Promeses que mai vam voler complir

by LilaNox

– Recordeu – Va saltar l'Ulong. – La Baba ens va dir que algú l'esperava en un lloc llunyà!–. La història de tres ànimes valentes que van lluitar per salvar el món. "Pots enamorar-te de dos homes tan diferents?" OC

59. Capítol 58 Humans, saiyajins i tsufurs

Advertència inicial [Spoiler]: Hola! He trigat una mica aquesta vegada, sí. Costa adaptar-se a un nou país. Però ja veureu com, de nou, haurà valgut la pena!... I és que més enllà del cànon estricte de Bola de Drac [del manga] hi ha tots aquells elements del Dragon World que, d'una manera o altre, han anat col·lant-se al nostre imaginari i a l'apassionant món de les discussions dels fans. En el fic que ens ocupa, on un d'aquests elements del Dragon World, els tsufurs, ha tingut sempre certa importància; tocava, de fet, un capítol com el que segueix... Per ser-vos honesta, el meu ja difunt Pineau mencionava el Doctor Raichi en un dels primers capítols d'aquesta història, així que res podia arribar al final, sense que aquest ens acabés donant algun disgust. Això sí, ens el trobarem en un encaix temporal nou, més viu del que el pintava la Toei a la seva OVA i amb certa perspectiva canviada: ja que aquí hi ha tsufurs en vida i s'ha trobat alguna sorpresa que li ha donat idees pel camí...

Males i desagradables idees, per si en dubtàveu! ;=). És important, sobretot, com això colpejarà i farà reflexionar els nostres obstinats amics. Que, de moment, per cert: vam deixar en llocs diferents!... [Fi de l'Spoiler].

Aneu posant-vos els cinturons, que comença...

---

Capítol 58. Humans, saiyajins i tsufurs

En Son Goku va respirar pesadament tot observant com aquell dinosaure s'escarrassava a mantenir un dels ous, dels pollets que estaven a punt de néixer, en una branca que amb prou feines el podia aguantar. Havia començat a ploure en aquella part de la muntanya, ja feia unes hores, i no... el guerrer no sabia encara si era prudent marxar.

Distret en observar els dinosaures va pensar també en el seu avi, en Son Gohan, l'home que l'havia trobat en aquelles mateixes muntanyes...

'Era estrany recordar allò i també saber ara perfectament quins eren els seus orígens i que, de fet, no recordava – per la pèrdua de memòria posterior – la primera vegada que havia tingut la Nasu al davant...'. Estava segur que la menuda princesa ja era llavors la persona tossuda de mirada intensa que s'havia colat a la seva vida com si es tractés d'un tifó.

'El seu avi, si reflexionava sobre aquells seus inicis a la Terra, havia estat estricte i afectuós en el tracte... i probablement li hauria dit ja – al cap de tants anys – que com a pare havia estat un desastre tota la seva vida...'.

Va mig somriure: Diria que la Nasu també ho pensava així en el fons. 'En això ambdós coincidirien'.

I va obrir els ulls després, en adonar-se que més animals del bosc s'havien reunit ja al voltant d'allà on hi havia els ous, segurament encuriosits pel moment.

Llavors la pluja va empitjorar i va veure, mentre l'ou que estava més desprotegit es balancejava sobre una branca, que hauria de fer alguna cosa per apuntalar els nius. 'Va volar al bosc per fer-ho amb l'ajuda d'un parell de troncs'.

.

.

La Nasu va intercanviar una nova mirada amb en Cor Petit mentre ara sí en Mefus començava a parlar a la Bulma de marxar, sota l'atent esguard d'una Reiya que encara se sentia estranyada per l'oferiment de la seva mare.

– N'estàs segura? –.

El namekià no aparentava tampoc estar massa convençut del que ella acabava d'assegurar. Tot i que la Nasu era d'idees fixes i creia, de fet, que en la preocupació d'en Mefus podia haver-hi part de raó... 'Si hi havia una espècie a l'univers que tenia un do per fer anar la pròpia tecnologia, aquella era la raça dels tsufurs. No hi havia, doncs, motiu aparent perquè, si d'alguna manera s'havia tallat aquella comunicació, no haguessin trobat ja la manera d'arreglar-ho...'.

En Pineau havia estat un privilegiat en aquell aspecte, malgrat que la fèmina saiyan dubtava que els compatriotes de l'ancià, els que encara eren en aquell planeta on s'havien acollit, tinguessin massa problema amb una cosa com aquella...

'O sí...'. Al cap i a la fi la Nasu ara buscava també un motiu per fer aquell viatge. De totes maneres, s'estava protegint de si mateixa: Ella i en Son Goku s'estimaven... però havia estat absurda torturant-se mentalment per un fet que era intrínsec a l'home.

'En Son Goku, tot i considerar-se humà, era finalment molt més saiyajin que ella en aquell aspecte...'.

Per a ell era natural apartar-se dels seus si sentia que encara tenia alguna cosa a fer com a guerrer; si havia d'allunyar-se per entrenar amb algú que encara no sabien si apareixeria, o simplement si l'ocasió ho requeria... Era una ànima massa lliure com per adonar-se que en aquell precís moment, en aquell instant i allà, hi havia dos nens, cadascun amb les seves circumstàncies, que podria guanyar-se fàcilment: de decidir, per fi, exercir-hi aquella figura paterna.

Potser és que en realitat en Goku entenia l'estima, que estava segura tenia als seus fills, d'una altra manera. 'D'una manera superior sí a com es podia entendre des del món saiyajin... Però fins i tot de forma avançada al més càlid punt de vista humà'. Donava per fet que els seus amics, que els seus fills eren allà... que hi serien sempre... 'Per això no necessitava cap mena de reunió social per sentir-s'hi a prop'.

Podia ser que això el fes més lliure i més savi que tota la resta.

El problema era que els nens, en Son Goten i la Reiya, tan diferents com eren entre si, no estaven fets exactament d'aquella pasta. 'Als dos se'ls hi havia ensenyat – ella havia ensenyat a la seva filla quasi sense proposar-s'ho, en efecte – que la seva família, els seus amics eren aquells que l'envoltaven'. ¿Com esperar que acabessin d'entendre ara que algú podia estar a prop seu sense necessitar ser-hi sempre?.

Dubtava que en Son Gohan ho hagués acabat d'entendre mai... i ella mateixa, a mesura que havia passat més i més temps entre humans o amb en Cor Petit, havia acabat per necessitar – d'alguna manera – aquell tracte diari amb els que considerava la seva gent. 'Fins i tot en Vegeta, de morros això sí, era allà en aquell moment'.

Però en Goku no necessitava ser-hi per sentir-s'hi... 'I ella odiava veure que, tan saiyajin com maldava encara per considerar-se a si mateixa, actuava il·lògicament de forma reiterada en no entendre-ho així'.

Havia tingut un somni estúpid, sí. I no obstant la Nasu sabia que tard o d'hora el veuria marxar sense dir adéu... per mesos... per un any o dos... o per una dècada. 'Per ell tampoc tindria tanta importància, perquè seguiria sentint-se a prop de tots plegats'. Malgrat que ella no estigués feta ni per ser ja indiferent a aquella absència... ni per buscar-lo o retraure-li res.

A més a més... si el guerrer es prenia allò, l'oportunitat de parlar amb els seus fills, amb la Reiya, amb tanta tranquil·litat... la princesa no veia per què ella no havia de poder acompanyar en Mefus, només per si de cas realment hi havia un problema al planeta on el tsufur i ella s'havien criat.

Va tancar els ulls amb la música de l'ambient, que provenia de l'aparell de la Bulma, bressolant-la de ple. Havien passat més que un parell d'hores des de que havia deixat en Son Goku allà on se suposava que vivien temporalment... 'Li havia dit que era bona idea que parlés amb la Reiya... i ell no només ho havia acceptat sinó que havia reconegut que també devia una conversa a la Xixi i en Iamxa'. En el Son Goku tot eren sempre bones intencions... I sí, d'acord que la Xixi i en Iamxa no hi fossin... 'Però allò no l'eximia de no adonar-se que els seus fills l'hi esperarien... i que la Reiya marxaria després fora, durant almenys uns mesos, sense que ell hagués pogut mirar de guanyar-se-la abans'.

Allà estaven tots, al cap i a la fi, amb les hores passant com sempre sense la seva presència... 'Esperant-lo un cop més...'. La Nasu va agafar aire pensant en si realment ella es podia permetre marxar. 'En si podria evitar que un cop a l'espai, no fos el record del seu cos el que la turmentés...'. El seu cos blanc, encara jove... La rialla eterna i la pell sota les quals havia tornat a ser seva.

Si aparegués... 'Si aparegués', va pensar... Si ho fes potser llavors s'atreviria a dir-li que en realitat la turmentava massa la possibilitat de tornar-lo a perdre. 'Que no sabia lluitar contra aquell sentiment...'. Que era una emoció que la feia sentir tan vulnerable que només desitjava sortir corrents...

Ell ja li havia promès amb anterioritat que es quedaria però sabia que al final podia no ser exactament així. 'I a més ella tampoc se n'anava per sempre... potser el distanciar-se'n unes setmanes i el fer-ho ella, per voluntat pròpia, li permetria agafar certa perspectiva...'.

No el deixava, només es donava a si mateixa la oportunitat de veure les coses des d'un altre angle... i d'aclarir indirectament a la seva filla que, si ella ho volia així, no hi hauria mai un altre costat que el seu. D'aclarir-se a si mateixa també que cap home, ni el que l'hi havia marcat la vida, podria acabar convertint-la en algú que senzillament no volia ser.

'Amb ella a bord tot seria més fàcil... només serien unes setmanes'. Tampoc n'hi havia per tant...

I no creia que li degués cap explicació.

Ella no era la Xixi ni els seus amics... La Nasu no n'esperava un comportament humà però tampoc podia oblidar tots aquells anys en què ella mai havia estat una prioritat per ell. 'Encara li era urgent saber que aquella seva història podia funcionar, és clar... però no estava disposada a perdre la seva filla pel camí'. I d'altra banda, i per acabar, en Son Goku no era allà per intentar acostar-s'hi, tal i com d'altra banda li havia pràcticament promès. 'Se sentia enfadada...'. Qui sap... potser només volia fer-li pagar tota l'angoixa acumulada durant tant temps...

Ni tan sols ho volia pensar.

– N'estic completament segura, Cor Petit – va assentir al namekià que ja feia uns minuts que n'esperava la resposta i va somriure agredolçament en contemplar com la resta continuaven fent la seva més enllà. Va escoltar, a més, la Bulma respondre, després d'un moment, al tsufur:

– Ja us en voleu anar vosaltres dos? Però si en Goku encara no ha aparegut... –.

En Mefus s'hi havia acostat minuts enrere... i donat que la Bulma encara no l'havia ni mirat, la Nasu sabia que no li havia pas comentat la seva proposta. 'Potser perquè tampoc se l'havia acabat de prendre seriosament'.

La música acabava de parar... i, ara, també en Follet Tortuga i l'Ulong que havien escoltat la científica, es preguntaven on seria en Goku. El magnífic dia que feia fins aleshores començava ja a ennuvolar-se i en poc més de segons queien les primeres gotes. – Potser sí que ve sent hora de plegar – El porquet humanoide de la colla va mirar enlaire, subjectant la mà de la petita Maron, mentre alguns dels altres es refugiaven sota un sobresortint de la teulada, a tocar de la paret.

En Vegeta, de fet, no s'havia mogut d'allà en tota l'estona... i s'apartava de cop molest, ja que els demés no semblaven tenir en compte que estaven envaint el seu espai personal.

– Sí – va lamentar al seu torn la Bulma plegant a corre-cuita tot el que podia d'allà al mig. – Sembla que s'ha acabat el bon temps. ¿Ningú s'anima a acabar de passar la tarda dins? Bé, si en Follet Tortuga que és l'amfitrió hi està d'acord, clar... – va aclarir ella mateixa d'últim.

– Home... – va fer en Gohan que tenia la Vídel, en Trunks i en Goten també al costat – Potser sí que és tard. I si ho deixem per un altre dia?

– Mare, així... – La Reiya va ullar la Nasu tot de seguit, encara amb evident dubte – Véns?

La resta va mirar-les... tot i que era massa fàcil suposar erròniament que la Nasu els acompanyava només a Corporació Capsula, per emprendre el vol en la nau que allà tenien preparada.

– Sí. – La mirada de la saiyajin, no obstant, no va passar desapercebuda per la científica pèl-blava i tampoc per en Vegeta que va creure distingir alguna mena de convicció en la seva germana. – Anem...

– Nasu...

– Ens veiem a la tornada, Cor Petit.

La frase d'ara sí havia estat prou explícita per a la resta.

– Què... què vols dir? – va fitar-la de dalt a baix la Bulma mentre la veia, amb els negres i llargs cabells tirats endavant, contemplar la seva filla de resquitllada. – No estaràs pensant en...

– Sí – va assegurar sense mencionar la inquietud d'en Mefus pel seu planeta. Com ell, no pretenia preocupar abans d'hora innecessàriament ningú: – Els seré d'ajuda. Segur...

– Però tornaràs...?! –.

El dubte de la Bulma pràcticament va sobresaltar la resta, els amics que l'havien escoltat encara una mica perduts. I tot i així el somriure de la saiyajin va ser prou clar per fer-los passar el dubte de moment. 'Els més despistats fins i tot van arribar a pensar, després del seu gest, que en Goku en devia estar al corrent...'.

– És clar – va acostar-s'hi la germana d'en Vegeta, per posar una mà a l'espatlla de la mare d'en Trunks, i abraçar-la amicalment de passada: – Al cap i a la fi tampoc podria renunciar-hi... – va murmurar, això sí, a la dona en quasi acabar. 'Prou fluix perquè la resta, exceptuant potser l'oïda supersònica d'en Cor Petit, no poguessin sentir-la'.

– Dona...

– La Reiya em necessita amb ella... Crec que és el millor – va fer d'a més a més a continuació, en una mena d'estranya i evident conclusió que no admetia rèplica.

– Nasu...

– El teu pare ja ho deu tenir tot a punt. Ja me'n vaig jo amb en Mefus i la petita cap a Corporació Capsula – va resumir la saiyan al final, mirant-se també amb seguretat a en Cor Petit – Vosaltres, gaudiu de la tarda...

– Però...

– Només són quatre gotes...

– Ja saps que vull dir – va insistir la científica, tot i veure-la somriure. En Gohan també contemplava l'escena de sobte amb atenció. '¿Estaria el seu pare al corrent d'aquella decisió?'. – No facis res que...

– Tornaré, no pateixis...

– La teva visita a l'espai no deu pas incloure en Tarble?!

Va quedar parada per segons. Aquesta vegada molt seriosament. 'Només faltava que ell s'hi fiqués... encara que fos sense voler realment ficar-s'hi'. La pregunta d'en Vegeta, tan fred com sempre i més directe que mai, l'havia aconseguit sobtar. 'Era veritat que n'havien parlat... que li havia cridat a la cara, de fet; en veure'l embogir en ple Torneig d'Arts Marcials... I, no obstant, no pensava pas que el seu germà acabés per tornar-li-ho a mencionar'.

– Vols que li doni algun missatge de part teva, Vegeta? –.

'No ho tenia clar. No havia tingut temps ni tan sols de pensar-ho, però va prefigurar-se per si mateixa que, en realitat, ell l'encertava: A la llista de motius confusos d'aquell viatge no li molestava pensar que podia incloure-hi en Tarble'. Hagués acabat anant-hi tard o d'hora...

El seu germà, sense floritures, havia fet un gest irònic abans de respondre res visiblement ofès:

– No. Evidentment que no – Va tornar-li així d'immediat el príncep amb quasi fàstic a l'esguard, malgrat que hores d'ara era evident, i més tractant-se d'algú tan tancat com ell, que la qüestió no havia estat realitzada a l'atzar...

'En el fons aquell comportament no li era ja tan estrany'.

– Li diré que has canviat... – va tallar ella la conversa sense més en aquell instant. Sabent que el príncep, com a molt, li apartaria la cara molest i, sí, escopiria a terra com si l'acabés d'insultar... 'Era tot façana'. I a més ja no podia ni negar-ho. No vestit d'humà... i havent anat allà només perquè, estava segura, que la Bulma se les havia enginyat per arrossegar-lo-hi.

