Promeses que mai vam voler complir

by LilaNox

– Recordeu – Va saltar l'Ulong. – La Baba ens va dir que algú l'esperava en un lloc llunyà!–. La història de tres ànimes valentes que van lluitar per salvar el món. "Pots enamorar-te de dos homes tan diferents?" OC

56. Capítol 55 L'última traïció del príncep

Capítol 55. L'última traïció del príncep

– No et falta coratge Son Goku, t'admiro.

En Vegeta s'havia acostat a una zona rocosa en aquell paratge verd, encara ple d'arbres i plantes. Per tal d'observar com en Son Goku emprenia la lluita contra aquell Bu renovat, tal com havien renovat. En el fons, en una forma o altra, uns o altres, portaven hores enfrontant-s'hi.

En una situació així, al príncep Vegeta només li sortia de dins el més increïble que es pogués creure en un guerrer orgullós com ell: 'la sinceritat d'expressar, per primera vegada en veu alta, encara que l'altre guerrer no el sentís i que no tingués ningú a la vora en realitat, l'admiració que en Son Goku ja despertava dins seu'.

– El monstre Bu és massa fort per mi, però tu, tu tens una possibilitat de vèncer-lo, aprofita-la! – En un instant d'aquestes característiques, el príncep no podia tampoc negar la rivalitat que els havia unit irremeiablement des del moment en què ell mateix havia aterrat a la Terra. Va acollir llavors la memòria al fons de l'ànima com si fos un renovat lligam d'estranya amistat amb en Son Goku: – Te'n recordes? El primer cop que ens vam trobar et vaig prendre per un busca raons, cregut, insolent i suïcida.

Parlava sol.

Els records d'aquella lluita, amb en Nappa encara d'escuder, no paraven d'anar-li i venir-li del cap. 'Paraules dites aquí i allà... totes juntes prenien ara un sentit nou'.

"– Guaita qui tenim aquí! – va veure's a si mateix molts anys enrere, en el moment que en Kakarot li havia aparegut davant: – No et conec i ja no et puc veure, mira que és estrany! –. Havia estat una trobada i un enfrontament rar si més no. I ara després de tant temps, les imatges que en constituïen un bon resum prenien forma dins seu de manera inesperada. No parava de veure's a ell mateix davant d'aquell primer Goku que, literalment, havia saltat d'un núvol: – No deus voler desafiar al príncep dels Guerrers de l'Espai? Que t'has clavat un cop al cap i no hi ets tot? Jo de tu giraria cua! No t'ho pensis més [...]".

No havia estat fàcil acceptar que un sol soldat ras pogués, ni tan sols, plantar-li cara. "I per això en Vegeta aleshores s'havia arribat a parlar en primera persona i tot. 'Amb franca desesperació'. – És un mal son! Formo part de l'elit dels Guerrers de l'Espai, no puc perdre! I encara menys contra ell! Me les pagarà! La meva venjança serà terrible! Desitjarà no haver nascut!".

– Des d'aquell dia, Kakarot... – havia de reconèixer ara – ... només tenia una cosa al cap, i era venjar-me.

Allà dalt, al cel, l'home al qual es referia – però – no deixava d'intentar desfer-se del malson rosat. Un enemic, aquest sí, comú. 'Cop a cop... tàctica a tàctica'.

– Segons la llegenda només un home de cada mil es converteix en superguerrer, i aquest home havia de ser jo i no pas aquell pallasso que s'estimava més estar de gatzara amb els amics en comptes d'entrenar-se per perfeccionar la seva tècnica! Però m'equivocava –. No deixava de ser aquella una manera, per en Vegeta el menys emotiva possible, d'intentar posar paraules a tants anys de rivalitat. I ho havia de dir tot: – La força d'en Son Goku és extraordinària, donaria el que fos per estar al seu lloc!

I no s'ho deia, és clar, perquè sí. Malgrat sabés que ell allà dalt contra el Bu no hi podia fer res. Li tocava, per tant, pensar també en el que havia estat la seva vida els darrers anys. 'Recordar la família terrícola per la que s'havia sacrificat'.

La seva família.

– Durant un moment vaig oblidar la meva rancúnia i vaig començar a apreciar cada minut de la meva vida. Després tot va tornar a començar, em vaig obsessionar amb la idea de superar en Son Goku, però... ai l'as! No me'n vaig sortir...

La tornada d'en Son Goku l'havia prou trasbalsat... tot i intuir amb el pas de les hores que aquell retorn no havia deixat indiferent ningú. 'Era egoista creure's l'únic amb ganes de passar comptes d'algun tipus amb en Kakarot'. Especialment coneixent la Nasu i tota la seva història.

'No era el millor moment per ficar-s'hi...'. No havent-ho ignorat expressament durant tants i tants anys.

I el demés, tot cosa seva, era un discurs que no calia dir necessàriament en veu alta, donat que pensant-ho, s'ho sentia prou sincer.

"Al principi em deia que la clau de la teva força, Son Goku, és trobava en el teu desig de protegir, quan vols protegir allò que estimes trobes una força que no et pensaves que tenies, però m'equivocava, encara que després jo també el vaig experimentar aquest magnífic sentiment... Durant molt temps, em sentia com empès a mirar de fer que el món girés segons els meus desitjos, el meu únic plaer era eliminar l'enemic, l'orgull em cegava, però tu sempre has sigut diferent, lluitar per lluitar no t'ha interessat mai, només lluitaves si no et quedava cap altre remei. Mentre que per mi lluitar ho era tot i lluitava per superar-me, per arribar més amunt, el que li passava al meu adversari m'era ben igual... Fins que un dia em vas perdonar la vida, Kakarot. En inici vaig interpretar aquest gest com la pitjor de les humiliacions, i tanmateix ara no se pas com agrair-t'ho. Gràcies a tu he descobert que tinc un cor i que estimo a la meva família, tu ets l'únic amic que he tingut".

En Vegeta va evitar somriure, això sí, tot i la solemnitat de la reflexió: – Cuida't, Son Goku!.

Per la seva banda, tal i com el príncep observava en ple monòleg interior, el guerrer que s'havia criat a la Terra s'enfrontava al monstre Bu dins del tercer nivell dels superguerrers, amb tota la seva força i amb extrema convicció. 'Tant era que el que hagués d'utilitzar fos una acurada tècnica infal·lible, el seu kamehame més sentit o els cops de puny i peus més salvatges, que en d'altres homes esdevindrien ràpidament mortals de necessitat'. En Son Goku creia ara realment necessari tot i més per desfer-se del seu enemic.

Al final l'heroi incansable havia acabat mossegant el cap d'en Bu, o l'havia intentat blegar amb una cossa o amb un cop de cap. I tot i així l'estructura flexible del monstre, que semblava pràcticament de xiclet, feia simplement impossible que qualsevol d'aquells esforços donés els seus fruits.

En Vegeta va sentir-se temptat d'intervenir-hi aleshores, encara que no fos precisament per prendre el relleu a en Son Goku. 'Només ell se'n podia sortir', prou que ho sabia.

El guerrer d'esperit humà sí que va girar-se, no obstant; sorprès en veure'l alçar-se i volar en la seva direcció.

– Ja em vols substituir? – va demanar exasperant-se una mica en mirar enrere – Deixa'm lluitar una mica més...

La serenitat en la mirada del príncep va sorprendre'l llavors del tot. 'Encara que en Vegeta no l'enganyava en absolut...'.

– He – va creuar-s'hi de braços en actitud segura – No tens cap intenció de passar-me el relleu, carallot. No diguis mentides!

– Vegeta...

– Tu ja ho sabies, Kakarot – va somriure però ara el que havia estat el seu adversari durant molt temps. 'Aquell que havia pres el paper antagonista d'ell, l'heroi, durant anys'. – Sabies que a mi em mataria de seguida...

– Què?! – va intentar no obstant sortir del pas en Son Goku. O ho va semblar almenys... – No és veritat...

Podia dissimular tan malament com volgués. Però en Vegeta, en aquell instant, no tenia pas cap intenció de no anar directament al gra.

– Au va, pallasso – va seguir amb aquell mateix to asèptic – No facis compliments... De fet, en Bu és molt més fort que no m'imaginava. I tu també, Kakarot.

L'esforç de sinceritat del príncep era notable, i per això en Son Goku va observar-lo un instant amb dubte. 'Què podia dir?'.

– Però...

– No et preocupis per mi i liquida'l vinga! Amb l'energia que tens quan ets superguerrer de tercer nivell... segur que podràs eliminar en Bu!

No estava sent tan fàcil com semblava... no com en Vegeta creia.

– Sí... ja fa estona que ho intento – va prémer els punys en Son Goku amb certa impotència, recuperant-se de la sorpresa que li suposava la claredat del seu company – Però no en trobo l'oportunitat...

– Què dius?!

– Per poder-lo eliminar necessito acumular energia més d'un minut seguit – va continuar tens – Saps la ràbia que em fa? Amb els pothala de seguida ens n'haguessin desfet... Això em passa per presumir tant, em pensava que podria!

– Però... – En Vegeta va notar la ràbia de la realitat pujant-li per la gola... – Llavors... no era per protegir-me a mi... No estaves fent comèdia...

– No. Mira! – va observar en Son Goku allà baix on l'últim cop havia llançat en Bu – Aquell traïdor... si vol pot tornar a la forma original de seguida i s'ho agafa amb tota la calma del món per divertir-se a costa nostra...

– Aprofita-ho! – No va dubtar aleshores ni una mil·lèsima de segon en Vegeta – L'entretindré un minut. Tu mentrestant reuneix tota l'energia que puguis...

Era un autèntic suïcidi... i en Son Goku ho sabia tan bé com ell mateix.

Va escoltar en Bu fer piruetes absurdes més enllà. 'Era evident que se'n reia'. Però també que si no el distreien, no trigaria en atacar-lo de veure que intentava acumular energia...

El príncep s'hi jugava la vida, encara que ja fos mort i d'una manera que ni tan sols s'imaginava encara.

En Goku va observar-lo d'una forma totalment seriosa i sense rastre de cap tipus d'ironia. – Saps què et passaria si tornessis a morir...? – va preguntar abans d'anar-se'n d'allà – Tu, de fet, ja ets mort... però... llavors desapareixeries d'aquest món i de l'altre – va ullar l'aureola del guerrer – Deixaries d'existir.

La notícia podia haver angoixat en Vegeta o haver-lo afligit, però aleshores només tenia intenció de desfer-se d'aquell maleït monstre d'una vegada per totes. 'Estava disposat a córrer el risc, encara que fos com a conillet d'índies, mentre el carallot d'en Son Goku reunia prou energia per enfrontar-s'hi'.

– Deixa de preocupar-te per mi...

Si se sentia ni que fos lleugerament malament, no pensava mostrar-ho ara. 'I ho feia també i sobretot pels seus... Havien de poder tornar a recuperar la Terra i reviure tots els que havien viscut en ella abans de l'aparició d'aquell monstre fastigós i rosat'.

– D'acord, Vegeta... – va assentir finalment el superguerrer de tercer nivell, esgotat i encara en aquell estat. 'En Son Goku, de totes maneres, havia de recarregar forces per guanyar'. – I tu no et moris, eh?! Demostra-li que ets dur de pelar... només serà un minut...

– Vés, idiota! No perdis el temps...

Després d'aquell petit diàleg, ja només quedava fer front al monstre que per fi s'havia dirigit a ells per enfrontar-s'hi. En principi, de fet, no aparentava molt disposat a deixar en Son Goku de banda ni que fos durant un moment.

– Ara em toca a mi, bola de greix – va cridar-lo amb agror no obstant en Vegeta – Som-hi!

El Bu, malvat i descarat, sense cap mena d'emoció que pogués denotar un mínim de racionalitat només va riure.

Després del primer moment, davant el vendaval que suposava – per a ell – el monstre, a en Vegeta només li quedava fingir... fingir per guanyar temps...

'Esperava que en Son Goku anés ràpid a recuperar aquelles forces que deia necessitar'.

– No hauria dit mai que fossis tan tou, ets de mantega! Malxinat! Et penses que em donaré tan aviat? Sóc el gran Vegeta, un Superguerrer! T'ha arribat l'hora, brètol! T'aplanaré les costures! Prepara't!

La pallissa, pel príncep saiyajin, no trigaria en arribar.

.

.

– On són en Son Gohan i en Gotrunks? – En Kaito va remoure's inquiet allà on era mirant els guerrers que l'escoltaven i que intentaven saber què passava allà baix a través d'ell i el seu poder. 'Es trobaven realment en un bon i feixuc problema... i ningú aparentava apostar per resoldre-ho de la forma més raonable'. ¿És clar que... des de quan havien estat raonables els guerrers de l'espai?. – El nano més jove podria tornar a pecar de massa pedant, però en Gohan hauria de guanyar-lo amb força facilitat...

En Krilín va somriure amb ironia en escoltar-lo queixar-se. 'Bon un per exasperar-se així ara'.

– I ho demana vostè, Kaito?! – va mantenir-se amb una cella alçada – Però sí sou els Déus els que hauríeu de saber aquestes coses... Potser podríeu fer que en Gohan hi anés i tot...

– Deuen estar en algun lloc de l'Altre Món... – van escoltar la veu d'un altre Déu, d'aspecte desmanegat però al qual aparentaven tenir respecte les quatres deïtats que havien acabat sent presents allà. 'Es tractava, és clar, del seu superior: en altres ocasions organitzador de campionats d'arts marcials a l'Altre Món'. – Podríem posar-nos-hi en contacte...

En aquell mig segon de silenci que va precedir la sorpresa amb què tots els presents van acollir l'arribada d'en Dai Kaio, la Nasu va tenir temps de sospirar i seguir endavant per tal d'expressar el que creia que realment passava pels caps d'en Son Goku i en Vegeta en aquell moment:

– No – va negar la saiyan, finalment en pronunciar paraula – Crec que en Goku i en Vegeta se'n poden sortir. Doneu-los un temps...

'Si no anava molt desencaminada, era possible que ara mateix, acabar amb en Bu fos una qüestió personal i d'orgull per, de fet, l'única persona que se'n podia desfer en condicions'. En moments com aquell, quan alguna cosa dins seu, li deia que veritablement podia entendre'l perfectament era quan menys de gust li venia pronunciar el seu nom.

Va ullar de reüll en Bardock que tornava a escoltar-los des del tronc d'un dels arbres d'aquell planeta verd que se suposava que era on es reunien els guerrers que conservaven el cos i va bufar d'esma abans que l'home la mirés disposat a dirigir-s'hi.

– No puc dir que conec el meu fill... – va pronunciar amb calma, com si només parlés del clima temperat i sec – Però si l'he de jutjar per la dona que ha escollit, jo...

– Ell no ha escollit ningú – va remoure's ràpidament la saiyajin – ... i menys a...

– Si ho he entès bé – va refutar el guerrer. – I com que crec haver-ho entès bé, després de rumiar-ho molt, estic segur que en el fons ell sap la sort que té. La paraula d'un home no pot eclipsar el que ha de sentir quan el mires així...

– Així? – va sulfurar-se ara ja una mica ella. Amb la mirada d'en Krilín i en Kaito clavades a la nuca i la curiositat de tots els altres latent en l'ambient – Així com?

– Com has mirat més enllà quan has parlat del que en Vegeta i ell esperaven fer allà baix. Amb una poderosa barreja de comprensió i records... – No li calia dir gaire més, i sobretot no li calia dir que no li feia falta conèixer més o saber de les altres persones que havien envoltat el seu fill, per reconèixer una connexió especial en la manera incòmoda com ella continuava comportant-se quan algú el mencionava.

'Podia estar molt equivocat, és clar'. Perquè, al cap i a la fi ella mateixa deia que el seu fill no havia estat del tot un saiyajin... però no coneixia cap home – no de la seva raça – capaç de no sentir ni una mica de desig en el lligam que suposava una mirada de complicitat aguerrida com la que la Nasu havia llançat a l'aire sense adonar-se'n. 'No estimar, no preocupar-se d'una fotesa com la de mantenir o no una companya de vida i lluita al costat, no havia significat mai no notar ni una mica de perillosa emoció en el moment de topar-se amb aquell tipus de mirada'.

