ATENCIÓ: Aquest fic està escrit seguint el doblatge català, així que no hi ha honorífics i per anomenar els personatges es fa servir "el" enlloc de "en".
Aquest fic bat dos rècords a la vegada, és el primer fic que escric en català i el primer de Haikyuu! ("Haikyu!" en català) tot i que també disposa d'una versió en castellà.
L'entrenament oficial ja s'havia acabat, però el Shouyou i el Tobio s'havien quedat una estona més, i la Hitoka estava amb ells, observant-los.
–Kageyama, col·loca-me-la! – Exclamà el Shouyou mentre corria cap a la xarxa.
Abans que el Tobio llancés la pilota, el Shouyou ja havia saltat, i no va passar ni mig segon des que el Tobio va llançar la pilota fins que el Shouyou va fer la rematada. El seu atac coordinat era tan ràpid que la Hitoka no se'n sabia avenir. Cada cop que veia allò se li posava la pell de gallina.
Els dos nois van seguir entrenant rematades, però després de no gaire estona, el Tobio va llançar malament la pilota i el Shouyou no la va poder rematar. Això els va estranyar a tots tres.
–Ostres... Ho sento... – Va dir el Tobio amb la boca petita, ja que no li agradava disculpar-se.
–No passa res. Seguim! – Digué el Shouyou.
El Tobio va decidir fer cas al Shouyou i va llançar una altra pilota, i tot i que el Shouyou va poder fer la rematada, tots dos van veure que la pilota estava mal llançada, a diferència de la Hitoka, que no va veure res malament. El Shouyou va tornar a mirar el seu company.
–Kageyama.
–Sí, ja ho sé! – Va dir el Tobio, molest.
El Shouyou es va tornar a posar en posició i el Tobio li va llançar una altra pilota. Aquesta va ser la pitjor de totes. El Shouyou no va poder fer la rematada i la pilota va anar molt lluny. Aquest es va començar a molestar i va mirar al seu company.
–Kageyama! Es pot saber què et passa?! – Al veure'l, el Shouyou es va estranyar al veure que feia una cara rara, com si estigués cansat o somnolent. – Kageyama, estàs bé? No fas bona cara. – Va dir mentre s'acostava a ell.
El Shouyou li va posar la mà al front al Kageyama, primer sorprenent-lo i després enfadant-lo.
–Sembla que tens una mica de febre.
El Tobio va apartar el braç del Shouyou donant-li un cop amb la mà.
–No em toquis!
–Ei, què fas!? – Exclamà el Shouyou molest. – Que em preocupo per tu!
–Doncs no cal que ho facis!
Abans que la discussió anés a més, la Hitoka va intervenir.
–És veritat? Tens febre, Kageyama?
Abans que el Shouyou pogués dir res, el propi Tobio va respondre.
–No, estic bé. Puc seguir.
–No és veritat, Kageyama! Tens febre! – Digué en Shouyou. – Has d'anar a casa.
–Estic bé! Seguim, vinga!
–No, Kageyama! Si t'esforces amb febre pots empitjorar-ho i no estar el 100% pel proper partit. Has de descansar.
–Si descanso no hauré entrenat prou pel pròxim partit i potser perdem! No penso parar!
Veient que els dos nois estaven a punt de barallar-se, la Hitoka va intervenir.
–Penso que el Hinata té raó. – Va dir. – Si vols estar en plenes condicions pel partit, el millor és que ara descansis. Si no, pot ser que pel partit estiguis pitjor i no pugueu guanyar.
–Ho veus?! Fins i tot la Yachi t'ho diu! Va, no siguis tan tossut i fes-nos cas!
El Tobio estava molest. No volia parar, però al final va acabar cedint.
–Tsch... Està bé... Però demà estaré recuperat i farem un entrenament intensiu!
–Ho estaré esperant! – Va dir el Shouyou somrient.
Un cop havia recollit les seves coses, el Tobio va marxar del gimnàs.
–Que et milloris, Kageyama! – Digué el Shouyou.
–S-Sí! Millora't! – Va dir també la Hitoka.
Ara ella i el Shouyou s'havien quedat sols. La noia pensava que ell també se n'aniria, però va suggerir-li una altra cosa.
