Promeses que mai vam voler complir

by LilaNox

– Recordeu – Va saltar l'Ulong. – La Baba ens va dir que algú l'esperava en un lloc llunyà!–. La història de tres ànimes valentes que van lluitar per salvar el món. "Pots enamorar-te de dos homes tan diferents?" OC

57. Capítol 56 Potser ja no hi érem a temps

Capítol 56. Potser ja no hi érem a temps... o sí

En Vegeta va mirar-se la Bulma després d'un silenci prou eloqüent. I ella va moure's per fi endavant per agafar-lo lleugerament del braç, a la vegada que en Trunks començava a comentar al seu pare amb evident emoció tot el què havia passat fins llavors. El menut de pèl - lila no esperava pas que el príncep el respongués.

El nen l'ullava com a un veritable heroi, mentre metres enllà el tema era un altre. 'Fes el que fes ara el carallot d'en Son Goku, no era l'únic que devia més d'una explicació'. – Bulma...

El príncep sabia prou que, allà al mig, ella no faria ni diria res però, després i en privat, era ben possible que acabés per intentar matar-lo... i no l'aturaria una sabuda carència de força. 'Al cap i a la fi, s'ho ben mereixia'. Ell tenia pendent, ara mateix, més que una disculpa...

'I desconeixia com demanar perdó'. Fer-ho, en el passat, li hagués semblat indigne... i ara li resultaria quasi impossible encara...

Malgrat totes les reticències, en Vegeta va observar-la un segon més... i va comprendre, encara sense tenir gaire clar com, que la Bulma aquest cop no estava pensant en els seus absurds errors de quaranta-vuit hores enrere: no en aquells comesos sagnantment a cops d'orgull i egoisme... 'La Bulma estava pensant en ells, en el després de tot aquell episodi grotesc d'en Bu'. Tot i que possiblement sí voldria parlar-hi a soles, no aparentava prou disgustada per les circumstàncies.

Li era suficient el mirar-la als ulls per veure que, en realitat, la filla dels Brief estava contenta amb aquell final; amb el seu retrobament – per breu i lleuger que s'esforcés a escenificar-lo ara, en no voler-lo disgustar –. I fins i tot aparentava estar-ho amb el fet que, per fi, semblés que tots plegats anaven a posar (ja!) punt i final a aquell ara sí i ara no que s'havien portat entre si durant anys la Nasu i en Kakarot.

'Fèmines terrícoles...', va amagar un mig somriure de sota nas.

'En el fons, ell mateix havia provocat l'actual situació'. Trencant sense massa més remordiments amb la petició de silenci que li havia fet en Son Goku respecte a aquell voler tornar seu d'anys enrere.

No n'anava a amagar pas tampoc l'escèptica – i això sí callada i irònica – satisfacció.

Probablement, per tot i res, la científica estava ara sí massa contenta per sentir-se res més que alleujada amb tot plegat.

– Vegeta.

La pèl-blava de cabell curt va mencionar-lo amb gest decidit, potser només en resposta al fet que ell havia mencionat de sota veu el seu nom. 'O probablement perquè volia atraure llavors exclusivament la seva atenció'.

En Vegeta va deixar el seu discret somriure de costat aleshores per perdre's en l'instant d'assegurar-se que la seva dona, sí la seva dona, era allà agafada amb lleugeresa al braç i el mirava amb conegut escalf.

'Qui li hauria dit a ell que, al final de tot, quan no quedessin més enemics a vèncer (¿Per què podia haver-hi algú més fort que en Majin Bu?!): ell mateix, el príncep, acabaria per ser més un terrícola amb orgull saiyajin que una altra cosa...'. Aquell petit planeta, que fins i tot havia odiat, era on es veia vivint a la fi...

A saber si era culpa seva, d'ella... enverinada terrestre d'ulls blaus, que l'havia tornat boig... 'Quantes vegades abans havia lluitat pels seus, per la seva família?!'. Sabia que probablement cap, exceptuant-ne l'instant en què havia intentat venjar la mort momentània d'en Trunks del futur. Però fins i tot allò, set anys enrere, havia estat diferent a ara...

En aquella època s'havia deixat portar per un impuls... no havia sigut tota l'estona conscient del que l'unia al planeta... ni del per què desitjava que aquest se salvés ja no tant amb tots els seus habitants, que potser també; sinó més aviat amb dos habitants en particular: La Bulma i en Trunks.

I sí, seria culpa de la Bulma, segurament. Però ho era més d'en Kakarot. 'Continuaria entrenant per atrapar-lo... encara que ja sabés que el condemnat sempre aconseguiria despuntar i superar-lo'.

Per no parlar del seu fill Son Gohan i l'extraordinari poder desaprofitat a què el noi havia arribat. 'En Trunks també seria poderós... com ho era quan es fusionava amb l'altre marrec, és clar'.

Algun dia.

Va mantenir l'aspecte fred mentre, ara sí, tornava a prestar atenció als ulls de la seva dona. 'Probablement no es meresqués tota aquella comprensió que hi veia'.

– Marxem? – va suggerir llavors – Ja no hi hem de fer res més nosaltres tres aquí.

A la Bulma va semblar-li fer gràcia la referència als tres, com a un tot, encara que va somriure amb una diversió nova al rostre abans de contestar-lo.

– Espera, Vegeta. Espera... Que ara potser ve el millor.

Era evident al què es referia la científica.

No per menys en Son Goku ja feia un llarg moment que s'havia mirat a tots els seus companys, parant-se un instant en el rostre de la Xixi i seguint fins al lloc per on la Nasu havia marxat feia un instant.

.

El guerrer criat a la Terra havia passat la seva mirada per sobre dels rostres de tots i cadascun dels seus companys abans de parar-se en l'ullada directa i sense embuts d'una Xixi que ara amb prou feines coneixia. La dona, no gaire lluny del mateix lloc on era parat en Iamxa, va mantenir-li, de fet llavors, la mirada i no va esquivar-lo fins que segons després ell mateix no va poder seguir observant-la més amb la sensació d'haver trencat ja massa promeses al seu respecte.

No va ser fins que ella, finalment, va baixar dissimuladament el cap, doncs, que en Son Goku no va entendre que aquella era potser ja una promesa més que trencada. 'Hi hagués fet tard de totes maneres'.

I ara – de cop i volta – acabava de comprendre també moltes altres coses...

Havia atrapat a en Iamxa de resquitllada, donant dos passos cap al costat. 'En el mateix instant que l'havia vist a ella titubejar, amb la mirada finalment perduda en tanta rajola blanca'. L'antic bandit acabava de posar una mà a l'espatlla de la filla d'en Gyumao amb evident comprensió i en Goku no podia més que celebrar-ho. 'De la forma que ell, el seu amic de feia dècades, consolava ara a la mare dels seus dos fills, en Goku podia – si més no – sentir-se una mica millor amb si mateix'. Almenys no l'estaria ja traint més; si seguia, com desitjava, l'impuls d'anar endins i buscar per fi a la Nasu.

Ja l'havia danyat prou. 'A les dues, si és que s'atrevia a pensar-ho'.

L'amenaça ferma i breu d'en Cor Petit seguia ressonant-li dins. 'Vés-hi o t'arrossego, Son Goku'. Fins i tot el namekià estava disposat a perdre la Nasu si del que es tractava era de no fer-li més mal. 'A quin nivell el deixava a ell això?!'.

Havia caigut ja, segurament, el suficientment baix amb tota aquella història. 'I no pretenia ser excusat amb la seva inicial ingenuïtat o amb cap altra mena de fet que els seus amics poguessin estar donant ja per segur ara mateix'. Coneixia, en part, el dolor que havia causat... I havia sabut en tot moment el que s'hi jugava si la perdia... 'Sabia com l'estimava – i per tant, en certa manera, la necessitava – de feia probablement massa temps'.

Era inútil, i contraproduent, resistir-s'hi més. 'Estava viu i ella era allà'. Havia de ser suficient... 'Aquesta vegada, sí', va persuadir-lo una veu al seu interior.

No s'ho mereixia però sabia que el seu fill gran, per algun motiu, li donava ara el seu sincer suport. Va permetre's aleshores, doncs, una sola respiració profunda abans de tornar a ullar en Son Gohan i, al ritme del seu nou assentiment, va continuar endins en pas lent i ferm...

Havia de fer-ho.

'Sense ja més demores que les necessàries per no prémer a córrer... i per no danyar tampoc innecessàriament (i de nou) aquells que encara eren – i en el cas dels nanos ho serien sempre – la seva família'. No podia esperar.

Potser només sincerant-se amb si mateix, deixaria d'errar definitivament.

'En Goten se n'havia apartat un segon abans, conscient que alguna cosa passava al seu voltant, però continuava mirant-lo avançar ara sense acabar de saber què succeïa en realitat'. Només veia la seva mare amb la vista clavada al terra i la pupil·la seca i decidida, alhora que el seu germà li posava ja una mà al cap i li somreia com si el considerés encara massa petit per donar-li cap altre tipus de llarga explicació.

– Et vindria de gust celebrar que heu vençut a en Bu al meu restaurant preferit, Goten? – la veu d'en Iamxa va prendre'l per sorpresa tot seguit, quan encara intentava saber què tramava el seu germà i el per què no li parlava clarament ara. – Jo us hi convido, què me'n dius Xixi?!

La seva mare va aixecar el cap una mica confosa encara, mentre semblava que feia esforços per excusar-se'n i a l'hora volia dir que sí amb totes les forces que li quedaven, tan cansada com se sentia en aquell moment.

– És clar, per què, no? – va avançar-se en Gyumao – Va, dona. Estic segur que els nanos s'ho passaran bé. S'ho mereixen!

'En Goten no acabava d'entendre encara per què ningú semblava recordar que, fos el que fos el que hagués anat a fer allà dins, el seu pare també deuria voler-hi anar'. ¿O no?.

– Sí, mare. Anem-hi! – va canviar el to de sobte en Son Gohan – T'hi apuntes, Vídel?! La deixa venir, oi, senyor Satan?! Digui que sí, home!

– Bé, jo...

.

.

La Nasu era ja a mig camí de l'habitació que havia estat seva durant molt temps quan, de cop, va sentir-se sense forces per continuar immersa en aquell silenci presoner que mantenia encara amb la seva filla.

– Per què no hi vas, tu, Reiya? – va demanar de cop i volta – Creus que pots canviar-te sola, reina? Crec que el senyor Popo va deixar, completament sorgit, un conjunt com el que duies en un dels calaixos interiors del meu armari... Te'l devia arreglar després que el destrossessis en algun entrenament.

– Sí, clar. – va ullar-la llavors la seva filla – Però estàs segura que no véns? Podríem prendre alguna cosa, de camí hi ha el rebost... et posaria de millor humor.

La Nasu pràcticament va somriure amb la proposta de la menuda. 'Era tan ella en un comentari així... i a la vegada demostrava ser tan com tots ells...'.

Menjar, i fer-ho en quantitats industrials, era una necessitat vital dels saiyans; però ara mateix la germana d'en Vegeta se sentia fins i tot massa destrossada per pensar-hi.

– Pren alguna cosa, tu. De seguida vinc, entesos?

– Entesos!

Estava completament feta pols. I no precisament de manera física. Psicològicament, ara mateix, la Nasu estava massa destrossada fins i tot per pensar en allò que l'atabalava. 'Era com si de cop pogués saltar al buit sabent que no hi havia aigua'.

Com si de cop volgués fer aquest salt tot i conèixer-ne el resultat...

Havia de deixar ja de torturar-se.

Va quedar-se d'esquena amb una mà subjecta a una columna i la vista perduda quan, segons més tard, va comprendre que mentre que la Reiya estava ja en procés de marxar i deixar-la sola, com ella mateixa li havia demanat, algú més venia ara disposat a interrompre la seva fràgil pau interior.

'Havia sentit els passos ressonar pel passadís... i no podia dir que se n'alegrés'.

En Son Goku, per la seva banda, estava a punt de dir el seu nom encara en la distància quan s'havia topat per sorpresa amb la Reiya que emprenia el camí a la seva habitació.

I no va ser fins després de creuar-se la nena que va poder distingir del tot la seva mare: allà plantada, d'esquena, amb el cabell deixat anar i el gest de repenjar tots els seus dubtes en aquella blanca columna de palau. 'Abans d'intentar parlar-hi, però, va baixar el cap per somriure amb la Reiya, amb qui s'acabava de creuar i que tanmateix feia ja com si no l'haguera vist'. Va somriure-li calorosament un instant, encara que la nena va ullar-lo només un segon abans de caminar cap a la propera porta i marxar.

– Ella... – va començar a parlar prudentment en la distància a posteriori, sabent perfectament que la Nasu també l'escoltava. 'Havia de fer-li saber també a ella d'alguna manera: no podia continuar per aquest camí'. Aquella no era la seva mare: – Mai l'havia vist així, saps?. Jo diria que no et vol veure –. La Reiya va deixar-ho anar, fins i tot amb certa recança, abans de desaparèixer passadís enllà. 'Havia hagut de dir-li-ho a més per pura incapacitat de contenció. Tot i saber que probablement estava sent molt més mal educada del que s'hauria de permetre ser amb aquell home, que al cap i a la fi era més gran que ella i era el seu pare'.

En d'altres circumstàncies, estava segura que la seva mare ja l'hauria renyat. Però no comptava amb què ho fes en aquell instant... i estava sincerament molesta per l'estat en què la veia, incapaç fins i tot de reaccionar en aquell moment... 'Molt equivocada havia d'estar per no encertar-la en pensar que era culpa d'ell'.

Segurament la Nasu també preferiria que tot seguís igual... '¿Per què havien ara de deixar de ser una família amb en Cor Petit i en Dende... si és el que havien estat tot aquell temps fins llavors?'. Esperava que aquell home no pretengués quedar-se a viure amb elles o alguna cosa així.

Va bufar mentre avançava endavant.

I la Nasu, conscient sí de la reacció de la seva filla, va moure's inquieta un instant abans de tensar-se finalment per la presència d'en Son Goku a només uns passos per darrere de si mateixa. 'La nena no havia semblat tenir el mateix fer feia uns minuts, però probablement la seva actitud l'havia afectat'. No hauria d'haver estat tan evident davant seu...

'Va esperar que l'home es cansés d'observar-la, d'esquena com estava, i va negar-se a dir res tot i que sabia perfectament ara que en Son Goku no se n'aniria d'allà sense dirigir-li la paraula'.

El guerrer continuava mirant-la, dempeus amb la seguretat d'una estàtua i la majestuositat de la princesa extraterrestre que mai havia deixat de ser, i podia fer poc més ja per contenir l'impuls d'apropar-s'hi més. Es mantenia allà tot i saber que no hi era pas ben rebut. I podia arribar a comprendre-ho... com comprenia l'actitud de la petita Reiya... 'Havia esperat el mateix d'en Son Gohan i en Cor Petit de fet, malgrat que aquella reacció recent d'ambdós li havia resultat finalment del tot inesperada...'.

L'heroi de criança terrestre va caminar tot seguit uns passos més, advertint la tensió creixent amb què l'esperava ella, la Nasu, encara callada i tensa, a mesura que s'hi acostava.

El silenci de rebuig havia deixat pas a la ràbia, i no necessitava veure-la girar-se per comprovar-ho. 'Potser sí que hauria d'haver-ho deixat córrer'. Sabia, no obstant, que no podia pas fer-ho a aquelles alçades. Havia arribat ja massa enllà.

La dona seguia, això sí, totalment estàtica amb la mirada més angular que mai perduda a algun lloc del seu davant i amb una mà encara més tensa que abans sobre la superfície de la columna. Amb l'altra mà, movia lleugerament els dits, decidint què tocava fer o dir a continuació.

'I de tant malament que se sentia ara amb si mateixa, dèbil pel fet que podia cedir i llançar-se a aquella piscina imaginària sense aigua en qualsevol instant, la Nasu creia haver començat a odiar-lo amb prou èxit'.

Va mantenir-se així com estava un moment més, malgrat tot. I va ser després de tot aquest temps d'espera tensa, que podrien haver estat molts minuts o cap, quan ell finalment va fer un pas més, decidint-se per fi a parlar: – Nasu...

– Vés-te'n... – va ser secament clara ella en rebre el seu propi nom com una maleïda descàrrega elèctrica en ple pit. – No necessites ser aquí...

En Goku va sentir aleshores, potser amb més claredat que abans, que havia de fer-la reaccionar d'alguna manera... 'Que allò senzillament no podia ser'. Ella no ho sentia com ho deia... 'Només se'n protegia'. Amb tota la raó del món.

I l'heroi tenia clar ara que – a ella – no li calia pas defugir-ne més. 'Li havia fallat molt i de moltes maneres... però no ho faria més'. Ara mateix, en efecte, només volia que el mirés. Necessitava dir-li-ho... dir-li-ho tot. I la millor manera que tenia de parlar-li sincerament era trobant-se a la fi els seus ulls negres, enfadats i profunds, perforant-li el gest.

Va remoure's el seu característic cabell per impuls... certament nerviós... i va aspirar aire, de sobte, abans de donar el següent pas: conscient que potser la seva reacció no seria la millor. 'Conscient que més que probablement ella encara estaria més enfadada després'. Va posar-l'hi, per tant, una mà sobre la seva pròpia mà, a la columna. 'Aguantant la respiració, preparat per l'explosió de fúria que vindria de seguit'.

