Promeses que mai vam voler complir

by LilaNox

– Recordeu – Va saltar l'Ulong. – La Baba ens va dir que algú l'esperava en un lloc llunyà!–. La història de tres ànimes valentes que van lluitar per salvar el món. "Pots enamorar-te de dos homes tan diferents?" OC

61. Capítol 60 Nasu's Lullaby

*Capítol 60. Nasu's Lullaby

Havia investigat centenars de pobles de l'univers en el seu llarg i forçat camí d'exili, havia conegut llavors desenes de pressuposades races amb un mínim de poder... i, en efecte, havia intentat instigar què podia fer ell en un laboratori per crear un monstre... un aliat amb l'odi i l'energia suficient, per enfrontar-se un dia als saiyans...

'Amb les primeres investigacions – al principi a canvi de diners o favors tecnològics i més endavant amb la força que ell mateix s'havia autoassignat a través d'aquelles antigues especulacions de laboratori – havia aconseguit formar el primer Abmenaj'. Més tard havia redescobert certes característiques saiyajins, que malgrat que en Tarble no aparentava tenir si conservava latents a l'organisme; la capacitat que tenien totes les seves cèl·lules d'augmentar la pròpia resistència després d'estar exposades a una situació crítica, a la mort... era potser la més important.

Fos com fos, abans d'això, havia treballat molt en aquelles quatre parets on havia acabat recloent-hi també la ditxosa saiyan... 'Amb l'Abo i en Kado, i els seus coneixements sobre l'antic exèrcit d'en Freezer, fins i tot havia pogut enganyar a un bon munt de xitxarel·los; espantats i sense cap ganes de venjar el que ambdós germans pretenien venjar, però disposats a quasi tot per la promesa d'un munt de monedes d'or d'algun planeta perdut'. Evidentment... havia acabat fent-los servir de conillets d'índies... i poc havien pogut reclamar després que – inconscients – havien passat per les seves mans.

Va somriure sibil·linament en pensar-ho. 'Certament, l'Abo i en Kado s'havien subestimat el suficient per tenir-li por fins i tot abans d'hora'. Havia de reconèixer que malgrat no fossin – comparats amb la seva arma definitiva – res de l'altre món... la vida itinerant per l'univers, els havia donat molta més tècnica i potència que la que tenia la majoria. 'Era possible que ara mateix no estiguessin tan lluny d'aquell Freezer que encara idealitzaven...'. És clar que – va pensar en Raichi – no era gaire difícil... 'Per la informació que havia arribat a ell després, fins i tot amb quatre retocs ell havia pogut aconseguir resultats ben impressionant en androiditzar-se'.

De totes maneres... aquells seus assoliments, com ja ho havia sospitat d'inici, no tenien res a fer davant d'aquella colla de bàrbars perfeccionats... Sí en canvi l'Abmenaj...

'Bé, fins que havia resultat que aquells dos éssers saiyans fastigosos, i d'un poder ja d'entrada molt per sobre del que s'havia esperat malgrat tot, eren capaços de fusionar-se'. Va bufar.

Per sort havia pensat en qualsevol possibilitat. Massa anys d'odi acumulat li havien permès saber que havia de cercar la manera d'esclafar-los, fos quin fos el límit de força amb el que es trobés quan tot estigués a punt pel seu pla. Al cap i a la fi, al llarg d'aquell temps n'havia rebut prou informació, sobretot per part d'aquell parell d'ex-sequaços de l'imperi Cold, per creure fer-se'n una idea... 'Malgrat que – tot i haver-ne fet càbales i calculat probabilitats – mai havia pensat en una energia així, que superés d'entrada l'extraordinària capacitat d'aquella fèmina saiyan amb qui s'havia topat sí molt després...'. Més que allò se li havia fet impensable...

I tot i així, tanmateix... allà els tenia... fusionats: al príncep i al desgraciat de classe baixa. 'Allà havia cregut ja comprovar l'encert del seu pla d'última instància...'. Un gas, el més tòxic que havia pogut crear, no era un cop donat amb més o menys fortuna... ni deixava la seva victòria a l'atzar... 'Un gas havia de ser la solució...'.

... encara que ara mateix aquell parell tampoc semblava estar tan afectat.

– Arribes quinze anys o vint tard – va sentir que deien estossegant de sobte.

– Què?

I acte seguit en Raichi va veure caure un enorme atac de llum i energia sobre el lloc on era. L'Abmenaj havia estat davant dels seus adversaris fins aleshores... i ara tota aquella energia i llum també li queia sobtadament al damunt.

– No! – va cridar. 'No podia ser: Encara havia de veure'ls vençuts, destrossats, eliminats... i de recuperar el poder i influència que els tsufurs es mereixien tenir a l'univers a partir de tots els recursos que pogués obtenir d'altres planetes... 'De la Terra, per començar...'. Destruir el planeta on aquells seus enemics, enemics de l'univers i del raciocini, s'havien instal·lat... i fer-ho – com havia pensat en darrera instància – amb la seva involuntària col·laboració, hagués estat un dolç inici.

'En què s'havia equivocat?'. ¿Per què aquell gas no actuava damunt d'aquell individu... per molta força que aquest tingués? Potser l'havia sobrevalorat... potser aquell organisme, a aquell nivell de poder, desafiava qualsevol lògica tòxica i científica...

Va prémer els punys i va negar-se a tancar els ulls mentre l'atac se'ls empassava. 'El seu odi era un incendi que no podrien apagar per molt que aconseguissin ara acabar amb tot... Ell era la ràbia del seu poble, el cor desbocat d'aquell que havia vist com els seus queien en mans d'uns bàrbars que d'entrada mai haurien d'haver acollit al seu planeta... que d'inici mai haurien d'haver xafat el planeta Plant'.

S'havia jurat que un dia faria cendra tot el que els saiyajins vius haguessin gosat construir damunt de tota aquella seva història d'ignomínia... i infàmia bàrbara.

I ho havia estat a prop d'aconseguir... 'Ara ho sabia: Només que no hagués esperat tant; que no hagués estat tan obsessionat per aconseguir la perfecció de la seva creació... per assolir un pla final que evités qualsevol possibilitat d'escapar d'ell...'. Havia escrit un guió que havia gairebé canviat a cada instant que un record pitjor d'ells li havia vingut a la ment... L'odi l'havia conduit a planejar destrossar-los físicament, primer... però amb l'ira que sentia no s'havia conformat sols amb això: Havia esperat poder llançar sobre aquells monstres tota la fúria que es mereixien... Conèixer-ne els secrets per vèncer-los... Per controlar-ne també algun de pur divertimento, un que pogués utilitzar en contra dels altres... 'Per tantes coses que li havien passat pel cap mentre l'únic que sabia era que, d'una o altra manera, volia veure'ls acabats... un dia'.

Havia errat.

Va sentir el crit sord de la seva creació a l'hora que – col·lapsat d'un sobtat dolor tenallant, que venia acompanyat d'un eixordador i greu xiulet – l'explosió va començar a cremar-lo per dins i per fora... mentre l'empenyia centenars de centímetres cap al fons d'un forat que abans no era sota els seus peus.

Va somriure en un últim i fugaç moment... 'Havia tingut tantes ganes de venjança... havia tocat tantes tecles per aconseguir-ho... cada vegada amb una idea més i més recargolada al cap... que encara que efectivament aconseguissin vèncer-lo... en tindrien un bon prou record per temps: El gas... el gas tard o d'hora els havia d'afectar d'alguna manera... i si no... no calia ser estúpid per saber que el seu propi canvi, el fet que ara aparentessin tenir sentiments... era la seva pròpia trampa mortal'.

Tard o d'hora el cervell de la princeseta no podria aguantar la pressió gaire més – o bé el gas (dosificat) que havia provat amb ella, acabaria de paralitzar-li l'organisme... I llavors... llavors ells sabrien que no havia estat ell qui l'hauria mort – que al cap i a la fi només hi havia volgut buscar respostes, tocar-los l'orgull i equivocadament aferrar-se a la possibilitat de fúmer-los a cosses el cul de revés – si no ells... tots plegats... el seu propi pare i monarca, mort en mans d'en Freezer 37 anys enrere...

'Sense donar-hi massa importància – abans de saber que ara s'havien tornat sentimentals i tot – ell ja s'havia carregat el petit inútil sense tron pel camí...'.

I sense massa interès havia deixat humiliar el poble de la seva estimada i boteruda esposa... 'Li havien servit de mà d'obra fantàstica per fer al nou planeta, on hi havia una colònia ara important dels seus compatriotes, els canvis i els retocs que li havien vingut en gana'.

En Pineau havia estat un traïdor... però cap dels altres es mereixia res més que menysteniment moral... 'Tot i que ell creia oferir-los de fet una ben resignada guia perquè poguessin comprendre algun dia tot l'odi que plegats ja haurien d'haver exterioritzat de feia temps... En comptes de quedar-se en un tros absurd de planeta en pau... plantats i de braços plegats'.

Els pocs tsufurs que havien viatjat en la mateixa direcció en què ell havia fugit tants anys enrere, que encara l'esperaven allà... havien comprès millor les seves motivacions... 'Millor que tota aquella trepa que tant encegats havia aconseguit tenir l'idiota d'en Pineau'. Científic indigne... 'I esclau per pròpia voluntat que – de forma inacceptable – mai havia reclamat a la història i a l'univers el lloc que corresponia als tsufurs entre les societats planetàries de més coneixement... la posició privilegiada que hauria d'haver ocupat el seu poble de no haver-se topat abans – és clar – amb aquells animals amb cua i aspecte rude'.

Una darrera llum i la sensació de no notar-se en absolut connectat ja amb el seu cos... d'haver estat pensant tot allò des d'una realitat paral·lela al destí d'un seu jo probablement carbonitzat... van ser l'últim que en Raichi va notar abans de topar amb el negre absolut. 'On ja no podia pensar... ni tenia consciència de ser res més que el buit'.

Havia cregut, a mesura que ho vivia, tenir un pla amb ramificacions prou ordenat... però, després de tot, en aquells últims segons havia comprès que no era cert. 'Havia odiat tant i havia imaginat vèncer-los de tantes maneres que tot plegat havia estat un gran i creixent caos ordenat cap al més cruel o rebuscat encara...'.

En Gogeta va veure com el seu atac s'enduia el monstre de n'Abmenaj per endavant... i de pas al seu creador, entre les roques que havien quedat destrossades al fons i fins el més profund del subsòl.

I llavors... encara estossegant per aquell gas que havia matat minuts abans qualsevol rastre de vida que no fos tsufur i que no hagués rebut cap antídot allà baix, va notar-ho. Un xiuxiueig constant al cap i una rampa molesta a les extremitats.

La fusió, producte de la toxicitat del gas – sens dubte molt més preparadament mortífera que els gasos de l'estómac d'en Bu – s'estava desfent també en aquest cas.

– Vegeta... – va dir en Goku amb confusió en adonar-se'n.

– Kakarot – va respondre l'altre sec observant un instant al voltant. – Així que ja està? Ja ens n'hem desfet?

– Doncs... – L'heroi va dubtar un moment – Crec que sí. Però... – 'Ara que tornava a ser ell, un malestar ja conegut se li reinstal·lava de manera inevitable a l'estómac'. – No sé si... No estic segur que en Gogeta hagués hagut de fer-ho – va prémer els punys, conscient que en un cos dins del qual era una part però no el tot no havia pogut prendre aquella decisió – Ell ha parlat d'un antídot del gas... i encara no sabem fins a quin punt la Bulma haurà trobat la manera de...

– Calla

– Vegeta... – va queixar-se.

– No em vinguis amb romanços, Kakarot. La Bulma no necessita aquell carallot sonat per trobar l'antídot a aquest gas fastigós... ni tampoc per saber què li passa a la meva germana.

De cop i volta en Son Goku s'havia apropat molt a entendre alguna cosa que, en efecte, en Vegeta no li deia obertament ara per ara.

– La Nasu és més resistent del que tu i l'imbècil del namekià us creieu... – va sentir murmurar el príncep mentre apartava un munt de roques amb una ràfega petita d'energia – Dubto que hagi arribat fins aquí per deixar de donar-nos la tabarra ara... – 'Li hagués fet el que li hagués fet aquell tsufur maleït, estava convençut que en algun lloc del fons del seu tossut ser, la Nasu havia de seguir sent la Nasu...'. El contrari no seria propi d'ella. Creia.

– Vegeta...

L'heroi criat al planeta Terra no va evitar un mig somriure en sobreentendre'n el significat... 'A vegades oblidava que, malgrat l'orgull i tot plegat, per en Vegeta ella seguia sent la seva germana...'.

Encara que molts cops ni tan sols ho semblés...

El príncep era així... i la saiyajin mai havia aparentat no entendre-ho. 'Fins i tot després que aquest, el seu propi germà, l'hagués atacat per provocar-lo a ell...'. No feia pas tant...

'La Nasu...'. L'emoció coneguda de cremor a les pupil·les va tornar a assaltar-lo en pensar en ella a l'hora que, de nou, lluitava per refer-se'n. Havien de retornar aviat a Corporació Capsula per saber fins on la Bulma havia pogut fer-hi res... fins on podien tornar-la en si...

Però abans havien de trobar la Reiya i en Mefus. 'Tot el que havia passat li havia impedit plantejar-se seriosament quantes possibilitats hi havia que estiguessin completament bé... Vaja, era cert: n'havia notat una dèbil energia al principi en un altre lloc completament diferent a aquell... abans de detectar de forma sobtada la força de la Nasu allà... i havia caigut de ple en el significat de la seva absència després... quan feia estona que l'estat de la princesa no el deixava reparar en res més... però...'.

Havia de tornar a concentrar-s'hi.

No havia tingut oportunitat de fer-ho fins aleshores...

Va observar un instant el paisatge que tenia als peus. 'Els tsufurs que havien estat observant-los, havien buscat refugi en cases i restes de rocs i terres després de la gran explosió que no feia gaire que s'havia empassat el científic boig i el seu monstre...'.

No estava segur que estiguessin orgullosos de tot el que aquell home havia assegurat haver fet en nom seu... 'La noblesa d'en Pineau havia d'haver-los tocat, d'alguna manera almenys, en el passat'. Va concentrar-se ara per fi en l'únic que podia importar-li abans de tornar a fer cap a Corporació Capsula.

S'havia proposat trobar l'energia de la Reiya... o la d'en Mefus, malgrat que topar-se primer amb la del pèl-roig no hagués estat en absolut – i tenint en compte les circumstàncies – la millor notícia...

– Reiya...

'Per què el científic no l'havia mencionat explícitament en cap sentit?'. 'Per què no havia dit res d'en Mefus i la seva familiaritat amb en Pineau?'. No acabava d'entendre-ho... però sí estava segur que haurien estat amb la Nasu fins al moment que aquesta hagués caigut en mans del científic i el seu monstre... 'I no, n'havia notat l'energia abans d'aparèixer-se buscant la seva mare... no eren morts...'. Però llavors, ¿què?.