–Yachi, vols entrenar amb mi?
–Eh? J-Jo? – Es sorprengué la noia.
El Shouyou assentí.
–I-I ara! Jo no sabria pas com fer-ho!
–Tranquil·la, només m'has de llançar pilotes per sobre la xarxa i ja està.
–B-Bé... D'acord...
–Genial! – Exclamà el Shouyou content. – Vaig a passar-te totes les que hi ha a l'altre camp.
El Shouyou va passar per sota la xarxa i mentre corria va anar agafant les pilotes que hi havia a l'altre camp i passant-lis una per una a la Hitoka, que les tornava a col·locar al carro per després llançar-lis al Shouyou.
–Som-hi, Yachi!
–S-Sí!
La Hitoka va decidir mostrar-se determinada i va començar a passar-li pilotes al Shouyou. Tot i que no era una experta, no era molt difícil, ja que només es tractava de llançar les pilotes més amunt de la xarxa perquè el Shouyou les rematés.
Després d'unes quantes pilotes, els dos estaven molt animats, i se'ls podia veure contents, cosa que feia que el Shouyou, inconscientment, rematés més fort la pilota. I la Hitoka, per altra banda, llançava les pilotes més tranquil·la, sense preocupar-se tant d'on anaven a parar. Això va fer que, en un moment, la Hitoka llancés una pilota sense massa traça, que a més el Shouyou va rematar amb totes les seves forces. Els dos fets junts van fer que el Shouyou es fes mal als dits.
–Ai! Aaaaai!
El Shouyou es va agafar els dits de la mà dreta amb l'esquerra. La Hitoka, preocupada, es va apropar a ell.
–Hinata! Estàs bé?!
–Ai... M'he fet mal a la mà...
La Hitoka va fer una reverència.
–Ho sento! Sóc molt dolenta llançat pilotes!
–Tranquil·la, no és culpa teva. – Va dir el Shouyou. – Si no se'm recupera pel dia del partit... El Kageyama em matarà!
El Shouyou estava aterrit imaginant-se al Tobio completament enfadat amb ell per haver-se lesionat entrenant. La Hitoka va recordar llavors una cosa.
–Ah! Crec que tinc una crema per les lesions a la motxilla.
–De debò?
La Hitoka va assentir i va anar a buscar la seva motxilla, al costat dels bancs. El Shouyou va anar amb ella. La noia va revisar la motxilla i ràpidament va trobar la crema.
–Aquí està.
–Genial! Gràcies, Yachi!
Els dos es van asseure al banc, un al costat de l'altre, la Hitoka a la dreta del Shouyou, al costat de la mà que li feia mal. La Hitoka es va posar una mica de crema a la mà esquerra.
–Dóna'm la mà.
El Shouyou va assentir i va apropar la seva mà dreta a la Hitoka, repenjant-la sobre la mà dreta de la noia. Aquesta, al sentir el contacte de la mà del Shouyou amb la seva es va sobresaltar una mica. Feia anys que no agafava la mà d'un noi, des de preescolar, i estava una mica nerviosa. La Hitoka va empassar saliva i amb la mà esquerra va començar a aplicar crema sobre la mà dreta del noi. Aquell simple contacte, passar la seva mà esquerra per la mà dreta del Shouyou, fregant-li el palmell de la mà i els dits, la va posar bastant nerviosa. El cor li bategava molt de pressa, i la noia començava a oblidar-se que estava posant crema al Shouyou, i començava a moure la seva mà i els seus dits només amb la idea de fregar-los amb els del Shouyou, ja que aquell contacte, tot i que la feia sentir nerviosa, també li resultava agradable. Poc a poc, la Hitoka es va anar deixant emportar per aquella sensació, simplement movent la seva mà i els seus dits per sentir com es fregaven amb els del noi, arribant a posar junts els dos palmells, amb els dits estesos.
–La seva mà és més gran que la meva...
La noia va moure tots els seus dits una mica cap a la dreta, entrellaçant els seus dits amb els del Shouyou. La ment de la Hitoka estava en un altre món, i s'havia oblidat completament que el noi estava veient i notant tot el que ella estava fent. El Shouyou estava una mica estranyant veient el que estava fent la seva amiga.
