Capítol 59. El pla per exterminar els saiyans
En Krilín havia provat de contenir la seva dona durant setmanes, degut als refotuts intents d'en Satan d'amagar-se infructuosament d'ells, però finalment no havia pogut convèncer l'A-18 per esperar més. L'una vegada bastant més androide que ara havia decidit aquest cop, un viatge a un balneari, costejat amb els pocs estalvis d'en Krilín, i una temporada a casa després, que ja en tenia prou de ximpleries. I per això l'amic d'en Goku era en aquell precís instant davant de la mansió d'en Satan, acompanyat de la seva filla i d'un Goten i un Trunks que n'havien detectat el ki per casualitat tot anant de camí del Mont Paos a Corporació Capsula.
Tots plegats esperaven feia dies, pels comentaris enriolats de la Bulma i en Follet Tortuga, com seria que el guerrer baixet i bonifaci resoldria finalment aquell 'petit' conflicte que l'A-18 pensava encetar sí o sí amb el seu mediàtic deutor.
– Així ens convidaràs a dinar si l'A-18 per fi cobra? – va fer en Trunks tot observant com en Krilín s'encongia davant el soroll de trencadissa que provenia de dins de l'edifici.
– Sí – va bufar l'home esperançat, perquè cobrar aquells 20 milions de zenis també era una manera de, per fi, deixar de dependre econòmicament del mestre Muten – Sí, ja us ho he dit... –. Malgrat els avantatges evidents d'aquell cobrament, però, no havia volgut de cap de les maneres que l'A-18 passés comptes abans amb el senyor Satan, pel lleuger temor que l'estupidesa de l'home el dugués a l'atzucac.
En Krilín temia que el pare de la Vídel no calculés precisament bé què podia passar en realitat si portava la contrària a la seva parella. 'I no ho deia exactament per la seva força física, estava bastant segur que ella no pensava pas en matar-lo'.
La trencadissa de vidres que se sentia de fons ara mateix era, no obstant, un bon exemple del que podia passar si ell acabava per no donar-li els diners promesos.
– Quin caràcter, eh? – va riure en Son Goten en observar sobtadament el senyor Satan caure, des d'una de les finestres dels pisos superiors de l'edifici fins a la piscina que tenia al jardí.
– Aquesta em sembla que no se l'esperava – va acordar en Trunks amb sorna.
.
.
En Son Goku va convertir-se al tercer nivell i amb el rostre turmentat va subjectar inesperadament la Nasu del braç per tal d'infligir-li el cop suficient que la deixés inconscient, fora del perill que suposava ara fins i tot per si mateixa. Va ullar-la, batallant contra la força superior que finalment exercia ell i va haver de tancar els ulls per dirigir-li el puny a la boca de l'estómac... o per almenys pretendre-ho. 'Si ni tan sols hi havia volgut entrenar, per no haver de colpejar-la més que de passada... ni que fos de mutu propi'.
Era la seva dona. Ja no tenia por a pensar-ho, per això hauria d'haver impedit que allò passés abans. 'Mai l'hauria d'haver deixat allunyar-se tant temps d'ell...'.
En Goku, en el breu instant en què va congelar la seva intenció – la de colpejar-la – per poder pensar-hi, no va caure de fet en què no només eren ara el centre d'atenció d'aquell home estrany que semblava exercir un poder de decisió sobre ella, sinó que també un bon nombre d'habitants del planeta se'ls miraven ja expectants... entre espantats i molt pendents de tot plegat.
Sabia on eren i allò no deixava de confondre'l. 'Estava, tot i així, només centrat en ella... Massa com per lligar gaires caps'.
'Nasu...'.
I potser per això, perquè no era capaç de reaccionar, tampoc va poder notar un gest breu però sec del científic que havia jurat venjança; un gest còmplice i d'ordre cap al que eren les restes d'alguna mena de nau a la població més pròxima.
'Enmig d'una ciutat reconstruïda de feia ben poc, algú havia recollit, allà al fons i de seguida, el senyal a la perfecció...'.
... Quelcom succeïa a part. Malgrat que en Goku continués sumit (ara mateix) només en l'instant terrible d'haver d'enfrontar-se a la saiyan. 'De sentir-se obligat a agredir-la; abans de ni tan sols reunir el valor que necessitava per poder deixar-la inconscient...'.
El supersaiyajin va desitjar poder atacar-se a si mateix. 'L'estimava... l'estimava bojament i no suportava pensar que havia de fer-li mal'. Va empassar aire per seguir respirant.
El mateix Raichi va interrompre'l llavors falsament commogut per aquella mena de pausa dramàtica del guerrer, portada a terme en efecte mentre la Nasu seguia convulsionant-se i regirant-se contra ell, colpejant-lo inútilment per defugir la seva encara no suficientment forta subjecció:
– Així que fins aquí heu arribat els superguerrers? – va referir-se segurament a la seva forma de tercer nivell – És extraordinari – va riure – Però... ni així suficient.
– T'has equivocat d'arma – va mirar-lo en Goku com a resposta, lluitant per centrar-se en fer-hi alguna cosa – Siguis qui siguis. Jo t'hagués estat molt més útil que ella... ja ho veus...
– Útil? – va insistir en burlar-se'n – Si el que pretenia amb el príncep Vegeta, encara que d'entrada t'he de confessar que en dubtava, ja ho he aconseguit amb tu. Mira't! – va reiterar – Estàs destrossat, no físicament per suposat, i encara no l'has tocat. – Se'n burlava – I això que jo em pensava que una cosa així només us tocaria en l'orgull...
La Nasu, en aquell moment, va fer un gest brusc per deixar-se anar del tot... i en Goku abans de tornar-la a agafar va permetre's pensar també en allò que li era dit.
– Qui ets tu? I per què ella? – Tot el seu ser refulgia d'ira... no només de forma interior. 'Tenia la ràbia i la desesperació marcades a foc al rostre'.
– Perquè va ser a les ordres del seu pare que el meu poble va caure – va dir tan tranquil l'altre, estudiant encara la situació amb curiositat – Però més enllà de la seva identitat, que confesso al principi em va prendre desprevingut, és perquè és un monstre saiyajin, com tu...
Aleshores en Goku, que ja sabia on era, va acabar de caure-hi... 'Com no hi havia pensat abans'.
– Tu ets un tsufur – va dir – ... i busques... busques venjança...? – va estar-ne segur tot i la pregunta, mantenint-se mortalment seriós en el silenci posterior. 'Lluitant per no perdre l'últim rastre d'autocontrol'.
– Sí – va assentir amb una rialla malsana el seu interlocutor – Molt perspicaç, nano. Tots ells... – va assenyalar cap a molta de la població callada que l'observava quasi submisament – Tots ells voldrien veure-us no només morts, també derrotats. Patint com ho van fer els nostres, amb atrocitats a la vostra alçada.
– Això no és veritat – va intentar recuperar la calma, amb certa fredor per primera vegada en estona – No és el que hagués volgut en Pineau. Vosaltres – va ullar directament als que ara s'ho miraven, apartant forçosament la mirada de la Nasu... per provar de fer-los reaccionar davant les paraules d'aquell que s'havia autoerigit sense escrúpols com a portaveu del seu poble. – Vosaltres l'admiràveu, malgrat tot. Ho recordeu? Era algú respectable... noble.
– Un sòmines. Obsessionat per les molles del poc pa que li donaven en esclavitud – va tallar-lo en Raichi – No era digne de la seva raça.
– Com pots...?
'Llavors, i només en el moment que havia aconseguit situar-se respecte el cert de la situació, en Son Goku va caure en l'absència d'en Mefus... i la Reiya'.
Va prémer els punys tement el pitjor. Però va ser conscient que primer havia de treure la Nasu del camí de la ja irrefrenable lluita entre ell i aquell tsufur, el científic que malgrat plantar-li cara amb aquell aire de sobrat no semblava pas poder fer gaire cosa com a adversari seu en una batalla justa...
¿Per què aleshores tanta seguretat?.
'Va anar per colpejar-la, per fi... apartant tot el demés del seu cap i esquivant-la de resquitllada...'. La Nasu s'hi havia intentat tornar preventivament però s'havia acabat enlairant per evitar-lo. Va buscar-la d'immediat per controlar la situació... 'I l'únic que va aconseguir va ser adonar-se que la dona que estimava havia quedat inexplicablement parada enmig del cel verdós d'aquell planeta...'.
¿No anava a oposar-hi més resistència malgrat tot el que s'hi havia esforçat fins aquell instant...?.
Diverses gotes de sang provinents d'un enorme esquitx van ser llavors l'únic indici davant del qual va poder posar-se en situació... amb un maleït nus al coll i una gran escalfor a la gola i al pit...
– No... –. Sense que ell hagués percebut res més que el moviment d'ella en intentar-lo evitar i tornar-s'hi, algú o alguna cosa acabava de travessar-li l'abdomen... que duia ple de sang... perforat juntament amb el seu vestit. 'Ell ho havia viscut en pròpia pell alguna vegada... I no obstant, mentre encara intentava entendre què havia passat, tan sols va ser a temps de subjectar-la amb horror, en l'instant que ella queia desplomada... empesa cap al terra per la irrefutable llei de la gravetat'. No podia no cridar: – Na... Nasu! – va bramar d'impotència sostenint-la de cop, notant de ple la calidesa humida de la seva sang i posant-la per impuls boca enlaire per intentar reanimar-la estúpidament. – Però què...? – Va dirigir a la fi la mirada cap a l'androiditzat científic, sense acabar de comprendre-ho de moment.
La respiració d'ella s'havia gairebé congelat... i amb això la seva energia.
