SEGONA INFÀNCIA: Ranma i Akane, la nova generación
0
.
22ª . CAPITULO.
.
La fi de l'estiu.
.
-0-
.
.
Les tres falses promerides d'en Ranma s'havien endut a l' Akane, la van lligar i la van ficar en una barca, i es van allunyar de la costa. Tenien al cap una cosa molt recargolada i sinistre, sinistra, una mica recargolat, una cosa que de dur-se a terme... els portaria de cap a un problema molt gran.
-Et llançarem al mar. En desaparèixer tu, en Ranma tornarà a ser adult i m'escollirà a mi- la Kodachi explicava el pla- sempre m'ha volgut, però tu ho has embruixat. i no has deixat que aquest amb mi. Quan tu desaparegui, desapareixerà l'encanteri i vindrà a mi La nena la va mirar rient.
- Com que no et vol a tu penses que ho he embruixat perquè només em miri a mi- l' Akane va riure -Ets tan idiota com el teu germà, Tatewaki pensa que en Ranma m'ha embruixat a mi.- la nena es va tornar a riure, -i la gata i la cuinera es pensen que si em maten… en Ranma s'hi fixarà amb elles. – la nena les va mirar furiosa a les tres joves que la van segrestar -Si que ho farà… per matar-les.
-Nosaltres llençar a l'aigua. Tu enfonsar-te, no tornar a sortir. Airen en no ser-hi tu, voler-me casar-se amb mi.
- Com nena se nedar, no m'ofegaré i…- va veure com l' Ukyo li lligava un pes a les mans.-Esteu boges!, això ho pagareu car!
-Adéu nena lletja!, t'espera l'infern- i van llançar la nena a l'aigua que es va enfonsar.
-Ella no sortir, ¡en Ranma ser meu!.
La Kodachi iil'Ukyo protestarien quan van veure que en Ranma corria sobre l'aigua en direcció a la barca. Va fer un salt i va caure a la barca. Les tres noies van veure que tornava a ser adolescent i es van quedar mirant-lo embadalides, fins que li van veure la cara, i es van espantar. En Ranma venia a matar-les. Però en veure que el jove en tornar-se adolescent havia destrossat la roba i no s'havia posat res, van oblidar aquest temor.
-I Akane?, On és Akane?- el to del jove era sinistre, les mirava amb odi.-On és la meva promesa?
-Ella jo no està-cap de les tres veia en el perill que estaven, estaven obcecades a aconseguir aquest jove, sense veure que aquest jove no sentia res per elles, que faria qualsevol cosa per salvar l'Akane.- l' Akane no servir per res, ella anar amb la seva mare…
En Ranma va agafar a la Shampoo. i la va mirar furiós, no es contindria si aquestes noies no li deien on estava la seva promesa.
-Els gats odien l'aigua, ho vols veure?, - i va repetir,- on és l'Akane? Parla o et llanço a l'aigua- i va mirar les altres dues noies – espero que sapigueu nedar, perquè us llançaré a l'aigua.
-L'Akane està sota l'aigua! l'hem llançat i no sortirà! -l'Ukyo va veure que en Ranma s'anava a llançar a l'aigua- no permetré que la salvis, i va agafar l'espàtula disposada a deixar inconscienta el jove.- ets el meu promès!, i seràs el meu marit.
I quan anava a colpejar a en Ranma… l'Akane va sortir de l'aigua, es va elevar per sobre de la barca. Tots van mirar la jove, l' Akane com a en Ranma tornava a ser adolescent.
-El teu marit? Per sobre del meu cadàver- va cridar l'Akane, malgrat el pes de les peses, la jove havia aconseguit saltar fora de l'aigua, va caure dins de la barca i… va aturar el cop que l'Ukyo pretenia donar a en Ranma, i li va cridar a la cuinera –fora!– i d'una puntada de peu la va enviar fora de la barca.
En Ranma va agafar l'espàtula gegant de la seva examiga.
-Ens servirà de rem!- i va moure aquest instrument de cuina, i com si fos per accident li va donar a la Kodachi, i aquesta va caure a l'aigua.
Només quedava la Shampoo.
-Fora!- va cridar l'Akane.
-Sabeu que em convertiré en gata! La costa és lluny. M'ofegaré.
- Fora!- van cridar els dos promesos i l'Akane d'una puntada de peu va tirar a l'aigua a Shampoo, aquesta al contacte amb l'aigua es va transformar en gata i es va pujar al capdavant d'Ukyo per no ofegar-se
-Som de nou adults! -Va cridar content en Ranma.
-Però alguna cosa em diu que això és temporal. Que tornarem a ser nens.
Usant l'espàtula gegant com a rem van arribar a la costa, i allà van veure les dues dones que els acompanyaven, i els sis rivals que els miraven amb els ulls molt oberts. La Nodoka i la Kasumi es van abalançar sobre els dos joves i els van tapar amb tovalloles.
-No us heu adonat que esteu despullats? Què en tornar-vos adolescents heu trencat la vostra roba de bany?
Els dos promesos es van mirar, es van posar vermells i van cridar de vergonya. No, no es van adonar d'anar despullats. Cap dels dos es van fixar en bé al cos de l'altre. Si se n'ha adonat…
-En Ranma estaria noquejat!- va pensar l'Akane-... que ràbia!, ho havia d'haver mirat bé. Amb el maco que estàs…- la jove no tenia pensaments sans sobre el seu amic.
-Pervertida!- en Ranma estava furiós amb ell mateix- ni tan sols vaig reparar en el cos de l'Akane, quina merda!
