Promeses que mai vam voler complir

by LilaNox

– Recordeu – Va saltar l'Ulong. – La Baba ens va dir que algú l'esperava en un lloc llunyà!–. La història de tres ànimes valentes que van lluitar per salvar el món. "Pots enamorar-te de dos homes tan diferents?" OC

62. Cap61 Sota els arbres veuríem el cel

Capítol 61. Sota els arbres veuríem el cel

La Bulma va baixar el cap de seguida que en Goku va tornar a clavar la mirada en la Nasu. El caliu i el dolor cortès (o potser ràbia) amb els que se la mirava feien que, de cop i volta... i no de tan nou, la científica se sentís una total intrusa en aquella escena...

'Anava a dir que l'esperava fora, i no obstant va ometre qualsevol tipus de so a l'abandonar l'habitació'. Al cap i a la fi, sabia que no calia... al seu amic ara tant li era.

Va sortir sense dir res... quan en Goku ja acaronava la galta de la Nasu i es decidia després a agafar-la gairebé amb la lleugeresa d'una ploma, de la nuca i fins a alçar-li les espatlles, per poder abraçar-la contra el seu tors un instant... abans és clar de recordar-se que el que més li calia al món de moment era trobar en Mefus i dur-lo a Corporació Capsula...

– No et rendeixis...

Primer havia de cercar dins seu, no obstant, la força necessària per marxar d'allà...

'Sobretot ara que la tenia en braços... que l'únic que volia era aferrar-se a la dona a la qual creia radicalment haver fallat. En més d'un sentit i més d'una vegada...'.

L'heroi va sentir, amb pesadesa d'ànima, com la part superior del tronc femení encaixava amb naturalitat als seus braços. 'Ell particularment duia la samarreta tan desfeta que podia sentir-ne de ple l'escalfor...'. – Ho sento... – va pronunciar llavors, lluitant contra el si mateix que volia cridar... impotent – Em sap tan greu, Nasu... – va xiuxiuejar-ne el nom.

Els seus cabells eren una allau negra... i la seva tímida respiració li rebotava al pit...

Agafant-la amb una mica de força, ella no era més que un cos inert enmig de la flassada... un grapat de roba sense més forma que la que hi donava el seu cos enfebrat, ara mateix en flames (figurades).

En Son Goku va restar així amb la princesa saiyajin, en braços... una estona indeterminada que de cap manera va entretenir-se a mesurar. I finalment en notar la respiració dèbil però cada cop més irregular de la saiyan, potser per la nova posició del cos a la qual ell mateix l'havia forçat, va deixar-li de nou en compte el cap sobre el coixí. 'No encara sens cert rancor de base...'.

No sense retraure's fins i tot la pròpia existència...

Va contenir l'aire un parell de segons dolorosos a continuació: – Preciosa... – i va permetre's tancar els ulls també un instant, per evitar ser traït per una punyetera llàgrima a destemps – Sempre tan forta i tossuda... Cabuda i insistent.

'Era la seva dona... Ho era malgrat ell mateix no s'hagués permès mai dar-li aquell nom davant dels demés'. I no estava disposat a perdre-la de cap manera... no una altra vegada. 'No a aquelles alçades de tot plegat'.

A estones desitjava prémer-se les mans contra el propi cap... Deixar de sentir aquella culpa al pit. 'Tota aquella fatigant sensació l'havia embargat ja en saber-la sota control del tsufur... En entendre que el maleït Raichi n'havia extraviat els sentits'.

– Nasu...

Va assegurar-se amb compte que la flassada, sota la qual només hi havia la seva pell, la cobrís perfectament; i tot i així no va poder aixecar-se tampoc després de la vora d'aquell llit.

Continuava mig agenollat al terra amb les mans sobre el matalàs, ara sobre les seves mans...

I va ser en repenjar-se breument, i de nou, contra el llit, que en Goku va notar per fi el penjoll; aquell penjoll seu a la butxaca dels pantalons, del gi taronja. Va enfonsar la mà per tocar-ne la pedra, freda, marrona i coneguda; encara sense intenció de fer res més.

Ja no s'imaginava aquell món sense ella.

Perquè al cap i a la fi... 'Quant feia que la princesa saiyan era ja indestriable del paisatge terrícola on ell havia estat un nen...?'.

¿Amb quanta força havia arribat a pensar en ella, en realitat?

'Prouta almenys per ser capaç de conservar – hores d'ara – el record llunyà, i gens difús, de la seva arribada: vestida de tsufur, estranya i tan familiar a la vegada...'.

La Nasu que tenia clavada al fons de l'ànima...

'Ella era la noia de l'hospital que els havia promès Nàmek; la saiyajin que l'havia dut a aquell planeta mai abans tan hostil, portant-hi primer – amb enganys – els seus amics i el seu fill; la dona per la que patia quan en Trunks li havia vaticinat el virus que l'havia de matar... la mare de la seva filla... i la companya a qui havia fallat massa per la via de ser l'única persona del món davant la qual havia trencat ja una i altra vegada les seves promeses'. L'única dona que havia estimat de forma quasi irracional... que havia anat fins a la Terra buscant-lo... sabent perfectament que mai res tornaria a ser igual... 'Sense que, d'inici, ell tingués la més remota idea del que – aquell bocí oblidat o potser mai recordat del seu més remot passat – podia arribar a significar...'.

Al contrari que la seva pell, en Son Goku trobava cada vegada més fred l'ambient d'aquella habitació... 'El que havia estat una calor insuportable en entrar, una cremor incontrolable al pit; es transformava ara, poc més tard, en una suor freda cada cop més i més intensa, que aconseguia causar-li fins i tot agror d'estómac'.

No hi hauria més món que aquella cambra, estaria ja completament atrapat al costat del seu llit; si no fos perquè encara havia de trobar en Mefus i intentar contrarrestar com a mínim els efectes d'aquell maleït gas...

Va deixar caure al cap sobre ella, i la flassada que la cobria, abans d'intentar aixecar-se.

– Resisteix...

'Si almenys estigués segur d'haver-li deixat clar com d'important era, en aquella seva vida d'inconstant fidelitat als seus...'.

Ja mai més podria ignorar la força de la petjada amb què aquell cos femení havia aconseguit beneir-lo... 'No podria simplement fer com si res. No després que desconcertant i vigorosa encaixés – ja des del primer cop – amb mortal harmonia als seus braços...'.

'Autèntica descendent del que ell també havia resultat ser al final...'. Lluitadora, orgullosa i saiyajin.

En Son Goku era prou conscient, a aquestes alçades de la història, que eren ella i en Vegeta els que – de formes prou diferents – havien esperonat el guerrer de l'espai que sempre havia dut dins. 'Ambdós germans havien estat part activa d'aquella acceptació seva com a saiyajin; malgrat que mentalment encara ara es digués, de vegades, que el seu sentiment continuava sent terrícola'. En certa manera, ella l'havia ajudat a reconèixer-se en una raça que al començament havia volgut odiar...

... I des de llavors no havia parat de ser més i més saiyan tot i ni adonar-se'n. 'Fins i tot sense voler reconèixer-ho'. També per propi instint...

Però ara aquella no era ni tan sols la qüestió que l'havia d'atènyer. Va intentar centrar-se per fi, malgrat que el fluxe de pensaments el traïa. 'En el fons desitjava trobar una excusa per creure que podien solucionar-ho... que en pocs dies podria dir-li tot el que ara li passava pel cap'.

Que no valia la pena pensar només en el seu estat, perquè se'n sortiria...

No podia concentrar-se en gaire més de totes maneres, no de forma suficientment continuada... 'Menys mentre tot es mantingués així; mentre la dona que ho havia significat tot a la seva vida estigués allà estirada, en aquell llit apàtic sobre el qual aparentava només reposar...'.

Només si s'hi esforçava prou podia creure que ella dormia... 'Havent d'ignorar amb aquest propòsit, això sí, les respiracions entretallades, mínimes però cada cop més presents, que podia ja captar en ella de forma més que superficial...'.

No tenia forces per seguir mirant-la, en aquestes circumstàncies... 'Mirar-la i res més li feia fins i tot mal... Hi havia ara mateix un mal físic i palpable que se li acumulava al fons de tot... entre el pit i l'ànima'.

Havia de permetre's evadir-se... ni que fos un moment més... 'Tancar definitivament els ulls per intentar escapar d'aquell instant terrible en què la Bulma aviat procediria a una horrible i cruel intervenció que ell no podia ni imaginar...'.

... Una operació cruel que seria, de fet, inimaginable per qualsevol que pogués observar la Nasu del present: 'Bella, enfebrada, lluitant lleugerament per mantenir el propi alè, però al cap i a la fi encara viva...'. Recordar el passat per perdre's uns segons insuportables d'aquell tros de temps era tot el que li quedava a ell. 'No se li ocorria una altra forma de refer-se'n i poder marxar... poder córrer lluny d'ella per buscar precisament ajuda per ella'.

Havia vist l'orgull destruït d'en Vegeta a Nàmek, en morir contra en Freezer... aquella vegada... I d'alguna manera, també, havia acabat sent partícip de l'orgull de l'home a qui continuaria devent una lluita després. 'De la convicció de la seva germana... que mai havia pogut veure només com a tal...'.

Tenia la sensació d'estar ara mateix donant voltes, doncs, dins d'un cercle tancat...'Per què tot plegat li era massa difícil d'explicar...'. I no només perquè no sabés on volia arribar:

Segurament tan sols pretenia recordar-la ben viva, desperta... foc i gel a la vegada.

A Nàmek... però també davant els androides... intentant salvar-lo... o cometent l'imprudència evident d'anar al Torneig d'en Cèl·lula embarassada. 'Si ell ho hagués sabut al seu moment...'.

Li venia al cap així... i de moltes maneres més. 'Freda com el vent i perillosa com el mateix mar. D'alguna manera fins i tot dolça a l'hora d'estimar'.

Va prémer-li de nou amb gentilesa els dits d'una mà, encara amb els ulls tancats. La seva ment era un remolí de pensaments a la fuga. Volia recordar-la simplement conscient... i no obstant també li venia al cap la Nasu decidida i feta a si mateixa... seva fins i tot si en ser-ho sempre acabava sentint-se més vulnerable del que era capaç de reconèixer.

En definitiva... no tan diferent a l'ell que havia intentat esperar-la; quan el que de veritat desitjava era buscar-la... trobar-la i acabar el puzzle que sense voler havia volgut i havia estat incapaç de muntar molts anys enrere.

'Perquè per començar... ¿Quin era l'impuls desconegut que l'havia dut a fer l'amor a la Nasu el primer cop...? ¿Què era el que ella tenia que l'havia atrapat així... fins i tot sense la sensació d'estar-se traint a si mateix?'.

L'estimava... ¿Ja llavors... ja en aquella època?. Probablement sí, fins i tot abans de saber exactament què significava fer-ho...

'L'estimava des del mateix moment que ella l'havia atrapat amb la seva mirada... convertint-se més tard, en un autèntic però pausat, torrent de valentia davant d'en Freezer... S'havia enamorat d'ella de moltes maneres, semblants però diferents a la vegada; des d'abans i també des de després d'aquell moment en què ella havia aconseguit trasbalsar-lo definitivament al planeta d'en Cor Petit'.

En Cor Petit...

En Son Goku va forçar un petit somriure, intentant no donar voltes a res que no fos exclusivament ella.

'Al cap i a la fi la Nasu l'havia commogut de moltes maneres sent només una estranya de roba estrafolària... Quan ell ni tan sols sabia que ella era una saiyajin.'. En aquell moment en què saber allò l'hagués fet pensar en enemics, ràbia i rebuig. Abans de Nàmek... i d'en Freezer.

Havia estat només curiositat en començar... simpatia... 'Entesa inconscient, precisament potser perquè aleshores n'ignorava la identitat...'.

Era rar de pensar en aquelles circumstàncies actuals. 'Hi havia hagut un moment en el passat que ni tan sols hagués pogut imaginar què era el que ella podia ser...'.

'¿Com relacionar, al cap i a la fi, la noia silent d'expressió sí a estones perduda; amb l'enemic despietat amb qui tot just acabava de lluitar fins a trencar-se l'últim os?'.

Eren altres temps... i res havia canviat en el fons després. Al contrari... s'havia enamorat més d'ella quan havia demostrat ser qualsevol cosa menys una princesa en dificultats...

'Un si més no desconcertant inici...'.