Conscient també del mal que l'hi havia fet, que s'havia fet a si mateix.

Esperava poder convèncer-la... 'Tants anys després de l'últim cop en què havia pogut tocar-la, podia sentir-la en una sola carícia sense més obstacles que la pròpia consciència, com en aquell just instant'. ¿Quant temps feia que no podia fondre's en aquella mirada que ara esperava que caigués sobre ell amb tota la terrible profunditat que sabia contenir?.

La Nasu no va – de totes maneres – cridar en notar la seva mà, sempre càlida, sempre més gran que la seva, sobre d'ella. En comptes d'això va regirar-se incòmoda disposada a empènyer-lo lluny d'ella a la mínima oportunitat. 'Removent la mà pròpia i fent pressió sobre el seu pit amb l'altre braç, quasi de passada, per tal de fer-lo retrocedir d'immediat'. No va aconseguir-ho, però, fins que no va aconseguir girar-se cap a ell amb tota l'agressivitat que el cansament acumulat li permetia ara mateix.

– Vés-te'n, Son Goku – va repetir quasi sil·labejant-ho amb fúria. 'També amb desassossec'.

En Goku no estava disposat a retrocedir gaire més que uns centímetres, tot i així.

– Escolta'm, si us plau – va pregar-li – Jo...

I ella definitivament, amb la ràbia sortint-li del més profund de les entranyes, va alçar la vista d'immediat, amb la mirada punyent fixa en aquells seus ulls grans i plens de culpa. 'No podria persuadir-la així'. No li ho deixaria fer.

Va mirar-lo una vegada més, doncs, abans d'etzibar-li l'únic que de debò podia dir-li abans de veure'l marxar: – No et necessitàvem en aquell llavors... – va quasi escopir sense acabar-s'ho de pensar. 'Immersa en la pròpia sensació d'estar esquivant un perill'. – No havies pas de tornar perquè aquella individua hagués segrestat la TEVA filla –. La Nasu va haver gairebé d'agafar aire en cridar-li-ho aquest cop. I va sentir a continuació que, probablement, era la primera vegada que, en efecte, es dirigia a ell anomenant així a la menuda Reiya. – Ah! I tampoc et necessitem ara. L'instint o el que sigui que va dir-te llavors que, efectivament, no calia que hi fossis, t'hauria d'indicar ara el mateix...

A mesura que parlava, la pròpia Nasu va adonar-se que baixava el cap amb la gola seca, ferida psíquicament i cansada. Molt cansada.

Ell l'observava de nou llargament sense dir res.

– Perdona'm – De sobte, encara confós, en Son Goku va sentir com si no pogués dir res més. 'Com si res més tingués sentit'.

– Encara que et perdonés... – No podia dir res ja sense no sentir que aconseguia odiar-se a si mateixa en cada paraula pronunciada. – Ja no canviaria res – va somriure en mig acabar per no començar a plorar. 'Si una sola llàgrima li acabava per sortir de dins, la que no es perdonaria seria ella'. – Has tingut molt temps, Son Goku, massa temps... i no has volgut tornar... No pots aparèixer ara només perquè sí...

Sabia que si continuava parlant la seva veu i ella mateixa s'enfonsarien. 'Ja no hi era a temps, ell ja no podia curar l'ànima que sí, una vegada, havia deixat allà tirada... trencant-se en silenci'.

No va apartar, tampoc aleshores, la mirada en dir-li-ho:

– Suposo que no pretens venir ara a canviar-ho tot, oi?!

Havia dit l'últim quasi cridant, en un to de veu que li feia mal repetir, davant el silenci culpable del saiyajin.

'No volia seguir parlant més, senzillament perquè es negava a reconèixer com de malament se sentia en tenir-lo davant'. Preferia fingir.

Mentir.

– Sóc feliç – va intentar fer-ho creïble amb un somriure, amb aquell intent de mitja rialla clavada als llavis que, tot i així, va trencar-se-li a mig fer. – He estat immensament feliç sense tu, sabies? Ho hem estat les dues.

Ell va ullar-la un cop més. 'Abans de parlar novament'.

Amb el cor a la mà.

– No esperava menys d'en Cor Petit. Me n'alegro sincerament, Nasu.

I quan més sincer aparentava ell, més enfadada estava ella: – Imbècil!

En Son Goku va fer cara de no entendre res un instant, i després va mirar-la de nou increïblement seriós. Ella l'havia insultat per impuls, però havia estat un impuls franc. Un fer que la deixava més exposada del que voldria, del que amb tot el seu orgull de saiyan corrent-li per les venes, s'havia proposat.

– Nasu... – En Goku sent-ne conscient de ple, va atrevir-se finalment a posar-li una mà a la galta, sense apartar-ne per a res la mirada i evitant que ella girés el rostre. – T'estimo.

La Nasu va intentar, de fet, deixar-se anar aquest cop, sabent que cauria... que estava a punt de caure, que aquella mirada l'estava ja absorbint de nou, negra i profunda en antítesi a tot el que era ell, com si fos una autèntica idiota adolescent. 'Potser per això va odiar-se més en comprendre que ell acabava ja de subjectar-li el canell amb l'altra mà, mentre que ella – a banda de culpar-se'n – encara no havia fet res per evitar-ho'.

Ella no era humana. 'A ella no podia fer-li allò'. I menys, va dir-se, perquè ara la Xixi se n'hagués cansat i l'hagués (semblava) alliberat de la maleïda promesa que els havia perseguit sempre...

Va ajudar-se de l'orgull per parlar. 'Per defensar-se dels seus propis sentiments'.

– Saps? – va fer el cor fort, en to sec i amb ullada perillosa – He aprofitat que estava morta per retrobar un vell amic – Ell encara li tenia la mà a la galta i allò la feia trontollar, però va evitar tancar els ulls per poder seguir parlant: – Per ser-te sincera – va mentir – Això nostre – va refugiar-se, aleshores, en la ironia que tan bé feia servir ella – Sempre ha estat més aviat físic... ja m'entens.

En Goku l'havia deixat anar de sobte.

Sentint realment que ella acabava de pegar-lo. 'Sense que ni tan sols l'hagués tocat'.

– Et refereixes a...

– Al teu pare, Kakarot – Haver-se'n deslliurat, li havia donat força per parlar-hi així de sobte – En Bardock.

I si havia de dir aquella mentida, la duria fins el final.

– Vaig veure-ho clar... – va continuar sense pestanyejar – ... quan en tornar tu... –. Va fingir un lleuger somriure escèptic de nou: – Em vaig adonar que tots els teus records eren físics... – 'Quant temps s'havia estat enganyant ella amb allò mateix?'. I precisament havia estat a punt de creure-s'ho, envoltada de records confusos, físics i dolorosos, fins just el precís instant en què s'havia trobat a l'Altre Món amb en Bardock i amb el fet que, per a ella, el pare d'en Son Goku ja no significava el mateix que abans. 'Però no anava a dir-li-ho ara'.

No anava a dir-li que, en realitat, tot el seu cos s'entortolligava per dins amb la seva sola presència. 'Que no podia mirar-lo als ulls sense cremar-se i que tenia tanta por de tornar a passar pel de sempre (ara sí, ara no) que l'únic que podia fer era refugiar-se en la pròpia dignitat'.

Que era probablement el mateix que havia decidit fer la Xixi.

En Goku mortalment atent fins llavors, va decidir mirar-la un instant més.

– Menteixes... – va dir simplement a la fi, aquesta vegada sense tocar-la ni intentar-ho – No et crec.

– Ah, no?! – va fer un pas endavant ella indignadíssima i dolguda – Quan hi ha hagut res més que físic entre nosaltres, Son Goku?

– Calla! – va demanar-li amb el rostre dolgut després d'escoltar-la. 'No pensava seguir permetent-li que es fes i els fes allò'. – No pots dir una cosa així...

– Som saiyans, recordes? – va insistir la Nasu, sentint ja que no podia seguir per aquell camí. 'Li feia ja massa mal'.

– Què vols dir?

– Que el normal – va notar que la seva força de voluntat començava a perdre terreny –... és el que has fet tu sempre. Estimar la lluita, Goku. Viure i morir per ella. No embolicar-se en cap estúpida història. No si aquesta ha de ser res més que quelcom físic...

Mentre parlava, recordava en Bardock i la seva particular història. 'L'amor a la dona que havia donat a llum l'home que tenia davant'. Però simplement lluitava, continuava batallant malgrat tot, contra els seus propis pensaments...

– Ja sé... – va forçar-se a seguir parlant només per no donar-li a ell l'oportunitat de fer-ho – ... que tu sempre has estat 'diferent' – va fer amb cadència – Complies promeses. Als altres, almenys – va puntualitzar amb els punys tancats davant la mirada, un cop més, oberta d'ell – Però en realitat mai vas considerar que la teva vida fos més important que aquest planeta. Tots t'han aplaudit sempre per això. Com si, coneixent-te, no hi hagués hagut prou dosis d'egoisme en cada decisió... – va tornar a somriure de costat, irònica i morint-se per dins a cada paraula pronunciada: – A mesura que en Vegeta... que jo... ens deixàvem endur per la Terra i... la forma en què aquí podíem viure... Tu... – va mirar-lo més directament – Tu cada vegada has estat més i més saiyajin. En Vegeta no feia ja escarafalls a Corporació Capsula, per molt que pensés sempre estar allà tancat, millorar dins la seva nau... o per molt que s'esforcés en mantenir aquella seva fredor... Però tu... eres tu qui parlava de complir promeses antigues, terrícoles i fins a cert punt, absurdes... per a un saiyajin com a mínim – La germana del príncep va fer un pas enrere considerant potser ara tenir-lo més a prop del que podia aguantar: – I vas ser tu qui també va decidir no tornar. Vas tenir la oportunitat de seguir entrenant aquí, a la Terra amb els teus... però vas prendre l'opció de quedar-te allà. I saps? – va mantenir aquella riallada trencada ara ja tan seva – No tinc res a dir-te. És el que un saiyajin amb molts menys principis que tu hagués decidit fer. Al cap i a la fi és del que nosaltres tant ens omplíem la boca, de l'egoisme de mirar sempre per un mateix... de la manca de compromís d'un saiyan. Digues... – va continuar desafiant-lo amb la mirada de seguit, sense saber quant temps havia passat des que ella havia començat a parlar minuts abans i ell l'havia respectat, mirant-la atentament, en aquell punyent i significatiu silenci: – La vida no tenia sentit sense un nou adversari al qual batre? – va demanar amb ja poques més forces en decidir acabar – Sempre m'he volgut sentir d'aquesta manera, saps?! Al final ets tu més digne de la nostra raça que jo...

– Nasu...

– Sóc la princesa saiyajin, entén-me – va ser freda en replicar cada vegada amb la veu més apagada – Em vaig odiar de petita per no sentir-me així. I hauria de seguir odiant-me ara. Per haver permès que pensessis que... – va callar un instant – ... tenies la potestat d'empetitir-me com has fet impunement des de la primera punyetera vegada que em vas parlar de l'estúpida necessitat de continuar amb ella després d'atrevir-te a ni tan sols tocar-me!

– Creus... – Una ombra va cobrir-li l'ullada. – Creus que no tenia la necessitat de quedar-me amb tu? – va fer amb veu també sortida del més profundament de la gola – Això és el que creus, Nasu? Que el meu jo saiyan necessitava un rival i el meu jo terrícola complir amb la meva paraula, però que cap dels dos et necessitava a tu?

– No ho sé – va forçar-se a ser sarcàstica encara, notant-se flotant sense salvavides en un mar que no coneixia – Digues-m'ho tu això! – 'I va espantar-se. Va espantar-se moltíssim perquè va comprendre que els ulls l'hi coïen i que si parlava més, només podria fer-ho plorant'. I no, maleït sia, no volia plorar per aquella absurditat!

– Això creus, Nasu... – va parlar amb total i fosca seriositat el guerrer – ... que no m'importava estar lluny de tu i de... dels meus fills. Que només mirava per mi mateix en quedar-me amb en Kaito? – va respirar pesadament – Que fugia de les meves promeses com a home viu per així només haver de millorar i millorar... provar nous límits... – I va adonar-se, en dir-ho, que d'això s'havia acusat interiorment ell durant molt temps – Potser sí – va reconèixer, doncs – Potser d'això mateix m'he acusat jo molts cops. Però també em sentia culpable – va tornar a ullar-ne els ulls foscos – Era culpable de totes i cadascuna de les 'invasions' que acabaven per posar en perill una i altra vegada aquest planeta. Culpable, fins i tot, d'estimar-te per sobre de les meves pròpies conviccions. El que va passar amb en Cèl·lula – va acabar per dir – va fer estellar un got ple de culpa a la meva pròpia cara. Des d'en Cor Petit, enviat en un principi pel seu pare, a en Raditz i a en Freezer – va continuar – Saps quantes vegades el món ha pogut acabar o infondre's en el caos per culpa meva?

– I jo era una d'aquestes invasions, la que et va enviar aquí, concretament – va trontollar-li la veu sense deixar-se vèncer encara pel dolor latent – Un d'aquests perills que ferien els teus...

– Tu eres, ets... – va corregir-se sense donar-se el luxe de somriure encara - ... la dona que estimo, Nasu. És veritat que sabia, d'alguna manera, que els estava fent mal llavors... Però a tu també te'n feia. I també et posava en perill si al proper monstre que apareixia per culpa meva, com en Cèl·lula que havia estat creat per en Doctor Gero i la seva obsessió de venjança, ja no podia vèncer-lo. Amb la oportunitat de no tornar – va insistir – creia que... us estava deslliurant de qualsevol altre perill i també evitava fer-vos més mal, Nasu. Ni tu ni la Xixi us ho mereixíeu... El planeta sencer, i la gent que hi estimo, estava millor sense mi.

Va haver-hi un moment petit d'absolut silenci, de confusió interior dins la Nasu i llavors, ja sense les seves paraules de fons, ella va alçar la vista – un moment després d'apartar-ne la mirada – només per assegurar-se que realment ell havia parlat. 'I que ara esperava una resposta seva'.

Se sentia massa convulsa per veure-ho encara clar.

– Potser no estaves tan equivocat – va acabar per deixar anar, aquest cop ja sense cap tipus de protecció en el to de veu. Rendida, en part: – En Bu... Sense unes forces tan extraordinàries, la Terra... mai hagués...

– Ho sé – va veure'l prémer el puny, tot i que no era exactament el que havia buscat ella amb el comentari – Però ara també sé que encara que jo no hi sigui, una nova amenaça pot posar el planeta en perill. I no va ser just deixar tota aquesta responsabilitat a en Gohan. Ell mai va voler això i va ser estúpid pensar obtusament que res podia danyar el planeta, simplement perquè jo ja no hi fos. Com va ser-ho – va agafar-la ara del braç sense deixar-la reaccionar – Pensar que mort et podria oblidar.

– Goku...

La Nasu va voler moure's, però atrapada entre els propis sentiments, quan va encertar a rebel·lar-se per fer-hi res, l'únic que va aconseguir va ser només regirar-se uns centímetres enrere, mentre aquesta vegada el guerrer ja no esperava més per, amb una mà de nou càlida acaronant-li una galta, acabar per intentar besar-la. De manera lenta i absurda, potser: buscant-li els llavis amb el tacte dels seus propis per trencar definitivament totes les seves barreres i prémer-la, més tard, contra ell.

'Per fer-ho, l'heroi va ajudar-se justament de la mà lliure, amb la qual no li acaronava el rostre: La mà esquerra que li servia, en canvi, per subjectar-la d'entrada del braç... i passar a agafa-la de la cintura després'. Amb aquell gest l'acostava més a ell i podia abraçar-la a la fi... La saiyan no va moure's gens, però, mentre els llavis d'en Son Goku aterraven al límit dels seus. I va ser precisament en aferrar-ne la subjecció quan aquest va adonar-se que la Nasu encara no responia al seu petó... per bé que tampoc mostrava cap voluntat d'apartar-se'n...'. Havia quedat com congelada en el temps.

Era difícil de dir què podia estar passant-li pel cap...

La Nasu sentia, de cop i volta, un buit al cervell, com si tota ella estigués a punt de col·lapsar abans d'intentar agafar força per apartar-lo enllà. 'Com si fes temps per allunyar-lo, a ell i a la força que la mantenia imantada ara al seus cos'.

No anava a poder moure'l, ni a aconseguir moure's ella. I sabia que no era només per l'energia amb què ell l'agafava ja quasi entre els braços. 'Estava lligada allà per vés a saber quina força invisible, davant la qual no podia fer més que cedir'. No volia, de cop, fer més que cedir.

S'havia parat tot al seu voltant. D'una manera tan bèstia, que encara atribolada, la Nasu no va notar-ne els llavis fins un segon després. 'Tenia sí els llavis d'ell sobre els seus – malgrat que, d'haver-ho pogut percebre abans, ja feia segons que els hauria notat – i les seves mans, de sobte les dues, li subjectaven ara mateix el rostre'. Ell la besava i ella amb prou feines se'n feia ja a la idea... I de sobte va plorar.

