Promeses que mai vam voler complir

by LilaNox

– Recordeu – Va saltar l'Ulong. – La Baba ens va dir que algú l'esperava en un lloc llunyà!–. La història de tres ànimes valentes que van lluitar per salvar el món. "Pots enamorar-te de dos homes tan diferents?" OC

52. Capítol 51 L'arreveure de l'heroi

Capítol 51. L'arreveure de l'heroi

Era l'heroi de tots. L'home en què tota la humanitat confiava... i portava una bona estona tancat entre vestidors allà on s'havia celebrat el Gran Torneig d'Arts Marcials.

– Senyor Satan – Li deien – Creu que hi podrà fer res contra aquest monstre? – Li repetien. – Tothom està molt espantat... Sap? S'ha intentat fer un recompte de vots de... bé ja sap, de l'atac que hi ha hagut al campionat... però... ¡és un miracle! Sembla ser que no hi ha morts...

No n'hi havia perquè una màgia que desconeixien, els havia tornat la vida. 'Però aquella, allà, era una història que ignoraven... i que en Satan tampoc s'hagués cregut d'haver-li explicat'.

– Jo... – va titubejar pensant en què potser ja no podria amagar-se gaire més – Jo... encara necessito entrenar més. Estic perfeccionant una tècnica i... – Davant la incredulitat dels seus interlocutors, el poc que li quedava era realment tibar de la pròpia fama: – Marxeu, ja! Pesats! El campió del Món d'Arts Marcials ha de preparar-se per salvar la humanitat. Fora, fora!

Si una cosa el preocupava de debò, més que la por que tenia a aquella amenaça que no se sabia pas capaç d'afrontar, era on coi pararia aquella noieta inquieta que era, de fet, la Vídel. – Filla meva...

No molt lluny d'allà en Bu, que havia matat tant com n'havia tingut ganes, es disposava a construir ja la seva pròpia casa. 'Per descansar una mica abans de seguir el seu periple per la Terra'.

– Ja està – Deia amb to de nen – I ara és l'hora de posar-se el pijama... jama - jama - jama!

Res, excepte la seva força extraordinària i mortal, podia distingir-lo realment d'un nen petit entremaliat.

– Senyor – Insistia algú, molt més tard, al Satan – Són de l'exèrcit, senyor. Volen saber si ha pensat ja en com enfrontar-se al monstre...

En Satan no les tenia totes, però amb els ànims d'heroi mundial que s'insuflava, no podia pas retrocedir i reconèixer les seves limitacions en un moment com aquell.

– Molt bé – va dir resignat i amb una idea al cap, després de veure el poc que les televisions havien aconseguit captar del monstre Bu. 'La resta ho havia pogut veure ell mateix, com els altres'. A través de les visions que els havia possibilitat en Babidí. – Doneu-me una estona més i hi anirem... El vostre salvador, el senyor Satan, no us deixarà ara a l'estacada!

.

– És l'hora – Havia ressonat als timpans de tots els presents en el moment en què la Baba havia parlat. – No tens més temps, Goku...

La Nasu havia estat, en aquell instant, molt a prop dels seus amics. D'en Krilín i en Iamxa, d'un Follet Tortuga que ja avançava ara endavant per acomiadar-se. 'Havia estat allà i hauria volgut fer realment alguna cosa més que baixar el cap i no pensar en res'. Però no havia pogut: 'Potser si no fes tan poc que els records havien decidit trair-la en el moment que menys s'ho esperava, potser hauria pogut dir res'. Però no... just quan havia estat segura que volia continuar tenint una cosa segura a la seva vida, que volia seguir comptant amb en Cor Petit, just llavors el subconscient l'havia traït prou com per no poder parlar o actuar de qualsevol altra manera ara.

Per tot plegat era difícil mirar-lo.

'Mirar a en Goku... que, de fet, ja no hi era abans de ser-hi...', o quelcom semblant que dit al seu cap tenia veritablement sentit.

En Goku començava a ser ja de nou passat en aquella vida. 'Ho començava a ser des del mateix moment que la Baba els havia anunciat que havia de tornar a l'Altre Món'. I, per tant, sols restava esperar que s'acomiadés de tots plegats. Sense mostrar, per part de la Nasu, més estridències que la mirada baixa i un segon pla.

En Cor Petit era la realitat que, per a la saiyajin, quedaria allà després de tot, però fins i tot els records l'havien traït ja massa en aquest punt... 'La memòria l'havia atabalat prou no feia pas gaire'.

No podia tornar-hi a caure. Ni tan sols de pensament... 'Ni molt menys de pensament'.

Ella i en Goku ja s'havien acomiadat massa vegades de totes maneres. Ho va pensar i va saber que no s'equivocava. Al cap i a la fi el tipus de record, el moment precís que la ment li havia dut al present, li indicava precisament allò: 'Res més que la memòria física de les seves pells, de la satisfacció rememorada d'un instant així, els lligava ja...'.

– Serà millor que vagi en fora... – va dir prudent en Son Goku, sent conscient i lamentant que ja no pogués ensenyar res més als nens. Amb les esperances posades en el què pogués acabar d'ensenyar-los en Cor Petit. – Què et sembla, Krilín si ens acomiadem a baix?

'Es dirigia al seu amic en particular perquè havia estat ell el primer fins llavors a acostar-s'hi amb els ulls brillants, disposat a donar-li una darrera abraçada d'adéu'.

Podia aprofitar, de camí a l'exterior, encara uns pocs últims minuts per acomiadar-se de tothom. 'Per molt que tampoc en sabés gaire més'. Afable com era, seguia sent no obstant un home de poques demostracions d'afecte. Volia fer-ho a més, volia dir adéu, de la manera menys traumàtica possible.

Estava segur que el millor per tots era acabar-ho ràpid.

I tot i així... Ja feia minuts que en Son Goku havia també alçat la vista més enllà del seu millor amic: només per contemplar la llunyania i passivitat d'algú que, de fet, havia entrat fent broma a la sala. 'Tot i que molt abans ella ja havia intentat marcar totes les distàncies possibles entre ells'. Ell que desconeixia el que havia rondat la seva ment, ni molt menys es podia estranyar, del poc que la Nasu desitjava mostrar a l'exterior res del que amb odi o afecte pogués passar-li pel cap.

– Va – En Son Goku va empènyer el seu fill petit en direcció al corredor lateral per tal de portar-los a tots cap avall – Els adéus i arreveures ens els donem a la planta de baix. No cal començar abans d'hora, no?

Els havia somrigut sense més també.

Era aquell el tipus de fer d'un home ple de bonhomia que mai podria mostrar-se més proper o transcendental en un moment així. 'No en sabia'. I això que, si tot anava bé contra en Bu, no anava a veure'ls en dècades després de l'últim adéu-siau.

La Nasu va alçar la vista amb certa passivitat, mentre la resta es disposava a seguir l'home i el nen.

La Baba els acompanyava flotant sobre la seva esfera, uns passos enllà.

.

– Va, Xixi – Insistia el seu pare davant la dona inconscient, i a qui la Vídel acabava de col·locar no feia pas gaire una tovalloleta per la febre al cap – Has de despertar. Xixi, si us plau, reacciona... Abans no se'n vagi en Goku. Si no et despertes, no el tornaràs a veure més...

En Iamxa que s'havia desviat de la trajectòria dels seus amics mentre aquests es dirigien a l'exterior, no havia pogut evitar acostar-se a la sala en la qual sabia que era per intentar despertar-la amb el mateix objectiu. 'No hi hauria res que fes més ràbia a la Xixi que no poder-se acomiadar del guerrer'.

Tant que havia patit per ell i la seva absència tot aquell temps...

– Xixi – continuava el seu pare aleshores, ja amb el lluitador humà havent entrat a la sala i observant-los obertament – Xixi, Xixi, desperta...

La dona va moure's temptativament al lloc on era fins a obrir els ulls amb confusió. Tot i així va apropar-s'hi prou per assegurar-se que estigués bé.

– Per fi...

– Pare... – va dir ella encara a mig aixecar-se, visiblement fora de joc – On sóc? Què ha passat? Iamxa...

La notícia d'en Gyumao no va fer-se esperar. 'Malgrat que en Iamxa, en ser anomenat, havia estat temptat de parlar ell, posant-se a l'alçada de l'enorme home'.

– Ja t'ho explicarem després, filla. Ara no tenim temps – va precipitar-se sobre l'esguard de la seva filla l'antic ogre – Pensa amb en Goku que... – va fer preocupat – ... se'n torna a l'Altre Món!

La reacció d'ella va ser explosiva... i determinada. 'En Iamxa sabia que així era l'esposa del seu amic... i a diferència d'en Krilín, que havia entrat distretament darrere seu en veure'l dirigir-s'hi i que comptava ajudar en alguna cosa – mentre en Goku tot baixant a l'exterior donava les últimes instruccions als nens –, no va arrufar l'expressió facial en sentir-la alçar la veu i veure-la aixecar-se d'un sol i desafiant bot'.

– Què? Que en Goku, se'n va?!

L'únic que va ser capaç en Iamxa va ser de somriure de costat mentre la veia passar pel costat del seu pare a tota pressa. 'Va decidir calmar-la just després'.

– Ep – va fer tirant una mica endavant i agafant-la d'un braç en qüestió de segons – Calma, calma. No se n'anirà sense dir adéu... No t'esveris, dona!

Va intentar ser graciós i evitar-li cap tipus d'exaltació que pogués ser encara més contraproduent després que no gaire temps enrere hagués sabut que el seu fill era mort, però l'expressió de la dona va indicar-li que tot i així allò tampoc era el que ella volia sentir.

– Quant de temps he estat inconscient? – va preguntar un pèl mortificada, havent parat per la intromissió del guerrer terrestre, fins a decidir avançar endavant tant sí com no... – Aparta va, aparta... – No va ser gaire pulcre en demanar-li-ho mentre anava endavant. – I tu, Krilín? – va cridar a la fi desesperada pel que fos que aparentava rondar pel rostre del millor amic del seu home – Què mires? A què esperes? No li diràs adéu tu ara?!

– No home... – va titubejar l'altre hora cap pelat – ... bé, dona... – va sospirar – Clar que li vull dir adéu... De fet ja li he dit que et venia a... bé que seguia a en Iamxa que deuria voler avisar-te...

Mentre parlava l'ara parella de l'A-18 no va poder evitar mig observar un Iamxa de qui començava a trobar estrany el seu ja habitual comportament respecte la dona que hores d'ara l'encarava... 'Estrany i particularment intrigant'.

– Ja... ja hi vaig – va bufar però davant l'ullada inquisitiva d'una Xixi que ara mateix l'hagués volgut matat de no sortir del mig del pas – Anem-hi tots... no?! Iamxa...

– Jo – va sorprendre's pensant més ràpid del que inclús podia parlar – Jo... vull fer una cosa abans... serà un segon... digueu-li a en Goku que no desaparegui, eh?! No trigo...

– Què vols fer?

– Res – va fins i tot avançar-los en sortir per la porta – Ara vinc... En dos segons... Sí, en dos segons us atrapo... – va riure prou falsament per delatar-se en aquell moment com algú que aleshores mentia – No patiu...

– Què li pica? – va queixar-se en Krilín en veure'l sortir esperitat d'allà – Iamxa...

– Va, home... Anem cap enfora a dir adéu a en Son Goku... – va posar pau el pare de la Xixi tot veient com la seva filla no s'ho pensava més i sortia per la porta gairebé empenyent en Krilín que s'havia mogut poc des del començament – Deu haver d'anar al lavabo... En Iamxa, vull dir – va guiar-lo llavors definitivament cap a l'exterior... només uns metres per darrere la Xixi...

– Al lavabo?

'En Krilín no sabia per què, però amb prou feines es creia que fos allò el que rondés pel cap del seu company d'històries i aventures de joventut... i de vida'. A en Iamxa li passava alguna cosa... alguna cosa que tenia a veure amb la Xixi... i no havia pas anat al bany en un moment com aquell... però, on sinó?... Què deuria dur de cap?.

.

– Va, sí... – En Cor Petit havia fet, amb poques paraules i una indicació purament gestual, que en Trunks també seguís l'estela del seu amic Goten i del pare d'aquest que en breu se n'aniria per sempre d'aquell món – Continuem després...

Fins llavors, fins el moment en què no havia mirat com la Nasu continuava al lloc de feia un instant, el namekià no havia trobat a faltar a ningú. 'No l'havia trobat a faltar a ella'. No sabia on era la Reiya...

Així que, mentre els altres seguien en Son Goku de més o menys grat, només li quedava demanar-li-ho.

Va endarrerir-se sense dir res, com ella mateixa feia sense moure's, mentre en Son Goku encapçalava ja una corrua de companys i amics que sortien cap enfora, cap a l'exterior de palau, per acabar d'acomiadar-lo.

'No va notar, de fet, que els ki's d'en Krilín i en Iamxa es desviessin del grup fins poc després d'haver-hi parlat'. Ara mateix estava decidit a esbrinar com se sentia ella en aquell moment... Havia arribat, abans del previst sí, el moment de dir adéu al guerrer... encara que el que els quedava per enfrontar a la Terra fos prou terrible com per no poder-hi pensar gaire més enllà d'aquell just moment. Després haurien de centrar-se en l'amenaça... Ell havia d'assegurar-se que, com els havia dit en Son Goku, aquell parell de nanos haguessin entès que eren llavors l'única esperança per al planeta.

De totes maneres volia saber on parava la Reiya. 'Malgrat que tampoc necessités demanar-li-ho per tenir-ne una idea prou clara'. Només necessitava centrar-se... sortir de la concentració en què s'havia submergit en intentar descobrir tots i cadascun dels detalls que necessitaven per guanyar res amb la fusió... 'Per aconseguir que els nens n'assolissin l'estat... com a molt tard l'endemà'.

Malgrat tot, com que volia treure-la d'aquella mena de passivitat estudiada en què la Nasu es trobava... en Cor Petit havia decidit parlar-li de la nena... i de què se suposava que pretenia... 'Acabava d'endevinar on podia parar... ja que la seva energia no es percebia en aquell món... però era clar que hi havia de ser...'.

– S'ha arrencat la cua... i no ha dit a ningú que anava a ficar-s'hi – La Nasu no va esperar una pregunta – És una inconscient... per molt que en Dende i en Popo creguin que no arriscarà més del que...

En Cor Petit va mig somriure en escoltar-la. 'Estava preocupada per la nena, però era impossible que tota aquella ràbia que desprenia de cadascun dels seus porus, fos només per aquella criaturada'.

Qualsevol que ho volgués, i que pogués entrar a la sala, podia anar-la a treure si així ho volia la seva mare. 'I donat que no ho havia fet ella mateixa... no en devia ser la intenció... no encara'.

– No et demano si estàs bé...

