1ª. Retorn d'un viatge.
.
Era dissabte i tocava la neteja anual. S'havien repartit les feines. La Kasumi i la Nabiki netejarien el soterrani, els patriarques netejarien el magatzem . En Ranma i l'Akane els tocava netejar les golfes. Tia Nodoka estava de viatge, s'acostava l'aniversari de la mort de la senyora Tendo, havia de comprar flors per portar a la tomba, i només les venien en un petit poble a l'altra punta del país.
Els dos chichos havien tingut una ximple baralla sobre un les altres promeses d' en Ranma, i fent la neteja seguien barallant-se.
-¡No vaig abraçar la Shampoo! ¡Va ser ella qui salto sobre tu!- va contestar iracunda la noia.-No vas fer res per evitar-ho!.
-¡Em va donar un cop al cap amb la seva maleïda bici!, em va deixar atordit!- es va defensar el noi- Durant uns segons no vaig poder fer res! I ella em va abraçar. No vaig poder evitar que m'abracés.- la va mirar amb fúria i li va dir- No vas fer res per ajudar-me!, Et vas anar deixant-me sol. I el pitjor que després van arribar les altres dues i cadascuna em va estirar en una direcció, em vaig sentir com si fos un ninot que volien tres nenes capritxoses.
-Què vols que fes?
-Haver-me donat uns dels teus cops, quan apareixen i m'envies a volar, em salves d'aquelles tres.
-Ets un masoquista!- va dir ella- desitjar que jo et colpegi que aquesta a tres t'abracin.
- Doncs si ho desitjo, per estrany que sembli- el noi la va mirar gairebé amb pena-és semblant a quan vaig arribar aquí. A tu cada matí t'atacaven aquests bruts, tots volien sortir amb tu. Elles són igual, llevat que en ser dones no els puc enganxar. Si almenys fossin els tres idiotes.
L' Akane se'l va mirar estranyada, va sentir que la seva fúria feia el seu promès baixava una mica, no gaire, seguia enfadada amb el jove, no li demanaria perdó, el seu orgull li ho impediria.
En Ranma estava netejant una prestatgeria i d'elles va caure una capsa. Tots dos la van mirar era una caixes de fusta, molt decorada i semblava ben tancada i sense tapa per on veure què hi havia al seu interior.
-Què és això?- es va preguntar la noia.
- No ho sé, aquesta és casa teva- va contestar el noi- si tu no ho saps, Com vulguis que jo ho sàpiga?
-Ets idiota!- va contestar ella, ho va dir sense pensar-ho, gairebé automàtica, estava completament absorbida pel misteri de la caixa.- Que estrany!, no sabia que existia. Li preguntaré a la Kasumi o al meu pare. Si la Nabiki sabés alguna cosa em cobraria per la informació.
En Ranma va riure sense ganes. Aquest mes els devien molts diners a la Nabiki.
-Com s'obrirà aquest andròmina? -va preguntar el noi- sembla molt antic.
L' Akane va mirar la caixa i li va començar a fer voltes, no es veia on era la tapa. Els dos joves es van preguntar quina havia de ser la part de dalt i la de baix.
De sobte l'Akane va tocar en uns dels dibuixos que adornaven la caixa i l'amagada tapa es va obrir. De l'interior van caure una cosa que semblava un antic rellotge de butxaca que va agafar l'Akane i un llibre que va agafar en Ranma i va començar a llegir. La noia va mirar aquest estrany artefacte. Com que amb la caixa va tocar un ressort i la tapa d'aquell aparell estrany es va obrir.
A dins hi havia botons i uns números, i algunes llums. Tot i semblar molt antic aquest rellotge semblava tenir una tecnologia molt moderna.
-Què serà això? Perquè serviran aquests botons? – va dir la noia i en va tocar un.
-No ho toquis!- va advertir alarmat en Ranma que havia llegit la primera pàgina del llibre, i es va abalançar sobre la jove per evitar que toqués cap botó.- és…
Massa tard, l'Akane sense voler va prémer un botó. Els dos nois van veure que una resplendor que els envoltava, en apagar-se aquesta resplendor els dos nois havien desaparegut.
.
En Ranma va despertar va baixar el pont on sempre es refugiaven quan plovia. Va mirar al cel, devia haver-se quedat adormit. L'estómac el va grunyir, havia de ser l'hora de dinar. Devia anar al dojo, i va començar a recordar, estava amb l'Akane netejant les golfes, l'estrany rellotge, la resplendor, i….
-Akane!- va cridar, s'estava espantant- l'Akane!- va tornar a cridar encara més aterrit. I llavors la va veure estirada a uns metres seu.
El jove es va aixecar a trompades, es va acostar a la noia, i li va tocar la cara, va sospirar, estava viva.
Ella va despertar amb ell amb el contracte del noi.
-¡No tornis a tocar-me!- va cridar ella furiosa- Com em tornis a tocar…!- la noia va mirar al seu voltant, no recordava com va arribar aquí, i va suposar malament,- M'has segrestat!, Com goses portar-me aquí ?.
El noi la va mirar malament.
-No t'ha portat aquí! -va cridar furiós el noi-tampoc recordo com he arribat aquí.
Ella el va mirar amb suspicàcia.
-¡No et crec! Segur que em volies violar, o treure'm la roba.
- No sóc el pervertit d' en Happosai - en Ranma la va mirar amb fúria- l'últim que recordo és que tu tenies aquest estrany rellotge a les mans vas prémer un botó i…
Ella va recordar això i es va espantar.
-On som? Com hem arribat aquí?
- No ho sé, el millor és anar al dojo.
Tots dos anaven cap al dojo. l'Akane va notar un pes a la butxaca i va veure que era aquest estrany rellotge. Va decidir no tocar-lo, fins no llegir el llibre que portava en Ranma.
-Què és això? – va preguntar l' Akane- el forn dels Tanaka ha canviat, però si hem comprat farina aquest matí.
- I no només el forn, -va contestar en Ranma, i va assenyalar en una direcció.
-¡El Neko- Hanten no hi és!- van cridar els dos nois.
Una cosa estranya passava, tot havia canviat en qüestió d'hores, des que van fer servir aquest estrany rellotge, el món es va tornar estrany, molt, molt estrany.
Hi havia cases on abans hi havia descampats. Alguns negocis havien canviat d'aspecte, d'altres eren nous, i d'altres semblaven més vells.
Van passar per un petit parc infantil i es van quedar aturats mirant-lo, entre la sorpresa i la por.
-Ahir no estava així!- va exclamar la noia- sembla nou, han canviat tots els aparells infantils.
