'havia fet fosc i la Nasu sabia que allò només podia voler dir que algú havia convocat el drac...

– Mare, jo...

Ella va mirar-la fixament.

– No ho tornis a dir ni en broma que ets... – va negar amb el cap – Ets fantàstica, Reiya. I seràs immensament forta... ho duus a la sang, m'escoltes? Només necessites continuar esforçant-hi i...

– Però per què, eh? – va revoltar-s'hi de nou, subjectant-se amb ímpetu la faldilla blanca que duia per sobre les malles curtes i negres – Per què jo m'hi he d'esforçar tant i, en canvi... ells...?!

La veu d'en Cor Petit va interrompre-les tot seguit.

'En Son Goku ja havia marxat a la recerca de la Bulma, i de la resta dels seus amics, per tal d'impedir que esgotessin els desitjos del drac abans d'hora'. I el namekià havia entrat expressament per trobar-les.

'Li devia aquella conversa a la menuda'. I se la devia respecte la Nasu.

– Ells són ara la nostra esperança, Reiya... però quan això hagi passat, algun dia tu també ho seràs...

La menuda va mirar-lo desconfiada. – Costa molt poc de dir això. Vosaltres sou... sou forts... Tu, mama, et pots convertir en superguerrer. Però jo...

– Tu tens 7 anys... encara no... – va interrompre'ls la Nasu, amb el to suau, posant una mà a l'espatlla dreta de la seva filla – Hi ha temps... Resoldrem tot això, i n'hi haurà... n'hi haurà molt de temps...

En Cor Petit va somriure de sobte en veure-les, una davant a l'altra. En el fons no eren tan diferents, mare i filla. No podia no dir-li allò: – La teva mare es va atabalar tant quan estava al límit de poder-se transformar... – va començar a explicar-se amb serenitat i una mitja rialla provocadora i familiar, ullant-les a les dues, quasi despertant una reacció escèptica en la Nasu i atraient l'atenció de la nena a l'instant: – ... es va angoixar tant que el seu estat base... la seva energia interior... ja superava segur el límit que podia facilitar aquella transformació i, en canvi, ella encara no podia... no per més d'un instant... Al principi, de fet, ni volia. Fins i tot va pensar en no convertir-s'hi... per respectar la llegenda saiyan que parlava d'un superguerrer cada mil anys...

– I llavors? – va demanar la nena, mirant a la seva mare, encara que va tornar-li a respondre la pregunta en Cor Petit. 'La Nasu, mentrestant, només aixecava una cella amb ironia. A l'espera d'on volia anar a parar el namekià explicant tota aquella història, o almenys resumint-la'.

– Aleshores aquella guerrera tossuda que em donava canya, tot i no poder-me guanyar... – va fer-li la broma obertament, veient com la Nasu el mirava, encara no del tot segura que li agradés sentir-li-ho dir –... va aconseguir-ho. Ja et vam explicar que vam entrenar a la Sala de l'Esperit del Temps... Jo veia que ella anava a més allà dins... Ella ho va veure clar quan hi va entrar sola després... Diria que només un bloqueig mental podia parar-la llavors, fer que no ho assolís, que no li sorgís de manera natural... I va arribar-hi completament, estant embarassada de tu... Quan s'ho va proposar sí, però també quan en va estar preparada... – va dirigir-se a la nena. Tot i no perdre de vista la mirada agraïda i càlida que, de cop i volta, en veure la reacció positiva de la petita, a la fi li dedicava en silenci la Nasu: – Després de molt esforç i d'haver millorat incansablement durant molt temps... –. La saiyan l'havia mirat irònica, una mica escèptica d'on volia arribar i de si li agradava que expliqués aquella història així, fins que s'havia adonat del bé que feia sobre la seva filla.

La Reiya va obrir (finalment) els ulls com taronges en escoltar allò: – Així... tu vas poder-ho fer quan jo...

– Sí...

La mirada se li va il·luminar un instant aleshores, encara que va dubtar en parlar a continuació: – Llavors, és veritat... tu eres adulta quan vas... – Altres dubtes li venien al cap, però no acabava de concentrar-s'hi – I l'oncle també?

La Nasu només va assentir amb la prudència de no saber què li passava llavors pel cap a la seva filla.

– I en Son Gohan?

'Sabia per on anava... La Reiya intentava saber si de tots els supersaiyajins que coneixia, els dos mocosos eren els únics que havien aconseguit ser-ho tan aviat'.

La seva mare no va saber què dir.

'El tema de per què les noves generacions tenien un major potencial dins, relatiu a la barreja de sang saiyajin i humana, era un tema que sabia que no podia tractar amb ella sense acabar d'explicar-li... la veritat'. Li havia omès aquella història, però mentir-li obertament mai havia estat una opció.

Va observar en Cor Petit que la mirava fins i tot lleugerament expectant, creia que es preguntava si a aquelles alçades havia decidit dir-li-ho... però encara que mai donaria un pas com aquell sense consultar-li-ho, tampoc li passava aleshores pel cap. 'No podia fer-ho'. No sabria com fer-ho.

Va negar breument amb el cap mentre la nena se n'anava passadís enllà, en direcció a la que tot aquell temps havia estat la seva habitació. 'Sí, probablement, el millor era deixar-la estar sola... ara que hi havia parlat... va deixar escapar una rialla irònica en pensar-ho: D'allò, de callar més que explicar, no n'hi podia dir parlar'.

– N'estàs segura? – va preguntar en Cor Petit, conscient que es referia a aquella veritat que probablement explicaria moltes més coses a la Reiya que un simple silenci...

– No ho entendria... – va deixar anar la Nasu convençuda llavors – Ni ho entendria ni seria just... a en Son Goku amb prou feines li queda la meitat del dia que tenia per estar-se a la Terra... I amb aquest monstre que dieu... tot és un desastre...

El namekià, amb dubtes, només va ullar-la a la fi d'aquella minsa explicació.

.

.

– Què representa tot això? – va insistir en Iamxa quan el drac ja se n'havia anat – Escolta, Goku! Què passa?!... Estem desconcertats!

El guerrer va baixar el cap en saber que, digués el que digués, llavors encara no els podia parlar de les morts que havia provocat el monstre. 'Només anava a explicar-los allò relacionat amb el perill que significava que un monstre com el Bu rondés el planeta'. – Hi ha un mag poderós que ha aconseguit... – va parlar mirant-los i intentant segmentar la informació per tal de no dir-los-hi tot encara – ... Ha aconseguit despertar un monstre que ja havia terroritzat certs sectors de l'univers fa molt temps. Es diu Bu i, ara mateix, no sabem com parar-lo. És complicat de dir... però en línies generals això és el que ha passat... En aquests moments la Terra no és gens segura... – va resumir després de mencionar-los en Bu i el fet que fos perillós per la vida al planeta – I ara tots vosaltres m'acompanyareu fins al Palau de Déu, on en Krilín i els altres companys ens esperen...

Tots els seus amics se'l miraven entre el dubte d'estar-se perdent quelcom i el temor que els suposaven les notícies que ell els feia arribar.

– Bé... Doncs entesos... – Havia cedit la Bulma de seguida, comprenent amb certa rapidesa la importància del moment i no fent més preguntes, malgrat tot el que li havia rondat pel cap fins aleshores. 'Ara només esperava anar fins allà on deia el seu amic de tota la vida i trobar-se amb en Trunks i en Vegeta'. Perquè esperava que hi fossin. 'Serien allà dalt, clar que sí'. – Quan hagin passat els quatre mesos, i les boles tornin a estar actives, em tornaré a dedicar a buscar-les!

– Sí – Havia somrigut en Goku, a qui tothom es mirava de feia estona – Fes-ho.

La Xixi, al costat de la Vídel i l'Ulong, l'observava de nou callada però preguntant-se si trobarien el moment, en el temps que encara els hi quedava, de tractar-se com un veritable matrimoni... de parlar i de... 'Havia passat tant temps sense ell que fins i tot li era surrealista imaginar-s'ho... malgrat que havia volgut estar atractiva i jove quan havia sabut que ell tornaria'. Finalment, una vegada més, tot aparentava anar de mal en pitjor...

– Va, acosteu-vos tots i agafeu-vos – Havia corregut a demanar-los el seu marit – Ens desplaçarem amb el canvi de lloc instantani.

'Era bastant tendre veure com l'Ulong i en Puar se li agafaven, mentre que els demés feien cadena – un subjecte a la mà de l'altre – per tal de teletransportar-se tots'. La Xixi, encara pensant en tot el que s'havien de dir quan es quedessin a soles, va agafar-lo del braç i va buscar-li la mirada. 'En Son Goku, però, estava massa ocupat, pendent de com els seus amics, s'enganxaven uns als altres i dels comentaris que la Bulma feia als seus pares, com per fixar-s'hi'. Va bufar imperceptiblement en rendir-se i va trobar-se la mirada d'en Iamxa darrere seu. L'home va donar-li la mà, així com ho havia fet també amb el seu pare, en Gyumao, i va somriure-li amb humor. 'En Goku era així, així d'obert i despistat en general, i semblaven ser-ne tots conscients'.

Però a la Xixi aquella explicació ja no li valia. 'El seu home era molt capaç de prestar atenció a les coses que li importaven... molt capaç'.

Una mica esgotada va veure com la Bulma tornava a insistir perquè els seus pares s'unissin a ells: – Pare, mare... què feu? Doneu-me la mà de pressa...

– No tenim cor d'abandonar els nostres animals estimats... Ens quedem aquí...

La Bulma s'havia deixat anar de l'A-18 per insistir-los-hi en allò. 'No podien pretendre morir per un grapat de bestioles'. – Però – va queixar-se – Què dius, pare? Què és més important en aquests moments... Buscar refugi o patir per aquests animalots, eh mare?

Es veia incapaç de convèncer-los.

– Encara que el monstre aquest... el tal Bu... ens mati a tots dos – va dir la dona amb la tranquil·litat de sempre i els ulls tancats – Ens pots fer ressuscitar amb les Boles de Drac, estimada... Així que em quedaré amb el teu pare fins el final!

'Definitivament, no hi havia res a fer'.

– Però pares... – Havia protestat sense saber molt bé què més dir.

– Ens quedem molt convençuts, filla, oi que sí, amor? – La seva mare insistia a donar la banda al Doctor Brief i se li agafava al braç amb dolçor mentre el científic mantenia el seu inseparable gat negre a l'espatlla contrària.

La Bulma va bufar enormement cansada. 'No podia ser'. No els hi ho podia deixar fer...

– Goku... – va girar-se desesperada, sabent que el seu amic n'estava ara pendent.

– Deixa'ls – va somriure-li, malgrat tot – Per casos d'emergència ja tenim les Boles de Drac...

Només li quedava assentir amb aquell enorme mal regust de boca.

No era l'única que es mirava a contracor un dels que encara no s'havia enganxat a la corrua de gent que en Son Goku es disposava a moure de cop amb el canvi de lloc instantani.

– Suno... – En Mefus havia posat una mà sobre l'espatlla d'en Follet Tortuga, que a la seva vegada s'agafava a l'Ulong amb convicció. – Agafa't va...

– És que...

– No em diguis que tu també prefereixes quedar-te – L'havia mirat entre encuriosit i resignat en Goku – Si és pels teus pares i en Hatchan, podríem...

– No – Ni tan sols l'havia deixat acabar – És que no és només per ells. Suposo que podries acompanyar-me a buscar-los, just després d'això... però... sóc doctora... metge. Em dedico a la medicina per salvar vides. Tinc una responsabilitat amb el meu poble, Son Goku... Si la cosa es posa difícil. Si hi ha ferits o morts...

– Si hi ha morts, no serà del tipus que pugui evitar un sanador humà... – va queixar-se en Mefus fins i tot massa enfadat. Sobretot tenint en compte que l'acabava de conèixer només feia unes hores – No hi podràs fer res...

– És igual... Hi he de ser... El Doctor Brief em deixarà una aeronau per arribar-hi, oi? També em dedico a la medicina per aquells moments en què no puc fer res més que mirar una persona quan sap que morirà... – va sospirar – He viscut tota la meva vida allà. Vull ser-hi si el planeta esclata en caos...

– Llavors... és igualment perillós que hi vagis sola amb una nau... – En Mefus va avançar endavant, deixant-se anar del mestre Muten, que fins feia un moment s'aferrava al seu altre amic d'aspecte porcí amb decisió. El tsufur dubtava però volia fer-ho realment. 'Quin remei... no anava a deixar-la marxar ara...'. – Podries trobar-te problemes, o el mateix monstre pel camí... Ja t'acompanyo jo...

– Tu tampoc podries fer-hi res, Mefus – va insistir la pèl-roja, tot i la sorpresa amb què observava el seu gest ara. '¿Que el movia a arriscar la vida per fer-li costat en allò?'. L'acabava de conèixer aquell dia i no anava a deixar-lo involucrar-s'hi: – És la meva obligació... no la de ningú més... He d'ajudar al meu poble i la meva família... mentre sigui possible sobreviure... I sinó... heu dit que teniu les Boles de Drac, no? – va dir-ho, tot i que a diferència dels senyors Brief, ella sí sentia un sincer temor pel que esperava al planeta – Confiem amb vosaltres, Son Goku... Tots estaran més tranquils si saben que hi ets tu...

L'home que havia conegut sent un nen va assentir tot i que, per la seva banda, en Mefus ja no s'agava a res ni ningú. 'Estava disposat a anar amb ella'.

– Potser no hi pugui fer res, davant dels poders que dieu que té. Però faig més falta al meu poble que amagada – va reiterar.

El tsufur hores d'ara la mirava, a més, totalment admirat. 'Ella no tenia cap mena de poder extraordinari, i sí sentia por a diferència dels amos de Corporació Capsula... i en canvi insistia a quedar-se i tornar amb els seus... A ajudar-los encara que fos a que no s'escampés el pànic en l'últim moment'.

– Vinc amb tu.

– No...

– No els podem fer perdre més el temps – va ullar-los – No et permetré que hi vagis sola... I a més jo aquí tinc una nau espacial preparada per enlairar-se... Si la cosa es complica, puc marxar del planeta i tot, si vull – Semblava decidit, i sec en dir-ho. 'Prou sec com per no mentir-li, com per estar interessat en salvar la pròpia vida si les coses es complicaven... però ell sí sabia que, en part, mentia'. Ara mateix se sentia bastant més interessat en ella i en aquella mena de valentia que desprenia... Era valenta tot i no tenir força... com ho havien estat sempre els tsufurs... una raça capaç d'enfrontar-se a una comunitat de guerrers amb el cap ben alt i armes del tot insuficients.

Si al final morien tots... o aquell monstre, tal i com deien que havia fet en el passat, començava a atacar altres punts de l'univers... preferia quedar-se allà. 'Qui sap, podia convèncer-la a ella, i als seus, d'agafar la nau i marxar... sempre que tot fos veritablement prou fosc'. Va somriure autoenganyant-se'n.

Mai, excepte en la pròpia ceguesa de la venjança, havia estat tan a prop d'arriscar la vida en res. 'Sempre havia preferit la vida tranquil·la, pacífica i sense sobresalts... i per això havia destestat la Nasu molt temps abans'. Abans de perdonar-la, és clar, i començar a formar part activa d'aquella vida atribulada que, tot indicava, que era a vegades la de la saiyajin.

Sempre un nou perill, una nova amenaça... com la que una vegada havia suposat, malgrat les circumstàncies naturals de la malaltia que l'ancià els havia amagat, la mort d'en Pineau.

La veu de la Xixi va interrompre-li el fil de pensaments. La dona es preocupava per la Vídel que tampoc s'havia subjectat a ningú. 'En aquest cas, però, era perquè estava massa sorpresa per tot el que passava al seu voltant'. – No et quedaràs pas, no, Vídel?

– No – Havia somrigut nerviosa, donant-li la mà a la Bulma – Ja vinc, ja vinc...

– Mefus... – Havia tornat a protestar la Suno al respecte, apropant-se al Doctor Brief perquè li cedís una aeronau. 'Necessitava de debò fer costat als seus'.