– No cal perquè ho estic...

El namekià va posar-li una mà a l'espatlla per deixar-li clar que, passés el que passés, estava disposat a creure-la. – Molt bé... però toca anar enfora...

– No sé si...

'Que ella es plantegés ni acomiadar-se'n era una prova prou clara que res anava bé... no dins el seu cap i respecte els seus sentiments'.

Per la Nasu, però, després de tota la confusió que li havia voltat dins en les darreres hores, ara tot es veia més clar i nítid que mai. O ho creia així empesa per la pròpia percepció d'haver-se sentit estúpida... i haver trobat absurd cadascun dels seus pensaments... no feia pas gaire...

Des de que havien arribat a Palau, potser abans i tot... potser des de que l'havia ajudat a aguantar-se en ple descampat després de la batalla contra en Vegeta o des del torneig... res havia tingut prou sentit. 'Si pogués esborraria cadascun dels pensaments i actes, per obra o omissió, que havia tingut i dut a terme des d'aleshores'.

No sabia què tenia menys raó de ser: si haver-lo deixat apropar-se tant... haver-lo ignorat després... o haver-se deixat endur estúpidament per un record que per molt físic que fos no deixava de ser una traïció a si mateixa i tot un símptoma que pensava una cosa i en feia una altra a continuació... O al revés: Feia quelcom i creia just el contrari en qüestió de segons.

Ara, tanmateix, per fi havia recobrat el sentit comú que havia mantingut durant el Gran Torneig de les Arts Marcials i que no hauria d'haver deixat enrere en cap moment... ni tan sols en notar com un fet rere l'altre acumulaven prou pòsit dins seu com per acabar visualitzant mentalment detalls que més li valdria haver oblidat feia molts anys...

'Era prou patètic que just aquell record fos al que, al llarg dels anys, menys importància havia donat'. Si el seu subconscient l'hagués atacat amb la vegada en què havien concebut la Reiya... o amb el primer cop que havia estat amb un home així... potser encara – només potser – encara hagués pogut justificar-se'n. 'Però haver de batallar amb la memòria menys emocional i més física de totes... era ja en si una burla a tot el que s'havia proposat ignorar...'. D'en Son Goku, d'ell, ni tan sols havia estat el físic el que més l'havia destarotat en el passat...

En part era un consol, doncs, que només fos el físic allò que la confongués més ara... 'Però com tot el que havia passat en les darreres hores no tenia cap mena de sentit bàsic dins del seu – habitualment ordenat – cap'.

– Si la Reiya és allà dins – raonava en Cor Petit quasi sol de feia estona – No podrà...

– No podrà dir-li adéu... i és un consol que no ho pugui lamentar – va ser el suficientment freda la Nasu – Les coses quedaran definitivament com estan...

'No valia la pena, no des de què en Son Goku s'havia desentès per pròpia voluntat del destí d'aquell món, pensar ni una vegada més en el paper de pare que ja mai faria davant la petita'. No és com si, després d'allò, la nena ho anés a saber de totes maneres...

En Cor Petit va modificar la seva expressió comprensiva amb el dubte marcat als ulls en calma, mentre tot i així la Nasu decidia dir la última paraula: – No és com si ella pogués entrar i sortir de la Sala de l'Esperit del Temps com si estigués en una sala normal d'aquest palau, tot i així. El mal, si es que en tot això n'hi ha, ja està prou fet... – va ser ella ara la que va avançar-lo sortint cap al corredor – Anem... però... deu estar a punt de marxar...

Seria un comiat com el que l'hi donaria els altres... breu i carregat de nostàlgia amiga pels temps passats. 'Però no anava a fer res que no veiés fer a la Bulma o a en Cor Petit... Ni tan sols parlava d'en Krilín que, probablement, plorés l'adéu o s'hi abracés...'.

.

– Goku... No tenim més temps. Per què et quedes parat ara? – va protestar la Baba que acabava de veure'l aturar-se sota aquella semicircular teulada rosa que era una mena de porxo d'entrada a Palau – Amb prou feines ens queda un minut...

Els demés, amics i companys, l'acabaven d'avançar just un segon abans, disposats a esperar-lo a l'exterior per acomiadar-se'n, mentre ell fes el que hagués de fer en aquells darrers segons de la seva estància al món dels vius.

Excepte en Iamxa i en Krilín que s'havien desviat del grup un moment abans, i sense la Nasu i en Cor Petit, que s'havien quedat molt enrere de principi: tots plegats – fins i tot l'A-18 i la Maron – eren ja a fora preparats pel sagrat instant. Hi havia, és clar, allà... entre rajoles blanques... la Bulma, l'Ulong, en Puar i en Follet Tortuga. A més d'en Dende i en Popo... 'Amb els nanos que encara es miraven entre ells una mica esverats per tot el moviment que acabaven de tenir, donada la suma de l'entrenament de la fusió i el saber que eren, ara mateix, els únics que podien salvar el planeta'.

Tots ells, de fet, l'havien avançat un instant enrere... tot just veure'l afluixar el pas per algun motiu que molts intentaven saber i elucubraven ja amb bastant encert. 'Si li quedava menys d'un minut, com d'altra banda podia exagerar perfectament la Baba, no seria fàcil dir adéu correctament a tots aquells que deuria voler acomiadar en aquell lloc'. Sobretot si allò incloïa, llavors, la Nasu i una absent, i per molts desapareguda, Reiya.

Hi havia a més la Xixi... i un Goten que mica en mica, amb tant silenci en l'ambient, començava a fer-se a la idea del que es tractava aquell arreveure. 'O no era un fins aviat?!'.

– El senyor Son Goku deu fer temps perquè la Xixi es desperti.. – va aventurar la Vídel, més expressiva que els altres... i potser més equivocada, en veure'l quedar-se enrere, alhora que els seus altres amics el miraven encara a l'expectativa d'un adéu per sempre que no desitjaven però que estava, tot i així, a punt d'arribar – Espero que ho faci a temps... que recuperi la consciència...

– Ara vinc... d'acord? – va fer cara de despreocupat i de disculpa un Goku que sabia perfectament que quan el temps s'acabés no hi hauria res que pogués fer per quedar-se més allà. 'Per sort intuïa que la Baba intentava apressar-lo una mica més del compte'.

– Son Goku... – va queixar-se amenaçadorament la bruixa aleshores.

– No trigo – va riure ell amb la mà a la nuca i tirant enrere – Un parell de segons...

– Goku...

.

.

– Creus que els nens estaran preparats? – va preguntar amb dubte la Nasu mentre avançaven ja i s'acostaven a l'exterior – Que podran fusionar-se?

– En Son Goku assegura que sí...

– I tu? – va fer ella – I tu, Cor Petit – Què en penses, tu? Pel que he vist és com una mena de ball i...

– Ho faran.

No havia estat, no obstant, la veu del namekià la que l'havia acabat de respondre, pocs instants després d'arribar a aquell pis inferior...

– Son Goku...

Ell només havia mig somrigut mentre observava en Cor Petit de ple i es mirava de passada la Nasu, com si tampoc volgués observar-la més del compte aleshores.

– Me la deixes? – Havia acabat per demanar un instant, segur que el namekià podia fer-se a la idea del moment que, de fet, estava ja a punt de passar. 'Si no parlaven aleshores... no ho farien fins que ella es morís... i, amb Bu i tot, preferia pensar que allò no passaria en els propers temps...'. – La Baba diu que en cinquanta segons ve i em mata... – va acabar bromejant tot i així.

– No!

– És clar...

La Nasu havia saltat abans i tot que el guerrer de Nàmek, tot i que el to lleument exaltat de la negació, l'havia mostrat més obertament afectada del que realment hagués pretès amb anterioritat.

– Us espero fora... – Havia estat prou discret el namekià, que conscient de què passés el que passés seria l'últim que es podrien dir... havia acabat per sentir que veritablement els calia aquell moment. 'Sobretot perquè era l'única manera amb què potser ella podria tornar a ser la de sempre després... o no'.

– Cor Petit... – va protestar ella, encara que va saber que volgués o no hauria d'enfrontar aquell moment just llavors. Va mirar-lo directament als ulls, encara a uns passos per davant seu, desafiant i segura: – Lamento que hagis de marxar abans d'ensenyar-los la fusió als nens... – va ser l'únic que va ser capaç de dir mentre en Goku encara callava i l'ullava en la prudent distància d'aquell segon.

– Els nens se'n sortiran – va assegurar, no obstant, ell. – I la Reiya... – va temptar la conversa conscient que molt pocs significats podien voler indicar que no en notés l'energia allà i de sobte – És a...

– No ha demanat permís a ningú...

En Goku va assentir, tot i que en aquell moment va apropar-se més del que ella hagués volgut i considerat prudent donades les circumstàncies. 'Tampoc anava a permetre-li fer-li voltar el cap de nou'.

– M'ho imagino – va somriure però ell, com si amb allò volgués dir-li res que la Nasu no podia captar en un primer instant. 'Per en Goku estava clar... la nena era com ella... i com ella no pararia fins aconseguir arribar on es proposava'. Encara que trigués més del que inicialment planejava ara.

– Ja fas tard – va ser tan freda com va poder la Nasu. Va ser-ne prou conscient a l'instant, del que li estava passant pel cap. I de com no hauria d'actuar – La Baba no voldrà esperar més i tots volen dir-te adéu...

En Goku va assentir, seré, tot i no retrocedir encara. Hi havia un parell de metres entre ambdós.

– Em sabrà greu anar-me'n sense acomiadar-me – Sabien ara que no parlaven dels seus amics sinó de la menuda Reiya. I que malgrat la temprança del seu to de veu, ell no mentia en absolut – Et puc demanar que li diguis una cosa?

– Goku... – va exaltar-se una mica ella, tot i comprendre per la mirada següent que no li demanaria dir res que ella no estigués disposada a dir. No seria com aquella vegada que li havia demanat – en certa manera preocupat i després del seu part – que li digués a la xica que allà, amb en Kaito, ell encara estaria orgullós d'elles... 'O d'ella, de la Reiya: li hagués dit amb les paraules que li hagués dit, l'últim que volia la Nasu ara era recordar-ne res massa concretament'.

Per la princesa saiyajin era molt més fàcil repetir-se que res d'allò havia passat. Que per molt que hagués fet o dit, en realitat ell mai havia pretès fer res més que mantenir la seva pròpia promesa. 'Recordava exactament entre quins records s'havia dit mitja hora abans que allò era així...'. I no estava segura de voler reconèixer que probablement havia omès el fet que en Son Goku mai mentia... i que per tant en almenys la única vegada que ell li havia dit tenir la intenció de quedar-se amb ella, no havia pensat en haver de canviar de plans després. 'Continuava sent tot plegat una fantasia, malgrat allò'.

– Només vull que... digues-li que no es rendeixi mai. Té fusta per ser fortíssima... i valenta. – va concloure breument el saiyan contemplant la possibilitat de donar la conversa per acabada allà. 'Potser havia estat fins i tot més fàcil dir-li adéu a través d'en Kaito que fer-ho així ara d'aquella precisa manera'.

La Nasu va mirar el terra i després va tornar alçar el cap, intentant llimar la seva pròpia aspror. – Li dic contínuament – va dissimular el que pogués semblar un moc i llavors va provar a somriure afablement mentre es movia ella amb la intenció de sortir a fora amb els demés – Estarà contenta que algú tan fort com tu li ho digui... L'has deixat impressionada, Goku...

– Espera... – va quasi pregar no obstant un moment més el guerrer – M'agradaria dir-te que...

– Prou... – va regirar-se ella inconforme – No segueixis per aquest camí Son Goku... no continuïs amb això, d'acord? En Goten i la Xixi ja deuen esperar-te per dir-te adéu allà fora...

– Bé – va baixar el cap ell, sabent que ella ni li hi posaria fàcil ni li facilitaria les coses en aquell moment – Suposo que és un adéu, doncs...

– Per variar...

'No havia volgut murmurar el que no obstant se li havia escapat dels llavis aleshores'.

Ell va somriure de costat, mentre es decidia a anar endavant ara, posant-li una mà al braç per avançar-la i deixant-la anar amb suavitat just després de fer-ho... conscient que la Nasu no li permetria fer o dir més.

– He pensat en això... – va dir ja d'esquena, cap endavant, mentre ella quedava enrere i l'observava desconfiant-ne. 'No volent-lo escoltar de cap de les maneres'. – En abans... en nosaltres... Hi he pensat de formes en què no hi hauria d'haver pensat...

'Li estava dient que ell, com ella, també havia tingut alguns records i memòries a flor de pell en aquell poc temps que haurien coincidit en menys d'un dia de permís'.

La Nasu es negava a admetre que no era l'únic, de totes maneres.

– Us deixo en bones mans – va girar-se no obstant ara amb un somriure clar en Goku, mentre tornava a agafar prou pas per seguir el seu camí – Com llavors...

– Sí... – Només va voler assentir ella.

– Estic segur que els nois se'n sortiran... i que la Reiya estarà preparada si res amenaça la Terra més endavant... en el futur – va dir en to afable ja uns passos més lluny – Aquest món no... No em necessiteu...

'Quedava potser res a dir entre ells?'.

La saiyajin creia que no, tot i ser incapaç ara d'anar endavant. Al cap i a la fi ella allà fora no havia de dir-li adéu. S'ho acabaven de dir, a la seva manera, aleshores.

Va observar-li la figura d'esquena en sortir a l'exterior.

.

– Iamxa!

– Què?! –.

– Eres aquí?! – La Nasu va alçar la veu a mitges en veure'l sortir just de darrere d'una columna, en el moment en què en Son Goku havia marxat ja porta enllà per unir-se per fi a la Baba... i, poc després, als altres. La princesa va pensar que l'home hauria errat en deixar-se veure, donat que tot podia indicar ara que ella hauria seguit el camí del guerrer enfora... No obstant en Iamxa no buscava res més que coincidir, precisament amb ella.

La Nasu en desconeixia el com i el per què. I l'antic bandit ni tan sols estava molt segur d'encertar en aquell pas que buscava, en part i per un objectiu molt concret, la complicitat de la dona.

– Bé – va dubtar ell sabent que tot el que anava a dir ara era prou estrany en si – En realitat, volia parlar amb tu... Però ja m'imaginava que potser ell hi seria...

La Nasu va arronsar la mirada i va mig entretancar els ulls amb estranyesa. Va negar amb el cap suposant-se que l'actitud estrany d'en Iamxa només era imaginació seva. – Ha anat a acomiadar-se de tothom... ja marxa...

No aparentava afectada, tot i que a parer del propi Iamxa, havia d'estar-ho prou.

– Ho sé – va dir, no obstant – Volia parlar amb tu.

– Amb mi? – va quasi riure ara – En Son Goku se'n va i tu vols parlar amb mi?

