Capítol 54. D'històries de pares i fills
– Em sap greu deixar-te una mica lluny – va esgrimir la bruixa Baba des de sobre la seva esfera de cristall – Però em fa por... Només t'acompanyo fins aquí...
El Gran Jutge havia insistit en guardar el cos d'aquell guerrer, d'en Vegeta, per si la situació es complicava... per si encara podia ajudar-los d'alguna manera. I ara tenia la seva oportunitat: 24 hores a la Terra per enfrontar-se al monstre.
Possiblement trigaria molt menys a perdre de nou davant de tant poder. 'Odiava pensar-ho'.
– Mmh... No pateixis – va acabar pronunciant amb veu ronca – No falta gaire... perquè m'elimini el monstre Bu...
Havia sacrificat la vida pels seus, per en Trunks i la Bulma. I de totes maneres ni la seva decisió ni el que fos que haguessin fet després els altres, havia servit de res.
Un so sobtat i un crit van distreure'l just després d'aquell vague pensament.
– Visca, era veritat! – va girar-se en reconèixer la veu – Vegeta!
– Ka... – va dubtar – Kaka-rot!
– Goku?! – va sobresaltar-se la bruixa Baba i tot, que ja se n'anava – Què hi fas aquí?! No pot ser... Com... com pot ser això?! I a sobre veig que... has ressuscitat...
Era una història complicada i no tenien gaire temps.
– Ja en parlarem després! Va, fuig a l'Altre Món, Baba! El monstre Bu ve cap aquí... s'acosta a tota velocitat... s'ha hagut d'enfadar quan l'he deixat plantat sense més...
La vella endevina no s'ho va pensar gaire més.
– Caram – va fer broma llavors en Goku – Estàs com abans, Vegeta.
– El Jutge Suprem fa meravelles... – va ser breu el príncep.
La veritat, però, era que en Son Goku tenia força pressa i ja pensava en allò que havien de fer per vèncer l'amenaça que planava sobre el planeta. – No podem perdre temps – va córrer a dir – No preguntis res i posa't això a l'orella dreta! Si us plau!
Acabava d'oferir-li l'arracada sense més.
– Per què?
– Si ens ho posem tots dos, ens podrem fusionar! I naixerà un guerrer amb una força immensa...
– Has parlat de fusió? – va somriure de costat el seu rival de costum i temps – No diguis bestieses. Per què ho he de fer...? No vull.
No era com si en Goku no s'ho hagués esperat sentir. – Ja m'ho pensava que ho diries. Però hem de vèncer el monstre... només així el podrem guanyar...
– Prefereixo que m'eliminin abans de fusionar-me amb tu!
No estava sent gens fàcil. I per molt que pregués i alcés la veu per convèncer-lo de l'urgència del cas, en Goku començava a entendre que seria difícil que se'n sortís. 'Sobretot perquè en Vegeta acabava de girar-se i estava veritablement enfadat amb ell'.
Una vegada més li havia tocat l'orgull.
– L'altre cop no vas treure tota la força! – va cridar – Que em volies donar peixet?! Et veia des de l'Altre Món... Quina ràbia! Així superguerrer de tercer nivell, eh?! Tens la virtut d'exasperar-me sempre! Com vols que em fusioni amb un paio com tu?!
En Goku va observar-lo de costat. 'Era exactament el que ja havia dit ella'.
– Vas donar-li peixet a en Vegeta... – La Nasu l'havia observat com si estigués sent, en aquell moment, l'advocada defensora del seu germà. – Què dic, peixet?! ... Peixot! – Havia deixat anar i li havia esquivat la mirada. 'En Goku era ben conscient que la princesa no pretenia tampoc fer broma. Ella sabia com de malament s'ho agafaria en Vegeta, de poder-ho saber...'. Exactament com s'ho havia acabat agafant, pel que es veia. – No sé si és just...
– No ho és. I no saps com ho lamento – Havia estat l'únic que li havia pogut dir. A banda, és clar, d'haver de mantenir-se ferm en allò de deixar en Bu en mans dels nens.
– No pertanyo a aquest món... – Havia estat també l'única manera d'excusar-se al respecte d'allò últim.
D'haver sabut el què passaria…
– Ni et deus als que l'habiten, pel que sembla – Havia deixat anar la dona aleshores.
No havia volgut pensar gaire en la Nasu de totes maneres. 'Pensar en el sacrifici que havia acabat fent potser era massa dolorós, malgrat tot'.
Quan ella havia mort, en Goku s'havia aferrat a l'herba del terra que el sostenia al planeta dels Kaitoxin. 'Hi havia clavat les ungles i després s'havia recuperat a contracor'. Tocava afrontar tot el que quedava per lluitar encara, l'esperança que llavors els suposava en Son Gohan. El saiyajin no deixava de rumiar, per això, com de valenta havia estat la dona que estimava.
Li encantaria donar-li la raó a en Vegeta en aquell moment.
'Havien d'acabar amb tot allò i tornar-los la vida aviat'.
En Goku va intentar continuar mediant amb en Vegeta de totes maneres: – Em sap greu... – va començar a parlar intentant mesurar la ràbia d'en Vegeta – Aquella transformació té un límit de temps... i la guardava per a una emergència...
– Excuses – va insistir el príncep – De fet, no vas treure tota la força per lluitar amb mi – va prémer aleshores els punys mentre li continuava parlant – Em vas prendre el pèl... prou que ho sé.
– Però...
'En Bu cada vegada era més a prop i, de totes maneres, no els sobrava el temps per actuar'. En Son Goku, doncs, va empassar saliva abans de deixar-li-ho anar tot sense més.
No podia dir-li de cap més manera si volia que reaccionés:
'Va tirar endavant, aquesta vegada transcendentalment seriós i també amb la preocupació marcada al rostre'. – En Bu s'acosta... – va alçar la veu quasi per instint davant la tossuderia del saiyan de sang reial – ... Això també ho saps?! I també saps el que ha passat?! – No tenia molt temps per dir-li, així que sabia que li calia anar al gra. – En Bu s'ha menjat tots els que quedaven vius, Vegeta... Tots! En Krilín... la Nasu... els demés. Fins i tot la Bulma! I en Cor Petit, en Gohan, en Goten i en Trunks... han estat tots absorbits per ell fa res! Per això té tanta força! Vegeta!
El príncep guerrer va intentar reaccionar un moment més tard. Encara a temps. 'La Bulma i en Trunks...'. La seva dona i el seu fill havien acabat sent víctimes d'aquell ésser fastigós. – Dóna-m'ho vinga! – va estirar endavant una de les mans enguantades. – Merda... – va queixar-se, això sí, tot remugant – A l'orella dreta, oi?
En Goku ara ja sols somreia de costat. Perquè només li quedava informar-lo del pitjor: – Una cosa... Un cop feta aquesta fusió, no podrem tornar a ser dues persones separades mai més! Entesos?!
– Quina ràbia... – va continuar però posant-se l'arracada a corre-cuita en Vegeta – I no m'ho dius fins ara?! – va bufar finalment, amb la petita pothala esfèrica ja penjant-li de l'orella – Pff. Així va bé?!
– Sí! Gràcies Vegeta!
Estava a punt de néixer un nou guerrer. I fins i tot en Bu, que ja tenien pràcticament davant, ho podia notar.
.
.
La Nasu va moure's inquieta allà on era asseguda davant l'impassible rostre d'un Bardock que intentava encaixar encara totes les peces al seu cap. 'Eren massa descobriments seguits en molt poc temps... i un retrobament que no podia negar que no el destarotés... una mica si més no'.
Ella ja no semblava ella, però continuava tenint la mirada valenta que havia tingut el seu jo de quatre anys. 'Tot i que el cert era que, si havia de fer cas del que li deien, ni tan sols el príncep Vegeta continuava sent exactament com se suposava que havia nascut per ser'. Ell, en Bardock, havia tingut molt temps per pensar, havia odiat en Freezer i potser també les decisions del seu rei, i havia pogut valorar de ple tots els errors de la seva raça... del dret i del revés. Però li era igualment estrany el comportament d'aquell jovent. 'Havia arribat a pensar que era cosa seva... que tot i conservar la joventut de vint anys enrere s'havia convertit en un vell rondinaire i que no tenia remei'.
No comptava amb allò.
No comptava amb què, d'entre els saiyajins que encara eren vius o ho havien estat, i menys d'entre els fills del rei, hi pogués haver més guerrers amb les seves mateixes sensacions: la impressió d'haver hagut de fer una cosa molt grossa i molt mal feta com per haver de pagar-ho amb l'explosió del planeta... i l'agror de només lamentar-ho pel pur egoisme del seu destí final. ¿O s'equivocava?.
'No. No n'existia de gent més ambiciosa, astuta i decidida que ells. No com a poble... i probablement aquí requeia la principal raó de tot: La sort se'ls havia girat en contra – com a raça – trenta-sis anys abans i allò els havia fet passar de botxins a víctimes, cosa que (és clar!) canviava la perspectiva de les coses'.
No era bondat ni heroisme el que els havia remogut l'estómac d'inici. En Bardock n'era conscient. 'Bé, excepte potser en el cas del seu fill... aquella noia encara insistia en què en Kakarot sí era veritablement diferent... en el seu lligam amb el planeta Terra i en el fet de no haver estat mai un saiyan com ells'. De fet... al guerrer mort trenta-sis anys enrere, ara mateix, la Nasu tampoc li semblava exactament una saiyajin.
