Promeses que mai vam voler complir

by LilaNox

– Recordeu – Va saltar l'Ulong. – La Baba ens va dir que algú l'esperava en un lloc llunyà!–. La història de tres ànimes valentes que van lluitar per salvar el món. "Pots enamorar-te de dos homes tan diferents?" OC

58. Capítol 57 La Nasu i en Son Goku

Advertència inicial: Hola! Aquest no és el final, però va acostant-se el moment. I bé només dir-vos que el somni que ens trobarem tot acabant el capítol no és premonitori ni res d'això. Ja sé que aquest és un petit Spoiler, però volia que no dugués a confusió: La persona que somia té uns coneixements previs d'una situació i el subconscient la traeix. Que passi o no quelcom que s'hi pugui assemblar vagament, tindrà més a veure amb les decisions personals dels protagonistes que amb cap mena de destí superior!. Aquí la única que intueix el futur és la Baba la vident, i a vegades ni això... hehe.

---

Capítol 57. La Nasu i en Son Goku

La Nasu va mirar d'esquena, una vegada més, a en Cor Petit i va decidir que no podia mantenir-se allà si allò no era el que ell volia. 'Havia promès a en Son Goku que tornaria i, de fet, part seva li deia que era exactament el tornar als seus braços el que més desitjava'. Per més que no fos lògic ni just...

¿Què hauria fet ella sense el guerrer namekià a la seva vida?. Probablement hauria acabat per marxar del planeta o per sentir-se encara més destrossada del que l'adéu d'en Goku l'havia deixat de per si. 'Set anys enrere, la seva companyia, el poder-hi compartir una plàcida vida i una amistat entre la relació de parella i la camaraderia, l'havia salvat d'una profunda buidor'.

Va emprendre el vol en silenci, no sense abans tornar a mirar enrere un segon.

'Havia estat veritablement desesperada perquè res canviés... i en canvi poc havia hagut de fer en Son Goku per fer-la caure de nou en aquell amor que havia ja quasi odiat'. S'havia dit a si mateixa que, per molt que ell esgrimís excuses i tornés, res era ja com abans... però la veritat havia estat ben diferent: Per molt que ella mateixa hagués canviat, el sentiment seguia sent perenne dins seu. 'O ho semblava'.

I això que havia aprés sense més remei a sobreviure sense el pare de la seva filla, i que estava segura – sobre si mateixa – que ja no era ni l'ombra del que havia estat llavors... Podia ser que ell, en Goku, no li mentís quan assegurava haver romàs mort pel bé de tots. I tot i així, no havia estat el superguerrer el que s'havia quedat allà mentre el seu interior seguia buscant-lo en la memòria del poc que havien compartit junts aleshores.

'No havia estat en Son Goku qui havia fet de pare a la Reiya, qui havia accedit a ser més que una companyia, encara que allò – entre l'amistat i el quelcom més – anés contra la pròpia essència i el sentit comú de qualsevol...'. A vegades la Nasu creia saber que, en part, en Cor Petit havia fet molt d'allò per acostar-se a ella... 'No és com si físicament ho hagués necessitat mai'. D'aquesta manera, doncs, ¿No era una traïció estúpida deixar-lo així i córrer de nou al llit i a la vida de qui més d'una vegada ja l'havia deixat tirada?!.

¿Hauria d'haver-li dit que no?!.

Per algun motiu, no podia imaginar-se rectificant: no sense sentir que per aquest camí acabaria partida en dos... novament i per culpa d'un seu interior que volia en Goku a crits. 'Malgrat que tampoc podia pensar en el rostre seriós i la distància entre ella i en Cor Petit sense voler arrancar-se efectivament el cor, per no haver d'esbarallar-s'hi més: Li hagués agradat poder fer les coses bé, tal i com el seny i l'estima profunda – però no plena de follia – que l'unien al namekià continuaven dictant-li encara'.

¿On havia estat en Son Goku quan tota la seva ànima s'havia partit a trossos demanant per ell?!. Quan s'havia esforçat a mentir dia i nit per poder sobreviure al seu propi orgull...

¿On havia estat en Goku quan un profund silenci l'havia atrapat amb la Reiya creixent-li a les entranyes?. Va bufar enfadant-se més i més en cada pensament, a mesura que volava lluny d'allà. ¿On era ell quan les paraules menys esperades mai de part d'un namekià havien sortit de la gola d'en Cor Petit?.

"– El que vull dir-te és que no creia que pogués arribar mai a comprendre ambdues formes d'estimar, de voler algú a prop meu així: estimar romànticament i aquesta curiositat... –". Reia amb certa tendresa dins encara en recordar-ho, perquè a saber d'on havia pogut trobar ell les paraules per dirigir-les-hi a ella aquell dia... Havia utilitzar un verb com enderiar, que ella juraria (i havia de fer una ganyota en pensar-hi!) que fins i tot a la Terra era tan poc estàndard, tan culte i rebuscat... 'Només això ja indicava que s'havia fet, segur, un embolic amb el que li volia expressar i de rebot havia acabat sent molt més clar, potser al punt de sentir-se ridícul, del que ni ell podia haver arribat a imaginar un segon abans'.

Envermelliria de ben segur en recordar aquest instant... I sí una cosa no volia la Nasu, que sempre guardaria a dins aquells instants, era que alguna vegada ell se sentís absurd per haver compartit res tan incompartible com aquella confessió amb ella. 'La princesa saiyajin era el suficient reservada, fins i tot amb ella mateixa, com per saber el que representava un moment així... El que representava que fes un instant, en aquell passatge escarpat, el namekià no hagués dubtat en repetir-li una cosa així, però molt més resumida i amb una normalitat molt més tàcita, prova dels anys junts: l'estimava'. Ella també l'estimava i tot i així seguia estant massa irremeiablement lligada al guerrer que, fins i tot inconscientment, tan mal li havia fet.

L'home que tant l'havia canviat per bé, de totes maneres...

Fes el que fes, estaria sent injusta amb algú. 'Amb si mateixa, per exemple'. O amb la Reiya que difícilment entendria el lloc cap a on tornava en aquell mateix moment.

Va afluixar la velocitat en adonar-se que ja estava arribant allà on s'havia proposat anar. I efectivament va trobar-se'l entrenant, distret i entre els arbres. Amb el cabell tan de punxa com sempre i amb aquella calma al rostre dels temps de pau...

Va mantenir-se sense aterrar un instant més per poder-lo observar en silenci almenys uns segons. '¿En quantes matinades passades havia arribat a desitjar – encara que fos subconscientment – que d'alguna manera tornés a ser viu?'. I ara el tenia allà davant, fent flexions sense la part de dalt del seu gi i amb aquell aire a mig camí entre el terrícola i el saiyan... Va empassar aire abans de descendir. 'Amb ell davant, els dubtes s'esfumaven... però la culpa seguia allà on l'havia deixat'.

Ell havia estat molts cops només un record; l'instant efímer de fer-li un petó i veure'l marxar després; la intermitència de la seva no - relació... i la melancolia callada que comportava la seva absència al final. La Nasu no estava segura de poder acceptar de nou una cosa com aquella només en nom de l'amor que, res tenia tan segur ja, sentia.

Ella no era la Xixi... ni aspirava a convertir-s'hi. 'Va veure'l aixecar-se, aparentment gens cansat, i somriure-la-hi de ple'. Mai l'havia enganyat: al cap i a la fi si en Son Goku era res, era algú que venia de cara. Excepte per aquelles coses que, en batalla o a la vida, a vegades es callava i no deia...'. Va intentar tornar-li el somriure mentre el veia allà parat, entre els arbres, mirant-la i esperant sentir d'ella alguna paraula que li indiqués com havia anat finalment tot. '¿Hauria temut ell que ella no complís amb la seva paraula... i no tornés?'. La Nasu va preguntar-se si a en Goku li hauria passat pel cap la possibilitat que ella es quedés amb en Cor Petit. Però aviat va oblidar qualsevol altre cosa, donat que l'heroi li feia un gest de mig somriure amb la mirada i es tocava el cap com intentant ser natural.

– Ha anat bé?!

La Nasu no estava segura que aquella fos la millor pregunta que, ara per ara, pogués fer-li.

– Ha anat... regular.

En Goku va assentir en comprendre'n l'expressió. – A mi també m'agradaria parlar-hi...

– No estic segura que sigui el moment, Son Goku – va advertir, no obstant, encara sense moure's més – Potser més endavant...

'Era evident que parlar-ne li deixava un horrible regust d'injustícia a l'interior'. I potser per aquest motiu en Son Goku va acabar per decidir obviar que ella semblava trista, tot i haver tornat... 'Faria el que fos per no veure-li mai més aquell gest disconforme en la mirada'. Sabia que, al cap i a la fi, continuava jutjant-se severament a si mateixa...

– He pescat – va deixar-li anar sense més, ell sí; agafant-la dels braços de sobte amb suavitat per apropar-la al seu tors. 'Fent-li un petó al front, no gaire segur de com actuar després'. – Un peix enorme!

Una riallada va néixer-li llavors a la Nasu de l'ànima, un cop i la calidesa dels seus braços van semblar donar una altra perspectiva a les coses. 'No podia estar tan malament allò, si de fet no hi havia enlloc on pogués sentir-se millor...'.

– I ja has cuinat? – va preguntar sens dubte amb una intenció ben diferent a la mirada en veure-li la claredat als ulls.

– No...

– Bé... – va somriure-li encara deixant-se gronxar per aquells braços que, ho volgués o no, tant havia trobat a faltar... en el fons i també en la maleïda superfície del seu orgull malsà. – Així podem menjar després...

– Però... – En Son Goku probablement anés a queixar-se per aquella proposta, abans de pensar-la al complet – És clar – va assentir rient de seguida que va processar-ne el motiu – És clar. Després...

'La tenia a ella allà entre els braços, amb els cabells esbullats quasi de l'inici i alguna cosa en la mirada que cridava per aferrar-se a ell; i en Goku no podia no saber com se sentia la dona que estimava...'. Li devia més que un agraïment i una explicació al namekià. A diferència d'en Cor Petit, el guerrer saiyan no creia que ell hagués pogut renunciar-hi; no de la mateixa desinteressada manera...

Va picar-li l'ullet, sobreposant-se ja als pensaments que ara el cobrien. 'No esperava més que menjar després... molt després'. O bé, almenys una mica més tard que l'allò que ara ella li oferia amb la mirada... 'Podria voler fer-li l'amor, amb aquella mateixa facilitat, cada dia de les seves vides'.

– Nasu.

La sola mà d'ella sobre el seu tors va encendre-li de nou aquella flama interior que ben poques vegades havia pogut sentir abans. 'Però amb la qual havia gaudit i també patit cada vegada que l'havia tingut en braços'.

– Goku...

Va acompanyar amb parsimònia les seves mans fins als canells d'ella i després en va passejar els palmells pel braç; aprofitant que la màniga curta de la Nasu li permetia recrear-se en el tacte suau de la seva pell, sense fer gaire més que acompanyar-s'hi també amb les puntes dels dits. Després va apartar-se'n un moment per acabar subjectant-li l'espatlla i empènyer-la així fins al tronc d'un dels arbres.

'S'hi va acabar acostant i va moure finalment les mans darrere del coll, sostenint-la d'a prop'.

En el fons, en Son Goku preferia que entressin dins, per gaudir d'ella amb la mateixa intensitat calmada amb què ho havia fet amb anterioritat, però no s'atrevia a aturar-se ara... Potser perquè la tossuda princesa encara no havia fet més que deixar-se portar, aquest cop amb els ulls tancats de sobte, i creixia dins seu cert temor a què acabés aturant-lo. 'Ella podria almenys fer-li un nou senyal per saber que continuava pendent del seu tacte', es deia.

Va besar-la al coll, tot i així, esperant-ne novament un gest.

I per fi va arribar el moment en què va notar-la tremolar i va retirar-se lentament buscant-li la mirada. La Nasu continuava, no obstant llavors, amb el cap lleugerament cot i les parpelles closes... 'Només el fet de mossegar-se el llavi inferior li donava a ell una petita pista de com, en efecte, ella s'estava contenint'. Va notar un espasme de desig dins del seu propi pit en observar-la i va acabar agafant-la aleshores de la barbeta per obligar-la suaument a aixecar el cap en alt... i a obrir els ulls.

I la saiyajin va obrir-los lentament, trobant-se amb les pupil·les que l'esperaven, quasi somrients, negres i plenes de felicitat. 'Veure-la assentir novament amb l'esguard el feia estar segur i esvair qualsevol rastre de prudència'. La Nasu es quedaria allà amb ell per sempre, perquè sí; havia decidit ja que li demanaria aquella autocaravana – o com es digués – prestada a la Bulma, i no podia evitar sentir-se complert.

Va acariciar-li la galta després, mentre ella semblava haver-se rendit disposada a somriure-li... cremant-lo viu amb la mirada.

– Si m'espatlles aquesta samarreta... et mato – va fer broma la germana d'en Vegeta, en notar-ne les mans a l'estómac, per sota de la roba i qualsevol rastre de distància.

En Son Goku no acabava de saber si allò tenia molt sentit o no, però se sentia divertidament joiós en mirar-la i haver de donar-li la raó. 'Fins i tot ara s'adonava que no havia sigut prou conscient de com podia arribar a desitjar-la, al punt de ser més conscient que mai (ara!) de com d'estúpid havia estat en no ressuscitar'.

– No seria una bona idea, oi?! – va xiuxiuejar-li al coll i va pujar la mà fins a un dels seus pits abans de deixar-la reaccionar.

– No... – va ofegar ella una negativa completament atrapada de nou en la sensació d'escalf de la seva carícia. 'No podia fer més que contenir l'aire en anticipació'. – Goku...

I llavors, mentre la besava als llavis, la saiyajin va notar – desesperada ja per aferrar-se al seu tors – que, tot i mantenir-la encara contra l'arbre, ell en separava la boca amb un maleït somriure entremaliat i la feia girar suaument fins a aconseguir abraçar-la des del darrere. Per enfonsar així, encara inexplicablement, el cap en els seus cabells...

Amb confusió, i ja d'esquena, el va sentir – de fet – apropar-se més a ella, i la Nasu aviat va adonar-se que el cos d'home s'estrenyia contra la seva espatlla com si temés perdre-la. 'Alhora que amb el braç l'envoltava suaument per la cintura... tirant amb pertinència del cos femení que tant l'embriagava, i fent-ho amb lentitud i cap enrere'.

La fèmina saiyan recolzava en pocs minuts l'espina dorsal sobre el tors d'en Goku, esperant lànguidament que l'heroi es mogués. 'I va ser aleshores quan la respiració càlida de l'home va acabar colpejant-li la pell de la nuca amb suma naturalitat: Sense que la Nasu acabés d'advertir-ho, el seu amant va passejar, doncs, els llavis quasi a tocar del seu coll; per col·locar-hi després sí un petit petó en el límit de la roba i la pell'. El guerrer anava a traure-li finalment la samarreta amb una lentitud més que pensada, de la mateixa manera que també s'escarrassava a quedar nuu.

En Son Goku, a aquelles alçades, no havia de fer pas gaire més per al final acabar conduint-la entre carícies al punt desitjat: 'Allà on cap dels dos podia pensar en res que no fos en notar l'altre entre la seva pell, al lloc on sempre eren un...'. I en deixar-lo fer amb llibertat, entre carícies i somriures entretallats, ella sabia que renunciava completament al control de la situació.

D'alguna manera, aquesta vegada ho preferia així. 'Només volia tancar els ulls, i esperar amb delit tot el que ell volgués donar-li'.

Amb una de les seves mans de guerrer encara a la cintura, la Nasu va entortolligar – com a únic gest d'inici – els seus dits amb els d'ell... Deixant-se guiar per fi cap a l'arbre que n'havia suportat el pes abans. 'Per percebre després, moment a moment, com ell s'assegurava de fer-la seva una vegada més...'.

I quan no gaire més tard en Goku entrava i sortia d'ella en ple èxtasis, encara amb la delicadesa de continuar besant-li l'esquena pel camí: la roba interior i els pantalons de tots dos seguien sent, és clar, als seus peus... víctimes de la inexorable llei de la gravetat i de les seves presses. Per la pròpia inèrcia de la seva relació, tornava a ser aquell fer l'amor a fora i d'improvís de les primeres vegades.

Hi estaven abocats.

'Seguiria fent-li l'amor on fos', va pensar en acabar, gens incòmode amb el medi... bressolant-la satisfet. I s'ho va creure fermament, tot conduint-la en braços cap al llit: amb l'únic propòsit – oblidada la gana – de caure en el més profund dels somnis... Va abraçar-la, més tard, entre llençols, amb un més que inconfusible somriure de quasi-nen a la cara... 'Que fos de dia o de nit era el de menys en aquell instant únic que el saiyan no volia deixar de repetir'.

La princesa, silent i contra el seu cos, no podia finalment deixar de sentir-se afortunada...

.

Amb la sensació d'haver-se adormit perlada de suor, i de tenir els llençols encara enganxosos contra el seu cos, amb la flaire dolça i inconfusible d'haver tingut en Son Goku allà fins feia un moment, la Nasu va tocar-se el cap amb certa sensació de ressaca física, abans de notar el que sí que era una altra olor totalment identificable. 'En Goku havia cuinat el peix'. I esperava almenys que no se l'hagués menjat tot.

Va baixar fins al pis inferior, aquest cop per les escales, sense molestar-se a posar-se res per sobre. 'Molt a l'estil d'ell'.

