N.A: Em sap greu haver trigat tant en publicar i sobretot estar retrassant-me tant en la versió en castellà, que ja fa messos que volia tenir penjada. He estat molt ocupada últimament, i encara tinc un parell de setmanetes en que no m'hi podré dedicar gaire aixi que us penjo un capitol per compensar una mica l'espera.

Per la versió en castellà almenys fins d'aqui dues setmanes més res, després prometo que m'hi aplicare.

Res més, espero que us agradi el capitol; poc a poc anem progressant. ;)

CAPITOL 3

Començava a ser habitual trobar algun canvi en la seva rutina diària de tant en tant i sobretot desprès d'una visita de l'Ashura, fet que el feia replantejar-se si aquest no en seria precisament la causa. Aquest cop no es va adonar del canvi fins que no va rebre la visita d'en Kujaku. Les ferides de l'esquena i el tors per fi havien cicatritzat i ja no era necessari que dugués cap tipus d'embenat. Les marques fosques a les cames també havien marxat gairebé per complet i sentia que havia guanyat pes i força muscular recentment. En general es trobava molt millor i també per això les visites del metge s'havien anat espaiant darrerament.

Quan el doctor va entrar per la porta aquell dia va ser seguit del Guàrdia carregat amb el que semblaven un parell de baranes de fusta d'un metre de llargada cadascuna i sense la noia morena. Enlloc d'ella darrere els seguia un noi jove, alt i forçut vestit només amb uns pantalons llargs i un collar similar al seu però de color blanc i carregat amb una caixa de fusta que tenia l'aspecte de ser molt pesada.

- Bones noticies! - va exclamar en Kujaku amb veu estrident i exageradament alegre. - Noves ordres! Els de dalt volen que caminis de nou així que tenim força feina a partir d'avui. S'ha acabat això de passar-se el dia gandulejant, a partir d'ara et vull exercitant dia i nit!

El Guàrdia va passar per darrere del doctor, esbufegant i renegant, i va deixar les baranes als peus del llit. L'altre noi el va seguir sense dir ni un mot ni aixecar els ulls de terra i va deixar la caixa que duia al costat. El va encuriosir el contrast entre el noi nou, seré, silenciós, alt i immutable envers el greixós, rondinaire, menut i esgotat Guàrdia. Va observar impotent com el noi era insultat i ordenat en carretejar objectes amunt i avall pel Guàrdia sense oferir cap resistència mentre que el doctor seguia parlotejant sobre tractaments, exercicis i musculatura tot remenant en la seva omnipresent bossa.

- Abans que res necessito saber des d'on partim. - va sentir que deia de nou, aquest cop directament a ell. - A que esperes? Aixeca't!

Va parpellejar uns segons, confós, abans de processar el que li estaven demanant que fes. Aixecar-se. Si pràcticament no tenia força ni per moure les cames, si necessitava tota l'energia que tenia per arrossegar-se durant el metre que hi havia entre el llit i la finestra, com pretenia que s'aixequés? El rostre d'en Kujaku, però, no semblava disposat a acceptar un "no puc" per resposta així que va començar a arrossegar les cames per sobre el llit fins a acabar assegut a la vora amb els peus tocant el terra. Aquest simple moviment l'havia esgotat més del que s'atrevia a reconèixer i havia necessitat l'ajuda dels braços per acabar d'empènyer-se fins a l'extrem. Va romandre uns moments immòbil amb el cap cot i el pes recolzat en els braços darrere seu, respirant profundament i intentant ignorar el front suat i el lleu mareig que l'havia envaït. Una rialleta burleta va ressonar per l'habitació i va sentir com la ràbia li donava forces. Va inspirar un cop més, va separar un xic els peus i es va empènyer amb força amb els braços, donant-se impuls per incorporar-se.

Va aconseguir incorporar-se del llit però les cames no li van aguantar el pes i es va desplomar instantàniament, caient de costat al terra en un embolic de cames i braços torçats. Va gemegar de dolor i es va fregar l'espatlla esquerre, sobre la qual havia impactat al terra amb tot el seu pes. Les cames li bategaven com si tinguessin un cor a dins cadascuna i les tenia creuades en posició incomode a sota seu. Va intentar incorporar-se fent força amb els braços altre cop però aquests li tremolaven i les cames no semblaven disposades a desembolicar-se.

Va ser llavors que una mà el va agafar de l'avantbraç dret i el va alçar d'una estrebada, asseient-lo de nou al llit i fent espetegar l'espatlla dolenta en el procés. Es va aferrar als llençols amb força i va tancar els ulls intentant sobreposar-se al mareig que li havia ocasionat el canvi brusc de posició. Va obrir de nou els ulls sorprès quan va notar algú descreuant-li les cames i va veure al noi desconegut agenollat davant seu, recol·locant les seves cames inútils i deixant-les penjant de la vora del llit. Quan va acabar es va alçar sense cap so i sense ni tan sols dirigir-li una mirada es va apartar lleugerament del camí, deixant espai a en Kujaku. Aquests escrivia en el que semblava un quadern mentre murmurava paraules en veu baixa i li llençava una mirada de tant en tant. A l'altre punta de l'habitació el Guàrdia romania recolzat a la paret amb un gran somriure a la cara i una lluentor burleta als ulls.