No creia equivocar-se. 'Entenia amb prou dificultats que la paraula donada a una terrícola hagués valgut un pacte i dos fills... però una cosa no treia l'altra'.

Malgrat que tampoc hagués pogut jurar-ho: ell, en Bardock, sí que continuava pensant com un saiyan, i la racionalitat franca d'aquells que tenen una moral definida no havia estat mai, és clar, el seu punt fort.

– Serà millor que ho deixem córrer... – va insistir no obstant la Nasu de sota veu minuts després de la sobtant reflexió del guerrer. 'No tenia cap sentit allò que el que se suposava un home sorrut estava dient ara'. I menys quan en Son Goku, admirat o no... enyorat o no, feia molt temps que era mort.

Si es carregaven a en Bu tot tornaria a la normalitat... Ella podria reviure i retrobar-se amb la seva filla i en Cor Petit... i en Son Goku continuaria en aquesta altra banda on potser coneixeria el seu pare a la fi...

O almenys era el que entrava al seu cap en un moment en què, lluitant contra en Bu o no, tots encara creien que en Goku era un ésser que pertanyia a l'Altre Món.

.

.

– Què estrany – continuava mirant-se les mans en Son Goku convertit en superguerrer de tercer nivell allà on en Vegeta ara rebia una extrema pallissa d'en Bu – ... ja m'hauria d'haver carregat d'energia fa estona... no ho entenc...

El príncep dels guerrers continuava patint en mans del petit monstre Bu que no perdia ocasió per torturar-lo de mil i una formes i que ara l'escanyava amb part del que era la seva pròpia carn, extreta d'ell mateix per poder asfixiar l'enemic.

La situació era tan extrema que ni en Son Goku sabia si el millor era continuar recarregant una força que, pel que fos, ja no li arribava... ni en Kibitoxin, al planeta on havien anat a parar, ho veia clar.

Va moure's inquiet pels camps de sègol de la vora.

– Me'n torno al nostre planeta, avantpassat – va mirar-se en Ro Kaitoxin esperant-ne l'assentiment encara que, de moment, només va rebre sorpresa – Tot i que la meva força és molt inferior a la del monstre Bu, jo també puc fer alguna cosa per guanyar temps...

Per a la Reiya, que també ho havia pensat però que ràpidament s'ho havia tret del cap perquè ella ni tan sols podria fer gaire més que aguantar una bufada del monstre, tot era una càrrega més a suportar. '¿Per què no podia ella tenir la força que en Trunks i en Goten sí havien tingut?'.

Era injust, ja que era així, que fos ella la que estigués allà i que els dos nanos, com en Gohan, fossin en canvi morts... 'Si no s'hagués topat amb en Goku de camí a ells, potser al guerrer l'hi hagués donat temps d'arribar-hi... i així es podrien desfer d'aquella mena de xiclet enganxós d'una manera molt més fàcil'.

I sense els cops i els atacs que podien veure ja rebre a en Vegeta – cada vegada amb més ferocitat –. L'esfera màgica que havia proporcionat en Ro Kaitoxin era un bon instrument per saber de la lluita a temps real... però també una terrible manera de desesperar-se amb tota la impotència del món.

En Dende va observar-la tancar els punys a la vegada que en Kibitoxin es treia del cap la seva pròpia idea, a partir de la intervenció més sensata del vell ancià Déu que també se'ls mirava.

– Si no se'n surten no sé que serà de tot l'univers... Ara mateix en Son Goku és la nostra única esperança...

.

– Vegeta... – En Son Goku continuava patint pel que veia que eren els darrers minuts d'existència d'en Vegeta, malgrat que aquest mateix insistís en què continués recarregant energia i no s'hi fiqués...

En Satan, que havia quedat per allà tirat quan els altres se n'havien anat i que pensava que allò era un somni, estava més que disposat a plantar-li cara a l'hora que se'n reia i reivindicava el seu títol de campió de les Arts Marcials.

Per en Bu hauria estat qüestió de moure els dits, carregar-se'l. I amb la seva aparició el pare de la Vídel havia distret, sense proposar-s'ho, l'atenció del monstre d'en Vegeta...

Tanmateix, pel monstre, hi havia hagut un petit problema entremig. 'Alguna cosa l'havia aturat quan havia volgut colpejar en Mark Satan i havia estat incapaç de fer-ho fins que una força que li sobresortia de l'interior, havia començat ja a aclaparar-lo'.

En Vegeta jeia inconscient a terra, mentre en Son Goku ho observava amb atenció. 'Podia ser una bona notícia que dins d'aquell monstre, des de que era en Kid Bu totalment irracional, hi hagués alguna cosa semblant als remordiments'.

Ara en Bu mantenia les mans al cap mentre en Satan encara pregava, un cop vistes les possibles conseqüències dels seus actes, perquè no el matés.

No trigarien en ser un mes. 'En Bu Grassonet va sortir escopit d'aquell altre Bu, per sorpresa de tots plegats'. Sobretot d'en Satan i el gosset que encara l'acompanyava.

Una lluita inesperada estava a punt de començar. 'Una batalla entre dos bus, en què malgrat la seva bondat, en Bu que havien conegut tots plegats en principi duia totes les de perdre'.

Una cosa pitjor estava a punt de passar-li a en Son Goku, tot i així.

– Quan et queda encara, pallasso? – En Vegeta encara a terra amb els ulls entreoberts i les ferides a flor de pell va intentar mirar enlaire, tot tornant en si, per saber perquè l'altre guerrer trigava tant – No estàs?!

A ell en Bu l'havia estat a punt de matar... o de fer desaparèixer del tot, si és que això era el que passava quan un mort perdia – també així – l'últim alè.

La cara d'en Goku, convertit al tercer nivell dels saiyajins ho deia prou tot.

– No – va prémer els punys desesperat tornant-se a concentrar en si mateix – No sé què em passa. Si... ja... ja estava... però ara m'està tornant a baixar un altre cop l'energia.

– Què?! I ara què?!

– No entenc què passa, Vegeta. Això no rutlla gens...

.

.

– No pot ser...

– Què?!

L'exclamació espantada d'en Kaito va alertar a la Nasu i als demés en el moment en què no tots podien mantenir-se atents a la lluita, donat que el Déu només tenia una esquena i hi havia ja moltíssima gent expectant al seu voltant.

– En Goku acaba de perdre qualsevol estat de superguerrer... No li queda força!

– Què vol dir que ja no té força? – va exaltar-se en Krilín, seguit d'un Iamxa que havia tornat al grup i que no cabia en si del propi espant – És en Son Goku, ha de tenir algun pla... Ell sempre té un pla!

– Aquesta vegada potser no.

La Nasu no va avançar més, aquest cop per prudència, mentre intentava processar de nou tota aquella informació.

'Era totalment inconcebible que en Son Goku no tingués realment cap altre pla d'acció que aquell'. I més impensable era que hagués perdut qualsevol rastre de poder-se tornar a convertir en superguerrer...

– Jo el vaig avisar... – va remugar en Kaito – El tercer nivell aquest només era viable estant mort... Així consumeix massa energia...

La nova informació va destarotar-la, això sí, un segon.

– Estant mort?! Vols dir mantenint-se a l'Altre Món?! – va intentar aclarir per inèrcia – Quina diferència hi ha amb el món dels Kaitoxin?!

D'immediat el Déu del Nord no va fer res més que ullar-la un segon per continuar rondinant ja coses inintel·ligibles que acabaven una vegada i una altra amb vagues mencions del Son Goku i el seu mal cap.

– No em pensa respondre?

– Donat que potser estem davant de la fi de l'univers... no, noia – va assegurar un moment després ell – Com comprendràs no és com si la resposta fos important ara mateix... Aquest monstre pot volar-ho tot pels aires, tot. – va bufar abans d'acabar la frase, no obstant – I ja he badat prou no buscant ipso facto en Gohan, quan se n'ha parlat... Podria ser massa tard per tots ja!

– Si el que es necessita és temps... – La veu del Déu que estava per sobre dels Kaitosama va parlar. – Podríem trobar la manera que algú més anés allà i distragués el monstre... Tot i que crec que aquest grassonet ho està fent prou bé.

'Estava clar que parlava de la lluita que estava tenint lloc llavors entre els dos monstres Bu, i de com el més grassonet semblava disposat a autoimmolar-se per plantar cara al seu jo més foll'.

– Bé, si estàveu pensant en traure-us en Gohan o els nanos de la màniga, i deixar-los anar allà... jo crec que ara és el moment, no? – va mig somriure un Krilín esperançat i força expectant – Morts i tot, pots enviar-los-hi, oi Kaito? Bé, o vostè... – va referir-se clarament a la deïtat d'aspecte més ancià... i amb algun tret de rocker que aconseguia descol·locar-lo del tot.

– Home, doncs...

– I ara aquest què pretén?! – El crit ofegat d'en Kaito que, malgrat la discussió, havia tornat a estar pendent del que passava amb en Son Goku, en Vegeta, l'humà extravagant i els dos monstres Bu, va agafar-los del tot desprevinguts de sobte.

– Què passa?!

– En Vegeta – va parlar en Iamxa que havia posat una mà a l'esquena del Déu feia uns segons – En Vegeta acaba de demanar a en Dende que intentin trobar Nàmek, que s'hi desplacin amb el canvi de lloc instantani d'en Kibitoxin... vol ressuscitar tothom ja... crec.

– Ja?!

– Abans d'acabar amb en Bu? I sense saber com fer-s'ho? – Després del crit d'en Krilín, de fet, a la Nasu ja no se li acudia què més dir.

Tot i que va notar la presència d'en Bardock, apropant-se al centre de la discussió, amb alguna cosa molt semblant a un somriure irònic i cert desafiament:

– No entenc res del que passa... Però segur que surt bé.

Ella va mirar-lo sense entendre'l i ell va tornar-li una mena de gest carregat de sarcasme amb què intentava mostrar-li la confiança que ell ara mateix tenia en aquell duet tan peculiar que feien el fill del Rei Vegeta, l'hereu a aquella corona inexistent ara, i el seu fill, soldat ras de naixement... i amb una espectacular capacitat per a la lluita del tot inesperada.

– Em pensava que coneixeria el meu fill aviat... o que podríem tenir alguna altra interessant conversa, princesa. Però em temo que això acabarà sent més aviat un adéu per a molts i molts anys. No diré que és una pena... – va moure el cap en negació – Tot i que ja me n'havia fet a la idea...

La princesa saiyajin no acabava d'entendre què havia entès l'home d'en Kaito que ella encara no hagués captat. 'Però va quedar-se'l mirant només un instant, abans de córrer a empènyer un tros enllà als amics d'en Son Goku que eren enganxats de nou a l'esquena d'en Kaito. Per poder seguir ella, també, a través d'aquell poder del Déu, cada detall de què passava al planeta dels Kaitoxin'.

.

.

– Vols tornar els terrícoles a la vida? Però és massa d'hora... En Bu podria tornar a matar a tothom...

El mateix Son Goku no entenia què estava passant pel cap del seu rival i company en aquell precís instant.

– Kakarot, digues – va mostrar-se, no obstant, en calma el príncep hereu – Quantes vegades has salvat el cul als terrícoles? Per què no deixes que facin alguna cosa per ells i el seu planeta almenys una vegada?!

– Vegeta...

– Quantes vegades, pallasso?! Contesta!

– Home – va dubtar en Goku que feia uns minuts que ja havia descendit de l'aire i que encara veia lluitar els dos Bu – Doncs si m'ho deixes comptar...

– Veus... – va somriure de costat el príncep – No cal comptar-ho. No creus que ja és hora que els terrícoles facin també alguna cosa per ells i el seu planeta?!

– No sé... – va mirar-lo el seu rival – No sé si t'entenc...

.

.

– Anem-hi, no?! – La Reiya totalment confiada en la paraula del seu oncle va agafar-se a en Dende i a en Kibitoxin, mentre el més ancià dels Déus encara se'ls mirava. – Deu tenir una bona idea...

– Però... – va trigar una mica més a convèncer-se en Ro Kaitoxin – Tot això de les Boles de Drac és... dret a llei no hauríem de...

– Au, va – va insistir en Dende llavors – Ja veu la situació en què estem. No creu que ara no és l'hora de ser tan primmirat?!

Finalment l'havien pogut convèncer.

.

– Oh, quina alegria tornar a casa! – va fer una volta en si mateix en Dende quasi just després d'aterrar, mentre tot de còpies d'ell mateix i d'en Cor Petit el rebien amb els braços oberts.

La Reiya aleshores va avançar uns passos endavant, deixant els dos Déus de Déus a les esquenes, mentre escoltava parlar en Dende de la forma habitual i, a posteriori, també en namekià amb alguns companys. 'Va poder entendre com el saludaven efusivament, com alguns l'hi deien que l'havien trobat a faltar i també... i amb sorpresa... com el que en semblava el cap els anunciava que ja havien reunit les Boles de Drac per ells'.

Després l'home va traduir-ho perquè tots l'entenguessin i va fer apartar la gentada per mostrar-los les esferes.

– Mira-les! O creieu que no estava al corrent de la situació?!

Era l'hora de saber quin era exactament el pla d'en Vegeta. 'En Dende va comunicar-s'hi amb el seu propi poder'.

Ja que fins aleshores en realitat només se l'havien imaginat:

– Escolta, Dende – va parlar l'home sabent que el jove namekià podia escoltar-lo amb el seu sisè sentit – Ara el que has de fer és convocar immediatament en Porunga... – va prémer el puny el príncep, que s'havia aixecat però al qual encara li sagnaven les ferides de la cara i el pit. – El primer que has de demanar és que la Terra torni a estar com estava abans de l'aparició d'en Bu. I el segon és que tots els que han mort des de llavors, tret dels dolents, tornin a la vida. Aquests són els meus desitjos...

En Goku no se'n sabia avenir. 'I per tots encara era massa d'hora, donat que res semblava indicar que el Bu grassonet anés a vèncer el seu adversari en aquella lluita sense quarter que s'estava duent a terme'.

– Però – va dubtar en Dende des d'on era, amb tothom expectant al seu voltant – Així vols que es compleixi immediatament?

– Sí – va fer cansat el príncep – És exactament el que t'estic dient...

En Son Goku, mentrestant, se'l mirava – i els escoltava – amb prudència des del darrere.

– Però...

– Dende – va intervenir finalment el guerrer, que havia quedat esgotat – Fes el que et diu el Vegeta, eh? Que sembla que en duu alguna de cap...

I de seguida que el namekià havia accedit a fer-ho, en Goku no havia perdut oportunitat per acostar-se a l'hereu dels guerrers i intentar saber què era el que tenia al cap.

– Escolta – va fer primer amb prudència – Vols dir que no hagués sigut més fàcil que tornessin a la vida tots els que va matar el monstre Bu?

– Que ruc que ets – va girar-se cap a ell finalment el príncep dels cabells en flama – Si hagués demanat això, hauria fet tornar també a la vida en Babidí i en Darbura. I a més a més... – va afegir sense saber que en realitat la Bulma ja se n'havia encarregat una vegada – ... els que vaig matar jo a l'estadi d'arts marcials no haurien ressuscitat.

– Ostres – va mig somriure en Goku aleshores – Veig que ho tens molt clar, nano.

'Era increïble veure en Vegeta actuar d'aquella manera... i més tenint en compte que un dia enrere havia semblat tornar a perdre's en el propi orgull'.

.

– Així què, Dende? – va irrompre la Reiya que el veia encara dubtar – Ja ho tens?

– Sí... sí... – va avançar endavant aquest cap a les Boles de Drac enormes de Nàmek – Però... – va quedar-se parat de cop – És que... no pot ser... Vegeta – va tornar a dirigir-s'hi a través del seu poder telepàtic – És en Porunga. No és en Shenron. En Porunga només pot ressuscitar una persona cada vegada!

– Com? – En Kibitoxin va mirar-se'l espantat mentre tots els altres l'observaven i en Dende intentava recuperar-se de la pròpia desolació – No pot ser...

– Què t'empatolles?