I s'havia culpat prou a si mateix per no ser-ho. 'No el suficient'... Cosa que, per si sola i com a conclusió, era ja bastant complicada de desxifrar. Havia pensat massa al respecte, de totes maneres.
'Ben pensat, podia ser que cap d'ells – ni tan sols en Vegeta – ho fos ja del tot... no a la manera clàssica de Vegetasei'. Era si més no una conclusió que el tranquil·litzava en la mesura que s'entenia interiorment. 'I que comprenia millor els seus darrers vint anys no-viscuts d'estada a l'Altre Món'.
'Qui sap... potser tots plegats no eren exactament com havien cregut ser. O com es creia que eren'.
L'univers sencer, amb en Kaitoxin inclòs, per Déu totpoderós que fos, podia pensar que havien estat sempre una raça bàrbara. 'A en Bardock mateix li havien retret ser-ho més d'una vegada... i ho havia acceptat gairebé amb orgull, ho havia afirmat i cridat ell amb orgull, per ser encara més concrets'.
N'hi deien bàrbars, i potser no s'autoanomenaven així per estima a qui eren, però sí que eren un poble guerrer... 'De destruir planetes i conquerir móns no se n'havien penedit pas'.
I no obstant... malgrat tot... havia vist una altra cosa en aquella dona – en la Nasu – quan era una cria... una espurna de valor i honor que ell mateix havia sentit dins en conèixer els plans d'en Freezer després de la mort dels seus companys.
'Hagués volgut venjar-los... però no havia estat prou fort'. I les visions li havien indicat que el seu fill sí seria l'encarregat de fer-ho... d'acabar amb aquell tirà després de tot.
Per aquella banda s'havia sentit en pau durant anys.
No estava en condicions, doncs, d'exigir – ni en la dona que tenia davant... ni tampoc en el príncep del qual no sabia el destí – cap comportament saiyan ideal que ell mateix feia temps que no tenia. 'Ni tan sols si s'havia dit i repetit que – allò del poder, la glòria i el xafar els altres pobles – era quelcom que els tipus com ells, com els saiyans més purs de feia generacions, duien a la sang'. En la més bàsica qüestió de genètica.
En Bardock va continuar en el més estricte silenci, mentre notava aquell parell d'homes, enganxats amb interès a l'esquena del Déu, parlar entre ells.
– És en Vegeta...
– Però... i llavors? Em pensava que en Cor Petit deia que perdria el cos i els records...
– Deu ser cosa del Gran Jutge – va fer en Kaito en escoltar la reflexió dels dos homes. La Nasu se'ls mirava sorpresa i expectant a la vegada.
'Si en Vegeta també havia tornat allà baix... potser encara tenien més que una oportunitat'.
De totes maneres, però, la princesa saiyajin no va poder evitar pensar en la Bulma... 'A ella li agradaria saber que en Vegeta tenia, una vegada més, l'oportunitat de lluitar'. Si bé era difícil de dir on devien parar els altres en aquell moment ni en quines condicions havia pogut tornar en Vegeta a la Terra... suposava que dins d'aquelles vint-i-quatre hores de les que havia fet ús en Son Goku. ¿Finalment no l'havien enviat a l'infern o era només una treva – d'alguna manera també per en Goku – mentre ambdós aconseguien vèncer el monstre Bu?.
La saiyan va ullar a en Iamxa apartant-se lleugerament de l'espatlla d'en Kaito, també amb aire pensatiu. I, des de la roca on era, no va poder no demanar-li-ho, malgrat tot.
– Què se n'ha fet dels altres? – La pregunta tot i que suau, dita en veu prou alta i dirigida a l'antic lluitador, li havia cridat bastant l'atenció – Vull dir... la resta va morir amb tu. Han hagut d'arribar amb tu davant el Jutge Suprem...
– Ho han fet – va titubejar en Iamxa aleshores – Sí... és clar. – De sobte semblava confós com si no hi hagués pensat massa abans i com si ja hagués oblidat que la Nasu era més enllà, preparada per preguntar-li quelcom com allò... si és que en Krilín no ho feia abans. – Els ha dit que podrien passar més enllà... Crec que... anaven a ser aquella mena de núvols blancs com de coto fluix que aquí són per tot arreu...
– Allò són les ànimes dels que descansen en aquest món – va corregir-lo, a més, en Kaito no sense mostrar-se lleument molest – És el que seríeu vosaltres si no s'hagués considerat que éreu guerrers i ens podíeu ser útils. A molt pocs se'ls deixa conservar el cos... – De cop aparentava un retret cap al terrícola que ara es mirava el Déu entre l'atenció i la incomprensió – Tan sols a uns privilegiats. Com vosaltres...
– Què vol dir?
– Res. Que faríeu bé de no desaprofitar-ho...
En Krilín, endinsant-se més a la conversa, va dubtar: – Però allò d'abans. Suposo que no deu pensar seriosament que podem fer res si en Vegeta i en Son Goku fallen no? – va callar un instant després, probablement mesurant les seves paraules, no amb gaire èxit – Perdoni però és impossible. És de bojos, creure-s'ho.
– Jo només vull que us estigueu aquí amb d'altres guerrers i entreneu si fa falta... – va espolsar-los el Déu definitivament del seu costat. A ambdós. – Va, moveu-vos. Si passa res d'important ja us ho diré. Amb un que estigui pendent del que passa allà baix n'hi ha prou. Feu el favor de posar-vos les piles...
'Només aparentava molest perquè els darrers minuts havien atret l'atenció d'altres guerrers a càrrec d'un dels altres tres Déus, i no pretenia quedar-hi en evidència'. No amb els seus col·legues pel mig...
– I no hi ha cap manera de parlar-hi? – va canviar el to de veu en Iamxa de cop – Amb els altres, vull dir...
– Amb les ànimes dels vostres amics?
– Sí.
En Kaito va reflexionar-ho un segon.
– Bé, ells segueixen sent en essència qui eren... però no conserven el cos. Probablement no hi podríeu tenir una comunicació gaire fluida. Les ànimes no parlen exactament cap idioma, s'entenen entre elles... – va rumiar més – ... però diria que si bé tu hi podries parlar, seria força improbable que l'entenguessis de tornada. Això si entre tantes ànimes trobes qui busques en un temps raonable, és clar. Temps que no tenim, per cert – va estossegar el Déu encara pendent del per què d'aquella pregunta. – Em temo que he d'insistir perquè intenteu fer veure almenys que esteu aquí per entrenar. D'altri manera, no podria justificar l'haver-vos escollit per conservar el cos...
– Si vostè ho diu... – va intentar mediar en Krilín – Jo preferiria saber què passa amb la Terra i en Goku, és clar.
– Us explicaré qualsevol novetat, va – va insistir el Déu – Ara moveu-vos... una mica si més no... Aquí hi ha d'altres guerrers, podríeu buscar-vos un rival a mida. La vostra estada aquí no ha de ser eterna... si en Goku se'n surt, però.
La Nasu va continuar observant, encara en la prudent distància anterior, els dos terrícoles que es miraven entre ells. 'Amb la impressió o la tossuda convicció que, tot aquell discurs pre-moral, no anava per ella'. A ella ningú li deia què fer.
'I tampoc és que s'hi hagués posat a prop'.
És clar que sí que volia entrenar, malgrat que fos evident que si no els ressuscitaven tindrien tota l'eternitat per fer-ho. 'Però potser ara era més important saber què passava més enllà'. I, a més, la guerrera saiyajin sabia perfectament que si en Goku no vencia... bé, si en Goku i en Vegeta no vencien, poca cosa podrien ja fer ells.
Creia – a banda – saber quin era l'interès d'en Iamxa a comunicar-se amb els altres... tan poc temps després d'haver mort.
La veu, una vegada més ronca i profunda d'en Bardock, quasi com si desitgés que només l'escoltés ella, va tornar a distreure l'atenció de la princesa, tot i així. 'Fent que desviés – per un moment – la seva atenció dels gestos dubtosos que encara feien en Krilín i en Iamxa davant d'en Kaito i de la possibilitat o no d'entrenar-se ni que fos per pura distracció'. Com a exercici a fer mentre esperaven conèixer el destí del seu planeta, entrenar tampoc estaria malament...
– El meu fill... – va escoltar dir a en Bardock en aquell instant – I tu... – va callar un moment més llavors esperant atraure la seva atenció finalment – Vaig intuir prou d'això en aquelles visions de fa anys... Però em costa de creure que sigui així.
La saiyan va observar-lo un segon més, amb dubte i alguna mena d'escepticisme latent en la mirada: – Bé... – va sospirar – Al principi fins i tot era lògic... No hi havia més guerrers i ell havia assolit l'estat llegendari dels superguerrers... Fins i tot el meu pare ho hagués entès.
– Però no va ser per això... – va deixar anar el guerrer, reconeixent aquell petit gest d'inquietud en la manera com ella s'expressava. 'Intentava relatar-li tot tal i com se suposava que hauria d'haver estat segons les estructures mentals creades a Vegetasei... però tot ella era una oda a esquemes trencats i imprecisió prudent a l'hora d'explicar-s'hi'. – Oi que no?...