Va plorar i en aquell moment sí va percebre les seves pròpies llàgrimes d'immediat sobre la pell de les seves galtes; alliberant-la de tot, en part, i baixant-li pels pòmuls amb humida i encara dolguda força. 'Mentre en Son Goku, tot just ara, profunditzava aquell petó suau, noble, que ella finalment decidia respondre amb molta més hilaritat només per l'impuls nascut a les entranyes d'estar-se cremant sense actuar: subjectant el cap de l'home contra si de cop i volta, amb els dits entre els seus cabells'. Quasi sense adonar-se'n, amb instint i inconsciència potser, però amb una punxada al cor ben viva a cada segon.

En Goku, en notar llavors la seva resposta, va gairebé fer-li mal per la força amb què, de cop i volta, necessitava aspirar tota la seva essència, atrapat en aquell petó. 'Ella feia gust a menta i llàgrimes, i ell no podia fer més que fer xocar la seva boca contra la llengua femenina, encara en certa manera atordida, i acaronar-la així amb la seva pròpia mentre oblidava respirar'.

– Goku... – va intentar parar-lo ella de seguida que va poder dibuixar, al seu cap i amb nitidesa, els primers pensaments lògics de l'instant – Para... para! – Però de seguida que va haver separat els llavis d'ell dels d'ella va sentir com si s'acabés d'amputar una part de si mateixa, i va haver fins i tot de subjectar-se a ell per seguir lligada al que ara li semblava tot aquest món. 'Encara que el guerrer ja feia segons que s'agafava amb la mateixa sensació de nou a la seva cintura'. – Oh merda, Son Goku...

La princesa saiyajin va acabar, de forma inevitable, per tornar a estrellar-se contra els seus llavis anhelats i carnosos, els mateixos amb els quals ell l'havia atrapat segons abans. Lluitant de nou tèbiament per fer-se un lloc a la seva boca: amb els estralls d'un prou conegut aire pesat acompanyant-la, a l'estil d'altres trobades culpables del passat... i aquell ja sabut aroma de perfum vell. 'Mossegant-se els llavis, recolzant amb prou feines la llengua en les dents alienes, i buscant enfonsar-se en aquella sensació de pèrdua i retrobament amb què ara ell pujava les seves mans grans i càlides per la seva espatlla, per enfonsar-les finalment en la també salvatge mata de cabell d'ella'.

– Nasu...

I amb prou feines, en Goku, va poder pronunciar el seu nom quan ella ja havia cedit el suficient per convertir cada petita i entregada mossegada en un dolor suau. 'Ofegant-lo, i ofegant-se d'anticipació en aquella bella i temible, per breu i fugaç presa d'alè contrari'. Tremolant contra ell com tant temps enrere.

Tement probablement tornar a pensar...

Amb tanta absoluta desesperació que la mà dreta d'en Son Goku va passejar-se, aquesta vegada, per la pell suau del seu coll abans que un terrabastall els va fer sortir de cop del seu instant més absolut i simple.

La sensació era la d'haver caigut d'un penya-segat de centenars de metres d'alçada, de sobte i sense avís.

– Qui... – va mirar-lo de cop i volta la Nasu. Amb les seves mans encara a la cintura. 'I sense entendre encara, no amb tot detall, què acabava de passar entre ells'. – Què és això?

Ell la mirava completament entregat, mentre els llavis irritats i més vermells que mai d'ella encara el temptaven atzarosament. 'Només ella, la dona de la seva vida, aconseguia fer-lo sentir així'.

– Goku... – va intentar atraure la seva atenció inquieta, deixant els pensaments convulsos per més endavant – Què passa?!

– Deu ser en Bu – va respondre-li amb senzillesa. Ara sí amb un lleuger somriure – No s'ho deuen haver pres gaire bé. En Satan els hi ho explicarà.

– En Bu?!

.

.

– Tranquils – va insistir en Satan, tot i que hagués desitjat amb totes les seves forces que hi hagués en Son Goku allà per resoldre el malentès i explicar-los-hi tot amb calma – És un bon jan. No és el que us penseu... Eh, que no? – va fer finalment, llançant la pregunta sobre en Vegeta que se'l mirava de passada – No portarà problemes...

– Com pots dir que no portarà problemes? – va exaltar-se lleugerament en Trunks, tot i que aquest cop sí el seu pare va posar-li una mà a l'espatlla.

– És decisió del pallasso d'en Kakarot – va sentenciar – Se suposa que el grassonet se'n va a viure amb en Satan...

– ... I farem oblidar a tothom, d'aquí sis mesos quan puguem convocar en Shenron, que ha estat un perill per la humanitat... – va completar en Dende intentant també que en Son Gohan i en Cor Petit deixessin d'estar en guàrdia – Podeu demanar-li a en Son Goku...

– Llavors... – va ser el primer en reaccionar en Cor Petit, tornant a la seva posició normal – Si és el que vol en Son Goku...

– I si ens intenta tornar a matar? – va suggerir la Bulma, que s'havia amagat ja darrere en Vegeta força espantada – Eh?!

– Jo me'n faig responsable – va insistir en Satan davant el somriure d'en Bu.

– Vés... – va intentar rebatre en Krilín, malgrat que l'aparició d'en Goku d'entre les columnes va tornar a tranquil·litzar-los.

– Tot està bé... en Bu no causarà problemes. – va argüir avançant endavant l'heroi saiyajin, tot i semblar estar pendent d'algú més que era just allà on ell havia tret el cap en principi. 'Algú que havia quedat parat just al límit de sortir enfora'. – Us en dono la meva paraula...

'No és com si, donades les circumstàncies, aquella fos la millor frase de totes en aquell moment'.

El guerrer – encara amb les robes estripades – va tornar a mirar enrere per distingir, sí, la Nasu de braços creuats en aquell punt del seu darrere, entre les columnes. 'Mirant-lo fixament, pensativa i mortalment seriosa'.

El fill d'en Bardock, amb un mig somriure, encara podia distingir en ella rastres d'aquell petó que minuts després tot just intentava definir... Havia estat difícil renunciar-hi per intentar – a la desesperada – posar pau a l'exterior del palau: 'A la plataforma on els seus amics havien rebut entre esglais el que ara era una mena de part bona del monstre Bu'.

Li havia acariciat el rostre una vegada més, tot i la recança que la saiyan havia mostrat després de separar-ne els llavis. – He de calmar-los. Véns?

I tot i que la Nasu ni havia respost ni havia semblat estar disposada a moure's, finalment havia estat tan fàcil com agafar-la de la mà per afrontar els altres. 'L'havia deixat anar a la sortida, quan ell havia parlat i la mirada femenina li havia indicat ja que ella encara estava massa en trànsit per saber què dir'.

– Bé – va estossegar en Iamxa una vegada que semblava que tots plegats havien arribat a un assentiment general respecte en Bu – Així... què fem?

Sabia perfectament a què es volia referir, tot i no intentar concretar-ho més. 'No era el mateix proposar-ho sense el saiyan que fer-ho davant seu'. Per res del món volia que el seu amic pensés que estava intentant de... 'No volia ocupar cap altre lloc que el d'una mà dreta per al que la Xixi necessités'. I després de tot suposava que en Son Goku n'havia de ser més que conscient...

Però ara mateix sentia aquella mena de vergonya, pel fet de conèixer-lo de sempre, i perquè, què carai, només faltaria que l'amable saiyan deixés de ser tan amable amb ell a aquelles alçades... 'No aparentava que hagués de passar res d'això, però per si de cas, continuava estimant-se bastant la seva vida... i més valia evitar malentesos...'.

Va negar sol amb el cap sentint-se estúpid quan la rialla, potser sí forçada d'en Gohan, va tornar-lo en si. – Anem, no, mare?! Jo tinc molta gana! Serà millor que no reconeguin a en Bu... però si vostè vol venir, senyor Satan...

– Oh, no, no. A mi millor deixeu-me a casa. Hi instal·laré en Bu... i... – va observar aquest sí desconfiadament el nano abans d'acabar de parlar – Vull la Vídel de tornada a les 12... eh? Estic destrossat... no sé ni què ha passat... Bé – va intentar arreglar-ho – Exceptuant que he salvat el món. Hahaha. – va riure tot i intuir que possiblement no li calia fer el teatret davant d'aquella gent. Una gota de suor va baixar-li pel rostre alhora que intentava recuperar les formes: – Jo ja m'entenc...

– Confiï en nosaltres – va picar-li l'ullet en Gyumao a la vegada que agafava la seva pròpia filla per l'espatlla i l'empenyia cap a en Gohan i en Iamxa. – No deixarem sola a la canalla. Som-hi, Goten!

– Però... – va dubtar la Xixi alçant, amb només gotes de recança, una vegada més la mirada cap a en Son Goku i sabent qui hi havia més enllà. 'Ni ella mateixa entenia l'esfereïdora serenitat amb la que, sense haver-s'ho pensat, acollia ara el que sí era un adéu més que definitiu'. Almenys per tot el que feia referència al seu matrimoni. 'No s'imaginava pas parlant-li d'allò en el futur... ni tenia idea de què seria d'ella ara'.

Només sabia que havia de donar el pas per no acabar envellint sola i amargada... envoltada de ningú.

– Anem, Goten – va convidar el seu fill a seguir-los – Creieu que podeu baixar-nos d'alguna manera, Gohan, reiet?

– És clar! La Vídel pot dur el seu pare i... – va ullar en Bu encara no del tot confiat – En Goten et pot dur a tu i jo puc amb l'avi...

– A l'avi? – va exaltar-se una mica ella sí recuperant el seu to habitual – però rei si es molt més gran que...

– Només es qüestió de força, mare – va tranquil·litzar-la amb un somriure – En Iamxa em pot donar un cop de mà per fer-ho el més còmode possible...

En Goku va escoltar-los un instant en silenci. 'En realitat podia dur-los amb el canvi de lloc instantani... a qualsevol lloc on en conegués una energia, però... per algun motiu sabia que no era el millor'.

I, a més, en Gyumao ja reia sorollosament per la gimcana que haurien de protagonitzar el seu nét i en Iamxa per dur-lo fins a Terra. – Així que us dono una mà a cadascun? Avorrit no serà aquest viatget...

Tot sonava estranyament natural...

L'únic que no acabava de tenir-ho del tot clar era en Goten, que ara s'havia parat a acariciar el gosset d'en Bu i d'en Satan, i que no entenia pas per què feien tot allò si el seu pare continuava allà parat... en complet silenci i sense cap mena de rastre d'anar-los a seguir a continuació.

El petit dels Son no s'havia pogut resistir a la pregunta un cop ja s'havia enlairat, disposat a agafar la mare per subjectar-la fins al terra. – Però... i el pare?!

– El pare ha de... – va mentir en Gohan d'una nerviosa revolada – El pare ha d'arreglar un assumpte amb en Dende encara... Que no tens gana, Goten?

– Sí, molta!

– Doncs, au. A menjar s'ha dit! Aquest lloc que diu en Iamxa fa molt bona pinta...

La Xixi s'havia quedat mirant, llavors sí, el seu fill petit amb cert recel. 'L'últim que volia és que allò acabés per afectar els seus nens'.

No obstant això, en Iamxa somreia ara amb alguna broma a en Gohan, la Vídel i a en Gyumao, i de sobte va sentir-se estranyament en pau amb aquell gest.

La seva vida podia ser el que tenia ja davant... i no el que es quedava enrere en aquella maleïda plataforma suposadament celestial. 'No es tractava de no tenir més aquella paciència infinita que una vegada havia cregut que una muller havia de tenir, sinó de tirar endavant'. I ella ja no podia tirar endavant, ni física ni psicològicament, sabent que l'amor del seu marit no li pertanyia.

'Havia de poder pensar en el que tenia... i no en el que havia estat sempre condemnada a perdre...'.

De sobte, agafada al seu fill petit i abans de marxar va adonar-se'n d'un altre concloent detall. ¿Quant feia que el namekià adult ja no era allà?.

.

– Bé... així... què et semblaria si nosaltres també ho celebréssim en algun restaurant, Krilín? – va parlar-li l'A-18 agafant la seva filla en braços mentre l'home encara observava distret el seu millor amic. 'En Goku s'havia quedat allà plantat veient marxar tota la seva família... veient-los fer plans per sopar i celebrar una victòria que, de fet, havia aconseguit ell... i havia somrigut de costat a en Gohan abans de veure'ls enlairar-se amb una sensació que – creia en Krilín – devia ser ben estranya'. Per fi era lliure de fer el que el cor li digués... i tot i així havia de ser estrany veure els seus fills anar-se'n d'allà sense ell.

En el fons en Krilín sabia però que no se'n desdiria més. 'Havia estat sempre massa bojament enamorat d'aquella tossuda saiyajin... fins i tot abans de saber què significava estar-ho'. Ja trobaria la manera de ser pare i amant a la vegada...

– A un restaurant? – va respondre tot i així a la seva dona, pendent també de la Nasu que era enretirada de tots plegats i que en certa manera devia fer-se les mateixes preguntes que ell sobre en Son Goku. – I per què no cuinem alguna cosa a casa? – va proposar a l'A-18 ja atent a la seva pròpia família amb més que una rialla – Al final els diners del Torneig no...

– Els diners del Torneig? – va fer l'una vegada androide en to lleugerament sibil·lí i interessat, sense molestar-se a baixar la veu. – I qui diu que no són nostres?

'Semblava divertida i tot...'.

– Vols... vols dir què?! – va agafar per sorpresa de cop a en Krilín – Així...

– Podem sopar a casa, si vols... – va acceptar ella – I marxar demà mateix de viatge a... no sé... a algun lloc on hi hagi un hotel prou car... He de passar a cobrar primer, de totes maneres... No hi ha pressa...

– No sé com t'ho has fet, però...

– Què?

– Ets fantàstica! – va cridar – Eh, que sí Follet Tortuga? Ulong?!

– A nosaltres no ens hi emboliquis... – va queixar el porquet de sota veu fent camí cap a ells llavors mateix – Que ja sabem com acabarà això...

– Com?

– Nosaltres cuinarem avui, perquè ella no ho farà i tu, amb els ullets que li fas, estaràs massa ocupat... i, és clar, ens encolomareu la nena quan marxeu al vostre viatge...

– I hi ha algun problema? – va fer l'A-18, gens esperada per l'Ulong, alçant-se a l'aire amb la seva menuda a coll i després de picar l'ullet al seu company – Véns, Krilín?!

– No, cap, cap... – va envermellir l'Ulong una mica espantat com a resposta, mentre en Krilín els agafava a ell i al Follet Tortuga a l'esquena. 'No havia esperat que l'escoltés tan clarament'. – En absolut...

– Millor...

– I tu, noi, no podries fer com en Puar i convertir-te en res amb ales una estona?! O també t'he d'arrossegar? – va queixar-se finalment en Krilín un cop agafada ja, amb ells a sobre, la direcció a casa. – No sou precisament lleugers!

Havia quedat un inquietant silenci al palau de Déu després d'aquella darrera marxa.

I la Nasu havia baixat el cap ja un instant abans, potser per la pesadesa amb la què ara continuava pensant en què deuria haver passat pel cap d'en Son Goku mentre els seus fills i la Xixi se n'anaven allà.

Tenia la sensació de no estar actuant de cap manera lògica...

'S'havia deixat besar... l'havia besat...'. Estava veritablement commoguda per aquell moment però no podia reaccionar encara sense pensar que ella mateixa estava sent terriblement injusta i il·lògica amb tot plegat. 'S'havia deixat portar també per aquella força que en Son Goku aconseguia insuflar al sentiment que els unia quan s'hi acostava'. Però hi havia en Cor Petit...

Ella també tenia una família en aquell lloc. La Reiya, en Dende... ¿A què se suposava que aspirava a partir d'ara?! ¿A besar-lo eternament sense més?.

Ells dos no tenien un lloc per compartir... ni tan sols la seva filla s'esperava res més que continuar vivint allà. Tot el demés, per part seva, estava sent absurd i infantil...

Que el tacte dels seus llavis, que la mà al braç o una carícia a la galta haguessin aconseguit destarotar-la prou per cedir al petó... no havia de perquè significar que cediria més a res.

Amb aquella idea al cap, la princesa saiyajin, en efecte, va intentar buscar amb la mirada en Cor Petit, que quan en Goku havia sortit, havia estat allà fora... 'Havia de parlar-li... d'intentar... Ni tan sols sabia què volia dir-li o provar'. Però se sentia fatal amb si mateixa... perquè ella no tenia cap promesa amb el namekià, i no obstant una veu li deia que estava a punt de trencar amb qualsevol compromís que s'hagués establert entre ells abans.

'I tant era que en Cor Petit mateix li hagués donat a entendre que tot ja havia canviat'. Perquè havia estat a les seves mans que no canviés res...

Va fer uns passos endavant amb aquesta idea al cap, potser pensant estúpidament que el trobaria en un lloc o altre del palau. 'Era ben capaç, de fet, de detectar-ne l'energia ja a quilòmetres de distància: I en algun moment, possiblement quan tots eren distrets amb la marxa de la Xixi i els nois, en Cor Petit s'havia esborrat – semblava que per voluntat pròpia – d'aquell abisme de tensió que quedaria plasmat a l'ambient, encara molt després, entre en Son Goku i ella'.

En Goku va veure-la aleshores buscar ni que fos en Dende amb la mirada. 'Al qual la princesa va trobar-se just quan acabava d'entendre que allà no hi trobaria pas en Cor Petit'. I, pel gest, va arribar a comprendre fins a quin punt l'ànima de la Nasu es removia alhora entre el que ambdós sabien que desitjava i el que encara creia millor, més sa i tot per la pròpia dignitat que tant en perill creia posar amb el guerrer saiyan, ell mateix, massa a prop d'ella.

