Hola? Sé que fa molt des de l'últim cop, massa. No tinc excusa, espero que el capitol compensi una mica la llarga espera.
Com sempre ni els personatges ni el context em pertanyen.
CAPITOL 4
Era un inútil. Un ximple i il·lús inútil. Algú tan dèbil que ni tan sols era capaç d'incorporar-se per si mateix. Ho havia intentat, un cop darrere l'altre, aixecant-se cada cop que queia i ignorant la mirada decebuda del doctor i la preocupada d'en Paül. Però no hi havia hagut manera. Fins i tot semblava haver perdut la poca habilitat que havia semblat tenir el primer cop que ho havia intentat. No havia progressat gens en tot aquell temps, tan esforç, tan exercici diari per res. Era un inútil.
Va empassar-se les llàgrimes de frustració que sentia a punt de sortir i es va arraulir encara més del que ja estava, fent-se una boleta en un extrem del llit. Li feia mal tot el cos i tenia varis blaus i rascades produïdes en els seus intents de caminar. Es va mirar les mans, envermellides i adolorides, els palmells eren la part més castigada però també tenia un parell de rascades en alguns dits. Veure les seves mans en aquell estat li produïa una angoixa indescriptible, no li importaven les marques i cicatrius en la resta del cos però per algun motiu el pertorbava pensar que s'havia permès lesionar-se les mans, encara que fos lleugerament. Només podia desitjar que no hi quedessin cicatrius.
Quan l'Ashura havia sortit de l'habitació algunes hores abans estava determinat a aconseguir incorporar-se, mantenir-se en els seus peus i caminar. Estava convençut que ho aconseguiria i que quan l'Ashura tornès podria demostrar-li del que era capaç, que no seria sempre una càrrega. S'havia equivocat. Al principi havia aconseguit mantenir-se sobre els seus peus amb l'ajuda de les baranes i es va esperançar. Al intentar fer el primer pas, però, la cama li va fallar i hauria caigut si no s'hagués estat aferrant amb força a les baranes, aconseguint aguantar en la posició en l'últim moment. No obstant això cada cop que recolzava el pes en una cama sentia un dolor immens recorrent tot el seu cos, fent-lo tremolar i gemegar, incapaç de seguir movent-se. Havia intentat ignorar el dolor i seguir movent-se però no aconseguia avançar més d'una passa. Va caure varies vegades però es va tornar a incorporar amb l'ajuda d'en Paül i ho va tornar a intentar un cop rere l'altre. Havia intentat pensar en coses positives que el motivessin, en centrar la vista en algun punt per concentrar-se millor, en utilitzar més el suport de fusta per no recolzar el pes de cop. Tot havia sigut inútil.
Al final en Kujaku havia desistit i ell i en Paül havien marxat, aquest cop sense pomada ni roba neta, probablement degut a la mirada decepcionada del doctor. No li agradava aquella mirada. La temia. Els havia decebut i això només podia significar que el considerarien una molèstia, una carrega inútil, si no ho pensaven ja des de l'inici. I temia el que podien fer-li si no els hi era d'utilitat, si era massa dèbil. No volia tornar a estar empresonat però encara menys volia tornar a ser el centre d'atenció dels seus espectacles pervertits i nauseabunds. En els últims mesos casi se n'havia oblidat de tot el que havia hagut de suportar, de la vida que havia tingut abans de conèixer l'Ashura.
Es va adonar de cop que feia temps que no pensava en la Llum ni en la seva influència, fins i tot havia arribat a permetre l'entrada d'una mica de llum del dia a la seva habitació, sobretot en les visites del doctor. Feia temps que ni tan sols es preocupava d'amagar-se i suplicar clemència, massa ocupat havia estat en recuperar la força en les cames, massa ocupat gaudint del tracte amable de l'Ashura. De cop els aterradors moments viscuts en el passat van tornar a ser una presencia aclaparant. El fred, fam i dolor de la seva cel·la fosca. La humiliació, temor i impotència dels dies "d'espectacle" a plena llum. Els riures, les ferides i les perversions. Els comentaris obscens, els contactes indesitjats i els càstigs. La solitud, el dolor i el sentiment de no importar-li a ningú, de voler acabar amb tot. No volia tornar a aquells dies, no podia tornar a aquells dies.