L'havia fet somriure. – No.
– M'ho imaginava... Suposo que la terrícola va ser abans...
I la Nasu sabia que ell no ho deia només pel fet que hi hagués dos néts seus amb prou edat per plantar cara a aquell monstre, aquell nou adversari terrible que li havien dit que existia i que estava en procés de destrossar la Terra.
La lluitadora saiyajin, no obstant, no anava a disposar ja de gaire més alè per fingir ser qui ja no era. 'Preferia rendir-se. I simplement respondre'. Era conscient que en Kaito i els nois, en Krilín i en Iamxa, podien escoltar-la perfectament, amb més o menys distància... tot i que tampoc li importava res massa. No arribats a aquell punt.
'En Vegeta i en Goku feien mans i mànigues per salvar el planeta allà baix on eren'. No quedaven gaires més esperances...
Dos homes en teoria morts eren l'única esperança de la plàcida i blava gaia: tota una ironia.
– La terrícola... – va callar un moment, deixant fluir les paraules amb compte i en veu baixa. 'Mirant a en Iamxa, de resquitllada, en aquell inici de frase en què mantenia la Xixi i les seves circumstàncies al cap'. – ... ella va ser abans, durant i després... A la Terra existeix una cosa a la qual n'hi diuen casament... És... – va dubtar com explicar-se tot i ja saber perfectament de què parlava – Una mena de contracte etern d'aparellament...
– Ella és guerrera? És més forta que tu?
La qüestió va destarotar-la.
'Evidentment, davant del que li estava dient, a en Bardock se li acudien poques raons més'.
– Suposo que almenys és algú amb poder dins d'aquell planeta...
Va ullar aleshores a en Krilín, que feia veure – com en Iamxa – que ara examinava els patis d'entrenament de més enllà. 'El millor amic d'en Son Goku no se'n perdia detall, malgrat que fos discretament, d'aquella conversa que ara tenien la Nasu i en Bardock'.
Estava preocupat per ella... en més mesura fins i tot que cap altre instint de xafarderia que pogués empènyer-lo a intentar saber de què parlaven.
I la Nasu finalment va haver de rendir-se a l'evidència que les mentides, respecte els humans i la seva força, no se sostindrien gaire més.
'Al cap i a la fi, en Iamxa – en menor mesura – i en Krilín, amb tota la força sobrehumana que tenien, eren del més fort que hi havia al planeta'. De la part autòctona i sense oblidar en Ten Shin Han, per suposat...
En Kaito tard o d'hora ho acabaria comentant...
Si és que no ho havia dit ja mentre intentava convèncer-los que deixessin de patir i es barregessin entre els demés lluitadors d'aquell indret. 'Com en una manera de justificar sense més problemes el fet de conservar-los el cos...'.
– És algú a qui en Goku va prometre's casar-se fa molts anys... El teu fill... – va somriure quasi amargament en recordar-ne els detalls i les discussions que se n'havien derivat – Ell és un home de paraula...
– És dèbil... – va resumir llavors hàbilment en Bardock – Ella, la dona que dius, és dèbil... I tot així... – va parlar quasi com si fos a Vegetasei i a continuació anés a tenir una discussió amb el seu fill – Ell no valora el que significa... el que significaria el títol de princesa al nostre planeta... No valora haver tingut una filla amb una descendent de reis... de guerrers de primera classe... En condicions normals, qualsevol soldat ras que s'hagués atrevit a tocar-te... el teu pare...
– No han estat mai condicions normals – va corregir ella una mica apesarada per aquella mena de visió antiga on en realitat en Kakarot no havia d'estar amb ella per cap tipus de sentiment estúpid, que ni tan sols es contemplava que existís, sinó pel salt de categoria evident que això suposava... – Ell no ens recordava...
– Fins que vas arribar tu?
– Fins que va arribar en Raditz.
Finalment la veritat acabava de colpir del tot al guerrer de la cinta al cap i l'armadura verda i vella desgastada. – En Raditz?
– Ell buscava el reconeixement d'en Vegeta... i alguna cosa més... – va intentar resumir. – I en Son Goku no era... Ell només sabia de si mateix que era un terrícola que ja havia salvat la Terra alguna vegada... assoliment del qual se sentia orgullós. Era el seu planeta... per ell l'ha estat sempre.
La mirada d'en Bardock va enfosquir-se, en aquell moment, més fins i tot del que s'havia enfosquit ja.
– I què va passar?
El crit d'en Kaito, en veu més alta i sorpresa que abans, va agafar-los desprevinguts de nou.
– Bé, què bé! Són increïbles aquests dos fusionats.
– Fusionats? – va qüestionar en Iamxa ja des d'uns metres enllà. – Ho han fet? En Vegeta ha accedit?!
La Nasu va oblidar-se completament del passat per quedar-se'ls mirant aleshores.
'Gairebé ni s'ho creia'.
I en Krilín no va trigar en tornar corrent a enganxar una mà a l'esquena d'en Kaito i exclamar: – Ah, sembla que estigui somiant. Per fi posen a to aquell animalot. Molt bé, home! –. Se'l veia boig de content. I ho estava.
'Tant que la mateixa Nasu va dubtar d'avançar endavant: ¿què feia allà parada, quan podria percebre, a través de la deïtat del nord, però amb prou exactitud, què estava passant?!'.
– Veieu? – va preguntar-los en Kaito – Li vaig dir al Gran Jutge que volia tenir els vostres cossos preparats per si tot se n'anava a n'orris. Alguna idea haguéssiu tingut com a mínim... – va afanyar-se a aclarir, això sí, mentre en Iamxa es preparava de nou per queixar-se per la inversemblança de la idea – ... però sembla que ja no ens caldrà fer res...
– Sí. Tal com van les coses – va acceptar en Krilín – Em penso que aviat podrem tornar a casa. No ho hauria dit mai que en Vegeta acceptaria fusionar-se amb en Goku...
– De més verdes en maduren – va continuar pensatiu el Déu.
– Però, escolta – va dubtar llavors l'home de l'A-18 i pare de la Maron. 'Que, mortes i tot, tampoc sabia on paraven'. – Suposo que no ens prendran el cos, ara...
'Esperava que el cos li servís de facilitat per buscar-les tard o d'hora... sinó és que tot es resolia abans i podien tornar a la Terra... vius'. Els criteris d'en Kaito, per escollir conservar el cos a uns i a d'altres no, havia estat – vist en Iamxa i ell mateix – més de coneixença que de força. Com a mínim per la banda de la ciborg, amb part humana i per tant també ànima...
– No t'esveris, Krilín, home – va girar-se en Kaitosama del Nord, quasi dirigint-hi la vista, però amb les antenes encarades encara cap a on pretenia seguir el combat: – Li he dit al Gran Jutge que tingués en compte que éreu guerrers que havíeu salvat diversos cops la Terra... Per això us deia que us heu d'integrar amb la resta, als entrenaments, si més no com un escalfament, com feia en Goku quan hi era... No vull que diguin que prenc decisions a la lleugera i per favoritismes...
Hores d'ara la Nasu, decidida, ja havia caminat uns metres endavant en direcció al Déu: – Puc jo intentar notar què passa? – La pregunta d'ella era clara. I en Kaito va mirar-la fins i tot abans d'escoltar-la, en notar-ne l'acostament. 'Com no, ella ignorava qualsevol suggerència que pogués dirigir-se-li'. No entrenaria a no ser que en tingués ganes... i menys si li ho deia ell. 'Lluitar era part de la seva essència sí, tot i que també ho era no obeir ordres de ningú'.
– És clar, noia... Ho faràs igualment... – En Kaito va callar un segon, després. Mirant cap a una altra banda d'immediat: – Però hauríeu de prendre nota d'aquell altre vostre company... I això que semblava que no en tenia ganes...
La saiyan no va entendre'l del tot de seguida.
No de primeres.
– Iamxa... on... ?!
De sobte l'antic bandit donava cops amunt i avall amb dos altres guerrers, sortits de vés a saber on, que tot i així l'hi duien avantatge.
– Ep! – Els va cridar el terrícola en qüestió, sorprenentment motivat – Està molt bé, això. Aquí hi ha tot tipus d'adversaris. Fa temps que no m'ho prenia seriosament... No gaire almenys...
– No gaire? – va queixar-se en Krilín – Però si t'estimaves més mirar la televisió! I d'on has tret la roba d'entrenament ara tu?!
En Iamxa aparentava, malgrat la ironia del seu company, molt concentrat de cop i volta. 'La Nasu va pensar que possiblement estigués intentant esvair algun tipus de recòndit pensament que el tingués ara mateix de mal humor'.
A ella, aquells dos amb els que lluitava aquest, tampoc li semblaven gran cosa...
– Això és a tot el que arriben els humans? – va escoltar en Bardock des de darrere. L'home s'hi havia acostat també uns passos, abans de tornar-li a parlar.
– No, exactament – va acabar dient ella, observant com en Krilín se'ls mirava després d'ullar el seu amic – A en Iamxa li falta entrenament... Encara que bé... – va deixar la vista fixa a algun punt davant seu, tot i no focalitzar la visió en ben bé res de moment – Al cap i a la fi, i en general, la Terra era el planeta que crèiem que era quan, a Vegetasei, algú va classificar-ho a un nivell prou baix com per enviar-hi un nadó de...