- Pèrdua d'equilibri i incapacitat d'incorporar-se... - va sentir murmurar al doctor. - Tens algun malestar a les cames? Sents com si et bateguessin?

Va afirmar en resposta a la pregunta i va romandre immòbil mentre que l'altre apuntava alguna cosa més abans de deixar el quadern a un costat. Llavors en Kujaku va començar a palpar les seves cames amb poca delicadesa i a moure-les en diferents angles i posicions preguntant per molèsties en cada nova posició. Va negar en tots els casos. La següent prova va ser colpejar-li suaument als genolls i valorar la resposta i aixi va seguir en una infinitat de proves i posicions fins que va semblar satisfet.

- Molt bé, sembla que no tens cap dany en musculatura ni tendons i mantens una elasticitat més que òptima. - va començar a explicar-li mentre guardava les eines emprades. - Pel que sembla tens un problema de nivell de musculatura, la pèrdua d'equilibri molt possiblement sigui un efecte secundari així que ho tornarem a valorar més endavant.

Dit això li va fer un gest amb el cap al noi i aquest va acostar la caixa de fusta fins que es va poder veure el seu contingut. Per la part de sobre va veure el que semblaven unes tires de tela amples amb una especie de peces rectangulars cosides a dins. Hi havia tires de diferents mides i colors i altres objectes diferents es podien entreveure per sota però no va ser capaç de distingir que eren.

- D'acord, començarem amb exercicis bàsics per augmentar la força de la musculatura i anirem incrementant la dificultat a mesura que vagis recuperant la força. - va sentenciar en Kujaku. - En Paül t'ajudarà a fer els exercicis els primers dies i s'assegurarà de que els facis correctament. - va dir senyalant al noi nou. - Començarem per repeticions simples: aixecaràs les cames una a una el màxim que puguis i les retindràs en aquella posició com a mínim 30 segons. Fes sèries de 5 repeticions de 30 segons i canvies de cama.

Va realitzar els exercicis amb ajuda d'en Paül que a una senyal del doctor li va alçar la cama a l'alçada adequada i va retirar la mà disposat a agafar-li si perdia la força abans dels 30 segons. Va comprovar amb esglai que amb prou feines aguantava 10 segons amb la cama en aquella posició abans de perdre del tot la força. Ni tan sols aferrar-se al llit amb els punys tancats, serrar les dents i concentrar-se al màxim semblava servir per més que esgotar-se inútilment. Va realitzar diferents exercicis similars i va comprovar amb frustració que el màxim que era capaç d'aguantar eren 20 segons i no pas en tots els exercicis. Quan van acabar es sentia esgotat, suós i deprimit per la seva pròpia feblesa.

- En Paül t'ajudarà a fer els exercicis diàriament i quan ja puguis realitzar-los sense problemes ell mateix t'ensenyarà a utilitzar les peses. - va dir mentre donava un cop de peu suau a la caixa de fusta a un costat. - Quan ja puguis tolerar almenys quatre quilos tornarem a incorporar-te i treballarem els problemes d'equilibri. - va prosseguir mentre en Paül desava la caixa de nou en un racó. - Estàs pitjor del que creia així que hauràs de progressar el doble de ràpid, i per tant et vull fent els exercicis a totes hores, no només quan en Paül o jo estiguem per aquí.

Va intentar assentir però amb prou feines podia respirar, el cap recolzat en la paret darrere del llit, les cames penjant inertes així i com els braços. Per sort semblava que el doctor ja havia acabat per aquell dia.

- Un ultim exercici! - va exclamar aquest, esfondrant les seves esperances. - Paül, porta les baranes.

El noi va assentir lleugerament i sempre sense alçar els ulls més del necessari va acostar les peces de fusta i les va deixar a davant seu, lleugerament separades de manera que cadascuna li quedava a un costat, a l'alçada d'un braç. Va tenir un mal pressentiment.

- Torna't a incorporar però aquest cop recolza't en aquestes baranes, a veure si ara aguantes més.

Respirant acceleradament, encara esbufegant i amb les cames adolorides per l'esforç anterior, va intentar moure's de nou sense cap èxit. Va recolzar-se de nou en la paret, tancant els ulls amb força i respirant profundament per asserenar-se. El riure i les burles del Guàrdia es sentien de fons i l'omplien d'impotència i ràbia, a aquelles alçades estava més que acostumat al seu tracte menyspreador i burleta però hi havia moments en que realment desitjava fer-lo callar de cop. Va ser aquest pensament furiós més que no els copets impacients del peu del doctor o la mirada dubtosa del noi nou el que el van fer incorporar-se de nou, ignorant el cansament i el dolor, determinat a almenys aconseguir fer callar al mencionat. Va inclinar-se fins que va arribar a col·locar la mà dreta sobre la barana, per primer cop notant que estava recoberta d'un encoixinat i alegrant-se immensament per això; almenys les seves mans no en sortirien danyades en l'experiment. Va situar-se més a l'extrem fins que els peus li van tocar terra i llavors va recolzar l'altre mà en l'altre barana. Va inspirar profundament de nou i va fixar la mirada en una taca fosca en la paret de l'altre banda de l'habitació abans d'aixecar-se de nou. Va notar com les cames li fallaven al moment que el pes queia sobre elles però va fer força amb els braços tensos i va aconseguir mantenir-se en posició sense caure.