¿Què seria el següent?.

Potser era per la tensió passada, o per la insistència amb què s'havia passat les mans pels cabells una vegada i una altra, el cert era que la Nasu havia acabat per dur la cabellera totalment encrespada, com si mai abans hagués pogut aconseguir subjectar aquells cabells en cap mena de cua o trena per despentinades que aquestes fossin. Després d'uns minuts, això sí, ella havia avançat prou perquè la pròpia Bulma somrigués en veure-la i fes un gest una mica forçat perquè en Son Goku es decidís a acostar-s'hi de bell nou.

'No calia mirar gaire a la seva cunyada, va pensar la científica, per adonar-se que se sentia confosa i feta un embolic...'. I no hi havia res millor, segons la terrícola, que una bona arrambada amb l'home que tants problemes li havia causat fins llavors... per arreglar-ho.

Hores d'ara tots havien entès que aquell parell només necessitaven una petita ajuda per acabar amb totes aquelles manies que semblaven tenir al respecte de la seva pròpia felicitat. I si afectats de manera directe com la Xixi o en Cor Petit havien acabat per clamar davant l'evidència... no podien deixar ara que una recança de darrera hora els mantingués (a ambdós) encara en aquella posició... 'En Goku la mirava i la Nasu observava l'horitzó, i cap dels dos donava el pas per acabar amb tot plegat'.

I això que la Bulma estava segura que no havien sortit precisament separats d'allà dins feia uns instants.

Un segon després, doncs, de demanar a en Vegeta amb la mirada uns moments més d'estada allà dalt: la Bulma va fer un gest a en Son Goku perquè es mogués. 'Era impossible que la Nasu respongués a cap estímul si aquest no deixava d'observar-la simplement des de la més respectuosa i prudent distància'.

Estava segura que entre ells res havia estat fàcil allà dins, però tampoc ho seria ara si el guerrer no ho intentava un cop més. 'Si una cosa necessitava una dona que, en part, s'havia sentit tant temps allunyada de l'home que estimava... era molta seguretat'.

Per saiyajin que fos. Va bufar la filla dels Brief un dels seus blens blaus del serrell abans de tornar a fer un clar gest d'evidència amb els ulls. 'Acosta-t'hi de nou, ruc', semblava dir només amb l'ullada alhora que en Son Goku es començava ara mateix a sentir una mica culpable pel que aparentava haver causat ja en apropar-s-'hi dins.

S'havien besat i ara la Nasu no li transmetia la ràbia d'abans però tampoc cap mena de connexió nova amb ell. 'Va preocupar-se, tot i que va acabar avançant empès pels gestos de la seva amiga del cabell blau'.

– Nasu...

Ella va tombar-se en escoltar-lo, i amb molta més sensatesa que abans va intentar, de totes maneres, expressar què dimonis li passava pel cap ara. – En Cor Petit no es mereix que li fem això... – va mirar-lo per fi clarament – I probablement la teva dona i els teu fills tampoc s'ho...

– Ells saben que seria inútil negar-ho més – va acabar per parlar en Son Goku amb to suau i dirigint-li una mirada tendre, de profunda comprensió, al cap i a la fi. – Només aconseguiríem fer-los més mal...

La reflexió havia aconseguit que l'interior de la Nasu es remogués de nou abans de sentir-se amb forces per actuar en algun sentit.

– Però tu i jo no...

– Tu i jo portem desitjant-nos més del que ni tan sols podem comptar ara, Nasu – va parlar espectacularment de forma seriosa ell, mentre ella encara dubtava – I jo ja no he d'anar enlloc més – va fer – T'ho prometo.

L'havia tornat a agafar del braç abans que ella ni tan sols pogués notar-ho.

– Digue'm que em creus, Nasu. Que creus que em quedaré...

– Quedar-te? – va preguntar ella sent conscient que aquesta vegada els escoltaven els que encara quedaven allà que eren bàsicament la Bulma, en Vegeta, en Trunks, en Popo i en Dende. 'Els demés ja havien marxat i la Reiya era dins'. – A on? Si renuncies a la teva família... on pretens quedar-te? Nosaltres no tenim un lloc on...

En Goku va dubtar.

– Bé – va interrompre'ls de sobte la Bulma – Jo aquí si us puc ajudar...

– No podem ocupar casa teva. – va fer la Nasu d'immediat, abans i tot de deixar-la expressar-se.

– No vull que ocupeu casa meva – va somriure – Tot i que hi sou benvinguts... però jo més aviat estava pensant en...

I mentre parlava va ajupir-se per agafar alguna cosa que duia al mitjó, protegit per la bota.

– Què és això? – va interrompre-la en Goku el primer – I per què ho duies a la bota?

– Bé – va envermellir la Bulma davant d'en Vegeta – Realment pensava ser... Res. Una proposta per en Vegeta i en Trunks quan acabés el torneig... És una vella autocaravana... no té gaires comoditats. Però n'havia omplert el congelador de menjar perquè hi poguéssim passar uns dies... encara que suposava que seria en va i que acabaria anant-hi només amb en Trunks...

Va mirar de reüll al seu home mentre parlava. Com sempre que es tractava de fer alguna cosa amb ell, calia ser molt conscient que si esperaves donar-li una sorpresa, podies acabar fent el que fos en una bona i merescuda soledat. 'El primer pel príncep era entrenar'. I marxar lluny de Corporació Capsula era marxar lluny de la maleïda càmera de gravetat.

'Tot i que la científica havia suposat que si aquest estava de prou bon humor quan acabés el Torneig...'.

Ara mateix, no calia pas donar-hi voltes:

Igualment les coses havien anat per una altra banda, i de res li havia servit amagar-se la càpsula hoi poi en un mitjó tot aquell temps, en comptes de deixar-la a l'estoig que sempre duia a la nau. Ho havia fet així, per tal de poder donar la sorpresa al seu fill i al seu orgullós company sense necessitat de desplegar l'aeronau d'immediat quan acabés el campionat. 'En principi – al mitjó – hi havia posat també la càpsula del propi vehicle amb què havien anat al certamen... fins que les circumstàncies havien fet que, després d'utilitzar-lo a la recerca de les Boles de Drac, deixés sense més aquest a Corporació Capsula'.

Dur sempre totes les càpsules a sobre era massa engorrós: havia considerat, abans del torneig, que carretejant-ne aquella i la de la nau era més que suficient. 'El vestit vermell que duia era massa estret per amagar-hi tot l'estoig'. I tampoc havia pensat a renunciar a aquella roba... Ella era encara una dona atractiva i li encantava sentir-se així.

Hagués estat genial, convèncer-los, de totes maneres... i sobretot poder fer-ho després de celebrar alguna victòria del príncep als combats finals...

I, no obstant, malgrat que hagués desitjat poder-se endur el seu marit per ella sola a algun lloc quan en Goku acabés aquelles vint-i-quatre hores a aquell món... 'Les coses havien acabat sent tan diferents que, mentre que en Son Goku ara era viu, ella ja no volia anar enlloc més amb en Vegeta que no fos directe a casa'...

Tenia molt per parlar-hi... i moltes ganes de dormir-hi abraçada dins de la que havia estat la seva llar tot aquell temps.

– És per vosaltres...

En Goku va dubtar abans d'agafar la càpsula. 'I la Nasu es va mirar més la científica encara sense decidir-se a com sentir-se'.

Fins i tot abans d'agafar la càpsula el guerrer s'havia girat ja cap a ella per posar-li les mans a la cintura i saber què en pensava d'allò. – Què me'n dius? – va notar-li la veu prop de l'orella i una mà ferma prop de l'estómac. – Pot estar bé, oi? Tu i jo...

– Goku...

– Dóna'm una nit almenys...

'Una nit'. La Nasu va sentir una nova punxada de culpabilitat a dins quan, amb en Son Goku encara agafat a la seva cintura, va escoltar aleshores la veu d'un Popo que realment aparentava sortit del no-res de cop i volta.

– Us he preparat alguna cosa de menjar abans – Els hi havia senyalat un tros més enllà on havia començat ja a desplegar en silenci unes tovalles i algun que altre plat, de moment buit – Veniu?!

La Nasu va esperar a què algú altre avancés però el cert és que va haver de comprovar-ho dos cops quan va adonar-se que en Son Goku continuava agafant-la, mentre que en Vegeta feia cara d'avorriment i subjectava en Trunks del braç perquè no es llancés sobre el lloc on aviat hi hauria menjar.

– Nosaltres ja menjarem a casa – va rebutjar amb una mena de grunyit el príncep alhora que feia cara d'evidència a la Bulma perquè es mogués d'allà on era – Podem marxar ja. Tinc gana...

– Oh, però... – va dubtar també la científica – Sí, és clar, és clar. Jo mateixa us prepararé un sopar que us en llepareu els dits...

– Serà millor que li diguis a una d'aquelles maquinetes inútils que corren per casa.

– Vegeta! – Però encara no s'havia pogut acabar de queixar que l'home ja s'havia enlairat.

– Trunks, agafa a la teva mare... que no sap volar.

– Com pots ser tan, tan... – Buscava la paraula la Bulma aparentment enfadada mentre en realitat se li escapava ja una mena de rialla – Burro!

Va observar un instant com la Nasu es mirava en Son Goku abans de cedir a anar-se'n agafada amb precarietat a en Trunks. 'Tenia la intuïció que estava a punt de passar una cosa extraordinària'.

– Ens hauràs de disculpar, Popo – va sonar llavors la veu amable del seu amic Goku – Però nosaltres també esperarem a menjar quan arribem a... – va buscar amb la mirada a la seva amiga, que quasi havia oblidat ja la càpsula –... Em passes... això que deies, Bulma?

– Sí, és clar... Sí... – va dubtar una mica en tirar-li. '¿En Son Goku acabava de rebutjar el que més que segurament eren un munt de plats de menjar?'. Estava tan parada que va tenir problemes per tancar la boca immersa en la sincera sorpresa. Per molt que el guerrer sabés que allà on anava també hi havia una autèntica carrega de menjar al congelador, continuava sent quelcom completament anormal en el seu comportament. 'Fins i tot més que en el cas també estrany d'en Vegeta que ja havia marxat'.

Era bastant rocambolesc tot plegat...

I pot ser per això la Nasu tampoc s'havia mogut d'on era i ara arronsava les celles com si no s'acabés de creure el que havia escoltat.

¿Què els havia picat a tots plegats? 'Qualsevol diria que en Vegeta tenia ganes d'arribar a casa... i que en Son Goku no podia esperar a...'.

– Oh – va ofegar més que una suposició la pèl-blava entre el propi astorament i la vergonya de pensar-ho, i va somriure àmpliament a l'hora que ella també feia alguns d'aquells plans... 'Sí que havien de parlar sí, però potser tampoc calia parlar-ho tot aquella nit...'.

– Véns amb mi? – Era ara la veu d'en Goku qui cridava l'atenció de tots plegats.

La pregunta, de fet, va fer que la Nasu pensés ràpidament qualsevol altre manera de sortir-se'n sense estar-se traint a ella mateixa. 'Encara que, allà amb les seves maleïdes mans sobre de la brusa, poc quedava ja de la seva pròpia voluntat...'

– No puc deixar la Reiya aquí i... – va respirar feixugament – Ni tan sols hauria de dirigir-te la paraula... – va intentar apartar-se'n un darrer cop de manera clarament absurda.

– Nasu... – va escoltar la veu dolça d'en Dende una mica més enllà, i va girar-se per fi deixant-se anar de la subjecció d'en Son Goku sabent perfectament, però, que el petit namekià no anava ara a donar-li cap mena de sortida que no fos anar-se'n amb... 'No volia ni pensar-ho: perquè tota ella era un brunzit inquiet, rabiós contra si mateix, en imaginar-ho'. – En Popo i jo podem estar amb ella avui... i si necessita res... o s'atabala...

– Si necessita res pot venir a casa. En Trunks l'estarà esperant amb els braços oberts com sempre... – va acabar, per la seva banda, la Bulma fent-li l'ullet – Au, dona. Deixa de fer-te la difícil...

– Bulma!

– El mateix Cor Petit li ha dit a aquest carallot – va sentir-se divertida imitant quasi a en Vegeta – que si no anava a buscar-te, ell mateix l'arrossegava... No t'hi trenquis més el cap...

– Això t'ha... ?! – va acabar preguntant tot i que la mirada d'en Goku pràcticament va confirmar-li-ho abans d'obrir la boca. – És veritat que...?

– Véns?! – va cedir-li la mà el guerrer aleshores. – Crec que se m'acut un bon lloc on posar-hi la cara... autocaravana... – va recordar el nom que havia dit la Bulma – ...aquesta nit...

.

.

Era un restaurant de decoració tradicional que gairebé aparentava conjuntar amb la roba i l'estil d'una Xixi que encara no havia dit res des que hi havien arribat. En Iamxa i ella continuaven dempeus mentre els demés havien corregut ja a posar-se a lloc... 'El color d'uns plats, en aquella mena de bufet lliure, indicava un preu superior al d'uns altres, però el cert era que els seus fills no es paraven pas a mirar quin triaven'. La filla d'en Gyumao va lamentar haver-hi anat.

I va mirar-se'ls preocupada.

En Gohan i en Goten havien devorat, en pocs segons, tot plat que els hagués passat ja per davant... i els treballadors del local no paraven de reomplir amb noves propostes la cinta a partir de la qual anava passant el menjar.

Tenien suficients problemes de diners... 'I a sobre no hi havia res que li recordés més a en Son Goku que aquella manera d'engolir'. La dona va prémer-se les mans nerviosament mentre en Iamxa, que d'altra banda no li havia tret l'ull de sobre, s'adonava finalment de la seva inquietud'.

– No tens gana?

– Et sortirà molt car això... i jo no et puc pas ajudar a... – va baixar el cap – No tenim diners, a casa ell no havia treballat mai... i jo... hem estat vivint de l'herència del meu pare tot aquest temps... i aquells diners ja comencen a no ser enlloc...

– Au va – va insistir, no obstant, en Iamxa amb un to alegre amb el qual va atrevir-se per fi a agafar-li suaument el mentó perquè deixés de mirar a terra. 'Va apartar-se de seguida que va veure-la retrocedir confosa i que va adonar-se que havien despertat l'atenció d'en Goten, que se'ls havia mirat estranyat un parell de segons'. – Menja, Xixi. Que jo n'he tret força diners del negoci del beisbol, dona – va fanfarronejar una mica més del que era – I un dia és un dia!

– Sí... – va acceptar de seguida ella. La Xixi no volia pas atabalar-ho amb els seus maldecaps. S'havia portat molt bé amb ells... i ara que definitivament seria una dona sola, era quan més agraïa aquella amistat que li brindava. 'En d'altres circumstàncies, sabent que en Goku era amb aquella... dona... ja hagués intentat matar-los sense èxit, fent el més espantós dels ridículs entre crits i plors'. Li devia, en part, a en Iamxa haver vist que aquell no era el camí... – Fa tot molt bona pinta!

El cert era que en Iamxa, ara mateix, tenia més ganes de mirar-la que de menjar... '¿Seria prudent dir-li ja el que sentia per ella des de feia temps?'.

– Ho recordes? – va, no obstant, interrompre-li els pensaments la dona mentre continuava observant menjar els seus fills, als quals (tot i fer estona que eren asseguts) ara per fi s'hi havien unit el seu pare i una Vídel més avergonyida que una altra cosa: – Nosaltres també vam ser joves un dia...

L'antic bandit no sabia exactament a què es referia ella... 'Ell, concretament, havia passat tantes aventures de jove... que pensar que un dia havia tingut vint anys... podia ser recordar mil i una anècdotes'.

Però la Xixi, en canvi, aparentava tenir molt clara ara mateix la vivència a la qual feia referència. 'Gairebé semblava haver rejovenit ella també en somriure d'aquella forma'.

– Mira que dir-li a una nena petita que t'agradava... – va agafar-lo desprevingut la filla d'en Gyumao de sobte – Estaves fet tot un entabanador, tu.

I en Iamxa sabia ara ben bé a què es referia la dona, la qual a aquelles alçades del dia ja no anava ni molt menys pentinada amb tanta rigorositat com pretenia. 'Alguns blens se li escapaven ja de la subjecció que duia al cabell... i la veritat és que així a ell encara li semblava molt més atractiva'.

Va deixar anar una rialla suau en recordar-ho. En realitat ho havia fet, allò de confessar-s'hi, per no rebre de valent quan en Gyumao sabés després que ell havia pegat intencionalment la seva filla... 'Però ara, el que llavors li havia semblat una sortida a la desesperada per entabanar a la nena i que no es queixés davant el rei ogre, li resultava ja una acció d'allò més irònica...'. Sobretot tenint en compte que estava desitjant fer-ho del tot seriosament...

'Tan debò fos tan fàcil dir-ho en aquell moment...'. Així per què sí... com aleshores.

– Desperta, nena, desperta... va... – Havia volgut reanimar-la després del seu propi cop. I havia hagut d'intentar-la convèncer, més tard, perquè no fos ella qui l'ataqués amb aquella mena de destral punxant que duia al cap. – No, Xixi, no. T'he atacat en defensa pròpia, abans que em fessis mal!

– Què dius...? I com saps el meu nom?