–D'això... Yachi...
–Ah! S-Sí?!
–Ja estàs?
–Eh? Ah, s-sí! – Va respondre la Hitoka, clarament nerviosa i amb les galtes vermelles. – C-Com està?
El Shouyou somrigué.
–Molt millor, ja gairebé no em fa mal. – El noi va mirar a la seva amiga i li dedicà un enorme somriure. – Gràcies, Yachi.
Aquell somriure va fer bategar fortament el cor de la Hitoka. Què era allò? La noia no sabia què estava passant, mai abans s'havia sentit així. El Shouyou va recollir les seves coses i es va acomiadar d'ella.
–Fins demà, Yachi!
–Ah! S-Sí! Fi-Fins demà!
El Shouyou se'n va anar i la Hitoka es va quedar una estona allà, mirant al buit, sentint aquella sensació i notant encara a les seves mans el contacte amb les mans del noi. Després d'un parell de minuts, una mica més calmada (però encara nerviosa) la Hitoka va recollir les seves coses i va marxar del gimnàs, tancant la porta amb clau.
Un cop a casa, ja al llit i amb el pijama posat, la noia es mirava la seva mà esquerra, que havia passat per la mà dreta del Shouyou, fins i tot arribant a posar junts els dos palmells, amb els dits estesos, i entrellaçant-los amb els del noi. La Hitoka es va posar vermella com un tomàquet i es va tapar completament amb la manta, morint-se de vergonya.
–Noooooooooo! Però com he pogut fer una cosa així?! I si se n'hagués adonat?! Quina vergonya! – Després es va calmar una mica. – Sort que no se n'ha adonat... – Llavors es va adonar d'una cosa. – Un moment... No se n'ha adonat? És pràcticament impossible que no se n'hagi adonat. Estava passant la meva mà per la seva i... – La Hitoka va decidir no tornar a pensar en allò o es tornaria a morir de vergonya. – Però tot i així, ell semblava que no notés res. Si una noia fes això a qualsevol altre noi, probablement es posaria nerviós. Si la Shimizu fes això a qualsevol membre de l'equip s'haurien posat tan nerviosos que no haguessin pogut ni parlar. Però amb mi no ha notat res... Es clar que la Shimizu és molt guapa... Pot ser... Que no hagi notat res perquè no em trobi guapa? – Pensar en allò va entristir la Hitoka. – Potser li semblo lletja i per això no va sentir res. O potser ni tan sols em veu com una noia...
La Hitoka estava cada cop més trista, pensant en allò. No volent preocupar-se més, va decidir simplement tancar els ulls, quedant-se adormida al cap d'uns minuts.
Durant els següents dies, tant en els entrenaments com en partits, la Hitoka, des del banc, va poder veure un parell de vegades que la Kiyoko parlava amb el Shouyou, i aquest es posava tan nerviós que era incapaç d'articular dues paraules seguides sense tartamudejar. Allò la va fer entristir més. Amb la Kiyoko es posava tan nerviós que no podia mantenir la compostura. En canvi, ella li va fregar les mans, i fins i tot va entrellaçar els seus dits amb els del Shouyou i aquest no va sentir res. No és que es sentís trista perquè no li agradés al Shouyou, més que res perquè ni ella sabia si li agradava ell. Era per la diferència de reaccions. La Kiyoko el podia fer posar increïblement nerviós pel simple fet de parlar-li, sense necessitat de tocar-lo. En canvi ells dos es van tocar directament i el noi no va sentir res. Encara que no li agradés, esperava que almenys es posés una mica nerviós veient que una noia li passava una mà per la seva. Ella ho estava, i ho hagués estat igual amb qualsevol dels nois de l'equip, encara que no li agradessin. En canvi, no ho hauria estat gens si li hagués hagut de fer, per exemple, a un nen petit. Aquella comparació la va fer entristir més, pensant que el Shouyou la veia com una nena petita, o immadura, pel que seria incapaç de sentir res per ella. La Hitoka no podia deixar de donar voltes a totes aquestes coses.
–Yachi? – Digué el Shouyou a menys d'un metre d'ella.