- Molt bé, molt bé. - va sentir la veu del pèl-roig a un costat juntament amb el soroll que feia al gargotejar en la seva llibreta però no va desviar la mirada, temorós de caure. - Ara vull que facis un parell de passes. Avança una cama una mica, recolza-hi el pes i després mou la mà contrària un xic endavant i torna a compensar el pes.

Ho deia com si fos senzill. Com si fos remotament fàcil, pa sucat amb oli. Però no ho era. Les cames li tremolaven cada cop més i els braços començaven a fallar-li també, ressentint la força que havia de fer per aguantar el pes de tot el cos. Però havia arribat fins allà. Estava dempeus. Desprès d'haver estat en la foscor, encadenat a una paret i barallant amb les rates per un rosegó de pa, l'estomac constantment buit i el temor inundant-li l'anima. Havia progressat molt com per rendir-se, com per decebre'ls i permetre que el tornessin a tancar en aquella habitació, per deixar que el tornessin a encadenar. Determinat va moure la cama esquerra, decidint que era millor confiar en l'espatlla esquerra que en la dreta. Va arrossegar la cama lentament, sentint els músculs tibant i queixant-se dolorosament per cada mil·límetre que avançava. Incapaç de seguir mirant al buit va tancar els ulls amb força, la suor empapant-li el front i l'esquena i els braços tremolant cada cop més. Va inspirar profundament i va recolzar el pes del cos en el braç i la cama esquerres, deixant anar un crit quan una taca blanca va omplir la seva visió, el dolor recorrent-li tot el cos, incapaç de recordar perquè estava fent allò però sabent que havia de fer alguna cosa més, alguna cosa important. La seva mà va lliscar amb la suor per sobre la barana i es va sentir caure altre cop, aquest cop tirant les baranes amb ell.

Va tancar els ulls amb força, esperant l'impacte i el dolor que el seguiria però algú el va agafar de l'espatlla i va impedir que caigués. Va obrir lleugerament els ulls, marejat, amb nàusees i dolor a tot arreu quan el seu cos va impactar amb un altre que va frenar la caiguda i el va aguantar. Fort i càlid però desconegut. Va sentir algú riure en algun racó de l'habitació però la seva veu li arribava apagada sota el batec del seu cor ressonant-li en les oïdes i l'aire entrant tortuosament lent al seus pulmons. El van alçar i dipositar sobre el llit toscament, no amb violència però tampoc amb la gentilesa en que ho havia fet l'Ashura uns dies endarrere. L'Ashura. El trobava a faltar, en aquell moment més que mai, cada moviment li feia venir ganes de plorar d'impotència i pensar en el Dimoni era en certa forma reconfortant. Va recordar com s'havia sentit dormir amb ell recolzat a sobre, la gentilesa amb que el tractava sempre.

- Bé, bé, bé. Molt millor del que esperava. - va sentir que deia alegrement el doctor. - No es pot esperar miracles el primer dia però està clar que amb aquesta determinació teva farem progressos ràpidament. - sorolls de papers movent-se i d'una bossa sent tancada li van donar la indicació de que en Kujaku per fi havia donat la sessió per acabada. - Quan estiguis més net en Paül t'ajudara a posar-te aquesta pomada. Et recomano que ho facis sempre després dels exercicis, t'ajudara a evitar agulletes extremes. - unes passes allunyant-se van ressonar en l'habitació. - Tornaré la setmana que ve i espero que hagis fet progressos, pel teu propi bé. Passa-ho bé!

Les passes van sentir-se cada cop més llunyanes i poc després va sentir el soroll inconfusible de la porta obrint-se i tornant-se a tancar. Se n'havia anat.

- Quin espectacle més ridícul acabes de fer mitja-merda! Ni tan sols capaç d'incorporar-te? Penós!

Per desgracia el Guàrdia encara no havia marxat. Va obrir els ulls de nou espantat quan va notar una mà agafant-lo del braç però es va tranquil·litzar en gran mesura quan va veure que es tractava d'en Paül. El Guàrdia seguia recolzat en la paret mirant amb lascívia a la noia morena que usualment el rentava. La va observar amb curiositat, no s'havia adonat en cap moment de que aquesta haguès entrat a l'habitació i amb l'enorme cubell d'aigua que duia no era precisament fàcil moure's sense fer soroll. La mà en el braç va fer-li una estrebada lleugera, incitant-lo a incorporar-se. Va observar la cara lleugerament envermellida del noi, notant per primer cop que tenia el cabell castany clar i que semblava ser un o dos anys més jove que ell. Va observar de nou a la noia morena, la qual encara no sabia com es deia, i es va adonar de seguida que aquest cop tindria dos ajudants per la neteja. Es sentia tan cansat que per primer cop ho va agrair, sobretot quan es podia recolzar en aquest noi sense que aquest sembles afectat pel seu pes. No hi havia dubte de que era fort. 'No tant com l'Ashura' no va poder evitar pensar.