En Ranma no sortia de la seva sorpresa, va mirar l'aparell que portava l'Akane penjat, fos el que fos aquest aparell havia posats les seves vides potes enlaire, potser els hauria fet dormir i fer-los tenir un somni, però aquest somni era tan real que feia por.
No havia pogut llegir tot el llibre, ho faria quan estigués un temps de relax, només havia tingut temps per llegir l'advertiment de la primera pàgina, que els deia que no havia de prémer cap botó.
En un moment l'Akane es va acostar a l'aparador d'una botiga, i va mirar un rellotge digital, i va trucar espantada a en Ranma.
-Ranma!, Vina!- va demanar en un to que no admetia replica, el noi va detectar en la veu de la seva promesa por i terror.
El noi es va acostar a l'Akane, ella li va assenyalar alguna cosa, i ell va mirar cap al que li assenyalava ella. Al principi no va veure res estrany, era un rellotge digital gran, que anava canviant de l'hora a la temperatura, però quan va mirar el…, es va espantar i va retrocedir, va mirar l'Akane.
-¡No és possible!- va dir en Ranma espantat, va fer un pas enrere- Això no pot estar passant!.
Tots dos van tornar a mirar el rellotge gegant que hi havia a l'aparador, ara es van adonar on els va portar l'aparell que van trobar a les golfes.
-Estem vint-i-quatre anys en el futur!- van cridar els dos joves.
Tots dos van entrar van patir un xoc, i durant uns minuts no van reaccionar, quan ho van fer, es van mirar.
-Hem d'anar a casa!- va dir l'Akane.
I van sortir corrent cap al dojo.
Van passar pel costat d'una mare que duia la filla.
-Mamà!, Perquè aquests nois vesteixen tan estrany?- va preguntar la nena.
La dona va mirar els dos joves.
-Han de ser dos nois que els agrada la roba de fa vint anys- va contestar la dona.
Els dos promesos es van mirar, era cert que la seva roba estava passada de moda, és més ells mateixos estaven passats de moda.
L'Akane va mirar la dona i la va reconèixer.
-Yuka?-va preguntar la noia que havia viatjat en el temps.
La dona la va mirar espantada.
-Qui ets?, No et conec!
-Sóc jo Akane Tendo!, Ens vam conèixer a primària!
-No conec cap Akane Tendo- va dir la dona molt nerviosa- no sé qui ets!, trucaré a la policia!, No sé de què em coneixes!, Segur que vols robar-me!
L'Akane va mirar la dona espantada, no només havien viatjat en el temps, en aquest futur no el coneixien ningú.
La presumpta Yuka va treure un aparell desconegut per als dos promesos i va començar a parlar per ell.
-He trucat a la policia, ara vindran i esbrinaran com sabeu el meu nom.
Va arribar un cotxe de la policia i van baixar dos policies, un home i una dona.
-Hola Yuka!- va dir un dels policies.
-Aquests joves diuen que em coneixen que van anar amb mi a l'institut.
L'altra policia va mirar els dos promesos.
-Ara la veritat!,- va dir aquesta policia- De què coneixeu a la Yuka?
En Ranma i l' Akane van mirar els dos policies espantats.
- Sayuri?- va dir l' Akane sorpresa.
-Daisuke?- va preguntar en Ranma no menys espantat.
Les dues dones i els homes van mirar amb sorpresa els dos joves.
-Segur que heu sabut això per Internet- va dir en Daisuke.
-Internet?- va dir en Ranma - però si això és molt lent. -I veient que aquesta conversa no anava enlloc- I llavors com sé que tu i l' Hiroshi miràveu des del terrat del Furinkan com es canviaven les noies? I que guardaves les revistes guares a l'altell de l'habitació de la teva germana. O he de parlar de com li fèieu bullim a en Gonsokugi. Sóc Ranma Saotom,e entre jo i la meva promesa -va assenyalar a la seva companya-l' Akane Tendo us vam treure aquest vici.
El policia el va mirar espantat, era impossible que aquest jove sabés això, i que conegués l' Hiroshi i en Gonsokugi.
-Qui ets? Com saps això?- va preguntar en Daisuke.
Aleshores l'home va sentir molt fred, es va girar i va veure les seves antigues companyes mirant-la amb ràbia.
-Llavors, és veritat que tu i l' Hiroshi ens espiaveu mentre ens canviàvem de roba?
En Daisuke no es va poder defensar d'aquesta acusació i va rebre una merescuda pallissa.
Quan les dues dones van acabar de donar-li el seu merescut a l'antic tafaner, es van adonar que els dos joves havien desaparegut, els van veure fugint per les teulades.
-No sé qui són, però es mouen bé, estan ben entrenats.- va dir la Sayuri. I afegint- veient-los moure's així, em fa tenir una estranya sensació de pèrdua, com, com…
- Si, sé què parles, és com si aquests joves i nosaltres hauríem de haver-nos trobat de joves.
En Daisuke va mirar l'ordinador del cotxe i va ficar els noms dels dos joves a l'ordinador, i juntament amb les seves amigues van mirar les dades.
A les pantalles van aparèixer les fotos de dos nens de pocs anys idèntics als dos joves que acabaven de veure, amb els mateixos noms.
Tots tres es van quedar mirant, a veure fitxes dades.
-Impossible!- van dir els tres espantats- segons les dades, aquests dos joves estaven…
.
Els dos promesos es van acostar al dojo, uns carrers abans d' arribar van baixar de les teulades i van córrer pel carrer, en arribar a l'edifici es van quedar una estona mirant-lo, estava molt canviat, el mur estava reformat, amb portes noves, l'edifici que servia com a casa havia patit una reparació i el dojo també. Semblava que el negoci anava bé.
Els dos joves van entrar i van sentir sorolls al dojo, semblava que s'estaven fent classes.
-Ens ha d'anar molt bé, per modernitzar tant la casa- va dir l'Akane.
-Em sembla estrany, hem canviat fins i tot el rètol de l'entrada, encara que no ho he llegit.- va contestar el noi.
-Jo tampoc, he vist tants canvis que no ho he llegit.
Els dos joves van anar cap al dojo, van obrir la porta i van veure el sensei fent classe a un nombrós grup de joves.
L'home se'ls va quedar mirant sorprès i els dos nois també el van mirar amb sorpresa.
En Ranma es va enfurismar, es va girar a l'Akane enfadat i li va cridar.
-Des de quan m'enganyes?- va dir El noi assenyalant l'home que ensenyava- Com m'has pogut fer això? Des de quan estàs amb l'idiota de Ryoga.
El mestre d'aquell dojo els va mirar, però quan va sentir que aquell nen el va anomenar idiota es va enfadar, li donaria una bona pallissa, però es va aturar a pensar. Com sabia aquell jove el seu nom?
