Promeses que mai vam voler complir

by LilaNox

– Recordeu – Va saltar l'Ulong. – La Baba ens va dir que algú l'esperava en un lloc llunyà!–. La història de tres ànimes valentes que van lluitar per salvar el món. "Pots enamorar-te de dos homes tan diferents?" OC

53. Capítol 52 Amb ell va començar tot

Capítol 52. Amb ell va començar tot

En Gohan començava a estar desesperat davant de tanta meditació.

I encara no es treia del cap el que li havia demanat el seu pare abans.

– Ja està! I si ho provem amb la Bulma? Li has d'explicar la situació i funcionarà – L'havia persuadit el seu pare per tal de convèncer el Kaitoxin de quinze generacions enrere – Amb les seves habilitats seràs capaç de derrotar el monstre Bu. No te n'adones? – Havia obert els braços en senyal d'explicació – Pensa que la Terra, no. Que tot l'Univers es podrà salvar si la Bulma es deixa tocar els pits per l'avi...

'Què se n'havia fet del pare que se suposava que tenia era un misteri que en Gohan no podia resoldre en aquell mateix moment...'. És clar que el seu progenitor potser ho havia vist fer als seus amics en més d'una ocasió. I ell potser venceria el monstre però aquella dona el mataria després... Com se li podia haver acudit?. Per molt que aquell avi s'assemblés a en Follet Tortuga, a en Gohan no deixava de semblar-li una idea dolentíssima.

– Sabies que d'això se'n diu persecució sexual? La Terra i l'Univers se salvaran però a mi em matarà la Bulma, segur...

En aquell punt en Kaioh havia començat a mostrar-los-hi les seves habilitats supremes. O això deia fer. I assegurava poder-li dur el poder més enllà dels límits...

'Per molt que el seu pare, en aquell sentit, no acabés de veure-ho tampoc clar'.

Després d'un ball absolutament demencial, durant el qual en Goku havia fet fins i tot una becaina, ara en Son Gohan tenia davant el Déu, ambdós asseguts amb els peus creuats com els antics homes indígenes de les terres verges... I se suposava que havia d'aguantar quiet molta més estona... per aconseguir el poder dels mestres més enllà de tot el que es podia imaginar. Ho assegurava almenys en Kaitoxin ancià. Acabarien mai?.

– Creieu que passarà res? – va parlar en Goku tot menjant uns pastissets que li havia fet aparèixer en Xin – Déu Kaitoxin, ja fa molta estona que seuen i sembla que no facin res... –. Havia valorat, això sí, el guerrer: – De debò creieu que el Déu de fa quinze generacions podrà donar a en Son Gohan el poder tan increïble que diu?

– No ho sé – va fer no obstant bastant segur en Xin – Suposo que deurà poder. El veig molt convençut, el meu avantpassat...

A metres d'allà en Gohan no n'estava pas tan de convençut. 'Més que res perquè mentre meditaven o el que fos que estiguessin fent allà parats, l'ancià s'havia quedat ben dormit'. I roncava.

– T'has pensat que dormia perquè ets un aficionat que no en té ni idea – Li havia assegurat el vell... i tot i així el vetust Déu havia badallat i havia continuat mig somiejant en silenci. 'Potser no en farien pas res d'allò'.

El procés havia de durar vint hores així que més li valia tenir paciència. I no volia que en Kaitoxin en captés l'escepticisme. – Encara en dubtes, eh? – L'havia burxat una estona abans. I després s'havia interessat per la seva promesa: – Escolta, és guapa la Bulma? – Havia preguntat – La dona que el teu pare m'ha promès que podia tocar... El tracte és que jo t'ajudaré a augmentar el poder més enllà dels límits i em permetrà tocar el cul i els pits a aquesta amiga vostra... i doncs, com és?

En Gohan no cabia en si de sorpresa.

– Vol dir que ara mateix cal...?! – L'havia fet fins i tot envermellir.

– És clar que cal, ja estem anant per feina! – s'havia quasi ofès l'home – I digues, és guapa la Bulma?

– Bé... – No sabia com evitar la conversa el noi – És una dona maquíssima, però...

– Oh! – Havia mig somrigut el Déu concentrant-se per moments – Doncs au, ja et pots concentrar... – Per un instant aparentava anar seriosament i tot – Ens hem d'afanyar... si aquesta dona és guapa...

'El seu pare en podia estar prou content... No volia ni imaginar la cara que faria la filla dels Brief... i això que en Vegeta no seria allà per assassinar-lo directament'.

– Quina barra... – va murmurar pensant en el seu progenitor. 'Era possible que aquella fos la forma en què hagués actuat la mateixa Bulma en una altra època... però no acabava de veure clar que aquell fet l'excusés (a ell) d'haver tingut una idea que, ara mateix, a en Gohan més aviat li causava i causaria vergonya... i força maldecaps'.

No havien trigat, a aquelles alçades, a notar l'augment d'una força aliena a ells, que sorprenentment ara podien captar amb total claredat des d'allà on eren. 'Des del món dels Kaitoxin, tan allunyat de la ubicació que ben corresponia a la Terra'.

– Què deu passar? – Havia preguntat en Son Goku observant a l'aire amb tota aquella energia que detectava al cap.

– Ve de la Terra, oi?

En Gohan també ho rumiava, mentre el Déu ancià seguia ara escridassant-lo per no fer-li prou cas. – Quina energia més colossal – convenia el seu pare – M'agradaria saber què deu passar a la Terra...

– No ho sé pas Son Goku – Intentava posar-hi pau en Xin, davant la preocupació que també brillava en els ulls del nano més jove ara.

Després d'aquell instant, l'energia que notaven s'havia calmat... encara que sabessin que era només en part. I en Ro Kaitoxin havia continuat sense remordiment amb aquella mena de ritual silenciós que feien. 'Ja quasi ho tenien'.

A la Terra les coses se succeïen sense que ells poguessin saber exactament què hi passava.

– Perdoni... Escolti, que podríem enllestir el procés d'una vegada, Déu del Passat – Havia insistit en Gohan sense sort mentrestant – Si no ens afanyem una mica el planeta que he de salvar, desapareixerà completament.

El Déu ni tan sols pensava variar la seva llarga rutina de desbloqueig del poder.

– No vulguis córrer – Havia rigut tot dient-ho, mentre llegia un còmic que havia fet aparèixer un moment abans com per art de màgia – Ho farem com s'ha de fer...

– No ens en sortirem mai d'això... – Havia bufat aleshores en Gohan. Mentre en Goku, en la distància, s'havia sentit més preocupat que mai just després.

'Els poders d'en Kaitoxin no incloïen poder captar amb exactitud tot el que hi passava allà baix'. Malgrat si en pogués endevinar algunes coses. Era curiós que Déus d'estrats inferiors, com el mateix Kaito del nord amb què havia viscut el guerrer, sí poguessin.

De la Terra, en Goku n'havia detectat, a més, un mal pressentiment que no només l'havia alertat de nou...sinó que l'havia fet sentir encara més nerviós del compte. I no només ja per l'augment de poder d'en Bu. 'Alguna altra cosa hi passava al planeta blau, a banda de la mutació que havia patit l'essència del monstre i que ara mateix amenaçava el món...'.

Estava ja totalment dempeus, rígid i amb la mirada posada a aquell cel en què es combinaven les tonalitats rosades i blaves. 'No era exactament en aquella direcció la Terra, però mirar a l'infinit l'ajudava a concentrar-se'.

Amb la nou del coll tensa i els músculs en alerta, només podia preocupar-se pel destí de tots plegats.

– Escolta, què passa a la Terra? – va tornar a preguntar amb la veu trencada a en Kaitoxin de l'Est que estava tan tens com ell. 'No estava gens tranquil'.

– Pràcticament tots els habitants del teu planeta han mort – L'avís d'en Xin posava els pèls de punta a qualsevol que ara pogués sentir-lo. 'És clar que sortosament encara no podia incloure els seus amics arrecerats al Temple de Déu'. Encara.

– Què? – va girar-se de sobte en Son Goku, que des de tanta distància no podia notar més que l'energia brutal d'en Bu. – Ha estat en Bu? Però ve que hi deuen haver supervivents, no?

– No. Gairebé no ha sobreviscut ningú, no en quilòmetres i quilòmetres de ciutats i camps. No sé pas com s'ho deu haver fet per aconseguir-ho en un sol moment...

'Era terrible'. I no podien veure encara què passava en aquell indret en què ara inevitablement en Bu s'hauria trobat ja cara a cara amb els seus amics.

En Son Goku va posar-se les mans al cap amb certa preocupació. 'En Gohan aviat acabaria amb les seves eternes 20 hores d'entrenament... però potser ja no arribaria a temps de salvar-los a tots'.

Tindrien prou força els nois fusionats per plantar-li cara mentrestant? Li hagués agradat pensar que continuaven tenint-ne possibilitats...

'I les tenen', va repetir-se. Però ara mateix en Bu era molt més fort que abans...

Ell podia haver vençut en Bu gras... d'haver-s'ho proposat. I en canvi ara... 'Ho havia fet per un bon motiu, perquè eren els habitants de la Terra els que l'havien de salvar'. Encara que la Nasu, impertinent i potser dolguda, l'hagués encarat – quan ell li ho deia a en Cor Petit –, per retraure-li veladament la seva actitud.

No podia dir que no l'entengués. Li hagués agradat que les coses anessin d'una altra manera. I no haver d'assumir sense més que ell ja no pertanyia a aquell món.

Però no hi podia fer més. Realment allò era així. I creia que almenys en Cor Petit ho havia comprès d'aquesta forma. 'Estava en les mans dels nois, i d'en Gohan, que els seus amics sobrevisquessin i passessin molts i molts anys sense veure'l'.

Havia portat bé en aquells set anys anteriors l'evitar recordar-ne massa detalls, perquè hagués estat insofrible per ell de qualsevol altra manera... 'Però després de tornar-la a tenir el costat, no estava segur de poder-ho aconseguir també ara'. Era difícil treure-se-la del cap fins i tot ara... quan tot es complicava més i més.

La Reiya seria una gran lluitadora... en el futur. I ho seria gràcies a la seva mare... i estava segur, és clar, que gràcies a en Cor Petit. 'Però aquesta vegada ni tenir-lo a ell al costat garantia que elles sobrevisquessin al molt perill que els esperava amb aquell monstre voltant per allà'.

Era temible de pensar. 'Fins i tot per algú com en Son Goku'.

Coneixia l'Altre Món, malgrat que no li passava pel cap la imatge de la Nasu morint. 'Potser perquè la imatge que en tenia, la que l'hi havia quedat gravada al cap des del principi, era la d'aquella noia que un bon dia s'havia plantat davant d'en Freezer amb decisió i cap possibilitat'.

Ella era una supervivent nata. Sempre ho havia estat.

Voldria haver-la abraçat abans d'acomiadar-se'n. 'Hauria d'haver-ho fet... encara que ben pensat ni tan sols s'imaginava trencant aquella barrera de lleugera distància física, que fins i tot havia mantingut amb molts dels seus amics des de petit'.

La confiança, els somriures i les bromes havien marcat tota la seva vida... però no la capacitat per agafar algú i abraçar-lo en públic sense més. 'No havia estat una molèstia abraçar en Goten... encara que sabia que, de totes maneres, no havia sortit de si mateix'.

Sabia la Nasu el molt que l'havia enyorat?

A ella no recordava haver-la abraçat mai sense que allò no els hagués portat a un petó o a fer directament l'amor. 'Era ara... Ara que sabia que trigaria anys en veure-la, o això esperava, ara era quan veia que, en aquella seva estada al planeta, no havia desitjat res més que allò: que subjectar-la entre els seus braços i prémer-la contra ell'.

No per salvar-la d'en Vegeta o per aixecar-se malferit d'enlloc. No per teletransportar-se o treure-la de polleguera. Ara que ja no hi havia possibilitat, veia que desitjava tornar enrere i simplement abraçar-la. 'Creuar els braços a la seva esquena sense més, apropar-la a ell i deixar que ella fes el mateix, que li repengés el cap al pit i pogués sentir la seva energia a través d'aquell gest'.

