Capítol 53. En Bardock
Els ulls negres d'en Bardock van buscar algun signe o gest conegut en aquell rostre que, ara, en mica en mica se li anava fent més i més familiar. L'home duia una característica cicatriu ja vella a la galta dreta en forma de creu i conservava aquell mocador vermell lligat a l'alçada del front, tot i que els anys l'havien deixat esgrogueït i es notava més aviat poc cuidat.
Ell no havia canviat, però la Nasu sí.
'La mirava i, per més que cregués saber qui era la dona que tenia davant, no hi havia gaire res ja d'aquella nena que ella havia estat'. En Bardock potser sí podia identificar-ne – almenys – la mirada decisiva i tossuda, i alguna cosa del somriure valent amb què calladament l'interrogava.
Va sentir-se'n sorprès i també estranyat. 'L'aureola d'ella responia moltes preguntes, però la roba i l'estil que duia en el present en creava d'altres'.
Res del seu aspecte era ja massa saiyajin...
– Princesa Nasu... –.
Feia temps que el saiyajin no responia a res ni a ningú. I no obstant va fer per instint allò que hagués estat normal quasi quaranta anys enrere al seu planeta. 'Va flexionar els genolls lleument, com si anés a fer una suau reverència. Abans, però, que la saiyan amb sorpresa se n'adonés i l'aturés, ampliant – si cabia – el seu somriure irònic... d'aire provocador'.
– No cal... – va negar amb el cap i la mirada fosca – Fa molts anys que ja no cal.
I no ho deia perquè Vegetasei ja no existís, que també. 'Sinó perquè al cap i a la fi ella era allà, poc després de la seva pròpia mort, per agrair-li (a ell) tot el que precisament havia tingut arran de la desaparició del seu títol monàrquic i de Vegetasei: els anys de vida amb què havia comptat gràcies al mateix guerrer i a la decisió d'apartar-la del planeta abans del final'.
Definitivament no era en Bardock qui hauria d'estar reverenciant-la en aquella altra vida. Tot i no anar ara a expressar-s'hi clarament. 'Potser si ell fos humà sí li serviria deixar anar un agraïment a l'estil "gràcies i te'n dec una", dels que havia vist – i amb què s'havia familiaritzat – en el temps que havia viscut a la Terra'. Essent saiyajin, com ella, ni tan sols estava segura que calgués. O fins i tot que fos pertinent.
El qui era pare d'en Son Goku no va evitar un segon després, això sí, fer una ullada per sobre de les espatlles de la princesa... cap als dos homes que l'acompanyaven. 'Bé, cap al Déu i cap a l'home baixet i estrany que se'l mirava com si hagués vist un fantasma en ell'. Va molestar-li el silenci que s'havia creat – gairebé d'immediat – i interiorment va sentir, de seguida, com li pujava per la gola més d'aquell mal humor que l'havia acompanyat durant anys, en tot aquell procés d'aïllament que havia viscut per pròpia voluntat a l'Altre Món.
'Tenia prou clar que probablement no hagués necessitat la misericòrdia de cap Déu'. Morir allà, davant d'en Freezer, sabent que el seu fill menor algun dia podria enfrontar-se al tirà, havia estat prou sort de totes maneres. '¿De què li servien, doncs, tots aquells anys "de més", sinó era per donar masses voltes a tot i per seguir entrenant sense sentit ni objectiu?'.
'Oh, sí', va recordar ell malgrat tot. 'Se suposava que mantenir el cos i la memòria era un privilegi... i perdre ambdues coses, sent enviat a l'infern com en principi li hagués pertocat, era el veritable càstig'.
En ocasions, però, ara tenia tant temps per pensar en gestos i errors del passat que ja no n'estava tan segur. 'S'havia repetit ja massa que, com a raça, com a manera de ser d'un poble; els guerrers de l'espai havien estat predestinats d'inici a pagar els múltiples assassinats, comesos en centenars de planetes, amb aquella moneda de canvi punyent en forma de tirà anomenat Freezer'.
I sobretot – i a l'hora – es retreia també el pensar així. 'Ja que no era propi d'un veritable saiyajin'. O almenys d'aquesta manera s'ho repetia en Bardock cada dia de cada any de totes aquelles maleïdes quasi quatre dècades de soledat.
Aquella eternitat havia estat quasi una tortura. 'No tenia prous bons records a l'haver com per compensar tan remordiment'.
I no era, malgrat tot, allò del que pretenia parlar en aquell moment. 'No anava a lamentar-se quan encara no sabia què dimonis hi feia ella allà'.
No sentia que la princesa li degués cap visita de totes maneres.
En comptes de tot això, per tant, l'home va preferir dirigir-se a la Nasu, la princesa de la seva raça que tenia just davant, en d'altres termes. Ella es mantenia expectant, esperant amb la mirada més reaccions seves.
'Amatent a alguna mena de senyal que li digués com enfocar aquella conversa que ni tan sols duia plantejada'.
– No esperava veure-la aquí... encara... – va valorar ell sec per començar, ullant-la amb la estranya sensació que no era del tot "la princesa" que havia conegut, i no només per l'edat i l'experiència – Això és... roba de lluita?... – va dubtar llavors amb aquell to impostat i distant tan propi dels saiyans que ella recordava, i amb més que un rastre d'aquell tracte de deferència aprés a Vegetasei. 'També potser amb un punt de rudesa'. – Com se suposa que va vestida? – va arronsar lleument el gest – És la roba del planeta on ha estat?
Només en les botes hi havia quelcom de l'armadura saiyajin.
'Per en Bardock aquells materials de teles blaves i el tipus de samarreta folgada... eren del tot estranys'. Fins i tot recordaven aquell tipus de roba tsufur que ell, és clar, no sabia que tota una filla del rei Vegeta havia arribat a portar per costum.
La Nasu va dubtar. 'Aquella – si més no – era una qüestió curiosa, donades les circumstàncies'. Ja era prou peculiar també que aquell home li parlés de vostè.
La princesa, en efecte, va mirar-se a si mateixa a l'instant: com si pensés què respondre, abans d'observar-lo amb una cella alçada i un grapat d'escepticisme: – És roba terrícola. És al planeta on van enviar en ... – Tanmateix, ara que ella hi queia ni tan sols sabia fins a quin punt s'havia informat d'allò el guerrer. – Potser ja ho saps... I no em parlis de vostè... De debò que ja no cal...
– Sé poques coses – va dir aleshores en Bardock amb veu ronca com si de fet no hagués conjugat un verb amb sentit en anys – Encara que, abans de morir, vaig... vaig veure-us en una visió. – Va acabar reconeixent amb una emoció viscuda en el passat recorrent-li el cos – Vaig deixar de tenir-les després. Les visions...
– Vas veure'ns? Què vols dir?
En Krilín i en Kaito es mantenien en silenci, uns passos per darrere dels dos saiyajins; ella i ell, que es miraven a la cara intercanviant encara gestos de dubte i sorpresa. 'Havien passat molts anys'.
– Vaig veure al meu fill davant d'en Freezer – va aclarir l'home – I a... a vost... a tu... en un segon pla. Amb el temps, aquí mort i amb hores de sobre, vaig imaginar que també devia ser-hi el príncep Vegeta i potser algú més. D'alguna manera era l'única explicació perquè tu hi fossis. Perquè aquell tirà hi fos, de fet. – En Bardock va callar un segon, baixant el cap lleument i explicant-se com si haguessin passat centenars d'anys des de llavors: – Tot i així, va ser un instant... i amb els anys, el record s'ha fos bastant... Ara mateix no podria dir si continues com en la imatge del meu cap... o has canviat. M'ha costat reconèixer-te, tot i que en la meva visió ja eres alta i bé... adulta... No hi ha gaire més a dir, princesa... – va prosseguir finalment el guerrer. – Diria que és per la força que tenia la sola imatge de veure el meu fill davant d'aquell immund tirà...
La Nasu no va poder fer res que assentir. 'Era normal que el record de la cria que era pesés més que el d'aquella suposada ja dona que ell havia vist en una imperfecta visió'.
– Potser saps més del que imaginava...
– No prou. Segur. Només eren visions inconnexes d'algú com jo que creia estar-se tornant boig... Res en realitat.
I era veritat, perquè, només parar-s'ho a pensar un moment era fàcil – per a la Nasu –veure que tenir una visió de Nàmek al cap no era tenir-ne una perspectiva completa, ni d'abans ni de després dels precisos fets. 'Ell no coneixia quasi res del seu fill'.
No n'hi havia prou amb imaginar-se o no que en Vegeta havia estat per allà.
La saiyajin no podia evitar qüestionar-se, de la mateixa manera: 'Què diria en Bardock en saber que en Son Goku, en Kakarot, havia estat gairebé un humà tota la vida i que continuava sent-ho molt a la seva manera... O què faria si en conegués d'altres aspectes vitals...'. No. Millor no precipitar-se. No calia ni pensar en mencionar la Reiya... i no se li passava pel cap encara relatar com el seu fill havia acabat tenint dos nanos amb una terrícola. 'Aquella darrera era una part que probablement en Bardock, orgullós dels seus orígens pel sol fet de ser saiyan, no entengués'. Creia.
'Malgrat la Bulma i l'evident quasi extinció de les femelles saiyajins, prou que li havia costat a en Vegeta d'assumir-ne la possibilitat'. Més li valia dosificar la informació de moment.
Eren moltes coses. I tot i així i sense entendre com, la imatge d'en Raditz va venir-li al cap, a més.
Seria molt difícil de relatar, per sobre de tot, com arribaven dos germans a matar-se entre ells... 'I malgrat haver acceptat tutejar-la... ell encara li deia Princesa'. Com si aquell títol fos vàlid d'alguna manera encara.
Va somriure de costat, pensant-hi.
'No sabria com mencionar-li en Raditz, donat que ell devia pensar que havia mort en l'explosió del planeta'. Per fer-ho, calia un tacte que ella no tenia. O potser exagerava... eren saiyajins al cap i a la fi.