Entre els dos el van rentar, el van empastifar de cremes en cames i mans i el van ajudar a vestir-se de nou. Tot sense dir ni un mot ni alçar la mirada. Anteriorment havia pensat que aquesta conducta era causada per timidesa en la noia però ara que la veia reflectida en els gestos del noi no n'estava tant segur. Potser tenia més a veure amb els collars que decoraven els seus colls, un negre amb ratlles blanques i l'altre totalment blanc. Va palpar-se el seu pensativament, adonant-se per primer cop que ell també feia molt que no parlava. 'Parlar es dolorós' va pensar immediatament.

Era possible que aquells dos nois davant seu també haguessin passat per una situació similar a la seva? Era per això que no parlaven ni alçaven la mirada en cap moment? Aquell era l'objectiu d'aquells maleïts collars? Per un moment es va sentir consolat al descobrir que no era l'únic en aquella situació, que algú més havia passat pel mateix que ell i que potser el podria entendre i ajudar. No obstant això una mirada als ulls temorosos d'un i les mans tremoloses de l'altre li van fer adonar-se de l'autèntica realitat. No era l'únic en aquella situació però no obtindria ajuda encara que la necessités i la demanés a crits.

Estava sol.

Les següents setmanes van ser una tortura diària. Tal com li havia dit el doctor en Paül feia acte de presència dos cops cada dia, un al matí desprès de l'esmorzar i un altre al vespre just abans del sopar. En els dos casos l'acompanyava el Guàrdia i els seus comentaris sarcàstics però la noia morena només apareixia al vespre per rentar-lo i deixar-li roba neta pel dia següent. Cada dos o tres dies apareixien dues noies més, una rossa i l'altre castanya, les dos amb collars idèntics a la noia morena, i li netejaven una mica l'habitació, l'airejaven i li canviaven els llençols per uns nets, fet a agrair ja que amb tant exercici l'olor a suor era una constant en aquella habitació.

I ell sentia constantment el cos adolorit, terribles punxades a cames, cul i esquena cada cop que es movia i a vegades inclús a braços i clatell. No obstant això realitzava els exercicis amb el màxim esforç sempre que en Paül li demanava. Si es sentia amb forces fins i tot els realitzava quan es trobava sol, repeticions de deu segons, de vint, de trenta. S'adormia pràcticament sobre la safata amb el sopar i no es despertava fins que el Guàrdia el despertava a crits a l'hora d'esmorzar. No havia tornat a veure el cel nocturn.

La segona setmana va ser millor que la primera, va començar a notar petits progressos, ja aconseguia mantenir les cames almenys quinze segons en la posició adequada en tots els exercicis i els músculs no el torturaven tant després de cada sessió. Contràriament al que en Kujaku havia dit no es va presentar a controlar els seus progressos, fet que el va estranyar i alegrar alhora; no estava segur d'haver fet els progressos desitjats pel metge.

Va ser també aquella setmana que es va adonar de que la dieta que li era subministrada havia variat en les dues últimes setmanes. Els plats eren un xic més abundants i contenien una porció més elevada de carn, peix, ous, fruits secs i llegums i en els esmorzars i sopars era freqüent un got de llet o un tros de formatge. "Una dieta rica en proteïnes" murmurava una veu greu i familiar en el seu cap cada cop que hi pensava. Era estrany ja que no tenia ni idea del que eren les "proteïnes" però no era el primer cop que sentia aquella veu flotant en el seu cap, sobretot quan pensava en menjar i en certa manera se li feia familiar, li feia pensar en un barret llargde color blanc i una barba rossa pentinada en dos trenes. Potser s'estava tornant boig.

A les dos setmanes d'exercici diari i dolor constant en Kujaku va aparèixer per valorar-lo de nou. Aleshores ja era capaç d'aguantar 20 segons en la majoria d'exercicis però desprès es sentia dèbil i adolorit per hores, amb prou feines capaç de menjar. El doctor va semblar complagut i li va dir que afegiria alguna cosa als seus àpats i que s'ho havia de prendre sempre desprès de fer els exercicis, no abans. Li va semblar que deia alguna cosa semblant a "complement proteic" però no n'estava segur. Va resultar que es tractava d'una ampolla amb una beguda densa i amb sabor estrany que feia meravelles amb el seu cansament i les seves agulletes. A partir de llavors el dolor no va ser un company tant persistent com ho havia sigut fins a aquell moment. Algunes nits fins i tot va tenir forces per arrossegar-se a la finestra de nou, la vista del cel ple de puntets brillants casi el fa plorar desprès de tant temps de no veure'l.