En certa manera tota la vida havia ignorat el poder d'una cosa així... però ara mateix quasi podia visualitzar aquella abraçada imaginària que no havia estat tal. 'Era agredolç pensar que, si tot anava bé, no podria esmenar l'error en dècades'.

Si és que ella arribava a conservar el cos en morir...

Va sospirar fixant-se en com el Son Gohan continuava en posició zen a l'espera que aquell Déu del passat acabés tot aquell procés de desbloqueig del poder... com havia dit que faria.

El seu fill reiterava aleshores el seu cansament ja repetit pel tipus d'exercici que practicaven.

– Ro Kaitoxin – va decidir-se a tornar a parlar – Diu que he de tenir paciència, però vol dir que no fa estona que han passat les 20 hores?

El Déu va quedar-se'l mirant:

– Sí – va reconèixer atabalat de sobte – Vols dir que ja és l'hora? Sí, potser ja podem plegar. Però pensa que si encara no han passat les 20 hores que s'han d'esperar, potser no hauràs alliberat totes les teves habilitats ocultes.

El passotisme de l'home l'havia encès del tot.

– N'estic tip de tantes ximpleries! – S'havia alçat quasi sense pensar, desplegant de cop i volta tota una gran energia que havia fet tremolar el planeta dels Déus – Com vol que derroti el Bu amb aquesta comèdia de procés... –. De sobte s'adonava que alguna cosa passava. I no s'ho acabava de creure. – Què passa?! Aquesta energia que noto dins és meva de debò?

Ni tan sols s'havia convertit en supersaiyajin. 'Però el seu estat actual era molt superior ja a qualsevol situació interior en què s'hagués trobat en el passat'.

– Va. Falta una mica – va mirar-lo impassible el Déu, encara amb el còmic com a lleuger divertimento entre els seus peus – Seu i calla. Si fas un moviment en fals pots engegar a rodar tot el que has aconseguit.

– Sí – va dubtar llavors el noi, tornant a ser el nano tallat d'abans – Sí. Perdó. Sembla mentida – va mirar-lo tornant-se a concentrar – Gràcies.

– Extraordinari. No m'ho puc creure – Estava aleshores gratament sorprès en Goku – No feia catúfols.

– És clar que no! – va somriure amb evidència en Kaitoxin, molt segur tot i dubtar al final – Pensa que és el meu avantpassat... de fa quinze generacions.

– O sigui que quan parlava d'habilitats, es referia al poder que hi ha amagat dins de cadascú – va deduir a la fi en Son Goku – Caram, caram. Si que té poder amagat en Son Gohan a dintre seu. – va quedar-se'l mirant per exclamar-se després: – Que bé, el meu fill és un guerrer fora de sèrie!

'N'estava completament orgullós'.

No podia percebre les energies que encara provenien de la Terra, excepte la fortíssima d'en Bu, però després de tanta estona... 'Amb el monstre havent-se retransformat abans... en Goku temia que, d'entre els seus, ja hi haguessin les primeres baixes llavors'.

El procés d'en Gohan, tot i haver resultat extraordinàriament eficient, continuava en marxa en aquells moments...

.

– Cor Petit...

La Nasu va mirar enlaire després d'haver vist com el petit Goten es repenjava quasi a l'exterior de la barana superior, desitjós de tirar-se sobre en Bu. 'Alguna cosa li ho havia impedit'.

Hauria d'haver estat dur veure morir la seva mare, de totes maneres.

En Cor Petit havia obert els ulls amb tota l'alarma del món, de fet, en comprovar que definitivament aquella humana semblava haver-se begut l'enteniment. 'Però aturar el nen, tot i així, li havia impossibilitat reaccionar més que amb una sorda queixa cap a la decisió de la dona'. Si almenys s'hagués escoltat la Nasu...

Aleshores li tocava calmar en Goten... i impedir que cometés una bogeria abans d'hora.

– Et mataré animal! – va cridar amb els ulls plorosos el nen – Te'n recordaràs... – va avançar fins i tot en direcció a saltar de dalt a baix, abans és clar que en Cor Petit intentés fer-lo reaccionar definitivament.

– Atura't, Son Goten! Què vols engegar-ho tot a rodar?

– En Bu ha mort la meva mare. – va queixar-se desolat a l'instant. 'Per què el namekià feia com si res hagués passat?'. Aquell monstre s'havia carregat el seu germà gran i després la seva mare. – Que no ho veus?

– Son Goten... – En Trunks va mencionar dubtós el nom del seu amic, encara que no sabia ni tan sols què dir.

– Escolta'm – va insistir el namekià – Podem ressuscitar la teva mare amb el poder de les Boles de Drac. Però amb el poder que teniu ara no el venceràs. Heu d'entrenar de valent, us heu de preparar... Dedicar-vos amb cos i ànima a l'entrenament durant el poc temps que us queda...

La Reiya, amb en Popo i en Dende al voltant, s'ho miraven en silenci.

'Tan en silenci com havien estat els altres al pis de baix'.

Els nens van accedir a entrar a la Sala de l'Esperit del Temps d'immediat.

– Som-hi! Som-hi, Son Goten! Ens hem d'entrenar al màxim per poder destruir el Bu d'una vegada – va animar a en Goten el seu amic.

El fill petit d'en Goku estava disposat a aconseguir-ho. 'Ja no ho sentia com una broma ni com un joc... sinó com la revenja que havia de portar a terme després que el mateix monstre rosat hagués matat el seu germà i la seva mare'.

Ells havien estat tota la família que havia tingut en els seus quasi set anys de vida. I enmig de la ràbia, amb prou feines podia entendre que efectivament després tindrien unes Boles de Drac per tornar-los a la vida. 'L'únic que hagués volgut en aquell moment hagués estat fer-ho pagar a en Bu... tot plegat'. – Ja ho veurà!

Va tancar els punys.

Continuava sent, tot i així, massa nen – però – per no cedir a les menys presses d'en Trunks en entrar dins l'habitació.

– No cal que corris tant, eh? – Li havia dit un calmat Brief en ser a la sala minuts després – Diuen que un any a la sala és només un dia fora... Tenim temps!

'Ell havia volgut entrenar, malgrat tot'.

– D'acord, d'acord... Espera'm... – Havia cedit el pèl-lila finalment – Però aquí només hi ha aigua i farinetes! No han omplert la nevera! Com s'ho deu haver fet la Reiya...?! – va fer espetegar la llengua amb molèstia mentre, no obstant, s'afegia a l'exercici.

'Ja s'ho farien d'una manera o altra'. Amb només una hora de fora, haurien entrenat quinze dies.

A l'exterior en Cor Petit havia descendit ja al pis inferior, a l'alçada de la plataforma celestial, només per trobar-se allà – just a l'entrada de Palau i sense ullar un monstre Bu a l'espera – la mirada preocupada de la Nasu. 'Es preguntava si podia haver-hi fet més... si en Goten es preguntaria per què havia deixat anar la seva mare... podia haver-la arrossegat a lloc segur fàcilment...'.

– Així com ho veus...? – En Cor Petit va observar la Nasu apropar-se, amb la idea de parlar-hi. 'Només els quedava esperar'. – Com ho fareu per allunyar-lo d'aquí?

'Sabia que es referia a en Dende i en què passaria si tot es complicava'. I la Nasu no tenia encara una resposta concreta per aquella pregunta.

Ara mateix era un perill latent que el monstre els detectés d'improvist en qualsevol moviment en fals. Però estava segura que arribaria el seu moment. 'L'instant per fer el que l'hi corresponia'. L'únic amb què potser podia col·laborar en tota aquella amenaça que ara requeia sobre el món. La Reiya se sentia mil vegades igual que ella. 'El sentiment de la seva filla no li passava desapercebut'.

Va entretancar els ulls, mirant la resta de la colla que eren ara a uns metres de distància i que pretenien passar-se els nervis tornant a jugar a cartes. En Gyumao i en Iamxa continuaven pensatius... i més allunyats, tot i així.

– El millor és esperar a què s'enfronti amb els nanos – va raonar la Nasu – Llavors hi haurà el suficient caos per poder marxar...

– Si és que a aquelles alçades ha deixat algú amb vida – va murmurar el namekià, mirant-la. – I a més – va protestar – Us costarà convèncer-ne l'interessat, si és que espereu que es refugiï sol on sigui d'allà baix. En Dende, no és dels que fuig... Per molt que hagi accedit a escoltar-vos fins ara, algú haurà de tibar-lo endavant quan sigui el moment.

– No he dit que hagués de fer-ho sol – va respondre'l aleshores la Nasu, sospirant – Només t'he dit que tinc la ferma convicció de quedar-me i ajudar-vos en el que sigui fins al final...

En Cor Petit creia haver-se perdut alguna cosa enmig de tot aquell raonament.

– Però... aleshores?

Ella va mig somriure, baixant la veu per assegurar-se que ningú més l'escoltava.

– No sé encara com m'ho faré, però vull que la Reiya l'acompanyi. I necessitaríem el radar, per si hi ha un miracle...

– Destruirà el planeta abans que puguin refugiar-se enlloc – va ser sec i realista el namekià, a la fi.

– Ho sé. – va assentir la Nasu – Però ningú podrà dir que no ho hem intentat... – va intentar suavitzar l'expressió facial llavors. Passant una mà per l'avantbraç d'en Cor Petit en una mena de carícia, necessitada i del tot volguda. El mateix Cor Petit va intentar aleshores no rondinar per la sensació suau que l'aclaparava. 'Gairebé podia tancar els ulls i recordar moments molt menys tensos i en què semblava que aquella mena d'unió que tenien era ja una rutina tranquil·litzadora per a molts i molts anys'. – No m'agradaria pensar que no ho hem intentat...

Estava convençuda que, com a mínim, respecte a en Dende i les Boles de Drac farien el millor... encara que el millor hagués de tenir – al final – les mateixes conseqüències que res. 'Si els nens vencien, si s'obrava el miracle, sí que serviria haver mantingut amb vida el Déu, però'. Podrien recuperar el molt que haguessin perdut fins a la victòria.

En Cor Petit també va forçar el somriure amb dubtes. I a continuació va traure's el radar d'algun lloc dels pantalons, donant-li a ella. – Té...

– Gràcies – va sospesar-lo la Nasu de seguida, abans de posar-se'l a l'alçada de la pròpia cintura, entre la pell i els shorts. – És una pega que haguem d'esperar quatre mesos per convocar en Shenron de nou, quatre mesos per davant que no tenim ni tindrem... Si tinguéssim la possibilitat de fer tornar en Gohan ara...

– Creus que se'n sortiria? Si no va poder la primera vegada...

– Però és fill d'en Son Goku... Alguna cosa se'ns ocorreria – va riure agredolçament ella. 'Potser ni tan sols havia volgut fer aquella referència tan directa i confiada al guerrer'. L'atabalava encara el pensar-hi o assumir que no podia fer-hi res més que bufar i, en el fons, sentir-se molesta per la seva marxa i les seves decisions...

O probablement hi estava enfadada, pel sol fet d'haver-ho canviat tot amb la seva sola presència inoportuna, tants anys després. 'Perquè... ell havia canviat, no una, sinó moltes coses, oi?'. No podia ofegar més que els retrets, mentre intentava centrar-se en el present.

– ¿I creus... – va preguntar en Cor Petit francament interessat en la seva resposta – Creus que la Reiya accedirà a marxar... a acompanyar en Dende en una eventual i segurament poc reeixida fugida... si tu no hi vas?

– Li explicaré que no queda més remei, Cor Petit. – va sospirar – No confies en el meu poder de convicció?

'No podia més que intentar millorar el to'.

– No confio en què ella renunciï a la seva tossuderia... I parlant de fills – va fer mig en lleugera broma el namekià, en veu baixa i agafant-li ara la mà pel dors... per subjectar-la: – Ella és filla teva...

La princesa saiyan va entretancar l'expressió dels ulls abans de notar-ne la ironia... 'Allò li recordava altres temps... una època en què, burxar-se entre si, havia estat normal per ells'.

Probablement havien estat temps millors.

– Ja ho veurem... no?! Qui sap... – va acabar acceptant la Nasu – ... potser aconsegueixo que em faci cas. Després de sortir de la sala sembla haver entès que es pot ajudar sense ser a primera fila... Ella mateixa ho va dir. Sóc conscient que no li és fàcil d'assumir...