– És veritat, Vegeta – va assentir en Goku també conscient de la gravetat de l'assumpte – No ho podem fer...

– Sí, sí podeu! – va interrompre'ls de cop el cap de Nàmek – Després de l'afer d'en Freezer vaig incrementar ostensiblement el poder del Drac per concedir desitjos. Em vau donar una bona idea amb allò de poder ressuscitar més d'una persona a l'hora.

– Llavors ho podem fer?

– Sí, com si res...

– Visca! – va cridar la Reiya – Som-hi, doncs!

– Però que no ho veieu? – va remugar en Ro Kaitoxin des del darrere – És que no pareu de saltar-vos totes les normes establertes... No m'agrada gens...

– Au va, va – va tranquil·litzar-lo en Kibitoxin – Fem-ho!

– Perfecte! – va fer en Dende – Vegeta, sí... sí que ho podem fer...

– Genial! Comenceu doncs!

.

Fins i tot Déus de Déus, com en Kibitoxin i en Ro Kaitoxin, havien de reconèixer la increïble majestuositat i presència d'un drac com en Porunga.

– I bé – va fer aquest finalment amb veu profunda després de ser invocat – Què és el que voleu? Ja sabeu quins són els vostres desitjos?!

– Au, ja els hi pots dir... – va animar el cap del planeta a en Dende – Suposo que te'n recordes de parlar namekià, oi?!

– D'aquests desitjos que et demanaré... – va començar a parlar per després fer-ho en Nàmek – ... depèn la supervivència de tot l'univers.

– Quan voleu podeu dir-los... – va insistir el drac.

– Porunga... hi ha un planeta molt distant anomenat Terra que va ser destruït completament... i...

– Reconstrueix-lo! –. El propi Dende, que havia pensat paraula per paraula en el que havia de dir va espantar-se una mica en sentir una veu al seu costat que també parlava en namekià: – I fes tornar a la vida tots els que han mort des del dia que el malvat Babidí va tornar a la Terra, tret dels que siguin més dolents...

– Reiya... – va poder mencionar-la amb cert titubeig el jove Déu encara sorprès per la determinació de la petita. 'La nena havia estat ràpida i precisa amb els desitjos que, de fet, en Vegeta li havia demanat a ell'. Tot i que, és clar, la menuda no havia pogut escoltar-los exactament en primera persona.

Sí que en tenia una lleugera idea gràcies a l'esfera màgia, que encara mantenia en Ro Kaitoxin entre les mans.

Però, de totes maneres, la Reiya no havia donat més importància a la bola màgica que els mantenia certament connectats amb els guerrers... no de feia estona. 'S'havia dirigit al drac més per instint que altre cosa'. I podia haver-se equivocat en algun dels matisos, però els riscos presos havien estat els justos per sortir-se amb la seva.

'Des de que havia endevinat les intencions del seu oncle, hi havia alguna cosa que l'havia preocupat...'.

– Porunga, si us plau...

'Només desitjava que entre aquells que podrien ressuscitar també s'hi sumés en Vegeta'. Sí que havia comès molts errors... però el drac no podia pas considerar-lo dels més dolents... Esperava.

.

.

La Nasu i en Krilín van mirar-se entre ells en notar que alguna cosa acabava de canviar, tot i no saber ben bé què. 'Acabaven de perdre l'aureola que els havia identificat com a difunts fins aleshores'.

En Iamxa va fer un salt per si mateix en veure'ls i, de seguida, va adonar-se que ell també l'havia perdut...

– Crec que és hora de tornar-vos a la Terra, no?! – va somriure en Kaito en veure'ls – Pel que sembla, en Vegeta vol comptar amb tothom i vol que sigueu al planeta...

Per la manera en què parlava la deïtat del nord, podia ser que ell mateix comencés a endevinar-ne el motiu.

– Bé, doncs – va somriure-li de costat en Bardock en buscar-lo amb la mirada – Com deia... aquest deu ser un adéu...

La Nasu va tirar-se el cabell atzabeja enrere sense acabar d'adaptar-se a com de ràpid havien anat els esdeveniments de cop i volta.

– Sí – va assentir finalment – Suposo que és un adéu... Sento haver-te molestat per... bé – va dubtar – per no gaire res. Em volia assegurar que sabies que... – va baixar el cap – Admiro realment el que vas fer pel nostre planeta... i em vas salvar la vida.

– No tindria per néta una filla teva, si no. – En Bardock va parlar amb el que, tot i la lleugera sequedat del to, era clara sinceritat. I ella va somriure-li alçant la vista entre els cabells que li havien anat a la cara en moure's.

– Tindries dos néts que són del més poderós que algú pot trobar-se a l'univers – no va dir-ho amb cap mena de remor a la veu. 'Era tot el contrari: una manera amistosa d'acomiadar-se'n'. – Si et quedes per aquí, quan tot això acabi, segur que podràs conèixer en Goku... Ell te'n parlarà.

– Ho dubto.

– No et quedaràs? – va equivocar-se en la conclusió ella – Pensava que senties curiositat... em feia l'efecte que volies conèixer-lo...

– I volia. Però haurà de ser en una altra ocasió – va somriure-li – Espero que passi molt temps...

– Què vols dir?!

– No siguis massa dura, eh? Ja veus del que serveix... ser massa dur... – va afegir no obstant en Bardock sense respondre-la del tot, fent un gest cap a ell mateix que la Nasu va acollir amb força reticència – I cuida aquesta criatura que teniu... Ella també serà forta algun dia.

– Preparada? – va escoltar en Kaito, tanmateix, darrere seu un segon més tard. – Seria convenient que marxeu ja... El Gran Jutge us deixarà tornar de seguida allà on ja deuen haver-hi tots els terrícoles...

– Bé – va mirar en Bardock encara de reüll – D'acord. Anem-hi.

'Era estrany adonar-se que aquell home, per ella i ara mateix, ja no era més que algú que li havia salvat la vida... una barreja estranya entre una mena d'heroi d'infantesa i el més semblant que tindria davant mai a tota una generació de guerrers de la qual el seu pare havia estat rei'.

No se li removia res a l'estómac ni se sentia torbada amb aquell home davant; i era precisament aquella la gran diferència que, ara per ara, trobava que hi havia entre tenir davant en Bardock i enfrontar-se a en Son Goku.

Un descobriment que sí, potser havia buscat en el moment de decidir retrobar-se amb en Bardock... però que li parlava d'un sentiment que malgrat els anys no s'havia mort ni s'havia apagat... 'Que li indicava que la força de tot plegat no venia només d'un encaterinament infantil cap a un individu que s'hi assemblava'.

Tal com una vegada havia deixat de pensar en ell com a en Kakarot, amb qui havia esperat trobar-se a la Terra en el passat... també havia deixat d'interrelacionar, dins seu, l'existència de l'home que estimava amb la del saiyajin que una vegada li havia salvat la vida.

¿Quina importància tenia tot allò si, al cap i a la fi, en tornar a la Terra també esperava tornar a la més pura normalitat?. Si aconseguien vèncer en Bu, si el pla d'en Vegeta reeixia, potser el seu germà sí tornaria... però en Goku portava set anys mort...

No hi havia motiu per donar voltes a una cosa tan clara i definitiva com aquella...

'L'únic difícil que hauria de fer, si se'n sortien, seria encarar a la fi la seva filla amb la veritat...'. Disculpar-se potser, per haver pensat que era massa petita per entendre-ho.

Un saiyan, com havia estat ella... com era la seva filla, mai era prou petit per poder defugir cert grau de consciència... 'No amb l'edat que la Reiya tenia... no si, com havien fet ella i en Vegeta, sempre havia pensat i acceptat la raça a la qual pertanyia i les característiques que la feien gran'.

Hagués estat més fàcil pensar que era una nena i prou. 'No haver-se de preocupar per la seva constant set de millora... i, és clar, no haver d'afrontar allò encara'.

– Fins... algun dia, Bardock.

– Aquí estaré – va acabar, al final, per picar-li l'ullet ell amb cert aire sarcàstic sí, però també ho va fer amb la seguretat d'aquell que havia decidit deixar anys i panys de solitud buscada enrere. – Potser és hora de començar a buscar adversaris que em serveixin per millorar. Aquí n'hi ha uns quants – va mirar els lluitadors que envoltaven en Kaito i els demés kaiohs dels quatre punts cardinals – Jo també vull saber si m'he estat perdent el meu límit tot aquest temps.

– Serà divertit... – va murmurar en Kaito per si mateix, mentre empenyia en Krilín i en Iamxa perquè es decidissin a moure's. – No ens avorrirem sembla per aquí dalt...

.

.

– Què... – va mirar-se les mans en Son Goten en sentir-se despertar com d'un somni – Què ha passat així?!

– Doncs... – va intentar respondre'l el Cor Petit, posant-se dret encara sense acabar de tenir-ho clar – Havíem mort... i ara tornem a ser aquí...

– Així – va suposar en Gohan, ajudant en Trunks a aguantar-se dempeus de la sorpresa – Així, Cor Petit, creus que el pare se n'ha sortit al final?! Ell i en Vegeta s'han desfet d'en Bu?

El namekià, en realitat, no en tenia ni idea. 'Va plegar-se d'espatlles sense saber què dir, observant això sí que, a banda de tornar a ser vius, el planeta tornava a mostrar, sens dubte, un estat immaculat'.

– No m'explico exactament què ha passat, Son Gohan... Però ha de ser cosa de les Boles de Drac...

.

.

– És clar! – va colpejar una mà amb l'altra en Son Goku, que havia donat voltes i voltes a l'objectiu final de la petició que en Vegeta havia traslladat a Nàmek i al drac – Ara lligo caps, Vegeta! El teu pla era fer reviure els nanos... per a portar-los aquí i que lluitin!

– No has entès res, Kakarot – La veu lànguida d'en Vegeta va deixar-lo parat un moment – Res. No és pas aquest el pla...

– I... – va fer en Goku confós – llavors...

Mentrestant, en Bu grassonet continuava rebent de valent.

– Comencem, Kakarot – va dir sense més en Vegeta en observar la situació – Prepara't.

– Preparar-me? – no va entendre-ho aquest de primeres – Preparar-me per què?

– Per fer una bola Genki, pallasso.

– Una bola Genki?!

La sorpresa era majúscula i absolutament desconcertant. 'Més del que ho havia estat un segon abans descobrir que l'aureola d'en Vegeta ja no era al seu cap'. Pel que semblava, tot i que ell no s'havia mostrat ni entusiasmat ni amb cap tipus de sentiment al respecte, el drac no l'havia considerat exactament d'entre els més dolents.

.

– Fantàstic – va saltar amb energia la petita Reiya a Nàmek en veure-ho a través de la bola de cristall, posant-se les mans a les malles negres que duia i girant-se per mirar l'impressionant drac que encara esperava un tercer desig. – L'oncle també és viu!

– I ara què? – va preguntar-se en Kibitoxin. – Què passarà ara?!

– Diuen alguna cosa de fer una bola Genki. Algú d'aquí sap el que significa? – va preguntar aleshores la menuda mirant expressament a en Dende amb la mirada fosca i expectant. 'Estava segura que ell sí que sabia que volia dir allò'. Devia ser alguna d'aquelles tècniques extraordinàries amb què havien vençut autèntics monstres en el passat... i, qui sap, potser també funcionaria ara amb el monstre Bu.

– Jo sí... – va acceptar llavors en Dende – Volen utilitzar l'energia de la gent de la Terra per vèncer el monstre Bu. Però hauran de convèncer-los abans... No poden agafar l'energia de persones vives perquè sí...

.

– Ei, Vegeta. Així la Bola Genki era l'estratègia que tenies al cap? – Se n'intentava assegurar en Son Goku mentre l'altre continuava dempeus sense mostrar més sentiment que la determinació per acabar ja d'una vegada per totes amb el monstre Bu – Ostres! Has tingut una idea genial, noi. Amb una bona bola Genki potser sí que podria facturar el monstre Bu cap a l'infern...

– I a què esperes?

– És que... – va rumiar-s'ho un moment més, desinflant-se per segons – ... ja la podrem fabricar una bola Genki?! Quanta energia creus que podrem treure dels habitants de la Terra?!

– Ja t'ho he dit abans – va creuar-se de braços en Vegeta – Els terrestres també s'han de mullar el cul, carai, pel seu planeta. Cada un d'ells haurà de portar la màxima energia possible per la bola Genki!

'En Son Goku no n'estava encara molt segur, però si calia que ho intentessin... ho intentarien'.

.

.

– Encara falta per demanar un desig al drac – va mirar-se'l la Reiya amb atenció mentre escoltava dir a en Vegeta, a través de la bola, que fessin el que volguessin amb aquella tercera petició.

Va tancar els ulls per pensar, sense intenció de fer-ho i menys en públic, què demanaria ella al drac si en tingués de debò l'oportunitat...

'Ara les coses canviarien. N'estava segura que canviarien perquè havia vist ja de feia estona que, pel motiu que fos, aquell home que dos dies enrere no coneixia no duia ja aureola'. ¿Volia dir allò que no hauria de tornar a l'Altre Món quan tot acabés?.

Si es quedava a la Terra, ¿què faria la seva mare?. ¿Què en seria d'aquella particular família que formaven elles i en Cor Petit?. No estava segura de tenir ganes de renunciar-hi...

Estava bé saber que, per algun motiu, aquell home era el seu pare... 'Estava bé saber-ho perquè des de què havia arribat a la conclusió que en Cor Petit no ho podia ser del tot, no biològicament almenys, aquell era un dubte que havia tingut dins'. Va plantejar-se, fins i tot, demanar al drac que les coses no canviessin... que, d'alguna manera, la més que possible presència d'aquell home no interferís en ells...

Però va endevinar fàcilment, de cor, que potser no era allò el que volia la seva mare... I no estava disposada a veure-la torturada o infeliç, com sorprenentment l'havia vist des de que en Son Goku havia tornat per un dia a la Terra.

Hi havia estat pensant darrerament. 'Entre la cerca d'altres motius pels quals aquell home pogués ser el seu pare i la teorització del motiu que fins aquell moment havia après com habitual'. Si l'A-18 i en Krilín tenien la Maron... si en Vegeta i la Bulma eren els pares d'en Trunks...

No semblava que aquest cop hagués de ser diferent. 'N'hi deien parella... i bé, aparentava ser, que així – de dos en dos – es feien els fills'.

Hauria d'acceptar el que passés. Tot i que, per ella, en Cor Petit no deixaria de ser mai el seu pare... 'I trobava fins a cert punt injust que aquells dos que ella coneixia, no poguessin ser de debò la seva mare i el seu pare'. Ho havien estat sempre.

La veu del cap dels nàmeks va prendre-la d'improvís aleshores... 'Mentre en Dende, en Kibitoxin i el Déu ancià discutien sobre si podien o no comunicar-se amb els terrícoles, com bé els demanava en Vegeta'.

Aquell home – d'aspecte molt semblant al mateix Dende però amb molts més anys a les espatlles – es dirigia a ella:

– Tens un desig pel drac?

– No – va negar la nena ràpidament, sent un pèl brusca – No.

Ell, tanmateix, va observar-la un instant més com si volgués endevinar-li els pensaments... o com si intentés entrar en ells. La Reiya va témer-ho, de fet, en recordar els poders d'en Cor Petit i d'en Dende.

– Què vol? – va ser, doncs, quasi maleducada en remoure's inquieta per la seva presència.

I no obstant el namekià va riure sense més preocupació que la que mantenia a tot l'univers pendent d'un fil: resoldre aquell assumpte d'en Bu.

– Pensava en... – va callar l'home – En què tu deus ser filla d'aquella noia... Nasu, crec que es deia... A Nàmek van passar moltes coses una vegada, era algú sorprenent per ser... bé, els saiyajins no tenien gaire bona fama en aquell llavors...

– Ja...

El cap del planeta va repensar-se la conversa en veure que aquella nena, en realitat, era feta més de la pasta dels guerrers del que li havia semblat a simple vista.

– M'alegro que en Son Goku torni a ser viu, saps? – va deixar anar aquest cop mirant de reüll com en Dende i els demés envoltaven la bola que duia en mans l'ancià Kaitoxin – La Terra torna a estar en bones mans...

