Promeses que mai vam voler complir

by LilaNox

– Recordeu – Va saltar l'Ulong. – La Baba ens va dir que algú l'esperava en un lloc llunyà!–. La història de tres ànimes valentes que van lluitar per salvar el món. "Pots enamorar-te de dos homes tan diferents?" OC

51. Capítol 50 Entre la grua i la paret

Advertència inicial: El capítol comença amb un record, un dels que justifica la qualificació 16+ de la història. Sí, vaig ometre'n expressament detalls llavors per recuperar-lo en aquest punt de la història en què és més difícil que col·lideixin així... encara que poden arribar a sentir-se'n temptats i d'aquí... el fer memòria sense voler. Espero que us agradi :).

*Per cert, grua fa referència a l'ocell del mateix nom, molt preuat al Japó.

Dedico el capítol al meu mig beta anònim, fins ara. Elrond_Patumaire de les Highlands va per tu!. Ja sé que tu preferies dir-ne 'grulla', però el català correcte és el català correcte :p.

---

Capítol 50. *Entre la grua i la paret

Per impuls ell va deixar que la seva mà es colés sota les malles negres de la Nasu. Més enllà de la roba interior. I ella va limitar-se a agafar-se fortament del coll de l'home que ara es veia amb cor de pensar, per fi obertament, que estimava.

– Son Goku...

– Shtt.

En l'instant precís que la princesa saiyajin l'havia anomenat, ni ell mateix estava molt segur de seguir sent l'home que responia a aquell nom. 'No era el tipus de cosa que algú l'hauria imaginat fer'.

No abans de conèixer-la a ella.

Ella... La dona que va arribar a agafar-lo dels cabells negres i en punxa, absorta en les sensacions. I que va deixar anar el cap enrere, després; quan va notar que el guerrer, amb compte, havia fet relliscar la roba d'ambdós. 'Almenys de cintura en avall'.

Sentien de nou la càlida pell de l'altre. Amb angoixa.

Feia ja tant de temps...

Havien estat dempeus, i la jove Nasu havia embolicat les cames en la seva cintura.

'Unes hores enrere havia estat aquell un dels records que li havia vagat per la ment a ella, a la fèmina lluitadora; amb la incòmode sensació d'estar-se precipitant a l'abisme'.

Hi havia hagut potser la idea entre ambdós, aquella vegada d'una dècada enrere, que si no es deixaven portar llavors, una estona més tard tot seria diferent... impossible. I no s'havien equivocat del tot. 'No almenys durant 36 llargs mesos, que havien precedit una petita treva enmig i set anys més d'absència'.

L'excitació i la proximitat havia acabat, doncs, en aquella barreja d'impulsos i sospirs que aquell passat any 764 havien de ser sadollats – semblava – el més aviat possible. 'Malgrat que en ple 774, en el present que vivien ara, tot hagués canviat ja... fins i tot de manera inesperada'. Sense remei.

Feia deu anys d'aquell record.

I tot i els adéus i els arreveures del camí, havia tingut una filla seva tres anys i un ampli escaig després de llavors. ¿Per què doncs recordar aquell instant concret?... Sí, s'havia respost la pregunta en tenir-lo massa a prop en un moment recent: 'No sabia exactament què sentia en veure'l davant seu, entre ells, hi continuava havent aquella maleïda atracció'.

– Fes-ho –. Ella va tancar els ulls aleshores i va deixar-se arrossegar per les sensacions tremoloses que ell li oferia.

L'estar pràcticament vestida, el trontollar al ritme de les emocions d'ambdós, l'embriagava encara més que la primera vegada. O almenys era diferent que aquell cop. No per res, això que l'embargava en aquell ara del passat també era la desesperació de saber-se de nou a prop d'aquell home amb el qual havia transgredit la norma humana del matrimoni d'altri. 'En Son Goku no anava a trencar, de totes maneres, la seva promesa de joventut'.

Sempre havia donat molta importància a aquella paraula donada. 'Per sobre dels seus sentiments i les seves pulsions'.

Que ell la toqués, doncs, que ja no parés ni un segon en el procés que l'havia de dur a fer-se-la seva, no va evitar que se sentís d'aquella manera: odiada i estimada a parts iguals. Amb els cabells llargs i deixats anar, la Nasu duia aquell vestit reconvertit en brusa blava sense mànigues i les malles negres ja remogudes per ell; i en aquell moment mateix, només podia tancar els ulls i esforçar-se a sentir... a entregar-se... a perdre el seny en majúscules. 'En aquell dèbil equilibri que mantenien, amb els ulls tancats i el cap definitivament enrere, era en Son Goku qui la subjectava amb tota l'ànima, deixant que en apartar tímidament les seves malles i els seus propis pantalons, les seves parts més íntimes – després que les seves mans – es toquessin ara lleugerament.

El sol frec de la pell càlida d'ella produïa un decidit aborronament al cap d'un guerrer que no estava acostumat a lidiar en aquell tipus de batalles. 'No amb tots aquells sentiments a l'estómac i oprimint-li el pit i el poc raciocini que li quedés al cap'.

Era prou fort per mantenir-se d'aquesta manera, dret i amb ella envoltant-li amb les cames la cintura, subjectant-s'hi pel coll musculat, mentre amb prou feines es movien i començaven a respirar pesadament. 'En Son Goku sabia que la seva pròpia voluntat seria una altra quan avancés en aquell camí metafòric que veia obrir-se davant seu: Que no podria subjectar-la eternament'. En primer lloc, per mantenir-se així, havia de poder estar seré tota l'estona, tenir el control; i una major excitació ja li ennuvolava hores d'ara els sentits.

Ella s'havia acomodat quasi inconscientment, i sense més moviment, que el natural d'aguantar-se en ell, i ara mateix estaven a un pas de discernir que no els calia gaire més que allò per tirar endavant un en l'altre. 'La Nasu encara ni tan sols havia reaccionat racionalment i ells dos ja encaixaven d'una forma vertiginosa'. El guerrer no les tenia totes. Per molt més forta que fos, comparant-ho amb una humana, ell havia de continuar pensant en què després de Nàmek i Yadrat encara no dominava la seva força en absolut. 'Si es precipitava podia acabar fent-li un mal que no volia'.

– Fes-ho – va repetir ella a mitja veu, quasi parada de no haver fet res per moure's per si mateixa fins llavors. 'No podia lluitar més contra el desig que sentia en totes i cadascuna de les carícies suaus i íntimes que el saiyan li infligia ja no precisament amb la mà'. Era el mateix frec lleuger del seu cos masculí el que ho feia.

Fins que, de cop i volta, va sentir-lo entrar... molt més. 'Amb les seves mans de guerrer aferrant-li els malucs, ajudant-se i ajudant-la a moure's en aquell suau tentineig que aleshores els unia'.

Ella el sentia amb més evidència que l'última vegada i ja abans d'oblidar-se de si mateixa només podia desitjar que continués. 'La desesperació de saber-se apurant una emoció que els era vetada, l'estar pràcticament vestits... fins i tot la incòmode posició que els recordava l'inesperat i tot allò reprovable de la trobada... feia que amb el pas dels anys poc més recordessin d'aquell primer instant d'aquella vegada... només molta xafogor, inconsciència i una intensa sensació d'estar presenciant, en cada moviment pausat, rítmic i compacte com el món aparentava explotar al seu voltant'.

Era, és clar, tot al seu cap. Per molt que decididament per en Son Goku sí hagués aparentat explotar tot després que, pocs minuts després, fos incapaç de subjectar-se més dempeus, no amb ella havent pres de sobte el ritme dels moviments.

– Nasu – Li havia quasi pregat en deixar-se caure de genolls a terra, aturant-la i a la vegada deixant-la sobre aquell improvisat jaç d'herbes amb el qual s'acabaven de topar al terra. Amb els cabells espargits al voltant del seu rostre, enganxant-se-li a la pell per la suor del moment. 'Després, oi tant, havia continuat amb aquell vaivé que l'embogia de pura desesperació... quasi sense ser prou conscient del moment en què definitivament els pantalons i les malles ja no hi eren o de l'instant en què amb els ulls oberts de nou demanava ara que ella el deixés descordar-li la brusa, a partir del nus alt que duia lligat al coll... arribant així fins aquella pell suau que havia descobert feia tan poc de les sines femenines'.

– És massa roba... – No estava ni tan sols segur d'haver-ho sabut dir en veu alta. – Si us plau...

De totes maneres, ella l'hagués deixat fer encara que, de cop i volta, algú els hagués atrapat allà... 'En qualsevol circumstància d'un món en què, en aquell moment, ni tan sols sentia estar'.

Les sensacions d'ambdós, tot i la precipitació i la incomoditat del lloc, eren massa intenses i els tenien massa absorts.

Sortosament, això sí, els dos amants continuaven sols i barrejats en un després de tot. I el clímax, confús i incapaç de deixar-los fer més que mirar-se i recobrar la respiració (o intentar-ho!), no trigaria ja a recuperar-los la gens esperada sensatesa.

La tremolor del final primer i la pau, després, havien arribat finalment en un vist i no vist a les seves convulses sensacions. 'Creien que era l'últim cop'.

Malgrat desitgessin el contrari mentre l'instant s'esfumava d'entre les seves mans...

Havien quedat dormits i esgotats, de fet, tot just en acabar. 'Potser perquè es resistien a afrontar el després... a fer front a l'adéu'.

La roba no els cobria en absolut llavors, i ella l'havia vist roncar obertament amb aquella cara de jove tranquil i terrícola que alguna vegada havia estat... que, en part, no havia abandonat en saber-se saiyajin.

Havia pregat, sense que la sentís, per què no la deixés després. 'I tot i així havia sabut des del principi que no hi havia més camí que aquell... que l'adéu o l'arreveure que havia acabat sent'.

– Goku...

Va exaltar-se en aquell present, lleument atrapada pel propi record... i obrint del tot els ulls – fins llavors mig tancats – de sobte. Sentint-se'n culpable en veure que havia passat de centrar-se en les imatges amb què en Babidí li omplia el cap a unes altres de ben diferents que li havien fet obrir lentament les parpelles. 'La seva proximitat en les últimes hores, havia estat el suficientment invasiva com per sentir-se de cop i volta atropellada per aquells pensaments'.

Era més madura. Estava més desenganyada d'ell, més habituada a la Terra... 'Una cosa com aquella, un impuls sobtat contra el seu seny, era del tot impensable en aquells moments... amb crisi d'en Bu o sense'.

Creia...

Amb els ulls tancats, va tornar-lo a veure lluitar en la visió nítida que els oferia el mag malèfic. 'Centrant-se en el què perseguia el seu cap, ara sí'.

¿Què havia estat exactament ara el que li havia atret la atenció?. Va bufar en raonar que era probable que fos un record que s'havia contingut tant que havia acabat aflorant a la seva pell en el moment més inesperat.

Un somriure havia estat suficient, al cap i a la fi, per recordar-li-ho més subtilment abans.

"– Són només fantasies. Fantasies que fan que et recordis a tu mateixa la realitat – va tornar a centrar-se després: – Està casat, té dona i mai ha contemplat cap altra sortida. Això en aquest planeta, ara com abans, se suposa que importa... A banda que és mort, és clar".

No havia parlat en veu alta però ella mateixa s'ho repetia al cap. I hi havia en Cor Petit allà a la vora. 'No podia sentir-se pitjor en raonar-ho...'. Aquell trosset de memòria per si sol, així d'inesperat com li havia arribat al cap, era tota una traïció a set anys de conviccions.

– Estúpida... – va murmurar a la fi en apartar-lo del cap amb molèstia i el cor agre. ¿Què exactament l'havia fet retrocedir a aquell instant?.

Davant seu, o almenys a través de la visió que els aportava en Babidí, era ben diferent a normalment... fins i tot físicament.