En aquella època, tot i la por a les dones, creia saber perfectament com actuar amb una nena petita que fos fàcilment impressionable. 'Va tocar-se amb galanteria la cabellera salvatge i negre que duia aleshores i li va somriure'.

– Ho sento, ho sento molt, noia... però és que ets tan maca que m'he enamorat...

– T'has enamorat de mi? Ho dius seriosament? No menteixes?

– Però com creus que mentiria algú amb aquest rostre tan masculí?! És clar que no menteixo...

– Uix – S'havia adonat ella que en aquell llavors a en Iamxa li faltava un dent, que havia perdut precisament en la primera lluita contra en Goku – Però sense dent... no sé si podria fer-te mai un petó, eh? – De totes maneres, la noia somiadora que era llavors l'havia fet repensar-s'ho per moments: – Bé, és la primera vegada que se'm declaren... Oh, caram. Ens haurem d'agafar de la mà i tot això...

Mentre ella havia estat fent plans, però, en Iamxa havia desaparegut, fugint d'en Son Goku que s'acostava tot distret pujat en un núvol increïble. 'Davant la Xixi ja llavors havia aparegut precisament el nen que havia acabat sent l'home amb qui es casaria... el que li donaria dos fills i un munt de disgustos...'.

Pensar-ho tants anys després era estrany... i pertorbador...

'Aquella nena que anava vestida aleshores com una mena de princesa guerrera, de mida minúscula, amb un fort caràcter i certa facilitat per atacar els que s'hi posaven davant... s'havia convertit – va pensar en Iamxa – en aquella dona preocupada de cabell recollit, que acabava d'apartar-li la mirada, potser un pèl avergonyida pel record que havia tret ella mateixa a la llum, i que tornava a mirar-se els seus fills amb cert orgull'. Els nanos eren tot el que tenia.

I en Iamxa no pensava tampoc competir-hi. 'Si volia ser part de la vida de la Xixi sabia que també hauria de ser part de les vides d'ambdós nois'.

Va decidir finalment asseure's, mentre veia la Xixi fer-ho al costat del seu fill petit. Ara que ella havia renunciat al seu matrimoni, tenien molts dies endavant per parlar...

Quasi una vida, de fet.

– Que bo que sembla tot!

.

.

– No. Tot i així, no puc venir – va aturar-lo de sobte quan ell intentava tornar a tocar-li el rostre perquè el mirés – No és just, Son Goku... – Ell va contenir el somriure un instant: no deixaria de ser mai la tossuda princesa que havia estat. 'I entenia com se sentia ella'. Ell mateix no havia jugat net amb l'assumpte d'en Cor Petit. Però només li estava demanant una nit...

Va subjectar-li una mà doncs, intentant convèncer-la ja per darrer cop. 'Adonant-se, de seguida, que ella tenia les extremitats superiors increïblement fredes per ser seves, per ser en realitat les mans d'una saiyajin...'. Sobretot per la temperatura en la què estaven en ple maig. 'Ni ella podia tenir fred... ni en feia allà dalt'.

La Bulma s'havia allunyat plataforma enllà al costat d'en Trunks, però el cert és que encara no s'havia decidit a deixar-lo emprendre el vol. 'Aparentava esperar, per fi, a què el conflicte entre el seu quasi germà i la germana de l'home que estimava es resolgués'. Va bufar.

En Son Goku no aparentava estar disposat a flaquejar, de totes maneres:

Decidit, de forma definitiva, a què la Nasu accedís finalment a la seva súplica, el guerrer va apropar-se més a la saiyan obtusa, parlant-li aquest cop a punt quasi de fregar la seva oïda esquerra. 'Va notar-li contenir l'alè en fer-ho'.

– Ho resoldrem. – va assegurar-li. – T'ho prometo. Però ara vine amb mi – El to cada vegada era més una petició desesperada i menys una proposta lleugera: – Concedeix-me unes hores, Nasu. Per descansar junts i... – va mirar-la gairebé havent de contenir-se per no besar-li la pell de l'orella – Per demostrar-te que això nostre no ha acabat mai.

En Popo i en Dende s'havien apartat discretament, mentre que la Nasu sentia ara com tota la pell se li posava de gallina i comprenia, com havia comprès abans, que al cap i a la fi en Cor Petit ja no l'esperava...

'El guerrer de Nàmek sempre havia sabut el que ella sentia'. Però ella també continuava sentint-se lligada a ell, per més que la seva paraula, i no era just no veure-ho ara: 'Seria una completa idiota si, després de tot plegat, l'hi atorgava aquell moment a en Son Goku... aquella mena d'oportunitat'. S'ho repetia. I tot i així se sabia físicament incapaç de negar-s'hi.

– Així que... per tu és tan fàcil com... – va intentar rebatre'l – Com què, Son Goku? Anar en aquesta mena de vehicle que conté això que duus a les mans... i desprès què? Això és tot? Marxem perquè ja tenim un lloc infame on anar? Tu i jo no...

El plebeu saiyan va observar-la atentament un altre cop, de sobte disposat a dir-li que podien anar on fos. 'Estava disposat a fer-li l'amor en qualsevol lloc, al cap i a la fi'. Fins i tot cansat i esgotat de forces com se sentia... El cos li demanava menjar i dormir però després... després estava segur que seria incapaç de no fer-li l'amor... una vegada i una altra... fins que tinguessin gana o son de nou... o el cap prou clar per poder entrenar. 'Ella seria casa seva ara'. Allà on estaria disposat a tornar sempre... encara que s'establissin al mig d'un descampat.

'No necessitava més'. Ni tan sols havia de tocar-la, si és que ella no ho volia...

Però era tan complicat de dir, que el guerrer ni tan sols sabia si podria explicar-li amb l'emoció amb què ho sentia.

I la Nasu s'havia girat llavors ja força disgustada amb si mateixa per comprovar que la Bulma no estigués volent-la assassinar. 'No havia pretès menystenir el que els estava oferint... sabia que gent com ella i com en Krilín sempre havien estat disposats a ajudar-los a estar junts... però necessitava defensar-se d'alguna manera davant la fragilitat de la què se sentia víctima davant d'en Goku'.

Odiava percebre's així.

La científica, malgrat tot però, només va somriure-li abans d'ara sí donar presses a en Trunks perquè alcés el vol d'allà. 'Ella també tenia una conversa pendent i una espina clavada a resoldre amb en Vegeta'.

– Recordo haver posat menjar al congelador, ja us ho he dit. I hi ha microones – va dubtar que cap dels dos saiyans sabés de què parlava ara: – Total que podeu menjar tot el que vulgueu. I podeu col·locar-la on cregueu, ja us dic que és vella... però a mi m'agrada... és com una no-tan-petita casa. – va intentar llavors assentir a la Nasu per què aquesta entengués (de nou) que li estava donant ànims per no dubtar més. – A mi em serveix per perdre'm a la natura, de tant en tant, quan necessito estudiar o estar sola uns dies... bé, i em serviria més si en Vegeta no estigués massa ocupat a la càmera de gravetat... Tot i que ja sabeu que a mi m'encanta el moviment de la ciutat... – va frenar-se en veure que desvariava intentant convèncer-se que farien el que semblava inevitable: – Apa, no us atabalo més. Adéu!

– Bulma...

– Ja us buscarem si passa res. No perdeu més el temps!

– Gràcies i arreveure! – En Goku li havia picat l'ullet novament en veure-la ara sí desaparèixer cel avall gràcies a en Trunks. – Cuida't!

L'agraïment, a l'heroi, li havia quedat gravat a la mirada.

I, de cop i volta, la científica i el nano ja no hi eren. A la princesa li va fer la sensació que tots s'havien confabulat, fins i tot el seu instint, perquè cedís.

'¿Tenia una altra opció? ¿Volia tenir-la realment?!'. No ho creia.

– No menjarem res abans? – va preguntar d'improvís amb la vista fixa en el Son Goku i amb un ull posat de resquitllada a un Popo que estava segura que, quan li diguessin, començaria a treure platets d'arròs per tot arreu. – Segur?

– No – va reiterar un Goku estranyament segur – Ja ens espavilarem...

'Si amb allò del menjar havia volgut comprovar que, per primera vegada, ella passava per davant de qualsevol cosa... No podia haver-ho comprovat millor'.

Va sentir que les seves darreres barreres defensives, amb la gana que en el fons també tenia ella, saltaven ja quasi del tot.

'O potser era només per la condemnada mirada negra, però espectacularment clara, amb què ell aconseguia mirar-la tot i la insistència que posava a negar allò que continuava unint-los...'. D'altri manera, no tindria aquella mena de forat a l'estómac des de què ell havia assegurat ser viu... i de tornada.

– No diguis que no tens gana – Ell li havia tornat a agafar la mà, i aquest cop ella no s'havia apartat encara – No necessito aquest teatre ni cap altre per decidir si vinc o no. – va intentar ser enverinada una enèsima vegada. I tot i així ell va mantenir el somriure que ja li havia dirigit abans.

– És clar que tinc gana – va prémer-li els dits contra els seus en la subjecció que ara mantenien – Però podem espavilar-nos... Ja has escoltat la Bulma. Tenim una caravana amb menjar al congelador – va repetir – I si véns amb mi, serà més que suficient.

La mitja rialla vellutada aquest cop l'havia quasi acaronat d'una manera que la Nasu, ara mateix, no podia pas distingir de l'efecte d'una carícia real. 'Potser perquè tampoc feia gaire que s'havien besat... i tenia ben viva l'emoció que suposava'. Mai ho sabria...

– Digues que sí... – va pregar-li després.

'No podia mirar-lo i dir-li que no'.

– Sí.

I sense afegir res més, aquest cop amb la fragilitat real dels seus sentiments com a evidència, va deixar-se conduir fins a un dels extrems de la plataforma i va veure'l pensar un moment en la manera de transportar-se fins que quasi sense proposar-s'ho va trobar-se volant al seu costat.

– Preparada per accelerar?

– Per qui em prens?

La broma havia estat suficient per què en Son Goku no s'ho pensés dues vegades. El canvi de lloc un instantani era una opció per quan coneixia una energia al lloc on volia anar, però on planejava portar-la, esperava que no hi hagués ningú...

– Això és... – va alçar la vista pocs minuts després en aterrar on en Goku s'havia proposat que arribessin.

– Reconeixes el lloc, oi?

Encara sorpresa va girar-se per reconèixer cada pam del lloc on estaven. I va clavar-li l'ullada després. – Oh.

Havien quedat – un de l'altre – a escassos centímetres, en aterrar. I eren al lloc on havien fet l'amor la vegada que ella s'havia quedat embarassada. 'Aquell indret, en certa manera, els havia donat la Reiya'.

La Nasu va haver d'empassar saliva abans de moure's un cop més.

.

.

.

En Vegeta, primer, i en Trunks, més tard, havien arrasat només arribar a Corporació Capsula amb qualsevol rastre de menjar que hagués pogut haver-hi en mesos en aquella casa...

I la veritat és que la manera desenfrenada com solien menjar l'havia fet posar histèrica molts cops abans, però ara, aquell dia concret, a la Bulma li havia semblat una velocitat més que perfecte per acabar de sopar i enviar en Trunks al llit.

En Vegeta aparentava certament pensatiu i ella, amb un somriure, va decidir que més valia no dir-li res encara.

– Una bona dutxa segur que et va bé – va somriure-li – Jo t'espero al llit.

– És clar...

La veritat era que no aparentava que ell hagués entès el doble sentit de les seves paraules, malgrat que seriós com es trobava era gairebé un miracle que l'hagués escoltat...

Va plegar-se d'espatlles. Posant-se un camisó de tires rosat, i mirant-se a un dels miralls de la cambra en el procés.

Escoltava l'aigua caient amb força al bany contigu mentrestant.

'De sobte estaven sols de debò, fora de qualsevol perill i ella tenia massa temps per pensar alhora que ell es prenia una dutxa en complet silenci'.

Tan fàcil com li havia semblat en principi... la Bulma es preguntava ara per què aparentava haver-se instal·lat – des de què havien entrat en aquella habitació – una mena de barrera entre ella i l'home amb qui vivia. No acabava d'entendre-ho.

I va sospirar, convençuda que potser l'únic que passava era que en Vegeta volia evitar exactament aquell tipus de conversa... o que simplement no sabia com havia de dir-ho...

'Ets ruca si creus que es disculparà...', va bufar per si mateixa estirant-se sobre el matalàs a continuació i passant-se la flassada per sobre mentre es quedava en blanc observant el sostre. 'Ara que estaven a soles, no podia treure's del cap les imatges d'en Vegeta atacant el públic, de totes maneres...'.

Estava feta un embolic. ¿Volia parlar o, com havia cregut abans, preferia tancar els ulls i deixar-se portar?

Suposava que la preocupació que li havia comportat saber que era mort... i l'alegria de retrobar-se'l li havia amagat aquella angoixa... l'havia convençut que amb una lleugera conversa i més que una nit al mateix llit podien solucionar-ho... però ara mateix no n'estava tan segura. 'Havia actuat d'una forma tan desesperançadorament cruel...'.

Va veure'l sortir de la dutxa completament xop, tan callat com abans, i ja amb la roba que, qui sinó, la seva mare li deuria haver deixat expressament al bany: una samarreta interior i uns pantalons d'aquells seus negres ajustats. 'Els seus pares, els senyors Brief, havien estat molt contents en veure'ls tornar sans i estalvis... i era potser la primera vegada que no intentaven donar-li conversa de cap tipus després d'un moment tan crític com aquell'. Probablement, per això mateix, la senyora Brief havia tingut també el detall de preparar-los – mentre en Vegeta i en Trunks menjaven – una habitació que, si mal no recordava, no havia pas quedat tan impol·luta abans de fer cap al Torneig...

Els seus sempre aparentment despreocupats progenitors havien aparentat comprendre que necessitaven estar sols... ¿Però per què necessitava estar sola amb ell, si ara ni tan sols podien parlar? Se sentia frustrada amb si mateixa i amb les idees que havia tingut feia només una estona.

– Vegeta...

– Ara no et molesta pas que hagi deixat roba tirada al bany... – va grunyir ell, que s'acabava de posar de costat al llit i també s'havia passat la flassada per sobre – Dorm.

– No em referia a això... sé que estàs cansat... – va ser ella estranyament suau en contestar-lo. 'Tan suau i tan poc ella que en Vegeta va acabar per aixecar-se lleugerament fins a asseure's al llit i quedar-se-la mirant completament callat i, això sí, sense canviar el gest'. Allò va donar ànims, a la Bulma per atrevir-se a seguir per aquell camí – És que... em preguntava si... Si ja t'està bé la vida que duus aquí... vull dir... – va haver-li d'apartar la mirada incòmoda en comprovar que ell seguia mirant-la – ... com que vas fer allò. Suposo que viure en una casa com aquesta, amb... amb nosaltres, no és el que havies esperat.

– No... – va fer senzillament ell tot i que aquesta vegada sí va canviar-li el gest facial per una mena de lleugera concentració que la Bulma ara no entenia – Jo volia tornar a ser el príncep saiyajin cruel que havia estat, tens raó. – Va parar-se tot per la Bulma en aquell instant. 'I quan el món de la científica va semblar enfonsar-se, el guerrer va tornar a parlar': – Però jo estava confús... i vaig perdre de vista aquells a qui... i tot plegat. – va ser incapaç de concretar més. 'Gairebé sentint-se infame per estar cedint a aquella mena d'atmosfera que l'empenyia a disculpar-se i a confessar-se davant la punyetera terrícola que reconeixia ja com la seva dona'.

Ella va aixecar-se també del llit en aquell moment, per acabar creuant-se de braços dirigint la vista a fora a través del vidre del finestral...

– Tu vas trencar el meu cor... Espero que ho sàpigues – va ser complexament profunda en parlar – Quan vaig veure que l'home que he estimat durant anys era posseït d'aquella manera... matant tota aquella gent amb tota aquella maldat i el somriure cruel a la cara. Per tots els Déus Vegeta, si vas atacar la Nasu i tot... No m'havia sentit mai tan partida per dins com llavors...

No era com si el saiyajin tingués què dir en aquell instant. 'Va aixecar-se, de fet, acostant-se a ella amb alguna mena de disculpa mal feta atrapada a la gola, però just quan va ser-hi darrere... la Bulma va girar-se sobtadament i va parlar-li amb un to de veu del tot diferent al de feia un segon'.

– I no obstant... – va començar a somriure mirant-lo entre els llums i les ombres d'una habitació en què només hi havia una llum de la tauleta de nit encesa – Estic molt orgullosa de tu, Vegeta. Perquè vas sacrificar-te per la Terra... i espero que per nosaltres – va ampliar la rialla davant d'un príncep ara completament en fora de joc. – Vine, no cal patir més... – va posar-li la mà al pit mentre hi acostava la boca.

– Jo no pateixo... – va rondinar ara sí ell abans de deixar-se besar als llavis per ella. – No m'importa que...

– És clar, Vegeta. – va riure lleugerament ella – Ho sé... ets el príncep.

'A la científica li havia passat qualsevol signe de preocupació en notar el penediment que, sense adonar-se'n, en Vegeta havia transmès en cada gest, rígid i perdut en si mateix'.

– Dona... – va intentar aguantar ell les maneres un instant més; però el cert va ser que, davant el convenciment que posava la Bulma en besar-li els llavis i empènyer-lo cap al llit, en Vegeta l'únic que va acabar fent va ser somriure de costat i deixar-la fer mentre començava a pujar-li el camisó que duia cintura en amunt. – ... Ah.