Va notar-ne la força aleshores... de nou. No eren en aquell planeta... però estaven bé...

– O no... – La Reiya semblava tenir de fet molta més força que l'últim cop... i això en cap cas havia estat un bon senyal, no en trobar-se la Nasu sota els efectes del que fos que havia aconseguit en ella aquell doctor boig... ¿Hauria fet el mateix amb la petita i el tsufur més jove?.

– Vegeta... agafa't – No hi trobava el sentit. Però estava disposat a comprovar-ho...

'Només esperava no fer-hi massa tard...'. La Reiya ja l'havia odiat abans de fer aquell viatge... La nena no havia comprès per què havia de canviar la seva vida després de tant temps, ni havia volgut que ell s'acostés, ni de lluny, a un rol que per ella només tenia sentit en el Cor Petit...

Però... en realitat...

'La Nasu havia insistit perquè hi parlés... perquè intentés apropar-se-li... i ell, ell simplement mai n'havia sabut prou...'. Ni havia reparat segurament en el matís de preocupació amb què la Nasu havia cobert les seves paraules llavors...

En aquell moment ella ja havia parlat amb la Reiya... 'I probablement la nena s'hi havia mostrat ja el suficientment distant per preocupar-la...'.

¿Què dimonis li havia passat pel cap?. Va saber-ho abans i tot d'aparèixer-se allà on ara es dirigia amb el canvi de lloc instantani: Havia deixat les coses com estaven, quan la Nasu havia marxat a aquell viatge, perquè havia comprès que la nena necessitava la seva mare... i que ell no tenia dret a intervenir-hi de cap manera...

Però també... durant tot aquell temps també havia evitat concentrar-se en buscar les seves energies – en condicions normals suposadament en repòs –perquè... 'Perquè fer-hi cap hagués estat afrontar com de malament havia estat capaç de fer-ho tot plegat, set anys enrere i en general... Acceptar que en el fons sempre havia estat conscient de les seves mancances com a pare... i que ni tan sols sabent que la dona que estimava tenia ara un fill seu, s'havia sentit mínimament capaç d'intentar fer-ho millor'.

¿S'havia sentit motivat de debò per fer-los de pare? ¿Sabia com implicar-s'hi més enllà d'un entrenament? La resposta era la mateixa que en preguntar-se si podia ser un bon company per ningú... No ho havia estat per la Xixi. I estimar-la, no l'estava fent pas millor amb la Nasu.

– No clar – Li havia llançat la Xixi amb ironia l'últim cop, precisament en tenir coneixement que no havia fet res per buscar la Nasu en tot aquell temps – És millor que els acostaments i els gestos sempre els tinguin els altres per tu...

La mare d'en Gohan i en Goten tenia raó.

I ell era conscient que havia fallat moltes vegades als seus... però probablement només hi havia una cosa pitjor que totes les altres: Els seus dos fills petits eren dos grans desconeguts per ell... potser fins i tot més del que ho havia estat en Gohan amb anterioritat a comprendre tantes coses d'ell durant el Joc d'en Cèl·lula. 'Probablement continuava desconeixent molt de l'home que era el seu fill gran, de totes maneres'.

No ho podia evitar... fins i tot si ells el visitaven sovint. Les barreres les havien posat les seves pròpies decisions molt temps enrere, la passió per ser millor que temia ja no l'omplís el suficient un cop que havia estat tècnicament l'home més fort de l'univers... – No amb el seu fill Son Gohan (la seva major esperança) havent-lo superat ja, però apartat de la lluita –. Només se li havia ocorregut, com a motivació de futur per al seu esperit inconforme de guerrer, esperar aquell regal que havia de ser el poder reeditar la seva darrera lluita amb en Bu... 'A ella, a la Nasu, no havia deixat de visualitzar-la amb ell en tot allò. L'havia vist, d'alguna manera, al seu costat en aquella espera... però no estava tan segur d'haver visualitzat a llarg termini la família que fins i tot en Vegeta havia estat capaç d'obtenir'.

I ara... ara, potser... estava a punt de perdre-les... mentre que fins llavors ni tan sols li havia importat en absolut que en Vegeta o en Cor Petit coneguessin molt millor la Reiya que ell... Va sentir-se absurd. 'Si aquell home li havia fet alguna cosa semblant al que havia fet a la Nasu... si les perdia... no seria com quan en Bu planejava endur-s'ho tot per davant, bàsicament perquè aquesta vegada ell vivia... i estava segur que difícilment podria perdonar-se ja el no poder recuperar-les...'.

Li havia parlat d'aquell seu desig a la Nasu... sense tenir ni tan sols en compte de veritat que la Reiya – que, en efecte, havia emprès aquell viatge entossudida a superar aquells límits que per ella no era tan flexibles com per als saiyans híbrids – podria ser algun dia aquell algú sobre el qui abocar els seus coneixements... sobre qui confiar en part el planeta.

Després d'haver comprès que en Son Gohan no havia volgut carregar mai amb aquella responsabilitat... havia exclòs a en Son Goten i a ella d'aquella equació seriosa de futur sense ni tan sols plantejar-se que – si bé en Goten encara era massa nen i ella no tenia la mateixa facilitat que els nanos per cremar fases – amb el temps ningú havia dit encara que ells no poguessin també superar-lo.

'Ja ho tornava a fer: Pensava en el que, en el fons, ell esperava dels seu fills... però no en el que ells esperaven realment d'ell...'.

Va buscar-la amb la mirada només aparèixer-se on fos que n'hagués notat l'energia.

I va escoltar bufar en Vegeta al seu costat. – I aquest parell de boteruts qui són? – va preguntar-se el príncep en observar ben bé com l'Abo i en Kado feien trontollar la Reiya i la feien caure contra unes roques poc després. 'Seguien notant-li l'energia, així que ella estava bé... almenys no massa malferida de moment'.

Aleshores en Son Goku va mirar endavant just per veure com la Reiya tornava a rebre un cop en alçar-se i tot i així insistia en desafiar aquell parell un i altre cop després. Hores d'ara pràcticament se li havien desfet les dues cues del cabell, i malgrat que mai havia estat exactament idèntica a la Nasu, era ja impossible que li recordés a algú més. Valenta, decidida... L'heroi va gairebé sentir-se malament en veure-la bé i acte seguit notar com se li inflava el pit d'orgull. 'Havia d'estar preocupat... ja havia comès aquell mateix excés de vanitat saiyan amb els nanos, amb en Gohan a qui havia ficat en una lluita, en un pla per vèncer en Cèl·lula sense ni tan sols dir-li; i amb en Goten i en Trunks quan els havia deixat el destí de la Terra a les mans... sense parar-se a pensar què passaria si encara eren massa nens... massa immadurs per conduir a bon port tota aquella seva energia en fusionar-se'. Per menys, la Bulma l'havia titllat d'egoista força cops abans. 'Perquè sempre vas a la teva, Goku', li havia retret alguna vegada.

Fins i tot a la Nasu, una saiyajin com ell... no li havia semblat pas menys malament aquell pla seu contra en Bu. 'Estava segur d'haver-li fet posar en dubte el valor que ell realment donava a tots aquells seus amics que moririen; si en Gotenks, que aleshores no tenia nom, resultava ser alguna cosa semblant a un bluf'. No havia estat precisament un experiment desencoratjador... però als nens els faltava molt camí per recórrer encara, abans de no deixar-se portar per una falsa sensació de seguretat en combatre amb tot aquell poder dins seu.

– Però... – Li havia dit després de retraure-li l'haver deixat guanyar en Vegeta – No m'havia semblat mai que fossis dels que agafa el camí fàcil.

– Com?

– Deixes el món en mans de dos nens perquè creus que ja no has d'involucrar-t'hi... No et sabria dir quantes idees pitjors que aquesta he sentit a la meva vida... El món no ho ha dit mai que no vulgui ser salvat...

– No pertanyo a aquest món...

– Ni et deus als que l'habiten, pel que sembla.

¿Ella l'havia vist d'una altra manera després d'allò?. Ja havia mostrat molt abans com de "desenganyada" se sentia, al cap i a la fi. Perquè potser aquella no era la paraula, no. Va dir-se en Goku. Però no trobava el mot concret per definir el que ella li havia transmès en deixar-li clar abans que no podia aparèixer-se allà i pretendre que el món s'hagués parat en la seva absència.

– Aquests dos... – va dir en Vegeta un moment mentre que de cop i volta en Goku distingia per fi en Mefus més enllà, amagat entre la boira i unes estranyes plantes – ... Crec que ja els recordo.

– Els recordes? – va tornar en si del tot en entendre'l – Així sí que ho són, oi? – Ho havia suposat per les robes en veure'ls turmentar la Gure – Són soldats d'en Freezer, veritat?

– Sí. Tenien el mateix nivell que les forces d'en Ginyu... però veig que han millorat alguna cosa – va valorar – Podria ser que superessin en Freezer... no t'ho sabria dir perquè em fa la impressió que encara no han desplegat tot el seu poder.

– En Freezer? Serà un moment, llavors – va somriure de costat en Son Goku.

– No deixaràs que ella segueixi lluitant? De moment hi estan jugant... però la teva filla no és un desastre del tot.

En Goku va observar-lo un instant. Li encantaria, com en totes aquelles altres vegades en què havia deixat una batalla als seus fills, saber si la Reiya podia sorprendre'ls a mesura que aquell parell li ho posessin més difícil... 'Ell també havia estat segur, en detectar-ne l'enegia el darrer cop, que la nena tenia més força que abans... potser per tot el que deuria haver passat...'. Però...

– No podem perdre més el temps, Vegeta. Vull anar ja a la Terra i saber què passa amb la Nasu...

– Ets un tou – va fingir burlar-se'n el príncep – T'he dit que...

I tanmateix en Goku no va deixar-lo acabar.

– M'has dit que és més forta del que em penso... i sé que és forta... Vegeta. Però he de ser allà... amb ella. Immediatament.

– Bé – va aparentar acceptar l'altre sense mostrar més que seriositat – Te'ls carregaràs amb un pim-pam, doncs? O m'ho deixes fer a mi?

– Deixa'm l'honor...

– Hmf... – va deixar anar una mena de respiració escèptica, creuant-se de braços – Per variar...

En Mefus que els havia vist perfectament aparèixer va respirar alleujat i després, preocupat encara per la Reiya, va tornar a mirar al cel on la nena era colpejada per aquells dos monstres... que quan ella augmentava amb prou feines la seva energia, semblaven multiplicar-se.

De sobte van fusionar-se.

– No pot ser... – va posar-se en guàrdia el príncep.

– Fan servir la fusió?

Tot i així, per en Goku i en Vegeta, no eren un problema...

La Reiya, també sorpresa, va ser enviada de cop terra enllà impulsada per una mena d'ona verda que li acabaven de llançar al damunt i que havia pogut esquivar gairebé per xaveta en l'últim moment.

– Ha – va riure el nou ésser, que era lila i feia el doble d'alçada que els que el componien – El següent Whohahanoha serà el doble de potent...

– Merda... – va alçar-se en Son Goku en veure que, malgrat tot, la cosa anava més seriosament del que havia pressuposat en arribar. 'La Reiya no l'aguantaria un atac més potent que aquell', va pensar. I va creuar-se enmig.

Havia estat tan concentrada en la batalla que no havia estat segura de detectar algú més un segon abans. 'Tampoc els seus contrincants havien fet servir més el detector que duien al rostre'.

– Tu...

El guerrer va preparar un kamehameha per atacar-los però alguna cosa va aturar-lo en l'últim segon. 'N'estava segur... aquell... ell era viu... i acabava de fer desaparèixer un bon grapat d'energies d'allà on venien...'. Però no podia ser que hagués... 'Si només hi quedaven tsufurs...'.

– Anem...

– Però...

– Ja em perdonareu, eh? – va cridar a aquell parell fet un de sobte – Però m'he d'encarregar d'una altra cosa abans d'acabar això...

I acte seguit la Reiya va notar que l'agafava del braç de la mateixa manera que un moment després es topava amb el seu oncle i en Mefus... que havien estat cadascun en un lloc diferent d'aquell paratge...

De cop – va veure – tots tres envoltaven ja en Son Goku, que els havia recollit de tornada a algun altre lloc...

– Què fots? – va queixar-se en Vegeta.

– Oncle...

Però en Son Goku ja mirava endavant en total concentració.

– Com has pogut?

Va distingir-hi algú envoltat d'un grapat de cadàvers... de tsufurs. Era en Raichi.

El científic va girar-se amenaçador. 'Malgrat que si l'energia no enganyava a en Goku, no suposaria tampoc cap problema enfrontar-s'hi... sense creacions ni històries de per mig'. – Els molt imbècils s'han atrevit a escridassar-me i a dir-me que no sóc qui per utilitzar – va semblar escopir aquella paraula l'individu altiu – el nom del poble tsufur... no si venjar-me de vosaltres significa matar altres estúpides races – va mirar molt més enllà els cadàvers dels que havien estat esclaus del planeta de la Gure i que havien caigut fulminats en estar exposats al gas. – Els molt burros no sabien que m'havia ocupat d'immunitzar-los contra un moment així. I alguns també temien córrer el mateix destí. Així que... – va riure mentre d'altres tsufurs, que esperaven patir la mateixa dissort, s'havien anat apartant d'ell – Els hi he fet el favor de deixar-los acompanyar les meves víctimes col·laterals... No vull traïdors amb mi.

– Ets... – en Goku va convertir-se en superguerrer disposat a acabar amb allò d'una vegada – Ets un miserable...

'Es feia creus que hagués sobreviscut a l'atac d'en Gogeta'.

I tanmateix... aleshores ho va comprendre. L'Abmenaj només era un ésser subjugat a ell... l'havia protegit abans de quedar fet pols per aquell atac.

Ara tindria la sort de poder-li fer pagar tot plegat ell mateix.

– Reiya, si us plau – va girar-se reparant només llavors en l'aspecte deixat que li feia la roba i en la brutícia que duia a una part del rostre. 'Vés a saber com havien estat tots aquells mesos per ella'. Encara no s'explicava el per què en Raichi no semblava haver-hi mostrat el menor interès. 'Aparentava cansada i potser amb més ràbia a la mirada... i tanmateix no semblava que ell hagués arribat a fer-los res... no en la mesura en què havia utilitzat la Nasu'. ¿Per què?. – Encarrega't d'allunyar tota aquesta gent d'aquí... Quan m'hagi ocupat d'ell, tornarem de seguida a la Terra... Porta en Mefus amb tu.

Ella va caure aleshores en la seva mirada... i va regirar-se-li alguna cosa en fer-se-li clara aquella absència. 'Havia suposat que la seva mare seria on fos aquell tipus blavós d'ullar trasbalsat... tot aquell temps havia pensat en arribar allà...'. Però no li encaixava no veure-la... si no era per què...