–AAAAAAAAAAH! – Cridà la noia, espantada, fent que el Shouyou també s'espantés, cridant ell també.
Aaaaaaaaaah!
–Qu-Què passa?! – Exclamà la Hitoka. – M'has espantat!
–Tu m'has espantat a mi! – Exclamà el Shouyou encara espantat.
–Ho-Ho sento!
Després d'això, la noia es va calmar, mostrant-se amb la mateixa expressió que abans.
–Yachi, estàs bé? Et veig una mica trista.
–Eh? – La noia alçà la mirada.
Amb un somriure, el Shouyou va dir:
–Saps que si tens qualsevol problema m'ho pots dir, oi?
Aquell somriure va fer que el seu cor tornés a bategar fortament. Un cop superada aquella sensació, la noia es va tornar a mostrar trista i va abaixar la mirada.
–Hinata... Creus que sóc guapa?
Aquella pregunta va descol·locar completament al Shouyou.
–Eh? A què treu cap, això?
–Contesta, si us plau... Creus que sóc guapa?
El Shouyou va parpellejar un parell de vegades, estranyat, però després va contestar.
–És clar que ets guapa.
Això va sorprendre la noia, que va aixecar el cap per mirar directament al Shouyou.
–De debò?
–És clar que sí! Com pots dubtar-ho?
La Hitoka es va tornar a mostrar una mica trista.
–És que... He vist que quan la Shimizu et diu alguna cosa et poses molt nerviós i gairebé no pots ni parlar. I no m'estranya, és molt guapa. Però en canvi pots parlar amb mi com si res. Pensava que potser era perquè no sóc gaire guapa i per això pots parlar amb mi sense problemes.
El Shouyou estava sorprès per allò que havia dit la Hitoka.
–Però quines tonteries dius? – Exclamà, sorprenent la Hitoka, que el va tornar a mirar directament.
–Eh?
–És cert que em poso nerviós quan la Shimizu em parla, i és cert que és guapa, però això no vol dir que tu no ho siguis. A més, no només em poso nerviós perquè sigui guapa, sinó perquè va a tercer, i tinc poc tracte amb ella, així que no sé ben bé com parlar-li. En canvi tu i jo parlem molt més i anem els dos a primer. Que els dos tinguem la mateixa edat i sigui més proper amb tu que amb la Shimizu fa que em sigui més fàcil parlar amb tu. A més, és millor així, no?
–Eh?
–És millor que puguem parlar amb normalitat, no? Si parlant amb tu em posés tan nerviós com quan parlo amb la Shimizu no podríem ser tan bons amics. – Digué amb un innocent somriure.
Aquell somriure féu, de nou, que el cor de la Hitoka bategués amb força. I poc després ella també va somriure.
–Gràcies, Hinata. Em sento molt millor.
–Me n'alegro. No m'agrada veure't trista.
La Hitoka amplià una mica més el seu somriure. Llavors l'entrenador Ukai va cridar els nois.
–Va, s'ha acabat el descans! A entrenar!
–Sí! Bé, ens veiem després.
El Shouyou ja anava de nou en direcció a la pista, però la Hitoka el va cridar abans que hagués donat ni dues passes.
–D'això...! Hinata! – El noi es va girar. – M'agradaria... Passar més temps amb tu...
El noi es va estranyar una mica, però en seguida va somriure i assentí.
–D'acord. Quan vulguis.
La Hitoka i el Shouyou van ampliar els seus somriures, i després de pocs segons el noi va tornar a la pista per continuar entrenant amb els altres. La Hitoka estava somrient, alleujada. El Shouyou havia dit que era guapa i que eren bons amics. Allò l'havia fet sentir molt feliç, i veure al Shouyou somrient també la feia sentir així. La Hitoka va entendre llavors que el que sentia pel Shouyou no era només amistat. No estava segura de que li agradés, però no descartava que pogués acabar agradant-li. De fet, en el fons fins i tot desitjava que fos així.
La noia va somriure, feliç, esperant que el temps que passessin junts els fes més propers i fes que el Shouyou la veiés també com a alguna cosa més que només una amiga, i potser d'aquí un temps podria dir-li al Shouyou que li agrada.