CAPITOL 1
Sentia el fred clavat en el seu interior, el seu cervell rebia senyals doloroses amb cada lleu moviment i notava la cara xopa de suor. Va intentar obrir els ulls però no va aconseguir ni tan sols parpellejar. Sentia el seu cos nu tremolar sense parar però a la vegada era incapaç de moure'l voluntàriament. Li costava respirar i sentia una opressió al pit cada cop que ho feia que li feia venir desitjos de deixar de fer-ho del tot. L'esquena li coïa i la tela sobre la que estava tombat li fregava dolorosament les ferides que era vagament conscient que tenia. No notava el pes de les cadenes estrenyent les seves cames però el collar de metall seguia incòmodament en el seu lloc.
Va notar una tela aspre fregant-li les cames amb un vigor massa exagerat, fent-li rascades i irritant-li la pell i els músculs entumits. Desprès la mateixa tela, o almenys una similar, va ser passada pel seu front, galtes i coll i va poder captar l'olor a suor que se'n desprenia. Va intentar obrir de nou els ulls però llavors va ser girat bruscament de costat, deixant-lo momentàniament sense respiració. Tot seguit va sentir soroll d'una ampolla sent oberta i va notar liquid caient-li per l'espatlla i esquena, coent-li en les ferides fins al punt de sentir la pell en flames. No va poder evitar cridar però un cop de puny en el blau que tenia en la cama i un "Calladet!" brusc i greu el van obligar a prémer ulls i dents amb força per aguantar els gemecs i crits de dolor. Va aguantar mentre les seves ferides eren rentades bruscament, desinfectades i cobertes amb una massa gelatinosa que no es va atrevir ni a olorar. Quan el dolor es va anar adormint va començar a relaxar-se, el cansament i son tornant a apoderar-se d'ell, duent-lo novament a la seva apreciada foscor.
La primera cosa que va notar inclús abans d'obrir els ulls va ser que podia moure les cames sense la pressió de les cadenes en elles. Va moure temptativament el peu esquerre, ridículament feliç al no notar cap tibantor impedint el moviment, i desprès va realitzar el mateix moviment amb l'altre peu. Exaltat va intentar doblegar les cames i es va aterrar quan aquestes no van respondre, no podia ni doblegar-les, ni alçar-les, ni estirar-les. Va obrir els ulls de cop i va haver de parpallejar varies vegades per adequar-se a la tènue foscor de la sala. Es va espantar al principi al veure que la foscor no era tant profunda com estava acostumat i que podia discernir siluetes i entreveure el que semblava un forat tapat en la paret a la seva esquena per on s'escolava una mica de llum.
Va gemegar espantat, va tancar els ulls de nou i es va arraulir sobre si mateix intentant defugir de la Llum i del seu castig per atrevir-se a veure-la. Els minuts van passar amb ell tremolant i no gosant ni respirar però no va passar res. Eventualment va palpar la superfície on es trobava, adonant-se per primer cop que era tova i suau, molt diferent al terra pedregós i brut de la seva habitació; el qual era tant familiar i segur. Va obrir un ull lentament, sense valor per alçar la vista, i va topar-se amb una tela fosca i d'olor particular a sota seu. Va fer una mica de pressió amb les mans i es va adonar que la superfície en qüestió s'enfonsava una mica abans de recuperar la seva forma segons desprès. Va girar el cap i va ser llavors quan es va adonar de la tela que el cobria, deixant-lo entre la superfície tova i la tela, embolcallat, calent, segur.
Va sospirar i es va arraulir fins que la tela fosca al seu davant i la de sota seu el van embolcallar totalment en un niu suau i calent. Va fregar la galta en la suavitat i va sospirar de nou per la meravellosa sensació. Va obrir completament els ulls, sentint-se més segur en la seguretat i foscor que li atorgava el petit cau que s'havia creat. Va ser llavors quan es va adonar de que tenia una tela rasposa embolcallant el seu tors i la seva esquena. Va palpar la tela amb cautela tant pel seu pit com per l'esquena i es va adonar de que la pell li coïa lleument a sota si hi exercia gaire pressió aixi que de seguida va aturar l'exploració. Va ser llavors quan va palpar la nova roba interior que duia, bòxers de color fosc, suaus al tacte, amb petits dibuixos en un costat que no podia identificar en la foscor i amb les vores ben cosides i arreglades. Sense forats ni brutícia. Sense marques de mans brutes ni estripats ni amb la goma donada. Va estirar la goma en qüestió i es va retorçar quan se li va escapar dels dits i el va colpejar dolorosament en conseqüència. Es va fregar distretament la zona amb mans per primer cop calentes i va desviar els ulls més avall, cap a les seves blanques cames.