– Com...? Nasu! – va apropar-la a ell per impuls, incapaç de reaccionar, fins a sacsejar-la desesperadament contra el seu tors... – Na...
I va ser aleshores quan va veure una altra figura al fons, extremadament cepada i sortida des de les ombres.
No havia notat aquella energia abans...
En Raichi reia en mirar-s'ho. Sense escrúpols i molt segur de si mateix i el seu pla: 'Al cap i a la fi havia estat ell qui havia donat l'ordre que despertessin la seva aparent arma real'. Jugar amb en Tarble i la Nasu era la cirereta del pastís... o l'aperitiu que li havia servit, com esperava, per redescobrir coses veritablement interessants que podria aplicar més tard.
Biològicament creia haver-ne tret un profit immillorable que encara no mostrava.
'I tanmateix... vist tot plegat fins i tot l'havia sorprès conèixer-ne la nova psiquis: la reacció d'aquell que ara premia la saiyan amb totes les seves forces havia estat totalment inesperada... per càlida i sincera...'.
Esperava humiliar-los apel·lant a l'orgull... sobretot en quant havia sabut que ella era també germana del príncep: Que ella amenacés d'autodestruir-se, si no tenia el suficient poder per vèncer-lo, havia d'afectar en Vegeta, és clar... Però només pel fet de veure la seva sang i la seva maleïda puresa monàrquica totalment sotmesa als que considerava, des de molt nen, com a éssers inferiors.
En Raichi havia inclús mentit ja sobre la marxa amb aquell: – Recordes el que vam parlar? Fes que et pregui que l'ataquis a ell... – Perquè mai se li hagués ocorregut que cap saiyajin pogués estimar així.
Amb aquella desesperació...
Les expressions d'en Goku li ho havien posat molt fàcil per adaptar el seu discurs a les circumstàncies. 'Però ara no només era hora d'acabar amb aquell divertit espectacle... si no que, a més, ja no trigaria gaire a mostrar que – gràcies a la seva petita investigació – ell i el seu instrument més letal tenien la suficient informació per eradicar-los a plaer'.
Tard o d'hora seria el torn del príncep...
– Tu t'ho has buscat, saiyajin – va riure – Podries haver acabat abans amb ella i ens has obligat a fer-ho a la nostra manera.
– Calla! – va clissar-lo ple de ràbia en Son Goku amb tota la fúria del tercer nivell, i immers en un bassal de sang que no era capaç ni de mirar mentre la gronxava – Calla!
– El seu germà Tarble em venia una mica massa petit – El tsufur va clavar-los la mirada amb falsa bonhomia mentre se'n burlava. 'Se li evident que el superguerrer podia perdre el control en qualsevol moment'. – Però desfer-me'n i començar les investigacions amb ella va ser una bona decisió. Ha estat a l'alçada, el que li vaig inocular no només ha despertat, desbloquejat, en ella part del seu poder ocult, sinó que ha estat una delícia comprovar que teniu la vostra part d'humanitat. Llançar-la contra els bàrbars que vaig conèixer, que amb prou feines haguessin expressat cap desolació pel seu destí, hagués estat francament menys divertit. Llàstima d'això – va fer un gest despectiu al cos que es dessagnava – Pretenia que durés més... que us humiliés abans del toc final – va mirar ara l'altre monstre – i resulta que no estava ni tan sols a l'alçada d'un no-res com tu – va valorar la força d'en Goku més des de la perspectiva de saber que no era el príncep, que des dels valors reals que intuïa – Que la cosa aniria més de plors i 'llagrimeta'...
– Imbècil – En mirar-lo, serrant les dents de ràbia, el saiyajin va prémer-la encara més contra ell.
'No li ho perdonaria'.
I tot i així havia d'intentar pensar racionalment... un cop més.
– Qui ho hagués dit... – va insistir però en Raichi, fredament: – Penses esperar el seu últim alè o podem anar ja per les coses serioses? Estic desitjant veure't defallir d'una vegada per totes contra la meva millor creació. I després de tu, els altres que queden i que són com tu...Si no els trobo cap utilitat, és clar.
'No anava a contestar-lo... no encara com es mereixia', va repetir-se. En Goku va alçar-se amb la Nasu en braços sense dir ni mu, amb la mirada amenaçant i aclaparadorament seriosa.
Feia veritable por...
'I en feia més encara perquè malgrat tot havia aconseguit mantenir el control'.
Tanmateix, va ser llavors en el lapse d'un segon quan, a banda dels tsufurs, va distingir millor aquells altres éssers que ja coneixia; i, entre tots ells, baixets i blancs, li va cridar l'atenció algú de trets femenins sobre el qual un individu de vestir no tan estrany estava sent especialment cruel...
L'Abo i en Kado eren en una de les seves visites periòdiques i cada vegada menys espaiades a aquell racó d'univers tsufur: 'Obligats com estaven a seguir rebent indicacions d'en Raichi, esperaven almenys encara treure cert profit a tota aquella història... i recuperar així el temps que havien perdut, per ordre d'altri, fent de carcellers i extraient recursos naturals d'un planeta a punt del col·lapse'.
En aquelles visites, en unes naus petites que recordaven les dels guerrers de l'espai però a les quals en Raichi havia millorat molt la velocitat... ambdós aprofitaven sovint també per mantenir una mica de rebombori al seu voltant... 'Sempre anava bé infondre respecte als inferiors... sobretot si era impossible fer-se respectar pels superiors'.
¿Què estava passant?. La respiració entretallada de la Nasu va fer, no obstant, que el saiyajin que de cop s'ho mirava no perdés ni un segon més en tot plegat. En Goku a ells no els coneixia de res, més enllà del que podia significar que duguessin aquelles robes... però, per contra, sí creia haver vist abans aquell altre ésser blanc...
'Donades les circumstàncies ella no podia ser gaire ningú més... – la crueltat amb què era tractada semblava prou significativa'. I de totes maneres, en Son Goku no deixaria pas que aquella fera blava pogués seguir actuant així... impunement...
– La vídua del saiyan... – va burlar-se'n l'Abo.
'Així sí que ho és...', va murmurar el guerrer que amb prou feines els havia pogut ullar, lluitant a la vegada per mantenir els nervis i no embogir... a l'hora que la vida de la Nasu se li escapava de les mans.
Havia de poder seguir responent de si mateix.
Va sentir la Gure cridar... quan aquella altre mena de soldat també boterut de color vermell, amb qui no havia reparat bé abans, va fuetejar-la com a càstig. – Per estar absurdament parada... – Sense obeir aparentment les ordres que li havien estat donant...
Alguns dels tsufurs que controlaven els esclaus fins aleshores s'havien quedat quiets també mirant-s'ho. 'Era evident que aquell no era un quadre habitual'.
– Resisteix, Nasu... – va xiuxiuejar de seguit en Son Goku en aconseguir moure's sense perdre el control, fent el canvi de lloc instantani, agafant l'extraterrestre blanc i indefens pel camí, i cridant allò al suposat científic que ja abans l'havia començat a buscar d'una banda a altra amb la mirada – Tranquil. Tornaré... i ho pagareu! – En Raichi no s'explicava com i per què el saiyan havia pogut moure's tan ràpid... i tan de sobte. 'Fins un segon abans havia semblat entre estàtic i paralitzat per la necessitat de controlar la pròpia ràbia'.
– I creus de debò que tornarà a ser qui era? O que em venceràs? – va riure el tsufur – Ara conec al detall el vostre metabolisme... no ho oblidis. Per què l'he estudiat a ella...
.
.
La veu d'en Raichi va fondre's enmig de la desaparició espaciotemporal d'en Goku. En menys d'un obrir i tancar d'ulls el superguerrer es trobava al temple d'en Dende. 'I, certament, a la Nasu li quedava ja poc temps, menys del que li hagués permès entretenir-se a pensar si el Déu i en Cor Petit estarien esperant una cosa així o no...'.
– Dende... –.
En Cor Petit amb prou feines va pestanyejar. 'Havien acabat per notar la força d'en Son Goku en algun punt de l'univers; però sobretot havien detectat també l'aparició fugaç d'un altre enorme ki'. La terrible imatge d'ambdós saiyajins ensangonats els acabava de deixar glaçats, malgrat tot.
La sang d'ella s'havia escampat pel tors i les mans del guerrer i ja no era visible, a simple vista, a quin d'ambdós pertanyia en realitat. 'Cap dels dos continuava transformat... i per tant aquella tampoc era una pista vàlida...'.
– Què? – va tartamudejar el namekià: – Son Go... – 'Podia no voler-ho veure ara... però era evident, un segon després, que qui havia perdut energia a borbolls era ella...'. – Nasu...
– Acabàvem de detectar energies actives i molt potents a l'univers, però no ens esperàvem... – va assentir en Dende avançant endavant i mirant-se el rostre ple d'ira continguda d'en Goku... i el desconcert angoixat d'en Cor Petit.
– Cura-la, si us plau. Jo estic bé... – va demanar, tanmateix, el saiyan sense aconseguir centrar-se encara. No se sentia ni amo de les seves pròpies emocions... 'I intentava no perdre el control dels seus impulsos... perquè el primer era ella'.
Havien de salvar-la.
– Té les constants vitals molt febles. Intentaré...
– No. Espera – va interrompre'ls però en Popo de sobte – Ella no és ella. Ho puc notar. Si la curem ara...
En Cor Petit va fixar, ja d'abans de fet, la mirada en el rostre de la saiyan. 'Esperava respostes! Les volia!'. Estava disposat a exigir-les si era necessari.