– No em convenceràs... No és cap risc... Encara puc girar cua i guillar a l'espai, recordes?

En Son Goku va somriure en veure l'assentiment mig contrariat de la Suno. 'Esperava que, si duien a terme el seu nou pla de la fusió, podrien fer finalment alguna cosa per evitar que aquell monstre acabés matant a tothom... O almenys per poder-los ressuscitar després'.

– Som-hi tots, va – va encoratjar els seus amics – Els que vulgueu venir, agafeu-vos fort!

'Els hi hauria d'acabar explicant la gravetat de la situació a Palau'. Només desitjava – amb el que pretenien fer – poder salvar també, d'alguna manera, els que es quedaven.

Havia fet una aposta arriscada al respecte... 'Els nanos, la nova generació, serien els que havien de salvar la Terra... Ell, pogués fer-ho o no, era mort... i això importava a l'hora de prendre decisions...', creia.

.

.

– És una tossuda... – va remugar al respecte de l'actitud de la seva filla quan va veure-la marxar passadís i habitació enllà.

– No sé a qui em recorda – va fer broma en Cor Petit que, no obstant això, continuava allà, observant i assentint en silenci a una ben real preocupació. 'No podien deixar que la Reiya s'obsessionés amb el fet de ser menys forta que els nens... de moment'.

Van mirar-se als ulls un instant després. La Nasu no ho havia fet obertament i amb plena sinceritat en molta estona... i tot perquè la presència d'en Son Goku aconseguia trastornar-la més del que era desitjable.

Ella mateixa havia estat qui li havia demanat al namekià que res canviés. I ell havia tingut raó en què allò només estava a les seves mans.

– Jo...

– Duus la roba que fa pena – va fer-li un gest de desaprovació lleugera, que no obstant venia a dir-li que no donés voltes a res. 'No era estúpid... i sabia quina mena de sensació desprenien junts, la Nasu i en Son Goku, quan acabaven de costat, per una o altra cosa'. I a més hi havia la Reiya... 'Amb l'amenaça d'en Bu no tenia molt clar com ho havien d'encarar, però les hores passaven, i començava a ser evident, que d'alguna manera havien d'acabar-ho fent...'. Mentre les coses no milloressin, mentre el futur de la Terra fos el que era, preferia fer veure que res passava... De totes maneres no era qui per retreure-li res. 'Havia sabut que tenir-la amb ell havia estat també un regal de les circumstàncies'. – Vols que t'arregli la faldilla?

– Oh – va mirar-se de dalt a baix ella – No, no pateixis, Cor Petit. Crec que optaré per canviar-me... Aquella faldilla no és el millor per moure's amb prou llibertat... No per lluitar seriosament o fer gestos amb suficient lleugeresa. No era prou ràpida amb ella. I sembla que serà dur de pelar el monstre aquest, no?

– Nosaltres no hi podem pas fer res... Si en Son Goku diu que no pot... – va aspirar aire contrariat – Si en Vegeta i en Gohan són morts...

Es negava a baixar els braços de totes maneres. 'En això se sabia igual a la seva filla'.

– Doncs farem que els nanos entrenin... ens prepararem... i jo, per la meva banda, lluitaré si al final és l'únic que ens queda fer abans de desaparèixer... Des de quan ens quedem de braços plegats, només per què no hi podem fer res?

'La reflexió era tan certa com cruelment equivocada'. Era impossible intervenir ara que el que s'hi jugaven amb aquell repte que els esguardava, era més que el futur de la Terra. 'De totes maneres ell tampoc es resignava a ser només un covard...'.

– Nasu...

– Tampoc vols calçat?

– Tinc unes botes a l'habitació que són perfectes per un moment així – El somriure delatava que estava parlant sorprenentment d'un calçat ja antic que havia utilitzat en una de les vestimentes de superguerrer que la Bulma li havia entregat una vegada, set anys enrere. 'Seria també un homenatge al seu germà'.

En Cor Petit va assentir finalment. I una porta va obrir-se més enllà.

Ells ulls de la Reiya brillaven i li indicaven, possiblement, que havia estat a punt de plorar... 'S'havia contingut a últim moment en escoltar les paraules de la seva mare a través del passadís'.

Ella l'entenia i de la manera que havia parlat tampoc s'estaria de braços creuats per molt que els nens aparentessin ser la única sortida. 'Elles eren saiyajins... no covardes que podien quedar-s'ho mirant'. Potser, al cap i a la fi, la seva mare no l'enganyava quan li deia que l'entenia... quan li aconsellava esforçar-se i seguir entrenant per aconseguir-ho...

Havia sentit orgull en escoltar-la parlar feia un instant.

– Jo també vull preparar-me pel pitjor, Cor Petit... mare – va dir solemnement – Encara que hagi de deixar-vos fer... Sé que ara mateix en Trunks i en Son Goten poden ser l'única opció... Però prometo que no serà sempre així... i tampoc em quedaré de braços plegats si tots es precipita...

Tot i preocupar-li sentir dels llavis de la nena la mateixa declaració d'intencions que havia fet ella, la Nasu va acabar somrient i acostant-s'hi per agafar-la de les dues espatlles. – Així es parla...

'En Vegeta estaria orgullós de la seva neboda... malgrat que ara la Nasu no volgués alimentar aquella comparació que se li formava al cap cada vegada de manera més preocupant'. La seva filla havia d'aprendre a autosuperar-se... sense patir pel fet que, en algun moment, els demés poguessin superar-se. Els ànims de superació havien de servir per imposar-se reptes... no obsessions.

Les veus que van escoltar a continuació, els van indicar que tota aquella colla ja era per allà.

– Anem a saludar la Maron, va – va empènyer enfora la seva filla, tot i saber que es trobarien també a tota la resta d'amics d'en Son Goku. 'Inclosa la Xixi'. Seria dur haver-los de dir què havia passat... – Hem de parlar amb la Bulma abans que en Trunks es desperti...

No va trobar a faltar en Mefus i la Suno fins un moment després de ser a l'exterior. 'Curiosament tampoc van ser els ulls de la Bulma amb els quals va topar-se en sortir'.

– On són en Gohan i en Goten? – va deixar-se anar la Xixi del seu home, buscant els seus fills amb la mirada. 'Malgrat tot només va trobar-s'hi les dues saiyajins'. Sortien de l'interior del palau: la mare, feta un quadre i amb les robes escandalosament destarotades, agafant la petita de les espatlles. 'Quasi va sentir ràbia en pensar que ella havia estat perdent el temps a baix, a la Terra, mentre en Son Goku estava (d'una manera o altra) amb elles'.

La Nasu va desviar de seguida la vista en topar-se amb l'ullada de la mare d'en Gohan. 'No feia falta observar-la gaire detalladament per saber que la dona detestava veure-la allà'. No volia ni saber què pensaria quan sabés què n'havia estat del seu fill gran.

'La Nasu també se sentia tocada en pensar en la mort del nano'. L'havia apreciat sempre, malgrat que se n'havia apartat per no fer-li més mal... 'Havia estat l'amant del seu pare... i mai havia pretès caure-li bé després que allò es conegués'.

– On són? – va insistir la Xixi amb preocupació en continuar sense veure'ls enlloc. Per què sortien elles dues a rebre'ls i en canvi els nens no eren enlloc'. Va girar-se amb la mirada fixa en el Son Goku amb decisió i molèstia a parts iguals. Sense amagar el to autoritari i de cert rancor. 'Per temps que passés, la saiyan perdulària sempre acabava sent més propera i estant més temps al costat del seu marit que ella mateixa'. – Son Goku... respon...

A aquelles alçades tenia ja les mans a la cintura i el foc al fons dels ulls. 'Un mal pressentiment va nàixer-li de dins en pensar novament en els seus fills'.

.

.

Al planeta dels Déus superiors, aquell món que no podia xafar cap humà ni tampoc cap dels altres Déus inferiors, en Kaitoxin s'havia proposat fer que en Son Gohan provés, només arribar, la possibilitat d'intentar fer-se amb el poder de l'espasa Z. 'Encara que abans havia d'aconseguir treure-la de la roca on estava encallada... i hi era des de què la memòria d'aquell lloc es fonia amb el principi dels temps'.

O això creia llavors en Kaitoxin de l'Est.

En Gohan portava, certament, ja una bona estona intentant alliberar-la, mentre ells l'observaven... ara a una distància prudent. 'Aquell era en si un inici d'entrenament... encara que el veritable entrenament i poder li vingués, segons les llegendes, de l'aconseguir dominar definitivament l'espasa després d'arrencar-la de la roca'.

En Kibito era bastant escèptic al respecte... encara.

– Ningú ho ha pogut fer – va assegurar – Tampoc cap dels Déus que ho han intentat. Per què hauria d'aconseguir-ho ell?

– Observa i calla, Kibito – va somriure en Kaitoxin tot percebent la incredulitat del seu col·lega – Observa i calla.

.

.

En Cor Petit va observar la figura de la Nasu, caminant endavant amb les mans encara posades a les espatlles de la petita Reiya. Mirant avant amb un vel d'indiferència a les pupil·les negres i somrient lleument a la Bulma i a l'A-18, com si no passés completament res. 'Amb la faldilla estripada i descalça'. I tot i així transmetent aquella imatge seva de dona inapel·lable i determinada... De persona a la que difícilment podia afectar-la res. 'Era tot façana', i malgrat que hores d'ara tots la coneixien, majoritàriament estaven també d'acord en una cosa: Algú amb tant caràcter com la Nasu, no flaquejaria a aquestes alçades per res del món, per més humana i tsufur que s'hagués tornat en manera de ser i fer ja. 'S'equivocaven'.

I probablement en Cor Petit era l'únic que ho podia veure. La Nasu caminava per un fil molt delicat, entre la determinació de seguir sent la dels últims anys i el terror a esdevenir una dona amb més fantasmes al cor i al cap dels que ara mateix podia assumir. 'El namekià havia sabut, i temut des del principi, que aquella petició perquè res canviés no havia estat gratuïta en cap moment'. Quan ella l'havia fet, era precisament perquè sabia que la presència d'en Son Goku allà anava a canviar-ho tot des d'un bon principi.

A l'una vegada Déu tampoc va passar-li desapercebut, és clar, el per què de tot plegat en aquell precís instant. 'El per què la Xixi observava, amb tanta sospita, la manera com mare i filla sortien a l'exterior de Palau... i el com la Reiya s'apropava callada a la Maron i, a la vegada, la Bulma assentia a la benvinguda de la Nasu amb aquella confiança muda que ja llavors hi havia entre ambdues'.

La relació de tota aquella colla amb la Nasu era probablement més de silencis i mirades que de grans expressions d'odi o amistat... I tot i així, com ho era per ell, en Cor Petit imaginava que era difícil per tots fer-se a la idea ja d'un grup tan peculiar com el seu, sense ella de per mig. 'No perquè no fos possible, que ho era i molt; sinó perquè les relacions entre ells eren precisament iguals que abans i, al mateix temps, havien canviat en matisos, i en silencis que sens dubte volien dir més coses, des de què la Nasu formava part de les seves vides...'.

En Goku la mirava observar la Reiya i la Maron des del lloc on acabava d'aparèixer.

'I aquell tipus de mirada, només lleugerament interessada, amb què en supervisava els moviments, era fins i tot massa indicativa venint d'ell'.

En Son Goku que, possiblement, tampoc havia volgut canviar res tornant a la Terra... ja ho havia canviat tot. Incloent-hi, per inversemblant que semblés, allò que anava més enllà de les seves vides. 'No era una acusació, un retret, ni res que s'hi assemblés; però amb ell allà també havia aflorat la vella rancúnia d'en Vegeta... i la força necessària i brutal per despertar aquell monstre'. El namekià va mig somriure amb ironia mentre ho pensava. 'Eren suficient canvis tenint en compte que fins llavors ell sempre havia pensat que l'absència d'en Goku, que havia decidit quedar-se mort set anys enrere, era en el fons – si ho rumiaven prou – bastant injustificada'.

En Cor Petit havia cregut que podien sorgir perills després de la mort d'en Goku... i hi havia hagut en Bojack i la Zangya... però al cap i a la fi sempre s'havia mantingut aquella interrelació entre els perills i l'existència del saiyajin. 'Comprenia que era una càrrega important per un home'. Tot i que, d'altri banda, en Bu ja existia – tancat això sí – abans de la tornada d'en Son Goku i, sí també, de la ràbia d'en Vegeta.

– Reiya, on eres? – Havia preguntat enjogassada la Maron aleshores sense que, de fet, la petita saiyajin mostrés cap tipus d'interès per emfatitzar-hi més que un parell de somriures i una breu i endolcida salutació inicial. 'Continuava capficada en la seva pròpia força'.

I en Son Goku havia continuat observant-la, com fins llavors havia observat la seva mare. 'Era fàcil que en una situació així les mirades d'ambdós, de la Nasu i del guerrer, es creuessin'. I en aquell cas, com ara, com quan la Nasu havia defugit la mirada del pare biològic de la seva filla, en Cor Petit sabia que quedaven encara moltes coses per dir entre aquells dos... i que, potser, perquè les coses continuessin com fins ara, allò... just allò, havia de canviar en algun moment.

Només temia veure com se li escapava d'entre els dits una cosa que, de fet, no havia acabat sentint mai del tot seva... 'Encara que ella suposés una mena de zona de confort en la què ell s'havia instal·lat sense proposar-s'ho, per primera vegada a la seva vida i durant molt temps'. Potser massa temps perquè pogués aprendre a renunciar-hi després.

Malgrat les confusions del principi, les limitacions i els malentesos, el reconfort de tenir-la al costat, el somriure innat de moments de calma passats, eren prou físics com per començar a enyorar-la ara... 'Ara que encara la tenia al costat i que, en plena amenaça, el poc temps que li quedava a en Son Goku a la Terra era més aviat un problema – perquè per salvar-ho tot el necessitarien molt més – que un fet que a la llarga pogués arribar a solucionar res'.

La seva sola presència allà ja havia despertat massa mirades com aquella, com la que d'ullada es dirigien ambdós en la distància, com per què el fons de la qüestió s'esfumés només amb la marxa del saiyajin.

I de totes maneres, ara mateix, no hi havia res important a resoldre que no fos l'amenaça que els tenallava. Era estúpid... i humà... pensar en res més ara mateix. '... I ell no era humà'.

Cap d'ells tres ho era.

Només anava a permetre's pensar en allò un segon més, mentre li ho permetia aquell instant de pau... abans d'assumir del tot el que els esperava. 'Hi havia una connexió amb ella que anava més enllà de la seva pròpia essència'. Era fins i tot absurd creure que una cosa així podia tornar-li a passar amb algú més. 'A un ésser com ell, tal cosa, capaç de despertar accions i emocions tan poc pròpies de la seva raça, només podia passar-li una vegada de cada mil... per anys que visqués'.

.

La Nasu va notar quelcom estrany en l'esguard d'en Cor Petit encara que va tornar a centrar-se de seguida en els esforços que en aquell moment feia la Maron per atraure una mica, ni que fos lleument, l'atenció completa de la seva filla. 'Sabia prou bé que la menuda saiyajin estava tan pensativa per tot el que encara li rondava pel cap'. Malgrat haver semblat assumir quin seria el seu paper en tot allò... malgrat haver assumit limitacions pròpies que, en realitat, només tenien a veure amb l'edat.

Mentre ho feia, mentre observava la seva filla – a banda del relatiu interès que, li constava, hi havien mostrat els membres d'una colla que aleshores conversaven entre ells i preguntaven on eren els demés – la Nasu no havia pogut evitar veure que algú altre, que en Son Goku, també mirava la nena amb certa condescendència i potser recoberta preocupació.

Havia estat inevitable creuar-hi la mirada així. Encara que el sol fet de fer-ho, l'havia incomodat prou per desviar-ne l'atenció i tornar-lo a defugir de bell nou. 'Li costava horrors establir-hi amb normalitat aquell mínim contacte visual que, en canvi, sí podia mantenir amb els demés'.