– Ella voldria formar part de la fusió o poder almenys intentar enfrontar-s'hi. És el que et dic.

Van somriure's. I no van arribar a parlar d'en Popo, que els mirava pensatiu des de dalt d'unes escales d'accés al pis superior, perquè algú va interrompre'ls llavors.

– Escolteu...

Van notar que era la veu de la Vídel, que se'ls hi dirigia de cop i volta.

– En Bu coneix el meu pare... – Era una pregunta raonable que s'havia fet des que el monstre havia aparegut allà i el namekià ho havia mencionat abans – Com pot ser? No ho entenc...

– Ara t'ho explico – va girar-se ell, amb la noia ja darrere seu – El senyor Satan és la única persona que va ser capaç d'entendre's amb el monstre Bu. Quan nosaltres intentàvem derrotar-lo per força, el senyor Satan es va espavilar d'alguna manera i hi va fer una mica d'amistat. Devia tenir plans propis...

L'amiga d'en Son Gohan, amb absoluta cara d'interrogant, ni s'ho podia creure.

– El fet que en Bu hagi mort tots els terrícoles excepte el senyor Satan és una prova que, tot i que és un exterminador, guarda a la ment el record d'en Satan... Segur que no és tan fort com nosaltres, però el teu pare pot dur amb orgull el títol de Campió del Món.

– El meu pare...?

'Era potser difícil de creure'. Sobretot després d'haver comprès que no havia estat el seu progenitor, l'heroi que s'havia desfet d'en Cèl·lula set anys enrere.

En Cor Petit i la Nasu van observar-se un instant més, mentre la noia jove es feia ara a la idea del paper que tenia el seu pare en tot aquell enrenou. 'Continuava convençuda, molt en el fons, que en Gohan no podia ser mort... Encara que després de les darreres accions terribles d'en Bu, allò no semblava més que un somni'.

Deia haver matat a tots els habitants del planeta... excepte al seu progenitor. 'Què estrany era tot plegat'.

– No servirà de res que moris – En Cor Petit ja no es referia a la Vídel, havent donat per tancada la fugaç conversa ja passada... per tornar a l'inici de tot. 'La saiyan i el fet que no acabés de cedir a mantenir-se allunyada de l'acció el tenien preocupat'. – No abans d'hora o en va, Nasu... – va insistir així amb la mateixa idea al cap. – Mentre hi hagi esperança, i els nanos siguin vius, ningú més s'ha d'arriscar.

– Cor Petit! – va queixar-se la Nasu en resposta, sabent perfectament per on anava ell de nou. – Si us plau... ja ho sé. No sóc una criatura!

De totes maneres no va fer-lo callar.

– Per molt que es compliqui tot, quan arribi l'hora, no corris més perills del compte... –Ja podia ella pregar-li un punt i final en el discurs amb la mirada, o suplicar amb el gest, però ell no anava a cedir en absolut – Només dic això...

– Ja... – va assentir finalment la saiyan – Tot i que... arriscar-se abans... o després... ¿Realment importa? – Va qüestionar-se. Contraatacant-lo ara amb l'emoció de desànim vibrant-li al pit. 'Sabia (potser no tant en el fons) que fes o no fes res, tampoc hi havia res a aconseguir'. I allò la feia ser menys optimista del que havia aparentat la major part del temps. – Si els nois no se'n surten, la resta ho tenim tot perdut igualment...

– Però mentre els nanos visquin sí que hi haurà esperança. No ens podem permetre perdre en Dende abans. En això teniu raó. I no et vull perdre a tu tampoc...

Ella va intentar contenir la pròpia riallada, que li sorgia molt de dins, de les entranyes, quasi a traïció. 'Aquella conversa era estúpida des del principi, si tenien en compte que havia de passar un miracle per sobreviure'. Sobretot ara que davant tenien un monstre Bu diferent, amb un cos més preparat per a la lluita i molt més fort en si.

– Perdre'm? Abans ens haurem perdut tots plegats. Això s'acaba... – va mirar de reüll el monstre que continuava assegut on l'havien deixat. 'No havia volgut sonar tan parca en paraules i recursos com, de fet, havia aparentat'.

– Doncs, per tenir clar que en Dende s'ha d'ocultar, sí que anem bé sí... – va fer irònic el namekià llavors. En el fons la manera de parlar d'ella, d'expressar-se amb escepticisme però de forma directa, sempre li havia causat aquella mena de sentiment que el feia reaccionar (una vegada més!) entre divertit i exasperat. – Tot i així, fes-me cas i no acabis com...

– Com la Xixi – va concloure ella la frase.

– Sí. Per si les mosques. Com dius tu, quan parles d'intentar mantenir les Boles de Drac actives fins al final, malgrat que els nanos no se'n surtin – va fer un lleuger gest d'evidència.

– Per si les mosques... – va autocitar-se ella de nou aleshores, amb un aire de sobte desanimat que no havia tingut abans. 'Repetir-s'ho li recordava el molt il·lusa que s'esforçava en ser... encara que fos només pel bé de la seva filla'. Per fer-li costat. – Ja... Per si les mosques. Això m'he repetit ja vàries vegades. Per si el monstre Bu es dedica a què? A jugar amb pols i terra? Perquè és l'únic que queda allà baix ara mateix... juntament amb ciutats abandonades i tecnologia en desús de fa hores. En quatre mesos no hi haurà planeta – va sospirar la Nasu altri cop – Ja ho sé, Cor Petit. Ja sé que salvar en Dende és una esperança absurda si els nanos no guanyen, però és l'únic que ha aconseguit animar una mica la Reiya de totes maneres...

'En Cor Petit va somriure de costat, una vegada més'.

– Per això la vols enviar amb en Dende, doncs? Això és tot, o part important, de fet. Ho fas perquè senti que està intentant salvar-nos, que està fent alguna cosa important... encara que sigui la última...

– Jo a ella no li ho diria així.

– No li estic dient a ella.

Van callar. Amb certa complicitat, però també amb resignat acord. 'Al cap i a la fi, en un moment tan crític, era de les poques coses que podien fer'. No tindrien tant temps com creien. 'Tot i saber que no serien quatre mesos, sinó hores el que molt probablement quedava al planeta'.

Un silenci després tot tornava a regirar-se abruptament.

– Prou! – va cridar en Bu alçant-se de cop i volta. Retrocedint un pas enrere, ambdós van veure com enviava el rellotge de sorra a campistraus, mentre amb un mateix atac destruïa part de l'ala sud de la plataforma.

La Vídel també se'l mirava aterrada, just abans d'intentar reaccionar.

– Què? – La primera reacció d'en Cor Petit va ser la de posar-se davant de la Nasu i la jove Satan, malgrat aquestes s'haguessin posat en guàrdia a l'instant. 'Aquelles dones no coneixien la por?'. – Espera't – va dirigir-se al monstre amb els punys tancats i suant del propi horror – Encara no han passat ni trenta minuts... Espera't una mica més...

El següent que van notar va ser tot el terra vibrant i un gran forat molt a prop dels seus peus. 'En Bu no els havia disparat però sí amenaçat'.

I el rebombori havia alertat ja tots els que eren dins del Palau.

– No – Assegurava en Bu – No em vull esperar més. Lluitaré – cridava, a més – Sortiu! Us mataré!

En Cor Petit sabia que ja no li quedava més remei.

Va mirar la Nasu mortalment seriós en girar-se. Tot i continuar parlant a en Bu en aquell moment. – Entesos. Segueix-me.

– Però...

La saiyan no ho entenia i el namekià, ara mateix, tampoc tenia molt marge per explicar-li-ho. Va clavar-hi la ullada per comunicar-se a través de telepatia.

'– Potser no caldrà que ningú marxi del Palau... Hi ha una altra manera de neutralitzar en Bu'. La germana d'en Vegeta no havia acabat de captar com. Però el somriure d'en Cor Petit li havia indicat que aquella no seria precisament la millor idea del món.

El namekià li havia demanat que no cometés cap bestiesa i allò hauria d'incloure'l a ell... Ell tampoc n'havia de cometre cap. Per què feia cara d'anar-ne a cometre precisament una? La més absurda de totes les bestieses.

'– El duré a la Sala de l'Esperit del Temps. Així no serà el planeta el que correrà perill'. Va inquietar-se per la seguretat amb què sonava la veu d'en Cor Petit al seu cap.

I si alguna cosa anava malament?. I si es quedaven tancats allà dins?.

No feia falta conèixer-lo gaire per saber que, després del que havia dit i del gest que havia posat, era precisament allò el que li rondava pel cap a en Cor Petit... i que no ho veia precisament com a un dels inconvenients de l'habitació.

'– Saps? Les coses no haurien d'haver canviat... però si ho han fet ja. O si no puc tornar... que és pràcticament el mateix... us trobaré a faltar –'.

No tenia motius per acomiadar-se'n. O sí?

La princesa saiyan va veure'l marxar, sense saber què dir o què respondre, ni mentalment ni de paraula, mentre en Bu caminava al costat del namekià i ambdós anaven endins, passant pel costat de tots i cadascun dels seus amics, sense ni tan sols immutar-se per donar-los cap explicació o resoldre'ls cap pregunta.

En Krilín s'acabava de fer la mateixa pregunta que ella en quant l'havia vist entrar per la porta. – Voldrà que lluitin a la Sala de l'Esperit del Temps. Per què vol que lluitin allà?

– Perquè... – va respondre'ls sorprenentment en Dende, ja entre ells. El Déu, vingut del pis de dalt, no s'havia atrevit a dir gaire res fins llavors. 'Encara es preguntava, com a Déu, quin havia de ser el seu paper en tot allò'. – Perquè si en Trunks i en Goten perdessin, destruint les portes d'entrada i de sortida de la sala, hi podríem deixar en Bu tancat per sempre. No podria sortir perquè estaria en una altra dimensió.

– Però... llavors... – va dubtar la Bulma, agafant en Follet Tortuga de costat, espantat i desprevingut – Què els passaria a en Trunks i a en Goten, eh?!

L'ancià, que també havia estat a punt d'intervenir, va dubtar.

I va ser en Dende qui ho va aclarir, mortalment seriós: – Res. Encara que els matés podrien ressuscitar després amb en Shenron.

– Mmm... – va mirar-lo en Follet Tortuga finalment. – Així doncs és un bon pla...

'D'aquella manera no havien de fer res més que esperar, ja no calia preocupar-se per si marxar amb en Dende de la torre o no, era només un brindis al sol o quelcom de l'estil'.

Només hi havia una cosa, de fet, que no agradava a la Nasu i era que, possiblement, tot no fos tan brillant com pretenien ara. 'Encara que en Shenron els ressuscités, ho faria dins la sala...'. En Goten, en Trunks i en Cor Petit s'hi quedarien atrapats...

Clar que sempre havien trobat la manera de resoldre aquell tipus d'inconveniències... com traslladar-ne el cos i les ànimes abans que tornar-los la vida... però de totes maneres alguna cosa feia que encara tingués un inquietant mal pressentiment.

I era una altra dimensió... Ni tan sols sabien si el drac podia fer tal cosa.

En Iamxa, que havia estat molt callat fins feia res, va parlar en aquell instant: – Us hi heu fixat? Fan molta volta, per anar-hi, no?

– Ho fa per guanyar una mica més de temps... – va deduir d'immediat en Krilín aquest cop – El temps és or... sobretot perquè cada minut que estan allà dins és una oportunitat molt més gran pels nanos...

L'encertaven de ple.

En Cor Petit li havia fet donar, al monstre, voltes i voltes per la torre abans d'arribar a lloc. Els nens no estarien preparats per les normes de la sala, no podia pas avisar-los a l'avançada. 'Era impossible comunicar-se amb l'interior des de fora... o això havien dit una vegada'.

Va decidir, d'aquesta manera, dir-los-hi a corre-cuita en el moment que obria la porta. 'Comunicant-s'hi mentalment i no sense presses'. I aviat va notar-los saltar trasbalsats del lloc on descansaven, després (aquest cop sí) de molt entrenament.

Mig desvestits, van posar-se les robes d'una revolada... i mentre en Cor Petit observava com en Bu es mirava la sala de dalt a baix, els nens van aparèixer tot entrebancant-se des d'un dels costats de la única construcció de l'habitació i anant cap endavant.