– Sí!

Ella va moure el cap com si no ho entengués i va tirar el coll lleugerament enrere encara amb totes les preguntes en ment. – De què? – va fer la pregunta amb més estranyesa que dubte.

En Iamxa va guardar un instant de silenci més abans de parlar. – Em preguntava si... – va callar – ... Em preguntava si... si m'ajudaries a comprovar una cosa... Vull dir, si després de tot ens en sortim d'aquesta... del monstre Bu i tot això...

La Nasu no se n'acabava de fiar malgrat tot.

– Si t'ajudaria a què? – va preguntar, negant amb el cap – I m'ho demanes a mi? Sigui el que sigui, en Krilín i la Bulma estarien encantats de donar-te un cop de mà...

– Vaja...

Va notar pel to de l'home que potser fins i tot havia estat més esquerpa del que s'havia proposat. – No volia dir això – va corregir-se creuant les mans davant del pit encara amb moltes preguntes al cap – Només que m'estranya que pugui fer res per tu que ells no puguin...

– Sí – va somriure ell llavors – Si pots fer una cosa per mi...

La saiyajin, però, no tenia ni la més remota idea de a què es referia ell.

.

.

En Son Goku havia fet un pas enfora ja parlant en veu alta perquè tots el sentissin aleshores.

La Xixi havia arribat a fora, de fet, només un segon abans que el guerrer tornés a aparèixer. 'No havia tingut més temps que el de sentir lamentar a en Follet Tortuga que el temps de l'heroi en aquest món ja estigués arribant a la seva fi'.

– Quina llàstima que no hagi pogut tenir una estada a l'Altre Món una mica més relaxada... – La Xixi havia començat a tenir una idea d'on podia parar el seu home quan, no obstant, ell ja havia aparegut fora.

No s'ho havia pensat ni mig instant.

Afectada per tot i pel fet que ara mateix es quedava fins i tot més sola que abans, la dona no havia ni tan sols dubtar en córrer a abraçar-se-li, agafada del gi a l'alçada del seu pit i amb els ulls plorosos.

En Goku l'havia deixat fer amb aire tendre i comprensiu. 'Seguia sent la Xixi, la noieta que havia conegut de petit, i la mare dels seus fills... tot allò, malgrat les altres emocions que algú com ell mai hauria imaginat, era allà... com a mínim en part'.

– Goku – La Xixi va envoltar, només a mitges, el tors de l'home, amb els seus braços prims... i després va intentar parlar encara que davant del silenci del guerrer, poc hi va poder afegir ja... – Goku, si us plau, què he de fer, pobre de mi? En Son Gohan també se n'ha anat... i ara...

'Es negava a pensar que aquella harpia insolent havia estat amb ell un moment abans... Era el seu home i el seu orgull femení no li permetia pensar en res més que en allò ara mateix'.

'¿Com havia pogut permetre's perdre's tota aquella estona que ell havia estat allà, a Palau?'. La mort d'en Gohan li trencava el cor i gairebé no podia contenir les llàgrimes en pensar-hi. 'Per molt que les Boles de Drac continuessin sent una opció'. Era el seu fillet i mai de la vida hauria d'haver mort...

No volia ni tan sols pensar-ho mentre observava el seu home allà davant seu, tan seré i aparentment despistat com sempre, com si només els estigués dient adéu per unes hores...

Havia perdut moltíssim el temps perquè, dins seu, sabia que aquell dia que li havien permès a en Son Goku no hauria d'haver estat mai destinat a un Torneig inútil... sinó a una jornada amb els seus fills... amb en Gohan i en Goten.

L'excusa dels diners era només això... Una manera de no sentir-se tan dolguda per tot el que el sentit comú l'hi indicava al respecte d'aquell dia que ja no tornaria.

– Goku. Queda una mica estrany dir-te que et conservis bé... però fes-ho, eh?! – va escoltar que parlava en Krilín ara, mentre en Son Goku de fet acabava de deixar que li subjectés una mà, entre les seves dues mans petites d'esposa preocupada.

– Adéu, Goku – Havia afegit, a més, la Bulma amb un afecte infinit mentre contemplava el quadre que tenia davant amb l'ai al cor. 'La científica no podia oblidar en Vegeta ni evitar preguntar-se on seria... després de tot'.

La Xixi va continuar subjectant la mà d'en Son Goku amb la mà dreta, on un sol i discret braçalet era llavors l'únic que delatava el seu lleuger tremolor. 'S'havia imaginat tot allò d'una altra manera... d'una manera molt diferent...'.

Va notar que el seu pare li posava una mà a l'espatlla, per què es decidís a la fi a deixar córrer la dèbil subjecció amb què es mantenia agafada al seu marit i fes un pas enrere. Va cedir-li un mocador per eixugar-se les llàgrimes en fer-ho.

En Goku continuava allà palplantat, amb el cabell de punxa que ella havia trobat – des del principi – atractiu i graciós a l'hora... I la mirada tranquil·la d'aquell que no té més remei que seguir un camí. 'No anava pas a protestar pel seu destí... i potser per això la filla d'en Gyumao no estava prou segura de res, i menys de què ell lamentés de debò el proper pas que havia de donar'.

– Goku... – va tornar a protestar – Em quedo sola... i jo...

– Dona... no estiguis trista... – va mirar-la amb un cert tipus molt seu de tendresa i força seguretat. – No ho estiguis. Encara tens en Son Goten, Xixi...

– Però i si el monstre Bu també me'l mata... – va remoure's inconforme, donant un pas endavant de nou – No ho has pensat?

– No passis ànsia – va insistir ell – Si acaba dominant la tècnica de la fusió tindrà tots els números per guanyar. I si veig en Gohan a l'Altre Món ja li donaré records de part teva...

'Possiblement no era el millor que pogués dir a una mare tan angoixada com era ara la Xixi... però mai havia estat molt bo amb les paraules... ni havia necessitat ser-ho, en part'.

Per un moment va pensar en les paraules de la Nasu... en allò que li havia dit molt al principi del Torneig, just després del seu retrobament, de tot el que li permetien ser i fer els seus amics... 'De com de poc conscient semblava del dolor dels altres'.

Va evitar deixar escapar el mig somriure que hagués delatat que, aleshores, pensava en una altra cosa... Potser tot no era tan simple com pensar que no sabia què més dir i deixar-ho anar...

'En allò la tossuda princesa saiyajin podia tenir raó'.

La veu de la Vídel va distreure'l un instant: – Escolta, Son Goku – va interrompre'l – Jo... jo tinc el pressentiment que encara és viu... Tinc aquest pressentiment...

La noia semblava desitjar-ho amb totes les forces, malgrat estiguessin molt segurs que si no en notaven l'energia, no hi havia gaires més alternatives que aquella...

– Et negues a acceptar la realitat – va baixar el cap en Krilín que acabava d'agafar en braços la seva filla – Però més endavant el cop serà més dur... Cap de nosaltres nota la seva energia...

En Goku només va somriure-li de tornada. 'La noia en devia estar molt del seu fill... Començava a entendre en quin sentit... Ja no era tan ingenu com en el passat'.

– Però tan de bo fos viu, oi que sí?

– Oi tant... – va envermellir ella.

I la Baba no va poder fer més que insistir en què ja no hi havia temps. – Se t'ha acabat tot el temps, Son Goku... Te n'has d'anar, noi...

No va ser fins aleshores que en Goten va moure's inquiet per davant de la seva mare. En Goku va mirar-lo sense entendre'l un sol moment. 'I la Xixi va endevinar llavors ràpidament què era el que passava al nen... perquè era això: només un nen'.

– Què vols, Son Goten?

– Ja ho entenc – va acabar dient ella – Vols que el teu pare t'abraci, oi que sí?

El nen, en resposta, va unir els dits de la mà ple de nervis i va intentar amagar la mirada avergonyida d'entre els cabells del serrell amb el cap cot. 'Tots pensarien que era un ximple... o almenys en Trunks... però el cert era que...'.

Acabava d'entendre què volia dir que aquell home, el seu pare, se n'anés ja.

– Ah! Era això – va semblar no obstant no donar-hi més importància que la natural d'haver-ho comprés en Goku – Per què no m'ho deies abans, nano? – va acabar agafant-lo enlaire – Vine aquí!

El noiet va plegar-se com una boleta als seus braços, encara que en aquella ocasió en Son Goku tampoc va acabar de saber si havia de dir o fer res més que abraçar-lo. 'Amb tot allò del monstre Bu, amb el tema de la fusió i demés, havia oblidat que en Goten amb prou feines faria aviat set anys'.

– Son Goten – va posar-li una mà al cap mentre el subjectava – Encarrega't de la teva mare...

– Ja no et queda temps, Son G...

La Baba no va poder acabar d'insistir-hi... perquè just quan en Goku assentia amb un escuet 'Ja ho sé', algú s'unia a la colla venint-hi des de dins de l'edifici blanc.

– Ets boig... Ho sabies? – L'expressió no anava, de fet, dirigida a ningú dels que havia estat allà fins llavors. 'Era la Nasu que retreia qualsevol comentari que hagués fet en Iamxa que la seguia corredor enllà'.

– M'ho diuen sovint...

La mitja broma entre dues persones normalment tan distants i just en aquell moment no va passar desapercebuda per ningú... Tampoc per la Xixi que va notar com un malestar se li ficava al pit mentre alguna cosa l'empenyia a dir-los que aquell no era moment per banalitats. 'El seu home estava abraçant el seu fill petit'.

I de totes maneres, abans de dir-ho, just abans de deixar-ho córrer, va adonar-se que no sentia exactament aquella interrupció per allò.

¿Com podia ser tan inoportuna la saiyajin verdulaire del dimoni?

La Nasu va posar-se seriosa de seguida... observant l'escena d'en Goku i en Goten abraçats davant seu... tot i que en Iamxa ara aparentava molt més pendent d'ella. 'Que fes el que volgués amb les seves actituds paranoides... però que no l'enredés gaire'. Era l'únic que li havia suggerit davant la seva no - tan - brillant idea.

Va mirar de ple als ulls d'en Son Goku que acabava ara de deixar el seu fill a terra amb un gest paternal. 'Ambdós lamentaven calladament, arribats a aquell extrem, que les coses quedessin de manera que la Reiya, encara que n'ignorés tota la identitat, no anés ni tan sols a dir-li adéu'.

En Goku va assentir davant d'aquella breu mirada fosca i coneguda... era l'única manera que tenia de donar-li un últim adéu. 'Ella havia estat massa en guàrdia... i amb raó... quan ho havia intentat mig minut abans...'. Però no anava pas a retraure-li.

'Com ella havia dit, potser sí que la seva aparició en aquell moment havia trasbalsat més coses del compte... al cap i a la fi'.

– Goku... – va fer inquieta la Baba al seu darrere.

– És clar... – va somriure-li l'home abans de girar-se. Només un gran terrabastall va endarrerir-lo un moment més.

Algú corria cap enfora fins a fer un salt entre les columnes i plantar-se molt a prop d'en Dende amb la curiositat de no saber què passava en aquell precís moment.

– Reiya...

– Filla – La Nasu havia estat tan absorta en les seves pròpies cabòries i retrets interns que no l'havia notat sortir de la sala. Duia les malles una mica estripades i alguna que altra ferida, però estava bé. I el més important: semblava més forta però no prou per haver-se convertit ja en superguerrer.

– Què? – va estranyar-se'n en Cor Petit també.

Tots la miraven, tot i que en Son Goku sabia exactament què havia de fer. 'Havia de tornar a l'Altre Món immediatament'.

– No hi has estat gaire allà dins – va dir l'home, tot i semblar endevinar-li alguna mena d'idea o pensament. 'Ullava la nena mentre ella se'l mirava també'.

– No necessitàveu que hi fos... – va respondre-li de fet la menuda segura, abans de girar-se cap al Déu i també cap a la seva mare que s'hi havia apropat uns passos amb tots els dubtes del món a la mirada. – Hem d'estar preparats per vèncer aquell monstre... però jo no hi podia fer res... no així.

En Son Goku va somriure-li a la vegada que, ara sí, s'alçava enlaire. A la fi. – Ha estat un plaer, Reiya. No et rendeixis mai... – va dir, mentre va acabar per observar la resta, alçar un braç i acomiadar-se'n... definitivament... 'A la seva manera, és clar'. – Adéu a tots – va cridar tot alçant el vol amb la Baba al costat – Vigileu molt! Tard o d'hora ens veurem a l'Altre Món...

– Quines coses de dir aquest Goku... – va mig queixar-se en Krilín contenint el plor. La resta s'acomiadaven també amb una mà alçada.

Només la Nasu se'l mirava desaparèixer de braços plegats. Bé, i en Iamxa – que ho volgués o no – tenia ara la mirada a una altra banda.

Tot i així no hi havia massa temps per pensar-hi... 'Se n'acabava d'anar en Son Goku, deixant un buit al grup, d'una manera o altra, i ja havien de pensar a tornar a practicar tot allò de la fusió... i a tornar a pensar en la gent innocent que moria allà baix a la Terra en mans del monstre Bu'.

– És tan injust – va mossegar-se una ungla la Bulma. – Pobre gent...

.

– Com és que...? – va preguntar tot i el demés la Nasu, quan va veure la seva filla fixar l'atenció en un Dende molt i molt pensatiu en aquell moment – Suposo que has vist que era força difícil quedar-se allà dins...Encara que el temps màxim siguin dos dies... una mica menys en el teu cas. Diria que no has arribat a estar-hi una hora, però... d'aquí fora vull dir...

Se sentia atabalada.

'Per més que l'observava no la veia gaire més gran, i tanmateix sí més decidida'. Ara bé... a fer o dir què?.

– No era tan difícil – va fer-se la indiferent ella – Volia entrenar fora, ves...

'Era una versió impossible de creure aquella...'. Alguna cosa els hi amagava, per tant. Quelcom, ho volgués dir o no, l'havia fet sortir de la sala al final...

– Ja us ho explicaré – va ser però l'únic que la Reiya va acabar dient a l'hora que els altres tornaven a espargir-se per l'edifici... a l'espera que en Cor Petit continués amb l'entrenament als dos nens. – Vull dir... – va baixar la veu quan la resta de personal estava prou distret – Ja t'ho explicaré... mama... –. Semblava que, fos el que fos, no volgués donar gaires idees als demés. Res d'allò era tot el suficientment saiyajin que la nena sempre havia semblat fins ara.

En Cor Petit va parar un instant, deixant anar els nens... mentre esperava escoltar amb la seva super oïda què era el que passava.

.

.

En Gyumao va sospirar.

'Aquell gendre seu no canviaria mai... Encara que mort ja no pogués fer res per la seva filla, era evident que si continués viu, les coses tampoc anirien bé'. Havia perdut ja el compte de les vegades que la Xixi l'havia necessitat i ell no hi havia sigut... però també havia perdut el compte de les ocasions en què ell s'havia mostrat com algú molt menys càlid i proper del què d'entrada tots li suposaven.