– Qui... – va dubtar la Bulma aleshores, que es feia ara la mateixa pregunta que gairebé tothom – Qui redimonis és en Tarble?! És...?!

Per primera vegada en tota aquella estona la Nasu va somriure amb més sinceritat que res. 'Que en Vegeta acabés havent d'explicar-se al respecte li semblava, donades les actuals circumstàncies, prou divertit'.

– Ens veiem!

– Adéu – va sentir-li dir més tard a un Cor Petit totalment seriós.

– Adéu... – va mirar-lo abans que la Reiya fos la que se n'acomiadés...

En Mefus, preocupat encara pels seus, tampoc sabia exactament; si al cap i a la fi, hauria d'haver-li dit o no res d'allò a la Nasu... ¿Què en traurien que ella hi anés?. 'Estava convençut que la tossuda guerrera només ho feia per un altre tipus de remor a la consciència: perquè lluny d'escoltar-lo respecte la seva relació amb en Son Goku, estava cedint a l'injusta petició de la Reiya'.

Sí, potser era una mica culpa seva: potser la nena ho hagués vist diferent si la mateixa saiyajin no li hagués amagat d'inici qui era el seu pare... 'Però la menuda era suficientment espavilada per entendre quina mena de sacrifici pretenia de sa mare'.

La Nasu, és clar, fugia també de la pròpia por a perdre'l després d'estar-hi de nou completament enganxada. 'Haurien d'acabar per recapacitar... les dues...'.

Ningú podia evitar el lloc on pertanyia eternament.

.

En Son Goku va mirar el seu gi taronja completament xop després d'haver hagut de tirar-se finalment a l'aigua a la recerca d'un dels ous; el que no havia resistit la seva posició entre les branques degut a la tempesta. 'A diferència d'amb els altres, no havia estat a temps de col·locar-hi bé un parell de troncs que en subjectessin la mena de niu i n'evitessin la caiguda...'.

'Va donar-li, doncs, tot de seguit, aquest ou a un dels dinosaures... mentre començava ja a sentir-se inquiet per l'estona que havia passat allà'. No recordava haver-se sentit així mai abans... no per estar fent tard a una reunió social. Però ja no es tractava, com abans, de què la Xixi intentés matar-lo o no... si no de què havia donat la seva paraula a la Nasu que parlaria amb la Reiya... i ell mateix sabia que, tot i que allò que estava fent era també petició d'en Goten, s'havia distret molt i havia perdut una estona fantàstica que podria haver dedicat més directament als seus fills...

'¿Quantes hores devia fer que era a la muntanyes?'.

.

.

– Saps una cosa, Iamxa? – va mirar-se'l la Xixi mentre sortien del lloc on havien dinat. 'Cada cop que l'observava li semblava més atractiu... i per una dona com ella, allò li suposava molt més recel que alegria...'.

– No – va somriure-li l'humà que no havia fet més que obrir-li portes, apartar-li cadires perquè s'assegués i, en definitiva, tractar-la com la dama que per ell feia temps que era – Digues...

– Allò que has dit abans – va semblar avergonyir-se ella; que, no obstant, ni l'havia tocat ni havia deixat de defugir-li el contacte directe en tota l'estona – D'aquella pel·lícula... Jo no... – va sentir-se força estúpida en dir-ho – Jo no he anat mai al cinema.

Per a en Iamxa, aquell comentari, era en efecte tota una invitació a convidar-la...

– De debò? – va, però, quasi lamentar-ho en entendre exactament què volia dir que una dona com ella no hagués anat mai al cine... 'No havia tingut precisament un matrimoni de somni... encara que tampoc havia estat casada amb algú de qui es pogués esperar que sentís cap mena d'interès a veure pel·lícules o similars'. – Vols... vols que hi anem? – va animar-se a si mateix una mica. – Vols que anem junts al cine, Xixi?

Aquell 'junts' l'havia estat a punt de tirar enrere... i tanmateix la rialla d'ell va fer-la cedir de seguida. – Sí. Sí vull.

I tot i tenir ja pràcticament molt de guanyat... i intuir-ho; aquesta vegada en Iamxa no va poder deixar de mirar-la per llançar-se a una piscina que pràcticament no sabia si tenia aigua. 'Ignorava si havia estat per les paraules d'ella... o pel record del que li havia dit en Puar al final d'aquells dies que havia estat tan estrany...'.

– Xixi... – va posar-se tot vermell de la impressió en intentar-li parlar aleshores, gairebé aferrat al noi estrany amb temor a les fèmines que havia estat una vegada... I tot seguit, potser perquè arribats a aquell punt no hi podia fer més, l'home va acabar per llançar-se... – Tu... tu... tu... vol-vol-dries... – 'Oh, fantàstic', va pensar abans d'accelerar les paraules. Estava tartamudejant: – Tu voldries ser la meva parella, Xixi?

La dona a qui acabava de donar la mà per sorpresa, se'l mirava encara en total silenci.

– Xixi... – va pregar-li després pràcticament – Digues... digues alguna cosa...

Si bé estava segur que ella l'engegaria, la mare d'en Gohan i en Goten no havia apartat encara la seva mà petita i aparentment fràgil de la seva. Va prémer-la més en notar-ho.

– Sóc una dona casada – va defugir-ne el contacte en reaccionar a la fi. 'Apartant-n'hi fins i tot la mirada i canviant sobtadament d'humor'. – Per qui em prens?

– Però Xixi...

– Estic casada – va alçar la veu ara ella sense adonar-se'n, al mig del carrer. – Que no ho entens? Encara que ell m'hagi deixat... segueixo casada, Iamxa. – Començava a sentir-se molt i molt frustrada en pensar-ho, aferrada potser per darrer cop a les seves conviccions: – I encara que els saiyajins i gent com la Bulma no l'hi donin importància... és una cosa sagrada... el matrimoni... Què et fa pensar que faré res que no sigui digne d'una dama casada, només perquè ets amable amb mi?!

– Jo... – va dubtar més ell fins a aconseguir mirar-la de nou als ulls en intentar aixecar-li el rostre, amb por això sí, per evitar que aquelles llàgrimes que s'hi passejaven acabessin per arruïnar-li el poc maquillatge que havia acabat posant-se – Xixi... Casa't amb mi!

– Què... què dius? – va deixar anar ella un riure nerviós immediatament després d'entendre plenament el que li havia dit – Jo ja estic casada...

– Divorcia't – va tancar els ulls ell, un segon, per tenir el valor suficient per dir-li abans de tornar-la a agafar de la mà – Divorcia't, Xixi... i casa't amb mi.

'Mai se n'havia sortit plenament amb les dones'. I en Iamxa no desitjava res més que encertar-la... per aquesta vegada almenys. Estava completament segur del que volia.

Havia passat molt temps vagant a cegues a la recerca de la parella ideal i era veritat que sempre s'havia sentit nerviós, ho mostrés o no, al voltant d'una dona... Però ara era diferent... I pensar que no feia gaire que havia cregut que era impossible... que acabaria sol... 'Com que no es veia de tornada al desert, fins i tot havia pensat en dedicar-se més endavant al món de la nit... en treballar en una discoteca de guarda de seguretat o alguna cosa així...'. Una feina fàcil que li permetés accedir a dones... sense més pretensions que tenir sexe esporàdicament...

No era en absolut el que pretenia en el present.

– Iamxa – Ella va mirar-lo, contenint l'aire, completament fora de joc... 'No se sentia jove ni atractiva... i havia pensat que, potser, només potser, ell el que buscava era esbravar-se... passar una estona amb ella igual que amb aquelles donotes de les que s'envoltava en el passat... '.

No havia sabut abans on anava aquella seva amistat... i fos com fos no havia imaginat de cap manera allò... No sense que ell no l'hagués ni tan sols intentat besar amb anterioritat. 'Probablement ella no l'hagués deixat fer-ho... estava preparada en el fons per evitar-ho, per dir-li que ella era una dona decent... amb moral i principis'. I no obstant, en aquell instant, només podia reconèixer amb cert estupor que en Iamxa, l'ex-bandit, l'antic amor de la Bulma, no només no era el tipus d'home que tothom s'imaginava que era... sinó que a banda la respectava profundament.

'Probablement només era allò el que necessitava per deixar sortir sense temor els seus sentiments...'. De moment, va subjectar-li la amb força la mà, contenint una emoció que fins llavors l'espantava més que reconfortar-la.

– Què me'n dius? Què me'n dius, Xixi? – va intentar evitar ell que en defugís la resposta en notar-ne el tacte tremolós en la subjecció renovada de la seva mà – Vols... vols casar-te amb mi?

.

.

– Bé – va fer en Gohan minuts després, quan en Satan i el mestre Mutenroshi ja havien començat a jugar a cartes a l'interior de la vivenda, encara una mica sorprès pel fet que la Nasu se n'hagués anat d'aquella manera d'allà. En Cor Petit continuava fora en un racó apartat amb aire reflexiu: – Ja ha parat de ploure... però nosaltres hauríem de començar a passar cap a casa, Goten. –. 'En realitat el noi no deixava tampoc d'estar preocupat per la seva mare'. No sabia si ja hauria tornat a casa o encara estaria amb en Iamxa, però l'inquietava que, en el fons, tota aquella situació pogués estar-li fent passar malament.

La Bulma va mig somriure en assentiment en sentir-lo i entendre'l...

'Sí, probablement, després d'acomiadar la Reiya i en Mefus... i sorprenentment també la Nasu... ja no els quedava molt més a fer per allà'. Va mirar-se en Bu grassonet que continuava menjant aliè a tot i va passar l'ullada blau cel per un Vegeta que era de braços creuats, dempeus a la platja, i que de moment no havia dit ni piu sobre qui era aquell tal Tarble del que havia parlat amb la seva germana.

– D'acord... – La dona va acomiadar-se amb un gest simple d'en Son Gohan, a qui la Vídel es tornava a acostar ara – Arreveure macos... –.

No hi havia molt més a dir. Però alguna cosa va acabar distraient-los del tot. 'Un brunzit sec a l'aire va fer retrocedir en Son Gohan de cop i volta'.

– Pare!

– Goku! – va exclamar també en Dende més enllà...

Tots van mirar-se'l en aparèixer. 'Havia fet servir el canvi de lloc instantani'. I, és clar, encara anava xop i amb el gi empastifat de fang... – Perdoneu, nois – va somriure'ls, ignorant encara una absència important entre els presents – Sento arribar tan tard... és una llarga història – va bufar somrient – I... – va dubtar després en no sentir-ne el ki – I la Nasu?

En Gohan i la Bulma van mirar-se de seguida entre si. I l'Ulong i algun dels demés van aixecar el cap amb més astorament que inquietud: – Si no saps tu on para la teva dona...

'El comentari va fer arronsar de rebot el nas a en Son Goten, malgrat que el menut tampoc va dir res'. Estava massa content pel fet de, per fi, tenir el seu pare davant. – Pare! – va cridar fent-se lloc entre els demés però encara amb cert aire de reserva cap a un home amb qui hores d'ara li faltaven moltes coses per compartir – Ja han nascut els pollets?

– Goten... – va agafar-lo llavors enlaire en Goku, absurdament sorprès per l'absència de la Nasu en aquell indret on creia que la trobaria; tot i, aquesta vegada, no haver-se guiat amb la seva energia per aparèixer-se. '¿On devia parar?'. – Sí... sí... ja han nascut. Quatre pollets de dinosaure ben sans i petitíssims – va riure encara amb certa recança a la mirada.

Continuava sentint-se inquiet uns segons després, havent examinat la situació amb més calma, i ja no només per no veure la Nasu enlloc... Podia comprendre clarament que les energies d'en Mefus i la Reiya tampoc hi eren: Deurien haver marxat i havia donat la seva paraula que hi parlaria abans... 'Probablement per això, la Nasu havia tornat a casa ja', es deia el superguerrer ara de cop.

'Deuria d'estar ben enfadada amb ell...'.

L'experiència amb la Xixi era suficient perquè veiés que possiblement havia estat massa hores desaparegut. 'No s'imaginava en absolut, no obstant, tot allò que en efecte arribava a angoixar a la dona que estimava...'.

Va notar, però, sense més temps per reaccionar, la Bulma mirant-lo amb absoluta disconformitat. – Es pot saber on eres, eh?! – va retraure-li en aquell aleshores la seva amiga de braços creuats – Tothom estava a punt de marxar ja...

– Ja... – va intentar disculpar-se ell posant-se en situació – Ostres, Bulma. Però és que és veritat... No he pogut arribar abans...

– Doncs tu mateix – va girar-se la pèl-blava mentre, malgrat tot, es decidia oferir-li alguna cosa de menjar – Ara bé, aquesta vegada potser has patinat més del que et penses...

– Què... – va alertar-lo el seu to i el silenci de part dels altres – Què vols dir?

Se sentia preocupat però ben perdut al respecte. 'Potser prou perquè alguns dels altres ho veiessin'.

– Com? – va estranyar-se en Follet Tortuga en examinar-ne el to – No n'havíeu parlat? La Nasu acaba de marxar amb en Mefus i la nena...

En Goku, que havia aparegut allà seguint l'estela d'energia d'en Gohan, que era la primera que havia notat en voler teletransportar-se, encara no hi queia: – A Corporació Capsula?

– A l'espai...

Quasi havia somrigut en mal entendre-ho, en un gest ben natural en ell... fins a comprendre de sobte, del tot, l'abast del que l'hi deien.

– Oh... – va quedar-se en xoc per moments – Però...

– Ha dit que tornaria, Son Goku. Que així ho resoldrien abans... – va escoltar també que li deia la Bulma – Estava molt preocupada per la Reiya, saps? I tu, vés a saber on eres...

'Nasu...'.

En Son Goku va percebre d'a prop i de nou la mirada lleugerament expectant d'en Son Gohan, potser atent a la seva reacció, ja que no havia entès en absolut els motius de la Nasu; i va notar en efecte una punxada de culpa al pit. Realment li havia promès a ella que hi seria... que parlaria amb la xica... 'No havia pretès pas defugir una vegada més cap mena de responsabilitat paterna'. Simplement havia pensat que podia deixar-ho per després... Va arrufar el gest confós. ¿Havia de sortir a buscar-les?. ¿O era millor esperar-se?. De cop i volta se sentia pitjor persona... i una mica estúpid. 'Estava molt lluny encara de ser l'home digne i el pare afable que el seu avi hagués volgut que fos'. Havia pensat molt en el difunt avi Son Gohan les darreres hores...

Va observar una vegada més els seus dos fills, ambdós, que continuaven pendents d'ell d'una manera o altra. Respecte a la Nasu i la Reiya encara tenia el canvi de lloc instantani per arreglar-ho... Va esforçar-se a somriure'ls.

– I digues, pare. – va interrogar-lo en Goten aleshores – Jo també era tan petit com els pollets que dius, quan vaig néixer?

– Doncs... – Era evident que si havia de respondre aquella pregunta del seu fill, mig seriosament, no estava pas capacitat per fer-ho... i tot i que ho hagués fet en qualsevol altre circumstància, ara no trobava adequat recordar-li simplement que no ho sabia perquè havia estat mort. 'De fet, en el fons, el nen ja ho tenia present'. – Possiblement, Goten. Possiblement...

– No et pots comparar amb uns pollets de dinosaure, Son Goten – va renyar-lo aleshores molt oportunament un Trunks que solia interrompre'l en coses així per recordar-li, i recordar-se, que ell era més gran... i en sabia més. – No té sentit.

– Ai, calla...

Tots plegats van riure una mica davant la reacció dels dos nanos.

– Véns, pare? Ens banyem al mar?

– A... ara?!

Va cedir a contracor després d'estar a punt de negar-s'hi amb una inusual agror d'estómac, encara inquiet per la decisió de la Nasu. 'En menys d'un segon podria traslladar-se després allà on era ella...', va dir-se a si mateix en intentar centrar-se. 'Ara mateix tenia en Goten davant com encantat... i ja havia fallat prou a massa gent'.