Havien parlat molt de com seria el moment de venjar la Xixi, en Vegeta i en Son Gohan. Així que estaven preparats, havien assajat la fusió en múltiples cops... i ara l'únic inconvenient és que havien d'esperar encara uns minuts perquè passés la mitja hora de rigor per tornar-se a convertir en un de sol.

En tot aquell temps dins l'habitació havien rumiat trucs i, en Trunks, havia proposat fins i tot mantenir emoció al combat de bon principi. 'No anaven a mostrar tot el que podien fer i tot el que havien millorat, no de primeres'.

– Són aquests?

'En Cor Petit només podia pregar perquè es produís el miracle'.

– Ell serà l'únic que veurà l'espectacle? – va queixar-se en Trunks de la sola presència del namekià – Quina decepció.

Esperaven a tothom. I amb el propòsit de brillar fins i tot havien assajat una presentació.

El namekià que els observava, de totes maneres, amb prou feines podia entendre res.

Per què no es fusionaven un cop convertits en superguerrer?.

El monstre havia arribat a colpejar-los perquè s'havien entretingut en la ridícula presentació d'una fusió que semblaven prendre's com tot un xou. I ara que, a la fi, podien fusionar-se, només perquè en Bu accedia a esperar, ni tan sols ho feien al màxim de les seves possibilitats.

'Almenys els moviments fets com a base de la fusió havien estat perfectes'.

Els cops anaven a més, i tot i que en Cor Petit s'havia cregut – de seguida i passat l'espant inicial – el miratge de pensar que en Gotrunks portava avantatge al monstre... Després d'una estona, no les tenia totes. Encara que veiés millores importants en el resultat de la fusió dels nens.

En Gotrunks estava molt segur de si mateix. 'Els quedava confiar-hi'.

– Allò d'abans no anava de debò... Les meves habilitats no són només aquestes – va cridar enriolat el guerrer resultant de la fusió de dos mig saiyans – És clar que no! Ara veuràs què passa quan lluito de totes, totes... Bu!

'Potser sí que la cosa es posava interessant a la fi'. O certament preocupant.

Blocatge de força, pastís de magnum, gran guitza especial, crema d'ultra míssils... Una altra cosa no, però les tècniques d'en Gotrunks tenien uns noms ben peculiars.

'En aquella estranya sala no s'hi podia viure amb més d'un company, ja que aquesta estava equipada per acollir exactament dues persones durant dies, malgrat s'hi pogués entrar lliurement, sense romandre-hi un llarg període, com havien fet ara'. De totes maneres en Cor Petit va plantejar-se seriosament l'error de no haver-los supervisat.

Eren més forts. Però s'havien preparat suficient?

Quatre cops ben donats després, el guerrer arrogant que sortia d'aquella fusió entre nens per fi s'havia enfadat.

– Oh! No sabia que es podien convertir en superguerrers un cop havent-se fusionat – va elogiar en Cor Petit en la distància – És genial!

I ho hagués estat si no s'ho continuessin prenent, tot i així, com a només un joc...

'Què n'havia estat de la ràbia d'en Goten?'. La fusió i potser el caràcter dominant d'en Trunks, l'havien neutralitzat.

.

.

La Nasu havia observat en Cor Petit endinsar-se més i més d'entre els passadissos del subterrani d'aquella torre, un indret amb espai de sobres ubicat sota els peus de la plataforma semiesfèrica. Encara se sentia inquieta per les seves darreres paraules. 'Per tot el que podia passar'.

¿Significava que se n'acomiadava, perquè sabia que podia quedar atrapat en aquell món paral·lel?. Li hagués agradat almenys parlar-hi tan sincerament com en el passat, tant com havien fet abans de complicar-ho amb la convivència i les mostres d'afecte.

'Si calia sacrificar-se volia estar amb el namekià, sacrificar-se junts i passar-ho plegats tal i com havien fet amb tot des de feia set anys'. Podia ser que el context hagués donat a entendre a en Cor Petit que o bé l'havia perdut... o bé ja no seria més la mateixa, però no era el que la Nasu volia pensar de si mateixa.

'Ni tan sols tenint totes les evidències dels seus sentiments davant mateix del seu nas'. Mirava la Reiya, ja allà davant, expectant i esperant que passés alguna cosa, exactament com els altres... I no podia parar de pensar en el molt que havia fet – o no fet – per no explicar-li tota la veritat. 'Potser no era allò el que s'esperava d'una mare, potser no era just que tot s'acabés sense que la seva filla sabés els per quès del seu origen'. Era dolorós i paradoxal, per a la Nasu, haver-ho de pensar ara... Ara que ja no hi havia mode de canviar-ho.

I no era cap consol endevinar que, si tot s'acabava, potser tornarien a veure en Son Goku aviat. De fet no tenien cap seguretat de conservar el cos o trobar-se'l de primeres. 'A saber on devia parar'.

¿Seguiria els esdeveniments de la Terra o de veritat creia que ja no l'incumbien en absolut?. La Nasu preferia donar per bona la primera opció... encara que, d'haver estat tan saiyajin com a ella li havien ensenyat que podia ser la seva raça, hagués estat la segona des d'un bon principi... I no era pas, o no era només, el caràcter saiyajin el que feia ser a en Son Goku tan refotudament distant quan s'ho proposava. Qui sap si era culpa seva... Ell sempre s'havia considerat un bon terrícola però ella i els altres guerrers, en Raditz primer i en Vegeta i en Nappa després, l'havien llançat de ple a la veritat.

A partir d'aquí, a mesura que fins i tot en Vegeta mostrava certes aptituds humanes... en Son Goku havia estat cada vegada més i més saiyajin. 'No era gens terrícola la decisió de no tornar'. No vist des del punt de vista d'aquells que s'havien quedat plorant-ne la mort.

És clar que a una princesa saiyan com ella li hauria de ser igual.

.

La Reiya es mantenia pensativa ara, a no gaires metres de la seva mare, alhora que rumiava en tot el que els altres havien arribat a parlar al seu voltant. 'No es volia ni imaginar què passaria si en Cor Petit realment es quedava allà tancat, i es burxava interiorment amb la cantarella que el que havia de fer ella, per ser veritablement servible, seria passar de tothom i entrar allà dins'. Potser només serviria per distreure el monstre o per decantar, amb la seva mort, la victòria cap als nens... Però era molt més del que estava fent ara mateix.

Sabia que, de saber-ho, la seva mare i en Cor Petit li dirien que no tenia edat per pensar així. 'Però al planeta podien quedar-li, estirant-ho molt, només un grapat d'hores de vida. Què calia fer? ¿Conformar-se amb què l'única manera de salvar la humanitat era deixar atrapats en aquella sala els nens i en Cor Petit?.

Ella no volia perdre en Cor Petit.

I intuïa que no seria pas tan fàcil ressuscitar-los. Si morien allà dins, ressuscitarien allà dins.

Va sospirar, observant com la resta ja passava llavors olímpicament de les cartes i els demés jocs terrícoles, i tots plegats es miraven la innocent Maron o bé es mantenien com absents, en algun lloc de l'edifici, uns aliens als altres per moments.

'Potser, malgrat els bons pronòstics d'en Dende, tots havien captat ja aquell petit inconvenient pel qual podia passar que en Trunks, en Cor Petit i en Son Goten es quedessin per sempre dins l'habitació'.

Feia estona que volia parlar amb algú. 'I aquell algú després d'un parell de petons i riallades dirigides a la seva filla, i d'una mirada evident d'encaterinament a l'A-18, acabava d'avançar sol cap a una de les sales de columnes de l'edifici. Just on havien tingut la Xixi dormint abans'. En Krilín només pretenia caminar amunt i avall, per passar-se els nervis i els mals auguris.

– Reiya! – va sorprendre's en veure entrar la nena a la cambra, ja sense cua saiyajin de feia estona i amb la roba molt més deteriorada del que l'havia tingut abans d'entrar al món paral·lel de la Sala de l'Esperit del Temps. 'Duia les cuetes altes i escabellades d'un principi i el mirava ara massa decididament per ser una nena'.

– Podem parlar?

– Digues...

– La mare és tossuda – va començar sense que l'amic d'en Goku sabés ben bé on volia anar a parar – una guerrera forta... però tossuda.

En Krilín va mig riure en sentir-la parlar amb tan absoluta claredat i amb l'atenció tan centrada en ell, encara que no acabava de saber on volia anar a parar.

El que anava a comentar el deixaria parat durant minuts.

– No sóc ximple, Krilín – va dir. I va continuar endavant: - En Dende m'ha deixat remenar des de sempre els seus pergamins procedents de Nàmek i m'ha explicat llargament, tantes vegades com he volgut, qualsevol ús o costum d'aquell seu planeta...

– Bé... – va dubtar el pare de la Maron, ja sense entendre-la. 'Estava totalment perdut'. On deuria voler anar a parar?.

L'home va posar-se una mà a la nuca, expectant. Mentre la nena aparentava decidida a deixar-ho anar del tot. 'A arribar ja al fons de la qüestió que l'ocupava'.

Hi havia estat pensant dins la sala, però sobretot mentre havien treballat l'ocultació de ki amb en Dende i arran de la quasi immolació de la Xixi. 'Aquella dona havia parlat prou clar a la seva mare, després de tot'.

– No vull que en Cor Petit es quedi atrapat allà dins – va començar per allò perquè creia que, encara que el seu interlocutor no hi pogués fer res, era important deixar-ho clar abans de tot. – És el meu pare...

– Ja...

– Vull dir... – va corregir-se ella, tornant a alterar un Krilín que per moments s'havia quedat tranquil. 'Per un instant havia tingut l'absurda idea de pensar que la menuda volia parlar-li de...'. No, era una bestiesa. – ... ja sé que els namekians no poden tenir fills, però...

– Rei... Rei... Reiya! – va saltar en Krilín endavant escoltant-la de sobte. 'Esperava ara que no anés a preguntar-li d'on venien els nens perquè podia morir-se de l'ensurt allà mateix'. – Serà millor que d'això en parlis amb... amb la teva mare. Mira ella et dirà millor que...

– No – va aturar-lo la menuda – Ho posava als llibres d'en Dende. Ells no poden reproduir-se amb altres races ni amb ells mateixos. I els seus costums marquen que sigui un cap assignat qui tingui fills, hi ha diversos clans a Nàmek, i el cap absolut té descendència a partir d'ous... Crec.

– Reiya...

– Estic bastant segura que no vaig nàixer d'un ou...

'Per Kami, era només una nena! On volia anar a parar?'. No es podia negar que el terrícola que tenia davant, en aquell moment, no estigués bastant espantat.

– La pròpia mare em va dir que m'havia tingut a... a la panxa... – va pensar en tot allò d'haver estat a l'habitació de l'esperit del temps quan només era una criatura al ventre de la seva mare. – Però vaja... que jo ja m'imaginava que era estrany això dels ous...

Ara mateix en Krilín tartamudejava. – Pe - pe - rò... Rei - ya.

– En Cor Petit és el meu pare... i a la vegada no l'és – va dubtar una mica del sentit de la frase, però en el fons la Reiya va pensar que tenia sentit dins el seu cap. – I a la vegada la mare... bé, la Bulma diu que es necessita un pare per tenir un fill...

– I a tu per què et diu aquestes coses la Bulma?

Ara, l'altra hora cap pelat, començava a estar bastant alterat.

– Perquè parlava d'aquell noi... d'en Trunks del futur. – La Reiya sabia que probablement en aquella conversa que evocava ara i que era de feia mesos, la Bulma ni tan sols havia volgut dir el que havia dit. No se n'havia ni adonat. 'Simplement havia estat comentant com de guapo era el seu fill en aquell temps... i alguna cosa sobre com d'orgullós n'havia estat en Vegeta al final...'. És clar que ho havia rematat amb quelcom sobre pares i mares que la Reiya no havia entès al seu moment, però del que després havia pogut formar-se una idea al cap. – Es queixava de l'oncle i va dir que com a mínim, suportar-lo li havia servit per tenir un fill així de guapo... Crec que no ho deia seriosament... Això de suportar a l'oncle, vull dir.