La Reiya aquesta vegada ni va contestar. 'Les històries sobre el paper d'en Son Goku en el passat, sobre l'haver mort per salvar el planeta... ja les havia mig escoltat abans... encara que mai li haguessin importat com llavors'. En realitat era la primera vegada que hi parava atenció...

'La petita saiyan va comprendre, això sí, que de sobte aquell nàmek es mirava de nou el drac i deixava anar allò a l'aire sense més...malgrat el cert aire conscient'. Estava aparentment distret en els propis pensaments, però qui sap si actuava d'una manera més pensada de la que semblava...

– Una vegada... ja fa molt temps... vaig estar segur que en Son Goku ens anava a demanar que el tornéssim a la vida... – va sospirar abans de continuar parlant amb to didàctic – Les coses a la Terra, pel que sembla, no anaven tan bé com havia suposat que anirien en la seva absència... Vaig tenir el pressentiment que desitjava tornar... i tanmateix, si era aquella la pregunta o no, el fet és que va desdir-se'n abans que ni tan sols poguéssim dir-li que era o no possible... – L'actual gran cap de Nàmek va mirar llavors la nena, abans de somriure obertament: – Qui ens anava a dir que tornaria ara... Si la Terra ha necessitat mai un protector, noieta, sento dir que no ha estat tant un Déu com en Dende... i sí algú com ell.

No va ser fins l'última paraula que la Reiya no va girar-se amb compte i va mirar el nàmek als ulls un parell de segons. 'Hi havia una cosa que no entenia... o vàries'.

No tenia ni punyetera idea del per què el veterà cap de Nàmek li explicava tot allò, i tampoc acabava de comprendre què l'alarmava més. 'Si la tranquil·litat amb la que li ho deia enmig de tot aquell merder... o el fet que no tenia sentit que en Son Goku hagués volgut tornar d'enlloc després de sacrificar-se per la Terra'.

En primera instància, tot i que probablement havia sentit fragments de la història en el passat, ni tan sols havia caigut plenament en la possibilitat que – dret a llei – havia estat mort perquè li havia donat la gana... I en segon lloc, si havia decidit morir... creia recordar que no feia gaire que algú havia parlat davant seu del fet que ell creia protegir la Terra així... 'No tenia sentit que hagués volgut tornar després d'allò...'.

– Tornar? Però si portava anys i panys mort – va reaccionar com si de debò no li anés ni li vingués de res aquella conversa – Deu estar parlant de l'any de la pera...

– Devia fer un any i poc més que havia mort... Tu devies ser molt petita, xica. – va riure el seu afable interlocutor – Però tant com dir-ne l'any de la pera...

– Doncs miri que bé...

Potser no era la millor manera de respondre-li. 'Però va deixar-ho anar de cop i volta, traient-se'l de sobre... sense saber perquè aquella conversa la molestava tant en aquell instant'.

De totes maneres l'home no va tocar més el tema. 'Per algun motiu, ja es donava per satisfet així'. Com si hagués fet el que havia pretès des del principi.

Tornava a ser moment per ocupar-se del més important: la situació que vivien. Finalment en Kaito del Nord era qui havia començat a parlar amb en Vegeta, donada la negació rotunda dels Déus Kaitoxin, sobretot del de més generacions enrere, a l'hora d'haver de comunicar-se (o no) amb els humans tots a la vegada... 'Semblava ser que com a Déus superiors no els hi era permès fer-ho... ni tampoc en Ro Kaitoxin ho trobava prou moral'.

– No creieu que ja us heu saltat prou les normes ressuscitant a tothom? – rondinava efectivament l'ancià – I ara ens demaneu que utilitzem els mateixos trucs que aquells malvats per comunicar-nos amb totes i cadascuna de les ments humanes? Per si no ho sabeu això que els voleu fer fer és perillós... podria matar-los!

– Moriran segur de nou, si no ens desfem d'en Bu.

Havia estat l'única queixa d'en Vegeta abans que en Kaito hi interferís.

– Tranquils – La veu d'en Kaitosama del Nord havia irromput al cap d'en Vegeta sense que aquest ni tan sols sabés d'on venia – No cal posar en aquest compromís a ningú més. Jo ja m'hi ofereixo prou. No sabeu com d'honrat estic que hagueu decidit utilitzar la meva tècnica...

– I tu qui ets?!

– Sóc en Kaito, noi – va respondre igualment afable a un príncep sorrut i desconfiat. – Va, va. Ens hi posem ja?!

Era una alegria per en Son Goku saber que qui els ajudaria en allò seria precisament el Déu Kaito.

.

.

– Així – va valorar en Iamxa mirant-se les mans de nou – Això és tot?! Hem tornat on érem... – va ullar el palau de Déu darrere seu encara de manera prudent. – Ei, Krilín – va queixar-se de seguida que va sentir-se ignorat – Krilín, m'escoltes?!

Però el seu company abraçava ja la petita Maron que corria als seus braços, mentre l'A-18 li feia un gest de complicitat d'entre les columnes de l'edifici.

– Oita'ls – va reconèixer la veu de seguida – Així que heu estat amb el Déu Kaito, eh?! No se us veu pas més forts... i jo que us feia a l'infern!

El to de broma era tan evident que, malgrat conèixer la veu que els parlava, en Iamxa va haver de mirar-la de ple almenys dos cops abans d'assegurar-se que era ella i no la Bulma, encara en silenci al costat de la dona d'en Son Goku, qui parlava.

– Xixi...

– Nosaltres ens hem donat uns bons tombs pel cel... – va intervenir-hi llavors sí la Bulma que se'ls havia mirat un segon amb atenció abans – Amb la Vídel, eh, noia?! L'única pega era que no teníem cos... Unes dames tan atractives com nosaltres – va fer l'ullet amistosament al seu ex, però no pas amb la intenció que per un moment va fer que la Xixi retrocedís una mica i s'intentés centrar en endevinar on devien parar els seus fills.

– En Son Goten i en Gohan també deuen tornar a ser vius, oi?

– La Xixi em comentava... bé, o ho feia la seva ment – va disparar la científica en bala d'immediat, ignorant completament el fil de pensaments que intentava seguir ara l'altra dona – que ets un expert manetes i que ja li has arreglat quatre tonteries a casa més d'una vegada... No ho eres pas abans, Iamxa – va considerar divertida: –... és clar que no és d'estranyar, has viscut amb la millor científica de tots els temps.

'N'estava ben cofoia, encara que pretenia quelcom més amb els seus comentaris'.

En el seu moment li havia sobtat que, enmig de la preocupació per trobar els seus fills allà dalt al paradís, la filla d'en Gyumao li sortís amb aquelles de cop i volta. És clar que s'havien relaxat, i que la Vídel havia estat estona discernint sobre en Son Gohan i la seva, segons ella, forta amistat... Però de totes maneres, al principi, l'havia pres per sorpresa...

– La meva ment dius que t'ho ha dit?

– Bé, dona – va disculpar-se amb la Xixi en veure-la arrufar el gest – És difícil de dir, no, quan no tens ni cordes vocals... Tot plegat érem com núvols blancs que no aixecàvem dos pams de terra...

'Era clar, pels comentaris que deixava anar, que a la Bulma li molestava moltíssim – ara mateix – saber que morta només podia ser aquella mena de cosa esponjosa, mentre els seus amics guerrers tenien la oportunitat de conservar el cos'. Pensava posar-hi algun tipus de solució d'aquí a que es tornés a morir... Oi tant que hi posaria solució...

Va sospirar amb la idea que no permetria pas que en Vegeta la deixés sola llavors, transformada en núvol, mentre ell es divertia per a l'eternitat amb en Son Goku... 'Però el cert era que en Vegeta no anava a anar ni tan sols al cel'...

Encara ara no sabia si el tornaria a veure mai més...

A diferència de la Vídel... i de la Xixi, que havia passat de buscar els seus fills i murmurar queixes contra en Goku a parlar-li com si fos per atzar d'en Iamxa, la Bulma havia evitat mencionar el seu home en tota l'estona que havia estat reclosa en aquell estat nuvolós. 'Ja s'havia sentit prou petita així, com per haver de parlar del fet incontestable que la mort d'en Vegeta, i el que havia passat abans, li havia deixat el cor destrossat'.

– Esteu bé? – va preguntar de sobte d'una manera molt més rigorosa en Iamxa.

– Eh... – I la Bulma anava a respondre que sí quan va notar com la mateixa Xixi ho feia amb una mena de somriure pesat als llavis que no li havia vist mai abans.

– Sí. – va sentir-li dir – Sóc una estúpida... No sé què em pensava que resoldria bufetejant el monstre Bu... Ni tan sols ho he processat... Ha estat com si actués simplement per les ganes de veure'l fet pols...

– Almenys hi has plantat cara... – va acceptar en Iamxa, somrient-li de tornada després – D'aquí, molt pocs poden dir-ho... Es nota que ets la... – va dubtar en el qualificatiu parental que anava a utilitzar –... la mare d'en Son Gohan.

– Sí i m'hagués agradat fer-ho... igualment... – va queixar-se prudentment ella – Però sent conscient del que anava a fer. Ha estat un rampell... Feia hores que semblava que el cap m'anava a explotar... M'agradaria no perdre'l... – va acceptar serenament – ... el cap.

– És normal, dona. És normal que hagis estat nerviosa en les darreres hores, no fotem! – va treure-hi importància en Iamxa de seguida – Se suposa que anava a ser un dia per gaudir de la tornada d'en Son Goku... i mira...

La conversa anava encarada a reconfortar-la, a no fer-la sentir com una histèrica absoluta que havia actuat amb les entranyes sense pensar en les possibles conseqüències de morir davant els ulls d'en Son Goten... 'El nen havia necessitat calma per entrenar-se i no la seva mare autoimmolant-se'.

I tanmateix la Xixi no se sentia millor, sinó que l'estar allà dalt, li havia fet pensar molt en el que havia fet amb la seva vida fins llavors. En si, en algun instant del futur, no acabaria per tornar-se boja... o per morir-se de tristesa i eterna i compromesa espera.

'Com a vídua d'un heroi suposava que era el que li tocava... no s'havia queixat mai al respecte tampoc'. Però en algun moment, mentre la Bulma pressionava a la Vídel perquè els parlés del seu pobre Gohan, a la filla d'en Gyumao li havia passat tota la vida per davant...

S'havia vist a ella comprometent-se amb en Son Goku, esperant-lo, buscant-lo i convertint-se en la única mestressa de casa d'aquella casa... i ni tan sols acabava de poder saber així qui redimonis era quan no era "la muller d'en Son Goku". Tot aquell temps enrere havia estat la vídua de... 'I això no arreglava precisament el malestar que havia sentit en adonar-se del temps que, de poder tornar a la Terra, potser li quedava per malgastar de la mateixa manera'. ¡Encara era jove!.

¿La seva vida sempre seria igual? ¿Li era igual que ho fos?.

¿N'estava contenta?.

Va estar a punt d'expressar-se en aquells termes davant d'en Iamxa, tot i que aleshores va ullar algú més en un dels extrems de la plataforma, no massa més enrere d'on era en Krilín.

Probablement ja l'hauria d'haver vist abans, però el seu propi subconscient s'havia esforçat per ignorar-la. 'Allà estava ella... la saiyan... la desvergonyida que havia atrapat el seu Goku, el d'ella, la Xixi, en una complicada xarxa'. L'home hagués estat probablement sempre massa innocent per sucumbir a desitjos com aquells... si no fos perquè aquella dona havia arribat i havia hagut de fer poc més que mirar-lo i embolicar-lo en tot allò de Nàmek, per guanyar-se'l.

No volia sentir-se petita ni estúpida davant seu. 'En el fons havia de dir que s'hi havia sentit abans: perquè aquella dona sí podia lluitar, sí podia estar d'alguna manera enmig de qualsevol embolic que hagués requerit la intervenció d'en Goku en el passat'.

I conscient d'això, malgrat cert titubeig inicial, la mare d'en Gohan i en Goten va decidir no abaixar la vista en absolut. La Nasu es passava la mà pel cabell després d'haver-se deixat anar del tot, i per enèsima vegada, la cua que el mantenia subjecte. 'Potser intentant combatre els nervis que sentien tots, rumiant amb inquietud què devia estar passant amb el monstre Bu, malgrat que la Terra aparentava estar tranquil·la i en pau'.

– Vosaltres – va observar en Iamxa i va girar-se cap a la Nasu i en Krilín després – Vosaltres sabeu exactament què ha estat passant fins ara, oi?! Encara lluiten contra el monstre Bu...

– Sí... – va aixecar el cap llavors la Nasu una mica torbada per la inesperada irrupció d'aquella pregunta – Són en un altre planeta que no és exactament en aquest món... en Goku i en Vegeta... intenten fer-hi alguna cosa...

– Així... – va acceptar la Xixi amb estranya naturalitat – Encara no estem salvats...

– No... però el meu germà té un pla...

La menció d'en Vegeta havia fet que la Bulma també se les mirés de cop i volta.

– En Vegeta? Així no ha anat a l'infern?!

– Potser que l'hagin deixat tornar d'allà – va valorar la Nasu, aquesta vegada jugant amb el coll de la seva brusa amb absurda atenció – Per ajudar en Goku a vèncer el monstre...

– I llavors els nanos? – No va esperar més a preguntar la Xixi – En Son Gohan i en Goten on són?

– Doncs... – va esperar un instant la saiyan en parlar – Per les energies que noto, diria que aquí mateix... a la Terra – va aixecar més la vista aleshores buscant els ulls de la Bulma – Amb en Trunks i en Cor Petit... Estan tots bé.

.

.

.

– Endavant – va indicar-los en Kaito – Ja pots parlar amb els habitants de la Terra. T'estan escoltant ells i també tot l'univers.

En Vegeta no pensava badar.

– Em sentiu, habitants de la Terra?! Us parlo des d'un cert lloc de l'espai exterior – va començar amb la mateixa seguretat que sempre i amb certa fredor – Ja deveu saber que us va matar el monstre Bu... Però gràcies a un recurs especial us hem pogut fer tornar a la vida. També hem pogut fer que la Terra tingués l'aspecte anterior al de les destrosses del monstre Bu. Però sobretot no us penséssiu pas que tot el que ha passat ha sigut un somni – va aclarir fent que el Satan que era entre les roques del planeta dels Kaitoxin també se l'escoltés – perquè ha sigut ben real...

– Que no és un somni?! – El pare de la Vídel va saltar endavant, cap a en Son Goku, que encara mostrava signes de cansament i ferides evidents de la lluita anterior, i que s'escoltava el seu ja company de lluites amb un somriure – Què s'empatolla aquest paio? – va insistir en Satan.

– Xxxxt – va indicar-li el guerrer – Està parlant amb tothom de la Terra...

– Però així – va reiterar – Sí que és un somni. I escolta una cosa – va intentar indicar després – Encara que sigui un somni, a en Bu li estan clavant una pallissa de por pobre nano – va referir-se al grassonet – L'hauríem d'anar a ajudar.

– Sí, ja ho sé – va acceptar amb un gest de lamentar-ho profundament en Son Goku – Però si us plau, hem d'intentar això, espera un moment.

– Ara mateix – continuava dient en Vegeta – Hi ha un guerrer que lluita contra en Bu per salvar-vos de la seva amenaça... però si us he de ser franc ho té molt magre el pobre...

– Ei – la Bulma ja havia reaccionat allà on eren al palau de Déu, on també el podien escoltar ara – És en Vegeta, el sentiu?, és la veu d'en Vegeta!

– Sí, que l'és – va acceptar la Nasu amb un mig somrís. 'Era evident que a la científica estaven a punt de caure-li les llàgrimes de la pròpia emoció'. Només que encara intentava resistir-s'hi...

– Ep, va que no el sentim – va queixar-se, no obstant, en Krilín inquiet. 'Amb les paraules d'en Vegeta hi havia el destí de la Terra en joc'.