– M'imagino que estàs fet pols... – va escoltar-la després a cau d'orella mentre el mantenia d'esquena al matalàs i s'entossudia en asseure's damunt del seu baix estómac, tot acariciant-li el pit i les cicatrius que hi tenia per sota la samarreta. – Però crec que se m'acaba d'acudir la manera que no hagis de fer gaire res... –. 'Amb aquella frase, una declaració d'intencions en tota regla, ella mateixa va fer per estirar-se per moments sobre d'ell i treure-l'hi la roba que tant la molestava'.

I en Vegeta en veure-la ja disposant-se, i disposant-lo, a fer-li l'amor en aquella mena de joc en què ella pretenia fer-ho tot, va haver d'agrair calladament al destí tot el que per casualitat (o no) havia fet perquè el destí posés aquella dona a la vida...

El cos de la Bulma va passejar-se sinuós per sobre seu, i quan va cansar-se d'insinuar-s'hi, entre els grunyits del príncep, l'hereva dels Brief va agafar-lo de les mans disposada a anar fins el final un cop més. 'Ambdós coneixien de sobres cada racó dels seus cossos... i la terrícola sabia perfectament què havia de fer per tornar-lo boig'.

En Vegeta, per la seva banda, havia aprés a no deixar-li marques... 'De la manera que l'excitava aquella dona era un miracle que mai hagués perdut prou el control per acabar fent-li mal'. Va contenir la respiració.

Per sort, ell també es coneixia aquelles partitures conjuntes: plenes de suor i compartides en una més que perfecte sintonia entre salvatge i estudiada.

Nuus als dos a la fi.

Però, fins i tot tenint en compte això, aquesta vegada tot era molt més senzill que mai abans: el príncep, en efecte, només havia de concentrar-se a sentir el plaer que ella aconseguia dibuixar-li al cos. 'Amb la seva pell perlada de terrícola, els seus ulls blaus i aquell balanceig que el feia arribar a la follia'.

Movent-se a poc a poc sobre seu en realitat res semblava, de fet, tenir tanta importància...

Amb tot va acabar per fondre's en plaer justament després que ella tornés a somriure-li d'aquella condemnada i anticipada manera... – T'estimo, príncep meu.

I ella, encara a posteriori, no va moure's de sobre seu fins que aquest cop la rialla va ser pensada i lleugerament emmurriada. 'Encara tenia una cosa més per dir-li abans de deixar-se endur per la son del moment'.

– Quan vas morir... – va passar-li la mà pel cabell en flama – Ells et van enviar a l'infern oi? Però, al cap i a la fi, van preservar el teu cos... com amb en Son Goku...

– Bulma... – va pensar, després d'un moment de confusió pel propi instant, que ella no estava sent del tot clara amb el que anava a dir – On vols arribar?

'O potser és que després d'haver tingut sexe d'aquella manera, no sabia exactament si podia pensar gaire en res més...'.

La dona del cabell blau i curt, però, va remoure's inquieta per sobre del seu cos fins a deixar-se anar a un costat encara amb la seva mà més avall de la cintura. – No hi ha dret, ho sabies? Estic segura que quan vas morir, van preservar el teu cos i la teva ànima perquè intuïen que podies ajudar en Goku.

– No ho trobes just? – Aquest cop era en Vegeta qui s'havia repenjat de costat amb un braç mentre se la mirava amb una cella irònicament alçada. – Preferies que hagués perdut els records i m'hagués reencarnat en vés a saber què?

– No, és clar! – va embolicar-se de cop i volta ella amb la flassada, deixant-lo completament nuu sobre el matalàs. – Però demà mateix li diré a en Goku que parli amb en Kaito... o amb qui sigui. Per què – va agafar entonació en parlar – Què hi ha de mi, eh?! Que hagués estat de tots vosaltres si jo no hagués inventat el radar del drac? Em jugo tota la fortuna de Corporació Capsula a que ni tan sols seríeu aquí per salvar el món! A saber...

– Dona...

– Sí que ho faré, sí – parlava ara més sola que amb l'home, que estava completament astorat i que semblava també divertit, pel canvi espectacular de tema que havia patit de sobte aquell instant: – Algú tan bella, llesta, i perfecta com jo no pot convertir-se en una simple ànima blanca pels segles dels segles! És horrible pensar-ho...

– No siguis dramàtica...

– Dramàtica?! És una tragèdia, Vegeta! Una autèntica tragèdia per la humanitat... per l'univers sencer... i és molt injust tenint en compte que, de fet, podríem dir que el món també l'he ajudat a salvar una mica jo tot aquest temps, o no?!

Estava tan enfadada i s'havia atribolat tant amb els seus propis pensaments que hores d'ara havia deixat anar ja qualsevol peça de roba que envoltés el seu cos i es passejava tota despullada per l'habitació. 'A en Vegeta li resultava sensual i provocadora fins i tot quan actuava d'aquella forma... sobretot quan actuava d'aquella forma...'.

I, què carai, no pensava trigar a fer-la tornar al llit de nou... 'La son se li havia passat tota de cop i volta'. Tindrien dies sencers per dormir després... o per tornar a entrenar que era el que tenia al cap fer a partir de demà mateix...

.

.

En Son Goku no solia plorar a les seves batalles. No plorava perquè mai es donava per vençut. 'Perquè cada vegada que s'havia enfrontat a un enemic més fort, hagués fet de tot, el que fes falta, per salvar o tornar a la vida als seus fills i als seus amics...'.

Havia fet de tot també per tota la gent que no coneixia de la Terra.

Ara, però, no sabia exactament què havia de fer. 'Plorar, riure... simplement cridar...'. Totes les opcions quedaven petites si es tractava de veure-la a ella, amb els seus pantalons texans i la seva samarreta d'estil pirata a conjunt, més humanitzada que mai, caminar per aquell racó de món... tants anys després del cop que havia estat seva abans de la lluita contra en Cèl·lula.

Havia desplegat ja, com sempre... amb un simple buumm, la càpsula hoi poi que els havia cedit la Bulma, i per tant a la porta d'aquella mena de vehicle ja hi era la Nasu que mirava endins. 'Ell havia volgut quedar-se enrere expressament per observar-la un instant més'.

Sabia que aquella partida encara no la tenia guanyada: i allà a la vora d'aquella zona boscosa, i de l'extens llac que tants records li portava, pensava inevitablement en com havia estat tan estúpid per haver-la tingut perduda durant tant i tant temps.

– Tu saps què coi és un congelador?

– Doncs...

Pels dos, per anys que portessin voltant per allà, segons quins artefactes dels humans continuaven sent encara un bon misteri.

– Crec que és... una capsa d'aquestes quadrades i blanques... una màquina on el menjar es guarda congelat...

– Sí – va mirar-lo amb cert escepticisme ella abans d'acostar-se on deia ell, entrant endins, i defugint-li el contacte visual en tot moment. – A aquesta conclusió ja hi havia arribat jo sola... I per descongelar-lo exactament què ha dit d'un microones?!

Va mirar-lo finalment des de la porta.

– Amb foc es descongela igual...

Curiosament amb aquella sortida simple l'havia fet somriure sincerament, sense d'altres sentiments que una profunda i clara diversió, per primera vegada des de que havien aterrat allà.

– D'acord – Havia semblat respirar amb lleugeresa ella – Així faré foc aquí fora. Això és fàcil... Si vols pots prendre't un bany o... – Havia dubtat – El que vulguis. Podem parlar tot sopant... vull dir després de menjar, és clar – S'havia autocorregit ella mateixa, no excessivament disgustada en el gest, sabent que ni ell ni ella no eren massa aptes que es digués per establir una conversa mentre engolien el sopar...

En Goku, encara llavors, continuava parat i a mig acostar-se a la porta de l'autocaravana, veient-la per fi traginar amb aquells trossos de carn congelada i fer camí enfora.

Ell anava a fer-hi cap de seguida: I quan ja era, pràcticament dins el vehicle, veient-la passar pel seu costat cada cop que sortia enfora amb més i més menjar, va ser quan va decidir per fi interrompre-la.

Havia de demanar-li i va posar-li una mà a l'espatlla amb aquella única intenció...

Tot i que la darrera vegada que li havia fet aquella pregunta, la Nasu no s'ho havia pres exactament bé... 'No se li acudia, no obstant, com més expressar ara tot el seu sentit de culpa i preocupació'.

– Estàs bé?

La saiyan va mirar-lo, quasi sentint un calfred i va mossegar-se el llavi amb naturalitat després. 'Estava farta de començar a semblar una humana histèrica'. Ella no era així... i en Son Goku no aconseguiria convertir-la-hi. 'Encara que la seva tornada hagués estat l'equivalent a un elefant entrant de sobte en una terrisseria ben muntada d'anys i panys'.

– Sí – va baixar la vista un instant – Només necessito una mica de pausa, Son Goku. Tot sembla tan precipitat... Podem estar fent mal a tanta gent.

L'home va assentir, deixant-la anar i veient-la tornar a transportar carn i paquets d'arròs a l'exterior, quan va decidir amb senzillesa que ella tenia molta raó.

– T'estimo, Nasu – va afegir abans de seguir endins, buscant un bany per traure's totes aquelles robes fetes pols que duia de la lluita contra en Bu – Només espero que sigui suficient...

– I jo també... – va murmurar ella des de fora quan va veure'l perdre's en les estàncies del vehicle – Jo també espero que n'hi hagi prou estimant-te.

.

.

– He de portar la Vídel a casa – va fer en Son Gohan en acomiadar amb un somriure el seu avi – Goten, cuida la mare, d'acord? Trigaré poc a arribar a casa...

– És clar!

La Xixi va fer un gran somriure al seu fill petit i després va girar-se per agrair el que almenys no havia estat una vetllada totalment perduda a en Iamxa.

– Moltes gràcies, per tot. – va somriure-li – De debò. Passa't per casa quan vulguis, et devem un bon àpat...

– Eh? – va agafar-lo desprevingut en convidar-lo – És clar, és clar... allà em tindràs... Bé – va semblar considerar que potser no era correcte acceptar amb aquella celeritat – Si és que no és molta molèstia... Segur que tens molta feina a fer amb els nanos i no vull donar-te'n més...

– Hi estàs convidat, Iamxa – va donar la mà al seu fill Goten mentre hi insistia amb aire tranquil – I no hi ha res més a dir. A no ser que vulguis que m'ho prengui malament...

– No... no... És clar, vindré, vindré – va riure ell pensant ja que començava a ser hora d'un arreveure. 'En Puar havia estat desaparegut part de tota aquella estona'. – Compta-hi!

– Jo no me n'acomiadaria tan ràpid, noi – van escoltar tots, d'improvís però, la veu d'en Gyumao en dirigir-s'hi. Fins i tot va quedar-se parat en Gohan, que encara no s'havia enlairat amb la Vídel. – Acabo de descobrir que duia una càpsula hoi poi a la butxaca – va riure ximple i agudament – I després de tot el que ha passat, vull passar per casa aquesta nit... i assegurar-me que, a diferència del meu vell palau, continua dempeus!

– Però pare!

– Per què no em fas un favor i acompanyes la Xixi i en Goten a casa seva, Iamxa?

.

.

'Estimar'. Aquella paraula encara ara, tot i conèixer la història d'en Bardock i de saber-se de memòria els propis sentiments, li semblava ben poc pròpia d'ells... 'La Nasu va bufar pensant-ho, i somrient també en realitzar que propi o no de la seva raça, no podia definir tot el que sentia d'una altra manera...'.

En realitat estimava a dos homes... éssers... de dues maneres prou diferents. 'I ara havia de decidir si seguia al seu condemnat cor o a l'agraïment profund al que sempre deuria massa'.

Va descongelar i escalfar el menjar, primer amb la foguera que ja havia fet, i després – cansada de tanta fotesa – amb un propi raig d'energia i va asseure's a esperar. 'Suposava que en Son Goku estava acostumat a què l'esperessin a taula, tot i que – en aquell temps passat amb la Reiya i en Cor Petit, que només bevia aigua – ella no havia seguit gairebé mai cap tipus de cerimoniós modal terrícola a l'hora de menjar'.

Disposada, malgrat tot, a establir-hi sí una petita conversa abans de fer la primera mossegada a la carn, va acomodar-se finalment sobre la roca on era i va creuar les mans una mica desesperada. '¿Trigaria ell gaire a sortir d'allà dins?'.

Un rebombori sobtat després, quasi quan ella ja havia decidit tastar els primers trossos de carn en la seva absència, va fer-la aixecar però de mala gana per dirigir-s'hi. 'Pel soroll que acabava de fer, el guerrer hauria destrossat almenys mig pis de dalt de la caravana'.

Va recordar que a les escales que pujaven al que aparentava ser una segona alçada només havia cregut intuir-hi el bany i una minúscula habitació. Era extraordinàriament espaiosa, aquella mena de casa, si tenien en compte que per fora no semblava gran cosa. 'La Bulma els mataria si l'hi tornaven feta miques'.

– Què fas? – va acabar preguntant ja entrant de ple al vehicle mentre en Son Goku lamentava quelcom difús al capdamunt de les escales. – Goku!

– Ostres, Nasu – va començar a parlar, encara pendent de la destrossa, en reconèixer-hi la veu – Crec que acabo de fer baixar tot l'aparell aquest... la dutxa. Ara surt aigua de tot arreu! Nasu?!

La princesa saiyajin s'havia quedat de cop i volta a mig respondre-li amb evidència que havia d'anar més en compte. I ell l'havia buscat expressament amb la mirada per saber què li passava.

Estava completament callada perquè ell estava ... completament nuu.

'No va saber si girar-se o cridar'. I va haver de respirar fons per actuar amb naturalitat davant tot el que en Son Goku no tenia cap vergonya d'ensenyar. 'Sabia que en el fons ni tan sols ho havia fet expressament...'.

– És que normalment em banyava fora a...

– A casa teva... – va murmurar la Nasu no gaire convençuda que de cop no se sentís molt traïda per aquell passat seu – I pel que es veu amb en Kaito devies fer el mateix...

– Bé, no... en realitat mort... Era diferent... una mena de banys als núvols, però en canviar-me la roba n'hi havia prou molts cops. No suava tant.

– No suaves tant... però hi havia una mena de banys als núvols – va tornar-li a néixer un somriure del cor – Ja...

'Era extraordinari que ell continués allà parlant-li escales amunt, amb aquella mena d'aquí-no-passa-res, sense ni una peça de roba al damunt'. La Nasu cada vegada se sentia més suggestionada al respecte... – Hauries de... – va proposar finalment – Vestir-te.

I com si hagués sigut un llamp d'enteniment que de sobte li travessés el cap, en Son Goku va fer finalment cara de circumstància. '¿S'havia avergonyit realment?'. – Nasu – va dubtar un instant, tot i així sense vestir-se encara ni agafar res que s'assemblés a una tovallola per solucionar-ho – Realment no pretenia... Ha petat tot tan ràpid que no havia pensat que tu i jo... – va veure'l bastant apesarat en explicar-se – No havia pensat que eres tu!

Qualsevol diria que allà s'havia acabat tota explicació racional. Però el cert és que ell va fer llavors un salt per la fràgil barana de l'escala, encara nuu, i va intentar embolicar-se amb una mena de tela que semblava un llençol blau, i que en realitat era el que la Bulma feia servir de funda del sofà.

'Tot i els records que l'havien traït amb anterioritat... havia oblidat, almenys amb tanta endimoniada exactitud, cada centímetre de la pell d'aquell home...'. I ara no podia deixar-hi de pensar... La Nasu va maleir-lo profundament mentre ell ja sortia en direcció al menjar.

Deixant-la allà parada.

– No vull que pensis que et pressiono – va deixar anar ell d'esquena, prenent-la del tot per sorpresa de nou – Ja sé que primer m'has de perdonar...

– Goku...

– Però m'encantaria que em deixessis fer-te l'amor quan hagis pogut perdonar-me – va sentir-lo murmurar sense acabar de tenir molt clar si de veritat li ho estava dient. 'La manera de parlar d'ell era tan simple i a la vegada tan directe que pràcticament l'espantava'. Com l'havia espantat sempre, una mica, tot el que arribava a sentir per aquell home – I em moro de ganes de viure amb tu aquí. Seria un bon lloc, no trobes?

'No hi havia res que la Nasu pogués dir sense acabar als seus braços en aquell mateix moment'. Ell ja no era el jove ingenu que havien conegut els seus amics... però, acostumat a fugir del patetisme de les situacions en mostrar els seus sentiments, si es decidia a explicar-se... només sabia ser clar. 'Estava sent extraordinàriament transparent en aquell moment'. I espontani.

– Goku – va aguantar la respiració ella, pensant alguna cosa en dir-li per no caure-hi encara. – Espera...

– Sí?!

– No ha quedat arròs – va acabar per, de moment, sortir per petaneres ella – Em temo que l'he desintegrat a l'intentar escalfar-lo amb la meva energia...

Ell li va somriure de costat, mirant-la ara, des d'uns metres per davant.

– No necessitem arròs... Véns? La carn fa una olor boníssima!