– No – va intentar riure en Krilín encara dubtós i escagarrinat d'on anava a parar tot plegat – És clar que no ho deia seriosament. La Bulma a vegades és així. Parla i parla – 'Bon un era ell per dir-ho quan ara mateix no sabia cap on anava tot i tampoc sabia callar'. – Sense sentit...

– Però la mare també devia necessitar algú... – La Reiya se'l mirava com esperant que realment l'adult digués alguna cosa. ¿Què podia dir?.

– Jo no...

– Com es fan els nens? – En Krilín va tancar els ulls d'immediat en escoltar-la llançar-se així endavant. 'Bé, potser era la manera de no haver de parlar de res més'. Era normal que la nena volgués saber allò i no s'atrevís a demanar-ho a en Cor Petit... 'Però, per què no li demanava a la Nasu?', va rondinar per dins.

– Doncs... Hi ha una flor que... no sé com dir-t'ho, però després ve l'abella i...

– En Son Goku és el meu pare?

– Què!? – L'home va sentir-se caure de cul en escoltar-la. 'No li estava explicant com naixien els nens?'. Per què dimonis canviava de tema? – No escolta, jo...

– Ell li va salvar la vida al Gran Torneig d'Arts Marcials... – va començar a parlar de seguit – I ella està molt enfadada amb ell.

En Krilín finalment va asseure's en una cadira de la vora tot i que no va saber exactament com afrontar aquella bomba de rellotgeria que, sense proposar-s'ho, tenia a les mans.

– Hauries de parlar amb la teva mare...

– Ja... Però la mare d'en Son Gohan i en Goten va dir-li roba - marits... i meuca. Què vol dir meuca?. I... un marit, és un home? És el que ajuda a fer un fill? Com?

La cosa empitjorava per moments...

– Escolta, Reiya. La Xixi estava molt enfadada, no deia res d'això seriosament...

'El seu tarannà saiyajin la feia potser més madura, més oberta a comprendre coses... també perquè la Nasu s'havia esforçat en què la seva filla fos així, permeable a nous coneixements i aprenentatges, però encara hi havia coses i significats que no entenia'. Ni havia de comprendre-ho fins molt més endavant...

Pel seu bé.

Estava segur que al parell de nens de dins la sala els hauria costat molt més d'entendre tot allò, i tot i així no podia fer més que demanar-li que aquelles preguntés les fes a la Nasu. 'Ell no podia dir-li res'.

– Ho és o no?

– Qui?

– En Son Goku. El meu pare...

– Mira – va decidir parlar a la fi, alçant les espatlles i posant-se dret per imposar-li més respecte. Volent aparentar l'adult que, de fet, era... davant la menuda. – Jo no... jo no vull morir jove, saps? La teva mare em mataria si et responc...

– Això és un sí?

– Reiya, si us plau – va pregar acostant-se sigil·losament a la porta, per marxar-ne si feia falta deixant-la amb la paraula a boca – No m'ho facis això...

– D'acord... – va assentir però la petita saiyan. – D'acord... Només era una pregunta... tampoc és tan important, no? La resposta, vull dir – va posar cara d'evidència – És ... com... nosequè d'una flor que has dit... No sembla important tampoc. Potser la mare li va demanar que l'ajudés, no? A posar-me a la panxa. No és tan terrible... En Cor Petit és qui viu amb nosaltres!

'Tan de bo fos tan fàcil, tan senzill com en la ment d'una criatura'. Malgrat el to adult, i la preocupació pels combats i per treure l'entrellat de les coses que no entenia, en Krilín no deixava de veure-hi una nena encara.

Si li havia semblat gran en algun moment, ara com a mínim s'havia fet un embolic amb una cosa que, en efecte, no tenia ni per què saber... 'No ho havia de saber!'. No deixava de ser canalla... 'Canalla poderosa i amb aptituds per fer i guanyar una guerra – no amb en Bu davant, és clar – però canalla al cap i a la fi'.

– Va! – va intentar treure d'allà llavors a la menuda que quasi, o així se sentia, l'havia interrogat. – Serà millor que ens esperem amb els altres. És una murga que aquí no es pugui notar l'energia que flueix allà dins, eh?

– Sí, sí – va assentir la Reiya en resposta, en aquell moment sense massa aptitud de resposta.

L'amic d'en Goku simplement va deixar-la avançar primer enfora. Resignat. 'Havia estat convençut, tots ho estaven, que era prou innocent com per no lligar caps. Creia que les paraules dites en d'altres ocasions, sobre el tema i per part de la xica, eren indicatius d'això mateix... no fragments de calma abans de la gran tempesta. ¿Com imaginar que, a banda de considerar pare al namekià, ella mateixa tenia però altres idees al cap?'.

.

.

En entrar el monstre a la cambra, els nens s'havien fusionat partint del seu estat normal i havien atacat en Majin Bu amb una gran quantitat de tècniques. Aquestes, però, no havien estat ni eren més que cops normals amb noms. Potser per això el namekià adult dubtava tant. 'Per en Cor Petit, havia estat primer confús i després desolador que les coses no milloressin ni tan sols amb la transformació dels nens en supersaiyajin'.

Encara transformat, de fet, en Gotrunks semblava no poder destruir a en Bu. No ho havia pogut fer ni amb el seu atac més peculiar: el dels fantasmes kamikazes que creava de la seva pròpia energia.

El mortal atac kamikaze havia deixat d'entrada amb un pam de nas a en Cor Petit, que no havia vist una tècnica així mai abans, però en canvi – un cop utilitzada amb diversos fantasmes capaços d'explotar contra en Bu – no aparentava funcionar. No gens, perquè per fantasmes que creés en Gotrunks, i per molt que busquessin el monstre per explotar en contacte amb la seva pell, aquest aconseguia regenerar-se, una vegada i una altra.

L'actitud dels fantasmes, quasi tan xulesca i punyent com la dels nens, no havia ajudat a què en Bu fos eliminat definitivament. Era massa veure com discutien en rotllana en Gotrunks i els fantasmes, que no es podien tocar entre ells o implosionaven... 'Es posaven a parlar tots plegats, és clar, abans de dedicar plens esforços al monstre que també se'n feia creus'.

El producte de la fusió entre en Trunks i en Goten tenia aleshores una tècnica més poderosa per provar, però preferia fer patir una mica en Cor Petit. I desconeixia malauradament els efectes que aquell gest trapella podia causar.

– Ostres – va fingir teatralment – Ja no em queden forces per a res més. S'ha acabat tot... això és la fi del món!

Ho havia deixat anar, així, sense manies... malgrat que havia deixat que en Bu l'ataqués a continuació, i que en certa manera ja es posava en guàrdia just ara... 'Tot i els indicis que podia estar exagerant, el namekià – en aquell cas – havia estat més ràpid i més pràctic'.

'Acabava de destruir la porta de la sala'.

Se suposava que, per ells, tot havia d'estar acabat... i pel monstre també.

Estaven completament aïllats i perduts.

.

.

– Així què, mare? – va fer la Reiya, després de la conversa amb en Krilín, disposada a deixar aparcat el tema fins que ambdues estiguessin soles. De totes maneres estava també interessada en una altra cosa ara mateix. 'Va notar-se el bultet dins les malles on havia guardat el penjoll que abans, en portar faldilla, duia de cinturó, i va llançar-li a la seva mare amb un somriure'. Ni tan sols sabia que el tema que volia preguntar alguna estona i el collaret estiguessin tan estretament lligats. – Me'l guardes i entrenem una mica?

– Ara, vols entrenar? – La Nasu va mirar-la com si no hagués de tenir remei, observant després el penjoll amb sentiments contradictoris. 'Encara que va pensar que, en certa manera, fer quatre exercicis per allà fora mentre el destí del món, dels nens i d'en Cor Petit es jugava en aquella altra sala, podia ser fins i tot relaxant'. – Aquí?

– A l'exterior! – va riure la nena sabent que l'únic que estava fent la seva mare era fer-se la difícil – Vaa!

'Era aquella l'actitud que feia que la Reiya, amb prou força o no, sempre es pogués identificar com una bona saiyajin'.

La majoria dels altres, avorrits de l'espera i preocupats, van decidir observar-les mentre, efectivament i sense demores, es posaven en guàrdia i intentaven començar a atacar-se suaument, sense més ànim que el de practicar moviments i anar pujant d'intensitat, segons l'estona que tinguessin disponible, a partir d'aquí.

Van batallar, en efecte, força bé. Un cop per aquí i dos per allà. La Nasu li donava peixet a la seva filla, però aquesta tampoc afluixava per ser presa seriosament per una progenitora que sabia a molta distància d'ella.

La Nasu va moure's endavant, amb una cossa i un munt de cops de puny lleugers – però no supersònics – que no van arribar a tocar la nena. I va observar amb interès com els gairebé quinze dies que la Reiya havia passat dins la sala, l'havien fet millorar en agilitat i dinamisme en els atacs. 'Corria més i s'ho pensava menys'. Era genial.

Hauria estat genial al seu planeta d'origen o, fins i tot, quan en Son Goku era petit en aquell món anomenat Terra... ho hauria estat, si a hores d'ara tots plegats no haguessin començat a batallar en xifres i nivells impossibles. 'Hauria esclafat el seu pare a la seva edat, tenint en compte, que els altres fills d'aquest no només l'haurien vençut, sinó que l'haurien pogut convertir en pols quasi amb la mirada'.

Va decidir que no podia donar-li peixet tota la vida... i que tampoc ho havia de fer pel propi orgull de la seva filla. I va convertir-se en superguerrer només com a prova, mentre la nena arronsava el nas i comprenia que la broma s'havia acabat. 'La Reiya no pensava pas reconèixer que ja no hi tenia res a fer'. I la veritat era que la Nasu tampoc les tenia totes respecte la decisió que havia après en assolir aquella transformació... No anava a atacar-la amb totes les forces ni molt menys, però sí a fer que sués de valent i a què deixés anar la ràbia acumulada per no poder-se convertir. 'No creia que fos possible encara, però... potser així...'.

Abans, no obstant, pretenia provar una tècnica que requeria molta energia i que, dispararia, sens dubte cap a l'infinit del cel o cap al terra. Mai contra la menuda. Volia també mostrar-li com es feia, i continuar seguidament amb la lluita cos a cos.

– Ho veus? – va explicar-li primer – Si vols fer mal de debò a algú, has de concentrar molt l'energia. Tota la teva energia en un sol punt però amb molt convenciment, l'atac que aconseguiràs serà un raig molt més potent que els altres.

– Ja... – va fer serrant les dents la menuda, a qui no li agradava recordar que ella sí feia atacs d'aquells però a un nivell inferior i, per suposat, sense convertir-se en superguerrer. No estava a l'alçada. 'I menys sense posar-hi els sis sentits, només com a divertimento'. – La teoria ja la sé...

La seva mare va dedicar-li un somrís fugaç. 'Volia motivar-la, no empitjorar-ne la impotència'. Potser no havia encertat gaire en la estratègia. – Sí. Però no t'hi has d'obsessionar, eh? – va aclarir – L'important és pensar en focalitzar aquesta energia i la ira que sents cap a quelcom o algú, fins i tot si no ho fas convertida en superguerrer pot ser un camí per un dia transformar-t'hi –. La Nasu va alçar-se, a continuació, per tirar el raig des del cel i cap avall (també en direcció als núvols, tenint en compte que no calia vigilar gaire perquè allà baix a la Terra ja no hi quedava gaire res per destruir).

– Maikoro! – va dir l'atac assajat en d'altres temps d'entrenament i pau amb en Cor Petit. N'havia provat bastants d'atacs en aquella època... alguns copiats i d'altres pocs propis com aquell. Era una mena de Makankosapo amb cert toc personal: els girs del raig s'enroscaven a l'aire en forma de cargol perfecte abans de tocar l'objectiu.

– I així va ser com en Bu NO va destruir la Terra – Li va fer broma en Krilín, d'immediat, en aterrar. – Però tu sí, és clar.

– Era només una prova... No fa res... Bé, no gaire cosa...

– Ja, ja – va fer escèptic l'home, animat. Mentre que la Reiya frisava ja per tornar als cops i als atacs que ella sí podia esquivar. 'Tot i que preferiria esquivar-los de tots tipus, com aquell'.