'Guerrers...'.
Tot aquell temps la Nasu havia cregut ser-ho si més no. I, no obstant, començava a veure (i a creure) que el temps amb els humans l'havia fet radicalment diferent a abans. Més del que s'imaginava d'entrada.
'La saiyan era ara – de fet – tot el contrari al que algú que hagués viscut sempre a Vegetasei continuaria esperant d'ella'. Va optar així per defugir aquell precís tema, el d'en Raditz. Mentre intentava trobar un tema que sí pogués tocar.
'Potser havia estat una mala idea forçar aquella trobada'.
– El teu fill ha hagut d'afrontar altres enemics després d'en Freezer...
L'home, per sorpresa, va mig somriure i va mirar-la d'una manera completament nova, diferent a com l'havia ullat fins aquell moment.
– I tu?! I tu amb ell, suposo.
Tenia una idea totalment equivocada del que havien estat tots aquells anys, o potser no tant. ¿Però per què? ¿Només li ho deia per unes antigues visions borroses ja en la memòria?
La Nasu no va entendre-ho. No d'entrada. Però de totes maneres, si havia estat disposada a trobar-lo, havia d'estar-ho a afrontar-ho.
– Jo amb ell? – va mig somriure amb ironia – No. – va negar de sobte decidida llavors a anar més o menys al gra – No érem allà, a Nàmek, perquè junts haguéssim anat a trobar en Freezer. És molt més complicat.
'Com dir-ho sinó'.
L'home va mirar més enllà, cap a en Krilín, abans de tornar a entrar de nou a la conversa. – Aquell tap de bassa és del planeta on heu estat?
– És... el planeta on... on va créixer en Goku... en Kakarot – va corregir-se sobre la marxa – És una llarga història.
– I no has vingut a explicar-me-la?
– Bé – va intentar ser concisa ella – En realitat volia assegurar-me que era veritat el que deia en Kaitoxin... que conservaves el cos. Me n'alegro. – va alçar les celles en assentir – Vas enfrontar-te a aquell tirà per tot un poble. Em vas salvar – va acceptar inclús amb més facilitat de la que imaginava.
– No podia deixar-li fer – va enfosquir-se-li la mirada mentre parlava – I ningú em va creure. Estava sol donat que, probablement, el teu pare ja ho hagués intentat en sortir del planeta...
– Sí. Bé, jo...
La Nasu no va tenir gaire temps de dir res perquè aleshores una altra idea va creuar-se al pensament del guerrer.
– Has dit Kaitoxin? Pot ser que fos el paio estrany i lila que sentia tanta curiositat pels meus motius...
Allò era nou i peculiar fins i tot per en Kaito.
– Estàs dient que vas rebre una visita del Kaitoxin de l'Est? Estàs segur que era ell?
– Com es pot estar segur d'algú que no s'identifica més de trenta anys després de la seva visita? Si més no preguntava massa... i excepte els individus que corren per aquí, i que al principi insistien en què havia d'anar a la zona en què s'entrenen d'altres guerrers, ningú ha preguntat mai tant... I menys pels meus motius...
'Havia estat potser aquella visita un altre dels motius pels quals s'havia plantejat més coses del compte en tant temps de soledat'.
No podia dir que la conversa no l'hagués fet reflexionar. 'De fet aquell era un dels motius del seu mal humor: pensar massa i durant massa temps en una manera d'entendre la vida que els havia condemnat com a raça'.
Va observar-la, però, una vegada més... abans de parlar.
– A la visió, la de Nàmek... sempre havia cregut que havíeu espavilat per enfrontar-vos a en Freezer. Que hi havia en Vegeta i potser aquell tipus que sempre l'acompanyava, en Nappa. Els que havíeu sobreviscut. Però també sé que vas parar alguna mena de trampa al meu fill per fer-lo anar fins allà... Ell t'ho retreia en la meva visió. – va callar un moment – No aparentava ser com nosaltres... Bé, no menys del que ho aparentes tu ara.
– És... – va acceptar la Nasu mentre ho pensava – És una història llarga...
– Llarguíssima... – van escoltar que exclamava en Krilín per darrere – Però tenim tota l'eternitat... O això diuen, no?!
A la Nasu quasi va escapar-se-li el riure en girar-se cap a ell per assegurar-se que sí que acabava de parlar... 'No canviaria mai'. Era exactament l'exemple de terrícola a partir del qual en Bardock potser podria començar a entendre perquè un sol planeta podia haver-los arribat a canviar tant... a tots... També a en Vegeta, de fet. 'Amb algú tan humanament espontani com en Krilín per allà,en Bardock podia entendre-ho o podia acabar per agafar-los mania a tots plegats, clar'.
.
.
Paral·lelament en Kibito i en Gohan eren ja a la Terra. 'Hi havien arribat amb un simple tancar i obrir ulls i ara era el moment en què el fill d'en Goku havia de quedar-se per fi sol'.
Anava a enfrontar-se al monstre Bu i a salvar el món just quan ja aparentava aproximar-se'n el final.
– Bé – va deixar-lo en Kibito sobre una roca – Que tinguis molta sort...
– Gràcies! – va agrair el noi encara que li quedava per demanar-li una darrera cosa – Escolti...
– Què?
– Kibito, li vull demanar una cosa – va somriure amb aquell aire més seriós i adult que tenia ara. Amb tot el respecte del món i sense deixar de ser el noi tímid que en el fons sempre havia estat, tot i la seguretat actual. 'L'explosió de força del seu interior l'havia afectat de moltes maneres... i no en canvi en tot'. – Que em pot canviar la roba?
– No t'agrada?
En Gohan ho tenia més que clar i no era pas cap problema d'estètica. 'Evidentment'.
– M'agradaria dur el mateix vestit que el pare – va resumir – Vull lluitar amb l'uniforme del pare.
'Era una manera de rendir-li homenatge ara que, després d'haver-se'n acomiadat amb abraçada inclosa, semblava haver-se tret ja un bon pes de sobre'. Era com si per fi hagués entès tots aquells anys d'absència del seu pare...
O com si almenys pogués assumir-los ara amb naturalitat.
– Mmm... Entesos! – va assentir en Kibito – Això és molt fàcil!
El noi no se'n podia alegrar més.
– A veure... era el color de la caca de les granotes del planeta Borbor, no?
– Bé – va dubtar en Gohan per una referència tan exacta a un tipus d'animal que ell no coneixia – De color d'or vell, diria...
– Fantàstic! – va posar-li l'altre les mans lleument a sobre per obrar la màgia de canviar-lo de roba.
'Era perfecte'.
– Sí! És això! – va mirar-se en Gohan un parell de vegades a ell mateix amb entusiasme – És genial!
– Llavors. Ja me'n vaig. Des del món llunyà dels Kaitoxin, resaré per la victòria del guerrer més gran de tots – va fer-li un gest d'ànim amistós amb el polze dret amunt.
La gran esperança per salvar el planeta Terra, i de pas tot l'univers, era en aquell moment en Son Gohan.
– Adéu! Dóna-li records als dos Déus Kaitoxin, eh?!
Ja estava preparat per anar a lluitar. 'Només calia arribar a la batalla... a continuació'.
.
– Quin desastre! – va rondinar en Trunks en adonar-se que ara sí que estaven perduts del tot – S'ha acabat la fusió...
– Ens matarà a tots dos... – va respondre en Goten a l'instant posant-se en guàrdia, amb el tors girat cap al monstre i amb rostre de terror – Segur...
'No els quedava, però, res més a fer que continuar enfrontant-s'hi'.
– Merda – Es negava encara a acceptar-ho el pèl-lila – I tan joves com som...
En Cor Petit – a prop d'ells – només podia afegir-s'hi. Tot i saber-se sense cap oportunitat.
– No sé si servirà de res, però també lluitaré amb vosaltres – va posar-se davant d'ells – Fem tot el que puguem i després morim junts...
Malgrat la valentia de l'acció, en Bu no aparentava tenir tanta pressa a acabar amb allò com potser semblava. Per sorpresa dels tres, va asseure's de cop al terra, va mirar-los amb un somriure i va posar-se a fer la becaina.
'Ja no se'ls prenia seriosament... perquè sabia que podia desfer-se'n quan volgués'. El namekià no en tenia dubtes.
Estaven perduts.
.
I mentrestant en Satan continuava donant voltes sense rumb lluny d'allà. Mort de fam i amb la sola companyia del gosset amb qui havia compartit aquelles hores d'amistat amb en Bu. '¿Com podia haver acabat així, si semblava anar tot bé?'.
Estava convençut que almenys en Bu grassonet era un bon nano sense un concepte definit de maldat. 'Era tan injust que aquell ganàpia se l'hagués menjat i pretengués seguir destruint el planeta...'.
Tot i que, clar, tampoc és que quedés gaire planeta per destruir. De moment no trobava pas ningú enlloc. ¿Eren tots morts?
Va caure de genolls a terra tot caminant enmig d'una immensa plana sense ciutats a la vista ni vida visible. '¿Així acabaria els seus dies el gran Satan?'. No podia ser...
No era just...
I la Vídel...¿Què en seria de la seva filla Vídel?. Si li havia passat res, ell mateix mataria el nano que l'havia allunyat d'ell... aquell suposat heroi... el tal Gran Saiyaman...
.
.
– Què és això? – Una energia s'aproximava a ells i en Cor Petit, de primeres, no era capaç d'identificar-ne la identitat, encara. – Qui és?! Té molta força...
Els nanos, en Goten i en Trunks, també s'havien girat amb la vista posada al cel per veure qui arribava...
– I si és un nou enemic? – va sentir-se inquiet en Cor Petit – Quina energia! Però no pot ser que sigui... – Estava totalment confós. Almenys de moment.
Fins i tot en Bu s'havia llevat ja i mirava enlaire.
