Promeses que mai vam voler complir

by LilaNox

– Recordeu – Va saltar l'Ulong. – La Baba ens va dir que algú l'esperava en un lloc llunyà!–. La història de tres ànimes valentes que van lluitar per salvar el món. "Pots enamorar-te de dos homes tan diferents?" OC

63. Capítol 62 El que fa diferent un dia

Capítol 62. El que fa diferent un dia... i la resta de les nostres vides

'Havia estat hores vetllant-la, però ella no anava a despertar encara... i de sobte va adonar-se que, de ben segur, no seria l'únic que estaria desitjant veure-la'. Va ser en sortir que va fixar-se, per primera vegada, en les petites gotes de sang que la Bulma duia a la part baixa de la bata. Sabia que no havia estat una operació fàcil i, tot i així, no desitjava saber-ne més detalls ara. 'L'únic que volia era que la Nasu despertés... el més aviat i urgent possible'.

Va escoltar en Krilín dient-li alguna cosa sobre el son de la Reiya però, confós i cansat com estava, no va aconseguir centrar-se fins que va poder alçar la vista per trobar-se en Cor Petit davant seu.

– En... encara dorm – va murmurar no gaire segur d'haver tingut suficient respiració fins i tot per moure els llavis – Quan desperti, sabrem millor si... – va sentir-se malament amb si mateix només pel fet d'haver-ho de vocalitzar – ... si tot ha sortit bé. Del tot.

El namekià va ullar-lo de braços creuats. Havia deixat enrere les figures d'en Gohan i en Krilín que ara tornaven a sortir discretament a l'exterior... allà on esperava la resta... 'Perquè sabien que, tard o d'hora, en Son Goku i en Cor Petit també haurien de parlar'.

– Esperarem...– va intentar ser breu i sec el namekià, mirant enllà... cap a la porta que en Son Goku havia tancat al seu pas un moment abans.

– Hauries d'entrar-hi tu també – va obrir les mans en un gest clar.

Però en Cor Petit va negar un moment. – No. És millor que no hi hagi gaire més moviment al seu voltant... de moment.

En Son Goku va haver d'assentir tot i saber ara que hauria d'haver-li ofert entrar abans a en Cor Petit. – Ho sento – va dir senzillament.

I en Cor Petit va fer un petit gest amb el cap per evitar allargar una conversa que, de totes maneres, no els duria enlloc. 'Havia sabut sempre quin era el lloc d'ambdós en tot allò... fins i tot quan la Nasu semblava negar-s'ho amb esforç'. Ara només desitjava que ella es recuperés... perquè d'alguna manera no deixaria mai de tenir-la a prop igualment. 'Ell no es mouria d'on era... i respecte la seva relació amb en Goku i ella... bé, dimonis, ¡No era com si quelcom anés a canviar després de tant de temps en aquella colla!'. Hi hauria entre uns i altres certa distància en anys de pau que, tard o d'hora, acabaria esborrant-se temporalment d'alguna manera...

... tard o d'hora sempre acabaven embolicats en algun torneig... o certament en alguna cosa desagradable que tot i així – amb el temps – era el tipus de fet indiscutible que acabava unint-los, tan diferents com eren uns dels altres... 'Sovint els havien unit les circumstàncies i el mateix Son Goku, és clar... encara que existien ara altres vincles entre ells: En Cor Petit, per exemple, tenia en Gohan... i la Reiya'.

Va girar-se enrere quan entrava en Vegeta.

I va somriure lleugerament a en Goku. 'No eren els únics dos homes de l'univers a qui els concernia el que pogués passar-li a ella, a la Nasu... però el príncep no deixaria de fingir tota la seva habitual façana en presència seva'. D'alguna manera també en Son Goku podia abstreure'l d'allò al final.

– Despertarà – va dir ja en direcció al jardí, tornant a girar de sobte sobre els seus talons – I tot estarà bé.

En Goku no va dir res malgrat que va mirar en Vegeta. 'Hi havia una cosa que no s'havia tret del cap i que, no obstant, desitjava comentar-li aviat'.

– Cor Petit – va dir primer, però. – Gràcies...

El namekià va mantenir-se estàtic un instant, fent cara per moments de no saber exactament on pretenia anar a parar el superguerrer mostrant-li de nou aquell agraïment... 'Suposava que tenia alguna cosa a veure amb haver complert la promesa de quedar-se a prop de la Nasu... però ja li havia dit una vegada que no ho havia fet per ell. Era dolorosament evidentment, de totes maneres'.

– Gràcies per ser el millor pare que podrien haver tingut en Son Gohan i la Reiya – L'heroi va semblar endevinar amb allò el pensament d'un dels seus primers temibles rivals al vol – Jo no... – va mossegar-se el llavi per dins amb pesar – ... clarament no he estat a l'alçada.

– Son Goku...

'El que menys pretenia era que en Cor Petit intentés negar-li-ho'. Va baixar el cap. Tampoc li importava en absolut que en Vegeta estigués escoltant aquell instant.

– M'he perdut massa d'ells fins ara, Cor Petit. I ho lamento... – va callar un segon formant abans les paraules al seu cap – Però ho lamentaria més si no sabés que t'han tingut a tu – va arrufar les celles abans de somriure-li amb gratitud donant per acabada aquella fugaç reflexió que, no obstant, portava temps clavada al seu cap – T'ho hauria d'haver dit abans. I no només a tu: la Xixi ha fet una feina fantàstica amb en Goten tota sola... Jo ni tan sols sé si a aquestes alçades sabré fer-ho bé...

Un grunyit baix i de cansament va impedir que el namekià hi intervingués una vegada més, malgrat que sí va negar amb el cap i va marxar murmurant una darrera cosa a l'aire. – Sempre seràs el seu pare. No importa com.

En Vegeta trobava excessivament embafadora aquella conversa que li havia tocat observar. 'Fins i tot si en Goku creia que fins i tot ell havia estat millor pare... més present com a mínim en la vida d'en Trunks'. Així que havia deixat anar un murmuri d'incomoditat i ara es creuava de braços ignorant per complet en Cor Petit.

– Has acabat l'esceneta, Kakarot? Tant cotó ensucrat m'aclapara...

L'altre saiyan va posar amb calma tota la seva atenció en ell. – Sí, Vegeta – va somriure agredolç – Ja està...

– Bé, doncs...

'Si hi havia res seriós que hagués volgut dir-li abans, la idea li havia marxat juntament amb l'excés de sinceritat sentimentaloide que s'havia trobat allà dintre'. Va disposar-se a seguir el seu camí, doncs, cap a la cuina. 'Potser la Bulma podria dir-li com estava la seva germana... sense necessitat de tanta absurda incontinència verbal...'.

– Devíem fer molt mal, Vegeta... – va dir de sobte en Goku sense que el príncep en captés de seguida el sentit. Fent parar fins i tot el Cor Petit, amb una oïda extraordinària molt més enllà, quasi ja arribat a l'exterior. El namekià, però, anava a respectar la naturalesa privada d'aquella conversa saiyan i va limitar-se a seguir endavant.

– No sé si t'entenc – va bufar l'altre alertat pel to del seu etern contrincant, i tot i així amic. – I no sé si estic preparat per una altra escena com la que acabes de donar...

En Goku va tornar a somriure, ara fins i tot de forma més sincera. I malgrat això va usar un d'aquells seus tons seriosos que no donaven peu a malentesos.

'El que anava a dir ho sentia com a veritablement important. Com una part necessària a comentar entre ells, donat que implicava la seva raça... el que fins i tot ell sabia que hauria pogut ser... si un cop de cap no l'hagués beneït de veritat'.

Els motius de canvi d'en Vegeta i la Nasu eren molt més espectaculars...

– En anar a per en Mefus... – va començar – Bé, he tingut l'oportunitat de parlar amb un altre home... tsufur... de l'edat del monstre que ha fet això a la Nasu i... – va bufar inconscientment per continuar – La manera que tenia de pensar era la d'algú que ha vist viure al seu poble autèntiques barbaritats... injustícia i dolor... En Mefus assegura que el tsufur havia estat sempre un poble just i paritari. La idea de què havia d'agrair que no li hagués passat a la Nasu... semblava més aviat com si li haguéssim donat nosaltres.

El príncep del cabell en flama va entendre-ho, de fet, amb facilitat.

I va fer xocar la llengua contra les dents amb despreocupació abans de parlar, encara que alguna cosa en els ulls va dir-li a en Son Goku que s'ho prenia d'una forma molt més seriosa del que preferia aparentar. – Un poble conqueridor comportant-se com un poble de guerrers conqueridors, què estrany sona no, Kakarot? – La ironia era present en la seva veu d'inici – Recordo haver-te dit que eres massa tou ja quan ens vam conèixer... i pensava que havia quedat clar què fèiem amb els planetes que conqueríem.

– Em refereixo a...

El va tallar abruptament llavors, aquest cop fins i tot amb una expressió dolguda al rostre que no havia aconseguit amagar. 'No se sentia en absolut ja com s'havia sentit anys enrere... en aterrar al fotut planeta Terra que tant li havia acabat donant'. – Ja sé a que et refereixes. Què esperes que digui? Que jo no vaig viure aquell moment? – va haver-hi un petit silenci entre ells – Bé, això seria cert... No la guerra contra els tsufurs, almenys. Però el meu pare assegurava que ens menyspreaven per considerar-nos gairebé bàrbars i no tenir la seva mateixa cultura tecnològica... No és com si haguessin mostrat mai massa simpatia per nosaltres, i dubto que haguessin dubtat en eliminar-nos o vés a saber què... d'haver pogut, evidentment... – va quasi escopir ara, no massa segur de per què ni tan sols necessitava excusar una cosa així a aquelles alçades. 'D'això s'havia tractat sempre el ser saiyajin... De matar i potser torturar, d'inflingir terribles pèrdues... per conquerir, per ser cada vegada més grans i no haver de donar comptes a ningú (o bé, a gairebé ningú). Ja li ho havia dit molts cops. ¿Què coi s'empatollava en Kakarot?'. – Què proposes? El que va passar no és ja a les teves mans. Vam eliminar-los... fa molt temps. A la majoria, vaja. No hi ha res que hi puguis fer tu ara... Res que jo hi pugui fer tampoc.

– Suposo que no – va acceptar no menys dolgut per la renovada realització de quelcom que ja havia sabut una vegada: Descendien d'un poble de bàrbars i res podia canviar el passat... ni tan sols si ell sempre s'havia considerat humà. – Creus que si en Mefus els fa arribar un missatge de concòrdia, de part dels que hem sobreviscut... servirà d'alguna cosa?

– No.

'Si una cosa tenia en Vegeta és que no s'entretenia en floritures...'. – Bé, doncs, suposo que no podem esborrar el moltíssim mal que els saiyajins del passat van fer a persones innocents... però com a mínim sabem que cap saiyajin tornarà a fer un mal així – va fer – Bàsicament està en les nostres mans, no?

Va intentar somriure de nou. I en Vegeta va distreure's un segon pel soroll de fora que provenia d'en Goten i en Trunks, que semblava que havien començat ara el que era una barreja de joc i entrenament. – En realitat els que queden són, en algunes coses, més humans que una altra cosa – va deixar anar en to de queixa, malgrat només fingir ja la molèstia.

En Goku va assentir.

I per un moment, ni que no fos exactament propi d'ell, en Vegeta va trobar graciosa alguna cosa... i deliciosament irònica. 'Sabia que en el passat ell mateix s'hagués menyspreat per aquelles mateixes paraules'.

– Pot haver-hi saiyajins purs encara... com la Reiya. Encara que no està en les mans dels dos – Els llavis d'en Vegeta van arrossegar-se llavors en un dèbil somriure burleta fent que en Son Goku captés de seguida el per què de la ironia del moment.

– Ho tindré en compte – va mig somriure, en realitat content que en Vegeta fos capaç de tenir una reacció d'aquestes característiques a aquelles alçades. 'Ja que a més era difícil no adonar-se que la Nasu gaudiria d'allò més desafiant el nou Vegeta amb aquest tipus de comentaris... malgrat tot fos com un joc... Sobretot perquè saltava a la vista que era un joc'. – Entraràs a veure-la?

– Sí... – va acabar reconeixent el germà de la Nasu de cabell en flama – Suposo que sí... abans que desperti.

.