– Si es desperta jo la controlaré – va rebatre aquest cop en Goku a l'ajudant del Déu, resistint-se a deixar-la sobre el paviment del palau. – Cura-la ja, Dende! – va quasi manar després.
Aquest va mirar-se en Popo interrogant... tot i que llavors va ser en Cor Petit qui va donar-li l'ordre d'un rampell amb els punys tancats: – Què ets sord? Cura-la!
'Començava a comprendre què estava passant, sobretot a través de la ment d'en Goku... i del nou coneixement d'aquella força estranya i desmesurada que malauradament no havien notat en cap ocasió abans'.
Aquell ki desconegut i intermitent havia de ser l'energia de qui li havia fet allò...
– D'acord, d'acord – En Dende va posar les mans sobre l'abdomen ple de sang concentrant energia – Això hauria de funcionar.
Tots van mirar-se-la expectants. En Goku encara la subjectava, mentre la Gure (espantada i muda) s'apartava temorosa d'ells. 'Havia presenciat ja prou en aquells mesos; i no se li esborrava del cap, i menys ara, l'estat d'en Tarble l'última vegada que l'havia vist amb vida...'. Cap dels demés havia reparat en la seva menuda presència... de moment.
Un silenci va precedir l'instant durant el qual l'abdomen de la Nasu es va curar... però ella no es va despertar. – Dende... – va pronunciar novament en Goku amb un primer dubte.
– Jo... – va entrebancar-se ell en parlar – Jo he fet el de sempre...
– Llavors? – va qüestionar-se en Son Goku sentint una forta opressió al pit – Per què no es desperta?
El namekià més madur hagués fet llavors el que fos per no ser ell qui respongués allò...
– La seva activitat cerebral... – No l'havia deixat de mirar en cap moment, pàl·lida com estava. I per tant també n'havia intentat analitzar l'estat: – ... No és normal.
En l'evidència, en Goku va quedar com parat, apartant-li un tros de cabell de la cara i acariciant-li la galta per inèrcia – Nasu... – va parlar-li – Desperta... si us plau.
– Aquell desgraciat, Son Goku – va valorar en Cor Petit però d'immediat, sentint gairebé vertigen per les possibles implicacions de tot plegat – Què li ha inoculat?
– Com saps que...? – El guerrer de l'espai va sorprendre's, adonant-se només en aquell instant que un i altre havien estat parlant telepàticament una bona estona,... quasi sense que ell fes res més que tenir el pilot automàtic dels pensaments posat: – No... No ho sé... – va reconèixer.
Cap dels dos estava disposat a perdre-la per sempre.
– La Bulma – van sentir llavors en Popo – Ella també és científica, oi? Potser... potser sap de què estem parlant...
– És clar... – No va esperar en Goku a teletransportar-se, deixant fins i tot la Gure enrere – La Bulma...
.
– Merda – va queixar-se en Cor Petit a l'acte i amb ràbia – Ho porta clar si creu que m'esperaré aquí creuat de braços...
– Puc venir...?
Va ser en aquell instant quan es van adonar tots plegats del petit ésser, blanc i visiblement maltractat, que els acompanyava de feia força minuts.
– Qui ets? – va preguntar en Dende.
Però en Cor Petit, a qui la Nasu n'havia parlat, tenia ja la resposta: – Pots seguir-me però no esperis que freni – va ullar en Popo i el Déu – És l'esposa del germà petit de la Nasu i en Vegeta... d'en Tarble.
Va emprendre el vol sense més aleshores.
– El germà petit d'en Vegeta ha dit? – va obrir els ulls com taronges en Dende tot i que la Gure, concentrada en el que el Cor Petit li havia dit respecte a seguir-lo, ja no havia esperat a escoltar-ho. 'Anava molt més lenta, però creia poder seguir-ne el rastre'.
Notar les energies ni que fos a traços fugaços era una de les característiques de la seva feble raça. 'Com li hagués agradat tenir altres poders per evitar el saqueig, genocidi i esclavatge al que s'havien vist finalment abocats'.
.
.
En Goku va subjectar-la amb tot el seu ésser abans d'aparèixer-se a Corporació Capsula. 'Havia passat tot tan de pressa que amb prou feines acabava d'encaixar les peces al seu cap'. Però no deixava de tenir present el que el científic descontrolat havia insinuat respecte a en Tarble. ¿Hauria passat el mateix amb la Reiya? ¿Què en seria d'en Mefus? En certa manera si eren morts sempre podien tornar-los a la vida,... d'alguna manera. 'En canvi no sabien, no sabia, com recuperar l'ànima de la dona que tenia en braços. ¿Què era el que li havien fet? Volia pensar que en algun lloc de dins seu encara s'hi mantenia intacte la guerrera tossuda de la que s'havia enamorat inadvertidament a Nàmek.
Va adonar-se també que havia tancat els ulls i que ja era davant de l'enorme casa dels Brief quan va distingir sobre ell – obertes en espant com no gaires altres vegades – les pupil·les sorpreses de la mare de la Bulma.
– Oh! Déu – va deixar anar la safata de te que traginava pel jardí en aquell moment – Bulma! Corre! – I va cridar altrament de cop, mirant enrere, cap a la porta de casa d'on estava a punt de sortir la seva filla. 'Mentre ho feia en Goku va comprendre que tot i que en Dende havia aturat l'hemorràgia, ambdós continuaven amb la roba plena de sang xopa'.
– Estem... Estem bé... – va endevinar a pronunciar quan la Bulma pràcticament va ofegar d'a més un xiscle en veure'ls – Però... necessitem la teva ajuda, si us plau.
– Què...? Qui...? – va intentar preguntar la científica terrícola: – És... és viva? – va mirar-lo ja davant per davant amb el temor explícit als ulls.
– Sí – va subjectar-la ell, sense adonar-se'n, una mica més fort – Però una... No és ella... Està...
Va intentar explicar la història, el que havia viscut en primera persona, amb més o menys agilitat.
– Posseïda? – Va interrompre'l llavors sense que hagués ni tan sols tingut temps de pensar en ell la veu d'en Vegeta. I era curiós perquè, donats els antecedents del que havien viscut els darrers mesos, podia pensar que sí... però estava convençut que no...
– És un científic... un boig... No sé què li he fet però no... Crec que no té res a veure amb el poder que tenia el Babidí.
'Al cap i a la fi deia haver-los investigat metabòlicament...'. I no volia ni saber què venia a significar això... Se sentia massa enrabiat en només suposar-s'ho...
Va notar-se la mandíbula rígida en serrar les dents una enèsima vegada... inconscientment.
.
– Deixa-la – La Bulma havia guiat amb el semblant preocupat en Goku fins el laboratori – Deixa-la aquí.
I ell, a la força, havia fet el que se li demanava amb el rancor d'haver d'arrencar-se-la metafòricament dels braços. – Si desperta... – va dir – Si desperta pot ser agressiva. En Vegeta o en Trunks haurien de...
Però la porta de la cambra ja s'havia tornat a obrir. 'Era en Vegeta que havia caminat en tot moment darrere seu'. Va veure'l mostrar indiferència... i tot i així decisió: – De debò et penses, carallot, que aixafaràs aquest insecte tsufur tot sol?
En Goku ho tenia clar: – He promès que li faria pagar...
– Sóc el príncep dels guerrers, Kakarot. I els tsufurs són un assumpte pendent per la meva estirp.
– Vegeta... – va queixar-se la Bulma en veu baixa, ja que certament no trobava adequat parlar així. 'No tenint present que en Mefus també ho era de tsufur...'. – Ostres... Llavors en Mefus i la Reiya... – va murmurar tanmateix en caure-hi, arran d'aquell renovat tren de pensaments.
– No eren allà – va prémer els punys de nou en Goku encara amb la vista clavada en el cos inconscient de la Nasu. 'Li havien quedat els cabells llargs espargits pel rostre i el vestit estripat amb prou feines li tapava ja el pit'. – Me'n vaig...
'Aquell home li ho pagaria...'.
– Jo també vinc – va interrompre'l ara sí una altra veu que acabava d'arribar – Tant em fan les rebequeries que aquest que dieu tingui pendent amb vosaltres els saiyans. Per mi és personal...
– Cor Petit...
'La mirada del namekià semblava poder-se trencar amb qualsevol estri punyent, era extraordinàriament sòlida'. Però en Goku estava entossudit a passar-hi comptes tot sol.
– Insisteixo – El nàmek va mirar-se enmig d'una mena de prec la dona estirada ja en una llitera que encara duia la roba desencoratjadament ensangonada i que amb prou feines respirava – No pots negar-m'ho...
I en Goku va baixar el cap un instant: – Si ella desperta... no serà ella, Cor Petit. Necessito saber que no li deixaràs fer-se mal o fer mal a ningú. No sé si serà suficient però... – va lamentar pensar sincerament allò – Potser a tu fins i tot t'escoltarà... Si la Bulma no troba la manera 'de fer-la tornar', ets la meva única esperança.
En Vegeta, per la seva banda, tampoc estava disposat a esperar més... ni a assistir a aquella escena, malgrat tot: – Penses moure't, Kakarot? – va dir a la vegada, decidit a esclafar ell a aquell tsufur només pel plaer de desfer-se'n. 'No li importaven massa els motius ni les accions que hagués comès seguint-los, no aparentment'.
– Sí – va respondre-li aleshores en Goku amb un mig somriure forçat per les circumstàncies – Però ja t'he dit que me n'ocuparé jo... – 'No hi havia discussió possible, ni amb un ni amb l'altre... Bàsicament perquè anava a desaparèixer un segon després de tancar aquella frase'. – I no pateixis, Vegeta – va dir suaument – També venjaré a en Tarble.