Els joves amics d'en Son Goku li havien prou explicat la determinació que ell havia tingut poc abans de morir: 'Quan d'entrada havia vist clar que era en Gohan qui havia de guanyar en Cèl·lula'. Ni veure que allò no era el que en Son Gohan desitjava, l'havia fet retrocedir després en la petició al noi perquè continués entrenant... 'Per si mai la Terra ho necessitava', deia.

I el pitjor era que, després de tot, potser havia tingut raó.

'Era un home savi en la lluita. Però potser no tant en la vida i la família'. Més reservat del que la majoria creia, sens dubte.

Probablement, per la seva espontaneïtat, podia ser entès per un home transparent i ximplet... la simplicitat en estat pur. Però en Gyumao, com molts dels altres, el coneixia prou bé a aquelles alçades. 'En Goku havia estat, en el fons, algú molt més profund... com a guerrer extraordinari amb idees i pensaments que, moltes vegades, ni tan sols tenia intenció de dir als altres'.

Un lluitador nat que ara se n'anava, havia hagut de tornar a l'Altre Món d'on venia, simplement perquè un cop, set anys enrere, havia decidit formar-ne part. 'Com bé havia advertit a la seva filla llavors: ningú l'havia obligat a quedar-s'hi... En Son Goku havia escollit no tornar... no continuar formant part present de la seva pròpia família'.

'Per molt que desconegués l'aleshores futur naixement d'en Goten'. Per molt que abans li hagués assegurat a la Xixi que tornaria... 'Sabia que la seva filla havia cregut guanyar una partida que finalment no havia tingut un bon final per a ningú... no per aquelles dues dones que li havien donat fills al saiyajin.

I tot i així... tot i així en Gyumao no negava que l'amor i el bon cor haguessin estat el motor de la seva vida... 'Malgrat fugir sempre de les situacions més lacrimògenes... malgrat aquella resistència, potser inconscient, a ser el suficientment afectiu'.

No els havia demostrat altra cosa en dir adéu feia un moment. El pare de la Xixi havia lamentat internament aquella actitud que segur hauria deixat prou trista a la seva filla... Quan en Goku s'havia acomiadat de la Xixi li havia dit que ja li donaria records a en Gohan, records de part seva... i havia argumentat que no es posés trista, que tindria en Son Goten. '¿On tenia el tacte humà aquell noi després de tot?'.

Fins i tot, i li havia vist en la mirada que li importava, havia estat directe però fred amb la seva filla Reiya, concebuda fora d'un matrimoni que possiblement en la cultura saiyajin ni s'entengués ni es compartís. 'No havia volgut mai jutjar la Nasu per allò: Li semblava una dona íntegre... rude però noble'.

Estava segur que, a aquelles alçades, després d'haver viscut tant temps en aquell planeta, la Nasu comprenia millor tot el que havia suposat la seva arribada. 'La seva relació'.

Dubtava, però, que al principi n'hagués estat prou conscient.

Pel que feia en Goku, tampoc creia poder retraure-li res. 'La situació probablement li havia vingut gran i més davant de tot aquell públic amb el qual s'havia acabat per acomiadar de la seva estada en aquell món'. El pare de la Xixi hagués pagat, el que fos, perquè almenys una vegada el noi digués el que sentia... i no es limités a fugir del patetisme.

L'home va observar la seva filla que mantenia encara el mocador al rostre, intentant-ne eixugar les darreres llàgrimes... ja amb menys pesar. 'S'havia perdut gran part de l'estada d'en Son Goku en aquell planeta... però almenys fins que no aconseguissin sortir d'aquell perill que corrien tots, no podria pensar-hi veritablement amb calma'.

En d'altres temps, potser li hagués retret estar parlant amb ella a banda, abans de marxar. 'O no haver-la despertat abans'. Però davant la mort d'en Gohan... 'No havia tingut esma de quasi re'.

Per molts sentiments trobats que tingués. 'Per molt que sentís de nou haver-lo perdut'. I aquesta vegada d'una forma tan precipitada i, com ja sabia, per sempre.

La situació per la Xixi feia molts anys que no era fàcil. Però la notícia que ell els visitaria li havia donat dies enrere una nova perspectiva a les coses... una perspectiva que havia quedat totalment caduca vista la precipitació dels esdeveniments i, amb els fets d'en Bu o sense, la determinada intenció d'en Son Goku de dedicar part del dia a aquell Torneig que, finalment, no havia acabat.

No volia sentir, de fet, ara que tot s'havia acabat... però tampoc estava segura de saber aixecar-se d'aquell cop. 'Podia ser que en Goku no en veiés suficients motius, i tenia en Goten... però el cert era que ella, en aquell moment, amb prou feines podia aixecar l'ànim i reunir forces per sentir-se amb ganes de continuar endavant'.

En Gohan era mort, al cap i a la fi. I no sabia què passaria quan poguessin, si podien, vèncer aquell monstre d'en Bu. ¿El món continuaria igual i el seu fill tornaria?.

Només li quedava esperar... sabent que, per molt que com l'altra vegada plorés l'adéu d'en Goku, allò no li serviria per sortir-se'n. I ni molt menys per donar suport al seu fill petit.

Va mirar en Iamxa que havia quedat enrere, prop de les columnes de Palau, completament palplantat en aquell espai. 'No tenia gaire sentit, i ho veia, barrejar allà (just quan havia de recomençar) aquell tipus de pensaments... però l'havia molestat en excés la manera com ell hi havia bromejat abans'.

El seu home, en Goku, s'estava acomiadant d'en Goten... per sempre. ¿Ningú s'adonava de la transcendència del que havia estat aquell instant?. L'únic que li faltava, a la Xixi, era que els hagués interromput precisament aquella dona... i que confraternitzés ara amb l'únic dels amics d'en Son Goku que aparentava haver estat completament de la seva banda... ja des de feia set anys. Si és que, en realitat, podia parlar de bàndols sense caure en el ridícul.

.

.

– Sabia que ho entendries – Ell havia aconseguit, en aquell llavors de set anys enrere, pronunciar quelcom amb feines, mirant-la i preguntant-se per què no l'abraçava i la besava, si era l'únic que volia fer en aquell moment. 'Responent-se que no tenia dret a fer-ho'.

I ella havia callat. 'No havia volgut semblar afectada però el cert era que, arribats a aquell extrem, l'ànim de la Nasu ja trontollava'. El maleït embaràs havia fet que no pogués contenir les emocions. 'Emocions dures, però que hauria sabut frenar en un passat encara més distant'.

– I què se suposa que m'he de dir a mi mateixa? Que ho faig també, que em mantinc allunyada de tu, pel bé de la teva dona i el teu fill?

Era el primer record no estrictament físic que li venia amb prou claredat al cap des de què ambdós havien estat costat a costat, alè amb alè, fins i tot més a prop del que (de veritat) havien cregut prudent o necessari. 'D'aquell aleshores no volia rememorar ni el dolor ni el fet d'haver-se sentit malalta enmig d'un embaràs que amb prou feines aconseguia amagar'.

Ella havia endevinat el que passaria fins i tot abans de saber que, amb un monstre per allà, tot seria tan terrible en veure'l marxar. S'havia mostrat impassible, i s'havia dit que així tot tornaria a una certa normalitat... 'Com ell deia, serien els habitants d'aquell món els que en tindrien cura'. De totes maneres era estúpid negar que estaven en greus problemes... I que si el pla d'un Son Goku ja inaccessible per tots, no era tan brillant com aparentava ser segons el criteri de l'heroi, tot podia anar de mal en pitjor... i ho podia fer en qüestió de segons'. Temps suficient per què el monstre màgic tingués temps de destruir el planeta sencer.

Si bé havia tingut els seus propis dubtes a l'interior, sobrepassada per la situació que s'havia creat amb aquell pare que la Reiya no sabia que tenia, la Nasu només podia mirar cap endavant i angoixar-se pel destí del món...

'I per les decisions estranyíssimes, i sí força curioses, de la seva filla'.

– No entenc res... – va admetre-li. Havent quedat ja a prou distància dels altres, en aquella espera, durant la qual intentaven mantenir-se amb calma, i com bonament podien, sobre aquella plataforma. Mentrestant, els nanos no trigarien en tornar a entrenar. – Havies fet cas omís de totes les nostres reticències, ja eres allà dins... Per què sortir-ne tan aviat?

– Pensava que deies que era difícil de suportar...

– Però cada vegada que ho compto... – va raonar – Estic més convençuda que no hi has estat ni una hora... Diria... uns... quaranta-cinc minuts? Menys?

La nena no va respondre-li. – És molt més temps allà dins.

– Tant t'ha superat? – va fer-la dubtar al cap i a la fi, tot i que el seu lleuger somriure va indicar-li de seguida que hi havia alguna cosa més. 'No s'havia tret la cua saiyajin, i no havia fet esforços evidents d'entrenament, per rendir-se ara tan aviat'.

A no ser que les poques hores d'un dia que hi havia estat com a embrió... i que, per tant, havia de restar a les dues jornades que qualsevol altre persona hi podia estar, li produïssin en el present algun tipus d'efecte advers a la difícil habitació.

Intuïa que no era ben bé allò.

– He pensat molt – va decidir-se a parlar per fi – I me n'he adonat que quan en Son Goten i en Trunks lluitin... o bé... – va rectificar – Jo creia que ell podria...

– Reiya, mira...

– És igual... El cas és que allà dins, intentant fer alguna cosa per millorar i adonant-me que sense ajuda i consell no ho aconseguiria – va parlar tan seriosament que va semblar ser una adulta i tot – Quan hi portava menys de quinze dies... crec... Vaig caure-hi. – va mirar-la amb plena decisió de nou – Vaig adonar-me que ningú estava pensant en el Dende, mama!

– En el Dende?

– En què passarà si el monstre comença a arrasar-ho tot – va afanyar-se a parlar – I al final ens troba... Encara que de moment no hagi aparegut per aquí, no sabem fins a quin punt no detecta les energies allà baix... Ell, en Dende, s'hauria d'amagar...

– Aquest és el millor amagatall que tenim.

– I en Dende la darrera esperança quan no en quedi cap més! – va protestar la nena mirant-la seriosament als ulls per tal d'intentar fer-se entendre – I ni tan sols ha après encara mai a amagar la seva energia... Pensa-ho...

La Nasu va admirar la determinació de la menuda i el seu raonament. Així com l'enteresa per decidir que era més necessària fora, renunciant als propis anhels i tot. Al cap i a la fi, potser, en Dende no estava cridat a ser tan transcendental. – Pensa que si el monstre Bu destrueix el planeta... ja no hi haurà amagatalls... ni manera de fugir-ne... I encara que n'hi hagués, que amaguéssim en Dende fora de la Terra, no tindria sentit: les Boles de Drac continuen depenent també de la supervivència d'aquest planeta...

La nena, que havia pensat llargament en els pros i els contres abans d'abandonar la sala, va quedar-se pensativa un segon més abans d'intentar-hi intervenir de nou.

– Però i si no passés així? I si en un suposat món semi derruït, en Bu encara continués voltant algunes poques zones habitades per jugar amb els seus habitants? – va relatar amb mirada, ara sí, de nena a l'esguard. – En quatre mesos podrem tornar a demanar un desig al drac...

'No tenien tant de temps'. Però ella tenia raó... No podien deixar de protegir una peça que era important per la seva supervivència... només perquè fos poc probable que res sobrevisqués quan en Bu es decidís a acabar amb el planeta... 'Si més no, per si les mosques'. Ella que ja havia perdut un planeta, precisament per la destrucció d'un tirà, no es perdonaria no haver intentat salvar la Terra fins el final... No podria suportar, des de l'Altre Món o on fos que acabés si la cosa es complicava, pensar que havien tingut la oportunitat d'almenys intentar un darrer pla... un que passés per creuar els dits, esperar i buscar i convocar les Boles de Drac d'alguna manera, i no l'havien ni tan sols volgut aprofitar.

A l'Altre Món els quedava en Son Gohan.

Si la Terra, en Dende i un radar sobrevivien el suficient... 'De moment, com la Reiya bé havia observat ja, el monstre es passejava pel planeta... jugant a destruir ciutats però sense massa presses... no ara que ja no hi havia en Babidí'.

Si els nens no poguessin amb ell en aquell futur pròxim, al revés del que malgrat tot havia assegurat en Son Goku, probablement els demés només els quedés tancar els ulls i esperar la destrucció. 'Però fins que almenys aquells tres elements sobrevisquessin... els quedaria com a mínim una espurna d'alguna cosa semblant a l'esperança'.

– D'acord – va acceptar. Admirada, en part, perquè el propòsit de la seva filla era bo i passava per la pròpia renúncia de la nena a continuar intentant tenir un altre paper en tot allò. – Li ho direm a en Dende... i intentarem ensenyar-lo a dominar el propi ki en aquest sentit... per poder amagar-lo completament en cas de necessitat. I potser per intentar defensar-se una mica i tot plegat... No tenim massa temps, però és l'únic que podem intentar...

'En Trunks havia portat el radar i devia córrer llavors en mans d'algun dels altres'.

Un pèl més enllà, ja havent vist com els nens continuaven endins, en Cor Petit s'havia donat per satisfet en escoltar-les. 'Com la seva mare, aquella criatura era més que una força viva de la naturalesa. Ambdues eren estrategues, a banda de lluitadores'. I aquell era un tret molt característic que havia vist en la Nasu durant anys. 'En Cor Petit mateix era un ferm defensor de tenir aquell tipus d'asos sota la màniga en cas de la més pura necessitat'.

N'havia arribat a fer algunes així ell. 'Com quan s'havia fet passar per inconscient davant el Doctor Gero... o quan havia deixat creure a en Cèl·lula que li podia explicar els seus secrets perquè, a continuació, seria home mort'.

– I ara m'escoltareu! – va avançar als nois, movent la capa quasi inconscientment cap enrere, i sense cap més comentari que aquell ordre – Heu d'aconseguir la fusió el més aviat possible!

.

.

.

Quan el monstre Bu encara es preguntava què recoi havia passat amb aquell nen: que no podia veure, però que, de cop i volta, en comptes d'espantar-se i sentir terror com ell volia, li havia agraït el simple gest de fer-lo recuperar la vista... A baix en algun altre racó de la Terra, en Satan s'acostava cada vegada més al seu no gens volgut destí. 'Si el seu pla no funcionava, aquelles eren les seves últimes hores de vida'.

– Deixa estar els diners – Li havia dit el monstre al nen sense ser conscient del significat de les pròpies paraules – La llet és més bona...