I, de fet, en Vegeta va tenir hores senceres per poder visitar-la abans que ni tan sols tinguessin la mínima sospita que podia estar a prop de despertar. En Son Goku, que no va separar-se de la sala subsegüent a la cambra on era, i que va entrar dins una bona estona més fins que la Bulma va arrossegar-lo fora, no podria dir si el príncep havia complert o no la seva premissa... perquè al final havia acabat cedint al son... encara que fos de manera entretallada i incòmodament irregular.

Va sentir, més tard això sí, les rialles de la Reiya i un crit esverat d'en Trunks just enmig del més llarg dels seus encara involuntaris cops de cap contra la butaca on era assegut. 'Estar físicament esgotat havia tingut sempre algun tipus de solució... però estar-ho psíquicament no semblava poder-se solucionar només amb un cop de mà d'en Dende'.

La seva filla devia haver despertat...

.

.

.

El primer que va escoltar aquest cop va ser un soroll infame i continu que semblava voler-li perforar la templa. Era com si tot hagués estat en silenci fins un moment abans i, de cop i volta, tota una ciutat de sons aliens i veus hagués despertat de cop.

– Merda... – Se sentia com si el cap li anés a explotar d'un moment a l'altre i no estava segura de no preferir que tot eclosionés ja, en comptes d'haver d'obrir els ulls i esforçar-se per raonar res del que l'envoltava ara. 'No recordava on havia estat l'últim cop... ni per què se sentia ara mateix com si tot l'univers li hagués passat per sobre'. Va aconseguir moure la mà dreta, no sense esforç, fins el cap que tant mal li feia i va notar que hi duia una aparatosa bena... i que el sol fet de només intentar palpar-se el front multiplicava fins a quotes impensables el seu dolor – Merda... Merda. Què dimonis passa amb mi?

El següent pensament va ser, en canvi, per la Reiya. 'No sabia on havia estat la darrera vegada que no havia estat tirada en el que semblava un llit... inconscient i evidentment ferida... però sí que necessitava saber on era la seva filla d'una vegada'.

Va moure's de forma agitada un moment, acompanyada per un calfred en sentir de sobte que l'acabava d'abandonar qualsevol tipus d'escalfor.

Però aleshores la veu, llunyana, i potser només imaginada, de la Reiya va fer-la forçar a obrir finalment els ulls. – Rei... – va notar-se la boca molt seca en intentar parlar.

– Nasu... – Una mà va posar-se-li prop del pit en fer realment un esforç enorme per vagament començar a intentar aixecar-se – Espera...

Va reconèixer a l'instant la veu preocupada del pare de la Bulma. 'Encara que havia hagut de tancar les parpelles un instant enrere només per poder-se concentrar el suficient per moure (o intentar-ho) el més mínim múscul per aixecar-se'.

Va obrir els ulls encara que de primeres només va veure-ho tot borrós... un munt de colors que es barrejaven al centre de la seva mirada.

I la veu coneguda de la Bulma que s'unia amb preocupació a la del seu pare un moment després.

– No pots aixecar-te encara... – va sentir-li dir amb suavitat – Benvinguda, Nasu. No saps com ens alegra tenir-te de tornada.

– I... – va voler dir que no s'hi veia bé però ni tan sols va endevinar a pronunciar res més que la pregunta que feia estona que li pesava al cap – I la Reiya? La meva filla...

'Potser sí, va pensar la Bulma; que en el fons o en la forma la germana d'en Vegeta podria recordar, aviat i contra tot pronòstic, on havia estat l'últim cop... abans d'haver perdut la consciència de tot plegat'. Però era evident que la Nasu ara ni tan sols havia pogut (encara) recuperar més de dos noms seguits al seu cervell... no enmig de tota la confusió que l'envoltava només despertar. Havia patit més que un traumatisme cerebral.

– Està bé – va afanyar-se a aclarir la científica tocant-li el braç, de totes maneres. – La Reiya s'ha llevat fa un parell d'hores i és al jardí amb en Cor Petit, en Gohan i els demés. Està bé. I tu... com et trobes?

– He d'anar...

La Nasu va intentar parpellejar aleshores adonant-se per fi sense cap més impediment que no estava veient bé ni tan sols el que hi havia davant seu. Va portar-se una mà als ulls gairebé per assegurar-se que els tenia totalment oberts.

– Nasu... noia.

– Pare, què creus que...?

Les veus dels qui l'envoltaven van fondre's en el propi mareig i, de sobte, va haver de tornar a tancar els ulls amb un punyent mal de cap.

– Nasu!

Va tornar a obrir els ulls un parell de llargs minuts de pausa després.

I aquest cop va sentir que un gran pes l'abandonava de sobte.

– Fa un moment... tots aquells colors... – va reunir forces per dir. 'I va notar que, o els ulls l'enganyaven de nou, o la Bulma estava plorant en aquell precís segon agafada amb força a la seva mà'.

– Hi veus bé, ara, Nasu? – va reunir el valor a qüestionar-la en veure-la observar-la, aquest cop fixant les pupil·les en ella amb claredat. – Oi?

– Sí... Crec que sí. Què em passa?

La Bulma va anar a parlar, potser fins i tot imprudentment, però el seu pare va tallar-la immediatament després que fes el primer signe amb la boca de poder començar a explicar-li res en realitat.

– Res que no se solucioni amb una dormida... i una mica de descans, noia. Si has d'estar més tranquil·la, podem dir-li a la Reiya que entri. Estarà contenta de veure't.

Però a la Nasu, amb la vista, un grapat més de noms li havien vingut amb urgència al cap de sobte... 'Un dels quals estava segura d'haver-lo tingut allà... a punt de pronunciar-lo des del principi'.

– Bé, pe... però... i els altres? I en Son Goku? Què ha passat?

– Sht – va insistir el pare de la Bulma fent-se lloc amb cura al costat de la seva filla i assentint amb la mirada – Tot està bé, Nasu. De debò. Descansa...

.

– Quan puguem, farem entrar la Reiya, tranquil·la – El pare de la Bulma li ho havia dit en algun moment d'aquelles noves hores de somieig i la veritat és que la Nasu no havia tingut encara prou força per oposar-s'hi. Un home que no coneixia, però a qui la Bulma havia somrigut, havia entrat després murmurant que el que menys convenien eren visites. I en sortir tots i tancar el llum, l'habitació on era la Nasu s'havia quedat en un eixordador silenci de cop. El seu cap intentava treballar per aconseguir quelcom millor en la reconstrucció del que dimonis podia haver estat passant, però no havia tret encara res en clar. 'Amb la incomoditat de sentir encara tots els seus pensaments incomplerts i un mal punxant a les temples, va tornar-se a dormir quan el cansament psíquic de buscar respostes, en el que semblava el complet buit, va pesar més que la seva tossudesa'.

Havia somiat en aigua, en molta aigua per tot arreu, en els crits de la Reiya i en Mefus i, sense saber per què, també en la mirada d'en Son Goku. Però no era exactament la seva mirada... perquè estava enfosquida i semblava decebuda. O no. 'Potser allò que li veia al fons de les pupil·les no era decepció...'.

No sabia quant temps havia passat quan va ser capaç de tornar a obrir els ulls del tot. Va ser llavors que va notar que no duia cap peça de roba a sobre, més que un llençol amb el que estava embolicada, a mode de bata d'hospital, i de l'edredó que la cobria.

Per un moment va sentir-se prou forta per intentar asseure's al llit amb l'esquena encara mal repenjada al coixí. I les veus que havia escoltat abans van tornar-li al pit.

– Estic perfectament en forma, Trunks – va cridar algú – Diu en Cor Petit que m'he convertit en superguerrer.

– Sí! Ja trigaves, cosineta – va dir el nen en un to en què era impossible no pensar que havia somrigut obertament a continuació. – Jo no dubtava pas de tu.

– Però hauràs d'entrenar molt a partir d'ara per poder-ho repetir – va fer algú més en to paternal. – Dubto que ho dominis encara.

– Jo...

– Eh, no! – va interrompre-la de seguida – ... que el que vull dir és que està molt bé. Realment bé. Ets una privilegiada... Ni tan sols hauria de ser possible, no pas tan jove...

– Pots comptar... mira't en Trunks i en... –. La veu es va fondre a mesura que va semblar que les persones que es trobaven a prop de la seva porta també s'allunyaven.

I la Nasu no va acabar d'entendre què havien estat dient, encara que no va ser-li difícil reconèixer el to de veu de la seva filla... i d'en Cor Petit.

Una fogonada de llum, malgrat que l'habitació va mantenir-se a les fosques, va encegar-la un moment.

I tot d'imatges van venir-li finalment al cap.

.

– Però, mare! – va queixar-se el petit Trunks – La Reiya té raó. Hauríeu de deixar-nos entrar.

– Necessita descansar – va mirar la pèl-blava fixament en Goku que era al fons de la sala i s'acabava de posar dret. – El metge no creu que sigui bo que rebi massa estímuls per ara. Creu que podria ser contraproduent.

La nena saiyan que havia callat un moment, i que encara no s'havia permès intercanviar una sola mirada amb en Son Goku, malgrat que aquest no li tragués l'ull de sobre, va bufar lleugerament per sota el nas. Permetent-se xiuxiuejar aquesta vegada. – És un guerrer de l'espai, es posarà bé de seguida.

– És clar! – va realitzar llavors que en Krilín, que tenia ara el Follet Tortuga al costat, l'havia escoltat – Tens raó, Reiya. Hem d'esperar. Potser fins i tot aviat podrem deixar que en Dende li torni una mica de l'energia perduda, no? Aviat estarà perfectament.

.

.

Després d'haver aconseguit recordar la imatge d'en Raichi... i alguna sensació confosa sobre el perill que tots plegats havien corregut... La Nasu havia estat dormitejant un temps més, llargs minuts d'aquell dia que continuava sent incapaç de comptar, tot i que s'havia mostrat decidida a saber què hi feia allà... on paraven tots... sobretot els que encara no havia sentit parlar a través d'aquella porta del fons.

La realització que havia... havia actuat per un altre va venir-li sobtadament al cap en intentar posar peces i més peces al seu lloc. 'En algun moment de ¿quant temps? no havia estat ella'. I tenia imatges, com en un somni, d'haver-se enfrontat a en Son Goku... 'Ni tan sols completament posseïda allò podia ser res racional de fer... però no recordava que ell li hagués fet mal. Va mirar en avall, el poc que aconseguir ullar de si mateixa tot estirada, amb la convicció que no tindria ni una sola marca que ell realment hagués pogut fer-li'.

Devia haver estat desagradable. I la Reiya... No en tenia ni idea del que haurien viscut la Reiya i en Mefus de forma paral·lela... 'Sabia que estava bé... n'havia escoltat la veu. I si era amb en Cor Petit només podia estar salva i sana... perquè ell no anava a permetre res més... però necessitava sortir d'allà i comprovar-ho'. El que fos que l'havia mantingut en el somieig fins llavors semblava no ser-hi ja en absolut, i si hi havia una cosa que desitjava ara era sortir d'allà...

Va tornar a posar-se la mà al cap, prement les benes que hi duia encara amb el dubte de com de greu podia haver estat el que en Raichi li havia fet com perquè en Dende no hagués estat suficient per recuperar-se.

La porta va obrir-se just en el moment que, ja incorporada, intentava posar els peus a terra amb dolor.

– Cor Petit...

'Una mirada coneguda va observar-la llavors, parat en sorpresa, tot un llarg instant fins a realitzar perquè allò – ella dempeus – no estava bé en absolut però alhora era el més meravellós que podien haver esperat a aquelles alçades'. No va ser prou ràpida a continuació: no com per notar que ell s'havia mogut, gairebé llançant-se endavant però amb el lapse d'un segon, i ara la subjectava del braç.

– Estic... – va sentir una estranya emoció a la gola en entendre més enllà de les paraules la mirada llargament preocupada del namekià – Estic bé. Crec que puc caminar...

Ell només va ofegar un somriure. I tot i així no va voler deixar-la anar.

– Valenta... tossuda i ara imprudent – va dir en veu baixa d'una manera que ella tampoc va entendre d'entrada – Al principi pensàvem que t'havíem perdut, Nasu. I ara he entrat creient-me que et trobaria dormint... inconscient. Només volia assegurar-me que et posaries bé... hauríem d'haver sabut que intentaries posar-te dempeus en el mateix moment que la consciència t'ho permetés.