Va notar coïssor en els ulls quan va ser capaç de palpar la pell calenta, sentir el pessigolleig del poc pèl clar que hi tenia. Va palpar les marques fosques que pintaven la seva pell en línies horitzontals a intervals irregulars, irrevocable prova del que havia estat al voltant d'elles durant tant temps. Va notar un nus a l'estómac i algunes llàgrimes escapar-se sense permís al veure per primer cop les seves cames lliures. Va fregar-se els ulls amb ràbia i es va quedar quiet uns segons escoltant, escoltant si la Llum se n'havia adonat de les seves llàgrimes i el venia a castigar. Plorar estava prohibit i castigat severament a menys que fos un d'aquells estranys moments en que t'ho exigissin, en aquells casos no plorar era castigat amb doble severitat. Per sort la Llum no se'n va adonar o va decidir ignorar-lo. Podia ser que la Llum no pogués entrar en el seu petit i càlid refugi?
Tranquil de nou va sentir la imperiosa necessitat de moure, tocar, olorar i tastar aquella part del seu cos que durant tant temps havia estat restringida. Va intentar doblegar el tors fins arribar a les cames però una punxada a l'esquena li va advertir de que no era una bona idea aixi que va decidir procedir al reves. Va intentar recloure les cames cap al pit i es va adonar de nou que no podia moure-les, va intentar-ho amb totes les seves forces fins que va acabar amb front i tors suat, respiració accelerada i energies esgotades. Però tot i això havia aconseguit moure una mica la cama dreta aixi que es sentia satisfet i frustrat al comprovar que no era que no pogués moure les cames sinó que no tenia força per fer-ho. Satisfet per la realització de que es podia fer i frustrat perquè de que servia tenir les cames lliures si no les podia moure? Era com estar encadenat però sense cadenes.
Decidit a explorar la seva part inferior aquest cop va procedir a doblegar les cames amb les mans una per una. El procés va ser dolorós tant per la seva esquena com per les pròpies cames però el simple fet de sentir tibantor en els músculs inferiors ja era "sentir" alguna cosa així que no va fer més que motivar-lo encara més. Al final va aconseguir doblegar-se tot ell fins al punt d'estar abraçant les seves cames, les mans arribant fins als peus i la cara amagada entre els genolls, acariciant, olorant i somrient estúpidament. Les llàgrimes i el nus a la gola van tornar a aparèixer i aquest cop no va ser capaç de frenar-ho, no va voler tampoc. Va limitar-se a enfonsar més la cara entre els genolls, a acariciar el dur record en la seva pell del que l'havia empresonat tant temps i a deixar anar rialletes ridícules cada cop que recordava que podia moure els dits dels peus sense dolor.
En algun punt es deuria de quedar adormit sense ser-ne conscient perquè es va despertar de cop amb el sobresalt d'una porta obrint-se bruscament. Va sentir passes apropar-se juntament amb renecs, esbufecs i malediccions. Va quedar-se estàtic, atemorit de moure's i va deixar anar un gemec quan la tela cobrint-lo va ser treta amb rudesa. La Llum de cop va inundar les seves pupil·les i espantat va recular fins que la seva esquena va xocar bruscament amb la paret. El canó d'una pistola va aparèixer apuntant-li directament entre els ulls.
- Dóna'm un motiu! - va sentir que grunyia algú darrere la pistola. - Per favor, dóna'm un motiu!
Va quedar-se estàtic i en silenci, decidit a no donar-li motiu a qui fos que parlava per disparar. Li havien disparat un cop, ho recordava tot i que no el motiu. El que si recordava però era el dolor que va seguir al dispar durant mesos. Fins i tot ara que ja ho havia superat i la ferida s'havia curat i cicatritzat la sentia incomodar-lo quan movia l'espatlla dreta en cert angle. No pensava passar per la mateixa tortura de nou.