En Son Goku mentiria si digués que no havia hagut de lluitar contra si mateix per sortir del llit on era ella. 'Encara que, és clar, la gana que sentia hi havia ajudat més que bastant'. El menjar continuava sent una necessitat... Com l'entrenament. 'Per més que el cos d'ella s'assemblés cada vegada més a un mal vici al qual difícilment podria renunciar'. Els trets saiyajins sempre havien estat bastant masculins, al cap i a la fi. Menjar, entrenar i... va somriure en veure-la, animant-la a provar aquell peix que havia preparat fora i que tan gustós continuava semblant-li. 'L'única pega era que pràcticament ja se n'havia menjat tres quartes parts'.

– Ja veig que passaré gana... – va ironitzar ella amb suavitat, tot i riure igualment en mirar-lo a mig vestir.

– Ostres! – va mossegar-se el llavi ell en resposta immediatament, amb una intenció molt diferent a la que hauria tingut un gest així en l'escena prèvia. – Ho sento... Però – va intentar solucionar-ho de seguida amb un gest de penediment real – Puc tornar a pescar, eh?! No havia...

– Vaig veure galetes en un armari... paquets... – va negar amb el cap igualment la saiyan, avançant endavant i deixant-se abraçar amb naturalitat – Desenes d'ells... de fet.

El tema de fons que s'intercanviaven en la mirada era, no obstant, ben bé un altre. – Nasu... – va intentar dir ell, encara mossegant un tros de peix que havia agafat d'una revolada. – No saps... no saps com m'agradaria que les coses haguessin estat diferents...

– Tornar enrere... – va forçar un mig somriure ella, aferrant-s'hi i deixant caure el cap sobre el seu pit – De petita vaig perdre la mare, el planeta... el germà i vaig acabar envoltada d'aquells que se suposava que havia d'odiar com a saiyan. De tsufurs. – va mirar-lo aleshores sense apartar-se'n – No vaig poder tornar enrere llavors i mai em vaig plantejar poder-ho fer quan te'n vas anar. En certa manera, aquesta vegada, és com si ja haguéssim tornat enrere...

– Nasu, has d'estar segura que... – va titubejar en comprendre que als seus ulls tornava a vagar aquella lleu tristesa per les coses que ella creia de debò haver fet malament – Abans quan et mirava dormir, perduda en somnis en pau i embolcallada en els llençols... si el meu temps a la Terra tornés a acabar-se...

– No diguis això ni en broma – va sobresaltar-se una mica ella.

– Si passés – va insistir amb ferma serenitat – Si passés i escollir encara estigués a les meves mans... Tornaria. En Ro Kaitoxin assegura que no és natural que puguem tornar a la vida amb les Boles de Drac, i no sé si hauria de pagar un preu o no. Però... no em quedaria allà dalt. No sense tu i els meus fills...

– Goku...

Ell acabava d'adonar-se del vell sentit d'unes sàvies paraules ja oblidades. – El meu avi... en Son Gohan – va pronunciar aleshores – Em va dir una vegada que... Ell desitjava a algú per ensenyar tot el que sabia. I jo... he tingut en Gohan i ara també hi ha en Goten i la Reiya, i en canvi no he estat sempre aquí. Com amb tu, sé que ells també deuen més a en Cor Petit que a mi i vull arreglar-ho, d'alguna manera...

– Entrenaràs amb ells?!

– Els hi ho vull proposar avui mateix... i m'agradaria que m'ajudessis a convèncer la Reiya. Encara que en Gohan hores d'ara no necessiti res de mi... És l'home més fort del món ara mateix.

'La Nasu estava veritablement atrapada en l'emoció continguda que ell mostrava, però en realitat va pensar que la seva filla no seria fàcil de portar'. Va callar un instant, no obstant. Pensant en com de fàcil aparentava tot quan ell ho deia. 'En Son Goku tenia el do de fer natural qualsevol cosa... fins i tot un perdó que ella encara no estava segura d'haver-li volgut donar'. A si mateixa, a la seva orgullosa voluntat, li havia costat molt, moltíssim; però hi havia acabat caient de ple... I tot i així la saiyan sabia que, com ella en principi, la seva filla seria figues d'un altre paner... 'Amb la nena no podria convèncer-la amb un somriure i una posterior exclamació despreocupada'.

Allò possiblement fos més fàcil amb un Gohan que, de sempre, havia desitjar que el seu pare arribés exactament a aquell enteniment de la paternitat...

I potser amb en Goten... si s'assemblava per mica que fos al seu germà.

Era gairebé paradoxal pensar ara que havia odiat la facilitat amb què un somriure d'en Son Goku aconseguia que els altres – en Krilín, la Bulma... la colla d'amics que l'envoltava – oblidessin anys de desatencions i oblits. La fermesa dels seus braços, al cap i a la fi, havia causat la mateixa classe de reacció en ella no feia pas tanta estona.

'Resultaria conèixer molt poc a la seva petita si finalment també cedia'. I més a la mena de naturalitat familiar amb què ara en Goku assegurava voler reunir els seus fills.

– No sé si... – va dubtar.

– Tot i així... – va continuar ell interrompent-la sense adonar-se que anava a dubtar del que li proposava – Mai se sap, no?! Cal estar preparats... Podria aparèixer algú amb qui lluitar en qualsevol moment...

– La Terra no ho resistiria...

– Podria no voler destruir res – va dir el guerrer aquest cop com si parlés amb més coneixement del que semblava – Podria ser només un combat net... un repte. Creus que a la Reiya li agradaria? En Gohan dubto que volgués implicar-s'hi, ni que li fos massa profitós a aquestes alçades... – va seguir parlant cada vegada amb un somriure més gran – I a en Goten... no sé si en Goten resultarà fet de la pasta tranquil·la del seu germà o voldrà...

– Ep, ep... – va haver de frenar-lo la Nasu, cobrint-se ara amb part de la roba que ell havia recollit de fora i que era per allà – No t'embalis! Qui vols que aparegui amb suficient poder per enfrontar-se a tu, ¡o a en Gohan!, i no destrossar-ho tot?!

El somriure cristal·lí d'ell va fer arronsar el gest a l'ara ja sí seva parella, encara que molt en el seu estil, va acabar per destarotar-la quan va oferir-li el que quedava de peix i va agafar-la de la mà perquè s'afanyés a sortir enfora.

– Busca les galetes que deies, perquè aquesta vegada no te n'escapes pas... vull veure com has millorat des d'en Cèl·lula... – va fer. 'Tot i que certament sí l'havia vist sacrificar-se per una mica més de temps davant d'en Bu'.

– Tens ganes de riure-te'n força eh, senyor supersaiyajin de tercer nivell...

.

.

– Mare, surto fora a jugar!

– Però no triguis i recull algunes branques pel camí, ens serviran per fer llenya! – La Xixi, amb el recollit del cabell lligat a consciència, potser més que mai, i un davantal d'aquells que utilitzava per cuinar, va girar-se veient com el seu fill petit desapareixia ja per la porta sense ni tan sols assegurar-li que faria exactament el que li havia demanat.

En moments així hi continuava veient en Son Goku. Però sabia que no ho era. A diferència d'ell, els seus fills mai se separarien d'ella... 'Bé, no almenys de moment'. Va sospirar escoltant de lluny la veu d'en Son Gohan, a la seva habitació: La Vídel li havia regalat una mena de telèfon d'última generació amb què el seu fillet podia comunicar-s'hi a qualsevol hora, trucant-la o escrivint-li missatges en un sistema instantani que a la filla d'en Gyumao continuava semblant-li massa modern'. I sobretot esgotador.

'Que és que ja no pensava tornar a sortir de l'habitació?! Si almenys estigués estudiant... però és que ara que s'estigués allà tancat ja no era sinònim de no estar perdent el temps'.

Hi hauria de fer alguna cosa.

– Gohan!... – va cridar decidida. I efectivament va escoltar com el noi es disculpava i li deia al seu interlocutor (la Vídel, és clar!) que ja s'hi comunicaria més tard – Per què no acompanyes al teu germà i em porteu una bona càrrega de llenya?

– Però, mare – va treure el cap per una de les portes – Anem de cara a l'estiu! No ens fa falta!

– Al teu germà encara li agrada banyar-se fora... – 'Exactament com en Goku', una veu dins va trair-la en pensar-ho. – Va, rei.

– És clar! – No podia queixar-se d'un fill que era tot dedicació. 'Probablement, va rumiar la Xixi també, estava sent massa estricte amb ell'. Continuava un pèl gelosa d'aquella joveneta que ara era definitivament a la seva vida. 'El seu reiet'.

– Gràcies – va somriure-li en veure'l disposat a sortir enfora.

Però en Son Gohan, en realitat, encara tenia una pregunta a fer a la seva progenitora... que s'havia passat les darreres hores netejant i cuinant sense parar com si no es plantegés la possibilitat de descansar. 'Potser evitant pensar més del compte'.

– Mare...

– Sí?

– En Iamxa no tornarà?

La qüestió tan innocent i senzilla com semblava va encendre totes les alarmes en la dona. '¿Què volia dir el seu fill?'. No volia per res del món que ara el seu nen pensés malament d'ella... però en Son Gohan no aparentava disgustat en absolut.

– Què vols dir amb què no tornarà? És un amic de la família pot venir quan vulgui...

– Vull dir que... – va rumiar com plantejar-li – Se us veu molt bé junts, mare! – va deixar anar corrent i amb un peu definitivament fora de casa. 'En realitat li feia molta vergonya parlar així a la seva mare'. – Adéu, mama!

– Go... – va tartamudejar aquesta encara sense reaccionar. 'Anomenant-lo quan ja era massa tard i el seu fill havia marxat – Gohan!

La Xixi va sospirar en comprovar, sortint fins i tot fora per intentar parlar amb el seu fill, que ja no podia afegir-hi res. 'Dins de les seves fèrries conviccions... malgrat saber que ella mateixa no resistiria tornar amb en Son Goku... trencar amb el seu matrimoni i amb tota una filosofia de vida basada en la paciència i l'espera, continuava no estant bé'.

No obstant fins i tot en Gohan aparentava ara fer-li costat en aquell sentiment que sí havia arribat a la conclusió que era una completa bogeria. 'Si el seu matrimoni no havia funcionat en absolut... i des de pràcticament mai... per què volia un altre home que li donés més maldecaps?'. El més correcte seria sens dubte preocupar-se exclusivament dels seus nens...

Però... 'Però en Son Goku era amb aquella alien... i s'hi quedaria'. D'això ningú en tenia cap dubte, vaja. ¿Significava allò que ella estava condemnada per sempre a la més pura ostracitat?!. 'Probablement la noia que era havia comès alguns errors de càlcul notables... com el no adonar-se que s'estava casant amb una criatura que per més que madurés en aquell aspecte no li pertanyeria pas necessàriament'. I tot i així, ¿no sentia ella que ara tenia efectivament una segona oportunitat per fer les coses diferent? ¿La perdria per poder culpar eternament a en Son Goku de la seva solitud?!.

No. Va enfadar-se amb si mateixa. 'No es quedaria de braços creuats i ja'. Prou feia en no mudar-se ara mateix i anar a trobar aquella dona i en Goku per dir-los el molt que s'havien passat pel folre "la sagrada institució del matrimoni" i la família per la qual tant havia aguantat... 'Ja havia fet prou el ridícul com per muntar una escena de gelosia a aquelles refotudes alçades'. Va bufar i va intentar continuar fregant amb aquell sentiment de ràbia cap a la dona i en Son Goku... però ja no va poder.

Un somriure va escapar-se-li sense proposar-s'ho en pensar que ben podia convidar a en Iamxa a menjar alguna estona amb l'excusa que, amb els nervis, havia fet plats per a – tot i els nanos – més d'un parell d'àpats.

.

– Goten – Va atrapar el seu germà a mig vol quan el nen era distret en les formes dels núvols d'un blanc immaculat en un cel totalment blau clar.

– Juguem, Gohan? – va proposar en veure'l – Podríem fer una mica d'exercici, no creus?

– És clar – va somriure el gran tot i no tenir veritables ganes del que, bàsicament, seria intercanviar quatre cops i algunes corredisses per l'aire. 'De totes maneres sentia que en Son Goten no li demanava només com un caprici de l'edat'. Se'l veia preocupat. – Estàs bé, Goten? Tens.. . – va titubejar tot i saber on volia anar a parar – Tens alguna pregunta a fer-me?!

La mirada del petit va ser llavors sí prou clara per afirmar-li-ho sense dir res.

– On és el pare? Per què encara no ha vingut? Ja fa més d'un parell de dies que va vèncer el monstre Bu... i encara no és a casa.

En Son Gohan va haver de mirar-lo de dalt a baix per dir-li-ho. 'Amb aquell aire mig seriós i mig preocupat, de cop ja no semblava tant l'infant que era'. Li agradaria poder-hi parlar com ho faria a un adult, però... – Goten – va començar – El pare havia d'arreglar alguna que altra cosa abans de venir a veure'ns... No és fàcil, ha estat molt temps fora.

– Venir a veure'ns? – va seguir no obstant amb el mateix fil de pensaments en Son Goten – Què vols dir amb què vindrà a veure'ns?! Ell viu aquí... Que no vivia aquí potser quan tu eres petit i ell encara no havia mort amb aquell altre monstre?!

Aquella sí era una pregunta difícil de respondre. ¿Havia viscut realment en Son Goku amb ells abans?. Quan en Gohan era molt petit i els tres anys d'espera dels androides com a mínim sí.

– Ostres, Goten – va posar-se una mà al cap però en no saber com dir-li-ho – Anem allà, asseguem-nos en aquelles roques...

Va trigar en fer-li cas, encara que finalment van acabar de cara en aquell punt alt d'una escarpada muntanya amb la vista de les valls frondoses al fons. – El pare és amb en Krilín i els altres? – va preguntar de sobte el nen – Han fet una festa o així per celebrar que en Bu, el dolent, és mort... i la mare no ha volgut que hi anéssim?!

'Sens dubte allò no quadrava gens amb què ells haguessin anat de fet a sopar, sense en Goku, la mateixa nit de la victòria'.

El menut va veure com el seu germà gran negava amb el rostre abans d'explicar-li-ho. 'Per en Gohan no era fàcil fer-li-ho entendre, perquè a ell mateix li havia costat molt comprendre-ho'. Tant que, durant un temps estúpid del que ara es penedia, s'havia arribat a distanciar d'en Cor Petit i tot...

Va empassar aire en parlar. – El pare ha estat sempre... – va intentar dir fent patent a en Goten l'estima i admiració que contenien les seves paraules – ... ha estat sempre un heroi, Son Goten. Ha defensat aquest planeta moltes vegades sense esperar res a canvi, a banda de potser un bon combat, ho saps, oi?

– Tu també...

La seguretat del seu petit germà va arrancar-li un somriure mentre tornava a filar el discurs. – Jo també – va cedir – Però no exactament. La lluita és la seva vida... i salvar el planeta, una prioritat... per això a vegades no ha estat aquí. I ara... – va tornar a dubtar – Ara es mereix no ser jutjat, Goten. Estic segur que apareix en qualsevol moment i ens proposa que hi entrenem...

– I ja està... – va murmurar l'altre, arronsant el gest – Tornes a no dir res, Gohan. El pare no viurà aquí, oi?!

– No – va acabar sent clar – Però estic segur que el podràs anar a veure sempre que vulguis i ell vindrà també... No saps com m'hagués agradat que fos així tot aquest temps que en canvi ha estat mort...

– I on viurà? – Aparentava no importar-li res més al nen.

– Això no ho sé...

'Tampoc quedava gaire clar per ara si en Son Goten acabava d'entendre el que passava'. – I per què no anem ara mateix a veure'l i li demanen? – va proposar de sobte – Potser t'equivoques... On viuria millor que aquí?! La mare sempre diu que li agradaven molt els seus menjars...

.

.

– Aaah! – va cridar la Nasu convertida en superguerrer i intentant superar un Son Goku que acabava de tornar a l'estat base. 'Era més un joc que un entrenament allò, donat que les seves forces eren totalment dispars'. – No te'n riguis! – va acabar esbufegant abans de plantar-se al seu darrere i prendre'l prou desprevingut per colpejar-lo.

– Auuu – va queixar-se rient ell abans de continuar batallant-hi, a menys de mig gas i a l'aire – Quin caràcter, noia!

– És que podries fer alguna més que esquivar-me! – va esbufegar ella, posant-se en guàrdia.

El guerrer va somriure.

– Dona... No et puc pegar.

– Ahh! Mira que bé, en Son Goku... l'home meravella... – va queixar-se, més divertida que indignada... – no em pot pegar! Això vol dir que et puc vèncer? Em plantejaré conquerir el món ara mateix...

Una riallada d'ell va servir llavors perquè ella tornés a la càrrega amb els cops.

– No hi ha dret, ho sabies?! – 'Era ben conscient que després d'aquell divertimento un i altre, per ser més efectius, haurien d'acabar entrenant per separat'. Va tornar a veure com en Goku n'esquivava els atacs: – I ara no em surtis amb aquest aire cavalleresc! – Semblava lleument molesta; però tot i així no parava d'intentar contenir el somriure de complicitat que li naixia, una i altra vegada, de dins: – Sóc una saiyan encara... Jo sí que no et puc guanyar, però encara pots tornar-t'hi –. Hi estava decidida. 'Decidida a no deixar que ell es limités a esquivar-la'. Tant que en Goku va apropar-s'hi finalment amb certa rendició...

