Aquest dia en Hiei i l'Ayna, tenen somnis diferents, que signifiquen el mateix, l'Ayna somnia que torna a ser humana i troba tots els seus éssers estimats, peró quan es gira per dir-li alguna cosa a en Hiei, ell ja no hi és i ella es posa a còrrer per trobar-lo, perque no vol perdre el primer home amb el que ha confiat, el busca tant com pot, peró aleshores surten en Pikachu i els seus amics a la seva dreta i en Hiei a l'esquerre, els dos diuen al moment, "escull a qui prefereixes", després es desperta.
En Hiei somnia que l'Ayna (com a Pikachu) desapareix, la busca per tots costats i quan la troba, te la sensació de que no és la mateixa que va conèixer, ja que encara te una mirada més trista que abans i li diu "no sé a qui escollir", seguidament es desperta.
- Què ha, sigut aquest somni? -.(Xiuxiuejo per a mi)
- A què a vingut aixó? -.(Xiuxiueja ell també, pero l'arribo a escoltar)
- Estas bé? -.(Pregunto preocupada, cosa que nota)
- Hn... tu, no marxaràs mai d'aquí, ni canviaràs, oi? -.(Pregunta amb temor, a la resposta)
- No ho sé, no sé que escollir -.(Dic sense veure que es sorprén pel final de la meva frase)
- El què, no saps triar? -.(Pregunta atemorit)
- Quedar-me aquí, o quan pugui tornar a la meva dimensió, amb els que conec de sempre -.(Dic suspirant)
- I perque aquest problema emocional? -.(Segueix preguntant amb por)
- ... -.(No li contesto perque, per primera vegada en la vida, crec que ja sé el que em passa)
- Està bé si no ho vols dir -.(Diu sense presionar-me)
- Tinc por -.(Dic abaixant el cap, perque estic enamorada, enamorada de Hiei i tinc por de no veure'l més i els meus amics, ens vam separar en el forat dimensional, espero que ens trobem aviat, segur que em troben ells)
- Tothom te por d'alguna cosa -.(Diu agafant-me i em fa un petó al front, que encara em confon més)
- Si, ja ho sé -.(Dic, no vull creure que estic enamorada i amagaré aquest sentiment per sempre, en el meu cor)
- Començem a anar cap al temple? -.(Em pregunta comprensiu)
- Si... -.(Dic)
Començen a anar cap al temple i mentres hi van el silenci que hi ha no és comfortable, és més aviat molest en aquest cas i no es diuen res en tot el camí, fins que arriben al temple.
- Ja em arribat -.(Diu Hiei sense ganes de parlar, suposo que està molest)
- Ho sento -.(Dic, no hauria d'haver callat tot el camí)
- Perque ho sents? -.(Pregunta al no saber a què em refereixo)
- Per no haver dit res en el camí, ara realment, necessito temps per pensar, en el correcte -.(Dic decaiguda)
- Hn, recorda que si necessites un cop de mà tan jo com els altres estem aquí, no ho oblidis -.(Diu Hiei)
- Si, tens raó -.(Dic amb un somriure fals als llavis, del qual no s'adona)
Amb aixó en Hiei, es queda una mica més tranquil peró, per alguna extraña raó l'agafa quan anava a baixar de l'espatlla i la torna a portar al bosc, perque no ha quedat satisfet amb les respostes.
- Què passa? -.(Pregunta)
- Estic confosa, res més -.(Dic no gaire segura, cosa que nota)
- Quina és la veritat? -.(Exigeix)
- La veritat, és que, tard o d'hora hauré de tornar a la meva dimensió! -.(Dic cridant i tirant-me al terra)
- Quin és el problema? -.(Qüestiona)
- No ho entens? -.(Pregunto aixecant-me)
- El què? -.(Pregunta Hiei)
- Quan marxi, no podré tornar, mai -.(Dic abaixant el cap amb cada paraula)
- Haurás tornat a casa -.(Diu ell per reconfortar-me)
- No vull marxar, és la primera vegada que no vull matar un home i que m'ho paso bé! -.(Dic desesperada perque entengui, que em refereixo a ell)
- Ho has de fer, allà t'esperen -.(Diu)
- Ho entendràn, no vull marxar, encara que aixó signifiqui renunciar a tot el que he sigut, fins ara -.(Dic convençuda)
- No s'ho mereixen -.(Contesta)
- I jo, em mereixo buscar la felictat dels altres, peró no la meva?! -.(Dic desil·lusionada)
- Què vols dir? -.(Pregunta confós)
- Jo... sempre he vigilat que tothom tingui algú al seu costat, un amic, germà, nòvio, parents... i jo mai he aconseguit tenir res, tot i que algunes coses, no les podré tenir mai -.(Dic confonentlo encara més)
- El què? -.(Pregunta Hiei)