Ara la veu d'en Cor Petit havia pujat de volum i la figura de la Bulma va obrir-se pas a la porta que havia quedat oberta. – Nasu...

La Reiya i en Trunks van aparèixer-hi un instant després. – Mare! – La nena va cridar i va tirar-se també endavant al mateix moment que la científica pèl-blava aturava en Trunks i el feia mantenir-se al seu costat. 'De moment no necessitaven atribolar tots a la recent operada'. Havia estat ella, la filla del doctor Brief, qui havia ofert a en Cor Petit d'entrar: 'En veure'l de nou a l'interior de casa en interacció amb la Reiya, però absolutament seriós i estàtic mirant fixament la porta de la cambra on era la Nasu...'.

Li constava que en Son Goku ja li havia demanat abans que hi entrés... però que, segurament per prudència o perquè entenia que ja no era el seu lloc, ell s'hi havia negat eclècticament. Fins que ella mateixa l'havia quasi obligat a entrar com a condició perquè pogués fer-ho la Reiya després:

– La teva mare necessita descansar, petita –. Recordava haver dit la Bulma – Però si vols podem fer que en Cor Petit entri primer... Me'n fio més d'ell acompanyant-te allà dins que d'un dels altres revoltosos que ho proposen–.

– Mama! – S'havia queixat en Trunks a continuació.

'I havia estat la manera de fer cedir el namekià finalment al que segur que desitjava... Per més que, sí, hagués estat ja inseparablement al costat de la saiyan... abans de l'arribada d'en Son Goku i l'operació...'.

El seu millor amic havia assentit amb un mig somriure, de fet, en veure que l'ésser de pell verda per fi accedia a entrar-hi... La Bulma va somriure.

... En Son Goku s'havia sentit realment contrariat amb si mateix per no haver-li-ho proposat molt abans del que ho havia fet. El namekià sempre seria una part important de la dona que estimava i l'heroi n'era prou conscient.

– Reina – La Nasu va haver de repenjar-se en el Cor Petit, tot i la determinació amb què havia intentat baixar del llit per mantenir l'equilibri – Reiya... princesa...

La nena va abraçar-la i va deixar el cap posat en la seva cintura sense dir res, fent-la trontollar i agafar-se més al braç de l'una vegada Satanàs, fins a percebre que el que estava fent de fet la seva filla era plorar. – Amor. No...

– No sabíem què havia passat... i després vaig despertar aquí... i em deien que no era res això teu... però ells no haguessin estat mai tan preocupats si es tractés de no res... – va dir la Reiya de cop i va continuar en silenci; potser aclaparada pel moment, potser intentant que els altres, tots els altres que havien estat a la sala d'espera un segons abans i que ara més que probablement s'havien obert pas fins a l'habitació, no la notessin plorar.

'Continuava sense ser la nena que per la seva edat a la Terra havia de ser'.

El moviment a la casa semblava haver augmentat, probablement perquè també l'ascens d'energia de la Nasu havia deixat notar la seva millora finalment.

I entre les mirades curioses d'en Krilín i en Gohan, l'A-18 que acabava d'arribar de fora amb la Maron en braços, el Follet Tortuga o fins i tot el pare de la Bulma i la seva dona, s'havien afegit a ells ara.

La Nasu seguia embolicada amb la flassada, notant-se estranyament nua davant de tots plegats: En Dende i la Suno s'acabaven també d'obrir pas entre els seus amics... i darrere gairebé podia notar l'energia d'en Mefus i el que recordava era el no habitual ki de la Gure.

No era tothom... però era molta gent. 'I encara faltaven ells...'.

O potser no, perquè de la mateixa manera, que ara vagament podia notar més que algun bri d'energia difós, de la mateixa manera que el cap li tornava a retronar per dins en intentar acabar de lligar més d'un grapat de pensaments coherents; sabia que les seves energies no eren lluny.

Pràcticament, per exemple, podia notar-lo a ell... sobretot i clarament a ell. 'Malgrat que pel que fos no havia travessat la porta de moment'. Va repenjar-se a la seva filla, encara amb una mà aferrada al braç d'en Cor Petit, quan va sentir uns passos més forts que els altres – o almenys més segurs – acostar-se. 'Podia sentir fins i tot la vacil·lació en el seu ki. O potser era només perquè en coneixia bé l'energia...'. Va agafar forces encara subjecta a la nena per respirar. 'Com si ell només hagués esperat que tots els altres comprovessin el seu estat, per sortir de sobte d'alguna manera de pausa autoafligida...'.

– Son Goku...

El somriure nítid va ser suficient per aclaparar-la un instant. Abans de tornar a sentir un fort dolor al cap i notar com amb prou feines aguantava l'equilibri en deixar-se anar de la seva filla, mentre que la mirada d'ell es tornava preocupada... i expectant. 'Preparat per córrer endavant de necessitar-ho però, de moment, només donant-se el permís per observar-la llargament entre l'expectació creixent dels altres'.

Havia estat preocupat per ella a nivells que probablement sobrepassaven el molt que havia pogut sentir mai abans per la seva altra gent. 'El dolor i l'angoixa de la pèrdua no eren nous per ell... Els dos sentiments havien estat allà en les morts d'en Krilín o en vàries de les ocasions en què la vida dels seus amics i fills havia perillat... però potser mai abans el dolor s'havia allargant tant i tant genuïnament en el temps dins seu'. No hi havia pogut haver una explosió de ràbia en aquella ocasió... ni l'esperança immediata de les Boles de Drac... perquè el que li havia passat a la dona que estimava era nou... i el fet d'haver hagut d'esperar que es resolgués així, en una operació en mans terrícoles totalment alienes a les arts marcials: massa desconcertant com per no suposar-li d'entrada una agonia desconeguda fins llavors.

I a més, es va permetre torturar-se un callat segon més: a més aquesta vegada, en la recuperació, ni tan sols sabia si ella desitjava veure'l de veritat. 'Havia passat ja el temps en què era segur que els seus amics i la gent que estimava eren sempre capaços de rebre'l o d'esperar-lo amb una abraçada i un somriure, fos quina fos la circumstància que els havia mantingut separats fins aquell moment'. Amb la Nasu almenys fins i tot allò havia estat sempre diferent: 'Ella havia marxat dolguda amb ell aquesta vegada, de fet. Ell l'hi havia fallat d'alguna nova manera... i per fi havia realitzat que havia estat massa a prop de poder perdre-la com per no culpar-se terriblement a si mateix...'.

'... Eren mesos sencers els que no l'havia buscat'.

No obstant això, però, per la Nasu no havia passat tant temps, perquè ni en caure en les ombres de la dificultat i gairebé la malaltia, ni sota les ordres d'en Raichi, havia pogut ser realment conscient d'ella mateixa; i, és clar, tampoc del temps i les terribles circumstàncies de quatre mesos en què – per molt que volgués tornar enrere – en Goku no podia canviar el fet de no haver actuat fins que havia estat massa tard...

La seva pròpia fortalesa l'havia salvat... 'Aquest cop no creia haver estat ell l'heroi, no en el temps i el moment adequat'. Va ullar-la, embolicada en la flassada com estava, per intentar endevinar si podia dir-li d'alguna manera quant ho arribava a sentir...

'Per quanta culpa havia de pagar en realitat...'.

– Nasu.

El saiyan va notar la Vídel passant per darrere seu aleshores, segurament sorpresa de sobte en adonar-se que eren tots allà. 'Duia el telèfon mòbil a la mà per la qual cosa era possible que hagués estat parlant amb el seu pare...'. I va ser aleshores quan la mirada d'en Goku va xocar amb el somriure del seu fill i d'en Krilín, i amb el silenci respectuós de la resta... Estaven esperant alguna cosa d'ell.

'Sabia el què'. I encara que la Nasu tingués raó en odiar-lo per sempre més si així ho volia, no hi havia altra manera que batallar contra la seva pròpia tossuderia per acabar fent l'únic que desitjava fer al món. 'Sobretot després d'haver hagut de veure-la de l'única manera que ella havia demostrat sobradament sempre que no era: Espantosament vulnerable'.

– Na-s... Nasu... – va observar la mirada curiosa de la Reiya en intentar dir el nom d'ella de la forma menys dolorosa possible i va rebre un sorprenentment assentiment amb la mirada d'en Cor Petit. Tota l'atenció d'en Son Goku va atrevir-se llavors a centrar-se en el que fos que hi hagués ara a la mirada de la Nasu, que va deixar-se anar en compte del tot de la subjecció segura on s'havia mantingut un moment enrere.

La saiyajin va lluitar contra una ganyota de més dolor en deixar-se anar, congelada en l'home de qui pràcticament podia notar la por a ullar la seva expressió.

S'havia sentit confosa en algun moment anterior però el sentiment d'indecisió gairebé s'havia esfumat. 'Havia estat enfadada, furiosa, amb si mateixa per intentar – ni que fos de pensament – canviar a un home que era més que un saiyajin; que estava per sobre de qualsevol sentiment humà idiota que a ella, amb el temps, li pogués haver florit inoportunament al pit'. No sabia exactament com ara ho veia tan clar: 'L'havia aclaparat sincerament aquella espasa de Dàmocles que suposava saber que un enemic, o el desig de millora encarnat en una nova però afable versió d'en Bu, podia apartar-lo novament de si algun dia'. Fins i tot si ella mai podria dir-li res perquè l'entendria perfectament...

... Sobretot perquè l'entendria perfectament.

Va mossegar-se el llavi superior inconscientment en el mateix segon que va haver-hi aquella pausa estranya a partir de la qual els ulls d'ell van creuar-se amb els seus. I va lluitar ximplement després – per variar – per contenir les llàgrimes, mentre que per esglai de la Bulma i de pràcticament tota l'habitació es movia tèbiament endavant amb l'aparatosa bena contenint-li el trot dels cabells. 'No anava a reconèixer que, en aquell mateix moment, estava lluitant per no caure desmaiada del dolor'.

Va xiuxiuejar el seu nom. 'Abans que encara sorprès, ell amb prou feines encertés a agafar-la en veure-la mig saltar als seus braços... abraçant-la inconscientment d'entrada i estrenyent els seus braços al seu voltant a mesura que entenia que – fotudament impossible com semblava – ella no només caminava sinó que era capaç d'estar prement amb vigor el seu tors contra el propi cos femení més petit i, en teoria, momentàniament feble després de tot'.

– Nasu... – va aferrar-se a la seva cintura, a través de la flassada que la cobria, mentre les mans d'ella es tancaven en punys contra la seva esquena, estenent els braços per sota les seves axil·les i prement-lo contra si amb força. Encara estupefacte va estar fins i tot temptat d'alçar-la del terra per festejar-ne externament la determinació, l'alegria estranya de sentir-la respirant contra el seu pit; però va adonar-se d'un gest de dolor contingut als seus llavis quan amb prou feines encara es preguntava com actuar sense esclatar de cop i volta a riure i plorar a la vegada... 'Va notar aleshores les llàgrimes d'ella a l'espatlla', tot i que va témer que fossin més de queixa i mal que de felicitat.

– Està bé – No va deixar-la anar de cap manera, resolvent entre si els dubtes abans de poder parlar: – Està tot bé ara, preciosa. Fins i tot el dolor passarà – va besar-li la part superior del cap, a la bena amb compte, en sentir que d'alguna manera ella reaccionava a les seves paraules, abraçant-lo encara amb més decisió i en més silenci, com si en qualsevol moment anessin tots a desaparèixer.

No hi havia ja perill que passés tal cosa.

– No sé quant temps he estat fora – va murmurar al seu tors – Però segur que t'he trobat a faltar. He estat el més estúpida i ximple que m'hagués imaginat mai... Fins i tot quan viatjava amb la nostra filla i hauria d'haver...

La Nasu que havia anat endavant amb el dolor encara latent al cap però l'emoció d'ell continguda al pit, va seguir abraçant-lo i intentant explicar-se per més que ara mateix el seu cervell no semblava voler ajudar-la a acabar. 'Va sentir la mitja protesta protectora de la Reiya al seu darrere... però de seguida va notar que algú devia haver xiuxiuejat alguna cosa a la nena... o potser havia estat en Cor Petit amb la ment... perquè tothom s'havia tornat a quedar en silenci ara'. – Shttt – va notar d'en Goku a més – És culpa meva. Només culpa meva.