– De classe baixa...
– Sí... Tot i que estem parlant d'un planeta en què, malgrat el nivell general dels humans, també hi ha notables excepcions – va mirar-se en Krilín de resquitllada – Potser no són una raça guerrera com nosaltres, però alguns en el passat han estat excel·lents companys de lluita per al teu fill...
– Què n'ha estat d'en Raditz? – La pregunta era obligada, tot i el sobtat i ara inesperat canvi de terç... i no era gens senzilla de respondre. 'No així'. I menys en fred...
En Kaito i en Krilín van obviar discretament la situació. 'Apartant-se'n... tement pot ser una explosió de ràbia descontrolada del saiyan'.
– Va morir... – va baixar el cap la dona abans de tornar-lo alçar i mirar-lo directament als ulls – Però no al planeta Vegeta. Aquell dia va sortir amb mi de Vegetasei... i després va quedar a les ordres d'en Vegeta fins que...
– Fins que va desobeir o va contrariar el príncep i vau eliminar-lo?!
– No. En Raditz volia que en Gok... que en Kakarot el seguís, que s'unís a en Vegeta i al Nappa, que els demostrés fidelitat, i el teu fill petit ja era un més al planeta. No recordava res. Per això, en aquell moment en Raditz era una amenaça pel planeta que defensava... perquè ell, en Kakarot, estava determinat a defensar el seu món. Havia segrestat el seu fill i amenaçava de fer-li mal, i a la Terra això importava – va moure's inquieta en parlar. 'Sempre s'havia sentit una mica culpable d'allò, donat que ella mateixa l'havia animat a arribar a la Terra'. No podia imaginar-se què passaria ni com ella mateixa canviaria la manera de veure les coses després... – Van morir els dos, lluitant un contra l'altre... – va dir – però després els amics d'en Goku van poder-lo tornar a la vida... Tot va començar així, Bardock... En Son Goku, aquell que havia estat en Kakarot, enfrontant-se a en Nappa i al meu germà... – va esperar llavors un instant abans de continuar parlant.
'No feia falta tampoc mencionar el destí d'en Nappa'. I en Bardock, realment, aparentava prou fora de joc ja. 'A simple vista, almenys'.
– Per això tu vas haver-lo d'enganyar, perquè et seguís allà on pensaves trobar-te amb en Freezer... – va resumir el guerrer.
La Nasu només va assentir. 'Sense ànim de pronunciar paraula'. I sense saber com poder parlar...
– No hi havia família que valgués a Vegetasei... No pels soldats rasos – va corregir-se aleshores per sorpresa el pare d'ambdós. – Potser pel rei i els seus sí hi havia una estructura muntada a partir de llaços sanguinis. A mi em van ensenyar que els guerrers de menys categoria ni tan sols ens hi havíem d'aturar en aquest tipus de qüestions...
La noia va mirar-se'l sense creure-s'ho. 'Assumint el que ell de debò estava dient'.
– Què vols dir?
– Que morir en mans d'un germà potser no hauria de ser tan rar en un saiyajin...
– Ens enfrontàvem a d'altres planetes... Ni tan sols això, perquè els ocupàvem i prou. Sempre érem més forts... Pràcticament. No matàvem als nostres, Bardock... No ens matàvem! No entre nosaltres... – la princesa va sentir-se amb l'obligació d'aclarir-ho, malgrat que la ràbia d'en Bardock li estigués anant a favor ara. 'Havia esperat que no l'afectés, que no es girés contra el record d'en Goku per allò, que la impotència de pare que havia de sentir quedés en res. I ara que el veia indiferent, s'enfadava precisament per la seva aparentment inexplicable indiferència'. Va sentir-se realment confosa al respecte. Confosa amb si mateixa. – Sé que no és fàcil de pair, potser per això et sembla que... En Raditz era...
– En Kakarot va vèncer en Freezer i va arribar al nivell llegendari del superguerrer, has dit – va tallar-la en Bardock de sobte – En això és tan saiyajin com el més saiyajin de tota la nostra raça...
– No per les circumstàncies...
– Tants anys després, tan se valen les circumstàncies...
Va notar la Nasu, en aquell moment, alguna mena d'impuls guerrer corrent-li per les venes. 'Si ho deixava així, en Bardock aparentava tenir-ne prou'.
Però no estava segura de poder deixar-ho així... Encara li quedava algun tipus de moral...
– Les coses haguessin estat diferents si haguessin passat ara... No et pot ser igual...
En Bardock va negar amb el cap.
– No t'excusis més. Prou. – va bufar – O començaré a pensar que la terrícola ets tu...
.
.
– Som en Vegeta i en Kakarot fusionats... – Havia expressat el nou guerrer només néixer, davant mateix dels nassos d'en Bu. Duia una curiosa barreja dels vestits d'ambdós implicats, un gi blau amb samarreta interior taronja, i no pensava parar fins a apallissar aquella amenaça que feia estona ja que planava sobre la Terra – Ens podríem dir Vegetto... i ara... – va reunir forces també per convertir-se en superguerrer – Aquest és en Supervegetto!
Aquell nou ésser, resultat de la fusió d'ambdós guerrers, era amb tota seguretat el més poderós que mai havia xafat el planeta. I tot i així, malgrat la pròpia sorpresa, en Bu estava disposat a lluitar, al cap i a la fi ell també es podria anomenar fàcilment en Superbu... donat que fins llavors havia aconseguit ser molt més poderós del que era en inici.
– No em faràs res – va insistir el monstre fins i tot després – M'has tornat un cop i ja et penses que em pots guanyar?
L'únic que li quedava era aferrar-se al seu propi orgull per tirar endavant aquell nou enfrontament. 'El tal Vegetto no era precisament dèbil... però no el faria rendir'. – Com més em facis enrabiar – va advertir-lo – Més et faré patir abans de la mort. Ho tens present?!
Els cops i atacs en contra no havien trigat a debilitar en Bu.
– Tu em segueixes amb la vista, Bu... i per això em perds – va estar-se a explicar el guerrer quan creia que el tenia prou acorralat – S'ha de saber captar la força i els moviments de l'energia.
En Ro Kaitoxin, des d'allà on era, no ho veia pas tan clar:
– Què fas ara? – va queixar-se en un crit d'exasperació. El Déu ancià era llavors davant d'un Kibitoxin expectant i cada vegada més conforme amb el seu nou estat. 'El Déu jove cada vegada estava més d'acord amb el fet d'haver quedat fusionat per sempre amb en Kibito, ambdós en un de sol'. – Això no és cap joc! – va insistir en Ro Kaitoxin sense esperar la reacció del seu ascendent – Vinga, elimina'l ara mateix!
En Vegetto, amb la veu dels dos saiyajins, estava tanmateix – per la seva banda – totalment disposat a provocar en Bu fins al final.
'No es podia negar que el caràcter d'en Vegeta no hi fos present'.
– Vinga, home – va dir-li – No et deprimeixis. Jo sóc el primer sorprès. No em pensava pas que et pogués triturar així...
– Tros de merda... Ara veuràs...
Ni l'atac kamikaze superfantasmagòric après d'en Gotrunks anava a fer-hi res... 'Per molt que en Bu s'esforcés a provar-ho'.
Era un no parar. En Vegetto intentava fer-lo enfadar més... sols per divertir-se. I en Superbu no pensava rendir-se... ni que fos havent de reconèixer que, fins i tot convertint-lo en caramel, aquest aconseguia revelar-s'hi. 'L'havia colpejat en aquesta mena d'estat i tot'. I és clar en Bu – cansat – l'hi havia deixat recuperar el cos després.
– Ospa... – va riure en Vegetto – S'ha acabat això del caramel? Ho has provat tot, eh? I no t'ha servit de res...
.
– On vas? – se sorprenia en Dende, quasi paral·lelament, molts quilòmetres enllà.
– Com que on vaig? – va girar-se la Reiya en escoltar-lo, observant encara amb desconfiança com en Satan se'ls mirava en absolut xoc. – Vull veure com lluiten en Son Goku i l'oncle!
– Espera, espera...
.
– Espero que funcioni... – va exclamar en Vegetto no gaire després. 'En Bu se n'estava afartant i per horror d'en Kibitoxin i d'en Ro Kaitoxin, que se'ls miraven a través de l'esfera amb què havien contemplat part del conflicte, el monstre acabava de decidir que donat que convertir-los en caramel era inútil, més li valia absorbir-los d'una vegada'.
Res anava bé en aquell moment... almenys aparentment.
.
.
La Nasu va mirar-se en Bardock un moment, després de la sorpresa inicial amb què l'havia vist valorar la ja molt antiga mort d'en Raditz, quan malgrat tot, la veu d'en Kaito va tornar-la a distreure.
Ella no havia arribat a posar una mà a l'espatlla del Déu però en Krilín, que de nou la hi tenia, acabava de caure a terra en absolut espant.
– No pot ser... Ara sí que estem perduts... –.
– Què?
– En Bu... en Bu acaba d'absorbir aquell parell...
'Probablement ja no hi hagués res a fer'. Si a la Terra només hi quedaven la Reiya i en Dende, ho tenien sens dubte tot perdut.