Havia trigat almenys un llarg minut en alçar la vista de nou... el mateix temps que havia necessitat per empassar saliva i visualitzar amb prou nitidesa la situació que els envoltava ja de feia estona. 'No a gaires centímetres d'on s'estava parada, hi havia també la Xixi que novament tornava a preguntar pels seus fills'.

Feia minuts que la Bulma, que en principi havia esperat que apareguessin d'algun racó de la plataforma, no parava tampoc de guaitar al seu voltant.

Aquella enèsima vegada en concret, doncs, ambdós havien creuat un cop més la mirada sense proposar-s'ho, encara que fos per un motiu ben diferent a l'inicial. No era el moment de rumiar com de profundament els lligava l'existència de la Reiya.

Ara només tocava pensar en la companya d'en Vegeta... en els demés... en la Xixi... i en com els hi ho dirien. 'Havia arribat el moment de fer-ho'.

Per instants: tota la tensió i el desassossec, amb què els músculs i els nervis s'havien activat en la Nasu – com a autodefensa a aquella reacció involuntària que ell li havia causat–, simplement s'havien esfumat. 'La proximitat de feia una estona, en ple descampat, l'havia destarotat fins i tot més del que havia volgut reconèixer en xafar aquell lloc... més del que s'havia volgut permetre fins el moment d'arribar-hi'.

Però no tenia importància. 'Perquè ara... com quan havien arribat allà i ho havien sabut tot, era el moment de les coses importants: D'assumir sense interferències la gravetat de tota aquella situació'.

En percebre del tot l'angoixa de la Bulma, la saiyajin havia deixat de sentir, almenys conscientment, cap mena de pessigolleig a l'estómac... 'Ja ni tan sols havia d'evitar alçar la vista per tal de no fixar-se en ell o en la seva poderosa presència física'.

La veritat pesava més. I havien d'explicar-la. 'Dir-los-hi tot a tots'.

I assumir-ho ells mateixos. 'Ja que per començar, amb Boles de Drac o sense, en Vegeta i en Gohan eren morts'. I el seu germà era dels que havia ja ressuscitat una vegada gràcies a la màgia d'aquelles boles... el més probable era que, encara que sortís tot bé, ell tampoc pogués tornar.

Segons en Cor Petit no havia ni tan sols anat a parar a un indret de l'Altre Món on pogués estar-los observant en el present. 'No hi havia cap lloc reservat allà dalt pels assassins espacials com el que en Vegeta s'havia entossudit a ser fins el final'. En un any hauria perdut tots els seus records i purificarien la seva ànima... en 365 dies seria un altre ésser, si és que no podien ressuscitar-lo quan tot aquell infern acabés.

– No veig els teus pares, Bulma – Havia dit la Nasu en supervisar el lloc amb la mirada, just després de deixar, per moments, de prestar una veritable atenció a la seva filla – Ni en Mefus i la Suno. Com és que no hi són?

Hi havia hagut un instant de silenci que a ella no li havia agradat gens, abans que algú es decidís a respondre-li el dubte.

– Els meus pares no han volgut deixar els animals – Havia començat a explicar la científica – Diuen que, encara que es morin, ja els farem ressuscitar amb les Boles de Drac.

– I en Mefus? I la Suno?

– La Suno ha insistit en tornar al seu poble a ajudar els seus – Havia parlat aquesta vegada en Son Goku, tot i que havia evitat mirar-lo aquesta vegada – I en Mefus ha volgut acompanyar-la... Han dit que en cas de perill també confiaven en les Boles de Drac... tot i que ell no descartava utilitzar la nau per marxar si tot es complicava...

'Per algun motiu la Nasu sabia que si en Mefus s'havia arriscat un cop per aquella terrícola que acabava de conèixer, ho faria un altre cop si feia falta... Dubtava que allò de la nau anés seriosament a aquelles alçades'.

– Són un parell de tossuts... – va queixar-se en veu baixa mentre evidentment la pressió per saber on eren els demés creixia amb la renovada insistència de la Bulma i la Xixi.

– També hauríem dut en Ten Shin Han si haguéssim sabut on era... – Havia valorat en Krilín, tot i que ja no havia pogut evitar més el tema de fons.

– On són en Son Gohan i en Goten? – Havia preguntat la Xixi altri cop.

– I en Trunks i en Vegeta? – Havia rematat la Bulma.

Malgrat l'espant que havia mostrat en Krilín en tornar a sentir-les, i saber que no baixarien del burro fins que els hi ho expliquessin, en Son Goku havia fet un pas endavant per poder-los-hi dir.

Era aquella mirada seriosa seva, la d'home inefable, la que removia més coses i de pitjor manera a l'interior de la Nasu. 'No volia tornar a l'instant incòmode de feia res, no ara, i va esforçar-se per pensar en tot el que els atenyia'. Va intentar també evitar mirar-lo, tot i que el propi to que desprenia, va acabar per convertir-lo en inesquivable. – Com que ho heu de saber, us ho diré – Ell no va trontollar en pronunciar-ho... ni en mirar endavant – En Goten i en Trunks estan bé, però... en Gohan i en Vegeta són morts.

Dit per en Son Goku fins i tot semblava més real. Més terrible. 'I els havia deixat a tots sense paraules'.

El silenci de tots plegats, després d'aquelles paraules, que eren tan senzilles d'entendre com crues d'assumir, només va durar un segon.

La resta va ser tan esperat com dramàtic. 'La Nasu s'havia apartat lleugerament del grup que acabava de rebre la notícia per apropar-se a en Krilín que els mirava esverat i atemorit: En tots aquells instants anteriors s'havia esforçat en no imaginar-se com podien arribar a reaccionar la Bulma i la Xixi quan ho sabessin'.

– Nooo! – va ser la científica la primera a cridar, encara que el seu dolor va barrejar-se ràpidament amb la incredulitat de la Xixi i la ràbia desconcertada de la Vídel. D'altres, com el mestre Follet Tortuga, en Gyumao o en Iamxa les miraven, intentaven assumir-ho, i ni tan sols sabien com fer-s'ho per consolar-les.

– En Vegeta... Ve... geta... No pot ser... – va amagar una llàgrima la Bulma amb els punys tancats i en Iamxa subjectant-la, en ser la primera de totes que s'havia trobat al costat en reaccionar.

– Xi... Xixi – Havia cridat en Gyumao en veure desplomar-se literalment a terra la seva filla. 'Sense dir ni piu, s'acabava de desmaiar'.

Tan dolor els havia tornat al principi... al moment en què davant d'aquelles notícies, guerrers com en Goku, en Krilín, o la Nasu no havien sabut exactament com reaccionar.

Les llàgrimes d'elles els despertaven emocions pròpies dormides fins llavors.

– Son Gohan... – van sentir xiuxiuejar a la Vídel just després. Una llàgrima baixava per un dels seus pòmuls i encara semblava massa en trauma per fer-se'n a la idea – Son Gohan... no... no me'n sé avenir...

– Bulma... – En Iamxa, que havia quedat totalment sobrepassat pel moment, continuava intentant que la filla dels Brief reaccionés, mentre li subjectava els braços i ullava més enllà. 'La Xixi s'acabava de desplomar abans i tot d'amb prou feines haver intentat pronunciar el nom del seu fill gran'. Que en Son Gohan fos mort els trasbalsava a tots.

I el dolor de la Bulma per en Vegeta era igualment enorme.

Alguna cosa va situar-se a la gola de la Nasu en escoltar els plors que la Bulma intentava ja ofegar en la seva pròpia fortalesa. 'Per la terrícola, que havia estimat en Vegeta per sobre del que molts s'havien arribat a imaginar, era inexplicable l'emoció de voler plorar a llàgrima viva i no poder-ho fer per la memòria d'un home que no aparentava haver-ho permès mai'.

Adonar-se de l'esforç que estava fent la dona encara era més colpidor per la Nasu que sabia que tenia ja molt poques possibilitats, en vida o mort, de tornar a veure el seu germà. Va baixar, de fet, el cap quan en Son Goku de cop i volta va haver de donar un pas endavant disposat a comprovar l'estat d'una Xixi que el seu pare ja atenia amb llàgrimes als ulls: La filla d'en Gyumao estava completament inconscient i l'avi d'en Gohan i en Goten, gros com era, se sentia un manasses en intentar revifar-la.

En Son Goku va fer dos passos endavant i va mirar-la un instant de confusió, però aleshores, un segon abans de decidir avançar més, va ser conscient que la notícia era molt més terrible per la Xixi del que podia haver-li semblat que era. 'Al cap i a la fi ell ja havia tingut temps de repetir-se més d'una desena de cops que quan vencessin el monstre, si sobrevivien, podien ressuscitar-lo'. Ell també sabia ja que estar mort no era exactament terrible... tot i que... suposava que no arreglava res negant-se el fet que hores d'ara, probablement, hauria preferit ser viu i veure'ls créixer... a en Son Gohan... però també a en Son Goten i... a la Reiya.

Era evident que, en certa manera, havia aprofitat molt el temps a l'Altre Món... s'havia fet fort... fins i tot més del que fins aleshores havia confessat ser. 'Però no els havia vist fer-se grans... desconeixia en molts aspectes un Gohan que, malgrat tot, havia continuat estudiant, fent cas omís a alguns dels seus antics consells... I només calia ullar a la nena per saber que estava molt més a prop d'en Vegeta que d'ell...'. Què no sabria tampoc d'en Goten?.

No havia tingut exactament la sensació d'estar-se perdent res... o no ho havia volgut veure. 'Però no era estrany, no massa, que en un moment com aquell – amb la vista totalment posada sobre una Xixi inconscient – tingués aquell pensament... i sentís, a més, aquell lleuger moviment entre en Krilín i el no - res... al seu costat'.

No havia hagut ni tan sols de concentrar-se massa per subjectar-la al vol, d'un braç, just en l'instant en què passava a un parell de metres d'ell i la resta del grup que tenia davant. 'Havia hagut de donar només un parell de passos a la dreta per fer-ho'.

La Nasu intentava marxar d'allà, escapar per uns segons, amb els sentiments a flor de pell, afectada per dins, però amb els ulls secs en pensar – de cop i volta – en fins a quin punt havia estat inútil: el sacrifici del seu germà i els plors de la Bulma que aquest havia comportat. 'No havia estat capaç de reaccionar obertament abans i tampoc sabia fer-ho ara... amb tota aquella pressió ambiental que de sobte se li clavava a algun lloc del cervell i de l'estómac'.

Havia intentat matar-la i, tot i així, ni tan sols havia comptat en fer-ho... El príncep més aviat l'havia utilitzat per provocar en Son Goku... I ella aleshores sabia que, finalment, ni que fos en l'últim instant havia actuat pels altres... per tots plegats... 'En Vegeta no era estúpid... si s'havia enfrontat a en Bu havia estat sabent que possiblement al final prengués aquella decisió'. Fins llavors havia estat potser massa confosa per discernir-ho d'entre tot el que sabia ara del nou perill que els tenallava, però finalment ho veia prou clar: No volia pensar que la seva ànima, acabés on acabés, oblidés algun dia el guerrer orgullós que havia estat. 'I no podia continuar escoltant plorar la Bulma sense acabar desfent-se amb ràbia'.

No en tenia ni punyetera idea de consolar ningú... i no pretenia que ningú la consolés a ella, per molt que les llàgrimes fossin encara, per ella, un espectacle massa íntim com per mostrar-lo llavors en públic. 'La notícia de les morts d'en Vegeta i en Gohan... el sentir de la Reiya... tot s'havia acumulat abans amb el seu propi tarannà guerrer... amb el tarannà dels moments en què era més important pensar que rendir-se perquè sí... Però, tot i així, la veu d'en Son Goku dient-ho, l'estupor general i els suaus gemecs ofegats d'una Bulma que intentava anar contra si mateixa i no plorar, havien estat ja massa fins i tot per la Nasu'.

Volia estar sola. I odiava notar que ara mateix la mà forta d'en Son Goku li impedia avançar a resguard de palau o entre les columnes... Detestava saber que si s'estava un segon més allà, a ella també se li escaparia una llàgrima. 'I això que no era la primera vegada que plorava... ni tan sols la menys justificable...'. Malgrat que no era el que es meresqués el record d'un Vegeta que estava fent actuar amb fortalesa fins i tot a la seva companya terrícola... La mare del seu fill, d'en Trunks, probablement mai havia pensat en aguantar tant el tipus en una situació així. 'Tot i que estimar el príncep, era evitar fer amb tossuderia allò que ell hagués odiat veure'.

– Nasu... – Gairebé havia detestat més la veu condescendent d'en Son Goku que el propi instint de marxar abans d'ensorrar-se definitivament presa de la pressió que li suposava ser allà palplantada ara... 'Sense saber consolar ningú... I el pitjor sense saber consolar-se a si mateixa... després d'haver fet com si no passés res des de què havia escoltat la notícia fins que la reacció de la Bulma havia despertat quelcom més dins seu... La sensació de no ser sincera amb si mateixa: d'autoenganyar-se en pensar que no passava res perquè hi havia una amenaça major i una manera o altra de tornar-lo amb ells després de tot'. No podia negar que Nou Nàmek no se li hagués passat furtivament pel cap en algun moment... com ho havia fet quan set anys enrere havia mort en Son Goku... 'Abans és clar que decidís no tornar'.

De totes maneres hi havia un monstre a vèncer com a prioritat.

– Deixa'm – va demanar quasi amb veu ronca encara amb en Goku subjectant-la a mig braç. Res li havia impedit ser odiosament directa en notar com el món semblava haver-se parat i l'atenció, almenys dels més serens, queia sobre ells – La teva dona et necessita més que jo...

'La sola referència a la seva dona havia servit per què en Son Goku la deixés anar, encara sense saber molt bé què havia pretès un segon abans'. En Cor Petit havia sentit un grapat de sensacions contradictòries en veure'ls actuar.

La Nasu aparentava no voler ni tan sols percebre el seu tacte... però en canvi... tot s'omplia d'una tensió inesperada quan ambdós acabaven en circumstàncies de proximitat com aquella. 'De fet, era evident que res anava bé... tampoc allò'.

I malgrat tot la gravetat del que passava s'havia fet més i més evident amb la frase amb què en Karin, aparegut de sobte davant d'una Nasu que ja gairebé havia arribat a les columnes, els havia advertit. – Son Goku... sento dir-te que la situació és gravíssima...

– Karin...

– No ens podem quedar pas de braços plegats – Havia explicat en Mixet Murri que havia pujat al palau, i deixat la seva torre, per parlar-hi... – Aquell monstre no trigarà en començar a exterminar la humanitat...

Era evident que havien d'afanyar-se a estar preparats. 'No podien quedar-se lamentant-ho'. La Nasu va notar la lleugera subjecció d'en Cor Petit, aquesta sí acceptada i també a partir d'un braç, mentre el propi namekià intentava infondre-li calma amb el gest facial a l'hora que, mostrant aquella serenor, esperonava la resta a deixar les lamentacions per més endavant. 'S'havien de posar ja mans a l'obra... com fos'. – Ensenya'ls el secret de la fusió, Son Goku... –. La Nasu, que va escoltar parlar el guerrer de Nàmek quasi al costat, hagués jurat (tan sols un moment abans) que no el tenia pas tan a prop en aquella seva fugida endavant.

La veu d'en Cor Petit havia ressonat amb serenitat a les oïdes de tothom.

– Molt bé – Havia acceptat el saiyan, ara de rictus seriós, de seguida... només sentir-li-ho dir: – Senyor Popo, on són en Son Goten i en Trunks?

'El servent de Déu no havia tingut, però, temps d'oferir-li una resposta clara'.

Una altra veu se'ls havia creuat a tots, de sobte. 'Però aquesta vegada vinguda directament a cadascuna de les seves ments'. Era en Babidí.

Per a la Reiya, cada moment que passava, era més confós que l'anterior.