– Heu de pensar – seguia parlant aleshores – que la força del monstre Bu és molt superior fins i tot a la d'en Cèl·lula mateix... I és per això que us demano a tots que m'ajudeu amb la vostra energia. Alceu els braços cap al cel, en recollirem l'energia de tots i podrem vèncer el terrible Bu. El procés us deixarà molt cansats, però no us preocupeu... només serà com si haguéssiu corregut una marató.

– Germà...

'La veritat era que, si no s'ho haguessin estat jugant tot, a la Nasu pràcticament li hagués fet gràcia la poca traça que tenia el seu germà per demanar les coses...'.

Amb el temps ella havia après que calia una mica més de mà esquerra per tractar amb terrícoles i d'altres races no exclusivament guerreres de l'univers...

– Au, pallasso – va fer d'immediat després d'haver parlat allà on eren – Vés, va.

– Caram, Vegeta – va riure – Em sorprens...

.

– Volen fer una bola Genki – va resumir en Son Gohan allà on era poc després – Entesos, doncs! Hem d'aixecar els braços...

– Sí – van acceptar a l'hora en Goten i en Trunks. – Som-hi!

Per en Cor Petit, tanmateix, continuava sent una sorpresa aquella actitud més humana del príncep dels guerrers. 'No era el mateix saber que podia actuar així, com escoltar-li-ho fer'. La Nasu, on fos, no podia no cabre en si d'orgull ara mateix...

El namekià que la coneixia com si haguessin estat sempre companys n'era ben conscient.

– En Vegeta està totalment desconegut – va dir abans d'alçar ell també el braç.

De la mateixa manera que al Palau de Déu ho feien ara els demés amics de la colla...

Els crits d'en Vegeta no trigarien a arribar.

– Va, necessitem més energia. Molta més...

– Com tu diguis, Vegeta – S'esglaiava la Bulma convençuda i també orgullosa. 'Malgrat que no tothom ho veia tan clar com tota aquella colla'.

Molta gent de la Terra no estava responent.

I en Son Goku, que subjectava l'energia que fins aleshores li havien donat, hauria d'intentar resistir ara a l'enorme força d'en Bu que feia trontollar el planeta en plena lluita amb el seu jo més afable i grassonet.

– Què espereu?! – va fer desesperat. 'Començaven a escoltar a través d'en Kaito les veus de milers de terrícoles desconfiant d'ells i de la seva petició'. O directament passant d'ells... – Però què dieu?! – va acabar tancant els punys el príncep en comprendre que no estaven pas ajudant-los – Que us heu cregut, imbècils! Com podeu dir aquestes coses! És el vostre refotut planeta i els altres us han de treure sempre les castanyes del foc!

La bola Genki, en mans d'en Son Goku que tornava a ser en ple cel per subjectar-la, ja feia estona que no creixia gens.

– No perdis els estreps, Vegeta – va insistir en Kaito malgrat tot – Has de tenir més paciència, noi. I intentar convèncer de nou, la gent de la Terra! No ho engeguis tot a rodar ara... que no veus que és l'única possibilitat que ens queda de salvar l'univers?!

Una vegada més el guerrer del cabell en flama havia de reunir suficient voluntat per empassar-se el propi orgull. 'Encara que fos batallant contra si mateix i contra les ganes que tenia de cridar-los quatre coses ben fresques a aquella trepa d'inútils del planeta Terra'.

– Escolteu, gent de la Terra – va repetir – Només us ho diré un cop més... – I quan semblava que anava a fer-ho, a demanar-ho bé, va acabar per tornar a explotar: – Feu el fotut favor d'aixecar els braços ara que encara hi sou a temps!

En Kaito, que li havia parlat des del més enllà, va quasi caure de cul en sentir-lo cridar.

'Així no hi hauria manera de canviar la situació'.

.

.

– Però per què no responen? – va enfadar-se la Reiya en ple Nàmek – Què fan?! Gairebé ningú, a banda dels nostres amics, han ofert la seva energia... Què volen?! Que el monstre Bu els torni a matar?!

– No ho sé, Reiya – va acabant-se asseient a terra rendit en Dende – Ell insisteix... i segueixen fent-se l'orni...

– Però – Intentava trobar-hi una solució en Kibitoxin – I si ho demanés amb una mica més d'educació?

– Educació? – va exasperar-se la menuda aleshores – Educació, dieu?! És el planeta de tota aquesta gent! No només el nostre... Haurien de fer-ho i en canvi passen completament de tot!

Va notar la mà del vell cap dels nàmeks a l'espatlla just en acabar la frase.

– No són conscients del perill que corren – va dir-li – I a més han passat ja per moltes coses. Desconfien completament del que els esteu intentant dir... Així no ho aconseguireu!

– Doncs... estem perduts!

Anaven a quedar ben sorpresos tots plegats en aquell instant:

– Si us plau – Havia a la fi demanat en Vegeta – Us ho prego, si us plau. Ajudeu-nos!

En Goku, amb la poca energia reunida, tampoc podia fer més que concentrar-se per no perdre-la i esperar el miracle: – Vegeta – va intentar donar-li pressa suant i tot de l'esforç acumulat i la tensió reunida fins aquell moment – Vinga...

'La lluita contra en Bu, l'estat al tercer nivell dels superguerrers, l'havia deixat baldat i ara ho veia més que abans, més que quan no havia pogut mantenir l'estat de supersaiyajin per més temps... però no pensava pas rendir-se fins que haguessin pogut fer alguna cosa per vèncer aquella horrible amenaça'.

Havien d'aconseguir-ho.

.

.

– Véns?!

– On?!

La Suno, que juntament amb en Mefus, havien tornat a la vida al petit poble nevat on havien estat abans, van mirar-se un moment després d'alçar els braços per col·laborar en allò que els demanava en Vegeta. 'No sabien què planejaven... però si algú podia desfer-se veritablement d'en Bu, aquells eren aquella colla'.

– Hem de convèncer a tot el poble perquè aixequi els braços – va dir la pèl-roja tibant-lo casa enfora – Va, que ja has fet el més difícil!

Va somriure-li. 'Si ho havia endevinat bé, a en Mefus – per algun motiu – li coïa profundament l'haver d'obeir en res al saiyajin que els parlava'. I tot i això havia alçat els braços per un planeta que no era el seu...

– Espero que se'n surtin – va intentar desviar l'atenció en Mefus del seu propi sentir, mentre la veia avançar endavant decidida i amb una espurna d'alegria càndida molt característica d'ella.

– Ho faran. I nosaltres els podem ajudar posant el nostre granet de sorra... – va mirar-lo abans de començar a cridar des del centre de la plaça principal de la vila, que de fet s'endevinava com a plaça només per la seva forma arrodonida entre tot de cases... perquè en realitat en aquell poble, al carrer, només hi havia neu... Cap rajola o empedrat que n'indiqués alguna altra mena d'estructura que la natural de posar una casa al costat d'una altra – Veïns, correu. – va posar-se seriosa la Suno de sobte – Heu d'aixecar els braços. Que no sabeu qui ho demana? És amic d'en Son Goku! Segur que el recordeu... Ja ens va salvar una vegada! I ho ha seguit fent sense que ho sabéssim tot aquest temps...

.

.

– No n'hi ha prou! – Continuava queixant-se en Goku allà on era. 'En Satan havia intervingut amb la intenció de salvar el grassonet d'una mort segura i l'únic que havia fet era colpejar el terrible Kid Bu amb una pedra i alertar-lo del que estava passant més enllà'. Ara el seu enemic sabia que n'estaven tramant alguna i havien de continuar fent temps per donar-li la oportunitat a en Goku de salvar el planeta.

– Maleït, monstre – va rondinar en Vegeta que, no obstant, entenia que l'acció d'en Satan havia anat només encarada a salvar el Bu que els havia estat ajudant – Se n'ha adonat.

Només li quedava una opció:

– Pallasso – va cridar a l'aire posant-se en guàrdia – Et donaré una mica més de temps, lluitant-hi jo. A veure si tu pots convèncer els curts de gambals de la Terra!

– No sé si faràs res de bo, Vegeta – va intentar aturar-lo l'heroi, tanmateix, sense poder-se moure – Acabes de tornar a la vida i no sé si tindràs gaire energia en aquests moments...

La decisió del príncep era ben en ferm. 'Encara que hagués de tornar a ser apallissat per aquell monstre malxinat'.

– Vegeta! – va preocupar-se en Goku en veure'l vomitar sang al primer cop.

– Pallasso... va!

– Ciutadans de la Terra – va comprendre finalment en Son Goku que l'únic que podia fer era intentar parlar-hi ell – M'heu d'enviar la vostra energia. Que em sentiu?! Ho heu de fer ràpidament... o s'haurà acabat tot. Farem salat! Afanyeu-vos si us plau!

La veu d'en Goku, de fet, potser la coneixia més gent que la que, en realitat, podia conèixer en Vegeta... i sí que probablement estava arrossegant l'ajuda d'aquells que s'havien creuat amb el saiyan al llarg de tota la seva vida... però encara faltava molta gent.

En aquell instant s'hi acabaven de sumar, per exemple, l'Upa i la seva tribu, la Lanx, en Iajirobai i el Mixet Murri - que ja havien aixecat els braços abans -, en Ten Shin Han i en Chaos, que tornaven a entrenar... i el propi A-17 que havia trigat una mica a lligar caps i entendre què passava que algú cridava a la humanitat sencera...

No n'hi havia prou.

I aquesta vegada en Vegeta les estava passant magres.

.

– No en deuen tenir prou – va deduir la Nasu en tornar a sentir la veu desesperada d'en Son Goku demanant a tothom aquell esforç – Hem de fer alguna cosa...

– I què pretens fer? – va demanar-li en Iamxa preocupat. – Des d'aquí no hi podem fer res...

– Hem d'intentar convèncer-los, als terrícoles – va decidir-se finalment la Nasu inquieta pel to de prec amb què cada vegada més es dirigia en Son Goku a tots els humans: – A quants més terrícoles millor –.

'La veu desesperada d'aquell home tenia la capacitat de clavar-se-li a l'estómac amb força i sense gaires voltes'.

A banda que al Palau de Déu tots eren conscients del que s'hi jugaven...

– Vols dir baixar allà baix i parlar-hi? Però amb qui?! – va demanar aleshores en Krilín encara amb la Maron en braços – Si en són milions! Hi ha milions d'humans allà baix...

– Farem el que podrem... – No va desdir-se'n la saiyan, ni amb el que era una evident falta de recursos per aconseguir-ho – Una ciutat, dues... tres... Alguna cosa serà millor que res! No estan reaccionant gens!

– Què carai, tens raó – va acabar acceptant de seguida en Iamxa – Anem-hi, nois, va.

– Som-hi! – En Krilín, un segon de dubte després, va deixar la nena a prop d'on era l'A-18. 'Disposat a seguir-los'.

– Però... – La Xixi, al costat del seu pare, va dubtar llavors un moment abans de veure'ls desaparèixer volant torre de Déu cap avall. – Espereu...

'Sí potser era una autèntica rucada, però tot i així ells podien fer-hi alguna cosa... una vegada més... i ella s'havia de quedar allà'. De braços creuats.

No podia negar que no la molestés comprovar que aquella dona tenia ascendència fins i tot en algú que n'havia estat tan desvinculat com en Iamxa.

'O qui sap si això només li ho deia una veu maliciosa al seu cap...'.

De fet, l'únic que tots plegats intentaven fer ara era ajudar el planeta d'alguna manera: ajudar a en Son Goku i a en Vegeta, que es jugaven el futur de tots en alguna banda. No era, per tant, ni just ni racional pensar les coses com feia un segon que les havia pensat. I la Xixi ho sabia.

És clar que, amb aquesta mateixa convicció, no hi hauria estat d'acord poc abans de morir... 'Feia unes hores, veia les coses diferents sí... quan de cop i volta ell havia semblat tan proper a aquella donota...'. Malgrat que després d'haver passat per l'experiència de la mort... i d'haver reflexionat sobre la seva vida, també li havia nascut una veu dins que li deia que el que sentia, al respecte d'en Iamxa, no era pas normal...

I no obstant, per més voltes que hi donava... ¿Per què li havia d'afectar res del que fes un home que no era pas el seu?.

– Què m'està passant? – va murmurar abans de tornar-se a concentrar en la situació actual. 'Dret a llei, esperava que la idea d'aquella dona fos profitosa d'alguna manera...'.

No volia tornar a morir. A partir de llavors s'agafaria la vida d'una altra manera... 'Per molt que els seus fills continuessin sent el primer'. Es negava a continuar sent la vídua de... o la dona de... 'Que coi, ella, per si sola, era una mare vàlida i una dona que les havia passat de tots colors!'.

Potser podria mirar d'emprendre alguna mena de petit negoci... a ella se li donava bé cuinar... podia intentar vendre els seus menjars a alguna banda o... Havia de fer alguna cosa més que estar tancada en aquella casa, recordant qui havia volgut ser – esposa feliç i entregada – i qui havia estat finalment.

I ara mateix, després d'en Bu i sense en Goku, tampoc tindrien diners.

Els seus fills havien d'estar orgullosos d'ella... I tard o d'hora, de moment almenys en Gohan, també acabarien per fer el seu camí... 'L'únic que no podria evitar seria estar molt sola en l'instant que això passés'. El demés estava a les seves mans...

Suposava també que era, aquell fet, el que la feia estar inquieta respecte a en Iamxa.

Durant molts anys, ell li havia donat periòdics cops de mà i li havia ofert la seva amistat... i això l'havia fet sentir certament acompanyada. 'Tenia por que amb el temps això canviés, que de vella acabés sola i repatània... i era ben conscient, al cap i a la fi, que no tenia cap dret a demanar-li res'.

S'hauria d'espavilar.

No tenia pas cap compromís d'exclusivitat ni en aquella ni en cap d'altra amistat. 'Ell podia tenir les altres amistats que volgués... i això incloïa la Nasu...'.

Per molt que inexplicablement la Xixi se sentís dolguda en pensar-ho.

Al cap i a la fi, en Iamxa – com els altres – pertanyia al grup d'amics del seu home, d'en Son Goku... 'Ella hi era perquè aquell amb qui s'havia casat hi havia estat'.

D'aquella part, no hi deixava encara de donar voltes.

.

.

– Me'n faig creus – va queixar-se en Gohan en comprovar la situació des d'aquell turó d'on veien només una de les ciutats on els humans passaven olímpicament dels precs del seu pare – La majoria de gent de la Terra no ha cedit la seva energia Genki.

En Cor Petit ho analitzava de braços creuats.

– Després d'haver patit tant per culpa d'en Babidí i en Bu, els habitants de la Terra han quedat escaldats – va exculpar-los seré – No volen saber res de cap veu que vingui del cel... – va avançar endavant un segon després, però: - Au va, anem a fer campanya...

– Com?

– Som quatre... ens separarem i anirem per tot arreu, mirant de convèncer a la gent perquè cedeixi la seva energia – va explicar finalment a en Gohan i als nanos – És l'únic que ara mateix podem fer per en Son Goku i en Vegeta...

– D'acord – va acceptar en Gohan, és clar – Doncs anem per feina així, va!

I, en efecte, mentre ja eren a la ciutat o en un dels seus voltants intentant convèncer aquells terrícoles que, aquesta vegada, a sobre fugien d'ells o els prenien per predicadors bojos... van tornar a sentir la veu desesperada d'en Son Goku.

– Que no ho veieu? – Lamentava l'heroi – No veieu el perill que correu?!

Però de res servia res...

I en Cor Petit estava ben a prop de causar un terrabastall al parc d'atraccions on havia anat a parar.

– Auxili – va alertar a la resta una adolescent que se l'havia trobat de cara – Fugim! Ens vol fer mal...

L'exasperació i la impotència del namekià gairebé eren de grau màxim quan una veu i un riure lleuger, prop de la sínia on havia acabat pujat, va torbar-lo.

'Amb en Krilín i en Iamxa, la Nasu també havia decidit que el millor era repartir-se. Anant a diferents zones, podrien ser més d'ajuda'. Creien.

– Com a dolent dolentíssim no perds les facultats – va fer broma la Nasu mirant-lo finalment als ulls mentre aquest remugava. 'Acabaven de quedar-se sols en un radi abastíssim de parc d'atraccions, i a sobre ningú més havia cedit encara la seva energia'.