... I ella va passar-se una mà pel front per traure's la suor amb assentiment després d'escoltar-lo: – No t'enfadis.

'En el fons se sentia plena, acompanyada del tot... amb ell allà'. Eren més que companys de llit.

I en Son Goku – malgrat la petició de feia pocs segons – seguia rient ara, desafiant-la d'una manera despreocupada que realment la commovia. ¿Eren per fi una parella de veritat?. – A més sé qui ets... La princesa dels... – va somriure encara divertit.

– Ooooh! Quina ràbia!

– Hahahahaha.

Continuaven a l'aire movent-se amb gestos marcials, aquesta vegada enmig de rialles i bromes. 'I el de menys era estar estrenant'. No farien pas res si en Son Goku, a diferència d'en Cor Petit (amb el qual no obstant ella sí estava a l'alçada), es negava a presentar-li batalla ni que fos mig de debò. Els dos van intercanviar una mirada clara enmig de l'aire. 'Tant era en realitat, perquè tenien moltes altres coses en comú de totes maneres: Tindrien el seu espai per posar-se en forma i moltíssims moments més – fins i tot en jocs com aquell – per estar junts'.

Si tot anava bé, els quedaven molts anys per endavant.

De totes maneres, no era aquell tipus d'absència, d'hores o pocs dies, el que ella temia. Estava més que disposada a compartir-lo amb els seus fills i els entrenaments.

'Aquella por que havia tingut era d'una altra mena'.

La Nasu va somriure evitant pensar-hi més; convençuda en aquell moment, potser per la seva proximitat, que realment allò podia funcionar. 'Encara li sabia molt greu com havien anat les coses amb en Cor Petit, tot i així'.

– Saps? – va interrompre-li els pensaments el propi Goku que ara mateix semblava voler-li dir alguna cosa. 'Si hi havia algú ara mateix amb qui sentia que havia de i podia compartir qualsevol pensament que tingués, era amb ella'. Ja havia estat a punt de dir-li hores enrere i ara veient-la burxar-lo per lluitar sense tanta recança, li sortia de dins fer-ho. – Vaig demanar una cosa quan aquell terrible monstre, en Bu, estava a punt de morir en la seva versió més despietada...

– Com? – va estranyar-se la saiyajin de sobte. – Què vols dir?

– No sé si algú d'allà dalt... – va indicar núvols enllà, referint-se és clar més aviat a l'Altre Món – ... m'ho concedirà. Vaig demanar que en Bu renaixés convertit en una bona persona per poder lluitar contra ell de nou... Si és una criatura humana, primer necessitarà vèncer els seus límits i conèixer el seu potencial, però. Serà genial...

'Aparentava tenir-hi una convicció enorme'. Es passaria el temps que fes falta, entrenant fins a què arribés el moment. La Nasu va intentar examinar-ne la mirada.

– Però per què?!

El somriure que feia en pensar-hi tenia, a més, un deix nou d'expectació.

– Perquè m'hagués agradat lluitar amb algú com aquell Bu sense que l'univers estigués en perill... Un combat entre ell i jo sense que la resta estigués en joc.

– Una baralla sense víctimes...

– Un motiu per superar-me. Per seguir entrenant. I, a més, pensa-hi, Nasu... hi hauria algú més que pogués protegir el planeta, a banda de tots nosaltres. – En Son Goku va valorar-ho sense en realitat haver-se plantejat la qüestió del tot abans: – Estaria realment bé... Ell i jo lluitant, un contra l'altre, a algun lloc on no hi poguessin haver ferits... amb tot el temps del món.

'Amb tot el temps del món'. La princesa se'l va mirar escèptica...

– Diguéssim que... – Va acabar, tot i així, per traure-hi importància: –... hi passaries el temps així com amb mi, però sense que la seva força fos ridícula. Per poder pegar-lo de debò! –. S'havia sentit lleugerament inquieta al respecte d'aquella solemne confessió, sense saber molt bé per què. 'Però ara preferia fer-ne broma'.

Ell va riure.

– Què me'n dius?! – En Goku n'estava convençut.

Va mirar-lo, avaluadora, traient-se a marxes forçades el cabell que l'aire creixent feia que li anés a la cara. 'Malgrat estar segura de poder entendre'l... la saiyan havia de processar, encara, els detalls de tot allò que ell li deia'.

– Tu vols una batalla èpica perquè t'estomaquin... però de bon rotllo...

Quelcom no acabava, de totes maneres, de deixar-la tranquil·la...

– Exacte. Tot i que preferiria guanyar jo al final... – va considerar força seriós.

– Ets insofrible! – Divertida ara ja sí pel seu gest preocupat, la Nasu va tornar a intentar colpejar-lo... aquesta vegada amb el peu: – Bé... Em sembla que ja sé que vols dir... –.

Hauria de posposar qualsevol reflexió per a més tard, de totes maneres. 'Perquè... després d'escoltar-la l'últim cop, en Son Goku estava ja sí disposat a cedir... i a afegir una mica d'empenta a aquell entrenament'. – Tu guanyes!

– Guanyar, guanyaràs tu, noi...

I just quan en Goku aparentava haver intensificat finalment la seva ofensiva contra la tossuda saiyajin, que no es rendia tampoc a l'hora d'intentar agafar-lo distret; dues energies més van fer acte de presència no gaire lluny d'allà.

– Son Gohan! – L'alegria d'en Goku va ser evident i ella també va girar-se per veure bé els nouvinguts.

– Nois...

– En Goten insistia en venir... – va com disculpar-se el fill gran d'en Son Goku, tot i que en realitat havia esperat trobar-se'ls d'una manera força més compromesa que en un entrenament. 'Ben pensat entrenar era part del que era el seu pare... i ella, més o menys, estava feta d'aquella pasta'. – Si molestem o...

La Nasu va mirar-se llavors els nanos un segon amb seriositat. 'Era evident que havia arribat el moment d'enfrontar-se al món real'. I allò significava anar més enllà en el seu contacte amb la realitat que amb la sola conversa que ella havia tingut ja amb en Cor Petit.

– És clar que no molesteu – va avançar-se a en Goku a l'hora de parlar, i va girar el cap per somriure-li abans de tornar a dirigir-se a en Gohan: – De fet el vostre pare estava segur que podria convèncer-vos per entrenar amb ell... – va dir recordant el comentari d'ell d'hores enrere i va intercanviar una ullada còmplice amb l'home per donar-li pas...

– Volia passar-vos a veure aquest vespre, nois – va afegir-s'hi llavors el guerrer, pensant que sí, probablement ja hi hauria d'haver anat; ho hauria fet de saber exactament com seria una conversa amb la Xixi. 'Una conversa que igualment tard o d'hora haurien de tenir ja que no havia estat mai just amb ella...'. Però aquells dies allà havia volgut allargar, una mica més almenys, aquells primers instants sincers que amb la Nasu (per una cosa o altra) no havia tingut en anys. L'última vegada que havien parlat obertament, sense amagar-se informació o fer el cor fort, havia estat allà, quan havien engendrat la Reiya. – Quina alegria, veure-us!

Se sentia realment satisfet de veure els dos nanos allà. 'Tampoc havia estat un bon pare en absolut: En el fons n'era prou conscient'.

– Jo... – va decidir aleshores la Nasu, convençuda que era el millor – Jo us deixo sols una estona, nois. Li dec més que una explicació a la Reiya i vosaltres segur que teniu moltes coses de les que parlar...

Va somriure a l'home que la mirava abans d'enretirar-se'n: – El vostre pare no fa res que va salvar el món i ja està pensant en el pròxim gran combat... –. I ell va picar-li l'ullet sense més en sentir-la. 'Ara per ara encara no volia parlar del seu desig, respecte la reencarnació d'en Bu, amb ningú més'.

Quan més els veia interactuar, en Gohan més convençut estava que eren una gran parella. – A mi em fa una mica de mandra, realment... – va confessar sabent que a aquelles alçades podia ser sincer amb el seu pare – Però en Goten també té ganes d'entrenar, eh?! Abans ja m'ha demanat que...

'I tot i l'alegria amb què parlava el seu fill gran, en Son Goten continuava mirant el seu pare en el més absolut silenci. I no anava a poder callar la pregunta que es feia per gaire més temps'.

– No viuràs amb nosaltres?

La brevetat i claredat de la qüestió va fins i tot fer girar la Nasu que s'havia apartat uns metres al cel.

– Goten...

El nen va esperar la resposta però va baixar el cap això sí amb timidesa quan va adonar-se que ara tots els miraven.

– Jo... volia saber si... – va titubejar el menut – Bé... en Gohan diu que havies de solucionar alguna cosa... però si ja ho has solucionat... ara ja pots tornar a casa, oi?

Aquesta vegada el somriure d'en Son Goku va esfumar-se mentre es mirava, sense saber què dir, el seu fill petit.

– Fill... A mi m'agrada que visquéssiu amb mi... Però – va ser sincer – No crec que la Xixi pensés que és bona idea... I ella us necessita al seu costat. Podeu venir quan vulgueu – No va estar segur d'haver estat prou clar – Sempre que vulgueu.

– Aquí? – va examinar aleshores el seu voltant en Goten, mirant cap a baix a terra on hi havia l'autocaravana i un bon tros de bosc, a banda del llac – Però si... No t'agrada el lloc on vivim?

Aquesta vegada en Goku ja no sabia com dir-li. 'I va alçar la vista amb preocupació buscant l'ajuda del seu primogènit'. No havia estat mai prou bo per una conversa així... però havia d'afrontar-la perquè ell mateix havia conduït a allò.

– És clar que li agrada – va parlar en Gohan endevinant la petició callada del seu progenitor – Però ara viu aquí, amb la Nasu... i bé... – va pensar que en realitat no sabia què havien pensat ells sobre la Reiya però al noi li semblava ara el més natural – Amb la Reiya. Elles també són la seva família, Goten. També necessiten el pare... i la mare ens necessita a nosaltres.

Havia accelerat el ritme de veu en dir-li perquè no estava segur que el seu germà, amb els seus quasi 7 anys, pogués entendre-ho. Va mirar-lo quedar-se pensatiu a continuació. – Elles són família d'en Vegeta... no del pare...

'Fins i tot la Nasu, que en la distància ja no volia ficar-s'hi, va voler fondre's'. En Goku la buscava també a ella amb la mirada; però ella estava de fet massa ocupada mirant-se el menut ja metres enllà... 'Pensant en com podria fer-li-ho entendre a una Reiya que tampoc estava preparada per comprendre-ho, tot i conèixer ja la identitat de qui biològicament era el seu pare'.

En Goten va alçar, en segons, la mirada cap a l'home que havia tornat feia tan poc i que ara l'ullava callat, i va veure llavors que per fi el seu pare s'hi acostava i es quedava mirant-lo de fit a fit mentre el tornava a anomenar pel nom. – Goten – L'home va esforçar-se a somriure i va posar una mà a l'espatlla del nen, abans de posar-li també una mà al pit i ajupir-se encara a l'aire per abraçar-lo: – En Gohan i tu sempre sereu fills meus, ho saps, oi? – va notar al nen de fet agafar-s'hi amb més força i conscient que el menut no havia de pagar pels errors dels grans, va mirar-lo de nou per fer-li una promesa amb solemnitat – Et prometo que quan estiguem tots més situats, parlaré amb la mare i li demanaré que puguis quedar-te aquí de tant en tant. Ara mateix l'autocaravana no és ni nostra, és de la Bulma, però quan ens doni el seu permís per viure-hi, intentarem posar-hi una mica d'ordre. I podràs portar a en Trunks. Com que el teu germà ha d'estudiar... – va mirar en Gohan – ... Podrem entrenar tots tres sempre que et vingui de gust.

– Però és que jo vull veure't cada dia – va acabar murmurant contenint finalment el plor. – No vull venir aquí. Vull veure't a casa amb la mare i en Gohan.

'Si s'havia arribat a sentir culpable per en Cor Petit ara mateix la Nasu, que al final no s'havia mogut més, no podia no sentir-se pitjor'. I precisament perquè acabava de sentir-se completament a gust al costat d'en Goku, entrenant en aquella mena de pau que havia semblat eterna, ara allò encara li queia a sobre com una galleda d'aigua més freda.

Eren egoistes... Potser perquè eren saiyajins, va pensar... però això no els excusava d'haver estat sempre un parell d'egoistes. I ella era encara més egoista que ell, es deia, perquè havia insistit en sentir-se traïda per un home que, tanmateix, no era a ella a qui devia res. 'Havien deixat ben clar abans del Joc d'en Cèl·lula, que no podia ser'. I tot i així s'havia passat tot aquell temps pensant subconscientment que en Goku en certa manera l'havia deixat tirada en morir... 'No tenia cap dret a sentir-se tan abandonada com en el fons s'havia arribat a sentir'.

Amb el cor tant en un puny com li havia quedat ja, va acabar marxant a trobar-se amb la Reiya. 'Mentre pensava en el mal que podien haver fet'. I sense acabar d'escoltar el que en Son Goku deia ara al seu fill. 'Ni el que hi afegia en Gohan...'.

– Això no pot ser Goten... – va continuar abraçat al nen – He fet coses malament que ja no es poden arreglar. I a aquestes alçades, que jo tornés, no seria just per ningú... Tampoc per la vostra mare. Però si jo visc aquí – va tocar-li el cabell – Això també serà casa teva.

– És clar, Goten. – va intentar convèncer-lo en Son Gohan de nou – Podrem venir i fer acampades al bosc. Ja veuràs com serà divertit.

– De debò?!

.

.

– No ha tornat a sortir de la seva habitació...

– M'ho imagino – va sospirar la Nasu en saber, de veu d'en Dende, que després de l'últim cop que havia parlat amb aquest i en Popo, la Reiya s'havia negat reiteradament a sortir de la seva cambra. Tampoc hi havia encara en Cor Petit enlloc. – No sé si podré convèncer-la.

– Però ho ha d'entendre, Nasu. Sou els seus pares... i heu hagut de passar per moltes coses abans d'estar junts.

– Hem estat uns egoistes.

– No ho diguis això...

– Sí que ho hem estat, Dende – va mirar-se el jove – Hem jugat a estar junts sense saber el mal que fèiem. Els nens no s'ho mereixien això... i la Xixi tampoc – La Nasu cada vegada veia més clar quant de mal havien fet... i en Dende ja no sabia com traure-li allò del cap. 'Al cap i a la fi ell, un namekià normal que havia estat Déu de la Terra els darrers set anys, no en tenia ni idea d'aquell tipus d'assumptes terrenals'. Només sabia que aquella dona, dura com havia estat una vegada, no es mereixia estar així. 'Per molt que estava segur que en Cor Petit acabaria trobant-les a faltar fins i tot massa... si ambdues, la Reiya també, marxaven d'allà...'.

– La resignació s'assembla al coratge com el foc a l'acer – va interrompre'ls aleshores en Popo, de cop i volta i sense que ni tan sols hagués estat abans a la conversa. 'L'ajudant del palau ho va dir, en efecte, com si res: passant pel costat d'ells i fent com si parlés sol'. Com si no tingués res a veure amb el que deien...

– El què¿?!

L'home de pell negra va mirar-la no obstant sí en ser interpel·lat – En Son Goku i tu. No heu arribat aquí per penedir-vos-en.

– No, però...

– En només set anys has oblidat en Trunks...

– Com vols que oblidi el meu nebot? – va exaltar-se una mica ella sense encara entendre'l. 'Perduda en mil pensaments nous i vells'.

– Em referia al noi del futur, en Trunks d'aquell altre món... T'has oblidat a tu mateixa i al dolor que no vas poder sentir, en no perdre'l amb impotència per culpa d'una malaltia... – va aclarir el servent d'en Dende amb extraordinària calma, tot i ser bastant enrevessat en la resposta – Sí que ets egoista, és veritat. Ho ets amb tu mateixa... Amb la Nasu que mai va tenir el consol d'una criatura d'ell en braços i que tampoc va gaudir del suport d'un Cor Petit que, sense ella saber-ho, també havia acabat mort... Com tots els altres davant els androides, ho recordes? Aquell noi t'ho va explicar –. La intenció del que li explicava era clara: – Tens molta sort i encara dubtes... Encara et lamentes. Estic segur que la Nasu d'aquell temps hagués fet el que fos per estar en la teva pell... per, al final, poder recuperar l'home que havia vist morir.

– I ho dius tu? – No va poder no dir-ho: – Hauríeu de retreure'm el que he fet a en Cor Petit. Vosaltres que potser el coneixeu millor que ningú... I en canvi em dius que he de pensar en com podria haver perdut en Son Goku – Se sentia enfadada, dolguda per la falta de vehemència amb que cap d'ells, tampoc en Dende, recordava en Cor Petit. Però aquesta vegada l'emoció li venia perquè les paraules d'en Popo acaben d'estrellar-se directament al seu pit – De quina banda se suposa que esteu?

– En Cor Petit necessitava estimar-te per viure en pau amb totes les parts de si mateix... – En Popo va fer referència ara a aquella ínfima part humana de l'ésser que havia estat també Déu del planeta, sense cap mena d'intenció de respondre-li res més pel camí – Com fa tant temps necessitava a en Son Gohan per apagar el dimoni que creia ser. No t'ho retreu pas... Sempre sereu molt importants per ell.

– Ell també ho és per mi...

.

– Mare...

– Reiya...