I abans que pogués ni tan sols tornar a reaccionar, la Nasu es va sorprendre en notar que era ell mateix qui se separava uns centímetres del seu cos ara però immediatament després feia xocar els seus llavis amb els d'ella. 'Havien estat tants anys de la seva vida evitant una mostra així en públic... el més mínim indici de la relació entre ells, que encara que sabia que ja no importava, la Nasu va fins i tot dubtar un instant abans de tornar-li el petó el millor que va deixar-la el dolor que continuava al seu cap'. Se sentia atordida i pocatraça en aquell instant, i no importava en absolut de fet: perquè en Goku l'estava besant i mentre ho feia no aconseguia sentir res més que absurdes ganes de somriure i cridar d'alegria contra els seus llavis.

Va pensar agredolçament que algú podia dir que el que fos que li passés al cap l'havia acabat d'embogir.

– Ho sento – va tornar a murmurar en Goku en mirar-la separant-se'n el just per passar-li una mà per la barbeta i una altra a la cintura per assegurar-se que la roba de la flassada seguia mantenint-la coberta – Sento haver-te deixat marxar... i sobretot tot sento haver marxat mai quan l'únic que hauria d'haver fet era lluitar per estar amb tu... i la filla que duies al ventre – va esperar que allò no sonés terriblement malament a oïdes d'en Gohan o en Goten, que no podia ser lluny d'allà, però va seguir endavant en sentir-la tremolar breument com a resposta – Vingui el que vingui, trobaré sempre la manera de tornar a tu a partir d'ara... i no retardaré ni un instant el moment de fer-ho, de poder.

El cervell de la Nasu va aparentar donar-li un moment de treva aleshores. 'Havia deixat de fer-li tan mal i de sentir-se lenta de moviments i perduda en els pensaments'.

– És absurd que ningú hagi de prometre això a la princesa dels saiyajins. Ho saps, oi?

Van compartir un mig somriure. 'Sens dubte faltava algú més en aquella habitació que tots dos podien tenir al cap ara per un moment'.

– No ho trobo absurd, en absolut – Els ulls foscos d'en Goku van brillar, passant-li la mà que havia mantingut al rostre d'ella pels seus llavis. – Com podria confiar cap princesa en la companyia d'algú prou inconstant per no saber quan no està enlloc millor que al seu costat? Lluitant al seu costat...

La rialla d'ella va ser sincera, encara que d'altres, com en Krilín i el mateix Follet Tortuga, amb prou feines es preguntaven si després de presenciar una escena així, aconseguirien tornar a respirar sense sentir que podien interrompre quelcom realment únic.

Fins i tot la Reiya havia entès alguna cosa nova... quan va notar la mirada del seu pare biològic sobre seu. – Tu també m'has de perdonar... i en Son Gohan i en Son Goten, per suposat.

Va encertar només a assentir un instant.

I en Dende va creure llavors que era el moment oportú per fer aquella indicació, donat que la mirada de la Nasu havia vagat del rostre d'en Goku i l'assentiment sorprès i sense paraules de la seva filla, fins a la cara demacrada i entristida d'una Gure que potser entenia que ella no tindria un retrobament així...

L'ullada de la saiyan semblava haver entès alguna cosa més de tot el que havia passat aquells mesos sota el jou d'en Raichi.

– Quan hagi passat el temps demanarem que en Tarble torni a la vida, tenim l'antídot per si hi ha seqüeles – va atrevir-se a dir tornant-se de sobte el gran centre d'atenció de la cambra – I la propera vegada ja mirarem de resoldre el desig d'en Bu. En mig any més quan s'hagin restablert del tot les Boles de Drac.

– I els altres? – No era una pregunta senzilla, per més que pogués semblar-ho per les poques paraules que contenia. Va veure en Son Goku subjectar més fort la cintura de la Nasu després que ella hagués parlat.

– Crec que amb el desig que tenim pendent encara podem trobar la manera de demanar al drac que torni a la vida a tothom que ha mort en Raichi, inclòs en Tarble – va relatar el Déu adolescent – Si no sempre podem acudir a Nàmek, amb més o menys espera... No patiu.

– Això és fantàstic –.

El somriure de la Nasu se centrava ara encara, com recordant alguna cosa, en el gest de sorpresa esglaiat de la Gure. – Per això no t'has de preocupar – va parlar el pare de la Bulma, preocupat també pels gestos de contenció del dolor que ella havia fet tota aquella estona, malgrat que el seu rostre s'havia il·luminat des del mateix moment que havia creuat la mirada amb l'home de cabells de punxa i fer gentil que la subjectava encara com si li anés la vida. – Més aviat però hauríem de patir per tu, noia – va afegir amable – Som massa gent aquí... i massa gent que voldria dir-te coses i celebrar que estàs aquí... i que estàs bé. Faríem bé en deixar-te descansar.

En Goku va acariciar-ne un braç en el procés d'agafar-la més contra si al veure-la ofegar una nova ganyota amb un somriure difús que pretenia tranquil·litzar-los.

Els gests de l'home no van passar desapercebuts per ningú. Ni tan sols per la Reiya que començava a entendre, en aquell instant, el molt que la seva mare arribava a significar per aquell estrany que resultava el seu pare. Va acostar-se a ells preocupada per ella, llegint abans fins i tot de moure's el mateix que ella havia pensat d'en Son Goku en la mirada d'en Cor Petit.

En Goten, que en Son Goku no sabia on havia estat abans, era al costat del seu germà Gohan que l'agafava per les espatlles i aparentava també voler comunicar-s'hi senzillament amb el gest.

– Tindràs maldecaps sovint ara, Nasu – va parlar la Bulma aquest cop – Però encara que no podem dir quan desapareixeran, la teva recuperació ha estat d'entrada prou sorprenent. Et cuidarem una mica i tot haurà passat ràpid – va picar-li l'ullet – Ja ho veuràs. Pots quedar-te aquí. No crec que hi hagi problema en què d'aquí uns dies en Dende et doni una mica d'energia.

La Nasu va assentir, vagament preguntant-se per què ni en Dende podia curar-la completament aquell cop. 'Cada vegada tenia més clar molt del que havia passat... però tot de detalls encara se li escapaven nerviosament d'entre els dubtes i la distorsió que li provocava el mal ara a les parts de les temples'.

En Son Goku anava a sorprendre-la de totes maneres de cop i volta: – Ens vindràs a veure, oi, Dende? – va preguntar de sobte – Amb una mica més d'energia, sense que l'estímul pugui perjudicar-ne la recuperació, estic segur que es trobarà millor...

– Goku...

La seva amiga havia entès exactament el que tenia d'especial aquella pregunta que no deixava d'aparentar ser el mateix que ella havia dit un instant enrere. – La Nasu pot quedar-se aquí el temps que faci falta. No crec que necessiti medicaments, però si descans i atenció... Els dos podeu fer-ho, quedar-vos una temporada aquí. És casa vostra.

– No – va dir segur tot i que de la impressió del que creia entendre fins i tot la pròpia Nasu va dubtar per un moment – Hi ha una casa, bé... – va somriure amb els ulls estranyament brillants – ... un lloc amb rodes enorme que ens espera si encara ens deixes que hi visquem, Bulma. És tranquil i solitari, i insisteixo en cuidar la meva dona fins que l'últim dels maldecaps s'hagi esfumat – va fer amb la veu suau. Dirigint-s'hi únicament després: – Si em dones l'oportunitat de confiar amb mi, Nasu. De veritat que és l'únic que ara mateix podria demanar a aquest món.

Sentia que li devia tot aquell temps i que, pel que fos, només desitjava que comencés a comptar ja.

– Goku...

– Confia amb mi.

'... No va passar-los desapercebuda després, la presència d'en Vegeta metres enllà de la seva abraçada, a la sala on tots havien estat abans que la Nasu despertés...'. Però el pare d'en Trunks i ensems germà de la saiyan no anava a entrar a la cambra en aquella ocasió.

.

La Nasu sentia que si bé era ben capaç de notar els dits d'en Son Goku i, per tant, la seva forta subjecció al voltant dels braços, els colors del seu voltant eren estranyament vius i els llums del sostre de casa la Bulma estranyament brillants. Va dubtar que no fos un somni per moments, sobretot perquè si mirava al seu voltant semblava ser-hi una bona part de tothom i no estava segura que, malgrat tot, fos encara possible que en Son Goku seguís subjectant-la davant de 'tothom'. Fins i tot en Cor Petit tenia un lleuger somriure al rostre i era potser el més estrany i tranquil·litzador de tot. 'El namekià no es mereixia res del que ella li havia fet'.

Però del cert l'havia estimat. L'estimava. De manera diferent a en Son Goku, és clar. Però també de forma molt menys dolorosa. Havia marxat perquè en Goku simplement potser no podia assumir el que ella esperava d'ell a aquelles alçades, però ara sentia com si res d'allò hagués tingut sentit. 'Com si hagués fugit fins i tot de si mateixa!'. I seguir fugint tenia encara menys sentit tenint en compte que la Reiya també els somreia ara, callada i tímidament. Es mirava el seu pare certament com si hagués descobert quelcom nou allà o com si de cop pogués entendre-ho millor d'alguna manera.

– Reiya... – La nena, de la qual només ara veia que per primera vegada en molt temps duia el cabell deixat anar, va assentir fins i tot al que la Nasu per moments va notar que era la crida llunyana del seu pare. 'La veu venia de massa lluny, o semblava venir-hi, tenint en compte que era el mateix Goku qui encara la subjectava com si tingués por de veure-la caure en deixar-la anar'. La Nasu va entendre aviat, de fet, que eren els seus sentits els que semblaven fallar. I va recordar la bena del cap i les màquines de l'habitació on havia estat estirada, i els rastres de vies mèdiques als braços... 'Juraria que tornar-la d'allà on l'havia enviat en Raichi havia requerit tot allò. I aparentava haver estat més greu del que es podia imaginar'.

Però encara estava assumint amb prou feines els records difosos d'ella mateixa no sent ella mateixa i va callar. Hi havia una cosa que havia entès perfectament i, per tant, va ullar el semblant seriós però més relaxat de la Gure per poder comprovar-ho.

'En Tarble...'. Podien tornar-lo a la vida malgrat hi havia alguna cosa sobre un antídot que només podia comprendre superficialment...

Només en Goten, amb la mà del seu germà a l'espatlla, i la Vídel i en Trunks al seu costat, aparentava hores d'ara mirar-los completament pensatiu.

La saiyajin, no obstant, va marejar-se de nou i abans que la sala comencés a donar voltes va notar encara més fermament els braços d'en Son Goku estrènyer-se contra la seva cintura.

– Tranquil·la – va murmurar-li ell – Serà millor que descansis. La Bulma m'ajudarà a preparar-ho tot per dur-te a casa.

.

En Son Goku s'havia sentit entumit gairebé des del mateix moment que s'havia permès enfonsar el cap en l'escalfor dels llençols d'una Nasu inconscient. Potser per això havia aconseguit dormir les hores anteriors a què ella es despertés. Encara que fos mal situat en una butaca d'aquella sala d'estar de casa els Brief. Encara que fos dempeus quan no havia tingut forces ni per mantenir-se a ell mateix assegut. 'Potser pel mateix no recordava haver-se mantingut vagament atent a res més que no fos el propi pensament d'ella aferrat al seu cap'. Només una Reiya desperta i certament atribolada havia merescut quelcom de la seva atenció en els darrers moments d'incomptables hores... Però aleshores la nena li havia evitat la mirada i ell havia preferit esperar. 'No calia forçar les coses... no quan, sent fidels a la veritat, sabia – perquè ho havia sentit així a la pròpia pell – que la fotografia de tot plegat era ja prou intensa de per si'.

Aleshores encara no havien estat segurs de què passaria quan ella despertés. 'De fet, potser per això mateix... no havia insistit amb aquella disculpa – a la vegada que agraïment – a en Cor Petit'. Pel namekià – que havia mantingut una actitud d'amable assentiment i salutació cada vegada que havien creuat la mirada en les dues mínimes ocasions que havia entrat de nou i després sortit de la sala – no semblava haver-hi gairebé cap altre cosa que dir: però en Goku sentia que si bé la conversa d'abans havia estat curta i aparentment suficient pel guerrer de Nàmek; no era encara tot el que haurien hagut de compartir.