- Germà no puc perque no en tinc, nòvio encara menys ja que fa anys el meu pare, em va amenaçar de que mataria tot el que em fes feliç i parents, l'ùnic parent que tinc em vol matar, estic condemnada a la soletat eterna -.(Dic sense voler creure'm-ho)
- Si ho poses així, fas que sigui molt trist -.(Diu creuat de braçcos)
- ... -.(Prefereixo no dir res)
- T'entenc, més o menys -.(Contesta Hiei mirant als nùvols)
- Si? -.(Pregunto, tot i que ja sé el per a què)
- Si, no sé si ho saps peró, jo sóc el germà de la Yukina, no crec que realment ho sabèssis, la protegeixo i també de tot el que he sigut, quan vaig nèixer em van tirar d'un gran penyasegat i em van trobar uns bandolers, ells em van ficar el nom de Hiei i quan els bandolers em van agafar por per la fama d'assasí que vaig aconseguir, vaig marxar d'allà per començar a buscar la terra de les Koorimes, per matar-les a totes, peró per fer tal cosa necessitava un ull maligne, cosa que vaig aconseguir amb gran dolor i paciència -.(Diu traient-se la vena del cap per ensenyar-me l'ull maligne)
- Ja ho sàbia, es nota massa que sou germans, tant l'un com l'altre, sempre us heu cuidat mùtuament tot i ser de diferents caràcters, a més, com ja he dit, els dos teniu la mateixa tristesa en els ulls -.(Dic i ell encara no s'ho creu)
- Quina tristesa? -.(Pregunta)
- La que es te quan no confies en la gent fàcilment, pero la Yukina, seria més aviat, la ràbia i odi que sent cap a les Koorimes, pel fet de no acceptar els nens prohibits, especialment tú -.(Contesto)
- Tu creus? -.(Pregunta extranyat)
- Si i dubto que ella no sàpiga ja, qui és el seu germà -.(Dic)
- No ho crec -.(Diu)
- Doncs creu-me, es fa la despistada i innocent, quan és més intel·ligent del que pogueu pensar -.(Dic mirant-li fixament els ulls)
- Si és cert, aleshores perque no em diu que sap qui sóc? -.(Pregunta desconcertat)
- Per la mateixa raó que tu no li dius qui ets -.(Dic creuada de braços)
- A què et refereixes? -.(Pregunta més desconcertat)
- Ella te por de que l'odiïs, ja que la dona que et va tirar també és una Koorime i creu que l'odiaràs per aixó -.(Dic senyalant-lo per un moment)
- És la meva germana, mai la culparia del que em van fer passar -.(Diu desviant la mirada)
- Tu no la culparies i creus que ella a tu si? Qui t'entengui que et compri -.(Dic extranyada)
- Jo no tinc raó per odiar-la, ella em pot odiar per ser un asassí -.(Diu amb la mirada encara desviada)
- Te dit que no és com sembla, peró tu vas a la teva, bé, ja t'adonaràs de a què em refereixo, anem al temple? -.(Dic)
- Si -.(Em contesta pensant segurament, en el que he dit)
L'estona que han estat parlant, a durat tan que ja ha arribat l'hora de dinar, per tant van cap al temple on ja està tot preparat, cortesia de la Yukina i amb la qual menjant parlen de diferents temes, la Genkai no i és per que segons el que diu una nota ha anat a entrenar en Yusuke fins a la nit, per tan s'esperaràn fins que torni la mestra per no deixar sola a Yukina.
- I com estàs, millor? -.(Em pregunta Yukina)
- Si, molt bé, tot i que si en Hiei fos una mica més xerraire, potser em divertiria més, peró no s'hi pot fer res, ell és així de tossut i caparrut -.(Dic aixecant la veu perque em senti)
- Hn -.(Contesta ell)
- Aquesta és la seva contestació per a tot -.(Dic senyalat-lo)
- Si, que l'és -.(Diu rient)
- Sempre hi ha algú que es posa amb mi -.(Xiuxiueja, peró jo el sento)
- Si, sempre hi ha algú així peró, aixó és el que fa a una persona forta -.(Li dic mirant-lo als ulls)
- Què vols dir? -.(Pregunta Yukina)
- Que com més entrabancs trobis al llarg de la vida, més forta t'has de fer per superar-los -.(Dic)
- Mai és fàcil superar entrabancs, cada vegada són més difícils -.(Diu Hiei posant-se a la conversa a la taula mentres dinem, el postre)
- No, peró així és la vida, per saber qui es mereix sobreviure i qui no -.(Dic)
Així segueix la seva conversa durant una estona, parlant de que la vida no és senzilla i en un moment donat, desprès d'acabar el postre i rentar tots els plats, l'Ayna li pregunta com a sigut la seva vida a la Yukina i en Hiei, posa molta atenció, per saber què pensa sobre el seu germà.