– No penseu posar-vos banyador? – va mig renyar-los la Bulma no gaire més tard, també en reaccionar; en veure ja els nens treure's la roba sense vergonya i avançar cap a l'aigua. En Son Goku, que també acabava de traure's la roba i que s'hi havia tirat amb calçotets, tot i la fresca que feia després d'haver plogut; tampoc semblava trobar aquell comportament gens ordinari... 'Per variar...'. – Trunks!

.

.

– N'estàs completament convençuda?

– M'ho penses demanar gaires vegades més, Mefus? – va desesperar-se una mica la Nasu que, no obstant, davant l'últim intent del tsufur de contactar amb el seu poble començava a pensar, ja amb certa base creixent, que potser tampoc era tan descabellat que aquest se'n preocupés: – No hi estarem pas tant temps... – va predir com a conclusió. 'Estava segura que en Son Goku sobreviuria sense ella més que un parell de dies. Tampoc no era, és clar, com si ell no ho hagués fet al seu lloc'. Va bufar.

'El més important ara mateix era la Reiya. I...', va quedar-se pensativa. Si ell volia, podia trobar-la fàcilment de totes maneres...

.

En Goku va riure davant els dos nois que es barallaven davant seu a l'aigua. 'En el fons, però, no deixava de donar voltes a què deuria haver passat pel cap de la Nasu per prendre aquella decisió'. Havia pensat en anar-la a buscar tan bon punt pogués, però ara es plantejava que potser ella volia parlar les coses amb la Reiya... que potser era millor esperar... 'Esperar que tornés o un temps prudent almenys. La dona de la seva vida havia de tenir els seus motius...'. Motius que ell ara veia força clars i pels quals no se sentia pas menys culpable... Probablement ho hauria de respectar d'entrada. 'No ho sabia'.

Pel bé de la menuda...

Va mirar el cel com s'enfosquia, i va tornar a interioritzar els seus propis errors. 'Li hagués agradat parlar amb la Reiya de veritat... però no havia estat conscient del temps que havia badat a la muntanya'. S'havia deixat portar massa pel seu propi tarannà... Va tancar els punys veient clar que el seu propi caràcter tranquil havia jugat en contra seva, ¿què se suposava que havia pensat que estava fent?. 'Quin desastre, tu...'.

No va ser fins minuts després que no va percebre de nou aquella presència, la d'en Cor Petit, amb claredat. No havia estat pendent de les energies exactes que eren allà, no en arribar cercant en Gohan, i tot just havent comprovat amb feines – i per començar – l'absència de la Nasu i la Reiya. 'Se l'havia imaginat, però. I ara sabia que ambdós havien de parlar...'. Va dirigir-li un somriure sincer, malgrat tot.

– Cor Petit –.

El namekià va esperar un segon, probablement perquè la resta – amb més o menys retard – fes l'esforç d'estar el suficientment lluny, per dirigir-se-li. D'alguna manera l'incomodava el fet de parlar-li allà davant... però seguia sentint un profund respecte pel guerrer i entenia també que potser en Son Goku no podia acabar de comprendre bé tot el que havia passat pel cap de la Nasu en tot aquell temps sense ell.

No estava segur de ser ell el qui li ho havia de dir...

– Tornarà – va afirmar per començar – Diria que... – va dubtar aleshores, gens a la lleugera, respecte els seus motius – Crec que està espantada, Son Goku. No va ser fàcil perdre't...

– Però ara sóc aquí.

– Sí – va somriure amable l'altre – I és possible que no estigui segura per quant de temps... Suposo que hauria de dir-t'ho i, en canvi... Dubto bastant que aconsegueixi vèncer les pròpies pors en aquest viatge.

En Goku va mirar-se'l. 'Se'n sentia culpable al cap i a la fi'. I sabia que, en el fons, la seva reaparició havia afectat del tot la vida de l'home que li parlava.

– Ets un bon amic, Cor Petit.

– Ja – va mig somriure irònic el namekià en escoltar-lo de nou. 'Només ell, només en Goku, podia dirigir-s'hi en aquells termes després de tot'. – Què faràs?

– Vols dir si aniré a buscar-la?

– No... – va mirar-lo de nou amb aquell ànim amable, irònic però encès – És clar, Son Goku... Vull dir si aniràs a buscar-les...

'Era evident que la Reiya també era un element important en aquella equació de la qual ara parlaven'. En Goku va mirar el cel un instant.

– S'equivoca si creu que seria capaç de deixar-la mai – va confessar amb l'esguard trencat, mortalment seriós d'inici. – Tot i que... – va callar un parell de segons en formar amb cura les següents paraules dins seu: – ... potser la Reiya necessita la seva mare en aquest viatge. En principi no anava a dubtar a aparèixer-m'hi ja, Cor Petit... però... digues... – S'havia atabalat lleugerament, de sobte, per la multitud de pensaments i el sentiment de responsabilitat que ara tenia dins sense saber com. – Tu la coneixes millor. Juraria que la Reiya no em perdonaria que me n'endugués d'aquesta nau a sa mare...

– La nena només necessita temps per fer-se'n a la idea. Ets el seu pare, Son Goku.

'El guerrer de Nàmek ni tan sols es creia que acabés de dir allò sense cap tipus de remor'. Va exhalar aire amb discreció abans de tornar-lo a mirar als ulls.

– Llavors serà millor que tingui aquest temps que necessita... – va somriure l'heroi saiyan de manera agredolça. 'Alguna cosa en la reacció d'en Goten en jugar-hi li ho havia fet pensar. El nen aparentava admirar-lo i haver-lo estat esperant molt temps'. Però la Reiya ni tan sols havia crescut amb la idea que ell era el seu pare... i era a la Nasu a qui necessitava realment – Quan tornin al planeta Terra, o si triguen massa... – va remoure's contra el seu mateix pensament disconforme, de cop i volta amb la idea de tenir la Nasu lluny per gaire temps: 'Allò gairebé era il·lògic en ell!' – ... jo mateix hi faré cap... les buscaré.

Només esperava que durant el temps que triguessin a resoldre aquell viatge d'en Mefus, la Nasu no acumulés més ressentiment del que ara mateix probablement devia sentir cap a ell. Es moria de ganes de posar-se els dits el front i buscar-n'hi l'energia que sabia fora de l'atmosfera terrícola. 'De proposar-s'ho sense demores només li calia concentrar-se lleugerament per trobar-la, però no se sentia ara mateix amb prou dret de prendre-li a la Reiya aquell viatge d'exploració personal al costat de la seva mare'.

No ho havia pensat així d'inici, tot i que sí s'havia anat formant una idea semblant al cap mentre el seu benjamí l'hi reclamava a la seva manera atenció...

– Ara, sí, pare – va sentir que anunciava en Gohan, d'altra banda – Jo... seria millor que anés marxant... –.

'Estava preocupat per la Xixi i se li notava'. I no obstant això... l'altre nano, en Goten, – el benjamí dels Son –, es trobava hores d'ara massa enlluernat encara per la presència del seu pare allà, massa com per moure's... digués el que digués el seu germà.

El xic va desitjar quedar-se més estona, tot i que (és clar) tampoc va saber com expressar-ho:

– Podem venir, demà, pare? En Trunks i jo?! Ens deixes que et fem una visita? – No deia el lloc però era evident a on i a què es referia el petit. 'Aquell indret, per més absurd que fos, aparentava ser ara el lloc on pertanyia el seu pare'. El nen, de totes maneres, no era prou conscient del que significava per aquella mena de refugi patern la marxa de la Nasu.

En Goku va fer esforços per canviar l'aspecte de la seva mirada... un instant.

– Sí, Goten. I tu també, Gohan, vine quan vulguis, fill... És casa vostra. Si la Bulma no té inconvenient en deixar-m'hi quedar... – L'adult ni tan sols va buscar la mirada de la seva amiga per confirmar-ho.

'Entrenaria uns dies i abans que se n'hagués pogut adonar, aviat, hi hauria la Reiya i la Nasu de tornada'. En Son Goku va tranquil·litzar-se... convençut, a més, que estava fent el millor per una seva filla que amb la Nasu al costat aprendria molt més en aquell viatge a l'exterior.

En Cor Petit va continuar ullant-lo inquiet aleshores, malgrat que d'entrada va preferir no dir res més. 'La Nasu no esperava que el guerrer l'anés a buscar via canvi de lloc instantani', era més que evident. 'Però això no volia dir que no fos el que resultés possiblement més efectiu, segons creia el namekià, a l'hora de poder consolar les seves pors'. Pel cantó de la Reiya, no obstant; un cop no havent-hi intervingut abans, potser sí que fer aquell creixement personal en forma de tomb per l'espai, de la mà de la seva mare i sense interferències, era el millor.

.

La Bulma – pendent d'ambdós en aquell moment i ja sense ni tan sols dissimular-ho – s'havia creuat de braços metres enllà, molesta interiorment amb la decisió que tan tranquil·lament semblava haver pres el seu amic. 'No perquè es quedés un vehicle del qual no li feia res desprendre's, però sí perquè no aparentava voler fer res per aturar la Nasu de moment'. Només la indiferència no-estudiada d'un Vegeta que sempre era igual va distraure-la el suficient per descarregar-hi certa estupefacció.

– No penses dir res?

– Per què hauria de fer-ho?

– És la teva germana! – va quasi desesperar-se en xiuxiuejar-li la resposta, davant el fet que ara en Goku, pendent dels seus fills, no l'escoltava – Si hi vas intervenir i tot, a la teva manera això sí, al Palau de Déu. Ara t'és igual?

– Per la teva informació, sempre m'ha sigut igual... – va dir amb molèstia, prement els llavis probablement fins i tot més que de costum, pel fet que la pèl-blava volgués forçar-lo a dir alguna cosa que no tenia ganes de dir – Deixa'm estar, dona...

.

.

En un altre racó del món... la Nasu quan va veure que sí, que havien sortit de l'atmosfera feia minuts i que tot anava bé, simplement va sentir-se alleujada. 'Almenys d'inici'.

– Mefus – va mirar per una de les finestretes de la nau un cop van ser amb facilitat al vast espai – T'importaria si féssim una parada al planeta del meu germà Tarble abans de passar a donar un cop d'ull al nou planeta tsufur?

Encara inquiet pel fet de no poder-se comunicar amb els seus, el noi va estar, això sí, a punt de negar-s'hi:

– No ens prendrà gaire temps... T'ho prometo – va aclarir ella de seguida.

La Reiya asseguda al terra de la nau se'ls mirava mentrestant entre el desinterès i la renovada calma. 'Personalment tindria molt temps per provar-se a si mateixa mentre contactaven amb d'altres civilitzacions. I ara mateix es conformava en tenir la seva mare allà... que aquesta pogués guiar-la i que no tingués per què estar per a ningú més mentre ho fes...'.

La menuda esperava que la dona que l'havia dut al món s'oblidés d'aquell home i que, en tornar, poguessin viure juntes... com li havia promès. La Nasu semblava haver-se centrat, com a mínim, en el viatge i allò la tranquil·litzava...

'Princesa i tossuda mare...'.

La no-tan petita criatura, en efecte, va veure-la quedar-se pensativa per moments; només un instant abans d'observar-la també centrada en el comandament de l'aparell.

Evidentment, per a la guerrera saiyajin, anar-se'n així, ni que fos per uns dies, no era fàcil... per molt que se n'intentés convèncer. 'En Son Goku podia encara fer servir el canvi de lloc instantani per trobar-la, sí...'. Però alguna cosa li deia a la Nasu que no ho faria pas.

D'alguna estranya i irracional manera, la saiyan adulta sabia que aquest respectaria aquella seva decisió d'acompanyar la Reiya. 'Aquella decisió que, malgrat tot, veia ara amb més claredat que no només havia pres per la seva filla...'. I és que... ella, bressolada en la més alta cuna de Vegetasei, també necessitava dir-se d'alguna manera que continuaria sent fidel a si mateixa, que no perdria el cap ni es reclouria en una vida que no volia, i menys si era només per aquella mena d'angoixa que li naixia de dintre quan es tractava d'en Goku...

'I tot per la por de no saber reaccionar en perdre'l...'.

Si l'estimava hauria d'aprendre'n a acceptar-ne les absències, si n'hi havia, i també el fet que probablement ell no necessités ser sempre amb els seus fills per demostrar que els estimava. En Son Goku mai havia estat un pare corrent, ni tan sols pels estàndards saiyajins de progenitor autoritari i absent; i la Nasu suposava absurd ara pretendre que, de cop i volta, l'home es convertís per a la Reiya en el pare que hi veia en Gohan... 'Malgrat que en aquest cas tampoc ho hagués acabat per ser mai, més enllà dels primers temps...'.

La dona va mirar-se amb més cura el comandament de la nau que fins feia un moment havia estat trastejant en Mefus: – Així no et farà res que ens desviem mitja dotzena d'hores o així de la nostra ruta? – va preguntar. I la Reiya que, tot creient-se finalment l'esguard assossegat de la seva mare, havia vagat tranquil·la en altres pensaments, va tornar a ullar els dos adults un instant... 'Molt pendent de la conversa'.

– Mitja dotzena d'ho... – va intentar calcular d'immediat en Mefus – Però aleshores... – va acabar per inquirir – ... saps si, en total, ens hauríem de desviar gaire de les nostres coordinades inicials? Això que dius sembla molt –.

La Nasu aparentava ben segura del què deia, perquè hi havia donat més que un parell de voltes. I, per tant, va negar-li-ho pausadament a continuació: – Ja sé que estàs preocupat pels tsufurs del planeta, Mefus. Jo també voldria saber què passa... encara que per força hagi de ser quelcom tècnic – va explicar-se a mitges. 'No les tenia totes però, ben rumiat, no podia ser res més'. D'haver-hi hagut algun altre problema a l'univers; amb tot el tema d'en Bu, el Déu Kaitoxin o els habitants de Nàmek... algú ja els hi ho hagués fet notar – Serà una parada curta, noi... – va insistir al final – Tot i així, després, és probable que haguéssim de fer més volta si volguéssim tornar enrere. Només vull visitar el meu germà petit...

Aquella seguretat havia despertat també una altra mena de curiositat en la saiyajin menuda, filla de la princesa tossuda i d'en Son Goku. La Reiya encara llavors, de fet, no sabia exactament què pensar respecte aquell altre petit descobriment anomenat Tarble. No estava segura d'haver-ho entès del tot tampoc... 'Sí que era veritat que li havia sentit dir ja a la seva mare, que tenia un germà petit, un oncle, però mai havia pensat seriosament en aquella persona, no amb les mateixes variables que solia tenir al cap quan es tractava d'en Vegeta. No com a un tiet'.

– D'acord, d'acord... – somreia no obstant el tsufur pèl-roig en aquell moment. – Potser des d'allà sí podré comunicar-me amb els altres. Això ens estalviaria fer una parada al planeta abans d'emprendre la ruta per la galàxia de l'Est que és el que hem planejat amb el Doctor Brief finalment.

– Som-hi, doncs? – va animar-se una mica la Nasu. 'Només era un període curt d'absència. Coneixent-lo, si és que deixava mai més els dinosaures per perduts, quan es posés a entrenar en Goku ni tan sols ho notaria'. Va sospirar.

Aquella era la part que la feia actuar també en nom de la seva filla. Era important que la Reiya veiés que res, o pràcticament res, havia canviat entre elles. 'Pel guerrer, en canvi, el temps – ho havia demostrat no feia massa hores – passava d'una altra manera'. Per a ell unes setmanes de convivència més o menys no eren fonamentals.

Senzillament fer la seva formava part de la seva naturalesa... I calia comptar-hi així.

¿En la mateixa línia que tots els saiyajins? No, no exactament.

Perquè es tractava d'un poble guerrer, orgullós de si mateix i fred amb els seus congèneres... 'I per la mateixa raó no t'arribaves a acostumar mai a la seguretat d'una presència al costat'.

Difícilment feies plans en base a ningú...

En Goku permetia que es fessin aquells plans... només per no presentar-se després... 'I a vegades, com en allò dels dinosaures, ni tan sols era a causa d'una refotuda lluita...'. Qui els anava a dir, a més, en l'època de Nàmek; que en Vegeta i ella es farien cada cop més humans, mentre que en Son Goku continuaria sense tenir aquella vessant familiar i social de tots els seus amics...