Havia assentit igualment a en Cor Petit quan per tranquil·litzar a la Reiya, la Bulma li havia donat pas de nou – per eventualment permetre entrar a la nena després – a la cambra on suposadament la Nasu encara dormia. 'Segons paraules del doctor Brief, massa dèbil per gaire més que deixar-la descansar aliena a cap mena d'altre tipus d'experiència sensorial que no fos el silenci i la foscor'. El doctor Fujiwara encara es feia pagues que la pressió cerebral no hagués estat – després de tot – el suficientment alta com per induir-la al coma d'entrada. I després havien tingut els primers senyals que ella estaria bé, malgrat que la Bulma no hagués volgut avançar-se amb detalls la primera vegada que havia mencionat que la fèmina saiyan aparentava ser capaç de raonar feblement en mig despertar.

'No havia dubtat que fos per ella, no obstant; quan moments després d'entrar en Cor Petit, abans que poguessin fins i tot deixar pas a la Reiya, havia tingut amb si aquell fort pressentiment al pit...'. Fins i tot si encara no havia escoltat cap moviment a la sala o no havia pogut distingir el primer rastre clar de la seva energia recuperant-se...

'... L'havia congelat una mena de prudència sobtada fins i tot abans de ser capaç de fer el primer pas endavant'.

Ell li havia fallat. 'De totes les emocions fortes que potser ella havia d'evitar, ell era la primera'. Tampoc volia veure decepció als seus ulls... si, és que no estava sent massa optimista en pensar que ella se sentiria prou amb forces per expressar ni que fos la meitat de cap d'aquelles emocions, mig dormida i confusa com se l'acabava d'imaginar un instant abans d'avançar, clavada a l'ànima.

Detectant-li l'energia, en Son Goku hauria d'haver sabut que no era aquella la imatge que l'esperava dins. I tot i així s'havia sentit molt entumit impulsat pel moviment dels demés, molt poc saiyajin o dotat de cap capacitat especial en veure-la de sobte dreta, valenta i bella... sobretot en notar a l'instant com el cor li feia un salt.

Durant el demés el cos i la ment pràcticament havien actuat en dos tempos, fent-lo sentir estrany. 'Sentint-se fins i tot fora del propi cos en acollir-la a ella sota la protecció dels seus braços'. I la sensació no havia canviat del tot quan, amb ella dormida en braços, havia somrigut a la Bulma i als altres abans de desaparèixer via canvi de lloc instantani.

La Nasu podria descansar al que a partir d'ara seria el seu llit, i ell s'hi mantindria atent fins que fos prudent deixar que en Dende li donés una mica d'energia... i ella es recuperés a la fi.

Va posar-se al seu costat, només donant-li una mà, tapant-la amb la mateixa flassada que ella no s'havia tret de sobre... i quedant dormit ell mateix en el procés de vigilar-la.

.

.

En algun moment dels dies següents, o almenys després de prou hores com per no aparentar tenir res a veure amb el moment en què s'havia quedat dormida, la Nasu va aixecar-se entre la flassada i els llençols d'un llit que coneixia prou bé... però on no havia estat en mesos... i va fer la temptativa d'alçar-se, aquest cop nua i amb l'objectiu de trobar alguna cosa que posar-se entre els calaixos de més enllà, quan el moviment d'en Son Goku entrant per la porta va interrompre-la.

– No – va empènyer-la suaument sobre el matalàs en arribar-hi, abans que ella pogués ni tan sols reaccionar – Has de descansar encara.

– Però – Es notava encara lenta de moviments – És que tinc la maleïda sensació d'haver dormit dos dies seguits... necessito aixecar-me, menjar, fer alguna cosa – va queixar-se, tot recordant que eren allà perquè ell havia expressat la seva intenció de dur-la-hi i fer-se'n càrrec.

Va arronsar el gest en comprendre-ho, millor fins i tot que la primera vegada que tal intenció havia sortit dels seus llavis. 'Ell anava vestit amb el seu inseparable gi taronja, totalment restaurat, però no hi havia ni el més mínim senyal en forma de suor o respiració que li indiqués que havia estat entrenant'. Bàsicament perquè ell no havia estat entrenant.

– No has de fer això – va queixar-se tot deixant que ell li situés bé el coixí del darrere i l'edredó. – A Corporació Capsula hagués estat bé i no hauries de...

– No hauria de? – Ell li va somriure sense deixar-li anar el braç nu que ara acariciava amb suavitat. 'L'observava amb una expressió càlida... com si ja s'hagués imaginat que ella diria això'.

– De... de deixar d'entrenar, de moure't, de deixar de ser tu – va queixar-se movent els llençols que ell també intentava posar-li a sobre amb tota l'exasperació suau que el dolor al cap va permetre-li. 'Les benes, a diferència del primer dia que s'havia llevat, tibaven de la pell i ara mateix li feia més mal allò que qualsevol altre cosa'. Va sospirar en intentar arronsar els genolls per tornar a intentar alçar-se.

Ell va riure.

Però no va deixar-la moure's.

– Tens la sensació d'haver dormit dos dies seguits... perquè en realitat n'has estat dormint gairebé tres – va aclarir baixant ara la mà dreta fins a entrellaçar-se amb la seva. – I no m'importa en absolut fer això – va aprofitar la confusió lleu d'ella per dir el que seguia: – Entrenaré, és clar que entrenaré. Però no vaig fer altre cosa durant quatre mesos en els que mentre tu em necessitaves... I... – va baixar el cap – He tingut molta por a perdre't... Permet-me prendre'm les coses en calma almenys uns dies, d'acord?

– Goku...

Ell havia baixat ara la mirada. Encara que després va tornar-la a observar amb un mig somriure als llavis: – Si pateixes per si estic en forma o no, he de dir que la Reiya va prometre venir cada dia fins que et recuperis... I he demana't a en Gohan que porti en Son Goten sempre que pugui. Si creuen que vindran i no els faré entrenar, és que encara no coneixen bé el seu pare – va picar-li l'ullet.

En Goku havia repenjat de cop i volta, abans que la Nasu aconseguís respondre, el seu front contra les benes del cap d'ella.

– Crec que el cap encara em va a batzegades – va posar-se una mà ella al front, entre el cap d'en Goku i el d'ella. I va aprofitar per acariciar-li amb dubte la galta després. 'Esperava que hagués quedat clar en despertar a Corporació Capsula que estava penedida d'haver fugit com ho havia fet'. – Si no et coneixen – va fer – No trigaran en fer-ho... No hi ha ningú aparentment més fàcil de conèixer que tu... no que jo sàpiga.

Ell va contraure la part inferior del front apartant-se'n en senyal de dubte. – No sé si això m'ho hauria de prendre bé...

– Per mi és bo... Però també ets complicat en el fons – va seguir ella buscant-hi complicitat al fons de la mirada – quan et guardes dins desitjos i pensaments. Només et demano que me les expliquis les pensades. Serà més fàcil si sé a què atenir-me cada vegada. Si jugo amb una mica més d'avantatge que els altres. No et demano res més, Goku.

Al saiyajin li era clar per què ho deia, i no volia que ella tornés a dubtar ni un moment respecte la seva manera de fer a partir d'aquell moment. – No et puc dir què passarà en el futur – va tornar-li la carícia a la galta abans d'apartar-se d'ella el just per deixar-la repenjar el coixí en la paret del capçal del llit, i parlar: – Però sí que no me n'aniré allà on tu no em puguis seguir... no per més del que duri un sospir.

– O una inacabable batalla.

– ... O una inacabable batalla.

Va assentir.

La Nasu tampoc hagués permès que ell li prometés res més. 'Perquè, malgrat les inexplicables pors que ara havia fet a una banda, sabia prou bé que hi havia hagut sempre coses més poderoses que ells'.

I n'hi havia més que suficient.

Va interessar-se ximplement per la blancor de la paret de davant, abans però de fer-li una darrera pregunta amb determinació. Una qüestió que en Goku esperava i que es veia, a diferència de quatre mesos enrere, totalment capacitat per respondre:

– I què passarà quan se't concedeixi el teu desig... quan d'alguna manera aparegui la reencarnació suposadament bona d'en Bu?

Va notar que li premia ambdues mans, càlides a diferència de les seves, una mica més fredes per tot plegat; abans de respondre: – No ho sé – va reconèixer això sí en inici – Però no necessitaré explicar-t'ho perquè tu també hi seràs.

Anava a dir que li agradava la idea, però davant d'un dels seus petons suaus a la galta, ella ja només va poder assentir.

– Ara dorm... La Bulma ha fet portar menjar per sobreviure setmanes...

Volia riure per l'expressió d'ell, i per segurament la mirada que deia que no sabia ni per on començar a preparar res que no es pogués coure directament sobre un foc de terra, però el cap i el son van tornar-se a apoderar d'ella i, aclaparada per això, va aconseguir mantenir-se desperta només el temps just per què en Son Goku pogués ajudar-la a descansar bé de nou, estirada totalment sobre el matalàs...

– Per mi no pateixis. Em menjaria qualsevol cosa – va adormir-se amb un badall i un somriure juganer als llavis.

'Estava veritablement content d'haver-la vist despertar-se per fi, sobretot després d'aquells tres dies sense fer-ho... Ella havia passat febre i no podia negar haver tornat a estar preocupat, però la Bulma li assegurava que era totalment normal'.

.

Hores després la caravana va tremolar el suficient perquè la Nasu, que aquest cop sí havia aconseguit mantenir-se desperta el suficient per haver sopat el vespre anterior, aconseguís sentir-se el suficientment desperta per aixecar-se del llit i anar fins la finestra amb confusió però també amb la secreta seguretat que sabia què s'hi trobaria.

La nit anterior, entre febre de fet, havia encertat a poc més que obrir i tancar la boca per empassar allò que li donava en Goku... i s'havia disculpat amb esforç en notar que probablement l'estava tornant a preocupar... 'I a sobre encara havia de péixer-la, cosa que creia totalment fora de lloc tractant-se del saiyan'.

Li havia semblat, però, que no estava sol quan hores després havia escoltat de fet la veu d'en Krilín dir alguna cosa sobre que tenia el permís de l'A-18 per passar la nit allà.

Suposava que, sent conscients del mateix que ella, els amics d'en Goku s'havien acabat tornant les visites aquells dies... 'El propi Goku li havia dit que la Bulma els havia fet arribar menjar, el cop de tots que fins llavors havia aconseguit estar més desperta...'.

Va somriure en arribar al marc de la finestra amb el cabell esbullat i altre vegada la flassada embolicada en si mateixa, per acabar veient amb diversió el que senzillament estava passant a la planta de baix entre els arbres.

'¿Quant feia que no devia entrenar en Gohan?'. Va observar amb un somriure el fill d'en Goku, amb roba moderna de xandall, donar cops a un Goku satisfet mentre en Goten cridava i els animava alternativament.

Pel que semblava era veritat allò que deia en Goku, que els seus fills s'havien compromès a anar-lo visitant. 'Per bé que era evident que no estarien tan a prop de la caravana, on gairebé no podien fer res d'importància, si en Son Goku no continués preocupat per ella'.

Va néixer-li una escalfor a l'estómac. Segurament era una cosa així la que havia buscat i havia volgut veure el dia que havia acabat fugint de tot plegat... però allò no podia fer-la sentir millor. 'Perquè ara lamentava profundament la tossuderia que havia demostrat amb tot... i el fet que, de totes les coses absurdes que se li podien haver ocorregut; pretendre un altre Son Goku, era la més inapropiada que podia haver-li passat pel cap'. ¿En quin estúpid moment l'havia abandonat el seu sentir saiyajin?.

'Suposava que no era tant això com el pes d'aquells 7 anys en què ell no havia estat allà... tot i no haver-hi hagut de moment cap més batalla que lliurar'. Al final aquella seva absència l'havia ferit més del que fins i tot ella s'hagués atrevit mai a confessar.

Va bufar.

Tot allò havia passat... 'Ell no pretenia anar ja a on ella no el pogués seguir... i ella no havia volgut mai que tot es compliqués tant, ni veure-li la por als ulls de la manera que li havia vist en avançar cap a ell la primera vegada que s'havia posat dempeus després de l'operació'.