El soroll de la porta obrint-se el va sobresaltar i per un moment va estar convençut de que el venien a buscar per dur-lo de nou a la seva antiga cel·la, la seva antiga vida. Va notar com el seu cos començava a tremolar i va sentir el terror inundar-lo com si es tractés d'aigua glaçada recorrent-li el cos. Va intentar sobreposar-se i alçar la mirada, si se l'havien d'endur no els hi ho posaria fàcil, no deixaria que l'encadenessin de nou sense lluitar, sense defensar-se en cada pas encara que al final fos inútil. Va alçar la vista. Recolzat contra el marc de la porta hi havia un home alt i fort que duia tres espases lligades en la cintura amb una tela vermella; tres arracades daurades tentinejant en l'orella esquerra, mig ocultes per cabell verd. L'Ashura.
Es va relaxar a l'instant al reconeixe'l però de seguida es va adonar de que alguna cosa estava fora de lloc. La posició de l'altre era tot el lluny possible de ser relaxada, espatlles tenses, cap alçat desafiant i mà dreta recolzada en l'empunyadura de les espases. El que el va acabar d'espantar va ser la mirada fixe i seriosa de l'altre i el rostre inexpressiu, completament diferents de la mirada càlida i el somriure afectuós als que estava acostumat. Per un segon es va preguntar si realment es tractava de la mateixa persona, i llavors hi va caure. Ho sabia. Sabia que era incapaç de caminar, que era un inútil.
Va apartar la mirada avergonyit, incapaç de veure també la decepció en el guerrer. L'atemoria el que podria estar pensant l'Ashura d'ell en aquell moment. Potser s'havia adonat de que en realitat era una càrrega per a tothom, que era incapaç de fer res per ell mateix. Potser havia decidit que era millor donar-li el seu suport i afecte a algú altre. A algú que realment s'ho meresqués. Potser el deixaria sol de nou.
- Has acabat de compadir-te de tu mateix? - va sentir que deia l'altre amb veu més greu del normal, en to tranquil i calmat.
Es va negar a mirar-lo, les mans aferrant-se amb força dels llençols i tot el seu cos tensant-se. No sabia que fer ni que dir. Només sabia que no l'ajudava pas gaire la presència de l'altre, ja es sentia prou humiliat.
- I bé? Penses fer alguna cosa? O et penses quedar tota la vida arraulit en un racó a les fosques?
Va sentir com la ràbia l'inundava davant el lleuger to de burla en la veu de l'altre. Quin dret tenia l'Ashura a burlar-se d'ell? Quin dret tenia qualsevol a fer-ho? Ell no havia viscut el que ell, no havia sofert el que ell, no havia resistit el que ell. No havia sobreviscut al que ell havia sobreviscut. Furiós el va mirar de nou, desafiant, decidit a no mostrar-se més dèbil del que ja ho havia fet, encara que tot fos una simple façana. El rostre de l'altre va seguir inexpressiu i el to de veu tranquil, com si estigués parlant del temps i no criticant-lo.
- Aixi doncs ja està? - va seguir aquest mentre entrava a l'habitació, caminant com si en fos l'amo. - Una petita dificultat i et rendeixes? Així ets realment? Tan fàcil és rendir-se?
"Si!" va estar a punt de cridar. Si era fàcil rendir-se i a la vegada no ho era gens. Suposava deixar de costat l'orgull i els somnis i acceptar la realitat. Era dolorós, molt dolorós. I no ho feia perquè volgués, s'havia esforçat al màxim i tot i aixi havia fallat, quin sentit tenia seguir-ho intentant?
- Suposo que m'havia equivocat amb tu llavors. - va continuar l'Ashura, sense desviar la mirada d'ell en cap moment. - En el fons no ets més que un covard.