El canó va ser retirat uns centímetres i llavors va poder desviar-ne la mirada i observar al que havia parlat segons abans. Es tractava d'un dels guardes que custodiaven la seva habitació fins un parell de dies endarrere, un dels que tenia la peculiar obsessió de visitar-lo de tant en tant en el seu refugi, escopir en el seu menjar i colpejar-lo a ell. Era un home gras, suorós i pestilent que vestia un uniforme dos talles més petit del que li pertocaria i en conseqüència anava ensenyant part d'uns braços i cames peluts i bruts i una enorme panxa que feia tensar encara més la roba. Era calb, malcarat, violent i arrogant i normalment amb una mà t'amenaçava mentre que amb l'altre et colpejava. S'hauria arraulit de temor si no fos per la pistola apuntant-lo, esperant el cop de puny que tard o d'hora arribaria.
I va ser llavors quan es va adonar d'un petit detall: l'home que l'havia colpejat infinitat de vegades amb el seu puny dret, que l'havia aixecat de terra pel collar fins que les cadenes amenaçaven amb trencar-li les cames i el collar en ofegar-lo, que estava tan orgullós precisament de la força d'aquell puny; l'havia perdut en el transcurs d'aquells pocs dies. Va quedar-se bocabadat al veure l'avantbraç tallat del guàrdia, que l'amenaçava amb la pistola a la mà esquerre perquè el braç dret d'alguna manera s'havia dissipat en l'aire.
- Que estàs mirant desgraciat?! - va ser el crit que el va fer despertar del seu atordiment i fer-lo conscient de que havia estat mirant descaradament la lesió de l'home davant seu. Va tremolar quan el canó es va prémer amb força contra el seu front. - Ja està! Te l'has guanyat!
Va tancar els ulls immediatament i va lluitar per no tremolar, per no donar indicis de resistència, per no abusar de l'oportunitat que li donava que l'altre tingués un sol braç funcional. Va obrir els ulls de cop al no entendre d'on provenia el darrer pensament, des de quan ell pensava en resistir, en lluitar? No importava perquè moriria en uns segons, per fi deixaria de sentir dolor, hauria de ser un pensament consolador no? Aleshores perquè tot el seu ser es rebotava davant la idea de morir?
- Si vols acabar com el teu amiguet endavant. - va proferir una segona veu que no va reconèixer tot i que li resultava vagament familiar – Tot i això si m'esquitxes amb la teva incompetència t'asseguro que t'ho faré pagar amb escreix abans d'entregar-te a l'Ashura personalment.
El canó en el seu front va vibrar i va deixar de clavar-se en el seu crani i ell va trigar uns segons en adonar-se de que l'abusa-nanos davant seu estava tremolant. Tremolant per la menció d'aquell tal "Ashura". Va sospirar quan la pistola va ser retirada de la seva cara i l'home en qüestió va fer unes passes endarrere renegant i insultant en veu baixa. Llavors un home molt més baixet i esquifit es va acostar amb un cubell ple a vesar de liquid groguenc, el va deixar al terra a prop seu i va alçar la vista per mirar-lo. Es va esgarrifar quan va veure que aquell home tenia un ull de cada color, un marró i l'altre lilós i tenia el rostre i els braços plens de cicatrius i marques de cremades. El cabell era vermell, curt i despentinat de manera que tenia tot de puntes sobresortint del seu cap en millers de direccions diferents. Li va venir immediatament al cap la imatge d'una criatura en forma de pilota negra amb moltes punxes sobresortint en totes direccions; no va saber dir d'on havia vingut aquella imatge emperò.
- Bones i males noticies! - va exclamar l'home en qüestió mentre deixava una bossa aparentment feixuga a terra. - Les bones són que has passat a ser la responsabilitat del millor metge d'en Joker, un servidor, en Kujaku! - va exclamar mentre es senyalava al pit exageradament i feia una inclinació – Si fas tot el que dic t'asseguro que estaràs en el millor estat de salut hagut i per haver, si no em fas cas emperò, i aquí ve la mala noticia... - va aturar-se un segon mentre extreia de la bossa el que havia estat buscant per de cop agafar-lo pel collar, pressionar-lo contra la paret dolorosament i amenaçar-lo amb un ganivet petit i prim a prop del seu ull esquerre. - Si no fas exactament el que et digui o si intueixo que estas pensant en desobeir-me afegiré els teus preciosos ulls a la meva col·lecció i desprès et donaré d'aliment als llops. M'he explicat amb claredat?
Va assentir ràpidament mentre empassava, els ulls fixos en la mirada embogida i en certa manera desil·lusionada de l'home davant seu.