– Que em sentiu, terrícoles? Pareu molta atenció... Us parla el poderós mag Babidí. No us escarrasseu a buscar-me perquè no em trobareu mai – Havia dit aquella veu burleta sense que cap d'ells entengués encara d'on venia – Gràcies a la meva màgia, parlo directament amb les vostres ànimes. Em sap molt de greu venir a fer la guitza. Però he tingut un incident desagradable amb quatre individus de la vostra espècie –. S'havia comunicat així amb tots els habitants de la Terra, fent-los tancar els ulls i arribant sense proposar-s'ho, però sabent que ells el veurien on fos, més enllà del cel on es trobaven... en aquell indret que en Babidí desconeixia – Encara els busco per deixar les coses clares... I si no els trobo ben aviat a aquells, les pagareu vosaltres les conseqüències. Ara tanqueu els ulls – Havia demanat – Així us podré enviar la imatge dels que busco.

En Son Goku havia premut un puny en escoltar-lo. També en Cor Petit i els demés ara tancaven els ulls entre sorpresos i fastiguejats per saber directa o indirectament de qui es tractava aquella veu... era l'individu que havia tingut a veure, d'una manera o altra, amb la mort d'en Gohan i en Vegeta. – Què vol? – S'havia preguntat la Nasu encara no refeta de tot el que havia sentit abans.

– Desgraciat... – Havia sentit murmurar a en Goku des d'un tros al seu darrere, quan en Babidí s'havia ocupat de mostrar a tots els terrícoles les quatre imatges de les persones que buscava. 'Eren en Trunks, en Goten... en Cor Petit i... és clar... la Reiya que havia ajudat el namekià a aturar-lo ja feia estona'.

El primer que va fer la Nasu en veure la imatge de la seva filla va ser, precisament, tirar-se enrere per subjectar-la. 'A la nena ja només li faltava allò per odiar més el fet de no ser prou forta per lluitar en aquella batalla que ara més que mai s'albirava a l'horitzó'.

– Hi hem d'anar... – Havia titubejat ella observant la ràbia també en cada fibra d'en Cor Petit – Ens busca...

– No!

El gest de negació precipitat de la Nasu també havia coincidit amb el fet que en Son Goku acabés per intentar que en Cor Petit tampoc donés aquell pas a la babalà.

– No... maleït siguis... – Havia murmurat el namekià amb evident ràbia en veure com el mateix mag ordenava al Bu desfer-se de tota una ciutat, convertint-ne tots els habitants en caramels.

– Cor Petit... si us plau...

En les imatges que en Babidí els transmetia a partir de l'ànima i la ment, tothom hi havia pogut distingir el monstre Bu i el moment en què enlairava totes aquelles persones, desesperades, espantades i bastant perdudes, i les convertia en gominoles.

Just després, el mag terrible acabava de fer explotar el cap – amb màgia i davant de tots els humans que com ells havien tancat els ulls per veure'l i escoltar-lo – a un monjo del Gran Torneig d'Arts Marcials. L'home, que havia format part del jurat del certamen, s'hi havia comunicat amb la ment, com el mateix mag havia proposat i facilitat instants després de desfer-se de la ciutat, per tal de dir-li la identitat almenys de les tres persones de les quals tenia el nom en haver participat al campionat. 'Però el que volia en Babidí era una adreça, no un simple nom propi...'.

Potser només buscava provocar-los i que ells mateixos acudissin davant seu per venjar-se'n... 'En Trunks, en Goten, en Cor Petit i la Reiya havien estat les quatre persones que havia vist al costat d'en Vegeta en aquell primer clar enfrontament amb en Bu'. I concretament l'home verd i la nena havien estat a punt de suposar-li la fi: Ell era un mag poderós i no deixaria aquell assumpte en res.

– És un paio terrible... – En Dende estava quasi sense paraules en assumir tot el que conjuntament acabaven de presenciar.

La Nasu ni tan sols podia fer res més ja que subjectar la seva filla per les espatlles, inclinada endavant, i tenir els ulls tancats per continuar observant aquell condemnat i fastigós mag que amenaçava la humanitat... i que els animava, així mateix, a donar-los informació d'on es trobaven els nens i en Cor Petit. 'No hi havia perill que ningú els pogués delatar, però era terrible pensar que estigués utilitzant la seva imatge com a excusa per allò...'.

Només calia ullar l'esguard de la menuda – en obrir els ulls – per saber que, ajuntant-ho al fet que no hi podia fer res, era massa per poder tranquil·litzar-la ara sense més. Què se suposava que li havia de dir? Que ja ho solucionarien els nanos mentre ella s'ho mirava?.

'Impedir-li fer res amb aquella frase anava fins i tot en contra de l'essència de la nena'. No es conformaria.

– Són els que van matar en Gohan i en Vegeta, eh? – Tremolava gairebé de ràbia la Bulma, encara amb les llàgrimes caient-li per la galta, sense mirar exactament enlloc. 'En Iamxa va subjectar-la amb més força aleshores, en veure-la ensorrar-se i amb la intenció de tranquil·litzar-la'. Mentre en Gyumao agafava ja la seva filla inconscient en braços.

En Babidí havia deixat, un segon enrere, de comunicar-se amb la humanitat.

Necessitaven ara fer-se a la idea de tot... i buscar un lloc on deixar descansar l'esposa d'en Son Goku, mentre no despertés.

'Per a la Xixi, el cop de saber que en Son Gohan era mort, havia estat massa fort'. La Nasu – trasbalsada com estava – va sentir-se fins i tot incòmode en ullar-la i pensar-ho. Era conscient, de fet, que res d'allò havia estat a les seves mans. Estava preocupada per tot el que els tocava afrontar... 'Per l'amenaça real que suposaven en Babidí i en Bu'. Però tot així... 'No, no anava a obviar-ho: Els cops que rebia aquella dona, la Xixi, cada vegada que la vida li donava un revés es feien ara prou evidents per tots...'. ¿Veia en Son Goku com de dur era ser la seva esposa a aquelles alçades?

¿Ho havia vist ella, la Nasu, la princesa saiyajin, abans? Probablement sí... Malgrat haver desitjat tants cops aquell home... malgrat haver-hi tingut una filla sense sentir-se'n exactament culpable...

Va prémer les espatlles de la nena, encara callada i amb la vista perduda. Se'n sortirien... havien de poder sortir-se'n després de tot... Paradoxalment, en rumiar-ho, se sabia afortunada, premiada sense massa motius pel pas dels anys. Ella, a diferència de la Xixi, havia tingut en Cor Petit al costat, el tindria, si és que sobrevivien, després que en Son Goku marxés aquell dia.

'En Cor Petit...'. Va desviar la mirada de nou, observant-lo: 'El mateix guerrer que encara premia els punys per tot el que acabaven de veure'. El mateix que en Son Goku intentava contenir. La seva filla no seria la mateixa sense ell, no seria la menuda fantàstica que ara batallava contra la seva pròpia impotència. 'I ell, que n'era un veritable reflex en aquell moment, es moria per fer-hi alguna cosa també, tot i saber que contra en Bu no hi havia res a fer'. L'herència saiyajin de la Reiya es barrejava amb tot el que havia après del namekià a l'hora de sentir-se d'aquella manera en aquell precís instant.

En Goku sotjava en Cor Petit encara hores d'ara amb semblant preocupat. 'Tot es barrejava i tot era prou confós en aquell moment'. – No vull que hi hagi més víctimes – Havia reiterat en dir el namekià – Jo... sortiré!

La Nasu s'havia aixecat com un resort en sentir-ho; deixant un moment la seva filla a un costat, sense perdre-la de vista. 'No pensava permetre aquell despropòsit'. Què havia estat fent fins aleshores? Havia d'aturar l'home amb què havia viscut tot aquell temps.

En Son Goku, no obstant, va avançar-se-li. – Quina bestiesa dius ara, Cor Petit? – va creuar-se el guerrer al possible camí del namekià, tot i que aquest, amb els punys tancats, encara no s'havia mogut exactament de lloc – Si mors, qui ensenyarà la tècnica de la fusió als nens?! –. La seva mirada, d'entre el seu serrell negre i de simètrica punxa, mai havia cremat tant: – Si no és amb la fusió, no podrem guanyar en Bu.

La Reiya, en aquell breu lapse de temps, també s'havia mogut lleugerament. 'Potser disposada a posicionar-se a favor d'en Cor Petit'. Però les paraules directes i amb latent gravetat d'en Son Goku no havien deixat opció a ningú.

La Nasu fins i tot va adonar-se que havia contingut l'alè en aquell instant.

– De totes maneres, destruiran la terra – va continuar el guerrer – No et preocupis, Cor Petit. Ja ressuscitarem a la gent amb les Boles de Drac.

Un segon després la princesa saiyajin va repetir-se mentalment tot el que havia rumiat sobre ella i el namekià, i la sort que tenia. – Cor Petit...

L'ésser que una vegada s'havia considerat fill de Satanàs, i que hores d'ara ja no tenia res en comú amb el seu progenitor, va guaitar-la en sentir-ne les paraules. I va fer que sí amb el gest. – Teniu raó...

'Anar-hi era un suïcidi'.

– Però... – va intentar protestar la Reiya un instant més llavors. 'Acabava de veure que no podria fer-ho: En Cor Petit ja no secundaria les ganes amb què ella encara desitjava anar a buscar aquell mag...'.

– Si hi anéssim ara – va raonar el namekià – Si hi anéssim ara, moriríem.

– El que farem d'aquí res... – va intercedir en Son Goku de sobte amb to afable, i dirigint-se a la petita, abans de tornar a girar-se cap al Popo – El que farem serà despertar aquell parell i començar-los a entrenar per la fusió. Et ve de gust veure com ho fem?

La Reiya no n'estava gaire segura. 'Encara que semblava ser que tampoc hi podia fer res més'. Va dubtar. – Suposo que no em queda més remei...

L'home va somriure-li aleshores, davant els demés i una Nasu que preferia ara observar l'assentiment d'en Cor Petit. – Segur que hi aprens alguna cosa, no?!

– Preferiria poder fer quelcom...

– Temps al temps... – va insistir amb un darrer somriure – Avises aquells nois, Popo?

.

.

Finalment en Gohan només havia necessitat convertir-se en superguerrer per traure l'espasa de la roca. I ara començava a fer-la servir davant la mirada destarotada d'en Kibito.

– Pesa – S'havia queixat el nano, movent-la amb energia i fent moviments forçats amb ella.

– Has de dominar-la. Sinó no servirà de res... Si ho fas, pel que es veu, sí que podràs vèncer el monstre Bu. – En tota aquella estona, en Kibito que, en haver mort, no havia arribat a veure la força extraordinària del noi a la Terra, havia estat el més escèptic al respecte. 'Per començar en Gohan no hauria ni d'haver pogut arrencar de lloc una espasa que cap dels Déus, cap dels que ho havia intentat almenys, havia aconseguit alliberar'.

En intentar agafar l'espasa Z – amb dubte – un moment després, en Kibito s'havia adonat que ell ni tan sols podia fer res més que veure-la caure al terra amb tot el pes del seu metall... 'El company d'en Kaitoxin era incapaç ni d'aixecar-la... cosa que sí que podia fer en Son Gohan'.

En Xin, en canvi, s'ho mirava amb interès... de manera callada. 'El noi mig terrícola seguiria intentant controlar-la a continuació i, és clar, ho aconseguiria'.

En Gohan anava, aleshores, vestit amb robes molt semblants a les dels dos éssers que l'acompanyaven. 'L'havien guarnit així, donat l'estat de la seva vestimenta, en arribar a aquell planeta'. I tenia ja un únic objectiu: dominar l'espasa per poder-se enfrontar el monstre. Amb aquells ànims s'entrenava...

.

.

– Vaig a canviar-me – Havia murmurat passant al costat d'en Cor Petit, mentre els demés començaven a donar-se consol i suport mutu, un tros enllà de l'exterior de la plataforma, i en Son Goku semblava decidit a seguir en Dende per tal que el dugués a un bon lloc de l'interior per entrenar la fusió... 'En Popo, el servent de Déu, avisaria els nens en un parell de segons'. – Estàs bé?

El namekià l'havia mirat abans de respondre: – I tu?

– Em preocupa la Reiya – Havia ullat la nena que curiosament anava ara un pas per darrere d'en Dende, en aquella curta caminada fins al pis superior. 'Era poc propi d'ella cedir tan aviat a la petició d'en Goku de ser una simple espectadora de l'entrenament'.

– A mi també... – Havia assentir aquell que havia estat, en part, també Déu – Vaig amb ells. Jo també hauré de veure com és això de la fusió si vull encarregar-me de l'entrenament després...

– Fins ara... – Estava veritablement interessada en canviar-se de roba i posar-se quelcom còmode però que en canvi no estigués estripat – Quan acabi, potser vinc... Sembla ser que els altres no hi pintem res al cap i a la fi... – Havia xiuxiuejat prou baix perquè la seva filla, un tros lluny ja no la sentís.

En Cor Petit només li havia somrigut en resposta. 'Estava preocupada per la nena, però en el fons no era tan diferent a ella'.

.

Per la Reiya havia estat tot un daltabaix veure la seva imatge al costat de la dels nanos i en Cor Petit i sentir que aquell monstre mataria a tothom que es trobés pel camí mentre assegurava buscar-los. 'Era de covards quedar-se allà parada'. Però el mateix Cor Petit... i aquell home, el pare d'en Gohan i en Goten, estaven decidits aleshores a prendre un altre camí: Deien que entrenar els nens en la fusió era la seva única sortida.

I ella què hi pintava en tot allò?. Va sentir-se impotent al respecte... però de totes maneres hi havia quelcom que començava a inspirar-li confiança en aquell altre home. 'Al cap i a la fi havia intercedit per salvar la seva mare al Torneig'. I ara... hi havia alguna cosa en el seu somriure que li inspirava de nou aquell tipus de confiança. 'Ja s'havia sentit així quan ell li havia demanat que no intervingués entre el seu oncle i la seva mare al campionat'. Potser sí que tots tenien raó... potser en Son Goku sabia realment què calia fer. 'Els demés, de fet, l'observaven com si fos un gran home... com si la confiança que hi tinguessin tots fos indestriable i indiscutible'.

Fins i tot en Cor Petit havia cedit de seguida a la seva petició de calma.

En Dende anava uns passos per davant de la nena al costat del guerrer i els guiava fins al pis superior. – Jo crec que aquesta sala és perfecta i tranquil·la perquè entreneu – Els havia mostrat un indret del pis superior d'on entre columnes encara es podia veure l'exterior de la planta inferior. I després els havia fet passar a l'interior d'una petita habitació del costat. 'Com passava en tot el Palau, les parets eren totalment blanques, però a més l'estructura d'aquella sala era també lleugerament circular... D'entre un parell de columnes incrustades a la paret, hi havia uns petits murs falsos, de pedra, on poder-se asseure'. Com lleixes on deixar-hi els trastos.

La Reiya va mirar en amunt, cap a la cúpula del sostre, de gran alçada i va aspirar aire tot seguit. 'Així ella hauria de només mirar-los, mentre aquell home els preparava per salvar el planeta'.

Va acariciar-se la cua encara sense estar-ne molt segura. 'Potser hauria de començar a pensar en arrancar-se-la si volia començar un entrenament de debò... tot i que ara mateix, a tanta distància del poder dels nanos, no anés a servir per res'. No a curt termini.

'Però el mag també em busca a mi', va rumiar amb ràbia.

– Aquesta sala és perfecta... aquí estarem bé... – va encetar conversa en Son Goku aparentment distret, tot i que més pendent de la nena del que ningú diria – No t'agrada?

– Pel que jo hi he de fer aquí... – va murmurar baixet, encara que en Dende que era just sota el marc de la porta va sentir-la i va acabar somrient a en Goku de manera condescendent. 'No seria fàcil de tractar, ni de desensopir del tot, encara que l'home semblava determinat a intentar-ho'.

En Cor Petit, que arribava passadís enllà, d'entre les columnes havia pogut seguir la conversa a través de la seva també particular oïda namekiana. 'No era moment per pensar-hi, però era evident que la conducta d'en Son Goku era el més semblant a una actitud paterna que havia tingut amb la menuda fins llavors... és clar que fins aleshores, entre el Torneig i el demés, probablement tampoc havia tingut un altre moment per acostar-s'hi'.

El namekià sabia que no havia d'intervenir-hi... malgrat que continués sentint la Reiya, i qualsevol seva preocupació, com a responsabilitat pròpia.