Alguna cosa va esclatar dins seu i abans de ser-ne conscient va agafar el primer que va trobar a mà i li ho va tirar a l'altre amb fúria. Aquest va esquivar el coixí amb un lleu moviment i el va seguir mirant amb aquell ull fred i aquella maleïda expressió d'indiferència. Com s'atrevia a dir-li covard? Les seves mans van notar un altre objecte i li ho va tirar sense ni tan sols mirar que era; va fallar de nou. Com s'atrevia a insultar-lo d'aquella manera? No era un covard! Ho havia intentat amb totes les seves forces! Com s'atrevia a mirar-lo amb menyspreu? Un altre objecte va sortir volant i va ser esquivat.
- No aconseguiràs res tirant-me coses amb tan poca força. - va ser el comentari sorneguer del pèl-verd. - Que potser t'ha molestat alguna cosa que he dit? Només he dit el que veig.
El destrossaria. A ell i a aquell estúpid somriure de superioritat. No li importaven les maleïdes espases, ni la força que sabia que l'altre tenia. No li podia perdonar que es burlés d'aquella manera d'ell, no l'Ashura. Havia hagut de suportar burles i menyspreu de tot i tots però d'alguna manera li feia molt més mal quan era l'Ashura el que ho feia. Que potser tot el que havien viscut fins a aquell moment no significava res per a ell? Tot aquell temps que havien passat junts no es mereixia una mica de respecte? Li ensenyaria a respectar-lo encara que fos l'ultima cosa que fes en la vida!
- De debò penses que m'intimides mirant-me malament? - va riure l'Ashura, un riure cruel i burleta que no li havia sentit mai. - Si ni tan sols ets capaç d'incorporar-te! Quin temor pot fer algú com tu?
Abans d'adonar-se del que estava fent es va trobar assegut a l'extrem del llit, amb els peus fregant el terra i les mans recolzant-se en les baranes que el doctor i en Paül no s'havien molestat en guardar. No sabia que estava fent però sabia que tenia que fer alguna cosa per esborrar el somriure burleta de l'altre. Tenia que fer alguna cosa per demostrar-li que no es podia riure tan fàcilment d'ell, no ell. Sentia alguna cosa en el seu interior donant-li força, una ràbia i un odi que li recorria la sang com foc i que li exigia sang, la sang del maleït que l'havia menyspreat. Es va incorporar. El dolor de seguida el va recórrer, fent-lo tremolar i tancar els ulls, tot tornant-se blanc al seu voltant. Es va esforçar en mantenir-se en la posició, els braços tremolaven per l'esforç però es va negar a caure davant de l'Ashura; a donar-li més motius de burla. Al cap d'un parell de minuts que li van semblar eterns el dolor va disminuir lleugerament o ell es va acostumar a aquest, no n'estava segur. A poc a poc va deixar d'aplicar tanta força amb els braços i va sospirar quan les cames no li van fallar, li seguien fent mal tots els músculs i amenaçaven en fer-lo caure en qualsevol moment però no es va permetre ni tan sols el pensament. Satisfet va obrir els ulls i va mirar de nou a l'Ashura amb un somriure desafiant.
- Oh? - va exclamar llavors l'Ashura, el seu rostre impassible. - Sembla que no ets TAN inútil al cap i a la fi. - va ser el comentari burleta. - Tot i això segueixes sent un dèbil que no pot ni tan sols caminar.