- Molt bé doncs! - va exclamar rialler de nou, apartant el ganivet de la cara per passar-lo per la roba lligada al seu tors, tallant-la amb eficiència i agilitat. - Comencem doncs?
Dit allò el va girar bruscament i va procedir a netejar, desinfectar i empastifar la seva esquena en la massa gelatinosa i fastigosa que recordava, i amb la mateixa poca delicadesa que també recordava. Va ser conscient de cop de perquè li era familiar la veu quan el dolor el va fer cridar i un "Calladet!" i un cop sec van ser la resposta.
La seva vida de cop havia fet un gir de 180 graus. Havia passat del desconeixement total del pas del temps, del temor a no saber quan ni per a què l'obligarien a sortir del seu refugi, de passar hores esperant l'aliment i el tenir que lluitar per salvar-lo a aquella especie de rutina. Rutina. Cada dia en Kujaku i el seu desagradable company el visitaven, feien el que havien vingut a fer, l'escortaven al petit lavabo adjunt a l'habitació, deixaven una safata amb menjar i marxaven. A vegades el doctor es limitava a treure-li les teles, o "benes" com li havia sentit dir un cop, a donar un cop d'ull a la seva esquena, pressionar aquí i allà, empastifar-li els blaus i ferides amb aquella massa fastigosa i tornava a posar-li benes noves. Altres cops el feia posar en posicions doloroses i ridícules, li pressionava els músculs i els ossos, escoltava amb un aparell estrany metàl·lic contra la seva pell en diferents llocs, com si estigués buscant alguna cosa dins seu, per desprès col·locar-lo en una posició més dolorosa que l'anterior i tornar a començar el procés. I desprès ho repetia en una altre posició i una altre i una altre.
La coïssor de les ferides a l'esquena i al tors amb el temps havien desaparegut però les punxades de dolor romanien segons la posició en que es trobava. I per descomptat les cames seguien sent un pes inútil però curiosament no mereixien més tracte del doctor que una punxada de tant en tant i una crema llefiscosa que li estava fent desaparèixer les marques. Amb el pas dels dies i d'intents per part seu notava que cada cop podia moure-les amb més facilitat però encara era incapaç d'incorporar-se. Li hauria agradat preguntar com s'ho podia fer per moure-les lliurement, com aconseguir força suficient per sortir del seu refugi sense tenir-se que arrossegar. Però recordava bé l'advertència del primer dia i el canó de la pistola que sempre l'apuntava juntament amb la mirada fixe del seu propietari dissipaven les ganes de queixar-se o reclamar res. Era arriscat parlar més del necessari així que mai deia res.
El que no podia evitar era escoltar. Semblava ser que el seu ex-guàrdia havia decidit no tornar a posar-li les mans a sobre, més ben dit la mà, en singular. No acabava d'entendre el perquè però sospitava que tenia alguna cosa a veure amb la pèrdua de la mà en qüestió, fet que encara no sabia com ni quan havia succeït. L'única cosa que en sabia era que tenia a veure amb el tal "Ashura", el qual pel que semblava era el Diable encarnat. De l'Ashura si que en sabia coses en canvi, pel que semblava el gras guàrdia havia decidit compensar la manca de dolor físic amb amenaces i advertències sobre el presumpte Diable. Pel que explicava es tractava d'un home cruel, sanguinari i sense pietat que et podia tallar en mil bocins únicament per haver-te creuat en el seu camí, que violava i assassinava a dones i homes per igual i que llençava als nadons al foc. Segons el que deia la mirada que et llençava just abans de matar-te et feia veure visions aterradores i si tenies la mala sort de que al final decidís deixar-te amb vida aquelles visions et torturaven dia i nit fins que mories per pròpia mà o per la d'algú altre. Eren históries que ho miressis com ho miressis sonaven exagerades i el que realment l'espantava era l'últim comentari que sempre sentia abans de que es tanqués la porta: "Aviat vindrà a per tu i llavors sabràs fins a quin punt és terrorífic."