-Es nota que teniu mals pensaments!- la Nabiki càmera en mans estava disposada a fer fotos si les tovalloles queien.
Els dos promesos es van mirar furiosos, van girar el cap enrojolats.
-Ara no és temps de baralles!, hem de resoldre un problema.
I els dos nois es van abalançar sobre les motxilles, i es van dirigir a una de les cabines per canviar-se de roba, abans d'entrar van apartar dues dones, d'aquelles que en certa part del món en diuen "marujas", i quan anaven a entrar a la mateixa cabina.
En Ranma es va girar i ca suspirar.
-Ara ja no ens podem canviar junts!- i va entrar en una i va tancar la porta.
L' Akane estava enrabiada per no poder-se canviar amb el seu amic, va entrar a l'altra.
Quan van sortir ja vestits com a adolescents van mirar els seus rivals, això van saber que tindrien problemes. En Ranma i l' Akane estaven més furiosos que mai.
-Ens heu fastiguejat cada vegada que heu volgut- en Ranma va voler donar-li un discurs.
-No ser fastiguejar, tu ser airen de la Shampoo, tu haver de casar…
-Calla't!, Calla't!,! calleu els sis!- va cridar l' Akane-estem farts de vosaltres!, de les vostres interrupcions!
-Ran-chan és el meu promès!, el seu deure és casar-se amb mi i… ajudar-me al meu restaurant.
-I la meva carrera com a artista marcial?- va preguntar en Ramma.- el que jo vull, els meus desitjos compten per a tu? no tens en compte el que jo vull.
-Això no té importància, l'hauràs de deixar, has de seguir la meva professió com…
-Egoista!- l' Akane - només penses en els teus desitjos, Mai has pensat en el que vol en Ranma!, Ningú ho ha fet!- va mirar als nois.- En Ranma no es mereix a Akane. Ranma ha embruixat Akane. Et mataré per quedar-me amb la Shampoo.- l' Akane es va burlar dels tres joves, que la van mirar avergonyits.- Sou el pitjor,- la noia va bufar-Idiotes!.
-Tinc raó-en Ryoga va mirar a en Ranma- Ets un covard!, et refugies darrere de l'Akane!, no ets capaç d'enfrontar-te a mi!
En Ryoga no va veure el puny d'enRanma, ho va sentir al seu nas. Aquest ximple va caure a terra. I des d'allà va mirar a en Ranma , sense comprendre com podia aquell noi podia haver-lo enganxat, com no va ser capaç de veure venir el cop.
-Seràs… !- el jove de la trena el va agafar pel coll de la camisa amb una mà, i amb l'altra li va pegar a l'estómac.
En Ryoga va caure a terra retorçant-se de dolor.
-L'Akane té raó, Estem farts de vosaltres! , de la vostra imbecil·litat!, és hora que deixeu de donar-nos problemes, és hora que us ensenyem que us heu d'allunyar de vosaltres.
I els dos joves es van llançar sobre els seus assetjadors. Si abans en córrer sobre la sorra de la platja no deixaven petjada, ni aixecaven sorra. Ara van aixecar un núvol de sorra. Els sis rivals no veien res, estaven enmig d'aquell remolí i al seu voltant només hi havia sorra, de cop van aparèixer uns braços i van agafar l' Ukyo, i la van ficar al remolí, els altres joves van mirar al seu voltant amb por, quan de cop algú va agafar en Ryoga i el va treure del grup. Van anar desapareixent un per un.
Ni la Nodoka, ni les germanes Tendo van veure res, quan es va dissipar la tempesta de sorra, els sis rivals estaven noquejats. I no hi havia ni rastre dels promesos.
-On són aquests dos? – la Nabiki es va adonar que li havia desaparegut la càmera.
-Busques això?- va sentir què preguntava l'Akane, la jove va aparèixer darrere seu.
-Ens quedem la teva càmera, fes qualsevol moviment i -va assenyalar els rivals- i seràs la setena peça a caure.
La Nabiki va retrocedir va mirar de nou els caiguts, i va negar espantada. Coneixia prou bé els dos joves per saber com de perillosos podien ser.
Però hi va haver dues persones que no van veure aquest perill.
-Esteu castigats!- els dos joves no es van girar, sabien qui eren, i veritable raó del seu càstig. El dos vells volienel premi.
-Voleu anar al sopar que ens toca?- va preguntar en Ranma.
-Ets un mal fill!, el teu deure és cedir-me aquesta invitació
-El vam guanyar l'Akane i jo!, és el nostre premi!, i ho aprofitarem ella i jo. Aquest sopar és… ¡¡
ES NOSTRE!.- van dir els dos promesos alhora, no cedirien aquest premi a ningú.
-M'obeiràs!, em donaràs el premi i…
En Ranma cansat de tot, veient que el seu pare no canviaria d'idea, va mirar la seva promesa, va assentir.
I els dos joves van atacar els pares.
Minuts després, els dos patriarques, i els sis rivals eren lligats a un petit vaixell de una vela.
-No aconseguir res!, no haver vent.- va riure la Shampoo. L'Akane va treure un gran ventilador.- no haver endoll, ventilador no funcionar.
Per a terror de tots en Ranma va treure del no-res una bateria de camió la va connectar al ventilador. Aquest aparell va començar a girar a molta velocitat, provocant molt d'aire. La vela del vaixell es va inflar i el vaixell es va endinsar al mar a molta velocitat. Quan feia hores que no es veia la costa el ventilador es va cremar per la potència excessiva potència de la bateria, i el vaixell i la seva tripulació van quedar aturats al mig del mar.