– Fantàstic... – va xiuxiuejar passant-se una mà pel cap. Inquieta. I va ser llavors quan va decidir, tant per tant, continuar la conversa pel camí que anava. 'Igualment a aquell pas no trigarien a acabar tots en aquell lloc'.
Va bufar desanimada, doncs, abans de dirigir-se una enèsima vegada a en Bardock, que continuava observant-los atent i perdut.
Possiblement el guerrer intentava entendre encara què passava exactament cada vegada que els altres deien noms o s'expressaven en termes que li eren totalment desconeguts. 'Com allò d'assegurar que els morts es passejaven per la Terra... o que es fusionaven i eren absorbits per terribles monstres rosats'.
Volia parlar-hi.
– Saps?! No et crec – la Nasu va desafiar-lo llavors, amb la mirada negra i escèptica... i sense més. – No ho dius de debò. Lamentes la mort d'en Raditz... – va callar un instant – Com aquell pallassot d'allà – va indicar a en Iamxa en la distància d'aquella mena d'entrenament que duia a terme. – Lamenta no poder-nos cridar que és una veritable tragèdia que les coses hagin anat com han anat... Tenia un pla perfecte – va perfilar un somriure de costat – Per guanyar-se algú, diguem-ho així... I ara tots som morts... I ni els morts poden fer res contra aquest monstre...
– Princesa...
– Jo també creia que els saiyajins no havíem de sentir res... I no obstant fins i tot en Vegeta ho sent... I creu-me, després del meu pare, el príncep... – va dir amb aquella cadència suau que només algú com en Bardock podia percebre carregada d'ironia – ...era el cabró saiyajin menys capaç per emfatitzar amb els altres que he conegut en la meva vida...
– Amb quatre anys vas conèixer pocs saiyans...
– Pot ser... – va recordar, altri cop, a en Raditz... I a en Nappa, amb qui en realitat no havia coincidit. 'I sí, fins i tot ells havien tingut més sentiment de pèrdua del seu propi planeta que el que havia arribat a exterioritzar mai el seu germà, excepte en el moment de morir en mans d'en Freezer: Si és que de lamentar la pròpia sort, se'n podia dir voler venjar el destí dels altres'. Feia massa temps de tot allò ja, de totes maneres... – El que vull dir és que no em crec que no sentis en absolut la mort d'un dels teus fills en mans de l'altre...
En Bardock va semblar rumiar-s'ho un moment a continuació. 'Amb la mirada totalment enfosquida i un gest d'evident concentració'.
– Per ser-te sincer – va aixecar la vista a la fi, molest perquè, tant el Déu com aquell terrícola menut que havia caigut de cul a terra feia minuts, ara se'ls miraven – Ho lamento profundament... En Raditz només devia complir ordres. Però...
– ... ¿però?!... – La Nasu va baixar la veu, llançant una mirada de disconformitat als que ara els observaven. 'Demanant-los calladament una mica de discreció i l'esforç de continuar pendents de la Terra, posant els ulls en blanc amb renovada exasperació'. – Hi ha un però?!
– Una vegada em van ensenyar que era llei de vida... I que més valia morir dignament. Jo sí emfatitzava, sí, més del que em convenia... – va mirar-la amb amargor – Amb els companys. Compartíem missions i objectius, t'hi acabes acostumant: Alguns moren. D'altres, sobreviuen.
– Per això quan, al final, van morir els que fins llavors havien sobreviscut per valentia i mèrits, vas voler venjar-los... davant d'en Freezer.
– Sí – va assentir, comprovant que els altres (terrícoles i Déu) no aparentaven estar-ne pendents ja – Però t'estic parlant d'abans... El final de la vida és la mort. I no sempre l'instant és just ni tan digne com morir en batalla complint ordres, per una cosa en la que creus. Hi ha un motiu pel qual no tenia intenció de conèixer en Kakarot... Un altre motiu a banda de l'habitual... – va murmurar. – Era dèbil, molt... però no era només per això que pretenia ignorar el naixement del meu fill...
La Nasu, absorta en el que semblava tot una confessió, ni tan sols va fer res per interrompre'l. 'Malgrat que ell tornés a anomenar-la com ja li havia demanat que no fes'.
– Jo era un estúpid, princesa. Em veia fort i jove... i malgrat la meva classe, em sentia poderós... T'enviaven a una missió – va tancar el puny com si n'escenifiqués la sensació – I de cop i volta tenies al teu abast el destí d'una raça sencera... d'un món que desapareixeria davant teu. Potser... potser per això em vaig atrevir a enamorar-me...
– Com dius? – la Nasu va estrènyer la mirada per comprovar que l'havia entès bé. – Enamo... Ni tan sols sona com una paraula que existís a Vegetasei... Estic segura que vaig escoltar-la per primera vegada a la Terra... O en boca d'en Pineau...
– Érem una raça massa orgullosa per tenir sentiments... però hagués donat la meva vida perquè ella sobrevisqués a aquell part...
– La mare de...
– Sí. – I a la Nasu va semblar-li que en Bardock, impassible com es mostrava, acabava d'empassar saliva amb dificultat: – Havia format part del meu batalló... molt temps enrere. Ella i la Seripa eren dues guerreres semblants... fortes i decidides... però vaig haver d'esguerrar-ho tot dissuadint-la, convertint-la en qui havia de tenir el meu segon fill... Si hagués sabut que moriria...
La confessió va fer que la filla del rei dubtés. 'Així doncs... en algun punt de la seva essència... no era tan rar estimar'. No era una mania que li haguessin encomanat els tsufurs o els humans, al cap i a la fi.
– Em sap greu.
– Ella hagués volgut lluitar pel que creia – va assegurar. – Morir en batalla.
– I creus que en Raditz va tenir una mort així... – va intentar treure'n una conclusió la Nasu. – ... digne –.
No li calia assentir perquè ella sabés que tenia raó. 'Malgrat que realment ara en Bardock preferís deixar-ho estar'.
Un i altre van mantenir-se en calculat silenci un instant. 'Abans que el guerrer decidís que hi havia una cosa que sí podia dir'.
– Ella era increïble... – va dir com si la ment de l'home anés per la banda per on la Nasu no havia esperat encarar aquella conversa – Potser la teva filla s'hi assembla. Si no s'assembla a tu o a la reina de la qual porta el nom, és clar...
'La Reiya...'.
La reflexió va colpir-la d'una manera nova, fent que alcés la vista com buscant una manera nova d'expressar-se obertament. – Sempre s'ha assemblat més a en Kakarot...
En ullar endavant, tot i així, va veure de seguida que si en Kaito ja no els prestava atenció era perquè, de sobte, desenes de guerrers i els altres tres Déus s'havien aplegat ja permanentment al seu voltant – més enllà –. 'Per saber què en pensava el Déu del Nord del que passava a la Terra... i del possible desventurat destí de l'univers'.
Va mantenir-se callada uns minuts.
Només en Krilín havia seguit mig pendent d'ella... i de la informació que acabava de rebre. – Creus que tot està perdut? – va dir-li en quedar a la seva alçada, tres passos enrere després. 'Ell s'hi havia acostat quasi per inèrcia'. I la Nasu no podia sinó respondre amb la veritat la pregunta de l'humà. 'Traient fora, a la fi, tota la preocupació que havia acumulat... i mig amagat fins aleshores'.
No havia sabut com actuar davant d'en Bardock de totes maneres. Era fàcil pensar que ell volia veure en ella a la filla del rei saiyajin, encara que ara la saiyajin ja no estava tan disposada a continuar mantenint la compostura... 'Ni que fos essent la d'abans, només en part com fins llavors'. Tampoc valia la pena fer-ho, ja que començava a entendre que no era exactament el que en Bardock n'esperava al cap i a la fi.
– Si aquell monstre s'ha empassat en Son Goku i en Vegeta... – va fer aleshores la Nasu en renovada veu baixa – No se m'acut què hi podem fer nosaltres ni què hi pot fer ningú més...
– I ell... vols dir que no...?!
La princesa saiyan, davant el comentari d'en Krilín, va veure a en Bardock riure amb evidència i dirigir-los una mirada irònica d'immediat. 'El guerrer també els escoltava, és clar'. I havia vist com el terrícola l'assenyalava.
– No – va negar – Els nivells als que han arribat tots plegats, en Goku, en Vegeta, en Gohan i els nanos... no són comparables amb ningú més que coneguem, Krilín.
'No calia dir que, fins on sabia, en Bardock no podia tampoc convertir-se en superguerrer'.
Probablement el fet d'entossudir-se a entrenar sol tot aquell temps li havia impedit acabar de conèixer el que podien ser de debò els límits dels saiyajins. 'Havia estat molt diferent pels guerrers que havien fet vida a la Terra de feia anys... i ella ho sabia de primera mà'.
– És una llàstima – va fer no obstant amb tranquil·litat el millor amic d'en Son Goku – Pensava que ell era una mena de còpia morruda d'en Goku...
– Morruda?
– De mal caràcter, vaja – va baixar el to fins a nivells quasi inaudibles per intentar no ser escoltat en allò. – Ja m'entens... Com que fa aquest aspecte de... bé, aquest aspecte que en Vegeta ha arrossegat sempre amb ell...
La Nasu va sospirar, segura que en Bardock, per molt que baixessin les veus, no deixava d'estar pendent d'aquella conversa. 'Per la mirada d'en Krilín, entenia – malgrat tot – que l'humà s'estava morint de ganes de fer-li tot una corrua de preguntes sense més demora'.