No va poder no mig preguntar-ho. 'Per més mal l'estómac que li fes el només mencionar-la sabent que podia senzillament no ser-hi... haver mort ja'.

– La mare...

No va saber tampoc interpretar-ne la mirada.

– Fes-ho, filla. Si us plau.

Alguna cosa va canviar de sobte en el rostre d'en Raichi llavors... i no va reaccionar, induït per algun pensament estrany, fins un segon després que la nena l'obeís.

En Vegeta s'havia situat ja prop d'allà, disposat a contemplar els esdeveniments. 'Esclafar la mena d'androide aquell tampoc era com si l'hi interessés gaire'. En Son Goku ho faria en un obrir i tancar d'ulls... no hi trobava la gràcia.

El monstre que s'havien carregat abans era moltíssim més poderós.

Una riallada sorda d'en Raichi va fer alçar al pare d'en Trunks una cella amb escepticisme. ¿Si estava a punt de morir xafat perquè reia així ara aquell?

– Caram... – va fer el tsufur d'aspecte ja no-tan-semblant als demés – No vaig tenir-ho gens en compte – va modular cada paraula amb alguna cosa que s'assemblava a una sobtada comprensió – Em van parlar d'híbrids... – va dir – i vaig pensar: calla! Així és com han pogut reproduir-se aquells micos després que en Freezer en deixés ¿quants? tres... quatre, vius? No vaig tenir en compte que una de vosaltres, fastigosos ximpanzés, era de fet una femella... Ni tan sols en trobar-me-la i saber qui era... vaig arribar a pensar en... – va aparentar tenir la mirada perduda en records un instant. 'La menció de l'híbrid i Nàmek... l'havia desorientat al respecte'. – Suposo que em repugna fins i tot el fet d'imaginar-vos copulant – va ironitzar – No – va reconèixer tanmateix – No havia caigut en què si ella era una fèmina i vosaltres un parell o tres de micos... Quina llàstima... Hagués pogut fer-li el mateix que a la mama a aquesta canalla... Em pregunto si hagués aguantat tant com ella... o hagués estat un complet bluf com el tal Tarble...

– No segueixis per aquest camí... – va enfadar-se més en Goku en escoltar-lo aquell cop. Era evident que en Raichi sabia que potser al final no se'n sortiria... però que tot i així aconseguia almenys inflingir-li el suficient turment moral en parlar. 'N'havia vist massa clara la debilitat quan havia provocat que la Nasu l'ataqués amb anterioritat'. – Tot el que vas fer-li... – va sil·labejar realment enfadat i potser reunint més força que la que necessitava per aquell contrincant – ... ho pagaràs... m'escoltes? I saps? – va dir al final – T'equivocaves terriblement si creies que un mig saiyan no tenia res a aportar-te a la teva escombraria d'experiment...

– Pots comptar...

Ara va ser en Goku qui va mig somriure de desgana abans d'acabar amb aquella conversa que ni tan sols volia seguir... 'Tenia massa pressa per desfer-se'n i tornar a la Terra... saber si la Nasu es podia posar bé'.

– Te'n faries creus del potencial mig humà. Però no et preocupis. Fins i tot un de nosaltres et pot eliminar...

– El pèl-roig no aparentava ser gran cosa... L'Abo i en Kado me'n mantenien informats i ni tan sols es movia de terror...

'Estava clar que havia estat terriblement equivocat en vàries de les seves inicials suposicions'. Els saiyans del planeta Plant que ell coneixia ni tan sols l'haguessin deixat néixer a un híbrid descastat... Creia conèixer-los bé.

Clar que també havia cregut que vivien per lluitar i destruir... mai abans se n'havia imaginat un amb sentiments. 'Li feien fàstic igualment... perquè eren massa anys d'odi acumulat al seu interior... de recordar tot el que havia vist fer a aquells que sota les ordres d'un rei havien acabat amb el seu poble... massacrat la gent tsufur'.

– En Mefus, vols dir?

Va comprendre-ho a l'instant, pel nom. I li va venir al cap la imatge llunyana que se n'havia fet el primer cop. 'No, la roba que duia no era tsufur... era el mateix tipus de roba terrestre que la que duia la nena... i no tenia l'edat suficient per haver nascut a Plant'.

'Així que l'absurditat d'en Pineau, al cap i a la fi, s'encomanava...'. ¿Com podia un tsufur sentir-se còmode entre aquells éssers ignorants, contraris a l'ordre natural...?

Va escopir, aquesta vegada, literalment a terra. – Em mataràs ja? O hem de mantenir la conversa per molt més temps?

– Ens explicaràs com... – va intentar pensar amb fredor un moment davant la clara pregunta del qui tenia davant – ... com tornar-la en si?

No calia fer una menció molt més explícita per saber a qui es referia.

– Mai... – va riure novament amb to i mirada de forassenyat. 'Ja no tenia res a perdre'. I encara li quedava alguna esperança respecte l'haver mort al final per alguna cosa: – L'hauràs de matar tard o d'hora... o veure-la morir poc a poc... – va insistir –... en ella vaig provar dosis del gas... i, per separat, d'alguna de les seves substàncies més del que fins i tot m'hagués agradat... Vaig arribar a pensar... – va aclarir a més en el mateix to jocós – ... que perdria inadvertidament la possibilitat d'utilitzar-la després. Hagués estat una llàstima! Qui sap, encara que el cervell respongués... potser alguns òrgans ja se li han començat a desfer... –.

En Raichi va permetre's a més un darrer silenci dramàtic abans de continuar: – Em pregunto si a vosaltres de debò no us haurà afectat de cap manera...

Se'n burlava.

– Ho pagaràs...

Va empènyer-lo de ràbia abans de no poder evitar colpejar-lo una vegada i altra; mentre que al segon nivell del superguerrer el científic ja no va poder protegir-se més amb els braços i les cames, que ja no eren prou forts per aquell guerrer de cabells esbullats que prescindia totalment de qualsevol atac energètic disposat a acabar amb ell. En Vegeta estava sincerament sorprès per la fúria dels cops. 'En Kakarot no era dels que infligia més dolor del necessari...'.

No sabent que era una baralla totalment desigual a favor seu...

Va veure'l aturar-se però, de cop i volta. – No t'ho mereixes – va dir – Ets dèbil. Però has causat ja massa mal... i no només als saiyajins... No només a nosaltres que tan odies... Mira al teu voltant – va apartar-se mirant-lo fixament llavors, duia la part del dalt del gi totalment desfeta i algun forat a la roba a l'alçada dels genolls. – Has causat mort i dolor fins i tot als teus... Ets una escombraria...

– Massa xerrameca... encara em puc carregar més coses – Havia definitivament embogit. Es va aguantar dempeus tot i haver rebut de valent, potser només pel bri mínim de força que li donava el propi desequilibri mental. 'Qui sap si era ja capaç de processar correctament tot el dolor que a la força havia de fer-li fins a l'última fibra metàl·lica i no metàl·lica del seu ser'. Era un androide, en part, així que aquella idea no era tan descabellada tampoc...

En Goku va veure'l enregirar-se amb l'objectiu probable d'atacar tot el que se li posés pel camí; fins i tot aquells tsufurs que encara ara, molt més enllà, en Mefus i la Reiya intentaven organitzar per poder apartar del tot.

I en el moment que aquest va fer el gest de reunir tota la pròpia energia – la que sorprenentment li quedava – amb les mans per disparar enllà, el saiyan ja no va deixar-lo reaccionar. 'Era possible que no consumís energia... com aquells androides que una vegada havia fet en Gero... com l'A18 i l'A17 aquella vegada'.

Però ara allò tant era... 'Perquè tots plegats, per sort, havien millorat molt... des d'aleshores'.

En Raichi no seria mai més un problema. 'No si aconseguien recuperar la Nasu...', va dir-se inconforme i esgotat... no tant física com sí moralment. 'Havia estat culpa seva... i haver eliminat en Raichi no canviava el fet que ell hauria d'haver-les buscat molt abans...'.

... Haver sabut que voluntàriament ella no hagués estat pas tant temps fora... Ella no era ell. I per més que dugués l'orgull saiyajin sempre amb si mateixa, ella havia après – gràcies precisament a un tsufur com en Pineau – massa aviat el que era tenir gent al costat malgrat tot.

Era probable que el seu avi li hagués pretès ensenyar una cosa així alguna vegada... abans de morir per culpa seva. 'L'avi Son Gohan... que pel record que en tenia deuria haver estat un bon pare fins i tot més enllà de les arts marcials i els primers i pocs coneixements bàsics que havia tingut temps de donar-li'.

Un bon pare... estricte... però afectuós... justament igual que ho havia estat en Cor Petit per en Gohan i la Reiya.

Ell a vegades ni tan sols estava segur d'haver entès què volia dir la Xixi sempre quan li parlava del per què no podia pretendre criar en Gohan simplement entrenant-lo... i deixant-lo fer la resta del temps.

– Què, pallasso? – va dir-li en Vegeta al costat – Anem fent via?

Van veure la Reiya i en Mefus tornant d'un tros enllà ara, després d'escoltar i veure la lluentor de l'explosió darrere de la qual havia desaparegut per sempre en Raichi.

– Jo em quedo – va avançar-se en Mefus, no obstant, un moment més tard – Ja us atraparé quan aconsegueixi una nau. He de tranquil·litzar tothom i... – va mirar els tsufurs que malgrat odiar el que havia fet en Raichi, miraven encara contrariats i de lluny aquells homes d'aquella raça que tan mal els havia fet – ... i evitar que ni un de sol dels meus companys de raça creguin que aquest boig duia res positiu al cap... Seria un error que pensessin que ho feia per la nostra raça. I aquí hi ha també gent jove, perquè els darrers anys els pocs que havíem quedat, han anat tenint fills... – va mirar-los – Jo quan era jove hagués cregut cegament que en Raichi tenia la raó... o part d'ella almenys.

– No sé si... – va reflexionar en Goku – Creus que hi ha més tsufurs en alguna banda? Què hi podem fer alguna cosa? Per ajudar-te...

– No pateixis. Segurament no va ser aquest l'únic lloc on va anar parar la generació dels meus pares quan alguns, molt pocs, van aconseguir fugir de Plant. Però no seran un problema – va posar-se amb solemnitat la mà al pit. He tingut moltes setmanes per pensar quan estàvem en aquell altre planeta tirats amb la Reiya – I jo mateix em comprometo a fer molta didàctica del que ha passat aquí...

En Son Goku va veure-li un aire trist en acabar. I abans d'assentir va escoltar-lo fer aquella pregunta de cop: – La podreu ressuscitar, oi, amb algunes de les Boles de Drac...?

Sabia què volia dir... quina era la suposició que ell havia fet de tot plegat.

La Reiya va contenir la respiració un segons abans de tot. 'I va sentir una punxada al coll en empassar saliva sense haver escoltat encara què anava a dir-los en Son Goku'. Va mossegar-se al llavi a punt de fer-se sang amb força. 'No volia plorar allà... no davant d'aquell home... ni de l'oncle'.

Potser quan trobés en Cor Petit... 'Ell era l'únic que podia entendre com se sentia, perquè era l'únic que podia necessitar-la igual que ella... No, no podia haver perdut la seva...', va prémer els punys.

Aquesta vegada sentia la pèrdua més real que quan en Bu... més crua.

– No és morta – va sentir de sobte les paraules d'en Goku – Però no està bé. Quan acabis, de... bé quan hagis fet el que hagis de fer, Mefus, si us plau: Vine...

Alguna cosa va canviar en la intenció del tsufur de cop. – Voleu que...

– No... – va negar en Son Goku tanmateix. 'Ningú més d'aquell planeta s'atrevia a acostar-s'hi per l'evidència que, molts d'ells, probablement continuaven veient-los com l'enemic de feia molt temps'. La intervenció d'en Mefus seria més que necessària si no volien haver d'enfrontar-se amb un nou Raichi... un mal dia... algun cop en el futur – Et necessitem aquí. I a la Terra no hi pots fer res, Mefus. No de seguida. La Bulma se n'ocupa de totes maneres... Si és que no resulta fins i tot perillós ser-hi massa a prop ara – va pensar en què podia a banda haver-se despertat en qualsevol moment. 'Sort que els nanos eren al planeta... No patia més que pel mal que pogués fer momentàniament... i del qual després pogués culpar-se... de poder recuperar-la'. Va tancar els ulls amb el pes massa gran d'aquell pensament envaint-lo amb una escalfor malsana a l'estómac per moments. – Fes el que creguis que has de fer. I recupera't... – va mirar-li l'aspecte demacrat – ... ella voldrà veure't bé quan desperti. I – va atrevir-se a ullar la Reiya un moment més llavors – ... No sé com deuen haver estat aquests mesos...

Ells no havien acabat del tot... encara.

– Anem – no va deixar reaccionar això sí a la Reiya que no acabava de poder entendre les seves paraules respecte la seva mare, i que tampoc s'atrevia a mirar-lo per no plorar. L'home va posar-li una mà al cap i va fer-li un gest al Vegeta perquè el toqués abans d'esfumar-se en l'aire. – La Nasu és massa forta i tossuda... – va quasi imitar les paraules del príncep – ... com per no posar-se bé després de tot...

Va sentir-se pitjor en notar la incomoditat de la nena sota la seva mà. 'La seva filla...'.

Havia pensat en la Reiya vivint amb ell i la Nasu... però no com un fet indissoluble de la seva condició de pare, si no més aviat respecte la condició de mare de la Nasu, de mare de la seva filla, sí... però no exactament com calia...

... S'havia sentit orgullós que la nena s'assemblés a la seva mare però no s'havia plantejat el molt que la seva actitud de no tornar... havia fet que no s'assemblés a ell...

.

.

– I dius que és aquí? – va saltar en Goten de la nau mentre mirava al seu voltant. Hi havia boira més enllà, però no semblava haver-hi gaire més vida a l'entorn.

Va trontollar en fer el primer pas a terra. S'havia marejat una mica: 'La Bulma els havia triat la ruta més curta sobre les coordenades que tenia... i havien trobat alguna que altra turbulència pel camí'.

– Oux – va insistir – Potser ens hem equivocat de lloc...

– No, la meva mare ha posat les dades a l'ordinador quan ha regulat també al màxim la velocitat de la màquina per escurçar el temps de viatge... – va arronsar el gest – Però jo tampoc ho entenc.

Els semblava que no hi havia ningú.

Fins que van notar una energia que se'ls hi apropava i van haver de mirar-se de reüll abans de posar-se en guàrdia.

– Qui deu ser? – va qüestionar-se en Goten – Creus que pot ser el monstre que ha fet allò a la teva tieta...? – va preguntar amb un fil de veu, atent.

En Trunks se'l va mirar: – Son Goten... Ja t'ho he dit. Aquí només hi hauria d'haver la Reiya i en Mefus. L'enemic és en una altra banda... on paren els nostres pares.