.
Hores després els dos joves s'estaven vestint per anar al sopar que van guanyar sense voler. Tots dos es van trobar al menjador, ja vestits, es van quedar mirant, van contenir l'alè tots dos trobaven l'altre guapo.
La Kasumi mirava la seva germana petita, s'assemblava a la seva mare, a les fotos de la mare de les germanes Tendo quan era jove.
-Akane estàs… !- La floreta de la Kasumi va ser tallat.
-Preciosa!- la Kasumi i la Nodoka es van girar sorpreses cap a en Ranma, no es creien que el jove havia dit això. El jove es va acostar a l' Akane i la va fer girar -Déu!, Ets una bella deessa que ha vingut a la terra per torturar-me i tornar- me boig amb la seva bellesa.
-Ranma!, no em diguis aquestes coses, que em faràs enrojolar- la noia va girar entorn de en Ranma- Tu també estàs molt maco. Tu si que ets un déu!, amb raó et segueixen tantes dones, però…
-Ella només et poden envejar.- va seguir en Ranma.
-Perquè saben que ets meu!, que només tens ulls per a mi!
-I ells han de saber que ets meva, i només sospiras per mi. Per això m'envegen.
Tots dos van riure, i se'n van anar apropen. Els seus moviments eren un ball de seducció per atraure l'altre. I quan s' anaven a besar.
-Sou molt joves per això!-va exclamar alarmada la Nodoka.
-Tenim i aparentem divuit anys- la va corregir el seu fill, aquest va mirar a la seva promesa- Per on anàvem?, Ja ho sé!
I la Nodoka no va poder evitar el que va passar a continuació, els dos joves es van fer un petó. Quan els seus llavis es van separar es van mirar i van somriure, aquest petó va ser una cosa que tots dos desitjaven de molt de temps enrere, d'abans de tornar-se nens. Tots els petons que es van fer de nens ara no comptaven, aquests petons eren part d'un joc infantil, aquest petó era un petó adult i volien repetir més petons així. I tots dos tenien un mal pressentiment passaria molt de temps per tornar a besar-se d'aquesta manera.
Van sortir corrents de la casa, sense acomiadar-se, rient i agafats per les mans, no havien avançat gaire quan van veure a la Nabiki. La noia havia descobert on passaven l'estiu la família, exigiria una habitació. Sabia que on dormien els promesos era una habitació gran, ara que ells tornaven a ser adults, no podien dormir junts, l'Akane podia dormir en unna habitació petita, quan en Ranma… que dormís a terra o a la butaca.
Ara tornarien a ser qui van ser, ximples i manejables, els podia fer xantatge. La Nabiki els va veure sortir, va somriure, els pararia i els faria xantatge, els demanaria fotos que vendria i…
Els dos joves la van veure i van somriure amb maldat. Van canviar de direcció i van augmentar la velocitat. La Nabiki els va veure dirigir-se a ella, quan s'aturaran davant d'ella… va tenir una petita sentència, aquests nois no van parar, la van atropellar.
La germana mitjana es va aixecar del terra adolorida, aquests dos se seguien comportant com a nens malgrat haver crescut. Els va sentir riure's de la seva malifeta.
.
Havien entrat al restaurant, estaven menjant, era un lloc elegant i ells eren els més joves del local. Se'ls sentia parlar en veu baixa i riure's, ni a la taula més propera sentien que parlen.
Gaudien del menjar, es miraven als ulls, i reien.
-Recordes…?- els de la taula veïna van sentir el principi de la pregunta, no el que va preguntar el jove, però van veure la jove riure. Els dos promesos intentaven molestar el mínim degut, no ho van aconseguir, els veïns més propers es van molestar a no sentir el que deien.
-És de mala educació no deixar sentir la teva conversa als altres!
Aquesta dona va notar que els dos joves la miraven, tots dos no deixaven la conversa, però sí que sentien a els altres.
-Aquesta carn amb salsa està molt bona, hauríem de portar la recepta a la Kasumi oa la meva mare.
-Deixa la Kasumi en pau!, Hauria de sortir més amb les seves amigues!
-Com aquell noi amb qui l'hem vist parlar diverses vegades?- va preguntar.
-Si, com aquest. Va ser un company d'institut, li va demanar sortir diverses vegades. La Kasumi li va dir que no, que havia de tenir cura de la casa, de nosaltres.
-Molt mal fet, hi hauria de pensar mé hi hauria de ser més egoista, o tard o d'hora es trobarà sola. Per ser tan reservada va perdre el doctor Tofu.
-I tu perquè has estat a punt de perdre'm?-l' Akane es va quedar mirant el seu amic amb un somriure.
-¡Per idiota!, Per ser massa idiota!, Per ser completament idiota!- i de sobte el noi es va quedar blanc, va tancar el puny, i es va enfurismar. L' xAkane va saber que pensava-perquè sempre et fico enmig de les meves baralles.
-Ranmaj, oblida Jusenkyo!, tot va sortir bé. No va ser culpa teva-la noia li va picar l'ullet-hem vingut a divertir-nos, no ha tenir mals records.
En Ramnma la va mirar i va somriure, va recordar perquè volia aquella dona, era l'única persona en què podia confiar. Era l'única capaç d'animar-lo i allunyar-ne la tristesa només amb un somriure, amb una paraula. Només amb la presència de la seva promesa era capaç de somriure.
-Quan acabi el sopar hi haurà ball, ballarà amb mi?