Allò va despistar per segons el príncep dels guerrers. Que quan va voler reaccionar, va haver d'acceptar que en Son Goku ja no hi era...
'Tampoc en Cor Petit havia tingut temps d'expressar de nou la seva disconformitat'.
– Vegeta – va preguntar la Bulma acte seguit, aquesta vegada ben decidida a no rebre una evasiva com a resposta – Qui és en Tarble?
No trobava que fos el millor moment per respondre aquella pregunta...
I per tant, el príncep orgullós anava un cop més a evadir la qüestió sense miraments com havia fet respecte el tema aquells darrers quatre mesos: la maleïda terrícola podia ser molt insistent quan s'ho proposava... 'Una veu desconeguda que venia acompanyada d'ambdós pares de la Bulma va impedir-li, però, deixar-ho estar...'.
– Era el meu company – va irrompre de sobte amb aquell to de cantarella pertanyent a la seva espècie, i tanmateix amb cada paraula impregnada d'una inusitada tristesa. – L'han mort... Com també han destruït el meu planeta.
Amb allò havia aconseguit l'atenció definitiva d'en Vegeta, i de la resta...
– Però llavors... – va avançar-se la Bulma, ja posant la mà sobre un braç de la Nasu per començar aviat l'exploració – Què hi té a veure amb els saiyans?
– Ell és un saiyan. El seu germà... – va fer finalment molest en Cor Petit, fart d'escoltar-los i tremendament exasperat: 'Tenia la vista posada en la Nasu i només pretenia acabar d'una vegada per totes amb les discussions absurdes, i permetre que així algú fes per fi alguna cosa per tornar-la en si en tots els sentits'. – Pots ocupar-te de la Nasu, ara, Bulma? Jo em quedaré aquí per si desperta i... – va apartar la vista amb les paraules d'en Goku al cap, més que conscient que no seria útil en la batalla que s'albirava –... i no és exactament ella.
– Veg... El teu ger...? – La Bulma va semblar no haver entès res més que el principi, tot i que la ràpida i dura ullada d'en Cor Petit va fer-la rectificar per moments – D'acord, d'acord... – va moure's deixant anar vàries mirades d'en Vegeta a la desconeguda Gure amb sobtat interès. – M'ajudes pare?
En Vegeta encara no havia reaccionat del tot.
'¿En Tarble aparellat amb...?'. ¿Mort?. Un instant... ¿Què era ben bé aquell ésser?. 'Segurament aquell aparellament fins i tot era més surrealista que la història de la Nasu amb el pallasso d'en Kakarot... i amb aquell namekià que continuava visiblement preocupat per ella, petés qui petés'.
Va bufar, apartant de si mateix la sincera – però callada – preocupació de veure així la seva germana. 'La Bulma se n'ocuparia i ell no deixaria que en Kakarot prengués el protagonisme en una qüestió que creia que era essencialment entre els tsufurs i ell, com a digne hereu del seu pare i la seva raça. Partiria en dos aquell imbècil tot sol'.
– Tenim una nau preparada? – va quasi bordar sortint de la sala sense tornar a ullar la seva sobtada i sorprenent cunyada – No penso perdre més el temps. No és només cosa d'en Kakarot.
– Doncs sí, Vegeta – va mirar-lo ara lleugerament molesta la Bulma un instant – TINC una nau sempre a punt. Ja ho saps...
Ell només va fer un so gutural com a resposta per mostrar 'el molt' que la seva puntualització l'importava.
– Vés en compte, Vegeta – va fer en Cor Petit sense mirar-lo tot de seguit – No és només aquest científic que ha mencionat en Son Goku. Poc abans que ell tornés d'allà, amb en Dende hem notat una energia poderosíssima a l'univers. Em faig creus que no ens n'haguem adonat abans.
– Si tens por – va girar cua cap a l'exterior ofès – Queda't tu de mainadera... Si és que creus que seràs capaç d'aturar-la si desperta... Pobre desgraciat. Si el que diu el pallasso d'en Kakarot és cert... ja no estàs a la seva alçada...
El namekià, però, va somriure de costat, deixant que finalment marxés – Orgull de germà, eh? Ella estaria contenta de sentir-te...
.
.
– Creus que això que has inventat funcionarà? – va preguntar la Reiya amb recremor, mostrant signes físics evidents, en forma de ferides i morats, d'haver lluitat i perdut contra l'Abo o en Kado ja en vàries ocasions. 'Els molt rucs l'havien deixat tirada a la cel·la l'últim cop, creient que no es podria moure en dies... però allà continuava: dempeus'.
Entre les roques i la boira...
Evadint, de fet, el tancament per resignació al qual els altres creien tenir-los sotmesos... en Mefus i la Reiya es trobaven d'amagat al lloc des d'on, amb les restes de la seva pròpia nau – i amb d'altres materials acumulats clandestinament d'entre els pocs signes de tecnologia d'aquell planeta –, havien aconseguit refer una ràdio intergalàctica a estones. 'Era un aparell força precari, això sí... comparat és clar amb el que ell hauria pogut reconstruir en un lloc idoni com Corporació Capsula'.
Tot i que ho havien intentat, havia estat també impossible accedir a les dues naus arrodonides de les quals aquell parell no se separaven quasi bé mai de ser al planeta...
– No ho sé si funcionarà... vist el material – va reconèixer el tsufur que acompanyava la petita: despentinat, esgotat i una mica derrotat després de molts intents anteriors. – Però bé que ho hem de provar...
La nena saiyajin que fins llavors havia crescut ben bé quatre dits i que amb prou feines era conscient de tot el que havia millorat en aquells mesos, va intentar somriure amb prous ànims a en Mefus mentre se'l mirava buscant-hi seguretat. 'Havien d'intentar-ho'.
– Funcionarà, ja ho veuràs. I aquell parell ja fa hores que ni tan sols són aquí... – va valorar – Tenim temps fins que tornin... si és que tornen –.
L'Abo i en Kado segurament eren un altre cop fora del planeta... on fos que s'amagués l'home aquell que no veien des del principi, i la cort d'inútils que efectivament aquest devia tenir... '¿Quants soldats amb poder hi hauria a les seves files? Molts, potser'. La Reiya només s'explicava així que poguessin mantenir la seva mare aïllada tant de temps...
'Ja que si s'hagués escapat o hagués mort, haurien rebut ajuda de la Terra de feia setmanes...'. Creia.
Darrerament, on fossin, aquell parell de soldats bicolor que se li enfrontaven, devien estar a més molt ocupats... perquè cada vegada desapareixien d'allà amb més freqüència... i trigaven també més en tornar...
No tenia tampoc ni idea si en algun racó d'aquell territori desert i trist quedaria algun presoner. Però la Reiya diria que no, o bé que aquests ja eren moribunds... perquè no notava més energies al seu entorn més immediat... 'Per més que, més psíquica que físicament, se sentís esgotada. I dediqués de fa temps totes les forces en lluitar i en intentar fer notar quelcom en la distància a en Cor Petit. Potser últimament estigués fallant a l'hora de detectar cap força...'. Tot i així, aquells dos estúpids no semblaven massa preocupats en controlar ningú que no fossin ells... fet que era en si prou concloent.
'Tampoc és com si els fes falta assegurar-se que es mantenien reclosos a la seves cel·les...', va dir-se però. 'Perquè hores d'ara aquell planeta sencer, aparentment esporgat amb ímpetu de qualsevol rastre de vida, podria ser ja una presó en si mateix'.
– Eh... – va escoltar cridar a en Mefus de cop – Crec que... Funciona!
– De debò?!
'Tenien per fi ràdio per comunicar-se amb la Terra...'.
.
.
– Creieu... – va formular el pare de la Bulma la pregunta mentre veia a la seva filla entubar aquella pobre noia i a en Cor Petit observar-la d'a prop només impassible en aparença – Creieu que hauríem d'avisar a en Son Gohan o als nens?
La pèl-blava va clissar-lo amb dubte un instant. 'No volia ni imaginar en Trunks en la situació en la què...'. Però llavors va entendre on volia anar a parar el seu progenitor...
Ells, ells tres eren més forts que en Son Goku... o això havia entès de tot el que havien explicat i sabut després de l'amenaça del monstre Bu. 'Si ara hi havia un nou adversari terrible... avisar almenys a en Gohan era sens dubte el més espantosament lògic'.
Hagués jurat que en Cor Petit, per la breu expressió amb què havia mirat el seu pare, pensava ara just el mateix que ella.
Però en canvi va sentir-li dir el contrari.
– No – va sentenciar sense moure's ni un sol centímetre d'aquell lloc al costat de la llitera des d'on continuava, amb contenció i evident impotència, prement els punys – En Son Goku no els hi ho deixaria resoldre... És ell qui vol fer-li-ho pagar.
– I en Vegeta el mateix... vés – va acordar la filla dels Brief.
I aleshores va ser quan un dels aparells que el Doctor Brief havia deixat preparat al laboratori, per si mai en Mefus s'hi volia comunicar, va sonar.
'Només que ells haguessin intentat contactar-hi mesos abans...'. Haguessin sabut que alguna cosa passava. A la Bulma, amb la Nasu a bord però, ni se li havia passat pel cap preocupar-se'n massa... ¿Com imaginar, a més,que els podia tornar a passar res tan poc temps després del que havia suposat l'amenaça d'en Bu?
A crits i d'immediat, la pèl-blava va fer córrer però el seu pare a despenjar l'aparell...
– Reiya... –.