Les mans van agafar amb tanta força la fusta que la va sentir grinyolar, a punt de trencar-se. Dèbil. Li havia dit dèbil. Com gosava? Desprès de tot el que havia hagut de suportar! Qualsevol en la seva situació hauria tingut problemes similars! No era dèbil per això, ja li hauria agradat veure a l'Ashura en el seu lloc. No era dèbil. I no era inútil. No ho era i li ho pensava demostrar. Pensava trencar-li la cara fins a esborrar el maleit somriure que encara no havia abandonat el rostre de l'altre. I no parar fins que la mirada de superioritat desaparegués per sempre. No li permetria creure's millor que ell, mai ho permetria! Sense desviar la mirada de l'ull i el somriure burletes de l'altre va començar a moure una mà endavant. Desprès va arrossegar una cama endavant, amagant com va poder el gemec de dolor que se li va escapar. La cama li tremolava però el somriure seguia allà i tenia que desaparèixer. Va avançar l'altre mà i casi cau en un moment de desequilibri però es va aconseguir equilibrar a temps. Va arrossegar l'altre cama en un esclat de dolor. Va sentir espetegar-li els ossos però es va negar a aturar-se. Serrant les dents amb força va seguir movent-se, els ulls fixes en el de l'altre que el mirava desafiant, li deia sense paraules el que pensava d'ell, lo dèbil que el considerava. La fúria va reviure de nou i gairebé li va fer oblidar el dolor. Es va seguir movent. Tenia que arribar fins a l'altre, tenia que estomacar-lo, tenia que fer-li pagar. Tot el dolor, temor i rabia que havia sentit en la seva vida es van transformar en un monstre dins seu que li reclamava i li exigia venjança. El sentia néixer en el seu estómac i escampar-se per tot el seu cos com una serp, com un lleó que havia estat adormit fins a aquell moment. Va sentir el seu cos cremar des de dintre amb una força que superava amb escreix el dolor de les cames i que l'impulsava cap endavant, cap a aquells ulls burletes, cap a aquell somriure sorneguer. Les seves mans van lliscar i va perdre el suport de la barana, fet que el va fer trontollar i baixar la mirada però no es va permetre caure. Va avançar un parell de passes tremoloses fins que va recuperar l'equilibri i va alçar de nou la vista, el foc en les seves venes tapant-li les orelles i cegant els seus ulls, deixant-li veure només el rostre davant seu. Va seguir movent-se sense el suport, arrossegant els peus i trontollant sense ni tan sols pensar el que estava fent, només era conscient d'un ull clar davant seu cada cop més a prop i cada cop més difícil de distingir. Les cames semblaven de plom però es va obligar a seguir, va ser conscient de cop que algú cridava de dolor, que aquest algú portava estona cridant. Es va aturar. El foc apagant-se sobtadament al adonar-se que era ell el que cridava, el dolor tornant de sobte i l'home davant seu va passar en un instant de mirar-lo amb burla a fer-ho amb temor; preocupació i temor. Les cames van fallar finalment i va caure endavant. Durant uns minuts tot es va tornar foscor.
Quan va tornar a ser conscient del que l'envoltava el primer que va notar va ser un dolor intens en tot el cos, sobretot en cames i esquena. Desprès va notar uns braços forts embolcallant-lo protectorament i un tors dur i càlid sota seu. Per últim va sentir veus i poc a poc les va anar reconeixent com les de l'Ashura i en Kujaku que semblava que discutien sobre alguna cosa.
- Es cert que ha sigut espectacular. - deia el doctor. - He de reconèixer que no esperava un progrés tan ràpid.
- És fort, ja t'ho havia dit. - va sentir la veu de l'Ashura ressonant en el pit a on estava recolzat. - És molt més fort que qualsevol altre pacient que hagis tingut o tindràs mai.
No sabia de què o de qui estaven parlant però una sospita va començar a créixer en el seu interior.
- Jo no n'estaria tan segur. - va continuar el pèl-roig. - En tot cas es podria tractar d'un fet aïllat, provocat per l'adrenalina i difícil de repetir. Res m'assegura que ho torni a fer.
- Ho farà. Ara ja sap que ho pot fer i sap com, només necessitarà evocar el sentiment de nou.
- Evocar el que? L'odi que et té? - va sentir en Kujaku riure. - Per què saps que t'odiara desprès d'això, oi? Per què anar tan lluny?
- Si és el que fa falta perquè es recuperi que així sigui. - va ser la resposta de l'Ashura, en veu baixa i en un to estranyament afligit. - Puc suportar el seu odi, sempre ho he fet.
Va notar un lleu tremolor en els braços que l'envoltaven i una mà va començar a acariciar-li lentament l'esquena en cercles amples.
- Sempre t'ha odiat? - va ser la pregunta confosa d'en Kujaku. - Per què sacrificar tant pel bé d'algú així llavors?