– Els has portat fins aquí enganyats. Pràcticament indefensos. Només per fer què jo us seguís – Li havia retret enmig de tot plegat. Però la mirada que ella hi havia intercanviat ja no li seria mai més indiferent...

La noia d'aspecte adult i cabells llargs i despentinats, va parlar en el mateix to seriós, malgrat tot. 'No tenien temps... ni marge... per preguntar-se què era el que sentien quan l'altre els mirava'.

– Era l'única manera de fer-te venir. No ho lamento gens, Kakarot

'Havia tingut clar que ella no mentia'.

De la promesa de l'hospital... d'assegurar-li que protegiria en Gohan a no amagar el seu rancor cap en Freezer... a no amagar que aquella seva era l'única manera a través de la qual ell podia haver-la seguit fins a Nàmek.

Així havia estat ella.

I tal i com era ell aleshores... ni tan sols havia pogut saber què sentia el primer dia. 'No, no havia estat capaç de reconstruir mentalment el per què, ni tan sols amb el pas dels anys...'. No havia posat mai en paraules clares, ni tan sols dins el seu cap, quin era concretament el motiu exacte pel qual havia desitjat fer-li l'amor més tard... d'aquella manera... per primera vegada... aquella vegada.

No era aquell tipus d'home...

En realitat havia estat la Nasu qui l'havia besat primer: I s'havia dit aleshores que no era ben bé ell qui havia donat el següent pas... 'Sinó, és clar, alguna reminiscència del saiyajin que romania dins seu; influenciat per l'instant no-tan-conscient de brillant nit de lluna en què s'havien entregat...'.

Una mentida. 'Ell probablement ja l'havia desitjat així abans... abans de cap lluna d'excusa al planeta on ella s'havia criat'.

No era com si no s'hagués dit suficientment alt que estava casat... i que per la Xixi, pel planeta on havia crescut, allò seguia comptant. Fins i tot n'havien parlat, quan estaven ja possiblement massa embolicats: 'Del per què tot plegat estava malament...'. Però havia estat massa tard, perquè la Nasu ja era als seus braços... i perquè ningú li havia ensenyat què fer en sentir allò... i tampoc com poder renunciar-hi.

El com havia acabat mig nua als seus braços, havia estat sempre una amalgama de colors i imatges borroses: un impuls difícil de concretar, que havia tingut com a únic fil conductor una barreja entre l'enyor del petó que ella havia gosat donar-li hores enrere... abans que el Pineau els atrapés i ell fes com si res en separar les mans de la seva cintura... i l'emoció primitiva d'una pulsió que – havent descobert com quelcom agradable en el passat – mai havia estat tan incapaç de controlar com en la necessitat no estudiada de no poder deixar-la marxar en aquell moment.

'Li havia fet l'amor entre sentiments nous i poc assimilats llavors...'. Encara que el pla havia estat d'inici tornar de seguida al planeta d'en Tarble... i fer cap de nou sol a Yadrat.

Per perfeccionar el canvi de lloc instantani i no deixar escapar l'extraordinarietat que li oferia l'haver conegut en aquell temps els habitants d'aquell món...

Potser aquell havia estat, en el fons, un dels primers cops a la vida que deixava a banda – ni que fos per unes hores – un entrenament del qual sabia que encara tenia molt a aprendre... 'I no per un nou enemic a abatre: sinó per una activitat que fins i tot podia semblar anar contra el que ell era... per un plaer flotant'.

No comprendria del tot fins una mica després... que d'allò, del que sentia per la princesa de l'espai, en podia dir plenament estimar.

– Ella m'odiarà... La Xixi t'odiarà a tu també –. Creia haver-li recordat abans, en una mena de frase que ara, més madur i després de tot, sabia que ratllava gairebé el surrealisme.

I el curiós era que la Nasu gairebé s'havia tirat enrere amb allò... Gairebé... 'Perquè, cos contra cos malgrat tot, la princesa saiyajin no volia que ell fes res contra si mateix'.

En Goku havia lluitat certament contra tot al seu cap; contra l'home que era i el marrec que havia estat. Contra la confusió i el desig. I la Nasu també havia dubtat... li havia vist a la mirada... i després havia bufat esgotada de negar-s'ho... de pensar...

'Abans de besar-lo decidida i regalar-li finalment aquell món de primeres carícies que ell ni tan sols sabia que ella donava en aquell instant'.

L'heroi no havia estat capaç, tampoc aleshores, de recordar-se per què tot era tan clarament un error... 'Així que subjecte al seu cos... després d'una i mil carícies amb què li havia recorregut la pell de l'estómac i el pit...com si no hi hagués altre opció que cedir al desig... s'havia acabat empenyent dins seu de manera tan natural com inevitable...'.

Perdut, a més, lleugerament pel bri nou d'una experiència en canvi coneguda... 'Sospirant a la vegada que se sabia incapaç de fer res que no fos ofegar tot el seu neguit en ella...'.

– Kakarot.

La Nasu l'havia mirat amb els ulls càlids... i l'opció presa. Decidida a ofegar-se de totes les formes possibles enmig d'aquell estrany instant compartit d'existència...

I ell creia fins i tot haver-se ruboritzat. Abans d'obligar-se a ullar-la un instant més, en mossegar-li el llavi i tornar-se a deixar portar a continuació, estremint-se en el contacte.

Amb el dit polze la saiyan tornava a fregar-li l'espatlla nerviosament, tancant els ulls.

– Estàs bé? –.

El noi no havia pogut evitar preguntar-ho en veure'n el gest. Però en comptes de respondre, ella – nua i tan prohibida – va limitar-se a posar-li en una carícia la mà a l'espatlla i passejar-la després fins a la seva clavícula... convidant-lo a no parar.

Almenys durant un grapat fugaç de segons, l'home havia pogut distingir-hi amb cura el rostre perdut... mig preocupat...

– Jo...

Li encantava aquell seu tacte, menys decidit del que havia aparentat en inici.

– Sí... –.

I només ho havia entès del tot amb el temps: 'Cap altre home, ningú, l'havia tingut abans entre els seus braços'. No aleshores. 'En certa manera era gairebé estrany entendre plenament el que significava allò a aquelles alçades...'.

Va defugir el record amb la incomoditat de no haver-lo valorat prou quan hi era a temps. Ella es mantenia inconscient sobre aquell llit, en l'amarga actualitat...

I de seguit va veure-la remoure's, en un tremolor involuntari, contra els llençols.

'Abatut... ja sabent que no podia esperar, va mirar-la un segon de més a continuació'. La vida de la dona que estimava depenia ara de la necessitat de deixar de badar.

'Encara els quedava jugar la carta d'en Pineau i, fos com fos, tenien també que treure-li allò maleït del cap'. Va subjectar-li una mà sols l'instant abans d'aixecar-se per marxar...

– ... Nasu, estic aquí amb tu, d'acord? No et rendeixis, Nasu – va prémer-li els dits de la mà esquerra entre els seus – Sé que pots fer-ho! Tot anirà bé... La Bulma farà que vagi bé i després començarem una nova vida junts.

'Ella no podia despertar encara... el contrari no seria precisament bona idea; però tot i així contemplar-la inconscient... d'aquella manera... era cruel'. En Goku hagués desitjat tancar els ulls i recordar... el que fos. 'No haver de ser conscient que la perdia; malgrat que havia ja perdut suficientment la noció del temps i havia de marxar ja...'.

En Mefus els podia ajudar... El pèl-roig tsufur era una de les seves esperances. L'altre era la Nasu mateixa... la seva fortalesa...

'No volia fer-li passar per allò... haver d'esperar dos mesos a saber si les Boles de Drac serien suficients per recuperar-la'.

.

.

En Cor Petit es trobava, per la seva banda, tan inquiet com podia restar encara qualsevol d'ells en aquell jardí. 'Intentava, al cap i a la fi, ser conscient que no podia fer ja més que esperar...'. Sabia que, ho acceptés o no, aquell altre era – ara – el lloc d'en Son Goku...

No per menys... acabaven de deixar la Reiya descansant en un dels sofàs d'aquella enorme casa... i es mirava de facto, i no sense inquietud, aquell humà d'aspecte rígid que acabava d'arribar... i que parlava ja feia uns pocs-massa minuts amb la Suno i el pare de la Bulma.

'Era frustrant haver-ho de deixar en mans dels terrícoles quan havien tingut sempre prous recursos per evitar-ho...'.

Però... faltaven dos mesos per fer servir les Boles de Drac; no tenien ni servirien de res les mongetes màgiques... i la màgia d'en Dende s'havia rebel·lat inútil de principi, almenys contra el que ella tenia el cap... 'Contra el que seguiria tenint-la segrestada dins del seu propi cos, si és que no aconseguirien arrancar-li-ho: Ho havien de confiar, per tant, tot a una desagradable i perillosa operació... a una maleïdament terrenal cirurgia'.

Sabent com de forta era ella, com d'especials eren els saiyajins, allò gairebé semblava una mala broma del destí.

– Maleït sia... – '¿De què servia haver estat Kamisama una vegada, si ara no podia fer res més que esperar?'. – Merda!

Va prémer els punys.

I va veure llavors sortir en Son Goku de l'interior de la corporació; la mirada del qual va desviar-se inevitablement cap als humans que rodejaven el Doctor Brief. 'El rostre de l'heroi deia moltes coses que el namekià no volia ni tan sols sentir...'.

Però de totes maneres anava a ser la Bulma qui finalment hi intervingués: un segon després de veure el seu amic d'infància quedar-se parat al llindar de la porta. – Goku...

No hauria de dir molt més.

– Feu el que hagueu de fer Bulma – va somriure ell amargament a la seva amiga – Te la confio...

– Son Goku...

'Era bastant més que això', va dir-se la pèl-blava a si mateixa, entenent que els altres també n'eren conscients. 'Sabien prou bé que li estava confiant la vida...'.

La parella d'en Vegeta i mare d'en Trunks va contenir l'aire llavors abans de girar cua.

I no obstant en Son Goten que de moment només es mirava l'escena – al costat d'un Gohan i un Krilín que aparentaven, de fet, entendre l'heroi saiyan tant o millor que la científica – va interrompre el seu pare desconcertat a continuació... 'Ni els que hi eren més a tocar, ni cap dels altres: ningú havia estat prou ràpid per parar el cop. Tampoc n'havien estat, és clar, el suficientment pendents...'.

– Pare... –.

La Bulma havia hagut de marxar a contra cor just després de veure el nen moure's endavant, apressada pel gest dels seus facultatius acompanyants... amb el metge nouvingut al capdavant, el seu progenitor i una Suno que, corpresa, havia fet també un gest d'assentiment al Son Goku abans de seguir-los...

... I aleshores el saiyan s'havia limitat a observar el seu fill un instant abans de relaxar les faccions momentàniament.

– Digues...

– La tieta d'en Trunks és morta?

– Com...? Goten, que... – La qüestió va fer que passés una mà pel cap al seu fill petit. Inquiet pel que suposava la pròpia conjectura; que no estava preparat per afrontar, no si passava en la realitat. 'Mentre entenia que ni tan sols era allò el que el nano intentava preguntar'.

– No – va negar amb el cap – Però ara me n'he d'anar perquè en Mefus pot fer, pot fer que es trobi millor...

El marrec va semblar pensar-s'ho de totes maneres: – Diu en Trunks que la seva cosina només dorm.

– Sí, ja ho sé...

L'adult va tornar a ullar el nen, en Goten, convençut però que la seva mirada intentava preguntar-li més... una mica més almenys.

– Que tu siguis el seu pare, vol dir que... és perquè una cigonya va visitar la Nasu, o bé perquè la vau recollir en un camp de cols,... o una mare de Déu de les fades us va concedir un desig conjunt, o alguna cosa així – va intentar recopilar, fent un gest de comptar amb els dits, totes les versions del tema 'tenir fills' que havia aconseguit dels adults quan ell mateix s'havia preguntat d'on venia. – Oi?

El seu progenitor, no obstant, aparentava francament estupefacte ara mateix. 'Agafat a contrapeu per sorpresa'.

– Goten...

– Va, home – En Krilín va aconseguir reaccionar, tot i que aleshores ja era relativament tard per evitar que el nen es fes més preguntes de les que calien; distraient-ne però l'atenció i agafant-lo de l'espatlla – Després, d'acord? Crec que el teu pare ara té pressa...

'El marit de l'A-18 i millor amic d'en Son Goku intuïa en el fons que podien no tenir gaire temps'. No almenys abans que a tots plegats se'ls enfonsés de nou la moral...