– Vaja, doncs quina pena...

– No diguis burrades, va – va fer però un pèl incòmode en Trunks – A mi també m'hagués agradat lluitar-hi... però ara hem de trobar la Reiya.

– No és pas seva aquesta força que se sent...

I aleshores ho van veure: l'ésser lila amb armadura que se'ls apropava pel cel. El resultat de la fusió entre Kado i l'Abo va aterrar just davant dels nanos.

– Qui sou?

– Això t'ho hauríem de preguntar nosaltres... On és la meva cosina, eh?

– La teva cosina...? De què parles mocós? – va fer el desconegut, tot i no deixar-los ja temps a continuar amb aquella conversa. L'Abo i en Kado havien tornat a fusionar-se en notar de nou la presència d'algú en aquell planeta. D'avorriment... gairebé.

Va mirar-se els nanos amb escepticisme en comprovar-ne la força amb el detector: 'No en tenia ni per començar...'. Havia estat un pal haver de refredar-se quan ja tenia coll avall que podria eliminar la nena ximple de sempre... i de rebot els saiyajins nouvinguts... 'I ara esperava, esperaven, una mica més d'acció...'.

L'Abo i en Kado no s'havien unit només per acabar topant-se amb aquells dos...

'¿On deurien haver-se ficat els altres quatre?'. Alguna cosa li deia que no havien pas fugit... 'Si eren tan insistents com la mocosa, no trigarien en tornar', va reflexionar.

La primera fusió de mitja hora s'havia desfet feia molt i, en realitat, l'Abo i en Kado havien esperat alguna cosa més en percebre l'aterratge d'una nau al planeta.

Per això tornaven a ser un.

L'ésser que eren va bufar aleshores, en pensar d'immediat que aquell parell de nanos no aparentaven ser pas res de l'altre món...

'Estava força molest, a més, perquè aquells altres guerrers l'havien deixat allà tirat: com si ell, l'Alvocat com havia decidit que s'anomenaria, no tingués la més mínima importància'. Esclafar aquella estúpida nena insolent hagués estat el primer que fes abans d'enfrontar-se a aquell poca-solta que s'hi havia interposat.

Estava de força mal humor com per perdre el temps...

– Aquí ja no hi queda ningú...

Per el fill d'en Vegeta i la Bulma això volia dir que potser els havien mort.

Va negar amb el cap una mica confós – No m'ho crec.

– Ah, no? – va posar-se les mans a banda i banda de l'àmplia pelvis amb el somriure irònic i tirant una mica endavant tot aquell cos violeta i corpulent – I què faràs?

– Doncs enfrontar-me a tu!

– Els dos...

El pèl-lila va ullar el seu amic de nou llavors. – D'acord, els dos!

'Per en Goten era una mica com un joc, però en Trunks – que era fàcilment portable a aquell terreny – ara premia els llavis i afinava la mirada amb alguna cosa a l'interior'. – Has de saber que la Reiya és la meva cosina, petita. – va dir – Jo sóc més gran i si li has fet res hauré de liquidar-te...

L'Alvocat no deixava de prendre-s'ho entre la conya i el cansament. – De veritat?

– Provem-ho – va fer. I juntament amb en Goten al costat va volar per colpejar-lo un parell de cops abans que el seu contrincant es posés a lluitar seriosament.

El següent per als nens era fer la fusió. 'Esperaven no haver de ni tan sols transformar-se per eliminar-lo'. Però clar... en Gotenks sempre acabava confiant-se una mica massa.

– Vine, aquí, bola de greix... que veuràs quins atacs tenim...

.

.

L'energia d'elles hauria d'haver estat en repòs, fins i tot en condicions normals, en tot aquell temps... i tot i així... Tot i així en Cor Petit sabia que no tenia per què haver prescindit d'intentar comunicar-s'hi o notar-les d'una forma tan radical... 'Havia renunciat a ella... no a la Reiya – va continuar ullant el cos estirat de la Nasu i va entretenir-se a escoltar el so uniforme dels aparells que l'envoltaven –'. I de totes maneres... De totes maneres sentia que havia errat... havia fallat a dues de les tres persones que més li importaven en tot el fotut univers.

Ni tan sols hauria hagut de renunciar a la Nasu així... tan d'arrel... tan com si en realitat li hagués pertanyut mai...

Va inquietar-se en tornar-la a tocar lleugerament... amb prou feines el tou dels dits a l'alçada dels canell... i notar-la de cop tan freda... 'Ella sempre havia tingut la pell càlida abans'. – Nasu...

Per ell no és que fos bonica ni més o menys que cap altre. No es tractava pas d'això... perquè ella era, senzillament i en realitat, l'únic ésser al món que havia pogut sacsejar-li l'essència – com en Gohan al principi – i alguna cosa més...'.

No era com si mai hagués pogut distingir la bellesa tal i com l'entenien els altres. Però havia sentit quelcom prou inexplicable en aquella mena de lluita que la saiyajin havia mantingut amb ell d'inici... 'D'alguna manera'. Tossuda, altiva, aterrada de nou a un lloc que no era el seu i a vegades tan semblant a si mateix...

Si en Son Goku no hagués mort, no hauria comptat mai en acabar embolicat en una mitja forma de vida que encara ara jurava no entendre.

Va permetre's somriure amb un punt amarg amb aquell record en particular. 'Havia estat la vegada que havien entrat junts a la sala de l'esperit del temps':

– Això no és problema – Li havia dit de forma sòbria, després d'haver-la observat rondinar irònicament sobre que no tenia res a posar-se. 'Estava clar que a ell, veure-la amb roba o no, tant li era'. – Treu-te la tovallola...

Però ella havia arronsat el nas i l'havia mirat com si li acabessin de sortir tres caps. La broma era evident: – És una proposició indecent?

– Vols roba nova, o no?

No s'havia sentit diferent en ullar-la després... però sí s'havia adonat que s'hi estava acostumant... com a en Gohan feia molt temps. 'I més tard havien començat les preocupacions... el desitjar ofegar-la amb les seves pròpies mans en observar-la dirigir-se al Torneig d'en Cèl·lula sense mesurar-ne cap conseqüència... el notar-s'hi a prop quan ella havia entès de seguida per què en Gohan d'entrada no volia lluitar de veres contra en Cèl·lula o el patir anys després per la criatureta que havia nascut amb ell present'.

La filla d'en Son Goku... i la Nasu que sempre hi pensaria.

Ho havia sabut sempre. 'Ella no només tenia una sexualitat que clamava ofegadament per en Son Goku... la saiyajin havia crescut per enamorar-se'n... i allò no ho podien canviar els anys d'ell mort... ni les promeses, que en primera instància amb tot un matrimoni pel mig, ni tan sols havien acabat de tenir molt sentit per una princesa de Vegetasei...'.

Va mirar-se les mans atrapat en aquell pensament. 'Havia arribat a anar contra la pròpia naturalesa per aquell impuls que naixia sí d'una petita part humana de les moltes parts que el conformaven... però també per tot el que havia suposat la Nasu després dels canvis que en Son Gohan i les fusions ja havien provocat en ell'.

Havia entès des del principi que tot plegat era també un pacte callat d'ambdós. 'Fins i tot dels tres, si tenia en compte que en Son Goku, abans de morir, li havia demanat que en tingués cura...'.

No tenia per què retraure's ni retraure'ls res... excepte el fet que a saber on havia tingut el cap quan la Nasu més els havia necessitat... 'S'havia dedicat a entrenar i a concentrar-se en el seu propi interior... fins al punt de lliurar llargues batalles – literals – amb si mateix dins d'aquella maleïda ment privilegiada que hauria d'haver utilitzat per l'habitual: per detectar qualsevol petit canvi en l'equilibri de les coses... per respondre a qualsevol mal pressentiment'.

Per arrossegar en Son Goku fins on fos que eren la nena i la saiyan...

En comptes d'això, havia viscut immers en una mena de negació... en una mena d'actitud per la qual elles farien el que fos que haguessin de fer allà fora amb en Mefus i després tornarien al lloc on pertanyien... al costat de l'home que a partir d'ara tindria cura d'elles...

'Però... en Goku havia esperat quatre inacabables mesos a què tornessin... amb els sentits posats en vés a saber què... probablement pensant que eren lluny d'allà, tenien els kis amagats o en repòs i interrompre-les era un error'. I ni tan sols li podia retraure... quan ell havia fet el mateix.

Va passar-li ara una mà pel braç amb compte de no tocar els tubs que la Bulma li havia col·locat prèviament i va quedar-se allà una estona, quiet i sense fer res, abans d'adonar-se que havia passat ja molta, massa, estona... i que l'humana no havia tornat a acostar-se a la llitera on hi havia la mare de la Reiya.

'¿No pensava fer res més?'.

Era evident que fos el que fos el que la Nasu tingués... no ho havien ni tan sols començat a resoldre. Les seves constants ressonaven estables a través d'aquelles màquines que la Bulma havia acumulat a l'altre costat de la llitera... i tanmateix el seu ki havia sofert una lleugera davallada, encara més acusada que d'inici, en la darrera mitja hora. 'No estava segur que fos bo mantenir-la en aquell estat gaire més...'.

I, per tant, va sentir recança per deixar-la allà un instant, però va acabar fent-ho, movent-se, obeint aquell impuls...

Havien de poder despertar-la... sent ella i no l'ombra en què semblava que l'havien convertit ... com fos.

Va deixar el laboratori... no sense mirar-la un últim cop... Duia encara sang al vestit blau i estripat, perquè ningú l'havia mogut d'aquella llitera des de que en Son Goku l'hi havia deixat a contracor. 'La Bulma i el seu pare havien intentat treure'n l'entrellat amb tots aquells aparells... amb anàlisis de sang, tubs i radiografies... i tanmateix va pensar que no n'hi havia suficient: Feia massa temps que aquella humana no la tocava... no l'havia notat tan freda com ell ara...'.

¿Què coi feien tots plegats?

.

A la Bulma va trobar-se-la al menjador just mig minut després... reunida amb el seu pare... i va sorprendre's en veure també allà la pèl-roja que havia ajudat a néixer la Reiya: la Suno que no deia res.

La filla dels Brief es passava una mà pel front, en un gest de pretesa concentració, mentre era el doctor Brief el qui parlava ara. 'En Cor Petit havia sentit les seves veus només sortir del laboratori, malgrat que aquella sala fos just a l'altra banda de la casa'.

– Jo no sóc metge, filla – deia l'home – No et sabria dir què hem de fer...

– No ho sé – va tancar els ulls la Bulma en resposta – No ho sé, no ho sé... Ostres! – va repetir com si no se li acudís cap altra cosa a dir – He confrontat el tipus de mecanisme amb qualsevol tècnica de col·locació d'implants que pogués tenir la ciència mèdica en aquest planeta... però no. Tinc una lleugera idea de com va fer-s'ho... i tot i així encara estic pendent del resultat dels contraanàlisis – va mirar-se un ordinador blanc que tenia sobre la tauleta de la sala i on s'hi reflectien diversos nombres i gràfics... Al costat hi havia deixat ja dues tasses de cafè i uns petits pots amb mostres de sang que s'havia endut del laboratori ja feia estona.

En Cor Petit va entendre que segurament havia estat sol amb la Nasu més temps del que realment havia cregut. 'L'últim que recordava era que la parella d'en Vegeta havia entrat per treure-li sang novament...'. Però podria ser que hagués tornat a entrar a l'habitació més tard, almenys a remenar en una de les taules de l'entrada, i que ell... no hagués tingut ni tan sols esma d'adonar-se'n...

'Fixar-se, amb els seus sis sentits, en les constants vitals de la saiyajin era l'únic que li havia interessat segons enrere'. Si havia detectat moviment al seu voltant, i aquest no havia estat sobre la guerrera inconscient, ni tan sols li havia importat.

Dubtava que una cosa així li hagués passat mai abans... 'En Son Goku havia semblat molt perdut en sostenir-la en braços quan l'havia dut fins la Terra... i l'entenia... entenia perfectament com se sentia el superguerrer... perquè ell mateix es percebia diferent ara mateix'. Per primera vegada la situació el sobrepassava en tots els sentits.

Almenys quan s'havien topat en Cèl·lula o en Bu, quan ja no havia estat prou fort per lluitar, havia tingut clar que algú altre lluitaria contra ells i que arran d'això podien viure o morir... però ara... Ara no sabia si ningú podia fer res per la Nasu... i a sobre... si ella moria no tenia tan clar què passaria quan intentessin recuperar-la amb les Boles de Drac. 'No era una mort normal', es deia. 'Però tampoc seria res natural... no és una malaltia el que té...', va afegir-se per tranquil·litzar-se.

¿I si intentaven fer servir les boles abans d'un final així?. ¿I si simplement li demanaven al drac que la tornés a l'estat anterior a ser manipulada d'aquesta manera?.

Ell, o una part seva, havia estat Kamisama... i recordava perfectament què havia dit en Shenron de tornar la humanitat l'A18... 'Però no era el mateix, la Nasu no era un ciborg... o potser...'. Tenia una lleugera idea de què era el que li havien fet...

... i tot i així va acabar demanant-ho a una Bulma que no l'havia ni sentit entrar.

– Què és el que té?

La pèl-blava va tirar-se enrere, cap a un sofà, espantada en escoltar-lo. La veu sòbria del namekià, tan aparentment serena com inesperada, l'havia sobresaltat.

– Et feia encara amb ella.

– Cada vegada està més freda... i fa estona que ningú entra a mirar-se-la...

La Bulma va sospirar. 'No aparentava, davant dels altres, cap tipus de sentiment... però ell estava tan trasbalsat... més que cap dels altres'. Bé excepte, potser...

Va armar-se de forces per mirar-lo i parlar. 'Sabia també perfectament que ell ja deuria deduir part del que passava amb la Nasu... només que era encara més complicat que allò'. – Bé, ja sabíem que aquell mal parit l'havia manipulada d'alguna manera... – va començar apartant la vista del namekià que ara, com en un passat molt llunyà, gairebé li feia por... molt respecte almenys – Però no... no havia vist mai una cosa així... Té aquests organismes biòtics que li pressionen el cervell. Que potser només en controlen els impulsos... o que simplement l'han resetejada – va odiar-se en dir aquella paraula i va odiar més el flaix de desconcert que va passar per la mirada d'en Cor Petit. 'A la sang, a més, hi tenia restes d'haver... d'haver estat exposada a alguna substància tòxica'. – Sincerament – va baixar el cap definitivament sense parlar més – No estic segura que ens puguem en sortir...

– Tu deus poder-li treure això que dius que té...

– Jo no sóc metge – va defensar-se una mica sorpresa pel to de cop i volta – Podria – va prémer-se de cop les mans contra el rostre desitjant desaparèixer o tenir la solució – Podria deixar-li danys cerebrals irreversibles... Necessitem intentar-ho amb les Boles de Drac, Cor Petit...