Semblava absurd i infantil però la seva vida havia sofert tants canvis en una sola nit que el fet que la Mort en persona el vingues a buscar no sonava tan descabellat, simplement esperava que trigués molt a venir, o que es perdés pel camí. Les estones que estava sol les dedicava en reconèixer la seva nova habitació i tot el que hi havia allà. Es tractava d'una sala almenys el triple de gran del que estava acostumat, fins al punt que podia passejar i tenia espai per fer més de cinc passes abans de xocar amb la paret contraria, o podria si les cames col·laboressin. Es tractava d'una habitació rectangular amb un petit i estret forat en una de les parets, tapat amb la tela fosca i gruixuda que penjava d'una barra de fusta just al davant i dos portes, una molt més robusta i pesant que l'altre. Aquesta porta conduïa a l'exterior i a la Llum i estava constantment tancada excepte quan tenia visita, fet que agraïa profundament ja que li donava certa seguretat saber que almenys hi havia una porta ferma entre la Llum i ell. Tot i que no hagués servit de gaire en el passat. Per altre banda va conèixer per primer cop el plaer de disposar d'un vàter a una porta de distancia, en comptes de tenir que fer les seves necessitats en un racó. Es tractava d'una habitació petita, més que la seva antiga residencia, amb només un vàter a on seure, sense mobles, llum ni més aigua corrent que la necessària per omplir la cisterna però tot i aixi era tot un luxe.
Un altre canvi sorprenent i agradable en la seva vida i que compensava amb escreix les males estones amb el doctor i el seu torturador personal era el canvi en el menjar. En comptes del rosegó de pa dur, el formatge florit o l'arròs covat que solia tenir d'aliment dies endarrere en l'actualitat tenia menjar que es podia considerar comestible, saborós i tot. I era regular. Un plat desprès de la visita del metge i un a la nit. No recordava mai haver menjat tant i tan bé. Al principi només eren plats líquids, sopes, brous i purés però fins i tot llavors la varietat, la mica de temperatura i el poc sabor de cada plat eren un regal. Amb el transcurs dels dies els plats van anar canviant a menjars sòlids, arròs, patata i fins i tot carn no excessivament dura de tant en tant. I el que més li agradava: peix. No sabia el nom ni del peix en qüestió ni del plat, de fet sabia que allò blanquinós, tendre i gustós s'anomenava "peix" precisament pels renecs i queixes del seu abusa-nanos particular, el qual no semblava conforme amb l'extens menú que li proporcionaven en la seva nova "cel·la", fos el que fos això darrer.
I havia après moltes coses en els darrers dies que abans ignorava, coses simples i banals que el feien sentir estúpid al no haver-s'hi fixat abans. Per començar va aprendre els noms de varis dels objectes i mobles de la seva nova habitació pel simple fet d'escoltar converses en la seva visita diària o a traves de les parets; com per exemple que el seu refugi s'anomenava llit i que una tauleta de nit i una cadira eren els dos altres únics mobles de que disposava. I desprès va aprendre coses més rellevants. Per exemple per primer cop era conscient realment del pas de les hores i dels dies, fins i tot en la seva fosca habitació es podien distingir moments on la Llum era més forta i com aquesta intensitat anava disminuint fins a desaparèixer del tot durant unes hores. Aixi va ser com va aprendre que la Llum no era tant omnipotent i omnipresent com sempre havia considerat, que fins i tot hi havia moments en que la Llum descansava. I un dia s'havia atrevit a escórrer la tela fosca que tapava l'única obertura de l'habitació en el moment de menys Llum. Va descobrir un forat estret a la paret, amb un material transparent i dur que deixava passar la llum a dintre però no deixava sortir res. No hauria pogut sortir encara que ho hagués volgut, massa estret era el forat per poder passar ni tan sols un braç, i no tenia cap intenció d'intentar-ho. Així va ser com va observar el cel nocturn per primer cop, fosc i cobert de petits punts brillants.
Al principi es va espantar i va associar els puntets brillants amb la Llum que tant el feria, es va arrossegar lluny de la paret el més ràpid que va poder i no va gosar acostar-s'hi de nou en dies. Eventualment va recobrar el valor i es va tornar a arrossegar fins a la "finestra", com va descobrir més tard que es deia, per mirar a l'exterior de nou. I des de llavors contemplar el poc que podia veure des d'allà s'havia tornat una costum, una part més de la rutina que complia cada dos o tres dies. Observar el cel brillant el relaxava i li donava una estranya sensació de familiaritat, com si ho hagués fet durant molt, molt de temps. Però era impossible, estava segur que ho hauria recordat. Devien ser jocs de la seva ment.