– I què? Estàvem entrenant o perdent el temps? – La Reiya va saltar amb resignació però valentia, alhora que els altres se la miraven. 'Fins i tot per això recordava quina mena de sang tenia a les venes'.

– Una saiyajin de cap a peus, sí senyor – va alçar la veu en Follet Tortuga de més enrere, d'entre les columnes. En broma. En aquell mateix moment, la Nasu tornava a posar-se en posició de guàrdia perquè la seva filla provés d'atacar-la.

– Bé... una saiyajin... no vol dir que ho sigui del tot, eh? O que el pare en sigui un... – va riure nerviosament en Krilín, pensant-se que la nena podia malentendre en Follet Tortuga però complicant-ho encara més i tot ell, a una distància que la Nasu podia escoltar-lo... sense (ara mateix) entendre res. – És clar... Ha, ha. Què bé, és igual...

La distracció de la princesa saiyajin va ser suficient perquè la Reiya, que estava concentrada, acabés endossant-li una important cossa a les costelles i enviant-la plataforma enllà.

– Au...

– Mare!

La Nasu ja no sabia si mirar-se la seva filla, preocupada pel sorprenent K.O. amb què acabava de tombar-la, o a en Krilín que encara reia dèbilment tot vermell, plenament conscient que ell era molt dolent per amagar res... i menys per dissimular.

– Què? – va respirar pesadament aixecant-se – Què dius?!

Tenia al cap que amb un comentari així acabarien per explicar alguna cosa que no havien d'explicar i, sobretot, que a aquelles alçades era quan menys ho havien de dir... Ja era aigua passada. 'Era tard per corregir errors i ja no podien parlar amb la Reiya a temps: ni podia conèixer el seu pare, ni sabria ja els motius per haver-li-ho ocultat tot durant set anys'.

– Res – va riure – Jo només... feia broma – va intentar negar en Krilín en va.

La Nasu ja sabia que alguna cosa passava. I que tenia a veure amb el secret que hores d'ara descartava del tot explicar a la Reiya.

La nena va anar a parlar, però tampoc va tenir temps d'explicar-se.

– No el sentiu aquest soroll? – La pregunta era d'en Krilín... i no era pas cap estratègia per dissimular la patinada.

– Què és allò? – va sortir la Bulma endavant, indicant també una mena de taca al cel.

'No podia ser'.

.

Alguna cosa també havia horroritzat en Son Goku allà on era.

– No pot ser – va dir assegut entre els arbres on es trobava – És l'energia del monstre Bu! Fins ara no se sentia...

Havien estat cavil·lant el per què de la desaparició de la seva força abans, i només en Ro Kaitoxin havia deduït que podia ser que fos en "una mena de món paral·lel". En Son Goku només en coneixia un d'aquests móns: La Sala de l'Esperit del Temps. En Xin de la generació actual, de totes maneres, no havia estat tan ràpid en endevinar aquella estranya desaparició de l'energia d'en Bu, que ara es convertia en sobtada aparició.

En Goku va esforçar-se llavors en notar almenys l'energia dels nanos. 'Com havia intentat fer ja amb anterioritat, després de molta estona de sí sentir amb claredat la força brutal del monstre'.

Tanmateix el rastre d'en Gotrunks no era enlloc.

– En canvi... – va parlar finalment en aquest sentit – ... encara no capto l'energia de la fusió dels nanos... Merda! – va queixar-se prement els punys. 'Potser era massa tard'. – Què deu haver passat?

Per segona vegada consecutiva en Ro Kaitoxin tenia la solució. 'O quasi'.

– Té...

'I per fi, després de molt estar completament a cegues, el Déu ancià els donava una pantalla al món: una bola de vidre amb què podrien veure què passava al Palau de Déu'.

Va trobar-ho fantàstic de primeres, però de seguida va preocupar-se poderosament. 'Res pintava bé'.

.

Abans i tot de veure la massa rosa del monstre Bu caure des d'un forat sorgit en ple cel, la Nasu va tenir clar que aquella energia que notaven era perillosa. I poc clara.

'No sabia què havia passat'. Però no podien badar.

Va buscar amb la mirada la seva filla que estava tan embadalida com els altres, intentant discernir què passava amb aquella massa rosada que ara, de mica en mica, i com si no tingués real pressa, anava agafant forma.

– Corre – va dir-li – Ja saps què has de fer...

– Però... – La nena va dubtar. 'Observant-la com si realment no volgués entendre que li estava pregant que marxés d'allà, que desaparegués amb en Dende, que devia ser amb els altres, o devia tornar a córrer pel pis de dalt, i que ho fes ja'.

– Que corris! – va cridar amb totes les seves forces, de manera que fins i tot va sobresaltar a la Maron que de cop i volta era abraçada a la seva mare. Tot i així va sentir-se'n prou satisfeta, donat que la Reiya aparentava haver-li fet cas. – I agafa això!

Va llançar-li el radar de les Boles de Drac de manera sorprenent.

La nena va fer passos endins, i anava de fet a parar-se. A parar-se i retrocedir per fer alguna cosa al respecte de l'amenaça que se'ls tirava a munt, quan la Nasu va parlar-li sense ni tan sols mirant-la. 'Amb la vista fixa en aquell monstre que se'ls apareixia davant'.

– El teu oncle es va passar dues dècades a les ordres de qui havia destruït el nostre planeta. Esperava el moment, Reiya. Sabia que abans no hauria pogut. – va intentar sonar forta, ser ràpida i convèncer amb agilitat la seva filla – Un dia s'hi va poder enfrontar. Fes-ho per ell, Reiya. Per ell, per mi i per en Cor Petit.

'No calia dir res més'. Bàsicament perquè si el monstre se'ls apareixia amb aquests mètodes com sortit d'una altra dimensió era perquè possiblement els nens i el namekià ja fossin morts o bé haguessin quedat atrapats allà dins per sempre amb la pròpia estratègia d'en Cor Petit. 'La Reiya no es negaria a honrar la memòria d'aquells dos homes que li mencionava... i hauria de contenir-se "per ella" arribat el moment'.

– Ets molt dolent, com has pogut fer mal a en Son Goten i a en Trunks? – Havia cridat de sobte la Bulma imprudentment davant d'un Bu ja completament format.

Ell només havia rigut.

– Quina sort que sou tots aquí! Em va bé perquè tinc una gana que em moro – va passar-se la llengua amenaçadora per fora els llavis – A veure en què us podria convertir? En caramels, en gelat de xocolata...?!

'La Nasu només esperava que la seva filla fos prou ràpida i que no s'entretingués'.

– Us convertiré en xocolata – va avançar de cop el monstre davant de tot el grup de gent que ara esperava aquell final davant de Palau – Ja ho he decidit.

Paral·lelament a aquella sentència, la Reiya corria escales amunt fins a quasi xocar amb en Dende que anava de baixada tibat per en Popo. – Per què t'havies ficat al pis de dalt?

– Intentava calmar els nervis...

– Afanyeu-vos, va – va agilitzar-los el servent de color, tot apressant-los a deixar les converses per després. – No hi ha temps.

– I no se'n pot anar ell sol? O amb tu?

– Reiya! – va ullar-la fixament en Popo d'una manera que, amb poca o molta força, feia que aquell home atemorís de debò.

– D'acord, d'acord... Anem! – va agafar de la mà llavors el jove namekià i va conduir-lo per dins el palau fins a la part posterior contrària a on hi havia en Bu. 'Abans de què en Popo es veiés oblidat a tirar-los daltabaix, perquè trigaven en saltar, la Reiya s'havia girat ja de nou cap al lloc que era focus de l'acció'. Tenia un molt mal pressentiment. – Mare...

– Hi ha més gent per aquí dins? – Per horror de la Nasu aparentava que en Bu havia estat també atent a les energies que sentia més enllà dels seus nassos. 'Per això era important actuar'. Calia distreure'l.

I la mateixa idea semblava dur de cap ara en Krilín, que no pensava entregar les vides de la seva família sense almenys lluitar en la seva defensa.

L'home va mirar enrere convençut que moririen tots, però que almenys ningú podria dir que no li havia donat un darrer i insignificant cop a aquell gamarús del monstre, de l'espècimen rosat que se'n reia de tots plegats amb grans riallades tot just davant seu.

– Qui deu ser el més bo de tots aquests?

'Ni en Goku ni en Vegeta no havien pogut destruir aquella plaga, en Krilín no hi tenia res a fer i ho sabia, però si no ho provava poc podria fer ja per protegir els amics, la dona i la filla'. Va buscar amb la mirada i els punys tancats la Nasu, que era l'única d'allà fora que desprenia ara certa energia plena de ràbia i disposició a la lluita.

Ambdós sabien que era un suïcidi.

Per a en Krilín, un sol cop d'ull, va ser suficient per saber que certament en tota aquella bogeria que anava a cometre, no estaria pas sol.

La dona tenia el rostre completament enfocat en el monstre que els amenaçava i els seus cabells, normalment negres, començaven a alçar-se ja perillosament fins a – una explosió de poder després – convertir-se en aquell conegut i brillant daurat.

En Bu s'havia girat cap a ella en també notar-ho.

– Vols morir?

– No em fa res...

'Poc quedava de la dona més agradable que havia après a ser i que, en efecte, era qui lluitava amb la Reiya moments abans'. La Nasu s'havia proposat donar temps a en Dende i a la nena a fugir i, per això, havia optat per retenir tota l'energia que la seva ira havia pogut reunir, per esclatar com a superguerrer, abans i tot de dirigir mitja paraula a l'amenaça que se'ls plantava davant. 'Ara era clar que pretenia alguna cosa'. I havia aconseguit despertar el lleuger menyspreu del monstre. Com si ella no sabés que no hi tenia res a fer.

La interrupció de la saiyan almenys estava mantenint estàtic al monstre, encara més divertit que instants abans. De no ser així, amb Krilín o sense, en Bu ja hauria actuat. 'A l'una vegada servent d'en Babidí li semblava divertit aixecar tanta ràbia i saber igualment que tenia l'enfrontament més que guanyat'.

L'esclafaria. I seria tan breu que després ni es divertiria.

En Krilín encara en guàrdia sabia també que era la seva única oportunitat. La de tots. – A-18 – va murmurar aprofitant que tota l'atenció, fins i tot la dels seus amics requeia ja sobre la Nasu – Vaig a atacar el monstre Bu. Mentre lluitem, porta la nena a dins el santuari. M'has entès? Adéu - Siau. Si gràcies a les Boles de Drac puc ressuscitar, ja ens veurem!

– Krilin... – L'androide no havia tingut temps a reaccionar, encara que després havia entès que només podien fugir. Que el seu home els donava aquella oportunitat i no podia sinó posar-li fàcil. 'Ho devia a la petita Maron que ja plorava als seus braços'. – Fugim!

Tots van precipitar-se dins el santuari corrent mentre en Krilín atacava inútilment el monstre Bu, sabent que no trigaria més de tres moviments a morir. La Nasu, paral·lelament, estava preparada també per donar-los més temps.

Amb els punys tancats i la mirada feta foc.

– Espera! – La Nasu va avançar endavant un segon després que el terrícola, convertida en superguerrer i molt decidida. Forta i vigorosa, i temperada com l'acer, la filla del rei Vegeta no pensava quedar-se de braços plegats, precisament perquè havia de donar a temps a en Dende i la Reiya a fugir. 'No creia de totes maneres que ningú més allà se salvés'.

I tot i així, mentre s'hi dirigia, amb la brusa blava onejant-li només el pèl ample que l'hi anava i les botes blanques, de l'uniforme que temps enrere havia dut el seu poble, ajudant-la a avançar, la Nasu va voler sentir-se plena en allò que com a membre de la seva raça havia nascut per fer: lluitar.

En Bu, potser pel fet d'haver-l'hi detectat ja, un instant abans, aquella determinació suïcida que encara duia a la mirada, va permetre-li colpejar-lo una vegada a l'aire i provar aquella tècnica – que de fet havia llançat abans d'assaig – amb totes les seves forces.

No va servir de res, com no li havia servit a en Krilín ja convertit en xocolata. Però encara que fos durant una mil·lèsima de segon la Nasu va saber que, si era el final de tot, no hauria volgut acabar de cap altra manera.