'Intuïa que almenys aquelles – les que provindrien d'aquell so de telèfon –no serien males notícies: La nena i el tsufur havien sobreviscut... o com a mínim ho havia fet un dels dos'. Aquest cop no podia equivocar-se...
.
– Pel que diuen... són al meu planeta. Crec que ha de ser això... – va detallar-los la Gure després de tot. – I ara mateix aquell planeta no està sent vigilat, no gaire almenys... perquè aquells dos éssers que el custodiaven, dels que parlen ells, fa setmanes que passen més temps en aquell lloc de tsufurs... mirant de reunir els suficients favors del tal Raichi... – va intentar acabar d'entendre què se li escapava de la situació d'ambdós mercenaris – Són ex-soldats d'en Freezer però diria que hores d'ara saben que el màxim que obtindran és sobreviure... i algun tipus de benefici econòmic...
– Bé, doncs... – va fer la Bulma que havia de tornar a entrar de seguida al laboratori per continuar examinant el metabolisme de la Nasu. Eren ara just a l'entrada d'aquest i en Cor Petit seguia dins amb ella malgrat les novetats. S'havia tret un pes de sobre en escoltar la Reiya però tanmateix... li pesava massa la culpa de no haver-se imaginat alguna cosa així abans... Tenia els suficients poders per haver intuït alguna cosa... per haver notat alguna energia estranya... 'Havien estat massa lluny, després de tot'. I no estava segur de no haver-les fallat... Va escoltar la Bulma de lluny... amb cert escepticisme: – Així... potser sí que podríem demanar a en Gohan o als nens que facin això... que vagin a treure la Reiya i en Mefus d'aquell lloc que ara deu ser horrible.
'Enviaràs a l'home més fort del món de mainadera?', va sentir-se dir a si mateixa de fet la filla dels Brief, quasi evitant el to i els modals d'en Vegeta... mentre es repetia que després del que havia dit en Cor Petit abans, sobre les intencions d'en Goku de lluitar sol, tampoc els quedaven gaires més opcions. – Els hem d'avisar del que està passant...
– Jo els aviso... – El to sobrevingut d'en Trunks va indicar-los precisament que ja no caldria fer res per advertir-los del que passava, perquè almenys ell acabava d'arribar... – Però... – va preguntar-se el nen, que observava de sobte i amb quieta sorpresa el cos inert de la Nasu sobre la llitera. El fons del laboratori es veia des d'allà gràcies a la porta entreoberta que encara mantenia la seva mare entre la cambra i el passadís: – A qui aviso?
– A en Goten, rei. Tu i ell hauríeu de fer un petit viatge tan aviat com l'avi i jo siguem capaços d'arranjar una altra nau.
'En el fons la filla dels Brief sabia que no tindria gaire temps per fer-ho...'. La Nasu era ara el primer. El demés, tal i com estava tot plegat, aparentava poder esperar...
'Al cap i a la fi, ara mateix i respecte la Reiya i en Mefus, no hi havia pas ningú allà on eren que pogués fer-los més mal'. No si aquells que deia la Gure continuaven a una altra banda...
– Jo el que vull – va fer en Trunks que, per moments, semblava haver escoltat més del que havia donat a entendre al principi – Nosaltres el que volem és lluitar contra aquest adversari tan difícil que dieu, però... Per què mare – va preguntar després en un altre to – Ella es posarà bé, oi? Vull dir... no li ha passat res greu...
'Tot i conscient dels primers comentaris, el pèl-lila no acabava d'entendre tampoc què s'havia perdut exactament...o més ben dit, no comprenia què podia ser tan greu després d'en Bu, perquè els adults fessin aquelles cares...'.
.
.
– Bé, doncs – va cridar en Son Goku després d'aparèixer novament al planeta tsufur fent el canvi de lloc instantani – Ja sóc aquí! Dóna la cara... i no ho facis sol.
'Malgrat el dolor i la pressa de treure la Nasu d'allà, havia vist perfectament quina mena de monstre acompanyava el científic...'. No seria fàcil. 'I aquest, en Raichi, creia tenir hores d'ara la suficient informació biològica sobre la seva espècie per, al final, poder posar-lo en problemes igualment'. Va treure-hi importància... perquè si era més fort del que el tsufur havia calculat que seria, si era capaç de resistir els cops i els embats per sobre de tot... difícilment podrien aturar-lo'. Va tornar a l'estat de superguerrer i va cridar decidit perquè sortís d'on fos que ara s'hagués ficat.
– Has anat molt de pressa – va fer l'altre de seguida en sortir de les edificacions del fons amb un interès que, no obstant, no volia mostrar del tot – Jo mai hagués pensat que tindries tanta pressa per morir... O és que els saiyans no enteneu res i directament estàs encegat per les ganes de lluitar?
'Va riure'. Sabia perfectament que era una altra mena de vinculació més personal la que l'havia empès fins allà amb els punys tancats i el rostre completament il·legible.
– Només lamento que en Vegeta no t'acompanyi... amb la seva mort, la meva venjança estaria força completa... – va valorar. – Aviat arribarà l'hora de guanyar-vos la partida... Això és una guerra. La meva... contra vosaltres que vau eliminar els tsufurujins i ni tan sols vau immutar-vos. No us ho perdonaré...
'En Son Goku tampoc anava a deixar-li passar'.
– Sé que la meva raça no es va portar bé – va etzibar-li sorprenentment – Però t'has equivocat i terriblement. M'escoltes?! Ella no en tenia la culpa! I ara no em facis perdre el temps – va fer seriós – I digues-li a ell – sabia perfectament a qui es referia tot i no estar segur de la força que podia tenir – que vingui. Que surti d'una vegada!
Els seus desitjos anaven a ser més que ordres pel tsufur... perquè de fet en Raichi no volia res més.
– És una pena que vulguis acabar amb tu mateix a aquesta velocitat...
– No és amb mi que vull acabar.
– Si tu ho dius...
En Raichi va girar-se aleshores perquè els tsufurs, que s'havien aglomerat allà per veure què passava, poguessin fer sortir de nou la seva millor arma.
L'Abo i en Kado acabaven de rebre l'ordre de tornar a la seva inicial posició... 'Ja que en Raichi tenia la intuïció que... després de tot... potser algú altre aniria a rescatar els dos mig-saiyajins amb què aquests se solien entretenir els últims temps...'.
Seria tot un honor poder acabar per fi amb qualsevol rastre d'aquella raça...
– Abmenaj! – va cridar de sobte el científic – Carrega-te'l! Tens la suficient informació cel·lular... i la suficient força per desfer-te'n sense complicacions...
I aquell ésser que havia vist en Son Goku abans, aquella mena d'estrany monstre reconstruït de pell groga, múscul atlètic i mirada fixa, va plantar-se-li davant. Duia una mena d'armadura petita i metàl·lica a la part del pit.
En Raichi hi havia estat treballant fins i tot després d'haver-lo despertat per primer cop. En inici hi havia aplicat tota la informació estructural que havia tret d'en Tarble i sobretot – en quant a poder – dels seus antics estudis i suposicions sobre els saiyajins i d'altres criatures bèl·liques de l'univers. '... I hi havia fet no obstant nous retocs més tard, després que l'Abmenaj, desplegant una energia enorme però intermitent, hagués pogut deixar la Nasu inconscient d'un sol cop'.
Havia tingut molt més poder que la saiyan d'entrada. 'No era exactament per allò que ella li havia interessat moltíssim, de totes maneres...'. Per tant, el científic tsufur confiava en què ara també pogués superar àmpliament aquell nou contrincant que sincerament sí que semblava ser de veritat un molest obstacle.
– Molt bé – va fer en Goku posant-se en situació a l'instant – Som-hi! –. 'Anava a fer el que fos per fer-los pagar tot plegat... i per posar-los al seu lloc'.
El seu contrincant, que a banda d'una part petita metàl·lica al pit, duia només una rara tela lila sobre la pelvis, no va dir res però tampoc va esperar. 'Per la manera que tenia d'acceptar les ordres d'en Raichi, en Son Goku fins i tot creia que podria ser que aquest no parlés en realitat'.
Si era una creació del tsufur... potser no tenia més que els pensaments que aquest hagués volgut donar-li... 'Al cap i a la fi, sense ser una creació seva, havia aconseguit dominar la Nasu de la mateixa forma', va dir-se. Era possible que aquell monstre doncs, androide o no, no tingués ni el més mínim rastre de pròpia voluntat.
Havia de fer-hi front tot i així.
I després dels primers cops, tenia més que clar que només ho podria fer en condicions si es transformava al tercer nivell... encara que sabia que allò l'esgotaria de seguida. 'Havia de desfer-se'n ràpid'. Per, a continuació, poder fer pagar les seves accions al tsufur. La bilis i la ràbia li pujaven pel coll mentre ho pensava... però encara es resistia a acumular masses d'aquells pensaments durant tanta estona al seu cap i al seu pit...
'Era l'única forma que tenia per mantenir el cap fred...'. Pensar amb la Nasu ara mateix, podia ennuvolar-li massa la raó...
Va resistir-se a visualitzar mentalment l'estat en què s'havia vist obligat a deixar-la... a recordar la sang que havia brollat del seu estómac abans. I va dir-se que quan hagués pogut fer-li-ho pagar... quan el científic hagués fracassat en les seves intencions... llavors tindria temps de flaquejar...