D'una manera o altra, la Nasu era part de la colla de feia massa temps... 'No estava sent fàcil en general...'.

– Mira que ets ruc, Goten! – van sentir la veu d'en Trunks en aquell instant – Així no és com funciona, noi. Ells han d'estar casats... o bé... bé alguna cosa així... i d'aquesta manera, més tard... – va semblar però no tenir pas més resposta que el seu amic – Uh... mmm...

'Pel que semblava els nens seguien sent nens en aquell moment... o no tant'.

– Què? – va insistir en Goten malgrat tot.

– Doncs que si tenen d'allò... ahm... sexe, sí... Crec que n'hi diuen així... – va mostrar-se pensatiu – ... el sexe fa nadons!

Era evident que tampoc sabia exactament de què parlava...

I no era el moment per plantejar-se el com i el d'on havia tret aquella idea un microbi com en Trunks.

La Suno, per petició de la Bulma, havia tornat enrere just en aquell instant.

– Et puc acompanyar? –

En Son Goku va mirar-la, també a ella, entre seriós i estranyat.

– Estan preparant-ho tot per l'operació. Jo no en tinc ni idea de neurocirurgia... sempre he atès parts i petites intervencions al meu poble. Puc ser més útil ajudant-vos a buscar l'antídot...

L'heroi només va assentir ara. 'Intentant no ser massa sec amb la dona que una vegada havia conegut com a nena nord enllà'. No tenia la sensació d'haver estat la mateixa persona en aquell moment.

– Perfecte. – Va ullar el seu fill un moment després. 'Haurien de parlar de tot més endavant'. – Goten. Fes el que et digui en Krilín i el teu germà, d'acord? Et prometo que després parlarem. Tot anirà bé...

'Ni tan sols sabia si s'ho deia així mateix, abans de posar-se dos dits al front i desaparèixer amb la Suno agafada del braç'.

– Ja has escoltat el teu pare – va intentar suavitzar l'ambient en Krilín en to de broma a continuació – Tot va bé. No cal preocupar-se...

'No era pas el germà petit d'en Gohan, i amic inseparable d'en Trunks, qui més angoixat se sentia precisament ara...'.

.

– Gràcies per venir tan ràpid – va fer el pare de la Bulma anant endins, i posant una mà al braç del seu quasi col·lega – No t'esperàvem a aquesta velocitat.

– No, Brief – va negar l'home canviant-se de braç el maletí que duia – No em donis les gràcies. Pels detalls que m'has donat... no puc negar que no estic molt interessat en el cas. Sé que no tot el que passa en aquestes quatre parets és sempre normal... i conec els rumors que corren sobre el teu gendre. És una oportunitat única per un metge... Estem parlant d'una pacient biològicament... ahm, diguem-ne peculiar, no és així?

El pare de la Bulma va mirar el seu vell amic amb un punt incòmode. 'Era evident que mentre que la majoria dels seus conciutadans vivien algunes de les coses que passaven a Corporació Capsula com a part dels seus experiments... a les altes esferes de la ciutat de l'Oest, els seus competidors més directes ja havien fet el possible per deixar anar qualsevol rumor raonable que els hi haguessin servit en safata...

El part de la Bulma... i el posterior ingrés embarassada de la Nasu a un hospital, en mans del mateix metge que havia assistit una vegada a la Bulma, no hi havia pas ajudat.

– Li demano total discreció – va fer la pròpia Bulma, deixant-li anar una petita reverència amb el cap que no era habitual en ella, intentant marcar el lloc de cadascú. Estaven parlant amb una eminència... però a l'empresa no li interessava que circulessin segons quines històries. 'Li estarien, això sí, total i eternament agraïts, si podia ajudar-los en la delicada operació que ella no es veia capaç de fer totalment per compte propi... no a un organisme viu'. Sense suport mèdic, el seu pare tampoc havia vist clar l'intervenir-hi: – És la meva cunyada – va dir – Per partida doble... perquè l'home amb el que està és pràcticament el meu germà petit.

– Tranquils, me'n faig al càrrec – va tranquil·litzar-los el Doctor Fujiwara amb ànim càndid aleshores – No feu cas als pensaments en veu alta d'aquest vell metge. Només volia dir que és segurament també una enorme oportunitat professional per mi. A aquesta edat, a vegades, tens la sensació que ja no veuràs res de nou... i sempre m'han apassionat els reptes.

– És clar... – va assentir l'encara director general de Corporació Capsula. 'Aviat li tocaria cedir el lloc a la seva filla, que pràcticament ja se n'encarregava del tot'. – Confiem molt en el teu criteri professional... És per aquí.

Van continuar passadís a través de seguit, fins on hi havia la porta de l'habitació en què la Nasu "descansava".

– Vegeta! – la Bulma va veure'ls entrar a la cambra, i anava a seguir-los quan, de sobte, va adonar-se que en Vegeta era en un dels costats del passadís, just al marc d'un finestral obert – Què... què hi fas tu aquí ara... – L'havia imaginat a fora fins aquell moment – Quin ensurt!

El rostre totalment petri de la seva parella, no obstant, va fer que deixés el to alt, per prendre-se'l de cop molt seriosament. 'Ja sabia com era el pare del seu fill... però ara hi veia fins i tot alguna cosa nova a la mirada'. Va mantenir-se callat, de braços creuats, mirant-la de dalt a baix... com si no hagués planejat una conversa que igualment estava decidit a tenir.

– Es recuperarà?

– Ve... Vegeta...

– T'aviso que no estic d'humor per a numerets – va dir-li quan ella quasi aparentava somriure amb cert rastre d'emoció, no poc sorpresa – Només respon, Bulma. Es recuperarà?

– Doncs... – va fer un gest de sincer desconeixement amb les espatlles, després de permetre's pensar-hi durant més d'un minut llarg de silenci – No ho sé, Vegeta. Però estem fent tot el que està a les nostres mans. Et serveix aquesta resposta?

– Sí

– Bé... – va girar-se per entrar porta endins, seguint el metge i el seu pare... suposant-se que en Vegeta tampoc voldria cap altre tipus de comentari – Escolta – va tornar però a mirar-lo a mig fer – Saps que si depèn de mi... Farem tot el que estigui a les nostres mans.

– Se salvarà.

'I aquesta vegada no era només una expressió de confiança en la durabilitat i tossudesa de la seva germana... també en l'enorme capacitat de la pèl-blava per fer-ho possible'.

No li feia la sensació que fos la vida de la Nasu el que estava en joc... perquè a més sabien que després tindrien les Boles de Drac... però sí segurament el poder tornar a ser ella mateixa sense conseqüències... sense aquells maleïts insectes al cap. 'En definitiva, amb esferes màgiques o sense, l'operació podia ser que fos inevitable'.

... Si és que havia de fer cas a aquella història que repetia en Krilín no feia massa, allà mateix, sobre les limitacions que el drac havia mostrat en el cas de l'A-18 i el seu germà de llauna. 'A ell no li semblava pas la mateixa cosa'.

Clar que l'abans calb també havia repetit per activa i per passiva, en el present i en el passat, que els dos androides disposaven d'un organisme humà... tampoc eren exactament ninots mecànics quan ell havia volgut que el drac els tornés del tot al seu estat humà. I aquells bitxots d'ara podien ben bé ja haver passat també a formar part de l'organisme de la seva germana. 'D'una altra manera, potser el seu cos els hagués rebutjat feia setmanes... i s'hagués mort en el procés'.

Va fer espetegar la llengua entre les dents serrades. 'A ell ni tan sols li hauria d'importar tant...'. El príncep intuïa, tot i així, que el que de veritat movia en Kakarot i en Cor Petit, a l'hora de permetre'n la intervenció abans i tot de poder utilitzar les esferes màgiques, es limitava bàsicament a intentar estalviar-li rabiosament dos mesos llargs de patiment.

Ell també era conscient que segurament la seva germana podia sentir ara mateix dolor... fins i tot dificultats derivades de la presència d'organismes estranys al seu cos. 'Així com els efectes del gas del qual els havia parlat aquell idiota d'en Raichi'. I de totes maneres creia encara que aquells dos insistien en considerar-la més vulnerable del que realment era.

'En Tarble és mort...', la veu interna va incomodar-lo abans de tornar a sortir enfora. 'En Tarble era feble... Havia estat sempre feble! No eren fets comparables...'.

Hagués estat capaç d'escopir al que li digués que, en certa manera, començava a cegar-se. 'La Nasu sí podia estar en cert perill... les seves capacitats cognitives estaven sota massa pressió... i res del que normalment haguessin pogut fer els havia tret abans d'un entrebanc així, no estrictament físic...'. Amb les boles i els dracs de la Terra i de Nàmek, i amb ajuda fins i tot d'en Kaito, havien recuperat cossos o membres ja inexistents i vides perdudes en quasi qualsevol circumstància... Però ¿podria tornar el cervell de la Nasu al punt de partida si les larves estúpides o el mateix intentar arrancar-los-hi, el danyaven?.

'De la mateixa manera que en Kakarot havia salvat els terrícoles massa vegades... ¿No feia massa, de totes maneres, que altres els treien – al pallasso i als que sempre l'envoltaven (sense voler-se incloure a si mateix) – de dificultats d'aquest calibre?'. Se sentia estúpidament fora de lloc reflexionant-hi.

Suposava que hi pensava perquè odiava donar voltes a l'estat de sa germana, aquella assignatura que en certa manera – una vegada acceptada la seva estància a la Terra i l'estima a la Bulma a en Trunks – encara tenia pendent...

'A ell li era igual si per un motiu concret s'havia de recórrer o no a les Boles de Drac'. Millor deixar les manies a aquell vell xaruc que havia dit ser Déu d'anteriors generacions... i que sí els havia sortit amb alguna cosa així quan intentaven batre en Bu.

Respecte la Nasu estava segur, després de tot, que en Kakarot – sota consell de la Bulma – sabia bé el que es feia...

.

– Ja ho veig – va fer en Fujiwara amb una de les radiografies que havia fet la Bulma a les mans – I dieu que són petits ciborgs, amb base orgànica? És clar – Havia donat també una ullada a un paper ple de càlculs de la científica i a una nova radiografia, aquesta vegada ampliada – Sí, sí. Ja me n'adono...

– Podràs operar-la?

– Sol?

– La meva filla i jo farem el que ens diguis. Però no estem segurs de voler més gent per aquí...

– Ho entenc. Bé, doncs. – va tornar a ullar la pacient que era al llit inconscient, tapada per una flassada blanca i aparentment lleugera – Puc intentar-ho... però aquest tipus d'intervencions no tenen sempre un pronòstic fàcil. Si aquests animalons o nosaltres li causéssim cap tipus d'afectació directament al còrtex cerebral...

– Ho sabem...

L'home va assentir. – El primer que ens cal, vell amic, és esterilitzar l'habitació. No és el millor lloc del món, però amb alguns retocs, la teva tecnologia i la meva tècnica – va semblar fer broma per tornar a posar-se seriós a l'instant: – Encara que potser et demanaré estris que ara mateix no tens... quant més aviat ens hi posem...

.

.

En Mefus es movia d'una banda a l'altre d'aquell terreny llunyà mentrestant, intentant esborrar amb esforç i ajuda qualsevol marca del que havia passat allà.

No es treia del cap com se n'havien anat d'allí en Son Goku i companyia; el que li havien dit de la Nasu. 'Havia estat un adolescent sorrut i enrabiat amb ella... i en el fons hi havia acabat veient el mateix que en Pineau'. Lamentaria que pogués passar-li res... 'S'havia convertit en quasi de debò la seva família'.

Va girar-se de sobte llavors, alertat per un so estrany que havia notat a l'aire metres enllà. 'No esperaven ningú, i tant ell com els altres tsufurs que l'acompanyaven van posar-se en guàrdia en notar moviment en aquella direcció'.

– Per l'amor de...

'No podia ser... No feia tant que havien marxat...'. En reconèixer el cabell característic de l'heroi i el cabell roig conegut de qui l'acompanyava, no va saber per què però va témer-se el pitjor. Obrint els ulls com a taronges i realment espantat...

'Els tsufurs que l'acompanyaven s'havien tirat un pèl enrere ara, no amb poca expectació i amb visible temor pel que havien vist fer a aquell home saiyajin just una hora enrere...'.

– Mefus...

– Què hi feu aquí?