Mentre els dos promesos es barallaven.
-Jo no t'enganyo!- va dir la noia-sembre t'he estat fidel no com tu a mi.
-Sempre t'he estat fidel, aquestes tres no signifiquen res per a mi. - va mirar a en Ryoga de quaranta any - et vas casar amb un porc!
- Potser si em vaig casar amb ell!-va cridar ella més furiosa-PERQUÈ TU M'ENGANÀS AMB ALGUNA D'AQUESTES TRES!.
-¡Ni en els meus pitjors malsons em casaria amb aquestes tres!, ¡No estic tan boig per casar-me amb aquestes tres! Acabaria més boig del que estic.- va respirar i va tornar a l'atac-només viu per tu!, només t'estimo a tu!
- El mateix em passa a mi! - va cridar la noia - Ets a l'únic que estimo! Va ser llavors quan l'Akane va veure el perill-Compte Ranma!
En Ranma va notar que l'atacaven, va agafar l'Akane als braços i va saltar uns metres, va deixar la noia a terra i es va girar a l'atacant.
-No has canviat en res, Ryoga!, sempre atacant la traïció.
-No sé qui sou. Entreu al meu dojo- va mirar en Ranma - i tu, un jovenet imberbe m'insulta.
-Tu dojo?, Aquest és el dojo Tendo!, No deixaré que sigui teu.
En Ryoga ni va contestar, va atacar aquest jove tan impertinent.
La baralla no va ser com esperava Ryoga, aquell jove es movia bé, era el millor lluitador contra qui s'havia enfrontat. Li estava donant problemes, els cops d'aquell noi eren demolidors, estava ben entrenat, massa bé.
En Ranma tampoc no ho passava bé, aquell en Ryoga adult era molt fort i amb molta força, i ell només era un jove, si tots dos haguessin tingut la mateixa edat, en Ryoga ja hauria caigut.
Després de cinc minuts de baralla els dos combatents estaven esgotats, però cap no es deixaria vèncer per contra.
-Malgrat la teva edat lluites bé, però jo tinc més experiència, t'acabaré vencent.
- Continues igual de cregut, segueixes menyspreant-me. La teva experiència no és res, he combatut contra gent més forta que tu, en Ryoga que jo vaig conèixer era més fort que tu.
- No et conec, no sé qui ets, ni qui és aquesta noia que t'acompanya, segur que no te la mereixes.
Això va enfurismar en Ranma, però més el va enfurismar quan va sentir els alumnes de Ryoga.
-Nosaltres atacaquem la noia, és maca-va dir un d'això nois.
-Qui la venci sortirà amb ella.
L' Akane es va posar en guàrdia, no es deixaria vèncer per aquests nens, que en estar en aquest futur realment podrien ser els seus fills, ella devia tenir prop de quaranta anys en aquest futur.
En Ranma quan va veure que l'Akane era atacada va decidir acabar la seva baralla i ajudar la seva núvia, va mirar en Ryoga.
-El truc de les castanyes- i va atacar Ryoga, que no va parar ni un cop i va sortir volant uns metres.
Els joves que atacarien van parar en sec, aquell noi de la seva edat havia vençut el seu sensei. Però de seguida com a venjança es van dirigir a l'Akane.
En Ranma furiós es va interposar entre ells i l'Akane. El grup d'estudiants es van sorprendre, la velocitat amb què es va moure el que va humiliar el seu sensei era increïble.
-¡A per ells!-va dir el més preparat del grup-que només són dos això serà un entrenament. Dos minuts després tot el grup era a terra, no van ser rivals per als dos promesos.
En Ryoga se'ls va mirar amb terror, si sent joves eren tan forts i tan ben preparats, no volia saber com serien quan fossin adults.
-Ni entrenament, ni res.- Va mirar en Ryoga -explica això porquet.
En aquell moment va entrar un noi semblant a en Ryoga de jove, i una dona.
-¡Us faré pagar pel que heu fet al meu pare!- va dir el jove.
-¡Noo Kotaro!, no ets al seu nivell!- va cridar el pare d'aquell jove.
Però aquest no va fer cas, i aviat va caure vençut per en Ranma.
-Què heu vingut a buscar?, què feu al dojo Hibiki!- va cridar la dona.
Tots dos promesos es van mirar.
-El dojo Hibiki?, és el dojo Tendo!.
-Això va ser abans, fa anys. Ara és del meu marit i meu- va dir la dona.
En Ranma la va mirar i va cridar sorprès.
-U- chan!, Ets tu?.
En Ryoga i la seva dona se'l van mirar sorpresos.
L' Ukyo es va acostar a en Ranma i el va mirar.
-Qui ets?, com saps com em dic…?- va mirar el jove, i es va emportar les mans al cap espantat. No podria ser, havia reconegut aquest jove – Ran… Ranchan? – va negar amb el cap – No pots ser tu!
- Si!, Sóc jo!, Ranma, o Ran-chan com tu em deies.
L' Ukyo va retrocedir i va tornar a negar amb el cap.
-No pots ser Ran-chan!- va negar la dona- ell…, ell-…, -va mirar el jove- Ran-chan- i al final va confessar, encara que va saber que destrossaria aquests dos joves que es creien en Ranma i la seva promesa- Ranchan, va morir-l'horror a la cara dels dos nois va ser gran- Ranchan va morir sent nen, quan va intentar salvar una nena que s'ofegava al riu. Una nena anomenada Akane Tendo.
Els dos promesos es van mirar espantats.
-No és possible!. –van dir els nois- estem vius.
En Ranma ho va pensar.
-Almenys fins que aquest aparrell ens va portar aquí. Hem viatjat a un univers on no existim.
-Hem de llegir el llibre haver com solucionem això.
L' Akane va agafar el llibre, s'hi havien assegut. tatami del dojo.
En Ranma va començar a preguntar que va passar després de la seva teòrica mort.
-La senyora Tendo va morir mesos després de la seva filla, estava malalta terminal. El seu marit va quedar destrossat, es va tornar un alcohòlic, i va donar mala vida a les filles. La gran es va casar amb un doctor i se'n van anar a viure a un poble i no va voler saber res del seu pare, ni quan va emmalaltir a causa de l'alcohol i va morir. La mitjana ens va vendre el dojo i se'n va anar a un altre país.- Va explicar en Ryoga.
-El pare de Ranchan va tornar a casa sense el seu fill, i la seva dona el va obligar a fer-se el sepukku, després ella es va matar.
Els dos nois es van mirar espantats, les seves morts havien destrossat les famílies.
