A La Llum De La Lluna

DIA - 18

L'Ayna s'aixeca a la matinada perque no es troba prou segura, tot i que hi ha molta gent, creu que algú ha de vigilar i amb aixó en ment camina sense rumb, en un moment donat, mira el negre cel il·luminat per la petita llum de la lluna plena i segueix caminant observant el cel estrellat.

De tant caminar acaba arribant a un preciós llac d'aigua cristal·lina, es treu les bambes i els mitjons per posar-hi els peus, està a temperatura tèbia, cosa genial per ella posant que no l'hi agrada l'aigua freda, sense que s'adoni per darrera se li acosta algú i abans de poder sentir la presència, és empesa a l'aigua acabant xopa com un ànec.

- Qui ha sigut?!- M'enfado amb bromes d'aquest mal gust.

- Realment no tenia pensat emputxar-te, però estaves en la posició correcte per caure sense gaire esforç- Intenta no riure.

- Ja, molt graciós i ara estic molla de dalt a baix- El miro amb mala cara.

- Sempre et pots treure la roba i deixar que s'aixugui- Desvia la mirada.

- I jo que creia que l'ùnic que tenia aquestes idees és en Yusuke, m'has sorprés Hiei- El primer que em trec és la capa negre que em va donar fa uns dies, no em trec més.

- Agafarás un refredat- M'adverteix.

- Jo no em penso treure més- Em creuo de braços i a veure si pesca l'indirecta.

- Haig de venir-te a ajudar?- Proposa.

- No sé- Que posi ell unes idees.

L'Ayna es seu a la vora del llac seguida per Hiei conversant del que han de fer a partir d'ara ja que al haver-hi més gent en el grup serà perillós moure's en un sol grup tan gran.

- Qui ho diria que els he conegut abans d'hora- Miro la lluna.

- Mh, jo no em pensava que n'anava a tenir, mai ho vaig pensar- Em pasa el braç per l'esquena per agafar-me de la cintura i apropar-me a ell.

- Ja, en Ryu és molt alegre i curiós, como jo abans i la Kisa és més semblant a tu amb el caràcter- Reposo el cap a la seva espatlla.

- Per cert, de què heu parlat amb la Kisa quan no hi erem?- Per molt que no s'hauria de dir, és el seu pare.

- Bé, no t'ho hauria de dir però, segons la Kisa en la seva época tu vas morir aquí, quan hi eren els zombies i han vingut a evitar aquesta catàstrofe familiar, dubto que ho hagin demanat a la meva jo del futur- Em preparo per algunes preguntes.

- I ja deuen saber com vaig morir- Espera que li confirmi.

- No, no els hi diré, al menys Kisa va comentar que no els hi havia parlat mai del tema- Torno a mirar la lluna.

- Nh, espera, representa que vaig morir en aquesta época i tu has tingut un nen cinc anys després?- Es confón.

- Aixó te explicació, al cap i a la fi sóc meitat koorime i potser faci també el cicle que fan elles, al ser també de foc és normal que sortís nen o si no també podria ser que hagués anat a l'infern on estiguèssis per trobar-te i imagina la resta- Em separo i el miro als ulls.

- No em facis imaginar coses irreals- Abaixa el cap per amagar el color vermell que se l'hi ha posat a la cara, cosa que no aconsegueix.

- Irreal? El què és irreal? Més aviat real i encara amb més raó amb la mirada íntima que poses cada vegada que em mires- Miro el llac posant una mirada nostàlgica.

- Què pasa?- Aixeca el cap amb una vermallor suau a la cara.

- Mai hagués imaginat que estaria en un lloc així i menys amb un home- Toco l'aigua amb les mans.

- Jo tampoc- Els dos haviem tancat el cor per no ser ferits d'altres maneres.

- T'estimo- Em recolzo una altre vegada a l'espatlla.

- ...- En comptes de dir-m'ho amb paraules, s'acosta a mi i em fa un petó apasionat.

- ...- Obviament li corresponc.