-No nsé ballar, et trepitjaré i t'enfadaràs amb mi- es va excusar el jove.
-Jo tampoc sé ballar- i llavors va recordar- quan ens vam tornar nens vam ballar diverses vegades- tots dos van riure recordant aquells moments tan divertits.
-Si, ho vam fer. D'acord!, ballaré amb tu.- va contestar el noi- tota la nit, fins que no puguem fer un pas, per estar esgotats de tant ballar.
Havien passat diverses hores, després del sopar, hi va haver el ball, i els dos promesos ballaven, es trepitjaven sense voler, es queixaven d'aquells pistons, però no s'enfadaven i seguien ballant. Estaven contents, i en un moment, se sentien tan de gust amb l'altre que van sentir la necessitat de besar-se, van tancar els ulls, van aproximar els ulls. Van notar què els seus cossos tremolaven, com si per les venes li recorrissin formigues, van començar a notar que les robes els venien folgades. Van sentir com l'orquestra va parar de cop i que els altres assistents al ball començaven a parlar. Van obrir els ulls i es van mirn ar.
Tots dos van caure de genolls a terra abraçats.
N n m-Tornem a ser nens!- van dir amb tristesa, -Tornam a estar maleïts.
.
Tornaven a casa, agafats de les mans, però amb l'ànim per terra. Derrotats, l' Akane plorant i en Ranma incapaç de donar-li consol, perquè ell també necessitava aquest consol.
En tornar a ser adults, van tornar a tenir somnis i esperances, d'acabar l'institut amb els seus companys, de poder encertar la beca i anar a la universitat, de poder anar al campionat adult.
.
Minuts després tornaven cap a la caseta on estiuejaven, agafats de la mà, en silenci, amb el cap ajupit, tristos i plorosos. La roba els venia molt grans, semblaven dos nens disfressats amb la roba dels seus pares.
Tot s'havia torçat, és més es va torçar per Nadal quan aquestes noies els van convertir en nens. Els últims mesos havien estat un malson, en no ser ells, en ser dos nens, podia ser molt divertit, però no era realment el que havia de ser. complir-se.
En arribar a casa van ser rebuts per la mare d' en Ranma i la Kasumi, totes dues van veure que alguna cosa havia sortit malament, pitjor que això, fatal.
-Què us ha passat?, ¿ Per què torneu a ser nens?
-No ho sabem -va contestar en Ranma mirant a terra.-Pujarem a la nostra habitació i ens canviarem, ens ficarem al llit, no tenim ganes de contestar preguntes.
Tot i així van ser detinguts per la Nabiki, volia respostes, no va veure que les seves preguntes o les seves demandes podien ser contestades de mala forma, aquest parell no estava d'humor per ser molestats.
-A partir d'ara dormiré a la vostra habitació, és la més gran. L'Akane pot dormir amba la Kasumi i en Ranma… a la butaca.
Segons després la jove sortia volant per la porta de la casa, els dos nens la van expulsar per les dolentes de la casa. No estaven d'humor per aguantar la ximpleria d'aquella noia.
.
L'endemà els dos petits es van aixecar i van esmorzar, anaven vestits amb robes de bany, i un cop van acabar de dinar van sortir corrents cap a la platja sense esperar ningú.
Quan la Nodoka i la Kasumi van arribar a la platja, els van veure jugar a la platja,
-Sembla que han superat el seu estat de depressió, que han oblidat el fracàs d'ahir.
-No Kasumi, ho estan ocultant, començo a creure que després d'aquesta hiperactivitat amaguen els seus veritables sentiments. Crec que amaguen que estan desmoralitzats per ser nens, i no poder seguir el camí que s'havien traçat.
-Per això són tan imaginatius en venjar-se! – la Kasumi va mirar sorpresa als nens- si fossin adults amb aquesta ràbia que ara senten, si es venguessin d'adults amb tota la força, usant aquesta ràbia…- no va poder seguir, tenia por de pensar després d'això.
-Acabarien amb els seus rivals sense pestanyejar, i ningú els podia aturar- va acabar la Nodoka.-tenen molta ràbia acumulada i utilitzen les seves bromes i jocs per desfer-se'n.
.
Mentre els dos tranquil·litat va ser trencada de forma molesta.
Els dos petits fastiguejats van obrir els ulls i van mirar en direcció a la molèstia, van veure grup de joves, havien de tenir la mateixa edat que la que Ranma i Akane realment tenien, però aquests eren més sorollosos, cridaven, bevien, fumaven i molestaven els altres.
Els nens van veure com discutien amb la mare de Ranma, i com un s'acostava massa a la Kasumi, se li estava insinuant, però Kasumi retrocedia intimidada.
-Vinga, ensenyem a aquests caps de truenos a no molestar- Akane es va dirigir cap a aquest grup seguit de Ranma. Els dos nois pagarien amb aquests el seu mal humor.
Uns minuts abans, al costat d'on prenien el sol la Nodoka i la Kasumi es van posar un sorollós grup de joves, una mica menors que la Nabiki van posar la seva estrident música a tot volum.
-Si no us agrada la nostra música ja us podeu anar, imbècils- va ser l'insult més suau.
Un va veure la Kasumi, i va pensar que era el seu tipus.
-Hola nena, he pensat que tu i jo… podíem perdre'ns per aquí…- ni tan sols a la innocent Kasumi se li va escapar el que volia fer-li aquest idiota.
-Ho sento, però estic amb la meva tia, i la meva germana.