– Bé... – va escoltar dir de cop i volta a en Goku – I en Popo, com és que no ve ja? Espero que no es distreguin gaire més... El temps ens va en contra...

.

Va caminar cap a la seva habitació a pas accelerat, evitant gaires més converses al seu voltant. Els demés s'havien quedat a l'exterior, conversant entre ells, donant-se suport. 'Hores d'ara encara no havia sabut ni havia pogut dir res de pes per tranquil·litzar i animar una Bulma que aleshores encara retenia els sanglots, ensumant pel nas i desafiant les llàgrimes amb la duresa que havia aprés a imitar del propi Vegeta'.

A la Nasu li hagués agradat parlar-hi. 'Però no podia fer-ho sense sentir com el cap la turmentava amb una mena d'atabalament fi i insistent que acabava per cobrir part dels seus sentits'. Ho faria després.

De totes maneres necessitava canviar-se. 'Desempolsar-se aquella mena de preocupació i tornar a sentir que era ella, i que no hauria de batallar contra la pròpia roba per enfrontar-se al que fos... encara que es tractés de la mateixa mort'. Sabia que si li tocava lluitar, tenia molt poques possibilitat d'acabar d'una altra manera.

'Potser podia proposar-li a la Reiya que entrenessin, per distreure-la'. Va riure's de si mateixa. 'Allò seria pitjor... li donaria a entendre que podien fer-hi alguna cosa, quan estava clar que no podien'.

Va sospirar de nou ja de ple a l'habitació on havia dormit tot aquell temps. I va avançar endavant, asseient-se al llit, i recolzant-hi el rostre al capçal de marbre. Deixant que la fredor d'aquest n'inoculés els sentiments. Prement els punys amb ràbia i cansament.

Podrien contra en Bu? 'Potser si allò de la fusió funcionava...'.

Acceptar la mort d'en Vegeta, en cas de cedir i pensar-hi per fi, era prou terrible. 'A en Gohan podrien ressuscitar-lo amb les Boles de Drac de la Terra... però a ell...'.

– I tu pensant en... – va protestar a si mateixa en veu baixa – En què se suposa que penses quan el mires? Idiota...

Va mirar amb atenció les parets blanques abans d'escoltar que algú s'apropava. 'I sense saber molt per què, va suposar que era en Cor Petit'.

– Endavant... – va dir no massa atenta, tot enviant la faldilla blanca estripada d'aquí en enllà. Duia aquells pantalonets negres tan típics seus de roba interior... i ja es treia el top que havia portat fins aleshores, quan una mena d'esgarip ofegat va fer que s'hi repensés i es girés de cop i volta. – Krilín!

– Ho... ho sento... – va apartar la mirada el millor amic d'en Son Goku, entre penedit i sorprès – No... només volia... Em preguntava si la Reiya tenia alguna mena de joguina... és per la Maron... és que tan moviment l'ha posat una mica nerviosa...

La Nasu va riure, no obstant, amb naturalitat quan va haver-li vist el gest de mirar cap al sostre en comptes de cap a ella. 'Tampoc n'hi havia per tant'.

– Tots ho estem de nerviosos – va dir-li donant la volta al llit, encara en top i roba interior, esportiva això sí – Crec que hi ha d'haver alguna cosa per aquí... De petita la Reiya sempre traginava amb una pilota que l'hi va dur la Bulma.

En Krilín va deixar l'actitud incòmode a l'instant i va somriure-li de tornada. – Gràcies. No saps quin favor em faràs si me la deixes... Estem tots desquiciats i la nena suposo que ho nota...

– Té – va saltar endavant, travessant el llit per sobre, per donar-li la petita pilota vermella i també una altra cosa que acabava de trobar – És un joc de cartes de la Bulma... Així ja l'hi torno... No n'he fet mai res... Una vegada les duia a sobre i va insistir en provar-ho mentre la Reiya i en Cor Petit tornaven d'un entrenament però només en Dende té tanta paciència...

– És clar... – La rialla de l'home va ser sincera de nou. – Et deixo que et vesteixis. Perdona, eh?

– M'has vist en condicions bastant pitjors... No vull ni pensar en com duia la roba a Nàmek, per exemple...

– Bé, sort que no he estat en Follet Tortuga...

– No en facis broma – va riure ella mig amb resignació. 'Era molt fàcil entendre's amb aquells amics d'en Son Goku que, amb el temps, també s'havien acabat acostumant a ella'. – No en facis broma...

Va pensar en dir-li que tanqués la porta de fusta en sortir, que ella no havia tancat pas abans. Tot i que després, remenant la poca roba que tenia entre l'armari i un petit bagul que corria per allà, va distreure's de nou.

– Això servirà... – va xiuxiuejar amb uns pantalons curts i texans, però força elàstics, en una mà, i una brusa blau cel de màniga curta i coll pirata a l'altra. 'Duia uns cordons negres, lligats entre si, just per sobre de l'escot, i les mànigues lleument bombades'. Va observar la vestimenta que pretenia posar-se encara amb el top posat i va palpar-se el cap, adonant-se del molt descabellada que ja duia la cua.

Encara no s'havia posat els pantalons, ni havia tingut temps de fer el gest de posar-se'ls, quan va tornar a sentir que algú empenyia la porta mig oberta des del corredor.

– Necessites res més? – va tombar-se agafant un petit mirall que també estava per allà tirat, intentant tornar-se a fer la cua sense que masses dels seus cabells continuessin batallant contra ella. – Merda... – va queixar-se quan va veure que la seva cabellera era impossible d'aplanar, arrancant-se d'una estrevada la goma amb la què pretenia tornar a subjectar-se els blens i deixant que el cabell li caigués en cascada – Veus, Krilín? Aquest és el típic pentinat dels guerrers de l'espai... no té cap mena d'ordre...

– No te l'has tornat a tallar en tot aquest temps...

– Ni boja... No torna a crèix... – va quedar-se amb la frase a mitges en processar a qui estava responent. 'Era la veu de...'. Va girar en 180 graus per mirar-lo entre molesta i astorada – Què hi fas tu aquí? Em pensava que eres...

– Buscava en Popo...

– Doncs aquí no hi és... ja ho veus... – A la llum de tota aquella blancor que desprenia l'habitació, la Nasu semblava tenir la pell de vainilla, lleument il·luminada per la claror que hi havia arreu, i els ulls encara més negres que mai.

– Ho veig – va mig somriure-li, tot i que no va fer cap gest per moure's d'on era.

– Pensava que teníeu pressa – va esquivar-lo, per deixar la roba sobre el llit i fer veure que remenava quelcom a l'altra banda de la sala – Quan et queda?

En Son Goku va sospirar en observar-la. 'Certament menys del que necessitaven per resoldre l'amenaça que queia ombrívola sobre la terra'.

Mentiria si digués que no sabia que ella era allà quan havia empès la porta des del passadís... però era cert que havia deixat la Reiya sola a la sala del pis superior per tal de saber què passava que en Popo no hi tornava amb els nens. 'Quan havia marxat, en Dende i en Cor Petit, especialment pensatiu i preocupat, conversaven més enllà sobre el perill que amenaçava el món. En Karin els havia interromput ja feia minuts, per dir-los que preferia no absentar-se gaire més de la torre on vivia'.

– Probablement els estigui intentant treure del llit... crec que és hora de desemmandrir-los... – Havia somrigut amb tota la intenció de, sí, facilitar que fos possible entrenar-los aviat. 'Abans els hi haurien de dir com estaven les coses i no seria pas fàcil'. – Vaig a donar-hi un cop d'ull.

– Puc anar-hi jo, si vols, Son Goku – S'havia ofert en Cor Petit no obstant, interrompent un instant la mirada angoixada d'en Dende. 'La conversa anava més aviat sobre els dubtes del Déu... que no estava segur de com havia aparegut tal amenaçava al planeta i que de seguida havia buscat l'opinió d'en Cor Petit en veure'l entrar a la sala on havia portat en Son Goku, i ja lluny de la resta de terrícoles'. Era horrible de pensar.

– No... No he vist en Goten des del Torneig Infantil... – Havia dit i ho havia pensat sincerament – De totes maneres no els hi diré res... d'en Son Gohan i en Vegeta, em refereixo. Fins que siguem aquí dalt. Serà un cop dur...

– Ho serà.

I així havia sortit d'allà – per moments – a la recerca d'en Popo i els nanos. 'No pensava trigar-hi més que un parell de minuts, fins que s'havia creuat en Krilín al corredor'. Havia intuït el ki de la Nasu, després, en aquella sala que segons més tard acabava de passar de llarg.

No podia negar que el gest de mirar la porta havia estat el de mirar-la a ella. 'I pensar-s'ho'. Tenia pressa per trobar els nanos, tot i que a l'instant els havia sentit murmurant més enllà. 'Pel que semblava estaven fent un bon mos per lliure... En Popo devia parar boig buscant-los on fos que els hagués deixat dormint'.

Com que l'entrenament anava per llarg... els deixaria menjar un moment més. 'Quin parell!'.

I és que des d'aquell punt de l'edifici, que era un passadís més aviat circular que donava la volta per dins a la plataforma, se'ls escoltava perfectament parlar.

– Ostres és boníssim tot això que hem trobat, Trunks! – Havia escoltat la veu d'en Son Goten cridar amb entusiasme. Però tu saps on som? I si ens atrapen? L'últim que recordo és haver estat allà en aquell terrós amb el teu pare...

– Doncs no ho sé. Tu rai que dormies com un tronc quan m'he llevat. – Li havia respost el seu amic ja en aquella taula que s'havien preparat pel seu compte – Feines he tingut en despertar-te. I va no xisclis més, que és de mala educació parlar amb la boca plena!

'En Popo no trigaria en trobar-los amb aquest volum de veu'. Va mig somriure, pendent de nou de la porta que tenia al darrere.

Per sort semblaven ignorar tot el que havia passat fins aleshores.

Tenia un minut per parlar amb ella. 'Encara que no sabia exactament que quedava per dir'.

I allà estava ara.

– Què vols, Goku? – va acabar preguntant ella en veure que no obtenia resposta de l'anterior pregunta. Amb prou feines havia arribat el vespre... així que suposava que encara li quedaven unes hores més al món dels vius.

– Res – va somriure-li. I va ser quan va notar-li la mirada que va sentir-se, per primera vegada, menys vestida del que hauria d'anar. 'Amb en Krilín, la situació no li havia importat en absolut'. – Buscava els nens i en Popo... però em temo que estan endrapant un bon tiberi per compte propi... aquí al costat.

– Així ja els has ben trobat, doncs – va dir amb evidència – Et puc ajudar en alguna cosa? – Ell simplement va negar. I la Nasu va sentir-se un pèl més desesperada que abans. – Si em disculpes, Son Goku... M'he de vestir...

– És clar... – va assentir un instant. Tot i que en el moment que ella havia baixat el cap per esperar que marxés, observant distretament alguna de les tonalitats més fosques del terra, el guerrer va fer per acostar-s'hi un instant. – Només que...

No havia pogut evitar fixar-se en la pell i la respiració d'ella. A diferència d'ell, la Nasu sí havia canviat lleugerament en aquells set anys; potser sí que la cua al cabell l'hi donava un aire més madur, menys agressiu... Però així amb els cabells rebels i deixats anar, nascuts ja originàriament d'aquella manera irregular, continuava sent la mateixa de sempre. Tossuda, lluitadora... atractiva. 'Només que ara semblava evitar-li la mirada amb força ganes, és clar'.

– Només que, ¿què? – va rebatre'l la saiyajin, sense adonar-se del motiu del silenci que havia guardat ell. – No entenc què hi fas aquí... – va acabar sincerant-se aleshores, alçant la vista un instant i trobant-se'l més a davant del que hagués volgut.

– Jo...

– Crec que hauries d'estar prou enfeinat com per no estar aquí en absolut, Son Goku – S'havia proposat utilitzar tot el desdeny que podia contenir una frase, malgrat la situació: – En Vegeta diria que ets massa tou amb ells... si ja comences donant-los temps d'un bon principi. No ens podem permetre perdre'l, el temps... per molt nens que siguin...

– Necessiten menjar i estar forts. Quan comencem – va dir completament convençut – Ja no pararem... fins que dominin la fusió. En Cor Petit podrà continuar amb l'entrenament, quan jo hagi de marxar... I espero que els nens se'n surtin, però serà cosa d'hores...

Anava a protestar. Però, de totes maneres, el següent va sorprendre-la prou per haver de callar a mig dir: Ell, en un gest inesperat, li havia posat un grapat de cabells darrere l'orella. El tenia a uns pocs centímetres de distància, de nou... I creia odiar-lo: Potser sense solta ni volta.

– Goku...

'Definitivament has perdut el seny, noia', va dir-se a si mateixa en l'instant en què va saber que estava trigant un segon de més a creuar l'habitació en sentit contrari. Només llavors va moure's temptativament un pas enrere. 'Tenia tota la intenció d'apartar-lo d'ella'. Sentia que era pur instint de supervivència.

Necessitava fugir d'aquella pesada proximitat... marxar ja.

Ell, però, només havia alliberat un ble dels seus cabells un segon abans.

– Em volia assegurar que estaves bé...

En Son Goku s'havia sincerat així a la fi. 'Havia estat la lleugera preocupació per com la Nasu podia estar portant la mort d'en Vegeta, el que finalment l'havia conduït fins allà. El que l'havia fet entrar'.

– Ho estaré quan algú s'hagi desfet d'aquest monstre.

– Estic segur que els nanos hi posaran tot el que tenen per fer-ho – Li havia respost en Son Goku llavors, davant seu i sense apartar-se'n ja el més mínim – Jo hi confio!

Segons creia la saiyajin, ell podia haver-se estalviat ben bé aquell entusiasme de pega... 'Encara que la princesa saiyajin sabia, de totes maneres, que aquell era el to que a tots els agradava sentir'.

Va sospirar de nou, sense saber molt bé què fer i potser esperant que a la fi se n'anés d'allà. Que s'apartés, almenys. – Doncs... d'acord... – va sonar exagerada – Tu hi confies... jo hi confio. Anirà bé... – va forçar el somriure: – I tenint en compte que ja t'he dit que, a més, estic perfectament, si em disculpes em vestiré –. Va passar pel seu costat sense més, buscant els pantalons curts que havia deixat sobre el llit.

En virar cap a l'altra banda de l'habitació, s'havia sentit recuperada d'immediat del pes interior que li suposava la seva proximitat. 'Ben pensat, no tenia ganes de frivolitzar res en absolut, per molt que l'incomodés la presència d'en Son Goku allà'. Va fer un salt i un moviment lleuger per posar-se els pantalons, curts i texans, amb què ja havia pretès vestir-se abans. Sense veure-li l'expressió facial, va decidir seguir parlant igualment: – Qui ho anava a dir, eh? – va murmurar – Que no podries vèncer el monstre. Que no ho podrien fer ni en Vegeta... ni en Son Gohan... – va aspirar aire per centrar-se, tot cordant-se el botó de la cintura i la cremallera – Estem en mans de dues criatures...

El guerrer no li havia tret l'ull de sobre mentre es movia per l'habitació, encara que havia escoltat perfectament la seva reflexió en agreujar el seu to. – Ho faran bé...

– Això vol dir que és impossible, realment, que tu puguis fer-hi res? – va demanar amb dubte, encara sense girar-se, amb el top negre i els pantalons acabats de posar. Només va mirar-lo de ple en resignar de cop la veu i el to: – No tenim pla B?

– No, no en tenim.

Malgrat haver estat incòmode en mirar-lo instants abans, ara en canvi l'observava i sabia que alguna cosa en tota aquella seriositat no acabava d'anar amb ell. 'Però suposava que era perquè tenien un problema de veritat: podien estar assistint a la fi de la Terra en poques hores i ell, assegurava, no els podria salvar si els nens fallaven'.

Va confiar en la seva paraula, sense pensar-ho. – D'acord. – I després d'assentir va notar com un gran rebombori envaïa el corredor. 'Allà els tenien, en Goten i en Trunks, a corredisses, fugint d'un Popo que probablement els havia enxampat assaltant-li el rebost'. – Em temo que has d'anar a posar ordre – va escapar-se-li el riure per impuls en escoltar-los travessar el passadís desafiant en Popo entre salts i jocs.