– No pot ser – seguia negant el namekià, amb la capa encara movent-se-li per la força de la brisa – És en Son Goku!
'Qui fos, de totes maneres, ja estava arribant allà on eren'.
En Goten i en Trunks van obrir i tancar els ulls un parell de vegades més, abans que el petit fill dels Son estigués segur que l'adult s'equivocava – No és pas el pare, és el meu germà. És en Gohan!
– Què? – va dubtar en Cor Petit – Què dius?! No pot ser – En veure aterrar el noi, amb tota l'embranzida de la força amb què arribava, no en va tenir cap dubte. 'Sí que ho era, era en Son Gohan amb la roba del seu pare però també amb una força extraordinària' – És increïble...
– Quina sort – va ser llavors el primer que va dir el fill gran d'en Goku, en adonar-se que almenys ells tres encara eren vius – Encara hi sóc a temps...
– Gohan...
– Germà! – va saltar en Goten de seguida, tot just després de l'expressió del namekià – Quina alegria! Així no ets pas mort!
A en Son Gohan, no obstant, li tocava ara centrar-se en el veritablement important. 'Havia d'eliminar el monstre Bu'. Va preguntar, això sí, abans pels altres. 'Amb l'esperança que almenys en Dende fos viu...'.
Però qui va respondre'l va ser en Goten que els creia a tots morts.
– Només hem sobreviscut nosaltres, Gohan. Aquest malparit va esclafar la mare... i als altres els ha convertit en caramels...
Era una mala notícia que en Dende no fos viu, tot i que en Cor Petit va callar, encara amb dubtes del que havia passat realment amb el Déu i la Reiya. '¿Haurien tingut temps de marxar com bé planejaven?'.
No podia deixar de mirar el noi que tenia davant, que havia estat com un fill per ell, i adonar-se que no només li havia canviat i augmentat l'energia. Ell en si havia perdut part de la tendresa i alguna cosa del seu gest habitual de discreció. 'Per això no l'havia reconegut'.
Tenia l'aspecte d'un guerrer de veritat... d'un que anava a enfrontar-se a l'enemic que se li situava ja davant. 'Malgrat que en Cor Petit no pogués acabar de dir, de moment, fins a quin punt el noi era ara diferent'.
Més fort i més determinat, segur.
Era tot el que comptava en aquell moment.
– Ei, però suposo que no tens la intenció de lluitar amb mi? – va rebel·lar-se-li en Bu.
– No, tinc la intenció de liquidar-te...
'Mentre es disposava a atacar-lo, en Gohan no podia deixar de lamentar – amb ràbia – que, sense en Dende en aquell món, s'hagués acabat ja l'esperança de les Boles de Drac'. Potser no podrien tornar a la vida als altres...
Quina mala sort...
Davant d'en Son Gohan, ara mateix, el monstre Bu semblava lent i ja no tan poderós. I en Trunks i a en Goten ni tan sols van tenir temps de tornar a intentar la fusió com pretenien. Estaven massa sorpresos per l'espectacle que tenien davant.
Tampoc en Cor Petit s'ho acabava de creure.
.
D'altra banda, en Bu estava a punt de donar una explicació a aquella becaina descafeïnada que els nens i en Cor Petit s'havien pres com a menyspreu i despreocupació cap a ells. – T'he notat venir des de molt, però molt lluny d'aquí – va relatar, en efecte. – No puc permetre que algú tingui més força que jo...
– Ja – va acceptar en Gohan que, tanmateix, ni tan sols s'havia despentinat en lluitar-hi – Però de fet acabes de comprovar que sóc més fort que tu... Em sap greu, monstre Bu...
Era mala idea provocar-lo. 'Tot i que possiblement el noi no se n'adonés en aquell moment'.
Com els petits abans, el jove guerrer pecava d'un orgull que no era molt difícil d'identificar amb l'essència dels saiyajins.
No obstant, el monstre estava tan enrabiat ara que, per moments, aparentava estar disposat a fer una autèntica bestiesa. 'I així va començar a inflar-se i a inflar-se... fins que en Gohan va comprendre que només els quedava marxar ja que en Bu, incomprensiblement, anava a explotar... de ràbia i impotència'.
– Sortiu d'aquí! – va cridar tibant-los – va!
.
.
En Bardock, trenta-sis anys enrere, no havia entès què hi feia allà, ni per què aquell home encaputxat i de mirada estranya se li clavava al davant amb la intenció de parlar-hi. Ja havia dit per activa i per passiva que no volia saber res d'altres guerrers... ni de Déus que poguessin entrenar-lo al seu petit planeta o similar.
S'havia sacrificat per Vegetasei, probablement sí. Però ho havia fet sobretot pels seus companys de missions i anys, que havia vist morir no feia gaire per culpa de la traïció d'en Freezer. 'No havia pretès ser cap heroi'.
Ni molt menys veia, ara, cap tipus de miracle en el fet d'haver de quedar-se allà: conscient i amb cos. 'Fent-se preguntes que hagués preferit no fer-se més'.
Aquell Déu, fos qui fos, no li havia fet pas cap favor. 'Per molt que s'ho pensés'.
– M'han dit que vas posar-te davant d'aquell tirà – va murmurar l'home estrany mirant-lo a la cara a través de la caputxa que duia posada i que li tapava ja part del rostre – S'ha de ser molt valent...
No tenia ganes d'acceptar cap tipus d'ensucrat reconeixement de ningú. 'I tampoc volia que aquell individu li fes la pilota, volgués el que volgués d'ell després'. Aleshores encara no s'havia plantejat qui podia ser.
– Què vols?
– Oh – Havia reaccionat l'altre amb to dolç i mirada encara més interessada. 'Una vegada més, allò era just el contrari al que buscava en Bardock'. El guerrer només pretenia que aquell que no coneixia marxés del seu davant. – Res. Només era curiositat – va assegurar, així i tot, el desconegut.
– No em sembla curiositat... ni casualitat tampoc. Serà millor que segueixis el teu camí...
– Deus ser l'únic de la teva raça capaç de sacrificar-te pels altres, amic – Li havia dit el que després pensaria que era el famós Déu – Ambiciosos i certament salvatges. El teu gest no és habitual.
Allò l'havia fet riure agrament.
– No saps res. Només el que t'han explicat, foraster – va tirar-se enrere disposat a no donar-li ja més motius per continuar amb la conversa – Una nena de quatre anys estava disposada a fer el mateix que jo, m'escoltes? Una nena de quatre anys... I véns aquí i em dius que defensar el que som... el que érem... – va corregir-se amarg – No és propi de la meva raça? Ella era més valenta que tu, per exemple – va mirar-lo acusador donant-li l'esquena un segon després ja amb la intenció de fer-ho definitiu – No s'hagués amagat mai darrere una caputxa...
– Una criatura?
– La filla del meu rei, sí – va assentir encara d'esquena – Més digna del que probablement tothom s'esperava. Cort inclosa. Així que no em vinguis a dir què és propi de la meva raça i què no... O és que vam destruir el teu planeta i per això parles així?
En Kaitoxin, que era en realitat el qui s'havia amagat darrere la caputxa per dirigir-s'hi, va quedar-se'l mirant amb interès mentre ja no pensava demanar-li que tornés a mirar-lo de cara. 'Així que, al cap i a la fi, aquella raça podia ser digna...'.
– Sembles realment impressionat per aquesta criatura, guerrer.
– Ho estic – En Xin va saber que l'home somreia de costat amb ironia tot i no veure-li el rostre – I molt...
'No és com si estigués disposat a parlar de gaire més davant d'aquell desconegut'.
Feia dècades d'aquella trobada. I ara en Bardock, s'ho cregués o no, tenia precisament la nena de la conversa davant.
La nena que era una dona i que havia viscut, sens dubte, ja milers d'històries més que ell. 'Que amb vint-i-pocs anys ja s'havia quedat ancorat en aquell racó tediós de l'Altre Món'. Només lamentava saber que, si ella era allà amb aureola inclosa, era perquè d'una manera o altra havia mort ja.
En Kaito, de totes maneres, no es podia permetre tenir-los gaire més temps distrets en aquell assumpte. 'Ja que havia conservat el cos a aquell parell per si de cas... i hauria de justificar després que, en comptes d'entrenar... estiguessin per allà tirats'.
Va estossegar nerviós.
– No és per res... però hauríem d'anar tirant... Amb en Son Goku perdut per aquí enllà, em demanaran explicacions d'on us tinc a vosaltres en un moment així...
En Bardock llavors va caure en un detall.
– Son Go... Aquest és el nom que has dit abans... – va mirar-se la Nasu – És com has anomenat el meu fill. Així ell també és mort...
– Ja... Sí, però fa ja molt temps... – va intentar dir-li ella.
– Fa temps? – va somriure amb amargor aleshores en Bardock – I ara heu mort vosaltres... Tan poderosos s'han tornat els enemics al món?! Més que en Freezer al qual almenys ell va superar?
– Molt més que en Freezer, de fet – va reconèixer ella – Però en Kaito té raó. Jo només pretenia saber que era veritat... que paraves per aquí... Segurament hauríem d'anar tirant. A la Terra, si res ha canviat molt, encara hi ha alguna mena d'esperança...
'No acabava d'entendre en què els afectava a ells una amenaça o esperança que, fos o no fos certa, una cosa o altra, ja no els tornaria la vida'. ¿O encara no ho sabia prou bé tot?
¿Per què parlava aquell Déu rodanxó com si el fet de conservar-los el cos fos també una oportunitat per entrenar i retornar a combat en cas de desesperació?
No hagués dit mai que pogués reconèixer allò. 'I menys així'. – M'agradaria conèixer el meu fill...
– Ell no és en absolut un saiyajin. Potser no és el que esperaries trobar-t'hi...
La determinació de la dona deia coses que, a parer d'en Bardock, traspuaven més veritats de les que ara mateix ell podia imaginar.