'Ara hi queia... havia estat aquell gest amb el somriure de costat... i, probablement, la mirada decidida en aquella nova transformació estranya per tots fins llavors... O potser havia estat inclús abans... Quan l'havia vist mirar-la a la seva habitació'. Hi havia moltes coses noves en aquell Son Goku... però també molts detalls de l'home que havia estimat en aquell llavors.

S'ho negava fins i tot ara... després que el seu subconscient hagués semblat pesar més.

.

En Son Goku pegava el monstre Bu una vegada i una altra, però aquest no aparentava ressentir-se'n. La transformació al tercer nivell de força dels superguerrers li conferia un aspecte encara més rude que les anteriors conversions, malgrat que li donava – perquè aconseguia fer-lo sortir de dins seu – tot aquell poder. 'Per molt que el colpegés, el fes anar d'una banda a altra agafant-lo d'aquella mena de petita protuberància rosa que li sortia en forma de petita banya al cap, o l'esquivés amb destresa, en Bu continuava sortint-se'n... i el lluitador saiyan – esperança de tots plegats de cop i volta – seguia intentant-ho més i més'. Com a mínim, era la impressió que donava...

Una potent ràfega d'energia va fer somriure llavors cínicament en Babidí que s'ho mirava a curta distància: – Aquesta fogonada deu haver destruït una desena part del planeta – Reia. – Quina manera de defensar el bé... –. En Son Goku però no es rendia encara. 'Sí que en Bu li havia esquivat el cop, ara bé estava disposat a seguir amb aquell combat'.

Gairebé no li havia fet cap mal... però, és clar, ja havia vist que el monstre tenia més habilitats de les que havia sospitat en inici: 'Acabava d'utilitzar una tècnica d'en Vegeta. Només li feia falta, doncs, lluitar un cop i haver vist la tècnica llavors per captar de seguida la manera en què aquesta es feia'.

I tot i així... per molt que de fora fos una lluita amb tots els ingredients de les lluites aferrissades i magnificents del passat, en Goku sabia que en Majin Bu només jugava... i ell podia forçar molt més la màquina encara. No era allò el què buscava de totes maneres.

Només esperava el moment en què, per fi, notés l'energia d'en Trunks allunyant-se de Corporació Capsula. '– Què feia el nano, que no trobava el radar?'.

.

– On és? On és? On és? – Corretejava en Trunks per casa seva, en aquell mateix instant, enmig de la molt aparent tranquil·litat de la seva àvia... i del lleuger interès del seu avi. – No el trobo!

– No vols una pasta, rei? – Insistia, de fet, la mare de la Bulma, tan jove com sempre i per qui no semblaven passar els anys. – Potser després... –. Els senyors Brief havien decidit quedar-se a casa fins l'últim moment... i com a tal continuaven cuidant de la seva llar i els seus animals com si al món exterior, en la crua actualitat, no estigués succeint res de res. 'De totes maneres confiaven en què, com sempre, en Son Goku i els altres amics de la seva filla, se'n sortirien'.

– No ho entenc – Veien com es lamentava el seu nét, de feia una bona estona... anant amunt i avall encara – No és ni al laboratori, ni... Quina murga... no és enlloc!

– Doncs jo no l'he vist – Continuava raonant, malgrat tot, la dona del Doctor Brief amb cert aire de calma... i dolçor. – I si mengem alguna cosa i després el teu avi i jo t'ajudem a buscar-lo?

– Un parell de monstres vindran i destruiran la capital de l'Oest – va queixar-se en Trunks aleshores – I si no tenim el radar, no podrem convocar el drac i no podrem ressuscitar a ningú!

¿Tan difícil era que els seus avis ho entenguessin?

Va bufar impacient.

'El Doctor Brief, de fet, almenys feia un segon – davant la insistència del nen – que s'havia posat ja dempeus per comprovar que el noi, amb l'esverament que duia, no hagués passat de llarg l'aparell quan havia revisat el laboratori'. En aquell instant, encara a més de mig camí d'aquella seva habitació sagrada, el pare de la Bulma però estava a punt de caure-hi. 'La seva filla amb prou feines havia xafat la casa quan havia arribat de buscar les Boles de Drac!'.

– Trunks, noi! – va cridar des d'aquell corredor on estava – A casa no l'hi trobaràs pas el radar...

.

Quasi en paral·lel, però, la Bulma també hi queia, moments després. Hi havia estat pensant de passada... allà on era.. al Palau de Déu. Fins que s'havia adonat que estava equivocada. Era totalment impossible que l'aparell fos al laboratori. ¿En què havia estat pensant?. 'S'havia deixat el radar en un dels compartiments per a papers i documents de la nau, és clar'. Devia estar convertida en càpsula en algun racó de l'entrada. Però no ho havia vist fins ara... '– Quin desastre!'.

.

.

– Uau – va saltar la Reiya en aquella sala on encara tancaven els ulls i observaven el combat. – Heu vist com l'ha colpejat amb el puny? –. Amb ella, comentant de tant en tant la increïble força (i transformació!) d'en Son Goku, també hi havia en Cor Petit, la Bulma, i en Krilín. 'A banda d'en Goten, és clar: més discret després d'inicials minuts de sorpresa, i que hores d'ara continuava absort en l'acció que duia a terme el seu pare'.

La Nasu completava el grup, però portava una estona decididament absent... i premia els punys encara, una mica apartada de la resta... amb certa angoixa als trets del rostre.

Per més inri, de totes maneres, la filla dels Brief, la Bulma, ja feia – en aquell moment precís – tot un instant que també s'havia mogut inquieta. Sense badar boca per a res de nou... encara. 'Havia de dir-los allò del radar de seguida', va pensar la companya d'en Vegeta amb immediatesa. Potser en Dende podria comunicar-se amb el seu fill... o el mateix namekià que ara tenia davant. Fos com fos, no podien permetre que en Trunks donés voltes a casa en va... quan més trigués en tornar, més es complicaria tot. 'Ella que no havia estat lluitadora no sabria pas dir si, tot i la nova i poderosa transformació, en Son Goku estava ara mateix en condicions de sortir-se'n'.

– Nois... –.

Havia estat a punt de parlar, en efecte; però la inquietud d'en Cor Petit va aturar-la un moment més. La científica va respirar amb sonoritat i va deixar-lo expressar-se un segon: – Té una gran força ara. Però no tinc gens clar que en Son Goku hi pugui fer res tot i així... – va pronunciar-se, doncs, el namekià.

La insistència d'en Cor Petit en aquell punt afegia preocupació a la Bulma. Però llavors en Krilín va fer-la tornar a l'anterior fil dels seus ja convulsos pensaments:

– En Trunks triga molt, oi? Si estigués tornant ja tindríem també en Goku aquí – Havia saltat l'home, de fet, amb èmfasi inesperat. – Potser valdria més que no s'arrisqués més... encara que bé... encara que ell ja sigui mort...

El millor amic d'en Goku no veia tampoc gaire clara la correlació real de forces en aquell combat. Però una altra afirmació... la confessió de la Bulma... estava a punt de trastocar-lo més encara.

– Ja sé perquè en Trunks li costa tant de trobar el radar – va dir simplement la científica, amb to de mala notícia, mentre en Krilín es lamentava encara del perill que corrien tots plegats: – Ho he entès fa un moment... – va baixar el cap, preocupada – Després de trobar l'última Bola de Drac, l'he deixat a la nau!

– I... – va dubtar en Krilín – Que ja ho sap en Trunks? Segur que busca el radar ja fa estona com un desesperat.. Hauríem de dir-li, no?

La darrera qüestió va incomodar lleument a la Bulma fins al punt de molestar-se i creuar-se de braços. 'Què més li agradaria a ella que poder-ho fer'.

– I què proposes que fem?! – Ambdós havien mirat, de seguida, en Cor Petit que els observava. Fins i tot la Nasu havia alçat el cap i havia tornat a obrir els ulls per dirigir-s'hi. 'Durant minuts havia fet l'efecte de no ser-hi en absolut'.

– Li heu de dir... –. 'Fes el que fes en Son Goku, era millor que en Trunks tornés immediatament al Palau de Déu'. No podien córrer més riscos. – Estar-se allà baix, a la Terra, gaire més estona, passi el que passi, no és segur. En qualsevol moment, fins i tot lluitant-hi, un atac d'aquest monstre pot destruir qualsevol cosa a quilòmetres de distància...

– No fa falta dir-li-ho... – va assegurar el namekià de sobte davant la sorpresa de tots. Mortalment seriós encara, malgrat tot. – Ja ve cap aquí!

La Nasu, que era qui havia parlat just abans, va pensar llavors en mirar-lo als ulls per saber si n'estava segur. 'Però va preferir desviar la mirada a continuació...'.

Per sort semblava que algú més havia arribat a pensar allà baix on devia parar el radar...

– Vaig a fora... a la plataforma... per quan arribi, doncs – La mare del nano s'havia mogut aleshores àgilment. Amb un pes de menys a l'estómac. 'Esperava que el nen estigués sa i estalvi quan arribés... tot i que en Trunks encara havia de volar des de la capital de l'Oest per aterrar entre ells'.

En Krilín, en veure-la dirigir-se cap a la porta, va girar-se ipso facto per acompanyar-la. 'Ja feia estona que no era a la primera planta de l'edifici... amb la seva família'.

L'A-18 i els altres eren, de fet, a la part baixa del Palau i havien sortit ja a l'exterior mentre veien, a través de la màgia d'en Babidí, aquella enorme transformació d'en Son Goku.

– Qui ho hauria dit – Assegurava, com a veu visible i sàvia, en Follet Tortuga des d'allà fora: – Qui hauria dit que en Son Goku arribaria aquí... –. Es referia, és clar, a l'haver superat qualsevol límit conegut abans: l'haver superat amb escreix el nivell imaginable fins i tot, per la seva raça, la dels saiyajins. 'Ara mateix l'heroi era, en efecte, molt més que un superguerrer'.

– Jo... – va fer un pas endavant la Reiya allà on era al pis superior, de forma paral·lela. 'Com feia uns minuts, la lluita d'en Son Goku i en Bu continuava sent espectacular... però igualada'. I la menuda acabava de veure en Krilín i la Bulma dirigir-se a la porta. – Estem perdent el temps...

– Com? –. L'afirmació categòrica de la nena que, fins llavors, havia restat completament palplantada, i sorpresa, al respecte de l'energia de l'home, va agafar-los desprevinguts de sobte a tots. 'També al parell d'amics d'en Son Goku que marxaven porta enllà'. Fins aleshores la menuda s'havia expressat bastant més sorollosa i obertament que el propi Son Goten, que sí que sabia que aquell era el seu pare.

Ara, però, aparentava haver pres una decisió que no passava precisament per quedar-se allà; només admirant la categoria guerrera de l'home. 'Després de molt pensar-hi, la idea li havia vingut – potser també perquè l'havia vist – com una alenada d'aire fresc'.

– On vas? – va preguntar la Nasu amb un punt d'astorament i desconfiança en assumir que no prenia exactament els mateixos passos que la Bulma i en Krilín. ¿On anava ara?. Hi havia, a més, el perill propi del seu tarannà. 'Per un moment fins i tot va ocórrer-se-li que pretenia sortir de Palau...'.

Semblava ser que estava equivocada.

– A la meva habitació! – va mirar-la amb la clara idea de fer-li veure que no aniria pas gaire lluny, ni tampoc seguiria o emularia algú. – No pateixis – va acabar dient, en efecte, amb un punt més de condescendència i desídia d'allò inicialment esperat. 'Sort que encara no era adolescent, perquè...'. És clar que no era com si els saiyajins haguessin tingut mai dret a l'adolescència...

En Cor Petit, com la Nasu, va soscavar de reüll la petita mentre aquesta emprenia, ara sí, una corredissa porta enllà.