Sabia que no era el moment, i per això encara no ho feia. 'N'estava convençuda'.
– Véns? – va qüestionar-la, assegurant-se que tornés endavant – En Kaito assegura que ha estat tot estrany... I si quedés alguna esperança? Tots volen saber què passa, però nosaltres tenim avantatge. En Kaito ens deixa veure-ho a través d'ell... va, vine.
'Finalment apartant-la un tros d'allà, en Krilín podia acabar de preguntar-li-ho en pau'.
– Krilín – va acabar per murmurar en seguir-lo aleshores – Dispara, va. A la Terra, si els ha absorbit tampoc hi ha res a veure per ara... o sí?!
– Ell va ser el teu primer amor...
'No es podia negar que l'humà no disparés en bala... per variar'.
– Si vols dir-ne així...
– Això vol dir que ja no... – va titubejar l'humà – Que ja no... Vaja, que ell és l'original i en Goku és la còpia... no?!
La frase pràcticament va ofendre-la, aturant-la de sobte en el camí emprès cap a en Kaito. 'I això que fins llavors gairebé havia esperat sentir-ho ella també en alguna part del seu interior'.
– No, Krilín – va decidir confessar en una mena de xiuxiueig urgent – Em pensava que... que podia resultar que allò d'en Goku fos en part per en Bardock. – va bufar – Més aviat ho esperava. Tot plegat seria cosa del passat... d'una manera... d'una manera diferent a ara... però... – va callar un instant després, observant de reüll tant en Bardock que s'havia tornat a repenjar a un arbre com a en Kaito que era distret donant explicacions als demés – ... però són iguals i no sento el mateix...
'No era ni tan sols just dir-ho en veu alta'. No per ella mateixa i pel món que encara esperava compartir amb en Cor Petit... bé, exceptuant el fet que potser ja no hi havia món que compartir amb ningú...
En Krilín, amb el seu somriure característic de voler dir alguna cosa i estar a punt de rebentar per guardar-se-la, va acabar per expressar llavors allò que ella menys volia escoltar.
– Bé – va començar – Calma, Nasu. Aquí o allà, en aquest món o en l'altre... quan tot passi, per malament o per pitjor, potser ho podreu aclarir. Ja vindria sent hora que fóssiu sincers...
– No he deixat mai de ser sincera...
'Ni tan sols sabia per què seguia parlant d'allò amb el terrícola'.
– No conscientment potser... – va tallar-la en Krilín amb més mà dreta i seguretat del que la dona s'esperava. – I ja sé que en Goku és mort... però nosaltres també, no?! Seria un bon moment per parlar i aclarir-ho tot... de no tenir aquell ésser horrorós intentant destruir l'univers, és clar...
Ella va bufar, tot i així. 'Si tot fos tan fàcil'...
Potser per això va decidir ignorar en Krilín en aquell instant. 'Almenys lleugerament'. Com ell bé deia, prous problemes tenien ara mateix.
– Vull veure què passa, Kaito. – va demanar en veu alta, quatre gambades més endavant – Si us plau.
– Ara mateix no gaire res passa – S'hi va dirigir el Déu amb tacte: – En Dende i la nena acaben d'arribar prop d'on és el monstre. Però ell encara no se n'ha adonat... És com si alguna cosa li rondés l'interior. Està molt concentrat en si mateix.
– Creu que són en Goku i en Vegeta?
– No ho sé, noia. No ho sé...
En Bardock no havia dit gaire res en general, ni tan sols estona enrere, en decidir – sense saber com – seguir a tota aquella troupe fins allà. 'Però ara se'ls mirava, per fi, com si realment estigués entenent ja molt del que passava al seu voltant'. Era estrany pensar que, com ja havia vist en la visió de Nàmek, quedés tant i a la vegada tan poc del caràcter i el fer de la seva raça en els que havien estat per dret els seus únics supervivents.
Veure la Nasu i adonar-se de la manca de cua saiyajin en algú com ella, com en la seva visió però tants anys després i eliminant-ne així l'imaginat factor casual, ja era (de fet) tot una revelació en si mateixa.
.
.
– Què ha passat? – Exclamava en Goku alhora que se situava dins de l'organisme del monstre Bu. – Quan ha desaparegut la barrera protectora que hem creat per entrar, s'ha trencat la fusió...
– I a mi què m'expliques? – De mentre en Vegeta es mirava encara les mans, intentant assumir que tornava a ser només ell. 'Havia estat estrany compartir ment amb en Kakarot...'. D'alguna manera, en el Vegetto, no només s'havien fusionat les seves forces, augmentant fins a nivells extraordinaris, sinó que també havien estat un en les pròpies motivacions i objectius.
'Era més fàcil entendre's del tot ara... suposava... però també força pertorbador'.
Va observar el que havia estat el seu rival tot aquell temps, amb aire analític i crític. 'Qui els anava a dir que ell, el príncep, acabaria sent una mica com el saiyan indigne de nivell inferior, un home disposat a lluitar per salvar la Terra... encara que fos per venjar la seva dona i el seu fill...'.
Havia vist en l'altre també part d'aquell sentiment – potser no esperat dins d'algú tan eteri i quasi-diví com en Kakarot –. Batallava pel planeta, però mantenia calladament presents els seus fills i a... sí... més valia no pensar en l'antinatural que havia estat algun d'aquells pensaments des de l'òptica de si mateix. Dins de l'estómac del monstre Bu, en Vegeta va bufar. 'Més els valia anar per feina'.
– Ei! – va renyar-lo en Son Goku de sobte – Què fas? No et treguis el pothala... Potser quan sortim del cos d'en Bu podrem fer una altra fusió! – va insistir – Potser l'aire brut d'aquí dins, l'ha espatllat... Ehh, atura't.
'En Vegeta no tenia cap intenció de tornar a fusionar-s'hi'. I menys de córrer el perill de, com se suposava que passaria ja d'entrada, quedar-se unit per sempre a en Kakarot.
Tenia altres plans que formar un sol ésser amb aquell carallot, si és que aconseguien salvar el món. I a més el seu orgull no li ho permetia.
Per aquest motiu, no va escoltar-lo en absolut mentre esclafava l'arracada.
– Oh! Què has fet ara?! – va queixar-se en Goku amb cert espant, quasi de seguit. – L'has trencat! Ja no ens podrem fusionar mai més! Recorda que ets mort, si no estàs fusionat amb mi... hauràs de tornar a l'Altre Món!
– Més val això que estar fusionat amb tu – va assegurar però el príncep – A més a més, ja no necessitem la fusió per a res.
– Però això no ho sé – va defensar-se de nou el seu rival de sempre – No estic segur de poder treure d'aquí tots els absorbits perquè en Bu torni a ser com abans!
– Doncs així – va somriure desafiador en Vegeta – Espavila't a buscar-los... i mira més raons per procurar que tot et surti bé... Ah! – va començar a caminar entre visceres i carn – I espavila't, que potser en Bu destruirà la Terra...
– Pf. Tu mateix... –. En Son Goku, entre molest i resignat, ni tan sols acabava de poder-se creure la tranquil·litat amb què ara actuava el pare d'en Trunks. 'Si finalment no aconseguien que el monstre perdés poder, alliberant els seus fills, estaven ben perduts'.
.
No trigarien en trobar-los... per sort.
I podrien comprovar que els nanos i en Cor Petit estaven atrapats a l'interior del monstre en una mena de capoll rosa desagradable. Els dos més petits hi eren inconscients (com la resta) i per separat. Però a diferència del que els havia passat a en Goku i a en Vegeta, no havia estat el cos d'en Bu qui n'havia desfet la fusió, sinó que directament s'havien separat perquè, mentre el malvat ésser lluitava amb en Gohan, el mateix monstre havia esgotat – en la batalla– el temps que ambdós tenien per continuar en la pell d'en Gotrunks.
En aquell cas, la fusió durava trenta minuts exactes... un temps que feia estona que havien superat.
.
– Si el metabolisme d'en Bu no afecta aquest altre tipus de fusió, nosaltres podríem intentar fer-la... – va deduir en Goku – És una tècnica que requereix els gests que...
– Calla... – va aturar-ne tanmateix el discurs el príncep, observant el seu fill – No destorbis i surt! Els podem arrencar d'aquests maleïts capolls i intentar sortir d'aquí...
– D'acord, d'acord – va acabar cedint l'heroi – Però en Bu se n'adonarà de seguida, Vegeta. Veurà que som aquí dins. No sé com anirà...
Malgrat tot... el saiyan ja estava tibant d'aquell teixit rosa i greixós que mantenia atrapats els nens i el namekià, mentre que en Goku encara estava intentant convèncer-lo.
– Ni et pensis que faria mai aquells gestos tan ridículs. M'escoltes, Kakarot? Ja t'he dit que et vaig veure des de l'Altre Món... Ni ho somiïs...
Va callar de sobte.
– Eh... Què passa?!
– Mira...
– Però si... Hi ha en Bu grassonet dins d'en Bu?! – L'heroi saiyan no entenia res – Es va absorbir a ell mateix? I què fem, Vegeta? L'arrenquem del seu organisme com als nanos i a en Cor Petit?!