– Ups, quin parell, eh? – va correspondre-li ell el somriure, abans de sortir corrent enllà. Va parar-se un moment sota el marc de la porta per observar-la un segon més: – Jo no hi entenc gaire, ¿eh?, però diria que t'afavoreix més dur els cabells deslligats...

'Set anys després continuava trobant-la preciosa'. I no havia estat mai prou conscient de saber el significat d'aquella paraula.

– Goku...

.

– Quedeu-vos on sou vosaltres!

– Pare!

– Ep, a aquests nanos els sobra energia – Havia esbufegat en Popo a metres d'on en Son Goku acabava d'aparèixer. ¿On havia estat ficat, si no venia del pis superior?

– Ja ho veig – Havia somrigut no obstant el guerrer – Els haurem de fer treballar de valent!

.

.

– La Xixi ja descansa – Havia dit el seu pare, reunint-se amb la resta de la colla que s'asseia a les escales d'entre l'interior i l'exterior del Palau, a la primera planta.

– Me n'alegro – Havia fet automàticament en Iamxa que fins llavors havia estat observant, per part seva, com la petita Maron jugava amb la pilota que li havia dut en Krilín. L'A-18 la vigilava d'a prop perquè no anés gaire enllà.

Tot i rebre amb ànims la notícia del descans de la Xixi, no podia estar content de debò veient com la Bulma encara ara remenava tot aquell grapat de cartes sense solta ni volta. 'Estava pensant en el Vegeta... i probablement es preguntava si el tornaria a veure, mort i tot'. En el món que coneixien aquella pregunta era normal... Al cap i a la fi sí havien tornat a veure en Son Goku. 'Tot i que no era l'habitual'.

Desconeixien també, perquè no li havien sentit dir a en Cor Petit, on seria enviat en Vegeta en morir... què en seria de la seva ànima i dels seus records.

Va observar bufar a la seva ex una vegada més. Probablement, en Iamxa mai ho havia volgut reconèixer... però aquell imbècil, amb matrimoni o no pel mig, havia arribat a ser el marit de la Bulma en tots els sentits. 'Ella l'estimava com a tal... No com al paio que vivia amb ella per l'interès d'entrenar i tenir un sostre', que era com el terrícola ho havia vist sempre... potser equivocadament. La Bulma era una dona forta i veure-la aleshores tan pensativa i desfeta només indicava el molt que havia estat enamorada del saiyajin... fins i tot al principi.

Era aquell tipus d'amor que ell havia volgut sempre... i que havia comprès ja temps enrere que no trobaria a Corporació Capsula. 'Per més que es coneguessin des de sempre, que s'haguessin estimat i que haguessin descobert el sexe junts... la seva relació amb la Bulma no havia estat mai d'aquell tipus...'. Ell mateix havia optat per distraure's amb altres noies en més d'una ocasió... En la seva joventut, abans de la seva mort i del viatge a Nàmek havien lluitat per allargar una relació que no anava a més.

'Ell havia buscat, després d'allò, sentir aquell tipus d'amor...'. Estava content per ella, no pel dolor que vivia ara, però sí perquè era evident que havia conviscut amb l'home, l'alienígena, que estimava tot aquell temps.

Coneixent-la, aquella casa havia estat un estressant popurri de riures i males cares... de bromes, enrabiades per feina al laboratori i alguna que altra mirada de complicitat. 'D'entrenaments a deshora, de retrobades a mitja nit i sobretot d'una mena d'amor convuls que, en el fons, només podien entendre la científica i el príncep'.

Encara la recordava escridassant un dels robots de casa per haver espatllat el pastís del – creia recordar – cinquè aniversari d'en Trunks. 'Aquell dia en Vegeta i el nen havien estat a taula, i el saiyajin disgustat i a contra temps per fer tard als entrenaments, no havia evitat riure's d'ella... però no de la manera que feia enfadar de debò a la filla dels Brief... sinó amb la mena de burles que acabaven amb la pèl-blava desafiant-lo i traient-li la llengua com si encara tingués un parell de desenes d'anys'.

Observava, de fet, la seva ex-xicota i veia una dona madura, més tranquil·la... menys capritxosa i impulsiva. Alguna cosa de bo havia de tenir el condemnat guerrer per haver-la canviat tant. També ell a ella. I per bé.

.

.

Era asseguda amb el cap cot en aquella mena de petites lleixes que tenien els murs falsos, de poca alçada, al capdamunt. Eren com seients que anaven de columna a columna, només en una part d'aquella sala amb poques i allargades finestres. 'En Son Goku acabava d'explicar a en Goten i a en Trunks, i de manera bastant aproximada, tot el que havia passat fins aleshores amb el monstre Bu'.

I ploraven.

– No... no pot ser veritat... – Ensumava en Trunks sorollosament, tot intentant contenir les llàgrimes i prement els punys. Al pobre se li havia humitejat el rostre i tenia el nas vermell i fet pols dels plors que intentava contenir. – No pot ser que hagi liquidat al meu pare! –.

En Son Goten, en canvi, plorava a llàgrima viva sense consol.

– Buà... – Intentava dir alguna cosa amb sentit, encara que l'atabalava prou el que els acabava de comunicar el seu pare. 'No es podia dir que en Goku hagués volgut suavitzar la situació en aquell cas'. Els hi ho havia dit tal i com rajava, tal i com ho havia dit fora. I la Reiya que observava de reüll la situació, allà assegura, n'era prou conscient. En Son Goten ni tan sols aparentava trobar consol en res que poguessin dir-li. – El meu germà ha mort!

Ella també estava trista, però s'havia proposat no plorar de feia molta estona. 'De fet, potser per això preferia mantenir el cap baix, així si se li escapava una llàgrima traïdora, tampoc acabaria veient-la ningú'.

En Cor Petit, com en Son Goku, era dempeus a la sala i es mirava l'escena un pas per darrere del guerrer. En Dende s'havia apartat, en canvi, en veure com el saiyan per fi arribava amb els nanos. 'Tothom entenia que calia deixar-los tranquils per entrenar'. Però a ningú aparentava molestar-li que ella corregués per allà. 'A l'única que no li feia cap gràcia la seva situació, pel que semblava, era a ella mateixa'.

Estava segura que la tieta Bulma i els demés devien ser ja al final del corredor o al pis de baix aguantant-se les ganes d'anar a abraçar els nens. 'Però no era el moment'.

Va sorprendre-la gratament, de fet, el pare d'en Goten quan els va cridar un segon després. 'Fins llavors l'home era afable com deien tots... però ella no l'havia acabat de veure del tot com un veritable saiyajin... Bé, potser quan li havia ordenat no moure's al Torneig, però ara la seva actitud era fins i tot més clara'.

– No ploreu! – va advertir-los seriós l'home – No podem perdre temps! Si esteu enfadats, espavileu-vos a aprendre aquesta tècnica i venceu-los!

La manera en què els havia donat aquella instrucció, l'ordre en si, havia deixat la Reiya sense paraules. 'No era el tipus de reacció que li havia vist abans'. Era genial.

– Així es parla... – va xiuxiuejar prou baix per què només en Cor Petit la sentís i tombés lleugerament el cap per mirar-la. 'Un saiyajin, un guerrer de la classe que fos, en una situació així... A ella només se li acudia una manera en la què podia actuar'.

I era aquella, és clar.

Va mirar-lo amb més curiositat en sentir-li endolcir el to. 'De totes maneres el que volia dir, ja ho havia dit'. – Sé que sóc molt dur amb vosaltres, nois. Però en Babidí pot descobrir aquest lloc d'un moment a l'altre i ja us hem deixat un moment per descansar i menjar. Per tant, ara heu de començar a entrenar-vos de seguida!

Havia estat llavors quan hi havia intercedit en Cor Petit: – Farem servir la Sala de l'Esperit del Temps?

'La sala...', la Reiya va prestar encara més atenció en escoltar-lo. Però en Son Goku ho tenia clar.

– No. Només es pot utilitzar dos dies per vida. Val més que ens reservem aquesta possibilitat per al futur – Havia mirat el namekià – No et preocupis, aviat podran fer la fusió. Molt aviat... –. I després s'havia tornat a centrar en els nens: – Vinga, comenceu! Mira, Cor Petit... – Li havia indicat, no obstant, ja sense mirar-lo, concentrant-se només en el parell de nens. – Fixa-t'hi, tu també hi has d'estar molt al cas...

La Reiya, de fet, no sabia on devia parar la seva mare aleshores... però de moment no es perdia detall del què passava allà. 'Malgrat que no tot el que hi diguessin, li agradés'.

– Prou! – Els havia tornat a dirigir en Son Goku – Podeu deixar de somicar d'una vegada? Vosaltres sou els únics que podeu vèncer en Bu!

L'obeirien?. La Reiya, i no acabava de saber per què, en tenia algun dubte quan mirava els ulls del seu cosí, que eren perduts en algun lloc de la paret. 'Amb prou feines (ell) havia pogut saludar-la, amb un lleu gest de cap i una rialla entremaliada, abans que l'hi donessin la mala notícia en entrar a la sala'.

Sabia com s'estimava en Trunks al seu pare... i ho sentia encara més en pensar-ho. Però, tal i com havia dit en Son Goku minuts enrere, evitava mostrar-ho per tots els mitjans. 'Havien de centrar-se en allò, encara que ella només mirés'.

– Quina ràbia...

Ningú semblava haver-la sentit, perquè almenys fins on ella veia, continuaven com si res el que havia de ser el principi d'aquell entrenament.

– Escolteu-me bé, quan hagueu aconseguit l'estat de fusió només el podreu conservar durant 30 minuts. – Els havia dit en Goku – Al cap de 30 minuts, tornareu a la normalitat i no ho heu de tornar a provar fins al cap d'una estona.

– Només 30 minuts... – Havia quedat en Cor Petit, a l'instant, una mica fora de joc – És molt poc.

Però el pare d'en Goten semblava segur: – Aquests dos, si aconsegueixen fer bé la fusió, en 30 minuts podran guanyar el monstre Bu... Aquesta tècnica de la fusió és molt eficaç... Vinga, primer, necessito que us convertiu en superguerrers!

Com la Reiya imaginava, ni tan sols s'havien mogut en escoltar-lo. 'Rucs'.

– Eh? – S'havia sorprès però sincerament el guerrer d'aurèola al cap – Què us passa?

En Cor Petit s'havia creuat de braços, observant-los.

– Què feies tu, mentre el monstre Bu matava el pare i en Gohan? – Havia estat en Trunks el primer en disparar metafòricament amb aquella pregunta.

Va haver-hi un moment de silenci. 'L'home no havia esperat la pregunta en absolut'. – Estava... inconscient.

– Inconscient? – va acusar-lo en Trunks aleshores, amb els punys tancats – Estaves inconscient en un moment així? Em sembla que ets un home feble, doncs... Vols dir que no has fugit com un covard?

En Goten no havia trigat ni un segon en secundar el seu company.

– Si ets dèbil... No crec que les tècniques que ens puguis ensenyar, ens serveixin per a res... No podrem derrotar el monstre, si ens ensenya res un covard que ha fugit i que no ha tingut valor per salvar els seus companys...

Durant un segon el propi Son Goku els havia mirat sense saber exactament què dir. I llavors en Cor Petit havia intentat intercedir enfadat. 'No sabien amb qui estaven parlant, ¿... que potser no els hi havien parlat prou de tot el que havia fet en Goku per aquell món?'. Estava segur que almenys a en Son Goten, sí.

'Parell de desllenguats'.

– Vosaltres... – va intentar renyar-los amb serenitat, encara que estava per escridassar-los allà mateix – No sabeu que en Goku...?

'I no tenia ni per què voler salvar l'oncle... ell abans...', la Reiya va contestar-se les seves preguntes en silenci. 'En Trunks i en Goten no ho sabien tot... no era just que li parlessin així...', va pensar.

– Trunks! – S'havia aixecat gairebé sense rumiar-ho, i no havia estat fins que s'havia trobat dreta i mirant el seu cosí que s'havia adonat que havia estat a punt de dir-li-ho. Va quedar-se una mica parada en veure-ho. S'havia aixecat només per defensar aquell home?

El mateix Cor Petit l'observava astorat, mentre que l'al·ludit només va ullar-la amb assentiment. 'Potser també encuriosit'.

De totes maneres no els va deixar dir res més.

– Reiya... Cor Petit... Deixeu-ho córrer... – Els va somriure – És veritat sóc feble... – va parlar amb total tranquil·litat. – No crec que pogués vèncer el monstre Bu.

'Se suposava que no mentia en allò últim, però sí en el que havia dit just abans. El seu oncle, en Vegeta, no faria tot el que havia fet per enfrontar-s'hi, si fos feble de veritat'.

Per què deia mentides?

– Però encara que sigui tan feble... i un covard... – va continuar – Us puc ensenyar la tècnica de la fusió. Si de debò voleu venjar en Vegeta i en Gohan, és l'única manera...

– Però...

La Reiya va tornar a veure a en Goten intentant interpel·lar-lo, encara dempeus, quan una veu – ja coneguda – va trastocar-los el moment del tot. 'I els ànims'.

– He, he, he, he. Tornem a ser aquí, senyores i senyors de la Terra! Amb vostès el mag Babidí i el monstre Bu!

.

Moments abans, al grup d'amics que s'estaven ara a Palau, en Dende els havia ofert entrar en una de les sales de palau, on la Xixi era estirada en una mena de sofà, i els havia deixat preparada una tetera perquè beguessin alguna cosa.

– Espero que tinguin molta sort – Havia xiuxiuejat en Krilín, mentre la Bulma encara premia els punys i donava copets nerviosos a la taula.

– Me'n faig creus que en Son Gohan, que es va imposar al monstre Cèl·lula, no hagi pogut resistir l'atac d'aquella bola de greix de color de rosa.

En Gyumao ventava la seva filla, que encara estava desmaiada. – Quina desgràcia... La pobre Xixi està desfeta... no ho pairà això...

L'única que no es resignava a creure-s'ho era la Vídel.

– Però... per què... per què... us doneu per vençuts tan aviat? – va protestar saltant del marc d'una mena de finestra on estava asseguda – Per què doneu per fet que són morts si no n'hem trobat els cadàvers? Per què?

Tots l'havien mirat corpresos, però només en Krilín havia respost: – Vídel, sabem com et sents – havia començat l'home – Però no notem la seva energia i això... això vol dir que és mort...

La filla d'en Satan no s'ho podia creure.

– Encara ens queda l'esperança dels nanos... Quan m'he creuat en Goku abans, els havia sortit a buscar i estava molt convençut de què això serviria per vèncer el monstre... – Havia intentat calmar els ànims en Krilín que tot i així sabia que allò no era el que volia dir la Vídel. 'La pobre noia devia estar-ne molt d'en Son Gohan... i ara s'havia de fer a la idea que era mort'.

La Nasu va donar uns passos dins la sala on eren alguns d'ells, just llavors. S'havia topat amb en Follet Tortuga al passadís. – Sembla ser que si els nens no se'n surten, estarem perduts...

Tornava a dur el cabell recollit en una cua de cabell. I havia acompanyat amb aquella brusa blava de coll pirata els shorts que ja s'havia col·locat abans. 'Aquesta roba, a diferència de la que havia dut al Gran Torneig, estava nova i no la duia estripada'. També duia les seves botes... les botes blanques saiyajins.

Va notar que la miraven un moment de més, fins que, finalment, va decidir avançar cap a la Bulma. – Ho sento molt. – va mirar-la als ulls quan aquesta va alçar el cap.

– Jo també, Nasu... jo també – va assentir ella – Sé que també ha de ser dur per tu... Era el teu germà...

.

.

– Hem trobat una ciutat molt més gran – anunciava el mag davant la ràbia de tothom moments després – Aviat desapareixerà del mapa... Si no es presenten aquí en Júnior, en Trunks, en Goten i aquella altra criatura de la que no sé el nom, és clar. – Havia somrigut amenaçador sabent que, en aquell precís instant, milions de persones tancaven els ulls per veure'l... completament espantats.