I havia volat cançonejant aquella melòdica frase fins allà on havia preparat la seva particular llar.

– Molt bé... – No feia gaire en Satan acabava de donar l'ordre als dos coronels de l'exèrcit que l'acompanyaven – Torneu a casa vostra i espereu les bones notícies.

'Tenia el seu propi genial pla i no estava disposat a ser jutjat per aquell parell... i és clar, tampoc a perdre el títol de campió de les arts marcials'.

No era una lluita el que anava a dur a terme allà.

Va apropar-s'hi temorós i fent les mil i una acrobàcies entre branques i roques fins a ser més i més al costat d'aquella edificació rara que era l'habitatge d'en Bu.

Havia pensat que tenia sort en comprovar que no hi era i després el simple so d'un llangardaix l'havia fet agenollar i pregar absurdament per la seva vida. 'Creient que acabava d'aparèixer el monstre'.

Sort que aquell altre parell que havien anat fins aquell lloc ja no eren allí per veure'l.

Just quan el llangardaix s'havia mogut, ell s'havia fet el fanfarró dient-li burro i rodanxó a una amenaça absent. 'Però ho acabava de pagar prou, creia, amb la por que havia passat després'. En Bu de sobte era allà... i se'l mirava expectant i encuriosit...

Potser el seu segon pla seria el millor...

S'havia hagut de presentar al monstre, al de debò, tot just llavors.

– En quina llaminadura vols que et converteixi? – Havia estat la simpàtica intervenció del grassonet rosat mentre en Mark Satan intentava, no sabia si en va, posar pau.

– Esperi, esperi... – va estossegar quasi histèric – Li he dut un regal...

'I ho va provar amb tot: amb la xocolata que l'hauria d'haver fet anar de ventre però que s'havia cruspit sencera i amb la petita vídeo consola que li havia explotat a les mans però que ell s'havia pres com un joc'.

A en Satan només li quedava quedar-s'hi i planejar-ne alguna, mentre es feia passar per una mena de seu majordom.

Per si de cas, s'havia fet la fotografia amb el monstre aparentment inconscient, enganyant-lo i prenent-li el pèl perquè s'estirés i es deixés fer la foto, per poder quedar-se'n el mèrit si al final hi havia un miracle. 'Cosa que començava a creure poc possible ja'.

Tanmateix tot allò no acabava pas allà, en la desesperança d'en Satan. En moments de caos, el pitjor de les persones horribles sortia a l'exterior... i en Bu i en Satan no trigarien a poder-ho comprovar. Fins i tot si se suposava que en Bu era el més semblant a un monstre inhumà en tot el planeta...

O no era ben bé així?

.

.

La Nasu i la Reiya havien demanat a en Dende per parlar-hi a part... quan alguna cosa havia tornat a cridar l'atenció de la menuda.

I aquesta vegada no era cap idea aparentment bona.

– Com dieu? – va preguntar-los amb els ulls oberts d'incredulitat en veure'ls passar d'un pis a l'altre al cap de menys de mitja hora d'haver recomençat l'entrenament – Que ara feu què?

– Anar a dormir – va badallar en Trunks – És l'hora!

– Sí – va reiterar en Goten ja xuclant-se el dit polze per desesperació de la petita saiyajin – Abans que es faci fosc, la mare em posa a dormir quasi sempre... Diu que és bo per al creixement...

La Bulma i la Xixi anaven darrere dels nens amb un parell de mudes que eren en realitat dues samarretes blanques i noves que en Popo havia tret d'algun lloc... 'Els hi anaven a posar el pijama!'.

La Reiya va sentir indignar-se completament en examinar la situació.

– Però... – va titubejar – Però... m'esteu dient que us preneu una nit sencera per dormir, encara que en Bu pugui estar fent destrosses... o de cop i volta pugui acabar per localitzar-nos?

– Sí... – va dubtar ara el seu cosí.

– Necessitem descansar – va argumentar en Goten.

En Cor Petit els mirava de molt enrere amb la fesomia també força desencaixada. 'Ell pensaria probablement el mateix que ara la Reiya creia'. Però per les cares de decisió de la Xixi i la Bulma, ja hauria intentat persuadir-les o, com a mínim, dir-los-hi res... i, hores d'ara, el namekià encara no ho havia aconseguit.

– Són només nens... i han de dormir les seves hores... – va escoltar que rondinava la Xixi encara mirant enrere, cap al Cor Petit – És l'únic que em queda – deia – No deixaré, pobret, que el tractin només com un vulgar soldat...

– Unes horetes no els farà cap mal, no? – Intentava argumentar també la Bulma, picant-li l'ullet a una Reiya que ara mateix, per la cara que havia posat, li havia recordat ben bé prou a en Vegeta.

'Ella era diferent... però en Goten i en Trunks en essència eren encara uns nens'.

– No m'ho puc creure... – va, no obstant, rondinar la Reiya incrèdula un moment més – No m'ho puc creure...

– Per rendir, s'ha de descansar... En part tenen raó... – va escoltar en Dende que s'hi apropava, tot i no tenir-les encara totes. 'No feia pas tant que havien estat inconscients aquell parell... bé per ella feia dies sencers, però...'. Ells no havien pas entrat a la Sala de l'Esperit del Temps...

– Quin desastre – va rendir-se també, com evidentment havia fet en Cor Petit davant les mares de les criatures... tot pensant ja en començar, ella sí, a anar per feina. – Véns, Dende? Volíem parlar amb tu...

– És clar...

'Ja s'ho farien aquell parell... però si ella pogués... si ella pogués no perdria ni un sol segon d'entrenament'. No podia evitar pensar-ho.

– Vosaltres mateixos – va xiuxiuejar finalment allunyant-se'n aleshores. – Però sou la única esperança del planeta. Penseu-hi mentre descanseu.

– Reiya... – En Trunks va intentar que ella es girés de nou de cara a ells en anar endavant.

– No! Ostres... – va tornar-lo a mirar de reüll tot i que estava ben decidida a marxar ja – És que a més podeu lluitar contra aquell monstre que és terriblement fort... i provar una cosa tan complexa com el que ha de ser la fusió... No us sentiu amb ganes de fer-ho ja? Jo no podria dormir!

La Xixi va ser qui més fixament va quedar-se-la mirant a la fi.

.

– Es pot saber què li passa a aquest? – va dir definitivament molest en Cor Petit quan la Nasu, que també acabava de contemplar la decisió dels nens, li passava pel costat. 'Es referia a en Iamxa que havia entrat somrient a la sala... i sí... per astorament general li havia picat l'ullet'.

La Nasu no li va donar la més mínima importància.

– Que és boig... – va dir tot i no estar gaire segura d'haver deixat en Cor Petit realment satisfet amb la resposta – I té la seva pròpia batalla... picabaralla...pendent...

La saiyajin va mirar a la sala, cap a la Xixi, però el namekià no va acabar d'entendre el per què. 'La interrelació amb l'humà, tenint en compte que ella era la germana d'en Vegeta, havia estat sempre cordial... però de sobte l'home se li dirigia com si fossin amics de tota la vida'.

No podia dir que allò no el molestés.

'Tot i que aquell que duia part de Kamisama a l'interior tampoc sabia ara dir exactament amb quin motiu'.

La Nasu va bufar observant la pròpia mirada esquiva d'en Cor Petit. 'Tard o d'hora hauria d'explicar-li'.

– Vine – va tibar-lo, capa i tot, cap a una de les demés habitacions... mentre és clar les mares posaven a dormir els seus fills. I la Reiya se'n duia en Dende corredor enllà sense encara dir-li exactament què pretenien. 'En Iamxa va quedar-se per allà simplement, xiulant a l'aire i mirant de reüll una de les dones que ara acomodava el seu fill petit al llit'. – Vol posar-la gelosa...

– Com?

En Cor Petit no havia acabat d'entendre ni una de les paraules que ella acabava de pronunciar. Així que la Nasu va sospirar i va tornar a parlar amb un somriure mig divertit i mig resignat als llavis: – Mira, no ho sé... Ja li he dit que és absurd! A mi només m'ha demanat que no faci res... em digui el que em digui davant de tots. Diu que vol comprovar si a ella li importa...

– Si li importa què? – Era difícil pel namekià, tot i poder sentir qualsevol emoció, acabar d'entendre el funcionament general del cap d'un humà en una situació així. – Si li importa que et parli?

Dit així semblava estúpid.

En realitat la Nasu creia que ho era. 'Quan li havia dit en Iamxa, poc després que es quedés sola veient com en Son Goku anava en fora, només se n'havia rigut... I havia seguit endavant igualment... dient-li que era boig'.

– Mira – va acabar concloent disgustada – Que faci el que vulgui, no? – va somriure-li – I... – va quedar-se pensativa un segon – Me n'alegraria... M'alegraria saber que... bé que aquell parell s'arreglen... s'ajunten... o es fan cas... Com sigui que s'hagi de dir aquí! La Xixi s'ho mereix...

'No podia negar no sentir-se culpable en raonar aquell extrem'. Probablement li havien arruïnat el matrimoni, una cosa que a la humana aparentava haver-li importat sempre, pensava. 'I en Son Goku no havia ajudat mai gaire a... Havia estat molt sola, de totes maneres...'.

Tanmateix... en Goku hores d'ara era directament mort. 'Per què no?', es preguntava. ¿Per què no podia funcionar quelcom entre la dona i un Iamxa que, de sobte, aparentava haver acceptat sentir-hi molt interès? Per molt absurd que fos en la forma. Al cap i a la fi el fons era sincer. 'La Nasu suposava que era el fet que estigués a punt d'acabar-se el món... el que el mantenia prou tens i angoixat com per replantejar-se la vida i tenir pressa en aquell punt'.

– Potser és una mala idea – va aventurar en Cor Petit confós i molt allunyat d'aquell tarannà humà sobre el qual basava tota la seva teoria un Iamxa del qual ara parlaven – Vull dir, que tu siguis... Precisament tu...

'Entenia perfectament el què volia dir'.

– Això mateix li he dit jo... – va agafar aire – Però no m'ha escoltat, ves. És un misteri com funciona el cervell dels terrícoles... Cor Petit... un misteri.

'Probablement era també un misteri com funcionava el seu propi cap respecte els seus sentiments'. No volia pensar-hi més.

Ara sí, sense en Son Goku només quedava fer tot el que poguessin per salvar el món. 'Perquè la fusió sortís bé'. Però també per cobrir-se les espatlles en cas que l'esperança de les Boles de Drac corregués vertader perill.

.

.

Ja a l'Altre Món en Son Goku seguia a la Baba en complet silenci mentre s'adonava que la cua d'ànimes preparades ja per passar per davant de l'escriptori del Gran Jutge era enorme. 'En Bu hauria matat ja a aquelles alçades almenys un 80% de la població mundial'.

La imatge va distreure'l tant que va xocar contra l'esfera de la bruixa que s'havia aturat de sobte entre tant núvol groc i amb les ànimes passant en corrua a pocs metres dels seus peus.

– Ah! Uh... Quin mal! – va rascar-se el cap un instant.

– A veure, Goku – No va donar-li opció però la Baba – Creus sincerament que has fet bé de deixar el destí de la Terra a les mans d'aquells dos nanos?

– Se'n sortiran, no pateixis – va somriure – Si aconsegueixen la fusió, podran desfer-se del monstre Bu sense problemes...

– Ja t'entenc – va buscar la mirada ara seriosa d'en Son Goku – Són els habitants de la Terra els que han de protegir el seu planeta, oi?!

A continuació havia decidit fer una breu visita al Gran Jutge ell també. 'Només per assegurar-se on parava el Son Gohan'.

La reflexió de la Vídel l'havia deixat pensatiu, encara que si no notaven la seva energia a la Terra, poques opcions els quedaven per creure. 'El cert era que se suposava que la Bulma havia ressuscitat un bon grapat de gent després d'aquella primera part desconcertant del dia'.

Si no s'hi havia inclòs en Gohan era, creia equivocadament el seu pare, perquè devien haver demanat que tornessin només aquells que havia mort el Vegeta...

El cert era que no n'havien arribat a parlar... Més enllà de lamentar la pèrdua del seu fill i de pensar en l'amenaçava que planava ja sobre el planeta...

'Potser per això, perquè semblava que l'amenaça els havia ocupat cada part de cadascuna de les seves ments, ell se sentia encara lleugerament culpable per haver-se permès pensar en bastant més que allò'.

Sabia que era més que una cosa física. Bàsicament perquè per ell no havia estat mai del tot física. O així ho sentia.

'Sentia que hagués estat més correcte no apropar-s'hi tant... evitar certes ullades al passat i, com ella assegurava, no mirar més que al present... a un present sense ell... Però havia estat incapaç de complir el seu propi propòsit. I tot i així la Reiya no sabria el seu origen al final.

– Què els quedava al capdavall?! –.

Va somriure's a si mateix... Tot dirigint-se al jutge que havia de resoldre els seus dubtes.

– Sàpigues que a la Terra estan passant coses molt greus, si tot continua com fins ara potser acabaran venint tots els humans – va sorprendre l'enorme ésser amb aquella devastadora informació. Malgrat li interessés encetar un altre tema ara – Però... d'això... jo volia preguntar si entre totes les ànimes que han anat arribant ha vist la d'en Son Gohan... és el meu fill, sap? I no sé si és viu o és mort...

Va quedar-se'l mirant mentre, el Gran Jutge, repassava pàgina per pàgina tots els registres de les últimes hores.

– No – va concloure – No ha vingut... L'hauria reconegut de seguida si és el teu fill...

'Allò només volia dir, no obstant, una cosa: que no era mort'. La Vídel tenia tota la raó del món.

– Ah! – va afegir el jutge enmig del bot d'alegria del guerrer – Fa poc va venir, això sí, un home molt dolent. Es deia Dabra! Em vaig pensar que era immortal... Li tocava anar a l'infern, és clar. Però ell n'hauria estat molt content... Així que el vaig enviar al cel.

L'home estava orgullós de les seves pròpies decisions.

Però a en Goku li corria més pressa intentar discernir on parava el seu fill si era veritat que no era mort. No entenia llavors perquè no se'n sentia l'energia a la Terra...

I de sobte acabava de notar-la... però no, el noi no estava precisament al món on parava en Kaito.

– Un altre humà... saiyajin... com sigui... a la Terra Sagrada – va queixar-se en Kibito després d'aquella entrada triomfal via canvi de lloc instantani – No m'ho puc creure...

En Kaitoxin només va riure encara una mica sorprès per aquella arribada.

En Gohan n'era el més content. – I tu què hi fas aquí, pare? Encara no han passat les vint-i-quatre hores...

– Ja...

Era una llarga història... de la qual ara mateix en Son Gohan només en coneixia el principi.

.