Mai, com en els instants que havia tingut la Nasu dessagnant-se als braços, havia sentit d'adult les seves pupil·les tan a la vora de contraure's amb aquella picor pròpia d'estar a punt de deixar escapar a l'exterior una maleïda i enrabiada llàgrima. 'Personalment no recordava l'últim cop que alguna cosa li havia provocat aquella reacció... Ràbia i ira, sí. Però no aquelles enormes ganes d'enfonsar-se en culpabilitat i retrets a si mateix'. Al cap i a la fi, hauria d'haver-la buscat al minut zero d'haver sabut que ella havia volgut fer aquell viatge...
Mai hauria d'haver esperat tant...
'I això que es resistia a pensar com de vulnerable havia estat ella mentre aquell monstre humanoide, potser més mereixedor d'aquell qualificatiu que el propi ésser que havia creat, es permetria el luxe d'experimentar-hi'.
Hores d'ara l'explosió de forces ja havia atret l'atenció d'un Kaito que juraria que, des del més enllà, acabava de mencionar el seu nom. – Es pot saber què està passant?.
– El que passa és que m'ho han de pagar... – va prémer els punys i va deixar anar tota l'energia que va poder convertint-se al tercer nivell malgrat els inconvenients – Iaj...
El seu contrincant va deixar-se colpejar en uns primers instants de dubte, però després, entre atacs d'energia i cops, també va poder tornar-s'hi.
– Sí! Així... – Cridava i quasi pregava en Raichi, que s'havia apartat força de l'escena mentre observava com, sense proposar-s'ho, alguns dels atacs havien estat a punt de destrossar algun dels edificis que amb anterioritat (i amb mà d'obra del tot esclava) havien pogut posar dempeus al planeta. – Fes que es penedeixi d'haver tornat, Abmenaj... No el deixis viure...
En Son Goku, que no se sentia pas tan seré amb si mateix com pretenia creure, no s'havia adonat, en absolut, del perill que corrien vides innocents fins un moments abans. 'Hauria d'haver demanat canviar el lloc de la lluita... d'entrada'.
El monstre, això sí, no anava a donar-li ara gaires més oportunitat d'atacar...
'El pell-groga biòtic va tornar-s'hi amb èmfasi i rapidesa tot de seguit... fins al punt que aviat, entre cops i empentes, el saiyajin impotent va haver de deixar la tercera transformació per caure de genolls a terra amb la roba més destrossada del que havia cregut prèviament que la duia'.
– Ja et rendeixes?! – va cridar en Raichi aleshores. Però el cert és que en Goku va entossudir-se tot i així a posar-se de peus de seguida, per intentar tornar-s'hi un altre cop... malgrat que sabia que havent hagut de deixar enrere el seu estat de superguerrer... allò no anava a servir de res. 'Podia ser que gairebé fos tan fort com en Super Bu... o potser una mica més i tot...'.
Qui sap si no... El cert és que desprenia una energia brutal però també era el suficientment ràpid per colpejar-lo als punts vitals amb habilitat...
– N... no... – va murmurar. 'No podia rendir-se'.
– Això està bé... saps? Perquè de moment la meva creació no ha aplicat res que no sabés fer ja abans de topar-nos amb la teva amiga – va provocar-lo en Raichi – Al final... haurà estat carn de proveta... per a res, angelet... – va sentenciar.
'A estones aquell monstre ni tan sols desprenia energia... com els androides del Doctor Gero... només que llavors intermitentment el poder que podia notar era enorme'.
– Desgraciat... – Va intentar recuperar l'esperit en Goku: – Fill de...
Però després de maleir la pròpia incapacitat de seguir evitant aquells cops... i en comprendre que aquell enemic era, més enllà de tot plegat, també un perill per l'univers... va veure's obligat a posar-se dos dits al front... amb recança.
No tenia cap altra opció... 'Sobretot perquè, més enllà dels límits i recursos que tingués o no l'Abmenaj, el saiyan era ja perfectament conscient que de mentre es continuava deixant apallissar, hi havia per tot arreu centenars d'éssers blancs esclavitzats... i aquests només eren un exemple més del que podia passar'. No venjaria la Nasu... ni faria res per la memòria d'en Tarble així...
Va intentar contenir els sentiments cap a la Nasu un darrer cop... 'Teletransportant-se de nou, no sense certa amargor a l'estómac en veure que tot allò no podria pas acabar-ho sol...'.
... I quan al cap d'un segon va tornar a aparèixer davant dels ulls d'en Raichi i el monstre... duia amb ell un Vegeta que creia haver estat a la seva pròpia nau fins un segon abans.
– Què dimon... – va dubtar un segon el científic tsufur. 'No podia ser que... O sí... Semblava que per fi el príncep Vegeta començaria a pagar pel que havia fet el seu poble...'. Va somriure atent a la situació.
– Què fas, Kakarot? – Escopia molest el mateix Vegeta, mentrestant. 'Se suposava que havia passat olímpicament d'ell a l'hora de dirigir-se allà'. – No deies que no em necessitaves?
– Sí – va fer seriós en Son Goku, mirant enlaire, al cel, des d'on l'Abmenaj encara se'ls mirava, ara a més encuriosit – Però és més fort del que em pensava... i és com si m'endevinés tots els moviments. Comença angoixar-me... no... no poder-hi fer res. Sobretot si és gaire més poderós del que ja... del que ja m'ha demostrat.
– Bé – va somriure burleta el príncep, mirant-lo de dalt a baix, ullant tal i com havia quedat en Kakarot després de ser apallissat, i divertint-se sincerament en realitzar el comentari: – Aparta't, doncs. Jo sí me'n puc fer càrrec...
En escoltar-lo en Son Goku va negar amb el cap de seguit, veient que en efecte el seu rival més mític tampoc havia canviat tant després de tot allò d'en Bu... 'O com a mínim que encara sabia fingir molt bé seguir sent el mateix'.
– No, Vegeta. No diguis ximpleries... – va fer apartant-se una mica de sang que li sortia al llavi – Saps que no. Ni tu ni jo podem vèncer aquest monstre tot sols...
– I aleshores què proposes?
Va callar un moment. 'Ell també preferiria que hi hagués una altra opció... bàsicament perquè seguia sentint que havien de pagar el que havien fet'.
– Conec un mètode per derrotar-lo... Vegeta. La fusió...
– No pretens tornar a posar-te aquelles arracades ridícules, oi?
– Saps que és l'única manera. És tan fort que podria causar veritables estralls a l'univers, acabar amb tot si a aquell tsufur boig li passés pel cap... – va dir – I podríem recórrer a en Gohan i als nens... però...
En Vegeta va mirar-se'l.
– ... però en una cosa tens raó, Vegeta. És cosa nostra. Aquest home vol venjança per tot el que els nostres avantpassats van fer al seu poble. És la nostra responsabilitat...
– Ni mort! No em penso tornar a fusionar amb...
– Aquest cop no seria per sempre, Vegeta – va insistir tallant-lo d'arrel però en Son Goku – Hi ha una altra manera... podem fer-ho com els nens... podem fusionar-nos amb la tècnica que vaig ensenyar a en Goten i a en Trunks...
– Amb aquells moviments absolutament ridículs? – va cridar una mica per sobre del seu to habitual d'exasperació en Vegeta – Ni de conya.
– Escolta'm bé Vegeta – va insistir no obstant l'heroi – Aquell... aquell home ha matat en Tarble i ha tingut la Nasu... quatre mesos tancada en un laboratori... Ha de pagar-ho! No podem deixar que se surti amb la seva... i per impedir-ho primer hem de desfer-nos d'aquest animal.
Va semblar aleshores que en Vegeta ho considerava per un segon. 'Sense dir res'.
– Aquells moviments són estúpids – va argumentar un darrer cop però llavors un nou i inesperat atac d'aquell monstre que s'impacientava va fer-los sortir rebotats terreny enllà... com a conseqüència d'una terrible explosió.
– No tenim gaire temps, Vegeta! – va insistir en Goku.
– He vist els nanos fer-ho... i és estúpid, Kakarot! No penso moure'm així! – va negar-s'hi un cop més.
– No tenim alternativa... – va mirar-lo seriosament l'home que li parlava. I va començar a recordar-li els passos sense haver obtingut encara el seu vist-i-plau per fer-ho: – Mira... Els dos hem d'estar a certa distància – va estirar els braços cap a un costat – I després farem això... Hem d'anar molt en compte amb l'angle en què col·loquem els braços, hem de donar tres passos curosament i llavors...
– Calla!
– Però...
– Sé perfectament com és aquest ball ridícul que fan els nanos... No necessites recordar-m'ho... – va murmurar. 'Fent que, en efecte, en Goku somrigués... en comprendre que allò sí que l'era un sí'.
– Fantàstic!
.
.
.
– Què? – va exclamar la mare de la Bulma mirant enlaire en veure astorada com la nau amb què havia marxat en Vegeta tornava a aterrar de cop a la Terra. – Rei... Bulma! – va cridar llavors al seu espòs i a la seva filla, tot corrent cap al laboratori en comprendre que des d'allà fora no podien escoltar-la: – Crec que en Vegeta ha torn...
– Com? – La Bulma sortia apressada de la cambra justament quan, en encara no obrir la porta, va topar-se amb la seva progenitora a l'entrada. 'Havia volgut sortir molt abans a l'exterior, alertada pel soroll de l'aterrament... i esgotada perquè el resultat de l'exploració era encara fins i tot pitjor del que s'havia imaginat...'. Tanmateix, com a científica i amiga de la Nasu, no havia pogut deixar d'observar fins aleshores aquelles radiografies que tantes coses li deien... 'Per no parlar, és clar, dels desconcertants resultats dels anàlisis...'. Estava sincerament preocupada i no volia tornar a deixar-la sola a la llitera sense donar una explicació concreta a en Cor Petit: – No pot ser...