La nena, que duia la vestimenta de sempre – braçalets de nou inclosos – però amb una samarreta ara lila, havia aparegut davant d'ells en notar l'energia de la seva mare. Hi era de feia només un moment.

– Has tornat...

– Petita – va permetre's somriure la Nasu, deixant de banda tota aquella discussió amb en Popo. 'I aparcant també tots els dubtes que se la menjaven per dins': – Tinc una proposta per tu i...

– No vindré...

– Reiya – va queixar-se, malgrat tot, perquè almenys la deixés parlar – Anava a dir-te que...

– Que vingui a viure amb tu i aquell home – va espolsar-se la faldilla blanca sobre les malles negres – Però jo ja tinc on viure... ets tu que te n'has anat amb ell.

– Has d'escoltar-me... – va reiterar. Convencent-se en veure-la que tot el que necessitava era el vist-i-plau de la seva filla: – En Goku i jo no volíem que... – No sabia exactament com expressar-ho – T'hauria d'haver dit que ell era el teu pare abans... tenies dret a saber-ho. Quan vas néixer, ell em va demanar que t'ho digués... però estava massa encegada... massa dolguda perquè se n'havia anat. Perdona'm.

– No és per això que estic enfadada – va encara enrabietar-se més ella, mirant en Dende i en Popo però sabent amb impotència que no li donarien pas la banda – Jo ja en tinc un de pare... Vull seguir vivint aquí.

La Nasu va sospirar. 'Era precisament el que s'havia imaginat que passaria'. Era massa tossuda per fer-la entrar en cap tipus d'altre raonament... i de totes maneres, digués el que digués en Popo, no estava pas gens segura que la seva petita no tingués tota la raó...

¿Quin dret tenia ella ara a fer-la marxar d'allà i canviar-li els esquemes per complet?.

– Vols viure aquí... amb en Dende i en Cor Petit?

– Sí. I espero que en Cor Petit torni aviat... – va afegir ressentida en mirar-la. – És culpa teva si, com diu en Popo, vol estar una temporada a les muntanyes... sol.

La Nasu va girar-se aleshores, per anar-se'n, pensant que potser havia de donar-li un temps més. I no obstant això, llavors va tornar-la a ullar; intentant sincerar-s'hi el suficient perquè la pogués entendre: – Ell – va dir – M'ha portat a un lloc que... – va bufar amb inquietud buscant una manera adequada de dir-li – ... que és important pels dos... perquè la darrera vegada que vam creure que podríem estar amb l'altre va ser allà. En aquell moment no sabíem que tu vindries, reina. I després no... no va poder anar així. L'estimo.

– I jo t'estimo a tu, mare – va deixar anar la Reiya, potser per primera vegada sense cap tipus de vergonya. Conscient que en Dende i en Popo l'observaven – Em pensava que això valia més. Però arriba ell i... – va prémer els punys – i... te'n vas. Vas anar-te'n d'aquí i ni tan sols vas dir-m'ho... Començava a pensar que no vindries... i – va notar que li cremaven els ulls de la ràbia tot i no plorar – Jo no t'hagués pas anat a buscar.

– Han estat dos dies... – va intentar defensar-se la saiyajin adulta. Tot i que de sobte va sentir-se terriblement malament per no haver sabut donar-li aquella explicació abans: En més de quaranta - vuit hores, vés a saber quantes històries s'havia format al cap la seva filla. 'La nena, encara que també era una saiyan, li estava demostrant ara que, potser per haver crescut a la Terra, no deixava de ser una canalla que la necessitava'. – Jo també t'estimo, Reiya. Ets el que més estimo... – Va acabar agenollada, abraçant-la de seguida que va haver-li dit. – Pensava que ja ho sabies.

– Mama... – Estava ja totalment desarmada la xica de cabells esbullats, encara amb els punys tancats i una insistent coïssor als ulls.

– Tresor...

– En realitat – va acabar per reconèixer la saiyajin més jove – No em molesta que te n'hagis anat uns dies. És per ell... No t'havia vist mai així – va recordar com havia estat la Nasu des de que en Son Goku havia tornat pel torneig i havia passat tot allò d'en Bu – Trista... desesperada... Enfadada. Ell et fa estar així i aquí estaves bé. En Cor Petit no et feia posar malament...

Com dir-li que tot allò era perquè encara estava unida a en Goku per un sentiment totalment aclaparador, quasi irracional... 'No sabia dir-li que era precisament perquè l'estimava massa que, en saber que tornaria, havia dut tan malament tota aquella història'.

En Popo es va retirar sense dir més mentre en Dende se les mirava.

.

.

'La nit al desert era sempre bonica'. Va sospirar...

Encara que fes temps que en realitat en Puar no trepitjava aquell lloc en què pensava ara; des de la finestra de l'habitació del pis que compartia amb en Iamxa, en plena ciutat, podia trobar a faltar aquells temps... Havia acabat, de fet, fent un repàs mental de totes les aventures compartides amb l'ex-bandit, precisament aquell vespre; en quedar-se completament distret, amb la mirada perduda a través del vidre.

El carrer era un no - parar de cotxes i gent però ell no observava ja res en particular.

Tenia com la necessitat de saber què passaria en el futur, en intuir que tot estava a punt de canviar. 'S'acabava de fer de nit a aquella part del món i les estrelles brillaven suaument. Les estrelles brillarien més allà on havien viscut, junts, en la seva joventut'.

– Ep, ja està fet el sopar! – va anunciar en Iamxa des del passadís, obrint la porta de la cambra només perquè pogués sentir-lo bé. 'Des de que pràcticament en Puar havia desaparegut a mig fer d'aquell sopar en grup amb la Xixi, en Gyumao i els nois, en Iamxa no acabava de saber què passava pel cap del seu fidel amic'.

I ara tampoc sabia si demanar-li que se sincerés.

Els bigotis felins i ara caiguts d'en Puar van moure's de nou, això sí, després d'escoltar-lo de lluny; intentant formar un dèbil somriure en recordar-se, en efecte, que no havia estat mai ningú per si mateix. 'S'havia passat la vida sent el company d'en Iamxa', es mirés per on es mirés.

En Puar va pensar també en la primera vegada que s'havien trobat en Goku, la Bulma i l'Ulong al desert. Feia més de vint anys que no tornaven a l'amagatall que havia estat casa seva llavors... i si tot seguia com ara... en Puar sabia que, de tornar-hi, probablement ho faria sol.

'No anava a ser una molèstia per l'home que havia estat el seu amic durant tant temps, si finalment aquest trobava la merescuda felicitat'. Havia de resignar-s'hi: Ell no hi pintava res allà on creia amb quasi total seguretat que en Iamxa acabaria en menys dies dels que ara ell mateix s'imaginava...

– Puar – va insistir aleshores en Iamxa ja entrant a l'habitació amb un bol de fideus i uns palets xinesos – Té. És per tu. Què et passa?!

No estava exactament segur de dir-li.

– Recordava vells temps... – va limitar-se a assumir amb una mitja rialla trista.

– Ja. – va comprendre l'altre – Saps? Des de que van derrotar el monstre Bu... tinc la impressió que no estàs bé. A vegades ets a un lloc i de cop desapareixes... Com l'altre dia quan... – va posar-li una mà a l'espatlla oferint-li el plat de fideus – On et vas ficar?

En Puar només tenia ganes de continuar exhalant aire sense donar explicacions, com havia pogut fer fins llavors. – Feu una parella bonica – va acabar dient, però: – I sereu una bonica família...

En Iamxa va espantar-se força. 'No sabia si volia entendre'l'. – Què dius?! – va gairebé tartamudejar – No diguis rucades. Ella és una dona casada i jo...

'Ja hi tornava', va pensar en Puar. 'No hi havia manera...'. Si una cosa el feia enfadar, era que en Iamxa intentés amagar-li-ho tota l'estona... que dissimulés tan malament. Sempre li havia explicat tot, però ara... – T'agrada. No vas venir a dormir després del sopar, Iamxa – va dir – I jo... bé suposo que la Xixi voldrà que te'n vagis a viure amb ella i els nanos... i potser teniu fills propis i tot – va embalar-se –... jo ja no hi pintaré res.

– Puar...

No sabia què dir. 'Encara que per ell era evident que tot allò només eren les seves pròpies al·lucinacions. Sí que desitjava que passés sí l'anar-se'n a viure amb ella, però ho veia suficientment llunyà per pensar que continuava sent impossible'.

I a més, mai deixaria de banda el seu amic menut de color blau.

– Me n'alegro per tu, de debò – va esforçar-se a somriure més l'altre, mentre aguantava el bol que es refredava per moments entre les seves mans petites. – Només és que... em sabrà greu anar-me'n...

– Tu no aniràs enlloc – va deixar anar quasi a l'instant l'ex-guerrer. ¿Com podia pensar tal cosa?. – No sé què et fa pensar això que has dit però... És igual – va reiterar-se – És igual perquè, passi el que passi amb mi, jo sempre et duria on fos. De totes maneres no cal que fem cap tipus de pla. Ella no... no crec que pensi precisament en mi, ni molt menys en viure junts –. En Iamxa, de fet, havia anat baixant la veu a mesura que parlava. 'No li feia gens de gràcia haver de reconèixer que havia fracassat un cop més'.

L'home va caure, doncs,en un angoixant silenci contemplatiu en acabar de parlar. 'Era un silenci que en Puar coneixia prou bé'.

I lamentava profundament haver-lo provocat ell. 'Havia tingut por de veure's desplaçat... però ara... ¡Si no hi havia res al món que volgués més que veure en Iamxa feliç!. Se'n feia creus en pensar que havia estat tan ruc de provocar-li aquella mena de resignació callada.

– No esperis – va acabar dient decidit, deixant el vol al marc interior de la finestra; on també hi havia una petita torreta amb una planta que no acabava de florir tot i ser ja a finals de primavera. 'Probablement no floria perquè ells últimament no havien estat prou a casa per regar-la'. Era una perfecta metàfora de les relacions que fins llavors havia tingut en Iamxa amb les dones – No esperis a què ella es decideixi, Iamxa – va afirmar convençut pel mateix motiu – Digues-li el que sents. No – va contradir-se – millor, demana-li que es casi amb tu.

– Que es casi amb... – va dubtar l'altre. – Què dius? Ella ja...

– És la Xixi, Iamxa. – va insistir com si fos evident – Ella ha donat sempre molta importància a això del matrimoni... i si el seu no ha funcionat... ha d'estar sentint-se fatal... Demana-li que es casi amb tu, ofereix-li allò que ella ha volgut sempre...

– Però s'hauria de divorciar abans i... – se sentia quasi estúpid fent conjectures sobre una cosa que ara mateix veia absurda i impossible – ... Segur que està en contra del divorci...

– En Goku ha mort dos cops i està enamorat d'algú altre... No pot estar-hi el suficientment en contra com per negar-s'hi si t'hi declares – va sospirar de nou – La Bulma segur que sap com es fan tràmits així... Podries demanar-li que hi parli i la convenci després. Perquè primer li has de dir, li has de dir a la Xixi que vols casar-te amb ella...

El convenciment d'en Puar era tan clar que pràcticament podia convèncer-lo.

Però ell seguia pensant que la Xixi l'engegaria a dida... 'A banda que imaginar-se a si mateix fent tal cosa, pràcticament feia que recuperés aquell vell temor a les dones'.

Va assentir, en efecte insegur, només per fer content al seu amic, i va prometre-li més tard que no aniria enlloc sense ell. 'Ni tan sols per una parella'.

– Tu també ets la meva família, Puar. – va assegurar – Encara recordo com de bé et vas portar quan jo acabava de trencar amb la Bulma i estava tan perdut que no parava de dur dones a casa i sortir de nit...

.

.

– Reiya... – va intentar raonar la Nasu una vegada la nena va haver-se separat de la seva abraçada. 'Potser pensant, enduta pel seu caràcter, que quedar-se així més temps era excessiu'. En realitat la princesa saiyajin hagués volgut mantenir-la als seus braços: 'Era tot tan difícil de fer i explicar...'. – No vull que pensis que ell em fa desgraciada. Tu saps bé què vol dir ser un saiyajin... Jo l'he trobat a faltar, sí. I m'he enfadat moltíssim amb ell per aquest mateix motiu... però ell tenia una parella i jo ho sabia... era difícil de totes maneres. Si li donessis una oportunitat...

La nena va mirar-la disconforme una vegada més. 'De totes maneres, estava farta d'aquell tema'. – Vull anar a buscar a en Mefus, mama. Vull fer aquell viatge...

– N'estàs segura?

– Creus que ell encara voldrà fer-lo? – La Nasu no tenia la resposta, encara que intuïa que el Doctor Brief i ell hi havien treballat suficientment a fons com per no renunciar-hi després de tot. – M'agradaria que marxéssim aviat. Jo encara he de millorar molt.

– Pots entrenar aquí... – va ullar-la també abans d'entendre que havia de cedir, almenys en inici – No cal que vinguis amb mi de moment. Estic segura que en Cor Petit estarà encantat de donar-te un cop de mà... O jo podria...

– Deixaries de viure amb ell per mi? –.

Més que una enèsima qüestió, aquella era una bomba de rellotgeria... La Nasu va ullar de nou, de dalt a baix, la seva filla; intentant endevinar si realment li ho demanava així. 'Si li ho preguntava seriosament'. Però la Reiya, després d'un moment de debilitat com l'anterior, mai li havia semblat tan adulta.

¿Podria fer el cor fort?. '¿Què li havia de dir?'. Va notar un buit dins en intentar parlar...

D'entrada, una part d'ella cridava ofegadament al seu interior perquè s'hi negués. 'Era la seva petita, sí... però havia d'entendre que, com havia dit en Popo abans, es devia a si mateixa aquella vida amb en Son Goku'.

I fos com fos se sabia entre l'espasa i la paret; possiblement com ell ho havia estat durant molt temps. No podia triar. La guerrera saiyan va sospirar i va intentar aleshores buscar-hi un punt mig, cercar una manera d'acostar-se a aquella Reiya tancada en banda que tenia davant... Havia de fer-la raonar. Tot i que tampoc podia posar-se-la en contra. 'Potser podrien deixar que passés una mica més de temps – va rumiar – fer-ho més a poc a poc perquè no fos un canvi tan brusc per tots...'. De totes maneres, res li acabava de semblar una gran idea.

– Podríem... Si estàs decidida a fer aquest viatge amb en Mefus, podríem parlar-ne quan tornis – va cedir amb reserves – Si quan tornes, encara no vols viure amb ell. Buscarem un lloc per viure totes dues soles...

'L'únic que no podia fer era quedar-se allà perquè no seria ni lògic ni just amb en Cor Petit...'. Un silenci més llarg que els altres les va embolcallar de sobte.

Aquesta vegada, la Reiya sospitava que demanar-li que continuessin vivint allà era, probablement sí, demanar-li massa. Sobretot perquè era evident que en Cor Petit no anava a impedir que la Nasu se n'apartés... 'Tots estaven entossudits a deixar-los el camí lliure... i aquell home, en Son Goku, no s'ho mereixia'.

La nena, doncs, va aspirar aire uns segons; buscant, només en principi, i sense massa convicció una manera de discutir-li – ni que fos per sobre – allò de marxar a una altra banda. 'No anava a sortir-se'n així com així'. I, per això, potser més li valia deixar-ho per més endavant. 'Si trobava la manera de fer recapacitar en Cor Petit. Si ell li ho demanava, la cosa seria diferent...'. – D'acord... Està bé, mare... suposo... – va acceptar amb gest de contradicció. I la saiyan adulta va voler assentir d'immediat. Fer-l'hi un gest de complicitat que li aclarís per sempre que el més important era ella, la seva filla.

Però va acabar fent-ho amb aire agredolç...

'Hauria de parlar a en Goku de tot allò...'. En el fons la Nasu, sense ni tan sols haver reflexionat en les seves paraules, tenia la sensació d'haver errat de base, tants cops i de tantes maneres diferents que ja no sabria on començar a buscar l'arrel de la seva present angoixa. Li era inútil, en aquell moment, l'intentar pensar en positiu.

Encara que, ho suposava, hi havia la minsa possibilitat que després d'aquell viatge, la Reiya s'ho repensés... 'I si no... sempre podien mantenir-se junts tot i viure separats. Ell es passaria molt de temps entrenant, i igualment no els costava traslladar-se d'un lloc a altre del planeta: podien veure's quan volguessin'. Se'n va mig fer a la idea uns instants, però de seguida ho va veure més que negre...

'Perquè, en el fons, alguna cosa li deia que al final si les coses anaven així... mai estarien del tot junts'. Va mossegar-se el llavi amb ganes de desdir-se'n. Tot i que aleshores en Dende, sorprès encara per la determinació maternal de la Nasu, parlava ja d'una altra cosa: – Que en saps alguna cosa d'en Satan, Nasu?

La qüestió va prendre-la, realment, d'improvís. – Com dius?

– És que... – va mirar plataforma en avall a la fi – Estava pensant en com s'ho farà per mantenir el Bu amagat tant temps... –. 'La Nasu encara tenia a la ment els sis mesos que el Déu jove havia pronunciat, quan els explicava que després podrien demanar com a desig que la humanitat oblidés el monstre'.

– Espero que se'n surti... – va acordar – És una sort que amb els desitjos a en Porunga es refés tot de seguida... Si hagués mort algú després de recórrer al drac de Nàmek, hauríem d'haver esperat mig any per resoldre-ho... i molt més per fer oblidar en Bu a la gent.