L'entrada a la Sala de l'Esperit del Temps, per a la Reiya, havia estat dura i poc pensada... El just després de decidir que potser era la única manera que tenia de prosperar.

Fins que allà dins entre esforç, ferides, cabòries i preocupació... havia pensat en el que podia passar si els nens fallaven, si ella no podia fer-hi més – com d'altra banda cada vegada veia més clar –. 'Si el tal Son Goku marxava i res ni ningú hi podia intervenir ja... necessitaven que en Dende sobrevisqués tant com almenys el planeta... perquè l'esperança de les Boles de Drac no s'apagués fins el final'.

Mentre ho pensava va veure a la seva mare, explicar-li allò mateix a en Dende davant l'atenta mirada d'en Popo. 'Havien mantingut a la resta completament aliens a aquella nova trobada que els portava a un pla complementari'.

Necessitaven vèncer en Bu amb la fusió però també resguardar les pròpies esperances de supervivència.

– La Reiya ha pensat que hauríem d'intentar que puguis amagar la teva pròpia energia, Dende. Pots volar i ens detectes, així que no serà un problema... – va relatar mentre el que n'era ajudant de cop i volta se les mirava somrient. 'No hi podia estar més d'acord'. Ell mateix hagués intentat fins al final la supervivència del seu jove Déu... però potser no hagués estat tan efectiu com ho seria realment si a partir d'ara aconseguien que el namekià pogués amagar-se per ell mateix.

– I què haig de fer? – va titubejar en Dende – Sóc el Déu d'aquest planeta... I aquest lloc encara és segur...

– Però potser no ho serà sempre... – va interrompre'l en Popo. – Escolti-les, si us plau.

– Bé – va acceptar. – I llavors? Què proposeu?

– Que estiguis disposat a marxar d'aquí si ens troba... però sobretot que estiguis disposat a subsistir fins al final... Fins que ja no quedi cap esperança de convocar el Drac Shenron perquè en realitat ja no quedi planeta on convocar-lo...

La deïtat terrestre, nascut a Nàmek i amb 7 anys de vida ja en aquell Palau de la Terra, no sabia si assentir.

– Tu només, intenta-ho, d'acord? – va intercedir la Reiya tornant a la realitat des de dins dels propis pensaments que la tenien ja immersa – Mai està de més controlar el ki en aquest sentit...

– Però jo no sóc un guerrer...

– I? No confies en nosaltres? – va bromejar la nena trencant així la tensió de l'instant – Dubtes que te'n puguem ensenyar, ni que sigui una mica?

– No... és clar...

– Perfecte. En certs aspectes ja tens força coneixements sobre el ki... I d'acord que no siguis un guerrer, però ets el Déu d'aquest planeta, coi! – va saltar llavors la menuda endavant – Anem a una de les sales del pis de baix – va animar-los, tibant de sobte a la seva mare d'una mà – Has dit que millor que de moment no en diguem gaire res, no, mama?

– Sí... No cal preocupar-los més... Seria com dir-los que podem morir tots en qualsevol moment...

.

– Amunt! – va agafar aire en Cor Petit per cridar. Havia esperat unes hores perquè dormissin i descansessin com indicaven les seves mares... 'Aquelles terrícoles cridaneres i molestes'. Però no pensava ja ni esperar un moment més... En tot aquell temps s'havia concentrat en la seva pròpia meditació... en el seu abandonat entrenament, malgrat ja no anés a servir per res. 'Sabia que la Nasu i la Reiya tenien el seu propi objectiu entre mans... però havia preferit no intervenir-hi... Deixar-les fer... Al cap i a la fi era una manera efectiva que la Reiya pogués sentir-se útil d'alguna manera. 'I també la única forma real de no tenir-la frustrada... o enganyada respecte el seu paper en tot allò'. – Vinga – va continuar gens simpàtic dirigint-se als nens que es despertaven i feien mandres gairebé confosos – Aneu a rentar-vos la cara i a esmorzar, ganduls! Que hem de continuar amb l'entrenament de la fusió. M'heu sentit?!

– Ai, Cor Petit – Havia badallat en Trunks llavors.

– Quina mandra... – Havia secundat en Goten.

– Escolteu-me bé – S'havia girat el namekià molest, no obstant – Demà és el dia límit per a dominar la tècnica de la fusió dels cossos. En Son Goku va dir-li al monstre que com a molt en dos o tres dies estaríeu preparats! Heu de posar-hi ganes! Més ganes!

Estava rabiós perquè malgrat que els nens havien mostrat un gran entusiasme en la poca estona que, després de convertir-se en tercer nivell, en Son Goku els havia entrenat, ara havien tornat a caure en la desgana del principi. 'Només perquè aquelles dones al primer badall ja havien insistit en deixar-los descansar'.

'Eren nens', havien dit. Però el destí del món estava a les seves mans i ja no hi havia més temps a perdre. 'Va notar com totes les venes se l'inflaven en pensar-ho'. Se sentia furiós...

I ambdós nens podien coincidir en què mai li havien vist un gest tant de rabiüt recalcitrant com ara.

– Espavileu-vos! Vinga! Va! – Va agafar-los de les robes i va treure'ls del llit, llançant-los vist l'èxit sense manies al terra. 'Si ho volien ni esmorzarien'. – Es veu que encara no sou prou conscients del perill que correm tots plegats. Els únics en tot el planeta que podeu salvar-nos sou vosaltres dos!

En Krilín l'observava des de la porta, divertit i mort de son. 'Com li agradava a en Cor Petit el paper d'entrenador'.

– Feu que les vostres energies encaixin perfectament, va – va manar-los, comprovant que malgrat el temps perdut aparentaven tenir ja aquell escull superat – Bé, doncs em sembla que ja podem començar a provar si surt bé...

En Trunks però no estava disposat a rendir-se encara. 'Volia mandrejar uns segons més'.

– Cor Petit – va aixecar la mà fent-se l'innocent – Ens entrenarem de valent... però primer volem que ens ensenyis la posició de fusió un altre cop...

– Què?

– És que no ens en recordem – va intentar que no se li veiés el llautó – Només ens heu ensenyat un cop com es feia completament... I en Son Goten i jo no ens en recordem... gairebé.

– Si us plau – va insistir en Goten.

'No li quedava més remei'. – Krilín! – va acabar involucrant sense ganes al terrícola. Ambdós anaven a fer la posició que els calia saber per poder-se fusionar.

– Fixeu-vos-hi bé! – van advertir-los.

– Quina tècnica més ridícula – va opinar no obstant el pèl-lila.

– Sí... – va assentir en Son Goten – Quina vergonya...

Allò ja passava de taca d'oli pel namekià. 'Per nens que fossin'.

Tot i que en Krilín tampoc hi estava conforme ara: – Vergonya tu, nen. Si no et sap greu... – Havia protestat a l'instant que havia escoltat el fill petit del seu millor amic.

– Ja hem fet la demostració que volíeu, pesats – va posar ordre en Cor Petit després – I ara comenceu l'entrenament d'una vegada!

.

A una altra banda del Palau, hi havia quatre persones que – en canvi – no havien dormit en tot el que portaven de matinada... 'Parlant i repassant amb en Dende tot el que havia de saber per poder fer desaparèixer completament el ki en cas de necessitar-ho'.

– Va – va dirigir-s'hi la Reiya – Tu ja coneixes el ki... Només has de saber amagar-lo... El sents al teu interior, oi? Doncs concentra't en deixar-te de sentir... en desaparèixer... Com hem dit...

El Déu namekià va mirar-la confós, tot i així. 'No estava gaire segur d'aconseguir-ho'.

– Només has de tancar els ulls – va apropar-s'hi la Nasu, mirant-lo afablement i posant-li una mà a l'espatlla – Fes el que ella et diu. Nota com la teva energia desapareix... No és molt gran, la notes? Només has de sentir que no hi ets... com si fossis lleuger i transparent... com si ara mateix pesessis menys que una simple ploma que cau al terra sense fer soroll...

.

Al cap d'una estona, això sí, l'entrenament per dominar la fusió continuava. 'Cada cop a millor'.

– Ei – va avisar en Iamxa als demés que, en part, ara jugaven a cartes – Es veu que intentaran la fusió.

Ningú s'ho volia perdre, exceptuant una Nasu i una Reiya que conjuntament amb en Popo i en Dende no es deixaven veure de feia estona.

– I com es diran després de la fusió? – Va preocupar-se'n la Xixi que en les últimes hores amb prou feines havia dit res – Mmm... De Goten i Trunks... Tant potser Gotrunks com Trunkten... No... són noms estranys...

'El nom en realitat tampoc tenia tanta importància... perquè la fusió, com bé indicava en Krilín, només duraria 30 minuts'.

La gran incògnita, de fet, era quina pinta faria.

I entre punys mal tancats, dits poc estirats i poca sintonia a l'hora de moure les mans... allò no acabava de sortir bé... No en cap dels dos primers cops. I el pitjor era que havien d'esperar 30 minuts perquè es passés l'efecte cada vegada...

Finalment el problema havia estat un altre.

En Gotrunks era una tempesta d'energia... però també un huracà d'arrogància: – M'ha deixat fet una coca –. Havia exclamat quan havia tornat d'enfrontar-se al monstre per primera vegada. 'Havia estat vist i no vist'. L'havia trobat prop d'una metròpoli on, davant l'atac imminent a la població i la situació d'emergència, l'exèrcit intentava fer-hi alguna cosa en va.

Tots es preguntaven on era en Satan de totes maneres. No se n'havia sortit?.

Els efectius allà congregats havien estat, fins llavors, realitzant tasques humanitàries de protecció i ajuda dels espantats civils... quan el monstre – tot anant de passeig – havia decidit aterrar a la ciutat i fer-hi un volt.

Ningú hi podia fer res així.

– Has d'entrenar-te fort! – va queixar-se en Cor Petit indignadíssim en veure'l tornar tan de pressa i tan fet caldo – És més efectiu fer la fusió quan tots dos estigueu preparats! Ho entens, nas de mocs?!

El monstre Bu, capritxós com un nen, havia estat matant indiscriminadament però sobretot el divertia atacar els que fugien terroritzats. Havia acabat liquidant gairebé tothom amb bombes, però, a vegades, quan tenia gana, els convertia en pastissos i se'ls menjava... En Satan se n'havia guanyat la confiança en les darreres hores, però el monstre continuava sortint a volar i causant víctimes, malgrat la intenció de fer rumb cap a casa just després.

Aquest cop havia tornat "al cau", això sí, força animat perquè trobava que en Satan era un paio el bastant peculiar com per deixar-se anomenar 'senyor' per ell i permetre-li fer les feines de casa. A banda que els seus jocs, aquelles maquinetes que li havia ensenyat i les explosions que provocava, eren del tot curiosos...

.

– Deu tallar moltíssim l'espasa z... – va valorar en Goku de cop, observant el seu fill – Per què no la provem?

– Molt bé!

– Primer tallarem aquesta roca...

.

.

– Escolteu! – Intentava fer-los raonar en Cor Petit en una altra banda, al Palau de Déu – Encara que aquest cop la fusió tingui èxit, no us animeu massa!

Aparentaven estar-hi d'acord. I ara anaven a provar-ho convertits en superguerrer.

– Endavant!

Havia estat impressionant.

I l'energia havia estat tan extraordinària que la Nasu havia deixat d'explicar-li a en Dende tot allò que se suposava que havia de saber. 'Estaven a punt de fet de començar a provar què tal ho feia allò d'amagar l'energia... però l'explosió de força havia estat tan gran que aleshores cap d'ells havia pogut continuar amb el que estava fent'.

– Sembla que aquesta vegada se n'han sortit molt bé – va somriure endavant, mirant a en Popo que també s'havia girat per captar millor tota l'extraordinarietat que els arribava allà on eren... En Dende i la Reiya estaven igual de concentrats en el que passava més enllà.

– Uah!

El namekià intentaria ara que els nanos recordessin el pacte, de mantenir la calma i el seny, que havia fet amb ells abans.

– Mm... De fet tens una gran quantitat d'energia... – Els va dir – Però vull veure com et mous, Gotrunks...

– Aquí estarà bé que t'ho demostri? Vols dir?– va demanar, però, en Gotrunks amb un somriure de costat: – No en penso pagar la reconstrucció, eh?! Potser destrossaré aquest Palau. Ho faré a baix! A la Terra.

– Ni se t'acudeixi...

'No tenien remei'.

– És tan cregut i tan ximple com abans... – Era l'únic que havia pogut dir en Krilín mentre observava com els nens (fets un) feien camí cel avall, amb en Cor Petit completament desesperat al darrere... – Pfff...

.

– Haha – va riure tontament en Satan completament nerviós en veure com en Bu mirava de dreta a esquerra en aquell exterior on eren – Ho veu? Només li ha semblat! Aquí no hi ha ningú que li digui 'Ei, dóna la cara'!

El cert era que l'heroi humà no ho sabia... però havien estat dos nois força ximplets i creguts els que havien cridat allò un instant abans de desfusionar-se i haver de fugir.

'Com que, tot presumint i gallardejant, havien donat vàries voltes en va a la Terra, el temps de la fusió havia passat abans que fessin una bestiesa'.

Per descans d'en Cor Petit, que els havia seguit d'esma.

A continuació en Bu continuaria voltant pel món, anant i venint a casa, fins que per sorpresa d'en Mark Satan, apareixeria de sobte amb un gosset en braços. Un animaló que s'havia trobat malferit no gaire lluny d'allà... en les runes d'una altra de les poblacions arrasades.

El monstre Bu semblava entusiasmat pel descobriment del gosset a qui, d'altra banda, acabava de curar. Però tot i que en Satan creia haver aconseguit explicar-li perquè no estava bé matar més... un snob i el seu ajudant estaven a punt de tirar-ho tot per la borda.

'Aquells dos ja havien matat amb total sang freda de camí allà'. Fins i tot a un parell d'ancians, que no havien fet res més que caminar per la carretera de camí a la ciutat preocupats per com estarien els seus fills en aquell moment...

Havia estat cruel i innecessari. 'Només per saber què se sentia en disparar a un ésser humà'.

Monstruós.

I anaven de dret a voler carregar-se el monstre Bu... Encara que, de camí, rebessin el gosset... i el mateix Satan...

En aquell instant, ja sense remei, la ràbia del monstre havia estat incontrolable per moments. 'I tot de fum s'havia acumulat al seu cap i després al cel'.

.

.

En Cor Petit estava totalment desquiciat i fora de si. 'Tant que començava a preguntar-se quin era exactament el pla de la Nasu... com per què s'estigués tanta estona en un altre extrem d'aquell edifici... amb la Reiya, en Popo i en Dende'.

Ensenyar-li a amagar el ki no havia de costar tant...