L' Akane va continuar llegint i de sobte va cridar.
-Ja sé com arreglar això! En viatjar en el temps canviem el passat, hem d'anar al dia que ens ofeguem, i salvar-nos- va dir l'Akane.- així restaurarem la nostra realitat.
-Però, com anirem a aquell dia?- va preguntar en Ranma.
-Ja sé com funciona això- i va assenyalar aquest estrany rellotge- si ajustem aquestes manetes i premem aquest botó- i l'Akane va agafar a en Ranma i va prémer el botó.- Però hem de sortir ja, o ens quedarem en aquest futur i no podem arreglar res.
I els dos joves van ser embolicats per una llum i van desaparèixer davant de la sorpresa de la família Hibiki.
.
En Ranma i l'Akane van tornar a despertar sota el pont. Era un matí fresc, tots dos van mirar el riu.
-¿Estem el dia indicat?- va preguntar en Ranma.
-En viatjar a aquest futur canviem de forma indirecta una mica del nostre passat- va dir ella- Sembla que si no fem bé el salt en el temps es canvia una mica del passat, en aquest salt es va produir que moríssim en el passat- la noia el va mirar -hem d'evitar que ens ofegam.
-Però això canviarà el futur- va dir ell.
-Si, però ho hem de fer perquè tu i jo tinguem un futur, si no ho fem- ho va mirar espantada- no tindrem lloc on anar, ningú ens coneixerà, no existirem a la memòria dels altres, serem persones fora del temps , o en el pitjor dels casos desapareixem.
-Això sembla terrible.
- Amb cada salt, també es poden provocar canvis en diverses coses del nostre passat, potser hauríem d'anar arreglant coses, fent salts en el temps.
- I provocant infinitat de canvis- va dir alarmat el jove.
- No aquesta vegada, segons indica l'aparell, no s'ha produït cap desajust temporal, no sempre hi ha canvis en el temps.
- No sabem on ens ofegam -va dir ell- com podem salvar els nostres jos de nens si no sabem on ens ofegam?
Ella es va quedar parada, en Ranma tenia raó, no sabien on podrien ofegar-se, ni sabien si havien arribat al dia que això passés.
I davant seu va passar corrent una nena. Els dos promesos se la van quedar mirant sorpresos.
-¡Sóc jo de nena!- va dir espantada l'Akane.
Els dos joves van veure com aquesta petita Akane, d'uns cinc anys relliscava i queia al riu, els dos nois es van moure per treure aquesta nena de riu, però abans que ells un nen es va llançar a l'aigua per salvar aquesta petita Akane
-Aquell nen sóc jo- va dir en Ranma, sense deixar de córrer i es va llançar a l'aigua. Havia de salvar els dos nens.
El jove va nedar cap als dos nens que eren arrossegats pel corrent. Els havia de salvar si o si. Primer va agafar la nena i després el nen, i els va portar a la riba, havien perdut el coneixement, però eren vius.
Els dos joves els van fer, als petits, els primers i els van fer expulsar l'aigua que havien empassat.
Al final els dos promesos van respirar tranquils, aquests dos nens estaven fora de perill i es van despertar.
-On és la meva mare?- va preguntar la nena.
-Tinc gana- va dir el nen- no he menjat des d'ahir.- va mirar els dos joves i els va exigir- Doneu-me una mica de menjar.
- No ets res respectuós! - va dir l'Akane - les coses es demanen per favor.
Aquest mini Ranma la va mirar amb ràbia, però alhora amb pena. l'Akane va sentir pena per ell, coneixent a oncle Gemma aquest nen passaria gana, fred i falta d'afecte.
Anava a contestar, però en Ranma es va treure de la butxaca un panet prou gran per menjar dos adults, el va partir en quatre trossos, i el va repartir entre els dos nens, l'Akane i ell.
El jove va mirar el nen.
-Ets molt impulsiu, i per això tindràs problemes, pensa les coses abans d'actuar i és més respectuós sobretot amb les noies.
-¡No ets ningú per...- va cridar el noi.- no saps el que passo...!
-Fam, fred, solitud, cansament- li va tallar en Ranma, i va mirar a terra- t'agradaria estar amb la teva mare, dormir en un llit, tenir amics. T'agraden les arts marcials, però t'agradaria tornar a casa i que la teva mare t'abracés, conèixer una nena amb la qual jugar- va respirar i va somriure amb tristesa-dins de molts anys aquest somni es complirà i tindràs un lloc que es pot dir llar. Algú que t'esperarà quan surtis. Però no les insultis o et ficaràs en problemes.
El nen el va mirar espantat. l'Akane el va mirar i va comprendre el mal que va sentir en Ranma durant aquest viatge. Anava parlar, quan va ser interrompuda novament, una part d'ella es va enfurismar, no el deixaven parlar.
-Akane!- va cridar una veu- Akane!, On ets?.
La noia es va sobresaltar, qui podia estar anomenant-la? Es va girar i va mirar cap on venia la veu, va veure aparèixer una dona, que va mirar el riu i es va abalançar sobre la nena i la va abraçar.
- On t'has ficat Akane? - va preguntar la dona - Per què estàs tan mullada?
-Et buscava una pedra bonica que t'agradés i vaig caure al riu- i aquella nena li va explicar a la seva mare el que li va passar.
Mentre l'Akane adolescent mirava la dona amb llàgrimes als ulls, i va murmurar.
-Mamà!- es va abraçar a en Ranma, mentre plorava desconsoladament. En Ranma va mirar la seva promesa i la va abraçar, va sentir la pena de l'Akane com a seva.
La noia tornava a veure la seva mare després de molt de temps, però sabia que això duraria poc.
La nena va acabar d'explicar què li va passar.
La dona es va girar cap als dos adolescents.
-Moltes gràcies per salvar la meva filla, i aquest nen. Sou molt valents. Us convido a prendre un gelat…- i llavors va veure l'aparell que portava l'Akane al seu cinturó – com teniu això en el vostre poder?, qui sou?
L' Akane tremolant es va girar i va mirar la seva mare i està la va mirar i es va espantar.
-Akane? ,Ets tu?, que grans t'has fet!- i llavors es va enfadar- Com heu aconseguit això? Estava prou amagat perquè ningú el pogués trobar i només el poden obrir l'escollida.
-Jo… mama…Va ser un accident, no sabem com ho vam obrir, sense voler vaig prémer un botó. I…- la noia ho va explicar tot, el seu viatge a aquest estrany futur. I la tornada per salvar-se a ells mateixos.
La dona va riure.