Dos setmanes desprès era capaç de realitzar els exercicis durant 30 segons i va començar a utilitzar les peses amb l'ajuda d'en Paül. Aquest li va ensenyar a col·locar-se les tires de roba al voltant de les cames i lligar-s'ho amb força, tot sense dir ni un mot. Va aprendre a distingir la quantitat de pes segons el color de la peça de roba i desprès d'un intent frustrat va aprendre a no ser massa valent i començar per les peses més petites. Va ser com tornar a començar, de nou era incapaç de realitzar els exercicis durant el temps adequat però almenys aquest cop sabia que ho acabaria aconseguint, tal com ja havia ocorregut anteriorment.

La seva rutina es va centrar al voltant de les seves cames, feia els exercicis amb en Paül, menjava i descansava i quan es trobava amb forces de nou hi tornava. Descansava i hi tornava. Cada cop es feia més senzill moure les cames, tot i que encara no s'havia atrevit a tornar a intentar de posar-se dempeus, li feia por caure i perdre l'entusiasme que semblava haver-lo invadit. Aviat va començar a deixar-se les peses posades en tot moment fet que va causar la sorpresa i aprovació del doctor. Es sentia molt més animat i content del que recordava haver estat mai, tornaria a caminar, ara n'estava segur i això l'inspirava i li donava forces. Quan pensava en l'Ashura la determinació era encara més forta, volia demostrar-li que podia fer-ho, volia que el veiés caminar. I que somrigués orgullós al veure'l. Per això quan l'Ashura va aparèixer uns dies després no sabia si sentir-se entusiasmat o decebut. Volia ensenyar-li els seus progressos, volia caminar pel seu propi peu però encara no es considerava preparat.

El moment en que aquest va entrar a l'habitació es trobava a mitja serie d'exercicis. Concretament un dels que se li donava millor i que consistia en aixecar la cama completament vertical i mantenir-la allà un temps. I va ser precisament per aquesta posició que no va veure la porta obrir-se ni a ningú entrar per aquesta. Era el primer dia que havia començat a utilitzar peces de dos quilos en comptes de les d'un quilo que feia servir fins llavors i tenia algunes dificultats per mantenir la cama en posició. Per això tenia els ulls tancats intentant concentrar-se, els músculs tibant dolorosament i el pes lligat al turmell amenaçant en fer-li caure la cama de cop. Portava deu segons quan un soroll de passes el va distreure i li va fer perdre la concentració. La cama va caure de cop, els músculs espetegant-li i el taló impactant amb alguna cosa dura a mitja alçada. Es va aferrar el peu adolorit, gemegant de dolor.

- Si home! A sobre queixa't! - va sentir una veu greu rondinar.

Va alçar els ulls sorprès i va veure al terra als peus del llit a algú assegut a terra mirant-lo amb mala cara i aferrant-se el cap amb les mans, un bony creixent per moments entre cabell verd. Va somriure, l'Ashura havia tornat.

- Estas perdent el temps burro.

Va ignorar la molesta veu i va seguir els seus exercicis. Aixecar la cama. Contar des de trenta. Trenta, vint-i-nou, vint-i-vuit...

- No vull dir que l'estiguis perdent per estar tot el dia entrenant, això seria hipòcrita.

Va aturar-se un segon a mig recompte, oblidant el numero pel que anava. Altre cop. No sabia que l'idiota podia ser tan molest. Va decidir tornar a contar des de vint-i-cinc.

- Només estic dient que exercitar-se amb tant poc pes és inútil.

Ell que havia estat esperant que l'altre tornés, que havia estat desitjant ensenyar-li els seus progressos. L'idiota pèl-verd no mereixia el temps que havia perdut pensant en ell! Vint, dinou...

- Si has d'entrenar-te ha de ser com a mínim amb un pes igual al teu propi, no amb aquesta bírria de peses.

I es podia saber perquè duia tant temps allà? Que ell recordés no s'havia quedat mai més d'un dia i en canvi aquell matí quan es va despertar encara hi era. Assegut contra una paret i aferrat a les seves espases, observant-lo. Setze, quinze...

- Això no serviria ni per al nas-llarg!

Normalment no li hauria molestat la seva presència, sinó més aviat al contrari, n'hauria estat content. El dia anterior no s'havia comportat aixi, havia sigut amable i agradable com sempre però com més hores passaven més molest s'havia anat tornant el "convidat". Des que havia descobert la caixa amb les peses que no havia parat de remugar i queixar-se, ridiculitzant el seu esforç. Vint, dinou...

- Ets conscient de que portes més d'un minut en aquesta posició, oi? T'has adormit o és que senzillament no saps contar?

Va baixar la cama de cop contra el terra i es va girar furiós cap a l'altre. Assegut al terra i recolzat en la paret de davant seu hi havia l'espadatxí més estúpid, arrogant i emprenyador que havia tingut mai la desgracia de conèixer. Exactament en el mateix lloc on l'havia vist al despertar-se hores abans. Es trobava en una posició relaxada, amb una cama estirada i l'altre plegada, un braç recolzat en el genoll d'aquesta última i l'altre mà fent malabars amb la caixa de peses. La maleïda caixa tenia unes dotze cintes de peses amb pesos que anaven des d'un quilo fins a una tona, el fet que l'estigués fent saltar amunt i avall com si no pesés res quan ell s'havia d'esforçar per aixecar quatre quilos era humiliant.