– Com que... – La Reiya anava a contradir la seva mare, ja que segons havia entès ella amb anterioritat eren quatre mesos els que haurien d'haver esperat; hagués dit el que hagués dit en Dende finalment, potser per equivocació. 'Però va acabar per canviar de tema'. – M'acompanyaràs a buscar en Mefus, mare?! A aquestes alçades ja deu haver tornat a Corporació Capsula, potser la Bulma sap com li va a en Satan amb el grassonet...

.

.

.

En Mefus va saltar, en ple capvespre, de l'aeronau que conduïa la Suno amb un somriure. 'Si no fos una bogeria el tan sols pensar-ho, podria lamentar perfectament que els dies de crisis haguessin passat'. Ara havien de tornar tots a la normalitat... i en certa manera allò volia dir acomiadar-se de la pèl-roja.

Ja li havia proposat que l'acompanyés, però ella havia estat segura de no fer-ho. – Tinc una consulta, Mefus – Havia dit somrient – No me'n puc anar. Al poble em necessiten.

La terrícola li agradava massa com per dir-li adéu. ¿Però quina altra opció tenia?.

Va bufar.

– Suno... –.

– Sí?! – La noia havia baixat ja de l'avió, mentre li somreia. 'Eren al pati de darrere de Corporació Capsula'. – Digues...

– M'agradaria que vinguessis... – va mirar-la – Tinc la sensació que t'ho hauria d'haver dit bé abans. M'agrades, Suno. M'agrades molt...

A ella va escapar-se-li una rialleta en escoltar-lo, i va jugar amb els dits de les seves pròpies mans per refer-se dels nervis inesperats del moment.

– És un gran projecte el que tens entre mans, Mefus – va assegurar – Recuperar part de la tecnologia tsufur que es va perdre fa tants anys... i és genial que puguis recórrer un munt de planetes per aconseguir els materials que encara necessites – va acabar dient amb seguretat, malgrat tot: – T'acompanyava la Reiya, no?! Segur que us anirà de luxe.

– No sé si al final la Reiya vindrà... – va valorar el tsufur amb un somriure en escoltar-la, tot i estar desitjant parlar d'una altra cosa: – Han passat tantes coses que potser considera que aquesta ja no és una aventura prou emocionant

– Recórrer tots aquests planetes, amb més que segur algun entrebanc... Jo n'estaria molt d'emocionada. I de fet una mica nerviosa... podria no ser segur ni fàcil...

– No crec que passi res que la mateixa Reiya no pugui solucionar – N'estava convençut. – Encara que et sembli difícil, i que m'ho sembli a mi també després de tot, la majoria de pobles de l'univers viuen en pau... Ara ja no hi ha ni en Freezer ni els saiyajins... Què pot passar? – va notar que estava parlant massa potser per no arribar finalment a cap conclusió i aleshores va posar-se veritablement seriós per primer cop: – Suno... – va repetir – Vull que sàpigues que... dir-te adéu tampoc és fàcil –.

La confessió va fer que es miressin un llarg moment en silenci i, després, ella s'hi va abraçar d'improvís. – No sé què dir... – va lamentar amb un lleuger somriure.

– Suno. Jo ara me n'he d'anar... perquè és un compromís que ja vaig contraure amb el Doctor Brief. – va mantenir-la abraçada – I sento que he perdut molt el temps amb tu – va entortolligar-se de mala manera al explicar-se – Vull dir... estant amb tu i no parlant-te clar. No dient-te que m'agrades tant que m'encantaria que m'acompanyessis ara i a tot arreu on vagi després. Així que... al cap i a la fi potser no aniré tan lluny quan hagi acabat amb això. – va mirar-la ja apartant-se'n – M'encantaria que ens veiéssim quan torni. Només era això, Suno. Volia que ho sabessis... – I va agafar-la llavors de les dues bandes del rostre per besar-la: – No puc creure que me n'hagi d'anar...

– Sempre pots tornar – Ella va somriure-li novament, deixant de besar-li els llavis en ullar-lo – Tota aquesta tecnologia que dius, pot ser molt útil a la Terra. I segur que els fas falta per desenvolupar-la...

– Segur.

En Mefus va acabar assentint amb un gest dolç i, per fi, decidit. 'I sí, anaven a besar-se un altre cop però la Bulma, que havia escoltat una nau aterrant prop de casa, ja sortia de l'enorme edifici... per rebre'ls'.

– El pare deia que no tardaries en venir – va assegurar la científica en veu alta – No trigaràs en anar-te'n aleshores, no?!

– No... tot i que hauria de demanar-li a la Nasu si encara hi deixa venir a la Reiya... o si ella vol venir, és clar.

La Bulma, a la qual se la veia extraordinàriament radiant, va deixar anar una sonora riallada en sentir-lo. – Doncs us heu posat d'acord, perquè la meva mare acaba d'anar a rebre-les, a la Nasu i a la Reiya. Són a la porta de davant – va convidar-los a passar, tot i que la Suno va preferir acomiadar-se'n discretament i tornar a casa. 'Al seu poble amb allò d'en Bu tothom s'havia endut un bon ensurt': – Porto tot el dia ben avorrida, amb en Vegeta entrenant, i oita, és fer-se fosc i aparèixer tots. Esteu fets un cas... – va seguir parlant la científica després.

Des d'allà on eren, en ple passadís, ja se sentia en Trunks i la Reiya parlant quasi a crits d'alguna cosa que aparentava estar a punt d'acabar en picabaralla.

– Aquesta vegada, sí – Li afirmava la nena – Aquesta vegada no pararé d'entrenar-me allà on anem, amb les gravetats que sigui, per superar-te.

– Això és bastant impossible, cosineta. O ja no recordes en Gotrunks?!

– En Gotrunks no ets pas tu. Així qualsevol és fortíssim i invencible – va queixar-se.

– Qualsevol, no – va rebatre-li l'altre, tot i que la Nasu ja era al mig disposada a posar pau.

– Va, nois. Quan la Reiya torni ja tindreu temps de comprovar si realment s'ha fet més forta. Però pensa que vas per ajudar a en Mefus també. No per esbatussar-te amb el primer pacífic habitant d'un planeta que t'aparegui davant. I sobretot haureu d'anar en compte...

– Mefus! – La nena va veure'l passar la porta amb la Bulma. – Ara mateix parlàvem de tu...

– I jo ara mateix... tenia al cap... – La mare d'en Trunks, encara de singular bon humor, no s'ho va pensar gaire i va interrompre'ls en qüestió segons, amb una inusitada empenta que acabava d'improvisar: – Que per molt que la nau estigui preparada i tal... No us en podeu pas anar enlloc, abans d'haver celebrat com Dende mana que hem vençut aquell monstre. Si més no amb una trobada per dinar... Què us sembla si organitzem demà una barbacoa? Podríem fer-la a casa d'en Follet Tortuga.

A aquestes alçades, la pèl-blava se sentia massa feliç amb si mateixa i la seva vida, com per deixar córrer una oportunitat així. I la veritat és que rumiava ja en com fer-hi anar a tothom; encara que d'ara fins l'hora de dinar hagués d'estar trucant reiteradament a tots i cadascuns dels seus amics. 'A més, que podia ser més difícil de fer-hi anar un Vegeta que estava segura de tenir la manera de convèncer...'.

La científica va veure, amb evidència, el dubte en l'ullada de la Nasu i fins i tot l'expressió estranya de la Reiya. Però va seguir pensant-hi de totes maneres.

Si decidien trobar-se a casa d'en Follet Tortuga, potser podia funcionar... 'Bé, era un lloc probablement més neutral que casa seva... així que amb una mica de sort i si trucava a en Iamxa... aquest fins i tot podia intentar de convèncer la Xixi...'. Tenia un ànim massa optimista com per no provar-ho.

Esperava, és clar, que allò no incomodés a ningú... I tanmateix estava quasi segura que, en circumstàncies normals, qualsevol podria dir-li que corria massa. 'Era una burrada', va retraure's en el fons, un cop vist el silenci de tots plegats. 'Però si en Mefus marxava ja i anava a passar-se mesos a fora amb la Reiya... tampoc li semblava bé fer-ho en un parell de setmanes... sense ells'.

Per intentar-ho...

– I en Goku... – va preguntar d'immediat, buscant donar un nou enfoc a tot plegat – Ja ho sap que la Reiya està feta tota una aventurera?

El tema, tot i que obert quasi per pura curiositat, coïa encara al fons de la Nasu.

Així que la princesa saiyajin va preferir romandre en silenci un moment més. 'Al cap i a la fi, li havia promès a la seva filla que renunciaria a viure amb ell si era el que ella finalment li demanava'. – No... – va haver de reconèixer segons més tard amb un nus al coll, però; per no deixar la Bulma parlant sola: – De fet encara hi he de parlar... d'una mica tot. Aquesta tarda l'he deixat amb els seus nanos. En Goten i en Gohan encara deuen ser amb ell...

La Reiya, en aquell instant, fingia no haver escoltar res: en plena conversa sobre possibles extraterrestres malcarats amb en Trunks...

– Segur que en Gohan ja no – va riure la Bulma – Una font força fiable m'ha dit que aquest vespre tenia una cita amb la Vídel... I, per cert, sembla que en Bu de moment no porta problemes al senyor Satan.

'Li ho havia explicat el mateix Trunks que havia parlat amb en Goten per telèfon fix a les poques hores de ser casa; el primer dia després de la gran amenaça que els havia tingut a tots ben pendents. I que l'havia tornat a trucar aquell matí'.

L'amenaça havia fet encara més inseparables aquell parell de trastos...

.

La Reiya havia passat dues hores completament hiperactiva en contacte amb en Trunks; i la Nasu mentre els veia moure's amunt i avall per aquell interior ple d'animals salvatges, i veia la Bulma anar i venir amb un carregament de llimonada que havia fet la seva mare, continuava palplantada allà contra una paret de Corporació Capsula. 'Sense ni tan sols parlar de res amb un Mefus que també aparentava més pensatiu que de costum'.

– No hauries de marxar...? – va qüestionar-la de cop i volta el tsufur amb una mitja rialla que evidenciava que sabia exactament de què estava parlant. – Per com ha parlat ella abans – va senyalar a la Bulma amb el cap i en la distància: – Ell és viu.

'Viu'. A la saiyajin, poc expressiva en si, va trencar-se-li el somriure eixut en sentir-lo.

Entenia prou bé a qui es referia. Era viu, sí, però les coses seguien no sent fàcils. I de fet no tenia gaire ningú amb qui expressar ara la seva inquietud... 'La Nasu se sentia més que perduda al respecte d'aquella paraula donada a la nena'. Per aquest motiu, i per estrany que fos en ella, no va pensar pas gaire abans de dir-li-ho:

– En realitat... – va fer pausadament en començar – ... la Reiya no vol que m'hi quedi... L'odia... i si m'hi quedo m'odiarà a mi també... – va mirar el nebot d'en Pineau de ple en expressar-se, intentant detallar-n'hi el què al final: – Li he dit que quan torneu, me n'aniré a viure amb ella, sense en Goku... Si és que segueix volent-ho així. Suposo que tant és anar-hi ara o no, doncs...

La confessió havia deixat en Mefus completament fora de joc. – Cediràs al xantatge d'una criatura després de tot?!

– I què vols que faci? Jo vaig créixer sense pares... recordes?! – va fer mig molesta i encara en veu baixa perquè la Bulma no l'escoltés per res del món – Pràcticament no recordo cap moment amb la meva mare que no fos en un àpat oficial de Palau – va dir també amb evident desdeny – I el meu pare... Et penses que als saiyajins els importava donar cap tipus de confort als seus fills?! No vull que la meva filla es converteixi en mi... o... – va exhalar aire – En el Vegeta. Jo no sé que hagués fet sense en Pineau, per exemple. Però tot i així... interiorment... no podia parar de pensar en com m'agradaria haver-los vist orgullosos de mi. Hagués estat un exercici inútil intentar-ho, és clar. Vius i tot...

'Quan va acabar tot el discurs, en Mefus va adonar-se amb tota la claredat del món que aquella potser era la vegada que més de cara ella li recordava aquells moments i li parlava del passat'. D'aquell passat durant el qual ell hauria odiat saber res d'ella com a saiyan. 'No havia entès res fins molt després, i hauria avorrit pensar que en el futur no només hi parlaria així, sinó que a més emfatitzaria de ple amb la saiyajin'.

Les seves races s'havien intentat aniquilar entre elles. O com encara pensava, en efecte, en Mefus: 'Els saiyajins havien aconseguit aniquilar els seus'. Clar que la Nasu i els guerrers de l'espai que corrien per allà, eren casos a part. O ho havien acabat sent.

Amb l'excepció d'en Vegeta, potser.

No entenia però per què era tan sincera amb ell ara. 'Tot i que el fet que callés cada vegada que la Bulma passava per davant li indicava que la seva actitud tenia molt a veure amb què no havia pres una decisió clara davant aquell xantatge a petita escala que la Reiya li feia sobre el tema d'en Son Goku'.

Era impossible que tan astuta com era, la mateixa Nasu no veiés que la nena s'estava aprofitant de les seves pors i el seu sentiment de culpa per sortir-se amb la seva...

'Ell mateix havia jugat aquell paper amb en Pineau durant una etapa immadura de la seva vida'. I en Pineau mai havia renunciat a aquella noia que estimava com una filla, malgrat que ell, en saber tota la veritat, s'hi encaparrés.

Suposava que el fet d'estar entre un home i una filla... feia les coses lleugerament diferents.

– T'està prenent el pèl – va dir de totes maneres – I ara agafa, i fot el camp, va.

– Què?!

– Aquell home t'espera a algun lloc, no?! I la Reiya no està ara pendent de tu – va fer com si fos evident – Estàs desitjant tornar-hi... i jo no sé què t'ha fet aquests dies però estàs molt més guapa. O potser és perquè es nota que no has necessitat pentinar-te – va fer broma, ullant-ne ara la sorpresa – Que tampoc és com si servís gaire de res en tu intentar-ho.

– Mefus...

– Vés... vés i gaudeix-ne. – va reiterar amb una mirada divertida mentre ella encara arronsava el gest – No m'ofereixo a parlar amb la Reiya perquè sé que a mi no m'escoltaria, però ella mateixa ha de veure que està sent irracional i injusta... tu dóna-li uns dies, com en el fons heu quedat; i segueix estant tan guapa com ara, que et vegi així quan tornem.

.

.

'Les paraules d'en Mefus, la frase colpidora d'en Popo... la sensació que encara podia recuperar, de ben endins, aquells instants amb ell; els moments en què en Son Goku mantenia amb fermesa els braços al voltant d'ella...'. La Nasu havia aprofitat la conversa amb el tsufur per acabar marxant d'allà sense acomiadar-se de gairebé ningú. 'La Bulma, aliena a la conversa anterior, li havia jurat que no havia de preocupar-se això sí; perquè, ara els faria un sopar per llepar-se'n els dits, i després els dos quedarien tan dormits que no se'n tornarien a recordar de res i de ningú fins l'endemà'. Sabia que potser amb la Reiya no seria exactament així, però de totes maneres havia acabat decidint anar-se'n...

'Potser si parlava amb en Son Goku... si li explicava tot el que l'atabalava... potser junts sabrien què fer'. Només esperava que ell hagués tingut més sort amb en Goten...

I amb aquesta idea va volar fins on l'havia deixat, trobant-se'l sol i mirant les estrelles a l'exterior, prop d'aquell llac que tant significava per ambdós.

– Nasu. – va saludar-la com si encara estiguessin fent-se les bromes i burxant-se com abans de l'arribada dels nois.

– Com... – va decidir demanar ella tot asseient-se al costat i deixant-se rodejar pels seus braços un cop més – Com ha anat?!

– Genial – va mirar-la en dir-li-ho – En Goten té molta fusta i hi ha posat moltes ganes. Hem entrenat i... bé després se n'ha anat amb en Gohan... No volia que la seva mare el renyés per culpa meva.

La Nasu ni tan sols sabia si creure's aquella versió tan optimista de la trobada.

– L'he sentit parlar abans... No vull que perdis els teus fills per culpa meva – va deixar la mirada perduda en les aigües tranquil·les del llac mentre el sentia prémer-la més contra si – T'estimo, Son Goku. Però no podria fer-te pagar aquest preu...

– En Son Gohan t'aprecia. Ell m'ha ajudat a convèncer en Goten que tot pot anar igual de bé si jo em quedo aquí, amb vosaltres. Li ha venut com un al·licient més... venir d'acampada aquí, portar-hi en Trunks... Ja m'entens –. Era quasi estrany que ara ell li parlés amb tanta solemnitat. 'No era propi del guerrer del qual s'havia enamorat tant temps abans'. – A més – A continuació va sonar, no obstant, tan alegre i despreocupat en comparació amb tot el que la Nasu sentia dins, que fins i tot va doldre-li: – Ara tu i la Reiya també sou la meva família.

– La Reiya és la teva filla, Goku.

– És el que he dit. Em referia a això, a que sou la meva família – va mirar-la intentant desxifrar què havia fet malament – Nasu, estàs bé?!

'Sabia que hi havia de parlar però no va sentir-se amb suficient força per confessar-li el que havia promès a la Reiya pel cert temor a que els acabés detestant als dos'. Potser en Mefus tenia raó i acabaven convencent-la... 'S'ho devia, va dir-se el que li havia dit en Popo, es devia l'haver aconseguit tenir-lo allà al costat... aferrat a la seva cintura i amb el cap ja a la seva espatlla'. – Goku...