– Nasu... – Saber-la sencera i allà pràcticament el va fer somriure per sobre, abans de recordar la situació en què es trobaven – I la Reiya... està bé?!

– És amb en Dende... – va dir amb un bri de bona notícia mentre es mirava el seu voltant – Esperant, suposo, que els humans facin alguna cosa per salvar aquest planeta...

– Estan espantats...

– Ja ho he vist ja. No n'hi ha per menys, Satanàs Cor Petit... – El to recuperat gairebé li recordava d'altres èpoques on es podien ficar un amb l'altre com una activitat desembafadora... i no amb aquell matís nostàlgic amb què aparentaven comunicar-se ara. 'Ambdós sabien que en algun moment haurien d'acceptar que, per ser honestos, res continuava sent igual'.

Una ganyota de paciència després, el namekià però optava per deixar-ho estar... per esperar a què tot acabés. 'Per sort continuaven entenent-se com sempre... en un nivell de perfecció gairebé mil·limètrica'.

– I què proposes, princesa?

Ella, per la seva banda, va fer un gest d'exasperació amb les espatlles. – No ho sé, noi. En Iamxa ha dit alguna cosa de mils d'espectadors ficats en un camp de nosèquè. Ell hi ha anat... parlava de no sé quin joc... que hauria d'estar jugant-s'hi aquesta tarda...

– Després d'haver mort en mans d'en Bu, realment creus que hauran mantingut el que sigui que digui aquell que algú pensava fer?

Ella va somriure prudentment. – Després d'haver mort en mans d'en Bu – va respondre – Van per la vida com si tot hagués estat un malson... No he vist per aquí a ningú que no pensés fer el que ja tenia planejat abans del 'somni'. Tu, sí?!

– Uns quants milers tampoc serviran de res...

– No, però és millor que no fer res.

.

En Vegeta, per molt que a la Terra no ho sabessin, no trigaria en morir si en Goku no aconseguia reunir prou energia.

– Afanyeu-vos, vinga – va cridar una vegada més amb els braços alçats – No us importa el que li passi a la Terra? Inconscients!

.

– Mira'l – va fer la Nasu uns centenars de quilòmetres enllà quan es van topar amb un Iamxa que havia aterrat enmig d'una mena de recinte ovalat on dos equips d'homes jugaven a alguna cosa en ple terreny de sorra i gespa – Què fa?

Pel que es veia: l'humà havia intentat intervenir micròfon en mà, pres a algú d'aquella mena d'espectacle musical d'inici que anava a començar, però tampoc així se n'havia sortit.

Ara mateix estava sent avassallat amb tot de porqueria que uns i altres tiraven com a queixa des de les grades... I una mena de policies intentaven detenir-lo.

– És impossible – va lamentar en alçar el vol i veure'ls – I no podré jugar a beisbol mai més en cap equip del planeta... Com ho explicaré això de què volo, eh?

La Nasu va aixecar una cella mig escèptica.

– No hi haurà més d'això que dius que jugues si res funciona – va dir – Deixa'm a mi. I no us espanteu... no em carregaré ningú.

– Què vols fer?

Però abans de poder respondre al lluitador terrícola la Nasu ja era a baix entre els policies, els jugadors i els membres de l'organització. Tots plegats havien quedat congelats després que es decidís a llançar un atac sobre el terra que havia deixat un gran forat enmig del camp.

Va veure el micròfon que havia deixat en Iamxa llançat a terra amb una mica de dubte que fos allò el que hagués d'agafar per fer-se sentir.

– Com us ho podria dir? – va fer – Ah! Sí... – va valorar mentir llavors perillosament – O aixequeu els braços o la sorra potser no és l'únic que volarà... Us sembla bé així?!

'No pensava pas, és clar, fer res d'allò... però si aquella era l'única manera que l'escoltessin...'.

Lamentablement en comptes de fer-li cas, s'alçaven ja abandonant els seients en autèntica estampida...

– Qui fa més por ara, eh?! – va sentir murmurar a en Cor Petit que havia descendit una mica per acostar-s'hi – Deixa aquest trasto ja, va... – va referir-se al micro que, de fet, la Nasu no sabia ben bé ni com fer servir. La seva veu havia ressonat a través d'ell, acompanyada d'un molest xiulet, bàsicament perquè ja estava engegat: – A qui se li acut amenaçar-los?!

Els jugadors dels dos equips, tots paios musculats i atlètics, per no parlar del cos policial, tots se'ls miraven com si fossin el mateix dimoni.

'Si en Bu els feia por... ara mateix ells també'.

Una altra veu, no obstant, va fer parar tothom de cop. 'Venia del cel i aparentava omnipresent, com les demés'. – És en Satan! – van començar a sentir d'entre els humans que tenien més a prop.

– Sí, sí que és ell!

– Com podeu ser tan idiotes – parlava el fals heroi en aquell moment. 'Gairebé per la pura frustració de veure, en el que ell creia que era un somni, que quasi ningú del planeta reaccionava'. – Cretins! No digueu més animalades! Per què no els feu cas?! Voleu deixar el que feu i estar pel que us dic, sou uns sabatots!

– Així – la Nasu va girar-se de resquitllada en escoltar més veus reaccionant al seu voltant – Aquesta dona de la samarreta desmanegada i els texans curts és deixeble del senyor Satan? Li hem de fer cas?

– Deixeble de...

S'havia començat a indignar, quan la mà d'en Cor Petit al braç, va fer-la de veritat veure el que de debò passava. 'Gràcies a en Satan, els humans els començaven a obeir'.

Així sí podrien salvar el món.

.

.

– Sí que sóc en Satan – va inflar-se d'orgull el suposat Campió d'Arts Marcials des del planeta Kaitoxin – Volia conservar l'anonimat, però ara tant serà... Va, feu tot el que us diguem... Necessito que m'ajudeu a guanyar el monstre...

A en Son Goku tant li era que s'endugués el mèrit ell. Va mirar-lo però sorprès en adonar-se que, aquesta vegada sí, els humans estaven fent cas a les seves peticions.

– Ja ve – va cridar intentant donar ànims a en Vegeta que continuava sent apallissat allà baix entre les roques – Tota l'energia... ja ve, Vegeta. Ja comença a ser molt grossa la bola. Aguanta una mica més...

En aquell moment la única por d'en Son Goku era no ser-hi a temps. 'A aquell pas el príncep moriria abans que ell pogués fer-hi res... Malgrat que un minut després s'adonava que encara podia posar-hi remei... la bola Genki, que subjectava amb esforços amb els braços alçats a l'aire, s'acabava de completar'.

I era enorme.

– Ja està! – va cridar de nou – Vegeta, surt del mig, va!

– No – va negar però l'altre guerrer esgotat i colpejat fins a la sacietat – El meu pobre cos ja no ho aguanta més. No em puc moure...

– Però...

'Si llançava llavors la bola Genki, a més d'en Bu, també mataria en Vegeta'. No podia fer-ho.

– Fes-ho, idiota! – va remugar no obstant aquest.

– Però què t'empatolles?! – va mantenir-se ferm en Son Goku – Fes-t'ho com vulguis però surt d'aquí, Vegeta. Acabaries sent destruït per la bola Genki també, si no.

– No siguis ruc, pallasso – va prémer els punys i va intentar mantenir almenys el tors alçat gràcies als colzes – No pateixis inútilment per mi i fes-ne via – va colpejar el terra ja amb les últimes forces – Carallot!

No tenien gaire més temps, i mentrestant en Bu havia decidit entretenir-se tornant a colpejar l'home que ja tenia a terra destrossat.

– Oncle! – Des del planeta Nàmek, i "gràcies" a la bola amb què ho podien observar tot, a la Reiya gairebé li sagnaven les palmes de les mans de clavar-s'hi les ungles – No podem deixar que el mati, Dende. Kibitoxin! Vull anar-hi!

– Que vols fer què?

– L'hem de treure del mig, Kibitoxin!

Els atacs d'en Bu estaven ara a punt de centrar-se en el Son Goku i sol i esgotat no resistiria tampoc el suficient per mantenir la bola Genki a l'aire per més temps.

En Bu grassonet, que havien donat per K.O., acabava de reaparèixer, i estava a punt d'entrar en combat, però ni allò era garantia de res.

– Anem-hi, va!

– Però que no veus que encara morirem tots plegats si tornem al meu planeta!

La Reiya va haver de contenir aquest cop les llàgrimes per no plorar de debò aleshores.

– I què proposes, eh?! Que el deixem morir?!

– Ja no hi sou a temps... – La veu serena d'en Ro Kaitoxin va acabar de posar-li els pèls de punta a la tossuda nena abans, tanmateix, de comprovar que alguna cosa més fallava en aquell altre lloc on tot era en joc.

– Vegeta – Havia cridat en Son Goku, després de no poder aguantar més la bola alçada – Ho sento!

I malgrat que en Bu grassonet s'hi havia ficat definitivament pel mig, poc més podria suportar ja el guerrer.

– Satan! – va cridar el Bu grassonet a continuació. I llavors l'humà va comprendre que era el moment de treure en Vegeta del mig.

'No li arribarien a estar mai prou agraïts'. I això que mai els havia semblat precisament un heroi.

– Prepara't per morir! – la bola plena d'energia avançava ja darrere en Bu empesa per en Goku...

– Què li passa ara?! – va preguntar-se en Dende sorprès, però. – Per què no li dóna l'empeita final i el liquida ja?

– Aquest no és el meu poder només – S'autoconvencia en Goku per a fer-ho mentre els cabells li anaven i li venien a la cara i forçava els músculs tot el que podia – És el poder de tota la gent de la Terra... o sigui que no puc perdre, és absolutament impossible!

– Empeny més fort! – Intentava dir també en Vegeta mentre l'observava, aquest cop subjecte a en Satan – Va...

Tot i que aquella tasca començava a aparentar impossible d'assolir.

– No puc – va reconèixer en Son Goku amb ràbia finalment – No tinc més energia! Ostres – va notar que perdia terreny i tot – Quin desastre – va maleir-se tots els ossos sense acabar de rendir-se – Ara que era tan a prop ja...

– No pot ser – va lamentar en Vegeta – No ho hem calculat prou bé. Ara resulta que aquest carallot no té prou energia per acabar de llançar la bola contra en Bu ell sol...

– No... – Es queixava en Goku – No puc!

– I ara tampoc penses fer-hi res, Kibitoxin?! – va protestar la Reiya mentre continuaven observant l'esfera de cristall – Anem-hi! En Dende pot donar-li energia... Porta'ns-hi immediatament!

– Però és que...- En Kibitoxin havia estat poc propici a reconèixer-ho – És que quan hem decidit donar energia com estaven fent a la Terra, jo també m'he quedat sense energia. Ara necessitaria almenys un minut més per recuperar-me. Hem d'esperar per anar-hi!

– I tu ets un Déu?

– Joveneta!

La Reiya va creuar-se, finalment, de braços exasperada per la reprimenda d'en Ro Kaitoxin... i per la impossibilitat de fer res més que mirar com tot se n'anava a norris.

Va escoltar, clarament i de nou, la veu d'en Vegeta al cap d'uns segons.

'El príncep havia proposat també demanar més energia a la gent de la Terra per augmentar la massa crítica de la bola Genki... encara que... com que la gent no estava recuperada de tota l'energia que havia donat... podia morir tothom de fer-ho així'.

– I què? – Havia espetegat a crits en Vegeta – Si venç el monstre Bu no quedarà ni l'apuntador tampoc. Va, fes-ho, burro. Demana'ls-hi energia! – S'havia dirigit a en Satan, encara que en Kaito del Nord no parava de queixar-se al respecte i de témer per la vida dels terrestres – Necessitem més força per a la bola.

Havia estat després, en pensar en el tercer desig que els quedava, quan en Vegeta havia caigut en què hi havia una altra manera de fer-ho.

– Dende – Se l'hi havia dirigit en aquell instant – Necessitem que en Kakarot recuperi les forces!

– Per fi una idea! – Havia rondinat la Reiya mirant-se en Kibitoxin aleshores, mentre insistia amb la mirada a en Dende perquè actués.

Tot estava a punt de sortir bé.

– Ja està – van celebrar finalment a Nàmek després d'acomiadar en Porunga – Ara recuperarà tota la seva energia!

.

.

Feia un bon instant que la Nasu, en Cor Petit i els demés havien decidit traslladar-se al palau de Déu per poder detectar amb més facilitat les energies d'en Goku i en Bu, i per tant saber el que aparentava passar a una distància que anava més enllà d'aquell món i tot.

– Cor Petit – va no obstant intentar dir-li la dona mentre en Iamxa se'ls avançava i es retrobava amb en Krilín quilòmetres enllà.

– Sí?!

– Lamento haver...

– Xxxt. – va mirar-la ell. 'En un nou intent de posposar el moment a després'.

– Però... – va intentar expressar-se a la fi tant sí com no – No he estat prou honesta, Cor Petit... Deia una cosa i en pensava mils de diferents i encara que alguna s'assemblés al que et deia, de cap n'acabava d'estar segura...

Ell va somriure-li de costat per l'evident embarbussament que acabava de pronunciar.

– Has parlat amb en Son Goku a l'Altre Món?!

– No – va negar amb un gest discret – He... bus... vaig buscar en Bardock...

– Oh.

– No és el que creus... – va insistir la saiyan igualment – Ni tampoc és el que jo creia, la veritat. – Va rumiar-hi. 'En el fet que havia esperat que aquell sentiment, cap a en Son Goku, tingués encara alguna mena de relació amb aquella admiració infantil...'. Que fos aquell el motiu pel qual continuava mantenint-se malgrat els anys.

No havia estat així.

També lamentava ara haver estat capaç de pensar en la seguretat que li atorgava aquella situació amb en Cor Petit i en el fet de no voler-hi renunciar, i un segon després haver-se deixat portar – i més d'una vegada – per aquella mena de magnetisme que li feia recordar el passat, els errors comesos i alguns moments que ni sabia que tenia al cap... no amb tant exasperat detall.

'Tota ella havia estat una completa contradicció des de què havia sabut que veuria en Son Goku de nou'.

I ara malgrat cregués que, amb la fi d'en Bu, també s'acabaria aquella situació... volia deixar d'enganyar-se a si mateixa... i deixar d'enganyar a algú que en realitat sí s'estimava el suficient per ser sincera, com era en Cor Petit.

El namekià, no obstant, no volia ni pretenia continuar veient-la donar voltes a una realitat que, per ell mateix, coneixia més que bé.

– L'únic que crec és que ets una capgròs tossuda que un dia o altre havia d'entrar en raó... – En aquell instant, aquella mena de confusió de part de la saiyan tampoc volia dir res més que el sincerar-se per fi després d'un parell de dies convulsos...

'Cap d'ells, al cap i a la fi, es podia imaginar que en unes hores en Son Goku tornaria a ser allà'.

– Mireu, per allà també vénen els nens i en Gohan – van escoltar dir a en Krilín més enllà ja camí del palau de Déu. 'Tots plegats anaven decidits a reunir-se allà dalt... i esperar el que fos que hagués finalment de passar'.

Comptaven poder detectar les energies que encara lluitaven amb suficient claredat des d'aquell punt del planeta.

.

.

– Així, així – celebrava en Goku tot empenyent l'energia Genki contra un Bu cada vegada més en retrocés – Visca! –. I, malgrat tot, no podia deixar de rumiar en el repte que havia suposat, en efecte, lluitar-hi cos a cos i enfrontar-s'hi de diferents formes fins el final: – Aquest monstre ha estat terrible. Però també un gran adversari – va acceptar per dins – Ara sí, que ja no hi tens res a fer, és la teva fi. Has lluitat com pocs, s'ha de reconèixer... –. Acabant, a més, amb el llançament d'un desig: – Reneix encara més fort el pròxim cop, i ens tornarem a enfrontar. T'estaré esperant, jo també hauré millorat la meva tècnica... Arreveure!