-Això és el que passa en fer servir el Rellotge de Cronos- i va assenyalar l'aparell- un invent del futur, un avantpassat nostre va viatjar de l'un futur distant al passat i es va enamorar d'una dona i es va quedar a viure amb ella. Ell ho va deixar com a herència a la nostra família.
L'Akane va mirar la seva mare amb els ulls plorosos.
-Què et passa la meva petita Akane?- va dir la dona- perquè plores?, - llavors aquesta dona va saber ell perquè del plor de la seva filla- plores per què et deixaré?- l'Akane la va mirar sorpresa, i la dona va baixar el cap amb tristesa- se que estic malalta, em queden pocs mesos.
Va mirar la seva filla en les dues versions, nena i adolescent. La nena dormia i al costat hi havia el petit Ranma que també dormia.
- Veig que la meva partida t'afectarà, i em trobaràs a faltar. Sé que no puc canviar això, però sempre seré al teu costat, al teu cor i la teva ment.
-Però no amb mi, em faràs tanta falta- sanglotava la jove.- quan et necessiti no hi seràs, no em donaràs xerrades, que una mare fa a una filla, no m'ajudaràs a ser una bona mestressa de casa. Quan tingui por no hi seràs i no em reconfortaràs. Quan ploris no em consolaràs. Quan necessiti una abraçada no hi seràs per donar-m'ho. No em cantaràs per dormir-me. Somiaré sempre amb tu
La noia es va estirar damunt de la dona i la va abraçar. l'Akane plorava amb molta pena, aquell moment per a ella era molt dolorós.
-Doncs jo estic contenta- va dir la dona- t'estic veient crescuda, una cosa que no creuria veure, t'estàs transformant en una dona preciosa- l'Akane va pensar que en Ranma diria alguna cosa, però aquest mirava l'escena amb alegria, barrejada amb una mica de tristesa. La mare de l'Akane va mirar en Ranma - i tu qui ets? Un amic de l'Akane?
Els dos nois es van posar vermells, la dona va somriure i va pensar en la promesa que va fer el marit amb en Genma. Aquesta promesa no li agradava, en Gemma no li agradava, no era blat net, però aquell jove semblava bona persona.
-Jo... jo sóc... Ran...ma Saotometar- va mudejar el jove.- sóc el promès de l'Akane.
-Que tímid és!- va dir la dona en un to que els va recordar a la Nabiki. Va mirar la seva filla- i tu també ho ets. Veig que sou orgullosos, i us voleu molt.
Els dos nois van negar amb el cap.
-Jo no vull aquest fenomen- va dir la noia.
- Ni jo a aquesta gallimarsot.
Tots dos es van mirar amb fúria.
-¡Nois!- Els va reprendre la dona- Que maleducats sou!- va tornar a somriure- les vostres paraules no van amb el que diuen els vostres ulls.
-¿Els nostres ulls?- van dir els dos joves.
-Si, els vostres ull s, us busqueu contínuament, us llanceu mirades d'enamorats, però el vostre orgull i les vostres boques s'interposen, a més sentiu por al rebuig de l'altre.
Tots dos van baixar la mirada enrojolats, aquella dona els havia agafat, sabia com pensaven. Ja sabien de qui va heretar la Nabiki la intel·ligència.
- Vinga anem a prendre un gelat!, us va convidar jo!- va dir la dona. En Ranma es va quedar blanc- Què et passa? Penses que un gelat o un dolç només és per a dones? No pensis així, un gelat és tant per a home com per a dones, sense tenir en compte l'edat.
En Ranma es va sentir avergonyit. No podia entrar a una pastisseria sent un home.
-Només has de transformar-te amb aigua freda i…- llavors es va adonar que…-Ranma!.
-Que?-va preguntar el noi espantat, l'Akane el mirava de forma estranya.
- T'has ficat en aigua freda i...!- va dir la noia gairebé plorant.
-Si, em llençat al riu per salvar els dos nens…- es va quedar callat, es va mirar i va somriure. Va mirar l'Akane va somriure- mira l'Akane!, mira!, segueixo sent un home.
Els dos joves portats per la joia es van abraçar.
-Que contenta estic!, t'has curat de la teva maledicció!
-Per fi lliure de la noia pèl-roja!, per fi deixar de fugir de l'aigua freda!
Els dos nois es van mirar amb els ulls brillants i van anar apropant els seus caps, van tancar els ulls, els llavis es van acostar perillosament.
I llavors es van adonar amb qui hi eren, però va ser massa tard. Tots dos ja es besaven. Van separar els llavis, es van mirar.
- M'has besat! - van dir tots dos - Jo no volia besar-te!
Una altra baralla començaria. Però la senyora Tendo la va parar rient i aplaudint.
-Segur que sóc la primera que us veu besant-vos.
Ells van baixar els caps.
-No del tot- va dir l'Akane.
- M'ho has d'explicar- va dir la dona entusiasmada, veient que la seva filleta, per la qual més temia, per ser la més maldestre, tenia algú que la volia i cuidava.
Aleshores en Ranma nen va despertar i va sentir que li deien i es va espantar.
-El meu pare! !- va dir amb por el nen- em vaig escapar d'ell, no tenia ganes d'entrenar, encara em fa mal els cops que em vaig donar en mostre últim entrenament I no vull fer aquest entrenament- va tenir un tremolor- vols fer-me una altra vegada l'entrenament per al Neko-ken… No vull fer-ho!, em fa por!
En Ranma es va posar blanc, recordant aquests entrenament i com va fugir.
-Recordo aquell dia- la d' en Ranma adolescent reflectia tristesa - vaig fugir del meu pare, vaig passar per un riu, hi havia una nena jugant amb unes pedres, se la veia tan feliç que em vaig enrabiar i vaig córrer més ràpid. Vaig estar tot el dia amagat i espantat que em trobarà el meu pare i em tornés a fer l'entrenament del Neko-ken, però vaig ser ximple i vaig tornar al campament, el meu pare em va lligar a un arbre i va sopar, i em va deixar lligat tota la nit. L'endemà em va fer l'entrenament del Neko-ken.
L'Akane se'l va mirar amb pena. En Ranma va patir molt amb en Gemma. Ara quan en Ranma arribava ferit a casa després d'un entrenament eren ella i la tia Nodoka la que s'encarregaven d'ensenyar en Gemma a no fer entrenaments inútils amb en Ranma, i menys no ferir-ho.
-Em vaig creuar amb una nena!- va mirar l'Akane nena i a la seva promesa-Eres tu!, Aquesta nena eres tu!, la que jugava amb pedres, eres tu - va baixar el cap, i amb ràbia va dir- si no haguéssim fet el salt no haguéssim canviat el temps. Per culpa nostr, a l'Akane nena va relliscar i va caure al riu, i jo de nen em vaig llançar a salvar-la, tot és culpa nostra.