– I tu? – va increpar-lo en Kaitosama del Nord – Per què no véns allà on anem? I d'aquesta manera acabes de parlar amb ella en un lloc on a mi no em puguin picar el crostó! Què et sembla, eh, nano?!
En Bardock sentia, més en el fons que en la forma, veritable curiositat al respecte del destí del seu fill i tot el que s'hi intuïa, malgrat que en principi no s'havia plantejat pas moure's d'allà. 'I menys arran d'una visita inesperada... xocant però que fluïa amb sorprenent i brusca naturalitat saiyajin... com aquella'.
Va mirar-la precisament per com de desconcertant era tot plegat.
'Encara li era estrany que fos la criatura que se n'havia anat del seu planeta de la mà d'un esclau... la nena a la que havia volgut estalviar aquell fatal final...'.
.
.
Tant en Cor Petit com en Gohan i els nens, que eren ja en un turó arrecerat de la zona on havia autoimplosionat en Bu, miraven a l'horitzó encara un pèl confosos i força perduts. '¿Què era el que acabava de passar? ¿Realment s'havia suïcidat?'.
– Vols dir que en Bu és mort? – va preguntar a la fi el namekià mirant el nen que ja era home i que ara duia sobre les espatlles la responsabilitat del destí del planeta.
En Gohan ho tenia clar.
– No.
'No era un suïcidi del monstre el que, de fet, ells acabaven de presenciar'.
– Què vols dir? – va intentar raonar en Cor Petit – Ha fugit? Jo no en capto l'energia...
– Segurament que està amagat – va saltar en Goten impulsivament endavant – Per esperar una oportunitat millor.
'No en podien estar segurs'.
– No ho sé – va reconèixer en Son Gohan – Però em sembla que tramava algun pla...
Ara mateix cap d'ells ho podia saber. Encara que, per als nens, tampoc hi hagués més problema que el fet de trobar el monstre i carregar-se'l.
– Encara que sigui viu, no ens podrà fer mal – va dir en Trunks.
– És clar – va assentir en Goten – A en Gohan no ha aconseguit clavar-li ni un sol cop!
– Era tan fort com nosaltres quan érem en Supergotrunks!
– Vols dir? Mmm... Potser una mica més...
Malgrat l'emoció dels nens i l'assentiment d'en Cor Petit, en Son Gohan continuava mantenint-se callat mentre els escoltava. – Explica'ns, Gohan – va demanar-li el namekià – De quina manera has arribat al límit de la força...
'En Gohan, tot i la preocupació latent que encara mantenia per la no - presència d'un monstre que, en efecte, sabia prou bé amagar la seva energia... va decidir explicar-los-hi'.
Estona després només els quedava intentar discernir què calia fer ara mentre en Bu apareixia o no. – El radar el tenia la Nasu, però... – En Cor Petit no estava segur de res... I donat que ell mateix els hi havia dit llavors que no els calia marxar de palau, dubtava ara que s'haguessin pogut salvar abans de la sortida del monstre: – ... És que... si en Dende és mort, igualment les Boles de Drac ja no...
– No pot ser – va prémer els punys aleshores en Son Gohan – No en noto l'energia és veritat... Però sense Boles de Drac...
Era una autèntica galleda d'aigua freda que ni tan sols es notés lleument la força vital del Déu.
– Potser – va atrevir-se a afegir en Cor Petit – Potser hi ha esperança... La Reiya i en Dende havien de marxar de palau i amagar-se... Jo podria estar equivocat i...
– Doncs... És genial això! – va expressar en Trunks de seguida, malgrat que el rostre del namekià va desanimar-lo de cop.
– Però no sabem si ho han aconseguit... Jo els vaig dir que no calia que es moguessin. Pensava tirar a terra la porta de la Sala de l'Esperit del Temps si no ens en sortíem... – va baixar el cap penedit. 'No havia previst que tot i així en Bu podria abandonar aquella altra dimensió'.
– Però sí que es nota una energia...
– Sí?!
En Gohan, no obstant, no es referia pas a en Dende ara: – Noto el senyor Satan.
– Potser hauríem de recollir-lo... – va somriure aleshores en Cor Petit, encara mínimament esperançat en el fet que realment la Reiya i en Dende podien córrer per allà. 'Vius'. Si la Nasu es proposava alguna cosa, i s'havia proposat salvar en Dende i arrossegar-hi la menuda, difícilment no se n'hauria sortit. Seguia confiant-hi. 'Havien de poder ressuscitar-los a tots amb les Boles de Drac. Tard o d'hora'. – Encara que no ho sembli, el senyor Satan és en el fons una bona persona. I a la seva manera ha intentat salvar el món...
– No el deixarem fer fins que estiguem segurs que tot això ha acabat, doncs? – va preguntar en Trunks.
– No, el recollirem. No ho deu estar passant bé... No queda ningú més al planeta...
Van decidir aterrar allà on era, havent volat minuts després. 'Caminava sense rumb al que era un desert'. I feia l'aspecte de no haver begut ni menjat en hores...
Parlava sol amb el gos que l'acompanyava quan, en efecte, van plantar-se-li davant.
– Ah! – va cridar de primeres – Qui sou? Què voleu?... – No va trigar però ni un parell de segons a començar a reaccionar – Oh! Tu ets... – va assenyalar en Gohan – I vosaltres! Què està passant?
– Agafi's i deixi de fer preguntes – va tibar-lo en Trunks tot i que, de fet, ara en Gohan acabava de quedar clavat allí mateix on era amb la vista posada en l'horitzó.
– Què passa? Notes res?
– És...
– En Bu? No noto res jo... – va queixar-se en Goten també encuriosit.
'No era el monstre però, l'energia que el seu germà acabava de detectar'. Algú havia decidit deixar-se d'amagar. 'Potser perquè havia notat amb claredat on i qui eren...'. I la desaparició, de feia estona, de la força impressionant d'en Bu.
Va ser en Trunks, de fet, el primer en cridar en veure-la sortir d'entre les roques. 'La nena, amb en Dende, havia decidit no volar en quilòmetres per poder passar desapercebuda. Amb por d'estar en realitat equivocada respecte allò que passava més enllà'.
– Reiya! – Sense que ni la menuda pogués arribar a sortir d'entre els rocs, i abans que aconseguís somriure, el seu cosí va tirar-se-li al coll amb ànim alegre, per sorpresa i tranquil·litat d'en Gohan... i és clar d'en Cor Petit.
En Dende va observar l'escena, de moment, en segon pla abans de fer-los un gest discret de salutació a tots plegats.
– Esteu bé?
– Sí... – Després de la pregunta del pèl - lila, la Reiya no va poder evitar observar en Cor Petit que hi dirigia la mirada de forma aclaridora... i orgullosa. 'La petita havia sobreviscut... i duia amb ella en Dende i el radar'. Tot aniria bé...
Segur.
– La mare em va demanar que no mirés enrere – va reconèixer no obstant la Reiya amb la gola seca, mentre es deixava anar d'en Trunks i intentava somriure no gaire convençuda al namekià i a en Gohan. 'Com sempre hi havia aquella altra distància amb en Goten'. – Crec que ens vam escapar per poc... Ella i en Krilín s'hi van enfrontar...
'Allò deia molt de la Nasu'. I de fet era prou clar que, com s'havia proposat, una vegada més havia fet tot el possible per sortir-se'n segons el pla. 'S'havia sacrificat per aconseguir-ho'.
I ara tenien allà davant la Reiya, tocada però valenta. 'Plena de coratge malgrat la mala estona de saber que havia pogut marxar d'allà amb en Dende gràcies a la lluita i mort de la seva mare'. Si tenien les Boles de Drac tot aniria bé... perquè, en efecte, podrien ressuscitar-los després d'haver fet front a en Bu.
– Heu vençut ja el monstre?
Va ser en Son Gohan qui va contestar-li llavors, amb un Satan que no parava d'observar-los amb més preguntes que respostes... i per tant mort de por.
– No. No sabem què trama...
– Així serà millor que amaguem de nou en Dende... – va raonar la nena amb una seguretat que pràcticament els feia evident que tenia gens d'en Son Goku dins seu – Sense les Boles de Drac, us en sortiu o no... la Terra només seria un gran solar...
– Un moment... un moment... – va atrevir-se a interrompre'ls en Satan en aquell instant – Però i els altres? Per què parleu com si no s'hagués salvat ningú més?
L'home va notar que empassava saliva i tremolava mentre ho demanava. 'En realitat desitjava no sentir ni la resposta'.
– És que... – va ser en Goten el més espontani en escoltar-lo – És que són tots morts...
– NO! – va cridar aleshores en Satan – M'enganyeu... la meva filleta... – Quasi plorava ja en dir-ho – La meva nena... La Vídel ha de ser viva! És culpa teva, gamarús!
En Son Gohan, de fet, no podia evitar sentir-se'n una mica... força... culpable. Va baixar el cap rebent la reprimenda d'aquell que es feia dir campió d'arts marcials. 'Esperant el moment per dir-li que, de totes maneres, podrien tornar-li la vida quan tot acabés'.
La força d'en Bu aproximant-se, malgrat tot, va distreure'ls prou ara com per no acabar de dir-li.
'¿Què podia haver canviat en una hora, perquè abans no, i ara sí que el monstre anés a trobar-los per enfrontar-s'hi?'.
– Vés darrere les roques, Dende! – va cridar la Reiya a l'instant – Corre! I vostè també! O vol morir?!
En Satan va dubtar.
– Porta'ls arrossegant si fa falta, Reiya – va manar per molèstia de la xica el namekià a l'instant, encara observant com s'apropava el monstre – I no els deixis sortir d'allà. És perillós!
– Però...
– Fes-ho! Igualment només hi pot lluitar en Gohan...
.
.
En Goku no podia parar de pensar en diferents opcions i sortides, mentre era allà al planeta dels Déus i veia passar els successos del moment per davant dels seus ulls sense poder-hi intervenir.