En Vegeta i tots els altres en menor – o major mesura – van poder veure o notar com de sobte el ki d'en Bu esclatava en mil pedaços... mentre que es mantenia el d'en Goku allà on fos.

En Gohan, en Cor Petit i el grup dels que havien intentat convèncer els terrícoles fins al final, havien aterrat un moment abans al palau de Déu on el fill d'en Son Goku havia donat ja un bon ensurt a la Vídel i a la seva mare, que fins llavors i des de que algú els havia dit era mort la primera vegada, l'havien estat esperant.

– Au va, Xixi – Havia fet broma la Bulma tot i córrer a abraçar en Trunks just després – No siguis tan possessiva dona, deixa que la Vídel el tingui una mica per ella ara...

I el cert era que la Xixi, aquesta vegada, ni tan sols s'hi havia oposat.

– Vine aquí, Goten – havia abraçat amb ganes el seu fill petit ella també – Quin ensurt que heu fet passar a la mare...

– Ho ha fet – Havien escoltat en Cor Petit segons després – En Son Goku ha vençut el monstre Bu! O almenys ja no se'n nota l'energia!

.

.

'I sí, era cert'. Al planeta dels Kaitoxin en Son Goku per fi podia tornar al seu estat normal i deixar-se caure a terra esgotat, mentre en Vegeta simplement queia mig desmaiat de l'esforç.

Només els quedava somriure i fer-se el símbol de la victòria, davant del que acabaven d'aconseguir.

Davant d'un Satan que encara dubtava entre estar vivint allò o simplement estar-ho somiant... I abans que, aquest cop sí, la Reiya i en Dende poguessin empènyer en Kibitoxin a intentar (ja) un nou canvi de lloc instantani per poder socórre'ls.

– Així – dubtava en Satan mentrestant, preguntant-li-ho a un Goku que s'havia pogut asseure ja en una roca sense forces – L'has vençut?

El somriure havia estat suficient per confirmar-li-ho i animar-lo a confirmar-ho ell mateix a la Terra.

– Caram – va celebrar-ho a riallades el pare de la Vídel – L'has vençut!

– Oncle! – Una veu va cridar l'atenció d'en Son Goku tot de seguit, en el moment en què en Satan acabava de comunicar-se amb els terrícoles. 'Era la Reiya, amb les dues cues al cap més rebels que mai i el rostre de preocupació que es deixava anar sobtadament d'en Dende i en Kibitoxin i queia de genolls allà on en Vegeta era ara intentant contenir el terrible mal de les ferides'.

En Goku va permetre's observar un instant la seva filla abans de badar boca. 'I va guardar un instant de silenci, permetent-se reparar en els detalls de l'esverada nena, fins i tot abans de demanar a en Dende que no fos a ell el primer que curés'.

– Vés primer amb en Vegeta – va dir serenament llavors – Ha quedat ben baldat del combat...

'Per la seva banda, no aconseguia evocar a ningú més quan mirava la Reiya... per ell sempre seria una còpia en miniatura de la Nasu... per molt que probablement tingués més aviat alguna cosa de la seva pròpia fisonomia'.

– Estàs bé, oncle?!

– Sí... – va intentar aixecar-se quan les mans d'en Dende ja l'havien curat – Crec que sí – va posar-li aleshores una mà al cap, entre els cabells, mentre també se la mirava. – Què t'ha semblat?!

– Genial! – va dir amb veritable emoció, reparant just després en el to indiscriminadament alt utilitzat i en què algú els observava més enllà. 'Aquest cop en Dende havia tornat a ell, a l'heroi, per curar-li definitivament les ferides'.

La Reiya va ullar-lo fixament un moment fins que les seves mirades van creuar-se.

– Ha estat bé, sí – va somriure en Goku picant-li l'ullet divertit en reconèixer en la prudència de la nena la mateixa reacció que hagués tingut en Vegeta d'haver expressat cap mena d'emoció a aquell exacte volum de veu. – Molt bé, diria jo.

La menuda, no obstant, encara se sentia lleugerament incòmoda amb aquella mena de confiança que se suposava, i ella mateixa creia, que després de tot havia prou de ser normal. 'Era el seu pare'.

I, de totes maneres, no estava segura de com actuar...

– Si no teniu aureola... – va deixar anar dirigint-se de primeres també a en Vegeta, descarada i sense més – ... vol dir que tornareu a la Terra? Els dos?!

'Havia estat potser temptada a referir-se de vostè a l'altre home... tot i que per impuls – sense pensar-ho gaire més – li havia sortit així...'. La pregunta, ell tampoc ho podia negar, tenia per en Son Goku alguna mena de nosequè que no podia deixar-li en absolut cap mena de bon sabor de boca.

– Sí... – va valorar prudentment en Goku, sense que en canvi en Vegeta digués res. 'Alguna cosa en la qüestió, aparentava anar més dirigida a en Kakarot que a ell, al cap i a la fi'. – Crec que ara res m'ho impedeix.

– A Nàmek n'estaran contents...

– Bé... – va anar de primeres a dir una altra cosa – Com dius?!

'Aquest cop fins i tot en Dende s'havia girat'. A la vegada que els dos Déus Kaitoxin s'escarrassaven, en canvi, en comprovar els desperfectes del seu planeta.

De totes maneres, fins i tot en Satan i el gosset que aquest abraçava acabaven de comprendre ara que, pel to, i pel silenci posterior... alguna cosa passava en aquella conversa: que de trivial havia passat a aparentar més aviat inèdita.

– M'han dit que la última vegada que hi va... que hi vas parlar – la Reiya va sopesa les paraules que deia, senser ser molt conscient de la seva importància – era perquè potser volies ressuscitar. Creuen que hi fas falta... a la Terra, vull dir.

– Això t'han dit? – va intentar l'home ser lleuger en el somriure.

'Volgués treure'n importància o no, el fet era que el mateix Vegeta l'observava ja amb sobtada atenció'.

– Ah, sí, carallot?! – va deixar anar també sense més – així que al cap i a la fi no hi estaves tan bé mort, no?!

– Tenia els meus motius – va esquivar-lo ara aquest, en to jocós, intentant acabar ja amb aquell rumb dels esdeveniments – De totes maneres... – va mirar-los finalment a tots, més seriós del que havia estat en estona des de què havia comprès que per fi tenia la força necessària per vèncer en Bu – ... d'això ja fa molt temps. No necessitàveu la meva ajuda.

– No?! No fotis? – va ser escèptic en Vegeta, endevinant-ne per sobre la data, mentre els demés cada vegada els prestaven més i més atenció – I parla... fa sis anys i un molt escaig potser? No vas tenir pas tant temps per pensar-t'ho amb en Bojack. Caram – va somriure de nou – No em diguis que creies que no podríem amb la paia aquella?! Per favor... – va escopir a terra tot i que era clarament una postura estudiada per comprovar si la seva teoria era la certa. – Ja pots ser tot l'imprescindible que vulguis, nano. Però d'aquella me'n podia desfer jo sense escarafalls... Suposo que ja vas veure-ho.

– No val la pena donar-hi voltes – va tancar ràpidament, no obstant, el tema en Son Goku – I els altres podrien tenir-m'ho en compte – va valorar per sobre, tampoc acabant de referir-se a ningú en concret, quasi forçant el riure: – Què us sembla si deixem estar l'anècdota? S'ha de celebrar que ens hem desfet d'en Bu, no?!

No buscava ara ferir a ningú explicant que hauria pogut intentar tornar... i que en canvi ho havia desestimat. 'En Gohan, alguns dels seus amics, la Xixi... o sí, ella... qualsevol de tots ells, podria no entendre que en aquell llavors finalment no hagués tornat'.

I no valia la pena capficar-s'hi tant temps després...

El so eixut d'en Satan girant-se cap a les roques amb la sorpresa a la boca va destarotar-los definitivament a continuació.

– És en Bee. – va exclamar l'humà – Ha trobat el cos d'en Bu grassonet! És viu!

– Com?!

– És viu – va dirigir-se a en Dende mentre tots els altres s'hi acostaven – Eh, que tu el pots curar amic meu?! Amb els teus poders màgics...

– Jo...

– Surt del mig – no va trigar a alçar la mà per rematar-lo en Vegeta – Què t'empatolles? No facis broma! Surt del mig! El penso rematar ara mateix...

– No! No ho facis – No va apartar-se però aquest cop en Satan – No és cap mal nano ell. No li pots fer mal. Si és un tros de pa, un angelet... Era el malvat Babidí el que li feia fer coses dolentes!

– Mira que ets sabatot – va prémer les dents, no obstant, el príncep – Què pretens?! Que torni a donar via lliure a la part maligna de la seva naturalesa i ens hàgim d'enfrontar a un altre monstre Bu?!

'En Satan estava disposat a responsabilitzar-se'n'. Encara que, en teoria, que ell hi estigués a sobre no hagués de servir de res.

La Reiya s'havia adonat mentre el seu oncle intentava discutir amb en Satan que, en canvi, en Son Goku només somreia. 'No havia tingut oportunitat de conèixer-lo gaire abans, però ja llavors podia endevinar que aquell era un somriure seu molt característic... ja li havia vist abans i era el gest de quan estava segur d'alguna cosa'.

– Dende – va demanar el guerrer de robes encara destrossades que era al seu darrere – Cura a en Bu, si us plau.

– Què dius?! – va mirar-lo de dalt a baix en Vegeta, aquesta vegada no amb cap mena d'imposada falsa malícia – Que t'has trastocat?

– Au – va fer relaxat, com si fes res no s'haguessin estat jugant el destí de l'univers sencer per cap monstre rosat – Vinga, calma, Vegeta. En Bu i en Satan ens han ajudat. Ja ho has vist... Si no hagués estat per ells dos, el monstre Bu ens hauria pelat – va afegir amb total tranquil·litat – Oi?! I a més a més el que hem de fer és entrenar-nos bé i estar preparats per qualsevol amenaça que es presenti en el futur.

Hores d'ara s'havia posat les mans als costats i, com la Reiya podia comprovar, era un home totalment diferent al lluitador aguerrit que ho havia donat tot per vèncer fins a les últimes forces...

– I quan el Bu estigui curat, tornarem a la Terra – va acabar de canviar el to per un de totalment despreocupat – Ens menjarem uns bons tiberis i dormirem fins que el cos ens digui prou!

– Si tu ho dius, Kakarot...

'Ja s'ocuparien després de demanar al drac Shenron que els humans oblidessin de les seves respectives memòries aquell qui ara seria el millor i més fidel company d'en Satan'.

La nena començava a entendre els motius d'aquella mena de veneració que tots tenien per qui era el seu pare biològic. 'Tan aviat salvava l'univers com et parlava amb aquella franquesa que quasi arribava a ratllar el surrealisme'.

– En fi... – va remirar-se'l un darrer cop abans d'observar callada com en Dende reanimava en Bu. – Així que tot s'ha acabat...

.

– Vegeta – va pronunciar després en Goku en veu baixa, un moment abans que tothom es preparés per marxar. 'En Kibitoxin mateix els duria de tornada amb el canvi de lloc instantani ja que ell estava curat però escàs d'energia'. – Això de fa sis anys... – va moure el cap per assegurar-se que cap dels altres hi parava atenció – No val la pena que ningú més ho sàpiga...

– D'acord – va fer sec el príncep, quasi com si tant li fos. – Si és el que vols...

– Me'n dónes la teva paraula?

– Vols la meva paraula, Kakarot? – va quasi riure-se'n amb el to renovat d'ironia caragirada – Tens la meva paraula...

.

.

.

La Nasu va mirar les rajoles immaculades de palau en aquella calma tensa a través de la qual tots esperaven almenys l'aparició d'en Dende, la Reiya i el Satan.

'Era encara un misteri si en Vegeta podria tornar...'. I tots plegats tenien clar que en Goku no podria fer-ho, no més enllà potser d'anunciar-los que per fi havia vençut el monstre Bu. La dona, doncs, va intercanviar una mirada d'espera impacient amb en Cor Petit i va bufar...

Una mica més enllà els amics d'en Son Goku es removien inquiets en la mateixa circumstància: – No podeu estar equivocats, oi? – va atrevir-se a valorar la Bulma – Tot ha anat bé...

– Sí, dona – va intentar treure ferro a l'espera en Krilín – És clar!

Va ser aleshores quan tots plegats van notar alguna mena de moviment més enllà... just a l'altra banda de la plataforma on eren.

– Creieu que trigarem a saber-ne res? – Havia intentat animar l'ambient en Gyumao un instant abans, amb els assentiments immediats d'en Follet Tortuga i l'Ulong.

– A saber... – Havia aventurat en Iamxa a la vegada –... penseu que potser només tornen en Dende i la nena...

– I en Satan...

– I en Satan.

Davant d'aquella possibilitat, de fet, la Bulma ni tan sols havia tornat a aixecar cap i no havia parat d'inquietar-se. 'Esperava que en Vegeta també hagués pogut ressuscitar'.

– Ei – Després de la sensació que havia arribat algú a l'altra banda, efectivament van veure'ls aparèixer darrere els seus propis passos. – Nois...

– Hola, hola a tots!

Havien caminat per darrere les columnes i fins on hi havia el seu grup d'amics.

– Vegeta!

– Son Goku!

– Pare!

La Nasu – en aquell instant – va deixar enrere l'ullada que mantenia amb un seriós Cor Petit. 'Per observar, de cop i volta, als nouvinguts'.

Amb un salt a l'estómac i una punxada al cor.

– Mama! – Gairebé sense poder processar res, va veure córrer la seva filla cap a ella, i alleujada, mentre els demés abraçaven els seus, la saiyan també va aferrar-se a la seva petita.

Prement contra si a la Reiya, va tenir temps encara per buscar en Dende amb la mirada, que ja s'acostava a ella... i a en Popo i en Cor Petit. 'I per veure – clarament – com la Bulma picava l'ullet i feia el símbol de la victòria a un Vegeta de moment distant que, més que segur, canviaria del tot quan ja no hi hagués tanta gent davant'.

En Trunks agafava el seu pare del braç. I de la mateixa manera, en Son Gohan i en Goten també havien corregut cap al seu progenitor.

– Has estat molt valenta – va acabar per murmurar allò a l'oïda de la seva menuda – Molt valenta.

– En Dende també – va mig respondre la nena. 'Una mica avergonyida d'una abraçada que, malgrat l'estima profunda que mare i filla es tenien, no li era excessivament usual'.

– Sí – En entendre bé la Reiya, la Nasu va assentir a més al joveníssim Déu que tenia ara davant, agafant-li la mà amb l'afecte amb què ja l'havia tractat de feia molt temps. 'La princesa saiyajin l'havia vist créixer i l'havia vist ésser la deïtat de per allà: Sempre amb l'ajuda d'en Popo i en Cor Petit, però també sempre amb aquell aire de bona fe tan seu'. – Tots dos ho heu estat, de valents.

Amb la seva filla aferrada al costat i en Popo donant definitivament la benvinguda a en Dende, a l'hora que en Cor Petit s'hi dirigia també amb cert aire paternal, la Nasu sabia ja que li tocava aixecar la vista i buscar el seu germà.

Va preferir, això sí, observar els namekians un segon més.

En Cor Petit havia estat com el tutor del seu congènere tot aquell temps, tots aquells anys en què havien viscut a palau. 'I no podia negar – tampoc ella – que en el fons els havia preocupat, pel que pogués passar-li i per la responsabilitat que arrossegava, més enllà i tot de les Boles de Drac'.

Va resistir-se per enèsima vegada a mirar endavant, però després – quan els crits d'alegria i benvinguda deixaven pas a la calma – la Nasu va veure que ja no tenia excusa per no aixecar el cap.

'Si no es comportava amb naturalitat es notaria massa que n'evitava el contacte visual'.

Va rumiar fugaçment en la possibilitat de dirigir-se directament a en Vegeta, però que l'hagués atacat l'última vegada havien parlat no en millorava el panorama.

Tampoc tenia massa més opcions.

I coses del destí, o no, ni tan sols va tenir temps de buscar el seu germà amb la vista – encara subjectant l'espatlla de la Reiya – quan va notar certa escalfor a la gola i ardor d'estómac a mansalva.