No s'escaparien d'afrontar les coses, just després d'aquell àpat. 'En Son Goku necessitava, potser sí, atipar-se per recuperar-se en part de l'esforç fet amb el monstre Bu... però a l'estómac continuava tenint-hi el buit que li provocava el saber que havia fallat d'una manera tan bèstia a la dona que estimava... que ella tenia tot el dret a no permetre-li irrompre així de nou a la seva vida'.

Al cap i a la fi havia cregut estar disposat a mantenir les coses com estaven... 'Fins que no havia vist que aquest cop ningú deixaria que se seguís enganyant... i fent mal amb allò a la gent que encara estava disposada a envoltar-lo'.

.

.

– No m'ho puc creure... – va rondinar la Reiya allà on era, de braços creuats, al costat d'en Dende – I se n'ha anat amb ell? I ja està?!

– Reiya, escolta'm...

– No! – va mirar-lo dolguda – Tu també els hi donés suport? Se suposa que eres part d'aquesta família... o del que fos que érem... No pot ser que no estiguis a favor d'en Cor Petit...

– En Cor Petit ha dit que...

– Sí – va respondre-li – Ja t'he escoltat, Dende. En Cor Petit ha insistit perquè aquell home entabanés la mare! Suposo que no li importàvem tant com per lluitar per nosaltres...

– No es tracta d'això...

En Popo havia acabat intervenint estona després d'escoltar-la murmurar enfadada contra tot aquell que hagués permès que la Nasu fos ara amb en Son Goku vés a saber on.

– I de què es tracta? – Ni el servent celestial que normalment tan respecte l'hi imposava, aconseguia ara frenar la seva ràbia. 'Havia intuït què passaria allò quan havia notat que l'energia de la seva mare havia sortit enfora amb aquell home...'. Ella també hauria d'haver aparegut quan havia notat que en Satan els re-presentava en Bu. 'Així no li hagués deixat cometre aquella bestiesa...'.

S'havia repetit mentalment, però, que en el fons la Nasu no podia fer-ho... Sinó no s'hagués quedat endrapant tan tranquil·la a l'interior de Palau... – De què es tracta, Popo? – va insistir en veure'l mirar-la sense tornar-li resposta. 'Odiava que fes allò, callar i alhora semblar que ho sabia tot, mentre no mostrava cap tipus d'expressió'.

– Es tracta del que senten un per l'altre... i de què en Cor Petit ha comprès que no pot demanar-li una renúncia així. El temps que ell ha tingut per descobrir aquest sentiment, noieta, ja ha passat. – va relatar-l'hi en Popo amb el mateix calmat to de veu tot de seguit – Ara no l'oblidarà mai... però sap que no és correspost. N'ha après molt tot aquest temps... Ha estat més humà, i això li ha portat moltes coses, la comprensió d'emocions, que d'una manera no hagués tingut.

– Rucades...

– No pots parlar així a en Popo, Reiya!

– I què he de fer, eh, Dende? – va rebel·lar-se finalment – Aquest home ja té fills. Que els faci a ells de pare... No el necessitem per a res nosaltres!

– De moment, faries bé en descansar...

.

.

– Era boníssim... – va obrir i va tancar els braços amb entusiasme al temps que n'escurava les restes – Genial!

– Era carn cuita a trossos... – va corregir-lo ella, que també s'havia deixat endur per la gana, amb un somriure i des de la roca on ja havia menjat abans. Havien estat en silenci tota aquella estona. – Ves-t'hi acostumant...

'No haver de decidir respecte a res... ni haver de parlar (almenys de moment) sobre cap passat ni cap present... la feia estar estranyament en pau'.

– Això vol dir que et quedaràs aquí amb mi?

– Aquí? En un descampat? – va resistir-se una mica més la Nasu tot i estar parlant totalment enduta ja per l'amabilitat de tot plegat. – Ho passaries malament, noi. Jo no sé cuinar... ni faig res més a casa que no sigui... bé el mateix que fas tu...

– Entrenar.

– Entrenar...

Ell va somriure més àmpliament en resposta. – Seria fantàstic veure't entrenar...

– Seria avorrit... Tu jugues en una altra categoria... – va puntualitzar una mica inquieta sí pel fet que els remordiments no fossin els únics que els impedissin estar junts – Necessites un altre tipus de dona al teu costat. Hi estàs acostumat...

– Et necessito a tu...

El silenci va ser més evident ara que, sí, es miraven clarament. 'Plens de neguit'. I acte seguit en Son Goku va ser el primer en alçar-se per ajudar-la a posar-se dempeus a ella i mirar-se-la un instant abans de decidir que ja no podia esperar més.

Va agafar-li una mà, observant-la i acaronant-li els dits amb el seu propi polze. 'S'havia començat a fer fosc de debò allà on eren'. – Em perdonaries si et digués que no he deixat de culpar-me per ser tan absurd d'anar-me'n? No sabia que ens estava fent tan mal...

La Nasu va tancar els ulls intentant impregnar-se d'aquella frase quasi a l'instant d'haver-la pogut escoltar dels seus llavis. 'Gairebé era com si poguessin retrocedir set anys enrere sense més'. Almenys l'emoció que tenia concentrada a l'estómac li ho feia pensar així...

Va arronsar el gest del rostre amb circumstància, somrient de costat i sabent que no podria lluitar més contra els seus sentiments. 'I en Goku va aparentar notar-ho amb facilitat, perquè després d'acariciar-li el cabell i d'embolicar-hi una mà, no va poder fer res més que acabar per tornar-la a besar'.

– Serà millor que anem endins... – va somriure-li boca contra boca, i aleshores, tot i que la Nasu sí va queixar-se lleument quan va saber-se alçada, ell va agafar-la en braços.

'Tenia molt clar on la duia'. I la saiyan que no tenia ja més força interior per donar-hi voltes, va acabar per correspondre-li el petó als llavis i la suau carícia al rostre... fins a notar amb rendició el lloc on la portava.

– Goku...

– Diria que l'aigua no hi haurà arribat! – va fer broma l'home en pujar d'un salt les escales, i la Nasu va acabar per esclatar en una rialla còmplice quan el següent que va sentir va ser el barboteig de l'aigua que en Son Goku s'havia trobat als peus.

Anaven a l'habitació.

Va deixar-la sobre el matalàs després... i abans que ella pogués fer res més que mirar-lo als ulls, va tornar-la a besar col·locant-s'hi pràcticament damunt. 'Deixant-se endur per la força amb la que se sentia lligat a aquell cos que desitjava'.

Ell la besava i la premia més contra si mentre que ella responia amb lleugeresa immersa encara en els seus propis sentiments. Amb prou feines s'havien separat de la boca de l'altre, de fet, des de que en Goku l'havia subjectat a l'exterior...

'El guerrer va odiar-se a si mateix i al seu cos esgotat quan va adonar-se – amb els llavis posats amb lleugeresa sobre els d'ella i una mà al seu estómac, per sota la brusa – que se sentia endormiscat i endut ja per aquella mena de núvol que en mica en mica el transportava el món dels somnis'. Havia entregat tota la seva energia en la derrota d'en Bu. En la victòria de tots... i ara els seus músculs no responien.

La Nasu va ajudar-se dels colzes per aixecar-se breument quan va notar que ell deixava de besar-la per ofegar, encara al seu damunt, una queixa sobre la pell del seu coll. I en Goku va percebre de seguida el moviment del cos femení on se subjectava.

– Merda... – va exterioritzar d'immediat llavors contra el seu front. 'Quasi acariciant-li les faccions amb l'alè malgrat que ella encara no digués res'. – He sobrevalorat l'esforç que he fet abans. Hem pensava que amb les cures d'en Dende...

– Xxxt – va somriure-li la Nasu, no obstant. – Així està bé... – I va acollir-lo entre els braços encara sense saber exactament si tenien un futur... Va ser llavors quan, amb la Nasu completament vestida, ell va observar-la ja amb el cap posat sobre el seu pit. 'Tenien tantes coses per dir-se...'. – Demà n'acabarem de parlar, Goku. Jo també estic destrossada. – va assegurar-li la dona que estimava.

El guerrer, tapat amb precarietat encara, no s'havia posat ni una sola peça de vestir a sobre des que havia sortit de la dutxa. I la dona, que havia acollit finalment el seu gest amb certa naturalitat, ara l'ullava amb un mig somriure, veient-lo esbatussar-se amb l'única tela que sí s'havia posat de cintura en avall. 'Intentava tapar-la també a ella amb aquell llençol del sofà'.

– Tracte fet – va picar-li l'ullet en Son Goku un segon més tard, abans d'aixecar-se lleugerament d'ella per aconseguir posar el cap sobre el coixí i que fos ella la que se li repengés al tors – Demà et faré l'amor. Per sempre.

– Son Goku...

'Cada petó d'ell l'havia fet esclatar en una mena d'incontenible explosió d'emocions que, amb prou feines, la mantenia ara el suficientment serena per dormir'. Podia notar encara la calidesa de la mà que ell li havia colat minuts enrere per sota la brusa... tot i que, en efecte, en Goku ja havia començat a roncar visiblement tranquil. 'Va observar-li amb detall el somriure del rostre, mentre es treia les botes amb els seus mateixos peus i intentava trobar seguretat en aquell instant nocturn... sobre el seu pit i amb una mà d'ell encara agafant-la per la cintura'.

Només havia d'aconseguir adormir-se.

.

Després d'hores que hagués sortit el sol, l'etern heroi dels cabells negres i en punxa va incorporar-se endormiscat, encara més escabellat que normalment, buscant alguna cosa al llit on era.

La buscava a ella.

I va sentir-se lleugerament sobresaltat en no trobar-la dormint al seu costat, encara que d'immediat la remor d'arbres de fora i la capacitat de sentir el seu ki van tranquil·litzar-lo. Tot just des del llit, asseient-se amb l'esquena repenjada a la paret, va poder intuir-ne el moviment a través de la finestra i en posar-se dempeus va observar-la metres enllà de la caravana ja sense botes ni shorts, amb només la brusa blava i la seva típica roba interior d'esport, empenyent un arbre perquè deixés anar quatre fruits que semblaven prou madurs.

Va quedar-se-la mirant.

La princesa saiyajin ni tan sols se sabia observada de moment: 'I podia haver volat cap als fruits amb facilitat, però sincerament ara mateix no tenia pas prou ànim per ser pacient ni tan sols amb allò'. Estimava amb bogeria l'home que descansava dins, però continuava sentint-se culpable per haver cedit tan ràpidament als seus llavis i, a més, haver estat a punt de... 'Ell li havia fet molt mal. ¿Què li assegurava que, d'una forma o altri, no tornés a anar-se'n?!'. Era un saiyajin, per Kami, es repetia. Com ella... 'El més normal era que l'acabés tornant a perdre, en un perill o altre'.

Era el suficientment valent per tornar a morir per la Terra o per enfrontar-se estúpidament al primer enemic que s'hi creués. Ho sabia perquè ella mateixa era així. 'Era així i li inquietava sentir-se ara mateix com una humana que esperava quelcom més'.

Tenia por d'entregar-s'hi i no saber perdre'l quan toqués. 'Sí, per ella seria natural que ell es passés la vida entrenant'. ¿Què era el que ella feia si no?! Però es referia més aviat a que ell tornés a prendre una d'aquelles decisions humanes i absurdes de no tornar pel bé de la Terra o de desdir-se de la seva paraula per complir encara aquella altra promesa. 'O potser també per alguna decisió egoista i saiyajin'.

Ella no podria esperar-lo. No estava feta per esperar a ningú. No sense saber, com en aquells set anys enrere, si es que arribaria a tornar algun dia... ¿Tant havia patit fent-se la forta tot aquell temps?!. A ella ni tan sols li havien ensenyat que es pogués sentir així d'aterrada... I ara havia acabat tenint por a les emocions que li despertava aquell home. 'No podia ja ni negar-ho'.

Va tornar a alçar la vista cap a l'arbre.

En Son Goku incorporant-se de nou al llit havia decidit, minuts enrere, saltar fora del matalàs d'un sol cop i, obrint la finestra, sortir-ne volant per trobar la dona que amb tanta energia mirava. 'Se li havien començat a passar ja els efectes del son i tot de sobte li venia al cap amb força la mateixa sensació física de realitat amb la que havia viscut al seu costat la nit anterior'.

Tot era absolutament real. El petó, les sensacions d'aquest, els riures, les mirades, l'olor d'ella... la seva veu... Però a mesura que l'ullava novament, que – en saltar de dalt a baix – sabia que s'hi acostava, tot tornava a ennuvolar-se. 'Començava a oblidar els detalls que feia un instant semblaven poder-lo tornar boig: Perquè ella era allà i no feia falta recordar-la per poder tocar-la de nou... no feia falta res més que arribar-hi per poder tenir-la d'una manera fins i tot més real que la nit anterior'.

– No penses vestir-te mai més? – Va provocar un remor d'aire en aterrar. I la Nasu va alçar una cella en retrobar-se'l nuu de sobte, com en sortir de la dutxa el vespre anterior. 'Potser sí que es mantenia més distant que provocativa, però el guerrer era conscient, per la seva mirada, que li calia menys que ahir per fer-la cedir definitivament'. Ella havia estat càlida al final de la nit... 'Si només la son no l'hagués vençut...'.

– Espero realment que em puguis perdonar...

La Nasu havia de fer almenys un darrer esforç per resistir-s'hi. 'Ni que fos només la intenció'. No podia sentir-se bé amb si mateixa de cap altra forma.

– I viuràs aquí amb mi, en una mena de caravana que hauríem de tornar i amb una dona que no sap cuinar? – va mirar-lo fixament repetint en part els arguments del dia anterior, però adonant-se que ell només era a dos passos de subjectar-la. – Jo sóc com tu Son Goku... Entreno i menjo el que hi ha, ja vas veure-ho anit. No et sabré preparar...

– Xxxt – va posar-li ell finalment un dit als llavis, amb una mà a l'esquena, fent-la anar ara involuntàriament cap a ell – No necessito que cuinis. Ens espavilarem...

– I tampoc – va reiterar ella veient com les seves defenses queien, a mesura que notava una de les mans masculines dibuixant-li ones a l'esquena. 'A mesura que el fet que ell anés nuu deixava de semblar-li només un símptoma d'espontaneïtat i deixadesa'. – Tampoc... – va fer esforços per parlar amb la veu ofegada –... t'esperaré. Si tornes a morir o te'n desdius, jo no seré aquí si torn...

– Xxxt – va acabar besant-la amb compte als llavis – Si me'n vaig serà per enfrontar-me a un nou perill – va confessar acaronant-li els llavis amb els seus – I coneixent-te... seràs la primera de ser-hi. No deixaràs que me'n vagi mai més... ho sé. Bé a entrenar sí... però... – va somriure sabent-ne la resposta.

– Et penses que jo no penso seguir entrenant... encara sóc...

– La princesa dels saiyajins – va tornar-la a besar amb cura, tornant a enfonsar els dits al cabell condemnadament desordenat d'ella.

Ja no pensava en res més que en fer-li bojament l'amor. I mentre la besava i tornava a acaronar-la, en efecte, no feia més que aferrar-se a la idea que, per no haver donat en el passat massa importància al sexe amb algú altre, ara mateix la desitjava desesperadament. 'De molt jove havia ignorat aquella sensació completament'.

Va passejar les dues mans per la seva brusa blava, fantasiejant (sí, fantasiejant!) amb la idea de treure-la-hi.

– Espera...

Ella va atrevir-se a demanar-li una mica de calma abans, això sí, d'acabar cedint amb ímpetu a aquell que la besava i l'empenyia encara enrere, cobrint-la amb el seu tors d'espatlla ample, fins a repenjar-la a l'arbre sota el qual ella havia estat abans.

'La Nasu estava convençuda, quan ell va buscar amb els dits el límit de la seva roba interior, que acabarien per fer-ho allà fora...'. Però va notar llavors – amb la respiració entretallada – que ell li murmurava quelcom a l'alçada del coll, mentre gairebé la bressolava amb el tacte vellutat del seu alè – Anem dins... He de tranquil·litzar-me.

– Tranquil·litzar-te – va boquejar aire ella – Què vols dir? No necessites estar tranquil per...

Ell estava, se sentia, realment excitat. Probablement més del que ho havia estat mai. 'O almenys d'una manera diferent'. O potser era que havia pres més consciència del que, de debò, li passaria en un moment com aquell...

'Sabia que en un moment així podia perdre el control sobre els seus músculs'. Que, set anys enrere, en l'últim moment abans de deixar-se anar en ella, havia mantingut el control – en cada ocasió en què havien estat un – només el suficient per no empènyer massa i no acabar fent-li un mal molt real...

'Ella no era tan fràgil com una humana, i era més forta que l'últim cop, però ell també ho era,...'. I ara amb la Nasu quasi acomodada allà entre el seu cos i l'arbre, amb poc més que roba interior, i a punt de quedar-se sense brusa – perquè ell mateix anava a tibar-la amunt en breu – necessitava almenys un instant de serenitat abans d'enfonsar-se en ella. ¿Si podia destruir qualsevol cosa per poca força que fes, que no causaria a la dona que tenia entre els braços, per saiyajin que fos?

Va agafar-la encara enmig de la sorpresa, i un pèl astorada va dur-la en braços novament endins, aquest cop volant fins a la finestra posterior.

I allà... sobre el llit, on havia aterrat de genolls, va decidir que si ella volia, i res indicava que no ho volgués, podia començar ja per gaudir de cada tros d'aquella cobejada pell.