– Escolta – va demanar-li el Ro Kaitoxin després de pensar-hi un moment – Què voleu dir quan parleu tota l'estona de les Boles de Drac?!
'En realitat l'ancià no coneixia quina era aquella màgia que ells mencionaven'. ¿Com podia ser que un Déu com ell no n'hagués sentit a parlar mai?. Per molt que d'inici, crear i posseir aquelles esferes màgiques, fos un do exclusiu dels namekians...
Ara mateix, però, el guerrer no cabia en si del propi orgull. Després d'haver vist aparèixer, a través de la bola de cristall que el Déu els havia cedit, aquella nena de malles negres i samarreta vermella, amb els cabells esbullats i l'esforç que havia fet, en veure's obligada a deixar la mare enrere, marcat al rostre. 'Era ben bé tan decidida i valenta com la Nasu'.
Era també la seva filla. I se'n sortiria, malgrat que per ara no tingués la força que probablement tan fàcil li resultaria després d'obtenir.
El que també era fàcil era percebre, a més, la mirada paternal amb la què, allà on eren, en Cor Petit tampoc li treia l'ullada de sobre. 'El namekià havia fet que a ella no li faltés aquella figura, i en Goku sabia que no era just pensar en com haurien estat les coses de no haver decidit quedar-se mort'. Ho havia fet perquè creia que era el millor per tots, per les amenaces que ja no podria atraure al planeta i pel futur que els deixava en aquell llavors per endavant.
'No podia haver imaginat, set anys enrere, que l'amenaça hi hauria estat igual... o més ben dit també, a causa de la seva igual presència allà un sol dia després de tant temps'.
Després de tot, havia estat a l'Altre Món i no els havia vist créixer. ¿Però què n'havia tret? A excepció del temps d'entrenament...
Va veure ara com el monstre tornava a situar-se en guàrdia davant d'en Son Gohan. 'Havia de dur alguna cosa de cap a la força'. Però el cert era que el seu fill no semblava caure en què.
En Son Goku tampoc en tenia ni idea.
– Cor Petit – Li havia dit en Gohan al namekià just després que aquest convencés a la Reiya per apartar-se d'allà, amb en Satan, en Dende i el gosset – Vosaltres també, aneu en compte. Vigileu que no us afectin les tècniques de lluita... Jo miraré de rematar-lo.
– Què fa en Bu? Què deu pensar? – Es qüestionava mentrestant en Goku igualment.
– En realitat – va esclatar en riallades el monstre rosat – Vull lluitar amb vosaltres, nanos. Amb els petits. No us aparteu d'aquí, escanyolits!
'Era clar que es referia a en Goten i a en Trunks, tot i que era en Gohan qui tenia davant'. El jove guerrer no anava a permetre-li... – No et confonguis – va desafiar-lo – El teu adversari sóc jo...
– Després lluitaré amb tu – va ser descarat el monstre – Ara vull lluitar amb ells... Primer vull lluitar amb ells...
No podia deixar que se'n sortís. En part perquè tampoc entenia què tramava amb aquella mena de sortida per petaneres que estava protagonitzant.
En Bu no deixava de provocar els dos nens igualment: – I ara què us passa, eh? No voleu lluitar amb mi? On és aquella força que teníeu abans? – va riure més – Teniu por?
– No deixarem que se'n rigui – va rabiar com a resposta en Trunks. – Va, Goten. Prepara't.
Anaven a fusionar-se per cedir als seus desitjos. 'I no era una bona idea'.
Ja eren un i al tercer nivell de força dels superguerrers, malgrat els renecs i les queixes d'en Cor Petit, quan en Gohan va adonar-se que en Bu se sentia massa satisfet amb tot com per poder ser res bo.
– Un altre cop amb vostès – va presentar-se teatralment en Gotrunks – El mortífer guerrer Supergotrunks! I doncs, no tens por monstre? Què esperaves?
– No! Mira al darrere! – El crit de la Reiya, d'entre les roques on estava encara de morros per haver d'aguantar un parlador i espantat Satan, no va poder advertir-los de tot prou aviat. No va ser a temps d'avisar-los... Donat que era lluny i que, atabalada per la seva pròpia 'mala sort', no estava prou concentrada amb el que passava més enllà... 'Se sentia massa enfadada amb el que en Cor Petit creia que era precaució, fent-la ser la mainadera no només d'en Dende, sinó també d'aquell humà insuportable'. – Trunks!
Un segon després, aquell tros de pell que en Bu s'havia arrencat discretament i que havia reptat fins al cos dels nanos també atrapava en Cor Petit entre les seves grapes.
Amb la intel·ligència del namekià i la força dels nens, en Bu no pensava pas deixar-se vèncer per en Son Gohan.
– Merda!
Havien reaccionat tard.
– Ostres – va lamentar en Goku allà on era – Ara és encara més perfecte! En Gohan ho tindrà magre...
No era precisament esperançador que aquell monstre, amb l'armilla d'en Gotrunks incorporada, s'acabés de convertir ara en l'ésser més poderós de tots els temps. 'O d'això presumia obertament'.
– Si volies ser el número u – va provocar-lo en Gohan potser inconscient de tot el perill que representava – Per què no m'has absorbit a mi?
– De què em serveix ser el número u si no tinc adversari?
En Bu, com a mínim, ho tenia clar. O ho semblava.
El següent que contemplarien en Goku des del món dels Déus, i la Reiya, en Satan i en Dende des de pocs metres enllà, entre les roques, seria un canvi de rumb en la sort d'aquell dia. 'Ja que poc després que en Bu hagués aconseguit absorbir els nens i en Cor Petit, era ara en Son Gohan qui estava sent apallissat'.
En Bu havia planejat allò des d'un principi, des de què havia notat que hi havia algú prou poderós com per suposar-li un greu problema. 'La força d'en Gotrunks tenia un límit de temps, així que si no esperava a què es tornessin a fusionar – com havien acabat fent – no li hagués servit de res l'atrapar-los per sorpresa'.
– Renoi... – En Son Gohan va fer-se l'interessat i el valent, malgrat els cops rebuts i per rebre. 'Potser parlant més amb l'orgull propi de la raça del seu pare que amb el sentit comú que sempre havia tingut'. – Tot i que, vaja, si ara ets capaç de donar totes aquestes explicacions, ets tan ximple com sempre...
– ... No te'n fotis. Et mataré costi el que costi – va assegurar l'ésser rosat i terrible prou segur ja, en sentir-lo, d'haver guanyat la partida – Aquest és ara el meu objectiu principal...
– Entesos... Entesos... Una cosa sí he de reconèixer – va acabar acceptant el noi, tirant enrere per evitar un enèsim atac – Ha estat bona idea absorbir en Cor Petit també...
'Aquell horrible ésser n'havia adoptat ara la intel·ligència... i l'estratègia'.
Els atacs... i els cops d'aire... havien començat de sobte amb més força i la Reiya va haver d'intentar protegir en Dende i en Satan, l'humà que inexplicablement se li agafava tremolant de la cama, mentre encara no donava de si en seguir la velocitat amb què es movien aquells dos. 'Pràcticament, si es despistava un segon, els perdia completament de vista'.
– Quina ràbia – Protestava en Goku al planeta dels Kaitoxin – Això el pot matar! Son Gohan... – Un tros de pell que havia deixat escapar en Bu, a l'estil dels que havia utilitzat per agafar abans els ostatges absorbits, l'havia atrapat ara i el monstre el premia entre aquelles carns amb sadisme i gens d'oportunitat de descans.
– Em sembla que ho he calculat malament – va xiuxiuejar molest en Ro Kaitoxin en aquell moment – L'hauràs d'anar a ajudar Son Goku!
'Però el cert era que en Goku no podia pas anar-lo ajudar'. No que sabés...
– No... – va descartar no sense cert remor a l'ànima el guerrer – ... jo ja no...
– És veritat – va acabar amb més facilitat la frase en Kaitoxin – És veritat, avantpassat meu. En Son Goku ja no pot tornar a la Terra mai més...
– Això ja ho sé – va dir tan tranquil l'ancià. 'Com si allò no canviés absolutament res del que havia dit abans'. – Ja ho sé...
En Goku, estranyat, va girar-se com si no acabés d'entendre què volia dir. 'Amb alguna mena de nerviosisme bategant-li dins'. Era impossible que...
– Li donaré la meva vida. Així podràs ressuscitar, oi?!
'L'expressió havia estat tan natural... que en Goku no va poder estranyar-se'n fins a haver-s'ho repetit al cap un parell de vegades més'.
– La seva vida, Déu Kaitoxin? – va mig esgaripar ofegadament sense encara entendre-ho del tot – A mi?!
– Però què diu? – va exaltar-se en Kibito que feia estona que tornava a ser amb ells – La vida d'un Déu Kaitoxin no es pot donar a un ésser humà sota cap concepte... Això no!
En Xin també se'n feia pagues.
– Doncs així – va continuar l'ancià – Tot l'univers desapareixerà. Segur que el monstre Bu també vindrà fins aquí.
– Però... – va saltar el Déu més jove – Doni-li la meva vida! Jo també vull ser útil!
– No, no – va somriure l'avi extravagant – No cal que facis això. Tu ets jove... A mi només em queden uns 1.000 anys de vida...
– A... avi... – No acabava de reaccionar en Goku, no obstant.
En Son Gohan, mentrestant, continuava sent apallissat a la Terra.
– Uh! Deixeu-vos de rucades, va – va concentrar-se en Ro Kaitoxin com si res – Adéu!
I va caure rodó a terra sense que en Son Goku acabés de situar-se. 'No podia ser que...'. Però el cert era que un segon després l'aureola li desapareixia del propi cap... i sincerament res semblava indicar que no tornés a ser viu...
Set anys després...