- No és el teu problema. - va ser la resposta seca de l'espadatxí, la mà aturant-se i aferrant-se amb més força a la tela de la seva camisa. - Si no tens res més a fer ja pots tocar el dos. I espero que hagi quedat clara la meva opinió.
- D'acord, d'acord. - va sospirar en Kujaku i gairebé el podia veure davant seu, gratant-se una galta despreocupadament. - Reconec que potser m'havia precipitat en les meves conclusions, no és un cas perdut com m'havia temut.
Aquell comentari gairebé el fa tremolar. Llavors era cert que el doctor havia acabat decepcionat d'ell. I també era cert que pensava rendir-se amb ell, que pensava tornar-lo al calabós. Va obligar-se a seguir escoltant sense obrir els ulls, no volia que els altres sabessin que estava despert.
- Per descomptat que no! - va ser l'exclamació de l'Ashura. - Ves-te'n d'una vegada, molestes. - va sentir moviment a prop i va deduir que l'altre home estava abandonant l'habitació. - Una última cosa doctor - es va estremir pel to burleta imprès en la darrera paraula. - Si m'assabento de que li ha passat alguna cosa en la meva absència i que has tingut alguna cosa a veure o si tornes a perdre la confiança en les seves capacitats et mataré. M'he explicat amb claredat?
Va haver-hi un silenci tens durant uns segons abans de sentir el soroll de la porta obrint-se i l'últim comentari del metge.
- Cristal·lí.
La porta es va tancar i el silenci va inundar l'habitació de nou. La mà que aferrava amb força la seva camisa es va afluixar lentament i va tornar a acariciar la seva esquena suaument. Ell no s'atrevia ni a respirar. No entenia que acabava de passar. Recordava a l'Ashura burlant-se d'ell, dient-li que era dèbil i un inútil; insinuant que era un covard. Desprès d'això recordava que s'havia enfurismat com mai abans, recordava haver sentit un odi intens dins seu i desitjos d'estrangular a l'altre, de colpejar-lo fins que retirés les seves paraules, fins que reconegués que estava equivocat, fins que el reconegués a ell. Un tremolor el va recórrer al recordar la ràbia encenent-lo per dins, el foc consumint-lo i donant-li força, donant-li l'empenta necessària per arribar fins a l'altre i matar-lo. Va notar la mà en el seu darrere pujar fins al clatell i acariciar-li suaument l'arrel dels cabells, l'altre braç es va tancar amb més força al seu voltant, acostant-lo més al cos càlid sota seu. Va sentir alguna cosa recolzar-se en el seu cap i segons desprès va notar l'alè d'algú sospirant profundament entre els seus cabells. No entenia res.
Desprès del foc inundant cada racó del seu cos recordava que d'alguna manera s'havia trobat a poca distancia de l'Ashura, recordava haver perdut el suport de les mans però no haver caigut. Va inspirar amb força i va notar els ulls coent-li fins i tot tancats al adonar-se per fi del que havia fet. Havia caminat. Ell sol, havia caminat fins i tot sense l'ajuda de la barana. Ho havia fet. Va notar les llàgrimes lliscar-li per la cara però no va fer res per eixugar-les. Desprès d'haver caminat, de per fi haver aconseguit caminar no recordava més que foscor. Es deuria d'haver desmaiat. I es despertava allà, tombat en el terra i mig a sobre de l'Ashura, entre els braços d'aquest. Va deixar anar un sanglot i els braços al seu voltant el van aferrar amb més força, una veu murmurant paraules que no podia entendre entre el seu cabell. Les paraules d'en Kujaku van ressonar de nou en la seva ment i de cop va entendre el que havia passat. L'Ashura mai l'havia considerat dèbil ni inútil en realitat, havia estat tot un muntatge, un truc per motivar-lo, per incentivar-lo, per encendre el foc en el seu interior. I havia funcionat. D'alguna manera que no acabava d'entendre alguna cosa havia canviat dins seu, ja no es sentia una molèstia ni una càrrega, no es sentia dèbil ni impotent. Es sentia renovat, ple d'energia i determinació i amb ganes de demostrar a tots i tothom del que era capaç, de cridar-ho als quatre vents, de córrer sota la Llum. Va amagar el rostre plorós en el pit de l'home que l'abraçava i va passar els braços per l'esquena d'aquest, aferrant-se amb força a la roba en la seva esquena. Volia riure però no podia parar de plorar i alhora volia plorar però no podia evitar deixar escapar rialletes de felicitat. Es sentia un home nou.