L'heroi va semblar pensar-s'ho, però va respondre ràpidament a continuació. La Suno s'estava al seu darrere, observant en Mefus amb ulls brillants. 'Desitjava parlar-hi a soles de nou quan tot acabés, però no era aquell el moment per explicitar el seu no-tan-secret'.

– La manera com en Raichi va estalviar els efectes del gas a la població del planeta. – va córrer a preguntar el saiyan – Saps quina és?

– Doncs...

– L'aigua... l'aigua potable. – va interrompre'ls un de més atrevit que els seus companys tsufurs. Es veia jove, no massa més que en Mefus, de totes maneres – Nosaltres no ho sabíem. Però havia vessat l'antídot a l'aigua. Sabia que molts no acceptàvem el seu pla... la barroera manera de venjar-se.

– Sí... – va donar-li la raó una noia de cabells morats, envalentida ara – Arriba un moment que només la pau té sentit.

Però algú, algú que s'havia traslladat allà precisament amb l'interès centrat en parlar de tot plegat amb en Mefus, va interrompre'ls en aquell moment.

– La pau és un somni de joves que no han conegut les atrocitats dels altres en la guerra – va dir la veu madura – Si voleu l'antídot, tot i així, és a l'aigua – va fer ara, de cara a en Goku i la Suno. – I us agrairíem que no agaféssiu per costum venir a passejar-vos pel nostre planeta. Alguns encara recordem el que ens van fer els vostres avis i pares...

– Nosaltres...

– No, no fa falta que et disculpis, nano. És només per evitar malentesos amb aquells que ho recorden tant com jo... De totes maneres ningú està d'acord amb el que pretenia fer en Raichi... amb el que va fer àmpliament en efecte.

– Sí... – El guerrer saiyajin va mirar a la Suno poc després. 'No tenien temps per preocupar-se de res més... fins i tot si es tractava d'aquell rancor tsufur, l'odi que el mateix Mefus s'havia compromès a intentar esborrar perquè mai més pogués encendre's al cor dels seus'. En Son Goku sabia, en efecte, que el nebot d'en Pineau necessitaria molt més temps per aconseguir-ho de manera tangible i real. Però també tenia present que aquell altre home era completament sincer amb ell: La distància i el temps serien suficients per apagar els ànims. – Anem. Necessitem portar a la Bulma una prova d'aquesta aigua...

– Corre.

– Però... – En Mefus no sabia si ho acabava d'entendre – Jo... jo puc treure'n alguns resultats si anem al que era la nau-laboratori d'en Raichi. Per treure la fórmula de l'antídot en poc temps, es necessita més que una mostra d'aigua.

– Ja triguem a fer-hi camí, doncs... – va no evitar agafar-lo del braç la Suno en aquell segon de realització – Anem! Corre – va repetir. – Jo t'hi puc ajudar...

– Vinga. – va assentir també el lluitador saiyan, que havia volgut escoltar una cosa com aquella des del principi. 'Necessitaven contrarestar amb rapidesa els efectes que el gas semblava haver tingut en alguns dels òrgans de la Nasu'. I si podien fer-ho sense demores, molt millor... – Així aquell bastard no s'haurà sortit amb la seva... – va estrènyer els dents amb ràbia en mencionar-lo.

'Continuava sentint rancúnia cap a en Raichi, mort i tot'. No era un sentiment habitual en ell, però cada vegada que visualitzava la imatge d'aquell tsufur... havia de prémer els punys amb ràfegues d'ira continguda...

'Nasu...'.

– Bastard?! – va interrompre'ls, no obstant, l'home madur que els havia parlat un instant abans. 'Aquesta vegada d'una manera que ni en mil anys podrien haver-se imaginat'. – En realitat hauries d'estar-ne agraït, nano. Ell va tractar-la com l'enemic... – va continuar xerrant, ullant-los entre la benvolença i un to irònic que s'assemblava també a la simple comprensió d'una cosa, potser malentesa, que des del seu únic punt de vista no era pas tan complicada: – Va tractar-la com hauria tractat a qualsevol enemic del nostre poble... mentre que podria haver-la vist simplement com la dona de l'enemic. Sense prou importància per ser l'adversari. Aquells dos que anaven amb en Raichi n'estaven prou disposats, no tenien un pensament tan clarivident al respecte com a mínim... si hagués caigut a les seves mans, podries ben dir el que dius ara; però crec que d'en Raichi has de reconèixer-ne almenys l'honor –.

– Honor?

Les afirmacions del tsufur entrat en anys van destarotar-lo per complet.

'No podia deixar de pensar en què ella estava inconscient, en un llit de Corporació Capsula, atrapada per petits monstres que podien apartar-la d'ell per sempre...'. ¿Com podia veure-hi cap tipus d'honor així?.

'No era honorable el que havia fet aquell individu, no gens'.

– Ja saps que vull dir – va seguir l'altre però, ara girant-se disposat a marxar sense donar més volada a la conversa: – Mira... Va demanar a les dones de la colònia que la despullessin per introduir-la al tub d'aigua i començar-hi a treballar... Larves, gel, gas... – va deixar anar igualment aquell que insistia en el que el saiyan ni tan sols volia entendre. – Tot això és terrible, sí. Però no és diferent del que hagués fet amb tu d'haver pogut... o del que va fer amb aquell altre saiyajin que tan poca resistència va oposar.

– No sé què...

– Saps perfectament que, saiyajin o no, aquesta vegada la teva dona era prou vulnerable. – va somriure de costat i va negar amb el cap de sobte – Però no era aquesta la guerra que pretenia lliurar en Raichi... I sí, ja sé que sentia fàstic cap a vosaltres... qualsevol tsufur que visqués la massacra a la que ens vau sotmetre... – va callar un instant abans de sentenciar – ... no diferiria gaire almenys d'aquest sentiment. Però qui sap què hagués fet un altre, oi?. No hi ha nom per les atrocitats que vau cometre... Vosaltres no sempre vau ser tan considerats.

– No és culpa seva – no va saber dir gaire més en Son Goku – Ella ho lamenta tant com jo... t'ho asseguro.

La mirada de l'individu va dubtar un moment.

– Sí... Jo també ho lamento. Ja t'ho he dit. Lamento totes les vides tsufurs que es van perdre. Però tranquil... – va sospirar –... hem ensenyat els nostres fills a viure en pau. En memòria d'en Pineau i de tot el temps que ja ha passat. En nosaltres, no tornareu a trobar un enemic. Espero que ella es posi bé – va afegir – Encara que et costi de creure, en Raichi no era un mal home... sí algú que ho havia perdut tot... potser algú embogit, prou determinat per passar més de quatre dècades planejant una venjança. Però no buscava un botí – va concloure de nou al final – Només veure-us derrotats. Descobrir si sentíeu algun tipus del dolor al que ens vàreu condemnar a nosaltres durant tant temps. Veure si sabíeu morir amb honor...

– Home, gràcies... – va murmurar la Suno, que romania inquieta al costat del saiyan, i que ni que fos per amistat a ell s'havia sentit al·ludida ara – Una manera una mica estranya de ser honorable...

Però en Goku, en el fons, creia ara haver-lo entès a la fi.

'De totes maneres havia atacat a la Nasu a traïció, per això havia caigut presonera...'.

No podia no pensar-hi ni perdonar-ne la memòria ara mateix, malgrat sí tenia de sobte en Broly al cap. 'En Paragus no havia pretès ser el tipus d'home honorable al qual el tsufur intentava referir-se en realitat'.

– No li ho tingueu en compte – van escoltar en Mefus de sobte quan l'altre home ja havia fet cap de tornada d'on venia i la resta de tsufurs romanien desconcertats al seu darrere – És només la seva manera de veure les coses, perquè s'expliquen autèntiques atrocitats del que va passar llavors... – va mirar en Son Goku als ulls – ... i el poble tsufur ha estat; sobretot després d'haver hagut de tornar a començar aquí, diguem-ne, molt patriarcal. O almenys massa sobreprotector amb les dones, germanes i filles que en aquell temps empunyaven armes amb nosaltres. – va respirar d'esma un instant. 'Ell ni tan sols havia nascut aleshores, tot el que sabia era el que li havien explicat...'. – Però no pot disculpar en Raichi amb aquest argument. Ha matat moltíssims innocents, la població d'aquell altre planeta on hi havia el germà de la Nasu i fins i tot a alguns dels seus. Era un paio que havia perdut totalment el control...

– La Nasu no suportaria haver estat tractada com res més que l'adversari – va assentir aleshores en Goku amb veu estranyament tranquil·la. – Però això hagués inclòs donar-li l'oportunitat de lluitar...

La sensació que li quedava continuava sent hores d'ara agredolça. 'Sabia què volia dir aquell altre home... Però al cap i a la fi aquell individu havia experimentat amb ella sense escrúpols...'. Coneixent-la, si aconseguien despertar-la, se sentiria – el primer de tot – profundament enrabiada amb si mateixa...

.

– M'ho poseu molt més complicat... – va rascar-se el cap el Doctor Fujiwara abans de sospirar, ja amb la bata blanca de l'operació i amb l'habitació pràcticament preparada, plena de plàstics que cobrien els mobles i d'altres superfícies que de totes maneres un robot del Doctor Brief s'havia dedicat a esterilitzar fins aleshores – De la forma habitual, evitem infeccions la majoria de vegades... a banda de la possibilitat desagradable d'introduir petits elements del cuir cabellut en zones que no accepten el més mínim element estrany.

– És important, Doctor – va però avançar la Bulma fins a col·locar un parell de cables més al canell de la Nasu: el primer era assegurar-ne l'oxigenació intravenosa – Veurà... Ja d'entrada tenim el fet que el seu cabell no creix. Bé, en realitat potser sí lleugerament... a jutjar pel fet que se'l va tallar fa més de 7 anys i diria que ha guanyat uns, com veurà no-suficients, dos centímetres de cabellera en tot aquest temps. Però, a més, m'he llegit per sobre dos dels seus últims tres llibres i vostè mateix hi diu que la neurocirurgia sense rasurat minimitza l'angoixa prequirúrgica del pacient i millora l'adaptació posterior als canvis corporals que provoca la cirurgia...

– Dona... – va quasi rendir-se ara el metge, sorprès pel domini del tema d'algú aliè a la professió mèdica que assegurava haver-se llegit només els seus dos darrers llibres de resquitllada.

– El procediment d'higiene pre i post quirúrgica del pacient de neurocirurgia del seu hospital, segons vostè mateix assegura; garantitza la correcta preparació de la zona a operar. La freqüència i realització acurada del rentat terapèutic redueix el risc d'infecció de la ferida i manté la integritat del cuir cabellut – va deixar anar d'una tirada – Ah! I recordo que també hi diu que la craniectomia sense rasurat es pot arribar fer mitjançant el raspallat previ amb una solució de clorhexidina i alcohol, a partir del qual fins i tot es pot separar el cabell de la línia de la incisió, fixant-se als extrems del paper adhesiu. Utilitzarem bisturís electroquirúrgics, sobre els quals fa temps que hi treballo en termes de resistència i duresa, pel cuir cabellut i la dissecció subcutània... i tenint en compte que hem d'evitar el cabell en la ferida, vostè mateix apunta que de 632 pacients, només 7 van desenvolupar infeccions postoperatòries – Va fer veure que es posava a comptar – Això és només un 1,1 per cent dels seus pacients...

– Frena, frena... D'acord. Tu guanyes... – va col·locar-se una protecció en forma de gorret mèdic al propi cap i una altra bata, aquest cop d'operacions – T'aviso però que el que hi extrec normalment són cèl·lules cancerígenes, tumors o coàguls de sang... no nanorobots de teixit orgànic.

– Podem córrer el risc – Semblava ara molt segura.

Més del que ho estava el seu pare: – Bulma...

– M'havien dit que la seva filla era un geni – Va dirigir-s'hi el vell cirurgià – Però no pensava que també ho fos en camps mèdics. Estic francament sorprès.

– Des de petita que és un pou de sorpreses, li ho asseguro...

– Bé – no va ni ruboritzar-se ella, que en realitat ja s'ho deia a si mateixa que era un geni. 'Un as de la ciència que amb el temps havia ideat alguns instruments quirúrgics més resistents que el normal... més dependents de forces externes com l'electroenergia o similars'. Perquè una vegada, a Corporació Capsula, ja havien intervingut l'A-18... I encara recordava la tossuderia inicial d'un Vegeta, les ferides del qual però s'havien reduït en perillositat amb el temps. 'Ara tots plegats eren quasi imbatibles i no obstant no se li oblidava que, en el passat, el Goku mateix havia sofert una malaltia pràcticament mortal de necessitat'. La possibilitat no era estranya. 'Si mai podia ajudar-los en res... mèdicament'. – Comencem?