-Tu tia estâ bé, tinc per a ella també, ens podem perdre tots tres i…
-Estic casada, i estic vigilant el meu fill i la meva neboda, no tinc temps que perder per a les ximpleries d'un nen que pot ser el meu fill.
- Fareu el que jo digui!, ¡¡ Vindreu amb mi!- i va somriure amb malda - i amb els meus amics, però esperarem la teva germana i la portarem amb nosaltres.
I les van agafar per les mans i se les van intentar emportar.
-Deixar-les anar!- El grup es va girar i va veure arribar a dos nens- Deixeu-les anar uns penedireu!
El grup de joves va riure, eren amenaçats per dos nens,- que petits tan temeraris!, se'n penedirien.
-Ens és igual que sigueu nens. Avui respectareu els vostres majors. Som lequip darts marcials de linstitut Furinkan, ens ha patrocinat el restaurant Uchan's i una de les nostres sensei és Cologne.
-Et guanyarem- va advertir en Ranma- així vencerem a la idiota família Kuno, mai havíeu d'haver acceptat a la Kuonji com a patrocinadora. I el que us ha ensenyat aquesta passa vella de la … no us servirà de res, contre nosaltres no.
El grup de joves es va quedar quiet un instant preguntant-se com sabien aquests nens aquestes coses. Els dos petits va veure el dubte del grup i va atacar.
Ell que havia parlat va veure passar els nens pel seu costat, no els va poder aturar, eren massa ràpids. Va veure a abatre's els dos petits sobre els més forts dels seus companys, va somriure, aquests petits eren idiotes, ràpids però idiotes, els dos nens serien vençuts pels seus companys en segons. Això va passar, però al revés, els dos joves no van poder vèncer els dos petits.
Trenta segons després sabia que aquests nens no eren normals, eren molt forts, sabien més que ells d'arts marcials i lluitaven motivats per alguna cosa. Com si tinguessin alguna cosa contra el director del seu institut, contra l'Uchan's i contra la Cologne.
Mig minut després va caure ell a terra.
-T'hem vençut, i amb això tot el que representes. Espero que les persones que representes captin el missatge, i espero que vosaltres ho feu.
Aquest grup es va retirar a llepar les ferides, prometent tornar.
.
Quan els petits tornaven a casa, com que cada tarda es van aturar en un parc i van pujar en uns gronxadors, els dos nens s'havien enamorat d'aquests gronxadors, eren millors i més nous dels que hi havia a casa, els de la casa estaven vells i rovellats, al principi no se'n van adonar, però un dia en tornar a casa, els van veure trencats.
Es passaven hores balancejant-s'hi, saltant a terra des del punt més alt. Era difícil fer-los baixar d'aquella joguina, tots dos competien per veure qui arribava més amunt.
La Nodoka els havia d'amenaçar sense gelat per emportar-se'ls del parc.
.
-Ens ho podem quedar? -va demanar un dia l'Akane.- elbde la casa està trencat.
-No!, estan en un parc públic!, estan posats perquè es diverteixin els nens.
-Nens? Quins nens? -va preguntar en Ranma- som els únics nens del poble.
Això era cert, aquest poble era un lloc de vacances, només vivia del turisme. Qui treballava en aquell poble deixava els fills amb els avis. Els qui estiuejaven allà, deixaven els seus en una escola interna, els nens no tenien dret a tenir vacances. Les altres persones de menys edat eren els joves amb qui s'havien barallat aquell matí.
-Som els únics nens, els únics que utilitzen aquest gronxador. -En Ranma va acariciar una de les potes de l 'estructura d'aquest gronxador. Va mirar el parc- és una llàstima!, tots aquests jocs infantils, posats per a diversió dels nens, quan ningú porta a aquest lloc nens de vacances.
-Tant els que treballen aquí com els que vénen a gaudir de les vacances són només... uns egoistes, deixant el nens a casa dels avis.
I van tornar a casa, però els dos petits no van oblidar les ganes de quedar-se amb aquell gronxador, aquell gronxador doble els demanava que se l'emportessin, que ningú els diria res. En realitat eren els primers a fer-los servir des que es va inaugurar aquest parc cinc anys enrere.
L'endemà al matí la Nodoka es va despertar i va sentir sortir els nens, va pensar que anirien d'entrenament, com feien cada dia, o a passejar per la platja, cosa que també feien de manera habitual.
La dona es va aixecar i es va vestir, es va posar un vestit de bany, i a sobre roba estiuenca, durant l'estada en aquell poble no s'havia posat el quimono, li donava molta calor i era difícil de posar sola. Va baixar a la cuina i es va trobar la Kasumi preparant el dinar.
-Hola Kasumi, què fas aixecada tan aviat?
-Fa molta calor, no podia dormir.- la jove va mirar a la dona-últimament no et poses el quimono i vesteix roba estiuenca, és la calor?
-Si, i també que m'he adonat que segueixo sent jove per anar com una dona gran. M'estic posant bruna pel sol- la dona -va riure -seré l'enveja de les meves amigues i les veïnes, elles estan tornant en una velles amargades- les dues dones van riure- i aquests dos ja han sortit?, segur que estan planejant una nova entremaliada.
.
A la deserta platja els dos nens estaven descalços, agafats de la mà, tranquils, sense preocupacions. Havien agafat la seva part de dinar, dinarien a la platja.
-Mira!- la nena va assenyalar un grup particant Windsurfing- tan aviat i ja practicant.
-És la millor hora. Poden practicar sense que hi hagi ningú molestant, gent amb barca o amb altres aparells flotants.