L'Akane es va apenar, en Ranma tenia raó.
-Tens raó és culpa nostra. No hem de jugar amb aquest rellotge.
Els dos joves estaven destrossats, va ser culpa seva que els seus infants tinguessin aquest accident, per ser imprudents.
Va ser llavors quan va aparèixer en Gemma, semblava una mica més jove, no gaire, estava igual de gros i de calb, llevat que no duia mocador.
-No recordava com li brillava la calba quan es reateixen els raigs del sol al cap- va dir en Ranma.
L' Akane va riure, No havia vist mai en Gemma sense el mocador tapant-li el cap. En Ranma tenia raó aquesta calba semblava una bombeta encesa.
En Gemma es va acostar al nen i va aixecar la mà per enganxar-lo. L' Akane i en Ranma es van preparar per defensar el nen.
-QUÈ FERAS GEMMA?- va dir furiosa la mare de l'Akane.
En Gemma va mirar la dona, i va fer un pas enrere, la seva cara es recargolava de por. en Gemma temia cinc dones més que en Happosai. Temia la seva àvia, la sogra, la mare, la dona i la senyora Tendo. Més que por allò que sentia aquest home per aquestes dones era fòbia. Ara tenia davant una d'aquelles dones i estava furiosa.
L'home es va llençar a terra.
-¿El moviment del tigre caigut?- va preguntar la dona.- segueixes sent un covard.
- És el meu fill, és molt rebel. No em respecta. Li he d'ensenyar educació.- es va defensar l'home-no aprendre al ritme degut. Ha d'aprendre més, no ha de descansar ni un sol dia
El jove Ranma va bufar. Va tenir ganes de donar una lliçó a aquest home, s'ho mereixia, per tot el que el va fer passar durant l'entrenament, per tot el mal que faria a aquell nen que era ell.
- Tenint-te com a pare entenc que no et respecti. Com sàpiga que el maltractes, trucaré a la teva dona!- va amenaçar la senyora Tendo.
El home es va posar pàl·lid. La persona que més temia era la Nodoka.
-Si fas alguna cosa a aquest nen jo ho sabré.- en Ranma adolescent es va acostar al seu pare amenaçador.
-Ni se t'acudeixi apropa't a Jusenkyo- va continuar l'Akane - almenys amb ell.- i va assenyalar a en Ranma nen.- tu pots anar, però no portis mai el teu fill- i el va mirar amb cara d'assassina.-I res de Neko-ken!
En Genma va fugir espantat, aquests dos joves li feien més por que les altres cinc persones, a més semblaven saber el que faria. Fins anys més tard no es va preguntar de què el coneixien.
-No farà cas - va dir l'Akane.- ficarà aquest nen en mil i un problemes.
- Ho sé, - va bufà en Ranma amb designació- jo sóc aquest nen- va sospirar.- No podem fer res, si ho féssim canviaríem el futur i pot ser a pitjor. A aquest nen li hauria agradat anar a la gelateria.
.
A la gelateria la senyora Tendo, amb la seva filla, menjava un gelat, sentint els dos adolescents explicar-los les seves aventures. La mare de l'Akane reia i espantava en escoltar la vida de la seva filla i del seu promès.
-Sou tossuts, orgullosos i... alhora covards -va dir la dona i va mirar els dos joves amb fúria- no sou capaços de confessar que us voleu.
-No estimo a en Ranma, és un faldiller!- l'Akane estava furiosa, va assenyalar el seu promès- hi ha tres noies més que van darrere seu!
- Jo no les vull! - va deixar anar en Ranma no menys furiós- darrere teu també hi van diversos nois. Tota la nostra classe està bojos per tu!, fins i tot tens un club de fans!
-Això també et passa a tu!, tu també tens boges a tota la classe!, també tens un club de fans!
-Que gelosos sou!, Segur que vosaltres mateixos esteu apuntats al club de l'altre en secret!
-I tant!- van dir tots dos.
-No deixaré que aquests depravats creguin que la meva promesa és propietat de tots. Amb mi al club saben que atenir-se.- en Ranma estava furiós.- Qui s'acosti a la meva núvia amb males intencions no sortirà sencer.
-Penso el mateix- va seguir l'Akane - no deixaré que qualsevol pensi que em pot aixecar al meu promès. No deixaré que ningú no s'acosti a en Ranma per jugar amb els seus sentiments.
La mare de l'Akane va mirar els dos joves.
-Negueu que us voleu, però marqueu a l'altre com el vostre territori- la dona va riure- sou molt divertits.-Els dos promesos la van mirar sense comprendre.- heu de trencar aquesta falsa muralla que heu creat entre vosaltres dos. Jo no em crec que no us estimeu. Deixeu de jugar a els nens incompresos, i afrontar la realitat. Recordeu que la vida és molt curta. Conec a en Soun des que érem nens, em queda molt poc per estar amb ell- se li va escapar unes llàgrimes – i tot el que he viscut em sembla tan curt, voldria haver passat més temps amb ell.
Els dos joves es van mirar, no podien ni volien amagar la veritat.
- No és veritat, no ens volem- va negar en Ranma, i llavors es va posar vermell i va riure,-si ens hem confessat sense adonar-nos en aquest futur davant d' en Ryoga i l' Ukyo- ho hem fet durant una baralla,- es va tornar a riure - típic de nosaltres.
L' Akane va recordar l'escena, i el que van dir.
-Quina declaració més patètica. És com tu i jo ens havíem de declarar, durant una baralla, sense adonar-nos-en fins hores o dies després. El romanticisme no està fet per a nosaltres.
-Qui diu que per estar enamorats cal ser romàntics tot el dia?, el romanticisme no és com a les pel·lícules. Tot i les vostres baralles sou una parella molt unida. No intenteu imitar una d'aquestes pel·lícules, sigueu vosaltres mateixos.
La conversa va ser amena, l'Akane estava contenta d'estar amb la seva mare, encara que sabia que això només duraria hores, per això va voler aprofitar aquestes hores. En Ranma sabia que quan toqués el moment de separar-se, seria molt dolorós per a l'Akane, i això el preocupava, la senyora Tendo va veure la preocupació del noi, i va saber que la seva filla tindria algú que sempre la cuidaria, que fins i tot donaria la seva vida per ella . Podia marxar tranquil·la, no havia de preocupar-se per la seva maldestre filla petita.
I van passar aquella tarda junts.
I va arribar l'hora de separar-se i que els dos joves tornessin al futur, l'Akane es va abraçar a la seva mare, i va plorar amb desesperació.