– Estàs disposada a fer-me d'infermera? Et veig tan segura que començo a pensar que la meva presència aquí no era pas tan necessària...

Va haver-hi un instant de silenci a posteriori.

– Ja ho sé que sóc una fora de sèrie, eh? – va somriure la dona finalment, ullant la Nasu de nou i mostrant-se del tot pensativa a continuació. – Però és molt important per mi... i per... – va permetre's mossegar-se el llavi un segon –... per dos dels homes que més m'han marcat a la vida, que això surti bé... – va callar.

Tornava a referir-se, d'una manera o altra, a aquell vincle fraternal amb en Son Goku... 'L'heroi podia arribar a ser un tarambana en aquella mena d'assumptes, però havia quedat més que clar que volia i necessitava la Nasu al seu costat'.

– Doncs així Bulma – va fer el neurocirurgià – posa't els guants i la bata... fem una darrera repassada esterilitzant a la sala i comencem...

.

– Son Goku...

La Suno va quedar-se'l mirant, no per menys s'havia adonat de l'ínfim canvi al seu rostre només entrar en el que havia estat la nau però també el laboratori d'aquell tsufur. On havia tingut la Nasu i en Tarble... On havia experimentat amb els seus organismes i les seves capacitats.

Va veure'l mirar més estona de la necessària una mena de tub estrany, ara buit d'aigua, que hi havia al fons... i les rèpliques del qual es trobaven també apilades en la sala contigua a allò que semblava sens dubte el laboratori principal d'un científic que s'havia mantingut actiu en les seves investigacions durant molt i molt temps.

– Ella no li perdonaria – va dir-se gairebé a si mateix, deixant anar aire en expressar-ho i amb els ulls perduts més enllà del vidre – Tant és el que podria i no va fer... per terrible que fos. Per baix que hagués pogut caure... Per boig de ràbia que jo m'hagués pogut tornar en assabentar-me d'una crueltat inclassificable com la que insinuava aquell home – va arronsar el gest en imaginar-se només la paraula que ho definia millor – D'una manera o altra va tractar-la com un conjunt cel·lular sense dignitat... forçant segurament la seva resistència a límits impensables... Ell mateix es jactava en explicar-ho.

– Però ja és mort – Havia estat en Mefus, des de la mateixa taula on buscava rastres de l'antídot a cercar, qui havia parlat. – Ja no té importància...

– És clar – va destensar els músculs un segon en Goku. 'El pèl-roig tenia raó... i ell no se sentia ni tan sols si mateix en guardar al pit tot aquell grapat de pensaments terribles'. – Ho tens? Hem de dur l'antídot a la Terra... o el que puguem aconseguir d'ell. Això pararà el procés de deteriorament que ja han començat a patir alguns òrgans de... – va quasi fer-li mal també dir el nom – ... de la Nasu. Segurament, almenys en aquest aspecte, en Dende podrà ajudar-la a recuperar-se un cop pres l'antídot.

– No pot ajudar-la després de l'operació que dieu que volen fer-li?

– La Bulma creu que seria exercir massa pressió contra un còrtex cerebral que ja n'ha aguantat molta. – va mirar-se en Goku – És possible que sigui millor esperar una lleu recuperació de la intervenció, fins i tot abans de donar-li l'antídot.

– Però...

– El cervell es troba contingut en una cavitat tancada, Mefus. – va continuar la noia del nord – No sabem com en Raichi va aconseguir colar-hi aquesta mena de nanoèssers, que han crescut poc però lleument allà dins i que de certa manera fan l'efecte d'un coàgul maliciós, produeixen un efecte de massa en el cervell, el que significa que l'empenyen contra el crani a banda de produir estudiadament tots aquests increïbles canvis en la conducta...

– En Dende cura, en part, a partir de la canalització i injecció d'energia a través de les seves mans... – va acceptar el saiyan mentre en Mefus encara dubtava – Per tant, una sobtada recuperació de l'energia també podria ser letal per un òrgan exposat i sensible. – Li ho havia sentit dir a la mateixa Suno.

– És d'esperar que hi hagi inflor després de l'operació, com a efecte de la pressió i la correcció natural del desplaçament que s'hi produïa. – va afegir la metgessa terrícola de cabellera pèl-roja aleshores – A mesura que aquesta inflor vagi disminuint, serà menys perillós. I sabrem si no s'hi han produït efectes permanents, provocats algunes vegades per la falta de sang en regions dels cervells als quals no els ha arribat en molt temps per la compressió.

Un silenci terrible va embolcallar els tres després d'aquella senzilla explicació.

.

– Goten, vés va – va animar-lo en Son Gohan a seguir en Trunks fins la part de darrera de Corporació Capsula – Estareu millor si us distraieu...

I quan el seu germà va haver marxat jardí enllà, va simplement mirar-se en Krilín que portava molta estona callat. En Cor Petit, que era l'altre que es mantenia en aquell lloc, no estava pas més xerrador. 'Però en el namekià, per les circumstàncies i també pel propi caràcter, el silenci era un tret més habitual'.

– En què penses?

– En l'A-18...

– Com? – No va entendre'l. Malgrat que era veritat que en Krilín l'havia mencionat quan havien parlat abans de les Boles de Drac, però no tenia ara la sensació que anés a repetir-se. – Què vols dir?

– És una bona notícia que no m'hagi acompanyat... Tota aquesta història no seria exactament agradable per ella...

En fill gran d'en Goku continuava sense acabar d'entendre'l. – Bé, sí... La Nasu se'ns ha acabat guanyant a gairebé tots... no? – va preguntar una mica convençut que en el cas de l'androide no podia ser exactament allò. 'És clar, l'androide...'.

– No – va fer l'home baixet – Aviam... malgrat tal com sembla ella i tal... no li seria indiferent. No obstant, vull dir que... Que tot això li portaria records... No, records no – va aparentar confós – Són records que no té, concretament. Però sempre va odiar el Doctor Gero perquè ella no sap qui és... Mai ha sabut qui era abans que ell la convertís, juntament amb l'A-17, en una mena de màquina per matar en Son Goku... tot i que no era una màquina, és clar. Ja m'entens...

– Ostres... – Estava sincerament embadalit en Gohan, que no havia pensat mai en l'A-18 en aquells termes – No hi havia caigut... Ella era normal abans – vull dir va corregir-se ràpidament després de la mirada d'en Krilín –... humana. Només humana...

– No va ser a través d'inserir-li bitxots fastigosos que la va canviar, però. – va sospirar – Deixem-ho estar, Gohan. Jo també estic afectat. Penso en la Nasu que ens va acompanyar a Nàmek... i no em trec del cap el rostre del teu pare en sortir d'allà dins. Jo no sé què faria si a la meva dona li tornés a passar una cosa així... I penso en la Maron... en com se sentirà la Reiya quan es desperti. – va bufar – Sempre hem sortejat aquest tipus de coses... oi? I sembla que deixar-ho ara en mans de la Bulma... vull dir d'aquest altre home i tal... sigui la fi del món...

– Se'n sortiran... La Bulma no hagués tirat endavant amb això si no cregués que és millor opció que esperar vuit setmanes... A més – va ullar la part derruïda de la casa – No vull ni pensar en què això que li oprimeix el cervell, pugui tornar a causar-li la pressió que fa que... que fa que es desperti... Jo sincerament no em veig en cor de tornar a enfrontar-m'hi, per fàcil que em resultés repetir... – no va acabar la frase –... i el pare... imagina-t'ho.

– El teu pare l'adora. No l'havia vist mai així...

.

Estaven tots als seus llocs. I el Doctor Fujiwara es mantenia senzillament concentrat en aquell tall net al crani. 'Havia estudiat què fer en primer lloc sobre el terreny, i a través també de tota la informació que la Bulma havia recollit de la zona ja abans de la seva arribada, majoritàriament en forma de radiografies i simulacions de l'àrea per ordinador'. Plantejant-se danyar el menor tros possible, va doncs disposar-se a avançar... possibilitant que després, amb el temps, la cicatriu quedés finalment oculta pels cabells.

– El craniòtom – va demanar al Doctor Brief al seu costat, que li va passar un aparell que havia de servir per iniciar una petita perforació – Hem de deixar un tros de meninge exposada per començar a treballar.

– Li traurem aquests insectes un a un si fa falta – va murmurar la Bulma focalitzant tota la seva atenció en la petita càmera que anaven a utilitzar endoscòpicament.

'Acabada l'operació, podrien fixar de nou el tros obert del crani amb cargols i plaques de titani tan petites que en el futur ni es notarien; a banda de tornar a col·locar-hi la pell amb una sutura especial i incòmodes grapes d'ús mèdic...'. I tot amb la idea d'assegurar d'entrada el manteniment del cuir cabellut, va dir-se en pensar penedida que potser, al cap i a la fi, aquella no havia estat la millor idea del món...

Que li creixés el cabell... potser aquella cosa estúpida sí podien haver-la demanat al drac. 'I en canvi ara estaven arriscant molt més en una mera qüestió estètica'.

Era tard per fer marxa enrere.

Va permetre's observar un segon el monitor de freqüència cardíaca que havia instal·lat ella mateixa un moment abans. La línia que hi ballava s'havia convertit en la subjecció de la Nasu a la vida... en un so absurd i continu que penjava precàriament a la vora d'un abisme ben real.

Ni tan sols sabien si l'anestesia utilitzada seria suficient si decidia despertar-se. 'Dubtava que funcionés en un saiyan... ni que fos en mesurat excés'.

Estava inconscient senzillament perquè ja abans del cop d'en Gohan, aquella mena d'intrusos que li premien el cap, havien començat a causar-li – potser només per la quantitat exagerada de temps que feia que els duia amb ella – una pressió cada vegada més inutilitzant. 'Era impossible de saber si l'home que l'hi havia col·locat, per anul·lar el seu pou de memòria i modificar també el seu comportament, havia previst realment aquell final al cap d'un temps'.

.

.

– Ja ho tinc! – va exclamar en Mefus de sobte – És això! Amb això podrem reproduir l'antídot...

'Estaven preparats per tornar a la Terra d'immediat'.

.

.

No sabia si faria bé en entrenar com si res o més li valia esperar en alguna altra banda, on no es congreguessin ja aquella colla de pallassos que eren encara pendents de l'arribada d'en Kakarot. Suposava que sí, malgrat tot: focalitzant-se en la indiferència de sempre podria no mostrar-se exageradament preocupat per la seva germana. Va estossegar de sobte. Tenia una forta sensació de raspa al coll i no entenia per quins sets sous... 'Ells no es constipaven mai. ¿Què coi?'.

Just llavors va notar l'energia d'en Kakarot que acabava d'arribar...

Amb l'antídot, és clar... i dues energies més.

Ell estava en la part que havia quedat més desfeta de l'exterior de Corporació Capsula, amb restes del que havia estat aquella part de la casa, però tot i així encara podia observar els altres en la distància; malgrat que aquesta vegada n'hagués tingut prou amb notar-ne el ki. De fet, des d'aquella altra banda del jardí, el que no podia fer era escoltar què deien.

En Trunks i en Goten feia minuts que corrien per una altra banda i eren en si prou sorollosos...

En Vegeta va veure però, a l'hora que s'hi fixava bé, com el tsufur i la terrícola pèl-roja es movien lleument disposats a anar endins després d'haver-se separat uns centímetres d'en Kakarot. Havien arribat amb el saiyan segons enrere.

– Em posaré a treballar ara mateix... – va ser el primer que va dir en Mefus, tot i que el príncep només va aconseguir captar-ne el moviment dels llavis – ... fins a aconseguir una rèplica perfecta d'aquesta fórmula...

Els altres van assentir. I en Cor Petit, que havia semblat no ser-hi fins llavors... però que de fet estava més pendent que mai del que passava al seu voltant; va ser qui va girar-se per mirar en la distància el pare d'en Trunks.

– Vosaltres també hauríeu de prendre'l.

En Goku va ullar-lo de sobte, sense acabar de saber exactament si era d'allò de què li estava parlant... però amb la sincera intuïció que sí: – Vols dir? – va dubtar, per seguir després una mica més segur – Estàvem fusionats quan ens ha intentat atacar amb això... i no ens ha pas afectat...

– Jo no n'estaria tan convençut.