-M'agradaria fer-ho algun dia, quan siguem grans de nou- i va afegir n tristesa- quan siguem grans definitivament.
En Ranma la va mirar i li va acariciar la cara.
-Això serà aviat, l'any que ve vindrem tu i jo a aquest poble a practicar Windsurfing.
-Ho jures?
-Ho juro pel meu gi!-i va afegir - encara que quan tu ets adulta nedes cap avall- es va burlar ell nen-t'enfons com un maó!- va cantussejar el nen.
En Ranma va començar a córrer, seguit per una Akane furiosa que volia copejar al seu amic, aquest reia, sabia que la seva amiga no l'agafaria, l' Akane era molt veloç, però ell ho era una mica més. Van córrer durant uns minuts, fins que aquesta persecució es va tornar un joc, tots dos reien, s'ho passava bé, com sempre, estar tots dos junts significava estar a gust.
Quan l'Akane semblava que atraparia en Ranma, aquest l'esquivava. Feia uns quants minuts que jugaven, quan ell va simular que ensopegat, la nena va aprofitar per llançar-se sobre el seu amic, i el va agafar, tots dos van caure a terra ella a sobre i li va començar a fer pessigolles.
-Rendeix-te!, digues que t'he guanyat!- l' Akane es volia proclamar vencedora.
-Mai!- El nen es va moure i va ser ell qui va quedar a sobre, i va ser ell qui li va fer pessigolles- Sóc jo el vencedor.
-No em rendiré!- la nena lluitaria fins a la fi, no es deixaria vèncer.
Durant els minuts posteriors, van fer una batalla de pessigolles, reclamant la rendició de l'altre, que es negava a ser vençut.
Fins que tots dos es van deixar caure sobre la sorra, un al costat de l'altre, van tancar els ulls i van sentir el murmuri del mar, aquell so els relaxava.
-Mengem!- van dir alhora van posar una tovallola a terra, van deixar sobre ella el dinar, es van asseure i van començar a dinar.
Després de dinar van recollir tot, i van llançar les escombraries al lloc que devia. Tornaven a casa quan van passar pel parc dels gronxadors, tots dos es van quedar quiets, es van mirar i van somriure.
.
L'alcalde d'aquell poble està caminant, anava a l'ajuntament, tenia un problema, el parc infantil era una despesa inútil, no sabia perquè el seu antecessor ho havia fet, no hi havia nens en aquell poble, l'escola havia estat transformada en un hotel. El més jove d'aquell poble era el seu germà, i tenia trenta anys!
Les persones que passaven les vacances allà no portaven els seus fills, els últims nens van arribar feia set anys… i els dos petits i entremaliats nens que ara gaudien de les vacances, i se n'anirien en acabar les vacances.
Aquests petits eren molt coneguts. Havien guanyat, sense voler, dos campionats. Havien guanyat dos grups de joves molestos, a un d'aquells grups l'havien enviat mar endins. Segons les notícies van ser rescatats per la guàrdia costanera xinesa.
Els coneixia tothom, els comerciants els regalaven caramels i dolços, se'ls veia tan feliços i riallers, sempre anaven junts, com si fossin enamorats, segons rumors eren això, dos enamorats.
I els va veure passar, somrient, i entre els duien… el remei d'un dels problemes.
.
La Nodoka va sentir arribar els nens, ara entrarien a casa, correrien a la seva habitació i es prepararien per anar a buidar la cocina. I va esperar un minut, i va esperar i va esperar, i els nens no entraven, els sentia riure fora, es va preguntar què estarien fent, i va sortir fora acompanyada de la Kasumi, que també estava intrigada, i en veure la malifeta que havien fet els nens es van quedar gelades.
.
-Aquesta vegada us heu passat!- va cridar la Nodoka enfadada- Ara us toca demanar perdó!
-Per què?, aquest gronxador està abandonat, necessita que el pintin i el greixin-se va justificar en Ranma.
-Jovet no et justifiquis!, Heu fet una entremaliada! Una de molt gran, ara haurem de demanar perdó a la gent d'aquest poble. – la Nodoka es movia de dalt a baix, aquests dos nens eren un terratrèmol, començava enyorar la versió adulta dels petits. D'acord, estaven sempre barallant-se, però no tenien aquestes idees.
-Així que heu segrestat un gronxador? -la Nabiki va entrar per la porta-Quant demaneu a l'ajuntament pel seu alliberament?, jo em puc quedar amb el setanta-cinc per cent. Però sou ximples. Per què no us heu portat també el tobogan i el balancí?
Els dos nens es van mirar i van somriure i es van dirigir a la porta.
-Quiets aquí!, no anireu a buscar el tobogan!- la Nodoka es va girar a la Nabiki- no els de més idees boges de les que ja tenen.
Els dos nens van bufar, la Nodoka els estava traient llibertat. No deixava que es besessin, no els deixava veure pel·lícules violentes o sagnants, i ara no els deixava anar pel tobogan.
-No feu aquesta cara de fastigueig, avui us quedareu sense platja, ni gelat.
-La culpa és teva!- va acusar en Ranma a la nena-t'ho vaig dir, va ser una mala idea.
-Ara la culpa és meva?
-Si!- els nens s'estaven mirant a pocs centímetres, els dos furiosos.
-És bo que reconegueu els vostres errors, però no s'ha de ser acúsica!, No pots acusar l'Akane de…– la Nodoka es va posar conciliadora, però no va arribar a dir res més.
-Et vaig dir que ho poséssim a la part del darrere de la casa!, allà no ho veurien ni la meva mare ni la Kasumi.