– Caram! – va somriure en Krilín, que havia tirat lleugerament enrere en escoltar-la, però que aleshores es decidia a continuar el camí emprés per la Bulma: – Quin ímpetu!

– Massa... – va murmurar de resposta la princesa saiyajin que, entre els records i la situació, no estava segura de voler tornar a tancar els ulls per saber com anava el combat. Continuava preguntant-se, de totes maneres, si en Goku podia vèncer aquell monstre... i el per què aparentava que no hagués d'arribar pas al final amb tot allò...

Va ullar un silenciós Goten, quiet i amb els ulls premuts, en un racó. 'Només calia mirar-lo un segon per saber que se sentia, ara mateix, orgullós del seu pare'.

– Vaig a baix! – va saltar de cop el nen – Li he d'explicar el què ha passat en Trunks... Bé, tot i que suposo que ho haurà vist, no? – va somriure – El meu pare és més fort que el seu... – va dir el nano i va sortir, ell també, esperitat porta enllà.

– D'ac... d'acord... – va titubejar la Nasu en veure'l reaccionar. 'Déu ni do quina impressió havia causat a la canalla el nou límit d'en Son Goku'. Bé, i als grans...

Potser, a banda de per guanyar temps, allò serviria per què els nens entrenessin amb més ganes després de tot. Al cap i a la fi en Goten estava més interessat, ara mateix, en la lluita – i en presumir-ne davant d'en Trunks – que en qualsevol altre tema que llavors el pogués envoltar.

'La princesa saiyajin només esperava que tot plegat no acabés sent contraproduent pel sentir evident de la Reiya...'. ¿Què coi tramava la seva filla?.

Va sospirar.

I va alçar la vista novament... observant com en Cor Petit tornava a tensionar-se... com tancava els ulls... 'Pendent de la batalla que els tenia a tots alterats...'.

En el moment en el què la Nasu el mirava, el namekià – aliè a ella – arrufava el seny de forma inconscient.

– Cor Petit... –. La germana d'en Vegeta va somriure per impuls observant-ne el detall, en reconèixer aquell gest tan familiar del namekià. 'Pronunciant el nom d'ell per sota el nas'. En Cor Petit feia aquell gest, el d'ara, quan no estava d'acord en alguna cosa. Saber-ho era part de tota aquella convivència compartida, i gaudida, al llarg dels anys.

¿Com podia ni tan sols pensar en res més que no fos la incertesa que travessaven?.

'Potser, després de tot, ella – que ara ni tan sols podia acabar de mirar-lo del tot – no es mereixia haver-lo tingut al costat tot aquell temps...'. El seu subconscient no estava sent just amb si mateixa... ni amb ell.

Va deixar anar aire, intentant apartar així també l'agror que la rosegava per dins. 'Portava estona acumulant tot aquell malestar a l'estómac...'.

L'estimava... Estimava en Cor Petit! D'ell sí que ho tenia clar. La resta era físic i una gran estupidesa...

'És clar... Així es parla, Nasu!'. Va repetir-s'ho per dins, molesta. Continuava necessitant el namekià al seu costat...

Encara que allò d'en Bu fos el final.

.

.

– Vés en compte, monstre Bu! – Rondinava en aquell moment en Babidí que havia estat a punt de rebre un atac brutal del lluitador rosat – Si et descuides em toques a mi!

El raig d'energia havia anat dirigit a en Son Goku però havia estat tan potent que, una vegada més, ho havia fet trontollar tot.

En Goku, en l'acció que havia provocat el gest torçat d'en Cor Petit, també havia quedat sorprès al respecte. 'Tot i que no podia amagar que es continuava prenent allò com un joc'. – He de reconèixer que ets fortíssim – va riure – Per la cara, no ho diria ningú. Però ets genial com a adversari. I... – va decidir dir-li finalment – ... és admirable que en un moment et puguis apropiar de les tècniques del teu adversari.

Va ser llavors, mentre en Bu gallejava content per les floretes que acabava de rebre d'aquell guerrer ros i fort, que en Goku va veure també que, per fi, l'energia d'en Trunks s'havia mogut. 'Deuria haver trobat el radar... i començava a allunyar-se de la capital de l'Oest'.

La seva tasca allà ja havia acabat.

Davant la sorpresa dels seus enemics, va destransformar-se un instant després. – Ei! – va queixar-se instantàniament en Bu – Per què tornes a la normalitat? Lluitar amb tu és molt divertit! En vull més!

– Gràcies! – va dir extraordinàriament cansat en tornar a l'estat base després d'un esforç així – Però no tinc temps – va somriure – No puc jugar amb tu tota la vida. Em sap greu... però me n'he d'anar...

Es mantenia al cel en suspensió, mirant-se els seus enemics ja amb relatiu interès. 'Només havia de dir-los una cosa més per poder marxar'.

– Estúpid! – Cridava, no obstant, en Babidí. – I et penses que podràs sortir viu d'aquí? Monstre Bu! Liquida'l i demostra qui som!

El guerrer no estava gens preocupat al respecte. 'Tot i que sí semblava cansat'. Eren només les marques físiques evidents de l'esforç que acabava de fer.

La transformació de tercer nivell consumia massa energia a la Terra... 'A l'Altre Món era diferent'.

– Escolta, Babidí – va parlar amb un parell de gotes de suor baixant-li pel front, però amb un somriure – Els nois que busques apareixeran els dos o tres dies pròxims... Per això et demano que t'esperis fins aleshores –. Semblava decidit, malgrat tot: – Sense fer més destrosses. No liquidis a ningú més... Es tracta de dos o tres dies, entesos?

– I... són forts aquests nois...? – La pregunta era del monstre Bu, però en Babidí no estava ni tan sols interessat a escoltar-lo acabar de parlar. 'Per ell, tot el que deia aquell home, només era un cúmul de bajanades'.

– Et penses que faré cas de les teves paraules? – va riure amb cinisme en notar-li quasi un to amistós a la veu – Mataré quan em vingui de gust!

– Xxxxt. Quina llàstima – va posar-se en Goku els dos dits de rigor al front, tornant a somriure aquesta vegada de costat. Buscava alguna cosa en especial en dir allò que anava a dir... i se li notava – Tant que s'hauria divertit, el monstre Bu, lluitant amb ells –. Després, abans de marxar, va amenaçar el mag molt més seriós: – Tu mateix, Babidí. T'enviaran a l'infern... i t'asseguro que hi tindràs un tracte molt especial.

Va fondre's davant seu encara no un instant més tard.

– Ha desaparegut – va quedar-se astorat el mag en un primer moviment. Mirant a totes bandes des del cel on eren – Quina mena d'ésser és aquest...? Què ha vingut a fer aquí...?!

Ja no n'obtindria resposta. I no li serviria de res escridassar el seu monstre per haver-lo deixat escapar...

Encara que no ho sabés, estava a punt de ser destruït.

.

– Anem... a baix... – va fer en Cor Petit en veure que la lluita acabava – Crec que en Son Goku es disposa a tornar...

La Nasu va dubtar un moment, tot i que en l'últim segon sí havia tancat els ulls per veure què hi passava cel avall.

– Sí... d'acord... – va pensar, un moment, en parlar-hi a soles abans d'avançar. Necessitava, potser més que abans, saber que ell entenia que per confós i terrible que semblés tot... ella continuava comptant-hi. 'Tot i les emocions que encara tenia a retraure's a si mateixa'. – Per cert, Cor Petit... jo...

– Passa alguna cosa, Nasu? – va demanar-li ell, en veure-la dubtar.

– En realitat... – va titubejar – volia que sabessis que... abans... no ha... no ha passat absolutament res...

En Cor Petit, quasi a contracor, va somriure-li en escoltar-la. Sonava tan evident, dit així, quin era el motiu d'aquella sobtada (i gens pregada!) negació. Era tan clar, explicitat de manera tan crua i eloqüent, que era ridícul negar-se a l'evidència: 'Potser no havia passat res més que unes mirades... que un parell de frases amistoses... però – com al Gran Torneig i com després de saber-ne l'arribada – la sola possibilitat que ell fos allà ja ho trastocava tot'.

– Ho sé – va tallar-la de nou en sec en veure que ella continuava per aquell camí. - Anem... vinga... Ja en parlarem després...

Fos com fos la Nasu necessitava traure's aquell pes de sobre.

– Espera – va dir-li anant endavant aleshores, allargant-n'hi el braç esquerre per agafar-lo d'una mà, just al llindar de la porta que donava pas al corredor. 'En Cor Petit que, pel semblant, això sí que potser no s'ho esperava, va restar expectant de totes maneres'. Va alçar, tot i així, i lleugerament la comissura dels llavis amb certa ironia. 'Què volia ara ella?'. Ell no pensava pas retraure-li res. I menys a aquelles alçades...

La Nasu va aprofitar el moment de pausa per moure's des d'un costat i sostenir d'aquesta manera el seu colze amb els cinc dits d'aquesta. – Mira, Cor Petit... jo... – 'A falta de paraules... només podia mostrar-li allò què volia dir'. Va posar-se de puntetes, doncs, amb la rialla creixent marcada als llavis i va observar-lo un segon més tard amb tota aquella determinació que, després de tot, havia pogut arribar a reunir dins seu.

En aquell instant, afermada al seu davant... i fent, tanmateix, que la seva mà dreta passés de braç a coll aliè, en un tancar i obrir d'ulls, ella va aconseguir el seu propòsit. 'Li acabava de demanar amb l'esguard, a en Cor Petit, que s'encongís un moment, que baixés el cap per quedar a la seva mateixa alçada'. Per poder-lo besar als llavis. Avaluadora, amb poca pressa. 'Només fregant-los contra els seus mentre el propi namekià, absort en aquella actitud que havia cregut potser perduda o oblidada, encara en dubtava'.

Després de tot... ¿era sa correspondre-li ara?. Mentalment el namekià, que havia estat Déu d'aquell planeta, s'hi va arribar a oposar sí, però contra l'emoció que el va moure a continuació no va poder-hi pas fer res. Era cert que, almenys en origen i per purs principis biològics, la seva relació no havia estat mai física... No obstant, amb el temps, amb les oportunitats de carícia i els encontres de vesprada entre aquelles més de quatre parets de Palau, tot havia canviat. 'Fins i tot ell'.

Convençut, doncs, que potser efectivament ella no mentia... que eren un, encara... en Cor Petit va acabar corresponent aquella besada tèbia. 'Només els seus llavis es trobaven en aquell moment allà i, tot i així, fins i tot llavors, no acabaven de sentir-se sols del tot. 'Flotava en l'ambient la no - presència d'un tercer absent que es mantenia, entre ells, malgrat no ser-hi'. I encara que el petó va allargar-se trenta segons en la calidesa d'una trobada de parella esperada, del frec suau de dues persones que albiraven davant seu ara el major dels reptes per a la humanitat però que, a la vegada, sabien que – darrere del demés – es tenien a ells, res era igual a abans.

La Nasu va ser la primera en advertir que enmig dels llavis que besava, de la mirada tènue i afable d'en Cor Petit, hi havia també l'agror dels nous temps. 'La contraposició del que havien estat aquells set anys i del que ja no eren... dels perills i problemes que se'ls presentaven davant com a éssers compromesos amb el planeta, però també la veritat que els parlava personalment del passat que esdevenia present'.

Conscient d'aquest fet, doncs, la princesa saiyajin va ser en aquell instant la primera a deixar els seus peus plans a terra, fins llavors de puntetes, i buscar l'ullada del namekià. Ell va moure's un pèl cap ensota quan ella va perdre lleugera alçada, va seguir amb el petó un segon més fins que va ser també conscient del pes de tot el paquet de conflictes que arrossegaven, i va tornar a somriure de costat amb ironia, abans de deixar del tot aquell petit frec entre llavis que suposava el bes.