En aquell moment, just quan en Cor Petit començava a exposar aquella idea, sortien cap enfora la Gure i la mare de la Bulma. La senyora Brief va fer una estranya i general ullada al jardí, pràcticament sense mirar enlloc, abans de somriure obertament a no ben bé ningú:

– Voleu llimonada?

– Home... – Havia rigut nerviós en Krilín per l'aparent tranquil·litat d'ella – És que ara mateix...

– No m'ho puc creure...

En Vegeta havia acabat dirigint-se en aquella direcció només perquè havia tingut la impressió que en Kakarot i el namekià l'havien mirat directament ja en dues ocasions. 'I el gest – de més estava dir-ho – l'havia molestat en sobremanera...'.

Va murmurar en fer-hi cap. Però no va dir ni fer res a continuació, no més que creuar-se de braços i mirar-se l'escena abans que fos en Son Goku el que li parlés.

'Havia estossegat un parell de cops més sense adonar-se'n'.

– En Cor Petit creu que també ens hauríem de prendre l'antídot... pel gas...

– Jo no necessito cap antíd... – va esgargamellar de cop – maleït sia.

En Goku li mig somreia ara.

– És només beure'ns el que ens preparin en Mefus i la Suno – L'heroi va insistir, en efecte, amb un to que recordava bastant el seu de sempre – No n'hi ha per tant.

– Com tu vulguis... – va acabar escopint molest el seu interlocutor. – Igualment no és de nosaltres que el tsufur s'hauria de preocupar.

– Li podrem donar a la Nasu després de l'operació – va contestar per si mateix, però, en Mefus. El tsufur, que havia quedat a mig entrar a la casa per l'arribada de la senyora Brief, no s'havia allunyat pas tant de la resta com per no sentir-lo – Per això no cal ni preocupar-se ja...

I el saiyajin ni tan sols havia esperat una resposta al seu comentari... – Ah! Sí? Tan bons sou?

– El suficient...

'Era potser la primera vegada que es permetia obertament contestar en Vegeta així... però no ho havia pogut evitar: era increïble com encara semblava enfotre-se-li tot al príncep'.

.

– Tot va bé.

El Doctor Fujiwara va deixar anar allò gairebé per repetir-s'ho a si mateix. Estava sent un treball de precisió i no podia permetre's deixar-se endur pel lleuger nerviosisme que podia notar en una Bulma que sí, l'havia ajudat, gairebé al nivell d'haver-hi un segon metge a la sala... però no deixava de llançar respiracions més inquietes del compte cada vegada que ell feia un moviment amb qualsevol dels estris que tenien a mà.

– Hauríem de poder extraure-li ja el primer d'aquests...

'Va interrompre-la gairebé al volt'. – Lenta i constantment – va assenyalar el pols de la seva mà dreta – No ens cal córrer per ara.

– Doctor – va però intervenir-hi el Doctor Brief que en canvi només havia assistit amb la mirada la major part del que portaven d'intervenció – Pensa que són organismes amb vida. S'alteraran quan en treguis el primer... no podem badar.

'Per aquella mena de coses estava totalment contraindicat que els familiars d'un pacient entressin mai a una operació a l'hospital... No semblava haver estat gaire bona idea el canvi de normes en aquella ocasió'.

– Shhht – va pregar – Sé el que em faig...

I va agafar unes tenalles fines però llargues per fer el següent pas.

– Compte amb...

– Veig l'imatge de la càmera perfectament – va resoldre – Gairebé hi sóc... mira.

– Pf – va fixar-se la Bulma, aquesta vegada de manera més real en la forma de l'insecte que anaven a extreure en primera instància – És fastigós...

El Doctor Fujiwara havia obert (abans) una parcel·la el suficientment petita de la pell i el crani de la Nasu, per tal de poder-hi operar amb posterioritat.

L'home va treure enfora l'instrument amb tot el pols del món... – Doncs ja en tenim un menys a treure...

Va deixar-lo sobre una safata metàl·lica d'una tauleta alta que havien preparat al costat. I es va permetre observar la Nasu un instant més. 'Per estar segur que era una alienígena... i que no es feia ni idea d'un terç de les seves extraordinàries capacitats... li semblava ara mateix una noia ben normal; com a mínim a simple vista i sense tenir en compte el metabolisme accelerat que figurava en els anàlisis i que podia intuir només per sobre durant una intervenció que en realitat continuava sent agònica'.

La pell i els ossos probablement haguessin estat impracticables amb bisturís normals; resultant pràcticament de mantega per una pell com la seva, que a simple vista no es delatava com a res especial. Però els Brief aparentaven ja haver previst aquell petit inconvenient abans fins i tot de trucar-lo...

'I sense l'energia amb què segur que era capaç de coses extraordinàries, tampoc havia estat tan difícil l'iniciar de ple la intervenció'.

– El ritme cardíac...

.

.

.

– Nasu... –.

El seu ànim s'havia mantingut mitjanament sencer, sobretot en acceptar que el següent que podien fer era bàsicament esperar... prendre l'antídot i quedar-se allà de braços creuats. 'No hi havia res més que depengués d'ells... no ara mateix'. En Son Goku es va prémer el propi puny amb la mà dreta per contenir la frustració; molt pendent encara dels petits canvis... quasi imperceptibles... que el ki d'ella patia corporació endins. 'Sospirant pràcticament d'esma en no poder treure'n l'aigua clara'.

Havia intentat no mostrar més que seguretat davant dels altres. 'No podia permetre's enfonsar-se'.

La Nasu era gairebé el món per si mateix...

... però sabia que no era l'únic per qui ella era important.

I en el fons, li havia resultat quasi reconfortant distingir la veritable preocupació de germà entre tota la indiferència amb què sempre es cobria en Vegeta... 'Per l'hereu saiyajin, la seva germana continuava sent alguna cosa així com una rara assignatura pendent'. Potser ni la Nasu n'era prou conscient a vegades... i en Goku entenia que – més orgullós i obcecat que fins i tot ella – poc més deuria haver esperat la saiyajin d'en Vegeta en el passat. Segurament mai n'havia demanat tant.

'Aguerrida i decidida a no tenir-li el caràcter de mil dimonis en compte – potser perquè ella no es quedava enrere en orgull i obstinació – a ella li agradaria saber que a la fi se'n preocupava. Oi tant!'.

Va ullar el príncep, buscant la pròpia calma... i a en Cor Petit.

Estava disposat a esperar allà fora amb ells, amb tots els demés... potser no molt, els minuts suficients com per no acabar suposant una nosa a l'interior de l'edifici...

'El temps que calgués per tornar-la a abraçar'. Estava disposat a esperar... i a observar, després: segon a segon cadascun dels instants que fessin falta fins a veure-la despertar.

'¿A qui volia enganyar?'. Tot allò amb prou feines s'ho deia per intentar asserenar-se... i mantenir el tipus. 'Si l'estaven operant, tampoc tenia enlloc més on anar'. La Bulma no el deixaria ser-hi, no en plena intervenció i potser tampoc immediatament més tard... Va somriure amargament en un gest quasi interior, que va mantenir (no obstant) quan en Gohan el va mirar: 'Un cop més intentava evitar el patetisme propi davant la gent que estimava...'.

Sota els comptats arbres d'aquell lloc encara podia mirar el cel... imaginar-se, en aquell cel tan blau i clar, el viatge estel·lar que havia fet ella una vegada... per tal d'acabar arribant allà al seu costat. 'Encara que fos per enganyar-lo d'inici'. En el fons havia après aviat que el record d'aquella seva promesa mig feta també era el que l'havia empès fins a la Terra, en aquella recerca que havia acabat sent de si mateixa... i no d'en Vegeta o d'un record d'en Bardock o del seu planeta.

No hagués pogut imaginar que la Nasu seria seva al final... però ho era... i ell després de molt temps era viu... i ella també, també sobreviuria. Va bufar. '¿Per què insistia a repetir-s'ho?'.

Podia perdre-la en qualsevol moment.

'Allò no estava bé...'. Gens bé.

... Era ell qui hauria de ser ara mateix a la taula d'operacions... o millor dit: al llit on l'havien pogut operar després que la saiyan mateixa hagués destruït la major part del laboratori de la Bulma i el Doctor Brief.

En Son Goku va permetre's posar una mà contra la paret d'aquella casa. 'Dintre... aquell cirurgià, que havia dut la seva amiga d'infància, estava fent el possible per treure tot rastre de pressió orgànica i viva del cervell de la Nasu'. Estaven treballant per poder dur-la a la normalitat... sense dependre de res més que d'aquell moment.

'Si se n'hagués preocupat a priori no haguessin arribat a aquest extrem...'. O podria haver-la tret d'allà abans almenys. 'Ni tan sols hauria d'haver escoltat de boca d'aquell altre tsufur, "la sort" que havien tingut que en Raichi no fos encara més maleïdament deshonrós del que ja havia estat en no donar-li l'oportunitat de defensar-se...'.

Inquiet, va decidir moure's. I ja no va poder parar durant incomptables minuts...

Tenia la sensació que acabaria per molestar a la resta si seguia combinant aquells moments de tensió parada amb petits tocs a la paret, amb l'anar amunt i avall per aquell petit tros d'entrada, mentre escoltava la mare de la Bulma conversar ja normalment amb el seu fill gran i en Krilín... i veia la Gure observar-los entre callada i pendent d'alguna altra cosa del fons del jardí. 'Era conscient encara que en Cor Petit o en Vegeta podien estar igualment preocupats... però que en canvi es limitaven a repenjar-se en dos arbres, allunyats un de l'altre, i mirar també un punt fix i indeterminat del seu davant'. Sí, n'era conscient... però ara tampoc li importava massa haver estat el primer en trencar la tensa calma. No després que fes ja una bona estona que en Mefus i la Suno havien entrat endins, amb l'intenció d'acabar de concretar – esperava que amb certa rapidesa i concentració – la fórmula de l'antídot que també necessitaven... 'Havia decidit deixar de mentir-se d'una vegada... i la situació el superava de tros... tot i estar convençut d'encara poder – i haver de – ocultar part de les emocions que se li arremolinaven a traïció dins el pit'.

¿Trigarien gaire en tenir la solució aquell parell?. Confiava que no. 'Mentre ambdós s'havien mantingut fora d'inici, mentre el tema de conversa i preocupació havia estat aquell antídot... tots s'havien alliberat lleument de pensar en el que succeïa no gaire lluny, en aquelles quatre parets de no massa enllà... Ell gairebé s'havia permès fer vacil·lar en Vegeta mentre intentava ignorar la pròpia angoixa interna...'. Però després, el silenci... l'espera també per la fórmula correctament aplicada de l'antídot... havia fet que tornessin a aflorar les tensions veritables, les pors que s'havia permès concentrar dins seu només en part mentre triava resoldre allò altre... 'Havia arribat a creure's que en realitat l'actitud d'en Vegeta el confortava d'alguna manera... a la vegada que tots eren pendents d'ella'.

El silenci, la inactivitat, el ja no tenir res a fer que depengués directament de si mateix... havia estat de llarg el pitjor des d'aleshores.

I no se sentia pas – i menys a aquestes alçades – com en d'altres situacions crítiques, quan tot havia semblat dependre d'un desig per poder resoldre's... 'Va finalment deixar-se caure contra la paret que havia estat tocant nerviosament'. El ki de la Nasu es notava dèbil però constant a l'interior de la corporació... 'Se'n sortiria'. Però tot plegat no deixava de ser culpa seva... culpa de si mateix que no havia fet prou per merèixer-la. 'Era tan senzill per ell ser en el lloc que es proposés, just quan s'ho proposés...'. I en canvi... s'havia sentit sempre tan lliure, tan deslligat d'aquest tipus de preocupacions...

– Quanta estona ha dit la Bulma que...? – va preguntar sense saber molt bé a ningú, amb la veu més ronca del normal.

– Encara falta...

Era l'únic que havia sortit de la gola d'en Cor Petit aleshores. El namekià va mirar-lo i va tornar a la seva posició inicial de seguida.

En Goku diria que ja feia un grapat d'hores que havia arribat amb en Mefus i la Suno, però fos com fos, cada segon que passava de més, començava a fer-lo sentir minuts i minuts més vell. 'Probablement en Cor Petit, per les seves pròpies capacitats, pogués saber exactament el què hi passava... i ell, ell podria haver anat fins en Kaito per notar-ne cada moment... però no desitjava res més que quedar-se en aquell lloc, condemnat a desconèixer-ne cada pas, a no saber si els cirurgians estaven o no fent el correcte: obrint la ferida... evitant el dolor...'. Allà no sabia què passava a uns sols metres de la seva posició, no més que el que li permetia deduir el poder notar el ki d'ella... però almenys s'hi sentia a prop... S'hi mantenia a prop.