- Jo també t'estimo- Recolça el cap contra el meu i tanca els ulls.

- Sembla que realment no he complert la promesa de no enamorar-me mai i no me'n penedeixo- Tanco els ulls i al obrir-los el miro veient-me.

- I jo sembla que finalment tinc algú en qui confiar i mostrar el caràcter que mai he ensenyat a ningú per por- Aparta el cap i mira més enllà dels arbres amb un petit somriure.

- Sé el que vols dir, la majoria de la gent em conèix per tenir tan mal caràcter i per no tenir remordiments al matar, no és així, sencillament em creat una barrera emocional que ens fa ser inmunes a la majoria d'emocions, per no patir si ens passa una cosa desagradable- Li explico que em passat més o menys pel mateix.

- Mai hagués pensat que algú fes el mateix que jo i de la mateixa manera- Tanca els ulls.

- Ja, crec que em quedaré aquí, a menys que hi hagi una manera de matar el meu pare sense fer-ho jo, si aconseguís matar-lo aleshores, podria viatjar d'un món a l'altre i venir-te a veure quan pogués- Somric mirant com pensa en alguna cosa.

- Hi ha alguna manera especial per poder-lo matar?- Es posa seriós.

- Si, l'hi has de tallar el coll de davant a darrere, és l'única manera de matar-lo, si li perfores el cor no serveix de res tampoc si li xafes el cap- En aquests casos estic seriosa.

- Bé, doncs si no t'importa del teu pare, me'n encarrego jo- Està convençut.

- Està bé i gràcies- No em preocupa el que pensi de mi.

- Hn...- Sembla que alguna qüestió se'l menja per dins.

- Que passa?- És fàcil saber si està preocupat o no.

- Em preguntava si... voldries ser... la meva companya- Em mira fixament als ulls sorpresos.

- Et refereixes a marcar-nos i bé... ja saps- M'extranyo i alhora tinc un rebombori a l'estòmac.

- Si- Està inquiet i impacient a parts iguals.

- Si i es clar que si!- L'abraço per la cintura i deixo caure el cap en el seu pit.

- N'estas segura?- Creia que li diria que no.

- I tant que n'estic segura!- L'abraço més fort si potser.

- Doncs, primer ens marcarem com a companys, la qüestió és a on ens marquem, s'ha de triar bé- Es posa pensatiu.

- No sé tu però jo tinc un lloc pensat- S'agafa la roba de l'espatlla esquerre i la baixa deixant al descobert l'espatlla.

- Segur que vols aquest lloc?- Faig un moviment afirmatiu, se m'acosta a l'espatlla i hi clava els ullals fent que surti en el lloc de la mossegada un drac negre amb espurnes blanques i vermelles, seguidament treu els ullals de la ferida i llepa la sang que surt d'ella, fent-la estremir.

- I per curiositat, la marca dels ullals desapareix?- No és important però sóc curiosa.

- La dels ullals si, la que no marxarà mai serà la marca del drac- M'informa.

- Mh, m'agraden els dracs- Miro al cel i somric.

- Ara et toca a tú- Ell s'agafa la roba de l'espatlla dreta i la baixa per poder-lo marcar.

- Està bé- M'acosto a l'espatlla i hi clavo els ullals, la diferència del drac que l'hi ha sortit és que és negre amb espurnes grogues, vermelles i blanques, trec els ullals de la ferida i li llepo la sang de la mateixa manera que ell, aconseguint estremir-lo.

- ...- Es posa la roba de tornada a l'espatlla.

- Estas bé?- Em preocupo per la seva reacció.

- Si, només he quedat sorprés- Tanca els ulls i mostra un somriure.

- De què?- Poso el cap una mica tort en mode curiós.

- No em pensava que ho faries tan bé- Les galtes se li tenyeixen de vermell, igual que a mi.

- Ja... gràcies- Segueixo vermella.

- Hn- Sense paraules excepte l'onomatopeya.

- Està maca la lluna- Canvio de conversació.