– Tanca els ulls, Dende... – Li havia proposat la Reiya una enèsima vegada, de fet – Veus? Oi que ara no em notes gens? Vull dir si no fossis un Déu i no ho veiessis tot amb cap mena de sisè sentit – va burlar-se'n una mica tot i posar-se seriosa de cop: – La qüestió és que si et concentres, ja veuràs com pots arribar a ocultar-te. Tens un ki petit... però així pots amagar-lo del tot.

– Però jo, això...

– Només has de fer el que t'hem dit abans... – va animar-lo la Nasu.

'Hi havien dedicat un bon grapat d'hores, més per la incredulitat del jove namekià que perquè ell no n'hagués pogut ser capaç amb una bona explicació des d'un bon principi'.

Com que no es considerava un guerrer, i realment segons les normes del seu planeta no ho era, no s'havia parat a rumiar mai sobre com podia manejar el ki més enllà del vol i de detectar les energies dels altres... 'No havia estat tan difícil sentir com, guiat per elles dues i en Popo, el seu no-molt-fort ki desapareixia a plaer'.

– Ja ho tens això!

.

– Com ha anat? – va preguntar en Cor Petit llavors en veure'ls aparèixer per l'exterior de Palau just quan en Goten i en Trunks continuaven assajant, aquest cop sols, la seva transformació.

En aquell moment... el namekià, que havia utilitzat el temps que tenia per fer una ullada al món exterior, estava sorprès de debò.

– Què? – Se n'havia preocupat de seguida en Dende. Mentre la resta, dels que ara havien sortit a l'exterior amb el jove Déu, se'ls miraven.

– Mira...

En Satan i el monstre Bu eren allà baix. I en Cor Petit tenia la sensació de cop i volta que el monstre podia no ser ja una amenaça. Però estava equivocat i estava a punt de comprovar-ho. 'Acte seguit la maldat d'en Bu, que li havia sortit del cos, començava a agafar forma i es convertia en un altre Bu'.

– Ha passat alguna cosa? – va preguntar de sobte la Reiya, acompanyada de la Nasu que li anava al darrere. – Per què feu aquestes cares ara?

'Se'ls veia confosos'. I se'ls hi notava més en contrast amb el somriure que – instants abans – la mateixa Reiya, i en Popo, havien dut al rostre com a signe de què fos el que fos el que haguessin estat fent, havia sortit bé.

– El monstre Bu ha canviat... – va dir en Cor Petit, de cop, mortalment seriós. I ve cap aquí...

El monstre Bu grassonet, de fet, no havia tingut cap possibilitat de guanyar en quant havia aparegut la seva part malvada. Aquesta s'havia quedat gran part de la força i havia convertit en xocolata el seu jo gras. 'Havia estat qüestió de bufar i fer ampolles, encara que fos a partir d'un atac que havia emprès un i que l'altre havia fet rebotar'.

I el pitjor de tot és que, almenys per en Bu grassonet, tota la ràbia anterior havia estat en va. 'Tot i que havien disparat al gosset... i que després havia rebut en Satan... a ambdós havia aconseguit curar-los amb els seus poders... mentre malauradament aquell fum que havia sortit d'ell ja agafava una terrible forma sobre els seus caps'.

.

.

A l'hora que tot això passava, en Son Gohan ja coneixia un nou i esperpèntic personatge.

Havia anat tot malament, o en realitat no, des de què a en Kaitoxin se li havia acudit provar la fortalesa de l'espasa amb un tros del metall més dur de l'univers.

L'espasa s'havia trencat llavors i, enmig de l'astorament general, havia aparegut l'avantpassat d'en Xin d'almenys 15 generacions enrere... atrapat a l'espasa durant molt temps.

– Ja m'ho pensava – Li havia dit, però, en Goku desencisat perquè no havia sabut esquivar un dels seus atacs. 'Un de fluix i llançat per sorpresa per comprovar-ne la resistència real'. Precisament l'havia llançat d'improvís davant el discurs que havia fet el Déu segons abans: Els havia dit que era molt poderós i fort. – Només és un rondinaire, vell i mentider...

En Kaitoxin actual no es podia creure la irrespetuositat del saiyajin.

– El que feia por al meu enemic... – S'havia enfadat llavors l'altre – NO era la meva força física! Era el terrible poder mental que tinc!

I a en Goku, davant d'allò i de les reticències del Déu a mostrar-los-hi el poder i ajudar-los, no se li havia acudit dir res més:

– Si ens l'ensenya, aquest poder mental que diu, li duré un llibre eròtic, entesos?

'Podia veure que l'home tenia un nosequè que li recordava molt a en Follet Tortuga'. Encara que mai hagués dit que acabaria proposant res com allò... i menys ho haguessin dit els altres... D'haver-lo pogut escoltar, és clar.

En Son Gohan era l'únic, de fet, que podia estar esmaperdut hores d'ara. 'En Xin i en Kibito ni tan sols es creien tot aquell despropòsit en terra de Déus'.

– Però què dius, Goku?! – Havia protestat finalment en Kaitoxin. 'Fins llavors no estava segur que realment el guerrer digués allò seriosament'.

Però el seu avantpassat no estava ofès. En absolut.

– Hmm. No necessito cap llibre. Amb els ulls de Déu que tinc puc veure el que vull... – Havia rigut, en canvi. 'Tot i l'esverament general, no aparentava que en Son Goku anés a convèncer el Déu tan fàcilment'.

– Doncs així li duré una noia de debò...

'La cosa, a ulls d'en Gohan, es complicava per moments'.

En Goku no podia pas tornar a la Terra i demanar-ho a ningú... però...

– Però tu, Gohan, tenies una amigueta, no? – va dir com si fos una evidència – Pots demanar-li que vingui!

En Son Gohan mai havia estat tan a prop de voler matar el seu pare... encara que fos figuradament...

I en Son Goku se n'havia adonat: – Bé, tranquil. Hauré de demanar ajuda a la Bulma, doncs... – Havia exclamat després. 'La Nasu era capaç de carregar-se el pobre Déu si feia que el seu fill anés i li ho proposés'. I probablement ja l'odiava prou...

Fos com fos, ara sí que el vell ancià estava disposat a ajudar a en Son Gohan a adquirir aquell poder... per més surrealista que semblés tot.

'Després d'allò i d'un ball llarg i estrany, en efecte, portava ja hores assegut en aquell prat... en silenci... i amb el noi davant: Demanant-li una suposada concentració per desbloquejar-li el poder d'una manera que ningú entenia...'.

.

.

En Satan havia quedat amb la boca oberta en veure com un Bu havia acabat vencent l'altre. 'A ell l'havia deixat viure... encara no entenia per què'.

No havien corregut la mateixa sort els seus dos atacants...

– Ha canviat – va prémer els punys en Cor Petit en notar com s'acostava allà on eren ells – I ara ens pot notar! Ve cap aquí!

En Iamxa i companyia que havien estat al límit entre dins i fora de l'edifici, expectants per l'entrenament que duien a terme els nens al pis de dalt, també s'havien posat alerta ara. I la Nasu agafava ja la Reiya per les espatlles a l'hora que veia mutar el gest de terror del namekià.

Els brillaven els ulls i les preguntes sobre la por s'escampaven a l'ambient. Moments viscuts abans, amb en Freezer i en Cèl·lula, però sabent-ho mil vegades pitjor, els tornaven en aquell instant a la memòria.

La Nasu, quasi sense proposar-s'ho, va trobar-se aguantant l'alè i enretirant lleugerament la seva filla de primera fila, a l'hora que aquell monstre rosa... ja res a veure amb el grassonet d'abans... els apareixia davant.

– Renoi, renoi... – va cruixir el coll el monstre.

'Tots tenien a la ment que, si volia, cap pla serviria... els mataria'.

I de cop i volta l'ésser rosat, eminentment malvat ara, va parlar.

– Que surtin...

– Com? – va atrevir-se a preguntar en Cor Petit, per guanyar temps, mentre mantenia els demés expectants.

– Que surtin! – va cridar de nou en Bu.

El silenci regnava a tota la plataforma. I el namekià respirava més fort aleshores, encara que intentava contenir els nervis. 'Això no s'ho esperava... era massa aviat. I aquell Bu era més fort'.

– Que surtin? Qui ha de sortir...? Explica't...

– Els que s'han de barallar amb mi – va tornar a cruixir el coll amb un somriure cruel – Em van prometre que lluitarien amb mi i els vull matar de seguida. Sé que són aquí, he vingut perquè n'he captat l'energia.

'Ara sí, ja no hi havia dubte... en aquell moment en Bu sí sabia captar l'energia...'.

En Cor Petit, en aquell instant, sí va moure's lleugerament. Mirant cap al pis superior on la Bulma i la Xixi acabaven de treure el cap. 'Si elles eren allà... es podia imaginar què estarien fent els nanos... no se'ls notava cap activitat forta de feia minuts'.

– Són aquí... – va dubtar encara temorós sense saber què seria el pròxim que faria el monstre – ... però descansen. Volen estar en plena forma per al combat.

– Avisa'ls – va insistir – Vull lluitar.

– Espera't – va replicar no obstant un Cor Petit cada vegada més espantat – Deixa'ls descansar una mica més. Encara no estan en forma! – Era la seva última esperança donat que ara mateix no el guanyarien pas – I tu vols lluitar amb guerrers competents, oi?

– Mmm... – S'ho va pensar el monstre – No, no vull. Jo no m'espero més.

'A en Cor Petit només li quedava una sortida i era terrible'. Va ullar de resquitllada la Nasu perquè entengués el que anava a fer a continuació... i va parlar sense pensar-s'ho més: – Si us plau! Només una mica més de temps! – va cridar – Per cert, que no deies que mataries tots els humans? – va sentir-se fatal per dir allò – T'hauràs d'espavilar. Encara hi ha molts supervivents! Ja lluitaràs després.

Pensava que baixaria de nou a la Terra per seguir matant gent...

Per això es va estranyar quan el va veure examinar els núvols, al límit de la plataforma celestial.

.

– Suno... –.

La noia era a la porta de casa seva pensativa. 'Quant trigaria a arribar aquell monstre allà on eren, per lluny que fos de qualsevol rastre de civilització, era tot un misteri'.

El que no s'imaginaven era, però, el que passaria a continuació. Tota la vida els ancians del poble li havien dit que la mort, el final de la vida, arribava quan menys t'ho esperaves... Malgrat que en una situació així, ella hagués esperat almenys veure-s'ho venir... Cridar-ne quatre de ben fresques a aquell monstre, encara que fos l'únic que pogués fer.

Va notar en Mefus al seu darrere, observant-la, mentre els seus pares conversaven amb uns veïns al voltant de la llar de foc.

– Estàs bé? – va preguntar-li l'home llavors.

– Sí – va mig somriure ella – Crec...

Va quedar-se pensativa tot i que, de cop, va adonar-se que s'havia oblidat del que realment volia dir. 'Van mirar-se als ulls aleshores un instant... tot i que interiorment sí van sentir que alguna cosa, molt sorollosa, s'apropava a través del cel'.

– Què dimoni?! – En Mefus va agafar-la per l'espatlla i va girar-se en fora... però ja no va ser a temps de res més. Ella va ser la primera a caure, pràcticament sobre seu i omplint la neu de sang d'immediat. Agafant-se lleugerament a ell, sense que en Mefus tingués temps de pronunciar més paraula que el propi crit en rebre de ple després... un parell de segons més tard...

.

En Bu acabava de llançar un raig per cadascuna de les persones que eren vives a la Terra i les havia eliminat una a una, havien mort en el moment en què aquell atac havia arribat a cadascun dels cossos que ara eren inerts en ciutats, viles i camps.

– Què fa? – Va quasi trontollar en Cor Petit en adonar-se. 'No podia creure-s'ho... i no creia que pogués perdonar-s'ho finalment'.

– Llestos – va riure en Bu – Tots exterminats. Ara que surtin...

Havien de pensar en fer alguna cosa... però en què?

La Nasu va ullar la Reiya al seu costat, i encara agafant-la, va adonar-se que si hi havia un moment per amagar en Dende on fos... era aquell.

Per la cara d'en Cor Petit, però, no semblava que haguessin de tenir massa oportunitats de veure com els nens se'n sortien. 'Només esperava equivocar-se'.

– Però... – va notar-se més tens que mai el namekià. 'Havia d'haver-hi alguna manera de resoldre-ho'. – Entesos... Però els guerrers descansen. I han de preparar l'esperit per a la lluita. Amb unes dues hores... o potser amb una en tindran prou...

– Una hora? – va torçar el cap l'enemic – Quant és això?

'Semblava que anava per bon camí'.

Va traure's un rellotge de sorra gairebé de la màniga. 'Utilitzant la màgia namekiana'. – El temps que trigui en caure... la sorra...

En Bu no n'estava gaire convençut: – No!

I en Cor Petit ara ja sí, només veia una sortida: – La filla d'en Satan també vol que t'esperis... – va assenyalar la Vídel que era molts metres enrere, al costat de l'edifici blanc.

Allò va semblar aplacar-lo... de moment.

'Pel poc que havia vist, i pel que intuïa ara, aquell home s'havia guanyat la confiança del monstre'. Per surrealista que aparentés ser una afirmació així.

Va tornar a mirar la Nasu que encara no s'havia mogut del seu darrere. 'I que ara mirava més que mai en Popo'.

Alguna cosa més duien de cap i s'estaven comunicant telepàticament.

– Krilín – va demanar més enllà – Avisa els nanos i porta'ls a la Sala de l'Esperit del Temps...! Si s'hi entrenen una hora, aconseguiran el mateix resultat que amb quinze dies fora...

– Eh? – Va estranyar-se'n l'altre – I per què no lluiten ara?

– Que no ho entens?! – Va sulfurar-se de nou en Cor Petit llavors – Encara que fessin la fusió, no el podrien guanyar! Si no volen morir, més val que s'entrenin amb totes les seves forces!

En veure en Krilín anar, i comprovar que el monstre mirava ara el rellotge amb fruïció, va aprofitar per endur-se la Nasu i la Reiya endins... 'Havia de parlar amb elles abans de donar-los una última indicació a aquell parell'.

– Cor Petit...

Ell va agafar-la pel braç, ja a l'interior del Palau, per parlar. El monstre s'havia quedat fora i semblava d'acord en esperar. Per sort.

– No sé el com, però si que us en cuidareu d'en Dende – va deixar anar, mirant-se també en Popo i el mateix Déu que havien entrat després de comprovar que cap dels altres es mantenia a la plataforma per por a en Bu. 'La Reiya, de fet, havia tibat endins el Déu namekià mentre el seu servent el seguia'. – Crec que és el moment...

La saiyajin sabia a què es referia. 'Si l'havien d'amagar o protegir d'alguna manera, ara era el moment de marxar... allà a la Terra no hi havia ningú'. No obstant això però els quedava encara l'esperança dels nens.