– Digues, amor meu.

'La manera com ell repetia aquelles frases simples però plenes de significat, continuava commovent-la fins i tot més enllà de l'enrenou que tenia ficat al pit'. Es notava massa que, sincer i tot, amb prou feines aconseguia estar segur que era així com ella esperava que s'expressés. 'Era ben bé com si intentés imitar (amb cert titubeig) algú altre que no era ell o alguna convenció que mig coneixia... Per més que estava segura que sí que ho sentia'.

Cap dels dos estava genèticament programat per la manera de ser terrícola d'una relació llarga, i tot i així allà estaven ambdós...

La Nasu continuava sent una dona de poques paraules, malgrat tot: – Jo... t'estimo.

En Son Goku va besar-la al coll llavors... abans d'insistir en preocupar-se'n. 'Era innat en ell també ser despistat, però no podia no reparar en què ella es veia ara profundament turmentada'.

– No ha anat bé amb la Reiya – va endevinar – És això.

– Ara no vull parlar-ne...

– Jo hi parlaré – va oferir-se ell de sobte – Ha de saber que jo no he estat aquí però que igualment us he dut sempre dins. Sou la meva família – va repetir. 'Tantes absències després, també com a pare d'en Son Gohan i en Goten, la Nasu comprenia que aquell concepte seguia sent important en algun lloc de dins d'en Son Goku'. Potser més del que fins i tot ella es podia imaginar.

Sonava absurd.

– Vol fer aquell viatge amb en Mefus al final. I encara que hi parlis abans que marxi, no t'escoltarà – va advertir-li-ho tanmateix – És tossuda, obcecada i... saiyajin. Malgrat que també és una nena que no deixa de necessitar... necessita en Cor Petit. L'aterra separar-se'n.

'No estava segura de l'efecte que aquelles paraules podien tenir en el Son Goku i, tot i així, ni les va pensar... ni les va contenir'. Era l'única manera que tenia per explicar com de lluny estava ara la seva menuda d'aquella història seva que al cap i a la fi l'havia concebut a ella precisament allà... al voltant de les aigües d'aquell llac.

– Us he trobat a faltar, Nasu – va confessar sense moure's i probablement deixant-se portar per l'aroma confortable d'ella – M'ha d'escoltar. No pretenc tampoc prendre-li cap dret a en Cor Petit. Entenc que el consideri el seu pare...

'Per molt tranquil que aparentés ara ell, la Nasu va pensar que alguna cosa en la seva veu sonava realment tocada per alguna mena de profund penediment'. Cap dels dos era massa bo expressant emocions quan aquestes, com en el cas de la seva relació, no els acabaven per sobrepassar del tot. 'Estava segura dels sentiments d'en Son Goku... però no tant de com podrien tirar-ho endavant... sobretot carregant tanta culpa i els retrets dels seus fills'. Digués el que digués ell sobre en Gohan... ella estava segura que amb allò només volia calmar-la.

– La Bulma – va seguir parlant aleshores – ... ha organitzat en només mitja hora una barbacoa per demà a casa en Follet Tortuga. M'ha demanat que hi anem... Ja saps com és.

– Ostres... – va notar que ell hi posava un relatiu entusiasme – Però tu i jo tenim pendent un entrenament...

– La Reiya encara hi serà – va decidir, en l'últim intent per no perdre'l, que potser podrien provar-ho. 'Potser si ell hi parlava... Si se la guanyava el suficient...'.

'Era una possibilitat bastant improbable, però era alguna cosa'.

– Si ho vols, pots mirar d'acostar-t'hi, Goku – va afegir d'immediat, sense esperar que ell digués res, dient-s'ho quasi a si mateixa. Al cap i a la fi l'havia vist admirar-lo en enfrontar-se a en Bu al tercer nivell. 'Podien intentar que li donés una oportunitat'. – Per provar-ho...

– És clar – va assentir ell convençut, en veure-la animar-se lleument – Seria fantàstic...

– La Bulma vol que hi siguin tots, ja t'ho pots imaginar. Tot i que vaja... – va continuar dubtant la saiyan – No sé si se'n sortirà... Ni tampoc si és gaire bona idea...

– Bé – va valorar aquest cop sí molt més segur sobre l'esdeveniment en Son Goku, gronxant-la suaument en braços: – Podem anar-hi. També li dec una conversa a la Xixi. I fins i tot a en Iamxa – va somriure – S'agraden bastant, oi?

Aquesta vegada, el nou tema de conversa va arrencar un somriure clar a la Nasu, que va girar-se per passar-li ella també un braç per darrere l'esquena i acomodar-se sobre el seu tors... 'De sobte ell acabava, però, d'estirar-se i els dos miraven ara al capdamunt dels seus caps, en direcció el cel fosc i de cop ennuvolat'.

Eren abraçats sobre l'herba d'aquell lloc i tot i que no tenien son, perquè en realitat havien passat suficients estones al llit les darreres hores de pau, estaven estranyament absorts (ara sí) en la comoditat de l'altre. La Nasu s'esforçava en oblidar tot el demés en aquell moment. – En Iamxa... – va mirar-lo divertida – ... està boig per ella.

– Me n'alegro. – va prémer-la més contra ell mentre jugava ara distretament amb els seus cabells.

– No et sap greu? – va preguntar-li sincerament la saiyan – Encara és la teva dona...

– La Xixi és una dona meravellosa, sí – va acordar amb un mig somriure infantil – Però m'agradaria que la meva dona fossis tu...

I amb el solemne significat d'aquella frase, la Nasu ja no va ser capaç de dir res més. 'Només de mantenir-s'hi abraçada mentre ell continuava acaronant-li la prou llarga i desordenada mata de cabells'.

Van deixar-se endur pel silenci de la nit... desperts i abraçats. I la Nasu va ser ben conscient de què havien passat almenys un parell d'hores, quan va sentir-lo roncar com altres vegades. Era bonic pensar que no havia de fer res més que quedar-se allà per ser efectivament la seva dona... 'O la seva companya', si és que ho rumiava a l'estil fred i saiyajin.

Era curiós també adonar-se de com el denominatiu humà de parella: "la seva dona...", tenia aquell toc de possessió, de pertinència, que tan bé quallava amb un sentiment així. 'En el fons de si mateixa, quan era com ara abraçada a ell, odiava la sola idea de separar-se'n per més temps del que pogués durar un sol entrenament d'hores, dies o bé poques setmanes...'. I sabia que allò ja no es corresponia exactament amb el fer de la seva raça.

No es tractava de no tenir un espai o de limitar una llibertat de moviment que en part ella també volia; sinó de no acabar perdent-lo amb el temps... I pensava clarament en la promesa feta a la Reiya: No volia despertar un dia i adonar-se que havien tornat a passar set anys. No suportaria envellir esperant recuperar instants com els presents.

'Per més guerrera i freda que ella fos, complir la petició de la seva filla estava fora del seu abast'.

Mig dormida, i no del tot conscient, repassava ara també amb cura tot el que havien estat aquells dies junts i algunes de les converses que ells dos havien tingut...

– No sé si algú d'allà dalt... – Li havia dit feia hores agafant-la per sorpresa – ... m'ho concedirà. Vaig demanar que en Bu renaixés convertit en una bona persona per poder lluitar contra ell de nou... Si és una criatura humana, primer necessitarà vèncer els seus límits i conèixer el seu potencial, però. Serà genial...

'Lluitar amb en Bu de nou... però sense posar en perill la Terra'. Era tan típic d'ell...

– Estaria realment bé... Ell i jo lluitant, un contra l'altre, a algun lloc on no hi poguessin haver ferits... amb tot el temps del món.

'Tot el temps del món... tractant-se d'ell... podia ser molt temps'.

Va adormir-se finalment rumiant-ho vagament; tot i no sentir-se gens cansada, essent bressolada pel so tranquil de la respiració masculina que sentia arran...

... I va somiar.

Caminava, en aquell instant, per un lloc lluminós; un carrer ple de gent... 'Eren persones a les quals, pel que fos, no aconseguia – ara per ara – distingir clarament dels molts colors que li aclaparaven la vista...'. I intentava recordar on havia estat abans d'arribar allà però no se'n sortia...

'No estava gens segura de com hi havia anat a parar a aquell carrer, encara que el cert era que no se sentia tampoc ben bé ella'. Començava, doncs, a sentir una forta sensació d'angoixa. I molta... molta incomoditat.

¿Què li passava?! Quan anava a desesperar-se, aliena al fet que en realitat estava adormida sobre el pit del seu amant, va adonar-se també que hi era acompanyada... Que no estava sola en aquella mena de via de vianants, sorollosa, ample i sobreocupada.

– Son Goku... –.

– Encara tenim temps, oi? – va demanar-li aquest amb el mateix somriure de sempre. I novament, la Nasu va comprendre que no sabia ni tan sols què dir-li... perquè no sabia on eren... ni on anaven.

– Doncs... – Sense necessitat de respondre res, va veure en Cor Petit i més gent que ara mateix (per desesperació pròpia) no podia acabar de distingir amb nitidesa. 'Qualsevol detall que intentés discernir era el suficientment borrós com per acabar volent-ne desistir'. – Goku, on vas?! – va sentir-se perduda, però va saber, tanmateix, que allà davant seu hi havia en Krilín, la Bulma i segurament també en Vegeta i els demés.

'No entenia res'... I de sobte es mirava a un mirall que havia aparegut a l'interior d'un edifici, en el qual no tenia consciència d'haver entrat. 'Havien deixat de ser al carrer de cop i volta'. Se sentia marejada...

Duia uns talons vermells. ¿Ella sabia caminar amb talons? I un vestit a joc. Un vestit vermellíssim amb detalls daurats en un dels costats i els cabells mig deixats anar. Era... havia vist aquell tipus de vestit abans... Era un qipao. Un d'aquells vestits tradicionals que duia la Xixi... 'Va sobresaltar-se una mica abans d'intentar pensar com havia acabat ella amb aquell tros de tela...'. D'alguna manera sabia que era un regal de la Bulma.

¿Però per què?

"– Com que em vas dir que deixaves les baralles per a en Goku i els nois –". Va sentir-li-ho dir a la seva pròpia inexistent memòria. Mentre, pendent dels demés i tibada per un pressentiment, s'acostava ara ja una finestra entre els altres i s'adonava que sí, allà fora hi havia en Son Goku. Lluitant amb algú.

– Què passa?

– És algú que no sabem d'on ha sortit – va advertir en Krilín.

– El seu rival és molt fort... – va afirmar (d'a més a més!) una Reiya que la Nasu, per més que mirés a dreta i esquerra, no aconseguia trobar al seu costat: – No em miris així – va veure-la per fi darrere, tot i que tan canviada que no sabia ni per on començar – És normal que no em reconeguis, fa molt temps que no ens veiem...

– Filla...

'Era cert: tenia la sensació d'haver estat molt temps separada d'ella...'. Però una altra veu anava a interrompre-la aleshores a mig recordar el per què:

– Ep! – Era en Goku que en segons s'havia plantat volant davant d'on eren tots plegats.

– Què fas? –.

'Els parlava just a través de la finestra sense vidres per on l'havien observat'. I va somriure'ls obertament sense esperar, de fet, cap altra reacció: – Me'n vaig. Necessitaré temps per despertar tot el potencial d'aquest noi, és extraordinari –. Ni tan sols va dirigir-se a ella: – No sé quants anys m'hi estaré, però ja vindré a veure-us.

'Aparentava haver-se oblidat de tot el demés'.

– Anys?!

Un record que en comparació amb tot el que tenia davant no semblava tan llunyà, va venir-li llavors al cap com a resposta. En Goku li havia explicat que esperava algú així: "– Ell i jo lluitant, un contra l'altre, a algun lloc on no hi poguessin haver ferits... amb tot el temps del món".

'No, estava segura que ni tan sols era per això'. No era per evitar ferits...

– Però... Pare... – La Nasu, encara confosa, va escoltar també queixar-se a en Son Gohan; abans d'abocar-se definitivament a la finestra per intentar comprendre què passava. El noi no entenia tampoc el seu progenitor: – Què significa tot això? Per què ho fas?

– Cuideu-vos!

La saiyajin, ella sí, va aturar-se abans de retraure-li res. En Goku se n'anava i ella ni tan sols es movia. 'Va dir-se a si mateixa que fes alguna cosa; però en el fons, de sobte, era com si en realitat ja l'entengués'. Ell mateix li ho havia dit. 'Aquell noi era el seu regal... el desig concedit per algú de l'Altre Món, pel Gran Jutge probablement: Per poder lluitar en igualtat de condicions i en pau'.

Se sentia, a més, com si fes temps que no el veiés tan feliç...'I tenia al cap aquell deix de somriure que ell havia mostrat ja en parlar-n'hi el primer cop'.

La reencarnació d'en Bu...

– No l'aniràs a veure, mare – Li deia ara la Reiya, que per les vestimentes era clar que havia passat tot aquell temps de suposada absència entrenant amb en Cor Petit. – Per més que s'hi estigui deu anys... Saps que l'orgull no et deixarà...

La Nasu va mirar-la amb gest contrariat i va entossudir-se a creure, tanmateix, que no havia de per què fer ni més ni menys. 'Que podia esperar-lo... anys'.

Era una oportunitat per en Son Goku... una nova motivació que havia arribat quan ell ja se sentia complet com a guerrer. 'El cel no podia no premiar tot el que el saiyan havia fet per l'univers i li havia concedit finalment aquell regal: un capritx darrere del qual s'hi amagava l'anhel de no quedar-se estancat en la seva pròpia enorme capacitat'.

– És la seva natura. I també la meva. Com no l'he d'entendre? – va alçar la veu com a resposta tardana a la seva filla i va tenir la sensació d'estar cridant i repetint-se al buit, absurdament: – L'entenc. L'entenc, l'entenc... –. Al cap i a la fi l'home sabia que en Gohan havia escollit el seu propi i pacifista camí... Per això esperava aquell regal.

'I en Goten i la Reiya... ¿Per què no esperar que ells cobrissin aquelles seves expectatives?'. No. Una veu interior va parlar-hi amb força: En Goku sentia que havia assolit el seu cim com a guerrer... i ara esperaria el que fes falta per repetir el seu combat més dur... 'Potser, de fet, només per això s'havia quedat satisfet amb aquella nova oportunitat de viure a la Terra...'.

Va odiar-lo irracionalment. I es va odiar a si mateixa per haver-se tornat dèbil i humana.

De cop i volta sí sabia que somiava...

'¿Li hauria passat pel cap, a ell, posar de veritat tots els seus esforços en el despertar d'aquell potencial?'. Era evident que sí.

– Goku!

Intentava despertar i, encara a mig camí, va haver de lluitar contra si mateixa per obrir els ulls.

– Què et passa? – va alçar-se ell de cop, espantat. 'Ambdós es trobaven exactament on havien quedat dormits feia més que un parell d'hores'. I ja començava a despuntar el nou dia al cel rosat. – Nasu... Estàs blanca... i congelada... – va tocar-li el rostre.

Feta un embolic, la saiyan va endur-se també una mà fins a la galta esquerra, intentant refer-se.

– No... jo... – No sabia què dir. 'Ja que, certament, no estava segura de gaire res'.

– Xxxt – va acabar abraçant-la ell desconcertat – Deus haver tingut un malson. Xxxt...

'S'havia espantat a si mateixa... A aquelles alçades no podria renunciar-hi més enllà del que podria fer-ho una humana'. La saiyan que s'entossudia a ser, la dona forta i freda no li sortia de dins si es tractava de veure repetida o insinuada una absència com aquella... Potser era perquè havia esgotat ja qualsevol rastre de capacitat d'espera abans. O perquè era addicta a aquella maleïda seva pell.

Va tancar els ulls de nou amb ràbia continguda. Així no se sentia pas millor companya seva del que podria haver estat la Xixi, que a més sí l'havia esperat sempre i l'hi havia cuinat... i, bé, tot el que se suposava que era normal i corrent entre humans...

'Per acabar-ho de rematar tampoc era, ara mateix, qui la Reiya volia'.

.

.

En Iamxa havia rebut la trucada de la Bulma la nit anterior i havia preferit esperar a què es fes de dia. 'Al cap i a la fi, no es podia presentar a una casa que no era la seva a segons quines hores'. I més després de pensar en tot el que hauria de poder dir-li finalment.

'Hagués preferit, però, que la Bulma ja s'hi hagués dirigit ella mateixa; per explicar-li d'entrada a la Xixi que havia improvisat aquella trobada a casa d'en Follet Tortuga...'. Com ja li havia dit ell, trobava bastant improbable que l'encara esposa d'en Son Goku hi volgués anar...

'En Gohan devia estar a punt de tornar a l'institut, després de tot... I si la Bulma també assegurava que en Goku hi aniria, perquè la Nasu segurament li ho diria; aquella era una idea terrible'. Contraproduent i precipitada.

Va bufar.

I va tocar la porta que tenia davant, esperant que la Xixi l'obrís.

– Hola... – va ser en Goten però qui va obrir la porta. 'Per la cara que va fer, tanmateix, el menut va aparentar haver estat esperant algú altre'. El nen va quedar-se davant l'entrada amb una expressió d'espera als ulls, com si tampoc acabés d'endevinar què hi feia en Iamxa allà.

– Que hi ha la teva mare, maco?