– Vull que sàpigues que si, malgrat els nens siguin la nostra última esperança, et toca lluitar, no m'arrencaràs del teu costat.

Sonava sincera, malgrat tot. 'Tan sincera que va sorprendre's a si mateixa amb aquell to de veu, més suau... més habitual en el que, en qualsevol altre lloc del món, podia ser el tracte d'una parella sense més conflictes que la pròpia convivència'.

Estranyament corprès. Sense més paraules que dir, en Cor Petit va decidir només assentir. 'No sabia com però ella en semblava convençuda... potser massa'.

– Anem. En Son Goku acaba d'arribar. I en Trunks no pot trigar.

.

.

– Déu ni do – va valorar finalment en Kibito en veure com en Son Gohan se'n sortia ja amb l'espasa Z – No em pensava pas que trigués tan poc en manejar-la així.

En Kaitoxin, que es mirava el seu company amb quelcom de bonhomia, ara mateix només reia amb cert aire de Déu setciències. 'Havia estat segur d'allò... des que s'havia adonat de la força extraordinària que el nano tenia'.

– Ja t'ho deia – va acabar dient, no obstant això, després d'un segon de silenci i sense poder contenir la satisfacció que li produïa veure com el noi anava amunt i avall amb aquella espasa que se suposava que li donaria una força increïble. 'A la fi, podrien vèncer el monstre Bu'.

En Kibito, detectant-ne el convenciment, va acabar sospirant resignat. 'Feia milers d'anys que coneixia el Déu i sabia perfectament que, en el fons, havia estat sempre un ésser d'idees fixes'. Ell que no havia vist actuar en Gohan, ni als altres, a la Terra... no podia pas dir-hi gaire res més. Malgrat que hagués remugat anant i tornant al respecte de les possibilitats que tenia en Son Gohan d'arrencar l'espasa de la pedra, primer, o de dominar-la, després.

Mentre el noi feia els seus exercicis, però, va decidir aprofitar el temps per burxar al respecte una mica el seu company, tot i el respecte que l'hi tenia com a Déu de Déus que era. 'De totes maneres, estava molest per haver hagut de recular respecte el seu escepticisme vers en Son Gohan... així que buscar-li les pessigolles a en Kaitoxin, i assegurar-se que res podia fallar, no podia pas ser tan mala idea'.

– Mai ho dius tot. Com a Déu, sabies que l'humà podia... millor que jo. – va cedir-li el primer cop en el comentari que anava a fer.

– No és un humà normal...

– Així que és un d'ells... eh? Fill de saiyajin... – va raonar en Kibito que, en principi, a la Terra no havia comptat trobar-hi més que humans. 'En Kaitoxin tampoc s'havia esforçat en explicar-li tot el que ell sí sabia, al cap i a la fi'. Ja era dur que estant al costat d'un Déu, certes coses les hagués d'acabar deduint sol.

– Sí... – No va donar-li gaire més peu en Xin.

'Bé, si no li ho posava fàcil, no hi donaria més voltes... i aniria directe al gra'.

– Tu que has deduït que tenia tot aquest poder... i que, en algun moment, has sabut que descendia dels desapareguts guerrers de l'espai – va mirar-lo acusadorament – Digues, en cas que alguna cosa vagi malament... – va temptejar – Creus que algun dels altres podria donar-nos un cop de mà?

– L'espasa ha de ser suficient, no? – va fer en Kaitoxin mirant-lo un instant confós. 'Portava minuts lloant les dificultats que hi havien en dominar aquell instrument... no tenia sentit no confiar-hi ara'.

– És clar... – va estossegar una mica molest per la correcció intentant explicar-se – Em refereixo a si algun dels altres s'hi acosta... en força...

– Dels vius? – va qüestionar en Kaitoxin sabent que no havia notat enlloc l'energia d'en Vegeta en despertar – No ho sé... El temps a la Terra d'en Son Goku deu estar a punt d'esgotar-se... en Gohan, doncs, deu ser la nostra única esperança.

– Així... – va assentir – Bé, és el que m'imaginava. Llavors, creus que hauríem de prevenir del perill que corre l'univers a algú més... a el Gran Jutge o als quatre Kaitosamas... Per si s'han de preparar pel pitjor... – va quedar-se'l mirant – Imagina que ens sembla que domina l'espasa, però que no acaba de...

– Kibito, en Gohan domina l'espasa. – va fer condescendent endevinant per fi on volia anar a parar el seu company – No hi donis més voltes. Ja has vist el poder que té...

– Tu manes...

– No – va somriure en Kaitoxin, detectant-li la molèstia – Jo estava tan perdut com tu en això... però és la llegendària espasa Z... No hi ha res a témer. Tranquil·litza't...

Una idea va venir-li al cap a en Kibito en aquell moment.

– No t'havia vist tan segur d'algú des de fa mitja centúria almenys – va intentar comptar exactament quan feia, uns quaranta anys de fet, però va acabar arrodonir-ho per la impossibilitat de comptar el temps quan el portaves vivint durant mil·lennis – Què curiós, no?! Un altre saiyajin...

En Xin va ullar-li les intencions de seguida, tot i que va decidir ser afable en la resposta i ferm en la convicció.

– Sé què vols dir... però les distàncies d'aquests homes estan a anys llums de distància del poder d'aquell... malgrat el seu considerable valor. – va somriure de costat en veure'l alçar una cella amb la idea de dir-li que ja ho sabia allò però que només era un exemple – Saps? – va decidir fer broma llavors – Tinc la lleugera sospita que no et cauen bé...

– Qui no em cau bé?

– Els saiyajins, és clar.

En Kibito aleshores, entenent que havia acabat sent ell el burxat, va deixar anar una riallada que fins i tot va fer girar en Gohan que entrenava amb l'espasa camp enllà.

– Em caurà bé qualsevol que mati el monstre Bu – va mantenir el to amistós – En això no has de patir...

– No hi pateixo...

– Per cert – va decidir acabar ja la conversa, tot i que la mateixa mantenia aquella certa complicitat que hi havia entre companys que havien conviscut, d'una manera o altra, durant mil·lennis. 'La diferència de tracte entre ells només venia donada, és clar, pel rang d'en Kaitoxin'. – Abans, mentre s'esforçava en treure l'espasa... allò que deies... Hi he estat pensant i... què hi posava exactament a la nota que em vas fer entregar?

– Oh! Això... – El Déu va fer-se per moments el despistat, tot i que va procurar agafar un to místic després: – Res... En aquell moment, tant llavors com abans, a partir d'ordres que venien perfectament dels Kaitosama, només es va demanar que es premiessin els morts, només els que havien actuat amb el cor mitjanament net, és clar. – va callar un instant per assegurar-se que en Gohan continués entrenant... aliè a ells – No té cap sentit no fer-ho a vegades... No quan han donat la vida per una causa sobre la qual vam decidir no moure ni un dit des del principi... – va negar amb el cap, observant ara en Kibito. – No et negaré que després no vaig sentir-hi certa curiositat al respecte d'aquell saiyajin que dius... Va ser ell, ja mort i conservant el cos, qui em va parlar de la princesa Nasu. – va moure els llavis amb certa ironia en notar la qüestió als ulls ara escèptics del seu company – Per suposat que no va saber mai amb qui parlava. Ningú pot dir que hagi faltat mai a les meves obligacions...

'En Kaitoxin havia escoltat a aquell home, a aquell que anomenaven Bardock, al qual havien deixat conservar el cos després de mort de manera excepcional, com parlava d'ella una vegada'. S'hi havia presentat encaputxat i com un dels ens que corrien lliures per aquell terreny entre l'univers i el no - res que era l'Altre Món.

El seu fil de pensaments, i el record, va quedar tallat (malgrat tot) per la veu d'en Kibito que s'havia decidit a parlar de nou per fi.

– Caram... Ni més ni menys que el Déu de Déus volent conèixer una de les ànimes per la qual havia demanat als de baix la misericòrdia suficient perquè li aconseguissin conservar el cos... – va somriure – em sona a pur remordiment.

– Potser, Kibito – va dir mentre s'aixecava i es disposava a acostar-se a en Son Gohan – Potser ho era.

.

.

– He tingut una pensada – va fer en Bu allà dalt al cel on ell i en Babidí s'havien quedat palplantats després de la marxa d'en Son Goku. – Babidí...

El mag continuava queixant-se per la manera tan desconsiderada com el guerrer havia marxat d'allà i esgaripant amb convicció que ells no tenien per què esperar ni un sol dia a cap marrec... 'Matarien tant com volguessin'. Ells eren dos éssers temibles i no dues ànimes caritatives que anessin a quedar-se de braços plegats mentre aquells que deia el tal Son Goku s'entrenaven'.

De totes maneres, disposat a atacar la ciutat de l'Oest, en Babidí va creuar-se de braços, detectant de cop i volta que el seu subordinat... i monstre terrible... estava intentant dir-li alguna cosa. – Digues, Bu... Quina pensada? – va deixar-lo acostar massa, trobant-se sorprès de cop quan la bola de greix rosada va agafar-lo pel coll amb ànims d'ofegar-lo.

Només li quedava amenaçar-lo de nou. – Si intentes res, recorda que et tornaré a tancar... – Però si el Bu premia més el seu coll, com es disposava a fer a continuació, poca cosa tenia temps a pronunciar ja.

'I el monstre no només ho sabia, sinó que acabava de fer-li-ho saber'. – No pots dir cap fórmula màgica, així, Babidí – va riure com un nen – No, no, no! No pots...

El següent que va notar va ser molta pressió al cap i el complet negre al seu voltant.

En Majin Bu acabava de matar el fill de l'home que l'havia creat.

Les paraules d'en Son Goku no havien estat en va.

.

En Cor Petit va quedar-se parat a mig sortir a l'exterior d'aquella plataforma que era, realment, el Palau de Déu.

– Què? Què passa? – va preguntar aleshores la Nasu que el seguia – Va tot bé?

– En... – va dubtar una mica astorat – En Babidí és mort... Crec... crec que en Bu l'acaba de matar... – L'afirmació va dir-la just en l'instant de reprendre el pas. La resta que, en aquell moment, donava la benvinguda a en Son Goku, l'acabava d'escoltar tan bé com la Nasu.

La princesa saiyajin, força fora de joc amb la nova informació, va girar-se d'immediat cap a la resta, veient com en Goten s'havia llançat a abraçar el seu pare... En Trunks, és clar, encara no hi havia pogut arribar. 'No era el mateix fer servir el canvi de lloc instantani, que haver-hi de venir volant'.

'I com s'imaginava, la Reiya no havia arribat a baixar amb la resta... Pel que percebia ara continuava a la seva habitació... vés a saber amb què al cap...'.

– En Trunks ja deu venir cap aquí – va escoltar que també comentava la Bulma un pas per davant d'on era abans – Em sembla que les nostres esperances no corren perill...

En Son Goku va mirar-los a tots, encara subjectant en Goten, abans de parlar. – Ara, quan toqui, podrem reunir les Boles de Drac i ressuscitarem els que morin, sí... – Encara estava lleugerament suat del combat – Tot tornarà a ser normal... per malament que vagi.

Calia reconèixer que, sentir-lo parlar, i més després de tot, donava una àmplia tranquil·litat... 'Aquella calma que ell aconseguia infondre en tots fins i tot molestava a una Nasu que pensava fer-se encara més la forta davant l'home'.

No consentiria que cap més record traïdor, o cap emoció perduda, acabés tornant-la boja.

Va restar, doncs, a l'expectativa mentre en Cor Petit i en Goku s'observaven respecte aquella altra nova informació que feia segons tots tenien del que passava allà baix. Mentre l'home deixava anar en Goten i aquest l'observava, de peus a terra, tant expectant com la resta. 'En Babidí era mort'. Així que, de moment, no podien saber com continuaria comportant-se el monstre Bu.