– Oh – va mirar el cos del Déu estès a la gespa amb determinació – No desaprofitaré aquesta oportunitat que m'ha donat. Vencerem el monstre Bu. – El to va sonar increïblement seriós... molt transcendental. Potser per això... gairebé va tornar a morir-se de l'espant quan, com si res, el Déu va aixecar-se de nou un instant més tard. 'Ara era ell qui duia l'aureola daurada de l'Altre Món'.
– Apa – va rondinar tot posant-se dempeus – Va vinga, vés-hi! Que sinó hauré desaprofitat la meva vida en va! No vull haver mort inútilment!
– Ah! – va dubtar en Goku, ara amb un somriure entre divertit i entretingut – Sí... és clar...
.
– Merda, Dende, merda! – Es queixava la Reiya al planeta Terra. – No sóc prou forta per ajudar-vos als dos. Vinga, anem. I tu... – va assenyalar al pare de la Vídel – Val més que agafis el gos i fugis tan lluny com puguis! Jo ja no hi puc fer gaire res més... Els atacs d'aquest parell cauen i reboten per tot arreu...
L'humà havia tret una pistola disposat a fer vés a saber què.
– Ni se t'acudeixi, burro – La nena no estava segura que fos correcte parlar així a un adult, però l'actitud de l'home començava a destarotar-la. '¿Com podia ser algú tan estúpid?'. – O millor fes el que vulguis... jo he d'apartar en Dende d'aquí! Tu mateix... Et matarà...
La impertinència de la menuda l'havia fet, si més no, dubtar.
.
– Així doncs... – Estava ja disposat en Son Goku a utilitzar el canvi de lloc instantani al món dels Déus – Me n'hi vaig...
– Espera't un moment, Son Goku!
En aquell instant no sabia pas per què el Déu ancià l'havia aturat.
– Està bé que hi vagis – va fer una pausa llarga i dramàtica que va causar-li molts dubtes – Però has pensat què faràs per vèncer al monstre Bu? Perdona que t'ho digui, però, fort com és ara el monstre Bu, tots dos junts no podreu amb ell...
– Oh – va titubejar uns segons – Però esperi, ja ho sé! Una fusió! Això funcionarà.
En Ro Kaitoxin no n'estava pas tan convençut. – Una fusió. Sí, és allò que van fer els nanos, oi?
– Sí.
– Jo no crec que el monstre s'esperi plegat de braços mentre feu totes aquestes posicions extravagants de la fusió...
– Però – va prémer els punys el guerrer desesperat – Així què puc fer? Ha estat vostè que m'ha dit "vinga, vés i guanya'l!".
Unes arracades eren la solució.
Encara que estiguessin a punt de suposar tot un problema. 'El vell ancià acabava d'animar en Xin a utilitzar les pothala amb en Kibito'. Sense explicar-los-hi exactament tot.
– La unió pothala té aquest inconvenient – va fer-se uns bons farts de riure el Déu – És per sempre. No us podeu tornar a separar mai!
Com a broma no tenia cap gràcia, i junts – en Xin i en Kibito – tampoc tenien prou força com per enfrontar-se al monstre.
– Ostres! – va rascar-se el cap en Goku – Això serà un problema. Hauré d'estar fusionat amb en Gohan per sempre... Què hi farem... Es veu que no queda cap alternativa. Però si ara sóc viu... – va parlar sol amb si mateix – Quan arribin temps de pau hauré d'anar a l'escola amb el meu fill... Vaja, quin problema!
– Au va – Tan dubte va desesperar l'ancià – No rondinis tant i vés-te'n d'una vegada! Si no t'espaviles, en Gohan morirà!
Un sol canvi de lloc instantani el separava del planeta Terra... i de la possibilitat de poder salvar el seu fill gran.
.
– Dende – va xisclar la Reiya en veure'l retrocedir enrere després d'haver-la desobeït i haver fet uns metres endavant – Però que tu també ets boig? Si mors, s'ha acabat tot...
'El jove namekià va dubtar, i va mantenir-se enrere un segon més sí, però després va saber que no podia fer res més: si en Gohan moria tampoc hi hauria manera de tornar a la vida a ningú... bàsicament perquè en Bu hauria destruït l'univers abans'.
– Son Gohan – El Déu va llançar-se cap a aquest, doncs, preocupat pel destí del noi que ara estava entre la vida i la mort: immers enmig de la lluita amb el monstre terrible – L'he de curar... si no morirà ja!
I la veritat era que el xicot havia caigut fet pols, amb ossos i músculs destrossats enmig d'un gran d'escampall de pedres i roques víctimes de tota aquella trencadissa.
– Et matarà! – va acabar per seguir-lo la Reiya endavant, tot i que no estava gens segura de no estar a punt de llançar-ho tot per la borda. ¿Com s'atrevia a arriscar tant en Dende?. Ara que, d'altra banda, sense en Gohan en forma, ella també veia que acabarien morint tots.
La filla de la Nasu no va trigar a adonar-se però que el monstre els mirava i que, acte seguit, de veure el Gohan recuperar-se i tornar a estar dempeus, els observava a ells com a clars culpables d'aquella recuperació. 'Ara intentaria matar en Dende'.
– Anem, per favor – va tibar-lo cap a ella, tot i saber que probablement un d'aquells mortífers atacs d'en Bu acabaria per atrapar-los mentre corrien – Anem!
Un gran atac anava a caure'ls a sobre, a sobre d'en Gohan i d'ells dos, fins i tot d'en Satan i el ca, quan alguna altra cosa va creuar-s'hi abans.
El pobre Satan creia que havia estat el poder de la seva pistola i, tot i així, en Son Gohan aviat va identificar-ne el responsable. – Ten Shin Han!
.
.
La Nasu va tornar a mirar-se de dalt a baix allà on era, intentant fer-se a la idea del que li havia passat en les darreres hores. 'Intentant acceptar que era morta i que l'home que caminava un parell de passos per darrere de tots ells era exactament en Bardock'.
No havia pogut distingir encara com se sentia al respecte. 'Havia estat una conversa potser freda, amb reminiscències del que hagués estat en el passat una conversa entre ella i un soldat ras'. Barrejant-ho amb el fet, és clar, que ell probablement havia tingut massa anys per donar voltes als seus errors i als de tota una raça, i que ella ja no era tan saiyajin com havia volgut ser de principi.
La Nasu va decidir continuar parlant-li malgrat tot. 'Sempre podria descobrir després què era exactament el que ella en pensava d'aquella situació... Després d'haver-se'l retrobat llavors, com si el temps – per en Bardock – no hagués passat'.
– Un dels teus néts, en Son Goten... – va decidir parlar a la fi, tot i no voler distingir-ne l'origen – ... s'està enfrontant amb la major amenaça que hi hagi hagut mai a l'univers. Ho fa amb el meu nebot, en Trunks.
– Fill del príncep Vegeta...
– Sí...
'No sabia si anava per bon camí, donat que hagués estat del tot incorrecte al seu planeta – segons la manera d'entendre el món a Vegetasei – que aquells nens tinguessin per mares dues dèbils terrícoles'.
– Són forts, oi?
– Com?
– Vull dir més del normal... – va corregir-se en Bardock – Si aquest monstre és més fort que en Freezer... Això és molt més del que mai un saiyajin hagués pogut...
– Al final resulta que – va respondre-li l'ella – l'estat llegendari del supersaiyajin era menys llegendari del que es deia...
– El meu fill ho va aconseguir. Oi que sí?
Va mig somriure abans de contestar. – El teu fill... i després el meu germà, el meu nebot... el teu nét gran... més d'un parell en realitat...
– En mil anys no n'hi havia hagut cap... deien.
– Ho sé. És desconcertant... suposo.
– I tu?! Tu, què?
Ella va girar-se enrere mirant-lo un segon més.
– I jo? – va qüestionar – Jo no arribo al seu nivell... però...
– Però sí... T'hi has convertit.
– Sí – va somriure de costat. – Sí... No penso pas negar-ho.
Hi havia hagut, de sobte, un instant de complicitat entre ambdós. En Krilín va posar-se al costat de la Nasu, mirant enrere cap a ell sense massa més paraules que les poques que ja havia dit fins aleshores.
En Kaito va interrompre'ls de nou. 'Continuava pendent de la Terra a través del seu poder per veure més enllà'. – No pinta gens bé...
– El què? – va avançar-se-li la Nasu, molt pendent de la mirada concentrada del Déu.
– La lluita entre en Bu i en Son Gohan...
– Com?! – va saltar aleshores sí en Krilín – En Son Gohan?! És viu? Com? I lluita contra en Bu, dius...
– Sí... – va sospirar en Kaito – I té molt més poder que abans. Se li ha desbloquejat la força interior... Quina potència, déu ni do.
– I així que és el que no va bé?
– Res, noia – va bufar novament – No va bé, res. Aquest monstre sembla ser que ha absorbit aquell parell de nanos i en Cor Petit... En Gohan ja no pot amb ell.
– Si tot això de l'estat llegendari que dius és veritat, Nasu... i tot i així cap de vosaltres pot amb aquest ésser monstruós... el què dieu significa que l'univers està acabat – van semblar sentir gairebé una veu d'ultratomba quan en Bardock, des del darrere, va decidir-se a parlar llavors. 'No havia dit ni que sí ni que no, però havia assentit lleument quan havien decidit moure's'. Encara hi havia coses que pretenia parlar amb aquella dona que una vegada havia recordat com una nena valenta. – Aquest Son Gohan també és...
– Un dels teus tres néts...
– Fill teu?
La pregunta havia estat tan directament colpidora que la Nasu va gairebé trontollar abans de mirar-lo directament als ulls i negar amb més que compte. – En Son Goku – va estossegar per tornar a corregir-se, observant com el rostre d'en Bardock mudava en una desconcertant ganyota en deixar-li-ho finalment anar. – En Kakarot sempre ha considerat la Terra el seu planeta. Com hauràs deduït ja no va destruir-lo perquè... perquè no recordava les ordres que se li havien donat. Va emparellar-se i va tenir dos fills amb una terrícola...