- Bé, jo tot i ser Koorime tinc els ulls vermells, normalment els tenen blaus o grisos, aixó es deu segons el que em va dir la Lui, l'amiga de la meva mare, a que a la panxa de la meva mare erem bessons, totes les Koorimes sóm noies, ja que una vegada de tant en tant, sense la intervenció de cap home es te una filla, per aixó quan la Lui va saber que era bessonada i que un d'ells era un nen, va saber que la meva mare havia tingut relacions amb un home i que el nen segur que seria de foc, com altres vegades havia passat i segons amb la llei de les Koorimes havia de morir tirant-lo de la seva illa, per protegir-se, la meva mare els hi va suplicar que no matèssin el seu fill, que si no el volien, ella marxaria i els cuidaria a tots dos, els ancians de l'illa peró, no van fer cas de les supliques i li van manar a la Lui que el llançés al buit, peró abans, ella li va donar una de les gemmes que surten de les nostres llàgrimes, perque algún dia poguès tornar -.(Diu pensant seriosament)
- T'estimaries molt el teu germà si el trobèssis, oi? -.(Pregunto somrient tristament)
- Si, no sé si ell pensa que l'odio, jo més aviat crec que és ell el que m'odia i que per aixó no em diu qui és -.(Diu trista)
- Yukina... al teu germà no li agradaria veure't preocupar així per algú com ell, un asassí -.(Diu Hiei, per fer que ella deixi de buscar)
- No m'importa el que ha fet, ni el que farà... és el meu ùnic familiar i estic segur que la mare, també vol que ens trobem -.(Diu abaixant el cap)
- Realment no l'odiaries? -.(Pregunta Hiei)
- Mai -.(Respon amb seguretat)
- ... -.(Jo segueixo sense dir res i en Hiei sembla que li vol dir)
- Yukina jo, jo sóc el teu germà -.(Confesa sense mirar-la)
- ... -.(La Yukina no respon i en Hiei comença a aixecar-se per marxar)
- Germanet! -.(Crida de cop la Yukina aixecant-se, per seguidament anar a abraçar Hiei plorant)
- Yukina? -.(Hiei no sap que més dir, ja que ningú l'ha abraçat tant tendrament)
- Germà, gràcies, per dir'm-ho, segur que t'ha sigut difícil i no pensis que t'odio, t'estimo molt, molt i molt, mai pensis el contrari -.(Diu ella encara plorant)
- Gràcies -.(Diu Hiei somrient, sense tenir por per no poder amagar el somriure)
- I tu no m'odies? -.(Pregunta ella temerosa)
- Mai podria, sempre t'he estat vigilan i no m'en penedeixo -.(Diu ell)
- Bé, estic molt contenta de que tot hagi acabat bé però, no podriem anar a fer una petita volta, per conèixer millor aquest lloc? -.(Pregunto jo)
- Bona idea, podem germanet? -.(Li diu amb ullets de cadell abandonat)
- Si, es clar, per allà va bé? -.(Pregunta senyalant cap a l'esquerra)
- Si -.(Diem jo i la Yukina a la vegada)
- Vinga! -.(Diu la Yukina, mentres jo puja a l'espatlla dreta de Hiei)
- Hn -.(Contesta Hiei, a el fet de haver-me posat a la seva espatlla)
- Hi ha alguna raó per la qual sempre vas a la seva espatlla dreta? -.(Pregunta Yukina)
- Si i la raó és molt senzilla -.(Dic)
- Quina és? .(Pregunta Hiei amb curiositat)
- Que tu ets el primer home en el que confio -.(Dic sense embuts, fent que s'aturin)
- Cap altre? -.(Pregunta ella)
- Cap -.(Responc)
- Hauriem d'anar tirant cap el temple encara falta una mica perque es faci fosc, peró ja hem de tornar -.(Diu Hiei)
Després d'aixó que diu Hiei començen a caminar tranquilament cap al temple parlant de la seva vida, en el camí es troben la mestra Genkai i la Yukina li diu que ja ha trobat el seu germà, penjant-se del braç de Hiei, Genkai li dóna l'enhorabona, per haver-lo trobat, tot i que ja sabia qui era, en aquell moment Genkai pregunta com li explicaràn a en Kuwabara, enamorat de la Yukina i que no soporta en Hiei, Yukina respon que no hi ha res a pensar, ell ho ha d'acceptar, o ella no li parlarà més i després veuen el temple, Genkai diu que ja a preparat el sopar, per la qual raó quan entren fa olor a peix rostit i s'ho começen a menjar tot elogiant la cuinera.
- Mh! -.(Faig aquesta onomatopèia advertint que està deliciós)
- És molt bo! -.(Concorda la Yukina amb mi)
- Si -.(Diu Hiei)
Quan s'acaben el menjar la Yukina i la mestra Genkai diuen que elles rentaràn els plats, no sense haver-los indicat una habitació perque s'hi quedèssin, cosa que havia estat obligat ja que no volien, quan entren a l'habitació, és l'Ayna la que estén el futó, ja que Hiei no en te ni idea, els dos s'estiren en el futó i s'adormen esperant el demà impacientment.