La Bulma fins i tot va emocionar-se en sentir-los raonar que, a banda, podia ser que, sense el mag, el monstre no es donés tanta pressa a arrasar ciutats.

– Voleu dir, doncs, que estem salvats del tot? – va somriure – Hem guanyat sense fer res més?

'El que no entenia la Nasu era que en Son Goku no ho hagués volgut intentar fins al final'.

– Es... escolta, Goku... – va apropar-se en Cor Petit – Puc demanar-te...

Anava a parlar-hi a part, apartant-se lleugerament de la resta, però aleshores en Goku ja havia tombat el rostre cap a una de les bandes de la plataforma. – No en tinc cap dubte, en absolut... – va dir en veu alta el guerrer, tot i que era clar que s'ho repetia a si mateix – En Bu ha mort en Babidí. Després de parlar-hi, sabia que ho faria algun dia, però tan aviat, no...

– Si no hi ha ningú que li doni ordres – va repetir el namekià el mateix que havien dit abans. Tot i que qui ho havia explicitat amb més esperança fins llavors havia estat la Bulma – Potser sí que ara es tranquil·litzarà.

– No ho sé... – va dubtar en Son Goku malgrat tot – Tan de bo fos així...

Estaven a punt de comprovar que no.

'Havien estat massa optimistes'. En Son Goku va acabar d'apartar-se cap a un dels extrems d'aquell exterior blanc on era, amb l'objectiu de percebre el que passava allà baix... i davant el rostre de tots els seus amics, que van romandre encara allà on es trobaven completament a l'expectativa, va fer un gest de negació quan va notar que després de jugar-hi – o s'ho imaginava pel que havia tardat –, el monstre havia acabat per fer desaparèixer moltes energies humanes allà baix.

En Cor Petit també n'acabava de fer-se'n a la idea. I va acostar-se més a en Goku, de nou, disposat a mantenir aquella conversa que ja havia intentat tenir amb anterioritat.

No anava a poder.

– El monstre Bu va matant gent per què sí i no podem fer res per evitar-ho – Havia sentenciat el guerrer saiyajin d'aurèola daurada al cap, de sobte. 'Després d'un instant de silenci compartit, durant el qual aquell que havia estat Déu, i també Satanàs, havia dubtat massa a l'hora de parlar'. – Absolutament res.

– Merda... – No va poder contenir-se ara un namekià que, no obstant, sí pensava anar després al gra. 'Tot i que també necessitava expressar amb claredat totes les pors que, en aquell instant, havien d'enfrontar'. – Llavors... si aquest monstre s'ho passa bé destruint i matant no quedarà res ni ningú a tot el planeta... ni tan sols aquest lloc.

– No pateixis – va contradir-lo, tot i així, en Goku – No crec que arribi a destruir tota la Terra... Quan li he dit que d'aquí dos dies, apareixerien uns nois més forts que jo per lluitar amb ell, ha estat molt content. Em sembla que almenys aquests dos dies, aquí, estem salvats – va respirar – Això sí, em sap greu pels terrícoles d'aquí sota...

La Nasu se'ls mirava metres enrere, fins i tot més del que ho estaven ja de per si d'altres com en Krilín, la Bulma o en Dende. 'De totes maneres, fins un moment abans, parlaven prou fort com per què se sentís perfectament el que deien'.

– O sigui – va continuar raonant en Cor Petit – Que hem de fer tot el que puguem per què els nens aconsegueixin la fusió.

– Això mateix – va canviar radicalment el tarannà del rostre en Goku – Els n'he d'ensenyar ben de pressa. Em deu quedar menys d'una hora.

Se sentia cansat, i la suor cada vegada li regalimava fins i tot del rostre amb més ímpetu... Estava clar que havia gastat molta de l'energia, de la que tenia per passar un dia a la Terra, en aquella transformació.

– Què dius?! – va esverar-se en Cor Petit, oblidant d'altres temes de moment – No pot ser! Segur que tens més temps!

– L'estat de superguerrer al tercer nivell només es pot fer servir a l'Altre Món – va fer el guerrer – En aquest món, on existeix el temps, si algú utilitza tanta energia de cop, s'esgota...

– Doncs... digues a en Dende que et carregui d'energia!

– No... – va negar simplement amb convicció – Realment ho he de fer. He de tornar a l'Altre Món.

'No tenien massa sortida'. I havien tornat a alçar la veu de manera que la resta tornava a escoltar-los sense massa problemes després d'un petit instant d'expectació. 'En bona part, i a mesura que ambdós homes semblaven parlar ara només un per l'altre, tots els altres s'havien anat acostant inconscientment a aquell lloc... encara que fos a passos de distància i amb l'alè de sentir-se'n espectadors'.

– No pot ser... – va atrevir-se llavors a valorar en Krilín que havia mantingut respecte, com la resta, per la seriositat amb la que parlaven dos homes que sabien que eren guerrers suficientment savis per valorar la situació en la seva justa mesura.

'Potser tots plegats eren més conscients que el propi Son Goku, que en Cor Petit s'hi havia posat quasi al costat no només per companyerisme... sinó també per què anava a preguntar-li un dubte raonable que el recorria ja de feia estona'.

Una veu que no esperaven, i la seva corresponent presència, va sobresaltar-los a tots, però, de cop i volta. – Et queden 30 minuts, Goku – deia la Baba sobre la seva bola de vella endevina – Vés-te preparant per tornar...

'No era possible'. Era massa poc temps per entrenar els nens...

I ho era, de fet, per moltes altres coses: Era poc temps per absolutament tot.

– Trenta minuts?! Només em queda això?!

– Sí... em sap greu...

El silenci era l'únic que podia escoltar-se en aquell moment a la plataforma que envoltava l'edifici celestial. 'Si en Son Goku se n'anava ja, no semblava possible que poguessin ensenyar els nens res d'aquella tècnica que, de fet, encara havia de començar a mostrar-los-hi'. A banda que, com sempre, la sola presència d'en Son Goku els donava una mena d'alenada d'esperança, de seguretat, que sense ell no tenien. I l'home, l'heroi, l'amic... el pare... marxava en trenta minuts.

No era una bona notícia.

Tampoc per la Nasu que s'havia esforçat a dir-se com de freda havia de ser al respecte... Però que ara, al cap i a la fi, veia que era l'hora de dir-li adéu. 'Tots els fantasmes del passat semblarien acabar-se amb aquella marxa... i no obstant entenia com els altres que, potser, sense en Son Goku no tindrien prou encert a afrontar la situació en què els deixava immersos amb el Bu per allà. 'Tampoc ella havia sabut afrontar, en la seva presència, el fet que cada vegada semblés més impossible mantenir a la Reiya aliena al seu propi origen'.

Hores d'ara encara es feia creus que, de veritat, hagués pensat en aquell record en concret... quan de nou el món aparentava sumir-se en el perill de la seva pròpia desaparició. 'Havia estat la proximitat d'abans, el somriure conegut... la sensació que com al planeta Nàmek ell sempre anava a més... El pare de la seva filla era l'exponent més clar d'una poderosa raça saiyajin que, just després de la seva desaparició, començava a descobrir entre perills i sorpreses tots els seus límits. 'Nivells de força possibles en el Son Goku, però insospitats abans... fins i tot en un Vegeta que l'havia seguit sempre d'a prop'.

Per no parlar dels nanos...

Va sospirar. 'Li havia dit precisament una vegada d'aquella altra època... ella no havia estat encaterinada d'ell per què fos, o no, alumne avantatjat en allò que n'hi deien l'estat llegendari dels superguerrers, però seria hipòcrita negar que l'admiració sempre havia format part d'aquella seva primera relació'. Les coses havien canviat molt després...

I ara mateix estava segura de poder batallar contra l'únic que aparentava mantenir-se en algun punt del seu interior... l'atracció d'una pell coneguda. 'Allà on hi havia hagut un gran foc, podien quedar-hi algunes brases... però no deixaria que allò l'apartés més d'un sol pensament: Ella no havia estat feta – en absolut – per esperar ningú'.

Va moure el cap en adonar-se que ja tornava a deixar el cervell funcionar amb massa ímpetu. '¿Tindria temps, en trenta minuts, a ensenyar aquella famosa tècnica de la fusió als nens... i al Cor Petit que hauria d'intentar mostrar-los-hi després?'.

– Només això... – Murmurava més enllà un Son Goku completament enrabiat amb si mateix. 'No havia calculat bé el cost de convertir-se al tercer nivell'. – Quina ràbia... – va prémer els punys, tornant a mirar els núvols d'un cel cada vegada més fosc que envoltava la plataforma – Torna aviat Trunks...

Eren al capvespre d'aquell dia que havia tingut per passar-lo amb els seus... encara que finalment la jornada hagués quedat reduïda a unes hores. 'Matí i tarda... però no totes les hores de nit i les primeres del matí fins a completar-ne vint-i-quatre'.

– Goku – No havia trigat, aquesta vegada sí, en Cor Petit a reaccionar – Et vull preguntar una cosa abans no te'n vagis... a soles.

La Baba s'havia posat a parlar, o més aviat a discutir de diners, amb el seu germà, en Follet Tortuga, que era amb la resta d'amics d'en Son Goku. 'En Goten va ullar, llavors, un instant més el seu pare que aparentava ja secretejar alguna cosa amb en Cor Petit, i va decidir girar-se cap a en Krilín: – Què et sembla si fem alguns exercicis, Krilín?'.

El que havia vist, del seu pare, l'havia animat a entrenar... i a falta d'en Trunks, i tot i les dificultats amb les què en Krilín podia seguir-li el ritme, estava disposat a fer almenys alguns exercicis d'escalfament mentrestant. No deixava de ser també un joc.

La Nasu va somriure en veure aleshores que, ja sense les atencions del seu pare, la menuda Maron buscava en Iamxa per enredar-lo amb la petita pilota que ella els havia deixat. 'Tots plegats no podien fer res més, ara per ara, que esperar en Trunks'.

Ja podia ben afanyar-se el seu nebot.

– Té, Iamxa... – va fer rebotar la pilota la nena contra un antic bandit que estava, de fet, distret. Probablement estigués parlant de l'estat de la Xixi, que encara era inconscient, amb el seu pare que feia cara d'angoixat. – Agafa-la i passa-la! – va cridar la petita i llavors el bandit, mentre en Gyumao i la Vídel feien camí en dins, va fer cas a la filla del seu amic. L'A-18 era repenjada a una columna observant els moviments d'un Krilín a qui en Goten burxava amb algunes tècniques marcials, però que al cap i a la fi, anava fent.

Tots aparentaven respectar ara, després de tota aquella curiositat anterior, aquell moment de confidència entre en Son Goku i en Cor Petit. 'Potser perquè sabien que, en aquella batalla per la Terra, no hi podien fer gaire res més que confiar-hi'. O probablement, només, perquè el criteri d'ambdós sempre els havia imposat cert respecte... Almenys des de ja feia molt temps.

Ni tan sols la Bulma, que se'ls mirava de lluny – possiblement ella sí molesta, donat el seu propi caràcter, pel to de secret que es portaven – aparentava anar a interrompre'ls en aquell instant.

La Nasu no estava tan segura de no considerar-se prou autoritzada per esbrinar que coi tramaven. 'A més, ella també tenia una pregunta que fer-li... i sospitava que era, sense matisos, exactament la mateixa que en Cor Petit'.

– ... amb allò que has fet del superguerrer de tercer nivell... – Havia començat a murmurar el namekià en veu prou baixa perquè cap dels altres el sentís – Si ho haguessis dut a l'extrem, no hauries derrotat el monstre Bu? – va quasi travessar-lo amb una mirada segura – Oi que sí?