'Pel poc que sabien, el mateix Bu havia convertit en xocolata a aquell Bu. Per tant, allò els creava el dubte de si els demés convertits en caramels... també podien restar morts o inconscients'.
Estaven força equivocats. Com a mínim, en aquell punt.
– A ell el vaig tractar de manera especial...
Una mena de còpia doble i en petit d'en Bu, èsser en el qual estaven ficats, els acabava d'aparèixer davant.
– És un holograma d'ell mateix? Com s'explica això?
Estaven ambdós força estranyats... i espantats...
– Com pot ser que en Bu estigui ara mateix dins la seva pròpia panxa, si hem entrat dins seu quan ens ha volgut absorbir?!
– No us ho esperàveu, eh?
– Ho veus! – va cridar en Goku enrere, sense pensar-s'ho gaire – Ja t'ho deia, Vegeta, que et deixessis el pothala posat... – va prémer els punys amb preocupació. – Si haguéssim sortit ara i ens haguéssim fusionat, hauríem guanyat aquest sense problemes...
– I tu per què li expliques ara això? Quina necessitat hi havia que sabés ja que no ens podíem fusionar...?!
'Com sempre acabaven discutint... com gat i gos... Vegeta i Goku... adversaris i companys de ja feia anys'. I com sempre un dels dos tenia part de raó.
En Bu, de fet, se'n reia ja de la relliscada d'en Son Goku mentre es preparava per fer quelcom que encara ignoraven...
... I en Vegeta continuava protestant.
– Ximple! Que ets un ximple! No podies callar? Ell no ho sabia...
Per més que es convertissin en superguerrers, com anaven a fer, i l'enfrontessin... 'Per separat no eren prou forts per vèncer-lo'.
Però vista la insistència d'en Bu en plantar-los cara allà dins – d'una manera que no tenia gaire lògica, ja que era dins d'ell mateix però seguia sent contingut i contenidor–, en Goku i en Vegeta van acabar optant per intentar-ho... per fer-hi front. 'L'únic que no es podia dir mai d'ells és que no ho donessin tot per la victòria'.
La idea que tindria en Vegeta a continuació seria l'únic que podria salvar-los... de llarg.
– I què passa si... – va començar amb un gest segur– Què passa si tiro d'aquí? – va dir aferrat al capoll rosa que contenia l'altre Bu. Tornaràs a ser aquell rodanxó? O t'aprimaràs encara més? Va, explica-m'ho...
– No... espera...
– Així que no m'equivoco, eh? – seguia convençut del que deia – Tindràs menys força que ara, és clar... Per la teva reacció, el que he pensat ha de ser veritat...
– No el toquis! Deixa-ho! No ho facis!
Només els nervis del monstre, ja els hi ho donaven tot fet... i sobretot indicat. 'Sí que era important tenir absorbit l'altre Bu, almenys per mantenir l'avantatge davant d'ells'. O això semblava témer-se el seu perillós adversari.
– Fantàstic – va riure en Vegeta acabant-lo d'arrencar... – I ara marxem d'aquí! – Va agafar els capolls d'en Trunks i en Cor Petit, mentre en Goku carretejava els dels seus fills... Deixant en Bu grassonet, arrencat però allà tirat. 'Fos el que fos ja havia començat a fer efecte perquè tot semblava moure's i la còpia d'en Bu apareguda al seu interior, cridava'. – Anem, va!
Anaven en direcció a la poca claror que veien al final del que semblava tot un túnel. 'La llum provenia dels forats del cap d'en Bu'.
I allò els permetria sortir ja a l'exterior.
– Genial – va cridar en Dende que feia estona que s'amagava entre les roques i la zona boscosa del voltant, acompanyat de la Reiya i en Satan. Tots junts havien comprovat amb força sorpresa com tota aquella estona el monstre havia semblat dormir o reposar dalt d'una roca – Mireu! Era això el que feien! Han aconseguir salvar els altres! Hi ha els nanos i en Gohan! I mireu és en Cor Petit...
La Reiya amb prou feines distingia res dins d'aquella mena de pilotes de goma rosa que els dos homes havien sortit arrossegant del cap d'en Bu. 'Havien tornat a la seva mida normal en superar l'interior de l'organisme'.
El monstre s'inflava i s'inflava ara i, no obstant, no aparentava encara estar perdent la força que els dos guerrers havien esperat que perdés.
Només en Kibitoxin, al planeta dels Déus, començava a adonar-se ja que el que passava és que en Bu tornava al seu ser original.
Potser sí que perdria força... però ja no tindria ni un pèl d'humanitat o raciocini. 'Seria el monstre inconscient i gens emfàtic que havia estat una vegada'.
La destrucció per la destrucció.
Pels que no sabien la història, ni l'efecte que absorbir un dels Déus superiors (el Kaitoxin principal bo i pacífic) havia suposat pel monstre, en Bu només aparentava encongir-se, no com una còpia del que era, tal i com havia passat dins el seu cos: 'Semblava un nen més ara mateix'.
Tenien davant a en Kid Bu i no raonava. 'Només atacava'.
.
En Goku i en Vegeta havien deixat anar ja en suposat lloc segur els nens, en Gohan i en Cor Petit, mentre intentaven pensar en què fer ara. Si no ho impedien destruiria aviat la Terra i ho faria, per cert, amb força facilitat.
Un gest després el monstre va espantar-los, de fet, realment.
– No Bu, si us plau – va pregar en Goku intentant impedir un enèsim atac que aquest cop aparentava haver de convertir-se en el definitiu – No has dit abans que volies lluitar contra nosaltres? Si fas això, tothom morirà.
'No era com si aquell tros de carn monstruosa i rosada els estigués escoltant ja'.
.
– Vine, Vegeta! – va acabar cridant en Goku rendit, convertit en superguerrer tal i com havia sortit de l'interior del monstre – Faré un canvi de lloc instantani i me'n duré tothom d'aquí! Hem de salvar a tothom qui queda!
Per la seva banda i enmig de la confusió, la Reiya s'havia alçat només els centímetres justos per veure on en Son Goku i en Vegeta havien deixat anar, feia un moment ja, els cossos inconscients dels nois i en Cor Petit.
– Han d'estar bé... – va xiuxiuejar per si mateixa mentre els observava, com si estiguessin plàcidament dormits. 'Feia segons que havia decidit aproximar-s'hi'.
Encara que una llum, que no acabava de saber d'on venia ni perquè, era ara omnipresent i cegadora...
I un crit estava a punt d'advertir-la del perill real de tot...
– No podrem no hi ha temps!
En Goku anava endavant, disposat a recollir tothom que sabia que era allà i, com ella a ell, tampoc va veure-la de seguida. No va ni imaginar-se-la al mig, fins que va adonar-se que algú cridava a en Cor Petit uns metres més enllà. 'La Reiya estava el suficient perduda davant el que anava a passar que l'única idea que havia tingut de sobte era la d'intentar almenys arribar al namekià'.
Era impossible que ho fes a temps. I donat que sense adonar-se'n, era ja en Son Goku qui la subjectava – a ella i als que havien estat amb ella però metres per sota seu –, la menuda va veure clarament que tampoc l'home tindria temps per arribar-hi.
– Has d'agafar-los!
La llum cegadora era cada vegada més opressora i amenaçant... i no veien ni tan sols on parava en Bu, que era el veritable culpable de tota aquella situació. 'Tot havia passat tan ràpid que, en atacar el planeta, el monstre amb prou feines els havia donat temps a parpellejar'.
El temps de destrucció del seu món no cabria ni en un sol sospir. Potser... per aquest motiu, en Goku havia sabut només subjectar a la Reiya, que escollir un grup era de facto sacrificar-ne l'altre.
'L'heroi havia tingut temps d'agafar en Satan, en Bee, el gos... i en Dende... però ja no arribava als seus fills, ni a en Trunks.. ni a en Cor Petit'. I qui sap si, de l'esforç, ni tan sols podria reunir la força suficient per traslladar-se enlloc.
– No puc! No pot ser... – Podien acabar morint tots... i l'heroi no deixava de veure-ho – En tan poc temps no puc fer el canvi de lloc instantani.
La veu i la mà d'en Kibitoxin, enmig d'aquell pensament, havia estat – efectivament – la seva única esperança. 'El saiyajin desesperat no tenia ni l'energia ni la suficient llibertat de moviments per aconseguir reunir la concentració necessària que li calia... '.
– Kakarot!
En Son Goku va escoltar en Vegeta queixar-se per darrere, però tampoc va poder fer-l'hi molt de cas fins que – sense haver-s'ho pogut pensar – va veure's de nou al planeta dels Kaitoxin. 'Amb els demés'.
Però no amb tots.
– Hi hem estat a temps – Algú va cridar-los en aterrar – Quina sort! El monstre acaba de fer volar el vostre planeta...
Era la veu d'en Ro Kaitoxin que, com si no ho sabessin ja, els informava del desafortunat destí de la Terra. 'Però... a aquells que no havien pogut recollir, només els havia quedat un destí: la mort'.
– Merda...
En Son Goku, caient a terra amb ràbia, va posar-se les mans al cap. Tot i que ningú va parlar llavors.
'Tots plegats guardaven la sensació que tot era terrible, i que hi havien perdut molt... fins que el comentari sorprès d'en Satan va fer reaccionar a en Vegeta'.