- Ja has acabat doncs? - va dir aquest amb to innocent. - Podem fer alguna cosa més interessant llavors?

"No t'he demanat que et quedessis!" va estar a punt de cridar però es va refrenar a temps, deixant escapar només un esbufeg enutjat. L'altre va deixar anar una rialleta i va baixar la caixa al terra abans d'estirar-se i badallar escandalosament.

- Està bé, està bé. - va sentir-lo dir enmig del badall, com el va poder entendre era un misteri. - Al contrari que d'altres puc ser respectuós per l'entrenament dels demès. - va ser el següent comentari, fet que li va fer aixecar una cella, incrèdul – Faré una becaina llavors.

Va ser dit i fet, en menys de dos segons ja estava roncant, sense ni tan sols moure's i amb una mà sobre les seves espases enfundades. No s'enganyava, sabia que qualsevol cosa el despertaria en un instant, era un fet que el Guàrdia havia après aquell mati. Si hi pensava encara se li escapava el somriure al recordar-ne la cara de terror d'aquest.

Va sospirar i es va deixar caure en el llit, decidint que treure's les peses requeria un esforç innecessari. Havien passat un parell de dies ben estranys. Desprès del cop que li havia donat per accident a l'Ashura el dia anterior havia mig esperat que aquest s'hi tornès però en comptes d'això el va veure somriure lleugerament i desviar la mirada amb una expressió quasi melancòlica. Desprès s'havia incorporat i com ja era habitual l'havia interrogat sobre les seves ferides, insistint i mirant-lo amb cara preocupada fins que es va aixecar la samarreta i li va deixar comprovar-ne el bon estat per ell mateix. Desprès havien estat molta estona parlant, més aviat l'Ashura parlant i gesticulant i ell escoltant i assentint de tant en tant. Li va explicar que havia hagut d'anar a una illa molt estrafolària on la gent de diferents edat vivien en pobles separats, els nens i adolescents per una banda, els adults per un altre i els ancians en l'últim. Pel que semblava cada poble tenia una funció, recol·lectaven menjar, medicines o un mineral estrany anomenat "Kairoseki" i que era precisament això el que havia anat a buscar.

De fet, si feia memòria en realitat no havia sigut fins que havien aparegut en Paül i la noia morena pels exercicis de la nit i la neteja que l'Ashura no havia començat a actuar de manera molesta. Els pobres es van aterrar de veure el Diable allà, assegut davant seu, i inclús van fer un intent de retirar-se però aquest els hi va dir que fessin el que havien vingut a fer i es va recolzar en una paret, mut i amb expressió seria. Els pobres nois havien tremolat com mai abans, nerviosos i aterrats, en Paül fent-li fer exercicis de vint segons en comptes de trenta quan ell era ben capaç d'aguantar-los i la noia ensopegant i caient a la seva falda quan l'ajudava a despullar-se. Li havia fet pena la noia, sobretot quan el Diable va deixar anar un grunyit des del seu racó, com un animal enfurismat, fent que aquesta comencés a plorar en silenci. Va ser en aquell moment quan va decidir que acabaria ell sol, va agafar la roba neta de les mans de l'altre, juntament amb la crema i la tovallola molla i li va fer un gest indicant-li que podia marxar. El sospir d'alleugeriment i la pressa amb que els dos van sortir per la porta el van fer enfadar-se encara més amb el nouvingut.

Recordava que s'havia acabat de desvestir i rentar per si mateix, enfadat i sense molestar-se ni en mirar al cap-verd, però que quan va començar a aplicar-se la crema en els músculs entumits un mal gest el va fer gemegar. Al moment següent va tenir dos mans morenes robant-li el pot amb la crema i començant a aplicar-la en un gentil massatge que feia meravelles en les seves cames adolorides. Cap dels dos va dir res, l'Ashura agenollat davant seu i aplicant la crema amb compte, pressionant els músculs de manera que els va sentir relaxar-se més i més. Quan el Diable va murmurar que es tombés de bocaterrosa en el llit no s'ho va pensar dos cops i segons desprès les mans expertes li recorrien l'esquena i el dors de les cames, relaxant-lo i endormiscant-lo. Mentre s'adormia, però, es va negar a mirar a l'Ashura en cap moment ni en fer cap gest, encara enfadat amb ell.

Va obrir els ulls en la penombra de l'habitació. S'havia endormiscat mentre recordava els fets del dia anterior. Va desviar la mirada cap a l'home que dormitava en un racó i no va poder evitar somriure quan va recordar l'expressió de terror del Guàrdia al entrar aquell matí amb l'esmorzar i el seu típic "Dempeus imbècil!" als llavis, només per trobar-se amb la fulla d'una espasa contra el coll, una mirada aterradora i un grunyit amenaçador. Va riure una mica al recordar-ho, estava segur que si no s'havia pixat a sobre en aquell moment era només perquè s'havia quedat glaçat del terror. L'expressió del seu rostre pàl·lid, els ulls fora de les òrbites, la boca oberta i el cos tremolós era una visió molt satisfactòria, sobretot després del tracte que rebia usualment per part d'aquell home.