I ell, en Goku, li havia somrigut. – No n'estic segur. El monstre Bu té una força il·limitada... Em sembla que no l'hauria guanyat...

– No n'estàs segur? – va dubtar en Cor Petit – Això no fa per tu. Per què no vas lluitar fins a la fi...? – Estava veritablement sorprès – Per allò que deies de l'energia?

– No...

– Se suposa que ja no sóc en aquest món... – va dir aleshores en to rigorós – No sóc jo qui ho ha de fer, val més que se n'encarreguin els nanos... Potser algun altre dia apareixerà un enemic fortíssim...

En Cor Petit ni tan sols sabia què dir.

– ... tot i que és una aposta perillosa – va tornar a somriure, se'l continuava veient cansat de l'energia que havia gastat allà baix – Quan he vist com són d'extraordinaris aquells nanos, he decidit arriscar-me. No trobes que val més?

– Ets... – va mirar-lo de dalt a baix l'altre – Ets un gran home, Goku...

'Amb aquell raonament, valerós però també segur, no podia fer més que reconèixer-li'. Res personal que hi hagués entre ells no podia fer que el namekià deixés de pensar així. 'No podia negar l'evidència... i sabia que part del que tenia... li pertanyia a ell... d'alguna manera... com a mínim'.

– Bé – va canviar de tema llavors en Cor Petit, convençut que no hi havia res més a discutir sobre aquella decisió que ell, com a guerrer, respectava – ... és una llàstima això d'en Gohan...Quan vagis a l'Altre Món... dóna-li records de part meva...

– Sí... – va assentir – Estic segur que, del fet de ser mort, el que més greu li sap és no poder-te veure...

'Potser sí que ambdós sabien que aquell lligam entre ells anava ja molt més enllà d'una antiga rivalitat ben portada'. I ho acceptaven amb els seus pros... i els seus contres.

Enmig del fer de tots, la Nasu no obstant havia acabat per no dubtar a avançar endavant, un pèl molesta per tanta confidència.

'Sí eren dos grans guerrers... i devien tenir una bona idea al respecte del que havien de fer els nens', o això havia pensat abans d'aproximar-s'hi més... 'Però tampoc calia exagerar i donar-los a ells tota la responsabilitat de decisió'. Havia estat segura que el namekià li preguntaria, en efecte, a en Goku pel seu estrany comportament davant d'en Bu... i havia dubtat de la resposta... fins que els havia acabat per escoltar.

Es trobava ja un parell de metres per darrere seu quan els havia sentit parlar amb més claredat. 'Conversaven en veu baixa, tot i que des d'allà, a una mica de distància, començava a poder percebre bé'.

'Ells dos havien estat, just en aquell instant, tan immersos en la pròpia entesa de l'altre que no l'havien vist. D'esquena a palau i amb els ulls posats, a estones, als núvols que tenien més enllà dels peus'. Ella, però, no podia dir que no hagués fet una mica de trampa al respecte, amagant-se – amb astúcia – la pròpia l'energia de retruc.

Caminant endavant de forma natural... però amb cert sigil.

'Quin parell...'.

– Se suposa que ja no sóc en aquest món... – L'havia sentit dir llavors en to rigorós – No sóc jo qui ho ha de fer, val més que se n'encarreguin els nanos... Potser algun altre dia apareixerà un enemic fortíssim...

Havia somrigut primer, pensant com de fàcil seria sorprendre'ls ara, tombats cap al cel que quedava sota seu: Tan forts que eren i preparats per tot com estaven. 'I tot i així... part del seu poc sentit de l'humor s'havia esfumat en escoltar precisament aquella afirmació'.

Havia esperat que acabessin de parlar gairebé sense respirar aleshores, desapercebuda de presència, però amb foc a la mirada. 'Així que no era cosa seva...'.

– Ja no sóc d'aquest món –. Havia repetit mentalment ella amb força aire de molèstia, mentre passaven a donar per tancat aquell tema i es posaven a mencionar en Son Gohan... Sabia com d'important era per en Cor Petit...

'No obstant...'. No va poder acabar-ho de pensar.

Just en aquell instant, la pilota vermella amb la que la Maron jugava s'havia escapat del control de la petita. En Iamxa li havia passat la bola, una i altra vegada, fins llavors. Tot i que ara mateix aquesta rodolava suaument en direcció a un dels extrems de la plataforma blanca. 'Més o menys cap a on eren en Cor Petit i en Son Goku'.

Se li havia anat de les mans a la filla d'en Krilín després de la darrera passada de l'adult.

El lleuger moviment de fer botar de primeres la pilota sense control, així com la queixa infantil i emmurriada de la Maron, sí que havien fet girar – en inici – els dos homes, que de cop i volta, havien estat conscients de l'energia que, de fixar-s'hi, podien haver percebut ja.

En Cor Petit va negar, per mer instint, lleugerament amb el cap. 'Era quasi il·lús suposar que ella s'abstindria d'intervenir-hi'. La mirada d'en Son Goku, en canvi, va ser subtilment més decidida: l'ullada acusadora de la saiyajin li ho deia prou tot.

De totes maneres, la Nasu no pensava pas començar cap retòrica. I menys volia iniciar-ne una per cap dels punts – de cert retret – que ells poguessin esperar. 'Ho portava clar, en Son Goku, si creia que seria el suficientment previsible, en la sortida verbal, com per ser esquivada sense més per ell i el seu present discurs d'heroi'. – En conec un... en conec un que, ara mateix, d'haver-te vist... deu recordar tots els teus morts...

Un cop descartat, per començar, tocar el tema de la seva no - intervenció en l'afer Bu... 'Ella havia buscat igualment alguna reacció en l'home, però el cert és que ni tan sols havia esperat prou per veure-la-hi'.

Va girar-se molt abans d'analitzar-ne l'esguard, amb la idea d'agafar la pilota que inexplicablement continuava marxant ja sense massa impuls cap a l'abisme del final de la plataforma. Al contrari del que havia cregut primer, no era perseguida ni per la nena ni per en Iamxa. L'antic bandit probablement no havia volgut interrompre'ls, i l'A-18 havia aturat la xica pel perill que suposava acostar-se al precipici. 'Quan va agafar-la, la pilota estava gairebé a punt de precipitar-se cel avall una mica més cap a l'esquerra d'on eren ells'. N'havia seguit la trajectòria de reüll.

– Tota meva – va subjectar-la quasi al vol llavors i va girar-se immediatament per passar-la enrere – Iamxa, entoma-la!

– Ep, no, no, no! – va fer nerviós l'home davant l'ara sí mirada de tots – Que tu tens molta força!

Encara no li ho havia acabat de dir, que la Nasu ja l'havia tirat... però no precisament a l'ex-jugador de beisbol.

'En l'últim moment havia decidit canviar la trajectòria de la bola'. I aquesta havia fet, de seguida que l'havia deixat anar amb només un pèl d'ímpetu, un cop d'efecte estrany. Havia anat a parar a les mans d'un Son Goku que se la mirava, tanmateix, entre sorprès i divertit.

No es podia dir que fos res més que la casualitat de tirar la bola amb una mica d'energia, però havia acabat donant un efecte rocambolesc a la pilota. 'Gairebé l'havia esguerrat fent-la tenir ara una forma bombada'.

En Iamxa va restar una mica sorprès aleshores. 'Per no tenir-ne ni idea, déu ni do'. Si l'hagués tirat gaire fort, l'hagués desintegrat de totes maneres.

– Ostres – va sostenir la bola en Goku, avaluador – Espero que no intentessis dir-me res amb aquest projectil...

'Just en el moment de dir-ho, ambdós – i la resta – van saber que no era gaire bona idea donar-hi voltes'. La Nasu, no obstant, només va acostar-se a ells, poc disposada a fer-se sentir pels altres.

– Vas donar-li peixet a en Vegeta... – va observar-lo com si estigués sent, en aquell moment, l'advocada defensora del seu germà. – Què dic, peixet?! ... Peixot! – va deixar anar i va esquivar la mirada respecte ell quan va veure que l'home somreia. 'No pretenia tampoc fer broma. Sabia com de malament s'ho hagués agafat en Vegeta, de poder-ho saber...'. – No sé si és just...

– No ho és – va acabar per assentir ell, amb el cap lleugerament cot a la fi – I no saps com ho lamento.

Ella, no obstant, un cop iniciada a la conversa, sota l'atenta mirada d'en Cor Petit, no pensava tampoc estalviar-se'n res. 'Estava prou distret ara com per no agafar-lo massa a la defensiva'.

– Deu ser igual ja – va reconèixer – Però... no m'havia semblat mai que fossis dels que agafa el camí fàcil...

Ja no estava parlant d'en Vegeta.

– Com? – va preguntar ell, i va fer-se la qüestió mental també el namekià aleshores, mentre ella continuava mirant-los des d'un costat. 'Clavava concretament les seves pupil·les en la figura d'en Son Goku... però no era pas per res de positiu'.

– Deixes el món en mans de dos nens perquè creus que ja no has d'involucrar-t'hi... – va respirar un instant – No et sabria dir quantes idees pitjors que aquesta he sentit a la meva vida... El món no ho ha dit mai que no vulgui ser salvat ...

Ell va entendre-la d'immediat. I en Cor Petit també.

– No pertanyo a aquest món...

– Ni et deus als que l'habiten, pel que sembla.

Va anar a pronunciar el seu nom, però, tanmateix... ni tan sols va acabar de fer-ho. 'Ella li estava parlant de molt més que del conflicte amb en Bu... li estava preguntant retòricament, de fet, quin era ja el seu lligam amb els vius... amb tots ells'.

En Cor Petit, que havia estat Déu, podia entendre molt millor el parer d'en Son Goku ara mateix. 'Per la Nasu només era una oportunitat perduda per vèncer el Bu'. I una porta oberta al que ella mateixa havia volgut des del principi: la fredor de saber que, tot i ser-hi, ell ja no tornaria realment.

La Nasu li ho havia dit molt abans, en ple Gran Torneig: 'La seva presència, al cap i a la fi, només hauria servit per destarotar-los a tots'. A en Vegeta, a ella... a la Xixi a qui continuava devent-se i que lamentaria haver-se desmatllat i perdre's tot aquell temps del seu marit a la Terra...

Apareixent i desapareixent d'allà, com si res anés ja amb ell, no el feia estar sent just amb ningú en realitat.

Tot i que la Nasu, com a saiyajin, pogués arribar a comprendre una part del que deia. 'Els nens sí havien demostrat ser extraordinaris'.

Però... si no hi havia lligam, si el destí de tots ells tampoc era ja res de la seva incumbència, no calia trencar-se més el cap respecte res que no fos el després que ell marxés. 'I era potser la vegada que més clar ho veia, fins i tot més que quan ella no havia parat de repetir-se que ell ja no era d'allà amb anterioritat'.

No volia continuar donant-hi voltes, de totes maneres. 'Ja s'havia dit per enèsima vegada, abans que ell arribés d'enfrontar-se amb en Bu i tot, que pensar-hi – en ell i en el passat – era completament estèril'.

– La Reiya corre per la seva habitació... – va acabar dient amb res més per dir – vaig aviam què...

– Nasu...

'En el fons era inútil voler fer-hi res'. Ell mateix acabava d'assumir que ja no pertanyia a la Terra i que, per tant, tampoc havia de voler modificar en res la vida – ni les veritats – dels que hi eren'.

– Després us vinc a veure com feu això de la fusió – va ser no obstant amable ella, tot marxant enrere – En Trunks no pot trigar...

En Cor Petit només l'havia mirat en silenci, durant tot aquell temps. 'Amb el poc temps que, a en Goku, li quedava a la Terra, allò no deixava de ser una antesala de l'adéu definitiu'.