'Unes setmanes li anirien bé per aclarir-se'. Va reflexionar la Nasu de si mateixa enmig d'aquella corrent de pensaments. El secret, suposava, era descobrir si reprendre – o començar de zero, de fet – aquella seva relació amb en Son Goku podia danyar-les més, a ella i la seva filla d'alguna manera...

'Amb en Cor Petit, en tot aquell temps, mai havia estat del tot sola'. Podien donar-se espai per entrenar però sempre hi havia, en aquells casos, la Nasu... ¡o en Dende! I probablement, al seu interior, tenia massa estigmatitzat – i temia massa – el que podia suposar ocupar el lloc d'una dona, la Xixi, que mai havia deixat de resignar-se a un segon pla.

No estava, per tant, tampoc segura de ser el que ell s'esperava que era.

Una vegada, feia molt temps, en Tarble li havia parlat del seu estrany aparellament amb la Gure i del que podia suposar l'amor quan, a simple vista, no comparties ni una certa compatibilitat sexual. 'La Nasu comprenia ara que ella també hagués pogut sentir-se completa així amb un ésser com en Cor Petit, amb la seva naturalesa noble, si en Goku no hagués existit abans...'.

Era ja molt humana per algunes coses... i massa saiyajin per a d'altres. 'I era exactament en sentit contrari del que era en Goku en general'.

– Quan trigarem a arribar, al lloc on dius que vols anar, mare? – va interrompre'n els pensaments la Reiya.

Abans que la dona adulta pogués dir res, però, en Mefus s'hi va avançar: – No gaire – va somriure – No em puc creure que faci només dotze anys que a Corporació Capsula preparen naus espacials... Mai abans havia conegut cap raça capaç de perfeccionar tant un aparell així...

– Dotze anys? – va quedar-se amb l'anècdota la Reiya.

– Sí – va respondre en Mefus sense més – Si no m'he descomptat, deu ser el que fa que la teva mare i jo vam xafar la terra per primera vegada. Amb en Pineau – va guardar un moment solemne – Oi, Nasu?

.

.

Entre en Son Goku i en Cor Petit va establir-se un moment més de silenci després de la interrupció d'en Son Gohan... abans que la capa del segon fes un soroll de frec a l'aire i es girés per anar-se'n.

– No hi aniràs, doncs? A buscar-la, vull dir... – 'En Cor Petit el coneixia, massa'. El guerrer saiyan va somriure resignat com a resposta mentre n'escoltava les conclusions amb cor agre: – No canviaràs de parer...

– Em temo que molestaria – va acceptar culpant-se'n, en efecte, sense exterioritzar pesadesa. 'Era tot façana'. – Podria haver vingut abans i no deixar que la Reiya se n'anés amb la sensació que la seva mare la traïa – va plegar-se d'espatlles – Però quan la Nasu m'ho ha intentat dir... no hi he donat prou importància...

– Si hi anessis, podries explicar-te davant d'ella igualment... – va corregir-lo aleshores ja, completament girat i seriós, el guerrer namekià – Ho saps prou bé, Son Goku. Però no hi insistiré.

Hi va haver un petit silenci en assegurar-lo-hi.

– Ara li espatllaria el viatge. I la Reiya ha de fer-lo... – Enmig de la recança l'heroi no en tenia tampoc massa dubtes – Amb una mica d'ajuda, aconseguirà arribar on vulgui. – En allò sí que estaven d'acord: – L'he vista observar lluitar als altres... i sé que la frustra no poder-hi arribar encara... Però també intueixo que té molta fusta, bastant poder ocult... I que és qüestió de temps...

– Ho saps perquè és el que et va passar a tu, oi? – En Cor Petit va ser amable del tot aquest cop... i bastant condescendent. 'La fusta que mostrava tenir la menuda no estava en discussió'. – La primera vegada que vam lluitar... la Reiya, amb el poder que té ara, ens hagués pogut fer puré... Només que això ja no té cap importància, és pecata minuta, i ella ho sap...

– Com diria en Vegeta – va ullar en Goku al fons tot seguit, girant-se també cap a on s'havien congregat tots els seus amics en notar que era millor deixar-los parlar sols – No menystinguem mai a un superguerrer d'elit...

La resta, la majoria de lluny, no els escoltava però no podia evitar mirar-los de tant en tant. 'Era extraordinari veure'ls conversar amb aquella pausa amable, al cap i a la fi...'. O ho seria: si allà davant no tinguessin dos éssers tan fora del comú com en Son Goku i en Cor Petit.

.

En Gohan, després d'acomiadar-se del seu pare fins l'endemà, amb la intenció de portar-li llavors de nou a en Goten, s'havia dirigit a una de les finestres per dir adéu al senyor Satan que hi era abocat i va somriure a la Vídel finalment abans d'enlairar-se...

En Son Goten, a qui acompanyaria fins el seu progenitor els cops que fessin falta, encara no aparentava estar del tot conforme amb el fet d'haver d'anar a veure el pare a un lloc diferent d'on vivien, però semblava prou content – i encara emocionat amb la història dels ous – per la tarda ja passada. 'Possiblement a partir d'ara seria més fàcil de conformar'. El primogènit dels Son, en aquest sentit, només esperava que, gràcies a en Iamxa, per a la Xixi tot allò també suposés una nova època. Amb menys preocupacions.

'Devia ser allò el que sentien els fills, en un món normal sense poders o forces enormes, quan els pares es separaven: Certa recança, per no veure'ls junts, i tot i així l'esperança agredolça d'adonar-se que, d'aquesta manera, podien ser més feliços'.

Esperava, a més, que el temps els portés tota aquella felicitat que es mereixien...

En Son Gohan va observar per enèsim cop la silueta pensativa del seu pare... des de l'aire...

.

.

.

I les setmanes van anar passant... al mateix ritme que les hores van anar perdent-se en minúcies i rutines de temps de pau i absència. Els mesos van caure del calendari un a un, deixant passar el juny i després l'estiu... 'I ho van fer no sempre, ni per a tothom, amb la rapidesa esperada...'.

Només mancava, en algun cas, mirar enrere per poder seguir endavant... 'Però ningú havia dit que fos fàcil omplir les hores de records...'.

Per ell, per exemple, tot allò a més de difícil era completament nou...

'En Son Goku era el mateix home que havia entrenat durant mesos per enfrontar-se a l'arribada de dos guerrers que en un llavors llunyà desconeixia, era el mateix que havia passat un any al planeta Yadrat, o el que s'havia tancat un cop a la sala de l'esperit del temps i havia estat després també set anys mort...'. Per tant, per l'heroi, quatre mesos no haurien d'haver significat res... malgrat que ho havien estat tot.

Havien estat un món...

.

'Qui li ho hagués dit...'. Ja feia quatre mesos d'aquella tarda en què havia pensat que la Nasu i la Reiya tampoc trigarien tant. I en tot aquell temps, per variar, no era difícil endevinar que no havia vist pas els seus amics. A en Goku, després de tot, només li havia quedat esperar... Havia entrenat, és clar, sense descans però amb un rau-rau interior que tampoc aconseguia que el deixés tranquil...

En aquell context, en canvi, sí havia vist sovint els seus dos fills.

'En Goten l'havia visitat, al principi cada dia i després setmanalment...'. El menut ho havia començat a fer primer amb el seu germà i, quan aquest havia tornat a l'escola, a classes, ho havia seguit fent amb en Trunks. Ambdós nens continuaven visitant-lo encara... i en Gohan també, més esporàdicament.

'Que res havia estat fàcil per a en Goten era, d'entrada, força evident per a tots...'. Però precisament ho era més pel seu germà, que no deixava de preocupar-se'n. 'Fos com fos, després d'estar més o menys segur que l'home a qui tan s'assemblava no tenia ja per què desaparèixer d'un dia per l'altre, el menor no s'havia atrevit tampoc encara a visitar-lo completament a soles en cap ocasió'.

Potser el mateix Son Goten ho preferia així: 'Perquè fora de batalla i lluny del seu amic pèl-lila, continuava sent un nen més aviat tímid'. O, probablement, només era perquè durant anys havia pensat en el seu progenitor sense conèixer-lo... i l'haver-lo idealitzat no l'ajudava a prendre-hi plena confiança. 'La vergonya l'havia frenat més d'un cop i, en el fons, havia conclòs per si mateix que el seu pare tampoc es mouria d'allà on havia decidit quedar-se...'. Hi havia una mena de barrera psicològica entre ells que el petit no encertava a trencar... I que en Goku tampoc sabia com controlar.

En Goten encara se'l mirava com un model a seguir, com el seu model, i continuava considerant-lo una mena d'heroi. Algú llunyà en altris temps, que en part continuava sent un estrany... 'L'infant l'havia vist massa aliè a ell en el passat, massa com per poder acabar tractant-lo de tu a soles sense sentir-se exageradament petit en necessitar-lo i esperar-lo'.

En Son Goku era prou conscient a estones d'aquella contradicció.

I s'esforçava a fer-li de pare, com ho havia fet amb en Gohan les èpoques en què havia estat a la Terra en el passat.

Tot i així, en resum, el fet de no trobar tampoc res més que els unís en l'oci, el que per l'home i en Son Gohan havia estat vagament la pesca alguna vegada; havia acabat per establir – amb evidència – l'entrenament com l'activitat que junts (amb en Trunks) compartien la major part del temps. 'Sense deixar també de tenir en compte el menjar, és clar...'.

El menut, d'altra banda, només havia mencionat la Xixi de forma abstracta en tot aquell temps. 'I en Son Goku, tot i tenir la Nasu contínuament al cap, no havia parlat amb ningú més de la saiyan...'. Tampoc ho havia fet de la manera en què planejava un dia intentar integrar la Reiya en aquell indret, després de l'absència absurdament llarga que estaven protagonitzant mare i filla.

'Hores d'ara, i segons els càlculs que – a en Goku – li constava havia fet tothom d'entrada, ja haurien d'haver tornat...'. S'imaginava, no obstant, que la Nasu podia sentir-se lleugerament desenganyada d'ell i del que els unia... I hi veia molt de sentit... Al cap i a la fi no havia estat a l'alçada quan, al contrari del que a l'hora de la veritat havia estat fent, hauria d'haver esborrat d'una sola alenada d'aire el rastre d'aquells set anys d'absència en què ara comprenia – potser fins i tot més que abans – haver deixat un buit difícil de portar.

'En Son Goku ho sabia així de cruament perquè s'enrabiava per dins, amb si mateix, cada vegada que la imaginava en aquella ara desendreçada caravana, o en l'entorn d'aquesta... i no la trobava'. La Nasu l'hi havia acompanyat només unes hores sí; però ara, d'una manera o altra, ella... la princesa saiyan... hi era sempre... I ell li hauria d'haver deixat clar que també hi seria... físicament, sense discussió.

De totes maneres, el planeta Terra, hores d'ara, tampoc tenia condicions tan diferents entre si, ni tan extremes: no com per haver-se'n d'anar gaire lluny d'allà a entrenar – i menys per gaire temps – de pretendre quedar-s'hi... Era el seu planeta. Si ell era viu de nou, i aquella efectivament era la seva situació actual, simplement no aniria enlloc.

No sense intenció de tornar en un instant de teletransportació.

'Des del seu punt de vista de superguerrer, tant era una banda o altra de l'esfera terrestre...'. ¿Però si no pensava moure-se'n, per què els seus amics o la Nasu havien de témer que se n'allunyés?.

L'heroi suposava que era perquè, per ells, era important veure's periòdicament, que sortís d'ell buscar-los de tant en tant. 'No desitjava ja una altra cosa respecte la dona que enyorava'. I no n'estava segur... però, això sí, diria que mesos enrere havia arribat a fer-se a la idea que, si aquell que esperava com un regal del cel, apareixia; el més probable és que s'absentés "un temps de no res" del costat dels seus... del costat d'ella. 'Ja havia deixat de veure-ho d'aquella forma, després de tot'.

I no només això...

Respectava i creia entendre els motius de la Nasu, i no obstant la propera vegada que una circumstància com aquella; com un viatge, un entrenament, o una lluita, es creués entre ells, el canvi de lloc instantani li vindria de perles per cercar-la. 'Per deixar-ho tot ni que fos un instant, i permetre's estrènyer-la periòdicament entre els seus braços'. Així mateix, es guanyaria la Reiya en quant en tingués oportunitat. 'Ell no pretenia ocupar el lloc d'en Cor Petit, però sí volia deixar-se conèixer per ella'.

Ara, malgrat tot, s'havia proposat esperar-les. 'Donar aquell temps a la Nasu perquè passés el temps que ella considerés amb la nena'.

Va bufar lleugerament amb un pensament menys reconfortant al cap. 'En la seva situació actual tampoc podia aplaçar més una conversa – de mil i una disculpes – amb la Xixi'. I creia que en Gohan el podia ajudar a planejar-ho sense que la seva reaparició al Mont Paos suposés un autèntic drama. No pretenia fer mal a una dona que li havia donat tant i que havia rebut tan poc d'ell...

El seu fill gran, que aparentava comprendre'l perfectament, l'havia visitat pel seu compte – d'anada o tornada dels estudis – alguna vegada... I, tot i que, d'ell ja havia entès que buscava saludar-lo i no entrenar, el seu primogènit era ara mateix – i de fet de sempre – algú amb qui s'havia aconseguit sentir pare sense necessitat de cap complicada conversa.

Potser també per això una vegada havia hagut d'adonar-se en la pitjor situació que no el coneixia prou. La batalla d'en Cèl·lula l'havia mort, i no havia tornat; però havia estat llavors quan tothom, i ell també, havia tingut una imatge veritable de qui era en Son Gohan: 'L'home, el guerrer més fort que tots coneixien, un noi d'esperit pacífic al mateix temps...'.

.

.

La Bulma va sospirar. Feia setmanes que havia rebut aquella confosa trucada d'un Iamxa i després el fax amb aquella documentació que amb prou feines s'havia esperat.

Era increïble. 'Extraordinari', s'atreviria a dir. I estava segura, des de la seva perspectiva de mare, que el petit Goten – que en aquell instant era al seu jardí jugant amb en Trunks – no ho podria acabar d'entendre del tot de més a més. 'De fet, potser no podia imaginar-se ni el que significava...'. La científica va ullar-lo de passada: El nano havia de ser conscient que darrerament en Iamxa feia els suficients àpats amb tots ells – amb en Gohan, ell mateix, i la Xixi – com per poder començar ja a considerar-lo de la família.

'Qui sap, potser tenint el seu pare per segur com el tenia, el menut tampoc necessitava gaire més...'. Ella almenys l'havia vist molt més nerviós que ara quan semblava no refiar-se'n prou de la nova ubicació del seu ja viu progenitor.

El que potser sí que la Bulma no esperava doncs en aquell moment, malgrat tot allò que li rondava el pensament de feia dies, era trobar-se de cara en obrir la porta del vestíbul a una Xixi que no havia vist en mesos...

– Ho-hola – va quasi tartamudejar en donar una ullada al carrer i comprendre el motiu pel qual probablement l'altra fèmina hauria demanat a més a en Gyumao que l'acompanyés. El pare de la seva inesperada visita era efectivament quasi a peu de carrer, al fons de la seva actual perspectiva... amb una aeronau, no gaire ben aparcada per les presses just davant. 'No eren allà precisament per buscar en Goten'. – No... no t'esperava...

– Venia – De cop, l'aire de decisió que havia traspuat la dona morena, un segon enrere, s'havia esfumat – Venia per si... per si ja ha firmat els papers...

– Dona, és que... – la pèl-blava va dubtar en dir-li – No... jo no sabia que... Vaja – va exhalar aire – És que no creia que tinguessis pressa... I igualment en Goku no...

La Xixi, en sentir-la, va semblar desinflar-se encara més tot i ser-ne perfectament conscient d'entrada: – En Goku no té ni idea de què és el que significa... ni punyetera idea... – va bufar repetint-s'ho per milionèsima vegada ja en els últims mesos – Potser també et preguntarà si això del divorci es menja – va omplir-se així de sobte d'una mala baba que en pensar-hi no deixava de pujar-li per la gola. – Quina novetat...