– On són els nostres fills, Kakarot? – va cridar – Què has fet?! Per què has volgut salvar aquests dos inútils i el gos en comptes d'ells?! En què estaves pensant?
El príncep guerrer, per suposat, no havia pogut veure encara allà la presència de la seva neboda, que va sortir llavors de darrere d'un dels arbres d'aquell planeta amb gest contret i molt de sentit de culpabilitat. 'En el fons no els servia de res que ells estiguessin vius, però sí que hagués estat necessari que sobrevisquessin els dos nanos que podien transformar-se en el Gotrunks o el mateix Gohan'.
– Oncle...
– Reiya...
Era evident que – enmig del terror i la pressa – no l'havia arribat a veure abans. I de fet, per la cara que havia posat, ni tan sols se n'havia adonat fins aleshores. 'El gest inconscient del guerrer de salvar-la, si es tracta d'ella, sí tenia més sentit', va rumiar el príncep encara summament molest. Tot i que, de totes maneres, en Son Goku havia arribat a creure que podia salvar-los a tots...
'Coneixent-lo, no era difícil d'endevinar que només s'havia mogut per alguna mena d'actitud grandiloqüent a partir de la qual pensava salvar a tothom'.
En Kakarot no tenia remei... i a més ara acabava de comprendre que sense Terra ni Boles de Drac en ella... haurien de cercar alguna altra manera de recuperar el planeta quan tot acabés: – Si ens en sortim – va dir en certa manera esperant que en Bu tard o d'hora donés senyals de vida, després d'haver escoltat la mateixa proposta de boca d'en Dende i el corresponent vist-i-plau d'en Kibitoxin. – Podrem tornar-los a tots al món dels vius, com dius, amb les Boles de Drac de Nàmek... i podrem reconstruir el planeta també...
En Vegeta, mortalment seriós, només va remugar en resposta.
– Ep – va interrompre'ls però el Déu ancià – No pensareu pas utilitzar aquestes boles del dimoni de les quals tanta propaganda feu, no?! Estic segur de què va en contra de les normes elementals més bàsiques de l'univers... No es pot ressuscitar la gent!
– Però home... – va intentar posar pau en Son Goku només recuperat de la pròpia culpa aleshores – ... pensi que si no podem tornar els nostres amics a la vida, no podrà conèixer aquella noia madureta tan ben plantada que...
L'una vegada príncep de Vegetasei no anava pas a beneir-n'hi la idea ara.
– Tu...
– Què?
– No estaràs parlant de la Bulma, oi?!
– Home... – va titubejar l'heroi – És pel bé de tots...
En Vegeta estava tan furiós, i sorprès, que cada vegada cridava més i més.
– I per què no li ofereixes la teva dona, eh, tros de carallot?!
– És que... – va pensar-s'ho seriosament un instant – ... no és tan sexy! I a més em mataria...
Trobar la Bulma més atractiva que la Xixi devia estar malament d'alguna manera que no li era totalment aliena. I no obstant sabia que ara tampoc es podia estar a pensar en això...
– Ni tan sols em referia a la teva dona terrícola, pallasso!
L'exclamació d'en Vegeta va quasi agafar-lo desprevingut. – Si ho volgués fer com dius... – va intentar posar calma – No em deixaries proposar-li la Nasu de totes maneres.
– El que no et deixo és oferir la meva dona, idiota! – Estava quasi segur que sí, hauria cridat d'haver estat la seva germana la proposada, però que fos la seva dona simplement el feia empipar. 'La seva dona no era una figureta de porcellana per anar-la oferint a vells verds'.
I que era sexy ja li constava prou. 'Per ell era la més sexy del refotut món...'.
La Reiya va observar-los, paral·lelament de reüll, encara una mica astorada del comportament del seu oncle... i de les cares que posava l'altre home.
'Anaven prou servits'.
I tenien encara un bon problema per endavant... Donat que en Bu ja es refeia en un lloc buit de l'univers on abans hi havia hagut la Terra.
'En Satan, de mentre, no parava de fer el ruc per allà... tot assegurant que de fet estava ficat encara dins d'un absurd i llarg somni'. Sí que anaven arreglats així...
El que no s'esperaven – tanmateix – era que en Bu els aparegués davant en qüestió de segons. 'Havia pres bona nota del que era el canvi de lloc instantani...'.
– Si us plau, Kibitoxin – va demanar aleshores en Goku – Emporta-te'ls a un altre planeta!
– Farem el que hem de fer, eh Kakarot? – va posicionar-se en Vegeta al seu costat – El guanyarem aquí mateix...
Feia un instant que el mateix Son Goku havia descartat ja tornar a utilitzar les pothala o cap tipus de fusió. 'Aquesta vegada, com que el Bu tampoc estava fusionat ni tenia absorbit a ningú, volia provar la pròpia força'.
Només una cosa va distreure'l lleugerament abans de fer-ho ara.
– Però... – La Reiya, que havia estat entre en Kibitoxin i en Dende fins feia un moment, va fer el gest de voler-se quedar. 'Però una ullada ràpida d'en Vegeta va ser suficient perquè no acabés la frase'. En comptes d'això va bufar... i va fer-se enrere – Pf. D'acord... d'acord...
– Algun dia ja tindràs la teva oportunitat...
'Era prou conscient dels seus límits però hagués volgut si més no poder veure el combat d'a prop'. No li importava el perill a canvi. Això sí... la paraula de l'oncle – com en d'altres circumstàncies la d'en Cor Petit – anava a missa.
El detall no va passar-li desapercebut a en Goku.
Tot i així, sense més demora, anava a començar la lluita amb en Bu en breus instants.
S'ho havien sortejat amb en Vegeta al pedra, paper, tisora i, a més, al príncep ja no semblava molestar-li que ell agafés cap protagonisme. ¿Què li passava pel cap?.
.
.
– Ostres – va adonar-se'n en Kibitoxin aleshores – I aquell terrícola? On para?
'Havien deixat en Satan enrere després d'abandonar el propi planeta'.
– Quin remei... s'haurà de quedar allà... No podem tornar...
La Reiya, no obstant, ja només es mirava l'esfera màgica i no se'ls escoltava en absolut.
– Estàs bé?! – va gosar demanar-li en Dende amb curiositat – Fa estona que et veig molt callada...
– Només pensava en... – La conversa amb en Krilín, malgrat la multitud de coses que havien passat després, encara li rondava pel cap – És fort, oi?! En Son Goku...
– Sí...
Va somriure de sobte: – És estrany que... – va guardar silenci només el segon necessari per mirar-se el jove Déu namekià – ... És estrany que pugui ser el meu pare...
– Reiya! – va alterar-se en Dende – Què dius?!
Però la nena ja no va voler fer res més que continuar mirant el combat. – No cal que ho neguis... Vaig intentar traure-li a en Krilín... i... – va esperar a dir-ho donat que ara ambdós Déus Kaitoxin també se la miraven – Ja ho saps, és un llibre obert... No sap dir mentides... Per no parlar del numeret d'en Goku mateix i l'oncle fa res...
'Li havia quedat més que clar'.
– Noia... jo...
– Deixa-ho estar... – va fer-lo callar – Mira, el tercer nivell de força, és impressionant... Per això l'oncle s'enfadava sempre tant... És increïble!
.
.
– La Terra ha desaparegut...
La devastadora notícia dita per en Kaito havia sonat tan real i definitiva que la Nasu s'havia deixat anar sobre la gespa d'aquell lloc estrany ple de guerrers difunts i havia tancat els ulls.
– Però la lluita continua al planeta dels Kaitoxin...
Malgrat la mitja idea que encara hi havia algun tipus d'esperança, la Nasu no va voler fer res més que escoltar-lo callada. 'Gairebé esgotava tornar a posar totes les forces en la idea que guanyarien ara, quan no ho havien fet fins llavors'.
– No em diguis que això et desanima? – va escoltar en Bardock de més enllà, dirigint-se exclusivament a ella – La lluita continua... Pels saiyajins, si hi ha vida o possibilitat, la lluita sempre continua.
– Però...
– De la manera que m'has pintat el meu fill, no em crec que en dubtis... – va tornar-la a mirar – I a més, quan el planeta Vegeta se'n va anar a campistraus, nosaltres no coneixíem cap màgia que pogués tornar res a ser com era... Es podria dir que vosaltres gairebé podeu fer trampa...
No era ben bé així.
I la Nasu va estar a punt de queixar-se de la desaparició de les Boles de Drac quan va caure de sobte en una certesa que abans no havia contemplat: 'Encara els quedava Nàmek'.
.
N/A: Eis. Com sempre, qualsevol canvi de relat és meu, i la resta de tothom qui tingui drets en aquesta fantàstica obra! Cada vegada costa més quadrar-ho tot, ser fidel als fets i, a més, introduir-hi la meva història, sobretot ara que tinc els tres protagonistes separats. Però tranquils, que al proper capítol ja hi ha més novetats al respecte i menys Bu ;).
[Edició del 17/07/2014] De tot el que ha sortit nou de Bola de Drac, només puc dir que m'encanta la idea que el pare d'en Son Goku estigués enamorat de la seva companya i que fos una cosa realment particular al seu món. Em sento menys entusiasmada amb d'altres parts amb què últimament ens trobem al cànon de la sèrie. Us espero als comentaris!