Els personatges no són meus. U. A..
UNA ADVERTÈNCIA!:
Aquesta història no és per a menors, no és una història damor. Qui ho vulga llegir endavant, però ja ho he advertit.
11ª. Presonera
.
Bruta i pudent estava la Kodachi. Despullada, aquell animal que la tenia presa no li havia deixat roba, passava fred en aquell humit i fred calabós. Havia de caminar mig encorbada, el sostre estava molt baix, i no li permetia caminar dempeus.
No tenia llit, havia de dormir al fred terra, sense coixí, ni llençol. Aquesta dona notava que el fred i la humitat se li ficaven als ossos, quan sortís hauria d'estar mesos recuperant-se dels mals que li provocaria haver estat tancada allà. Això és el que volia el seu captor, que se'n ressentís d'aquell tancament.
Es va mirar les mans, les tenia molt fetes malbé, ja no eren suaus, les ungles trencades i en mal estat. Els cabells li queien. Tot i que no tenia mirall sabia que la cara havia perdut part de la seva bellesa, com l'havia perdut el cos. Tenia les plantes dels seus peus plenes de durícies per anar descalça sobre aquest terra, brut, fred i humit. A part el terra en no ser ferm, si no ple d'artistes li feien malbé els peus, i el cos quan s'estirava a dormir, o quan queia a terra.
La major part del dia estava a la completa foscor, l'única bombeta d'aquell lloc funcionava quan volia, ella sospita que el seu segrestador la mantenia a la fosca per trencar-li els nervis, però no aconseguiria res, ella no es rebaixaria i quan escapés mataria al seu captor.
No sabia quant de temps portava allà, aquella masmorra feia olor fatal, el primer dia ja feia mala olor, però ara feia una feía mes pudor, ja no suportava aquesta pesta. No pensava que la major part d'aquella olor era ella la causant. La seva olor personal que ara deixava de desitjar, no s'havia dutxat. en setmanes?, mesos? Qui la mantenia presa no treia el menjar que la dona no es menjava, aquest menjar es podria, a mes l'olor de les necessitats física. Havia vomitat moltes vegades.
Últimament pensava que en Ryoga la trobaria i la rescataria, però de seguida rebutjava aquest pensament, en Ryoga no la buscaria, només ho faria per matar-la. Si la trobava seria una dona morta.
Menjava amb les mans, no tenia estris per menjar, i aquest menjar estava fastigós. Es va adonar que el sostre cada, estava més baix. Aviat hauria de gatejar, com si fos un animal.
La dona no ploraria, no es rebaixaria, ni suplicaria. Mai ho havia fet i mai no ho faria.
.
Dies després aquella dona ser comportava gairebé com un animal, s'abalançava sobre el menjar i rosegava fins als ossos. S'asseia a terra sense cap vergonya, encara que una vegada saciada la gana tornava a ser la dona orgullosa i altiva de sempre
El seu segrestador la mirava pel circuit de televisió, aquella persona estava satisfeta, encara no havia destruït l'esperit d'aquesta dona, però si el seu cos, després de deixar-la anar, només seria una dona que ningú miraria sense sentir fàstic.
-I pensar que alguna vegada aquesta dona em va resultar atractiva.
Aquest home va mirar una altra pantalla i va mirar el suplici a què havia sotmès Ryoga.
.
Hores abans.
En Ryoga havia despertat a la foscor, nu. Va notar que estava estirat, es va intentar aixecar, però va trobar el sostre. Les seves mans van tocar les parets, estaven massa a prop. Aterrit es va adonar que estava ficat en un taüt.
Va intentar obrir-lo, però no va poder, la seva ment va reaccionar en la direcció adequada, no només estava en un taüt, també estava enterrat.
Ell que tenia por de ser enterrat viu, ara ho estava. No sabia com algú havia endevinat la seva fòbia, segur que en va ser el psiquiatre, o va ser la psicòloga? per a ell va ser una tortura assistir a aquesta doble teràpia, la seva mare ho va portar en veure que el seu bondadós fill es tornava un rebel.
El psiquiatre?, noo!, va morir de vell, quan ell anava a les seves teràpies ja era un vell,
La psicòloga?, tampoc?, ell li va donar la seva merescuda fi. La va fer desaparèixer. Des del dia que la va conèixer la va odiar, era una dona molt maca, ell va tenir desitjos sexuals amb ella, desitjos molt depravats. En Ryoga va somriure, va complir aquests desitjos quan la va segrestar, ell va gaudir, ella potser no digués el mateix. Ara aquesta dona servia d'adob a les roses, igual que el marit d'aquesta abonava a les margarides.
No era temps de pensar en això, havia de pensar a sortir d'aquesta situació i venjar-se, SI!, VENJAR-SE! No era ell qui devia estar en aquesta situació, ELL NO!, S'havien d'haver equivocat, ho havien enterrat per una altra.
Va respirar va intentar calmar-se, havia de deixar de banda la seva fòbia i pensar amb racionalitat. L'últim que es recordava era que es va ficar al llit a dormir, i de sobte en obrir els ulls ja estava ficat allà. Era una venjança, segur Qui ho podia haver ficat? Tenia una llista amb molts dels possibles causants, des d'algun empleat de casa seva a algun rival. Es va adonar que la majoria del Japó ho odiava, la màscara de bon home havia caigut i tots sabien que era cruel.