.

Les coses es veien més fredes i terribles des del lloc on, en efecte, un home només podia contemplar aquell intent inútil a través d'una bola de cristall.

Tenia les dents tancades i premia la mandíbula amb estupor, mentre el mateix Xin era qui s'agafava a l'esfera màgica horroritzat. En Son Goku va prémer els ulls, estrenyent les celles entre elles, amb un gest enrabiat, amb els punys tancats i una disconformitat dolorosa a la boca de l'estómac.

– Desgraciat... – va murmurar amb el to de veu ofegat de la pròpia ràbia, alhora que obria les mans i clavava les ungles al terra amb força. 'De no ser un moment tan crític, en Xin que aleshores se'l mirava comprensiu, hauria començat a patir seriosament per les plantes que envoltaven aquell tros de subsòl... ja que semblava com si en Son Goku hagués de deixar el terra sense cap rastre verd en qualsevol moment. A cada lloc on posava la mà i premia quasi amb dolor... només hi quedava terra'. – I nosaltres... des d'aquí no hi podem fer res...

La situació era prou evident fins i tot per un Gohan al qual encara no li havien volgut explicar res del que veien a la bola. 'Ell havia de continuar concentrat en treure tota la seva potència'. – Tu no pateixis, Son Gohan – Havia reunit forces el seu pare per tranquil·litzar-lo – No n'has de fer res. Procura concentrar-te per poder anar a lluitar quan més aviat millor. Entesos?!

Malgrat li veia el rostre contret com mai, en Son Gohan ara mateix només podia assentir. 'Era el que tocava'.

– Però... – va dubtar en Xin de nou – Que veus en Son Goten i en Trunks potser? Per què ells no són allà encara?

– No en noto gens l'energia... – va haver de reconèixer en Goku. 'Amb la fusió haurien de ser prou poderosos perquè els pogués detectar, fes un mínim esforç o no'. – Els deu haver mort en Bu...

Estaven quasi perduts. I en aquell instant només podia tornar la vista a la bola per veure-la a ella batallar en els seus evidents darrers segons de vida. Decidida i esvelta, aquelles tonalitats blaves de la brusa i dels pantalons curts que duia, només feien que donar la sensació a en Son Goku que era una mena d'onada de força que es movia davant d'en Bu, amb la llum clara de la brillantor dels cabells destacant en ella com a cert signe distintiu del que s'havia esforçat per ser i era.

'No tenia res a fer-hi, no. Però com aquella vegada davant d'en Freezer, aquella era precisament la seva gran virtud'. Que tot i estant per sota de poder del seu enemic, tot i no lluitant-hi com quan en Freezer, o movent-se endavant amb virulència i certa fredor com ara amb en Bu, la Nasu aconseguia desprendre aquella mena de vigorosa força temperada que removia alguna cosa dins seu... dins d'un saiyajin com ell que bé hauria pogut fer-hi molt més allà baix.

Potser només era la seva impressió. La idea d'un home enamorat.

– Nasu...

.

En el darrer moviment que va fer ella, després de no gaires oportunitats de regal, va veure clarament que el monstre Bu acabava de cansar-se d'aquella mena d'entreteniment que ella li suposava. 'Com quan algú decideix esclafar un borinot després de certa estona d'observar-lo escèptic... sabent que té els segons comptats'.

Havia estat molt més curt del que a ella, i als que estaven veient allò a través de l'esfera, els havia semblat.

'Els seus amics eren reclosos dins de Palau, conscients que en Krilín acabava de caure convertit en tauleta de xocota poc abans'. La Nasu sabia que anava a morir ja: ella també.

– Prou! – va cridar el monstre.

I la princesa va somriure sabent que no només l'anava a convertir en xocolata i a cruspir-se-la, sinó que a contracor la Reiya i en Dende ja eren fora d'aquell lloc.

Se n'alegrava. Encara que no hagués pogut pensar en això més de mitja desena de segons abans de notar un dolor que li sortia com de dins, que l'encapsulava i a l'hora li feia veure tot negre. 'No va haver-hi res més després'.

No en aquelles circumstàncies que se l'havien endut per primera vegada del món dels vius.

.

La Reiya volava esperitada en direcció a cap lloc concret, amb en Dende agafat de la mà, i amb la sensació que potser no hauria d'haver marxat.

'No havia pogut veure què passava des de l'altre cantó de la plataforma, però sí que era conscient ara – una empeita d'en Popo i mig vol després – que l'energia de la seva mare no es notava ja enlloc. Tampoc la d'en Krilín de feia un instant més.

I acte seguit, com si en Bu se'ls hagués tret del mig d'un cop de màgia, havien desaparegut també les energies dels altres, que ella havia notat concentrades just al centre interior de l'edifici. 'S'havien refugiat allà, intentant pujar al segon pis per una escala més interior que l'habitual, sense èxit'. En Bu no s'havia hagut de moure del lloc en què s'havia cruspit la Nasu i en Krilín per poder enviar-los un raig a cadascú i fer el mateix amb ells.

La nena va intentar fer un cop d'ull a en Dende, callat i amb rostre dolgut, però va reaccionar just després. La seva mare li havia demanat que ho fes per ella... per en Cor Petit i per en Vegeta.

No hi havia discussió possible.

.

– Si en Son Goten i en Trunks són morts – va parlar lentament en Goku, enmig de tota aquella ràbia i de l'emoció de sentir els músculs entumits, per un fet que per temible que semblés podia tenir solució. 'El seu cos no estava sent lògic en allò: sí, potser ella reviuria, però acabava de veure-la morir, desaparèixer convertida en xocolata en la boca d'aquell monstre horrible... i allò a hores d'ara havia aconseguit oprimir-li el pit'.

No s'havia imaginat mai que el seu cos pogués reaccionar així. La lògica l'hi deia que les reaccions encara havien d'esperar, que calia romandre a l'espera de perdre tota esperança de resurrecció... per ella i pels demés.

– Només queda l'esperança... – va afegir de manera entretallada i quasi sense ser capaç d'articular paraula – ... que les Boles de Drac siguin a la Terra.

La visió del darrer dels atacs d'ella, ferma i gens titubejant, continuava repetint-se-li a les pupil·les.

– Nasu...

Després de veure-la morir a ella, havia estat conscient que en Bu havia acabat també amb tots i cadascun dels altres. 'Res més que un temple buit, sortia a l'esfera que ara continuava mirant-se... sense veure realment més que un blanc tel de fúria continguda al davant'.

.

.

Feia estona que – ensurt inclòs d'en Cor Petit en descobrir que havia destruït la porta per a res ja que en Gotrunks deia tenir ara un as a la màniga – el namekià i el nano resultant de la fusió intentaven en va sortir d'allà. 'En Bu ho havia aconseguit just després d'entendre que s'havien quedat atrapats, imaginant-se un món sense llaminadures: Per bizarre que fos n'havia sortit cridant'.

Havia obert així un forat interdimensional que, no obstant, se'ls hi havia tancat davant dels nassos. Què havien de fer aleshores?.

Si s'afanyaven, la diferència entre el temps de la sala i el de fora podia fer que en Bu no hagués tingut temps de res en la seva sortida. 'És clar que en Cor Petit tampoc havia vist fer-se mai un forat així, i per tant no sabia què passaria exactament'.

De moment havia aconsellat als nens – units en el Gotrunks – cridar amb totes les seves forces per intentar reeixir amb la mateixa opció que en Bu.

Ells, això sí, tornaven a tenir la seva pròpia idea de la situació.

– Em sembla que no tinc cap més remei que fer-ho – va bufar en Gotrunks – És una llàstima que no hi hagi més espectadors perquè em puguin admirar...

– Què vols fer? – No s'explicava en Cor Petit.

– Ja ho veuràs – va fer-se el ronso a explicar-li – Et quedaràs de pedra nano...

El nen continuava tenint ganes de presumir.

'Encara que a aquelles alçades en Cor Petit en tenia ben prou d'aquelles sortides de to'. Va fotre-li un calbot, mentre bufava i el renyava a l'hora. Sense creure's que aquell parell poguessin ser tan insuportablement fanfarrons convertits en un: – Deixa de fanfarronejar, cap de suro!

– Està bé – va queixar-se – Ara ho veuràs...

I el següent que va fer va ser desprendre una energia immensa... fins a convertir-se al tercer nivell dels superguerrers.

Sortir ara era fàcil.

– És impressionant eh? – va riure – Sóc poderosíssim. L'únic que no em convenç de la transformació és aquesta cara de pomes agres que m'ha quedat... i a tu t'ha quedat cara d'encantat, Cor Petit...

'El namekià simplement no s'ho creia'. – No pot ser...

– Deixem-nos estar de paraules i anem per feina... – va fer el xiquet – La transformació no dura tota la vida, saps, nano?

Amb un sol crit havia aconseguit després obrir el mur dimensional... per esglai d'en Cor Petit i sorpresa d'un Bu que, a fora, ja se'ls havia cruspit tots.

'– Quanta estona havia passat?'. Per algun motiu, tenint en compte les especificitats de la sala, a en Cor Petit no li sortien els comptes... de cap manera.

Potser hi havia hagut alguna mena de ruptura espaciotemporal en crear un pas entre ambdues dimensions. Segons el temps de fora que equivalia a la sala, haurien d'haver sortit just darrere del monstre... i en canvi aquest ja havia tingut temps de cruspir-se els seus amics... i familiars.

'No notava l'energia de ningú'. I això podia voler dir que la Nasu i la Reiya també...

¿I en Dende, l'haurien pogut salvar? No en notava tampoc ja la força interior.

Va prémer els punys, encara que la rauxa amb què actuava el nen ja no va deixar-lo pensar gaire més.

– Caram si és en Bu. Nosaltres també hem sortit de la sala, fantasmot!

– O sigui – va riure el monstre – Que ja sou a fora, eh? – va pensar un moment que els nanos havien canviat – Et veig una mica canviat...

Allò va alegrar a en Gotrunks. 'Ara sí podia presentar la nova forma com es mereixia'.

– Imbècil! Què vol dir una mica, què vol dir? – va creuar-se de braços amb els fums totalment pujats – He canviat moltíssim, moltíssim! Ara sóc molt més poderós que abans...

Al món dels Kaitoxin en Goku, per fi, rebia una bona notícia amb cert optimisme. 'Semblava mentida que aquells dos nanos haguessin arribat al tercer nivell de força amb tanta facilitat... a ell li havia costat anys i panys aconseguir-ho'.

'La lluita, ja es veia a venir, no deixaria el Palau de Déu dempeus'.

Per horror d'en Cor Petit...

En Bu havia acabat, de fet, estavellat contra un lloc rocós de metres ensota... ja a baix a la Terra... després que a en Gotrunks, que havia agafat avantatge d'inici, no se li acudís res més que intentar-hi jugar a voleibol.

El monstre semblava ser invencible de totes maneres...

.

.

– Així... – va mirar-se la Nasu de dalt a baix, buscant-se l'aureola que efectivament ara duia al cap – Això és estar mort?

– Sí, noia, sí... – va fer en Krilín al seu costat que ja hi havia estat però que ara no sabia exactament què passaria. – I ens toca passar per davant del Gran Jutge. Preparada?!

– Bé... jo...

No podia negar estar una mica confosa en aquell moment. 'En aquell instant només eren ells dos allà, a banda d'una quantitat ingent d'ànimes que feien cua de feia estona'.

No sabien on paraven els demés. 'I com que havien mort després, podria ser que encara triguessin...'.

– Es pot saber per què feu cua? – Una veu que els era només vagament familiar, però que no tenien localitzada en absolut, va sorprendre'ls lleugerament quan es disposaven a avançar els passos que havia avançat la corrua de gent morta a la què seguien.

En Krilín va ser el primer en reaccionar.

– Vostè... vostè... és en Kaito?! En Kaito del Nord?!

– Com? – La Nasu va creure que alçava una cella de manera escèptica, tot i que com que no sabia fins a quin punt era cert que conservava el cos, no en va estar gaire segura – Dius que ell és...

El Déu només va somriure'ls, estenent-los una mà.

– Sí, noia. Sóc en Kaito del Nord... I tu deus ser la Nasu, princesa de Vegetasei... – va avançar un pèl més per mostrar-li els seus respectes, amb menys fredor de la què mostrava ella – M'han parlat força de tu...