Havia sentit a parlar tant del tal Ashura, histories cadascuna més exagerada que l'anterior, que d'alguna manera es va auto-convèncer de que no existia en realitat o almenys de que no era una amenaça envers ell. En certa forma estava tan concentrat en la seva rutina diària, en realitzar els exercicis que el doctor li demanava, en prestar atenció a les converses per veure si entenia conceptes nous o inclús en la recuperació de les seves cames que la noticia de l'arribada del Diable el va colpejar com un cop sec.
Ho va descobrir en la seva visita usual quan en comptes del doctor va entrar una noia alta i morena que no havia vist mai, amb poca roba i un collar com el seu. Se li va eriçar tot el pèl del cos quan darrere d'ella i gairebé empenyent-la va aparèixer el seu ja conegut guàrdia amb un somriure ample i diabòlic als llavis.
- Endevina que, mitja-merda? - va començar aquest amb suavitat aterradora mentre la noia deixava un cubell amb aigua al terra i el començava a destapar – Avui tens una visita molt... especial.
Va tremolar per l'especial èmfasis que l'altre va dedicar a la darrere paraula i va desviar la vista cap a la noia que li començava a fregar el cos amb una esponja molla. Les mans d'aquesta tremolaven tant com les seves.
- Per fi ha tornat. - va continuar l'altre. - No et vaig dir que tornaria? No et vaig dir que vindria a per tu?
Va gemegar suaument quan la noia va fregar una de les seves recent curades ferides, dubtava entre dir-li que no era necessari el que estava fent, que ell podia netejar-se sol o en deixar que fes sense queixar-se. La mirada suplicant que li llençava de tant en tant el va fer decidir i es va deixar girar dòcilment i va prémer amb força els llavis quan l'esponja va fregar suaument sobre les ferides encara convalescents de l'esquena.
- Tu! No siguis tan suau! - va sentir que cridaven i va aguantar un gemec quan les mans a la seva esquena van tremolar i prémer amb més força- Ha de quedar ben net pel Diable, que vegi bé a on tallar!
Diable. El Diable. Ashura. Aixi que per fi havia arribat el dia, per fi havia el moment que més temia. Les histories que fins moments abans havia descartat per ser exagerades van tornar a la seva ment amb força. Ulls infernals, sanguinari, assassí, despietat, monstre, Diable.
- M'encantarà venir a recollir els bocins que quedin de tu desprès d'aquesta visita. - va sentir amb prou feines mentre començava a tremolar. - Tu, noia! Ja esta bé! Deixem que el moribund gaudeixi dels seus últims minuts de vida.
Va sentir un copet a l'esquena que va voler pensar era encoratjador abans de que la noia i l'esponja es retiressin, enduent-se el cubell amb aigua ara bruta, seguint lentament el riure estrafolari i aterrador. Quan la porta es va tancar va sospirar i el seu cos tens es va relaxar una mica. Que podia fer? Com sobreviuria? No entenia perquè volia el Diable visitar-lo però no podia ser per res bo, no amb la seva reputació.
Es va incorporar lentament fins a quedar assegut en el llit, mirant furtivament a la porta de tant en tant. Aquell devia ser el seu castig. La Llum havia descobert que espiava a l'exterior a les nits, que gaudia de la seva nova vida i ara enviava a un dimoni per recordar-li a on pertanyia. Aterrat es va capbussar dins el llit, embolcallant-se totalment en la foscor com en els primers dies en aquella habitació i va disculpar-se en veu baixa una vegada rere l'altre, intentant aplacar aixi la ira de la Llum.
Els darrers dies li havien fet oblidar una mica com solia ser la seva vida abans, les seves "excursions", el dolor, les tortures i les humiliacions. Havia oblidat la sensació de mans alienes i indesitjades en el seu cos, de cordes i cadenes ofegant-lo i colpejant-lo, de tot un cercle de persones observant l'espectacle amb riures, crits i gestos obscens. De la mirada de luxúria i desig en alguns d'aquells i la promesa de més dolor i tortura quan fos el seu torn, quan tinguessin l'oportunitat. Havia oblidat que era ser usat com un mer objecte sexual per tota aquella colla de degenerats i pervertits.
Va aferrar-se amb força al cobrellit, tremolant, gemegant i intentant aturar les llàgrimes que amenaçaven amb escapar. No volia tornar al mateix. No podia, no ho suportaria, no ara, no ara que havia conegut el que era estar sense dolor i sense temor, encara que només fos unes hores a la nit. Les llàgrimes van començar a sortir i un gemec ofegat va escapar quan va sentir el so de la porta obrir-se i d'unes passes feixugues entrar a l'habitació.