'Amb els seus fills i tot, a vegades creia fermament que el que havia tingut era un matrimoni de mentida...'.

– No hi parlaràs abans? – La Bulma va treure-la d'una revolada dels seus pensaments més foscos. 'Tampoc havia pensat en què faria si la Xixi es presentava allà. Havia suposat que ho faria en Iamxa abans...'. – Xixi...

– És ell qui n'ha volgut una altra... – va mig escopir aleshores la filla d'en Gyumao, per la tensió que creia acumulada en la mirada de la Bulma. – O no?! –.

Va col·locar-se bé el cabell subjecte mentre desafiava la filla dels Brief amb la mirada. No anava a recapitular de moment... Era veritat que ja no se sentia tan malament en pensar-ho, però no quedaria com una qualsevol reconeixent-ho plenament... i menys davant de cap dels amics d'en Son Goku, no almenys dels que estiguessin desitjant dir-li que tornar-se a enamorar era el més normal. 'No volia sermons'.

'Davant del món, per més que hagués accedit a posar en coneixement de la Bulma allò del divorci, la Xixi volia deixar ben clar que seguia sent una dona abandonada que prenia aquella decisió perquè no tenia opció. Era qüestió de supervivència... probablement no podria viure amb si mateixa de cap altra manera...'.

Va respirar pesadament.

'Sí... ara mateix, ella, la dona abnegada, també en volia un altre... Però prou remordiments continuava arrossegant en lluita contra les pròpies conviccions'. De totes maneres, ja havia obligat en Iamxa a fer-ho absolutament tot de forma tradicional. No afluixaria en aquell precís instant...

'L'antic bandit li havia demanat matrimoni: Doncs ella li havia deixat clar que si es volia casar amb ella només ho podria fer "fent les coses en ordre". Actuant de manera completament decent...'.

'Tant li era que els dos ja fossin persones de mitjana edat i, en allò, també li era indiferent que ella mateixa ja tingués dos fills. Havia de respectar-la fins la nit de noces'. Sorprenentment, i fins llavors, en Iamxa ni tan sols havia mostrat – no amb claredat – cap mena de resistència al respecte...

– Xixi...

La fèmina pèl-blava que tenia davant va observar-la un moment més, de fet, en veure-la esperar callada una resposta per més d'un minut.

– No dius res?!

'Tots plegats es coneixien ja massa entre si'. I, per tant, la Bulma – arribats a aquest punt – creia saber exactament com havia de fer-la raonar:

– Xixi, dona... Ja ho sabem que és culpa d'en Goku... – va negar amb el cap endevinant-li totes les reticències – Però hi hauries de parlar. No hi puc anar jo sola – va provocar ella també un petit silenci d'evidència... 'Esperant que l'avi d'en Goten i en Gohan, que n'havia estat més que pendent tota aquella estona, les mirés de nou en la distància'. – Vostè pensa com jo, veritat, Gyumao? – va pujar el to de veu perquè la sentís perfectament.

– ... Home... Doncs jo... –.

.

.

– No em puc creure que hagi vingut... – va murmurar la Xixi per si mateixa, però en veu alta, força després; quan la Bulma va haver aterrat més tard en aquella mena de lloc arbrat. – No vull creure-m'ho...

'Haver decidit anar-hi a contracor ja li hagués resultat el suficientment surrealista sense la companyia de la científica... i, malgrat tot, no feia pas tant que n'havien parlat ben clar amb en Iamxa i era per això que havia acabat a Corporació Capsula aquell matí: ell li havia insistit molt respecte el fet que aquesta la podia ajudar amb tot allò dels documents...'. En Iamxa havia mantingut viva la idea que, després de tot, la pèl-blava no la jutjaria.

Era evident, d'altra banda, també el per què: 'Tenint en compte, és clar, que per la companya d'en Vegeta no semblava ser cap daltabaix parlar d'un divorci... ni tan sols si veia – com a la nau feia només segons – que ella, la pròpia afectada, evitava mencionar-li reiteradament l'assumpte pel seu nom...'.

'Devia ser ben fàcil no tractant-se de res propi...', va bufar incòmoda per sobre de tot la morena.

La Xixi es continuava fent creus d'haver arribat a acceptar trencar el seu matrimoni, com "la qualsevol que no volia que pensessin que era". Però, en canvi, es mantenia serena en rumiar-ne el motiu: Ella només era una dona que el seu marit havia deixat per una altra... no podien culpar-la. Va mossegar-se el llavi, això sí, amb certa ambivalència creixent a l'interior. 'Havia arribat al punt que fins i tot se sentia molesta per haver deixat de considerar-se a si mateixa una dona traïda... Per haver començat a fer-se pagues d'aquella nova vida que se li presentava davant...'.

Va ullar el seu voltant després. Des de l'aire, on la Bulma no s'havia estalviat alguna que altra turbulència, la mare d'en Gohan i en Goten s'havia fixat ja abans en què el color de les aigües d'aquella mena de bassal d'aigua d'allà baix no era exactament el blau marí o el verd en conjunt amb la vegetació de fons; les fortes i constants pluges de l'estiu probablement havien estat les que n'havien ennegrit l'aspecte... 'I haver arribat a fixar-se en un detall així exemplificava, en efecte, (creia!) com d'insegura se sentia encara...'.

'Si havia de ser veritablement sincera amb si mateixa... '.

Si havia de ser sincera amb si mateixa, estava segura d'estar enamorada d'en Iamxa. 'D'estar encantada amb la seva companyia i les seves atencions...'.

I no obstant això: no havia vist en Son Goku des del dia en què el malson d'en Bu – i algun altre de menys real també – s'havia acabat per fi.

'Encara tenia ganes de culpar a la Nasu de moltes coses però ja no sentia rancor real cap a aquell amb qui s'havia casat...'. I tampoc es penedia veritablement, no de cor, d'haver acabat renunciant a una molt peculiar partida i a alguna que altra convicció; en acceptar primer per si mateixa, i després davant d'en Iamxa, que la seva vida no passava per continuar sent la dona del saiyan.

¿Què en pensarien els altres?.

Va mirar-se per enèsima vegada la científica amb desconfiança. 'Fins a permetre a en Iamxa que truqués la Bulma, perquè algú de ciutat que ella conegués es fes càrrec dels papers, "només" hi havia hagut – per dir-ho d'alguna manera – un parell de batalles ferotges amb els seus més arrelats ideals...'. I la repetició per activa i per passiva del que havien de continuar pensant els demés d'ella... 'L'obsessió absurda pel concepte reputació que, en certa manera, només ella tenia al cap'.

En alguns llocs, d'allò que ella havia estat proposant-se ser durant una gran part de la seva vida, de l'esposa pacient fins a les darreres conseqüències, de la qualitat de ser-ho almenys, se n'anomenava gaman; un terme que eludia a la paciència i a l'estoica resignació... 'Estava més o menys clar, però, que si no seguia sentint-se així de resignada, i si cada cop devia un afecte més gran a aquell altre home que l'havia acompanyat ja en tant... allò de separar-se amb papers i tot – per poder fer les coses bé, com la decència li manava (més enllà d'haver hagut de renunciar a molt i de témer quedar-se sola i arrugada) – era segurament el "menys" immoral al qual es podia prestar...'.

Ja sabia que a en Son Goku tant li seria un paper de més o menys per fer la seva vida, sobretot ara alliberat d'aquella seva antiga promesa. Era conscient que probablement no degués ni entendre quina diferència hi havia amb només un parell de firmes, i se sentia estúpida per haver de donar-hi aquelles voltes, sí. No li importava a ningú el seu estat civil, no seria jutjada en realitat, no en aquella colla i tampoc pel seu fill gran... i no obstant encara hi havia la seva consciència... i la resta del món, la gent normal que enviava els fills a l'escola i anava de compres els dissabtes...

Encara que, és clar, mirat d'una altra manera... Va reiterar-s'ho mentalment un instant: 'Per fi..., per fi!. Ella també podria ser això, també podria ser normal!'. Gairebé s'ho cridava interiorment amb exaltació en notar de nou aquella escalfor al cor que aportava en Iamxa a la seva vida: 'Amb ell tot seria corrent... plàcid i gens forçat'.

'En el fons no podia no sentir-se humanament deslliurada en copsar-ho'. Perquè, potser ja abans, però sobretot en aquells quatre mesos de visites esporàdiques, de donar-li la mà com per accident un dia i rebre un petó a la galta, vermella com un tomàquet i falsament enfadada per l'atreviment, un altre; en Iamxa li havia demostrat que – per la seva banda – buscava amb exactitud allò: una vida monòtona, ordenada,... amb una dona (ella) al costat. 'L'antic bandit només volia una vida sense sobresalts... i la volia al seu costat'.

– Bulma... – va intentar aparentar amistosa a la fi... tot i que tampoc li va caldre – Escolta... jo...

– Jo tampoc em crec que t'hagi convençut. – va fer l'altra – Pensava que no hi hauria manera de fer-te venir... i menys en so de pau... – La Bulma reia per davant seu, abans i tot de sentir-la. Gairebé murmurant les seves pròpies frases... mentre no esperava ja a res més per vociferar a continuació el nom del seu amic davant l'autocaravana. 'Amb la voluntat de comprovar de dret si hi era... o no'.

La filla d'en Gyumao no estava pas exactament convençuda de poder mantenir aquella mateixa calma també davant d'en Son Goku, encara que igualment ara mateix tot l'hi indicava que el viatge havia estat en va. 'A saber on pararia ell...'. Va mirar-se l'hereva dels Brief amb recança abans de retraure-li res.

Un moment de silenci més tard, però, i quan la Xixi ja era a mig convèncer-se que al final la trobada tampoc seria avui; algú va saltar, de sobte, des de dalt d'un dels arbres, darrere d'ambdues, i va fer un pas enrere insegur abans de saludar-les amb feines. – Ostres – va intentar dir astorat i honestament sorprès – Xi - Xixi... –.

.

Esperava que la reacció de la dona fos exactament la que algú imaginaria del moment en què estiguessin a punt d'obrir-se les portes de l'avern...

'I potser tampoc s'equivocava tant'.

La mare dels seus dos fills homes va girar-se en blanc, amb la voluntat d'afrontar-lo. 'Just abans de sentir que no sabria amb precisió com comportar-se davant d'ell si no era escridassant-lo el just per dissimular la seva present incomoditat'.

– Què?! – va notar, de fet, la bilis pujant-li a la gola – Tenim micos a la cara, Son Goku?! – va exclamar també un segon d'inusitat silenci més tard. 'No era rancor... no almenys el rancor d'abans... però sentia un pesat tel sobre el seu front; com si ara mateix, davant l'home pel qual havia patit tant, no pogués reaccionar de cap altra manera'. La seva relació s'havia basat massa en això, en fer-li de mare al guerrer que tenia davant... 'No sabia fer una altra cosa ara'. I d'immediat va veure'l balbucejar quelcom sense paraules. Dubtar en el que havia de dir...

– ... –.

– No penses dir res més que "Xixi" i "ostres"?! – va imitar-lo sense donar-li temps de pestanyejar... i sense que la Bulma tampoc pogués reaccionar. – Esperava – va bufar de seguit – No sé, una explicació... Ja saps – va afilar la mirada... i va mig cridar, i mig alçar la veu amb dificultats, de cop desafiant i amb els braços en gerra: – "Xixi, me'n vaig anar amb una altra fa quatre mesos; perdó per no haver vingut a donar la cara, i oh, perdona, per no interessar-me el més mínim de si els nens o tu necessitaven alguna maleïda cosa!".

Aquella era ella fent d'ell...

– Però si en Gohan i en Goten ja... – I el seu present marit per llei tampoc sabia molt bé què respondre-li... 'Sempre li havia tingut un profund respecte... i una mica de por'.

– Sí, ELLS ja s'han interessat PER TU, és clar... – va guardar aire la dona sense recular – És veritat! Les criatures s'alimenten i es crien per art de màgia! Com no hi havia pensat abans! Què ruca! Enviar diners i aportar ajuda a la dona que has abandonat és per a simples éssers humans!

– Dona... Jo... – La veritat és que en Goku, en el fons, comprenia que ella descarregués tota aquella aparent ràbia cap a ell. Malgrat que, per sorpresa fins i tot de la pròpia Bulma, va veure-la baixar els braços sense més i negar amb certa resignació de seguit... 'De bell nou, el seu enuig ja no semblava haver-s'ho d'empassar tot'.

– No esperava que m'enviessis diners en un sobre com un ex normal, noi. No obstant... – va quedar-se pensativa ara l'encara muller del supersaiyajin, com si s'hagués imbuït de sobte en la calma que ha de precedir una gran tempesta: – No estaria de més que firmessis uns papers que la Bulma s'ha encarregat de preparar... Si fer-ho no és molta molèstia per a un saiyajin sense modals... – va rematar però encara amb una ironia carregada de retret.

– Uns papers?!

Aquest cop la filla d'en Gyumao, el qual s'havia quedat jugant amb el seu nét petit, va cedir la paraula a la Bulma amb la mirada. 'No volia patir un ictus davant la total ignorància en coses corrents que en Son Goku estava a punt de mostrar'.

I va guardar aire per no tornar a esclatar. Realment desitjava acabar aquella visita en pau. 'Per molts pensaments contradictoris que tingués, per molts perjudicis que mantingués i que visualitzés encara en els altres... no havia anat fins a Corporació Capsula... i menys fins allà... per no acabar resolent una decisió que, de totes maneres, ja no tenia marxa enrere':

– Bulma, si us plau... Pots explicar-li? – va pregar – O intentar-ho...

– Bé... doncs... En Iamxa em va enviar unes notes ja fa un temps, Goku... – va armar-se llavors de paciència la científica pèl-blava. Se sentia entre incòmoda per ser al mig d'aquell moment i alleujada. 'En pau amb si mateixa, perquè el temps estava compensant el dia en què ella i els altres no havien dit ni fet prou per evitar un embolic a en Goku amb tot allò del matrimoni, el menjar i la promesa que no sabia què significava...'. Si no fos per la tossuderia de la Nasu no hi hauria ja error que compensar. I es podria dir que aquest instant equivaldria, finalment, a aquell dia del passat... només que en sentit contrari. – ... Explicant-me el que la Xixi volia que redactés el meu gestor...

– No entenc res...

– És el divorci, Goku. És perquè la Xixi pugui... – va dubtar en l'últim moment, entenent que, al cap i a la fi, per més que en Iamxa li hagués demanat ajuda i la Xixi li acabés de donar la paraula, no era ella qui li havia d'explicar el per què. Amb aquesta convicció, va intentar finalment resumir-ho – ... perquè si voleu, sigueu lliures de fer la vostra vida...

'Era evident que en Son Goku creia que ja estava passant exactament això'. La mateixa Xixi, la principal implicada, li havia permès trencar la seva promesa...

Va examinar-ne els rostres amb aire confós.

– Vull casar-me amb en Iamxa, Son Goku.

Sense previ avís un somriure va posar-se de sobte als llavis del guerrer.

– De debò?! – va deixar escapar una viva riallada d'alegria que la Xixi no va acabar de saber com intentar prendre's. – És fantàstic!

La Bulma va arronsar el nas, tornant a esperar l'ira de la dona de cabells negres i vestir tradicional. 'Era tot tan surrealista... i a la vegada tan natural en el seu amic...'.

– Un ex normal no se n'alegria tant... – va creuar-se de braços, en efecte ofesa, la filla d'en Gyumao. 'Mentre en Goku encara somreia...'.

– Ho sento, noia – va intentar posar-se seriós aquest – És que me n'alegro molt per tu i per...

– Bé... Espero que sàpigues que els teus fills continuen sent responsabilitat teva – va aclarir-li llavors ella innecessàriament... visiblement mosquejada i incòmoda. 'Ho havia fet, abans de res, com per impuls...'.

– Per tu i per en Iamxa... dona – va especificar-li però ell, gesticulant amablement encara davant seu i amb els nervis justos per no acabar d'ofendre-la definitivament: – Me n'alegro pels dos, és el que he volgut dir... em fa molt content. De veritat.

Van mirar-se als ulls, potser en una mena de callat comiat. 'I la dona de cabells negres i recollits va ser la primera en plegar-se d'espatlles en assentiment...'.