Li quedaven ja pocs dubtes respecte el que li havia passat, tant en mans del Raichi com després... 'I l'únic que desitjava ara era baixar les escales, somriure-li, abraçar-lo... i pregar-li que entrenés a gust, tant com pogués... fins que n'estigués fart... Que mai més no patís per ella, perquè ella no era de les que volia tenir algú patint al costat'.

Es conformava amb què la besés i l'abracés satisfet en arribar de cada entrenament amb els seus fills... o de cada batalla. 'Ella també tindria els seus propis reptes: per mantenir d'entrada la seva pròpia batalla amb aquell maleït mal de cap... i per no oblidar l'esperança de – després de la mirada que li havia vist a Corporació Capsula – no trigar a convèncer la Reiya perquè almenys visqués amb ella, i per tant amb ell, a temporades...'. Tampoc deixaria d'entrenar.

Va baixar les escales, amb la part de dalt d'un gi del Goku que ell havia deixat per allà tirat, i va sortir a l'exterior amb aquell pensament... i amb les ganes de poder-li dir que tot estava bé: que si quedava algun mal de cap per superar, estava preparada per fer-ho.

.

.

.

– Fem tard! – Va queixar-se ella en aquell moment, dos mesos després, mentre que en Son Goku s'entretenia a fer llenya fora i xiulava alguna melodia que vés a saber si no havia aprés de petit. – Fem tard, Goku – va insistir des de la finestra de la seva habitació mentre l'observava – Vaaa, home!

Ell va girar-se amb un somriure. Però va seguir sense mostrar cap mena de pressa al rostre. – Sí, ja vinc. – va volar pausadament això sí fins on era ella, i va fer-la apartar de la finestra després per entrar endins.

Ella negava divertida amb el cap, ja sense les benes que li havien cobert la part superior fins setmanes abans. 'En Dende l'havia visitat poc després que els mal de caps s'espaiessin en el temps i amb aquella dosi d'energia n'havia tingut suficient per acostumar al seu cos a dormir les hores necessàries... i no tot el dia com havia estat fent a causa del dolor postoperatori fins aleshores'.

La Reiya havia estat allà gairebé cada dia llavors, i en Gohan i en Son Goten també els havien visitat sovint. 'El petit era amable... però encara distant'.

– Aniràs amb el gi? – va preguntar-li però llavors, distreta en el seu somriure – Crec que la Bulma va portar-te roba l'altre dia dient... dient-te alguna cosa sobre que pobre de tu que no t'arreglessis avui – va riure ajudada per l'expressió resignada de la seva ara ja sens dubte particular parella. – No em faig responsable del que et passi...

– Em fa molta mandra posar-me res més ara – va queixar-se – I ja m'he dutxat al matí. Podem senzillament anar-hi així? Només és un dinar als jardins de Corporació Capsula...

Va tibar-la de la mà disposat a fer el canvi de lloc instantani, però en canvi la Nasu va empènyer-lo cap a la porta dirigint-se al principi de les escales. – Tu vés com vulguis, però deixa'm agafar les sabates, no? – va somriure indicant-li els peus descalços en evidència – Pensava tenir temps de posar-me les botes mentre et vesties.

Justament al primer graó, a la part superior de l'escala, en Goku però no va deixar-la avançar més cap avall. Ell era encara més alt que ella, però no hi havia la suficient diferència d'alçada com per no poder robar-li un petó abans d'abraçar-la i disposar-se a fer un salt per ser a baix en un obrir i tancar d'ulls.

La Nasu, no obstant, va aturar-lo amb un gest després del primer bes, agafant-lo per les espatlles àmplies i recolzant-se en elles fins i tot abans de veure-li la intenció. 'En Goku va deixar-se caure de cop contra la paret, amb ella encara agafada, pensant ara que abans de baixar bé tenien temps d'entretenir-se a besar-se una vegada més. I efectivament quan ell va fer-li el petó, en Goku gairebé va notar com ella afluixava la subjecció dels seus braços en un gest que bàsicament no en tenia ja res d'aquella pressa anterior'.

En Goku va besar la Nasu de nou en conseqüència un segon després, sostenint-la fermament mentre ella es retorçava contra si per poder queixar-se en última instància del molt tard que estaven fent però prosseguint a la vegada amb el petó, deixant-lo moure i utilitzant ara ella la paret per recolzar-se sense fer ni el més mínim gest de voler-lo apartar de veres.

La saiyan va somriure contra els seus llavis aleshores, en l'instant que ell va atrevir-se tènuement a passar una mà amb suavitat pel bust femení a través de la camisa, respirant l'aroma fresc d'ella que, com sempre, era alguna cosa excitant on, de fet aquesta vegada, s'hi barrejava la pressa, el remordiment per estar perdent el temps i el desig.

La Nasu va embolicar després una mà pels seus cabells embullats mentre les seves boques es tornaven a trobar pràcticament sense oportunitat pel respir.

A fora, de cop i volta, la fressa d'una arribada acabava de trencar però la tranquil·litat del matí... i ella va somriure en resposta apartant-se gradualment d'ell. – Crec que els teus fills ens han passat a buscar.

.

.

– No és emocionant? – va preguntar en Gohan a en Goten després quan ja feia estona que havien arribat a Corporació Capsula – Fa dos mesos que no ens veiem tots...

– Bé, sí... – va dubtar el nen que, en realitat, havia estat veient en Trunks gairebé cada tarda i a qui encara li havia quedat cert dubte sobre si de veritat era tan important que en Iamxa i la seva mare plantessin tot aquell extens camp de naps davant de casa seva justament aquell dia. – Però la mare no hi serà.

La Nasu, que s'havia quedat al costat d'en Son Goku tot just després d'aparèixer-se allà amb els nanos via canvi de lloc instantani, i que ara era rebuda per una Bulma esplèndida de cabell curt – que portava un collar de perles i una torera rosa de màniga curta juntament amb un vestit vermell nou que recordava molt al que havia dut en altres ocasions –, no havia pogut evitar tampoc escoltar-los mentre intentava somriure en el moment que en Dende i la Reiya apareixien al capdavall del jardí.

'Sabia allò que en Goku deia: que havia parlat amb la Xixi just abans de decidir buscar la seva energia a l'univers... i que la seva exparella havia actuat de manera que no havien de patir. No sabien exactament quan però havia previst un enllaç amb en Iamxa... i l'home ja vivia més a la que havia estat la casa de la Xixi i en Son Goku que a la ciutat'. Però de totes maneres no semblava que la filla d'en Gyumao estigués, de fet, predisposada encara a prodigar-se en públic ni amb ni sense la companyia dels seus fills.

Era inevitable que en Goten trobés a faltar algunes coses en aquelles trobades, per bé que en aquella ocasió eren allà per un motiu concret... 'Distreta, va notar de cop i volta que en Son Goku l'empenyia a una banda amb un mig somriure preocupat'.

– Estàs bé? –.

S'havia posat una camisa groga i uns pantalons negres que la Bulma li havia portat aquells mesos, entre d'altres coses. 'I mentre en Son Goku saludava els seus fills, encara allà on vivien, havia tingut temps de fer-se una trena maldestre a un costat'. No és que se sentís estranya, però tot allò d'en Raichi havia estat abrupte i havia aconseguit recordar-ho només a cop de flaixback. Entenia que tots plegats es preocupessin...

Fins i tot quan després de passar per mans d'en Dende, la seva energia semblava haver-se estabilitzat i els seus maldecaps havien gairebé desaparegut.

Era veritat que no els havia vist a gairebé tots junts des de que havia despertat aquell dia i molts havien estat allà... però no podia dir que no haguessin insistit en visitar-los en torns: Ningú semblava creure's que en Goku pogués cuidar bé fins i tot de si mateix, malgrat que ella no en tenia cap queixa... i tampoc era exigent amb la manera de coure la carn o amb el caos perpetu de roba i accessoris que semblava dominar sempre a la caravana. 'En realitat tot se sentia com si la seva vida sempre hagués hagut de ser així... excepte pel malestar de pensar en el que havia passat i per la cicatriu que encara podia notar-se clarament sota els cabells'.

Va veure la Bulma observar-los ara de lluny, mentre que no havien donat dos passos de nou cap a tots plegats quan van trobar-se en Vegeta repenjat en una de les parets de la casa.

– La parelleta...

'En Vegeta era l'únic a qui no havia realment vist des d'abans d'aquell seu equivocat viatge a l'espai'. Va semblar-li però que ell la mirava com si no fes pas tant temps que l'havia tingut davant. 'Per un moment fins i tot va veure als seus ulls foscos el mateix que veia en els altres: La contínua presència d'aquell record que ara tenien de l'ella acabada d'operar, o senzillament inconscient, que feia que la tractessin amb una mica més de condescendència i alguna mena de por que els feia pensar que podia caure desplomada de nou en qualsevol moment.

Suposava que tenia alguna cosa a veure amb el que havia estat una llarga recuperació... i el fet que mai abans no s'haguessin trobat exactament amb alguna cosa així, que no depengués directament d'un drac i set boles màgiques o d'anar a repartir estopa al dolent de torn. 'No amb l'excepció de la malaltia de cor d'en Goku'.

El cel va enfosquir-se de cop i volta. I la Bulma va maleir alguna cosa sobre la impaciència d'en Trunks i el fàcil que era convèncer la Gure en un moment així. 'El nen havia explicat més de quatre vegades seguides aquell matí, a la que era la seva tia, el com convocarien el drac un cop que tindrien reunides en un mateix lloc les set de boles de drac... i li havia demanat a la seva mare de poder donar pas al desig ell... però semblava ser que acabava de precipitar-se... uns molts minuts almenys'.

En aquell moment arribava la Vídel amb un avió i el Follet Tortuga s'aixecava de terra després d'una clatellada més o menys contundent de l'A-18.

En Krilín i ells feia estona que corrien per allà. I la Suno i en Mefus, que avui anaven de la mà, no se n'havien mogut de feia setmanes.

La Nasu va poder veure la figura d'en Cor Petit dalt del sostre ovalat de casa els Brief.

I de seguida van notar l'energia que esperaven. 'Entre els crits de la Bulma al seu fill... i els riures càndids dels seus pares'.

– Deixa-ho estar Bulma, el nano ho ha fet bé. Ha demanat exactament el que vau quedar – va sentir en anar endavant abans i tot d'arribar-hi amb en Son Goku al costat.

– I algú ens deu haver volgut fer un favor – va picar-li l'ullet aquest, com si entengués quelcom més a l'instant – Perquè, com tots aquells que va matar en Raichi, en Tarble hauria d'haver ressuscitat allà on va quedar el seu cos... i no aquí.

'Potser en Kaito els havia estat observant al cap i a la fi...'.

– Germà – va avançar més endavant la Nasu quan la Gure ja era al costat i donava les mans al seu estimat – Benvingut a la Terra...

'L'aspecte d'ell era pràcticament el d'algú sa... encara que no sabien fins a quin punt l'antídot seria bo en cas que el cos amb què hagués tornat a la vida i a la Terra tingués encara rastres del gas amb el que havia estat jugant el científic tsufur'. Va esperar que ell parlés.

Malgrat que va notar de seguida que tenia en Vegeta de braços creuats al costat.

– Duus l'armadura saiyajin – va ser sarcàstic aquest – Però si tenia entès que el pare t'havia enviat a un altre planeta per ser molt dèbil.

– Vegeta...

En Tarble però va somriure-li a ella, i no va permetre's vacil·lar. 'Després de tot, suposava que tot plegat tant era... Les seves pors sobre en Vegeta i el demés importaven poc després del que havia passat'.

I ara ja era a la Terra sense remei.

– No t'he presentat la meva dona, Vegeta – va seguir com si res – Suposo que ja has pogut conèixer-la...

– Bé... – va dubtar el mateix Vegeta mentre en Tarble encara es mirava de dalt a baix a si mateix com si no s'acabés de creure haver ressuscitat – Alguna cosa així... – va voler evitar la incomoditat ràpidament amb algun comentari desagradable, però en realitat la petita reverència d'ella va agafar desapercebuda fins i tot a la Nasu.

– El meu nom és Gure – va dir – Sé que no hem creuat cap paraula aquests mesos... però ara que en Tarble és aquí... això sens dubte ha de canviar.

El príncep va poder aixecar una cella abans fins i tot de notar la mà a l'espatlla de la Bulma, que ni tan sols sabia en quin moment havia anat endavant, que l'empenyia a moure's.