– Què... què fas? – Ell va estirar-la amb compte, somrient, i la saiyajin va titubejar després en notar com passejava de sobte el nas i el rostre pel límit de la seva brusa, a la cintura. 'Abans d'arrencar-li la tela definitivament'.

Ella s'havia tret els sostenidors aquell matí, en dutxar-se, només per estar més còmoda. I en Son Goku, enamorat del regal de no trobar-s'hi més que la seva pell, va subjectar-li un pit i el rosat sobresortint d'aquest abans de cercar amb el tacte de l'altra mà aquella altra part d'ella que també esperava redescobrir. 'Havia tingut el cos de la Nasu molt present'.

I ara li urgia resoldre aquella necessitat.

Amb prou feines ella va aconseguir gemir, quan el guerrer va llançar-se sense més sobre els seus altres llavis, apartant-ne qualsevol tros de roba. En aquell moment podria haver oblidat perfectament el tipus d'home que era ell en realitat. 'Perquè, de fet, no va trigar en notar-ne la llengua jugant-hi... al límit del que més la definia com a dona'.

Ell mai li havia fet ni li havia donat senyals de què pogués acudir-se-li fer una cosa així abans... – Gok...?! D'on? – va intentar preguntar confosa en recuperar l'alè, quan ell va parar un moment i va alçar el cap entre les seves cames per mirar-la.

– No ho sé. Vaig... – va somriure-li amb claredat tot i l'excitació creixent que sentia – Vaig somiar que... que t'ho feia... una vegada a l'Altre Món.

La confessió va deixar-la en xoc.

– A l'Altre Món vas somiar que...?

– Que et podia tornar a fer l'amor... i això altre... – va dir sense donar-li la importància que evidentment ella li donava ara – No sé si... – va dubtar – ... Creus que... es pot fer?

En aquell moment ella ja no tenia dins cap més voler que el desig de veure'l apoderar-se del seu cos. 'I no només ho desitjava sinó que ara mateix que continués amb allò era una absurda necessitat vital'. Va buscar un dels coixins del llit, prop d'ella, per aferrar-se en certa manera a la vida que ell semblava arrencar-li a bocinades d'excitació. I finalment va tibar-lo dels cabells en ja no saber com més poder mantenir-se aferrada a algun punt d'aquella cambra, perquè certa sensatesa li permetés així continuar conservant la pròpia cordura.

Mentre cridava perduda en aquell impuls, enmig de colors difosos, va estar segura per moments que no podien ser enlloc d'aquell planeta... abans de cedir, és clar, a la sensació d'estar flotant sobre el matalàs.

En Goku, que estava encantat de la seva reacció, no va trigar en realçar la vista després: Encara notant-ne el sabor i adonant-se d'immediat de la bellesa que tenia davant. 'Podria ben bé desitjar contemplar-la, en aquest estat, durant segles'.

La Nasu lluïa indefensa allà davant seu, rendida, amb els ulls tancats i el cos deixat anar. El seu cabell havia perdut qualsevol forma i ara s'espargia lliure per sobre del matalàs i els llençols desfets.

Malgrat voler-la seguir mirant, no podia esperar més.

Amb compte va treure-li del tot el culot de lycra, fent que ella el mirés sobre el llit un cop més, col·locant-se més tard entre els seus malucs de pell coneguda i desitjada...

'Necessitava encara un moment per dominar les emocions'. Ja que ara mateix podia perfectament enfonsar-se en ella i cridar al món que la tenia fins a perdre completament de vista cap tipus de control.

– Si et faig mal – va parlar amb veu ronca en apropar-s'hi fins a col·locar-se a prop de la seva entrada – Crida, bufeteja'm – va besar-la llavors al coll mentre li parlava quasi en un murmuri. 'Ella encara no havia pogut recuperar la parla després d'una explosió d'emocions com la que acabava de sentir'. I perfectament podia plorar d'alleujament en comprendre que cap terror podia impedir-li ja quedar-se allà entre el cos d'ell, en el que ja era més que un tornar a la llar. Podrien no compartir una vivenda, i potser ni tan sols tenien un lloc on viure, però res com aquella sensació podia fer-la sentir, per fi, a casa... després d'un llarg viatge. 'Ell havia estat molt més que el primer i el seu cos latent d'expectació ara l'esperava'.

– Goku.

– Amor...

I amb aquelles quatre lletres ell finalment va enfonsar-se en ella encara aferrat a la seva mirada i sí, de nou, a un dels seus pits.

Amb aquell gest ell va moure's en vaivé, entrant però encara no atrevint-se a sentir-la amb evidència. I la saiyajin malgrat els anys passats i el diferent tipus de relació tinguda, no va atrevir-se tampoc a confessar que respirava a batzegades no només per plaer, sinó que ell realment deixava més que una marca psíquica en ella aquell matí.

'Tant li era a la Nasu el lleuger o bé persistent dolor que sentiria l'endemà si ara ell es gronxava dins seu i continuava xiuxiuejant el seu nom entre respiracions profundes i peticions entre petons, perquè l'aturés si li feia mal'. I potser precisament per això no va estranyar-se gens en veure's envoltada d'una brillant aura daurada que no era la seva.

Va contenir un crit d'immediat. 'I, mig conscient del què passava, va haver de mossegar-se el llavi per aconseguir ella també aquella transformació al primer nivell; després que el dolor hagués estat a punt de guanyar-la per només segons'.

El guerrer reviscut va aturar-se aleshores en obrir els ulls i adonar-se'n, però en aquell instant la Nasu recuperada de l'ensurt ja no l'anava a deixar parar, besant-lo a la comissura dels llavis en empènyer-lo més contra si. 'Desitjant deixar escapar aquella mena de riuada interior que li havia accelerat els sentits i que ara sí semblava que no hi hagués manera d'aturar'. Va creuar les cames sobre el final de l'esquena masculina, convidant-lo a continuar, i en Goku va acabar per explotar i deixar-se caure esgotat amb el cap sobre la seva clavícula.

– No hauria d'haver... – va lamentar el saiyan en notar-la encara tremolant de plaer sota seu, perlada de suor i, després d'haver arribat al tot per segona vegada, també absolutament quieta – T'he fet mal...

– Xxxt – Aquesta vegada va fer ella sense voler apartar-lo – No... És clar que no... Només m'has fet l'amor d'una manera que... – va mirar-lo – Havíem fet l'amor abans... física... espiritualment... però... – va pensar, potser també avergonyida a l'hora que l'hi deia: – No així.

– És com si hagués escollit estar atrapat en un desert sense tu durant set llargs i inacabables anys – va concloure ell al final, abraçant-la contra si. Acaronant-li els pits una estona indeterminada més fins a veure-la quedar dormida i esgotada als seus braços.

'Pel que semblava, ella no havia dormit tan bé com ell la nit passada'. Però en Son Goku anava a seguir fent-li l'amor quan despertés, aquella i d'altres vegades fins a recordar-ne amb exactitud cadascun dels detalls.

.

.

– ... i això és tot! – va sospirar ella amb una tassa de te entre les mans, observant per la finestra de casa seva com començava a clarejar – Aquesta ha estat la meva trista vida de dona casada!

Va deixar anar la tassa d'una mà, subjectant-la amb l'altra encara, amb teatralitat, mentre que en Iamxa continuava mirant-la des del sofà.

'L'antic bandit portava hores escoltant-ne les penes i l'angoixa d'haver-se sentit sola tant de temps...'. Des de que havien arribat a casa i ella havia corregut a posar a dormir en Goten... 'Segons la Xixi feia hores que el menut hauria de ser al llit'.

Més tard ell mateix havia notat com en ki d'en Gohan arribava a la seva habitació, però el nano ni tan sols havia passat pel menjador. Suposava que havia preferit no molestar-los, imaginant que... 'No, no acabava de voler raonar què deuria haver-li passat pel cap al noi per tal de no dir-los res'.

I de totes maneres la Xixi havia comprovat que dormia en la tercera o quarta visita fugaç que havia fet nerviosa a l'habitació dels nois, per vetllar en Son Goten. 'Havia estat molt pendent del seu fill petit fins a saber que aquest ja s'havia immers al món dels somnis'. I, més tard, li havia explicat amb alleujament a en Iamxa que en Gohan també era al llit...

– Xixi... – va aixecar-se aquest cop del sofà, deixant la seva tassa en una taula, per finalment acostar-s'hi – Escolta, jo...

'Va dubtar en l'últim moment sense saber què dir'. ¡Era impossible que es posés nerviós per una dona tant temps després!. '¿És que mai resoldria del tot els seus problemes amb les fèmines?'.

Havia lligat molt anys enrere... però mai havia aconseguit trobar algú amb qui se sentís prou ell... prou natural... 'Bé ningú des de que havia perdut la Bulma... i sens dubte no era allò el que li pesava ara'.

Potser perquè, al principi, a la Xixi no l'havia arribat a veure ni com una dona... sinó com a part del grup... 'Potser per això havia començat a sentir-se còmode amb ella sense necessitat de saltar-li de seguida a sobre, com solia fer amb les altres, almenys en l'època en què s'havia acostumat a anar amb una i altra sense més...'.

Anava a agafar-la del braç, però amb poc més d'un sospir, havia deixat de tenir-la davant...

'¿I ara on coi s'havia ficat?'. Va girar sobre si mateix, buscant-la.

I va veure-la dirigir-se cap a la porta amb la vista posada en un rellotge rodó que tenia a la cuina, adossada a la sala on eren. – Ostres, és molt tard, Iamxa... – va fer ella quasi en un murmuri – Serà millor que en continuem parlant un altre dia...

– Però...

– No vull que els nens es llevin i es pensin vés a saber què...

'Si la volia, si volia a la Xixi, i feia temps que ho tenia clar... també hauria de voler les seves normes'. Va somriure en ullar-ne l'aspecte de no haver dormit i el cabell cada vegada menys a lloc.

– Sí, tens raó. – va assentir, amable i evitant el to de desencís que havia estat a punt de mostrar abans – Ja passaré un altre dia... Cuida't, Xixi.

'El proper dia... Llavors no trigaria més a dir-li el que sentia...', va insistir-se en Iamxa, mentalment a si mateix, abans de marxar.

.

.

.

Al cap de vés a saber quantes hores d'haver fet l'amor i dormit cíclicament als seus braços, la Nasu va besar-lo amb suavitat abans que es llevés amb tota la vitalitat del món disposat a començar a entrenar.

– No fa ni dos dies que vas salvar el món...

– No es pot deixar d'estar en forma – va riure tot llançant-se per la finestra amb el que continuava sent la roba estripada de quan havien arribat allà, alhora que ella intentava trobar alguna cosa als calaixos per vestir-se. 'Hi havia només samarretes, que segur que eren de la Bulma i que feia anys que no es posava'. Va agafar-ne una blanca amb pesar. De moment portaria els seus mateixos pantalons, que eren sencers. La brusa no havia corregut tanta sort.

'Haurien de començar a pensar en recuperar algunes de les seves pertinències... si pretenien continuar en aquell racó de món'. Encara que bé, tard o d'hora, també haurien d'afrontar el món exterior i tota la gent que, d'una manera o altra, seguia esperant-los...

Ell tenia els seus fills... ella la Reiya, filla seva també... i una conversa pendent amb en Vegeta... 'No seria tan fàcil com semblava des dels seus braços'.

– Saps?! – va sentir que cridava ja a l'exterior, prop del llac – És molt millor banyar-se aquí que a la dutxa aquella demoníaca!

– I per això t'hi tires vestit? – S'havia repenjat la Nasu al marc de la finestra per observar-lo. 'En el fons no canviaria mai'.

Va mirar-lo capbussar-se i sortir:

– En una cosa tens raó! – li deia ja després, tot començant a fer escalfaments – Podria prendre-m'ho en calma avui! Vols que entrenem junts?! Prometo no guanyar-te...

'El suggeriment era temptador'.

Però no podien viure d'esquena al planeta eternament. – Deixa-ho per demà! Aprofitaré per... – Va saltar per la finestra ella també amb tota l'atenció de l'home posada en les seves paraules – Vull parlar amb en Cor Petit, Son Goku. Es mereix una explicació...

– Puc venir...

– No – va somriure-li de forma agredolça – És millor que hi parli jo primer. L'hi dec.

En Goku no aparentava estar-ne gaire convençut. 'Almenys fins que no va sentir-li dir que allò no era un adéu'.

– Tornaré. T'ho prometo...

– I demà et donaré peixet... – va permetre's aleshores fer broma agafant-la de la cintura i tornant-li a fer un petó.

– I demà em donaràs peixet... – va acceptar – I aniràs a buscar els teus fills. Hi has de parlar...

.

A en Cor Petit va trobar-lo quilòmetres enllà en una àrea escarpada i muntanyosa. I va dubtar a apropar-s'hi.

Ell estava d'esquena, en posició de reflexió i encara que estava segura que l'havia notat arribar, no s'havia mogut... ni amb la seva arribada ni en cap dels minuts previs al moment en què ella havia decidit col·locar-s'hi darrere, prop de l'afilar acabat de les roques. – Cor Petit, escolta'm – va pregar-li en l'instant que el mirava ja d'a prop. – Tot això... jo...

El namekià ni tan sols s'havia girat en parlar-l'hi.

'No li anava a contestar'.

– Perdona'm – va insistir sense saber si així n'obtindria resposta – Hauria d'haver anat darrere teu i en canvi...

El guerrer de Nàmek va mirar-la, llavors sí, immers en els seus pensaments... i, al cap i a la fi, no escoltant-la més enllà del que es podria escoltar una fina pluja de temporada...

– Bé – va dir seré a la fi, amb la capa onejant-li al capdamunt d'aquell cim rocós – De la manera que ho veig. Jo tenia tres opcions – va mig somriure ara malgrat el rictus seriós d'ella: – Podia voler matar-lo inútilment i oblidar que al cap i a la fi estava complint una promesa, podia no assumir que l'estimes i que sempre l'has estimat, o me'n podia anar abans de sentir-me ridícul.

– Cor Petit...

– T'estimo, saps? – va titubejar en dir-ho – I se suposa que ni tan sols hauria de saber què coi vol dir això – va mirar-la als ulls alçant el to de cop, només un instant, en notar que la veu de la dona, de fet, el destorbava i se li clavava al pit – Són problemes d'humans... de saiyans... d'humanoides, no meus...

– Jo també t'estimo – va reiterar ella avançant ja l'impossible sense atrevir-se a tocar-lo – És només que...

– Que el teu lloc sempre ha estat amb ell – va respondre-li – Si ell tornava... – va comprovar amb una llambregada que ella havia baixat la mirada en escoltar-lo: – Jo renunciava a la teva companyia. No saps com de clar ho he tingut sempre.

La Nasu va girar, a més, el cap. 'Evitant observar-lo allà: impassible... i tan distant que semblava impossible que el tema fos aquell'.

– He flirtejat amb una essència humana que no em corresponia, una essència que duc amb mi gairebé per atzar, però que em pot haver traït... – va relatar després ell en la mateixa calma.

– I això què significa?

– Que espero que no et molesti que segueixi estant a prop de la Reiya... i de tu... – va parlar sense sentiment – D'una manera diferent a ara...

Al cap i a la fi, mentre percebia la Nasu rectificant el seu gest i tombant-se cap a ell per afrontar-lo de nou, en Cor Petit va pensar que havia menysvalorat el perill que suposava estimar. 'Aquell fer humà dins seu, l'havia ferit d'una manera molt diferent a com hagués imaginat mai que res podia ferir-lo'. I ara estaria un bon temps allà a la muntanya, només centrant-se en l'entrenament: en el que podia fer-lo sentir menys vulnerable i més el dimoni tot poderós que una vegada havia cregut que era.

'La Nasu, la Reiya, en Gohan...'. La gent que estimava i que estimaria, d'una manera o altra, sempre... havien recuperat una part de les seves vides. Però esperava retrobar-se'ls amb serenitat més endavant, sense aquella pesada sensació que ara l'estenallava com una llosa.

– T'estimo, Cor Petit – L'hi deia ella, de totes maneres. Sabent que ja no hi pintava res allà i que havia de volar lluny... tornar amb l'home amb qui havia estat totes aquelles darreres hores. 'L'home que mai havia aconseguit oblidar'. Però era cert, estimava al namekià. Tot i que l'estimava d'una manera molt diferent a la llosa pesada i insistent que encara duia dins en pensar en el Goku, amb qui se sentia una persona completament diferent, millor a la que era sense ell la resta del temps. – Si m'ho demanes, jo no... – Havia intentat insistir amb culpa la saiyajin, tot i saber que probablement el seu cor ja no s'ho pogués permetre.

'Havia promès que tornaria'. Volia tornar.

– Arreveure, Nasu.

'Convèncer-la que es quedés amb ell era una cosa que, per més que el temptés, sabia que no podia ni havia de fer'. L'essència nàmek l'ajudaria a superar-ho. A deixar de preguntar-se quin nom podia posar a aquell estimar que els havia unit tots aquells anys. 'S'havia enganxat a ella com si realment fos imprescindible, com un complement al seu costat... i ara només en podia prescindir'.

En Cor Petit va insistir a mirar endavant... a l'horitzó.

Ja no era necessari que vetllés per ella perquè aquell a qui li pertocava fer-ho ja en podia tenir cura... 'Si és que es podia tenir cura d'un ésser amb aquell caràcter... d'alguna manera'.

.