Va exhalar aire tot veient-la marxar decidida endins de l'edifici, amb aquella cua fèrria que intentava subjectar uns cabells de per si rebels, i el pas ferm de qui ni es planteja fer un pas enrere. 'Li esqueien especialment bé, aquelles botes de guerra, pantalons curts al marge, per aquell tipus de pas'.

.

.

– Està millor? – L'home pèl-roig va observar de dalt a baix la petita habitació en què ara la noia es movia amb bata blanca i somriure incorporat. 'Havia estat difícil calmar els habitants d'aquell petit poblet després de l'últim afer d'en Bu, enfrontat a en Son Goku, que els havia deixat veure en Babidí a través de la seva màgia'.

Desconeixedors de la mort del mag, no sabien si aquest s'hi tornaria a dirigir, però intentaven tornar a la normalitat de la seva rutina diària. 'La mort arribaria però ells tampoc podrien fer gaire més que esperar-la en pau'. Era aterridor pensar-hi gaire. Per això mateix molts dels veïns de la Suno havien patit quadres clínics molt semblants als d'aquella senyora que ella ara atenia.

– Només ha de descansar...

– Però Suno – va protestar amb angoixa la velleta que sabia que la noia feia el que bonament podia – Aquests homes...

– No hi podem fer res – va dir tranquil·la, posant-li una mà sobre el braç descobert. Li acabava de mesurar la tensió després d'una breu crisi d'ansietat – Ara... jo confio en el Son Goku... ja n'ha sentit a parlar, oi?!

'Tots en aquell poble havien escoltat, d'una manera o altra, aquella antiga gesta d'en Goku, la de rescatar el seu alcalde i enfrontar-se a l'exèrcit de la Cinta Vermella, era només un nen quan ho havia fet'.

– Creus que n'ha quedat convençuda? – va fer finalment en Mefus quan aquella enèsima pacient va haver abandonat la consulta. – Tots tenen por a morir.

– I jo també – va assumir amb un nou somriure tènue ella – Però tot el planeta penja del mateix fil... Potser en Goku aquesta vegada també podrà...

– Tan de bo... – va afegir no obstant el tsufur escèptic. – Diria que aquest cop l'amenaça els supera de debò.

La noia va traure's la bata aleshores, quedant-se amb aquell jersei estampat que s'havia posat de nou en arribar. – Esperarem... Ara ja és tard i no crec que quedi ningú més per atendre. ¿No hauries de començar a pensar en marxar... amb la nau que dius que tens preparada?

Ell va dubtar en escoltar-la. 'No sabia què dir. I no havia comptat a morir allà, però...'. – Encara no. De moment em quedo – va acceptar amb una seguretat que denotava que n'estava més que segur... i que no preveia realment sortir volant d'aquell planeta... No sense ella.

'Com una emoció a primera vista podia fer-lo arriscar tant?'.

– Tu mateix... – va accedir ella a contracor – Però podent-te salvar... és una llàstima.

Allò li havia donat ànims per fer-li aquella pregunta, aquella vegada totalment en to seriós. 'La proposta anava ben de debò'.

– Podries venir amb mi... Tu i els teus...

La Suno, no obstant, va negar dèbilment amb el cap. 'Era temptador, però els seus pares mai voldrien deixar els seus veïns a l'estacada'.

I en Mefus va assentir sabent-ne la resposta a l'avançada. – És aquest caràcter humà el que més em va sorprendre d'aquell saiyajin... d'en Son Goku... sabies?!

– Massa tou? – va atrevir-se a demanar ella en broma recordant, dins seu, algun que altre comentari de la Nasu sobre els humans... feia ja molts anys.

– No... – va advertir en Mefus llavors – Massa poc egoista... Preocupat pels altres de més, i força tarambana.

Una riallada sincera que sorgia del fons del pit de la noia va fer-lo sentir avergonyit i tot. 'Havia estat clar i directe com mai en allò'.

– Què? – va fer una mica molest.

– Res, res – va disculpar-se ella – Per mi només era un bon noi... De petita – va abaixar el cap una mica atabalada pel que anava a dir – Bé, de petita... m'imaginava sent la seva... el que va acabar sent la Xixi, de fet... però mai se'm va acudir... – va callar amb un sentiment creixent d'incomoditat a mesura que raonava el que estava dient i a qui – En fi, ja saps... buscar-lo.

En Mefus va moure's inquiet allà on un segon abans acabava d'asseure's tot mirant-la. 'No havia esperat una cosa així i ara mateix no sabia ben bé què dir'.

– Caram... – va notar que una escalfor el removia per dins i inexplicablement se sentia enfadat de sobte – Així que voldries ser la grua de la història...

– Com?! – va mirar-lo ella alterada. Comprenent que, recordant ximpleries d'infància, potser havia parlat de més. Va sentir com la calor li pujava pel rostre i es tornava vermella, quasi per necessitat, de cop i volta. 'Ni tan sols l'havia acabat d'entendre: El to havia estat suficient per percebre'n el sentiment'. – Eren rucades de cria... – va corregir-se, tot i saber que no tenia per què excusar-se – En Goku no era per mi... i no és la vida que ara mateix voldria – va pensar aleshores en les paraules textuals d'ell. – Una... – va començar a moure la comissura del llaví entre la rialla i la indignació – Una grua, dius?!

– Res – va corregir-se automàticament ell, sentint-se estúpid per moments – Només... és la manera com mentalment jo... Sona ofensiu, oi? – va baixar el cap penedit.

– Mentalment – va intentar aclarir ella, ara més en broma que seriosament – Mentalment li dius grua a... a la Xixi? Grua... com l'ocell? Per què?

Semblava bastant alterada, intentant contenir la riallada. En Mefus estava completament atordit. 'No havia pretès sonar mal educat davant la pèl-roja'.

– Per què...?! – va aixecar-se amb una mà al cap i el seny arronsat de vergonya – Pel monyo suposo... Però és una gran dona, eh? No és com si la conegués gaire, clar. Però pel que diuen... – va deixar de donar-hi voltes resignat – És un sobrenom estúpid... ho sé.

– Pobre... – Havia aconseguit contenir el riure ja la Suno – Jo tampoc hi he pogut tractar gaire... però no ha de ser fàcil... Ja saps, tot plegat. Pujar dos fills sola i tota la resta... – va aspirar aire tornant a pensar en la desafortunada comparació del que ara per ara començava a ser un amic molt especial. I això que feia poques hores que ambdós es coneixien – De totes maneres... – va finalitzar acusadora – Que coi has de saber tu què és una grua? Hi havia ocells d'aquests al teu planeta? En dubto molt...

Ell va plegar-se de braços. – Me'n va parlar el Doctor Brief... en tenia un parell a casa... és un autèntic hàbitat salvatge aquell edifici... – va fer una petita pausa per parlar més a continuació: – Diu que són animals molt preuats a les planes de l'est del vostre planeta. Sóc un bèstia!

– I tant que ho ets – no va voler negar-ne la culpa la Suno – Una grua, dius! Com se t'acut!

– Ho sento, ho sento – va moure els braços nerviós en Mefus llavors, buscant un punt de racionalitat a una comparació que ni tan sols havia començat com una burla. 'La lleugera gelosia, per la menció sincera que ella havia realitzat respecte a en Goku, havia fet que s'expressés en aquells termes, força desafortunats sí'. I ara el tsufur intentava disculpar-se'n... tan bé o tan malament com sabia: – Però no em negaràs que, amb monyo o sense, i independentment de la diferència de força entre ambdós, es podria dir que... . Ho va saber de seguida que ho va dir, que estava tornant a entrar, i hi era ben endins des del principi, en un jardí de difícil sortida – ... Es podria dir que en Son Goku és encara entre la grua i la paret. Mort i tot. De fa molt temps...

En resposta, la cara de la Suno va ser tot un poema. – Entre la... i ... – va arronsar el nas – D'on has tret aquesta expressió? És lletgíssima! I l'hi tornes a dir grua... Mefusss! – va acabar protestant ella.

– Crec que... vaig escoltar utilitzar-la a la senyora Brief! No per en Son Goku, eh?! Parlava de... d'uns veïns... de la filla d'uns veïns. Deia que la seva mare la controlava massa... mira, no ho sé ben bé... – va excusar-se d'immediat el tsufur, lamentant més i més haver arribat a aquell extrem. Totalment apesarat. 'En realitat no mentia, li ho havia escoltat dir a la mare de la Bulma en alguna conversa trivial amb el seu marit, però ara mateix sentia haver obert la boca de totes maneres, fins i tot per dir allò'. Ell no era així, ni graciós, ni extravertit, ni tan natural de mena. – Veus... – va continuar malgrat tot, animat pel rostre ara afable i atent d'ella, de la dolça Suno – És possible que la correlació de... bé que la meva desafortunada comparació comencés o s'enfortís en aquest punt. Ja no ho recordo!

No era una mentida. 'Prou greu que li sabia haver parlat de més: El seu subconscient, i una ximpleria pensada absurdament per si mateix... tot junt li acabava de jugar una mala passada'.

– Ostres, doncs em penso que... – va riure finalment amb ganes la metgessa del nord – És completament inventada. La dita. Entre la grua i la paret! – va respirar fons contenint la rialla – No l'havia sentit mai! Estic segura que aquesta frase no la diu ningú!

– Vaja... – va lamentar el noi.

– Va, prou, prou – va pregar-li la Suno aleshores – Faré veure que no ho has dit mai... M'acompanyes a casa? Vull assegurar-me que els pares i en Hatchan continuïn bé... Es feien els forts... però sobretot mons pares han d'estar espantats per força...

– Anem. – va tibar-la del braç suaument per sortir d'allà. – Què és estrany veure nevar en ple maig en aquestes latituds, quan ja creies que sabies com funcionava aquest planeta!

.

.

Amb la Nasu que havia anat ja endins de feia estona, en Goku i en Cor Petit havien quedat palplantats allà fora. 'Observant com s'allunyava i després fent una ullada a l'entrenament suau que duien a terme en Krilín i en Son Goten'.

En Goku estava tan distret perquè alguna cosa del que li havia dit ella, s'havia quedat ben clavada al seu interior, i no s'havia adonat que seguia subjectant la pilota, espatllada i de joguina, amb les mans.

– Me la tornes? – va tombar-se de forma completament inesperada en escoltar la veu de la cria – Si us plau. La pilota!

– Ah! – va fer un bot enrere despistat – Maron! Té... Però crec que ha quedat ben feta pols... ja no és ni rodona – va posar-se una mà darrere la nuca en un gest divertit cap a una nena que, efectivament, ara es mirava amb sospita la seva joguina.

– Oh!

– Però té, té... – va donar-li en Goku finalment abans que es posés a plorar – Encara hi pots jugar... crec... Mira pots llançar-la així... – I va anar a passar-la a en Iamxa que se'l mirava, però també s'ho va repensar en l'últim moment – Bé, millor... fes-ho tu... – De res corria més perill que de destrossar-la si continuava subjectant-la ell, per molt que a diferència d'una altra època, cregués controlar la pròpia força.

En Trunks arribava en aquell instant.

– L'he dut – va mostrar-se'n cofoi el fill d'en Vegeta – És l'autèntic radar del drac!

– Molt bé – va somriure-li de tornada en Goku – Som-hi, doncs! No podem perdre temps!

En un vist i no vist ja eren de nou a la sala en què pensaven practicar la fusió. 'Només que ara els nanos tenien una actitud totalment diferent'.

– Tinc molt poc temps – va esperonar-los en Son Goku – Si no us hi trenqueu les banyes, fracassarem!

– Sí, mestre!

'No es podia negar, i en Cor Petit ho veia clarament, que allò del superguerrer de tercer nivell no hagués estat especialment útil'.

– Vinga – va fer un pas endavant en Goku – Comencem!

.