El namekià va negar confós. – No pot ser... – va dir en principi sense saber de fet si ho deia perquè no es podia creure el que la Bulma assegurava o perquè cada vegada estava més convençut que fracassarien amb aquell desig. – I no fa un any que vau fer servir les Boles de Drac...

– Però sí quatre mesos... i ens quedava un desig... Recordes? – va raonar la Bulma – En Dende va dir que en quatre mesos podríem tornar-les a fer servir...

Una llum d'esperança va fer que en Cor Petit estigués de fet a punt de pensar que sí, que hi havia encara la possibilitat que tot allò de no manipular els cossos d'éssers més poderosos que ell, en Shenron no ho digués en el sentit d'una cosa com aquella... 'Allò havia de ser possible de treure... com la bomba que en Krilín havia desitjat eliminar de l'A-17 i l'A-18...'.

I malgrat tot, el crit de la Suno va distreure'l de nou llavors.

Un terrabastall enorme aparentava haver enfonsat mitja casa més enllà.

– Merda...

.

– No us mogueu d'aquí!

En Cor Petit va córrer immediatament en direcció a on aparentava haver saltat tot pels aires amb la convicció que no l'hauria d'haver deixat sola en cap moment. 'No podia ser que hagués... no podia haver despertat encara que sentís una evident energia emergir d'aquella banda de la casa... No se sentia exactament com el seu ki'. Malgrat que sí... en el fons ho sabia: Era la seva força, només que augmentada... potser en part desbloquejada... sense ànima ni consciència de si mateixa.

Va haver de buscar entre les runes la direcció a aquella banda de Corporació Capsula... i aviat va trobar-se amb el què havia estat un laboratori fins un moment abans. La Nasu hi era d'esquena, convertida en superguerrer, amb aquells petits rajos envoltant-ne l'aura daurada... i una energia més gran que ell no podia abastar.

'En Vegeta havia tingut raó... no n'hi havia prou amb què ell tingués la voluntat de controlar-la... Allò el sobrepassava'.

– Escolta'm... – va provar de dir, potser en una mena d'intent absurd de creure que d'alguna manera seguia sent la de sempre. 'En Popo i en Son Goku ja els havien advertit al respecte... ell mateix ho havia notat d'immediat: No era ella en absolut'. – Nasu...

Ella va girar-se simplement del tot (aleshores) per veure'l sense mirar-lo... i acte seguit va tirar-se-li a sobre colpejant-lo enrere, i fent-lo rebotar contra una paret d'entrada. No havia pogut reaccionar. 'Si no em defenso, em matarà', va pensar un instant abans de resoldre que de totes maneres havia d'intentar treure-la d'allà.

No podia permetre que fes mal a ningú més... 'La Nasu no s'ho perdonaria'. Va volar enlaire, traient-se la capa i els accessoris, per obligar-la a fer el mateix.

'Per sort ella no l'havia colpejat gaire seriosament...'.

Tenia la mirada perduda en el no-res i el namekià va poder distingir-ne la carn de gallina i el gest contret – il·luminat per la pròpia energia – quan va ser ella mateixa la que va passar-se una mà pel braç en una ganyota incòmode.

'No es trobava bé i, de fet, va trontollar al cel abans de llançar-li de sobte un cop d'energia que – per la pròpia distracció de l'instant – anava sí a encertar-lo de ple...'.

Algú s'hi acabava d'interposar.

– Gohan!

– Estàs bé? – Era la veu d'en Krilín que l'acompanyava... i que havia quedat parat metres enrere al cel en topar-se amb la sorprenent escena. – Ens hem trobat venint cap aquí. Què està passant?!

Va veure llavors la Nasu mirar-los d'aquella manera que no es corresponia a ella.

– Què dimonis...? – En Son Gohan aviat va notar-ne també alguna cosa diferent en l'energia. Però aleshores ella va intentar parlar... i acte seguit va cridar de dolor amb una mà a la templa dreta. – Nasu!

El fill d'en Son Goku va ser prou ràpid per agafar-la en plena caiguda lliure, ja en estat base... i va subjectar-la també quan aquesta va fer per deixar-se anar sobtadament. Va intentar mirar en Cor Petit mentre encara l'intentava contenir... malgrat que va estar a punt de deixar-la anar del tot després... quan ella va tornar a convertir-se en superguerrer i va empènyer-lo enrere.

'Havia pogut subjectar-la de nou, de totes maneres'.

Era molt més fort que ella... però no s'havia esperat una cosa així. Va establir contacte visual amb el namekià per preguntar allò enmig dels seus esforços perquè es deixés ajudar. – Què ha passat? –. 'Estava segur que, en deixar de subjectar-la, ella intentaria atacar-los de seguit; malgrat que acabés tornant a perdre la consciència a continuació. Estava freda, amb prou feines podia obrir els ulls i seguia intentant mantenir una mà al cap mentre l'hi oposava activa resistència. – Cor Petit, què li passa? – va cridar frustrat – Què... – s'ho va preguntar després – On... on és el meu pare?

Va rebre un fort cop de puny a l'estómac que va fer que la deixés anar definitivament... i no va tenir temps de pensar què estava bé i què no, quan ella va començar – clarament embogida de dolor – a disparar cops d'energia cap a Corporació Capsula i cap on hi havia un Cor Petit, que havia reaccionat prou ràpid per apartar en Krilín del mig i tornar endavant a intentar fer-hi alguna cosa...

No tenia gaires més sortides. 'I per Kami que respectava aquella dona... Sempre havia estat la mateixa Nasu que a Nàmek... que després d'en Freezer...'. Fins i tot quan ell s'havia sentit confós i una mica trist en saber que el seu pare i ella havien enganyat la seva mare... 'Ella l'havia protegit a Nàmek... i en Gohan l'havia vist amb simpatia durant molt temps... malgrat que després les coses haguessin canviat i, tot fent-se adult abans d'hora, també hagués descobert de ple – amb certa contrarietat – aquella història que amb anterioritat mai havia entès del tot...'. En el fons sempre li havia sabut greu, distanciar-se'n. 'Sentir-se incòmode en mirar-la i saber que era la dona que estimava el seu pare... la dona amb la qual havia tingut una filla...'. Ni el seu pare ni ella havien pretès fer mal a la Xixi... no expressament.

Només hi havia una explicació per en Son Goku prenent aquell camí... i era que l'estimava sincerament. '¿Quantes mirades havia deixat passar sent tan sols un nen?'. ¿Quants gests i mig somriures no havia interpretat correctament?.

– Véns? – Era una pregunta retòrica que el seu pare li havia fet a Nàmek.

Creien haver-se desempallegat d'en Freezer i l'heroi li oferia la mà; ajudant-la a aixecar del terra on la princesa es trobava ja de feia un instant. Acabaven de sortir de l'aigua que semblava haver-se'ls empassat – a ella, en Cor Petit i el seu progenitor – només un moment abans...

– Probablement em mereixeria que em deixéssiu aquí. Us he posat en perill... – La saiyajin va acceptar la seva mà i va subjectar-la. 'Amb prou feines es coneixien i ja hi havia aquella mirada allà'.

Després s'havien somrigut...

En Gohan estava segur que aleshores el seu pare ni tan sols havia raonat què coi els passava... 'Però probablement fos ell, un marrec com era, l'únic que de fora no ho havia pogut notar...'.

S'havien mirat també després.

– Em sembla que la segona serà la princesa estúpida i després el mitja merda del nen – Havia amenaçat en Freezer en matar en Krílin. Però alguna cosa ja estava canviant per sempre dins l'interior d'en Goku. Una ràbia desconeguda naixia en ell, sense que fos conscient de poder-ho controlar.

En Son Gohan s'havia resistit a marxar després de tot.

– Calla! Obeeix! No em compliquis més les coses! – Les paraules dures i el to sec. El seu pare mai li havia parlat així abans...

– No ens podem quedar aquí, Son Gohan – I ella li havia pregat que li fessin cas, ajudant-lo a subjectar en Cor Petit... ullant-lo de resquitllada més tard.

El següent més evident que aquella naixent complicitat ja havia estat probablement en l'època dels androides. Quan ella s'havia llançat a defensar-lo en ple atac de cor davant de tots plegats.

– Ves-te'n. És entre ell i jo, Nasu. – Havia cridat enrabiat però més indefens del que probablement havia estat mai: – Vés-te'n d'aquí. He dit que no volia l'ajuda de ningú! Fuig d'aquíii!

Ella no li havia fet gens de cas...

– I ara aparta't, Nasu – Li havia pregat més tard en aconseguir menjar una mongeta màgica – Si us plau – Havia insistit amb aquell to ja íntim que en Son Gohan estava segur d'haver reconegut en l'actualitat...

S'estimaven... però en Gohan, amb prou feines, havia cregut que era ella la que s'hi sentia pròxima d'alguna manera.

Els senyals havien estat tota l'estona allà... a l'abast de qualsevol.

– Nasu... – El món s'enfonsava i, precisament, perquè s'enfonsava, necessitava abraçar-la aquell cop. 'En Goku havia temut no poder fer-ho més'.

Sense en Totpoderós, no tenien Boles de Drac.

Va posar-se de genolls per observar-la millor, encara agafada pels seus braços. La noia va remoure's en la inconsciència. I en Son Goku va pensar equivocadament que no passaria res si fregava els llavis d'ella contra els seus, una única vegada més.

En Gohan, lluitant contra la força que exercia ara la Nasu per deixar-se anar i després d'haver esquivat un parell dels seus atacs, va quasi rumiar-ho amb melancòlica amargor... 'S'havia dit a si mateix, en aquella època, que no ho havia entès bé... i s'ho havia arribat a creure... durant un temps almenys'. Era només un nen, però estava segur de no haver vist mai abans el seu progenitor agafar algú així... com si no hi hagués d'haver demà.

'El seu pare...'. Tan fàcil i tan difícil d'entendre al cap i a la fi...

L'havia trobat a faltar aquells llargs set anys en què havia estat mort. Com ella. Com la Xixi també. Era difícil que en Goten i la Reiya entenguessin mai com s'havia sentit ell respecte el pare dels tres... 'Perquè en el fons sí havia volgut assemblar-s'hi... ser fort i valent... per sobre totes les coses'. Però mai havia sentit un interès veritable en la lluita... no quan no es tractava de protegir algú que li importava... de tornar a la vida a en Cor Petit i als altres com a Nàmek... 'S'havia sentit tan culpable de la seva mort...'. I havia fet les paus del tot amb la imatge del seu pare els últims mesos... però encara no entenia per què ell i la Nasu continuaven entossudint-se en estar separats.

Va ullar ara a la saiyajin. Demacrada, amb els cabells fets un embolic i les robes estripades i plenes de sang seca. La mirada perduda... i el gest agressiu, volent evitar que ell la subjectés. ¿Què li havia passat?. 'No era ella, però no entenia per què...'.

¿I on coi parava el seu pare?.

Va reunir tota l'energia que va creure que necessitava – donades les circumstàncies – i va colpejar-la de forma seca al final, en alguna banda d'aprop del muscúl esternoclidomastoïdal, a la clavícula... fent que ella perdés definitivament el coneixement.

'Necessitava una explicació d'immediat malgrat haver estat segur de només poder fer allò; no acabava d'entendre què era el que passava...'.

I sabia el molt important que la Nasu era també per en Cor Petit. 'Per això no va dubtar en deixar que ell la subjectés a continuació, encara amb l'amarga sensació d'haver-li pogut fer més mal del compte en el procés d'aturar-la...'. No estava segur d'haver controlat la força... i menys donada l'agressivitat amb què ella havia actuat fins un instant abans.

– Estarà bé, oi? – va qüestionar llavors sentint-se una mica encara aquell nen que una vegada havia comptat també amb l'opinió del namekià...

El guerrer de Nàmek va trigar només una mica més del compte a contestar. 'L'havia mirat entre alleujat i profundament preocupat abans'. – Sí, estarà bé... No pateixis.

– Què li passa?

Aquell, a més, era en Krilín que s'aproximava pel cel a ells. 'A sota, a Corporació Capsula, la Bulma i els seus pares encara observaven la destrossa que tot plegat els havia causat...'.

.

– Només em faltava quedar-me sense laboratori – va lamentar la pèl-blava amb la bata blanca posada i les mans a la cara – No sé si en podré recuperar els ordinadors... i les dades!

.

.

L'Alvocat s'havia descontrolat totalment davant l'atac d'un Gotenks que s'havia sentit massa aviat molt segur de les seves possibilitats. 'Haver intentat aplicar-li el joc de voleibol d'en Ten Shin havia estat potser exageradament pretensiós'.

I l'havia fet enfadar de valent.

– Així que no ets tan feble... nen – va espolsar-se la pols que li havia caigut a sobre després de ser rebotat cap un tros de camp ple de terra enfangada de més enllà. 'En Gotenks no s'havia molestat fins aleshores ni tan sols en convertir-se en superguerrer'.

– Tu tampoc ets gaire feble, iaio...

– Idiota... ja veuràs – va continuar acumulant ràbia l'altre – Ona súper destructiva – va envoltar-se ara d'una aura verda – Whohahanoha! – va cridar.

El marrec amb prou feines l'havia esquivat.

Però reia.

– El següent... – va assegurar-li l'adversari deixant anar un grapat d'energia que sortia disparada en rajos cap a una banda i altra – serà molt més difícil d'evadir...

I efectivament l'havia posat en una situació més que compromesa... fins al punt que en Gotenks va cridar, tirant-se enrere; quan ja havia xutat, esquivat i rebotat dues desenes d'aquells rajos que no paraven de sortir de la mateixa bola de llum verda que havia deixat anar l'Alvocat i que s'havia mogut enlaire per després tornar a baixar cap a ells.

Es disposava a tornar a atacar. 'Però aquesta vegada els nanos ja no anaven a estar sols...'.

– Ostres! – va cridar en Son Goku en aparèixer allà amb la resta. 'Havia esperat trobar-se aquells soldats esperant-lo, però no lluitant... i menys contra en Gotenks'. – No!

Els nens aparentaven massa desconcertats... i no semblava que anessin a convertir-se en superguerrer immediatament.

Va volar cap endavant amb en Vegeta al darrere. 'La Reiya s'havia quedat parada uns metres enrere només el segon que havia trigat en entendre qui més hi havia el planeta... la nau de Corporació Capsula era uns metres més enllà i l'energia d'en Gotenks era evident'.

– Kamehamehaaa! – va cridar en Son Goku d'entrada, convertit en superguerrer... per després colpejar a l'estómac l'Alvocat, que havia anat a parar metres enllà.

En Vegeta va mirar-se'l. – Ets massa tou – va dir – Encara no els has eliminat... Ja me n'encarrego jo...

– No, home espera...

Va posar-se aquest en guàrdia disposat a esperar el contrincant de nou.