'Per un instant ni tan sols va saber si es feia creus que en Vegeta hagués tornat... o parlava encara amb si mateixa del que havia descobert a l'organisme de la seva germana...'.
– Però... en aquesta nau... – va fer el seu pare en encendre una mena d'ordinador que tenien allà mateix i supervisar unes càmeres de visió directa – No hi ha ningú dins...
– No, perquè... Ostres! – va exclamar en caure-hi la Bulma, un moment de silenci després – És per la cèdula d'emergència que vam posar-li, ho recordes pare? Si no hi ha moviment però els trastos d'entrenament d'en Vegeta continuen en funcionament... està programada per tornar aquí... des d'allà on sigui. Ho vam fer fa molt temps – va dir també – Per si mai... per si en Vegeta feia alguna ximpleria amb les gravetats i no podíem comunicar-nos-hi de cap altra forma. Però ell no ho sap... i jo ja me n'havia oblidat. – va bufar.
'Era evident que, a aquelles alçades, poques gravetats de les que aquella màquina estava capacitat per donar, podien fer el més mínim dany al príncep'.
– Aleshores... – va interrompre'ls en Trunks, que ara sí anava físicament acompanyat d'en Goten, i que havia vist des del jardí com la nau tornava – Ja podem marxar, no? La Reiya i en Mefus ens hi esperen!
"– Només està inconscient –". Li havia dit la seva mare respecte la Nasu. I la veritat és que allò era exactament el que la Bulma voldria poder dir a tothom a partir d'ara... Se sentia veritablement confosa amb el què havia descobert... i ni tan sols s'havia atrevit a mirar encara als ulls a en Cor Petit... ¿Com diria res a en Goku d'aquella manera?.
És clar que... ara mateix no hi havia cosa al món que li semblés més terrible que haver de parlar-ne amb el namekià.
.
.
– Vegeta... – va insistir en Goku – Som-hi!
– Merda de tècnica...
Un moment després havien fet la fusió.
– No és possible... – va valorar en Raichi de seguida que va notar en l'aire la força que en efecte desprenien sense necessitat de poder-los detectar explícitament l'energia. – És increïble...
El superguerrer que tenien davant no era ni en Son Goku ni en Vegeta... i duia una roba bastant estrafolària... però estava més que disposat a plantar cara a la seva creació.
I tres cops després, n'Abmenaj tenia clar que ben poques coses podia fer al respecte. O almenys era el que aparentava.
– No podreu vèncer-nos! – va enrocar-se en Raichi en la seva idea.
– Doncs no deixarem que el teu odi guanyi...
.
– No! – va exclamar la Reiya quan va veure a l'horitzó, caient del cel, les dues naus arrodonides dels seus carcellers... 'Havia cregut realment que trigarien molt més a reaparèixer'. – Aquells dos...
– Corre – va intentar empènyer-la en Mefus. – Ara ja hem avisat a Corporació Capsula. Algú vindrà aviat, Reiya. Hem de tornar-nos a tancar en aquell pou infecte de presó...
Però la Reiya ja no estava disposada a jugar més al gat i a la rata. 'Si havia aguantat tot aquell temps, sortejant així el seu orgull saiyan, havia estat perquè entenia que sense ajuda no se'n sortirien... i morir, per simple orgull, no havia estat mai del tot una opció'.
Ara, tanmateix, l'ajuda no només devia ser en camí... – va repetir-se – si no que ja era igual si moria intentant-ho o en sortia malferida de veres... donat que tard o d'hora algú com el seu oncle Vegeta o, sí, en Son Goku (per molt que ella no hi volgués pensar en absolut)... els pararia aviat els peus.
En unes hores ja no podrien causar més mal a l'univers... ni a cap dels seus planetes.
Després d'aterrar, l'Abo i en Kado van mirar al seu voltant... i no gaire més tard van fer servir el seu detector per comprovar que tot anés bé...
Van notar aviat, per tant, que algú els esperava en posició d'atac.
– Caram, rateta – van dir en trobar-la un moment després. – Què hi fas aquí?
La Reiya, tot i prémer les dents i mirar-se'l... no va moure's un sol centímetre.
– Així que vas resistir l'últim atac – va afegir en Kado en veure-ho, posant-li una mà al cap més tard – Ets resistent... noia. Però la cosa ja ens comença a cansar, sabies?
– Sí – va assentir l'Abo buscant amb la mirada un Mefus que, en canvi, era uns quants metres enllà, prudentment a part – Cap dels dos teniu prou força... Això és ridícul!
– Vosaltres sou ridículs – va colpejar-los de nou ella amb la roba i els cabells voleiant-li – Tard o d'hora, m'ho pagareu!
– Oh, sí! – van fer pegant-la un per cada banda – Segur!
.
.
La Bulma va mirar-se l'estat de la Nasu amb inquietud, mentre s'assegurava que tots aquells tubs que li havia col·locat servissin per mantenir-li una respiració constant i per passar a les màquines algunes dades més del seu estat.
Les radiografies havien estat prou aclaridores.
'Aquell sonat li havia inserit... encara no entenia com... aquelles larves microscòpiques del que ara aparentaven ser una mena d'aranyes androiditzades a la zona del crani'. Per això no era ella... perquè aquelles bestioles devien pressionar de més el seu cap perquè fos incapaç de lligar les seves sensacions amb els seus records i reaccions.
I el pitjor era que difícilment podria treure-li cap d'aquell intrusos sense recórrer abans a un metge que procurés pel seu estat. 'La Nasu no era una androide... si no un refotut ésser viu...'.
En pensar-ho, en repassar tot el que havia pogut descobrir en revisar-la al detall, la Bulma va tenir ganes de plorar...
Vist el que aquell home li havia fet, i les marques, no era difícil intuir quina mena de procés havia seguit fins arribar allà...
Nua en un tub d'un líquid que li permetia respirar, la Nasu havia estat poc més que un experiment durant setmanes. 'El doctor Raichi li havia tret sang, havia fet anàlisis i havia estudiat cadascuna de les seves característiques vitals... fins que s'havia vist capaç d'anotar-ne un grapat de conclusions i traspassar tota aquella informació al monstre que estava preparant per vèncer als saiyajins'.
L'únic que li havia faltat era saber si realment aquell exemplar femení era més o menys poderós que la mitja. De ser-ho menys, no acabaria sent tan útil... però per l'enorme força que li havia pogut detectar, no semblava que fos possible que aquell grapat de homínids haguessin evolucionat prou per ser gaires més forts. ¿S'equivocava?.
'Fos com fos, després dels anàlisis i els informes sobre les seves característiques... sobre el que podia distingir-la d'un altre ésser humanoide de l'univers... havien vingut les temptatives d'inocular-li aquella mena d'infecció que havia d'anul·lar-li completament la voluntat...'. Havia utilitzat, de fet, larves d'insecte androiditzats prèviament dissenyats per ell com a robots de part orgànica... 'Per assegurar-se, però, la seva supervivència dins del cos de la saiyan havia forçat al màxim les capacitats d'aquell cos que finalment es disposava a mantenir inconscient de forma artificial...'.
L'havia estat privant d'oxigen en crear-ne els primers cultius, perquè segons els seus coneixements, la manca d'aquest afavoria el creixement dels seus petits monstres... i després havia mantingut monitoritzat el cos a temperatures baixíssimes per descobrir finalment fins on aguantava... i afavorir també la correcte implementació d'aquella mena de gèrmens al seu cervell...
Després, tenint per segur que mentre fossin en creixement els mateixos implants l'hi impedirien despertar, l'havia mantinguda en aquella mena de líquid amniòtic revitalitzador... a l'igual que la seva altra creació. 'S'havia decidit a vestir-la, això sí, quan s'havia cansat dels comentaris i les mirades passades de to d'aquell parell de bavosos de l'Abo i en Kado... – A vegades agraïa i tot haver-los mantingut ocupats en un altre planeta la major part del temps. Dubtava que entenguessin on requeia la grandesa de la seva venjança... i el per què el seu pla seria sempre més brillant que qualsevol de les seves idees de bàrbars...'.
A ell, per molta forma humanoide i femenina que tingués, la fisiologia d'un monstre d'aquells no li deia precisament res. 'No deixava de ser un mico...i encara que fos exactament com una femella de la seva raça, més aviat li feia fàstic pensar-hi...'.
Per ell, per més homínids que fossin, eren éssers involucionats. Quasi animals.
Lamentablement, o no, trobava molt més interessant l'utilitzar-la en batalla per causar desconcert entre els seus mateixos companys de raça... especialment en el Vegeta...
'Per a després, depenent de com anés tot: o bé aconseguir apallissar-los o bé almenys humiliar-los d'alguna forma...'. Havia partit d'aquella premissa ja només començar les investigacions amb en Tarble. Tampoc havia comptat aleshores, és clar, que fos tan rematadament fàcil apel·lar als sentiments d'aquelles bèsties. 'A l'orgull, potser sí'.
Hagués estat un gran què veure'ls aniquilar-se entre si.
La Bulma va tancar els ulls imaginant les barbaritats per les quals la germana d'en Vegeta podia haver passat... i sense tenir-ne seguretats va notar un petit calfred abans d'haver de girar-se de nou per fer front a en Cor Petit...
Sabia que li havien fet més d'un anàlisis diari, perquè tot i tenir la pell curtida... mai li havia notat amb tanta claredat, a cap d'ells, les línies blavoses de les venes... però no la notava dèbil... no malgrat la inconsciència i la cura que l'hi havia hagut d'aplicar en Dende. 'Era més aviat com si fossin aquells maleïts insectes, els que després de l'impacte... haguessin decidit prémer-li massa certs punts de la massa cerebral perquè ara pogués despertar'. A estones també tenia la respiració irregular.