-No ho vaig pensar, volia tenir el gronxador a prop de casa.
Les dues dones es van quedar mirant els nens, no creien mien el que sentien, els nens no només no es penedien del seu acte, sinó que havien volgut amagar aquest gronxador millor perquè elles no veiessin la seva malifeta.
-Ranma!, Akane! Esteu castigats fins a…
I en aquell moment van picar a la porta i quan la Kasumi va obrir va veure l'alcalde, que va entrar a casa.
-Perdoni la malifeta dels nens!- la Nodoka es va inclinar demanant perdó- procuraré que no es repeteixi.
- No he vingut per això. Els seus fills m'han fet un favor a endur-se el gronxador. No sabia què fer amb ell, ni amb el tobogan ni el balancí. I he pensat a regalar-li-ho a ells.
Els dos nens ens van il·lusionar, i els seus ulls van brillar.
-Però no podem acceptar aquest regal-la Nodoka no veia el perquè d'aquell regal. Els dos petits van deixar caure els braços abatuts.
-Si, no ho accepten em veuré en l'obligació de destruir aquests jocs- va amenaçar l'alcalde.
-No!- van cridar els nens- abans d'això els amagar-nos i ens ho portarem a Nerima.
-I com ho feu? -va preguntar la Nabiki rient- al tren no us deixaran entrar amb això.
-No és problema, jo li enviaré a la seva adreça.
Els dos nens van mirar la Nodoka suplicant i hi va accedir, però va posar dues condicions.
-Només us pujareu quan acabeu d'estudiar i d'entrenar- i es va girar a la Nabiki- i tu la meva estimada senyoreta com intentis vendre aquests jocs…- i va ensenyar la catana. La Nabiki va entendre aquesta indirecta tan directa, va empassar saliva, i va notar la mirada assassina dels nens. Val més no vendre aquests regals, no volia desafiar la tia Nodoka… ni els dos petits, a ells menys que ningú..
.
El temps va anar passant i va arribar el dia de la partida, a l'estació hi havia una parella.
-Aquest estiu al teu costat ha estat fantàstic.
-Jo també ho he passat molt bé.
Tots dos es van agafar de les mans, i es van mirar emocionats, amb els ulls brillants, a ella se li escapaven les llàgrimes.
-No oblidis que t'estimo- ell se li va acostar i li va acariciar la cara.
-Jo també t'estimo, no m'oblidis.
-Vindré per tu, t'ho juro. No trigaré gaire a venir per tu, i ens escapolirem.
-El meu pare no vol que ens vegem, diu que sóc encara sóc molt jove.
-L'edat no importa. Ens volem, i no farem cas als nostres pares.
-Jovet és hora de pujar al tren!- algú li va reclamar a l'enamorat.
-Adéu!, tornaré per tu!-va prometre ell.
-Això no passarà fill, la teva amiga ve a Tòquio amb….
-Llavors sóc jo qui es queda i ella se'n va?- els dos enamorats van canviar la seva posició a l'andana- encara que estiguis lluny de mi, no t'oblidaré. Recordaré les nostres passejades sota la llum de la lluna. Els nostres…
-Tampoc és això- la dona va mirar a tots dos.
-Ens quedem tots dos!-van cridar els dos alegres- continuarem passejant un any més per la vora del mar.
-Els dos us veniu a Tòquio!, Ranma, Akane deixeu de dramatitzar, sabeu que això passaria. tard o d'hora. No per molt fer teatre el tren arribarà més tard, i quan se'n vagi dins seu anirem lacKasumi, jo i dues persones més.
-No ens volem anar! Ens podem quedar més temps?- van preguntar els dos nens, no havien entès què va voler dir la Nodoka, o no ho van voler entendre.
-No!, vosaltres veniu amb nosaltres- la Nodoka no es va adonar encara que els nens estaven jugant amb ella, i els nens no es van adonar que jugaven amb foc en intentar riure's de la Nodoka.
Minuts després els dos nens anaven dins seu tren asseguts, tristos, enfadats, no havien aconseguit que lacNodoka cedís, i quedar-se alguns dies més.
-Quan l'Akane i jo tornem a ser grans venem aquí, i ens en anirem quan vulguem- va amenaçar en Ranma.
-Per això queda…- la Nodoka va callar, sabia que si completava la frase els dos petits s'entristerien encsra més , era com recordar-li que se'ls havien tornat nens.
L'Akane que mirava per la finestra va veure alguna cosa.
-Mirar vénen a acomiadar-se de nosaltres.
No era correcte, no s'acomiadarien. Els rivals i els patriarques havien aconseguit tornar a aquest poble, i ara es dirigien al tren per entrar-hi i castigar els nens. Van entrar a l'andana sense pagar, al principi es van escapar dels guàrdies de seguretat, i el tren se'n va escapar, deixant-los en aquest poble.
Van passar diversos dies en aquell poble, tancats a la presó, per voler pujar de franc al tren. Estaven esgotats, havien corregut durant dies, van arribar amb les últimes forces a l'estació, quan van veure com el tren sortia de l'estació es van deixar caure a terra, encara amb els forts que eren no van poder evitar ser detinguts, en aquell moment no tenien força per defensar-se.
En Ranma i l'Akane en veure'ls a l'estació els van fer adéu amb les mans.
-Que bons són!, han vingut a acomiadar-se!- va dir en Ranma, i va fer com si es tragués una falsa llàgrima.
.