– Pare...

– Són els nostres pares i la Reiya!

Acabava de passar el temps de fusió per en Gotenks... cosa que indicava que probablement l'Abo i en Kado també tornaven a ser dos sota les roques.

– Bé... potser al final no caldrà que els eliminem...

La Reiya ja havia avançat endavant ara fins on hi havia el seu oncle. – Que no caldrà? – va respondre inconforme tot i ni tan sols haver-se proposat dir res. 'No havia sabut callar'. – On és la mare? – va preguntar-li mirant-lo de cop només a ell – Aquests dos anaven conxorxats amb l'altre... També és culpa seva! Per què no és aquí ella?

En Son Goku va callar.

Res del que pogués dir-li, aplacaria de moment el dolor que la nena comprensiblement sentia. 'Havia estat massa setmanes amb la pregunta i la por rondant-li al cap'.

– Filla...

– No em diguis filla!

La distracció havia estat suficient per què l'Abo i en Kado aprofitessin per reaparèixer i tornar a atacar els nanos per l'esquena, aquest cop multiplicant-se, i amb la mala sort que havien pres en Goten totalment distret en alguna altra cosa... 'En la conversa que es duia a terme més endavant...'.

– Ahh... – va sortir disparat del cop fins a fer un forat enorme al terra per l'impacte amb el propi cos.

– Goten!

En Goku va quedar-se parat un segon aleshores, potser pensant en contraatacar-los abans que l'Abo es disposés a acabar d'anar per en Goten... quan la Reiya ja havia sortit disparada cap a en Trunks.

En Vegeta va veure-la inclús abans de dirigir-s'hi.

– Trunks!

El pèl-lila va convertir-se en superguerrer i va esquivar un parell de vegades ara en Kado sota l'atenta mirada del seu pare.

Però va tornar a badar el suficient per ser empès enrere. Cap on hi havia la Reiya. – Ara m'ho passaré bé... – va avançar el germà roig, a l'hora que es multiplicava de nou a si mateix, i els llançava un nou atac... més fluix que els anteriors per l'evident diferència d'energia respecte l'Alvocat – Sí, home! – va però créixer-se en Trunks abans que el seu pare intervingués – Ho portes clar si creus que em faràs res amb això!

Va tornar-s'hi amb tècnica... mentre que es convertia en superguerrer.

El fill de la Bulma i en Vegeta va veure, no obstant, com sense voler desviava un atac massa a la dreta cap on hi havia la seva cosina, de la qual s'havia allunyat novament uns metres. – Què fas?

– Merda, ho sento!

Un nou atac d'en Kado estava a punt de tocar-la en aquell instant.

L'ex-soldat d'en Freezer va prémer els punys i va semblar inflar-se llavors com una bola fins a convertir-se en una mena d'estirabot en una nova versió prima de si mateix.

– S'ha transformat...

En Vegeta no havia actuat per veure com era que se'n sortia en Trunks... que si bé dins la forma d'en Gotenks necessitava més que madurar el control de la pròpia força; feia temps que no s'enfrontava per si mateix a un adversari que no fos el mateix Goten. Va veure tanmateix que, després de tirar-lo cap al terra, el seu contrincant aprofitava el moment en què la Reiya es movia amunt per colpejar-la a traïció... 'A ella i no a en Trunks'.

La filla de la Nasu havia esquivat amb traça els dos cops d'energia seguits... rebuts des de la distància per diferents motius... i no estava el suficientment concentrada ara...

'Ella no estava preparada encara', va pensar l'adult. I va anar-hi ja intervenir... quan va notar de sobte alguna cosa nova en la seva neboda:

– No... N'estic farta! – va cridar enfadada. – No deixaré que em torneu a humiliar més – va recordar també les llargues setmanes d'aguantar allà... només amb l'objectiu d'acabar trobant la manera de cercar la seva mare o demanar ajuda – M'escoltes, bola de greix vermella fastigosa? – va dir sense importar-li en absolut l'aspecte que fes actualment – M'he deixat colpejar perquè no podia fer res més tot aquest temps! Perquè era l'única manera d'entrenar i millorar... Però ja n'hi ha prou!

Fins i tot en Son Goku que, amb facilitat, acabava de deixar fora de joc l'Abo metres ensota – just al mateix lloc d'on treia ara un Goten atonyinat – se la mirava expectant.

Les dues cues se li havien ja desfet del tot i es mirava amb odi el soldat que encara es reia d'ella... i del que fos que li hagués passat a la seva mare.

La samarreta àmplia que duia va moure's per una mena d'aire que sortia de cop de la seva pròpia energia... i la faldilla blanca, sobre les malles negres, també va voleiar lleugerament abans i tot d'escoltar-lo parlar...

– Almenys tu no acabaràs com un lluç sec en una urna de vidre... – va fer en Kado – A vegades és millor morir i ja està...

Algú més l'escoltava atentament des d'allà baix... I en Vegeta tampoc en perdia detall.

La nena va intentar entendre'l, treure'n l'entrellat, però el cert és que només va sentir com si un líquid calent se li vessés al cap i al pit. Va prémer els punys de seguida, gairebé com a autoprotecció al que sentia ara. – Menteixes!

L'ésser roig només va somriure maliciós, tot seguit, a l'aparentment freda afirmació d'ella. – La princesa de Vegetasei, amb aquella pell tan llisa i immersa en aquella aigua infecte – va fer – Amb aquella mascareta que li posava a vegades perquè inhalés aquelles substàncies amb què experimentava... i els cables ultra sensors que va portar un parell de setmanes al cap... Realment ho lamento tant per la teva mama...

– Calla! –.

– Certa part moral en mi estava disgustada, no et creguis, eh?. Per aquesta desgraciada naturalesa d'en Raichi... per la necessitat atroç de les seves investigacions... però... – va tornar a somriure d'una manera que va alertar-la encara més, ullant en Vegeta de resquitllada... pensant que en sentir allò podia ser el que més es disgustés. Provocant-lo, en part: – Però... el meu costat pervers saltava d'alegria i de més coses en contemplar-la tan a mercè de tot plegat... El doctor Raichi estava absurdament molest perquè a mi i al meu germà ens semblava prou suggerent... – va burlar-se'n al final, només mirant-la a ella: – Petita com ets, no podries pas entendre-ho...

– Maleït...

En el mateix moment que havia cregut que una llàgrima li baixava pel rostre, la Reiya s'havia adonat que no... 'No estava plorant'. Però se sentia envaïda per una sensació nova que no havia conegut fins aleshores. Se sentia enrabiada... i plena d'odi. I podia notar tota la seva força circulant-li per cadascuna de les seves terminacions nervioses, acabant en la punta dels dits i estenent-se fins al núvol d'ira que tenia ara mateix al cap. – Calla! Calla! – va cridar i va llançar-se endavant a atacar en Kado sense poder ni voler pensar-s'ho més... presa d'aquella sensació fins que l'ex-soldat d'en Freezer mateix va poder sortir el suficient de la seva estupefacció com per defensar-se i tirar-la enrere per colpejar-la després a l'alçada del pit.

Va aguantar l'embat disposada a defensar-se de seguit.

Però algú altre estava estranyament predisposat a evitar que en Kado li toqués un sol pèl més. 'Sempre s'havia sentit orgullós que els seus fills poguessin enfrontar batalles sols... havia deixat batalles veritablement importants als seus nanos, de fet... Però el que acabava de dir aquell desgraciat era personal... i no anava a permetre que ho repetís... ni tan sols a si mateix'.

Va aprofitar que l'home feia retrocedir amb un nou atac a una Reiya en efecte transformada en supersaiyajin, rossa i amb aquella aura... per ficar-s'hi ell al mig... torçant-li un braç fins a fer-lo cridar de dolor. – No... – Ell també estava convertit però mantenia perfectament el control a només el primer nivell – ... la mencionis mai més, m'escoltes? No et posis la meva dona a la boca en el què et queda de vida...

– No... – va titubejar de dolor l'altre espantat – No em matis, si us plau. No em matis...

– El teu germà tampoc és mort... marxeu i no feu mai res a l'univers que sigui perjudicial per ningú, m'escoltes? – va ser fred – Ho sabré... ho sabrem... – va observar ara en Vegeta que era més enllà, la Reiya que el mirava amb aquells ulls que ara eren clars, i en Trunks que havia volat fins a un Son Goten inconscient que ell mateix havia deixat un instant en un lloc resguardat d'allà baix.

Va cridar després en deixar-lo anar.

– Foteu el camp!

I en Kado va retrocedir, encara pendent d'on podia parar el seu germà, per marxar d'allà... fins que va veure però que la mocosa, que havia escoltat però no havia reaccionat amb cap gest empàtic a les paraules d'en Son Goku; simplement en feia cas omís, li retirava la mirada i es tirava a sobre d'ell... de l'adversari en retrocés.

– Reiya...

– No pots deixar-lo marxar! M'escoltes?! – va cridar encara enrabiada i ara sí a punt del plor – No pots! – I mentre ho deia, en Kado va haver fins i tot de concentrar-se per poder defensar-se en condicions...

'Ella no semblava estar disposada a parar... i ell tot i que encara se sentia capaç de derrotar-la, no havia estat prou atent en el primer embat'. Un pas en fals de la nena –a l'aire – va ser però suficient per agafar avantatge.

I quan l'Abo, que havia recuperat la consciència, s'havia aixecat el suficient per intentar llançar un atac des del terra, en Son Goku va veure's obligat de nou a intervenir. – Ja n'hi ha prou va cridar! – Sense perdre de vista la soltesa de la seva filla poc més enllà – Ja hem perdut prou el temps amb vosaltres!

La Reiya s'havia desplomat momentàniament després d'un particularment cop al cap que en Kado li havia clavat, cansat que ella es defensés i que a sobre fos fins i tot capaç de guanyar-li el terreny de forma maleïdament insistent.

En Goku va llançar un nou kamehame cap a l'Abo en aquell instant, mentre que es dirigia de sobte a en Kado transformat, agafant-lo del coll. – Que foteu el camp us he dit! No us en donaré una altra d'oportunitat!

.

.

– Vols unes pastes o un cafetó? – va demanar-li la mare de la Bulma com si res, a l'hora que la Gure continuava mirant per la finestra com la pèl-blava i el seu pare intentaven treure de la runa tot aparell que poguessin salvar del que havia estat el seu laboratori.

La que havia estat companya d'en Tarble però només va negar amb el cap. 'Era terrible el que aquell tsufur havia fet al seu planeta... i el que havia aconseguit fer a la Nasu'. Ella només coneixia la germana d'en Tarble d'aquella vegada... feia tant de temps... però estava segura que la seva visita havia sorprès tant com havia ajudat al saiyan a qui mai havien considerat digne de ser-ho. 'No comptava ja en veure'l més...'.

Aquell home l'havia mort.

'I se sentia tan sola així...'. Va sospirar.

– No, gràcies... – va guardar només un moment de silenci aleshores – Creu que trobaran la manera de treure-li això que diuen del cap?

La senyora Brief va fer un gest de profund desconeixement amb les espatlles. 'No en tenia ni idea si se'n sortirien'. I tanmateix va afanyar-se a deixar la safata del cafè en una taula propera per respondre-la amb un mig somriure en pensar-s'ho un segon més. – El meu marit ha trucat a tots els metges de prestigi que coneix... demanant absoluta confidencialitat, és clar – va distreure's amb un altre pensament per instants – Farà venir un neuròleg... un amic d'un amic seu... per avaluar la situació. Si és que no se'n surten primer amb les Boles de Drac, però... – va matisar després. – Per sort l'empresa fa que coneguem molta gent... Gent tan intel·ligent com la Bulma i el meu marit. Estigues tranquil·la, Gure.

Certament a la mateixa mare de la Bulma li costava autoconvèncer-se d'aquell autoimposat optimisme ara mateix... malgrat que algú havia de mantenir la calma després de tot...

.

.

En Son Goku va mirar una vegada més la seva filla abans de tirar enrere.

– Ja està, s'ha acabat!

I la nena que havia estat convertida en superguerrer fins llavors, simplement va notar com tots els seus músculs es relaxaven i perdia una mica el control de si mateixa. 'Malgrat que hagués volgut protestar encara més pel fet que ell els acabava de deixar marxar', va intentar pensar. Va trontollar sencera a l'aire, tot i així. I en Son Goku va atrapar-la en braços just abans que caigués cel enllà...

– Has estat fantàstica – va murmurar quan la nena amb prou feines tenia força ja per mantenir els ulls oberts.

– Reiya! – En Trunks, amb en Goten darrere, s'havia acostat a ells d'immediat en veure-la caure en braços d'en Goku. 'El fill menor d'en Goku havia recuperat ja del tot la consciència, i seguia ara a l'aire a un pèl-lila que s'havia espantat de debò en veure caure la Reiya endavant'.

En Son Goku va treure importància però a l'estat de la cosina d'aquest i va somriure al fill d'en Vegeta i la Bulma amb aire tranquil·litzador.

– No pateixis... es posarà bé...

– Està perfectament bé... – va valorar tanmateix en Vegeta que els havia estat observant de braços creuats només uns metres enllà. L'intercanvi amb la mirada d'en Son Goku va ser, de fet, un gest prou expressiu. 'Era extraordinari el que acabava de fer la Reiya a la seva edat'.

En Goku va arrecerar-la una mica més contra els seus braços, abans d'assentir. 'No podia culpar-la per pensar que no tenia dret a dir-li filla... amb prou feines el coneixia... realment no l'havia conegut mai...'.

Quedant-se mort, havia prescindit dels seus fills... pensant que d'alguna manera els salvaguardava... 'Però al cap i a la fi, res l'havia fet sentir tan malament amb si mateix com allò'.

Fins i tot quan havia decidit no ressuscitar... després d'estar temptat de fer-ho, després de veure amb els seus propis ulls la família que la Nasu i ella havien format amb en Cor Petit, havia cregut que en certa manera les protegia també de totes les coses que hauria hagut d'afrontar en tornar...

Tan de bo algú li hagués dit que es perdria en el camí...

I ara allà la tenia en braços... la seva filla. Esperava que algun dia ho entengués, malgrat que se sentís enrabiada ara mateix: no tornaria a cometre aquell error de nou... Ho sentia tant en el fons... 'Mai havia volgut perdre's així les vides d'aquells que estimava...'.

El to que havia utilitzat la Reiya per demanar-li que no li digués filla, el feia pensar en si d'alguna manera havia decebut també els seus altres fills: En Son Gohan... sobretot, però també en Goten que tant s'havia preguntat per què no tornava a viure amb ells dos i la Xixi...

El feia pensar en el que hauria sentit la Nasu, al cap i a la fi. 'Ella era qui més l'havia apropat al que era ara...'.

Mai havia volgut fer-los sentir tan lluny d'ell... No ho havia volgut tampoc amb cap dels seus amics... 'Malgrat les circumstàncies, les decisions i el seu propi fer, no havia cregut pas que se n'estigués allunyant de veritat...'.