Va asseure's lentament i va mirar per un segon les peses que encara duia lligades a les cames. Hauria de seguir entrenant però no es sentia amb ànims, havia estat fent els exercicis sense parar des de que havia esmorzat. En Paül no havia aparegut aquell mati probablement per evitar al Diable aixi que havia entrenat sol. Va alçar temptativament una cama, complagut quan va notar que li costava un xic menys que hores endarrere, i va tornar a començar els exercicis un per un. Aquest cop però no es va molestar en comptar els segons, la seva mirada massa distreta amb l'altre ocupant de l'habitació. Va notar que l'espadatxí no es separava de les seves armes en cap moment, fins al punt en que dormia amb almenys una d'elles aferrades en una mà i les altres a prop si no es trobaven lligades a la cintura. Duia la mateixa roba dels altres cops però semblava desgastada, bruta, com si realment no en tingues cap més o senzillament no s'hagués molestat en rentar-la. Per algun motiu la segona opció li semblava més factible.

"- Ets un fastigós! Si no et treus aquesta porqueria que dus posada i prens una dutxa com Déu mana et quedes sense sake durant un mes!"

La cama va caure de cop amb un soroll sord mentre un dolor intens li travessava el cap com un flash de llum, inundant-lo per un segon d'imatges d'algú vestit amb roba bruta de pols, suor i sang, tota esparracada i arrugada i dient alguna cosa que no podia entendre. Es va agafar el cap amb les mans i va tancar els ulls amb força, sentint la mateixa frase ressonant en el seu cap un cop darrere l'altre, el dolor fent-lo gemegar. I de cop es va aturar. Es va trobar esbufegant amb el cap entre les mans, assegut en el seu llit i amb algú sacsejant-lo de les espatlles. Va ser llavors que es va adonar de que aquest algú li deia alguna cosa, la veu en el seu cap desapareixent i deixant pas a una altre de familiar.

- Ei! Contesta'm! Que et passa?!

Va obrir els ulls i va alçar la vista. El rostre de l'Ashura es trobava a uns centímetres del seu i el mirava preocupat, les mans en les seves espatlles i el front arrugat. Va intentar fer algun gest que indiqués que estava bé, que no era res, però no va saber com expressar-se. Va obrir la boca per dir alguna cosa però un vell temor, un pànic fortament arrelat li va impedir dir res. Al final va acabar recolzant el front en l'espatlla de l'altre, prop del seu coll i va deixar que aquest l'abracés gentilment.

- Ei. - va sentir que deia, aquest cop en to més calmat mentre una mà feia cercles en la seva espatlla i clatell. - Estas bé?

Va assentir i va repetir el gest després de que l'Ashura insistís amb un "Estàs segur?" Estava bé. Una mica espantat però bé. Que havia sigut allò? Li havia semblat sentir una veu ressonant en el seu cap, una veu espantosament familiar; la seva pròpia veu. Però no recordava haver-se sentit dir aquella frase, ni tan sols recordava haver sentit mai aquell to d'enuig en la seva pròpia veu. Feia mesos que no pronunciava cap so però estava bastant convençut de que allò havia sonat com si fos ell mateix dient aquella frase. Dient-li a algú. Rondinant a algú més concretament. A algú que vestia i anava tot brut i deixat.

L'Ashura va aferrar-li el rostre amb les seves mans enormes i el va apartar una mica, el suficient per veure'l a la cara. El rostre ple de confusió i preocupació havia marxat i en aquell moment només s'hi veia una expressió ferma i decidida.

- Pots confiar en mi, ho saps oi? - va ser el que li va dir el Diable, gairebé en un murmur. - No deixaré que et passi res així que pots confiar en mi, t'ho prometo.

L'únic ull clar en aquell rostre no va deixar de mirar-lo fixament en cap moment i des de tan pocs centímetres de distancia es va sentir pertorbat i captivat alhora per la intensitat i decisió en aquella mirada. Es va sentir nu i protegit alhora i no va saber que fer-ne d'aquelles sensacions tan estranyes i contraries. No devia de ser l'únic que va sentir la intensitat del moment ja que segons desprès el Diable va sospirar i va tancar els ulls, recolzant el front en el seu.

- Això seria molt més fàcil si et dignessis a dir alguna cosa de tant en tant, saps? - va sentir que murmurava aquest. - Tot i que sé que me n'arrepentiré a l'instant el dia que decideixis parlar de nou i comencis a insultar-me per tot.

No va poder evitar riure suaument pel comentari tot i que no entenia del tot el perquè li feia gràcia, potser pel to de resignació de l'altre. De seguida el va sentir riure també, acompanyant-lo encara amb els fronts junts, les mans en les seves galtes, els dits fregant ocasionalment les orelles i l'alè dels dos acariciant l'altre.

- Vaja, quina escena més commovedora!