– Sí... – va respondre, tot i que en realitat no va moure's – Què vols?!

En Iamxa va somriure de costat, amable, preguntant-se d'immediat per què semblava que en Goten actués d'una manera més eixuta del que era normal. 'Deuria haver-lo agafat distret, perquè si no, per l'energia, el menut ja hauria d'haver endevinat que era ell'. Va mirar-se'l expectant. – Que em deixes passar?

– Iamxa – va escoltar-se aleshores la veu de la Xixi des de dins – Fes-lo passar, Goten, rei. Tenim en Gohan a ca la Vídel... – La dona va arronsar la pell del front abans de mirar-lo – ... darrerament és sempre amb ella. Hi ha anat a buscar apunts, aquest cop... Crec... – No n'estava massa convençuda al cap i a la fi: – Demà torna a classe. Com va, noi? – va continuar parlant de totes maneres, mentre posava alguna cosa al forn. – Tot bé?

– Bé – En Iamxa realment no sabia com dir res. 'Només veure-la li resultava totalment absurd pensar que havia planejat confessar-s'hi... o pitjor proposar-li anar a aquella trobada... amb en Son Goku'. – Passava per aquí... i... Et passa alguna cosa, Goten? – va qüestionar-lo espontàniament en veure que el nen l'havia deixat passar però encara el mirava seriós des de l'entrada.

– No... – va murmurar no obstant el menut – Res... Vaig a fora a jugar.

– No li facis cas – va somriure en resposta la Xixi, amb gest trist – Està una mica estrany però crec que és pel seu pare... – li va dir – En Gohan no m'ho volia explicar però abans se li ha escapat que ahir van anar a veure'l... Allà... – va intentar aclarir també innecessàriament – Allà on és amb aquella dona.

– Oh. – Va comprendre en Iamxa de seguida per què ella feia aquell gest, encara que no sabés exactament què dir al respecte. – Ja veig...

– Diu que està bé... Entrenant, clar – va mostrar-se més dolguda i tot en tornar-li a parlar a continuació – En un lloc ple d'arbres, meravellós, i que ell i el seu germà li han promès que pot anar-hi a acampar amb en Trunks. Ja veus... – va mossegar-se el llavi – Va arribar entusiasmat, tot i que sembla que ara mateix s'ho està pensant...

– Xixi – va interrompre-la l'antic bandit en quant va observar-la girar-se cap al forn de nou. 'La dona s'havia tombat cap allò que cuinava, no tant per comprovar l'estat del que fos que hi hagués acabat posat, sinó per ocultar probablement alguna que altra llàgrima d'impotència'. Ja no estava així només per en Goku, sinó també perquè veure en Goten emmurriat li feia creure erròniament que, a més, havia fracassat com a mare... 'Si no havia estat capaç de mantenir la família unida pels seus fills: Com podia no considerar-se una fracassada?'. – Dona...

– Serà millor que te'n vagis... no és bon moment...

En Iamxa no va poder evitar avançar endavant aleshores. – Venia a dir-te – va pensar que era completament estúpid dir-li allò en aquell moment – Bé, que la Bulma ha organitzat una barbacoa tots junts... Però – va interrompre-la abans que digués res en girar-se – És una molt mala idea. Ho sé. Així que no sé... – va dubtar improvisant sobre la marxa – ... per distraure-us i això, què et semblaria si portem en Goten a algun lloc divertit. Un parc d'atraccions o un zoo... Duc l'últim model dels esportius que han fet a Corporació Capsula, la Bulma me'l va deixar bé de preu, i me l'ha fet enviar a casa aquests dies. És descapotable, a en Son Goten li encantarà. Li farà bé sortir... – va insistir tot i que continuava veient-la silent – Ja veuràs, com en gaudeix.

En escoltar-lo, la Xixi havia sospirat; sentint-se cansada de lluitar contra les seves pròpies conviccions. – Si dius que hi ha una barbacoa – va assentir llavors – Serà millor que en Goten hi vagi. On dius que es fa?

– A... – va estranyar-se completament d'aquella actitud ell – A casa d'en Follet Tortuga.

– Així no es perdrà, no? Hi pot anar amb el núvol Kinton – va assegurar amb amabilitat i de seguit la filla d'en Gyumao, buscant una finestra per observar com el seu fill no havia anat gaire lluny; i colpejava amb la punta del peu un grapat de terra que tenien davant de casa – Crec que té por de... no veure gaire el seu pare a partir d'ara. Tot i que sigui viu.

– Però... i tu? – La pregunta evident era si ella també hi aniria.

– No ho sé... – va sorprendre'l sí del tot en tornar a parlar – Exceptuant allò del Torneig i el sopar de l'altre dia, fa molt temps que no vaig enlloc. I anys que no xafo una ciutat... – 'No li estava parlant pas d'anar a la barbacoa...'.

– Vols... – va quasi tartamudejar l'ex-bandit d'immediat, obrint els ulls com taronges en entendre que segurament, allò que creia comprendre que la Xixi deia, era el més similar a una cita que podria tenir amb ella en les circumstàncies actuals. – Vols que hi anem... a ... a la ciutat¿? Estàs dient això?

– Sí, és clar – La Xixi va fer un lleu gest amb les espatlles – Per què, no?

– Oi tant... – va somriure el terrícola obertament – Serà genial! Ja ho veuràs!

Sense voler, i potser sense ni tan sols pensar-ho, en Iamxa havia caminat endavant el suficient per acabar agafant-la de la cintura i alçant-la enlaire amb entusiasme.

– Iamxa! – va envermellir ella d'immediat, gairebé sense reaccionar en adonar-se que l'home l'agafava. 'Havia quedat absolutament parada en notar com la subjectava'. - Baixa'm... – va titubejar totalment fora de joc – Què dirà en Goten si...

En Iamxa, no obstant, estava tan aclaparat com la Xixi per l'instant i enmig de la vergonya ni tan sols encertava a deixar-la anar. – Jo... ho... ho sento...

Van passar uns segons sense reaccionar, de fet. Totalment ruboritzats i enrojolats. Ambdós continuaven en aquella posició a cor que vols, malgrat tot... enmig dels seus propis dubtes. – Em... – va intentar ser coherent amb si mateixa ella al final, encara amb tot de remors dins que no sabia interpretar – Em... deixes baixar?

– Sí...

Tot i l'extrema vermellor del rostre, la Xixi estava determinada a fer com si res a continuació. 'Potser ell s'havia excedit... però també podria estar-ho malinterpretant...', va dir-se. – Vaig a canviar-me... fa anys que no vaig a ciutat... Pots vigilar-me això que hi ha al forn? És pa... casolà...

– Dona... – En Iamxa seguia sense mots per dir – Però no cal que... que et mudis. Estàs bé així, vull dir. Molt bé. – va córrer a corregir-se, encara atabalat per les seves pròpies sortides de to. 'Tot i que efectivament ella no semblava escoltar-lo massa ja'. – Xixi...

– Què et sembla si tornéssim al restaurant de l'altre dia...?! – va proposar de sobte – Quan tinguem gana, vull dir. Era boníssim!

L'expressió de la mare d'en Gohan i en Goten quasi va deixar-lo encara més astorat. – Et... et va agradar? De debò?!

– Sí, és clar. A tu, no?!

.

.

La besava als llavis, amb calma i també amb detall. Distret en passar-li una de les mans per l'esquena, entre la pell i la samarreta de color blanc, i no podia creure's el que havia arribat a experimentar gràcies a ella. 'La pell se li posava de punta encara en tocar-la i en desitjava parts que havia ignorat que existien fins ja entrada l'edat adulta'. Ell podia ser tan espontani i ximple com els seus amics volguessin creure, potser encara ho era sí en moltes coses; però ja feia temps que el seu cos havia après a reaccionar amb massa rapidesa en tenir-la al costat.

Va deixar córrer una mà fins a la pell del seu baix ventre amb els ulls tancats i un somriure als llavis, però ella el va aturar.

– Goku... – va sentir-la queixar-se dèbilment encara atrapada per les sensacions del moment – Espera... Així què me'n dius? Vols anar a la barbacoa de la Bulma?

– Doncs – va mirar-la encara sense apartar-ne la mà – És menjar i és temptador – va somriure abans de repensar-s'ho – Però aquí també tenim menjar i... no tenim pressa per arribar-hi a cal Follet Tortuga – va fer-se el ronso.

I ella va riure abans d'aturar-lo, també de mala gana. – La Bulma ens matarà, ho saps! – va assegurar-li en intentar posar-se del tot dreta, asseient-se finalment sobre el seu estómac, tombant-lo en la superfície terrosa com en un joc – I ahir vas dir que era bona idea... Podries mirar de guanyar-te la Reiya.

– I dec una explicació a la Xixi... i d'alguna manera també a en Iamxa.

– Exacte!

Va fer-li fer el caneló per quedar sobre d'ella en resposta. 'A vegades semblaven un parell de criatures', va reconèixer-se la Nasu en tancar els ulls per sentir amb més detall com ell li besava el coll.

– Ahir – va explicar-se llavors – En Goten estava preocupat perquè hi ha uns dinosaures que ha vist créixer, allà al Mont Paos, i es veu que han de tenir una cria un dia d'aquests... Feia mesos que no els veia i fa un parell de dies va descobrir que havien fet un niu nou i que hi tenien ous. Són com aus gegants... però per en Goten són com una mena d'animal de companyia. Com que en Gohan es feia gran i feia la seva, i la Xixi no el deixava anar cada dia a veure en Trunks, es veu que els hi havia agafat afecte...

– Uns dinosaures? – va alçar una cella ella en escoltar-lo – Suposo que és típic d'un fill teu – va fer-li broma a la fi – Però no entenc on vols anar a parar...

– Doncs – va seguir besant-li el coll per mirar de convèncer-la – Que li vaig dir que hi aniria a fer una ullada. No li havia dit res a la Xixi, fins ara, per por a què el renyés... I en Gohan està ocupat amb els seus estudis... Li ho vaig prometre.

La Nasu va acabar rendint-s'hi.

– Tu mateix. Tot i que no crec que a en Goten li faci menys il·lusió veure't, que saber-te controlant uns ous – va besar-lo als llavis en acabar, tot i que aquest cop també va aconseguir alçar-se, deixant-lo a un costat – T'he dut roba... un gi igual que aquest però nou – va assenyar-li les teles fetes mal bé – Gentilesa d'en Popo.

– Ostres, què bé!

– Ho duc en aquesta càpsula – va llançar-li – Entoma-la! Ah i l'altre vestit que hi ha és meu. La meva roba també comença a fer un tuf insuportable – va arronsar el nas. – Em canviaré i aniré tirant. Ens veiem a casa d'en Follet Tortuga, doncs?!

– Sí...

– La Reiya se n'anirà amb en Mefus després de la festa – va repetir-li tot i no acabar de dir-li per què era tan important que la nena deixés de veure'l com un estrany – Potser si... – va intentar relatar-li al final.

– Hi parlaré – va picar-li l'ullet en interrompre-la – No pateixis.

– No pateixo... –.

.

.

La Xixi es canviava, en aquell moment, davant d'un mirall de cos sencer que havia posat ja feia temps a la seva habitació. 'Feia temps que no sortia d'aquelles quatre parets, per a res que no acabés sent una mala notícia o un veritable infern sobtat: com allò del Torneig'. Així que es repetia a si mateixa que es mereixia sortir una estona.

'No hi havia res de dolent en fer-ho amb un amic de tota la vida'. Va intentar convèncer-se'n deixant de banda tota aquella corrua de vestits orientals que tenia per a les ocasions especials i que, en canvi, ja no es posava mai.

Havia de deixar de ser la dona que havia estat fins aleshores. 'A en Goten tampoc li feia cap bé veure-la lamentant-se per casa... i per més que intentés tornar enrere no podia canviar el fet que ella mateixa havia acabat per donar-li via lliure al seu marit...'.

Estava casada però, ara mateix, no tenia ningú al costat. 'O sí'.

Tan tradicional com era, preferia pensar que en certa manera havia quedat vídua feia molt temps... 'Fins que la mort us separi', va murmurar. Tot i que la mort, les dues morts d'en Goku, no havien estat precisament el que els havien separat.

Tampoc era com si no sentís una sensació d'ofec només plantejar-se el seguir vivint com fins llavors. Havia estat molt enamorada del seu marit... però ara es mirava el mirall i gairebé podia veure com el temps havia acabat marcant-la ja com una senyora de mitjana edat. 'A diferència de la Bulma, ella – amb un fill adolescent i en Goten – no se sabia pas veure jove de cap manera'.

La Xixi sentia que havia pagat massa car cada error... 'No havia estat fàcil entregar-ho tot a canvi de res, malgrat que no se n'hagués penedit mai', va resignar-se. 'Potser era per això que, per fi, entenia que tenia dret a mirar el futur...'.

Ja havia patit prou.

Va pintar-se els llavis amb un estoig de maquillatge que li havia regalat la Bulma una vegada. 'Entre seguir patint, per haver-se traït a si mateixa, fins a convertir-se en una vella arrugada, que hagués de començar a adoptar gats quan en Goten es fes gran; preferia començar a fer el pas ara... encara que fos amb un nus a l'estómac'.

Havia donat massa a en Son Goku i, al cap i a la fi, tot i que ell s'havia sacrificat per la Terra... no creia que li hagués sabut mai tornar tot. Va intentar contenir el crit d'histèria en adonar-se que portava potser ja uns divuit anys ben complerts en aquella situació. I tants anys després encara s'entossudia a sentir-se culpable... No era just.

Sí, ella l'havia buscat perquè complís amb aquella promesa del matrimoni... però era només una noia enamorada. 'Algú que l'havia idealitzat fins al punt de fer-se pel·lícules senceres al seu cap sobre com seria estar casada amb un home tan fort i noble'.

Com imaginar-se que ni tan sols era d'aquest planeta... 'Que, en certa manera, per més que fes ella, sempre pertanyeria a una altra'.

Cansada de si mateixa, dels seus propis pensaments, de l'angoixa d'estar tot el dia menjant-se el cap entre aquelles quatre maleïdes parets, la Xixi va acabar per desfer-se llavors aquell monyo que feia tant temps que duia al cap. 'Potser podria fer-se una subjecció menys rígida, alguna cosa que la fes més jove'.

Sabia que en Iamxa continuava esperant-la a la saleta d'estar.

¿Creuria ell que ella era una dona atractiva?. Va acabar decidint-se per una camisa rosa i uns pantalons blancs de pinces. 'Potser sí que encara era jove... tot i que no se'n sentís'.

Va estar temptada de deixar-se definitivament el cabell sense subjecció, però malgrat que va acabar deixant-se anar el serrell i un parell de blens més, va agafar-se sí la resta de la cabellera. 'Si més no aquell pentinat semblava més modern'. Tampoc volia semblar ridícula...

'I encara havia de fer mudar a en Goten perquè donés una bona impressió a aquella reunió de casa en Follet Tortuga'.

– Xixi... – va escoltar sobtadament que en Iamxa l'avisava – Crec... crec que el pa del forn s'està cremant...

– Ostres!

.

.

La Nasu va arribar a l'illa d'en Follet Tortuga amb aquell vestit que havia agafat d'entre els que encara tenia al Palau de Déu. Algunes de les vestimentes que hi guardava eren gentilesa de la Bulma... i d'altres fruit de les èpoques, de pau i avorriment, durant les quals havia estat acompanyant – amb i per les menudes – l'A-18 i en Krilín a ciutat. 'Per si mateixa, no havia acabat de donar mai massa importància a la roba. No almenys en funció del disseny'.

En aquella ocasió, de fet, havia triat a corre-cuita un vestit blau marí de tires i unes malles negres per dur a sota, a l'alçada de la cuixa. 'Hi havia donat ben poques voltes: Havia obert un calaix i havia agafat el primer més o menys lleuger que hi havia vist'. Ah! I una càpsula hoi poi que pràcticament li havia caigut al cap en intentar col·locar un parell de trastos que eren pel mig a la part de dalt d'un armari. 'La hi deuria haver deixat la filla dels Brief en alguna altra ocasió, amb quelcom que hagués carretejat fins allà dalt durant aquells set anys...'.

Va mirar-se tot seguit, en aterrar, i va seguir avaluant-se: 'Alguna estona hauria de fer una rentada als pantalons curts i texans i a aquella samarreta de la Bulma que ella mateixa havia embrutat. Segurament, ara mateix, era el millor que tenia per entrenar'. I no és que fos el més còmode que havia dut mai...

Per sort, conservava les botes, pràctiques i de lluita, que s'havia posat ja en ple conflicte amb en Bu.

'De totes maneres no havia volgut perdre gaire el temps en recollir res... i se li faria estrany tornar a visitar el palau de Déu en un futur pròxim només per endur-se'n quelcom més. Potser no tenia tanta importància... ', va rumiar. 'Ja s'ho aniria fent', va anotar-se mentalment a més; amb aquell aire saiyajin que, malgrat tot, encara la caracteritzava... Aquell aire saiyajin que trobava a faltar tant quan es tractava d'ordenar al seu cap les idees sobre en Son Goku i el que podia significar, o no, renunciar a formar-hi, amb la Reiya, una mena de família.