I no estava segura per què però sospitava que era perquè els seus pulmons patien un desgast mínim que ara mateix no entenia... ¿Tenia algun òrgan realment afectat?.
La filla dels Brief podia fer-ne un diagnòstic... però no estava segura del pronòstic...
.
.
– No deixarem que el teu odi guanyi... –.
En Gogeta havia parlat clarament sabent-se ja per davant d'aquell monstre. Fins que, de sobte, el Doctor Raichi havia esclatat a riure... amb sorna i alguna mena de to alliçonador.
– Pobres inútils – Havia dit – Sí, heu superat el poder de la meva creació... – va considerar – Però ara podreu ajudar-me perfectament vosaltres...
– Ajudar-te?
L'home es mostrava satisfet. – Ajudar-me a destruir la Terra... i qualsevol altre planeta que tingui els suficients recursos naturals – va mirar al seu voltant – Portem anys de retard respecte els avanços que havíem fet abans que ens destruíssiu... ens mereixem recuperar aquest temps.
– I... – va preguntar segurament més endut per una mena de rampell burleta que per la prudència que emanava de l'ànima d'en Goku – què et fa pensar que no només no t'ho impedirem si no que t'ajudarem?
– És molt senzill. Perquè... – va mirar-se l'Abmenaj – Ara vosaltres sou més forts... però ell encara us pot guanyar... i m'agradaria utilitzar-vos una mica... abans d'eliminar-vos... – Els va desafiar. – Un cop inconscients, mentre el gas us desfà per dins i aneu morint-vos, no em costaria convertir-vos en la meva pròxima creació...
Podria ser que anés de farol... encara que de sobte un nou moviment d'en Raichi cap al cantó on ara es mantenia el monstre no va semblar-los casual. 'Tot i que fos prou evident que desconeixia que fusionats eren un sí, però amb aquella tècnica, tard o d'hora, tornarien a ser dos...'.
En Gogeta va començar a estossegar un moment després, no només pel fum evident que aquest de cop i volta va començar a desprendre a continuació. 'Per un instant fins i tot va pensar en el Bu, i això que ell com individu no coneixia res més enllà de feia uns quinze minuts'.
– És màgia?
– Màgia? – va riure en Raichi, mostrant a la seva mà un dispositiu rodó semblant al que l'Abmenaj havia dut al pit, al centre de la seva mitja-armadura, des del principi: – Porto mesos treballant en aquest gas... no només m'he dedicat a saber si teníeu la sang vermella o no en tot aquest temps – va ironitzar – si no que he estudiat exactament què l'hi debilitava l'organisme a ella després de procurar que desbloquegés el seu poder, que esborrés qualsevol barrera mental... aplicant-li petits elèctrodes al cervell. El meu gas és una estranya combinació de substàncies que matarien fàcilment a un altre ésser viu, no us penseu...
– Però...
– He de dir que va ser en Tarble qui més en va patir les proves... – va riure sonorament ara – Havia reunit abans un bon assortit de les substàncies més mortíferes de la galàxia.
En Gogeta va tornar a estossegar mentre ho intentava entendre. 'Aleshores... després de tot... el tsufur no havia tingut la intenció de guanyar cap lluita en cap moment...'. O si més no, una batalla no havia estat l'última de les seves cartes.
– He de reconèixer que al principi, quan vaig començar amb el projecte de l'Abmenaj fa molts anys... m'atreia força la idea de veure-us esclafats... per algú més poderós. Sempre he sabut com éreu – va valorar – Però després vaig veure la boira d'aquell planeta... i... vés... em vaig inspirar... No és bonic? No pateixis, eh, jo ja m'he pres un antídot... i l'he repartit entre els habitants d'aquest planeta... no voldria que hi hagués més baixes, entent-me...
El resultat de la fusió entre en Goku i en Vegeta va retrocedir un pas enrere, confós, per intentar saber com se sentia ara que de sobte li costava respirar. 'I va determinar que sí, allò li afectava a l'organisme... però hauria d'estar hores senceres en contacte amb tal cosa, per defallir'. O almenys el seu orgull li ho va repetir un parell de vegades abans de redreçar-se i amb feines tornar a avançar endavant.
Va fer una ullada a alguns dels que els havien estat observant i va veure de seguida que el gas havia fet caure en rodó a tots aquells éssers blancs... 'Semblava afectar tothom que no hagués pres l'antídot'.
I aleshores, tot i el respecte que li havia fet veure defallir d'altres en l'intent, hi va caure: 'En Tarble'. I no va poder evitar esclatar a riure...
En Tarble tenia milions, bilions potser, d'unitats de força menys que en Gogeta en aquell instant... i això també feia que l'organisme d'en Gogeta estigués milions de vegades més preparat per una cosa així. 'Malgrat que els elements escollits fossin realment perjudicials pel funcionament del seu organisme... estava preparat per aguantar l'explosió de qualsevol estrella amb tot el material residual i nuclear que aquesta volgués realment dur'.
Fins i tot si la Nasu havia reaccionat negativament a alguna d'aquelles substàncies... podia endevinar que ella havia estat inconscient gairebé fins al final... perquè en Raichi – després dels primers estudis i temptatives, i de creure que tenia encarrilat l'estudi d'aquell gas – només l'havia volgut conscient per llançar-la sobre en Vegeta d'aperitiu.
'Segurament no havia comptat amb una diferència de força tan abismal... com la que hi havia hagut entre en Son Goku i ella... quan aquesta última havia desbloquejat tot aquell poder del segon nivell...'. Ni tampoc amb què, arribats a aquelles mesures extraordinàries de força, no es podia comparar la reacció d'un organisme dormit amb la d'un cos totalment en alerta... com era ara un extraordinari Gogeta.
El que no sabia era quines conseqüències tindria després haver inhalat aquell gas... altrament era igual, perquè abans que pogués fer-li més que pessigolles, podia alliberar l'univers d'aquell parell.
– Arribes quinze anys o vint tard... – va tornar a estossegar.
– Què?
I acte seguit un enorme atac de llum i energia va caure sobre el doctor i sobre l'ésser del qual el tsufur tan orgullós estava.
.
.
En Cor Petit continuava, mentrestant, immutable al costat de la llitera on la Nasu era estirada. – T'importa si acompanyo en Trunks i en Goten a la nau? – Havia dit la Bulma un moment abans, però el cert és que aquesta vegada ell ni havia dirigit la mirada més enllà d'aquell punt clar que era ella més pàl·lida que mai i estirada entre tubs. – Serà un moment... Després en podem parlar.
'Era evident, de fet, que la científica ja sospitava feia almenys una estona raonable què era el que passava exactament...'. Però no ho havia volgut avançar encara... per algun motiu...
Sabia que era greu.
I un fet el suficientment seriós com per preparar-se pel pitjor... 'Sí, eventualment tenien les Boles de Drac...'. I no obstant la seva intuïció d'ex-Déu terrestre li deia que no seria pas tan fàcil com a primer cop d'ull podia semblar.
Va mirar-la i no va poder evitar posar-li una mà al braç. 'S'havien estat barallant gairebé des del moment de conèixer-se... A Nàmek. Quan ell arribava per desig d'en Son Gohan a intervenir en la situació i ella ja feia temps que sabia de la gravetat d'aquesta... '. Però també s'havien estat barallant després. Entre ironies i aquella confiança que ningú entenia...
Ella era tossuda i persistent en els seus actes... en cada lluita en què s'implicava.
I tot i així el namekià no recordava una millor època que els set anys, encara tan propers en el temps... encara com ahir... en què la Reiya i la Nasu havien viscut amb ell i en Dende. 'Aquella era ella... l'estrany gran amor d'un ésser que se suposava que no havia d'haver sentit allò... tantes coses en realitat...'.
Al final fins i tot n'havia après a enyorar el tacte.
Però no li ho retrauria... 'Ella simplement havia recuperat el lloc on pertanyia... a en Son Goku'. I ell sempre havia sabut que havia de ser així...
Va subjectar-li una mà dolgut. 'Acceptaria les vegades que fessin falta que el seu lloc era amb en Goku... però mai que acabessin perdent-la els dos'.
¿Per què coi el guerrer no l'havia escoltat? ¿Per què no havia fet res per anar-la ell a buscar si no?.
I la Reiya... ¿Com miraria a la Reiya a la cara si al final li passava res a la seva mare?. Ell hauria d'haver estat més intuïtiu... d'haver-ho endevinat d'alguna manera que ara no veia possible...
Volia fins i tot vomitar en pensar-hi... i sobretot: no es veia amb forces de mirar als ulls a la Reiya i fer-se el fort... 'Tan preocupat com també s'havia sentit per ella... Tant com n'estava encara en pensar que vés a saber com havien estat per la nena aquells últims quatre mesos...'.
Havia estat tan ocupat intentant oblidar-les, fer-se a la idea que pertanyien a un altre, que les havia deixat marxar... i no havia trobat especialment estrany que al cap de quatre mesos encara no haguessin tornat...
.
N/A: L'Abmenaj – un nom estrany a l'estil Hatchhyack – és sí una mena de Janemba prim. Només que aquí és producte de les costoses experimentacions d'en Raichi... al llarg dels anys. ¿Se'n sortirà la Nasu? ¿Patirà alguna mena d'efecte pel gas en Gogeta? ¿Quan se li acabin els motius per fer-se el fred i el fort... s'ensorrarà en Son Goku?. Prometo actualitzar aviat :).