-Hem de separar-nos- va dir la Naoko Tendo- hem de tornar a les nostres vides.
- M'agradaria quedar-me aquí amb tu, o tornar-te a veure.
- No! - va cridar la Naoko- no has de tornar a utilitzar aquest aparell!, com més l'utilitzis més possibilitats de canviar el futur, i trobar-t'ho tan canviat que no podràs fer res per millorar-lo.
- Però vull passar amb tu els teus darrers dies.
-I tornar a passar pel mateix que quan eres nena?, ¿Tornar a patir amb la meva mort? No, torna al futur! i recordeu-me quan eres nena i jugàvem. Recordeu el dia d'avui. Atresora aquests moments.
-Però jo…!- va dir ella plorant.- no vull separar-me de tu. Em vas deixar molt sola.
-Akane, la meva petita Akane, la teva vida acaba de començar, i has de viure-la al costat d' en Ranma - la dona va mirar a aquest- promet-me que cuidaràs la meva petita Akane, de vegades és una mica maldestre, i d'altres tan violenta, però saps que té un bon cor.
En Ranma la va mirar i va somriure, va pensar a dir una ximpleria, un insult, però es ho va pensar. No es podria mostrar groller davant de la senyora Tendo.
-Cuidaré de l'Akane fins al meu darrer alè!, lluitaré per ella. No deixaré que ningú li faci mal- va abaixar el cap -sé que he estat un promès força idiota, que m'he rigut molt d' ella. Que no me la mereixo, però d'ara endavant, vull que això canviï. No deixarem de barallar-nos, ella i jo som així. Així demostrem el nostre amor. Som dues persones incapaços de dir-se allò que realment senten.
-Jo opino el mateix, ens estimem i no som capaços de dir-nos el que sentir-nos. Les nostres baralles és l'única manera de cridar-nos l'atenció.
- L'únic que em fastigueja és que és una imprudent, es fica en perill per ajudar-me.
-No comprens que no et vull perdre? No vull que em deixis sola.
-I jo no vull que t'arrisquis per mi. No vull viure en un món sense tu.
- Ni, jo tampoc no vull viure sense tu.
-Per això heu d'anar-vos al vostre temps, per estar junts i viure una vida junts- la dona va veure que la seva filla es resistia. Va agafar el rellotge de Cronos, el va programar, i el va donar a l'Akane- torneu al vostre temps. Akane jo estaré sempre amb tu. Adéu Akane!, Adéu la meva petita i estimada Akane!
I els dos nois van desaparèixer i van tornar al seu temps.
La petita Akane es va despertar, va mirar la seva mare.
-Qui eren aquests dos nois? -va preguntar a la seva mare.- Són mags han desaparegut.
-Els sabràs d'aquí molts anys.- i totes dues se'n van anar al dojo. Aquesta petita nena no sabia que passaria temps difícils.
.
Molts anys en el futur.
Els dos joves van tornar a despertar-se sota el pont, com les altres dues vegades. Al principi no sabien on eren, i pitjor quan eren. No sabien si estaven en el temps real, o en un temps alternatiu.
L'Akane va mirar el seu promès i es va llançar als braços plorant.
-Per què? Per què ho va fer? Per què ens va enviar fora del seu temps? Jo volia estar amb ella, passar els seus últims dies amb ella- va mirar el Rellotge de Cronos- ara mateix tornada al seu costat.
Va mirar l'aparell, i es va adonar que havia esgotat la seva energia i no sabia com tornar-ho a carregar. Va saber que la seva mare va descarregar i va fer malbé l'aparell perquè no l'utilitzessin de nou.
L' Akane va mirar en Ranma amb llàgrimes als ulls desesperada i trista.
-No ploris Akane, a la teva mare no li agradaria veure't així.
- És la segona vegada que la perdo!, jo volia estar amb ella el màxim temps possible.
-I ho estaràs, però serà l'Akane nena que hem conegut, ella farà que en tingui bons records. Que tu ara atresoris bons moments de la teva vida amb ella.
-¡Però jo volia tenir records amb ella com a adolescent, no sé perquè em va enviar.
-Potser… perquè no volia fer-te tornar a patir amb la seva partida. Perdre algú és una cosa molt dolorosa- en aquell moment en Ranma va posar una cara molt trista, l' Akane va saber que ell recordava el que li va passar a ella a Jusenkyo- No podries tornar a patir la seva pèrdua, ara ets més gran i et doldria més. Ella sabia això, i et va enviar al nostre temps, i va inutilitzar el Rellotge perquè no hi poguéssim tornar.
L' Akane se'l va mirar estranyada, poques vegades en Ranma pensava, però ara havia utilitzat les paraules correctes.
-Gràcies, Ranma quan vols ets un amor.
- Només quan vull? - es va queixar ell- sempre ho sóc.
Ella va somriure, però els seus ulls eren tristos. Va veure que el noi li tindria la mà i la va agafar, i agafats de la mà van tornar al dojo.
Anaven tristos i abatuts, aquella visita al passat havia estat agredolça. l'Akane seguia plorant i en Ranma sabia que no podia ajudar-la, només recolzar-la i donar-li consol.
Van arribar al dojo i van rebre una bronca dels seus pares, una renyina per a la qual no tenien humor per suportar-la.
-¡Us encarreguem a netejar les golfes i desapareixes!- va cridar en Soun, l'home va veure la seva filla plorar, i es va encarar amb en Ranma - Que li has fet a la meva nena?
En Ranma es va posar blanc, ja li tocava de nou endur-se una renyina sense motiu.
La Kasumi va veure el que l'Akane portava penjat a la cintura.
-El Rellotge de Cronos! D'on l'heu tret? Es veu que l'heu utilitzat.
-Va ser un accident- va dir l'Akane, i ajudada per en Ranma va explicar les seves aventures en aquest estrany futur i com van haver d'anar al passat a salvar-se a ells mateixos.
-¡És el pitjor que heu fet!, podríeu anar saltant entre realitats per sempre!, no sabem el que podeu haver canviat!, la mare em va dir ningú toqués aquest aparell.
L' Akane va veure que les seves germanes la miraven amb enveja.
- Has vist la mare?- va dir la Kasumi entusiamada- Com estava?
-Era al principi de la seva malaltia, encara es podia moure, encara no havia caigut al llit… encara que ja estava molt pàl·lida.
-Era dolça i afectuosa com la Kasumi, enginyosa i entremaliada com la Nabiki. I s'assemblava molt a l' Akane, era una versió adulta de l'Akane. Era una dona molt maca.
La Nabiki se'l va quedar mirant i va somriure amb maldat.