– Però has dit que tenia tres néts...
En Krilín va quasi entrebancar-se en escoltar-lo, així que tots plegats van suposar que el sotrac a l'interior de la Nasu hauria estat d'allò més considerable. – Els tens...
.
.
– Ten Shin Han!
– Ostres – va mirar-se el fill del seu amic – Ets de debò en Gohan... Has canviat molt, no t'havia reconegut... Encara que també és sorprenent com ha canviat el monstre Bu. El vaig veure en les visions que oferia al planeta en Babidí.
La Reiya just al costat d'en Dende va aixecar la vista, entre desafiant i estranyada, esperant encara entendre qui era aquell home i d'on havia sortit. 'Pel nom sabia que podia ser un dels antics integrants de la colla de la Bulma i companyia, però ara mateix tampoc n'estava gaire segura'.
L'home també va observar-la a ella un instant. 'Era evident que no s'explicava gaire d'on havia sortit'. Com a mínim, no en principi...
De totes maneres no els va donar temps a gaire res. La Reiya va ajudar a aixecar-se a en Dende, agafant-lo de la mà, mentre el somreia i intentava encara identificar el terrícola de robes estranyes i tres ulls que després de mirar-la ja ullava cel amunt.
– Faré que tots aquests trossos d'escombraries desapareguin amb la Terra – van sentir cridar el monstre, que havien perdut de vista uns segons – Si us penseu que us podeu salvar d'aquesta, proveu-ho!
– Ostres noo!
.
– La Reiya és filla meva... – Havia estat l'única explicació que s'havia permès. 'Dit així, amb el nom, com si ell ja hagués de saber qui era...'. En Bardock tampoc havia preguntat més.
Només una qüestió sobre la qual aparentava valorar tota la resta. – El fill del príncep Vegeta... ell és mig... mig...
– Mig terrícola...
– Així doncs, no és un planeta amb només gent dèbil...
– No l'és – Sabia que era el millor que li quedava per dir donades les circumstàncies. Un saiyajin criat a Vegetasei, segons les normes de Vegetasei, no entendria res més.
– Hi ha terrícoles dignes... races guerreres...
La Nasu va mirar de reüll a en Krilín, esperant que no fiqués la pota i curiosament sense la sensació d'estar mentint va acabar per assentir. – Alguna cosa així...
– Ja hi som! – va anunciar en Kaito aleshores, després d'haver-los fet volar un tros fins arribar allà. – Aquí hi ha altres guerrers com vosaltres, que conserven el seu cos. Des d'aquí, amb més tranquil·litat, us aniré informant de tot el que passi allà baix... Oh! Mira – va anunciar en aquell moment – Per allà hi ha els Kaitos del Sud i l'Oest. Vaig a dir-los que ja som aquí... Abans – va arronsar el rostre – Feien broma sobre els meus favoritismes per amics d'en Son Goku... Us ho podeu creure? Posant en dubte el meu criteri en decidir conservar-vos el cos... Quin desvergonyiment!
.
.
– Que desaparegui tot!
Els pocs segons que van trigar en pensar que rebrien l'atac indiscriminat i imparable d'en Bu van ser els mateixos instants durant els quals van poder comprendre que alguna cosa li estava impedint després arribar a més...
Un kienzan d'en Son Goku havia tallat l'ésser rosat per la meitat, encara que fos realment fàcil per ell, poder recompondre's. Ningú se l'esperava... ni ningú comprenia què dimonis havia passat.
– Pare – va ser el primer en Son Gohan en poder pronunciar paraula – Has pogut tornar a la Terra?
Allà al cel, enmig de la confusió general, en Goku somreia.
– Véns a ajudar?! – va qüestionar-lo escèptic en Bu – Vols dir que hi podràs fer res?
Ho preguntava, sí, més que res per provocar. 'Perquè el monstre, en efecte, estava segur de tenir aquella batalla guanyada'.
Res, però, podia esborrar en aquell instant l'optimisme de l'heroi saiyan.
– Haha – En Son Goku va assenyalar amb el dit índex a l'ésser rosat – Ja no podràs dir gaires fanfarronades més! Ara tinc un objecte que m'augmenta molt el poder!
– Què és?!
– Doncs... – Allà a peu pla, els altres no anaven a escoltar exactament què explicava en Son Goku sobre aquell objecte que duia amb si. 'Era evident que estava molt segur de si mateix, això sí'. – Un detallet que em permetrà guanyar-te...
De totes maneres en Bu tampoc les devia tenir totes, perquè acabava de començar a ajuntar totes les parts separades del seu cos. 'I havia aprofitat el desconcert general per colpejar de pas en Ten Shin Han que era allà baix amb la resta, enviant-lo metres enllà entre les roques... només amb els peus'.
El monstre els havia sorprès així en un vist i no vist, agafant-los d'improvís, abans d'unir les seves cames al cos incomplert que havia mantingut al cel, tot esperant la reacció imminent d'en Goku.
– Dende, va – va tibar al jove namekià finalment la petita Reiya sense apartar la vista del cel. 'Adonant-se de nou del perill de ser-hi'. – Has de sortir d'aquí. – 'Era millor que el Déu s'amagués darrere les roques com ara mateix feia un Satan evidentment espantat'.
En Son Gohan, de fet, encara intentava entendre què havia passat i què passava allà dalt, concentrant-se en els expressius gestos del seu pare, quan el seu progenitor va decidir dirigir-s'hi directament.
– Entoma-la, Gohan!
'¿Què dimonis li llançava?'.
La confusió va fer-lo fallar en intentar agafar-ho, fos el que fos. I juntament amb un Son Goku completament colpit per la sorpresa de veure caure l'arracada més enllà, va observar com aquesta es perdia entre les roques.
– Agafa-la de pressa! Posa-te-la a l'orella esquerra! Junts guanyarem en Bu... – va cridar aleshores perdut d'impaciència en Goku, mentre en Bu somreia, per fi, en entendre què pretenia el seu nou rival. – Temps! Si us plau! Temps!
No li havia quedat més remei que convertir-se al tercer nivell per guanyar-se aquell temps que el monstre no aparentava voler-li donar. 'I en realitat havia cregut que no necessitaria més perquè, acte seguit, la transformació perfecta del monstre havia canviat... havia passat el temps de fusió dels nanos i amb això ara en Bu tenia menys força'.
– Quin disgust, eh? – va tornar al seu estat base en Goku mentre el mirava – Ara en Son Gohan ja et pot guanyar ell tot sol...
El noi acabava de recollir l'arracada de terra.
Ni en Goku ni els altres podien imaginar-se, per tant, res del que passaria a continuació.
– Bah! Encara sort que m'he fet una assegurança de vida per si de cas...
– Una assegurança?
– Aquest tros que m'has tallat – va riure ara el monstre assenyalant-se la característica protuberància del cap – El veus? Per què et penses que no me l'he enganxat encara...
'No podia ser'. I a més era el final del tot...
– Son Gohan! – va girar-se d'immediat un Goku que ja no hi arribava a temps – No! Quina ràbia! No!
S'havia precipitat endavant... volant cap a les roques... però ja només havia arribat prou aviat per recollir l'arracada que s'havia escapat de les mans del seu fill en ser atrapat, aquest, per aquella massa llefiscosa d'en Bu.
El monstre acabava d'absorbir a en Son Gohan, seguint el mateix mètode amb què s'havia fet amb els cossos d'en Cor Petit i en Gotrunks.
.
.
– O sigui – va murmurar en Bardock acostant-se al tronc d'un dels arbres del lloc i repenjant-s'hi amb desgana – Que en aquest planeta que dius... a la Terra... són tots gairebé morts... però hi ha una manera de tornar-vos a la vida?
En Kaito acabava de parlar del poder i l'esperança de les Boles de Drac. I de la sorprenent arribada d'en Son Goku al lloc de la batalla.
La Nasu era callada uns metres enrere encara sense dir res.
– Però això és fantàstic! Que ell hagi tornat a la Terra i s'hi estigui enfrontant... – S'havia emocionat en Krilín per moments – En Goku segur que sap què fer...
– El monstre ha absorbit en Son Gohan també, noi... – havia afegit aleshores, i de nou, en Kaito amb veu funerària – Jo diria que no hi té res a fer...
La germana d'en Vegeta no volia pas negar-ho... Però no sentia cap mena de simpatia per aquella afirmació del Déu. 'En Son Goku tard o d'hora sempre s'espavilava per saber què fer'. Sobretot si era al planeta i podia actuar...
¿Tot i que... sota quina norma l'havien deixat tornar a la Terra essent mort com era?
No acabava d'entendre-ho...
Per en Bardock no va passar desapercebut llavors el gest reflexiu de la dona, ni la manera de tornar-se a subjectar el cabell en una cua, en una mena d'intent de dedicar energies a d'altres activitats més fructíferes que l'esforç d'estar rumiant nerviosa i directament què estava passant a la Terra.
'Tot el que li havien explicat al guerrer, i havia entès fins llavors, era a estones estrany i intens... a estones fins i tot impropi de la pròpia raça... però el tarannà fort de la princesa continuava generant-li més dubtes que respostes'.
Va veure també que el paio baixet li xiuxiuejava alguna cosa. 'Sense que ella pràcticament s'immutés'.
– En Goku se'n sortirà, ja ho veuràs...
Ella no va respondre en absolut aquella seguretat d'en Krilín a mitja veu, però sí que va bufar amb evidència. 'Fins i tot fent-ho patent així a ulls dels demés... que, sense acabar d'apropar-s'hi, no podien pas sentir-los del tot'.
Va acabar assentint amb brevetat. 'Resignada'.
– La Reiya és allà baix... i abans tu has dit... m'ha semblat entendre que tu creies que ella sabia...