Potser s'havia equivocat...

– Anem! – Va dir.

I va mostrar en el to una mica més d'ànim del que realment sentia...

'No s'havia tret del cap la Nasu en cap moment'. Havien de poder ajudar-la... com fos.

Va observar la Reiya un cop més. Nascuda d'aquell amor que es tenien, de tot el que s'havia acumulat durant anys a l'estómac d'ambdós... 'Amor meu...'.

'Ni la nena ni ell es podien permetre perdre-la... ni que fos temporalment'.

– Tu primer, Kakarot.

Després de la lluita, i de la desolació que havia suposat l'extinció ja gairebé efectiva de la raça del planeta on eren, aquell món emboirat va aparentar plorar aleshores amb l'inici d'una sobtada pluja suau però insistent que va cobrir-los llavors d'aigua per moments...

– Pluja... – va murmurar en Trunks mirant en dalt. Mentre en Goku assentia.

No podien perdre més temps... 'I tanmateix... quan haguessin pogut salvar la Nasu... haurien de pensar en recuperar totes aquelles vides...'. – És hora d'anar-nos-en – va insistir.

A l'hora que en Vegeta posava una mà al cap del seu fill i una altra, amb l'habitual desgana, al braç del seu una vegada arxienemic.

Només en Goten, visiblement estranyat, va dubtar un segon més.

– Fill...

El nen va mirar un moment al seu pare i va assentir després. 'Es trobava encara una mica confós respecte la relació de la cosina d'en Trunks amb el seu pare...'. I tan nen com se sentia i era en ocasions... no sabia dir ara ben bé per què...

– Anem... No hi queda ningú més aquí – va xiuxiuejar en Son Goku llavors. – Pobres...

En Vegeta va observar un darrer cop la boira i la pluja d'aquell planeta en sentir-lo... quasi com a resposta... Si ho havia entès bé doncs aquell era el lloc d'on venia aquella que s'havia identificat com la dona d'en Tarble, tan estrany com semblava allò un cop que havia estat sense pensar-hi trenta-set anys. 'Trenta-set anys que era el temps que havia fet de l'explosió de Vegetasei aquell estiu i l'edat ja del burro d'en Kakarot, sense comptar sales del temps ni anys de més o de menys a l'Altre Món'. En tot aquell temps no havia dedicat el més mínim pensament a en Tarble, no abans que la Nasu li mencionés durant el moment en què s'havia deixat mig-manipular per en Babidí. No li havia importat el més mínim el que fos que hagués estat d'ell.

Ni havia tornat a pensar més de cinc minuts seguits en la seva mare... no pas amb anterioritat a què la mocosa de la Nasu en dugués el nom i alguna cosa més...

Va rumiar un instant el que havien estat els seus propis sentiments al respecte en el passat. 'No havia estat pel seu valor material o sentimental, el que l'havia fet enfurismar, en descobrir el destí que la seva germana havia triat per aquella pedra familiar; sinó precisament el fet que després d'anys i panys aquella joia li hagués recordat així la seva quasi desconeguda mare. Ni que fos mínimament...tan poc en realitat...'. La seva mare havia estat la dona que avergonyida pel naixement d'en Tarble havia acabat optant per perdre la vida en alguna missió de la que, en condicions normals, hagués sortit plenament airosa...

La seva mare no havia estat digna al seu cap durant molt temps.

I potser per això la Nasu i ell no n'havien parlat mai obertament. 'No entenia per què se sentia així ara, o sí: al cap i a la fi en Tarble era mort i pensar-ho l'incomodava... fins i tot si abans mai li havia importat en absolut el que fos que passés amb un germà petit que havia nascut sense el mínim indici de poder ser un guerrer, ni que fos un de miserablement dèbil, algun dia...'.

'Gens de força i esquifit...'. El disgust del seu pare el rei havia estat supí... i la decisió d'apartar-lo i enviar-lo el més lluny possible inajornable.

– Si el que pretens és que el pare es remogui en la seva tomba, t'he de recordar que no en té. I hores d'ara no crec ni que n'existeixi un mínim tros d'ànima al podrit infern. Bon intent, de totes maneres – Havia estat l'únic que ell mateix havia conclòs de fet en saber que la seva neboda, la filla d'en Kakarot, es diria Reiya.

Com aquella reina que els havia dut al món als tres...

– Deixa'm dir-te almenys – Li havia dit la Nasu en enfrontar-s'hi feia uns mesos – Que, com a mínim, ell sí se n'ha sortit. A la seva manera... té la seva família. Pel que es veu és l'únic dels tres que no està maleït.

Al final el mal que els saiyajins havien causat en altres races havia fins i tot condemnat a una llarga agonia el fill menys culpable de Vegetasei... 'En Tarble no podia ser ni tan sols un guerrer... De les paraules de la Nasu n'endevinava que – a diferència d'amb en Kakarot – ningú s'havia equivocat amb el seu germà'.

És clar que no era com si la Nasu hagués fet mai realment res pel qual meresqués haver estat utilitzada – en certa manera menystinguda com a ésser viu – per aquell tsufur idiota.

.

.

.

– Deixa-la aquí... –.

En Cor Petit, amb en Gohan i en Krilín darrere, va deixar la saiyan sobre el llit que la Bulma li indicava, mentre el Doctor Brief i la Suno s'ho miraven amb el cor encongit des del marc de la porta.

– La teva mare té raó, Bulma – va parlar un moment després però el seu pare en veure que la científica buscava ja un llençol per cobrir el cos estirat de la guerrera inconscient – Hauríeu de traure-li aquesta roba i rentar-li la sang seca de l'estómac... Si els nanos arriben amb la Reiya... o en Goku i en Vegeta tornen... la nena no es mereix veure així la seva mare... i ja serà prou dolorós per en Son Goku...

La pèl-blava va simplement assentir callada des de la vora del llit. 'Tan quieta i ara de nou tan aparentment inofensiva, plena de restes de sang i brutícia, amb prou feines destil·lava vida'. – Sí – va dir posant-li els braços estirats a banda i banda del llit i traient-li el cabell de la cara amb compte – Jo me n'encarrego. Tens els informes?

– Els que he demanat que el Doctor ... em passés per fax?

La Bulma va desviar l'ullada un moment fins a la finestra. – Sí... Està disposat a venir-nos a donar un cop de mà?

El Doctor Brief va formar com a resposta un petit somriure agredolç sota el bigoti poblat de cabell blanc. – Sempre que la responsabilitat sigui tota nostra...

– Entesos.

La brevetat de la mare d'en Trunks impedia entendre-la bé, però tot i així la conversa va deixar el cor en un puny a en Krilín i a en Son Gohan que amb prou feines havien comprès què hi passava allà els últims minuts. 'En Cor Petit els n'hi havia fet un resum... entre silencis, també amb la mirada perduda'. Va ser, de fet, el namekià el que no va poder evitar contemplar-la un llarg segon més. El seu cap havia estat calent i el seu front en flames quan en Gohan havia permès que la subjectés. 'No calia ni tocar-la ara, i menys sabent que abans de despertar – i fins i tot una mica després – havia estat quasi tan freda com el marbre, per endevinar que aquell color de galtes enceses i el rostre suat... eren indicadors que tota ella cremava. De cop i volta tenia molta febre'.

La temperatura l'hi havia canviat mentre es resistia a la subjecció d'en Gohan.

'Com insectes biòtics', havia dit la Bulma feia un moment. 'Com aràcnids ficats sota la seva pell, mantenint petites zones de pressió al cervell... pul·lulant dins el seu cap... introduïts en ella probablement com a petits organismes fàcils d'ingerir i programats per un objectiu concret: colonitzar-li el cervell, els impulsos nerviosos i la memòria'.

– Tan de bo això fos tot...

– Tu també ho has notat, oi? – va interrompre'l la Bulma amb una mà al pit. 'Feia un segon que havia demanat a en Gohan, a en Krilín i al seu pare que es retiressin... Havia de canviar-la... i la Suno l'ajudaria... però no feia falta moure el Cor Petit d'allà en un instant així: Ella s'enfadaria de saber que tenien tantes manies humanes, al cap i a la fi'. Per la Nasu, el namekià havia estat més que una parella: un company inseparable.

El cos de la Nasu va sacsejar-se sol en aquell instant, de manera brusca, fent que la mare d'en Trunks i la Suno s'enretiressin una passa. 'No va passar res més'.

Era evident que el seu estat intern empitjorava per moments...

– S'està morint... – va gairebé escopir en Cor Petit en una ronca certesa – ... i pateix. Té febre i no és només per això del cap.

El que una vegada havia estat Kamisama ho tenia clar. Fins i tot la Suno va assentir ara. I ella i la Bulma van mirar-se de resquitllada...

Tan sols la filla dels Brief era prou valenta per expressar-se amb total franquesa a la fi: – Li he detectat una forta toxina a la sang... Per això no havia tornat més al laboratori, necessitava altres opinions, la del meu pare... la de la Suno... la que fos – va sospirar – Per confrontar les dades dels anàlisis amb el que havia detectat a... – va dubtar – Als seus pulmons... i més que probablement al teixit d'alguns dels seus altres òrgans... No he tingut temps de fer tantes comprovacions – va posar-se les mans al cap.

– Però... Per què havia de voler intoxicar-la si ja la tenia a les seves ordres? – 'Pel guerrer de Nàmek allò era simplement absurd... almenys en aquell sentit'. Va voler moure's cap a la saiyan inconscient però no va tenir esma de fer un sol pas, ni de desentumir un sol múscul. En públic, tampoc hagués estat propi d'ell... 'Malgrat que li importava més aviat poc el què pensessin d'ell les dues humanes, sobretot si la Nasu corria perill'. – És estúpid.

– No ho sé – va negar la Bulma – Potser estava provant alguna substància... És possible que només experimentés... no sé què és... – va bufar – Ara bé, d'haver utilitzat expressament més quantitat per desfer-se'n, probablement ja no la tindríem aquí... Això ho podria jurar: Encara ara tot i patir un evident desgast... podria resistir un parell de setmanes abans de morir a causa del que sigui que ha respirat o ingerit. La pressió del cervell, la mata d'una forma molt més ràpida.

Era estrany utilitzar aquells verbs – matar... morir... – una i altra vegada; parlar de la possibilitat de perdre així com així un saiyajin conegut i familiar que no tenien lluitant enlloc, que era al llit davant seu. 'La majoria del temps els descendents de Vegetasei aparentaven ser tan absolutament invulnerables...'.

Ja havien tingut aquella sensació quan la malaltia d'en Goku també havia aconseguit afectar-la a ella, és clar... Però ara mateix era diferent. 'Ara mateix no tenien antídot ni sabien ben bé què era el correcte en una situació que ben podria dur-los a deixar-la defallir per encomanar-se al drac Shenron després'.

Donats els antecedents amb els androides 17 i 18 creien haver de treure-li allò del cap, de totes maneres. Si simplement l'operaven i esperaven després – per causa d'allò altre – el fatal desenllaç; que havia de permetre-los-hi reclamar-la entre ells de nou... Ella hauria passat qui sap quants dies d'agonia primer... per a res.

'Per la Nasu inconscient, que es desconeixia a si mateixa però que sí era capaç de sentir dolor físic com els havia demostrat instants enrere – en cridar de mal al cel mentre intentava causar la màxima destrucció – dues setmanes podien convertir-se ara que, inesperadament, havia començat a empitjorar de forma ben visible... en un autèntic infern'.

Despertar i forçar el cos i les seves possibilitats – amb què el tal tsufur ja havia experimentat massa no feia tant – li havia fet més mal que bé aquesta vegada...

Haurien d'haver estat més atents a ella... impedir que recuperés la consciència... però no havia estat a les seves mans.

La Bulma se sentia perduda... i afectada. 'Tot i que... simplement podien provar de formular – ja d'entrada – un desig que els ajudés d'alguna manera en el present...'.

– Encara tenim un desig, de quan vaig reunir les boles per tornar a la vida a aquells que en Vegeta havia mort al Torneig... I si simplement li demanem a en Shenron què hi pot fer?

En Cor Petit va negar amb el cap: – Aquesta no és una pregunta que puguem fer-li a en Shenron. Hem de formular un desig.

– Doncs demanem que... no ho sé, Cor Petit... Si no es pot demanar senzillament que torni a l'estat d'abans, no ho sé... Vols esperar a haver-la de ressuscitar?

L'ésser verd va fer-li por, a diferència de fins aleshores, en l'instant només que va travessar-la amb la mirada. La Suno ni es va immutar.

– Jo me n'encarrego... del desig. Vosaltres traieu-li aquesta roba... i feu el que hagueu de fer.

Una veu va irrompre al cap del namekià adult un moment després. 'Gairebé havia sortit ja per la porta, girant-se a cor que vols'.

– Em vaig equivocar terriblement Cor Petit – va advertir-lo en Dende de sobte, quan aquest de fet encara no sabia què li estava dient: – No vaig tenir en compte que el que van fer va ser ressuscitar a molta gent de cop... Pel que dèieu ja veig veure després que no eren dos desitjos els que quedaven per demanar... però no havia pensat en què... si només resta un desig per complir... Si se n'ha complert un revivint a tanta gent, i s'ha d'esperar la meitat d'aquest temps per tornar a convocar el drac... no són quatre mesos el temps que cal aguardar a poder fer oblidar en Bu o el que sigui... són sis! M'ho deia bé a mi mateix després, però no en el moment que us ho vaig explicar aquell cop...

– Què dius?!

– Crec que he fet creure a tothom que les Boles de Drac ja estarien actives aquest setembre... però no les tindrem fins novembre. Haureu d'esperar dos mesos per demanar-li res al drac...

– No...

La Bulma va alterar-se en notar-li el to de negació. 'I va avançar ja endavant amb el vestit tacat de sang de la Nasu a les mans'. L'acabaven de desvestir entre dues i la Suno la tapava ara amb la flassada... després de passar-li un parell de tovalloles blanques humides per les restes de sang.

– Què passa, Cor Petit?

.

.

Agonitzava. No sabia qui era ni on era... però sí que la vida se li escapava ara d'entre els dits. 'Tenia la sensació d'haver-se sentit flotant durant força temps... com si només hagués d'obeir qualsevol impuls destructor... com si no importessin aquells records que ara sabia que ni tan sols eren allà'.

Tenia cares al cap... imatges de rostres i noms que possiblement podria relacionar... però no podia dir què havien significat a la seva vida ni si tenia sentit que fossin allà, en algun lloc de la massa nuvolosa en què s'havia convertit ara la seva consciència.