– Reiya – va insistir la Nasu a la porta de l'habitació de la seva filla – Hi ets? Respon!

'En aquell moment va tenir un pressentiment'. I va notar com l'energia de la seva filla, de facto, desapareixia en un altre racó del palau. No era a la seva habitació...

– No pot ser... – va murmurar poc convençuda i va obrir la porta de cop. – Reiya...

'La sala estava desmanegada i la faldilla blanca, aquella que sempre duia sobre les malles negres, era tirada de qualsevol manera sobre el llit... conjuntament amb...'.

– La cua... – va escoltar la princesa saiyajin que exclamava en Dende darrere seu – Venia a avisar-te – va dir aleshores – No sé com s'ho ha fet perquè no ens n'adonéssim, però acaba d'entrar a...

– A la sala de l'esperit del temps... – va assentir la Nasu – Hem de treure-la d'allà dins...

– Si ella ja ha entrat, no pots... – va intentar fer-la raonar el Déu llavors.

– Ah, sí? I qui m'ho impedirà? – va revoltar-se la saiyajin lleugerament alterada i amb poc tacte. 'Ella ja havia entrat allà dins estant embarassada de la Reiya... mai li n'havien parlat gaire perquè mai havien estat segurs de l'efecte que la sala podia causar sobre seu'. – No puc deixar que...

En Popo, no obstant, que acabava d'aparèixer per aquell mateix passadís per on havia vingut en Dende, va interrompre-la aquesta vegada: – Pots esperar unes hores... L'altra vegada la sala era una gran desconeguda per la majoria. En Son Goku només hi havia aguantat un temps mínim... Aquest cop, però, tots, fins i tot jo, en sabem més coses. Unes hores no poden fer-li cap mal... És una canalla llesta, sortirà quan no pugui més...

– Si fos llesta, no hauria... – va protestar la Nasu que, tot i així, estava bastant impressionada amb la decisió de la Reiya d'arrencar-se la cua sense dir-los res. 'Estava decidida, doncs, a ser útil davant d'un perill que la sobrepassava de totes totes'.

Encara que estigues prou madura per convertir-se en superguerrer... no podria fer-hi res. 'I la Nasu, malgrat tot, intuïa que li faltava més que passar unes hores allà dins per aconseguir-ho'. Al cap i a la fi cap saiyajin pur ho havia assolit abans de l'edat adulta amb anterioritat.

– Per què no vas a veure com ho fan els nois? – va tranquil·litzar-la en Dende – Si veiem que triga més del que creiem que pot suportar... no hauràs d'intervenir-hi tu... En Popo mateix ho farà...

– Però...

– Vés – va insistir l'ajudant celestial – A en Son Goku li queden menys de trenta minuts en aquest món...

No sabia per què, però no se li havia acudit dir res més en pensar que en Popo no mentia, realment quedava poquíssim temps perquè el guerrer marxés i tot depengués dels nens. 'I havia volgut dir-ho: calia avisar-la a ella'. Perills a banda, no tornarien a veure'l fins que tots plegats morissin: – Digueu-li al pare de la Xixi que la desperti ja... És la seva dona. Hi hauria d'haver estat tota aquesta estona... –. Només en Bu podia impedir que aquella absència no fos de veritat molt de temps... 'Tanmateix ells no li deixarien destruir aquell món... costés el que costés'.

Una mirada d'en Dende després, la Nasu va escoltar ben bé com el servent d'aquest s'hi dirigia novament.

– Em temo que a en Son Goku li fa més falta que hi siguis tu – va deixar anar serenament en Popo, tot i que de seguida va semblar que no ho deia per res més que per pura pràctica: – Estic segur que en Gyumao ja hi haurà pensat, de totes maneres... a despertar la Xixi. Però en Son Goku necessitarà que algú li doni un cop de mà a en Cor Petit amb els nanos, després. Ara mateix deu estar mostrant-li com es fa la fusió.

– Suposo... – va acordar ella, finalment, una mica fora de joc. – Suposo que tens raó. En Cor Petit... – va repetir el nom del namekià amb intenció – ... necessitarà ajuda a controlar aquell parell quan hagi passat la mitja hora...

– La teva ajuda sempre és benvinguda per en Cor Petit. No ho oblidis. – va assentir en Popo amb aquell to místic d'algunes vegades – Diria que per en Goku també ho és, tot i així. Com ara. El problema... – va guardar un profund silenci abans d'acabar de parlar: – El problema és saber si de veritat pots ajudar-los als dos en tot...

– Popo...

En voler mirar-lo, però, l'home ja havia marxat porta enllà. La princesa saiyajin va quedar-se mirant en Dende llavors amb cara de circumstància i esguard esgotat. – Crec que no l'he escoltat bé...

– Ha dit que...

– No – va impedir que ho repetís amb cert escepticisme a la veu. 'Encara que fos sabent que en Dende, com a Déu adolescent que era, no s'hauria fixat prou en les paraules exactes, i en la intenció concreta, del seu subordinat'. No havia vist tampoc prou ironia en la seva resposta. – No vull saber-ho, Dende... No vull saber-ho.

En Popo havia estat potser el primer en advertir aquells canvis profunds en l'interior d'en Cor Petit... ¿Havia estat el primer en intuir que acabarien formant alguna cosa semblant a una parella? Pel poc que li havia explicat el namekià, de les seves frases plenes de mística advertència, podia ser que sí... Encara que hi tingués molt a veure, l'haver conegut el Déu que ara formava part d'en Cor Petit i les seves circumstàncies. 'Qui sap si per això ara també era capaç d'explicitar sense manies què s'interposava entre ells amb exactitud... o més aviat qui'.

Tot i haver estat el primer expressar obertament allò que en Cor Petit no s'atrevia dir, però, no s'esqueia gens al seu caràcter ara posicionar-se de cap manera... I no ho feia en absolut. 'Continuava sent aquella presència objectiva que, efectivament, sabia més del que aparentava... i aparentava conèixer res i poc... fins que parlava!'.

.

– Ho podràs fer Goku? – va preguntar en Cor Petit quan aquest començava a parlar als nens de la necessitat d'igualar el ki – Et veig molt cansat.

– No et preocupis – va somriure malgrat les petites i mitjanes gotes de suor que li baixaven pel rostre – Puc aguantar una mica més...

Els nens, després d'haver comprovat la seva força, se'l miraven expectants.

– Escolteu – va anunciar-los més tard, en haver practicat el control de la pròpia energia una vegada més – Us ensenyaré el que costa més per aconseguir la fusió. Un cop hagueu aconseguit tenir exactament la mateixa energia, us heu de posar en la mateixa posició per obtenir la fusió... Ara us ensenyaré la posició, o sigui que fixeu-vos-hi mooolt... Preparats?

Van contemplar-lo actuar sense pestanyejar... anar d'esquerrar a dreta i alçar els braços en el que semblava una dansa sense sentit.

– Que ho has vist, Goten? – va ser en Trunks el primer en fer-ne una valoració – Que és ridícul...

– Sí...

En Cor Petit estava massa esparverat per reaccionar.

– Vinga – va anunciar en Goku no obstant – Ho faré amb en Cor Petit, mireu, eh?

– Eh?... Amb... amb mi?!

'Però era necessari perquè els nens aprenguessin aquella tècnica'.

Havia estat un autèntic espectacle... que en Iamxa i en Krilín, que havien pujat de sobte a ullar què passava, havien contemplat gairebé espantats. – Però no els havia d'ensenyar una tècnica? – va aventurar el pare de la Maron i millor amic del saiyan – Si... això... és un ball...

En Cor Petit no podia estar, en efecte, més avergonyit... després de repetir els moviments que en Goku indicava amb convicció.

– De... deies que t'hauria agradat fer-ho amb en Vegeta, però... – va advertir de braços creuats de nou – Però em sembla que, si en Vegeta fos viu, no acceptaria fer-ho amb tu...

– Per què?

Una rialla suau, però ferma va ressonar des del corredor contigu.

– Tu ho saps, per què...

– Nasu...

– He vingut a veure l'espectacle – va somriure, tot i intentar dirigir la vista a en Cor Petit – Mai millor dit...

En Son Goku no va poder evitar, a la fi, l'assentiment... malgrat haver intentat fer veure abans que no sabia exactament per què en Vegeta no voldria fer aquells passos ni en broma.

– Bé – va girar-se cap als nens, un instant després de contemplar-la – Ara vosaltres! Així – va continuar quan els nanos van posar-se en posició – No, així no. Així no. Més de pressa tots dos. Goten, les mans més amunt! Trunks, tanca més les cames...

– No m'ho puc creure... – va acabar xiuxiuejant la Nasu a l'alçada d'en Iamxa i en Krilín, on ara acabaven d'arribar part dels altres.

– Jo tampoc... – va murmurar, de fet, en Cor Petit en sentir-la.

La mirada còmplice d'ambdós, les pupil·les fosques de la Nasu, clavades amb intensitat i diversió a les d'en Cor Petit, denotaven coneixença i una convivència d'anys. 'I encara que, només ella sabia que havia evitat expressament mirar més d'un minut seguit a en Son Goku, la complicitat amb el seu company d'anys i panys – amb el namekià – va ser fins i tot massa escandalosa per no saltar a la vista del guerrer difunt i de la resta'.

Quelcom va remoure's dins d'en Goku mentre intentava que els dos nens l'obeïssin de nou.

– Goku... ja és l'hora... – va interrompre'ls per enèsima vegada, no obstant, una veu de cop i volta – Has de tornar a l'Altre Món...

Havia observat de reüll el gest de la Nasu, però ara res importava. 'Era l'hora d'acomiadar-se'.

– És l'hora – va insistir la Baba. I en Goku no va poder evitar, aleshores, buscar-li expressament la mirada... a ella. 'Ja no li quedava temps'.

Va haver-hi, després, un instant profund de silenci.

Tots lamentaven haver de dir adéu a un amic... 'Un amic que era a més l'heroi de la majoria'.

Un dels pocs del grup que encara no era allà per acomiadar-se era, així mateix, en Gyumao...

La Nasu també s'hi havia fixat. 'Com en Popo ja havia aventurat, probablement davant la imminència de la marxa d'en Goku, havia pensat ja en avisar la seva filla... la Xixi'. Ja feia tard...

En Goku sabia, de totes maneres, que era hora de dir adéu. I que, desitjos personals a banda, tenia una família, una dona i un fill petit, als quals havia arribat l'hora d'acomiadar com ells es mereixien.

La Reiya tampoc era enlloc per ara.

'El que havia quedat pendent en el passat, probablement hi continuaria quedant pendent també ara'.

.

.

– Saps? – va dir la Suno de sobte mentre observava de nou l'ambient inquiet del seu poble nevat per la finestra – Una vegada la mare em va explicar que els savis de l'antiguitat creien que una grua vivia 1.000 anys, perquè en les zones rurals les veien tornar any rere any, en l'època càlida, després de mesos de migració.

En Mefus va mirar-la expectant, sense saber ara on volia anar a parar. Els seus pares que preparaven la taula per sopar també van quedar-se-la escoltant de sobte.

– La grua de l'est és una au singular, camallarga de més d'un metre alt. Elegant i ferotge quan es disposen a atacar el seu niu. Ha inspirat a artistes marcials... i es considera una au protectora de la família i portadora de la fortuna. – va somriure a en Mefus, confós i atabalat per la seva ficada de pota d'abans, en to càlid – La grua de l'est, cap a l'orient, escull una parella i es manté amb ella tota la vida... t'ho havien dit?

– Com?

– Res, res – va riure suaument ella – Només que... pensava en allò que has dit... i... és una au noble, fidel. Qui no n'admiraria una? Encara que... – va negar amb el cap divertida – Suposo que cadascú ha de buscar la seva...

– De grua?

– De parella per a totes les batalles de la vida.

.