Tant ell com l'Ashura van fer un bot i es van separar per impuls. Va desviar la mirada avergonyit i temerós a la vegada però la va tornar a girar quan va sentir el soroll del metall fregant la fusta. Va ser a temps de veure a l'Ashura traient la seva espasa negra de la funda on sempre la duia i algú de cabell vermell en punxes rient descaradament en la porta. Va notar que el rostre i les orelles de l'Ashura es trobaven d'un sospitós color vermell. Va somriure sense poder-ho evitar, no es veia cada dia al gran assassí de masses envermellint per una situació incòmode.

- Tranquil home! - va començar a dir el nouvingut. - Només venia a veure al meu pacient preferit, no cal que compliquem la situació no trobes?

Com podia en Kujaku estar tan tranquil sota la mirada amenaçadora i l'espasa a mig desenfundar de l'altre era un misteri sense explicació. El va veure somriure amb la seva usual picardia, ulls brillant malèvolament.

- Pacient? - va grunyir en veu greu i potent l'espadatxí.

- Exacte! - va contestar l'altre alegrement. - Sóc el Doctor Kujaku i sóc el responsable de la salut d'aquest i d'altres pacients. Molt de gust!

Va observar incrèdul com el metge xerrava animadament i allargava una mà en salutació sense immutar-se quan l'altre es va limitar a mirar-lo fredament. Quan per fi l'espasa va ser guardada de nou i l'Ashura retirat a un costat per deixar pas al pél-roig va deixar anar l'aire que no s'havia adonat que havia estat retenint. Parell d'idiotes!

- Som-hi! - va començar el metge, ignorant l'aura amenaçadora a un costat d'ell – Ja portem un temps amb els exercicis de rehabilitació i sembla que has fet majors progressos dels esperats aixi que ja es hora de que tornem a intentar d'incorporar-nos.

Va mirar atònit com el metge començava a col·locar bé les barres de fusta davant seu, tot parlotejant sobre termes mèdics que no entenia i ignorant en tot moment al pèl-verd que havia recuperat les tres espases i l'observava atentament recolzat en la paret de davant. Ell en canvi no era capaç d'ignorar-lo. Portava temps volent intentar d'incorporar-se de nou però el record del primer i últim cop que ho havia intentat seguia molt fresc en la seva ment. El dolor, el cansament, la impotència, la humiliació. Volia que l'Ashura el veiés caminar però que passava si no se'n sortia? Que passava si feia el ridícul de nou, si era incapaç d'aguantar-se dret, aquest cop davant d'ell? La humiliació seria deu cops pitjor.

- Ei noi, es pot saber que fas? - va sentir en Kujaku exclamar. - Entra d'una vegada i fes la teva feina si no vols patir les conseqüències!

No va ser fins llavors que no es va adonar d'en Paül en el llindar de la porta, mirant amb terror al Diable i al doctor, aparentment sense decidir quin dels dos l'aterrava més. Li va somriure i va assentir lleugerament per enfundar-li coratge quan les seves mirades es van creuar i allò va semblar suficient per a que aquest es decidís a acabar d'entrar a l'habitació a fer el que li demanaven. Va desviar de nou la mirada cap a l'Ashura i es va sorprendre de veure'l mirant a en Paül amb mala cara, com si aquest l'hagués ofès d'alguna manera. Seguia sense entendre el que passava quan l'espadatxí va desviar la mirada cap a ell per desprès baixar-la al terra, un lleuger color vermellós decorant-li les galtes i les orelles. Alló encara el va confondre més, no entenia res de res.

- Per cert, el Jove Amo l'estava buscant senyor Ashura. - va ser el comentari despreocupat del doctor el que va trencar el tens ambient. - Aparentment es va sorprendre de no rebre el seu informe només arribar i més encara quan no va ser trobat en les seves habitacions. - va continuar en Kujaku, sense fer cas de la mala mirada que li llençava l'espadatxí. - La meitat de la població l'està buscant en aquests moments.

Un grunyit greu, quasi animal va ser l'única resposta que va rebre per part de l'altre. Després l'ull d'aquest va tornar a fixar-se en ell i va poder adonar-se de la indecisió i preocupació en aquest. El va veure desviar la mirada a la porta i després al doctor i al seu ajudant durant breus moments abans de tornar-se a fixar en ell. Ho va entendre de seguida. L'Ashura sentia que tenia que marxar, probablement a veure al mencionat Jove Amo, però no li agradava la idea de deixar-lo sol amb aquells dos. Probablement no li agradava la idea de deixar-lo sol amb ningú. Per un segon es va preguntar si sempre li passava el mateix cada cop que marxava, potser era per això que sempre desapareixia quan ell dormia?

- Així doncs, comencem? - va ser la veu del pèl-roig de nou la que el va treure dels seus pensaments.

Va desviar la mirada de nou cap a l'Ashura i va assentir lleugerament, somrient quan aquest va semblar enfurrunyar-se com un nen petit. El va veure inspirar profundament per després assentir en resposta amb mirada decidida, com si li estigués assegurant que tornaria.

Era curiós com un sol gest podia provocar sensacions diferents a diferentes persones; espant a en Paül, diversió a en Kujaku, i a ell fortalesa.

Com sempre els comentaris són adorats!