– Tanca els ulls, Trunks – Havia trobat el truc per veure'l en Goten – Així el veuràs...

– Ens ha dit el nom... – Encara no s'ho creia el pèl-lila amb els ulls oberts però a punt de tancar-los...

– No! – va cridar-los en Cor Petit, tot i veure que la Reiya ja els acabava de tancar i que ells acabarien fent el mateix – No mireu! Més val que no els mireu!

– Ah!

– Bé – Havia continuat en Babidí – Em sembla que no tenim notícies ni dels mateixos interessats. Quin horror! – Havia teatralitzat la seva aparició amb el monstre Bu al darrere – Cada vegada hi ha més víctimes. Em sembla que aquest cop el monstre Bu, convertirà tots els habitants en xocolata i se'ls menjarà!

Havia estat qüestió de dir i fer.

– Ostres, no! – Per molta ràbia que sentissin el parell de nens no hi podien anar. I la Reiya tampoc.

Era horrible.

Però el seu cosí havia decidit maleir-li tots els ossos al mag. En Son Goten, com venia sent habitual, li havia seguit la decisió – Sóc en Trunks!

– I jo en Goten!

– Ara encara no podem, però aviat ens veurem! – L'havien amenaçat rabiosos a través de la mateixa comunicació que el mag facilitava amb la ment – Us liquidarem!

'La Reiya lamentava més que mai no estar ella participant en aquells entrenaments'. Se sentia una nosa... però una nosa que tenia la responsabilitat de no molestar.

Va haver d'aguantar-se les ganes de cridar. 'Era una bestiesa parlar-hi més'. I en Cor Petit els hi ho havia dit moments després, de fet, totalment alterat.

'Si hi parlaven, podia descobrir aquell lloc'.

L'entrenament començava allà.

– No podem perdre temps! – Els havia esperonat en Goku – Vinga, de pressa, superguerrers!

– Molt bé, entesos!

En veure'ls col·laborar, transformant-se en superguerrers, la Reiya s'havia tornat a asseure en la lleixa on era abans, entre pensativa i resignada. 'Es quedaria de braços plegats? Què li diria la seva mare si li proposava entrenar malgrat tot?'.

– Així aquest és el vostre límit, eh? – S'havia començat a concentrar en Son Goku – En Trunks té una miqueta més d'energia que en Goten... Per poder fer la fusió, heu de tenir la mateixa energia... Trunks, si us plau – Li havia demanat – Rebaixa una mica la quantitat d'energia per igualar-te amb en Goten.

– Però, per què m'he d'adaptar jo a en Goten? – Havia protestat després de provar de fer-ho el pèl-lila. Sí, podia rebaixar la força una micona. Però no li acabava de semblar just.

– Fes-ho i no protestis – Li havia ordenat llavors en Son Goku amb un somriure – Tu tens un any més que ell, no? I ara augmentareu l'energia amb el cos en condicions normals – Havia continuat manant-los – És molt difícil fer la fusió de sobte en estat de superguerrer...

La veu d'en Babidí, lamentablement, els havia tornat a interrompre aleshores. 'Algú li havia dit que en Trunks era el noi de Corporació Capsula i que, per tant, vivia a la Ciutat de l'Oest'. I, és clar, se n'hi anava...

La Reiya va notar-lo rabiar de valent (a en Goku), i prémer els punys desesperat... quan de cop i volta, la Bulma va aparèixer corrent allà on eren.

I no estava només preocupada pels seus pares.

– Si desapareix el laboratori, perdré el radar de les Boles de Drac! I encara pitjor les peces úniques amb què en puc construir un de nou! Fora de la Ciutat de l'Oest no sabria pas d'on treure-les. No podríem tornar a convocar el Drac Shenron si no tinguéssim res per trobar les Boles Drac...

'Tant era que com a segon desig pretenguessin manar reconstruir res, o fer que tot tornés a estar tal i com era, si abans no tenien res per convocar el drac i aquell precís desig'. Els quedava, de fet, només una petició... perquè a la primera demanda havien fet ressuscitar molta gent de cop. 'Aquelles eren les normes de les Boles de Drac que perillaven de no tornar a trobar i que havia retornat en Dende a la Terra ja feia molts anys'.

I corrien perill de no poder-les fer servir mai més. De no trobar-les. 'No amb mètodes de recerca que coneguessin en aquell moment'.

La Bulma, mocador al coll, i amb el dit índex alçat en to didàctic havia estat molt clara en allò: 'Necessitaven recuperar el radar, que ella havia deixat de dur a sobre en arribar a Corporació Capsula aquella tarda, per poder recórrer al Drac Shenron en el futur'.

– Ostres – S'havia plegat de braços en Son Goku en pensar-ho. 'Era una situació inesperada'. – Quin dilema... A veure... Trunks fes una escapada a casa teva i porta el radar cap aquí... mentrestant miraré d'entretenir en Babidí i en Bu...

– Però... – Havia dubtat el nen, i també en Goten que s'havia quedat convençut que el seu pare era més feble que en Gohan – Vols dir que ho podràs fer? Si noten que els vols fer perdre temps, et mataran...

– No patiu... Me'n sortiré. Va, comença a passar abans no arribin a la capital de l'Oest.

La Reiya havia mirat de reüll la sorpresa que havia mostrat en Cor Petit davant d'aquell pla. 'El namekià semblava pensar ara que hi havia potser una manera més fàcil de fer les coses'.

– Trunks, vigila – L'havia aconsellat la Bulma amb certa preocupació. 'Era el seu petit fill d'encara no vuit anys, però preferia no pensar-hi'. – Si veus que van maldades, no t'entretinguis i torna cap aquí de seguida!

.

La Nasu que, com els demés, havia escoltat parlar a en Babidí, i que havia notat l'energia malgrat tot extraordinària que desprenien els nens en convertir-se en superguerrers, havia ullat ja la preocupació d'en Krilín... minuts abans de decidir moure's d'on era. – Hauríem d'haver pensat en el radar abans...

'Havia preferit no acompanyar la Bulma en un primer moment'.

– Bé, se suposa que amb el canvi de lloc instantani és un instant...

I potser per això, perquè ho havia raonat amb anterioritat, la saiyajin s'havia sorprès tant en arribar al pis de dalt i comprovar que les coses no anaven ben bé com s'havia imaginat.

'Què era el que no sabien?'.

En entrar per la porta de la sala annexa a l'habitació on entrenaven va veure'ls de seguida i va tenir el temps just de fitar en Trunks volant. – Hi va ell?

En Krilín, que l'havia acompanyat fins allà, també semblava sorprès.

– Sort, Trunks – Li desitjava en Goten, segons després que emprengués la marxa, amb la Reiya i en Cor Petit completament en silenci al seu costat.

La Bulma, per la seva banda, s'havia creuat de braços, observant el seu fill i sabent que no hi podia dir res més. 'Si en Son Goku deia que el millor era que ho fessin així... Que hi anés en Trunks, mentre ell els distreia...'.

A la científica no li havia passat ara, no obstant, desapercebuda la pregunta quasi dubitativa de la Nasu. "– Hi va ell?". Potser sí que no era l'única opció... Podia haver acompanyat el seu amic ella mateixa, amb el canvi de lloc instantani, en cas que en Goku fos qui hi anés i temés no trobar el radar a la primera. Sí que el mag aparentava ser ja a prop de la seva ciutat... però... 'Una cosa molt diferent era que hi hagués enviat en Trunks... sol...'.

És clar que en Son Goku assegurava que, de mentre, guanyaria temps davant del mag i el monstre.

La germana d'en Vegeta, de totes maneres, l'havia fet dubtar. 'Què havia volgut dir?'.

Tant en Cor Petit com en Goku havien mirat, de fet, la Nasu i en Krilín que acabaven d'arribar; tot i que no hi havia hagut cap més comentari que l'evident sorpresa de la saiyajin. 'Sorpresa que aparentaven secundar, en part, en Cor Petit i en Krilín'. Però només amb la mirada.

Com a resposta, en efecte, en Son Goku només va somriure'ls llavors com si intentés dir-los que tot aniria bé. 'Sabia el que es feia', o ho semblava a jutjar pel gest de confiança.

I tot i així, després d'aquell instant de confusió, la Bulma ja no les tenia totes... En entendre interiorment, el perill que corria en Trunks, no va poder evitar girar-se cap a una de les columnes d'aquell semi exterior, al costat de la sala on havien estat abans. 'Des d'allà podia veure la plataforma inferior i el cel... per on havia marxat el nen'.

Hi havia hagut mig segon de silenci abans que tot continués el seu curs.

Passat aquell temps, en Son Goku va ser qui va apropar-s'hi per darrere, deixant els demés a l'expectativa, mentre buscava donar una mica de calma a la seva amiga.

– No t'hi amoïnis, Bulma, en Trunks tornarà sa i com si res... pots estar tranquil·la...

– És que... – va intentar explicar el rau rau que tenia a l'interior encara que el seu amic d'infància no va deixar-li-ho fer.

– T'he dit que no t'hi amoïnis – va gesticular una rialla abans d'apartar-s'hi i disposar-se a marxar per distreure els enemics i guanyar temps, com ja havia dit – Al capdavall és el fill d'en Vegeta, no ho oblidis...

Ella va agrair el gest, tot i que no va passar-li desapercebuda tampoc la manera com els demés van mirar el seu amic abans que aquest desaparegués amb el canvi de lloc instantani. 'Dits al front i mirada seriosa'.

– Son Goten, espera'm aquí, eh? – li havia posat la mà al cabell al seu fill un instant abans. 'En aquell moment hagués fet el mateix, perquè li hagués sortit de dins, amb la Reiya; però preferia evitar les preguntes que de cop i volta tant la Nasu com en Cor Petit tenien a la mirada'.

Cap d'ells, ni en Krilín, va parlar fins que ja havia desaparegut davant dels seus nassos.

– No ho diu tot...

– No...

El murmuri inquiet de la Nasu havia rebut, immediatament, la resposta segura d'en Cor Petit.

.

– Hola. – Va aparèixer en ple cel, barrant-los el pas enmig del seu camí cap a la ciutat de l'Oest. 'En Babidí anava pujat sobre en Bu i fins llavors havien mantingut una gran velocitat'. La salutació d'en Son Goku, però, no només els havia interromput el viatge sinó que l'havia fet sonar d'allò més provocador.

– Ets tu... – va sorprendre's el mateix Babidí – Vés per on... Em pensava que en Vegeta t'havia liquidat. Així encara ets viu, eh?! – va riure content en pensar-hi: – Et vull donar les gràcies, perquè ens has ajudat a ressuscitar en Bu.

En Goku palplantat allà davant, amb l'aire movent-li els cabells i la mirada seriosa, estava convençut del que anava a dir: – ... En Vegeta i jo no ens hauríem imaginat mai... – va continuar amb to greu – ... que el monstre Bu fos tan fort.

– És clar que és fort, el va dissenyar el meu pare!

Mentre en Babidí presumia, el seu monstre només continuava rient infantilment al seu costat, amb la capa el vent i un lleuger interès en el nouvingut desconegut.

– I bé... – va preguntar el mag – Per què has vingut? Ja ho sé – va riure – Ens has vingut a indicar on són aquells quatre!

El rictus al rostre d'en Son Goku va agreujar-se en contestar-lo. – De cap manera – va advertir-li-ho. I va ser conscient que el que anava a dir no ho havia dit així en veu alta encara mai – Dos d'ells... són fills meus. – Sonava prou important dit en alt i d'aquella manera – Només he vingut a avisar-vos d'una cosa...

– A avisar-nos? – va burlant-se'n el mag – Has dit a avisar-nos? A nosaltres? He, he, he. Això sí que fa riure... Sí! Vull que ho sentin tots els habitants de la Terra.

'Anava a fer que, a través de la seva ment, tothom veiés aquella mena de declaració absurda d'intencions'.

– Escolta! – va prémer els punys el guerrer mirant-lo aleshores – Els que busqueu, sortiran aviat! Us en dono la meva paraula... Només us demano que espereu una mica... no feu patir a ningú a més!

– I per què hem d'esperar? – va imitar-ne el to de veu en Babidí – Potser planegeu alguna cosa!

I tot i el to en què ho havia dit el mag, en Son Goku ni tan sols havia dubtat en respondre'l: – Sí. Fem plans per guanyar-vos.

Poques vegades havia parlat tan seriosament.

Encara que el mag, baixet i de desagradables ulls en fora, se'n rigués ja obertament: – Per guanyar-nos a nosaltres, eh? Encara que estigueu 1.000 anys fent plans, serà inútil!

Realment el fill del creador d'en Bu creia que era estúpid pretendre guanyar el seu monstre. En Bu també reia al seu costat.

De totes maneres no pensaven esperar-se, continuarien matant terrícoles, divertint així en Bu, fins que sortissin. 'Ni un minut més esperarien', li havia dit clarament.

I això tampoc havia apagat ni la intenció ni la seriositat d'en Goku. Va somriure lleugerament amb alguna cosa al cap, tot i així. – És clar. Ja m'ho pensava que ho diríeu... Doncs deixeu-m'hi resistir-me una mica...

En aquell moment tots plegats ja veien el què passava allà baix.

– I si el maten? Bé, vull dir... – Els havia qüestionat la Reiya obrint els ulls un moment per observar-los. Tant en Krilín, com en Cor Petit, la Nasu i la resta, eren amb els ulls tancats... veient el que hi passava.

– En porta alguna de cap... – Li havia respost simplement la seva mare encara amb les parpelles tancades, i concentrada pel que estaven veient llavors. 'La preocupació de la nena... com la dels altres... era justificada... perquè els havia deixat ben clar que no podia pas fer-hi res que no haguessin intentat fer en Vegeta o en Son Gohan: Potser podria marxar d'allà quan el tinguessin atrapat, però se'n duria una bona pallissa mentrestant'. ¿O és que... es perdien alguna cosa?.

Estava convençuda que sí. 'I veure'l així... tan decidit... amb aquella mirada que potser li havia vist per primera vegada a Nàmek... li ho confirmava'. O ho creia.

Havia estat just després quan el propi Goku s'havia adonat que, per molt que en Babidí insistís perquè el Bu el pelés: el monstre no estava pas gaire preocupat per les ordres que aquest pogués donar-li.

– Vinga! – Havia hagut d'insistir un parell de cops el mag – Mata'l!

– Què et passa? – Havia preguntat amb un altre ànim ara el guerrer – Tan fort que ets i obeeixes tot el que et diu en Babidí? N'ets una mena de titella?

Semblava que amb aquella reflexió, havia infós alguna mena de pensament nou en el monstre rosat i gros.

– Calla! – Havia cridat en Babidí en veure que el seu monstre ara el mirava – No li diguis això! En Bu és el meu subordinat i m'ha d'obeir! – 'Després de la mirada del monstre, el mag no les tenia totes, però pensava continuar imposant-hi la seva voluntat'. – Què fas...?! Vols que digui aquell encanteri i et torni a tancar...?

Aquell argument li havia funcionat... com a mínim fins aleshores.

– Si em tanques – L'havia sorprès per la lucidesa en Bu – Aquest home et pelarà.

Fins i tot en Son Goku estava sorprès de com de ràpid havia entès el monstre el que ell li havia volgut dir. 'En Babidí gairebé s'havia sentit frustrat i perdut... però llavors en Majin Bu havia tornat a parlar...'. – Però tranquil – Havia assegurat amb un somriure enjogassat – Ara el pelo. És molt orgullós i no el puc sofrir.

'En el fons, pel monstre, tot allò no era tan diferent a un joc... o a una gimcana'.

– Xxxt – va xiuxiuejar-se a ell mateix el guerrer – No ha sortit bé... –. Havia pretès girar-lo contra en Babidí, i tot i que semblava que havia anat en el bon camí... no ho havia aconseguit, encara. – No em quedarà més remei, doncs...

– Aviam, aviam – Havia fet broma en Bu – Com me'l carregaré?