No sabia quan de temps havia estat en aquell estat, dubtant estúpidament entre riure o plorar, però al final es va trobar amb el rostre amagat en el coll de l'altre, les cames arronsades, les mans aferrades a les espatlles d'aquest, els braços abraçant l'esquena ample i un pes menys oprimint el seu interior. Les llàgrimes seguien sortint però a un ritme més calmat i podia entendre per fi les paraules de l'altre, les que havia anat repetint un cop rere l'altre sense que ell fos capaç d'entendre-les.
- Ho sento, ho sento, ho sento...
Va tenir ganes de colpejar-lo per idiota, per disculpar-se per una cosa que havia fet per ajudar-lo, únicament pensant en ell. No deuria d'haver sigut fàcil tampoc per ell, a jutjar pel tremolor en els braços que l'embolcallaven i pel rostre que encara estava enfonsat entre els seus cabells, com si temés enfrontar-se a ell. El que havia dit en Kujaku va ressonar de nou en el seu pensament: "... saps que t'odiara desprès d'això, oi?" . No sabia com es sentia però tenia clar que no era odi, era més aviat una mescla entre gratitud, afecte, respecte i un xic de rancor i orgull ferit. Però no era odi. I si això era el que tenia a l'Ashura tremolant i aferrant-se a ell amb força casi desesperada ja era hora de posar-hi remei.
Va deixar anar la roba de l'altre i lentament va dur una mà als pectorals, posant-la en l'obertura de la seva roba i pujant-la cap al coll al mateix temps que apartava el rostre lentament del coll de l'altre. Va notar com les mans de l'Ashura es tensaven en la seva esquena, com si intentessin aturar-lo, i el rostre es va enfonsar amb més força entre els seus cabells, inspirant profundament i cessant el seu murmuri. Va dur l'altre mà també cap al davant, les va pujar a les dues fins al mentó de l'altre i es va acabar de separar del coll. Les mans recolzades al seu darrere es van relaxar de nou, els braços caient inertes a la part baixa de la seva esquena i el rostre sent descobert, cap cot i ulls tancats amb força, possiblement en espera d'un cop o un càstig. Va sentir una onada d'afecte en veure'l tant vulnerable i submissiu, esperant el seu judici i la seva sentencia. Ximple.
Va pujar les mans fins a les galtes de l'altre i va baixar lleugerament el rostre d'aquest mentre que ell s'incorporava una mica, ignorant el dolor de les seves cames. Finalment va dipositar els seus llavis en el front ample en un bes tendre i ple de sentiments. Va notar l'altre inspirar amb força, un fort tremolor recorrent el cos en els seus braços, i no es va sorprendre en veure'l observant-lo estorat quan es va apartar una mica del seu rostre. L'expressió incrèdula de l'Ashura el va fer somriure, fascinat al veure l'únic ull del temut guerrer tan obert i brillant, observant-lo amb la boca oberta i una expressió d'immensa felicitat que va créixer per moments fins a inundar tot el seu rostre. I llavors de cop els braços en la seva esquena van recobrar les forces perdudes i el van abraçar de nou amb força, gairebé aplastant-lo contra l'altre que va enfonsar el rostre en el seu coll i va començar a deixar-hi petó rere petó mentre tornava a començar la seva serie de "Ho sento" entre bes i bes. Va passar una mà pel cabell verd, l'altre cap a l'esquena de l'altre i va inclinar el cap deixant-li més espai a besar, sentint-se increïblement important i necessari per primer cop a la vida.