– És... és un honor – va dubtar amb els ulls entretancats. – Suposo...

En Tarble i la Nasu van compartir un somriure... i la Nasu va escoltar, de fet, algun comentari llunyà d'en Follet Tortuga sobre les dones dels saiyajins.

– Podeu quedar-vos tant temps com vulgueu – va oferir la Bulma.

– Gràcies. Però crec que a la meva dona li agradaria més poder tornar aviat al seu planeta... i comprovar que tot torna a ser mitjanament com abans... si més no pel que fa la gent que ha pogut recuperar la vida com ha estat el meu cas...

En Vegeta va girar la pròpia mirada de seguida que en Tarble va agafar la seva dona i la va fer girar per finalment abraçar-la. 'Era una visió d'allò més desconcertant... i fins a cert punt desagradable donada la imatge de superioritat que havia tingut sempre de la seva raça, fins i tot si ell s'havia aparellat amb una terrestre'. Però va haver de tornar a mirar endavant de seguida, donat que els seus ulls en comptes de poder quedar-se fixes en res s'acabaven de creuar amb els de la Nasu que assentia i l'observava divertida.

'Havia estat realment preocupat per ella... així que suposava que era just, després de tot, deixar-la divertir-se a costa seva'. Va tornar-li una mitja rialla de suficiència en resposta.

.

– Doncs – van escoltar explicar a la Vídel molt després, quan la Suno i els senyors Brief ja havien desplegat un autèntic aperitiu a l'exterior de la casa aprofitant que els tenien a tots reunits – El meu pare ha decidit construir un hotel... i espera que estigui fet d'aquí mig any quan puguem convocar de nou el drac Shenron i fer oblidar als humans la presència d'en Bu. Aquests dies es passa moltes hores a casa tancat amb el Bu grassonet, veient la televisió i jugant a videojocs. N'està encantat.

Tots escoltaven la xicota d'en Son Gohan satisfets. Bé, excepte per en Vegeta i en Son Goku que ara mateix estaven lluitant amb la mirada per quedar-se l'última de les peces de nagiri de salmó.

– Sou com nens, ho sabíeu? – va somriure de nou la Nasu tornant-se a refer amb interès la trena que duia, i no trigant a unir-se a aquell ritme vertiginós de menjar que només els saiyajins podien mantenir sense ennuegar-se.

En Krilín havia posat ara tota la seva atenció en ells i la Bulma també els mirava.

– Va molt guapa, oi, avui la Nasu? – va xiuxiuejar-li la científica al seu amic mentre reia.

– Sí... Home – va cedir la parella de l'A-18 i pare de la Maron – Ella és guapa... No exactament com haguéssim imaginat que seria una saiyan si no n'haguéssim conegut mai cap. En què penses?

– Penso en què... – va baixar la veu mirant en Gohan, en Goten, en Trunks i la Reiya menjant ara mateix al ritme dels seus pares – ... en què sempre m'hagués agradat organitzar un casament... Seria divertit, no? – va donar-li un cop de colze – i dubto que la Xixi ens deixi ficar cullerada al seu... En Iamxa m'ha dit que volen que sigui una cosa molt privada ara que ja han arreglat els papers del divorci d'ella, amb els dos nanos, en Puar i, és clar, en Gyumao.

– Com?

– Que no crec que en Iamxa ens pugui convidar...

– No – va corregir-la en Krilín que ara semblava fins i tot més espantat que davant la possibilitat d'un nou enemic, potser de forma exagerada – No vull dir això. El casament de qui exactament vols organitzar?

– I tu què creus?! – va picar-li l'ullet – És el meu regal perquè tot ha sortit bé...

.

.

La Bulma va mirar-se entretingudament una estona després la Gure i en Tarble; asseguts en un racó i donant-se la mà, encara que, és clar, aquella no era per a res la seva intenció. 'No eren ells a qui pretenia casar'. L'extraterrestre estranya, de vestit lila, encara semblava més petita que abans, ara que el germà d'en Vegeta que era evidentment baix semblava fins i tot alt al seu costat. Va sospirar.

– En Krilín m'ha dit que volies parlar amb mi – va veure el seu amic de la infància interrompre-la, posant-se-li davant amb una mà a la nuca i aquell somriure ximple que s'alegrava que pogués permetre's de nou.

– Com està la Nasu?

– Com vols dir?

La pubilla de Corporació Capsula va intentar no exasperar-se i va creuar-se de braços, inconscientment potser imitant la seva pròpia parella: – De salut. Bé, i en general. No han estat fàcils aquestes setmanes... Ha estat una recuperació lenta i no és que tu estiguessis a acostumat a que no t'ho fessin tot...

Ell va riure.

– Tampoc és com si no hagués viscut sol a la muntanya fins que ens vam conèixer. No recordo haver-me mort de gana... ni haver convertit en flames la casa del meu avi a la primera... excepte per quan – va veure'l mossegar-se el llavi – tot l'assumpte aquell de la lluna plena.

'Aquell era, de fet, un punt irrebatible'. La científica va assentir.

– He sentit per aquí que fins i tot això de la lluna, o de la falta de lluna, és una de les coses que en Son Gohan vol poder arreglar en la nova tanda de desitjos. Ara que la Reiya ja no té cua... Espero que si acaben venint-ne més ho tingueu en compte.

Ell semblava descol·locat de nou per un moment.

– Això diu en Vegeta...

'I aquella afirmació, si era veritat que era del propi Vegeta, si que era una autèntica sorpresa per la pèl-blava'. Va mirar al seu amic als ulls.

– Us vull fer un regal... i no pots dir que no.

Ell va dubtar i, per un moment, va anar a parlar... però tement que acabés preguntant si era menjar o alguna cosa per l'entrenament o que, senzillament, trenqués la complicitat amistosa del moment, la Bulma va avançar-se-li sense més:

– Us organitzaré el casament... Amb flors, vestits... un casament com Dende hauria de manar... si no fos un namekià que, de fet, dubto que hi entengui d'aquest tipus de celebracions. Què me'n dius?

– Un casament?

– Sí, allò que confonies amb el menjar i tota la mandanga – va fer-li broma la dona encara que el seu amic semblava aquesta vegada més sorprès que despistat. – Què et sembla?

.

.

– Ha estat genial, eh? – va deixar-la anar de la cintura en arribar a aquell espai de bosc on tenien la caravana. Els seus fills havien optat en aquella ocasió per dirigir-se volant al Mont Paos i la Reiya els havia promès visitar-los l'endemà. 'Tot i així la Nasu estava molesta per alguna cosa... i donat que, després de tot el que havia passat, cada vegada tornava a ser més ella, en Son Goku no dubtava pas que li ho acabaria dient'.

– Sí... – va bufar resignada abans d'anar endavant més inquieta del que havia estat en dies – Però et juro que si em tornen a tractar com si encara estigués malalta...

– Es preocupen...

Ella va sospirar a la fi, deixant-lo acostar i repenjant el front sobre el seu. – Ho sé – va reconèixer – I també sé que em vaig passar les primeres setmanes més entre somnis que desperta després de marxar de Corporació Capsula amb les benes al cap i encara un pronòstic una mica difícil – Però ara estic bé. Cada vegada millor... No necessito que es preocupin. No tant...

Ell va somriure obertament davant la tossuderia que encara palpitava a través de les seves paraules. 'Havia estat vulnerable... però mai seria dèbil'.

– Ja ho saben. I és culpa meva – va reconèixer-se gronxant-la contra seu a continuació – M'han vist patir fotudament...

– Goku...

– Shht – va aprofitar per besar-la, recorrent-li el braç esquerre amb la seva mà mentre aprofitava per aprofundir el petó – Fa poc que t'has recuperat, i hem parlat molt... – va murmurar –... del molt ruc que he estat.

– Jo també...

– Del molt rucs que hem estat els dos – va cedir – I de com de difícil va ser imaginar que realment havia de lluitar contra tu, o del confusos que han estat els teus records de tot plegat. Però crec que ve sent hora que recuperem el temps perdut...

– El temps perdut... – va repetir ella de sobte gairebé nerviosa per la perspectiva. 'Ella havia dormit als seus braços pràcticament cada nit des de que eren allà, ell l'havia acaronat, i al revés, segurament en cada moment de silenci comú en la mateixa habitació... però sense més'. Fins i tot si un segon abans un havia atrapat l'altre en un instant pensatiu, a mitja reflexió sobre tot el que de fet els havia portat fins allà... i del sense sentit que suposava que la por d'ella o la natural despreocupació d'ell els hagués pogut separar. 'En Goku no pretenia tornar a donar-la per guanyada... i ella no creia que hi hagués ja cap sortida del guerrer que pogués realment allunyar-la per molt temps'. Però certament l'heroi havia tingut por de fer-li mal forçant massa les sensacions. 'Havien estat en una mena de quarantena'.

La princesa saiyajin va notar com el seu company l'empenyia suaument endins un parell de carícies sobre la roba després.

– Goku... – El saiyan va lliscar les seves mans al voltant de la seva esquena per estirar-la més a prop d'ell pràcticament des del mateix moment que van ser dins de la caravana. 'Probablement la intenció fos pujar al pis superior, però la veritat és que el pensament va marxar-li del tot quan va pressionar-la més contra el seu cos, estabilitzant-se en el petó'. Ella el corresponia gairebé sense esborrar el somriure del mateix llavi superior que ell encara sostenia contra si, i va haver d'esclatar en una riallada just després de notar les dues llengües xocar... per la mateixa sensació que algun pes molt profund i molt antic volava lluny d'ella amb aquella simple sensació.

Amb la dona de la seva vida encara entre els braços, en Son Goku va donar dos passos enrere. De manera que finalment ella va notar que quedava empresonada entre ell i el que era el moble desordenat de la cuina. Les mans masculines van vagar llavors en una carícia per la seva esquena, i va permetre's gronxar-li el rostre després amb un nou petó que ella va acollir pràcticament amb un so ofegat d'acceptació. Anava a conduir-li ell mateix les mans cap avall fins a la vora de la part superior del propi gi, quan ella va tornar a somriure.

– No em puc creure que la Bulma t'hagi dit això... – va murmurar.

– Doncs ho ha fet – va tornar-la a besar ajudant-la ara a asseure's matusserament sobre el que era la pica d'aquella petita cuina – I li he promès que te'n convenceria...

Ella va aturar-lo ara un cop més, amb una mà al pit, mentre intentava treure'n l'entrellat a la mirada. – Però per què? Vull dir... A tu t'és igual... i a mi també... és només un costum terrícola.

– Exacte – Semblava estranyament convençut ara – No és genial?

Ella va dubtar arrugant el front mentre ara ja sí l'ajudava a treure's la part de dalt del gi i deixava caure la seva mà dreta sobre la pell del pit masculí – Doncs no ho sé... Ho és?

Els ulls d'en Goku van ballar un moment pel seu rostre i després va tornar a somriure perillosament mentre deixava descansar una mà en la seva cuixa sobre els pantalons.

– Pot ser divertit... i diu la Bulma que podem fer que la Reiya dugui el meu cognom aquí a la Terra... – La Nasu ni tan sols creia que ell hagués arribat a pensar mai en una cosa així. 'És clar que tampoc estava segura que a ella li importés certament massa'.

Va fer una ganyota de sobte, pensant en quelcom que una vegada li havia explicat en Krilín del seu casament amb l'A-18. – Divertit... Això vol dir que acabaré disfressada d'alguna manera, oi?

– Em pensava que eres tu la que insistia perquè jo no dugués el gi en la trobada d'avui a Corporació Capsula, que volies que utilitzés la roba que va dur la Bulma – va fer ell encara sense respondre, però segurament entenent què volia dir exactament la dona amb qui vivia i a qui ara, un cop sols i després de tant temps, només podia pensar en fer l'amor – I sempre has portat de gust els vestits de la Bulma... per bé que a mi m'agrades d'una altra manera.

Se'n reia d'ella. 'I si no ho feia, s'assemblava molt a algú ja no tant innocent com en el passat, rient-se d'ella...'. Va sospirar.

– Aquest cop em temo que no es conformarà en deixar-me un vestit senzill i unes botes...

– Ja procurarem que el que sigui ho portis a sobre poca estona... – va entretenir-se amb un somriure clar a desfer-li el primer botó de la camisa, per bé que sense voler el segon el va trencar. – I dubto que després puguis dur-ho mai més...