– Ja... – Ella preferia no pensar qui n'hi havia parlat... ni com.

Però en Krilín anava ja un pas per davant de tota aquella primera confusió. 'Suposava que era normal perquè per forta que fos era la primera vegada que la Nasu era morta'.

– Si vostè és aquí – va avançar-se sense vergonya – Això vol dir que ens deixaran conservar els cossos?

En Kaitosama va riure. – Ha, ha. Vas al gra, eh? Sí sí – va assentir – I va, sortiu de la cua i veniu amb mi...

– Però ens podem colar?

– Amb el caos que hi ha, ja us dic jo que sí – va tibar-los endavant, empeitant-los de l'espatlla – Va, va... No em feu perdre gaire el temps...

.

– Home... – van escoltar la veu d'un home enorme, que en Krilín sabia que era el Gran Jutge, quan ja s'apropaven davant la seva gran taula de despatx – No hi ha prou merder, Kaito, que els has de fer colar?

– És un cas especial – va excusar-se l'home, passant-se les mans per les seves característiques antenes – I ja saps que et diré que els necessito als dos amb cos... pel que pugui passar...

– Si ho dius per en Bu... Crec que ja han demostrat que no poden vèncer-lo... – va considerar escèptic el jutge, tot i que el comentari va ofendre profundament la Nasu.

– Així és com ens pensa parlar?! – va fer dos passos endavant malgrat que en Kaito va intentar parar-la – Faltant-nos al respecte?

L'ogre va quedar-se parat, tot i que a aquelles alçades ja estava acostumat als estirabots d'amics i enemics d'en Son Goku.

– Tu deus ser la germana d'aquell guerrer que va passar ahir per aquí... – va valorar breument – Bé, us conservo el cos perquè ho demana en Kaito... i ara si no et molesta, Déu del Nord, treu-los d'aquí... que se m'acumula la feina...

– Sí, sí...

En Kaitosama els apartava, amb una mà a cada espatlla, de la mateixa manera que els havia tret de la cua, quan la Nasu va voler girar-se una vegada més.

– Esperi. M'agradaria saber on para... on para certa persona que se suposava que també va conservar el cos...

– No sóc una guia telefònica jo.

– Bé, així suposo que em podrà dir on para en Kaitoxin per demanar-li-ho, no? – No és que aquella dona se sentís en absolut cohibida per la seva enorme presència física i més gran autoritat. – El Déu de Déus també va morir... però sent una figura important de per aquí, bé que deu ser a algun lloc...

– En Kaitoxin... En Kaitoxin de l'Est, vols dir?!

– Ell em va explicar el cas... i li dec la vida a aquest home que li dic. M'agradaria saludar-lo i agrair-li-ho...

En Krilín tampoc acabava d'entendre res.

– Però... un moment et refereixes a...?

.

.

La lluita entre en Gotrunks i en Bu continuava a la Terra, encara que en Cor Petit s'acabava de veure forçat a aturar el ritme dels atacs d'un menut molt i molt enfadat en aquell moment.

– Para! Destruiràs la Terra si continues així... – Tota aquella ràfega d'atacs tampoc estava servint de res contra un Bu que es regenerava.

– I què si la destrueixo? – va valorar en primera instància el nano – Ell ja s'ha menjat tothom... no hi queda ningú!

– Sí, però pensa que potser les Boles de Drac estan escampades pel món... – va dubtar en Cor Petit – ... si les destrueixes, perdrem per sempre la possibilitat de ressuscitar totes les víctimes del món.

Allò havia aturat el nen.

Però no el monstre.

En Gotrunks hauria de tenir coratge per no donar-se per vençut. I li estava posant les coses veritablement difícils al monstre Bu... 'Podria haver guanyat o almenys haver-se acostat a la victòria sense esperar gaire més, de no ser perquè – de sobte – el temps que li durava l'estat de supersaiyajin durant la fusió ja havia passat...'.

Ja no en quedava ni rastre del tercer nivell. Com a mínim encara no s'havia desfusionat... però en estat base havia quedat desprotegit...

En Cor Petit va bufar. El nano s'havia entretingut massa a donar-li cova. Així que ara ni tan sols podia queixar-se de la seva mala sort...

'Just quan ja li tenia el peu al coll'.

Sortosament l'entrenament d'en Gohan s'acabava i havia arribat ja el seu moment. Al planeta dels Déus de Déus...

En Ro Kaitoxin no s'havia molestat ni a avisar-lo quan, de fet, aquell procés ja havia finalitzat feia més de cinc minuts.

– Ostres – Havia saltat en Son Gohan aleshores encara sense creure-s'ho – La situació és dramàtica, he d'anar a salvar el meu germà!

Per en Goku i en Xin estava bastant clar, també, que no en quedava d'altra. 'Tots plegats sabien el què hi passava perquè havien estat pendents de la Terra a través de l'esfera que els havia cedit en Ro Kaitoxin: Fins i tot ho intuïa en Gohan, a qui no li havien volgut explicar tot'.

En Kibito, aquest cop, seria l'encarregat de dur el noi a la Terra. 'Hi aniria tot sol... amb el nano... ja que no volia que en Kaitoxin s'arrisqués més'. I en Goku, per molt que hi donés voltes, i encara que volgués... tampoc podia acompanyar-lo.

Amb el nou poder, segons el Déu ancià de quinze generacions enrere, convertir-se en superguerrer ja no era necessari i només li serviria per gastar energia. 'Havia assolit un poder extraordinari sense necessitat de res més que de concentrar tota la seva ira en aquell estat'. Vist a ulls dels que l'havien vist abans, com el seu mateix pare, en Son Gohan aparentava ser ara més madur... i determinat.

– M'agradaria acompanyar-te. – va parlar-li el seu progenitor finalment en tenir-lo davant – Malauradament, jo pertanyo a l'Altre Món. Encara que volgués, no et podria seguir.

– Pare... – va mig somriure el noi apropant-se per abraçar-lo encara que, de moment, en Son Goku va mantenir els braços en posició vertical cap avall, sense tocar-lo per a res.

Va ser aleshores quan l'home va deixar enrere aquella distància més freda amb què mantenia sempre en públic aquell punt llunyà, tot i el seu evident aire còmplice, i va subjectar-li les espatlles, mirant-se'l. 'En Son Gohan era tot un home... i malgrat no haver-la potser encertat deixant-li tota la responsabilitat de defensar la Terra per a ell, sabia que ho podia fer'. Podia salvar el planeta.

– No saps pas com t'estimo. – va evitar el patetisme tot i no defugir d'aquell compromís de pare que li demanava fer efectiu aquell fet de gest i de paraula – Estic tan orgullós de tu, fill meu. I m'agradaria tant haver-te vist crèixer...

En Gohan va viure en silenci aquell moment. L'havia esperat molt temps l'instant. 'Potser massa'. Per fi el seu pare li deia clarament allò que sempre havia volgut imaginar.

No podia estar-ne sinó agraït. I emocionat.

– Gràcies, pare.

– No ens veurem fins d'aquí molt de temps – va parlar-li més el seu progenitor. Sabia que era veritat. 'No desitjava res més que veure'l salvar el món i tornar els demés a la vida'. No haurien de trobar-se a l'Altre Món per res, en anys, si és que tot anava bé. I hi confiava. – Fes una abraçada al teu germà de part meva – va picar-li l'ullet a la fi llavors, ja fent un pas enrere per deixar-lo marxar – Compto amb tu, ens has de salvar d'aquest monstre.

– T'ho prometo!

Allò sens dubte havia animat en Son Gohan. I li indicava que ja no hi havia res més per dir i que havia de marxar.

– Coratge! Preparat?!

En Kibito ja l'esperava tot espigat al seu costat.

– Sí – va assentir – Adéu, pare, adéu!

Era potser el més a prop que havia estat del seu fill des que aquest era tan sols un marrec. 'Lamentava molt no haver-lo vist créixer, com bé li havia dit'. Haver-se perdut set anys de la vida de tots...

.

.

– No feia falta que m'acompanyéssiu – va valorar la Nasu mentre es mirava en Krilín al costat i observava en Kaito que els guiava el camí.

– No us podia deixar voltar a la vostra per aquí, quan se suposa que us conservo el cos per si arriba el moment de tornar a lluitar... – va sospirar el Déu – Us hauríeu d'estar entrenant ja... A més, ja has sentit el Gran Jutge és un paio estrany aquest que busques. Mai ha volgut saber res de cap dels Kaitosama, ni tan sols del que li corresponia per galàxia. L'únic que ha fet que li mantinguessin el cos ha estat, de fet, aquella antiga petició d'instàncies superiors... Ningú ens va demanar l'opinió a nosaltres... Personalment jo hagués dit que...

– No m'estranya que no us hagi fet cas – va mirar-lo la Nasu de dalt a baix amb aire insurrecte, interrompent-lo tot de pas – Els saiyajins no estan fets per obeir ordres d'altris...

– Per això tots van acabar a l'infern... – va murmurar el Déu sense rendir-se gens, no obstant – Em consta...

En Krilín veia la tensió créixer entre la dona i el Déu i només podia voler posar pau.

– Ep, va que no n'hi ha per tant – va dir enmig dels dos – No tens curiositat, Kaito? Per conèixer el seu pare? Jo sí...

– No crec que ell el consideri tal cosa...

– Podríem avançar...?! Si us plau... – va acabar passant ella davant, tot i que no sabia exactament on anaven. Allà no hi havia cap camí de la serp que els dugués a un planeta, només núvols grocs a banda i banda i un extens descampat verd al davant.

Va quedar parada en detectar amb la mirada algú més molts metres per davant d'ells, assegut en posició meditativa i amb aquells cabells... 'No aparentaven haver passat els anys per ell'.

Va accelerar el pas, tot i que finalment va frenar lleugerament quan era a sis o set metres de l'individu.

Ell va notar una presència i llavors va aixecar la vista.

– Què voleu? – Aparentava de mal humor i no semblava que allò hagués de canviar en els propers trenta o quaranta anys, ni que hagués estat diferent abans. – Deixeu-me en pau...

– Bardock...

L'home, amb aureola al cap i cabells de punta, extraordinàriament semblant a algú que tots tres coneixien bé, va mirar la comitiva que ara s'hi apropava. 'Hi havia una dona i un home baixet i estrany, i al seu costat una d'aquelles deïtats'. – Ja us he dit que no m'interessa entrenar amb ningú més... Ni a les ordres de cap Déu absurd...

– Eh! – va indignar-se en Kaito, encara uns metres enllà – Qui et penses que ets?

– Qui sou vosaltres?! – Estava ja completament dempeus i fet fúria per aquella interrupció que, en efecte, ni havia buscat ni volia. Havia escoltat a en Kaito perfectament. 'Ja havia deixat clar feia molt i molt temps que no tenia res a fer i/o compartir amb la resta de guerrers morts d'aquell lloc...'. Ell no s'entrenava per a disputar tornejos absurds a l'Altre Món i no es deixaria dirigir per algú a qui se suposava que havia de tractar de Déu... 'Amb les servituds del seu planeta, en vida, n'havia tingut ben bé prou'. Era, doncs, de feia trenta i molts anys un home mort... i solitari. Sobretot solitari. – Què voleu?

– No em recordes, guerrer?! – va acabar per preguntar la Nasu, recordant a l'instant que dur el cabell subjecte no era el més característic que podia fer algú de la seva raça. 'I menys quan Vegetasei encara era un planeta'. Va fer-se una estrebada de la goma que li subjectava la cua per presentar-se. – Em vas salvar la vida...

– Hauria de recordar-vos?! – va fer en plural i amb cert escepticisme en Bardock – A tots o només a tu?

Ella va somriure, burleta. Buscant-n'hi la confrontació... provocant-lo en certa manera. 'Com només faria un saiyajin'.

– A mi, Bardock – va parlar amb calma ella – Només a mi...

Ell que ara acabava de clavar la vista en ella del tot, i que n'examinava el cabell des dels metres de distància que encara hi havia pel mig, no va alçar aquest cop la veu per exclamar res amb sorpresa. 'Més aviat va haver d'ofegar l'exclamació': – Oh... prince... princesa...

.