- I ara què ve?- Baixa el cap perque sap el que ve.

- L'aigua està tèbia, et vols banyar?- Intento baixar la tensió.

- Amb roba- S'extranya.

- Jo si perque estic mullada, tu no a menys que vulguis agafar una galipandria de mil dimonis- Li somric amb gràcia advertint-lo que no te opció.

[ATENCIÓ: A PARTIR D'AQUEST PUNT HI HA UN LIME, SI NO INTERESA NO LLEGIR]

Seguidament l'Ayna es tira de caps al llac capbussant-se uns trenta segons, temps suficient perque al sortir a la superfície hi hagi en Hiei a l'aigua, acostant-se a ella, per tant decideix jugar una mica fugint d'ell arribant a una roca al mitj del llac que no havia sigut vista i s'hi amaga, creient que no la trobaria es posa a riure fluix sense notar que és agafada per darrera, es sorprén ja que no es creia que la trobés, al menys no tan ràpid, ell se li acosta a l'orella i li xiuxiueja "No aguantaré gaire més" fent-la estremir i posar vermella baixant el cap, l'apropa més cap a ell i li comença a fer petons pel coll començant a treure la part de dalt de la roba, veient un sostenidor negre amb un llaç vermell al mitj de la part estreta del davant, segueix fent petons allà on pot i la mira fixament als ulls mentres li treu els grocs pantalons curts, la puja a la roca veient l'adorable vermallor que adorna el seu rostre al veure's exposada, li veu les calçetes negres també amb un petit llaç a la part de dalt i ella també l'observa, tot i entrenar tan durament no te la musculatura exagerada, te algunes cicatrius com a la cama dreta i es fixa en que ell la mira volent recordar per sempre cada racó del seu cos, seguidament li treu les sabates i els mitjons acariciant-los per donar plaer també, de seguida torna a mirar la seva cara i sense previ avís es llança sobre els suaus llavis d'ella, aprofitant el petó li desfà el sostenidor, es separa per poder tornar-la a observar com una obra d'art exposada només per a ell i li torna a fer un petó més apasionat que els d'abans, al mateix moment li treu les calçetes i la torna a observar, mai cansat de veure-la i recordant cada tros d'ella, sabien el que venia i els dos ho acceptaven sabent que un era entés per l'altre, va ser molt gentil i suau, ella s'agafa de l'espatlla per aguantar-se el dolor que més tard es converteix en plaer, segueixen una bona estona així fins que es cansen i el cos els hi diu prou.

Descansen una mica i es banyen al llac, s'han de treure la suor abans de tornar amb els altres, l'Ayna agafa la roba de la roca i neda juntament amb Hiei fins a la vora del llac, surten però abans de posar-se la roba utilitzen el control que tenen sobre el foc per aixugar-se ràpidament, al posar-se la roba Hiei li estén amb la mà la seva capa i ella l'accepta, tornen amb els altres i segueixen dormint, ells de seguida segueixen el seu exemple sabent que com a molt tenen dues hores per dormir.

En mitj de la foscor en Pikachu obre els ulls i somriu al veure l'escena d'ells dos tornant pensant-se que no hi ha ningú despert, amb aixó segueix dormint.

[ATENCIÓ: JA S'HA ACABAT EL LIME]

- Hey, desperteu-vos, va- Sento que parlen unes veus.

- Hum, cinc minuts més- No em vull aixecar i abraço més el que ja tinc abraçat.

- Si no t'aixeques ens acabaràn trobant- La que respón és Kisa.

- Ah, d'acord- Estrenyo el que abraço i el deixo anar de cop despertant-me badallant.

- Bé i ara per ón?- Kurama sempre està al dia.

- Em de seguir cap allà i arribar al temple- Senyala Kazuma.

- Bon dia- Ryu és un nen molt alegre i sempre somriu.

- Si, bon dia i si sabem on anar no sé a què ve tanta xerrameca- Ves a saber perque s'han quedat aquí.