Va mossegar-se els llavis per no deixar escapar cap soroll i es va fregar els ulls per fer desaparèixer les llàgrimes, intentant recobrar la compostura. Un soroll de fusta sent arrossegada va ressonar en l'habitació i va tremolar quan es va adonar que algú estava fent servir la cadira per travar la porta, impedint l'entrada a ningú. Va tancar els ulls amb força i va esperar moviment, o una ordre imperiosa, inclús un cop; qualsevol cosa era possible. Va intentar pensar en el que podria fer-li un dimoni que fos pitjor al que ja havia viscut i el no trobar res el va calmar lleugerament. Va ser llavors que es va adonar que no se sentia res en l'habitació a part de la seva pròpia respiració, fos qui fos el que havia entrat havia desaparegut o era molt, molt silenciós.
Amb el transcurs dels minuts sense cap so ni cap moviment el seu tremolor es va anar calmant i la curiositat va començar a despertar. Era possible que realment no hi hagués ningú a l'habitació i que solament s'ho hagués imaginat? Al final, i maleint la seva curiositat, no ho va resistir més i va alçar una mica la manta, el just per mirar al seu voltant. Els ulls van trigar uns segons en adaptar-se a la major il·luminació de la sala i quan ho van fer va veure una silueta a gatzoneta a uns centímetres del seu rostre. Va fer un salt i un crit i de cop es va trobar destapat, assegut sobre els llençols i recolzat en la paret el més lluny possible de l'individu, amb una mà al pit intentant controlar el cor a dins i amb la respiració accelerada.
Davant seu va veure un somriure créixer en el rostre del desconegut fins que aquest va començar a riure amb tanta força que va acabar caient de cul, fet que el va fer riure encara amb més ganes. No era la primera vegada que sentia a algú riure però en certa manera va ser com si ho fos, per primera vegada no va sentir temor o esgarrifança davant el so en qüestió. Més aviat es va sentir... estranyament alleugerit i content.
- T'hauries d'haver vist la cara! - va sentir que deia per primer cop l'home davant seu amb una veu greu i forta, sense cap to d'amenaça. - Mare meva, feia segles que no reia tant!
No va poder evitar un lleu somriure mentre veia com l'home davant seu es deixava caure totalment a terra, quedant tombat d'esquenes, rient encara lleugerament i a batzegades. Es va relaxar davant la imatge. Realment aquell era el tal Ashura? El Diable encarnat? Se'l va mirar amb atenció. Era un home alt i corpulent, fins i tot retorçant-se de riure al terra podia notar els seus músculs en braços i cames, duia el cabell curt i d'un color fosc, tres arracades en una orella i una cicatriu tancant-li un ull. L'esquerra concretament. Vestia de negre de cap a peus o almenys d'un color fosc difícil de distingir en la foscor i duia una samarreta i uns pantalons llargs sota el que semblava una especie de bata lligada a la cintura per una peça de tela llarga. I en un costat, lligats fortament a la cintura amb la mencionada tela, hi duia tres objectes que no havia vist mai. S'assemblaven a alguns dels ganivets que havia vist allà fora, en la Llum, però eren molt més llargs i prims i cadascun tenia un patró i color diferent. Per últim unes grans botes fosques completaven la vestimenta. Estava clar que l'home davant seu no era dèbil però en certa manera no semblava una amenaça, Ashura o no.
- T'agrada el que veus? - va sentir que li deia la veu, fet que el va fer adonar de que havia sigut enxampat observant a l'altre.
Va desviar la vista ràpidament, inclinant el cap i tensant-se en espera del castig per la seva gosadia. En canvi l'altre simplement es va incorporar fins a estar assegut de nou, mirant-se'l fixament i en silenci.
- Com estàs? - va sentir que li preguntava i va alçar la vista sorprès per la gentilesa de la pregunta. - L'últim cop que et vaig veure tenies molt mal aspecte.
L'últim cop? S'havien vist abans? Va arrufar el nas mentre intentà recordar però no hi havia manera. No sabia de que ni de quan parlava, el seu desconcert deuria d'estar pintat en el seu rostre perquè l'altre va deixar anar una rialleta i es va apressar en continuar.