Algú va sortir de dins enfora llavors. I en Goku, en efecte, va aixecar el cap encara que ja havia notat qui era d'entrada. 'No eren encara notícies... ni bones ni dolentes'.

Però era el mínim que esperava escoltar.

– Ja ho tenim... Podeu prendre-us l'antídot ara mateix. Estarà també preparat per ella quan desperti de l'operació... –.

– Primer haurà d'acabar... aquesta maleïda intervenció...

.

– Heu estat ràpids... – Havia valorat en Krilín en veure'ls sortir amb aquella ampolleta i mitja decisió al rostre – Així, això impedirà que en Goku i en Vegeta emmalalteixin? – va demanar a continuació, mentre intentava repassar el poc que en Son Goku havia arribat a explicar respecte els motius pels quals ells també podien haver quedat afectats pel contacte amb aquell gas.

– Amb una mica de sort, això deu ser aigua...

En Vegeta ni tan sols pretenia afluixar aquella actitud davant d'un Mefus que mai en el passat havia tingut el valor de plantar-li cara de la manera que havia gosat fer-ho abans.

– Serà millor que ens el prenguem... per si de cas – va tornar a intentar fingir un somriure en Goku, no sense caminar ara en direcció a la Suno i el tsufur, deixant de moure's i pensar amb inquietud per un instant. – Puc fer-ne un glop ja?

– És clar.

L'home pèl-roig va assentir a l'heroi, mentre li entregava l'ampolleta de cristall i aquest procedia a dur-se'n els llavis el continent sense ni tancar els ulls. – Buaj – va encongir el gest després – No és gens bo...

– Haguéssim trigat bastant més a fer-ne una dosi inodora i insípida com la que havia aconseguit en Raichi.

Era el suficientment bo... si els assegurava que no tornarien a tenir problemes amb res de tot el que en Raichi havia planejat per acabar amb ells... o per fer-los l'existència impossible mentre visquessin.

– Vegeta – va oferir-li a continuació, tot arronsant el front encara amb un mal gust intens a les papil·les gustatives – Té...

El príncep però feia un moment que ja se'l mirava entre la curiositat i la burla.

– Ets un tou... És només un líquid fastigós...

– Té...

El príncep es va empassar allò de manera impassible... i després va haver de mossegar-se el llavi per dins per dissimular l'horrible gust que tenia. Va mig somriure amb ironia. – Doncs sí, Mefus... – va dir-ne el nom amb suavitat estudiada – Com a verí no està gens malament...

Aquesta vegada en Mefus va decidir ignorar-lo, després això sí que la Suno li toqués lleument el braç fent-li canviar amb traça femenina la direcció de la propera mirada.

– Això ha de servir perquè ja no tingueu cap mena de molèstia – va dir ella en general ara – Sent vosaltres no crec que faci falta, però no estaria de més una petita revisió... per si aquesta cosa us hagués afectat ja algun teixit o òrgan d'alguna manera.

– O també podeu esperar que arribi en Dende i us faci una repassada amb el seu poder curatiu – va avançar en Cor Petit – Li noto l'energia i fa un moment que ha començat a desplaçar-se cap aquí... – No va desvetllar el per què, tot i així –... amb una mica d'energia, i havent remès ja qualsevol possible rastre del gas del vostre organisme, és possible que només us calgui una petita part del seu poder per estar com nous.

En Goku va assentir ara en silenci.

I en Krilín no va poder evitar tornar-ho a preguntar:

– Així... almenys això és així de fàcil, oi? – va somriure obertament, una mica més entusiasmat que fins llavors – Quan la Nasu surti del quiròfan... o bé, de l'operació... podeu donar-li l'antídot i deixar que en Dende li curi tot el que n'hagi quedat tocat? Ostres, així potser fins i tot podem donar-li ja avui una abraçada...

– No corris tant – va ser la veu del namekià adult qui va interrompre'l... a mig fer-se tota una pel·lícula d'optimisme del que podia passar a partir d'ara: – El que fa en Dende, ben fet, suposa una injecció d'energia sobtada... seria massa bèstia aplicar-li a la Nasu del tot, i més sense restriccions, quan acaben d'obrir-li una part tan delicada com el cap. És molt més sensat esperar una mica.

– Ostres. – va tirar-se enrere de cop desinflat en Krilín – Ho sento – va arrufar les celles – No volia precipitar-me.

L'una vegada cap pelat va notar la mà del seu millor amic d'immediat a l'espatlla.

L'heroi s'hi havia acostat en veure'l comprendre amb resquemor que – com ell mateix havia entès, no sense tones d'inquietud personal, ja feia estona – la paciència... i el saber que en allò senzillament només podien confiar en el fluir de les coses; era l'únic al què de moment es podien aferrar.

– Goku...

El saiyan, però, acabava de mirar el cel sense més... canviant el gest tot de sobte. 'I alguna cosa va dir-li a en Krilín que, almenys per un cop; la seva mirada seriosa no era només part de tota aquella seva incertesa... ara en Goku hi buscava alguna cosa entre els núvols'.

– En Dende no és l'únic que s'acosta – va sentenciar, mentre els altres també miraven en dalt – Gohan, crec que pel sud ve la Vídel... i en Follet Tortega i l'Ulong són en aquella nau d'allà – va senyalar sense més una aeronau que estava a punt d'aterrar.

– Deuen haver notat l'energia de la Nasu quan abans ha destrossat tot allò...

.

.

– Ja està – va respirar el metge en haver superat clarament aquell brevíssim moment de molta tensió – El seu ritme cardíac es torna a correspondre amb el que havia mantingut fins ara.

– És fora de perill? – va preguntar la Bulma també una mica més alleugerida en sentir-ne les paraules, i ja d'abans en comprovar-ne l'estabilització del cor amb els seus propis ulls i oïdes... 'Aquella màquina mantenia de nou un pas rítmic i alleugeridor de les seves constants'. – Això és bo.

– Sí – El Doctor Fujiwara va mirar de reüll però aquell grapat d'éssers petits i biòtics que ja havien aconseguit treure del seu còrtex cerebral, no sense cura i amb una precisió extrema. 'Alguns havien semblat expirar just en tenir contacte amb l'exterior, a través de les llargues pinces mèdiques; però un parell movien encara les extremitats agònicament a sobre aquell paper verd-quiròfan que havien col·locat davant la tauleta alta on els havien deixat caure. – Però no podem baixar la guàrdia... encara en té un parell a l'interior... i després hem de tancar...

La pèl-blava va posar una mà al braç de la Nasu en un gest de reconfort que sabia inútil amb la saiyan inconscient. – Sigues forta – va dir en deixar-la anar – Aquells homes et necessiten... i la resta de nosaltres també.

– La Reiya – va aparentar corregir-la el seu pare en to pensatiu, no obstant – La seva filla la necessita, Bulma. – va mirar la seva pròpia hereva un moment després: – I no em malentenguis, reina. Ja sé el què significa per en Son Goku... però ha de lluitar per sortir-se'n... també per aquella pobre nena que no és tan forta com tots pressuposeu... i que ha de veure encara els seus pares junts.

– És clar... – va assentir la científica jove – També te n'has de sortir per la teva filla, Nasu. Has de lluitar per recuperar-te després d'aquesta...

'No dubtava que la germana d'en Vegeta en fos ben capaç'. Haver sobreviscut a allò... i després a l'operació... ja era una mostra excel·lent de resistència.

.

.

– Vídel – En Son Gohan va avançar endavant quan la filla del senyor Satan va fer el seu aterratge. El Mestre Mutenroshi i l'Ulong feia exactament cinc minuts que també eren amb ells. Conjuntament amb l'A-18, de qui el seu pare no havia pogut notar cap tipus d'energia a l'avançada. 'Com havia endevinat encertadament en Krilín, s'havien dirigit cap allí quan havien notat que alguna cosa hi passava... que l'energia de la Nasu tornava a ser a la Terra... i que havia estat fluctuant de forma estranya i a extrems: De causar una gran destrossa a gairebé ni notar-se'. – Què hi fas aquí?!

– Digues-m'ho tu – va mirar-se la part de la corporació que estava feta pols – Què hi ha passat aquí?

– És... – En Gohan va dubtar posant-se seriós de sobte – És una llarga història. Però m'alegro que siguis aquí, Vídel – va dir – Em temo que no podrem desmemoriar la població mundial respecte en Bu tan de pressa com li vam assegurar al senyor Satan.

– Necessiteu reparar les destrosses, suposo.

– El que vol dir en Gohan és que aviat haurem de mirar de resoldre els estralls que s'han causat no només aquí – va saludar-la en Goku amb un gest amable amb el cap i un mig somriure pensatiu – No sabem si ho podrem fer tot de cop, tornar la vida a tothom... o bé també haurem d'esperar l'any per segons què; o dirigir-nos a Nàmek de nou... De moment, esperem que aquí dins se'n surtin.

– Aquí dins? – va preguntar la filla d'en Satan una mica sorpresa de la serenitat amb què havia parlat l'home, però no tant com potser ho hagués estat al poc de conèixer-lo o com ho estaria en esbrinar les circumstàncies actuals. 'En ocasions en pare d'en Son Gohan, a banda de ser un heroi de debò... i un extraterrestre, podia arribar a parlar com un autèntic savi...'. Sempre l'havia impressionat una mica. – Què hi ha aquí dins?

– Operen la Nasu.

– Com?

En Gohan li va tocar ara l'espatlla perquè el mirés. El seu pare s'havia girat i havia tornat a moure's visiblement preocupat. 'Probablement pendent d'un ki de la Nasu que havia estat extraordinàriament dèbil per estona'. – Deixa que t'ho expliqui jo...

La Gure que havia estat molt callada fins llavors, inseparable del costat de la mare de la Bulma, acabava de quedar-se'ls mirant de bell nou i de fit a fit. 'Així no eren llegendes... aquella gent estava assegurant que podria fer quelcom amb tot el que havia destruït en Raichi... amb la vida dels seus... del seu poble... i amb en Tarble, que també havia perdut'.

Va mirar-se l'home que ho havia dit, intentant discernir si podia mentir... 'En aquell moment certs rastres de cansament ja començaven a fer estralls al rostre d'en Son Goku... per bé que parlava amb els altres amb concisa normalitat i que només feia visible la seva poca calma interior en els instants en què podia imbuir-se d'aquell silenci que, qui sap, potser el feia sentir una mica més en falsa privacitat... almenys amb si mateix'.

.

.

– Ja ho tenim!

– Sht...

– No cridis, Bulma – va calmar-la el seu pare.

– Però ja està – va somriure obertament aquesta en aquell moment – Ja està fora de perill... Hem tancat la ferida... tenim tot això fora... Som els millors!

– Ens falta esperar que desperti – va corregir-la en to de correcció el Doctor Fujiwara – Hem d'esperar a què torni en si per comprovar que tot ha anat bé. I que tant la seva consciència com el seu cos responen als estímuls que puguem donar-li... pocs d'inici. En medicina, no es pot cridar al·leluia abans del compte... El millor que pots fer és ser prudent quan ara surtis d'aquí i en parlis amb aquesta gent que espera fora.

– Home però...

– I si hagués perdut capacitats cognitives quan despertés... o el poder caminar o moure un braç? – va ser dur l'home en un to que tenia inequívocament com a professional. Li estava parlant com parlaria a un metge que acabava de començar a operar... 'Sempre tan impetuosos', va pensar. Però és que la Bulma ni tan sols tenia la carrera de medicina – T'ho prego – va suavitzar-se en acabar.

– D'a-d'acord... – va assentir sense l'eufòria prèvia recuperant-se del reny – Ho faré com diu.

La Bulma poques vegades havia estat tan impressionada per l'autoritat d'algú.

.

.

.

– Què creus que ha estat això, fill?

La pregunta d'en Gyumao va fer girar en Iamxa que ja feia estona que es mirava les muntanyes del fons. Havia visitat la Xixi aquell matí... i ho havia fet amb una sensació molt diferent a la culpabilitat i quasi inquietud del passat... ara que estava convençut d'aviat poder-s'hi casar.

– No ho sé – va negar, però, parlant d'un fenomen ben diferent al motiu de la seva visita allà. – Però eren les energies de la Nasu i en Gohan... i després... la de la Nasu pràcticament s'ha esfumat del tot. Massa sobtadament.