– Que en Goku és, d'alguna manera, el seu pare... – va fer en Krilín encara en to confident – Em sap greu, Nasu. Ja saps que no sóc gaire bo amagant segons què... i ella tenia preguntes però també n'estava molt segura... Suposo que he ficat la pota... Preferies que li hagués tret del cap, oi? No és que li hagi respost... però tampoc he sabut negar-li bé... No sé ni com mirar-te a la cara...
La Nasu va mig somriure abans de decidir deixar aquell tema pel futur... si és que en tenien tots plegats.
– És impossible treure-li res del cap... no té importància... No en aquests moments...
– Ehh – van escoltar això sí una nova veu de sobte, quan ja havien quedat en silenci... mirant-se temptativament. Ambdós s'apreciaven com amics després de tant temps. Per en Krilín, millor amic d'en Goku, ella era la única dona per la qual el seu amic havia mostrat mai cap tipus d'interès. Per ella en Krilín era un dels primers terrícoles en què havia confiat. – Déu Kaito! Ja em pensava que no el veuria per aquí...
– Iamxa!
– Ostres, nanos... – va posar-se una mà al cap aquest – M'han dit que m'hauria d'haver vingut a buscar vostè Kaito, quan he arribat davant del Gran Jutge... per poc em converteixen en una d'aquelles ànimes blanques...
En Kaitosama del Nord no va trigar en prestar-li interès, tornant en si de l'atenció prestada a la Terra, i va respondre-li llavors d'immediat. A la valenta. – No facis que me'n desdigui, eh?... Sou aquí perquè com que no sabem què passarà... No sabem si podeu ajudar d'alguna manera...
– A vèncer en Bu? – va riure en Iamxa – No sigui ridícul. Si en Son Gohan i en Goku no han pogut, estan somiant truites amb nosaltres... Res ens faria tan forts... Potser ni ella ho aconseguiria entrenant un miler d'anys...
– Home, gràcies!
La Nasu va ofendre's lleument, entretancant els ulls amb perplexitat.
– Eh! Sóc realista jo – va assegurar l'antic bandit, en efecte – Que hi ha titis per aquí?!
'En Iamxa va saber només demanar-ho que aquella qüestió estava fora de lloc, i a més, que tampoc se la prenia seriosament'. Però quan estava nerviós desvariava i ara mateix no acabava de voler creure que tot se n'hagués anat a l'aigua i fossin quasi tots morts.
El Déu va protestar fent espetegar la llengua al paladar.
Hores d'ara en Kaito ja s'adonava que havia estat ingenu... 'Ja sabia que aquells amics d'en Goku no podien arribar al mateix nivell dels altres guerrers: no els terrícoles i, en esglaons de poder més alts, tampoc la Nasu... Aquesta última no sense molts anys de més entrenament, és clar...'. Però la divinitat de la galàxia del nord esperava d'ells, tot i així, alguna mena d'ànim de sortir endavant que els donés idees per resoldre aquella urgència en cas d'última necessitat.
– Alguna cosa em diu que me'n penediré de tenir-te per aquí – va murmurar observant l'últim terrícola que havia parlat. 'En Iamxa que ara el mirava uns metres per davant'. – Per si us interessa, si veniu i em poseu la mà a l'esquena podreu notar com li va a en Goku. De moment encara no sap pas què fer amb això de la fusió... duu unes arracades que fan aquest efecte però no té a ningú prou fort a la vora per aliar-s'hi... S'ha tornat a alçar al cel per decidir com s'ho fa per enfrontar-se al monstre Bu.
Una vegada més... la Nasu va dubtar. 'En Goku, com ja havien entès minuts abans, era a la Terra... intentant tornar-los l'esperança...'. Potser havia estat en Kaitoxin qui li havia pogut donar més temps per fer-ho... 'Ella no ho sabia'.
Va ullar en Bardock aleshores. Es mantenia tan aïllat i callat com fins aquell instant, tant que en Iamxa no va veure'l, de fet, fins que ella va avançar cap a l'arbre on era, disposada a emprendre-hi de nou conversa. 'El terrícola va creure tenir al·lucinacions abans de la primera explicació'.
En Krilín intentava fer-li entendre la semblança de l'home amb en Goku, a partir de la seva identitat, mentre la Nasu ara examinava el guerrer del seu planeta d'ullada i d'a prop.
– No sé si m'he explicat abans, Bardock... però m'alegro de veure't per aquí. He estat viva... molt temps... gràcies a tu...
– I pel que sembla tinc una néta i tot...
– Pel que sembla...
'Es parlaven de cop amb estranya proximitat... sense no gaire escepticisme, ni tant dubte ni distància com quan el problema havia estat distingir com havien canviat amb els anys i quin era exactament el lligam i el tracte que havien de tenir un soldat ras de Vegetasei i la princesa que l'havia vist per última vegada quan tenia quatre anys'.
La princesa que l'havia idealitzat, però que tampoc estava disposada a fer-ho notar. 'No més enllà del to d'agraïment i reconeixement pel seu gest davant el planeta'.
Tanmateix la Nasu també s'adonava en l'actualitat d'una altra cosa: Mentre que, els primers cops que havia vist en Son Goku, havia recordat fortament les semblances que aquest tenia amb el seu pare, ara tenia espectacularment clar que aquell home no era ni en Son Goku ni en Kakarot...
I era rar tenir-ho tan clar quan era la mateixa estructura corporal, el mateix cabell i fins i tot el mateix rostre, només que més endurit de caràcter pel temps i el propi destí. 'En Bardock no era en Son Goku... i en Goku no era en Bardock...'. No en tenia dubtes.
I a més ella ja no era una nena. I acabava de descobrir que en Bardock sí era aquell guerrer que despertava encara l'admiració de la seva jo d'abans amagada entre la seva persona actual, però que no li despertava en absolut el remolí d'emocions a l'estómac que ja no evitava ni amb un Son Goku mort de facto al davant. 'Era de bojos'.
El guerrer va observar-la de costat en notar-se prou observat: – Si no tinguessis l'iris de l'ull perdut en infinitat de llocs, o això em sembla, diria que tinc alguna cosa estranya al rostre...
Ella va intentar centrar-se ràpidament. – Només pensava en com... en ...
No obstant ell no pretenia tampoc donar explicacions. – Deixa-ho... per mi també és prou rar... No comptava en tornar a trobar-me aquí amb ningú del planeta Vegeta... De fet vaig insistir a aquell tipus enorme que és jutge i a tothom que se'm va acostar que perdien el temps deixant-me quedar... No crec que fos el meu lloc...
– L'alternativa era esborrar-te els records de l'ànima... És millor aix...
– Després de quasi quaranta anys d'isolació absoluta no diries el mateix...
– Potser no... – va acceptar desviant la mirada. 'Definitivament era un sentiment càlid de reconeixement... de record... però no era ja allò el que sentia per en Son Goku... I no s'hi assemblava en absolut'. Allò almenys li comunicava, a impulsos nerviosos i callats, el seu interior.
Ella va asseure's finalment en la base d'una roca que era prop d'allà. – I com és...? Vull dir, entrenar a l'Altre Món?!
Va esperar la resposta... sense perdre de vista les reaccions del Déu i els nois a tot el que estava passant a la Terra. 'Els mirava de reüll'.
.
.
– Ostres, ostres! – En Son Goku valorava en aquell mateix moment a la Terra amb qui podia fusionar-se – No pot ser... sense en Gohan no puc...
Va observar, per diversió del monstre Bu, les seves diferents opcions però cap va acabar-li de fer de tot el pes. 'En Dende no era un guerrer, amb en Satan podia perdre força i tot... i la Reiya... Oh! La Reiya podia ser una guerrera amb prou marge de millora però la transformació era irreversible i no només acabaria no sent ni un home ni una dona sinó que la condemnaria a ella... i ella només tenia set anys!'.
És clar que, d'altra banda, no fent-ho... tots estaven més que condemnats. 'I en Ten, inconscient, no era una opció'.
Va tancar els ulls amb resignació. – Reiya... Agafa - la!
Però la nena ja tenia l'atenció a una altra banda.
'No podia ser'. No podia ser que aquella energia que se sentís fos la de... Era impossible... 'És clar que també havia semblat impossible que en Goku – que hauria d'estar mort i sense possibilitats de tornar – aparegués'.
En Son Goku va observar-la, totalment parat a l'aire encara, just en el moment que anava a llançar-li una de les arracades pothala que contenien des de l'antiguitat el poder de la fusió, la tècnica que era la seva última possibilitat de salvació.
'Aquella energia no era una força qualsevol, va valorar el propi Son Goku mentalment, aquella energia que ell també semblava notar ara era la de...'.
– És l'oncle!
El crit de la Reiya coincidia amb el seu propi pensament i, no obstant, continuava confonent-lo al màxim el fet de veure-ho possible. 'El destí d'en Vegeta, si és que havia estat l'infern, no podia ser el tornar... ¿Com ho havia aconseguit?'.
– Vegeta! – va fer el canvi de lloc instantani, fent que el monstre es desesperés a l'instant. 'Ara, en Goku, només havia de trobar el seu rival i convèncer-lo per fusionar-s'hi'.
– El notes Dende? És l'energia de l'oncle, és a la Terra!... Ara sí que estem salvats! Sortirà bé, ja ho veuràs!
.
N/A: Com ja sabreu, a la saga Bu hi ha alguna que altra incoherència de trama, sobretot respecte la Sala de l'Esperit del Temps. No en tots els casos hi ha un canvi coherent de tot plegat que li vagi bé a la història sense modificar-ne el sentit, però ja haureu vist que he introduït – en aquest capítol i en l'anterior – algunes petites modificacions i comentaris (dels personatges que s'hi troben!) que intenten ser alguna mena de recerca de lògica al respecte. De totes maneres... espero que us estigui agradant molt aquesta fic, perquè de moment encara tinc un grapat de capítols al forn ;) .