Quan els dos es van calmar una mica de l'allau d'emocions inesperades es van acomodar amb ell assegut entre les cames de l'altre, amb l'esquena recolzada en el tors d'aquest i les cames adolorides esteses davant seu. Els braços de l'Ashura l'embolcallaven per la cintura i ell hi tenia les mans recolzades a sobre, notant l'alè de l'altre en el coll, on el "Diable" encara hi estava recolzat. La posició era quasi intima però no es sentia incòmode, no després de tot el que havia passat. Encara no es podia creure que hagués caminat, que l'Ashura l'hagués fet caminar.
- No et culparia si m'odiessis saps? - va sentir que murmurava el guerrer contra el seu coll. - No desprès del que t'he arribat a dir.
Va prémer les mans de l'altre en un intent de demostrar el seu desacord. Entenia perquè ho havia fet i no el culpava, havia funcionat, no?
- Sé que no tinc excusa però era l'única manera de fer-te reaccionar, sempre has sigut un home de fortes passions. - va arrugar el front al sentir-lo, sense acabar d'entendre a que es referia. - Sobretot si es tracta d'amor o odi i en el meu cas no hi havia alternativa, no?
El to de resignació i tristesa li va fer preguntar-se que era el que li havia passat en el passat perquè penses aixi d'ell mateix. Que li feia pensar que era més senzill que l'odiessin que no pas que l'estimessin?
- No crec en res del que et vaig dir. Absolutament en res. Ets una de les persones més fortes que he conegut en la meva vida – va notar que la veu de l'altre tenia un to profund i emotiu, com si estigués confessant alguna cosa que feia temps que volia deixar anar. - No perdonaré a qualsevol que et subestimi, encara que siguis tu mateix.
Va notar una mà alçar-se cap al seu rostre, fent-lo girar fins a trobar-se de nou amb la seva mirada penetrant i intensa, plena d'una emoció que no podia desxifrar però que el va fer tremolar.
- Per això no et perdonaré si tornes a dubtar de tu mateix, està clar?
Va empassar sorollosament, incapaç de desviar la mirada ni de respirar, ni tan sols era capaç de pensar amb coherència. La determinació, afecte i respecte en el rostre de l'altre eren difícils d'assimilar. Va assentir lentament i va respirar de nou quan el va veure somriure àmpliament.
- Per cert, felicitats pels progressos! Sabia que n'eres capaç!
El to alegre i orgullós el va avergonyir i es va veure obligat a desviar la mirada quan va notar la cara calenta. El riure de l'altre va confirmar que realment estava enrogint, tal com es temia. Va retornar a la posició anterior i es va relaxar encara més entre els braços de l'Ashura. No entenia perquè es sentia tan còmode amb ell, sobretot quan al principi el contacte amb aquest l'aterrava, però hi havia alguna cosa en ell que el calmava i el feia sentir protegit, estimat fins i tot. Va observar les seves cames. Seguien fent-li mal i segurament trigaria un o dos dies a recuperar-se del tot però ara que sabia que no eren un pes mort sentia que podia fer qualsevol cosa. L'Ashura li havia atorgat tantes bones coses que no podria mai compensar-li. L'havia tret de la cel·la fosca, l'havia alliberat de les seves cadenes i del seu lligam a la foscor, li havia atorgat aliment, descans i seguretat i ara li havia retornat la confiança en si mateix, la dignitat i amor propi que no recordava haver tingut mai. Res del que fes en aquesta vida seria suficient per compensar-lo però podia almenys intentar demostrar el seu agraïment. Va tancar els ulls, concentrant-se en l'escalfor que l'embolcallava i el protegia i va descobrir que els records eren menys aterradors amb algú al teu costat.
- Gracies... - va murmurar, la seva veu greu i estranya després de tant temps de no utilitzar-la. - Gracies, idiota.
Va somriure quan va notar l'altre tensar-se i va esperar impacient el contraatac.
- Aaaaaaaarg! - va ser el gemec d'aquest. - Ja t'ho vaig dir que me n'arrepentiria! Oi que t'ho vaig dir?
Va començar a riure, feliç, amb l'Ashura remugant al seu darrere, un somriure també en els seus llavis.