La Xixi va aparentar conformar-s'hi a contracor amb aquell gest, sí; tot i que va evitar-li la mà quan aquest li hi va intentar posar amistosament a l'espatlla. – I tu? – va fer movent amb escepticisme el cap aleshores – vaig sentir a en Gohan explicar a en Iamxa que aquella dona, la... – va fer un esforç per dir-ne el nom – ... la Nasu... era a l'espai amb el seu mig cosí, o com sigui, i amb la nena. No penses anar a buscar-la?

'No sabia ni per què li deia'.

– És millor que no.

– No clar – La ironia va guanyar-la ara. 'Ell no canviaria mai'. – És millor que els acostaments i els gestos sempre els tinguin els altres per tu... – va tornar a negar amb el cap acusadora – Hores d'ara la nena ja s'haurà fet a la idea que ets el seu pare, no?! O esperes que totes tinguin la mateixa paciència que jo?... – Aparentava haver escoltat més d'aquella conversa del que pensava reconèixer mai. 'Potser si ella hagués fotut el camp alguna vegada, deixant-lo tirat amb un parell de nassos... potser la seva relació hagués estat diferent'. Més compensada per suposat... 'I, al cap i a la fi, potser era per això que alguna cosa l'empenyia a retreure-li sense reserves la seva actitud actual'.

'Perquè ara, a més, sabia que mai podria haver estat ella... No així'. I per això, més que abans, acceptava (només interiorment, però) haver-se equivocat del tot; sense descomptar unes ganes enormes de pegar-se... i pegar-lo... pel cicle viciós d'absències, oblit i abandonament en el que l'havia deixat atrapada.

El fet ara era – va creuar-se de braços – que, de totes maneres, estava convençuda que aquella dona tornaria. 'I incomprensiblement en rumiar-ho de veres ja no podia sentir-s'hi tan enfadada!'. Havia de reconèixer que potser ella sí, la tal Nasu, aconseguiria posar-lo a lloc...

A la fi.

Almenys per la banda de les absències que no eren fruit dels inevitables combats...

'Combats que, a sobre, estava segura que una saiyajin com la germana d'en Vegeta aprovaria: Eren extraterrestres i, per més humans que els tornés el temps, estaven fets en allò de la mateixa pasta'.

En Son Goku va buscar què dir de nou sense massa sort en veure-la no ser capaç d'afegir res més. Per a la Xixi, per mig enfadada que semblés encara, aquells mesos probablement havien passat més ràpid que per un Goku que encara esperava la Nasu... Ella, al final tenia en Iamxa. '¿Però què havien estat fent la saiyan i companyia aquells increïblement llargs quatre mesos?!'. Ell no ho sabia...

Sense paraules va somriure amb aire trencat a la filla d'en Gyumao, demanant perdó silentment llavors a una dona que ja mai més seria la seva... però també donant-li les gràcies de forma muda per aquella última bronca. 'Havia esperat ja massa per abraçar la Nasu... i no haurien d'haver estat precisament les paraules de la seva ex-muller les que l'hi esgotessin els arguments per seguir esperant de braços creuats la dona que estimava'.

– Hores d'ara la nena ja s'haurà fet a la idea que ets el seu pare, no?!– Li havia dit respecte l'absència de la saiyajin – O esperes que totes tinguin la mateixa paciència que jo?...–. Estava convençut ara mateix que aquells eren quasi-exactament els mateixos motius que havien dut a la Nasu a pujar a aquella nau mesos enrere... 'La seva incapacitat per acompanyar sempre emocionalment els seus'. ¿Quin sentit tenia, doncs, allargar-se l'agonia del temps? Havia de recuperar la Nasu i era evident fins i tot per la Xixi... 'En la mateixa mesura que en Goku sabia que el seu vell amic Iamxa aconseguiria fer a aquesta última el feliç que ell no havia sabut... ni pogut...'.

.

.

.

La Nasu havia desitjat retrobar-se amb en Tarble el més aviat possible gairebé des del moment en què havia aconseguit establir el món d'aquest i de la Gure com a primera parada d'aquell seu viatge. 'No haver-hi pensat gaire aquells anys no significava en absolut haver-lo oblidat... Al cap i a la fi, el que ella era tenia també molt a veure amb tota aquella història de la seva mare i el naixement del seu germà petit'.

Va notar un malestar profund a l'interior. De totes maneres, el que no esperava en absolut era trobar-se el planeta tan canviat...

Havien passat només un parell de desenes d'hores des de què havien marxat de la Terra però allà res semblava igual de tranquil que a l'astre blau. 'No sabien exactament a què s'enfrontaven i, malgrat tot, alguna cosa molt grossa es respirava en un ambient enrarit i solitari que res tenia a veure tampoc amb el lloc agradable que aquell planeta havia estat abans...'.

A simple vista els era impossible entendre el per què de tot plegat.

Una Nasu decidida, amb el llarg cabell fosc caient per la seva esquena i amb la mateixa mirada encesa que sí – en Goku no s'equivocava – ella ja havia tingut en la infantesa; va baixar, doncs, amb dubte de la nau amb què havien arribat a aquell món que reconeixeria sempre com el punt exacte de l'univers on havia trobat feia anys ja el per sempre menut Tarble. 'En certa manera aquell lloc també havia estat part de la seva història amb en Son Goku...'. Ella i els seus actuals companys de viatge caminaven de cop i volta, però ara, entre ombres; i la princesa saiyan subjectava de sobte amb fermesa l'espatlla de la seva filla, mirant-la i infonent-li tranquil·litat i certa prevenció. 'Intentava evitar-li, i sobretot evitar-se, els pensaments funestos que l'aire d'aquell indret semblava voler escampar'. En Mefus, d'altra banda, es trobava encara dos passos per darrere d'elles... Després de llarga estona conduint la nau, duia una muda terrestre que amablement li havia preparat la mare de la Bulma.

Havien desviat la trajectòria de la nau per tal de no fer més que una visita de cortesia a aquella petita part terràqüia de l'espai; però de seguida que n'havien percebut l'ambient carregat de fum de l'atmosfera, havien sabut que alguna cosa hi passava.

– Aparteu-vos! – La llum que va sortir convertida en energia de les mans de la Nasu va brillar un instant, abans d'apagar-se i deixar que el fred que l'intentava envair de sobte (sense saber tampoc per què) fos encara més colpidor. Li havia semblat notar un moviment al seu darrera. Va negar amb el cap abans de tornar-se a concentrar... 'Ja no hi havia els camps de cultiu que ella recordava dels compatriotes de la Gure... ni res que no sigués pols i fum'. ¿Què havia estat passant allà?.

¿Per què no percebia ja l'energia del seu germà?. Per més dèbil que continués sent, hauria de destacar d'entre els habitants d'aquell món... com l'últim cop. Definitivament el pressentiment que tenia no era bo... 'I era evident que qui fos que hagués convertit aquell petit món en un desastre sabia amagar el seu poder...'.

Va ullar la Reiya. 'Per acabar-ho de rematar ara mateix no se li acudia res més que pensar en què seria el que en Son Goku li aconsellaria fer si la cosa es complicava...'.

No s'ho plantejava precisament per cap sentiment d'indefensió...

'Es veia ben capaç de resoldre qualsevol cosa que passés i de fer-ho per si mateixa, ja que – es deia – no podia ser pas tan greu com per no poder-hi fer res; però en canvi el panorama que tenien davant no semblava el propici per algú amb tantes ganes d'arriscar com la seva filla'. En allò eren massa iguals. A banda de que segurament hauria d'haver demanat a en Mefus que es quedés a la nau... Fos el que fos, el que estigués succeint en aquella superfície que trepitjaven; probablement (dels tres) només ella pogués afrontar-ho.

'S'havia preguntat vagament abans – i tornava a preguntar-s'ho ara – si a en Goku se li ocorreria aparèixer-se-li davant, amb el canvi de lloc instantani, en algun moment...'. Va remoure's, a més, en recordar-s'ho. 'Aquell no era un bon moment per pensar-hi'.

I tot i així... el panorama mentre avançaven a la recerca d'algú era tan desolador, l'empenyia tant a la tristesa, que la Nasu realment desitjava mantenir amb si mateixa algun pensament feliç; algun record que encara després d'instal·lar-se-li al cap li donés també escalf al pit i a l'estómac... 'No semblava però, en aquest sentit, que en Son Goku hagués de ser res agradable de pensar ara mateix'.

Va odiar-se per estar-hi donant voltes en aquella situació. 'Segurament, tal i com era ell, no la trobaria a faltar... simplement pensaria que ja apareixia tard o d'hora...'. No hi havia gaire més a poder rumiar.

– En compte, Reiya! – Va tornar a cridar aleshores; amb la ment posada, per fi, en el que sens dubte havia de ser el pensament correcte. 'Estaven en un planeta que ella només coneixia vagament de feia temps, davant d'un problema que no acabaven de percebre... ¿Sigués qui sigués, qui havia convertit el planeta en allò ja no era allà?. No podien badar'.

– Què creus que està passant aquí, mare?

La pregunta de la nena era ferma. I amb prou feines deixava entreveure que la seva filla no estava gens convençuda de tenir-les totes de moment. 'Volia poder vèncer qualsevol obstacle, i tanmateix tenia massa present la poca força que posseïa si es comparava amb en Goten i en Trunks. O amb els saiyans adults que coneixia'.

– No ho sé – La Nasu va mirar-se en Mefus de reüll mentre aquest les examinava dubtós – No sé què està passant... –. 'Si bé ell havia tingut amb anterioritat una preocupació evident per la colònia de tsufurs amb què s'havia criat, no s'esperava trobar res desolador en aquesta altra banda'. I de fet tampoc amb els seus iguals...

¿Estaria succeint res que no sabessin a l'univers?. ¿O només era quelcom relatiu a aquell primer lloc...?!

En l'instant següent, sense més avís que un molest tremolor inicial, un terrabastall els va embolcallar definitivament. La Reiya va saltar enlaire entre la broma baixa que els cobria i en Mefus va caure rebotat per la força d'una energia expansiva uns metres enllà... Un terrible silenci d'espera va acompanyar-los conseqüentment en la sorpresa: 'I això que no sabien fins a quin punt arribaven a estar atrapats de veritat en aquell planeta...'.

Només la Nasu havia reaccionat el suficientment ràpid per girar-se i intentar defensar-se.

Mentre es movia sobre si mateixa, no obstant, la princesa encara lluitava contra el dubte de saber a què s'enfrontaven realment; per això va convertir-se en superguerrer, il·luminant una bona part del lloc ple de boira on eren...

De cop i volta, la saiyan notava una energia poderosíssima i inconstant prop seu... i estava determinada a enfrontar-s'hi. Va regirar-se i va posar-se alerta a l'aire amb un gest entre agressiu i prudent. Se sentia preparada per lluitar-hi fos el que fos. 'Creia poder fer-hi front, sí... tot i que d'immediat – havent deixat de notar per segons aquell ki enorme que, de sobte, els assetjava – l'únic que va tenir temps de percebre va ser un sol cop en un punt vital de la seva espatlla, un cop que va paralitzar-la amb un gemec sord i sensació de buit acompanyant-la en el desconcert...'.

Després de tot havia subestimat el perill al qual s'enfrontaven.

'Perdent forces va estar temptada a deixar-se portar de seguit pel fred que la començava ja a tenallar del tot. Però la imatge d'en Son Goku va retornar aleshores a la seva retina...'. Si podia evitar-ho, ella, obtusa com era, no anava a rendir-se així com així. 'Almenys li quedava l'obstinació...'.

La Nasu va intentar, d'aquesta manera, conservar la consciència fins a l'últim alè. 'I va fer un últim pas endavant per reafirmar el seu atac, malgrat que va ser en aquell precís instant que el món va semblar donar-li ja massa voltes, i tot va girar per a mal dins el seu cap'.

De seguida la germana d'en Tarble i en Vegeta es va sentir més que marejada; abans de percebre amb impotència com el cosmos sencer – als seus ulls – es tornava fosc sens remei. 'Ja no podia fer-hi res... No pas ella'.

Quasi a una altra banda, amb confusió, la Reiya amb prou feines havia pogut veure què estava passant amb la seva mare. La brillantor del seu estat de superguerrer s'havia apagat segons abans... i sobtadament només havia pogut localitzar just després un Mefus completament descol·locat: – Què ha passat?! –.

Tot havia anat molt ràpid. 'La princesa saiyan, que ja no semblava ser enlloc, havia perdut qualsevol rastre de realitat a la seva ment no feia pas tant...'. Els altres no sabien on era... I cap altra energia se sentia de nou al seu voltant.

En aquestes condicions, la germana d'en Vegeta i en Tarble no va poder percebre, no en plenes facultats, com algú – mai sabria si entre una o dues persones – l'arrossegava cap a l'interior d'enlloc... I, per tant, tampoc va notar l'embat al caure sobre un amollida peça de mobiliari, ni les rialles dels seus captors en observar-la, noquejada i pràcticament inconscient.

Inexplicablement una mínima part de si mateixa continuava allà; en la foscor que li havia produït aquell cop, probablement en un punt estudiat per fer-li perdre el sentit. 'Respirava i sentia certs sorolls difosos en la llunyania, encara que ni podia obrir els ulls, ni el seu encèfal aconseguia lligar idees amb sentit...'.

.

.

En Son Goku va observar la Xixi i la Bulma enlairar-se en aquella aeronau després de la sorprenent trobada que havia protagonitzat amb elles.

'Se n'alegrava'. S'alegrava realment que allò, un gargot seu, pogués significar de veritat un nou inici per la filla d'en Gyumao. I celebrava que fos al costat d'un Iamxa a qui esperava poder felicitar aviat...

Malgrat tot, però, seguia capficat – potser ara més que abans – en el fet que el que tots havien suposat que serien uns dies s'havien convertit ja en quatre llargs mesos d'absència... ¿Tan difícil o entretinguda estava sent la ruta que el Doctor Brief havia planejat per en Mefus i la Reiya al voltant d'una sola galàxia?. Sí que havien d'aconseguir certs materials i segurament toparien amb algun que altre obstacle que no ho faria tot arribar i moldre, però amb la Nasu a bord era difícil de creure que junts encara hi fossin.

'Si quatre simples mesos podien semblar eterns...', va fer-se'n a la idea. 'No, segurament no s'havia disculpat el suficient davant de la Nasu per haver-la deixat durant set llargs anys'.

Havia estat egoista... no havia pensat en els seus... i el pitjor és que si ella no hagués marxat mai després d'en Bu, possiblement no n'hagués estat mai conscient en tota la seva plenitud.

– No clar – La ironia l'havia guanyat. – És millor que els acostaments i els gestos sempre els tinguin els altres per tu... – Li havia dit la Xixi... I tenia raó.

'Havia arribat el moment de buscar-les, de buscar la dona que estimava i la filla que havia sorgit d'aquell amor'. Si no estaven exageradament lluny en l'univers, només havia de fer servir el canvi de lloc instantani per trobar-les...

'Ja havia respectat el suficient la voluntat d'acompanyar la Reiya que havia empès lluny d'ell i d'aquell lloc a la Nasu'.

.

.

– Doctor Raichi... Què vol que fem amb els presoners? En aquell planeta ja no hi queda gaire ningú més... – va advertir amb molèstia – Algun engendre d'aquells que són com postres de merengue, tovets i mal fets... ideals per esclafar, tan blancs i fastigosament adorables... i també aquell altre parell...

– Ja en podeu fer el que vulgueu... – va riure algú aparentment calb, o almenys amb una bona dosi d'entrades i amb una frondosa barba, en la penombra – Pel meu experiment, en tindré ben prou amb els cossos d'aquests dos... En quatre mesos he fet prou avanços en el meu estudi sobre fisiologia i anatomia saiyajin com per no haver d'utilitzar-los. Ella serà la meva arma...

– I el baixet, senyor? Té molt mal color...

– El baixet és només un cadàver. Em va servir al principi... per estudiar certes característiques funcionals i estructurals d'aquests monstres – va somriure també amb certa satisfacció – Però ja no em feia falta... No té el seu poder... I, per tant, per més que pogués aplicar-hi les meves millores, dubto que ens fos útil...