- Esperavem que et despertèssis- Indica Lina.

- Haver-me despertat abans, simple- Els hi dono la solució.

- Ho hem intentat- Respon Hiei aquesta vegada al meu costat.

- Devia estar cansada- Miro discretament a algú.

- Y per què estaves cansada?- Kuwabara mou el cap a la dreta impacientment.

- A tú què t'importa- No m'ho penso en no dir res.

- Res- Es sorprén i calla de cop.

- Doncs va- Començo a anar cap el lloc indicat.

- Com saps que és per allà?- Em mira Kazuma.

- Per que tú ho has indicat abans- No tinc ganes d'una altra discusió.

Segueixen les indicacions de Kuwabara, van en pas ràpid i ferm, es fan petits grups que estan més distanciats d'altres, l'Ayna, Hiei, Ryu, Kisa i Catalina és el grup que va més enderrere, una mica més endavant hi han Yusuke i Keiko, gairebé al davant estan Kurama i Yukina liderats per Kuwabara.

Cada grup parla de diferents temes, el més allunyat sobre com poden exterminar a tots els zombis, buscant la raó de que hagin sortit precisament ara, Yusuke i Keiko parlen de com es tractaven abans, quan anaven a l'escola, Yukina i Kurama parlen de la vegetació i dels animals que van veient, en Kuwabara al estar sol només es vol afanyar per trobar la Shizuru.

- No sembla tot massa tranquil?- Kisa s'extranya.

- Tens raó, és molt extrany- Yukina pensa igual.

- Creieu que hi ha alguna cosa darrere d'aquesta tranquil·litat?- Lina es preocupa.

- Podria ser que a les ciutats hi ha suficient menjar i no els hi fa falta marxar d'allà, encara- Creu Kurama amb el que sap d'ells.

- Tens raó, pero tard o d'hora no n'hi quedarà i per tant els trobarem per aquí, millor no parar-nos- Jo prefereixo no quedar-me en un lloc quieta.

- És preferible moure's- Comenta Hiei.

- Glglglglgl- Es senten estòmacs buits.

- Qui te gana?- Al aixecar-me més tard, ja sóm a la tarda.

- Ho sentim, culpa nostra- Expliquen Yukina i Ryu a la vegada.

- Si que esteu compenetrats- Veig que baixen la mirada avergonyits.

Es fixen en mirar si hi ha cap arbre que tingui fruits i a l'esquerra bastant apartats d'on estan ells en un arbre observen pomes, tot i que no creuen que s'ompliràn l'estòmac amb això si que podràn seguir uns dies més.

Kurama transforma una rosa en fuet rosat i l'utilitza per fer caure les pomes, amb el menjar al terra tots n'agafen i alguns les menjen educadament, mentre d'altres les deboren, com són els casos de Ryu i Yukina, que no es preocupen de les maneres si no per omplir-se fins a rebentar, tot i que a alguns els hi faci mal afecte per no ser de bona educació.

- I escolta Lina, tu d'on vens? Per què estas aquí? Tens germans? I germanes? Tens gos? Qui és el teu pare?- En Kazuma no para de xerrar.

- Calla! Les persones que xerren tan com tu no les suporto i encara menys les que pregunten coses de le quals no n'has de fer res!- Catalina es posa furiosa.

- Passa d'ell, és el millor remei per la seva estupidesa- L'informo.

- Tens raó- Accedeix a la meva solució.

- Creieu que està gaire més lluny?- Yukina se la veu cansada i aleshores tinc una idea.

- Espera- Trec una Pokéball, de la qual en surt la Charizard.

- Qui és?- Està confosa, com altres.

- Ella és la Charizard i pot volar, et pot portar sense problemes- Li somric mentres puja.

Cap d'ells s'esperen que quan es girin després de que Yukina hagi pujat, es trobin davant d'una llum encegadora, a dins s'hi veu algú, però la persona no es veu el suficientment bé i l'únic que els hi passa pel cap en aquell instant és "Amic o enemic?".