- Tranquil, no crec que ho recordis, et vas desmaiar de seguida així que seria difícil. - va callar un moment, fixant la vista en les seves cames descobertes. - Almenys ja no tens aquelles maleïdes cadenes.
El to sinistre i furiós amb que va ser dita aquella frase li va fer recordar l'ultima escena que recordava de la seva antiga vida. Una silueta a contrallum. Un ull clar furiós. Botes fosques tacades de sang. Mans gentils tocant-lo. Va inspirar amb força quan la realització el va colpejar. Va fixar-se en l'únic ull de l'altre home i no es va sorprendre en notar-ne el color clar, grisós o potser verd, era difícil de dir en la foscor. Era ell, el dimoni, el que l'havia protegit de la Llum i havia tallat les seves cadenes. Va sentir que l'estómac se li regirava i se li formava un nus a la gola. Davant seu el seu dimoni particular mirava amb mala cara les seves cames, concretament les marques negres que encara es podien percebre.
- Puc? - va preguntar aquest amb una mà alçada i una mirada suplicant
Va entendre de seguida el que volia dir i la resposta immediata que el seu subconscient va generar va ser "NO!" però òbviament no podia dir-li res. No podia resistir-se. No podia dir que no. Feia temps que ho havia après. Al no rebre cap contestació l'altre el va mirar interrogatiu uns segons abans d'aventurar la mà lentament fins a posar-la en una de les marques en la seva cama dreta. Es va estremir per l'escalfor d'aquella mà i pel contacte en sí, igual que li passava amb cada toc d'en Kujaku. I com amb ell va empassar-se les queixes i va dissimular el millor que va poder la seva incomoditat.
Va observar en tensió com les marques en la seva pell eren examinades una a una, acariciades lleugerament i amb cautela, com si aquells dits temessin ferir-lo. El seu cor es va aturar quan de cop el cap de l'home davant seu va caure endavant fins a recolzar el front en el seu genoll. Li va semblar sentir la pressió d'uns llavis en la seva pell però va ser tant fugaç i desconcertant que va decidir que ho havia imaginat. Un segon estava el front recolzat en la seva pell i el següent estava aquell ull mirant-lo de nou amb intensitat i... culpa?
- Ho sento. - va sentir que deia i va haver de parpellejar dos cops per assegurar-se de que estava despert. - Hauria d'haver arribat abans. - la mà entorn la seva cama va prémer amb més força. - Res d'això hauria d'haver passat. - la pressió va augmentar i se li va escapar un gemec de dolor. La pressió de la mà va disminuir immediatament en resposta. - Perdona'm.
No va saber si l'home s'estava disculpant pel lleu dolor ocasionat o per alguna cosa més, tot era molt confús. Va notar una última carícia suau abans que l'home s'aixequés, mirés al seu voltant i comencés a caminar cap a la finestra.
- Perquè estàs tant a les fosques? - va sentir que deia mentre amb una mà arribava a la cortina. - Obriré una mica.
No va tenir temps de processar la informació que va veure atònit com la cortina era retirada amb força deixant entrar la Llum de cop. Els ulls li van cremar i records de mans, dolor i foc van omplir la seva ment. Va cridar i es va arraulir en un racó, tancant els ulls i cobrint-se a la vegada amb terror. Es va abraçar a ell mateix i va intentar amagar-se de nou en el seu refugi, el pànic omplint-lo quan no trobava la manera d'amagar-se sota el llençol. La veu greu i espantada de l'Ashura va quedar amagada darrere de milers de riures esfereïdors, de crits i exigències que van omplir la seva ment, de dolor renaixent en la seva esquena i les seves cames, el tors tornant a sagnar i les descàrregues elèctriques i les fuetades colpejant-lo sense parar. Va cridar i plorar fins i tot quan va aconseguir amagar-se de nou en el seu petit refugi, abraçant-se a si mateix i suplicant misericòrdia a la Llum cegadora. Va quedar-se adormit en una mescla d'agonia, terror i el murmur suau d'una veu greu demanant perdó un cop rere l'altre.
Quan es va despertar embolcallat en la manta i amb marques de llàgrimes als ulls es trobava sol de nou.
N/A: Tinc un dilema amb el color dels ulls ja que al manga són d'un color i a l'anime d'un altre, aixi que al final m'he decantat per un color clar. Si estic en un error em sap greu.