Va callar amb la intenció de tornar a treballar amb aquelles substàncies que remenava laboratori amunt i avall.

– Però creu que ella serà més efectiva que la seva darrera creació, doctor? – El que hi parlava va mirar cap a una altra banda aleshores, cap un tub gran i ple de líquid on descansava el que de lluny també s'assemblava força a un cos humà – Vostè va dir que era invencible.

La foscor de l'indret no deixava veure amb claredat els cossos que el científic tenia en dos altres tubs d'iguals característiques.

En Raichi, en aquell instant, va omplir-se però d'orgull en sentir les seves velles paraules en boca d'algú altre. 'Tenia les coses força més clares després d'haver embastat diversos plans del passat amb una continua idea al cap'. – I ho és. És invencible, és l'obra a la qual he dedicat tots aquests anys... L'obra que, una vegada, estudiada la fisiologia saiyajin, hauria de poder vèncer aquells maleïts engendres de l'univers... Tot i que ben pensat... ¿No serà més divertit, veure'ls matar-se entre ells primer?.

– Sí – va acceptar el seu interlocutor al final – Sens dubte, doctor... Així pagaran pel que ens van fer... – 'No tenien gaire més a dir'.

I un cert silenci els va embolcar després... fins a que el científic va tornar a parlar.

– Parles – va girar-se el tal Raichi mostrant-se de cop falsament amicable amb el seu interlocutor – Abo, parles com si fos més greu haver-vos desmuntat aquell exèrcit que en Freezer tenia muntat... que haver acabat amb races senceres en el passat... – D'immediat va acostar-s'hi desprevingudament amb aire amenaçador i certament sibil·lí: – Recorda que esteu a les meves ordres, amic. I a mi, de fet, només m'interessa venjar l'extermini tsufur. No em molesta en absolut que els sequaços com vosaltres hagueu de ser tan patètics de buscar refugi en éssers superiors com jo...

Era evident per la cara que, de sobte, havia posat com a resposta l'Abo – aquella mena d'ésser blau de forma tubercular – que, d'alguna manera, si ell i el seu germà seguien obeint encara a aquell vell boig era perquè el temien del tot. 'Ambdós li tenien por... molta... Tot i haver-hi començat a col·laborar, efectivament, per l'interès compartit d'acabar algun dia amb els saiyajins'.

Els saiyajins, per ells dos, eren aquells borinots malcriats que, amb l'assassinat d'en Freezer i el seu pare, els havien deixat d'un dia per l'altre sense exèrcit ni senyor... 'Sense causa ni funció concreta'.

Ambdós germans – de color blau i vermell, respectivament; i de musculatura irregular i idèntica entre si – havien estat buscant durant anys aquell tipus d'ajuda per tot l'univers: 'Gent, antics soldats... que volguessin unir-se a la seva causa...'. Al final... ni ells mateixos s'havien arribat a considerar el suficientment forts per fer-ho sols, ni havien trobat gaires ex-homes d'en Freezer disposats a arriscar-se en nom d'un tirà que, en molts casos, la majoria seguia per conveniència o temor... 'Els homes fidels a en Freezer, com l'Abo o en Kado, que eren els seus noms, semblaven (de fet) haver desaparegut tot d'un plegat d'arreu i sense més avís o explicació que l'explosió de Nàmek...'. Per això, aquell parell havia acabat obeint aquella mena de científic boig que portava també anys i panys planejant la manera de venjar la seva raça...

D'entrada ben poc els havia importat la dignitat tsufur... i n'havien subestimat clarament les possibilitats. Fins que, en un mal dia, l'humanoide tsufur havia aconseguit androiditzar-se prou per fer-se més i més fort a si mateix... 'I després havia creat aquell altre ésser del que n'havien pogut comprovar una força terrible quatre mesos enrere'.

Abans que poguessin adonar-se'n i fugir, per tant, l'Abo i en Kado havien acabat lligats a aquell pla més per la força de l'obligació que per l'amor a una causa que se'ls havia acabat empassant amb el pas del temps i els anys...

.

.

– Reiya! – En Mefus se la va mirar expectant des del mateix lloc pútrid on era de feia massa, quasi absent la majoria del temps. 'A aquelles alçades li feia mal l'esquena i no estava del tot segur de continuar tenint mobilitat a la cama dreta'. – M'escoltes?

– Què?! – Ella, frustrada com estava a aquelles alçades, havia gastat ja també un temps considerable en romandre concentrada i prou, intentant reunir i controlar forces al més pur estil d'en Cor Petit.

– Encara creus que no hauríem d'escapar-nos d'aquí? – El tsufur va mirar en dalt, en el que aparentava ser un profund i fosc pou on "estaven" atrapats de feia més que un parell de dies en realitat... ¿Quant de temps per ser exactes? Setmanes... N'havien perdut el compte. 'Evidentment, si la menuda volava, podien sortir fàcilment d'allà, ja que a més l'acer (d'alguna que altra especial robusta aleació) no era un material que la petita no pogués doblegar d'un sol cop... però la Reiya havia decidit "esperar". Sobretot després de veure que no podia vèncer encara aquell parell de mercenaris... no almenys amb la força que tenia ara'.

Havia d'esbrinar on era la mare que sabia ja fora d'aquell planeta... Havia de poder arribar-hi... L'Abo i en Kado creien tenir-los atrapats, principalment perquè se'ls feia evident que eren molt més forts i que li tenien ja menjada la moral; i la Reiya havia comprès aviat que només de seguir així podria traçar un cert pla... 'Utilitzar-los, en certa recargolada manera'.

Tan sols quan estava prou desesperada per enfonsar-se rumiava en solucions més dràstiques.

'Si moria en una batalla contra aquell parell podria avisar tot seguit al Déu Kaito i, amb ell, les males notícies arribarien per fi a la Terra...'. Era una idea, sí. Però era una idea que feia rugir el seu propi orgull... Havia de trobar la manera de sortir d'allà, de trobar la Nasu... sense rendir-se pel camí. 'Si hores d'ara no els havia trobat ningú era senzillament perquè, fos el que fos el que estigués passant, la seva mare continuava viva'. Malauradament ja ni tan sols podia saber si aquella era de veritat una bona notícia...

La Reiya era molt conscient de fet, que en això de vèncer aquell parell, per la seva progenitora hagués estat tota una altra història... 'I per això mateix encara no entenia què o qui havia colpejat prou fort – o amb prou tècnica – a la Nasu com per deixar-la inconscient i fora de joc d'aquella manera'. No havien estat aquell parell per suposat els que l'havien agafat desprevinguda, però l'única descendent de la princesa saiyan estava bastant segura que tampoc havia estat aquell altre home que en Mefus ja havia reconegut, la primera vegada que l'havien vist de lluny, com algú de la seva pròpia raça... '¿On havien anat a parar, tot i així, tots els habitants del planeta que se suposa que haurien de ser allà? ¿On eren aquell home estrany que en Mefus mig relacionava amb algú del seu poble i la seva mare?. En aquell planeta, ara mateix, no semblava haver-hi ningú més que ells dos... i els seus suposats captors...'.

Probablement no havia estat així al principi. I de totes maneres, de no ser per l'absència inquietant de la dona que l'havia dut al ventre, ja li seria igual.

De feia molt, tampoc tenien nau. 'I les ganes de rendir-se, per més inversemblants que resultessin en algú com ella, l'havien temptat prou dies després "d'acceptar" el captiveri... just en comprendre que, fes teatre o no, estava molt lluny encara de vèncer els seus carcellers'.

– On és la meva mare? – Aquell dia, el primer de tot aquell malson, la petita s'havia sentit alterada de principi en adonar-se que ni en notava l'energia ni detectava ja qui podria haver tingut tant poder per deixar-la fora de la circulació...

'Hi havia hagut una energia exageradament poderosa a l'ambient abans... però s'havia esfumat en segons'.

En Mefus realment no sabia tampoc què dir, no d'entrada.

– Hola... – Havien rigut llavors aquell parell d'individus al fons d'un camí que la saiyan i el tsufur pèl-roig havien intentat seguir, entre la boira i la confusió, en aquell instant de quatre mesos enrere... – Us heu perduts?

Ambdós, saiyan i tsufur, havien ullat algú altre més amunt poc després, dalt d'un turó a certa distància... entre els rastres d'una, ara mateix, cada vegada més esfilagarsada broma. I tot i no tenir-lo precisament a prop, d'immediat en Mefus havia endevinat que, aquesta vegada sí, els caldria mentir... i mentir bé... per poder sortir-se'n.

En aquell aleshores la Reiya, però, és clar, encara pensava en carregar-se tothom qui gosés creuar-se-li al camí... 'Havia de trobar la seva mare i la situació cada cop li agradava menys'. Va prémer els punys a la defensiva sense preguntar-se què havia paralitzat d'incertesa per moments el tsufur pèl-roig que tenia al costat.

– Qui sou? – va posar-se en guàrdia mentre veia els dos primers estranys mirar-se-la amb curiositat. – I on és la meva mare?

– Estàs segura, noieta, de fer això? – va riure un dels dos sense respondre-li res a continuació – No ets gran cosa... no – va valorar en observar-la a punt d'atacar – ... petita rateta.

La gràcia tanmateix encara va fer-la enfadar més... 'No anava a permetre que se'n riguessin'. A ella aquell parell de tubercles acolorits i boteruts tampoc li semblaven res de l'altre món.

La llàstima era que, almenys en aquell nivell seu, de moment s'equivocava.

Va llançar-se contra tots dos a la vegada, i malgrat que amb un salt aviat va poder colpejar-los simultàniament i tirar-los així enrere, aviat ambdós van cansar-se de fingir.

No estaven ni tan sols suats i, tot i així, ja contraatacaven amb totes les forces mentre ella intentava defensar-se dels seus cops amb peus i mans a la vegada. Els desafiava tot evitant la boira que els envoltava i la petita destrucció que el fet de ser llançada d'una banda a l'altra ocasionava finalment al seu voltant. 'Si pogués convertir-se en superguerrer...'. Va eixugar-se una mica de sang que li baixava de la cella després que en Kado li trenqués d'un sol batzac... i va intentar concentrar-se llavors en detectar-los el ki amb una dosi extra de concentració. 'Havia de calmar-se i focalitzar-ne l'energia, havia de fer-ho per prendre'ls ni que fos una mica d'avantatge...'.

Just quan creia que podia aconseguir-ho, però, aquests semblaven haver-se multiplicat per tres, i ara no en veia un de cada, sinó que tenia ja a sobre almenys tres Abo i tres Kado a vèncer tota sola. 'Era només una tècnica de distracció... i ho sabia... Malgrat que així eren impossibles d'abatre'.

Va posar un peu a terra sent rebotada d'un sol cop que acabava d'entomar de l'Abo, quan va percebre, no obstant, que en Mefus es creuava al seu camí...

El seu company de viatge va aturar-la un segon quan anava ja a presentar de nou batalla sense encara preguntar. 'Certes característiques d'aquell altre enemic que per ara no se'ls hi acostava li eren vagament familiars... malgrat que, en determinats aspectes, aquell home del fons pogués aparentar ser més aviat un androide de pell blavosa i taques curioses a l'epidermis'. – Qui sou? – va avançar-se a preguntar-li directament aleshores el nebot del difunt Pineau.

– Qui sou vosaltres, saiyans? – va retornar-los la qüestió aquella veu del fons amb un mig somriure inquietant. – Híbrids, potser? – En aquell punt de la conversa, en Mefus ni tan sols va intentar-ho negar.

Per en Raichi era inimaginable que un tsufur acompanyés ara mateix un parell de saiyajins. 'Per això ni tan sols li havia prestat la suficient atenció per identificar-lo com a tal'.

– No en absolut prou forts per poder-nos enfrontar a vosaltres – El pèl-roig va mirar la Reiya de reüll esperant que no es mogués. 'Amb allò havia esperat ser capaç de raonar, ni que sigués per guanyar temps, amb qui fos que tinguessin davant'. – És això suficient perquè ens digueu que n'heu fet de la nostra companya? No volem problemes...

A continuació, tot i així, la rialla, més o menys llunyana del vell, s'havia acabat clavant en ells. 'Els altres dos ni tan sols s'havien mogut, esperant potser un ordre d'aquell tercer personatge que més que probablement era qui els manava...'. – Híbrids i dèbils – Havia conclòs finalment – El carro del peix, vaja. Abo, Kado – Havia cridat llavors abans de girar i marxar en una mena de nau d'aparença circular i enorme – Desfeu-vos-en, però sense exagerar, nois... Controleu-los... mantenint-los en vida, això sí... Creieu que en sereu capaços? Potser, per més dèbils que siguin, si em serviran com a cirereta del meu experiment...

Havia estat en aquell moment quan la Reiya s'havia volgut enfrontar de nou i a l'hora a l'Abo i en Kado, empesa per una força que sabia insuficient però no tan baixa com la que en Mefus acabava de fer pressuposar al personal... 'A parer dels dos desagradables germans, la nena hauria d'haver arribat ja al seu límit molt abans...'. I això li havia donat, en efecte, cert avantatge vers l'Abo: el primer que, ara per ara, havia colpejat i el que, de cop i volta, no s'esperava pas que ella hi posés tantes ganes; no, com a mínim, poc després que en Mefus insinués tan clarament que es rendien...

L'Abo i en Kado eren uns contrincants perillosos malgrat tot, per qui la Reiya no suposava cap problema greu. 'No des del mateix moment en què aquests podien decidir, en menys del que trigarien a ullar-la de passada, posar-s'hi en contra de forma seriosa i cruel...'. El cop al Kado ja ni tan sols l'havia pogut donar...

– La meva mare estava convençuda que aquí s'hi trobaria en Tarble, el seu germà... – va eixugar-se una gota de sang de la galta amb el puny dret tancat. 'Després d'una pluja de cops d'ambdós soldats, la filla de la Nasu i en Son Goku intentava encara mantenir-se dempeus...'.

Va escoltar-los riure.

– Vols dir aquell nyicris? – va provocar-la en Kado, tot i que la Reiya no tenia ni idea de com seria de debò aquell seu tiet desconegut... 'D'altra banda aquell altre home que els havia donat ordres, el que tenia pinta d'haver-ho ideat tot, feia ja minuts que no era pas enlloc'. L'ideòleg, de tot allò que encara no entenien, se n'havia anat cel enllà amb la seva nau megalòmana; però, la saiyan va veure clar que en Kado no anava tampoc a estalviar-li els detalls: – Aquell nyicris era un bon exemple inicial per prendre notes sobre l'organisme saiyajin... Ho serà millor la nova convidada del Doctor Raichi, això sí...

El nom del científic havia estat suficient, de fet, perquè en Mefus retrocedís fora de si dos passos més. '¿Què estava passant allà?'. Va mirar a la Reiya amb evidència i aquesta, que va comprendre just llavors que d'una lluita seriosa només en sortiria greument ferida o morta, va avançar endavant per rendir-se... 'Havia vist, a més, terror a les pupil·les d'en Mefus'.

– Bé... i a nosaltres on ens portareu? – 'No havia abandonat l'esperança d'acabar trobant-se amb la Nasu, conscient o no'. – Digueu...

El de color vermell va fer-ne burla matusserament.

– De moment al mateix lloc putrefacte on fins no fa gaire hi teníem els estúpids que se'ns van rebel·lar en aquest planeta...

'Per a la Reiya, en aquell aleshores, encara hauria estat una opció raonable intentar-ne escapar de nit...'. O fer-ho sense cridar gaire l'atenció... amb l'objectiu d'utilitzar la nau, amb què havien volat des de Corporació Capsula fins allà, per buscar algun tipus d'ajuda...

... I tot i així, una explosió que venia del nord del planeta, just on havien aterrat, els havia confirmat – segons més tard d'entregar-se – que aquest seu aparell havia passat a millor vida. 'Els acabaven de deixar sense un vehicle de confiança per sortir d'aquell planeta el més aviat possible'.

No tenien res per parlar amb la Terra... i com que la ràdio havia estat apagada en aterrar... ni tan sols el Doctor Brief notaria que havia deixat de funcionar.