L'alcalde d'aquell poble va veure el tren marxar. Li va fer llàstima, aquests dos petits havien donat vida al seu poble, va pensar la manera d'atreure famílies amb nens, els enviaria a aquests dos petits una invitació per vida, perquè tornessin cada any. Aquest poble sense aquests dos petits tornaria a ser molt avorrit.
Va mirar els cartells que li havien donat eren les fotos de dos perillosos avis. L'home vaig responia a al nom de Happosai, l'anciana de Cologne. Es va sorprendre havien estat feia setmanes al poble. Aquest ancià havia robat roba íntima femenina, i assetjat dones. L'anciana es dedicava a perseguir i ficar mà als cambrers.
S'havien fugat d'un poble de gent gran, eren per això buscats. Qui el capturar-se, els havia de tornar a enviar allà.
L'alcalde va riure, aquell poble de gent gran, com més gent tingués més diners rebia pel govern, la fuita de dos, feia que rebés menys diners.
I va pensar fer el mateix que aquest poble, buscar alguna subvenció per tenir nens en aquest poble, i atraure parelles amb fills, que visquessin tot l'any al poble.
I es va dirigir a l'ajuntament pensant com posar en pràctica aquesta idea.
.
El viatge a Nerima va ser molt avorrit, fins i tot per la Kasumi i la Nodoka. Els dos nens es van estar quiets als seients, fins i tot massa quiets, això va despertar les sospites de la Nodoka. Aquest comportament no era normal. Quan eren adolescents havien estat més moguts. Alguna cosa passava, i venint d'aquests dos seria una malifeta nova.
Realment els dos nens no planejaven res de dolent, només miraven per la finestra i miraven el paisatge. Tots dos tenien ganes d'anar d'acampada, passar uns dies a un lloc perdut. Ho havien plantejat l'estiu anterior, volien anar-hi durant les vacances del canvi de curs, a l'abril. Aquesta sortida va ser espatllada per unes persones egoistes.
-Aquell viatge va quedar ajornat, tard o d'hora ho farem. En Ranma sabia molt de com acampar, es devia als anys de viatjar amb el seu pare, ella va aprendre molt del seu promès.
-I tant que si Akane!, Anirem i ningú ho impedirà!
Els dos nens es van agafar les mans i es van mirar a la cara il·lusionats.
-Res de petons!- Nodoka va endevinar què proposaven fer els dos nens.
En Ranma i l' Akane van bufar fastiguejats, tot Nerima els impedia fer el que volien fer.
.
Van baixar del tren i quan anaven en direcció al dojo, els dos nens van començar a cantar amb tristesa.
Adéu la meva platja,
les sorres de la qual no tornaré a trepitjar.
Els carrers estan mullats
i no sembla que ailgua va caure del cel.
Són llàgrimes d'uns nens, perquè les vacances es van acabar.
TRISTA I SOLA, SOLA ES QUEDA LA COSTA
TRISTA I LLOROSA QUEDA LA PLATJA
I LES TOVALLOLES... I LES TOVALLOLE S
EMPENYADES A L'ARMARI...
A L'ARMARI DEL DOJO.
-Akane, Ranma!, ja sé que no us agrada haver de tornar a Nerima, Podeu deixar de cantar aquesta versió d'aquesta cançó tan trista?- va demanar la Kasumi, però els nens seguien tristos.
Els nens van canviar de cançó. La primera estrofa la va cantar en Ranma, i la segona l' Akane
A la vora del mar no em vinguis a buscar, que m'han allunyat d'ella, Akane!
Es millor a Nerima po que allà m'han portat enkara que ha sio contre la meba volunta, Ranma!.
Mentre els nens cantaven les dues dones es van mirar, ho tindrien difícil, els dos nens estaven enfadats per tornar a Nerima, i s'havien posat reivindicatius. I perquè es notés més l'enuig, l'Akane cometia faltes de pronunciació en cantar, i ho feia volent.
Van continuar cantant, cantant versions inventades de cançons conegudes, en aquestes versions expressaven el seu disgust per tornar de vacances o en contra dels seus rivals.
.
Quan van arribar al dojo els va tocar airejar i netejar la casa, en la tasca de neteja va incloure fer fora de la casa dues ocupes que es creien que allà hi havia gent "normal" que podien espantar- ka
Al cap de pocs dies van arribar el gronxador i el tobogan i el balancí, que serien una font de diversió per als nens, tenien un parc infantil a casa, però va ser un disgust per a en Soun, que li va durar fins que dos nens furiós, una catana en mans de la Nodoka, i la Kasumi negant-se a donar-li menjar li van fer canviar d'opinió.
Els dies de vacances s'acabaven, i arribava el temut retorn a l'escola.
.
Notes de l'autor:
Hola:
Va arribar el temut dia de tornar a casa, de deixar enrere els dies de vacances i tornar a la rutina cruel, i la parella de nens no està gaire d'acord amb tornar a aquesta rutina.
O ningú no s'ha sentit igual en acabar les vacances i haver de tornar a l'escola oa la feina?
Durant un temps tornen a ser adolescents, però això durant hores, i desconeixen per què es van tornar adolescents, i perquè es van tornar de nou nens.
Ja han tornat a castigar els sis rivals, i els dos aprofitats dels seus pares. Els dos ancians, en Happosai, i la Cologne han acabat en un poble residencial per a ancians, del qual s'han fugat, encara que ara tenen el cap a preu, per això, per fugaços d'aquest asil.
Aclariment. Les cançons que canten els dos nens són versions de cançons reals, i cadascuna té els seus drets, i autors, no són meves, com els personatges d'aquesta història.