En aquell moment el Son Goku havia decidit convertir-se en superguerrer. I tot i que en el segon nivell dels superguerrers, ja desprenia una important força que podia notar-se clarament a Palau... no anava a deixar-ho allà.

– És l'energia del pare! – Havia expressat amb sorpresa, de fet, en Goten. 'Que li havia sentit dir abans que era un home feble...'. Aquella, però, no l'era en absolut la força d'un home dèbil... – L'és, oi que sí?

El to i l'expressió van fer assentir a en Cor Petit amb to afable. 'El nen, en aquell instant, se n'enorgullia del poder del seu pare...'.– Sí, és veritat. El teu pare és un home increïble Son Goten.

I tot i així... quan el namekià va creuar la seva mirada amb la de la Nasu, que havia obert els ulls en escoltar en Goten i que ja feia un parell de minuts que s'havia situat al costat mateix de la Reiya, va saber que ella també creia que estaven a punt de "veure'n" més.

D'altra banda, en Trunks s'havia quedat parat allà on volava, de camí cap a la ciutat de l'Oest, conscient que aquella energia, que sentia ara, era més de la que esperava que pogués reunir el pare d'en Son Goten.

– No pot ser. És gairebé igual que la força del pare...

Era evident, tot i així, que amb una energia semblant a la d'en Vegeta no podria pas guanyar-los. 'En Babidí n'era prou conscient... i per això reia encara'.

– Que no ho saps que en Vegeta ja ho ha provat abans, de desafiar en Bu, i ha mort?

– Espera i veuràs – va reptar-lo, però, en Goku – Pot ser que provi de tenir més força que el superguerrer que ha superat la força dels superguerrers...

– Què s'empatolla amb això de superar la força de nosequè, que supera no sé què més? – No entenia el mag de què li parlava – De pressa, destrueix-lo d'una vegada! Hem d'anar a la capital de l'Oest!

'L'havia d'entretenir fins que en Trunks portés el radar de les Boles al Palau de Déu... malgrat hagués volgut evitar arribar a aquell extrem...'. En Goku va rabiar per dins en notar que el nano era parat en algun punt d'aquell camí... 'Si ho podia evitar... no arribaria al tercer nivell dels superguerrers'.

– Va, Trunks – va utilitzar amb desesperació la força mental per tirar de telepatia – Espavila i porta el radar on hem dit!

'Mentrestant, hauria de guanyar temps'. Tot i haver de començar a transformar-se, amb aquest propòsit, des del seu estat normal.

Vist així, com ho veia ara, potser no només aconseguiria guanyar temps... potser també era el que els nens necessitaven: veure'l per motivar-se i entrenar de valent. 'Hi havia pensat llargament mentre esperava entrenar-los i després quan ja els tenia davant'. Després d'aquell dia, ell ja no hi seria... i ningú els assegurava que una altra amenaça pogués arribar a la Terra algun dia... 'Era una aposta arriscada'.

Però hi havia vist un gran potencial... I si ells se'n sortien llavors: no serien els únics que podrien protegir el planeta en aquell futur que tindrien per davant.

Fer anar en Trunks a Corporació Capsula potser no havia estat suficientment pensat, però li serviria també per jugar aquella carta que havia de donar motius a en Bu per esperar una mica més... fins que els nanos estiguessin preparats. 'Només mostraria al monstre, el que, si esperava, podia trobar-se – en part – després'. Ara que l'havia vist, agafant-s'ho tot com un joc, creia que podia funcionar: potser seria un repte per ell, esperar per vèncer els nens en plenitud de capacitats... quan aquests estiguessin preparats'.

Esperava no estar gaire equivocat.

.

– És un superguerrer que ha superat el límit del superguerrer – va murmurar en Cor Petit en aquella sala on eren, mentre tots veien el què passava allà baix a causa de la màgia d'en Babidí – I... i ara... superarà aquest límit?!

La Nasu s'havia quedat gairebé sense paraules en comprendre que, tot i haver pensat que hi havia alguna cosa més, ni tan sols s'havien arribat a acostar a aquella possibilitat.

'Però si ell... Quan havia lluitat contra en Vegeta i després... en tot aquell temps havia insistit en fer-los creure que no tenia més energia que el seu germà'.

Va notar que la Reiya, al seu costat... com feia en Goten més enllà... premia els ulls fins i tot amb més força de la necessària per no perdre-se'n detall.

La Bulma i en Krilín, com devien fer els demés en altres llocs del Palau, restaven a l'expectativa. Tot i que el seu millor amic n'era una mica escèptic. – No somies truites, Goku? – Li deia, parlant-se a si mateix – No crec que puguis aconseguir tant de nivell...

La veu d'en Cor Petit va agafar-la desprevinguda aleshores. – Ho sabies?

Ella va aixecar la vista per mostrar la seva confusió actual. 'No entenia exactament com creia el namekià que ella podia saber-ho'. No en tenia ni idea d'una cosa així... – Què vols dir?

– Abans... quan ha estat a baix ... Heu parlat – va dir-li sense més. 'Fent-la adonar que havia pogut notar els seus ki's...'. No era moment per explicacions ni ell les demanava – Sabies que podia aconseguir això que diu?

Ella va negar una mica confosa. 'Ni tan sols havia pensat en haver-li de dir a en Cor Petit que havien tornat a coincidir a soles... una vegada més'. – No... de fet – va recuperar-se del lleuger astorament en pensar-hi i percebre ara com l'energia d'en Son Goku creixia i creixia allà davant d'en Bu i en Babidí. 'No anava de farol'. – M'ha deixat clar que ell no podia fer-hi més que en Vegeta...

'Dient-ho aleshores en veu alta, va saber que se sentia força molesta al respecte'. Havia donat peixet a en Vegeta? Els havia mentit?

¿L'havia mentit a ella, tot i no haver-hi hagut ningú més que ells, quan l'hi ho havia demanat?. D'acord que exactament no li havia tornat a preguntar que comparés la seva força amb la d'en Vegeta, però... 'Li havia assegurat que no tenien pla B... i a mesura que tornava a tancar els ulls i el veia transformar-se... si no era un pla B, almenys s'assemblava bastant a una sortida endavant per aquella situació'.

.

– Això és un superguerrer – Havia començat a fer, explicant-los totes les seves fases – I ara sóc un superguerrer que ha superat el límit del superguerrer. En podríem dir superguerrer de segon nivell...

– Aquestes transformacions, són una bestiesa – S'havia tornat a mostrar segur, malgrat tot, el mag terrible – No canvies gaire.

I ell només havia rigut.

– I ara... això és... allò que es diu... – S'havia concentrat per reunir tota la seva força a l'exterior, per fer-la sortir i mostrar tota l'energia que podia arribar a acumular al món. – Ghhh. – Només un crit li havia sortit de dins la gola quan amb els punys premuts i totes les venes inflades de tot el poder que estava acumulant, havia aconseguit realitzar la seva última transformació. 'Havia aconseguit fer-ho amb l'entrenament a l'Altre Món... però allà necessitava molta més energia per realitzar aquell pas'.

'Estava renunciant a temps a la Terra en completar-ho'.

.

– Bufa... – va exclamar esperitada la Suno en notar tot el que es movia al seu voltant – Tota la Terra sembla tremolar...

'Havien arribat feia ja una estona al seu poble i, tot i que de moment, només havien pogut tranquil·litzar els ànims dels seus veïns i conciutadans; se sentia prou satisfeta en saber que passés el que passés, ho passaria amb en Hatchan i els seus pares al costat'. Com habituava al seu entorn, tot era ple de neu, però s'acabaven a més d'obrir dues escletxes ben visibles i importants no gaire lluny d'allà.

Va notar que algú li subjectava la mà en sentir, des de que eren allà, un primer calfred de veritable por.

– Mefus...

– Per més que el món aparenti estar a punt d'acabar-se... aquest paio... en Goku... sap el que es fa... – va veure-la assentir convençuda i, en comptes, de deixar-la anar, el tsufur encara va prémer-li la mà amb més convicció – Tot i que em pesi dir-ho.

.

En Son Goku cada vegada emetia més força i aquesta no passava desapercebuda per ningú, ni tan sols per en Gohan que entrenava el domini de l'espasa Z molt lluny d'allà: al planeta dels Kaitoxin. 'No creia que pogués ser el seu pare, el qui desprenia tota aquella massa d'energia increïble, tot i que...'.

De totes maneres en Son Goku ja havia arribat al final de la transformació. – ... Això vindria a ser un superguerrer de tercer nivell... – va dir encara més segur i probablement agressiu i provocador, amb aquell aspecte temible que el deixava sense celles i li feia créixer el cabell enormement. Més enllà de l'anècdota, ara podia fer molt més que abans.

Tot i que tampoc pretenia, ni molt menys, lluitar al límit de les seves forces amb el monstre Bu. 'Només havia de guanyar temps fins que en Trunks tingués el radar i sortís de nou en direcció al Palau de Déu'.

– Sí que ho és en Son Goku... – va reconèixer-lo en Kaitoxin de seguida – És una energia potentíssima però estic segur que és ell...

No era l'únic que se'n feia creus.

– Encara que facis aquesta cara tan horrible – Havia dit en Bu – No em fas cap por.

I la frase havia animat en Babidí que havia estat prudent fins llavors. – Això és... Ja ho has sentit, ximple. El super-no-sé-què de tercer nivell, eh? Ets un fantasma. Vinga, Bu. Liquida'l d'una vegada!

La lluita estava a punt de començar en aquell instant.

– Això és... – Havia accedit en Son Goku – Vinga, lluitem!

.

No a tothom li semblava, és clar, una idea tan increïble.

– Prou, ja! – Cridava en Kaito en va des de l'Altre Món – No lluitis més! Si utilitzes tanta energia, disminuirà el temps que tens per estar-te a la Terra! Has d'ensenyar als petits, com es fa la fusió!

.

– És increïble – Murmuraven gairebé tots al Palau de Déu. Encara que l'entusiasme d'ella provoqués altres reaccions en la Nasu – Oi, mare? Aquest home és genial!

'Poques vegades havia vist a la seva filla tan entusiasmada per ningú'.

– Sí – va assentir amb menys èmfasi del que sentia que havia de mostrar. Sí que ho era d'extraordinari... tot i que encara no estaven segurs que pogués abatre el monstre...

'Allò era bastant més, no obstant, del que ell havia assegurat ser capaç de fer al llarg de tota aquella estona'. Exactament... què deuria dur de cap?

Havia dit que anava a distreure'ls, a guanyar temps... Així doncs, al cap i a la fi, era poc probable que lluités fins el final... 'Tot i que si veia que podia guanyar en Majin Bu, no tenia per què plegar a mig fer, ¿no?'.

Potser, malgrat la fenomenal conversió, no podia... Va tancar els ulls la Nasu, preocupada. 'La lluita s'estava desenvolupant a l'aire i la ferocitat entre ambdós es feia prou evident'.

Estaven batallant a una capacitat estratosfèrica.

De manera que els terrícoles només aconseguien veure – a través del truc mental d'en Babidí – llums que xocaven al cel i es movien a gran velocitat. 'Fins i tot els costava definir la situació als guerrers que, com gent extraordinària que eren, tenien l'oportunitat de ser al Palau de Déu'.

– Cor Petit... – va intentar fer la pregunta del milió la Nasu, mentre el veia estovar el Bu amb els ulls tancats – Creus que...?

– Que si crec que podrà vèncer l'energia esgarrifosa d'aquest monstre? – va ajudar-la amb la qüestió, encara concentrat – No ho sé... Encara no té ni una rascada...

– Llavors – Havia dubtat en intervenir-hi la Bulma – Penseu que pot no tenir-hi res a fer? Tan terrible és aquest tal Bu?

– Sí. És terrible... sens dubte...

Ni tan sols la Nasu sabia exactament què dir. 'En Cor Petit tenia raó... era un monstre horrible... no era clar el que podia passar'.

– Cor Petit...

– Digues...

– Abans... jo...

– Ho sé... Només parlàveu de les possibilitats que tenien els nanos de guanyar el monstre – Va mirar-la, tot i que amb aquella ullada serena ella tampoc va saber molt bé què volia dir-li.

'Estava segura que ho deia per deixar córrer el tema'. I era veritat que era mal moment i que hi havia la Bulma, en Krilín i els nens, la Reiya i en Goten, allà. Però havia sentit la necessitat de dir-li: Ell només l'havia buscat per saber com portava la mort d'en Vegeta. 'Encara que... després de comprovar que en Son Goku els havia amagat el seu veritable poder, tampoc podia posar la mà al foc en què hagués estat sincer en allò altre'.

Va bufar discretament en rumiar-ho.

Suposava que tot penjava d'un fil d'una manera tan diàfana que preferia (ara) saber que almenys una de les seves seguretats, la de tenir en Cor Petit com a part de la seva vida, continuava sent allà després de tot... mentre la resta del món s'enfonsava.

– És clar... – va acabar acceptant la versió del namekià a contracor. – Només volia parlar-me dels nanos... Però no m'ha dit que pogués...

– És molt fort! – van tornar a escoltar la Reiya exclamant una enèsima expressió d'ànim, davant d'un Son Goten que per primera vegada somreia a la xica i trobava que no era tan esquiva com s'imaginava. – Ostres... que bé!

En aquell moment, en Cor Petit només ullava la menuda de fit a fit... 'Era com havia de ser'. Només que si bé havia comptat amb què la Nasu tragués, en algun moment, tot allò de dins seu... potser no s'havia esperat que la Reiya caigués tan aviat presa d'aquell entusiasme i confiança que, d'altra banda, en Son Goku despertava sempre en tothom.

Era un gran home. I tenia un gran poder. 'No és que ell pogués dir-hi gran cosa...'.

L'amenaça que els mantenia en aquella incertesa, el no saber si sabrien fer-ne sobreviure la Terra, era el veritablement terrible.

.

---

N/A: Hola. Primerament, ja ho sabeu: Qualsevol canvi respecte la història original, fins i tot en algun petit detall de decoració de palau, és cosa meva ;), el demés és tot del gran mestre Akira i, a vegades, de la Toei! Tinc – a més – una anotació sobre noms a fer-vos, que fa dies que em ronda pel cap. Com sabreu el tema de les traduccions porta a vegades algun canvi en els noms originals. El cas més famós és el d'en Cor Petit que, per a mi, era irrenunciable perquè és el mot amb què l'he conegut/imaginat tota la infància. Després hi ha detalls, com per exemple, que en català al còmic acostumen a escriure Iamxa, Iajirobai... però també Xenron, Ten Xin Han, etcètera. Per una qüestió de costum personal, estic molt habituada al primer grup... però en canvi he utilitzat sempre Shenron, Ten Shin, Mutenroshi... amb –sh. I de fet, aquesta és la grafia amb què els trobem arreu quan busquem informació de la sèrie. El cert és que els noms de Toriyama estaven ideats en vocables japonesos... i en molts pocs casos hi ha una traducció oficial en l'abecedari occidental. Si l'hi hagués, per exemple, probablement parlaríem de Kuririn – l'hem vist mencionat al manga així – i no de Krilín. Per tant, és una mica embolicat.

Respecte l'Enma Daioh, hi ha una deïtat budista que a Japó i Xina anomenen Emma o Yemma, per això el Gran Jutge també té aquests noms en algunes guies i referències fetes a la sèrie. Ja haureu vist que inconscientment he acabat utilitzant-ho. Sort que al final ho he detectat! Em va passar amb l'altre nom per Gyumao, Ox Satan – que és com l'han posat a les llistes de Fanfiction. De totes maneres, si mai em despisto en mencionar un personatge i creieu que una altra versió/traducció és millor, esteu convidats a dir-m'ho :).

I res... que la nota d'avui tant era posar-la ara o a qualsevol dels capítols vinents, però volia aprofitar i fer-ne una per poder desitjar-vos unes molt bones festes! I un any nou tan bo com sigui possible, que fa molta falta! Tot i que espero penjar almenys un altre capítol abans d'acabar l'any, que ningú s'alarmi ;) ... Si sou dels que llegireu aquesta història temps després que s'hagi publicat, bé, compteu igual amb els bons desitjos: sempre és bon moment per fer-los!