– No creus que els nanos puguin vèncer-lo, oi? – va ser directe, subjectant-lo ella també enmig de la mútua comprensió. – Però és més malvat que abans... I ja no té distraccions a la Terra... Si ens mata d'aquí una hora, és impossible que en Dende sobrevisqui quatre mesos allà baix... Destruirà el planeta primer.

– Ho sé.

La Reiya va guardar un esglai en veure el convenciment d'aquell que era com el seu pare, a l'hora que la Nasu l'observava confosa.

– I llavors? No servirà de res fer que s'amagui d'ell en aquestes condicions...

– Em temo que... – va abaixar el cap ell – Em temo que no hi ha esperança possible si en Gotrunks no el guanya. Però... – va decidir parlar de cop per no seguir-s'ho guardant ja – Però també estic convençut que ens matarà abans... D'aquí a una hora... ni tan sols sé si deixarà algú amb vida abans d'enfrontar-s'hi. De moment ha acceptat, i tot i així crec que...

La Nasu ja no va deixar-lo acabar: – Sí... Llavors estarem preparats...

– Nasu...

Ella va arrugar el front en veure'l sincerament preocupat. – No pretens que en Dende marxi davant dels seus nassos, oi?! Hem d'esperar...

'No podien fer res fins que o bé se submergís en la batalla contra els nanos, o bé estigués atacant algú altre en aquell moment'. D'una altra manera, mantenint el ki ocult o no, podia detectar-lo fàcilment. 'Abans que tragués un peu d'aquell Palau'.

El namekià va assentir.

– Si el moment arriba – va dir després, mirant-lo en la distància un instant més – Marxeu amb ell...

'No era ben bé allò el que la saiyajin portava de cap'.

– No...

– Nasu...

– Segurament la resta també necessitarà ajuda. – va veure com en Dende baixava el cap avergonyit. 'Se sentia fatal amb si mateix, perquè els estava deixant parlar d'una fugida que no creia correcte ni moral'. Ell no podia abandonar aquell temple... n'era el Déu. Quan havia accedit a practicar com amagar l'energia, no s'havia imaginat, en efecte, que hauria de posar-ho en pràctica a la realitat. – I no fugirem...

En Cor Petit va somriure de costat. – Per molt que t'hi esforcessis, no li faries ni una rascada...

– Això també ho sé.

'No anaven a posar-se d'acord aleshores, i podien seguir parlant després... quan en Cor Petit hagués acabat d'acompanyar els nens a la sala'. En Krilín devia estar avisant-los en aquell instant.

– Va – va fer-lo anar escales amunt ella – Venim tots a veure aquells caps de trons. Han d'entrar a la sala el més aviat possible...

A la Reiya sempre l'havia admirat aquella confiança entre ambdós, entre el namekià i la seva mare. 'I malgrat la situació, en aquell moment no podia fer res més que notar-ho: No diferien massa, ni llavors, en la manera de raonar les coses'.

'Només desconfiava del fet que, en el mateix instant que ell li havia dit a la seva mare que ajudessin a en Dende a marxar d'allà – i que l'acompanyessin – la seva progenitora no havia evitat el donar-li un cop d'ull a ella'.

Havia acceptat que en aquella lluita no hi tenia res a fer, però era molt diferent pensar en marxar si la cosa es complicava. 'Començava a pensar que tot el que tant l'havia preocupat a l'Habitació de l'Esperit del Temps, potser precisament per l'índole funest amb què es tenyien les coses allà dins, no havia tingut massa més raó de ser que l'absurd alarmisme'. Sí, hauria estat important salvar en Dende... si no haguessin sabut amb tanta seguretat que, després de guanyar als nens, el primer que faria el monstre seria acabar amb el planeta.

No se salvaria ningú, ni aquell que estigués al fons del pou més fons del planeta... perquè – si continuava així – tot saltaria pels aires.

Protegir en Dende només tenia un sentit en un estadi intermedi de la cosa, si en Bu decidia atacar-los abans d'enfrontar-se als nens. 'Només amb l'objectiu de preservar les Boles de Drac si realment el tal Gotrunks superava aquella terrible amenaça després'.

Va pujar al pis de dalt la darrera dels cinc... 'I tu que creies que havies salvat el món per una idea absurda com la teva... I tu que creies que estaves fent alguna cosa útil intentant que en Dende sabés amagar el seu ki...'.

– Ets una estratega de pacotilla... – va lamentar en veu baixa.

– Deies alguna cosa? – va somriure-li, però, en Popo que anava just per davant seu.

– No, no...

– Imaginar-se les coses d'una manera a com passen, no és pecat – va deixar-li anar llavors – En una emergència ho és no avançar-se als esdeveniments. I tots nosaltres donàvem per fet que si en Bu encara no havia aparegut era perquè no tenia ni trobaria la manera de detectar les nostres energies... – La Nasu i en Cor Petit havien anat amunt i només en Dende s'havia aturat per observar el seu servent i les paraules que deia a la menuda: – Tu, Reiya, vas preveure que podia passar... que podia trobar la forma de detectar-les... o bé de detectar-nos a nosaltres aquí dalt. No et culpis per haver previst part del que podia passar... A l'altra part, la inesperada, ja hi trobarem un camí... – va baixar la veu tot i que sabia que probablement en Cor Petit sí el sentia ja allà dalt. No volia esverar a ningú. 'No d'entre els altres'. – Hagués estat difícil encertar també que es tornaria més fort i malvat,o que arribaria tan abans d'hora. Per en Bu que sabíem que existia, matar aquí i allà, només era una diversió... Amb ell era bastant més difícil que destruís el planeta perquè sí d'un dia per l'altre...

.

.

– Eh? Aquest és el monstre Bu? – va preguntar en Trunks mirant-lo des de la distància del segon pis – Ha canviat molt...

– I no només en el físic. – Va avançar-li aleshores en Cor Petit que acabava d'aparèixer allà acompanyat de la Nasu – Ara és més poderós.

– Ho heu entès, oi? – va esperonar-los el namekià – Vinga entreu, de pressa. – No podia negar que la situació el posava bastant nerviós. El suficient per no saber si havia fet el càlcul bé: – Un cop a dins, un minut equivaldrà a sis hores d'entrenament!

.

– Heu vist la Nasu? – va preguntar en Iamxa de cop i volta en veure que la Bulma i la Xixi arribaven amb en Gyumao del pis de dalt.

– Doncs... – La filla dels Brief no havia tingut ni temps de respondre que la veu més contundent de la dona que tenia al costat ja l'havia completament eclipsat.

– Per què la vols a aquella? – Portava molta estona contenint-se. 'Creia que en Iamxa era l'únic que no li reia totes les gràcies'. Prou havia fet en haver d'aguantar-la a ella i als flirtejos amb el seu marit... en el poc temps que en Goku havia estat allà.

La lluita i desmaiar-se li havia pres temps d'estada amb l'home. 'Però no dubtava que l'existència d'aquella fresca també hi havia ajudat'. De dins de parlar amb ella venia quan se li havia pogut abraçar per dir-li adéu.

Ja només li faltava que aquell tòtil ara també sucumbís als seus encants. 'Ni tan sols sabia com podia sentir-se tan ofesa per aquell fet ara mateix'.

– Home – va riure en Iamxa, dubtant una mica al principi. 'S'estava enfadant de debò?'. Com la Nasu li havia dit, potser era una completa ximpleria. 'No pretenia fer-la sentir traïda per un amic o molesta... només comprovar que no li era indiferent... 'De feia molt temps havia tingut la sensació que, de no ser-hi constantment el record d'en Son Goku... que ella de veritat l'havia après a mirar com algú que podia acompanyar-la en aquella parodia que aparentava ser la vida'. I volia saber si era veritat... sobretot ara que semblava que, molt aviat, anaven a morir tots plegats. – Era una pregunta...

– Tots sempre n'esteu molt preocupats d'aquesta dona... A mi em sembla que s'espavila prou bé ella soleta...

– Xixi... – va intentar posar pau la Bulma.

– Què?!

Però aleshores la dona d'en Son Goku va bufar. 'No podia tampoc evitar mirar aquell monstre que era allà fora, mirant-se un rellotge i esperant el moment per intentar matar el seu pobre Goten... ja ho havia aconseguit amb en Son Gohan'.

I la memòria del seu fill era més important que qualsevol donota...

'Si hi havia algú contra qui hagués de descarregar la seva fúria era contra aquell monstre absurd'. I, malgrat haver pensat el contrari tot baixant les escales amb el seu pare i la Bulma, no pensava contenir-se més.

– Xixi... – va entretancar els ulls en Iamxa en veure-la sortir disparada en fora, sense mirar-los ja per a res més – Xixi... On vas?

No obstant va quedar clavat a mig fer. 'No podia ser que...'. – No, Xixi – va cridar en Follet Tortuga darrere seu de cop i volta – És un suïcidi!

Des de dalt el pis on eren, la Nasu i en Cor Petit van veure-la caminar a pas accelerat ja quasi fins a mitja plataforma. 'No podia ser'.

En Goten l'havia vist el primer: – Mare!

– Què fa? – va rabiar en Cor Petit llavors – És ximple!

La reacció de la Nasu va ser, immediatament, impulsiva... i força irreflexiva. 'Sabia que l'odiava, i amb raó... Com podia haver pensat que l'escoltaria?'

Va volar finestra avall, fins a aterrar davant seu.

I va quedar-s'hi davant, enmig de l'esglai dels altres, perquè no avancés.

– Surt... – va, no obstant, rabiar la Xixi de seguida... en el moment que va poder pensar qui li bloquejava el pas – Surt del mig...

– Xixi...

En veure-la pronunciar el seu nom, a la filla d'en Gyumao va venir-li quasi un atac de riure. – Tu – va assenyalar-la amenaçant, malgrat que la Nasu no va retrocedir ni un pas – Tu! Una perdulària fresca roba-marits com tu, em dirà què he de fer?

Cridava massa com per què la resta no la sentís.

Però la Nasu no pensava sentir-se al·ludida. Ni tan sols reaccionar amb res més que amb absoluta calma.

– Si avances, Xixi – va dir fent notar cada paraula – Si avances, aquell monstre et matarà. Quan tot acabi, podem tornar la vida a en Son Gohan i a tots els altres que ha mort... – va callar un instant pensant que no era aquell el cas d'en Vegeta, però de seguida va alçar la vista segura per continuar: – Quan en Trunks i en Son Goten s'hi enfrontin tot se solucionarà...

La Xixi anava realment a pensar-s'ho... però aleshores la Nasu havia comès el pitjor dels errors: 'Intentar agafar-la d'un braç per aturar-la'.

– No... em... toquis... – va dir estranyament fluix per la dona. Tot i que la Nasu va saber que ho repetiria a continuació. 'No hauria d'haver intentat agafar-la en cap moment'. – No em toquis, meuca! – va cridar en veu alta després.

'Per sort a en Bu, metres per davant de les dues, i a la gatzoneta, no semblava interessar-li res més que la sorra que rajava del rellotge'.

Una sensació àcida i un intens gust a rovell va recórrer l'interior de la Nasu en rebre l'insult, malgrat no ser aquella una paraula que hagués pensat que pogués afectar-la mai. 'Els saiyajins estaven per sobre de rucades així... i ella n'havia estat la princesa... molt temps enrere quan encara els quedava planeta, és clar'

I aleshores va voler mirar-la als ulls i insistir. 'Dir-li que no podia deixar-la avançar endavant o inclús tibar-la d'una estrebada edifici endins'.

Malgrat que la ràbia de la mirada fosca de la Xixi era immensa i sabia que res li impediria fer el proper pas. 'Aquell monstre havia matat el seu fill... i ella, ella era la persona a la qui menys s'escoltaria de l'univers'.

– Et matarà...

– Pots celebrar-ho si et ve de gust...

'No, no era allò el que des del principi havia pretès'. Va dirigir la vista enlaire només per veure el que ja imaginava a continuació: En Cor Petit se les mirava des del pis de dalt, i en Goten i la Reiya s'havien abocat ja completament a l'exterior, repenjats en la barana de marbre que hi havia entre columnes i expectants.

Va baixar el cap per fer-se a un costat. 'Aquella dona no li perdonaria el contrari'.

I la Xixi simplement va seguir endavant. Amb els punys tancats i encara més furiosa que abans. Fins a plantar-se davant d'en Bu i escridassar-lo de mala manera.

'Havia deixat a tothom clavat allà on era'. I li havia clavat un sonor clatellot a la cara.

– Maleït, monstre! – va cridar amb totes les forces – Has mort en Son Gohan, oi?! Què li has fet al meu fill!

En Bu ni s'havia immutat en sentir-la a dos pams d'ell. Però havia xiuxiuejat amb molta calma el següent: – Converteix-te en ou...

– Eh?!

L'havia esclafat – sent ou – abans que cap dels altres pogués sortir del seu propi xoc. 'I havia continuat mirant el rellotge sense més'.

– Mare...

Mentre el pobre Goten intentava reaccionar, en Gyumao estava completament glaçat allà on era. 'Com si el que acabava de passar ho hagués vist en una pel·lícula estranya i terrible i no en realitat'.

I en Iamxa balbucejava alguna cosa inintel·ligible mentrestant.

– Oh! – va ser la Bulma la primera en donar un fort cop, dins de les seves possibilitats, al primer que s'havia trobat davant, que era l'Ulong. Va lamentar-ho després sonorament: – Merda! Teníem les Boles de Drac! Si el vencíem, podíem haver demanat que en Son Gohan tornés juntament amb... – 'Anava a dir amb la resta de persones del planeta'. Però el fet de pensar en el desig que demanarien, va fer-la rumiar també en el què ja havien demanat. Havia estat massa nerviosa abans. 'No havien demanat que només ressuscitessin aquells que havia matat en Vegeta, com d'altra banda portaven comentant amb en Iamxa tota l'estona en què havien estat buscant les Boles de Drac'.

Havien demanat que tornessin a la vida tots els que havien mort aquell dia.

Com no hi havia pensat ningú abans? Potser perquè portaven tota la tarda dient que aquell seria, en efecte, el seu desig... Tot i així els seus càlculs, ara mateix, la deixaven més confosa que res més.

De totes maneres se suposava que en Bu no havia deixat supervivents a la Terra i que els nois no detectaven el fill d'en Goku de molt abans. Què deuria haver passat?.

Finalment, no obstant... no calia pas pensar-hi gaire... Estava més que clar que havien de recórrer a les Boles de Drac... si el monstre i l'esdevenir de tot els hi ho permetia al final...

La Xixi havia estat impulsiva i, en certa manera, valenta... però hauria d'haver sabut que allò només podia acabar d'una sola manera... 'I que en Goten se'n ressentiria... pobre...'. En Gyumao també estava molt afectat.

I en Iamxa no era pas menys.

.