– Així aquella noia ja ha tornat? – va valorar en Gyumao, amb la veu un pèl més baixa que fins aleshores, ullant l'interior de la casa on la Xixi trastejava encara amb alguna cosa del dinar.

– Sí – En Iamxa no va treure's del damunt la sensació que alguna cosa no anava bé. 'Juraria que hi havia hagut una explosió... però no era gaire bona idea dir-li a la Xixi que marxava a Corporació Capsula perquè acabaven de notar quelcom anormal en el ki de la Nasu'. – No sé què hi està passant allà...

– És estrany, eh? – va somriure el seu enorme futur sogre de sobte – Tu... amb la meva filla. I el cap de trons d'en Son Goku enamorat de veritat d'algú.

En Iamxa va girar el cap només per assentir amb un mig somriure un moment més tard. – No sé si és estrany... però li prometo que seré un bon marit.

Una rialla d'en Gyumao va espantar-lo una mica llavors. – És clar, noi – va donar-li un sobtat cop a l'esquena que va fer trontollar un Iamxa despistat – Si ja fa molt temps que penso que esteu fets l'un per l'altre... i mira't – va aclucar-li l'ull – Ets aquí... Et mors de ganes de saber què deu passar per allà... però ets aquí per no haver de disgustar la Xixi mencionant-li aquesta noia. Em sembla una prova més que suficient...

– Bé... – va dubtar.

– Va ser un error pretendre collar aquell nano, Iamxa. La Xixi s'hi va voler casar tant sí com no i ja veus de què va servir... Encara que la Nasu no hagués aparegut mai... – va fer una pausa – ... i que tu no t'haguessis fixa't en la meva filla... El matrimoni de la Xixi i en Son Goku no hagués estat tampoc veritablement feliç... no sense la meva filla acceptant passar sola gran part de la seva vida. I no és el que vull per ella quan jo em mori... No és el que cap pare voldria per la seva única filla.

.

.

Es trobava en alguna mena de penombra, total i completament sola.

– Què...?

El seu cos estava envoltat per la foscor però encara hi havia un mantell prim de llum que emanava d'algun lloc, i que li permetia veure alguna cosa al fons d'aquella sala que li era desconeguda...

Va intentar distingir-hi alguna cosa. 'Però ni tan sols va poder focalitzar tota la seva atenció en aquella ombra de llum'. Va notar-se cansada... i amb falta d'aire. I de sobte va saber – tot i que encara era incapaç de percebre's el propi cos amb encert – que tremolava... 'Cada múscul del seu cos tremolava incontrolablement sense motiu'.

Tenia fred... un fred terrible... i quan va aixecar la mà per tocar-se la cara, va sentir que les llàgrimes li regalimaven ja galta avall. '¿Per què estic plorant?', va pensar mentre tractava inútilment de netejar-se els rastres humits del rostre... 'Tenia la sensació d'estar fent-ho en va. Perquè, en passar-s'hi els dits, no deixava de sentir la seva pell humida...'. Les llàgrimes li banyaven el rostre que, a més, notava completament enfebrat. Va distingir llavors una mena de llit al seu costat... mentre que ella se sabia dempeus. 'Caminant però insegura de si mateixa i d'on anava'.

Va notar-se caure sense explicació un moment després. Havia intentat fer un parell de passos cap a algun lloc, sense sentit, però era com si d'immediat el terra s'hagués obert i ella hagués senzillament caigut a través.

– Ah! – va lamentar en tocar amb les mans i els genolls a terra. 'Ni tan sols havia estat una caiguda normal... simplement havia anat a parar allà com si pesés moltíssim i cap de les seves extremitats hagués conegut mai l'equilibri, de tal manera que sense veure's les cames sabia que no podia aixecar-se... no les notava'.

– Nasu – va escoltar una veu coneguda aleshores. I va notar la calidesa de la seva mà al rostre mentre totes les demés sensacions s'allunyaven de si mateixa – Perdona'm...

.

– On sóc? – va imaginar-se que aconseguia dir-ho en veu alta.

'Ni tan sols estava segura de quant temps havia estat inconscient'. Havia perdut la noció del temps i del lloc, i en obrir els ulls no sabia on era. Ni què era l'últim que havia estat fent. 'Malgrat tot... res havia canviat gaire respecte el seu darrer somni... o malson: Es va notar entumida, com si acabés de despertar després de molt temps al llit... i, a continuació, va adonar-se que l'habitació era del tot a les fosques, fins i tot més negre que la sala de la seva imaginació'.

Necessitava ordenar la ment per acabar de situar-se. Volia moure's... i va comprovar, no sense alterar-se de sobte que havia oblidat precisament com moure's...

Va arribar a imaginar, de fet, que tenia fortament lligats els canells, els turmells i fins i tot la cintura... que alguna mena de metall fort havia d'estar-li impedint aixecar-se... 'Va pensar, en efecte, que allò tenia una solució fàcil: només havia de cargolar les manilles, o el que fos, el suficient per acabar deformant el metall... o per desfer-lo directament... No hi havia cap mena de cosa d'aquelles que pogués aturar-la'.

Però no podia concentrar-se... i tampoc, per tant, fer res útil per recuperar la mobilitat.

Va resoldre d'immediat que no, per algun motiu sabia que no estava lligada enlloc. ¿Però... què coi passava amb el seu cap que no podia situar-se?.

'¿On era?'. Va esforçar-se a respirar... i va distingir d'immediat una mena de batec rítmic que semblava ser el d'un cor. 'Aconseguint ullar així un parell de sensors sobre el seu pit; entre la pell i la flassada que continuava cobrint-la ara'. La Nasu va esperar inquieta i confosa, i en poc va sentir també el so familiar d'unes sabates de dona que es dirigien cap a on era. Els llums es van encendre sobre seu i als costats, i només llavors va aconseguir girar una mica el cap per intentar veure aquell algú que es movia més enllà. 'No va ser capaç de dir o emetre cap soroll... però qui fos, va tornar a sortir de la cambra deixant ara els llums encesos'.

Només aleshores la saiyan va tenir un primer pensament coherent. 'La Reiya...'. No sabia on era ni on havia estat si mateixa l'últim cop, abans de perdre la consciència... però tenia la sensació que necessitava saber amb urgència on parava la seva filla... no podia esperar. 'Res més semblava poder tranquil·litzar-la... tot i no saber tampoc de què s'havia de tranquil·litzar exactament'.

Va intentar cridar... però ni tan sols va poder emetre un so amb la gola: un mal intens al cap va obligar-la a tancar als ulls de seguit... i la sensació plàcida de la inconsciència va fer-li perdre de nou el coneixement.

.

– Pots entrar... – Li havia dit breument la Bulma en sortir allà a fora i mirar-los a tots als ulls – Però encara està inconscient... i no t'hi hauries d'estar molta estona, Goku. El doctor diu que és millor no desesterilitzar res encara... hauràs de posar-te una bata i una mascareta.

'S'hagués posat el que hagués fet falta... per veure-la'.

Ni tan sols va adonar-se que algú altre podria estar desitjant veure-la. 'No ho va pensar'. Simplement va ullar la Bulma sense mostrar massa més que una inquietud externa i va entrar endins a pas ferm, com havia fet abans...

Estava, com llavors, igualment fet pols... però molt més cansat psíquicament.

Potser per això va agrair silenciosament que aquesta vegada la Bulma no es quedés a l'habitació en deixar-lo entrar.

Va mirar-la. Ella era allà... tan quieta com abans... però amb una horrible vena al cap i més pàl·lida que mai, envoltada de tubs i cables que ell no sabia per què servien.

– Amor... –.

Els seus punys es van afluixar quan va perdre el control del cos, a punt de sucumbir a una forta emoció que li sorgia de la gola i de dins el pit, i amb els genolls que amenaçaven en flexionar-se i caure contra el terra en qualsevol moment, quan ja havia arribat al costat del llit... sense haver processat abans un sol pensament coherent. No després d'entrar a l'habitació. 'Ella havia perdut color... tenia els llavis blavosos... i ni tan sols acabava de semblar viva'. Ho era... en Goku sabia que ho era perquè en notava el ki... i hi havia aquell soroll rítmic i infernal... aquell so que provenia de la màquina on anaven a parar alguns dels cables que sorgien d'ella... i que suposava un senyal de vida malgrat tot.

Va pensar aleshores que s'havia fet ja suficientment el fort a fora. 'L'havia perdut, en part, per no saber mostrar els seus sentiments', va dir-se. I no va oposar més resistència a deixar-se anar: – Ho sento tant Nasu – Havia sentit un gran alleujament en veure la Bulma aparèixer davant seu i endevinar-ne que tot havia anat mesuradament bé. 'Però la culpa seguia menjant-se'l per dins'. – No saps com...

– No és culpa teva... – A ella li hagués agradat dir-li-ho. 'Ella que ara no tenia força per obrir els ulls... que creia que tornava a somiar llavors en la seva veu... però que en canvi el sentia'. – No...

En Goku ni tan sols era capaç de dir si realment ella podria perdonar-lo mai... Va seguir mirant-la i parlant... sense donar-se oportunitat per raonar-ho del tot:

– No et mereixo... no tens ni idea de com d'espantat he estat... – El saiyan va haver de fer, en notar una pròpia i lleugera tremolor, una pausa per apartar l'ira i la tristesa amb què sense voler havia acompanyat el comentari. 'Havia arribat a imaginar-se qualsevol cosa allà fora'. Potser per això va agafar-li el rostre quiet entre les seves dues mans, amb delicadesa. Necessitava tocar-la... aferrar-se a ella d'alguna manera. – ... Per tu... i per la Reiya. Estaràs orgullosa d'ella.

'S'estava tan quieta...'. Tant, que va espantar-lo en gairebé convulsionar-se durant més de tres segons...

Encara confosa, la Nasu havia intentat – de veritat – obrir els ulls en escoltar el nom de la seva filla... però ni tan sols havia pogut deixar anar cap so... L'esforç l'havia fet sentir, a través de tot el seu sistema nerviós, tan frenètica... que va acabar tenint la sensació que s'ofegava durant instants. 'I va ser el moviment brusc del seu pit, el que va fer que en Goku s'alterés i la deixés anar immediatament...'.

Sense proposar-s'ho, de sobte les llàgrimes corrien per la cara del guerrer, amb ànim encara contingut. 'Els seus ulls, més foscos que mai, portaven minuts cremant-li amb força... de la mateixa manera que el cor'. – No deixaré que ningú et torni a fer mal mai més, t'ho prometo – En Son Goku va mirar de seguit la seva dona, ignorant sobretot les llàgrimes pròpies. 'Odiava veure-la així'.

I no obstant... mentre després intentava eixugar-se la humitat del rostre amb un sol gest brusc, no va poder evitar preguntar-se per què s'havia esforçat tant, durant anys, a contenir els seus sentiments; per què fins i tot li havia semblat que era un desastre mostrar als altres com se sentia ara. Sortosament la Nasu tornava a respirar bé...

– He comès errors que no mereixo que em perdonis – Enmig del dolor va pressionar els seus llavis sobre els ara freds d'ella, adonant-se que havia deixat caure la mascareta de paper feia estona, i mantenint-ne el contacte només un segon... per por que la seva respiració tornés a alterar-se en fer-ho. 'L'hauria pogut perdre per sempre... i encara ara no sabia com es trobaria en despertar-se...'.

'... Perquè no havia estat prou ràpid, ni prou capaç de cercar-li el ki en tot moment: Pensant que així li donava llibertat, que el temps la tornaria al seu costat... que podrien estar junts després'. Sentia un profund i dolorós desassossec interior. Va intentar imaginar com seria la seva vida sense la Nasu... i es va adonar que ja ni tan sols li cabia al cap la possibilitat. 'Ella significava tant per ell...'.

Com a home els errors l'havien perseguit... fins i tot abans d'escollir quedar-se mort, durant 7 llargs anys. Va entortolligar ara els seus dits amb els de la mà dreta d'ella... mentre li acaronava la clavícula amb l'altra mà... amb prou compte per no moure'n els sensors que duia més avall, sobre el pit.

.

---

N/A: És el que ve l'últim capítol? Ah! Una pregunta interessant, hehe. Doncs us puc dir que el capítol 62 serà l'últim o bé el penúltim. Si més no s'hi resoldran la majoria de dubtes i qüestions. Bones Festes!