-S'assemblava a l' Akane, com tu, o la teva versió noia, et sembles a la teva mare?, i si la meva mare era molt maca i s'assemblava a l'Akane, estàs dient que Akane és molt maca?
En Ranma es va quedar callat, no podia contestar això davant de tota la família, si hagués aquesta només amb l' Akane no hauria dubtat a dir que sí. I va canviar de tema
- Jo i el meu pare vam anar a Jusenkyo?- tots van dir si amb el cap. L'Akane el va mirar i va somriure el seu promès va canviar de tema per no contestar a això, però no s'enfadaria, ella sabia la veritat.
Van anar preguntant, i la família els deia que sí. Totes les aventures eren com recordaven. L'arribada de Ryoga, els problemes que ocasionaven la Shampoo i la seva àvia, les noces fallides.
Els dos nois van sospirar alleujats.
-Tant sol aixó?- va dir en Ranma alleujat- creia que havíem canviat alguna cosa greu.
- Sí, com que estaríem casats amb en Ryoga i la Shampoo per exemple. En qualsevol moment apareixeran a fastiguejar el sopar- va seguir l'Akane.
-Fa temps que aquests us van deixar en pau- va dir la Nabiki, rient- des de us vau casar, van veure que tot estava perdut i se'n van anar. El dia del vostre casament van arribar tard a l'enllaç. Van venir a destrossar les noces, però van arribar a l'envit. Es van rendir a l'instant.
Els joves es van mirar.
-Casats?- van preguntar els dos joves espantats- Quina boda?, Es van rendir sense donar batalla?- aquests dos es pensaven que era una broma de la Nabiki
-Esteu casats, ho vau fer un mes després del casament fallit- va dir Kasumi.- No us recordeu?
Els dos nois es van adonar que la Kasumi no mentia, era incapaç de seguir la mentida de la Nabiki.
-Vull veure fotos i documents?- va dir l'Akane, no s'acaba de creure això.
Després d'un moment mirant les fotos i els documents es van adonar que eren reals.
-Al final si hem canviat el temps. Eestem casats, els nostres rivals estan lluny.- va dir amb fastigueig en Ranma.
-I et molesta estar casat amb mi!, I no tenir aquesta tres darrere teu!- l'Akane el va mirar furiosa.
En Ranma va riure i va mirar la seva dona.
-No!, no em fastigueja això- li va picar l'ullet a l'Akane - el que em fastigueja és estar casat amb tu i no haver anat ni tu ni jo al casament. - es va girar als altres- Vull un altre casament!, una de la que ens recordem tots dos!- va mirar als seus pares i a en Soun- i la vull per demà!. I en gran!, en una església de debò. I dels meus rivals… Millor que no estiguin a prop!, - Va mirar a l'Akane - millor per a tu i per a mi.
- No vols viatjar enrere en el temps i corregir el temps?- va preguntar l'Akane - tornar al nostre veritable temps.
- Aquest és ara el nostre veritable temps.- va arronsar les espatlles- no vull viatjar en el temps i que es canviï alguna cosa i ens trobem un món pitjor. A més, no podem viatjar, i tampoc ho vull fer.
L' Akane va somriure.
-Avui ha estat un gran dia. Vaig veure la meva mare, i quan tornem hem canviat el temps, i estem casats i tu sense la teva maledicció.
-Sense la seva maledicció? Ja no es converteix en noia? -va dir la Nabiki- havia promès enviar-li a diversos nois...
-Coses de viatjar en el temps- en Ranma va encongir les espatlles i somrient amb maldat. Va mirar al seu pare-ho sento per tu, el Rellotge de Cronos no funciona, no podem treure't la maledicció.
L'home va arronsar les espatlles, a ell li agradava la seva maledicció.
L' Akane va mirar la Nabiki, fent compte del que costaria aquestes noces.
- Vingui preparar-te Nabiki! - li va conquerir l'Akane- que demà m'he de casar amb en Ranma, i has de fer tots els preparatius.
-Però no dormiré!- va respondre la Nabiki.-A part sempre heu dit que no us voleu.
- Els viatges en el temps han canviat això - en Ranma la va mirar i va sonriure. - M'han fet pensar que la meva relació amb l'Akane és especial, no he de continuar sent idiota, i dir a l'Akane, i a tothom, que l'estimo.
-Jo també estimo a en Ranma, encara que ens barallem ho vull, i tampoc m'amagaré a dir-ho. La mare va veure que ens estimàvem i ens va dir que no ho havíem d'amagar i no ho farem.
I davant la seva família, els dos joves es van fer un petó.
-No tornaré a viatjar en el temps, potser si ho faig la meva relació amb l'Akane canviï i no vull.
- No et permetré que facis això, no et deixaré viatjar en el temps, ni tu tampoc no m'has de deixar fer, a part aquesta màquina ja no funciona.
I els dos nois es van tornar a besar. L'endemà es casarien i almenys si recordarien aquest casament.
.
Fi.
Notes de lautor.
.
Sobre aquest relat:
Fa temps, quan vaig acabar " Ranma i Akane a la fuga'. En la versió que guardo al mòbil, vaig apuntar en una llista algunes idees sobre històries que em van venir al capdavant, i mai lesxvaig escriure. Només era una línia o dos explicant la idea que volia escriure.
Fa uns messos vaig revisar aquests apunts. Vaig esborrar algunes que ja havia desenvolupat en altres històries, i vaig agafar aquesta història i la vaig escriure. Només tenia la idea principal i kes vaig desenvolupat. Aquesta histories son els contes perduts d' en Ranma y l' Akane.
Notes de lautor.
.
Sobre aquest relat:.
Fa uns messos vaig revisar uns apunts antics., i vaig agafar aquesta història i la vaig escriure. Només tenia la idea d'un viatge al futur, que es troben al matrimoni Hibiki vivint en dojo, i el viatge al passat i salvar-se ells mateixos, i trobar-se amb la senyora Tendo.
No volia que viatjaran amb el mirall grec i pensant recordo una sèrie americana anomenada Voyagers!, (una temporada, 1982 al 1983) en què els protagonistes viatgen pel temps, reparant errors en la història. Per viatjar utilitzen un aparell anomenat Omni que s'assemblava molt a un gran rellotge de butxaca, (Això últim ho he tret de la Wikipedia).
No volia que viatjaran amb el mirall grec i pensant recordo una sèrie americana anomenada Voyagers!, ( Viatgers a tv3),(una temporada, 1982 al 1983) en què els protagonistes viatgen pel temps, reparant errors en la història. Per viatjar utilitzen un aparell anomenat Omni que s'assemblava molt a un gran rellotge de butxaca, (Això últim ho he tret de la Wikipedia).