Ja davant de casa del vell mestre terrícola d'Arts Marcials, la Nasu va buscar amb la mirada la seva filla, de qui n'acabava d'escoltar la veu... I va intuir d'entrada els primers amics d'en Son Goku fent tertúlia sobre la sorra de la platja, a l'altre costat de la petitíssima illa... 'La saiyan va sospirar amb certa inquietud, creant-se'n una determinada imatge al cap; esperant un segon abans de fer-hi camí... i mentalitzant-se per ser el més sociable possible...'. No volia ni tan sols pensar en la possibilitat de trobar-s'hi la Xixi.

Havia estat una mala idea anar-hi sense en Son Goku...

La Bulma, que és clar ja hi havia arribat i ho havia organitzat tot, va donar-li ràpidament però la benvinguda en avançar enllà i veure-la-hi, buscant quelcom a la part de davant de la casa... La mare d'en Trunks anava absolutament mudada amb un vestit nou, estret i verd. 'Un vestit femení que, com a ornament, acompanyava amb un d'aquells mocadors que ja s'havia acostumat a dur al coll, també d'un color verd fosc'. I de fet, en ser empesa per la científica cap al lloc on eren els altres, la Nasu va comprovar que gairebé tothom aparentava haver-se posat les seves millors gales... malgrat que només fos per reunir-se entre amics:

– Vas molt estiuenca, no?! – va fer la filla dels Brief en ullar-la bé i a l'instant va tibar-la uns metres més, a través de la sorra de la platja... fins on hi havia una Vídel que reia en resposta a un comentari que aparentava haver fet en Son Gohan. 'El noi – que no havia sabut on acabaria en sortir de casa aquell matí – duia una jaqueta esportiva i pantalons de carrer'. Però al mateix temps, el senyor Satan al seu costat, acompanyat d'en Bu grassonet; semblava més aviat el proper protagonista d'una trobada mediàtica, amb fotògrafs, gent rica i roba d'etiqueta. 'No era, és clar, ben bé el cas...'.

– Hola... – va decidir-se a moure els llavis la Nasu, després d'un primer moment en què, no del tot conscient de si mateixa, havia sospesat en silenci com li calia comportar-se a partir d'ara. 'A la fi, i sense estar-ne del tot segura, va ignorar la resta, i va pensar directament en com dirigir-se a en Gohan'. – Què tal?!

El nano, tanmateix, va somriure-li de seguida obertament. 'Ella, en el fons, no n'esperava menys, sobretot després de l'últim cop que s'havien vist'.

– Ep! Fa goig avui, aquesta illa, eh? – va apuntar el fill d'en Son Goku amb ànim amable. – La Bulma s'ha encarregat d'avisar a tothom, veig. Era a casa de la Vídel quan m'he assabentat d'això... – va dir també en un clar gest còmplice amb l'amfitriona impostada que era la científica. La Bulma s'havia col·locat al costat de la Vídel i els somreia. 'Un moment de silenci va acompanyar-los novament després'.

– Sí... Tot i que no ha estat fàcil que el servei em passés amb la Vídel o en Satan – va ficar-s'hi tant de seguida com va poder la pèl-blava per acabar de trencar el gel, encara orgullosa de la seva gesta – Ser l'hereva de Corporació Capsula hi ha tingut molt a veure, em sembla. Però ara que ja hi he trucat dos cops, anit i aquest matí per insistir en què vinguessin i no se n'oblidessin, ja hi tinc línia directa! Mira que era brusc aquell majordom seu al principi... –. En realitat prou feines havia tingut en poder-los avisar.

– Hahaha – va respondre-li també en segons l'home més adult, en Mark Satan, que encara se sentia bastant aliè a tot aquell grup – No diguis això, dona... Però ha estat una sorpresa que ens convidéssiu...

– Home... Vostè va ajudar a salvar el món, aquest cop. O no? – va burxar-lo, ara sí amablement la Bulma.

– Sí, sí...

– Doncs ja està... res a dir!

– Mira... en Goten! – El nen arribava a l'illa en aquell moment, pujat sobre el núvol Kinton. 'Semblava ser, a més, que la seva mare l'havia obligat a posar-se roba de vestir per a l'ocasió...'.

Els únics que anaven com dies enrere eren la Reiya i el Mefus, que la Nasu havia localitzat amb un sol cop d'ull (per fi!) al fons; en un altre racó més lateral de la platja, escoltant relatar vés a saber què a la tortuga mil·lenària. La saiyajin que havia mirat aleshores a banda i banda, no va veure en Vegeta encara enlloc; tot i intuir que, com que allò era cosa de la Bulma, ell potser seria per allà, de negre però de carrer... 'Li hagués encantat veure com la filla dels Brief aconseguia arrossegar-lo-hi...'. En aquest sentit, la princesa va sentir-se una mica estranya en comprendre que hi eren quasi tots. I va tornar a témer breument que hi fos la Xixi, i no hi hagués en Goku per parar el cop quan aquesta la veiés...

L'últim que volia era esguerrar la festa a la seva cunyada o el comiat que allò era per la seva pròpia filla i en Mefus.

– I el pare? – La qüestió d'en Gohan va centrar-la per fi.

– Bé – La germana d'en Vegeta va sentir-se llavors amb l'obligació de respondre; tot i que continuava creient que, sense ell a l'illa, el tracte amb els nanos o amb la seva mare, fos on fos, podia esdevenir incòmode en qualsevol moment – Havia de... – va dubtar com dir-ho, imaginant-se la cara que posarien. 'Ella mateixa ho trobava absurd, però si era cosa d'en Son Goten...'. – És amb uns ous que s'han d'obrir. En Goten li va demanar que hi donés un cop d'ull.

– Oh... –.

El nen, que s'aproximava ara al seu germà i l'havia escoltat quasi de resquitllada, semblava desil·lusionat de sobte... I la Nasu no va acabar d'entendre-ho, tot i que no va dir res, fins que en Gohan va posar-li una mà a l'espatlla amb afabilitat: – Crec que en Goten pensava que si li deia això, el pare tornaria a... bé que es passaria per casa...

'Malgrat que no era un retret, la Nasu va inquietar-se en escoltar en Gohan, que igualment li somreia; i va intentar interioritzar, en busca de poder-la resoldre d'alguna manera, la reacció del nano petit...'. Tot i així en Son Goten, després de mirar el seu germà gran uns segons, va córrer a trobar-se amb en Trunks de seguida.

– Vaja... Ho sento. És un cas perdut... – va plegar-se de braços ella – No va entendre-ho així en absolut... Creia que complia amb la seva paraula si hi anava... crec.

– No et preocupis. Quan el pare arribi, a en Goten se li passaran tots els mals...

– I... – la Bulma que els havia escoltat anava a fer una altra pregunta però va quedar callada de cop. 'Potser no era el millor moment per plantejar-s'ho'. Al cap i a la fi ja sabia que molt difícilment la Xixi acabaria accedint a anar a la barbacoa... – En saps res de la teva mare, Gohan?

Era si més no una bona notícia que en Iamxa tampoc hi fos...

– Doncs...Com que era a casa de la Vídel i m'has dit que millor que no passés per casa... que en Iamxa ja li diria... al final no... – La científica li ho havia proposat per intentar no acabar de donar més motius a la Xixi per negar-se a venir o prohibir-los als nois que hi anessin. 'Però finalment, almenys en el cas del menut, aparentava haver predominat el sentit comú'.

Era fins i tot extraordinari, coneixent-ne el mal caràcter... 'La Xixi havia hagut de comprendre que allò del seu matrimoni estava perdut, per centrar-se finalment i semblar completament una altra'. La Bulma esperava que fos íntegrament per a bé...

– És amb en Iamxa, a la ciutat – van sentir explicar en Goten més enllà, sense dirigir-se a ningú en concret. – Com que sembla que ara el pare no viurà més a casa... potser està enfadada...

'No havien sentit, no d'aquesta manera, una explicació tan lògica com aquella fins llavors'. I la princesa saiyan va haver d'empassar saliva per mirar també la seva filla que de cop ullava en Goten amb interès. 'Qui ho anava a dir que aquell parell acabarien estant d'acord en alguna cosa...'.

Va resignar-se, després, a menjar alguna cosa, mentre veia com els demés – amb en Follet Tortuga al capdavant – començaven a ocupar de forma més extensa aquell petit tros de platja que envoltava la casa. 'No hi era en Iamxa, però sí en Puar. I hi havia com sempre l'Ulong, que jugava amb la Maron, encara que tampoc hi havia rastre d'en Krilín i l'A-18'. – Són de viatge. No els ha vist vostè, senyor Satan? – va preguntar el vell Mutenroshi quan ja tots eren, al voltant d'on la Bulma havia col·locat les barbacoes, en una mena de semi-cercle.

– Doncs... – va tremolar ara aquest – No, no...

'La Nasu suposava que s'havia estat amagant de l'androide per no pagar-li els diners que li devia. En Krilín deuria haver-li demanat que passés d'ell i que de moment no destrossés res', va somriure. I va endevinar per fi en Vegeta en un racó.

No va ser fins que ja havia queixalat el primer tros de carn, que se'n va endur un ensurt i va reconèixer algú més a la teulada...

– Cor Petit! – La Reiya va ésser la primera en cridar-lo. 'En Dende acabava de saludar en Mefus, per la seva banda'.

– Ospes – Havia exclamat en Satan ja – No sabia que anàveu a les festes, els Déus...

– De tant en tant va bé, reunir-se amb els amics...

– Cor Petit... – Estava però centrada en una altra cosa la Nasu – No... no pensava que tu... que vindries.

El namekià va aterrar-li davant aleshores...

'La capa va espetegar-li al vent abans de parlar'. Va acariciar paternalment el cabell esbullat de la Reiya, quan aquesta d'immediat s'hi va acostar corrent, i l'ombra d'un somriure va passejar-se-li prudentment pel rostre al ullar-la a ella... – En arribar a Palau, en Dende m'ha dit que us trobaria aquí... – va assegurar – No havia decidit què fer i la veritat... – No va titubejar tampoc en dir-ho: – ... Pensava tornar a les muntanyes tard o d'hora... Així que ni tan sols m'havia plantejat on pararíeu.

– Vaja. Haurem d'agrair-ho a en Dende, doncs – va provar de refer-se la saiyan, atordida; dubtant encara sobre si aquell seu era un to afable o no. – Bé... Tot i que... per tu és un obrir i tancar d'ulls, localitzar algú en aquest planeta... – va esgrimir amb reserves, quasi per inèrcia: 'No estava segura de com se suposava que havia de reaccionar. I tampoc sabia si ell hi estava el suficientment molest com per voler evitar-hi una conversa'. – Me n'alegro.

– Si la Reiya al final se'n va, me n'havia d'acomiadar... – va explicar-se ell breument, no obstant.

– Jo, Cor Petit... Escolta... – va intentar insistir llavors la saiyajin en resposta, totalment seriosa de nou i amb ànim d'analitzar-ne el tarannà ambigu. 'El somriure amable de costum acompanyat de la frase punyent del context, la desconcertava'. I tampoc esperava tornar a trobar-se'l tan aviat... El feia amb moltes més ganes de romandre aïllat... 'Com ell mateix havia afirmat voler estar'.

– No te'n facis mala sang, Nasu – va negar amb el cap, però el namekià, en endevinar-li les intencions i mig llegir-li el pensament... 'No era pas amb rancor que havia anat allà'. Va ullar al voltant: – I... en Son Goku...?

La Bulma va estossegar més enllà. 'Aquella era una pregunta bastant curiosa de contestar'. Excepte per la Nasu, és clar, que no sabia ben bé com posar-s'hi.

– Cuidant ous...

– Com?!

'Sense motiu aparent...'. La saiyan gairebé va riure sense més, aquesta vegada sincerament, en veure-li el rostre: de tonalitat verda però amb una clara expressió de sorpresa. 'Al cap i a la fi en Goku era així i produïa aquell mateix efecte moltes vegades'. – Ja el coneixes, noi... És un desastre.

I ella era ara la seva parella. Però no sabia si plegar-se d'espatlles amb molèstia o, en canvi, esperar l'assentiment del namekià mostrant més comprensió cap al guerrer. 'Res acabava de sortir-li de dins de manera prou natural...'. Va exhalar aire. Excepte la Reiya, i la Bulma que havia trigat una mica més en fer-ho, la resta del grup aparentava ara mateix haver-se allunyat expressament d'allà on ells parlaven. Ambdós aleshores van guardar un segon de silenci més, avaluant-se un a l'altre.

– És un desastre... Un desastre amb sort... que estimes – va agafar-la desprevinguda de sobte el namekià. 'Sempre l'hi havia mostrat aquella empatia, i tanmateix a aquestes alçades no l'esperava'.

– Una cosa així... – va assentir confusa; tot i distingir clarament el gest de disgust d'una Reiya a qui se li havia il·luminat la mirada en veure arribar en Cor Petit.

– Et quedaràs una estona, oi? – va córrer a assegurar-se'n la petita, potser amb la nítida intenció d'interrompre'ls, mentre es mirava amb reprovació clara a la seva mare. 'La Nasu sabia que probablement, les que havien dit, eren paraules que ella no podia entendre del tot encara'. Perquè, sí, continuava sent cert que també tenia estima per en Cor Petit... 'Però no era aquell tipus d'amor el que fins i tot el namekià aparentava evidenciar: Havia estat molt clar respecte el que estava segur que ella sentia per en Son Goku'.

El namekià va prestar completa atenció a la menuda després, i aquesta va acabar agafant-lo de la mà i explicant-n'hi alguna sobre l'entrenament que podrien fer quan tornés del viatge que estava per emprendre. 'Mica en mica tothom havia tornat a menjar... i la Nasu mateixa, profundament agraïda per la falta de rancor que ell demostrava, havia recuperat la gana mentre somreia a un Cor Petit que tenia de nou la seva filla encantada'.

– I per què no posem música? – va proposar la Bulma en minuts.

I tot i que la dona de mitjana edat i cabell curt només va aconseguir fer moure a l'Ulong i a una Vídel que havia insistit a en Gohan perquè intentés ballar; va animar-se prou per picar l'ullet a en Vegeta, que havia mogut el cap en desaprovació i escepticisme segons abans, i tibar al seu fill Trunks perquè es mogués amb ella davant del reproductor electrònic.

– Nasu... – va distreure'ls de sobte en Mefus, que feia molta estona que esperava trobar el moment i que ara era fàcil percebre totalment nerviós. – Pots venir?

– Què passa? – Fins i tot en Cor Petit de cop i volta va arronsar el gest i s'hi va acostar. – Per què fas aquesta cara?

– Aquest... aquest matí... he intentat connectar amb el meu planeta... bé amb el planeta on se suposa que mal sobrevivim... però... – la saiyan va alertar-se en veure-li el gest de preocupació callada al rostre – No he rebut cap tipus de resposta...

– Què vol dir que no has rebut cap tipus de resposta? – va fer la Nasu – La tecnologia que tens a la nau potser no és suficient per connectar-hi...

La música impedia que els demés els escoltessin conversar.

– No – va negar el tsufur – Ho era. Vam fer proves abans de tot allò d'en Bu amb el Doctor Brief. Ara mateix és com si no hi hagués ningú a l'altra banda de la connexió... Vam poder establir-hi contacte de ràdio, imitant el funcionament de les emissores que vaig deixar-hi en venir. Estaven fetes sobre vells plànols d'en Pineau.

– Potser... – va aventurar la Reiya que també se'ls hi havia acostat – Potser se'ls hi ha espatllat l'aparell amb què vau contactar-hi l'altre cop...

– No ho sé...

– No et preocupis – va treure-hi ferro la saiyan adulta de seguida – Deu ser això. O que no es donen les mateixes condicions perquè hi hagi connexió... És l'espai... Jo ni tan sols acabo d'entendre com us ho feu perquè funcioni aquest tipus de tecnologia.

– Els detectors aquells de l'ull... els de l'exèrcit d'en Freezer i els guerrers de l'espai – va interrompre en Cor Petit – Aquells també establien certa freqüència de ràdio entre planetes... Algú que en dugués un, podia sentir un altre des d'un lloc completament diferent...

– Sí... – va reconèixer la filla del rei Vegeta. – Però no vaig arribar a estudiar-ho... ja saps... de forma tan tècnica...

– Bé, suposo que teniu raó... No hi ha motiu per preocupar-se...

La Nasu, tanmateix, l'havia mirat ara de forma diferent.

– Vols que vingui? – va oferir-se de cop i volta, per sorpresa fins i tot de la petita Reiya que va mirar-se-la sense creure-la – No deu ser res. Però potser us seria d'ajuda... Prometo deixar els planetes amb nois dolents, si n'hi ha, per a la Reiya.

– I en Son Goku?

Era en Cor Petit qui parlava. 'La Nasu va mirar-se aleshores de passada en Goten que tornava a jugar amb en Trunks, i va ullar la Reiya'.

– És el que ell faria... –. 'Però ara ell suficient feina tenia a restablir els llaços amb el seu fill petit'. I de moment, que ella li hagués dit que a la festa podria mirar d'acostar-se a la Reiya, no semblava haver-li fet ni fred ni calor... 'Portava hores senceres sense aparèixer...'.

La Nasu va posar-se les mans a la cintura. 'No... després de tot, de com s'havia arribat a menjar el cap en tants aspectes diferents d'una relació que no sabia com prendre's... no podia dir que no la molestés que no hagués acabat per aparèixer'. Només era un ou... '¿Què passaria el dia que en comptes d'un ou fos el noi, la resurrecció d'en Kid Bu, el rostre del qual no havia arribat a imaginar en aquella mena de somni?'

– I si jo els acompanyo, aviat podem ser de tornada – va afegir.

.