No podia ser... 'Ell, en Son Goku, l'havia estat observant abans'. L'havia enxampat ullant-la, no excessivament de reüll, de fet, en el moment d'aixecar el cap.

Va intentar llavors desviar la mirada mentre l'home agafava en Goten i el feia volar a l'aire envoltat de la xerinola d'en Gohan i els seus amics.

'No seria fins un segon després que en Krilín i en Follet Tortuga deixarien estar per moments la seva passiva atenció a l'heroi, en trobar a faltar algú entre els qui ara hi eren a tocar'.

La Nasu va veure'ls aleshores mirar enrere sí, tot i que no va acabar de caure-hi encara. 'Ella mateixa es trobava sense saber què fer'. Amb la dignitat penjant del prim fil que només podia reconduir d'una manera: intentant dir quelcom a un Vegeta que era a uns quants metres de tots, excepte de la Bulma i d'en Trunks, i que – maleït sia – evitava estar-ne pendent'.

Si no volia parlar amb ella, havia escollit el pitjor moment per ignorar-la.

'Aquells eren els pensaments de la saiyan a l'hora que, en canvi, d'altres reparaven més en aquell altre no-tan-petit detall'.

– Filla... – En Gyumao va buscar amb la mirada la seva filla que amb prou feines havia fet dos passos endavant en veure aparèixer en Son Goku. 'Hi havia alguna cosa estranya en ella, fins i tot més enllà del fet que continuava mirant-lo des de llavors amb un cert remor nou que començava a flotar amb estranyesa a l'aire'.

Una alegria immensa l'havia cobert en veure'l aparèixer, així com quan s'havia retrobat amb els seus fills... però aquella mateixa alegria l'havia deixat parada a mig camí mentre els nanos corrien a envoltar el seu pare. 'Una part d'ella es debatia amb si mateixa i intentava saber perquè si bé sí estava contenta per aquella quasi aparició, havia quedat descol·locada en adonar-se – i començava a pensar que era l'única – que en Son Goku no duia cap tipus d'aurèola al cap'.

Hauria d'estar com boja de contenta amb la idea que, en efecte, tot podia ser que fos viu... 'I no obstant gairebé li havia faltat l'aire als pulmons en realitzar-ho'.

Si era viu, si per algun estrany motiu era viu, tornaria al Mont Paos... ella ja no seria vídua. 'I serien una família'.

Una família en què ja res importaria... Es deia. ¿Però fins quan?.

'Perquè, en realitat, coneixia massa bé a en Son Goku per enganyar-se. Ell tornaria al Mont Paos i es deixaria cuidar, ella li faria tots aquells menjars que li agradaven i el veuria entrenar sense descans... però quan duraria tot allò aquella vegada?'.

Tard o d'hora, alguna cosa passaria. 'Un monstre, més extraterrestres... una obligació improrrogable... que acabaria duent-lo a lluitar...'. I ella es quedaria a casa patint... sabent que algú altre patia també per ell de més a prop... que el seu home, de veritat, també estaria patint per aquell algú altre allà on fossin, fos quina fos l'amenaça a la qual s'enfrontessin.

I abans o després aquella dona o ell toparien, potser sense proposar-s'ho. 'I en Son Goku desitjaria quedar-s'hi... la miraria o la tocaria de resquitllada, gairebé sense voler, i tornarien a estar exactament on sempre'. Al punt de desitjar-se, d'enganyar-la potser, però de després allunyar-se i tornar a casa... per aquella maleïda promesa que ella mateixa, la Xixi, li havia arrencat feia una pila d'anys.

Així seria sempre la seva vida. 'Si no hi havia abans, és clar, un motiu el suficientment absurd perquè ell considerés adequat desaparèixer...'.

Perquè se suposava, i estava segura que tots ho pensaven, que ella estaria esperant-lo sempre.

I el fet és que la Xixi no sabia ara mateix què faria l'altra dona... però ella, el que era ella, ja no tenia suficients forces per seguir lluitant...

L'asfixiava només pensar en un altre adéu.

'No podria sobreviure a un altre adéu de l'home que, sí, havia estimat amb bogeria... però també l'havia acabat fent autocomplaent i esclava... esclava d'una espera que – i no parlava psicològicament – físicament ja no podria suportar més'. Quasi notava aquell petit escalfor bloquejant-li els sentits i la falta d'aire els pulmons, davant la disjuntiva – per ella ara obligació – d'acollir amb els braços oberts el seu marit.

Havia cregut amb el matrimoni... de la manera més fidel i tossuda que s'hi podia creure. 'Fins que la mort us separi', havia dit una vegada algú. I tanmateix la mort ja els havia separat dos cops... i quan no ho havien fet els extraterrestres, els llargs i inacabables entrenaments i la incapacitat del seu espòs per entendre que complir aquella promesa no havia estat mai només ser-hi a estones o de passada.

Tenia dos fills meravellosos. 'Potser més li valia quedar-se amb el que tot allò li havia donat fins llavors... i no arriscar-se a acabar per perdre la raó i tot en un nou arreveure que, podia tardar més o menys, però que sí realment en Goku era viu, sabia que arribaria'.

Havia guardat silenci durant tanta estona, després d'aquell pensament asfixiant, que va adonar-se més tard que, de fet, havia tancat els ulls. Va obrir-los de cop, en notar ja la veu suau del seu pare cridant-la... i la mirada d'en Iamxa atenta a ella.

En Krilín i en Follet Tortuga també l'examinaven de més enllà.

I a aquelles alçades en Son Gohan, que també l'havia trobat a faltar envoltant el seu pare, s'havia girat ja per buscar-la. 'El seu fill havia somrigut als manyocs que el seu pare dedicava en Goten, mentre calladament cercava amb la mirada precisament allò: On era la dona que portava aquell seu vestit oriental groc i el mocador lila sobre les espatlles'. On era la mestressa de casa de la paciència infinita que, en aquesta ocasió i contra tot pronòstic, no s'havia llançat encara als braços del seu marit.

'Seria molt difícil d'explicar-li tot a en Goten'. No sabia si el nen ho entendria...

– No puc... – va rematar-ho així parlant amb si mateixa, potser no totalment inconscient del fet que aquells que hi eren més a prop sí la podien sentir. 'Aixecant la vista després per tornar-se a trobar amb la ja no tan amagada expectació d'un Iamxa atent'.– Crec que ja no puc més – I ho deia i a mesura que s'ho repetia al cap més i més sentit hi trobava. – No, no puc més – La dona va acabar eixugant-se una llàgrima que se li escapava sense avís, a l'hora que la Bulma ja s'havia girat també cap a ella... només per trobar-se que en Iamxa somreia ara mateix ximplement a aquella nova expressió de la filla d'en Gyumao.

'¿Hi havia algú a la colla que encara no s'hagués adonat del que exactament passava allà?'.

En aquell moment, en Satan – que havia quedat endarrerit entre les columnes – ja feia estona que abraçava la seva filla Vídel. 'Desitjós de representar-los el seu nou company, a qui no tots acollirien bé de primeres'. Malgrat que no anés a poder fer-ho de seguida. I fins i tot el llorejat Campió d'Arts Marcials podia notar que estava a punt de passar-ne una de grossa. 'No en va les mirades callades i en tensió d'entre uns i d'altres, que havien aparegut després de l'alegria del retrobament, estaven més que a l'ordre del dia'.

Per la seva banda, en Goku – potser aliè a aquell punt fins un segon abans – acabava ja de deixar en Goten a terra i no podia pas no veure cap a on mirava el seu fill gran.

– Xixi...

La dona encara negava amb el cap com si intentés treure paraules d'algun lloc on les tenia remotament apressades.

– No... no puc – va obrir els ulls desesperada en quedar-se entortolligada amb el que volia dir. 'L'últim que desitjava era plorar davant de tots'. Ella cridava, els mantenia en ordre i els portava pel bon camí... però era incapaç de fer el ridícul d'aquella manera... no ara... no així... no quan tota la seva dignitat aparentava estar en joc – Ho sento.

L'expressió ofegada havia acabat per atraure fins i tot l'atenció d'un Cor Petit que encara parlava – potser no tant distretament amb en Dende –. I la d'una Nasu que ja li havia evitat també la mirada abans i que ara era falsament entretinguda, potser també en tensió creixent, en la apassionant tasca de pentinar matusserament els cabells inordenables de la seva filla.

– Au, em tibes... – Tot i la queixa, la Reiya va veure aviat que aquesta vegada sí, la seva mare havia deixat fins i tot de mirar-la. – Vés en compte – Havia remugat malgrat tot per sota el nas.

La Nasu tornava a voler ara trobar per fi la mirada d'en Vegeta... per començar una nova conversa, per enfrontar una reconciliació... pel que fos que hagués de mantenir-la allunyada del que ni tan sols volia entendre que era una completa deserció de la Xixi.

– Sento haver estat fora tant de temps, estimats amics – va fer en Goku just després, potser en una resposta a la Xixi, potser en una mena de "però és que ja sóc aquí"... o probablement només per què sí. 'Parlava i tenia encara en Son Goten subjecte als seus destrossats pantalons taronges en un gest totalment infantil'. – Vaig rebre una vida del Déu Ro Kaitoxin i vaig ressuscitar.

En Vegeta que un segons abans havia, ara sí, mirat la seva germana, sabia perfectament – després d'aquella fusió que els havia fet un – què devia estar passant en aquells moments pel cap d'en Kakarot.

Va somriure de costat un segon.

– Llavors – va provar de dir en Gohan finalment. 'Començant a entendre que sí, que no eren visions seves, el seu pare ja no tenia corona... perquè ja no era mort'. – No te n'has de tornar a anar?

– No – va negar amb afabilitat en Goku sense gaire més – No me n'he de tornar a anar...

Acabava de somriure... però encara estava pendent de tot el que, en efecte, tenia al davant.

– En Kakarot no acabava de fiar-se'n de nosaltres per protegir la Terra – va ser innecessàriament escèptic en Vegeta aleshores. 'Alertant a la resta, però sobretot a la seva germana que l'havia mirat ja un instant abans'.

– Què dius?!

– Imagina si ens menysvalora que va estar a punt de demanar tornar al drac de Nàmek... – va deixar anar per sorpresa i sense cap remordiment. 'No havia tingut cap intenció de complir amb la seva paraula'. –... per por a aquella tal Zangya, es veu... o com fos que es digués. A paies com aquelles jo me les esmorzo...

– Oncle... – va dubtar la Reiya un moment. 'Se suposa que havien dit que...'. Tot i que dret a llei ella tampoc havia estat molt segura que realment fos alguna cosa a callar.

Tampoc en podia entendre la importància, de totes maneres. 'No al nivell que ho entenien els directament afectats en aquella sorprenent afirmació'.

– Vegeta! – La queixa d'en Son Goku, no obstant, arribava ja tard... i no anava a impedir que tots els seus amics es donessin de cop i volta per ben assabentats d'allò. 'Ni que la Nasu mutés la mirada clara que havia mantingut sobre el seu germà per un gest desconfiat... i després finalment desconcertat'.

– Què dius?! Però si... – va callar a destemps, però era clar que es repetia el que tots es deien a si mateixos en aquell moment: 'Que en Son Goku havia escollit ell no tornar... i que, per tant, havia desestimat qualsevol ajuda que el pogués fer reviure d'un bon principi set anys enrere'.

No tenia sentit que hagués volgut ressuscitar després. No almenys en les seves ments.

– És veritat això? – va fer en Krilín igualment colpit llavors – És veritat, Goku?! Vas intentar tornar llavors?

– En realitat no – va optar per reconèixer – Al contrari del que diu en Vegeta... – va formar amb els llavis un somriure que aquesta vegada era més aviat agre – Al contrari del que diu en Vegeta vaig veure que tots us en sortíeu bé sense mí... i vaig decidir no intentar-ho...

– Però... – El dubte de la Nasu va fer, aquesta vegada, que la seva mirada s'estrellés ara sí literalment contra la d'en Son Goku. 'Es podia dir que ambdós van intentar examinar-se... buscar alguna cosa al fons dels ulls de l'altre... tot i que finalment el terror de la Nasu per coses que potser ni volia sentir, va poder més'.

– Jo crec que és millor que et vestim, Reiya. Mira com vas... – Va intentar empènyer endins de palau la nena, com si aquella reunió allà fora, com si el retrobament, ja s'hagués d'alguna manera acabat. – Tens les malles fetes pols...

– Nasu.

– Anem, noia, anem. – va acabar quasi per conduir-la a dins quan va escoltar l'home pronunciar el seu nom. 'No pensava ni per un moment caure en cap mena de complexa explicació que pogués confondre-la encara més'.

Si ara mateix no cridava o mostrava cap tipus d'emoció era només perquè el seu pit contenia tot allò en una punxant i dolorosa pressió. '¿Què estava passant?'.

¿Perquè no corria la Xixi, d'un refotut cop, als braços del seu home... i la deixaven tots a ella en pau d'una punyetera vegada?.

Va fixar-se, en canvi, en què la filla d'en Gyumao i en Iamxa intercanviaven ara una mirada... mentre que tots els altres aparentaven esperar alguna reacció d'ella i no de la veritable muller d'aquell guerrer incorregible que, pel que semblava, els havia estat marejant tot aquell temps...

O només podia veure-ho així ella ara.

Va empènyer la Reiya endins quasi amb feines, sense adonar-se on els passos la portaven. 'I només un cop a l'interior de l'edifici va adonar-se que tot allò, sense ni tan sols mirar ningú abans, havia sonat més a una fugida que a un veritable motiu per marxar'.

¿I què si era una excusa?.

– Vés-hi. – En Son Goku que s'havia quedat immòbil i amb el rostre preocupat observant com les dues dones entraven a palau, va girar-se aleshores en adonar-se que qui l'hi estava parlant era el seu fill. 'En Gohan que havia llegit molt millor que ell mateix les decisions marcades al rostre de la seva mare i les pors de la mirada de la Nasu'. – Vés-hi, pare.

– Però...

Va pensar una enèsima vegada en la promesa que encara es podia entossudir a complir. I en què probablement, després de tot el que sabia, la Nasu tenia tot el dret del món a marxar del seu davant.

Va prémer un puny, disconforme amb les decisions preses per si mateix. Però no va ser fins que una nova veu, de tot el silenci que l'envoltava ara, s'hi va dirigir, que finalment el guerrer saiyajin va acabar de reaccionar.

– O hi vas tu... – Li havia dit en Cor Petit. – O t'hi arrossego, Son Goku.

.

---

N/A: Hola! Primerament, mil perdons per tota aquesta espera. I mil perdons més pel final del capítol... realment volia allargar-lo però alguna cosa em deia que quedava perfecte en aquest punt. No patiu que continuarà! Només que, aquest cop sí, necessitaré uns dies més del normal: perquè bé, com podeu deduir, s'acosta el final... i també perquè estic en plena mudança (torno a viure a Edimburg :D)... i tinc l'anglès molt deixat. Us demano un parell de setmanes per reorganitzar-me i us prometo que tornaré amb molta més força.

Pel demés, aprofito per donar les gràcies a tothom qui arribi a aquest punt del fic. No sabeu com he gaudit escrivint aquest capítol després d'unes setmanes en què la trama havia d'avançar segons el previst, sense presses però sense pausa, i ja em moria de ganes de ser aquí! Aquest és un moment important de la història sí, i era important tot el demés per arribar-hi de forma creïble. ¡Fa temps que només escrivia pensant en aquest "O hi vas o t'hi arrossego, Son Goku" del final del capítol!. I no us negaré que això em tenia una mica atabalada... perquè semblava que no havia d'arribar mai i perquè realment no estava sent honesta amb la història si ho precipitava i feia que passés abans... :). Què més puc dir?! Teniu algun dubte? Suggerència? Un Kienzan per no haver continuat escrivint dues línies més? Tranquils que, a més, s'apropa el final sí... però no és pas al proper capítol...

Això sí, ja aviso :), a efectes d'aquesta història, GT és com un malson de Resines. No existirà! El que sí que tindrem serà una mica de l'esperada 'Batalla dels Déus' i bé... el futur està per escriure. Ja veureu, ja.