De no haver estat obcecada i saiyajin, hagués volgut plorar... 'Ara simplement, si no s'entretenien perquè sí a mirar de buscar-ne les energies, tothom pensaria senzillament que necessitaven més temps per tornar a casa amb el material acordat entre el pare de la Bulma i en Mefus...'. Ningú les esperaria enlloc.

La Reiya va recordar clarament, en aquell instant, les paraules que la seva mare l'hi havia dirigit en demanar-li que fes un pas enrere respecte l'acció en el cas d'en Bu... que ho fes per protegir en Dende i mantenir una línia estratègica definida. 'Hi havia accedit perquè la seva progenitora havia estat clara... i inquietantment segura: El sacrifici que l'hi demanava no era superior al que havia fet el seu oncle Vegeta una vegada, rebaixant-se durant anys al servei d'en Freezer... a l'espera de poder-s'hi enfrontar algun dia'.

Aquell moment va fer-la estar segura del que feien ara. 'Es deixaria tancar on fos... i després ja veurien com en sortirien...'.

.

En l'actualitat, en efecte doncs, vivia escapant-se només a estones... quan l'Abo i en Kado entraven a la cel·la per emprenyar-los o donar-los menjar. 'Aquells eren bons moments per enfrontar-s'hi de manera literal... per deixar-se apallissar més d'una vegada amb una intenció com a meta: Ells no sabien, ni necessitaven saber, que es feia més forta a mesura que es recuperava d'un moment així'.

Per ambdós, enfrontar-se i pegar la presonera que s'atrevia sovint a plantar cara però que mai anava més enllà, era més aviat un joc...

A les nits, després de tot, la petita sempre podia apartar l'anormalment feixuga tapa d'acer del sostre d'aquella mena de pou fètid en què romania, per tal de permetre a en Mefus – i permetre's a si mateixa – fer rondes de reconeixement al lloc on eren. 'Al principi ho feia només amb l'esperança de trobar la seva mare...'. Més tard, tanmateix, la idea que en Mefus pogués reunir les peces necessàries per reconstruir una ràdio amb prou freqüència també la duia a intentar-ho. 'Potser el pèl-roig, considerat encara pels seus carcellers una mena de saiyan híbrid i inútil, podria construir així quelcom d'útil per enviar algun dia un avís de socors a la Terra...'.

Intentar concentrar-se el suficient amb l'estúpid desig que en Cor Petit acabés captant que alguna cosa fallava, era una altra de les seves més repetides activitats "de lleure" en aquell presidi. 'La distància a l'univers, però, era massa gran perquè el namekià pogués endevinar-ne res...'. I el Déu Kaito per variar, o qualsevol de les altres deïtats, no solien immiscir-se gaire sovint en assumptes terrenals... ni tan sols veurien res estrany a cap galàxia si no era per casualitat.

.

.

En Goku va pensar en ella una enèsima vegada després que la Xixi i la Bulma se n'anessin d'allà. No era la primera vegada que se sentia quasi a punt d'anar-la a buscar abans que, juntament amb la Reiya, decidís tornar... 'Per això havia evitat temptar-se notant-ne l'energia amb anterioritat... per què, de provar-ho, hagués estat incapaç de no fer-hi cap d'immediat...'.

Mai abans, però, ho havia vist tan clar com ara: Ja havia esperat prou. 'Va somriure en traure's del coll un penjoll que havia trobat atzarosament setmanes enrere, embolicat de mala manera amb algunes de les peces de vestir amb què la Nasu havia arribat a aquella caravana'. Era la seva pedra... En certa manera, la dels dos.

Va prémer-la amb força abans d'intentar concentrar-se del tot per localitzar-ne l'energia. 'Devien estar massa lluny per poder-ho fer...'. Però desitjava abraçar-la ja... i només per això li valia la pena intentar focalitzar la seva recerca amb més esforç...

'En Son Goku va provar-ho, va buidar la ment i va centrar-se exclusivament a buscar-la. Encara que no va poder pas localitzar-la de primeres', va mossegar-se el llavi en veure-ho... 'No aconseguia sentir-la perquè potser la distància a la galàxia on ella es trobava era exageradament gran', d'entrada va bufar també en pensar-ho.

– Un moment... – va adonar-se, però, que a la fi captava de forma dèbil les energies de la Reiya i en Mefus. '¿Per què no estaven junts en aquell instant?'. Va iniciar una reflexió en aquest sentit de seguida, malgrat que de sobte sí va notar el ki que cercava: – Nasu... –. 'Havia reaparegut de cop i volta... i era una energia un bon tros més contundent que la que ella tenia el darrer cop que l'havia tingut davant'.

Fos pel que fos, estava convençut a més que la seva força no havia estat allà abans...

Potser només era que la distància no li permetia mesurar-ne l'energia vital amb propietat. De totes maneres eren molt lluny com per què de cop i volta cregués percebre-la amb tant detall.

'No podia ser...'.

Va fer el gest per teletransportar-se encara confós.

'Quan retornés amb elles en braços, pensava anar a trobar-se sense demora amb tots els seus amics. Ara, no obstant, no havia pas de necessitar ningú per tornar-les a casa...'. Va somriure convençut... amb els dos dits d'aquella tècnica pulcrament posats al front i els ulls fermament tancats.

I va notar amb seguretat la lleu i coneguda sensació del canvi de lloc d'instantani en l'eix del seu equilibri.

'Reconeixeria per sempre aquell planeta per més canviat que estigués...'. Va obrir els ulls i va saber de seguida on havia anat a parar: va dir-se sense tenir-ne dubtes que era al món tsufur on s'havia criat la Nasu. 'Només que de sobte els edificis d'aquella ciutat – que una vegada havia estat mig enrunada i gens asfaltada, com deixada estar per culpa dels pocs recursos de que els seus habitants havien disposat durant anys – eren ara tots dempeus'.

Petits éssers blancs treballaven encara a tort i a dret, complint ordres d'alguns tsufurs que ell no coneixia però que podia identificar fàcilment com a tals per la seva semblança humanoide a en Mefus, no gaire alts i amb una àmplia gamma de colors de cabell: morens, rossos, pèl-rojos... 'També podia saber, així mateix, que eren tsufurs per aquelles robes amples i acolorides que la Nasu havia dut el primer cop que l'havia vist...'. En aquell planeta de cel verdós, a més, ells dos havien fet l'amor una vegada.

La primera vegada.

Va girar-se guiat per l'energia d'ella... 'Si el canvi de lloc instantani l'havia dut fins aquell lloc era per què la Nasu hi era... i de fet, si el shunkanido havia anat com sempre, la mare de la seva filla no havia d'estar a més d'uns metres d'on ell era ara'.

– Nasu...

Va veure-la i va somriure en girar-se 180 graus cap a un racó d'aquell mateix terral on havia anat a parar. Però de seguida va saber que alguna cosa no anava bé... 'L'home, que era al costat d'ella, no li inspirava cap tipus de confiança... i ella... ella tenia la mirada perduda... i no el mirava en absolut'.

– Na... Nasu... – Va posar-se mortalment seriós només observar-la. 'La intensitat de la seva mirada no era enlloc... i tot i estar dempeus no tenia la més mínima prova que ella estigués conscient de debò. – Què... – va dubtar – Què li passa?

Se sentia bastant espantat de cop, perquè també li notava una força interior que abans no havia estat la seva.

El vell que se'l mirava expectant va deixar anar una riallada seca aleshores. – Caram... No estava segur que apareguéssiu aquí... Ens haguéssim pres la molèstia de visitar-vos a la Terra... Ara que... tu no ets pas el príncep Vegeta...

– No... – Estava ja alerta en Goku – Jo sóc... – No podia dir-ho sense deixar de mirar-la amb cert temor... ¿Per què... per què ella no aparentava reaccionar a la seva presència?. – Sóc la seva parella... – va acabar dient quasi per si mateix. – Què li has fet?!

'Els punys tancats atents del guerrer encara van causar més burla irònica a l'interior d'en Raichi'.

– Jo? Fer-li res? – va riure, responent així el que en el fons no havia deixat de ser un crit rabiós a mitja veu – Explica-li noia... Oh, explica-li què en pensem dels saiyajins simples com ell...

D'haver estat morta, ella no hagués pogut ser menys aterradorament expressiva...

En Son Goku va fer un esforç per mirar al seu voltant. 'I tanmateix no va ésser capaç d'aguantar la mirada lluny d'ella més enllà d'uns pocs segons...'.

Hores d'ara alguns tsufurs del planeta ja s'havien reunit al voltant d'on el guerrer havia aparegut de sobte; expectants pel què fos que pogués passar a continuació... La majoria d'ells no s'havia sentit gens còmode amb la reconstrucció del planeta que estava fent el decidit científic i, tot i així, cap s'havia atrevit encara a mencionar-li-ho i menys a parlar-li d'en Pineau; no des de que en Raichi havia matat, ell mateix d'una fogonada, el primer que havia anomenat per a bé aquest feia mesos...

'Més que buscar aliats entre els de la seva raça, en Raichi només havia volgut infondre'ls por...'.

Havia estat en aquell seu primer període de reaparició pública quan el tsufur havia conegut, d'aquesta manera també, d'altres detalls del que havia sigut la història dels seus iguals en sobreviure: 'Si, ara per ara, quedaven menys tsufurs en vida dels que s'havien salvat inicialment era, per exemple, per tota aquella història d'en Raditz i la noia que en Pineau havia adoptat... la que en una altra època havia viscut com un d'ells en aquell mateix planeta...'.

En Raichi no necessitava saber-ho per odiar ningú, no amb detall... 'Tenia ben prou rancor acumulat'.

Per ell, en Pineau havia estat un traïdor fins i tot abans de ser esclau del rei... 'Perquè havia proposat durant molt temps una sortida dialogada a aquell creixent conflicte amb els saiyajins... fins que un mal dia aquests els havien aniquilat com a raça amb força èxit'.

Haver estat esclau del rei Vegeta, en aquelles circumstàncies, era el menor dels càstigs... i la major de les vergonyes pels seus... I això que l'horrible científic no sabia si a en Pineau li havia quedat família o no després de tot... 'Aquella història no li interessava prou per conèixer-la completa... amb la set de venjança que el consumia en tenia suficient...'.

.

A ulls del doctor androiditzat i boig, els dos presoners que havia fet mesos enrere, juntament amb aquella saiyajin que tenia ara al costat, no podien ésser més que altres saiyans de menys categoria... 'No li havia passat ni pel cap l'opció real d'en Mefus...'. Ni tan sols quan havia tingut les primeres notícies d'en Pineau...

'Només un vell com aquell es podia trastocar prou per confraternitzar amb l'enemic...'.

Havia torturat suficientment a en Tarble i tenia suficient informació de l'Abo i en Kado per acabar sabent, a més a més, que entre aquells idiotes que havien matat en Freezer també aparentava haver-hi almenys un híbrid saiyajin... 'Amb el temps n'hi havia d'haver més... segur'.

.

En Goku va continuar ullant la Nasu amb certa por mentrestant. Hi havia hagut un llarg silenci després de reconèixer-la: Ella continuava sense mirar endavant... però l'home que tenia al costat, a jutjar per un breu gest de l'esguard femení tornat impassible, no semblava pas ser considerat un estrany als seus ulls.

– Nasu... – va insistir, acostant-s'hi uns passos, i va ser aleshores quan tot es va accelerar. La dona va girar el rostre amb una mirada d'odi que ell no li havia vist mai abans, amb les faccions contretes per alguna mena d'emoció desconeguda. – Què tens? Què passa?

El següent que va fer ella va ser precipitar-se a sobre d'un Goku que el darrer que s'esperava era ser atacat... El vestit blau de tires que duia li voleiava mentre presentava batalla.

Incrèdul, en Son Goku, estava massa consternat per contraatacar amb propietat...

En Raichi va creuar-se de braços amb diversió. 'Aquella era la seva obra... El seu darrer experiment i n'estava paternalment orgullós...'.

Encara que el recipient fos el d'un monstre saiyajin d'aquells...

Va gargamellejar satisfet. Si a sobre això podia fer més mal encara, ni que fos en l'orgull, als saiyans que quedaven en vida – malgrat que com a arrencada al seu pla vers els que restaven a la Terra, hagués confabulat ja per danyar primer el príncep Vegeta – benvinguda fos aquella batalla...

El tsufur volia exterminar-los a tots, tard o d'hora.

La Nasu s'havia convertit en superguerrer i sense parlar ni mirar-lo s'havia llançat contra un Son Goku que no s'ho esperava en absolut. – Iaaah... – Havia fet ella en saltar endavant, com si només obeís ordres, i tot i que l'heroi havia encertat a apartar-se enrere encara confós, no havia pogut evitar rebre el primer cop de puny al rostre. Ella havia tornat a atacar-lo amb un altre cop decidit a l'aire, malgrat que després en Goku sí havia estat capaç d'apartar-se'n i evadir-ne l'embranzida. – Ha! – La filla del rei Vegeta ni tan sols havia aparentat llavors donar treva als embats i escomeses dels seus punys.

– Nasu... – L'heroi intentava encara raonar-hi, però era clar que ella no anava a escoltar-lo. Va endur-se una mà a l'estómac quan aquesta va colpejar-lo novament amb més traça i força. – Què... – Va enrabiar-se aleshores el suficient per atrapar-la entre els braços per aturar-la. – Què li has fet?! – va cridar al vell que els ullava més enllà – Parla! Què li has fet?!

L'home només va riure-se'n.

I ella va aconseguir lluitar per deixar-se anar de la subjecció d'en Goku fins que va parlar a la fi. 'Però ni tan sols llavors era ella...'. – Què et passa, Kakarot? – va dir sense to alertant-lo encara més – Deixa estar el Doctor Raichi... Sóc jo el teu adversari. Lluita!

La saiyan va fer l'intent de tornar-lo a ferir físicament i, sí, en Goku va deixar-se caure contra uns munts de terra del darrere... encara negant-s'ho amb el cap. 'La Nasu no aparentava estar disposada a deixar d'agredir-lo... aquesta vegada també amb ràfegues d'energia que enmig de la confusió escampava sense esma'.

Havia de convertir-se en superguerrer... al segon nivell com ella sorprenentment feia ara... i aturar-la... però no podria perdonar-s'ho si li feia mal.

– Nasu, escolta'm – va intentar parlar convertint-se en superguerrer encara amb ànim de trobar la veritable Nasu dins d'aquella mena de trampa que era el seu cos, el seu cos estimat i desitjat, atacant-lo sense descans. – Sóc jo... en Goku... Què t'han fet?

– No diguis ximpleries, Kakarot... Lluita...

Va envestir-lo a cops de nou, escopint al terra bruscament, fent-lo recargolar de mal en donar-li al pit amb ímpetu.

En Son Goku va saltar endavant per tornar-la subjectar, i per la resistència que va oposar ella, va acabar estampant-se a si mateix contra el terral... subjectant-la amb ell. 'Havia de mantenir-la en braços o deixar-se colpejar... perquè era completament incapaç de fer res per vèncer-la com a rival'. Per més força de sobres que tingués.

La princesa saiyajin va voler deixar-se anar, prement el seu cap contra el del guerrer, fent força amb les mans i amb el front...

– Nasu...

En Goku va buscar-li algun rastre de si mateixa en la mirada i va empènyer els seus braços enrere just en el moment que feia l'únic amb què se li acudia fer-la reaccionar: Besar-la.

Va besar-la a la força desesperat. 'Desesperat per tornar-la en si'. Però ella només va mossegar-lo i va fer pressió amb tot el seu cos per desempallegar-se'n.

La veu d'en Raichi va trasbalsar-lo encara més en sentir-li donar aquell ordre sense immutar-se. 'No aconseguiria fer-los aquest mal... fos qui fos'.

– Recordes el que vam parlar? – va insinuar aquest – Fes-te mal a tu... fes que et pregui que l'ataquis a ell...

– Cabró... No t'ho perdonaré mai, m'escoltes? – va tornar-la a subjectar a temps en Goku, disposat a deixar-la inconscient d'alguna manera per parar allò ja d'una vegada – No sé que li has fet... però no t'ho perdonaré mai!

– Tampoc podràs recuperar-la...

– Menteixes! – va fer ple d'angoixa, convertint-se al tercer nivell per deixar-la inconscient amb la cura d'un sol cop – Menteixes, maleït sia!

.