El Doctor Raichi... ell li havia demanat obediència... i d'alguna manera no havia estat capacitada per oposar-s'hi, no més enllà de punyents tibades al cap que li havien tret fins i tot la possibilitat de raonar de qualsevol forma aquella petició. 'La sol·licita ordre que aparentava tan natural en aquell món on era ara; aquell món en què no se sentia pas més conscient que qualsevol dels objectes que havien compartit amb ella espai i temps al laboratori del científic tsufur de trets humanoides'. El científic de pell ja blavosa i aspecte d'haver estat obsessionat molt temps amb la mateixa cosa...

No podia obrir els ulls i cada vegada li costava més respirar... a banda d'aquell mal punxant i intermitent que sentia dins al cap. Era aquell mal punyent el que la cobria del tot fins al punt que estava temptada – enmig de tanta confusió – a deixar de batallar. 'Contra el dolor i contra si mateixa'.

No estava segura de si el mal ja havia estat tota l'estona allà, i només ara – quan s'hi havia intentat rebel·lar d'alguna manera – aquest havia per fi empitjorat... 'No havia volgut atacar aquell ésser de color verd... ni tampoc el noi que finalment l'havia guanyat... ni tan sols a l'home d'abans que estranyament sabia que es deia Kakarot'.

D'alguna forma havia lluitat contra si mateixa per no complir els condemnats impulsos del cap... un cap que ara mateix ja sentia quasi literalment a punt d'explotar...

– Goku...

Estava dormida i volia despertar... però simplement s'ofegava en intentar-ho. I una força superior a ella i a la seva lleugera consciència li impedia obrir els ulls.

Se sentia estranyament en flames; amb falta d'aire a la gola i cremor al pit, en intentar despertar-se de nou. 'Una força superior a ella, una energia que li oprimia fins al més profund del cervell, impedia amb traça que el seu cos reaccionés...'. De la mateixa manera que havia impedit que raonés més que l'impuls de destruir-ho tot i a tots, quan havia estat desperta abans.

.

.

Van arribar a la Terra amb el canvi de lloc instantani, no gaire després que en Goku hagués recollit l'esgotada i inconforme Reiya gairebé de l'aire. Al jardí, cuidat durant anys pels pares de la Bulma i ara fet pols, quasi va poder sentir-se com el so d'un sec frec tallava la suau brisa de tarda just abans de la seva aparició. En Cor Petit, que hi acabava d'arribar, va ser de fet també el primer en reaccionar.

– Reiy...

– Està bé, només necessita descansar.

La veu d'en Goku va eixamplar-li un instant la respiració que se li havia contret abans, en distingir el petit cos de la nena en braços del seu pare. Però de seguida va tornar a sentir tota aquella angoixa que feia ja minuts que es filtrava per tot el seu ser. 'La Nasu es moria... i no tenien Boles de Drac fins d'aquí dos mesos... Podien anar a Namek, on només els caldria esperar un grapat de dies per poder demanar un desig, però...'. Va observar en Son Goku fixament durant un prou llarg moment... i va ser incapaç de creuar-se de braços llavors, no sense intentar no sentir en realitat que alguna cosa s'enfonsava per moments al voltant de tots plegats...

En Son Gohan al costat del namekià va contemplar el gest del seu pare un instant més. L'heroi s'havia mirat la nena, desmaiada, i en Cor Petit gairebé de manera alternativa... abans d'ullar de resquitllada en Goten i caminar endavant.

Segurament després de veure la reacció d'en Cor Petit no necessitava preguntar... Va cedir la Reiya a en Krilín amb un '– En compte' i un mig somriure trencat i va anar de cap a la porta per on la Bulma acabava de sortir.

'No calia mirar gaire l'aspecte de la casa per endevinar quelcom del que hi havia passat'. En Vegeta, mentre que els nens s'havien acostat confusos a en Son Gohan, es mantenia impertèrrit al lloc on havien aparegut.

– Com està?

La Bulma, amb la bata de científica i papers amb apunts a les mans, no estava segura de què poder contestar. Va mirar als ulls al seu amic, mentre evitava aquesta vegada l'ullada d'en Cor Petit; i va saber de seguida que malgrat en Goku probablement ja s'esperés una cosa així, res podia sonar-li tan terrible com escoltar-ho d'algú com ella.

'Era en Son Goku... i era absurd dirigir-s'hi ara amb mentides piadoses'.

Havien resol amb prou claredat què passava i quines opcions tenien un moment abans, quan havia estat dins amb la Suno – que seguia vetllant la saiyan– i en Cor Petit.

– Es mor... He de treure-li uns condemnats bitxos mig-mecànics del cap... i tot i així, si l'operéssim i ens en sortíssim sense tocar-li cap nervi o el mateix... – va pensar que evitar el terme neurocirurgia possiblement en facilitaria la comprensió: – ... o el mateix cervell; encara no sabria com revertir els efectes de... – va negar amb el cap perquè respecte això encara no estava segura de quina substància parlava – ... els efectes de sigui quina sigui la toxina que li desfà els pulmons...

Els ulls d'en Goku, fixos en l'explicació, van semblar poder cremar-la però l'home ni tan sols es va moure quan ella li va posar una mà al braç amb els ulls brillants.
– Ho sento...

'La Nasu no aguantaria dos mesos... però ells sí podrien intentar que les Boles de Drac la ressuscitessin passat aquell temps'. Alguna cosa va rebel·lar-lo contra aquesta idea, no obstant.

– Pateix? - va titubejar en demanar-li-ho – Ella té dolors?

– Creiem que sí.

No anava a permetre que la dona que estimava simplement agonitzés fins a la mort.

Va prémer els punys.

– I si poguessis saber de quin gas es tracta?

– Com?

– Si en trobéssim l'antídot o una mostra... Creus que podries ajudar-la?

– Podria intentar-ho...

En Goku va tancar els ulls un moment. 'Anava a tornar a desplaçar-se on hi havia en Mefus per aconseguir alguna pista de amb què havien estat immunitzats els tsufurs...'.

– Espera! – va però aturar-lo la Bulma – Mentrestant... La toxina ha avançat molt lentament... en això encara tenim temps. Li afecta les constants vitals i les vies respiratòries encara que triga més a danyar els teixits d'alguns òrgans, crec. Però no puc esperar més per operar-la... Necessito el teu permís per intentar treure-li del cap la mena aquesta de larves biòtiques maleïdes. – 'El drac podria tornar-la a la vida després de morta però no sabien si podria deslliurar-la d'allò de totes-totes... A l'A18 no l'havia tornat a fer humana...', va repetir-se – Està a punt d'arribar un conegut del meu pare que m'ajudarà i hi ha la Suno... Ara, però, necessito el teu permís...

'Si alguna cosa anava malament...'.

En Goku va mirar aleshores la Bulma i simplement va fer per entrar. Necessitava veure-la... abans que res.

.

Va caminar pel tros de casa que encara estava dempeus amb pas seré i contenint les emocions, amb la Bulma al seu davant i la sensació que només s'hi podia estar un moment. 'Havia de tornar allà i descobrir quin havia estat l'antídot que en Raichi havia fet prendre als tsufurs... Potser fins i tot en Mefus com a científic podia ajudar-lo... ¿Com no hi havia pensat abans?'. Va quedar parat un moment davant la porta per on ara el conduïa la seva amiga de tota la vida, la filla dels Brief que se'l mirava en silenci... com si tot el que podia dir-li ja li hagués dit abans.

'Sabia que era el suficientment dur per ell... i tot i així... tot i així la Bulma no recordava realment haver parlat mai de coses veritablement serioses amb el que considerava ja un germà petit... no sense estar-lo escridassant o renyant pel camí'. No era el moment per culpar-lo de res... 'En la seva mirada fosca i el seu estrany silenci, per inhabitual fora de batalla, era ja prou evident com se'n culpava ell...'.

– És més forta del que ens imaginem... Vull dir... – va dubtar cordant-se la bata blanca amb pesar – No en termes de batalla potser... En això tots sabem que és forta... una saiyajin com vosaltres dos... al cap i a la fi. No... em refereixo a... una altra mena de fortalesa.

– En Vegeta també ho creu... –.

La pèl-blava va permetre's un lleuger somriure agredolç en sentir-lo. 'És clar, en Vegeta la coneixia millor del que s'atrevia fins i tot a reconèixer. No eren tan diferents...'. – És clar...

– Però igualment s'està morint...

La manera directe en com va deixar anar allò va quasi congelar la Bulma allà on era. – Goku... –. D'alguna forma... ell es veia diferent; esgotat i amb les robes de dalt estripades per la batalla que havia dut a terme, sí... Però també diferent d'una manera mai explorada abans: 'Ell es veia, sobretot ara que els altres no hi eren, consumit per algun tipus de culpa, amb els punys apretats i aquell gest contrariat al rostre'.

Si a ella li passava quelcom que no poguessin arreglar... la Bulma no volia ni pensar què passaria amb l'home que tots creien conèixer tan bé... 'La pròpia culpabilitat anava camí de trencar-li el cor... sobretot en realitzar que allò no depenia ja de cap batalla... Tot el que havia lluitat per venjar-se, per fer-li-ho pagar a aquell doctor tsufur, era en realitat tot el que hi podia fer...'. El que passés a partir d'ara, no estava a les seves mans... ni als seus punys.

I per primera vegada no depenia tant d'haver vençut... com d'una barreja incerta entre la ciència, la fortalesa de la Nasu i, en última instància, la màgia de les Boles de Drac...

No podia lliurar aquesta batalla per la dona que estimava... 'La mateixa que – sent conscient de si mateixa – hagués preferit mil vegades morir en batalla que agonitzar en un llit de Corporació Capsula'.

Una prou colpidora idea va reformular-se-li al cap aleshores: En Son Goku estava ara en la situació en què la Nasu del futur d'en Mirai Trunks havia estat... 'En la que tots ells s'havien trobat... en aquell temps que, gràcies a Kami, no havia acabat essent el seu'.

Era veritat que la Nasu d'aquest present, com el mateix Son Goku, també havia estat en un llit... a causa d'aquella mateixa malaltia... Però aleshores havien tingut l'antídot. I... La científica va adonar-se'n llavors: ¿Hauria sabut ell mai des del costat d'en Kaito del Nord tots els dies d'incertesa que la Nasu els havia fet passar?.

No era el moment de preguntar-li-ho.

'Els set anys que ell havia estat mort...'. La seva amiga creia endevinar prou bé com se n'arribava a penedir després de tot.

Gairebé tant com de no haver-se deixat de ximpleries... i haver sortit darrere la Nasu en l'instant que ella havia decidit acompanyar en Mefus i la Reiya. 'Era inimaginable de totes maneres que en uns mesos a ells els pogués passar res... i menys sense que cap dels guerrers terrestres tingués la més mínima sospita de cap mena de força nova a l'univers'.

El tsufur havia sabut amagar molt bé les forces que estava a punt de desencadenar...

I després d'una cosa tan bèstia com la del Bu, qui anava a esperar-se res més tan aviat... tot i així.

La Bulma va obrir per fi la porta de l'habitació on l'havien col·locat. 'I on la Suno havia improvisat, amb els pocs instruments del laboratori que havien pogut salvar, una parca habitació d'hospital...'.

Si ara o més endavant – en la batalla que fos – la perdia d'alguna forma, el seu amic mai tornaria a estar el suficientment seré per oblidar-la. 'Potser fins i tot ell havia arribat a subestimar el que sentia de debò per la germana d'en Vegeta...'. Potser, tal i com era, no havia cregut de fet haver de trobar-se mai en aquella situació.

Era diferent quan eren tots els demés els que el perdien a ell...

'Perquè ho escollia ell, però també perquè en el fons sempre havia sabut que d'una manera o altra trobaria la manera de tornar-los a veure... perquè en definitiva el buit no se sentia igual'.

– Son Goku...

Va veure'l deixar anar un glop d'aire en entrar en aquella habitació, tan carregada per la febre creixent d'ella i la tensió amb què en algun moment havien estat allà tots plegats.

L'heroi saiyan va avançar endavant i la Bulma va pensar que seguiria dempeus just davant del llit...

Però després de tot, malgrat la conversa que havien tingut fora... Potser no estava encara prou preparat per no trobar ni una sola millora en ella... no des de què la Bulma havia fet que la deixés a contracor en la llitera del seu laboratori... 'Menys per haver d'afrontar-ne un inequívoc empitjorament...'. Va veure'l agenollar-se i agafar-li una mà abans d'enfonsar el cap prop d'on ella tenia el pit.

– Go... k... – La Bulma amb prou feines podia reaccionar. I la Suno que havia estat allà i els havia vist entrar va gairebé mirar-se-la espantada sense capacitat de reaccionar.

Al cap i a la fi, la vegada que ella l'havia perdut... 'En allò la saiyan sí havia estat més forta que ell... encara que només fos perquè no havia parat de lluitar contra el seu condemnat orgull', va pensar la millor amiga d'en Son Goku encara sense saber recordar si l'havia vist mai així en el passat...

Va passar un llarg minut en què no va veure'l moure's. ¿Estava... estava en Son Goku ofegant les seves llàgrimes contra la flassada?

No s'atrevia a interrompre aquell silenci que cada vegada se li feia més i més incòmode... però tenia la sensació d'estar envaint un moment molt íntim en mirar-lo. Va observar com la Suno es decidia, segurament amb la mateixa sensació que ella, a abandonar l'habitació... La científica va dubtar a fer-ho.

I va haver de posar-se una mà amb lleugeresa al pit abans per poder parlar. – G- Goku? M'estàs espantant...

L'home va aixecar el cap i va quedar-se mirant el rostre de la Nasu, pel qual va passar una mà fins a acariciar-li els cabells, sense girar-se encara. 'D'allà on era la Bulma no podia veure-li els ulls... però hauria jurat que havia de tenir-hi llàgrimes per força'.

– Ho sento... No era la meva intenció.

– No... no cal que et disculpis... Només faltaria que...

– Recordes quan era un nen, Bulma? – va sorprendre-la però ell amb la veu el suficient serena com per què pogués pensar que se n'havia imaginat el pesar anterior, malgrat que els punys tancats continuessin delatant-lo – Qui ens ho hauria dit, eh? – va semblar-li que somreia un moment – En Vegeta... La Nasu... Sé que sonarà una mica absurd... però mai he estat tan espantat com ara.

– No sona absurd...

.

---

N/A: Ep! Comentaris, review?!

*El Lullaby del títol significaria literalment cançó de bressol, sí. Però hi ha un parell de cançons en anglès que han servit d'inspiració per aquest capítol. Són cançons tristes com Lullaby de Nickelback i Whiskey Lullaby de Brad Paisley. I crec que es poden ben escoltar en relació amb aquest capítol perquè reflecteixen força bé les emocions que jo intentava transmetre a través dels personatges, tot i explicar històries diferents. "Conec la sensació, de trobar-me atrapat a la cornissa...", comença per exemple la tonada de Nickelback. A mi, escoltar-les, m'ha ajudat moltíssim a conduir el capítol i a cercar aquell punt d'inspiració que ve i va, i que no sempre arriba quan vols ;).