'Era un guerrer, un saiyajin...'. Però ja no era en absolut el nano que una vegada ni tan sols havia sabut distingir un home d'una dona. Ni el que havia ignorat completament què era el que passava entre ambdós gèneres quan es desitjaven...

.

– Podria besar-te per tot arreu – Va queixar-se un cop que ella mateixa s'havia tret la camisa i li somreia. En Goku va moure's llavors més contra ella per donar-li un petó a la boca i seguir pausadament un camí de petons per la galta i al lòbul de l'orella, mentre acariciava amb el dit polze la línia de la seva mandíbula i el coll, tornant-la a besar a través de la clavícula... acaronant els seus pits meravellosos, prenent un moment més per prestar atenció al seu mugró abans de continuar cap avall.

'I en aquell moment, de cop i volta, la Nasu va comprendre que el doctor Fujiwara havia tingut raó tot aquell temps... que realment tota aquella emoció al pit i al cap, l'excitació, tot allò li hagués fet mal només uns dies enrere'. No creia pas que el seu cap, en l'estat en el que es trobava, amb els punts – amb benes o sense – hagués pogut aguantar ni la meitat d'aquestes mil sensacions que ara recordava que sempre havien estat allà quan ell se l'havia fet seva. 'Aquesta vegada, per l'espera... pel pes de tot el que havien passat per la seva pròpia ximpleria... l'emoció era encara molt pitjor'. Molt millor, estrictament parlant d'un amor contra el que mai havien pogut lluitar.

I de sobte va adonar-se'n del tot: Feia mig any que no havien fet l'amor. Va mirar-lo un segon. I les seves cames van tremolar embolicant-se en la seva cintura mentre s'empenyia a si mateixa endavant i hi deixava fermament enredats els malucs.

Un moment abans, ell havia aconseguit treure-li els pantalons i ara li murmurava mil 't'estimo' a cau d'orella. No va trigar, així, en pregar-li que comencés i en descordar-li amb les mans més apressades del que voldria el cordó que a ell li feia de cinturó als pantalons.

Anaven a acabar massa aviat... i la Nasu gairebé ho va lamentar ja aleshores... però no podia ajudar-se a si mateixa en aquell instant. 'Senzillament no podia fer res més que anar endavant quan va trobar-se els seus malucs bombant amb força contra ell i el seu tot abans fins i tot del que havia imaginat'. – Goku! Espera... – Va intentar frenar-se, en el moment que va comprendre que portava setmanes esperant-ho, que volia que durés més i que volia fins i tot fer alguna cosa (la que fos) per portar ella el control, però era conscient que anava a fracassar. D'igual manera que fracassaria en Son Goku en sincerament intentar aturar-se a si mateix per deixar-li marge a ella, per fer-ho més lent de forma que ella li acabés pregant fer tot el contrari...

... No passaria gaire temps més, de fet, abans que la Nasu finalment es tensés, i el seu cos rígid convulsionés en ones de plaer mentre encara s'agafava a les espatlles de la seva parella com si li anés la vida. 'En Goku va sentir llavors que ella cridava el seu nom, a l'hora que els propis músculs el traïen... i cedien al panteix en el què ella sembla poder ofegar-lo'. Una vegada que ella va enfonsar-se definitivament, ell simplement va necessitar abraçar-la... mentre que la sentia riure de genuïna alegria.

– Hauríem de practicar això...

– Tenim tot el temps del món – va assenyalar ell mentre respirava contra el seu pit, abans de tan sols donar una ullada explicativa al seu voltant – Però la propera hauríem de procurar tenir això una mica més endreçat. – 'Havien acabat de deixar la cuina feta un desastre'.

Ella sabia que no seria fàcil. 'Cap dels dos estava acostumat a mantenir exactament l'ordre... ni a cuinar'.

– Mentre no ens morim de gana – va riure.

– No et preocupis. Això mai.

.

.

.

.

"L'èxit és caure fins a set vegades i aixecar-se'n vuit". Proverbi japonès.

– En Bu ja pot córrer pel món sense problemes – va celebrar gairebé un any després la Vídel, que ara ja passat el temps, acostumava a patrullar la ciutat al costat del gran saiyaman amb una disfressa molt semblant a la d'aquest mateix – Fa sis mesos que ja ningú el recorda.

'No és que ella, la filla d'en Satan, necessités amagar-se... però hi havia hagut sempre alguna cosa agradable en formar un equip d'aquella manera amb en Son Gohan'. Feia temps havien assajat fins i tot una curiosa presentació...

– Me n'alegro. No saps com... Va, hauríem de fer un darrer volt i tornar cap a casa... – El fill d'en Son Goku portava molta estona callat – Aquesta tarda és el gran dia... – I en parlar finalment va deixar anar allò amb un to que mostrava clarament que havia estat en una altra banda, i que encara dubtava a aquelles alçades que la Bulma els hagués pogut convèncer de debò.

– Encara creus que no cediran? – va somriure en resposta ella.

– No és això. Però són el meu pare i la Nasu, ells no tenen res a veure amb la meva mare i en Iamxa... o amb qualsevol altre parella d'aquest planeta – va sospirar – No crec que en realitat un paper els faci més o menys feliços, o més o menys casats. Ara bé – va passar-se la mà per l'estómac amb una rialla – Hi haurà menjar bo. Això sempre anima el meu pare...

– No diguis això – va renyar-lo la noia – Des de que ho sé, jo sempre he pensat que la seva història, d'una manera particular, és ben romàntica... Faran molt goig els dos.

– I en Goten i la Reiya amb els vestits, pantalons i corbatí per ell i vestidet rosat per ella, que ha comprat la Bulma – va aclarir ara més divertit – Bé, si no es maten abans...

– Ostres, mira això...

... Un segon després ambdós anaven a salvar a un estrany ésser que intentava suïcidar-se, no pas amb un vestit menys vistós que el que la Bulma pretenia entaforar-li a en Goten aquella tarda, i que duia una caixa màgica fortament tancada entre les mans.

Es tractava de Hoi, un ancià que es presentava com l'únic supervivent del planeta Konatsu que havia estat convertit en pols segles enrere per culpa d'un terrible monstre, i que a en Gohan – per un moment – se li va passar pel cap que tenia uns gests i maneres molts semblants als que havia vist abans en el mag Babidí. 'Tot i així anaven a ajudar-lo a intentar obrir la caixeta de música on se suposava que es trobava l'heroi de tota aquella contesa, un jove valent anomenat Tapion...'. Sobretot perquè en Gohan sabia que la idea d'un adversari fort, i a sobre benèvol, encantaria al seu pare.

– Serà un bon regal de noces. Un adversari fort i bo – va assentir a l'home de pell roja que ara se'l mirava en dubte.

No podia negar que no fos una decisió sobtada però ho intentarien...

'Encara que haguessin d'irrompre amb el sorprenent Hoi a un edifici de Corporació Capsula on ja gairebé estaven llestos tots els preparatius per aquella tarda-vespre, sens dubte ho intentarien... intentarien treure aquell heroi de dins la caixa. Per més que de moment en Gohan amb la pròpia força no fos capaç d'obrir-la'.

– Anem!

.

En arribar, el primer que va estranyar en Gohan, va ser que en Goku ja hi fos i dugués el seu típic gi, mentre que la Nasu tornava a dur la seva maldestre trena al costat i un vestit fúcsia vermellós sense espatlles que li voleiava graciosament per sobre els genolls. 'No semblava exageradament contenta amb la vestimenta, sobretot amb el color... però no era com si la Bulma anés a deixar-la protestar'.

Portava només una arracada llarga, en Son Gohan no sabia si perquè el conjunt era així o perquè l'altra l'havia perdut en no anar prou en compte, malgrat que això sí encara anava descalça.

– Així que caldria demanar-ho a en Shenron? – va reflexionar la Bulma en veure com el mateix Goku no podia obrir la caixa – Bé, crec que vam deixar un desig pendent l'últim cop. Però – va queixar-se – La cerimònia és a la tarda i ja ho hem organitzat tot...

En Goku va ullar la Nasu perquè hi donés el seu parer de seguida. 'Però ella només va assentir amb un somriure abans d'intentar córrer endins a treure's el vestit per estar més còmode'. – No ens ha d'ocupar tot el dia, no? – va fer alegre.

– És clar que no!

'No podia negar que no estigués desitjant trobar una excusa per canviar-se... encara que no li desagradava del tot la manera com la faldilla li acabava volant de forma lleugera per sobre el genoll'. Va aturar un moment més la seva parella quan aquest ja anava endavant.

– Estàs d'acord amb el que vam quedar? – va picar-li l'ullet – Quan haguem resol això de la caixa i sigui el moment... Estàs d'acord en fer-ho de la manera que vam dir?

– En Vegeta ens matarà.

Ella va somriure.

– En Vegeta no ha fet ni un sol comentari que no evidenciés el molt refotudament divertit que li semblava que ens haguéssim deixat enredar per la Bulma en tots aquests mesos.

– Bé, sí – En Goku va gratar-se la part posterior del cap – Doncs això encara serà més divertit... si no ens mata, vaja – va dedicar-li una ganyota alegre tot atrapant-la entre els braços, un moment abans de disposar-se a anar amb en Krilín i en Gohan a buscar les Boles de Drac; per tal d'alliberar aquell heroi desconegut del planeta Konatsu que responia al nom de Tapion. En principi, ella hi aniria darrere, una vegada s'hagués canviat. – Li has dit a la Reiya? – va murmurar.

– Que nosaltres, després de tot, ja ens considerem casats o el que sigui que calgui per estar junts... sense cerimònia ni res. ¡Gràcies a Kami!... – va arronsar el nas en mirar-se – ... Però que tenim un petit regal per a la Bulma? Perquè és ella qui realment, i molt en el fons, ho vol... i perquè s'ho mereix – va amagar també una rialla contra els seus llavis en dir-ho – Sí. I la tenim totalment a favor. Està segura que li farà il·lusió... i que estaràs guapíssim com a padrí de noces.

– Saps una cosa? – va dir-li ell a més mentre la besava suaument al nas i l'empenyia endavant perquè l'acompanyés sense més en comptes d'anar-se a canviar – Ja em venia de gust una mica d'acció...

– Si és un heroi això que surt de la caixa no n'hi haurà gaire d'acció – va deixar-se portar ella en l'aire mentre es disposava a volar al seu costat després, oblidant-se finalment de qualsevol objecció respecte qualsevol vestimenta.

– Ja ho veurem – va picar-li ell l'ullet en Goku – Sigui com sigui, quan ho resolguem, i si en Vegeta no ens mata, la nit pot ser molt llarga...

'Tampoc era com si imaginessin que la cosa podia ser gaire més complicada'. Però, al cap i a la fi, no els importava... perquè estaven segurs que eren capaços de trobar la manera d'estar junts al final de cada aventura.

Van picar també l'ullet a en Krilín i a en Gohan que els esperaven abans de tornar-se a xiuxiuejar quelcom amb la mirada.

– T'estimo.

– Jo també.

.

---

N/A: Mateu-me! M'he estat sentint molt culpable per no poder penjar el capítol abans, però aquest era el lloc on es resolia tot allò que era de debò important per la història i no volia pujar res fins que n'estigués totalment segura. Porto molt temps amb aquest fanfic com per acabar penedint-me del desenllaç. De fet, per compensar, he afegit un tros final que anava directament a l'epíleg. Però l'hi he posat i m'agrada, perquè encara que no queda tancat del tot, crec que el missatge és prou potent. Ells estaran junts passi el que passi, sigui quina sigui la propera aventura. Per altra banda, la Nasu, en aquesta història, és la dona d'en Son Goku... Casar-se o no, no és una cosa que ells trobin important per bé que entenen el punt de vista de la Bulma (que és massa tossuda per aplicar-s'ho a si mateixa). El darrer capítol serà més que res un epíleg, però acabarà de resoldre alguna qüestió menor com aquesta... i veurem més coses d'aquest futur junts que els espera.

No sé si ho havia dit mai, però per mi les marees en el món de Bola de Drac no depenen exactament només de la lluna. Ah! No puc prometre una data exacta d'actualització però sí que intentaré trobar temps com sigui per escriure a la Nasu i en Son Goku l'epíleg que es mereixen.