- Per fi t'has despertat bell dorment! Encara que ets el pitjor actor per a aquest paper. – en Ryoga va reconèixer aquesta veu, pertanyia al seu torturador personal. Ara ho veia clar, només aquella persona era capaç de segrestar-lo a casa i ficar-lo en un taüt i enterrar-lo.
- Ja t'has divertit prou, deixa'm anar! - va ordenar categòricament l'empresari, estava acostumat a ser obeït.
- No! - va dir de forma seca el seu interlocutor- te tindré en aquest taüt ficat molt de temps. No et preocupis, tens un tub que va des del taüt fins a la superfície, per ell tindràs aire i et posaré aigua i menjar. Els has de racionalitzar, només puc venir cada tres dies. Tot el que t'està passant t'ho has d'agrair a tu mateix. Vas poder ser una bona persona, i no havien mort tantes persones ni estaria aquí, però vas ser cruel i tens el càstig que mereixes.
En Ryoga estava furiós, aquest càstig era seu, havia enterrat vius diversos rivals, llevat que no posava un tub, i mirava mentre els seus rivals morien. Si veure un rival morir enterrat viu li va semblar divertit, ara que li feien a ell el mateix no li va semblar gens divertit.
En sortiria i mataria el seu segrestador, això segur.
Els dies anaven passant i en Ryoga seguia en aquest taüt, seguia furiós, quan sortís donaria al seu segrestador el càstig necessari.
.
Van passar uns quants dies més, i al final un dia la tapa del taüt es va obrir, i el seu segrestador el va treure sense contemplacions.
- Sort tros de merda! - va cridar aquest home, anava amb un casc de motorista, i sota duia un passamuntanya que li amagava la cara- sort o et va treure a arrossegues! -en Ryoga va mirar aquest home enfurismat, l'atacaria a traïció, quan estigués distret i el portaria a la seva mansió i allà el torturaria durant mesos.
- Et mataré! - la fúria de l'empresari era gran, l'altre home, el va mirar de dalt a baix i va riure amb ganes.
-No pots, no et queden forces. Ja no ets l'amenaça que eres.
- Tinc influències!, et queda molt poc de vida-en Ryoga no s'aixafa, encara que feble encara se sabia fort!
-Ja no vell. Ets un vell inútil. Ja no serveixes per res. T'ho he tret tot. Ara faré una cosa que he après de tu. Et dono cinc minuts d'avantatge. Un cop complert aquest temps sortiré a la teva caça. Si t'atrapo et mato. Si aconsegueixes arribar a la ciutat més propera, a cinc quilòmetres a nord, et salves.
En Ryoga va mirar el motorista amb odi, això era un invent seu, això ho feia als seus rivals, o algú que li portés la contrària. Els portava a un lloc clar i els caçava com a animals. No importava ni l'edat, ni el sexe. Adults o nens havien estat preses.
El presumpte motorista va mirar l'altre home, encara que li havia donat una lliçó, aquell home no estava vençut, com tampoc ho estava la Kodachi, un petit error i estaria acabat.
- El teu temps per fugir ja ha començat, Fuig o et mato aquí mateix!
- No en tens prou coll…! - L'emmascarat el va colpejar al pit.
-No sóc una de les teves preses, però tampoc no sóc com tu. T'he donat la meva paraula que si arribes a la ciutat més propera estaràs lliure, per avui. Compliré amb la meva paraula, és més, si arriba a un lloc com l'hospital, una granja, o una parada d'autobús no acabaré amb tu -es va acostar a l'altre home- almenys avui.
Hibiki en veure que l'altre home no mentia, va fugir, com ho van fer les seves víctimes en veure's obligats a jugar al macabre joc que ara estava jugant, però avui ho feia com a presa no com a caçador. Quan aconseguís deslliurar aquesta cacera i reunir-se als seus homes, qui l'havia segrestat i torturat durant tant de temps patiria la seva venjança.
Aquella nit en Ryoga va patir, escapant per molt poc dels trets del depredador que el seguia, no es va adonar que aquest home només volia espantar-lo, que encara no el mataria.
Per primera vegada en dècades va plorar, li feien mal les plantes dels seus descalços peus, tenia fred per anar només en calçotets, fins que un tret precís de qui el perseguia el va trencar aquesta peça, sense fregar-lo a ell, i va córrer nu pel bosc.
Hores després ho va trobar una patrulla de policies.
Encara que li van riure una manta i una mica calenta per beure, aquest home tan maleducat els va cridar. Va acabar en una cel·la, pensaven que era un dement
Va passar uns quants dies en un psiquiàtric. En sortir del centre, les drogues que li van subministrar i els altres pacients el van tornar encara més paranoic del que estava, per la boca van sortir impropis per a tothom, els culpava de les seves desgràcies.
.
El seu segrestador el va veure sortir d'aquell centre, va riure, havia fet una bona feina, en Ryoga ja no era qui va ser. Però encara no havia acabat amb aquest home, no en tenia prou, volia més, aquest porc es mereixia més. Tot el càstig que podria infligir Ryoga no era prou per compensar el mal que aquest ésser va infligir tantes persones.